Notícia extreta de 3cat | Andreu Merino Vives

A Barcelona hi ha un total de 507 persones que malviuen en assentaments de barraques o en locals ocupats, és a dir, en immobles que no disposen de cèdula d’habitabilitat. Així ho ha avançat “El matí de Catalunya Ràdio” a partir de dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona. Concretament, hi ha 236 persones vivint en assentaments i 271 vivint en locals ocupats, totes en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha un centenar de menors. En total, consten 62 assentaments en naus o solars i 57 locals.

L’Ajuntament ha comptabilitzat aquestes dades a través del Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM), el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme en l’Espai Públic (SASSEP) i el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats (SDI). El consistori defensa que aquest tipus d’infrahabitatge és un fenomen que va a la baixa, però les entitats socials ho qüestionen.

Falten dades

Diverses entitats, per exemple, assenyalen que si hi ha una tendència a la baixa és perquè les famílies marxen de la ciutat a causa, sobretot, de processos de desallotjament. També  recorden que l’Ajuntament només té comptabilitzats els locals on hi ha activitat d’economia submergida, com la recollida de ferralla, mentre que no hi ha cap cens de la resta de locals ocupats. David Espinós és coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món i assenyala aquesta realitat. “Sabem que hi ha molts locals a la ciutat on no hi ha economia informal. Només fent una volta a l’entorn de la nostra seu ho podem comprovar”, explica en referència a la Verneda.

El Sindicat d’Habitatge del Besòs i la Verneda s’explica en termes similars. “Aquí hi ha molts locals que van abaixar la persiana amb la crisi del 2008 i no l’han tornat a obrir”, afirma Paula Gómez. La representant del sindicat insisteix que, en paral·lel, la Verneda és el destí de moltes persones i famílies “expulsades a la perifèria”. “Al final hi ha famílies que no tenen on viure i acaben entrant en aquests locals per manca d’alternaitva“, exposa. Davant d’aquest escenari, el coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, lamenta la falta d’un cens fiable.

“Hi ha persones que no formen part de cap recompte i fins que no es tinguin en compte totes les tipologies d’infrahabitatge, les xifres no reflectiran la realitat”

L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, considera que aconseguir dades és “difícil, però no impossible” i qualifica de “pràcticament inabordable” l’infrahabitatge a nivell quantitatiu. Sales també planteja el dubte de qui ha de ser el responsable d’obtenir les dades. “Crec que les dades s’han de generar a partir d’equips de recerca que no tinguin com a objectiu fer intervenció social directa”, apunta.

Fonts municipals reconeixen que hi ha dinàmiques d’infrahabitatge que, puntualment, poden passar desapercebudes. “En l’àmbit dels assentaments i locals amb dinàmica d’assentament hi ha molta mobilitat”, apunten. “S’extreuen més dades de tendència que de detall”, afegeixen.

Una altra cara de la crisi d’habitatge

La Madelina i la Cristina són dues de les persones que sí que figuren a les dades comptabilitzades per l’Ajuntament. Totes dues viuen en dos locals ocupats al barri de Vallcarca, amb els seus respectius marits i amb tres fills cadascuna. També tenen en comú que l’únic ingrés que tenen prové de la Renda Garantida de Ciutadania i del que poden ingressar les seves famílies a través de treballs informals com la recollida de ferralla.

“Fa tres anys que visc a Barcelona. Al principi, en pisos, però ara fa temps que he anat de local en local”, explica. La Cristina fa cinc anys que viu a la ciutat i, en el seu cas, ho ha fet sempre ocupant locals.

“De moment estem bé però és clar que un local no és com un pis. En molts no hi ha cuina ni dutxa”

Els seus nuclis familiars ingressen poc més de 1.200 euros en el seu conjunt i així, diuen, és impossible trobar un pis en el mercat de lloguer. Segons les últimes dades, el preu mitjà a la ciutat és de 1.133 euros. L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, apunta que l’augment dels preus és, en molts casos, el causant de situacions d’infrahabitatge. “Si els preus dels habitatges pugen de manera desorbitada, la demanda d’habitacions i els seus preus també ho fa. Això provoca una bossa cada cop més gran de persones sense cap solució habitacional”, diu.

Hi coincideix Manu Sánchez, del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, el col·lectiu del qual formen part la Madelina i la Cristina. “Hem anat veient com moltes persones desnonades han acabat vivint en locals i assentaments. És impossible que aquestes famílies accedeixin actualment a un pis”, argumenta. Davant d’això, Sales planteja que l’infrahabitatge no ha de ser atès només a través dels serveis socials, sinó de polítiques estructurals d’habitatge.

