Entre les principals accions del Pla Endreça es troben:

• Augment d’inspeccions en l’espai públic.
• Control intensificat de la venda ambulant.
• Desplegament ampliat de patrulles policials.
• Enduriment de l’aplicació d’ordenances sobre ús de l’espai públic.
• Persecució i fustigació sistemàtica a manters i venedors ambulants.

El Pla Endreça suposa un atac directe contra venedors ambulants, persones en situació de carrer, migrants en situació administrativa irregular i persones racialitzades. Aquests col·lectius, ja per si mateix sotmesos a una precarització extrema, són els principals afectats per les polítiques de criminalització de la pobresa i l’exclusió social.

Aquest augment de la pressió en la persecució dels col·lectius ja marginalitzats i criminalitzats, per descomptat, té una relació també amb l’augment de la sobre vigilància sobre les comunitats no blanques, especialment migrants que es dediquen a la venda ambulant o en situació de carrer. D’aquesta manera, ens trobem en un context en el qual, lluny que les institucions estiguin tractant d’aplicar bones pràctiques, els cossos policials encara poden intensificar les pràctiques de perfilació racial sota l’empara del Pla Endreça.

Perfils racials i sobre vigilància a Catalunya

L’informe “Pareu de parar-me” és una recerca duta a terme per SOS Racisme, que aborda la pràctica de les identificacions policials basades en el perfil racial a Catalunya. Aquestes identificacions, que es realitzen sense una justificació objectiva i es basen en marcadors com el color de pell, l’aparença ètnica o l’origen nacional, constitueixen una forma de discriminació racial i vulneren drets fonamentals.

Segons dades recopilades en l’informe, per cada persona espanyola identificada a Catalunya, s’identifiquen 7,4 persones estrangeres. A més, el 80% de les persones racialitzades enquestades han estat detingudes més d’una vegada, sent les que presenten un fenotip magrebí o àrab les més afectades. La correlació entre les identificacions per perfil racial i la sobrerepresentació de la vigilància sobre la població no blanca a Catalunya evidencia un patró de racisme institucional. Aquestes pràctiques no sols perpetuen estereotips negatius, sinó que també generen desconfiança cap a les institucions i vulneren els drets de les persones no blanques.

Llistat de casos de persecució, repressió i morts de manters a Espanya:

1. Mort de Mor Sylla (Salou, 2015): L’11 d’agost de 2015, Mor Sylla, un venedor ambulant senegalès, va morir després de caure des d’un balcó durant una batuda policial a Salou, Tarragona. Les circumstàncies de la seva mort van generar protestes i denúncies d’abús policial.
2. Mort de Mame Mbaye (Madrid, 2018): El 15 de març de 2018, Mami Mbaye, un manter senegalès, va morir d’un infart en el barri de Lavapiés després d’una persecució policial. La seva mort va provocar manifestacions i debats sobre la criminalització de la venda ambulant i el racisme institucional.
3. Mort de Ilyas Tahiri (Almeria, 2019): Encara que no era manter, la mort de Ilyas Tahiri, un jove d’origen marroquí, en un centre de menors d’Almeria després de ser immobilitzat per diversos agents, va posar en relleu l’ús excessiu de la força i la vulnerabilitat de les persones migrants davant la repressió institucional.
4. Mort de Mamour bakhoum, manter, a Sevilla (2021): L’abril de 2021, un venedor ambulant senegalès va morir a Sevilla després de sofrir un infart mentre fugia d’una batuda policial. Aquest incident va revivar les crítiques sobre la pressió policial i la falta d’alternatives laborals per als migrants.

Casos d’accions repressives contra manters a Barcelona:

1. Batuda violenta en Plaza Catalunya (juliol de 2020): Desenes d’agents de la Guàrdia Urbana van efectuar una operació repressiva contra manters, utilitzant porres i perseguint-los pels carrers. Es van registrar testimoniatges de violència policial i decomisos arbitraris de mercaderia.
2. Agressió a un manter a la Barceloneta (2018): Un grup de policies va agredir brutalment a un venedor ambulant en ple carrer, mentre aquest suplicava que deixessin de colpejar-lo. L’agressió va ser gravada i difosa en xarxes socials, generant indignació i protestes.
3. Operació de la Guàrdia Urbana en el passeig de Gràcia (2022): Un grup de manters va ser perseguit violentament per agents de la Guàrdia Urbana que van utilitzar mètodes agressius per a requisar mercaderies. Va haver-hi detencions i denúncies d’abús policial.
4. Desallotjament forçat en l’estació de Sants (2019): Diversos manters van ser expulsats amb violència de l’estació de tren de Sants, on solien vendre els seus productes. Es van registrar incidents d’agressió i tracte degradant per part de les autoritats.
5. Dispositiu policial en el Port Vell (2023): Amb l’excusa del Pla Endreça, es va desplegar un operatiu massiu contra venedors ambulants en la zona del Port Vell. La repressió va incloure persecucions, decomisos arbitraris i un increment de la presència policial en la zona per a evitar la reorganització dels manters.

La criminalització de la venda ambulant és un símptoma d’un problema més gran: racisme estructural, falta de drets laborals i polítiques que castiguen la pobresa en comptes d’erradicar-la.

És urgent que les institucions reconeguin aquesta realitat i adoptin mesures per a garantir els drets humans de totes les persones, sense discriminació.

N’hi ha prou de criminalitzar la pobresa i la migració. N’hi ha prou de racisme institucional. 

Castellano ___________________________________________________________________________________________________________

Persecución y perfilación policial en España

En el año 2023, el actual ejecutivo de la ciudad de Barcelona activó el dispositivo “Pla Endreça”), bajo el pretexto de “poner orden en el espacio público, mejorar la seguridad y dotar a la policía de recursos mejorados”. En la práctica, esto se ha traducido en un incremento de la presencia policial en las calles y en una intensificación de las políticas de represión y criminalización de las personas más vulnerabilizadas de la ciudad.

Entre las principales acciones del Pla Endreça se encuentran:

• Aumento de inspecciones en el espacio público.
• Control intensificado de la venta ambulante.
• Despliegue ampliado de patrullas policiales.
• Endurecimiento de la aplicación de ordenanzas sobre uso del espacio público.
• Persecución y hostigamiento sistemático a manteros y vendedores ambulantes.

