El juliol de 2023, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un paquet de mesures municipals amb l’objectiu principal de posar ordre en l’espai públic. Aquestes mesures s’estan traduint en un enduriment de l’aplicació de les ordres que regulen l’ús dels carrers. El Pla inclou intervencions en la neteja dels carrers, manteniment del mobiliari urbà, reducció de conductes incíviques, actuació enfront de la venda ambulant, entre altres. Però, des que ha entrat en vigor, des de SOS Racisme entre altres entitats com Arrels hem criticat que aquest Pla vulnera els drets de les persones que viuen als carrers i dificulta el dia a dia d’uns certs col·lectius limitant l’ús de l’espai públic.

Què és el Pla Endreça per a SOS Racisme?

Per a SOS Racisme, el Pla Endreça és una estratègia de màrqueting polític, per a donar un discurs i una forma coherent i discursiva a l’aplicació de normatives ja existents que sempre han estat usades per a discriminar, excloure i restringir els drets d’uns certs col·lectius que són vists com no-persones-elegibles per a usar l’espai públic.

El Pla Endreça és una mostra més de la institucionalització del racisme, de la seva inclusió en discursos polítics i en pràctiques municipals, que esdevé en una cultura securitaria racista, discriminatòria i violenta.

L’ús del “civisme” com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure a uns certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit. Promou un discurs racista, classista i xenòfob que determina qui pot usar l’espai públic i com. Per tant, deslegitima a un gruix de la població, vulnerant els seus drets fonamentals.

Ens preguntem, sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona?

La conseqüència que més ens preocupa és la persecució racista i classista d’unes certes persones a través del mateix aparell institucional repressiu, punitiu i de control. Ara bé, aquest Pla no és un assumpte policial nou, no és una invenció nova, al contrari, es continuen reproduint les lògiques de control i repressió que SOS Racisme ve denunciant des de fa anys, a través de normativa ja existent.

El Pla Endreça crea un discurs de pànic moral, alarmista i d’expulsió de l’espai públic. Això prova el que els moviments antiracistes han assenyalat durant anys: l’esquerra i la dreta són racistes per igual. Aquestes mesures racistes, punitives, euroblancas no canvien amb els diferents partits polítics governants. Podem posar com a exemple l’eslògan d’Albiol, d’un partit de dreta, que proclama “netejar Badalona”.

No obstant això, el que sí que ha fet aquesta esquerra és instrumentalitzar a un home afrodescendent, usant-lo en el tríptic de les festes del barri del Besòs i el Maresme, on s’anuncia el Pla Endreça a través d’aquesta imatge. No volen als col·lectius en l’espai públic, però sí en publicitats i difusions per a donar compte de la seva “inclusió”, paraula qüestionada per l’antiracisme per les connotacions que té. Aquestes persones no són objectes al servei d’interessos polítics, són persones amb drets i llibertats.

On queda Barcelona Ciutat de Drets en aquest pla?

Des de SOS Racisme hem registrat denúncies de persones que assenyalen una actitud racista en l’ús i la posada en marxa del Pla Endreça. Hem pogut conèixer un testimoniatge en el qual a un grup format per persones espanyoles i llatinoamericanes amb NIE van ser multats per la policia secreta per fer soroll a la porta d’un bar mentre sortien a fumar. No obstant això, la sanció únicament va arribar a les persones amb NIE.

Per tant, quan les institucions duen a terme mesures més restrictives, als qui els afecta directament és als cossos racialitzats no blancs.

Fins a on serà capaç d’arribar el racisme institucional?

Des de SOS Racisme hem registrat actituds racistes en el marc d’ordenances municipals de civisme des de fa anys. Ens preocupa el control policial sobre cossos racialitzats no blancs. El que el Pla Endreça ha aconseguit ha estat polir el discurs en un marc higienista. Per tant, les pràctiques denunciades per SOS Racisme ara compten amb la legitimitat política i el suport discursiu cultural.

Insistim que en els casos que ens arriben a nosaltres, les persones sancionades són persones racialitzades no blanques, tinguin DNI, NIE o un altre document. Les persones blanques no són objecte de persecució policial ni d’actuacions arbitràries. Per tant, la nostra valoració del Pla Endreça és que segueix la línia d’unes pràctiques informals instaurades en les institucions públiques.