“Es requereixen polítiques contundents que donin la volta al mercat d’habitatge”

Sense permís de treball

La Madelina i la Cristina tenen un altre problema afegit a l’hora d’intentar accedir a un habitatge: ni elles ni els seus marits tenen permís de treball. Una situació en què es troben milers de persones a Catalunya, com recorda el president de SOS Racisme, Cheikh Drame: “Les persones en situació administrativa irregular aporten a la societat, però no són considerats ciutadans”, lamenta.

Drame denuncia el cul-de-sac en què es troben immerses moltes d’aquestes persones: “Per aconseguir els papers necessites un contracte de feina i per aconseguir el contracte de feina necessites un paper. Aquest bucle et condemna a la precarietat“.

La entrada Almenys mig miler de persones viuen en barraques i locals ocupats a Barcelona, un centenar de menors inclosos se publicó primero en SOS Racisme.

Per tant, des de l’entitat defenem fermament el reconeixement de la violència específica contra la dona, que es reprodueix amb més brutalitat i impunitat quan la dona no és blanca i/o no és una dona cis.

Partint d’una perspectiva crítica pel que fa a la subjectivitat atribuïda de la dona, avui ens preguntem, què està en la categoria dona i què no? Quines violències estan contemplades com a violències específiques per motius de gènere i quines no?

El 2023 per primera vegada a Espanya es va investigar un feminicidi com a delicte de violència de gènere a una dona trans que encara no havia fet la transició. Quantes agressions i feminicidis no han estat a les estadístiques? Quanta violència contra les dones trans no ha sigut ni encara és reconeguda com a violència de gènere? Per quants controls, patologització, i estigma ha de passar una dona trans per ser reconeguda com a dona?

En aquest sentit, també cal recordar la violència contra les treballadores sexuals, un col·lectiu criminalitzat, marginalitzat i desemparat per les institucions. A més, un sector del feminisme tampoc el vol reconèixer com a dona treballadora que viu unes violències específiques. Dintre de les treballadores sexuals, cal recordar, que un alt percentatge el conformen dones migrants i/o transexuals i dissidents del gènere.

Si ens centrem específicament en el racisme des d’una perspectiva de gènere, la nostra experiència des del Servei d’Atenció i Denúncia, també ofereix dades reveladores: el 2022 per primera vegada en la història del servei, el nombre de dones denunciants va superar el nombre d’homes. En concret, el 55% de les persones que van denunciar (casos nous) responen al gènere dona, enfront del 44% que respon al gènere d’home. Quant a l’origen de les persones ateses en els casos nous assumits, els percentatges es mantenen en nivells similars o iguals el 2021. El percentatge més alt correspon, amb un 32%, a les persones amb orígens del Magreb. Durant el 2023, la tendència s’ha mantingut.

Aquesta última dada sobre l’origen ens porta també a reflexionar sobre les múltiples violències que sofreix la dona musulmana: racisme, masclisme, i islamofòbia; és a dir la islamofòbia de gènere.

Avui, doncs, no podem parlar de la violència contra la dona sense parlar de la llei d’estrangeria, la necropolítica europea, les traves administratives per aconseguir la regularització, les preses de custòdia a dones migrants, les jornaleres migrants de la fruita i tota la violència racista estructural que afecta les dones d’una manera concreta i amb més brutalitat.

El racisme estructural i la transfòbia, també són violència de gènere.

La entrada 25N: El Racisme i la Transfòbia també són violència de gènere se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’inici, aquest cas ha estat marcat per una forta protecció institucional vers els sis agents imputats i la reputació del cos policial. Per aquest motiu vam testimoniar de la manca d’acció institucional per la identificació dels autors, conductes corporativistes, secretisme i la banalització dels fets. Mostra d’això és que s’ignorés la petició de SOS Racisme Catalunya de separar cautelarment del cos policial als sis agents imputats després dels fets, fins a l’esclariment dels mateixos en seu judicial.

Gairebé cinc anys després dels fets, els sis Mossos d’Esquadra imputats van assumir la seva culpabilitat davant de l’Audiència Provincial i es van imposar les penes d’un any de presó, tot i que roman suspesa, una inhabilitació per exercir en el seu càrrec durant sis mesos i una prohibició d’aproximació a la víctima. A més a més, hores després del judici, el Departament d’Interior, a través del seu conseller, Joan Ignasi Elena Garcia, va anunciar que els agents condemnats serien expulsats del cos policial i perdrien la condició de funcionaris públics.

El cas és que, quatre mesos després del judici, el compromís institucional no es va materialitzar, perllongant i dificultant la reparació de la víctima, que va patir una segona victimització de la qual són responsables les institucions, els sindicats policials i la Conselleria d’interior. En aquell moment, SOS Racisme Catalunya va criticar públicament la manca de voluntat política per aplicar mecanismes de protecció i reparació contra el racisme policial.

Avui dia podem afirmar que la precipitada notícia de l’expulsió dels agents va ser una instrumentalització del cas i una forma de publicitar una pretesa mesura exemplaritzant que va trigar mesos a complir-se, quan la realitat és que l’expulsió del cos és una obligació, recollida en el decret de la Funció Pública.