El Pla Endreça supone un ataque directo contra vendedores ambulantes, personas en situación de calle, migrantes en situación administrativa irregular y personas racializadas. Estos colectivos, ya de por sí sometidos a una precarización extrema, son los principales afectados por las políticas de criminalización de la pobreza y la exclusión social.

Este aumento de la presión en la persecución de los colectivos ya marginalizados y criminalizados, por supuesto, tiene una relación también con el aumento de la sobre vigilancia sobre las comunidades no blancas, especialmente migrantes que se dedican a la venta ambulante o en situación de calle. De esta manera, nos encontramos en un contexto en el que, lejos de que las instituciones estén tratando de aplicar buenas prácticas, los cuerpos policiales aún pueden intensificar las prácticas de perfilación racial bajo el amparo del Pla Endreça.

Perfiles raciales y sobre vigilancia en Cataluña

El informe “Pareu de parar-me” es una investigación llevada a cabo por  SOS Racisme, que aborda la práctica de las identificaciones policiales basadas en el perfil racial en Cataluña. Estas identificaciones, que se realizan sin una justificación objetiva y se basan en marcadores  como el color de piel, la apariencia étnica o el origen nacional, constituyen una forma de discriminación racial y vulneran derechos fundamentales.

Según datos recopilados en el informe, por cada persona española identificada en Cataluña, se identifican 7,4 personas extranjeras. Además, el 80% de las personas racializadas encuestadas han sido detenidas más de una vez, siendo las que presentan un fenotipo magrebí o árabe las más afectadas. La correlación entre las identificaciones por perfil racial y la sobrerrepresentación de la vigilancia sobre la población no blanca en Cataluña evidencia un patrón de racismo institucional. Estas prácticas no solo perpetúan estereotipos negativos, sino que también generan desconfianza hacia las instituciones y vulneran los derechos de las personas no blancas.

Listado de casos de persecución, represión y muertes de manteros en España:

1. Muerte de Mor Sylla (Salou, 2015): El 11 de agosto de 2015, Mor Sylla, un vendedor ambulante senegalés, falleció tras caer desde un balcón durante una redada policial en Salou, Tarragona. Las circunstancias de su muerte generaron protestas y denuncias de abuso policial.
2. Muerte de Mame Mbaye (Madrid, 2018): El 15 de marzo de 2018, Mame Mbaye, un mantero senegalés, murió de un infarto en el barrio de Lavapiés tras una persecución policial. Su muerte provocó manifestaciones y debates sobre la criminalización de la venta ambulante y el racismo institucional.
3. Muerte de Ilyas Tahiri (Almería, 2019): Aunque no era mantero, la muerte de Ilyas Tahiri, un joven de origen marroquí, en un centro de menores de Almería tras ser inmovilizado por varios agentes, puso de relieve el uso excesivo de la fuerza y la vulnerabilidad de las personas migrantes ante la represión institucional.
4. Muerte de Mamour bakhoum, mantero, en Sevilla (2021): En abril de 2021, un vendedor ambulante senegalés falleció en Sevilla tras sufrir un infarto mientras huía de una redada policial. Este incidente reavivó las críticas sobre la presión policial y la falta de alternativas laborales para los migrantes.

Casos de acciones represivas contra manteros en Barcelona:

1. Redada violenta en Plaza Catalunya (julio de 2020): Decenas de agentes de la Guardia Urbana realizaron una operación represiva contra manteros, utilizando porras y persiguiéndolos por las calles. Se registraron testimonios de violencia policial y decomisos arbitrarios de mercadería.
2. Agresión a un mantero en la Barceloneta (2018): Un grupo de policías agredió brutalmente a un vendedor ambulante en plena calle, mientras este suplicaba que dejaran de golpearlo. La agresión fue grabada y difundida en redes sociales, generando indignación y protestas.
3. Operación de la Guardia Urbana en el paseo de Gràcia (2022): Un grupo de manteros fue perseguido violentamente por agentes de la Guardia Urbana que utilizaron métodos agresivos para requisar mercancías. Hubo detenciones y denuncias de abuso policial.
4. Desalojo forzado en la estación de Sants (2019): Varios manteros fueron expulsados con violencia de la estación de tren de Sants, donde solían vender sus productos. Se registraron incidentes de agresión y trato degradante por parte de las autoridades.
5. Dispositivo policial en el Port Vell (2023): Con la excusa del Pla Endreça, se desplegó un operativo masivo contra vendedores ambulantes en la zona del Port Vell. La represión incluyó persecuciones, decomisos arbitrarios y un incremento de la presencia policial en la zona para evitar la reorganización de los manteros.

La criminalización de la venta ambulante es un síntoma de un problema más grande: racismo estructural, falta de derechos laborales y políticas que castigan la pobreza en vez de erradicarla.

Es urgente que las instituciones reconozcan esta realidad y adopten medidas para garantizar los derechos humanos de todas las personas, sin discriminación.

Basta de criminalizar la pobreza y la migración. Basta de racismo institucional.

La entrada Persecució i perfilació policial a Espanya se publicó primero en SOS Racisme.

1 de maig: Dia Internacional de les Persones Treballadores.

Una data que habitualment s’omple de discursos sobre drets conquistats, millores laborals, lluites sindicals. No obstant això, hi ha realitats que queden sistemàticament fora d’aquesta commemoració: les d’aquelles persones que, malgrat treballar en condicions extremes i ser fonamentals per al sosteniment de la vida, ni tan sols són reconegudes com a treballadores.

En l’Estat espanyol, milers de persones migrants i racialitzades sostenen sectors clau de l’economia: el treball agrícola, les cures, la neteja, la logística, la venda ambulant o les plataformes digitals. Treballen sense contracte, sense papers, sense drets laborals ni protecció social. Moltes viuen en assentaments com el de Badalona, on en 2020 un incendi va posar fi a la vida de tres persones. O en els camps de Huelva, on temporers subsisteixen en barraques fetes de plàstic i palets, sense aigua ni electricitat. Treballen fins a l’esgotament, sota calor extrema, exposats a productes tòxics i sense accés a la sanitat. Ho fan perquè el sistema així ho necessita: mà d’obra barata, invisible, d’un sol ús.

Però el que succeeix no és una anomalia ni una desgràcia ocasional. No és una fallada del sistema, sinó el seu funcionament ordinari. La llei d’estrangeria, les batudes per perfil racial, la negativa sistemàtica a l’empadronament, la criminalització de la venda ambulant o el racisme immobiliari són polítiques que garanteixen que un sector de la població viva en la precarietat més absoluta, amb l’objectiu de facilitar la seva explotació.