El que més ens preocupa és la difusió moderna, cuidada i higiènica que s’està fent del Pla i com aquest missatge va calant en la societat, ja afectada per discursos d’odi racista i xenòfob, i per tant especialment permeable a aquesta mena de contingut.

La entrada Sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona? se publicó primero en SOS Racisme.

La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.

El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.

“La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta

El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.

El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.

“El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.”

A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.

Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.

“Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.”

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.

En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.

És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.

La entrada Els delictes d’odi, una arma política i jurídica en mans de l’extrema dreta se publicó primero en SOS Racisme.

•    Es premien produccions del programa InfoK (TV3), de Ràdio Trinijove, de la Productora Videoclub.tv, les webs de les associacions Irídia i SOS Racisme, i les trajectòries de la periodista i productora Tània Safura Adam Mogne i de la l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

•    La presidenta de la MDA, Laura Pinyol, ha destacat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim”

La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA), associació impulsada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha lliurat els premis de la XIII edició dels Premis per a la Diversitat en l’Audiovisual a set mitjans, entitats i persones que s’han destacat per fomentar la diversitat en el món audiovisual. En aquesta edició s’hi havien presentat 59 treballs.

L’acte de lliurament ha tingut lloc avui, 9 de juliol, a la seu del CAC i ha comptat amb les intervencions de la presidenta de la MDA i consellera del CAC, Laura Pinyol, i de la presidenta adjunta de la MDA i vicepresidenta del CAC, Rosa Maria Molló. Així mateix, hi han assistit el president del CAC, Xevi Xirgo, i els consellers Enric Casas i Miquel Miralles, així com els membres del jurat i les persones guardonades.

Pinyol ha assenyalat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha superat la categoria d’anècdota i ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim des de la reflexió, la crítica i la complexitat” i ha volgut agrair “a tots els membres del jurat que n’han pres part, tant en aquesta edició com en les anteriors, així com a tots els participants que han contribuït a bastir un entorn audiovisual més compromès, més sensible i més rigorós”.

Els premiats i premiades han estat els següents:

Categoria A (programa de televisió): dues produccions emeses pel programa InfoK (TV3): Drets dels nens (2020) i Especial: què està passant a l’Afganistan? (2021).

El jurat valora molt positivament l’aproximació efectiva als drets humans dels infants que s’hi fa i en destaca la producció, de gran qualitat, i l’esforç per explicar d’una manera pedagògica i entenedora, d’una banda, els drets dels infants i, de l’altra, la submissió de les nenes a la societat afgana a partir de la presa de control dels talibans. Aquestes produccions aborden temes conflictius i complexos, com la prohibició de l’escolarització de les nenes afganes, amb un llenguatge clar i adequat per al públic infantil.

Categoria B (programa de ràdio): programa Connexió Intercultural, realitzat per Ràdio Trinijove 91.6 FM de la Fundació Privada Trinijove (2021).

El jurat destaca la presentació innovadora de la realització i una aproximació honesta a la diversitat narrada des de veus juvenils, que són actors i alhora locutors de la seva realitat. A més, el jurat valora que la informació subministrada sigui de gran rellevància per a la comunitat.

Categoria C (producció audiovisual): producció audiovisual Ahlam Jamila (Dolços somnis), realitzada per la Productora Videoclub.tv (2020).

El jurat considera que és un curt preciós, narrat en primera persona, que presenta la immigració com una oportunitat, on l’esperança i la por s’hi presenten de manera sensible i empàtica.

Així mateix, en aquesta categoria, el jurat decideix concedir dues mencions especials per a produccions mereixedores d’una atenció singular:

Menció especial: producció cinematogràfica Mediterráneo, realitzada per Fasten Seat Belt, Lastor Media, Arcadia Motion i Heretic (2021). El jurat agraeix la candidatura d’un producte excel·lent, si bé entén que depassa la vocació fundacional dels Premis i no s’adequa al seu abast de reconeixement.

Menció especial: producció La intermediació lingüística per part dels menors a Catalunya, realitzada per el grup de recerca MIRAS de la Universitat Autònoma de Barcelona (2023). El jurat considera que la producció, sis càpsules que mostren el paper dels infants en les migracions, té un component de reconeixement sobre les segones generacions de migrants, que ja estan més adaptades al país d’acollida que els seus pares.

Categoria D (producció pòdcast): el jurat ha avaluat els sis pòdcasts que optaven al premi, per bé que ha decidit declarar deserta aquesta categoria.

