En la cavalcada del passat 5 de gener de 2025 a la ciutat de Girona, entitats antiracistes de Girona vam denunciar la pràctica racista i ofensiva del Blackface, que consisteix en una caricaturització de les persones negres pintant a persones que no ho són. Any rere any, l’Ajuntament de Girona perpetra aquesta pràctica durant aquesta festivitat malgrat les reiterades denúncies i demandes per erradicar-la. 

Durant la cavalcada, les persones manifestants van alçar la veu repetint la consigna “PER UNA CAVALCADA SENSE RACISME.” La resposta institucional va arribar a través dels Mossos d’Esquadra que van envoltar les persones participants, van requisar pancartes amb la consigna contra el racisme a la cavalcada i van identificar a dues persones en un clar intent d’intimidació cap a la protesta antiracista. Mesos després, les persones identificades van rebre sancions d’un import de 300€ per persona, en base a la llei mordassa, reprimint així el fet d’alçar la veu i dir el que és innegable: caricaturitzar la negritud, en un context de violència i discriminació normalitzada, amb persones que no ho són,  és Racisme.

Aquestes sancions suposen un nou exercici de violència per part d’un govern municipal que abandera el racisme i una Generalitat que sanciona la protesta contra aquesta discriminació. I es suma a converses i compromisos no complerts des de l’any 2023 per part del govern municipal. Davant d’aquest situació, Cacau i Negritud exigeix a l’Ajuntament, com a institució responsable, que acabi amb el racisme a la cavalcada, que compleixi amb els drets dels infants negres de la ciutat posant fi a la caricaturització de les persones negres a la cavalcada. Exigim, així mateix, a la Generalitat, que retiri les sancions imposades contra la protesta antiracista.

En efecte, la comunitat negroafricana de Girona no renúncia a cap de les exigències que venim dirigint a l’Ajuntament de Girona:

1. El compromís públic de deixar de practicar el Blackface en la cavalcada de reis. 
2. Que les institucions assumeixin la seva responsabilitat i deixin de culpar la comunitat negra del fracàs institucional.

Des de Cacau i Negritud, convidem a totes les organitzacions, entitats i persones defensores de l’antiracisme a sumar les seves veus al present manifest de denúncia. 

Adhereix-te al manifest:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdKKzVYSGmeLJDcsKbMNU467ICwIju53Bxx49WkD9Xedyd91A/viewform?pli=1

La entrada NI PINTATS NI SILENCIATS: Manifest contra el Blackface i les Multes a la Protesta se publicó primero en SOS Racisme.

Des de SOS Racisme, igual que des d’altres associacions i col·lectius antiracistes, no podem deixar de plantejar-nos els mateixos interrogants que es repeteixen any rere any i que, des del feminisme blanc, continuen sense resposta. Què s’entén per dona? Qui té el poder de definir què és masclista i què no? Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències.

Enguany, davant l’augment documentat de discursos i atacs islamòfobs a Espanya, proposem posar el focus en la islamofòbia de gènere: la violència específica que pateixen les dones musulmanes pel fet de ser dones i musulmanes alhora, una violència que barreja misogínia, racisme i control cultural i corporal, i que en ocasions es legitima des de discursos que s’autodenominen feministes.

No és una afirmació abstracta: els observatoris i organitzacions que monitoritzen el racisme i la xenofòbia a Espanya han detectat un increment preocupant de missatges d’odi i d’episodis violents contra població musulmana el 2025, amb pics vinculats a esdeveniments locals i una forta presència d’organitzacions i canals organitzats en xarxes que faciliten la difusió de l’odi. Aquests informes alerten, a més, del vincle entre discurs d’odi en línia i agressions físiques a l’espai públic. 

En paral·lel, des de SOS Racisme fa anys que advertim del solapament entre racisme i masclisme i reclamen que tots dos s’han de considerar part de la violència de gènere quan afecten les dones. La islamofòbia es tradueix en discriminació laboral, agressions verbals i físiques, expulsió simbòlica de l’espai públic i un augment de denúncies que hem detectat al Servei d’Atenció i Denúncia. Aquesta informació contextualitza per què aquest 25N hem d’incorporar explícitament la islamofòbia de gènere.

Per pensar com actuar i què denunciar, necessitem marcs teòrics que desentrellin les xarxes d’opressió. Aquí convé mirar aquelles autores que fa temps que ens han ensenyat que gènere, raça i colonialitat no són eixos independents, sinó entrellaçats.

Saba Mahmood, desafia lectures simplistes sobre el vel i l’agència: la seva etnografia a Politics of Piety demostra que la pràctica religiosa femenina pot ser una forma d’agència que no encaixa en els marcs liberals occidentals. Mahmood ens obliga a preguntar-nos: qui defineix la llibertat? Què entenem per autodeterminació quan imposem criteris culturals externs? Aquestes preguntes són centrals per evitar convertir la defensa dels drets de les dones en un pretext per a intervencions culturalment imperials. 

Cal sumar-hi el qüestionament d’Angela Davis al feminisme blanc —una crítica que avui dialoga amb les denúncies de Rafia Zakaria—: Davis adverteix que el feminisme hegemònic pot universalitzar l’experiència de la dona blanca i, en aquest gest, invisibilitzar o instrumentalitzar altres dones. Zakaria, de manera complementària, assenyala la noció de “blanquitud” com a sistema de dominació que normalitza la idea que la cultura occidental és la més adequada per a la igualtat, i que, quan s’imposa com a paradigma, crea formes subtils i obertes de violència contra dones racialitzades. 

Què té de diferent la islamofòbia de gènere en relació amb altres violències? Primer, que combina formes de violència simbòlica (estigmatització, deslegitimació de sabers), institucional (prohibicions, discriminació laboral o educativa) i física (agressions, estrebades del vel). Segon, que sovint està legitimada per narratives “salvadores” —des de certs feminismes fins a discursos polítics— que la presenten com una intervenció necessària en nom de la igualtat. Tercer, que aquesta violència pot ser reproduïda per dones no musulmanes que, des de la convicció de protegir o educar, participen en pràctiques de gatekeeping, silenciament i normalització de la supremacia cultural. En suma: la islamofòbia de gènere és una forma complexa de violència interseccional que requereix respostes també complexes.

A Espanya, l’evidència empírica recent fa que aquesta urgència sigui concreta. A més dels informes sobre l’augment del discurs d’odi, el Govern i l’Observatori Espanyol del Racisme han començat a visibilitzar pràctiques institucionals per “desmuntar la islamofòbia” i a advertir del vincle entre continguts en xarxes i agressions al carrer, cosa que exigeix mesures públiques i comunitàries combinades: prevenció, educació, protecció i reconeixement jurídic. Aquestes respostes s’han de dissenyar amb les mateixes dones musulmanes com a protagonistes, no com a objectes. 