En data de setembre 2024, la informació que SOS Racisme ha obtingut, després de dur a terme accions de pressió política, així com reunions i consultes institucionals, és que els sis agents condemnats han perdut la condició de funcionaris públics.

Tot i això, el fet d’haver estat condemnat per una agressió física i psicològica contra un jove negre, sembla no ser raó suficient perquè aquests agents no es puguin reincorporar al cos: l’article 68.2 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic regula la possibilitat de rehabilitar la condició de funcionari públic, a petició de la persona interessada, ateses les circumstàncies i l’entitat del delicte comès. Per tant, els agents podrien sol·licitar la seva rehabilitació com a funcionaris públics i tornar al cos.

Així doncs, amb aquest Comunicat, des de SOS Racisme Catalunya i com a forma de reparació particular i col·lectiva sol·licitem a les institucions implicades:

• La difusió del decurs del cas i de la situació dels agents condemnats. Especialment, un seguiment a la qüestió de si els agents seran rehabilitats o si superen la convocatòria de places d’agent de qualsevol cos policial.
• La resposta a la qüestió de si els sis agents han estat sancionats per la via disciplinària interna.
• La comunicació de quines mesures s’han pres al cos de Mossos d’Esquadra per combatre el racisme institucional i les agressions físiques i psicològiques contra la ciutadania no blanca.

El compromís de SOS Racisme es manté ferm amb la víctima i els col·lectius afectats: continuarem treballant per la visibilització d’aquests casos, la no impunitat, i la no repetició.

Sempre exigirem la responsabilització de les administracions públiques davant el racisme institucional.

La entrada Un any després, la justícia i la reparació per a la víctima continuen sense materialitzar-se se publicó primero en SOS Racisme.

Malauradament, estem rebent moltes denúncies i consultes de persones que, arran de la situació de la DANA a València, veuen publicats missatges d’odi a les xarxes socials. Reportar i denunciar l’odi és la manera més efectiva de frenar-lo. Des del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) oferim assessorament i suport per fer-ho. Compartim alguns aclariments i un petit protocol de com actuar quan ens trobem amb missatges que fomenten l’odi i ofenen persones o comunitats senceres. Ja en siguis víctima directa com destinatari indirecte, això et pot ser útil.

Es pot denunciar?

Només es poden denunciar per via penal els continguts o amenaces que es considerin delicte d’odi, i això, dins d’una societat i un estat que (re)produeix el racisme, no és senzill. El concepte legal de “delicte d’odi” és molt restrictiu i deixa fora moltes manifestacions que a parer nostre també afecten greument les persones. En tot cas, si tens dubtes que allò que has vist o has rebut pugui constituir un delicte, comunica’t amb nosaltres i des del SAiD estudiarem el cas i t’informarem de les possibles vies d’actuació. En cas que sí que es pugui denunciar, des del SAiD durem a terme les accions legals pertinents i t’assessorarem.
Per poder fer la valoració necessitem que ens enviïs un missatge a denuncia@sosracisme.org que inclogui tota la informació que ens permeti dibuixar el context i a la policia identificar l’autoria:

• el missatge o contingut exacte
• el link sempre que sigui possible i/o la captura de pantalla
• la data i hora que s’ha publicat o rebut
• la persona o àlies que ho ha publicat.

Així i tot, és molt important que tinguem en compte que tot i que denunciem un contingut o un perfil per via penal o ho reportem a les empreses digitals, no tancaran les pàgines o perfils de manera immediata. Moltes vegades Facebook o Twitter desestimen les nostres queixes perquè consideren que allò que reportem no trenca les seves normes de comportament. Per això és important no delegar el paper de denunciant només a les entitats o plataformes socials, sinó exercir pressió social denunciant des de diferents comptes, també els nostres personals. Com més queixes rebin d’un perfil concret, més probable és que actuïn.

Què pots fer si has vist o rebut un contingut racista a les xarxes socials?

1) NO compartir-ho. De vegades de manera benintencionada compartim el contingut o utilitzem l’etiqueta o hashtag racista per denunciar-ho. Hem d’evitar fer-ho fent servir altres vies, com ara crear etiquetes alternatives.
Des de SOS Racisme posen aquest exemple: en comptes de contrarestar els missatges racistes i islamòfobs repetint els hashtags que ells usen o responent al tuit, una alternativa per frenar l’impacte dels missatges d’odi és usar un hashtag diferent com: #stopracisme #stopislamofobia o qualsevol altre contrari, o posar un tuit alternatiu informant que el que sé està difonent per les xarxes no és verídic.

Un exemple d’un tuit racista amb discurs d’odi i que difon informació falsa a les xarxes vs un tuit que sense contestar directament ni usant cap #hashtags respon.