El racisme estructural es converteix en un dispositiu econòmic. Permet jerarquitzar, disciplinar i fragmentar la classe treballadora. Serveix per a dividir entre els qui tenen drets i els qui no; entre els qui poden exigir i els qui només poden sobreviure. Així, es perpetua un sistema que es beneficia de la desigualtat per a maximitzar beneficis.

Les condicions materials de les persones no blanques en el món del treball no poden entendre’s sense mirar el marc legal que les produeix. La Llei d’estrangeria, per exemple, impedeix a milers de persones regularitzar la seva situació malgrat portar anys treballant al país. Les obliga a acceptar qualsevol ocupació, en qualsevol condició, sota amenaça d’expulsió. Aquesta legalitat converteix en “il·legals” als qui, paradoxalment, fan possible la vida quotidiana a les ciutats, els camps i les llars. No es tracta d’una excepció, sinó d’una forma de govern.
La ciutat de Barcelona és un exemple il·lustratiu. El desplegament del Pla Endreça, activat per l’Ajuntament en 2023 amb el pretext “d’ordenar l’espai públic”, ha suposat una intensificació de la repressió contra venedors ambulants, persones sense llar, migrants sense papers i comunitats racialitzades. S’ha incrementat la vigilància policial, endurit la normativa sobre ús de l’espai i multiplicat els operatius contra manters. Tot això sota una lògica de neteja social que criminalitza la pobresa en lloc de combatre-la.

Darrere d’aquests operatius hi ha cossos reals. Persones com Mor Sylla (Salou, 2015), Mami Mbaye (Madrid, 2018) o Mamour Bakhoum (Sevilla, 2021), que van perdre la vida a causa de batudes policials. Persones perseguides, violentades i assassinades pel simple fet d’intentar sobreviure. Són treballadores en condicions extremes, però el sistema no les nomena com a tals. El seu treball no compta. La seva mort no fa mal.

A aquesta violència se li suma la discriminació sistemàtica en l’accés a l’habitatge, el racisme en els processos de selecció laboral, i la sobrerepresentació policial en els barris populars. Segons l’informe Pareu de parar-me de SOS Racisme, a Catalunya per cada persona espanyola identificada per la policia, s’identifiquen 7,4 estrangeres. El 80% de les persones racialitzades ha estat detinguda més d’una vegada. Les més afectades: persones amb fenotip àrab o magrebí. Aquestes dades no són aleatòries: responen a un patró de racisme institucional sostingut en el temps.

Tot aquest entramat d’exclusió té una funció política i econòmica: garantir un ordre social basat en el privilegi blanc, l’accés diferencial als drets, i la sobreexplotació de les comunitats no blanques. El racisme permet que hi hagi sempre una reserva de treballadors sense drets, disposats a fer els treballs més durs i pitjor pagats. No és un problema moral o individual, sinó una estratègia estructural.

En aquest context, parlar de l’1 de maig sense incloure aquestes realitats és perpetuar la invisibilització. La memòria obrera no pot continuar sent blanca, masculina i nacional. Ha d’ampliar-se, complicar-se i descolonitzar-se. Perquè no hi ha justícia laboral sense justícia racial. Perquè no hi ha futur digne sense regularització. Perquè no hi ha igualtat si només es reconeixen els drets d’algunes persones.

El racisme és indispensable per al funcionament del sistema capitalista. I per això, la lluita contra el racisme és una lluita de classe.

__________________________________________________________________

CASTELLANO

El racismo no es una disfunción: es el motor del sistema laboral capitalista

1 de mayo: Día Internacional de las Personas Trabajadoras. Una fecha que habitualmente se llena de discursos sobre derechos conquistados, mejoras laborales, luchas sindicales. Sin embargo, hay realidades que quedan sistemáticamente fuera de esta conmemoración: las de aquellas personas que, pese a trabajar en condiciones extremas y ser fundamentales para el sostenimiento de la vida, ni siquiera son reconocidas como trabajadoras.

En el Estado español, miles de personas migrantes y racializadas sostienen sectores clave de la economía: el trabajo agrícola, los cuidados, la limpieza, la logística, la venta ambulante o las plataformas digitales. Trabajan sin contrato, sin papeles, sin derechos laborales ni protección social. Muchas viven en asentamientos como el de Badalona, donde en 2020 un incendio acabó con la vida de tres personas. O en los campos de Huelva, donde temporeros subsisten en chabolas hechas de plástico y palés, sin agua ni electricidad. Trabajan hasta el agotamiento, bajo calor extremo, expuestos a productos tóxicos y sin acceso a la sanidad. Lo hacen porque el sistema así lo necesita: mano de obra barata, invisible, desechable.

Pero lo que sucede no es una anomalía ni una desgracia ocasional. No es un fallo del sistema, sino su funcionamiento ordinario. La ley de extranjería, las redadas por perfil racial, la negativa sistemática al empadronamiento, la criminalización de la venta ambulante o el racismo inmobiliario son políticas que garantizan que un sector de la población viva en la precariedad más absoluta, con el objetivo de facilitar su explotación.

El racismo estructural se convierte en un dispositivo económico. Permite jerarquizar, disciplinar y fragmentar la clase trabajadora. Sirve para dividir entre quienes tienen derechos y quienes no; entre quienes pueden exigir y quienes solo pueden sobrevivir. Así, se perpetúa un sistema que se beneficia de la desigualdad para maximizar beneficios.

Las condiciones materiales de las personas no blancas en el mundo del trabajo no pueden entenderse sin mirar el marco legal que las produce. La Ley de extranjería, por ejemplo, impide a miles de personas regularizar su situación pese a llevar años trabajando en el país. Las obliga a aceptar cualquier empleo, en cualquier condición, bajo amenaza de expulsión. Esta legalidad convierte en “ilegales” a quienes, paradójicamente, hacen posible la vida cotidiana en las ciudades, los campos y los hogares. No se trata de una excepción, sino de una forma de gobierno.

La ciudad de Barcelona es un ejemplo ilustrativo. El despliegue del Pla Endreça, activado por el Ayuntamiento en 2023 con el pretexto de “ordenar el espacio público”, ha supuesto una intensificación de la represión contra vendedores ambulantes, personas sin hogar, migrantes sin papeles y comunidades racializadas. Se ha incrementado la vigilancia policial, endurecido la normativa sobre uso del espacio y multiplicado los operativos contra manteros. Todo ello bajo una lógica de limpieza social que criminaliza la pobreza en lugar de combatirla.