Fonts:

https://sosracisme.org/wp-content/uploads/2021/07/InformeIslamofobia_01072021_INTERACTIVO_CAST_.pdf

https://www.inclusion.gob.es/web/oberaxe/w/el-oberaxe-publica-el-segundo-boletin-trimestral-de-2025-de-monitorizacion-del-discurso-de-odio-en-redes-sociales-empleando-el-sistema-faro

https://www.inclusion.gob.es/web/oberaxe/w/el-oberaxe-publica-el-segundo-boletin-trimestral-de-2025-de-monitorizacion-del-discurso-de-odio-en-redes-sociales-empleando-el-sistema-faro

La entrada 25N-Violències des dels marges: islamofòbia de gènere se publicó primero en SOS Racisme.

Este 2025 se han reportado denuncias en el juzgado por palizas, quejas por insultos y malos tratos policiales, las mismas que describen diversos internos que han pasado por sus celdas

Acusado de opaco y poco transparente, el Centro de Internamiento de Emigrantes (CIE) de Barcelona está en el centro de las críticas de entidades sociales y algunos partidos políticos. Pero, ¿qué ocurre realmente en su interior? Solo en lo que llevamos de 2025, unas 250 personas han pasado por sus celdas y han vivido la angustia de una posible deportación.

La ley fija un máximo de 60 días de internamiento. Nadie está en el CIE por haber cometido un delito, sino por no tener la documentación en regla. El Ministerio del Interior insiste en que no se trata de una cárcel, pero los muros, las celdas y los horarios estrictos cuentan otra historia.

Tras un largo recorrido judicial, el Servicio Jesuita a Migrantes (SJM) consiguió finalmente que el Tribunal Superior de Justicia de Madrid obligara al Ministerio del Interior a hacer públicas las cifras de quejas presentadas por internos, familiares u otros agentes. Gracias a esa sentencia, hoy sabemos que en 2024, por el CIE de Barcelona pasaron 401 personas, y se registraron 79 quejas.

Los internos tienen la capacidad de expresar quejas, ya sea sobre su situación personal o sobre el trato recibido dentro del CIE. Si tienen un problema, deben rellenar un pequeño formulario llamado PQ (petición/queja) y depositarlo en el buzón del director, situado en el pasillo, a la vista del resto de internos y de los agentes. El director tiene la obligación de hacer llegar el mensaje a la jueza de control del CIE o a la autoridad competente. Pero el sistema presenta grietas.

El 6 de marzo de este año, Juan hacía gimnasia en el patio. Llevaba diez días en el CIE y todavía no entendía por qué. Hacía once años que vivía en Barcelona y había trabajado en distintos oficios. “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí. Nunca he estado en prisión, he intentado hacer las cosas bien”, asegura en una conversación telefónica, mantenida durante su estancia en el centro.

Juan recuerda que, de repente, al fondo del patio, dos internos empezaron a gritarse. Todos corrieron hacia la disputa, también la policía, que, según relata este testimonio, sacó las porras. “Vi a un policía que venía enfurecido detrás de mí. Esquivé los primeros golpes, hasta que me dio varias veces con fuerza en el hombro”. Asegura que le provocó un enorme hematoma en la espalda que fue inmortalizado en unas fotografías a las que este medio ha tenido acceso. Ese mismo día escribió una denuncia, una PQ, esperando que su queja llegara a los juzgados, y la echó al buzón del director.

Al cabo de unos días, una pareja de voluntarios de la Fundación Migra Studium fue a verlo como hacen con cualquier interno que lo pida. Media hora más tarde, se despidió de ellos para volver a su habitación, como era habitual. Pero aquel día fue diferente: la policía lo condujo a una sala para cachearlo. Según recuerda Juan, la policía le ordenó que se desnudara y, durante veinte minutos, le revisaron la ropa y el pelo, buscando una posible droga que, supuestamente, le habrían pasado los voluntarios de la entidad jesuita. 

Este interno asegura que, una vez vestido, los agentes le mostraron su denuncia: la PQ que él había depositado en el buzón del director unos días antes. “Uno de los policías cogió un bolígrafo y escribió algo al final del formulario”, relata. Este medio ha podido ver una imagen de la denuncia; al final de la misma y en otro tipo de letra, se puede leer: “El interno no quiere seguir con el trámite anteriormente escrito”. Y, al final, la firma de Juan. Lo rubricó porque asegura que tenía miedo. Después de ese episodio, su abogada le recomendó que dejara de hablar con periodistas o voluntarios de entidades. Y así lo hizo. A día de hoy, se le ha perdido la pista. 

Los internos también pueden intentar presentar una denuncia a través de sus abogados, pero los letrados del turno de oficio a menudo no responden al teléfono. En ocasiones, tardan tanto que, cuando lo hacen, el interno ya ha sido expulsado. Al final, solo queda una opción: el buzón del director. Una caja blanca metálica, clavada en la pared y a la vista de todos, que se ofrece como una solución aparentemente perfecta. 

A preguntas de este medio, el Ministerio del Interior señala que en los CIE el juez competente recoge las peticiones y quejas que puedan plantear los internos “en cuanto afecten a sus derechos fundamentales” e insisten en que los Centros están “sometidos a autorización y control judicial”. El CIE es un espacio marcado por la ley: sentencias, informes policiales y órdenes definen el día a día de las personas retenidas. Sobre el papel, todo parece regulado. Pero los testimonios cuentan otra cosa. Y entonces surge la pregunta: ¿quién vigila a los vigilantes?

A día de hoy, esta responsabilidad recae en la jueza de instrucción número 1, Alejandra Gil Llima, y en la jueza de instrucción número 30, Zita Hernández Larrañaga. Las magistradas tienen sus despachos en los juzgados de instrucción, donde se encargan de todo tipo de casos delictivos. También hacen turnos de guardia y, además, ejercen como juezas de control del CIE. 

Sus ojos dentro del CIE son los buzones, de los cuales, según explica Hernández, recibe entre 15 y 20 quejas al año, una cifra muy baja si se tiene en cuenta la conflictividad que, según las entidades, se vive en el centro.

La otra vía para que la magistrada conozca las quejas de los internos es que las hagan llegar a las entidades. Y eso cada vez funciona mejor. Hernández ha presionado para que se faciliten las visitas al CIE por parte de las entidades y para que, al menos una vez al mes, pueda celebrarse una charla con los internos para conocer de primera mano su realidad dentro del centro. 

En 2025, Maria Morell, abogada, dio una de esas charlas: “Había un policía escuchando, pero a los internos les daba igual, la mayoría estaban muy enfadados, cuando acabó la sesión, empezaron a llamar a la centralita de Migra Studium para pedir que los visitaran y recoger toda la información”, asegura. 