Tuit en contra:

Tuit a favor:

2) Reflexionar abans de respondre. Una característica que defineix les xarxes socials són la seva immediatesa, i aquesta, de vegades, ens pot jugar una mala passada. Abans de contestar un tuit o una publicació racista, ens hem de plantejar amb quin objectiu ho fem i qui és l’emissor, per poder valorar si val la pena o suposarà un desgast inútil.
Hi ha perfils a les xarxes, moltes vegades anònims, creats només per difondre missatges d’odi i que “busquen” la reacció d’altres usuaris per “divertir-se”. Són els anomenats “trols“. Davant aquesta situació, és compartida la sentència “Don’t feed the troll” (no alimenteu els trols) perquè no s’aconsegueix mai cap reacció positiva i amb el nostre desgast personal ajudem a incrementar la seva incidència.

Altres vegades, participant amb la nostra opinió antiracista podem trencar una espiral de silenci o fer reflexionar la persona que ho ha publicat. Sobretot si ho fem en un to constructiu, sense criminalitzar al remitent, aportant material alternatiu (altres notícies, vídeos, mems…) o punts de vista que no s’havia plantejat. Això s’ha de valorar especialment quan ens dirigim amb una persona coneguda o del nostre entorn.

En tot cas, donem-nos temps de reflexionar i construir el nostre propi relat. A la xarxa podem trobar alguns consells per actuar correctament, inclús plataformes organitzades d’activistes que actuen contra l’odi a les xarxes i contra les notícies falses/rumors falsos i que ens poden donar suport com per ejemple: Proyecto Proxi, Maldita.es i moltes més.

3) Reportar a l’empresa el contingut racista. Facebook, Twitter i la majoria de les xarxes socials tenen les seves pròpies regles del joc, i en principi no toleren que s’utilitzi la seva plataforma per difondre missatges sexistes, racistes ni de cap tipologia d’odi. Així i tot, de vegades no compartim amb Facebook i Twitter on està la línia divisòria entre llibertat d’expressió i discurs d’odi.

Tanmateix, cal emprar el sistema propi de les empreses per reportar aquests continguts. I recomanem guardar una captura de pantalla del missatge com a prova, per si aquest s’esborrés.

Com reportar a X:

Els criteris de Twitter per identificar els continguts no desitjables són els següents:

I la denúncia es pot fer a través d’aquest enllaç o seguint els següents pasos, depenent de si es tracta d’una piulada o un perfil:

Per a denunciar un tuit:

Passos a seguir per denunciar un tuit. Font: X

Per a denunciar un missatge individual des de X:

1. Ves a la conversa i situa el missatge que vols denunciar.

2. Polsa els tres puntets que et surt a la dreta.

3. Et sortirà el següent desplegable:

4. Polsa en “denuncia el missatge” i et sortirà un altre desplegable, hauràs d’indicar el motiu de la denúncia.

Denunciar un perfil/usuari de X:

1. Ves al perfil de l’usuari i polsa els tres puntets que veuràs.

2. Et sortirà el següent desplegable:

3. Identifica el tipus de report, en aquest cas “odi” i “referències que inciten a l’odi”.

Com reportar a Instagram:

Si després de consultar les Normes comunitàries i les condicions d’Instagram creus que algun compte no segueix una o vàries d’elles, hauries de denunciar l’assetjament mitjançant aquest sistema de denúncies a l’aplicació. Aquesta és la forma més ràpida de fer que es revisin publicacions perfils ofensius.

Si experimentes assetjament de forma repetida o prolongada, s’ha creat un compte que incita a l’odi utilitzant la teva imatge o l’assetjament es repeteix després d’adoptar les mesures de prevenció, pots denunciar el compte directament a Instagram perquè el revisi. Proporciona tota la informació necessària a la denúncia per ajudar que el problema es resolgui tan aviat com es pugui.
Des del mateix perfil, selecciona l’opció de més informació (tres puntets) i selecciona denunciar i/o bloquejar.

Com reportar a Whatsapp i Telegram:

No coneixem que les empreses de missatgeria mòbil, com WhatsApp o Telegram, disposin d’una via de denúncia del contingut que s’hi comparteix. Si bé és cert que tots dos tenen una bústia de contacte, a la que es pot accedir pel Menú/Configuració/Contacta’ns.

El que recomanem és, com en el cas de les xarxes socials, aturar la difusió del missatge no compartint-lo i responent a la persona que ens ho ha enviat fent-li saber que és un contingut que no ens agrada, que rebutgem o que no considerem adequat.

Si sense crispació traslladem al nostre contacte sobre la manca de veracitat del missatge, o sobre el contingut implícit, el mal que pot fer, etc., potser podem fer reflexionar a la persona i evitar que ho torni a fer.