Detrás de estos operativos hay cuerpos reales. Personas como Mor Sylla (Salou, 2015), Mame Mbaye (Madrid, 2018) o Mamour Bakhoum (Sevilla, 2021), que perdieron la vida a causa de redadas policiales. Personas perseguidas, violentadas y asesinadas por el simple hecho de intentar sobrevivir. Son trabajadoras en condiciones extremas, pero el sistema no las nombra como tales. Su trabajo no cuenta. Su muerte no duele.

A esta violencia se le suma la discriminación sistemática en el acceso a la vivienda, el racismo en los procesos de selección laboral, y la sobrerrepresentación policial en los barrios populares. Según el informe Pareu de parar-me de SOS Racisme, en Cataluña por cada persona española identificada por la policía, se identifican 7,4 extranjeras. El 80% de las personas racializadas ha sido detenida más de una vez. Las más afectadas: personas con fenotipo árabe o magrebí. Estos datos no son aleatorios: responden a un patrón de racismo institucional sostenido en el tiempo.

Todo este entramado de exclusión tiene una función política y económica: garantizar un orden social basado en el privilegio blanco, el acceso diferencial a los derechos, y la sobreexplotación de las comunidades no blancas. El racismo permite que haya siempre una reserva de trabajadores sin derechos, dispuestos a hacer los trabajos más duros y peor pagados. No es un problema moral o individual, sino una estrategia estructural.

En este contexto, hablar del 1 de mayo sin incluir estas realidades es perpetuar la invisibilización. La memoria obrera no puede seguir siendo blanca, masculina y nacional. Tiene que ampliarse, complejizarse y descolonizarse. Porque no hay justicia laboral sin justicia racial. Porque no hay futuro digno sin regularización. Porque no hay igualdad si solo se reconocen los derechos de algunas personas.

El racismo es indispensable para el funcionamiento del sistema capitalista. Y por eso, la lucha contra el racismo es una lucha de clase.

La entrada El racisme no és una disfunció: és el motor del sistema laboral capitalista se publicó primero en SOS Racisme.

Maig 2025

La mort sota custòdia policial del jove colombià Brian Rios és una altra de tantes morts que es podria haver evitat.

Podem dir que si la policia municipal de Rubí no l’hagués retingut i després detingut, sens dubte per perfil racial, Brian avui no estaria mort. Que si els metges i infermers del CUAP Rubí-Mútua Terrassa no li haguessin aplicat 3 dosis de sedants sense deixar-lo després en observació, Brian avui continuaria jugant amb els seus fills. Que si els agents de policia local no li haguessin aplicat una contenció agressiva durant la detenció i durant els 31 minuts que va ser atès al CUAP, Brian avui continuaria celebrant els aniversaris amb la seva dona.

Que si els Mossos d’Esquadra no haguessin acceptat rebre sota custòdia una persona totalment inconscient, possiblement avui Brian seguiria viu entre nosaltres. TOT I AIXÍ, no ens podem quedar només amb les qüestions tècniques, jurídiques o burocràtiques i el seu compliment. Volem assenyalar que darrere de totes aquestes irresponsa-bilitats individuals hi ha un sistema estructural d’opressió, en aquest cas expressat a través del racisme institucional.

Les conductes individuals i col·lectives que van conduir a la mort de Brian es dirimiran en un jutjat. I en aquest procés també tocarà estar, per això el proper 15 de maig al matí ens concentrarem davant dels jutjats de Rubí per acompanyar la família de Rios mentre declaren com a investigats per la seva mort tres Mossos d’Esquadra.
Però el dia abans, el 14 de maig, ens trobarem als carrers per una altra cosa.

Sortirem a mobilitzar-nos per assenyalar tots els processos d’abandonament, violència i racisme organitzats que precedeixen i han continuat després d’una mort sota custòdia policial com la d’en Brian. Volem denunciar la devastació territorial, social i econòmica que pateix Colòmbia i que ha provocat el desplaçament forçat de desenes de milers de persones.

Denunciem, una vegada a territori català, les múltiples formes de racisme institucional amb què es troben les persones migrants cada dia: les múltiples dificultats per empadronar-se sense domicili fix, les restriccions per exercir el dret de sol·licitar asil, la violència de la llei d’estrangeria, l’amenaça permanent a ser detingut, traslladat a un CIE i deportat, el terror a una retirada de custòdia de la DGAIA i un llarg etc.

El racisme institucional mata de moltes maneres. Ho pot fer de manera directa i brutal a través de la violència policial però també ho pot fer de manera lenta, burocràtica, tècnica: fins i tot legal; de tal manera que es presenta com a invisible als ulls de qui no ho pateix.

La mort d’en Brian ens obliga a denunciar cadascuna d’aquestes pràctiques d’Estat mortíferes que exposen a les classes populars, migrants, racialitzades i treballadores a la mort prematura. Està a les nostres mans també, assegurar-nos que això no torni a passar. Justícia per a Brian. Veritat, reparació i garanties de no repetició.

Prou racisme institucional
Prou violència policial
Plataforma Justícia Para Brian

Més informació en @justicia_para_brian

La entrada Comunicat articulat – CONTRA EL RACISME INSTITUCIONAL I LA VIOLÈNCIA POLICIAL: JUSTÍCIA PER BRIAN RIOS se publicó primero en SOS Racisme.

Els canals no són neutres, i les narratives trànsfobes, misògines i racistes, que potencia l’algoritme de X, comencen a ofegar-nos. També s’hi sumen les proclamacions del seu propietari a silenciar a diferents companyes i entitats que lluiten pels drets humans i contra les notícies falses i els discursos d’odi.

Fa més de 30 anys treballem contra el racisme, i els compromisos i responsabilitats que comporta són incompatibles amb continuar en una plataforma que promou la violència, els discursos d’odi de l’extrema dreta, l’assetjament, l’homofòbia, la transfòbia i la censura de companyes i entitats. Per tant, a escala política deixem l’activitat en aquesta plataforma, encara que creiem fermament que hem de continuar fent-hi front, perquè els nostres missatges han de continuar existint.

Amb aquest comunicat anunciem una sortida de X progressiva. De moment ens podreu llegir a Bluesky. Per a l’entitat, la comunicació i la difusió dels nostres missatges són fonamental i importants i no deixarem de fer-ho. Volem continuar creant comunitat i creixent. Ens podeu trobar a Bluesky, Instagram, Telegram i Facebook.