Categoria E (webs i xarxes socials): premi ex aequo a la web d’Irídia i a la web de la campanya Invisibles, l’estat del racisme a Catalunya, de SOS Racisme.

El jurat conclou que les dues propostes presentades tenen un estàndard de qualitat molt alt, són entenedores per a la defensa dels drets humans i, especialment, per a la defensa de drets en situació de violència institucional.

Categoria F (trajectòria de les persones pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): la periodista i productora cultural Tània Safura Adam Mogne.

El jurat destaca la seva trajectòria impecable, dedicada a explicar i a reflexionar sobre la realitat de les diàspores africanes a Catalunya i al món. Així mateix, el jurat reconeix la gran tasca duta a terme per donar visibilitat al teixit cultural de diferents indrets del món a la ciutat de Barcelona.

Categoria G (trajectòria d’entitats, de mitjans i/o de programes de televisió i ràdio pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

El jurat en destaca el treball amb la comunitat sorda de Catalunya, el col·lectiu de dones lesbianes, la visibilització de les dones amb motiu del 8M, les dones joves, les migrants i les dones treballadores de la llar.

Menció especial: la Fundació Bayt al-Thaqafa, per la seva ajuda a immigrants d’origen àrab-musulmà des del 1974, amb l’objectiu de facilitar-ne la integració social i cultural sense renunciar a la pròpia identitat, a través de programes d’acompanyament i assessorament a Catalunya.

La entrada La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA) lliura premis a set mitjans, entitats i persones que han contribuït a impulsar la diversitat se publicó primero en SOS Racisme.

Si escriu per a fer una denúncia, si us plau seguir els següents passos:

• Explicar breument el motiu pel qual ens escriu, detallant data i lloc dels fets.

• Adjuntar aquells documents que cregui necessaris perquè valorem el cas i la seva urgència.

• Indicar-nos un número telefònic al qual comunicar-nos.
• Correu: denuncia@sosracisme.org

* Durant el mes d’agost el nostre servei es troba en mode guàrdia, per la qual cosa les respostes poden experimentar retard.

Altres vies de contacte:

• Telèfon 93 301 05 97 [per a missatges de veu]

• WhatsApp 652 87 34 06 [escrit i àudio]

* No podrem respondre de manera immediata, encara que estarem atentes per qualsevol urgència.

Si el motiu NO és una denúncia, si us plau comunicar-se a través de les següents vies:

• Formació: formacio@sosracisme.org

• Comunicació, premsa, mitjans: comunicacio@sosracisme.org

• Administració: administracio@sosracisme.org

• Projectes, requeriments: planificacio@sosracisme.org, subvencions@sosracisme.org

• Qüestions institucionals, comunicacions oficials: coordinacio@sosracisme.org

• Cap de les anteriors: sosracisme@sosracisme.org

Agraïm la comprensió i si us plau respectar els canals indicats. Si desitja més informació de la situació actual de l’entitat, pot consultar el nostre comunicat.

Moltes gràcies,

Equip del Servei d’Atenció i Denúncia

SOS Racisme Catalunya.

VERSIÓ EN CASTELLÀ AQUÍ

La entrada Avís: De l’1 al 31 d’agost romandrem tancades se publicó primero en SOS Racisme.

Enllaç directe a l’entrevista a Cheikh Abdoul Khadre Drame, president de SOS Racisme Catalunya.

SOS Racisme Catalunya, entitat que treballa per la denúncia del racisme i l’acompanyament a qui el pateix, s’ha vist obligada a parar la seva activitat temporalment per falta de finançament.

Independència, denúncia, incidència i sensibilització. Aquests són, des de la seva creació l’any 1989, els pilars de SOS Racisme Catalunya, una entitat que treballa per la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista. La seva tasca es concentra en campanyes de denúncia i sensibilització, formacions orientades a fomentar una consciència crítica respecte al racisme i el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), obert a qualsevol persona que hagi patit o presenciat una situació racista i on s’ofereix acompanyament, representació judicial i intervenció directa i administrativa.