Però si els missatges són intolerables o ens està assetjant, el podem bloquejar: des de la mateixa conversa, seleccionar la icona de més informació (tres puntets) i seleccionar bloquejar. Des de la pantalla d’informació del perfil, seleccionant l’opció “Bloquejar”. Si no el tenim guardat a la nostra agenda de contactes, ens apareix la possibilitat de bloquejar directament a l’inici de la conversa: Bloquejar | Agregar.

La entrada Delictes d’odi a les xarxes. Es pot denunciar? se publicó primero en SOS Racisme.

El passat 19 de setembre es produia una macro batuda a Can Anglada que va acabar amb 88 persones identificades de les que 4 els van aplicar la Llei d’Estrangeria. Amb aquesta concentració volem denunciar el perill d’un racisme policial que sovint estigmatitza un mateix barri i als seus veïns i veïnes.

L’extrema dreta amb el seu discurs d’odi estigmatitza les persones racialitzades o llegides com a musulmanes i vomita el seu odi vers a certs barris o territoris. Un d’ells és el barri de Ca N’Anglada de Terrassa. No obstant, les dades són clares i Terrassa no té un problema de seguretat ni els delictes han incrementat en els darrers temps.

A Terrassa es registren 52,35 delictes per a cada mil habitants i l’índex delictiu és un 49% inferior a la mitjana catalana. Ni tan sols el barri que apunten és un barri amb els pitjors indicadors d’incidència de delictes de la ciutat.
La batuda va estar presidida per la Consellera d’Interior, Núria Parlon i el director general de Policia, Josep Lluís Trapero i hi van participar efectius dels mossos d’esquadra, la policia nacional i la policia local. També va comptar amb la complicitat de l’alcalde, Jordi Ballart, que personalment en va publicitar els resultats en xarxes socials.

Els veins i veines exigim als responsables polítics que deixin de fer el joc a l’extrema dreta i de criminalitzar un barri i uns col·lectius comprant els marc de discurs d’odi en alça. Aquestes operacions que de vegades semblen fetes de cara a la galeria tenen el perill de reforçar discursos alarmistes tot normalitzant el racisme i posant en la diana de la policia els i les ciutadanes racialitzades.

No es tracta de negar el problemes de seguretat però quan aquests s’aborden amb batudes indiscriminades i amb una contundencia que no veiem mai contra els delictes de coll blanc de les elits, amb el seu frau fiscal, no ens podem deixar de preguntar si rere aquestes batudes no hi ha una voluntat de criminalització de determinats barris i veïns. Fer front a l’extrema dreta i als discursos d’odi vol dir denunciar-los i combatre els bulos i la desinformació que escampen, però mai entrar en els seus paranys d’estigmatització, alterització i deshumanització de persones, col·lectius i territoris.

Des de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme demanem una reflexió sobre l’impacte de les seves actuacions en el barri de Ca N’Anglada i en la vida de les veines i veïns i un canvi en les seves polítiques de criminalització de la migració, les persones racialitzades o certs territoris.

Per això cridem a les veines i veins a concentrar-se el divendres 18 d’Octubre a les 18h a concentrar-se a la Plaça Rosa Parks del barri de Ca N’Anglada.

La entrada “Manifest 18O. Prou odi, prou racisme, no a la violència policial” se publicó primero en SOS Racisme.

Josep Granados, advocat antiracista de SOS Racisme, assenyala: “Al nostre país el racisme encara és una forma de racionalitat del ciutadà mitjà i es configura com una forma normal de relacionar-se amb la realitat, també als camps de futbol. Si no no s’entendria el grau d’acceptació que aquest tipus d’insults tenen en els camps de futbol espanyols (i en part de la premsa esportiva), on s’ha arribat a minimitzar i justificar la seva dimensió discriminatòria.”

Per què no es va aplicar el protocol de racisme? Per què el debat als mitjans que és deriva sempre és preguntar-se si Espanya és un país racista? Sabem que Espanya és un país racista, és hora de superar aquesta pregunta i començar a parar aquestes violències.

Notícia extreta d’eldiario.es

Des de les graderies de l’estadi van poder sentir-se desqualificacions com a “puta moro”, “mena de merda” o “a vendre mocadors a un semàfor”.

LaLiga denunciarà les “intolerables conductes racistes” contra els futbolistes del FC Barcelona Lamini Yamal i Raphinha per part d’alguns aficionats del Reial Madrid presents en el Santiago Bernabéu en el partit de futbol que tots dos equips van disputar aquest dissabte. Per part seva, el Reial Madrid ha anunciat que adoptarà “mesures disciplinàries i judicials” contra els responsables de l’ocorregut.

Durant el partit de LaLiga en l’estadi madridista, Lamini Yamal va rebre insults després de marcar el 0-3, quan es van poder sentir expressions ofensives com a “moro de merda”, “puta negre”, “puta moro”, “mena de merda” o “a vendre mocadors a un semàfor”.