Hernández reconoce que, en la carrera judicial, nadie les forma en “humanidad”. “Nos falta formación en extranjería, pero no en los libros, sino una formación más humana, más real”, reconoce. Eso no significa, sin embargo, que le tiemble la mano a la hora de dictar sentencia: “Si una persona tiene que ser expulsada, será expulsada. No puedo hacer más…”

Dos internos se abrazan tras conseguir la libertad frente al Centro de Internamiento de Extranjeros de Barcelona J.T.P.

Denuncias que nunca llegan a los juzgados

“Debían ser las doce del mediodía. Un grupo de policías entró en mi celda para llevarme al consulado. Me negué. Un par de horas más tarde volvieron, esta vez eran diez. Tenía mucho miedo, no podía hacer nada. De malas maneras me obligaron a bajar a la entrada del CIE, a la zona de control. Había mucha tensión, gritos… mientras intentaban ponerme las esposas, caí al suelo y empecé a sangrar por la nariz sin parar. La sangre no se detenía. Se asustaron y desistieron. La enfermera me cosió la herida y me devolvieron a la habitación. Tengo mucho miedo…”.

Esta es la historia que un interno contó por teléfono al periodista que escribe este reportaje, quien solicitó una visita en el CIE para contrastar su relato, pero al día siguiente de la llamada ya no estaba: había sido expulsado.

Markus González Beilfuss, profesor de derecho que visita los CIE de todo el Estado, critica que no haya un mecanismo de investigación ágil y eficaz cuando se presenta una denuncia por malos tratos. “A menudo, cuando el juez llega a tener conocimiento del caso, la persona que presentó la denuncia o sus testigos ya han sido expulsados a otro país”, explica.

La cuestión, según apuntan diversos letrados, es que el trámite e investigación de la denuncia es mucho más lento que el proceso de expulsión. “Cuando llega una denuncia, el juzgado de guardia la reparte, el juez que la recibe cuestiona si es competente y la deriva a otro. Al final, cuando un juez se pone a investigar, el denunciante, los testigos y las pruebas de las lesiones ya han desaparecido”, explica Marta Vallverdú, abogada de Irídia.

La letrada pide que, cuando alguien presente una denuncia por malos tratos, se tomen “medidas urgentes, como evitar la expulsión o, en caso de que no sea posible, se cite a la persona denunciante para tomarle declaración, solicitar que no se borren las imágenes de las cámaras de seguridad y asegurar las entrevistas a los testigos”.

Beilfuss, que también fue director general de Inmigración del Estado en 2010, conoce de primera mano las diferencias en la respuesta institucional ante las denuncias de malos tratos. En las comisarías de policía, si se denuncia un caso de torturas, se activa inmediatamente un dispositivo judicial. “Hay una serie de organismos que obligan a iniciar una investigación rápida de los hechos”, explica el jurista. 

En cambio, en los CIE, el mecanismo es muy diferente: “Aquí se abre la puerta de la expulsión y, de golpe, se corta o se dificulta la investigación penal. No hay suficientes garantías para asegurar la defensa de los internos”, resume. Desde 2015 hasta ahora, el colectivo Irídia ha interpuesto quince procedimientos judiciales, pero la expulsión de las personas implicadas y de los testigos ha impedido que ninguno llegara a juicio.

Falta de atención psicológica en el CIE

“Le ponen algo en la comida. Cuando me dan la comida, la separo en dos platos y la mezclo con agua para que no me haga efecto… Por las noches no puedo dormir. Algo que no se puede ver con los ojos me agarra de los tobillos. Quiero salir de aquí con vida”. Quien habla es Velkan; es rumano y padece una psicosis crónica con delirios y alucinaciones. El último informe médico, al que tuvo acceso este medio, emitido antes de su internamiento, recomendaba un seguimiento en la unidad de salud mental de referencia, una unidad que no existe dentro del CIE.

El Defensor del Pueblo, la Fiscalía de Extranjería, Cruz Roja, Migra Studium, Irídia… Son diversas las instituciones que coinciden en la necesidad urgente de incorporar un servicio de psicología en el centro. Tal es el quórum, que la jueza de instrucción número 30, consciente de que “el internamiento puede generar problemas de salud mental”, dictó una interlocutoria solicitando la creación de un servicio de asistencia psicológica. 

Aunque sus resoluciones pueden ser de obligado cumplimiento, en este caso reconoce que la decisión depende del presupuesto disponible. “Yo puedo ordenar que mañana haya un psicólogo, pero si nadie destina recursos, ¿de qué sirve? Si no fuera una cuestión económica, podría ser más contundente”, lamenta la magistrada.

González Beilfuss también se muestra seguro de que el internamiento empeora la salud mental, pero lamenta que no hay manera de estar seguro. “Es como si no quisieran mejorar la situación ni permitir la investigación. En las prisiones hay estudios de cualquier cosa, pero en el CIE no sabemos nada”.

Diversas investigaciones han demostrado que la prisión provoca problemas de salud mental en la mayoría de los reclusos. De hecho, el reglamento del CIE establece que las personas vulnerables no deberían ser internadas. Y en derecho internacional se utiliza el concepto fit to fly (apto para volar): “Si quieres expulsar a alguien, debes asegurarte de que está en condiciones de soportar la expulsión tanto física como mentalmente”, resume Josetxo Ordóñez, abogado experto en extranjería y durante más de diez años responsable del equipo jurídico de Migra Studium.

Entonces, ¿por qué hay personas como Velkan internadas? La respuesta la da Ordóñez: “El juez que ordena el ingreso en el CIE no sabe que están enfermos”. Cuando la policía detiene a una persona inmigrante sin papeles, la lleva a comisaría mientras espera que un juez decida sobre su ingreso en el CIE. La ley establece que debe hacerse un juicio, pero a menudo este se reduce a una breve declaración de pie ante el escritorio del funcionario del juzgado de guardia. 

El abogado de oficio quizás acaba de conocer a la persona detenida, que muchas veces ni siquiera comprende qué está pasando. “Mi experiencia es que podría contar con los dedos de la mano las veces que ha habido encuentros reales con jueces”, afirma Ordóñez.

Una refugiada trans en el CIE: cuando las alertas no funcionan

Sara es una mujer trans que llegó a España engañada por una red de trata que la mantuvo secuestrada durante siete años. Permaneció encerrada en una casa hasta que consiguió escapar. “Estaba sometida a todo, a todo”, recuerda.

Consiguió llegar a Barcelona, pero su situación no mejoró: tuvo que vivir en la calle y se vio obligada a ejercer la prostitución para sobrevivir. “Trabajar en un restaurante o en un bar es complicado. El único trabajo que podemos hacer es putear”, dice. Tampoco podía volver a su país porque, durante ese tiempo, tres familiares suyos fueron asesinados y ella misma recibió amenazas de muerte. 