L’equip d’11 persones que formen part de SOS Racisme Catalunya va atendre 628 persones de fins a 83 municipis diferents durant l’any 2023. Ara, la tasca de l’entitat perilla i les treballadores s’han vist obligades a parar la seva activitat durant uns mesos. El 75% del seu finançament prové de l’administració pública i aquest s’ha vist reduït notablement els últims anys, afectant la qualitat del servei. És per això que han llançat una campanya de micromecenatge per obtenir suport econòmic d’altres vies i alhora fer una alerta sobre com la falta de finançament afecta el seu treball en l’acció antiracista.

La entrada Cheikh Drame: “No m’imagino una societat catalana sense SOS Racisme Catalunya” se publicó primero en SOS Racisme.

L’article segon de la Llei 35/1995 estipula que es podran beneficiar de les ajudes i de l’assistència, les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual a condició que siguin ciutadanes espanyoles o bé nacionals d’algun Estat membre de la Unió Europea. Addicionalment, també quan resideixin habitualment a Espanya, o bé siguin nacionals d’un altre Estat que reconegui ajudes anàlogues als espanyols en el seu territori.

Llei limita el seu camp d’actuació provocant que totes les persones que hagin estat víctimes d’algun delicte violent o contra la llibertat sexual i no siguin europees, no es beneficiaran de les ajudes econòmiques ni de cap mena de protecció o assistència. Consegüentment, hi ha una falta d’empara sobre les víctimes de delictes d’odi.

Fa uns anys un jove va ser agredit de forma violenta per un grup neonazi per motius racistes. Quan vam sol·licitar l’ajuda i assistència per a víctimes de delictes violents se li va negar l’accés pel fet de no ser Espanyol ni Europeu.

La desvictimització és el procés pel qual la víctima restitueix i repara el dany derivat del delicte i recupera novament el control de la seva vida. Quan algú és víctima d’un delicte d’odi, el procés de desvictimització s’alenteix pel fet que el dany ocasionat recau sobre un element inherent de la mateixa persona i que no pot canviar.

La Llei 35/1995 té per objectiu aconseguir una intervenció positiva de l’Estat dirigida a restaurar la situació vital de la persona abans de ser víctima del delicte, o almenys reduir els efectes. Des d’aquesta perspectiva, és imprescindible que en l’articulat de la llei s’inclogui a tota persona, independentment de la seva nacionalitat.

Per això exigim que:

• L’ordenament jurídic deixi de generar discriminacions i desigualtats d’accés en funció de si la víctima és o no espanyola o ciutadana europea.
• Es protegeixi i s’eviti la revictimització de les víctimes de delictes d’odi garantint l’accés a ajudes i assistència.

Si volem lluitar contra el racisme, el primer pas és combatre el racisme institucional. Per fer-ho, una de les accions ha de ser revisar el nostre ordenament jurídic i modificar aquella regulació que pugui tenir un contingut racista, com la Llei 35/1995.  

La entrada La llei 35/1995 d’ajudes i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual és racista se publicó primero en SOS Racisme.

Entrevistamos a Cheikh Drame, presidente de SOS Racisme Catalunya, una asociación que trabaja en la defensa de los derechos humanos desde la acción antirracista y que actualmente tiene dificultades económicas porque “no hay una apuesta fuerte y seria” por esta lucha.

Cheikh Drame (Senegal, 1992) es activista antirracista y presidente de SOS Racisme Catalunya. La entidad, que fue fundada en 1989, atraviesa ahora “un momento difícil debido a problemas de financiamiento” y se ha visto obligada a “detener parcialmente su actividad“, con la esperanza de volver en septiembre con “las fuerzas renovadas” para fortalecer la estructura del equipo.

Drame llegó a Catalunya hace más de 20 años, pero aun así no puede votar porque no tiene la nacionalidad española. Según él, es “una de las consecuencias de la ley de extranjería” y es víctima del “racismo estructural” del país.

El activista dispone de un NIE y no está en una situación administrativa irregular, pero no tiene la nacionalidad porque tiene antecedentes penales. Drame fue acusado de atentar contra la autoridad después de sufrir una actuación policial abusiva a manos de seis agentes. Fue condenado a dos años de prisión, pero finalmente no ingresó y tuvo que pagar una multa. “En este país, los derechos de la gente como yo pueden ser vulnerados y, como consecuencia, somos criminalizados y oprimidos por las herramientas del sistema que nos elimina”, explica a Público antes de empezar la entrevista.

En el último comunicado que emitieron, explicaban que, desde 2020, los ingresos públicos destinados al Servicio de Atención y Denuncia de la entidad han disminuido un 15% mientras que han asumido un 31% más de casos. ¿Qué ha pasado con estos ingresos?