“Davant els fets ocorreguts durant el transcurs del partit Reial Madrid-FC Barcelona, en el qual es van observar intolerables conductes racistes, LaLiga denunciarà de manera immediata els insults i gestos racistes rebuts pels jugadors del FC Barcelona davant la Secció d’Odi de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional, informant d’això a l’Excel·lentíssim Fiscal de Sala Coordinador de la Unitat de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l’Estat”, ha assenyalat LaLiga en un comunicat.

A més, la patronal ha condemnat “enèrgicament” aquests fets. “LaLiga continua ferm en el seu compromís d’erradicar qualsevol classe de conducta racista i odi dins i fora dels estadis. En l’esport no hi ha lloc per a aquesta xacra”, apunta.

Per part seva, el Reial Madrid també ha condemnat els insults racistes als jugadors culers i anunciat mesures legals. “El Reial Madrid condemna de manera rotunda qualsevol mena de comportament que impliqui racisme, xenofòbia o violència en el futbol i en l’esport, i lamenta profundament els insults que uns pocs aficionats van proferir anit en un dels córners de l’estadi”, subratlla en un comunicat.

“El Reial Madrid ha obert una recerca a fi de localitzar i identificar als autors d’aquests lamentables i menyspreables insults, per a poder adoptar les mesures disciplinàries i judicials pertinents”, conclou.

La entrada LaLiga denunciarà els insults racistes contra Lamine Yamal i Raphinha i el Reial Madrid anuncia “mesures disciplinàries” se publicó primero en SOS Racisme.

Durant la conversa, Ruiz va compartir la seva perspectiva sobre el desafiament de construir una consciència social antiracista i la necessitat d’apostar per un canvi que només pot donar-se amb compromís i persistència. “Hi ha hagut evolució?”, va ser una de les preguntes claus formulades per Rodríguez. La resposta de Ruiz va reflectir una visió tant crítica com esperançadora, assenyalant els petits avanços en la sensibilització social i l’educació, però també la creixent urgència de reforçar aquests esforços, especialment en joves, mitjançant campanyes i formacions antiracistes en escoles i instituts.

Un dels punts més rellevants de l’entrevista va sorgir en abordar el preocupant augment dels discursos d’odi, cada vegada més presents en l’àmbit públic i les xarxes socials. Ruiz va explicar que els requisits perquè un acte constitueixi discurs d’odi en l’àmbit penal a vegades no es compleixen, limitant així l’abast de la justícia en aquests casos. Va subratllar la importància de comptar amb “eines restauratives” que, més enllà de la sanció, permetin la comprensió i l’enteniment de les actituds racistes, promovent així una transformació profunda i duradora en la societat.

La conversa va oferir un espai per a reflexionar sobre com enfocar la lluita contra el racisme no sols com una batalla legal, sinó també com un compromís comunitari i educatiu que ha d’integrar-se en tots els nivells de la societat. Segons Ruiz el treball de conscienciació ha d’anar més enllà de castigar l’odi i enfocar-se a erradicar les arrels de la discriminació a través de l’educació i el diàleg.

Et deixem l’entrevista completa, disponible en el programa “Via 15” a partir del minut 8.30.

La entrada Úrsula Ruiz en Betevé: “Necessitem comptar amb eines restauratives contra les actituds racistes” se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de Publico.es | Ona Falcó

Les mostres de rebuig i les protestes a favor del decreixement turístic no han parat d’intensificar-se en els darrers mesos als Països Catalans, com ara a les Illes Balears, però també especialment a Barcelona. L’ocupació dels espais públics, el soroll i l’encariment dels lloguers i dels serveis, en detriment de la qualitat de vida dels veïns i dels treballadors del sector, han portat la ciutadania a dir prou al model econòmic dominant a la capital catalana. 

Algunes de les problemàtiques que han estat més visibles al llarg de l’estiu són la gentrificació dels barris, l’increment del cost de la vida i la crisi ecosocial agreujada pel turisme, però en cap cas en són les úniques. Col·lectius que lluiten contra la massificació turística alerten de l’especial impacte que té el fenomen sobre les persones racialitzades i aposten perquè Barcelona incorpori una perspectiva antiracista en aquesta batalla.

Ara que som a les portes de setembre i que la temporada alta no ha acabat ―fa tot just 48 hores que es va inaugurar oficialment la Copa Amèrica―, val la pena incidir en l’ampli ventall de conseqüències derivades de l’especulació turística i del capitalisme salvatge que afecten sense treva als col·lectius més vulnerables. 

Úrsula Ruiz, advocada, tècnica d’intervenció jurídica del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya i coordinadora de l’entitat, assegura a Públic que és necessari afegir un enfocament antiracista i “unificar la lluita” per maximitzar totes les demandes que ja fa anys que reivindiquen “persones racialitzades no blanques”.