Para Sara, paradójicamente, el CIE fue una salvación, porque la sacó de la calle. Pero, a su vez, suponía que, en pocas semanas, estaría tomando un avión de vuelta a un país al que no podía regresar. ¿Cómo llegó hasta allí? ¿Qué juez dictó su expulsión? ¿Qué informe policial justificó su internamiento? ¿Por cuántas manos pasó el expediente de una mujer que había vivido toda una vida de maltratos?

Según Cel Far Sicart, responsable del proyecto de visitas al CIE de la Fundación Migra Studium, el ingreso en el centro se ordena “a partir de un informe policial, tras el cual se solicita la medida al juez. El expediente pasa por policías, abogados, fiscal y juez, pero el trámite es rápido y mecánico”.

La trayectoria de Sara es una sucesión de vulneraciones: desde pequeña, maltratada por su condición sexual como persona trans —todavía tiene marcas en las muñecas—, después explotada sexualmente y, finalmente, condenada a vivir con la amenaza constante de morir si volvía a su antiguo hogar. 

Finalmente, tras mucho esfuerzo, Sara salió del CIE y obtuvo la tarjeta roja, el documento que acredita la condición de solicitante en trámite de protección internacional. Un documento que, de haber obtenido antes, le habría ahorrado la experiencia de pasar por el CIE. Es un permiso provisional, pero le permite trabajar. “Quiero traer a mi hermana y a mi madre; me gustaría darles la vida que se merecen”, explica en una entrevista pocos días después de salir del centro. Ahora vive bajo el amparo de una ONG en un municipio cercano a Barcelona.

Algunos de los nombres han sido modificados a petición de los protagonistas para proteger su intimidad.

La entrada Cuatro historias de abusos dentro del CIE de Barcelona: “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí” se publicó primero en SOS Racisme.

El passat divendres vam celebrar una xerrada comunitària sobre discriminació racial amb les persones que resideixen al recinte conegut com la nau antic Institut B9 de Badalona, en col·laboració amb les entitats CEPAIM, SOS Racisme Catalunya, el Sindicat d’Habitatge de Catalunya i la comunitat del barri de la La Salut‑Alta.

Vam comptar amb la intervenció de Cheikh Drame, president de SOS Racisme Catalunya, qui va aportar llum al concepte de racisme estructural i va convidar a reflexionar conjuntament sobre com les estructures socials, polítiques i econòmiques generen desigualtats que afecten especialment persones migrades, racialitzades i en situació de vulnerabilitat.

Un resultat concret de la conversa ha estat la formació d’un grup d’intercanvi d’idiomes: amb la finalitat de que les persones que viuen al B9 puguin aprendre català i castellà, mentre comparteixen la seva pròpia llengua, cultura i experiències. Aquesta iniciativa promou la convivència, l’empoderament i l’aprenentatge mutu.

El cas de l’antic Institut B9

El recinte de l’antic Institut B9 és un edifici ocupat des del juny del 2023, on viuen actualment més de 400 persones, en gran part joves migrants subsaharians i persones en situació d’infrahabitatge. (directa.cat)
L’Ajuntament de Badalona, sota la direcció de l’alcalde Xavier García Albiol, ha impulsat un procés per al seu desallotjament, ja avalat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
Diverses entitats i les persones residents han presentat denuncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No‑discriminació per possibles vulneracions de drets fonamentals i discriminació per motius d’origen.

Elements rellevants del context

• Les persones que resideixen al B9 expliquen que hi han arribat després de múltiples desallotjaments i situacions de precarietat habitacional: l’edifici ha passat a ser un “sostre temporal” en absència d’alternatives dignes. (es.ara.cat)
• Les declaracions del consistori assenyalen que “la majoria estaven vinculades a la delinqüència, consum de drogues i prostitució” i que només una minoria està en seguiment dels serveis socials. (La Vanguardia)
• Les entitats denuncien que el problema no és només de convivència o seguretat, sinó que forma part d’una crisi estructural d’habitatge, on persones migrades i en situació irregular queden excloses dels circuits habituals de protecció. (directa.cat)

El racisme estructural en joc

L’anàlisi del racisme estructural consisteix a veure com les pràctiques i les polítiques institucionals produeixen desigualtats sistemàtiques. En aquest cas concret del B9, podem identificar diversos mecanismes:

1. Exclusió habitacional com a moneda d’entrada
   Les persones migrades sovint pateixen dificultats per accedir a l’habitatge en règim legal: per la llei d’estrangeria, pel mercat immobiliari que discrimina per origine, per l’absència d’alternatives públiques reals. En aquest marc, ocupar espais abandonats esdevé una solució precària, però necessària. Això posa de manifest una lógica estructural: manca d’accés igualitari a l’habitatge. (directa.cat)
2. Estigmatització i discurs públic excloent
   Les declaracions públiques de l’alcalde i el consistori sobre els residents del B9 (“delinqüents”, “focus de seguretat”, “ocupes conflictius”) contribueixen a reforçar la identificació de la població amb origen migratori amb la “criminalitat” i la “problema social”. Aquesta construcció discursiva és un element clau del racisme estructural: no només és què es fa, sinó com es parla i quina veu té el col·lectiu afectat.
3. Resposta institucional centrada en la repressió i no en la protecció
   El procés de desallotjament, encara que avalat judicialment, no sembla estar acompanyat d’un pla robust de reallotjament o suport estructural per a totes les persones. Això significa que la intervenció institucional es focalitza en “restaurar la propietat” i “netejar l’espai” en lloc de garantir el dret a l’habitatge i el suport integral. Els organismes de drets humans ho assenyalen com una manca d’alternativa que impacta directament als drets fonamentals.
4. Intersecció de raça/origen, migració i precarietat
   Les persones que viuen al B9 són, majoritàriament, migrades provinents d’Àfrica occidental, en situació d’entrada irregular o sense permisos sòlids. Això implica que són més vulnerables a l’exclusió, la invisibilització i la manca de protecció institucional. És precisament aquesta combinació (origen, situació jurídica, barreres d’accés) la que defineix la càrrega del racisme estructural: no tots pateixen la mateixa situació.

Reflexions finals i accions de futur

La trobada amb la comunitat del B9 és un pas —valorós— cap a fer visible aquesta situació i generar alternatives. Però també ens deixa reptes i responsabilitats que cal assumir:

• Cal que les institucions públiques assumeixin un pla d’habitatge real per a les persones que viuen al B9, que no deixi a ningú fora sense alternativa.
• Cal que es canvïi el discurs públic: abandonar la criminalització de les persones migrades i vulnerables, i posar al centre els seus drets i dignitat.
• Les entitats i les comunitats han de seguir fomentant l’intercanvi cultural i lingüístic, perquè l’aprenentatge i el reconeixement mutu siguin eines de canvi.
• Finalment, cal seguir analitzant i denunciant el racisme estructural: perquè fins que no canviïn les estructures —legals, administratives, de polítiques habitacionals— les desigualtats persistiran.