La entrada COMUNICAT: Des de SOS Racisme Catalunya anunciem la nostra retirada progressiva d’X se publicó primero en SOS Racisme.

A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de tot plegat.

Encara que no ho sembli, la història de Barcelona està estretament lligada a un passat esclavista. Si bé molts poden pensar que l’esclavització, el comerç i el tràfic de persones, així com la seva explotació en plantacions de sucre i tabac, són fets que només van tenir lloc en indrets com els Estats Units, la veritat és que Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona van participar activament en aquest negoci.

Perquè ens en fem una idea, entre el 1789 i el 1845, gairebé el 25% dels vaixells de negrers que van entrar a l’Havana (Cuba) eren embarcacions catalanes. A més, segons el mapa Espanya esclavista elaborat per Martín Rodrigo, investigador de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, avui dia encara perduren una cinquantena de rastres materials del passat esclavista metropolità. I, per si això no fos prou, les investigacions han confirmat fins a 40 noms d’empresaris, armadors, comercials i capitans de vaixells catalans que es van enriquir de tot plegat, entre els quals destaquen figures metropolitanes com l’economista Joan Güell Ferrer –pare del reconegut polític i mecenes Eusebi Güell– o el banquer i senador espanyol Antonio López.

El 25 de març, amb motiu del Dia internacional de memòria de les víctimes de l’esclavitud i del tràfic transatlàntic d’esclaus, es recorda anualment aquest passat, i des del Línia ho hem volgut fer de la mà de diferents experts en la qüestió. Amb ells resseguim la història d’aquesta herència esclavista i, a més, posem l’accent en la manera com s’està recordant. Com evoquem la memòria colonial de la nostra metròpoli, de la qual els nostres avantpassats van ser-ne participants actius?

Un fenomen en dos actes

Àngels Casals, professor d’Història Moderna a la UB, explica que hi ha dos moments essencials pel que fa a la presència d’un passat esclavista a l’actual àrea metropolitana. En primer lloc, a finals de l’edat mitjana, quan “Barcelona es transforma en un punt neuràlgic tant pel que fa a la venda com a la presència d’esclaus”, afirma l’expert. En aquell moment, Casals assegura que fins al 15% de la població barcelonina eren persones esclavitzades, principalment “provinents del nord d’Àfrica, dels Balcans i del Mar Negre”, les quals eren forçades a treballar com a mà d’obra en activitats portuàries en ciutats com Mataró o en àmbits domèstics –cases, tallers i obradors– de la capital catalana.

El segon període clau del passat esclavista metropolità se situa entre finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX, un moment en què Barcelona es converteix, progressivament, en un centre mercantil fonamental per al tràfic transatlàntic i el comerç de persones. Al contrari que al segle XV, però, aleshores es tractarà d’un negoci opac i no es farà de forma evident o directa a les costes catalanes.

En el negoci esclavista hi havia les cares visibles que traficaven amb persones i els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per enriquir-se

De fet, David Martínez, professor d’Història a la UAB, relata que, d’entrada, en aquesta època “no hi ha constatació directa que els ports de Mataró o de Barcelona fessin comerç amb esclaus”, sinó que, en tot cas, el negoci es va fonamentar en les inversions dels catalans al conegut com a “comerç triangular”, una ruta comercial esclavista el nom de la qual fa referència al trajecte que feien els vaixells a través de l’Atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica per traficar.

En concret, el viatge era el següent: els bucs europeus anaven fins al continent africà per intercanviar els seus productes –armes, metalls i roba– per persones. D’aquí, els vaixells navegaven fins a terres americanes per vendre-les a propietaris de plantacions i, finalment, les embarcacions tornaven a Europa amb tota mena de productes, com sucre, tabac i cotó de les mateixes explotacions esclavistes. Un comerç on fer fortuna que, alhora, també implicava certes expedicions en les quals es raptaven homes, dones i nens de les seves comunitats d’origen, moltes de les quals desaparegudes avui dia.

Qui va fer la ciutat?

La participació catalana en el “comerç triangular” tenia dos vessants. Per una banda, les cares visibles que capitanejaven els vaixells que traficaven amb persones esclavitzades i, per l’altra, els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per fer negoci i enriquir-se.

Tal com explica Casals, “encara no s’ha pogut quantificar tota la gent que va invertir en el tràfic d’esclaus i quin impacte econòmic va tenir sobre el conjunt de la població”. Ara bé, sí que s’ha pogut documentar la participació de figures de la burgesia catalana en aquest negoci esclavista. De fet, moltes són les grans personalitats de l’època modernista; homes admirats i glorificats pel pensament avantguardista i per ser els promotors dels grans avenços a les ciutats catalanes. Destaquen, per exemple, les inversions de l’indià i negrer Josep Xifré per fer els Porxos d’en Xifré, actualment al districte de Ciutat Vella, o el cas de l’esclavista Miquel Biada, popularment conegut per impulsar el primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Amb tot, continua Casals, “la gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample que s’estaven construint a l’època”.

El llegat incomplet

Davant d’això, com recordem, doncs, el nostre passat esclavista? O, millor dit, com tractem l’herència colonial d’una metròpoli quan la historiografia assenyala que part de la construcció de la capital catalana es va fer a partir dels beneficis d’un negoci basat en el rapte, el tràfic i l’explotació d’éssers humans?

Pel que fa a la memòria històrica, Casals apunta que cal fer “bona recerca per esbrinar tot el que no sabem i divulgar i explicar amb claredat i de forma objectiva tot el que s’ha descobert”. A més, l’expert afegeix que “també s’ha de parlar de les conseqüències que tot això va tenir, tant en la societat que va beneficiar com en la que va perjudicar”. I a partir d’aquí, insisteix Casals, actuar en conseqüència. “Després de presentar aquest debat al gran públic, el que no has de fer és posar noms de carrers als esclavistes, glorificar-los i fer-los homenatges o biografies apologètiques, sinó explicar qui eren realment. Que la gent sigui conscient del preu de la història i del fet que el benestar de les societats occidentals es va aixecar damunt d’això”, sentencia.