Els beneficis del turisme no es veuen reflectits en unes millores laborals

SOS Racisme denuncia que els beneficis del turisme no es veuen reflectits en unes millores laborals, sinó més aviat a la inversa. En sectors precaritzats, feminitzats i en bona part ocupats per persones migrades, el personal de neteja, les cambreres de pis o els treballadors del món de l’hostaleria veuen com augmenta la demanda i les seves condicions empitjoren, amb una càrrega de treball més alta i exigent mentre els sous es mantenen congelats. “Cal fer una reflexió conjunta, perquè el turisme també afecta les persones racialitzades, que ja de per si pateixen més violències, tant per l’administració com per empreses privades”, reflexiona Ruiz.

És cert que també hi ha persones blanques que veuen vulnerats els seus drets, però l’advocada apunta que bona part de la gent que es veu obligada a treballar per sous precaris i amb horaris abusius “tendeix a ser gent en situació administrativa irregular”, que tenen dificultats per accedir a altres feines. “Les empreses s’aprofiten de la indefensió i de l’economia submergida per imposar condicions pitjors, al final és com un xantatge perquè no tenen massa solucions”, afegeix. 

La precarietat en el sector de l’hostaleria

Definitivament és un peix que es mossega la cua, perquè també els fa molta por denunciar. La presidenta de l’entitat Kellys Unión Catalunya i treballadora a l’hotel de cinc estrelles W Barcelona, Amparo Sauza, explica a Públic que durant la protesta que la seva entitat va convocar a la plaça Sant Jaume el passat 25 d’agost, moltes cambreres de pis “s’amagaven darrere les pancartes” pel temor a les represàlies. 

“La majoria de les cambreres de pis són dones migrades racialitzades, caps de família que prefereixen cobrar una misèria a no ingressar res. És una lluita molt difícil, i a més de la càrrega de treball, els hostes deixen les habitacions molt brutes”, assevera Sauza. A banda de les reivindicacions relatives a la jubilació anticipada, el reconeixement de malalties professionals i l’externalització dels serveis, les kellys també denuncien el tracte “inhumà”, les vexacions i la manca d’empatia. Siguin d’hotels més modestos o de luxe, no reben cap mena de compensació per netejar i endreçar les estances que els clients deixen fetes un desastre. “Darrere de cada habitació hi ha un ésser humà”, afegeix.

Suaza explica que hi ha moltes baixes als hotels i que la precarietat laboral és “un fenomen que afecta greument la salut mental de les persones”. Per aquest motiu, diu, les cambreres de pis també s’han sumat a les protestes en contra del turisme massiu. “Cal que totes les associacions ens aliem. Si unim veus i esforços arribarem més lluny”, conclou. 

Les conseqüències col·laterals del turisme massiu

Més enllà de què l’augment de turistes afecti els treballadors d’hotels, restaurants o serveis, els discursos higienistes de Barcelona que pretenen eliminar “tot allò que molesta” de les ciutats per mostrar una bona imatge de portes cap enfora tenen conseqüències col·laterals cap a les persones migrades vulnerables. “Els manters són maltractats i expulsats per la policia i les administracions per marxar de determinats llocs públics de Barcelona”, afirma Ruiz. SOS Racisme, per exemple, ha estat molt crític amb el Pla Endreça que ha consolidat l’alcalde socialista Jaume Collboni.

En aquesta línia, l’entitat antiracista també expressa certa preocupació per la creixent turismofòbia. Ruiz explica que han detectat algun discurs xenòfob que unifica el turisme amb la migració. “Els eslògans de l’estil ‘Barcelona és pels de casa‘ són perillosos. Potser no hi ha una voluntat d’excloure migrants perquè també els consideren locals, però la doble lectura de forma malintencionada pot ser excloent”, argumenta. 

SOS Racisme mostra preocupació pels lemes turismofòbics

I afegeix: “No estem dient que aquests lemes siguin intrínsecament racistes, però algunes expressions poden ser utilitzades de forma capciosa i això ens fa molta por”. El turisme massiu, diu, afecta a tothom, incrementa els preus del lloguer i expulsa els veïns, “el privilegi blanc ja no és suficient per garantir una bona qualitat de vida a Barcelona”. 

Amb tot, Ruiz trasllada una reflexió compartida a la seva entitat: cal que totes aquestes protestes interpel·lin a la ciutadania del Nord Global en ambdós sentits i facin pensar sobre el model de viatge actual i l’impacte que tenim com a turistes als territoris on aterrem. “Volem remoure consciències i fer entendre que això que passa aquí també passa a altres països del Sud Global i que nosaltres també en som responsables”, conclou l’advocada.

La entrada Barcelona incorpora la perspectiva antiracista a la lluita contra la massificació turística se publicó primero en SOS Racisme.