Gràcies a totes les persones que van participar en la xerrada, a les que van aportar la seva experiència i voluntat, i especialment als veïns i veïnes de B9 que van obrir la porta. Junts seguim construint una Badalona més inclusiva, justa i solidària.

La entrada Xerrada comunitària sobre discriminació racial se publicó primero en SOS Racisme.

La mort del jove colombià Brian Rios en una comissaria dels Mossos d’Esquadra de Rubí el 21 d’agost de 2022 va estar a punt de quedar impune, però la perseverant mobilització de la seva parella i la seva mare, amb el suport d’una plataforma que aplega persones i entitats, han donat un tomb al cas. Malgrat l’arxiu judicial inicial i l’abandonament que van patir l’exparella de la víctima Juliana Tapiero i els seus dos fills per part del Departament d’Interior, l’Ajuntament de Rubí i l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, l’acusació particular a càrrec de l’advocat Benet Salellas va aconseguir reobrir la causa, determinar-ne responsabilitats i processar el metge que va atendre Rios aquella nit.

A l’escrit previ a la celebració del judici, la fiscal conclou que el metge va faltar “a les més elementals precaucions” i va fer “deixadesa de les seves pròpies funcions”

Ara, la fiscalia del cas ha assumit les tesis de l’acusació i demana dos anys de presó pel facultatiu del CAP Mútua Rubí –que pertany a la Fundació Assistencial Mútua de Terrassa-, entenent que la nit dels fets va cometre una «imprudència professional greu». Concretament, a l’escrit previ a la celebració del judici, la fiscal conclou que «faltant a les més elementals precaucions» i «fent deixadesa de les seves pròpies funcions, consistents en l’atenció i cura dels seus pacients», el metge adjunt que va atendre Brian Rios -que respon a les inicials J.V.C.F.- es va limitar a donar-li l’alta «sent aquesta actuació contrària a les recomanacions mèdiques establertes per a casos d’aquesta naturalesa, com serien deixar el pacient en observació o derivar-lo a un centre assistencial per continuar comprovant les seves constants vitals». Per contra, després d’haver-li administrat tres dosis de sedants, Rios va ser traslladat per agents de la Policia Local i en estat inconscient a un calabós dels Mossos d’Esquadra, on moriria tres hores més tard.

El ministeri fiscal, a més, considera que la Mútua de Terrassa i la Generalitat de Catalunya hauran d’indemnitzar la vídua i els fills orfes, així com la mare, el pare i els germans de la víctima. I que el metge acusat, en cas de condemna, no pugui exercir la seva professió durant un període de quatre anys.

Des de la plataforma Justícia per a Brian ho celebren «com una victòria parcial fruit de la lluita, la dignitat i la valentia de la dona i la mare»

Des de la plataforma Justícia per a Brian ho celebren «com una victòria parcial fruit de la lluita, la dignitat i la valentia de la dona i la mare», i es pregunten «¿Què hauria passat si Brian Rios no hagués tingut les seves familiars i després tota una xarxa per denunciar i tirar endavant la batalla jurídica?». En el mateix comunicat responen a la pregunta i asseguren que «s’hauria imposat el pacte de blanquitud institucional que normalitza les morts sota custòdia policial i el racisme estructural». I conclouen que “cal mantenir la lluita, no només en el camp jurídic sinó també als carrers i a les ments per desmuntar aquest sistema de racisme institucional i violència policial”.

Notícia de La Directa.

La entrada La fiscalia acusa d’homicidi per imprudència i demana dos anys de presó pel metge del cas Brian Rios se publicó primero en SOS Racisme.

Des de fa un parell d’anys, més de 400 persones viuen en una situació d’infrahabitatge a l’antic institut abandonat B9, al barri badaloní de Sant Roc. Des d’aleshores, l’Ajuntament de Xavier García Albiol ha litigat per aconseguir tirar endavant el desnonament, que recentment ha estat avalat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Davant el risc de quedar al carrer, les habitants de l’espai, la Plataforma Badalona Acull, el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i la Fundació Cepaim exigeixen una alternativa residencial per a tothom. En una roda de premsa davant de l’antic institut, han anunciat que presentaran una denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació de la Generalitat de Catalunya. Les afectades també han explicat les raons estructurals que les van dur a viure en aquesta situació: la llei d’estrangeria que els impedeix tenir permís per treballar regularment, el negoci de l’habitatge i el racisme immobiliari.

L’advocada Mireia Salazar explica que demanen a l’oficina “que inici una investigació per sancionar si s’escau l’Ajuntament, que vehiculi un procediment de mediació per escoltar les habitants i que fomenti la creació d’un pla d’erradicació del barraquisme”. Alhora, denuncien que l’Ajuntament ha manifestat de manera molt explícita que no reallotjarà, tot i que l’abril del 2024, Albiol va deixar Badalona, amb més de 225.000 habitants, sense alberg municipal per acollir persones sense llar.

Les afectades han explicat les raons estructurals que les van dur a viure en aquesta situació: la llei d’estrangeria, el negoci de l’habitatge i el racisme immobiliari

La majoria de les habitants del B9 són persones migrades i totes es troben en situació de vulnerabilitat. Per Andrea Expósito de Cepaim, que estan fent l’atenció directa, cal subratllar el “racisme estructural” que ha conduït a aquesta situació: “ningú hi està per voluntat pròpia”. Així mateix, Gisela, militant del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, remarca que “no podem parlar dels assentaments sense posar en el centre la profunda crisi de l’habitatge”. El Sindicat també denuncia que l’alcalde vol utilitzar el desallotjament imminent “com a plataforma mediàtica per reforçar el seu lideratge i difondre el seu discurs securitari i racista”.

Les persones que viuen a l’espai expliquen que quan hi van entrar, l’edifici feia temps que estava abandonat: “Ara s’ha convertit no només en un sostre per a moltes persones, sinó en el nostre espai de treball, en un punt d’acollida per a aquells que viuen al carrer, en un punt de formació i informació on ens ensenyem els uns als altres idiomes o fer tràmits administratius”.

El darrer macrodesnonament a Badalona va ser el passat 26 de juny a la nau ocupada del carrer Antoni Bori del barri del Gorg, on vivien una quarantena de persones. Fa pràcticament tres anys, es va desallotjar la nau del carrer Progrés, on la pràctica totalitat del centenar de persones que hi vivien es trobaven en situació de vulnerabilitat i els serveis socials de Badalona estaven tramitant els informes acreditatius. Algunes d’elles anteriorment havien viscut a l’immoble incendiat el desembre de 2020 al mateix barri del Gorg, en un tràgic episodi on van morir cinc persones.

Notícia publicada a La Directa.

La entrada Albiol amenaça de desnonar més de 400 persones que viuen en un antic institut de Badalona se publicó primero en SOS Racisme.