“La gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample”, diu Casals

Per la seva banda, Oriol Regué, historiador especialitzat en esclavitud, treball forçat i migracions forçades i professor a la Universitat de Lleida, parla de la necessitat de construir aquesta memòria històrica més enllà dels esclavistes. L’emissió de documentals com Negrers. El passat esclavista de Catalunya l’any 2023 o l’última exposició feta sobre el tema al Museu Marítim –La infàmia. La participació catalana en l’esclavitud colonial– constaten que es tendeix a parlar d’aquest passat centrant-se, sobretot, en els negrers catalans en comptes de posar el focus en les persones esclavitzades. Un prisma que deshumanitza les víctimes i que les col·loca com una conseqüència material d’un fenomen passat.

Quin és el problema d’aquesta narrativa? Regué creu que fa que l’esclavisme s’entengui “com un mal moral molt genèric” en el qual només “hi ha una condemna cap a l’esclavitud, però no es va més enllà dels esclavistes ni s’aprofundeix en la memòria de les persones que van interactuar i reaccionar a tot el que els van fer els catalans”, reflexiona l’expert.

Com s’hauria de treballar, doncs, aquesta memòria des de l’òptica de les persones esclavitzades? Segons l’historiador, posant el focus en diverses realitats. Des de les més evidents, com ara la resistència de les grans revoltes contra els propietaris esclavistes, fins a les que s’obvien amb més facilitat i que, per exemple, estan lligades al dia a dia de les plantacions. “Una plantació de sucre podia arribar a tenir 300 esclaus. Això és una comunitat que s’organitzava, que creava vincles, que es relacionava entre si i que vivia el seu dia a dia”, diu Regué, per al qual “les formes de resistència no han de ser sempre heroiques i impressionants, sinó que també en formen part actes tan quotidians com el fet de tenir fills a la plantació”. “Tot això existia i també mereix ser recordat. El llegat català de l’esclavitud no pot centrar-se únicament en els esclavistes o pensar en els esclaus només com a xifres”, conclou Regué.

Si bé aquest canvi de perspectiva pot semblar força trencador, la veritat és que ja fa anys que la historiografia el posa en pràctica. Ara bé, la realitat del debat públic és una altra. Sembla que encara estem lluny de poder parlar de les implicacions de l’esclavisme català des de tots els seus vessants, sense moralines i responsabilitzant-nos de la nostra herència colonial. La qüestió, al cap i a la fi, potser rau a preguntar-nos què estem fent avui dia per recordar tots els llegats.

Com ho reparem?

A l’àrea metropolitana, i especialment a Barcelona, el passat esclavista i colonial és evident a l’espai públic. Basha Changue, formadora de l’organització SOS Racisme i exdiputada de la CUP al Parlament, remarca que s’ha fet poca cosa per retirar els símbols i les representacions que glorifiquen l’època colonial, malgrat tenir un “impacte en l’imaginari col·lectiu a l’hora de normalitzar la deshumanització de persones negres o de mantenir la jerarquia racial”. En aquest sentit, Changue argumenta que, lluny de mirar-se de forma crítica i amb coneixements de les implicacions racials que comporten, en realitat tot plegat són “símbols d’orgull a la ciutat”.

A banda de la retirada de l’estàtua del banquer i esclavista Antonio López l’any 2018, no s’ha fet gaire res més per eliminar la ideologia colonial de l’espai públic. Tampoc per recordar el benefici econòmic que va suposar l’esclavitud per a la construcció de la ciutat. “Tot l’Eixample es va aixecar amb diners de l’explotació de colònies d’ultramar, així com el front marítim i el Moll de la Fusta”, afirma Changue.

Què implica, doncs, no revisitar tot aquest passat de forma crítica? Segons l’exdiputada de la CUP, la història esclavista de la metròpoli és un dels focus d’origen del racisme actual –especialment contra les persones negres–, cosa que, alhora, es tradueix en diferents formes de racisme institucional, com ara “la violència policial, l’exclusió residencial o el desemparament de les comunitats negres”, enumera.

Enmig d’aquest context, Changue destaca que l’educació i la memòria històrica colonial són clau. “Quan parlem de memòria colonial no és per viure instal·lats al passat, sinó que entenem que només es pot projectar el futur si reparem l’origen del racisme actual, que per a nosaltres és clarament una conseqüència del passat colonial”, afegeix la formadora de SOS Racisme, apuntant que només així serà possible un canvi de paradigma.

No es tracta únicament de “resignificar carrers i places o de treure estàtues”, sinó de “trencar amb tots els discursos i relats que estan directament lligats a la deshumanització de les persones no blanques i que fomenten la violència sobre aquests cossos”, insisteix Changue. Almenys si es vol “construir un futur per a una Barcelona realment multicultural”, conclou.

La entrada El passat esclavista de la metròpoli se publicó primero en SOS Racisme.

MANIFESTEM

• Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) són espais d’opacitat sistemàtica, on les vulneracions de drets humans no són fets aïllats sinó una realitat endèmica i estructural que afecta profundament la dignitat i els drets fonamentals de les persones internades.
• L’única mesura efectiva que pot garantir el respecte dels drets de les persones migrades és el tancament definitiu dels CIE. No hi ha reforma possible que faci compatibles aquests centres amb el respecte als drets humans.
• Seguim amb atenció l’evolució dels fets ocorreguts recentment i ens posem a disposició de les persones internes i de les seves famílies per garantir l’accés a la justícia, especialment per a aquelles que vulguin denunciar situacions de vulneració de drets.
• Sabem que les violències viscudes al CIE aquesta setmana han portat a les persones internades/preses a realitzar una vaga de fam que, tot i finalitzada, mostra que no podem deixar de posar atenció al que passa a dins.
• Tenim constància que hi ha persones internes amb problemes de salut mental que mai haurien d’haver estat privades de llibertat i que haurien de ser derivades amb caràcter immediat als serveis sanitaris públics i especialitzats, tal com estableixen els principis de respecte a la dignitat i la salut de les persones.
• Mostrem el nostre suport a totes les formes de protesta que puguin donar-se dins del CIE.

Per tot això, exigim una investigació immediata i a fons per part del jutjat de control dels fets que estan denunciant les persones internes al CIE de Barcelona.

És hora del tancament definitiu del CIE de la Zona Franca i de tots els centres d’internament d’estrangers de l’Estat.

#CIEsNO
#StopDeportacions

Grupo de Apoyo al Módulo de Mujeres del CIE
IRIDIA. Centre de defensa dels drets humans
Tanquem els CIE

La entrada Comunicat conjunt davant les darreres denúncies des del CIE se publicó primero en SOS Racisme.

