Así, mientras las fuerzas armadas libias masacran a los rebeldes en todo el país, el coronel Gadafi levanta el fantasma de la invasión migratoria, amenazando con poner fin a toda “cooperación en materia de lucha contra la inmigración irregular” si la UE sigue “alentando” las manifestaciones populares. Esta última, a través de su Alta Representante para Asuntos Exteriores, Catherine Ashton, dice no querer ceder al chantaje , al tiempo que las autoridades europeas continuaban negociando, hace menos de una semana, la participación libia en su política de cierre del espacio mediterráneo.

Tras la caída de la dictadura en Túnez, unos miles de migrantes llegados a la isla de Lampedusa (Italia) han sido presentados, en efecto, como una amenaza contra la que la UE ha de defenderse movilizando a sus aliados en el norte de África. La “fortaleza mediterránea” ha de ser defendida a costa de las aspiraciones de los pueblos y de principios (libertades, democracia, derechos humanos…), que sin embargo se presentan como el fundamento de la UE. Mientras los manifestantes del norte de África y Oriente Medio luchan contra el imperio policial, los estados europeos responden con medidas de seguridad. La UE promete sobre todo desbloquear dinero para ayudar a Túnez a controlar sus fronteras e impedir que sus nacionales pongan en práctica su “derecho a salir de cualquier país, incluido el propio” (artículo 13 de la Declaración Universal de Derechos Humanos).

De este modo, la UE y sus Estados miembros quieren que los acuerdos de cooperación migratoria firmados por las dictaduras y que violan derechos fundamentales, sean retomados por los nuevos regímenes. Es esta política de guerra contra los migrantes la que ha provocado que miles de personas que intentan eludir las patrullas y otros dispositivos militares estén muriendo en el Mediterráneo, mientras que decenas de miles más sean encarceladas en campos en Argelia, Egipto, Libia, Túnez… Está de tal modo en el centro de la diplomacia de la UE que varios de sus Estados miembros están consternados por el hundimiento de regímenes a los que vienen armando desde hace años . Hoy en día, estas armas se utilizan contra el pueblo libio que lucha por sus libertades.

En el momento en que la mayoría de Estados miembros está tratando de alinearse con la posición italiana y “no interferir en el proceso de transición en marcha en el mundo árabe (…) especialmente en Libia (…)”, es urgente recordar que la UE se enfrenta a una situación histórica. Debe cesar el apoyo a regímenes cuyas violaciones de los derechos humanos de su población se refuerza por su utilización como gendarmes de Europa.

Sólo una reorientación radical de las políticas migratorias de la UE permitirá abrir una nueva era, marcada por menos injusticia, desigualdades y violaciones de derechos, en las relaciones entre la UE y sus vecinos mediterráneos.

Comunicat de Migreurop, del 22 de febrer del 2011

La nit del 21 d’octubre del 2009 en Juan José, el Cristian, el Daniel i la Laura van sortir amb el cotxe per Manresa “a la caza del negro” i durant la ruta es van trobar amb en Mamadou. Sota el crit de “Ahí va un negro!”, van aturar el cotxe i els tres nois van sortir corrent cap a ell amb una navalla i una porra elèctrica. Sota amenaces i crits com “Véte a tu ciudad, negro hijo de puta” el van fer caure a terra i el van colpejar fins que la noia els va avisar que algú estava prenent la matricula. Van sortir corrent, robant-li la motxilla plena de CDs al Mamadou.

Gràcies a l’avís del testimoni, la policia va localitzar el cotxe amb les armes. En Cristian i en Juan José van ser empresonats de manera preventiva: en Juan José té antecedents penals per robatori amb violència i porta tatuats diversos símbols nazis, com una esvàstica sobre el pit. El Cristian era propietari del cotxe, la navalla i la porra elèctrica i llueix al coll tatuades les paraules “Blood & Honour”, nom d’un grup neonazi condemnat a Madrid mesos enrere. En Daniel està pendent de judici al Jutjat de Menors.

La sentència del judici afirma que: “en todo momento actuaron guiados por un vil y execrable ánimo racista y xenófogo (…) Éste y no otro ha sido en todo momento el móvil y la intención de los acusados”. I això què significa? Doncs que el jutges consideren que l’agressió no va ser amb ànim de lucre perquè el motivant no va ser robar-li sinó que la víctima era negra; i donat que les lesions no són prou greus, es rebaixa la qualificació dels fets de delicte a falta. Amb això, tot i les literàries reflexions de la jutgessa, no es pot aplicar l’agravant de racisme –només aplicable als delictes. La condemna dels agressors va ser de 12 dies de localització permanent.

El 23 de febrer del 2010 a Banyoles, un grup de tres homes decideixen celebrar el Carnaval disfressats de membres del Ku Kux Klan. Després de sopar a un bar del poble, surten al carrer on es troben en Surakata entrant al seu cotxe. Es dirigeixen a ell armats amb pals i comencen a colpejar-lo. La policia identifica els encaputxats, l’Antonio, el Jairo i el Luís Miguel, gràcies als testimonis de l’amo i un client del bar on van sopar.

En el transcurs del judici de faltes –ja que els fets tampoc van ser considerats delicte- el Fiscal retirà la seva denúncia i demanà l’absolució dels acusats. L’amo del bar, conegut dels agressors, canvià la seva declaració i el segon testimoni no va comparèixer. El jutge posa en dubte les declaracions de la víctima i ressòl que tot i que està provat que tres encaputxats van trencar el cotxe d’en Surakata i el van agredir, no està provada la participació dels acusats.

Ens trobem doncs davant de dues sentències que deixen sense paraules; inconcebibles per la cruesa dels fets a que es refereixen. En el cas del Mamadou, és una sentència molt correcta en l’aspecte formal, però totalment injusta en el resultat final. En el cas del Surakata, la sentència realitza una construcció errònia de les proves indiciàries i tot i haver nombrosos indicis de culpabilitat, dóna més pes als pocs que contradiuen l’acusació.

Des de l’experiència de SOS Racisme en la defensa dels drets humans i més de setze anys d’atenció a les víctimes de racisme i xenofòbia, podem dir que ni la interpretació ni l’aplicació de la llei es fa de manera igual siguin qui siguin els subjectes. Els casos que duem a terme des del SAiD avalen aquestes afirmacions, tot i que són una petita mostra dins de tota la realitat catalana. I només tenim aquestes dades perquè no existeix cap estudi estadístic sobre casos de racisme ni cap voluntat a fer-la, a hores d’ara. El dia que això canviï serà una mostra que les institucions realment volen acabar amb la lacra del racisme i que no són només unes frases poètiques a una sentència judicial.

Es pot dir que la justícia és dèbil amb els forts i forta amb els dèbils? Pensem que sí. No és possible mantenir una justícia discriminatòria en un estat que es vulgui dir democràtic. S’ha d’acabar amb al impunitat dels agressors i aniquilar la discriminació cap a qualsevol sector de la nostra ciutadania: homes, dones, nens, vells, rics, pobres, nacionals o estrangers.

Nota: SOS Racisme-Catalunya recorrerà les dues sentències responent la voluntat de les víctimes i de l’entitat.