Barcelona, 17 de juliol de 2025

Ha passat una setmana des que VOX, al Congrés, va parlar d’expulsar vuit milions de persones migrades, i els seus fills nascuts a Espanya, amb total impunitat, imposant la idea de la “re-emigració massiva”. Mentrestant, a Catalunya es desfermava un linxament contra germanes llatines per una obra de teatre. Van cremar mesquites a Piera i al Port de Sagunt. I tot seguit, a Torre Pacheco es va desencadenar una onada de violència terrorista racista contra comunitats àrabs musulmanes, per part d’organitzacions criminals d’ultradreta.

Convoquem totes les persones i col·lectius antiracistes, migrants, aliades i compromeses amb la justícia social a mobilitzar-se i unir-se contra l’avenç del feixisme, el racisme estructural i la violència policial que avança cada dia a Catalunya i a tot l’Estat espanyol.

Mentre els partits d’ultradreta com VOX i Aliança Catalana escampen l’odi des dels altaveus institucionals, als carrers s’organitzen veritables persecucions racistes contra persones migrades, especialment musulmanes, nord-africanes, àrabs, com estem veient a Torre Pacheco i altres punts del territori espanyol. Grups neonazis i terroristes utilitzen amb impunitat les xarxes socials per executar agressions físiques contra persones joves racialitzades. On és la policia digital, l’Estat? Per què no actuen amb la mateixa rapidesa amb què reprimeixen les nostres denúncies o vigilen les nostres vides?

Els fets a Torre Pacheco —linxaments, batudes racistes, crema d’habitatges habitats per famílies magrebines— no són ni excepcionals ni nous. Perpetuen la lògica dels pogroms històrics contra comunitats gitanes, àrabs o migrants. Aquest tipus de violència racista col·lectiva no sorgeix espontàniament; és avalada pels discursos dels partits polítics, els mitjans de comunicació, els bulos sistemàtics i les complicitats institucionals. I per una estructura estatal que, lluny de protegir les víctimes, criminalitza qui sobreviu als marges.

Des dels barris populars fins als assentaments, les nostres comunitats estan resistint davant l’abandonament institucional, les amenaces criminals i l’assetjament constant. El discurs de l’odi avança davant la passivitat d’aquells que es diuen progressistes, i que haurien d’il·legalitzar partits com VOX i organitzacions criminals com Desokupa, que a més entrenen cossos de seguretat de l’Estat.

No oblidem Brian Ríos, que, després de ser sedat al CAP Mútua Terrassa i detingut per perfil racial per la policia local, va morir sota custòdia policial a les cel·les dels Mossos d’Esquadra a Rubí, una ferida oberta que retrata el racisme i la xenofòbia que comprometen, tres anys després de la seva mort, totes les institucions responsables per acció i omissió de l’Administració Pública.

Igual que en l’assassinat recent d’Abderrahim a Torrejón de Ardoz —en què un policia fora de servei va ser gravat mentre l’estrangulava fins a matar-lo— el racisme policial és un fenomen normalitzat i emparat per la impunitat judicial. La resposta mediàtica va ser protegir l’agressor (era policia), invisibilitzar la víctima i emmarcar-ho tot com un cas de “defensa pròpia”. Aquesta lògica segueix una constant: quan l’Estat agredeix, l’Estat es protegeix a si mateix. I quan la víctima és migrant, pobra i racialitzada, no hi ha drets humans que valguin.

També alcem la veu per les moltes famílies víctimes del racisme immobiliari i per l’imam desnonat a Salt, que va ser una mostra clara de com el racisme institucional i mediàtic s’entrellacen per criminalitzar la pobresa i reforçar prejudicis islamòfobs. Aquest líder religiós, respectat per la seva comunitat, va ser retratat als mitjans com un “okupa perillós”, sense contextualitzar la situació d’emergència habitacional que viuen moltes famílies migrades.

Aquests atacs estan més que presents a Catalunya, on la matinada del cap de setmana passat, la mesquita de Piera va ser incendiada intencionadament, just abans de la seva inauguració. Abans, la mesquita de la Pau al Port de Sagunt va aparèixer amb pintades xenòfobes. “Torna al teu país!” ens escriuen. Però no marxarem! Des d’aquí lluitem per un món lliure i sense fronteres!

Islamofòbia estructural és la deshumanització de les comunitats musulmanes, funcional a la seva persecució:

• Educació: campanyes “antiterroristes” a les escoles que normalitzen l’estigmatització i criminalització de les comunitats migrades, racialitzades i musulmanes.
  
• Policia: controls i vigilància selectiva per perfil racial.
  
• Mitjans: cobertura mediàtica esbiaixada, que presenta els musulmans com a potencials amenaces.
  
• Polítiques migratòries i públiques que legitimen l’exclusió.
  
• Polítiques d’habitatge: racisme immobiliari i situació de carrer.
  

Tot això configura una narrativa dins d’un règim de sospita estructural sobre les nostres comunitats. Torre Pacheco no va ser un “esclat d’odi” aïllat, sinó l’execució violenta d’una idea normalitzada i institucionalitzada: que els cossos migrats, i especialment els musulmans, no mereixen drets.

Per això les organitzacions terroristes racistes poden actuar amb impunitat davant la passivitat policial per agredir les comunitats migrades i fills de migrants a Torre Pacheco.

Les mateixes autoritats que imposen aquesta narrativa racista i deshumanitzadora són les que mantenen els CIEs —presons per a migrants— i es lucren amb el negoci de la deportació. Els mateixos que es van enriquir amb el funcionament d’institucions com la DGAIA, que lluny de protegir les famílies migrades, executa la retirada de custòdia d’infants de mares migrants en processos carregats de violència i racisme institucional, i que gestiona el negoci de l’abandonament de milers de joves que migren sols.

Les comunitats migrades i refugiades ens trobem davant el perill de la implementació de les necropolítiques aprovades al nou PEMA (Pacte Europeu de Migració i Asil), que legitima més vulneracions de drets i morts a les fronteres. Un pacte de mort que no ha estat redactat per l’extrema dreta, sinó aprovada pels partits progressistes i autonòmics, que ara es disputen el negoci de les competències per deportar i gestionar CIEs.

Què passarà en els pròxims anys amb les víctimes supervivents del genocidi a Gaza? Un genocidi perpetrat amb la complicitat de totes les administracions locals, del Govern espanyol i de tots els estats europeus.

Si volem ser profundament antiracistes és URGENT l’aprovació de la ILP REGULARITZACIÓ JA al Congrés, ajornada des de fa més d’un any. Per acabar amb l’exclusió i precarietat de milers de persones que no poden accedir a drets bàsics ni denunciar violències per la seva situació administrativa irregular.

L’última reforma del RLOEX del Govern és insuficient i deixa en situació irregular almenys 270.000 sol·licitants d’asil i milers de joves migrants extutelats. No demanem caritat, exigim REGULARITZACIÓ JA per Justícia Social!