La majoria d’agressions racistes són a menors d’edat, i els Mossos, el cos més denunciat

SOS Racisme ha alertat de l’augment “preocupant” de les agressions  per part de grups d’extrema dreta i al  carrer, entre veïns, i ho ha vinculat a la “legitimació en l’àmbit polític i social” dels discursos d’odi. L’entitat ha presentat aquest divendres Invisibles, el seu informe anual sobre les atencions i actuacions per racisme  a persones no blanques i migrants a Catalunya. En concret,  ha registrat 647 situacions de racisme en més de 109 municipis  l’any 2024, i 427 persones han demanat el suport de l’entitat. S’hi afegeix que SOS Racisme ha assumit la denúncia de 105 casos, que se sumen a 220 d’anys anteriors. El  68% de les víctimes són menors d’edat, segons han  detallat les coordinadores de SOS Racisme, Jennifer Molina i Paula Rosi, que han reclamat més implicació de les administracions per fer front a la discriminació  per origen que viuen les persones, especialment en els àmbits de Salut i educatiu.

En concret,l’any passat es van denunciar  5 casos d’atacs de grups d’extrema dreta a no blancs, tres dels quals estan judicialitzats. Les portaveus de SOS Racisme hi afegeixen que el nombre pot ser major, però destaquen que feia anys que no es denunciaven i que el 2023 només va haver-hi un cas. L’espai públic és l’àmbit principal d’aquestes agressions, amb el 39% del tota.  “Hi ha  un vincle entre les agressions de particulars i la legitimació en l’àmbit social i política del discurs d’odi”, ha assegurat Rosi. També ha  avançat que hi ha dos casos recents de discurs d’odi polític judicialitzats. Precisament, el Parlament, amb les intervencions racistes i islamòfobes dels integrants de VOX i de la líder d’Aliança Catalana estudia com fer-hi front. 

Els àmbits denunciats

Així, dels 105 casos assumits per SOS Racisme:  el 32% són per agressions i discriminacions entre particulars; el 21% per discriminacions en l’accés i el gaudi de drets socials; el 14% per agressions i abusos per part d’agents dels cossos de seguretat pública; el 12% per discurs d’odi; el 6% per discriminacions en l’accés i el gaudi de serveis privats; el 6% per discriminacions laborals; el 4% per agressions i abusos per part d’agents de seguretat privada; el 3% d’Extrema dreta: 3%, i el 2%per discriminacions en l’accés i el gaudi de serveis públics.

Els Mossos, més denunciats per racistes

Les responsables de SOS Racisme també han detallat que  cos dels Mossos d’Esquadra és el més denunciat per comportaments racistes, i agafa el relleu de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Han recordat la condemna  d’un any de presó que van acceptar sis agents dels Mossos per una actuació racista a un jove al Bages, a qui van cridar “negre de merda”.

Preguntada per si implicaran canvis el fet que els Mossos assumeixin la competència del control de migrants, Paula Rosi, ha lamentat  que “actualment en el debat de l’opinió pública es vincula criminalització a migrants” i ha denunciat que els controls que fa la policia catalana amb altres cossos al metro tenen greu un biaix racista.

La entrada Augmenten les agressions de grups d’extrema dreta per la legitimació del discurs d’odi, segons SOS Racisme se publicó primero en SOS Racisme.

El proper 21 de març presentem el 16è informe anual, l’anàlisi de la informació recopilada i analitzada sobre les denúncies de racisme que rebem. L’acte, que tindrà lloc a la sala CESIRE des de les 17:45 fins les 20h, comptarà també amb diverses ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets humans. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la
informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

SOM CONCIENTS QUE L’ACTE COINCIDIRÀ AMB L’HORA DE L’IFTAR.

PER AIXÒ, COMPTAREM AMB DÀTILS I LLET PELS ASSISTENTS QUE HAGIN DE TRENCAR EL DEJUNI.

Hi esteu totes convidades!  

INSCRIU-TE AQUI:

La entrada Presentació de l’informe 2024: Invisibles. ‘L’estat del racisme a Catalunya’ se publicó primero en SOS Racisme.

Descripció de la plaça:

SOS Racisme Catalunya busca una persona com a Responsable d’Administració, Finances i Comptabilitat: elaboració i seguiment del Pla econòmic-financer/ Pressupost Anual de l’associació; seguiment pressupostari dels projectes, gestió de justificacions econòmiques de subvencions; elaboració de la comptabilitat, control de factures emeses i rebudes, pagaments, gestió de rebuts de socis/es. Així com altres tasques vinculades a la gestió de l’associació.

Funcions principals:

• Gestió econòmic-financera de l’entitat: planificar el pressupost i pla econòmic financer anual. Control de tresoreria. Seguiment d’aquests, i gestió de comptes bancaris.
• Gestió econòmic-financera dels projectes: elaboració del pressupost amb la tècnica de referència. Seguiment i control pressupostari dels diferents projectes.
• Comptabilitat: elaboració dels comptes anuals, tancar l’exercici i obertura del nou.
• Elaboració de la documentació comptable requerida per organismes oficials i preparació de dades de liquidació d’impostos.
• Tramitació de convocatòries de subvencions, contractes i concursos tant públics com privats.
• Sol·licitud, seguiment i justificació de subvencions i resolució de requeriments.
• Suport en la gestió de la base social (quotes, actualitzar dades, contacte amb els socis i sòcies).
• Responsable de la coordinació amb la gestoria en temes relacionats amb recursos humans.

Requisits de la plaça:

• Coneixement i experiència en la formulació, justificació econòmica i requeriments de projectes finançats per les administracions públiques locals (Ajuntaments), autonòmiques (Generalitat i Diputació de Barcelona) i estatals (Ministeris). Es valorarà coneixement de la gestió econòmica de subvencions europees.
• CFGM o CFGS o títol universitari d’Administració o similar.
• Domini del català i de castellà parlat i escrit.
• Domini Excels, Contaplus i CONTASOL.
• Capacitat resolutiva, gestió del temps, treball en equip, autonomia, flexibilitat i adaptabilitat.

Es valorarà positivament:

• Formar o haver format part del moviment associatiu.
• Conèixer i compartir la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans.
• Tenir experiència en gestió administrativa i comptabilitat, i gestió en associacions.
• Experiència amb entorn CRM
• Coneixement d’altres idiomes.

En igualtat de condicions es prioritzarà la contractació de persones de racialització no hegemònica (racialitzades com a no blanques) i/o migrades.