El juliol de 2023, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un paquet de mesures municipals amb l’objectiu principal de posar ordre en l’espai públic. Aquestes mesures s’estan traduint en un enduriment de l’aplicació de les ordres que regulen l’ús dels carrers. El Pla inclou intervencions en la neteja dels carrers, manteniment del mobiliari urbà, reducció de conductes incíviques, actuació enfront de la venda ambulant, entre altres. Però, des que ha entrat en vigor, des de SOS Racisme entre altres entitats com Arrels hem criticat que aquest Pla vulnera els drets de les persones que viuen als carrers i dificulta el dia a dia d’uns certs col·lectius limitant l’ús de l’espai públic.

Què és el Pla Endreça per a SOS Racisme?

Per a SOS Racisme, el Pla Endreça és una estratègia de màrqueting polític, per a donar un discurs i una forma coherent i discursiva a l’aplicació de normatives ja existents que sempre han estat usades per a discriminar, excloure i restringir els drets d’uns certs col·lectius que són vists com no-persones-elegibles per a usar l’espai públic.

El Pla Endreça és una mostra més de la institucionalització del racisme, de la seva inclusió en discursos polítics i en pràctiques municipals, que esdevé en una cultura securitaria racista, discriminatòria i violenta.

L’ús del “civisme” com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure a uns certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit. Promou un discurs racista, classista i xenòfob que determina qui pot usar l’espai públic i com. Per tant, deslegitima a un gruix de la població, vulnerant els seus drets fonamentals.

Ens preguntem, sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona?

La conseqüència que més ens preocupa és la persecució racista i classista d’unes certes persones a través del mateix aparell institucional repressiu, punitiu i de control. Ara bé, aquest Pla no és un assumpte policial nou, no és una invenció nova, al contrari, es continuen reproduint les lògiques de control i repressió que SOS Racisme ve denunciant des de fa anys, a través de normativa ja existent.

El Pla Endreça crea un discurs de pànic moral, alarmista i d’expulsió de l’espai públic. Això prova el que els moviments antiracistes han assenyalat durant anys: l’esquerra i la dreta són racistes per igual. Aquestes mesures racistes, punitives, euroblancas no canvien amb els diferents partits polítics governants. Podem posar com a exemple l’eslògan d’Albiol, d’un partit de dreta, que proclama “netejar Badalona”.

No obstant això, el que sí que ha fet aquesta esquerra és instrumentalitzar a un home afrodescendent, usant-lo en el tríptic de les festes del barri del Besòs i el Maresme, on s’anuncia el Pla Endreça a través d’aquesta imatge. No volen als col·lectius en l’espai públic, però sí en publicitats i difusions per a donar compte de la seva “inclusió”, paraula qüestionada per l’antiracisme per les connotacions que té. Aquestes persones no són objectes al servei d’interessos polítics, són persones amb drets i llibertats.

On queda Barcelona Ciutat de Drets en aquest pla?

Des de SOS Racisme hem registrat denúncies de persones que assenyalen una actitud racista en l’ús i la posada en marxa del Pla Endreça. Hem pogut conèixer un testimoniatge en el qual a un grup format per persones espanyoles i llatinoamericanes amb NIE van ser multats per la policia secreta per fer soroll a la porta d’un bar mentre sortien a fumar. No obstant això, la sanció únicament va arribar a les persones amb NIE.

Per tant, quan les institucions duen a terme mesures més restrictives, als qui els afecta directament és als cossos racialitzats no blancs.

Fins a on serà capaç d’arribar el racisme institucional?

Des de SOS Racisme hem registrat actituds racistes en el marc d’ordenances municipals de civisme des de fa anys. Ens preocupa el control policial sobre cossos racialitzats no blancs. El que el Pla Endreça ha aconseguit ha estat polir el discurs en un marc higienista. Per tant, les pràctiques denunciades per SOS Racisme ara compten amb la legitimitat política i el suport discursiu cultural.

Insistim que en els casos que ens arriben a nosaltres, les persones sancionades són persones racialitzades no blanques, tinguin DNI, NIE o un altre document. Les persones blanques no són objecte de persecució policial ni d’actuacions arbitràries. Per tant, la nostra valoració del Pla Endreça és que segueix la línia d’unes pràctiques informals instaurades en les institucions públiques.

El que més ens preocupa és la difusió moderna, cuidada i higiènica que s’està fent del Pla i com aquest missatge va calant en la societat, ja afectada per discursos d’odi racista i xenòfob, i per tant especialment permeable a aquesta mena de contingut.

La entrada Sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona? se publicó primero en SOS Racisme.

La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.

El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.

“La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta

El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.

El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.

“El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.”

A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.

Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.

“Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.”

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.

En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.

És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.

La entrada Els delictes d’odi, una arma política i jurídica en mans de l’extrema dreta se publicó primero en SOS Racisme.