És imprescindible que el Govern prengui mesures contundents contra el terrorisme supremacista blanc i protegeixi la població més vulnerabilitzada. Negar-ho, minimitzar-ho o explicar-ho com una “baralla de bandes” o un “conflicte veïnal”, és continuar legitimant la violència racista.

Terrorisme racista és:

• Ser perseguides per ser negres, musulmanes, llatines, migrades.
  
• L’abandonament institucional davant les organitzacions criminals supremacistes.
  
• La complicitat amb l’Estat criminal d’Israel per perpetrar el genocidi a Gaza.
  

EL RACISME MATA
DAVANT LA VIOLÈNCIA RACISTA, COMUNITAT ANTIRACISTA EN LLUITA, UNIDA I ORGANITZADA.

Comunicat conjunt de col·lectives del moviment antiracista de Catalunya. Entra al QR per veure la llista de convocants.

CAST_ COMUNICADO CONTRA EL TERRORISMO RACISTA

¡LA FUERZA DE LA COMUNIDAD ANTIRRACISTA EN LUCHA, UNIDA Y ORGANIZADA!

Barcelona, 17 de julio de 2025

Ha pasado una semana desde que VOX en el Congreso habló de expulsar a 8 millones de personas migrantes, y sus hijos nacidos en España, con total impunidad, imponiendo la idea de “re-emigración masiva”. Mientras en  Catalunya se desataba un linchamiento a hermanas latinas por una obra de teatro. Ardieron mezquitas en Piera y el Port de Sagunt. Y acto seguido, en Torre Pacheco se desatara una ola de violencia terrorista racista contra comunidades árabes musulmanas, por parte de organizaciones criminales de ultraderecha.

Convocamos a todas las personas y las colectivas antirracistas, migrantes, aliadas y comprometidas con la justicia social a movilizarse y unirse contra el avance del fascismo, el racismo estructural y la violencia policial que avanza cada día en Catalunya y en todo el Estado español.

Mientras los partidos de ultraderecha como VOX y Aliança Catalana siembran el odio desde los altavoces institucionales, en las calles se organizan verdaderas persecuciones racistas contra personas migrantes, especialmente musulmanas, norteafricanas, árabes, como lo estamos viendo en Torre Pacheco y otros puntos del territorio español. Grupos neonazis y terroristas están utilizando con impunidad las redes sociales para ejecutar agresiones físicas contra personas jóvenes racializadas. ¿Dónde está la policía digital, el Estado? ¿Por qué no actúan con la misma rapidez con que reprimen nuestras denuncias o vigilan nuestras vidas? 

Los hechos en Torre Pacheco —linchamientos, batidas racistas, quema de viviendas habitadas por familias magrebíes— no son ni excepcionales ni novedosos. Perpetúan la lógica de los pogromos históricos contra comunidades gitanas, árabes o migrantes Este tipo de violencia racista colectiva no brota espontáneamente, es avalada por discursos de los partidos políticos, medios de comunicación, bulos sistemáticos y complicidades institucionales. Y por una estructura estatal que, lejos de proteger a las víctimas, criminaliza a quienes sobreviven en los márgenes.

Desde los barrios populares hasta los asentamientos, nuestras comunidades están resistiendo ante el abandono institucional, las amenazas criminales y el acoso constante. El discurso de odio avanza ante la pasividad de quienes se dicen progresistas, y que deberían ilegalizar partidos como VoX y las Empresas u organizaciones criminales como Desokupa que además entrenan a cuerpos de seguridad del Estado.

No olvidamos a Brian Ríos que, después de ser sedado en el CAP Mutua Terrassa y detenido por perfilamiento racial por la policía local, murió bajo custodia policial en los calabozos de Mossos de Esquadra en Rubí, una herida abierta que retrata el Racismo y Xenofobia que compromete, tres años después de su muerte, a todas las instituciones responsables por acción y omisión de la Administración Pública. 

Al igual que ante el reciente asesinato de Abderrahim en Torrejón de Ardoz —en el que un policía fuera de servicio fue grabado estrangulándolo hasta la muerte— el racismo policial es un fenómeno normalizado y amparado por la impunidad judicial. La respuesta mediática fue proteger al agresor (era policía), invisibilizar el rostro de la víctima y enmarcarlo todo en el relato de “defensa propia”. Esta lógica sigue una constante: cuando el Estado agrede, el Estado se protege a sí mismo. Y cuando la víctima es migrante, pobre y racializada, no hay derechos humanos que valgan.

También alzamos la voz por las muchas familias víctimas del racismo inmobiliario y por el imán desahuciado en Salt, que fue una muestra clara de cómo el racismo institucional y mediático se entrelazan para criminalizar la pobreza y reforzar prejuicios islamófobos. Este líder religioso, respetado por su comunidad, fue retratado en los medios como un “okupa peligroso”, sin contextualizar la situación de emergencia habitacional que viven muchas familias migrantes. Lejos de recibir apoyo o una solución digna, fue estigmatizado públicamente por su origen y por su religión.

Estos ataques están más que presentes en Catalunya, donde la madrugada del pasado fin de semana, la mezquita de Piera fue incendiada de manera intencionada, justo antes de su inauguración. Antes, la mezquita de la Paz, en Port Sagunt de Valencia que amaneció con pintadas xenófobas.¡Vete a tu País!, nos escriben, ¡pero no nos vamos a ir!, ¡desde aquí luchamos por un mundo libre y sin fronteras!  

Islamofobia estructural es la deshumanización de las comunidades musulmanas, funcional a su persecución:

• Educación: campañas “antiterroristas” en escuelas normalizando la estigmatización y criminalización de las comunidades migrantes, racializadas y musulmanas.
• Policía: controles y vigilancia selectiva por perfilamiento racial.
• Medios: cobertura mediática sesgada, que presenta a musulmanes como potenciales amenazas.
• Políticas migratorias y públicas que legitiman la exclusión.
• Políticas de vivienda: El racismo inmobiliario y la situación de calle.
  

Todo esto configura una narrativa bajo un régimen de sospecha estructural sobre nuestras comunidades. Torre Pacheco no fue un “estallido de odio” aislado, fue la ejecución violenta de una idea normalizada e institucionalizada: que los cuerpos migrantes, y especialmente los musulmanes, no merecen derechos. Por eso las organizaciones terroristas racistas pueden campar a sus anchas, ante la pasividad policial, para violentar a las comunidades migrantes e hijos de migrantes en Torre Pacheco.

Esas mismas autoridades que imponen esta narrativa racista y deshumanizante, son las que sostienen los CIEs — cárceles para migrantes—y se lucran con el negocio de la deportación. Los mismos que se enriquecieron con el funcionamiento de instituciones como la DGAIA, que lejos de proteger a las familias migrantes, ejecuta la quita de custodias de infancias de madres migrantes,  en procesos cargados de violencia y racismo institucional, y que gestiona el negocio del abandono de miles de jóvenes que migran solos.