Condicions de la plaça:

•       Contractació de 30h setmanals.
•       Sou brut mensual: 1697,16€
•       Lloc de treball: Barcelona (C/Mir Geribert, 8, Barcelona)

Informació requerida:

–        Currículum vitae

–        Imprescindible carta de motivació.

*Només les candidatures seleccionades seran convidades a una entrevista.

Data límit de recepció de candidatures: 01 d’abril del 2025 a les 23:59.

Data prevista d’incorporació: immediata.

Adreça electrònica on fer l’enviament: coordinacio@sosracisme.org

Referència de la plaça: responsable d’administració i finances.

Organització: SOS Racisme Catalunya

La entrada Oferta laboral: Responsable d’Administració, Finances i Comptabilitat se publicó primero en SOS Racisme.

Cada any, el Carnestoltes es converteix en un espai de celebració i diversitat. No obstant això, també és un moment en el qual es fan evidents les discriminacions i violències racistes normalitzades en la societat. Un dels aspectes més problemàtics és la utilització d’ètnies o cultures com a disfresses, reproduint estereotips racials i culturals sota l’excusa de la “tradició” o l'”entreteniment”.

L’ús d’abillaments que representen cultures, minories ètniques o religioses sense comprensió ni respecte pel seu significat històric i social constitueix una forma de racisme. Disfressar-se d’un grup ètnic redueix una identitat complexa a un fetitxe, portant-la a la burla o caricaturització. Aquesta pràctica perpetua prejudicis, reforça estructures de discriminació i banalitza les cultures de comunitats que han sofert opressió històrica i continuen enfrontant les seves conseqüències. A més, té un impacte psicològic en les persones racialitzades, en veure la seva cultura ridiculitzada i convertida en objecte de consum per a una disfressa.

Apropiació Cultural per Carnestoltes

L’apropiació cultural és un fenomen recurrent per Carnestoltes, basat en la reproducció d’estereotips des d’una mirada colonialista. Es presenta quan “els altres” són representats com un grup homogeni i exòtic, sense veu pròpia. Elements amb profund valor simbòlic i espiritual són despullats del seu significat i transformats en simples accessoris de moda.

Un clar exemple és l’ús de disfresses inspirades en cultures indígenes, africanes, asiàtiques o del Carib, com tocats de plomes, quimonos, turbants o pintures facials. Aquests elements no són simples adorns, sinó part d’identitats històricament perseguides i marginades. La trivialització d’aquests elements reforça la idea que el patrimoni cultural d’aquestes comunitats està disponible per al consum i la diversió sense gens de respecte.

Històricament, diverses comunitats han hagut de mobilitzar-se per a reapropiar-se de les seves cultures com a forma de resistència davant les violències sofertes. Un exemple emblemàtic d’aquesta lluita és el Carnestoltes de Notting Hill.

Racisme i Carnestoltes: Notting Hill, una Resistència Cultural

El Carnestoltes de Notting Hill al Regne Unit va sorgir en 1959 com a resposta als disturbis racials de l’any anterior. Va ser impulsat per l’activista trinitense Claudia Jones, amb l’objectiu de generar un espai de celebració cultural i resistència enfront de la discriminació. El seu propòsit principal era unir a la comunitat migrant, donar visibilitat a la cultura del Carib i respondre al racisme sistèmic mitjançant l’expressió artística i la festa popular.

Amb el temps, es va convertir en un dels festivals de carrer més grans del món i un símbol de diversitat i reivindicació cultural.

Context Històric

Després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va incentivar la immigració des de les colònies i territoris de la Commonwealth a causa de l’escassetat de mà d’obra. La Llei de Nacionalitat Britànica de 1948 va atorgar ciutadania britànica i dret de residència a tots els habitants de l’Imperi Britànic, la qual cosa va permetre que un gran nombre d’immigrants afrocaribenys s’establissin en barris com Notting Hill, a Londres. No obstant això, lluny de ser rebuts amb els braços oberts, aquests nous residents van enfrontar discriminació racial, condicions d’habitatge precàries i explotació laboral.

Les tensions racials es van agreujar amb la presència d’organitzacions d’extrema dreta, com la White Defence League, que promovien consignes xenòfobes com “Keep Britain White” (Mantingues a Gran Bretanya blanca). Aquestes hostilitats van desembocar en els disturbis de Notting Hill a l’agost de 1958, quan multituds de supremacistes blancs van atacar les llars de residents afrocaribenys.

Durant nits, aquests grups racistes van recórrer els carrers agredint a residents negres, mentre la policia britànica actuava amb lentitud i minimitzava la gravetat de la situació.

Conseqüències i Resposta Comunitària

Els disturbis van posar de manifest la necessitat d’abordar les tensions racials i les condicions socioeconòmiques que les alimentaven. Encara que es van realitzar més de 140 arrestos, la resposta de les autoritats va ser limitada. En resposta a aquests disturbis i a l’assassinat no resolt de Kelso Cochrane en 1959, Claudia Jones va organitzar el primer “Carnestoltes Del Carib” a l’Ajuntament de St Pancras al gener de 1959, establint les bases del Carnestoltes de Notting Hill.

Un Carnestoltes Lliure de Discriminació

El racisme no desapareix en els dies festius. És responsabilitat de totes les persones reflexionar sobre l’impacte de les nostres eleccions, fins i tot en contextos de celebració. Un Carnestoltes lliure de discriminació és possible si es fomenta l’educació, el respecte i l’empatia. Abans de triar una disfressa, pensem en les seves implicacions i en la història que estem contant.

Bibliografia:

• Matamoros, C. (2020). “El Carnaval y la resistencia cultural: una mirada histórica”. Revista de Estudios Culturales.
• BBC News. (2018). “Notting Hill Riots 1958: How it changed Britain”. BBC.
• Carnaval en Notting Hill: el barrio que cambio los machetes por plumas. (2018, 23 agosto). ELMUNDO. https://www.elmundo.es/papel/lifestyle/2018/08/24/5b7ed3ed22601d66708b461a.html
• Fiestas alrededor del mundo – Notting Hill: un carnaval en pleno agosto | MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. (s. f.). MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/es/noticias/fiestas-alrededor-del-mundo-notting-hill-un-carnaval-en-pleno-agosto

La entrada Racisme i carnestoltes. Notting Hill, una resistència cultural se publicó primero en SOS Racisme.