Las comunidades migrantes y refugiadas, nos encontramos ante el peligro de  la implementación de las necropolíticas aprobadas en el nuevo PEMA (Pacto Europeo de Migración y Asilo) que legitima más vulneraciones de derechos y muertes en las Fronteras,. Un pacto de muerte que no fue redactado por la ultraderecha, hizo posible el acuerdo de los partidos progresistas y autonómicos, que ahora se disputan el negocio de las competencias para deportar y gestionar CIEs. ¿Qué pasará en los próximos años con las víctimas supervivientes del Genocidio en Gaza? Un genocidio perpetrado con toda la complicidad de todas las Administraciones locales, del Gobierno español, y de todos los Estados europeos.

Si queremos ser profundamente antirracistas es URGENTE la aprobación de la ILP REGULARIZACIÓN YA en el Congreso, demorada hace más de un año desde su toma en consideración, para acabar con la exclusión y precariedad de miles de personas que no pueden acceder a derechos básicos, NI DENUNCIAR VIOLENCIAS por su situación de irregularidad administrativa. La última reforma de RLOEX del Gobierno es insuficiente, y deja en irregularidad administrativa a al menos 270mil solicitantes de asilo y miles de jóvenes migrantes extutelados.  No pedimos caridad, exigimos REGULARIZACION YA por Justicia Social!

Es imprescindible que el Gobierno arbitre medidas contundentes contra el terrorismo supremacista blanco y proteja a la población más vulnerabilizada. Negarlo, minimizarlo o explicarlo como una “pelea de bandas” o un “conflicto vecinal”, es seguir legitimando una violencia racista.

Terrorismo racista es ser perseguidas por ser negras, por ser musulmanas, por ser latinas, por ser migradas.

Terrorismo racista es el abandono institucional frente a las organizaciones criminales supremacistas.

Terrorismo racista es la complicidad con el Estado criminal de Israel para llevar adelante el Genocidio en Gaza.

EL RACISMO MATA

ANTE LA VIOLENCIA RACISTA, COMUNIDAD ANTIRRACISTA EN LUCHA, UNIDA Y ORGANIZADA.

La entrada COMUNICAT CONTRA EL TERRORISME RACISTA se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat divendres 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2024”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2024, el SAiD ha atès 647 situacions de racisme en 109 municipis, amb 427 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 316 han estat identificades com a situacions de racisme, i 105 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 67% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (28,8%), discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (22,15%), i abusos per part de cossos de seguretat pública (16,46%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (8,23%), racisme laboral (7,59%) i discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (6,96%).

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (més del 70%) i vulneracions de drets socials, moltes de les quals afecten menors d’edat. També destaca l’augment dels discursos d’odi de caràcter polític i cultural, i el creixement preocupant de casos relacionats amb grups d’extrema dreta.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada (In) Visibles. L’estat del racisme a Catalunya 2024 se publicó primero en SOS Racisme.

El proper 21 de març presentem el 16è informe anual, l’anàlisi de la informació recopilada i analitzada sobre les denúncies de racisme que rebem. L’acte, que tindrà lloc a la sala CESIRE des de les 17:45 fins les 20h, comptarà també amb diverses ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets humans. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la
informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

SOM CONCIENTS QUE L’ACTE COINCIDIRÀ AMB L’HORA DE L’IFTAR.

PER AIXÒ, COMPTAREM AMB DÀTILS I LLET PELS ASSISTENTS QUE HAGIN DE TRENCAR EL DEJUNI.

Hi esteu totes convidades!  

INSCRIU-TE AQUI:

La entrada Presentació de l’informe 2024: Invisibles. ‘L’estat del racisme a Catalunya’ se publicó primero en SOS Racisme.

Descripció de la plaça:

SOS Racisme Catalunya busca una persona com a Responsable d’Administració, Finances i Comptabilitat: elaboració i seguiment del Pla econòmic-financer/ Pressupost Anual de l’associació; seguiment pressupostari dels projectes, gestió de justificacions econòmiques de subvencions; elaboració de la comptabilitat, control de factures emeses i rebudes, pagaments, gestió de rebuts de socis/es. Així com altres tasques vinculades a la gestió de l’associació.

Funcions principals:

• Gestió econòmic-financera de l’entitat: planificar el pressupost i pla econòmic financer anual. Control de tresoreria. Seguiment d’aquests, i gestió de comptes bancaris.
• Gestió econòmic-financera dels projectes: elaboració del pressupost amb la tècnica de referència. Seguiment i control pressupostari dels diferents projectes.
• Comptabilitat: elaboració dels comptes anuals, tancar l’exercici i obertura del nou.
• Elaboració de la documentació comptable requerida per organismes oficials i preparació de dades de liquidació d’impostos.
• Tramitació de convocatòries de subvencions, contractes i concursos tant públics com privats.
• Sol·licitud, seguiment i justificació de subvencions i resolució de requeriments.
• Suport en la gestió de la base social (quotes, actualitzar dades, contacte amb els socis i sòcies).
• Responsable de la coordinació amb la gestoria en temes relacionats amb recursos humans.

Requisits de la plaça:

• Coneixement i experiència en la formulació, justificació econòmica i requeriments de projectes finançats per les administracions públiques locals (Ajuntaments), autonòmiques (Generalitat i Diputació de Barcelona) i estatals (Ministeris). Es valorarà coneixement de la gestió econòmica de subvencions europees.
• CFGM o CFGS o títol universitari d’Administració o similar.
• Domini del català i de castellà parlat i escrit.
• Domini Excels, Contaplus i CONTASOL.
• Capacitat resolutiva, gestió del temps, treball en equip, autonomia, flexibilitat i adaptabilitat.

Es valorarà positivament:

• Formar o haver format part del moviment associatiu.
• Conèixer i compartir la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans.
• Tenir experiència en gestió administrativa i comptabilitat, i gestió en associacions.
• Experiència amb entorn CRM
• Coneixement d’altres idiomes.

En igualtat de condicions es prioritzarà la contractació de persones de racialització no hegemònica (racialitzades com a no blanques) i/o migrades.

Condicions de la plaça:

•       Contractació de 30h setmanals.
•       Sou brut mensual: 1697,16€
•       Lloc de treball: Barcelona (C/Mir Geribert, 8, Barcelona)

Informació requerida:

–        Currículum vitae

–        Imprescindible carta de motivació.

*Només les candidatures seleccionades seran convidades a una entrevista.

Data límit de recepció de candidatures: 01 d’abril del 2025 a les 23:59.

Data prevista d’incorporació: immediata.

Adreça electrònica on fer l’enviament: coordinacio@sosracisme.org

Referència de la plaça: responsable d’administració i finances.

Organització: SOS Racisme Catalunya

La entrada Oferta laboral: Responsable d’Administració, Finances i Comptabilitat se publicó primero en SOS Racisme.