Quiero pensar que hay más agentes y entidades sobre el terreno, pero también creo que nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones. Si nos llegan más casos, significa que el trabajo de SOS Racisme está bien hecho y que hay más gente que denuncia, pero la verdad es que hay mucha precariedad en general.

¿Reciben estos fondos públicos a través de subvenciones?

Trabajamos con financiamiento público de la Generalitat, del Ayuntamiento de Barcelona o la Diputación. También tenemos convenios, uno de los más importantes es con el Ayuntamiento de Terrassa, donde replicamos un Servicio de Atención y Denuncia. Las socias también nos hacen aportaciones y tenemos recursos de privados.

En abril iniciaron una campaña de micromecenazgo que ya ha terminado. ¿Hasta qué punto un servicio de carácter público debe pedir el apoyo económico de la ciudadanía y no reclamar más responsabilidad a la administración?

Lo que pasa con las subvenciones es que se reciben después de haber hecho el trabajo. Como entidad social, hacemos lo que debemos hacer y aun así tenemos dificultades y debemos pedir un crédito porque sabemos que no recibiremos el financiamiento hasta finales de año. No quiero cargar directamente contra las administraciones porque aún trabajamos con ellas y tenemos reuniones programadas, pero sí que echamos en falta esta apuesta seria.

“Nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones”

Nos encontramos ante un nuevo gobierno que habla de un programa antirracista y por eso quiere acercarse a nosotros. Pero estamos precarizados, no tenemos manos. Lo que queremos es la garantía de que las cosas que ya funcionan lo sigan haciendo. No queremos que nos engañen, porque al final los partidos políticos quieren reconocimiento. La Oficina por la No Discriminación (OND) del Ayuntamiento de Barcelona nos deriva casos. Funcionamos, pero la lucha antirracista va muy retrasada e implica muchos niveles. El racismo es una violencia estructural que impregna todas las capas de nuestra sociedad.

¿Qué escenarios se plantean a partir de ahora?

Estamos con servicios mínimos, pero no hemos cerrado. SOS Racisme es una entidad pequeña y abarcamos toda Catalunya y, por tanto, no es fácil. Nadie entra a la entidad por el dinero que se gana, sino porque tiene un compromiso con la lucha. Cerrar no era una opción, pero si el volumen de trabajo es muy elevado no podremos atender con la misma calidad. Tenemos un solo abogado penalista con más de 100 casos.

Hemos terminado la microfinanciación, no hemos alcanzado el objetivo ideal, pero sí el mínimo. Hemos recibido el apoyo de la gente, unos 11.000 o 12.000 euros. En septiembre volveremos con las fuerzas renovadas para llegar a muchos otros espacios, hacer formaciones y fortalecer el equipo.

¿Ahora hay más casos o se denuncia más? ¿Se están volviendo a normalizar situaciones de racismo explícito?

Siempre hemos tenido racistas en este país, pero ahora se sienten más legitimados. Antes había un consenso social y actitudes que mediáticamente no se toleraban. En los medios de comunicación no se permitía decir barbaridades como las que dicen ahora cuando vinculan inmigración y delincuencia.

“En España siempre ha habido personas racistas, pero ahora se sienten legitimadas”

Cuando yo era pequeño, en las plazas de mi pueblo se gritaba “¡Viva Franco!” y “¡Fuera inmigrantes!“. Esto ya no pasa, pero la población migrante y racializada ha aumentado y el discurso racista está más legitimado. Este fenómeno no es gratuito, responde a la globalización, a cuestiones geopolíticas y a las relaciones de poder que existen entre colonizadores y antiguas colonias. No se está gestionando de la mejor manera y se está criminalizando la pobreza.

Nosotros trabajamos contra el racismo y no contra la xenofobia, porque tenemos casos de gente racializada que ha nacido aquí y que aún le dicen que “se vaya a su país”. Nacionalidades como la italiana, más numerosa en el territorio catalán, no tienen estas dificultades. Tenemos una problemática de justicia social y las élites han hecho creer a la población que la culpa es del que es pobre y diferente.

Tampoco podemos obviar las redes sociales, ya que los algoritmos favorecen la difusión de fake news y los creadores de contenido de derechas. Han distorsionado la línea que separa libertad de expresión y delito de odio, haciendo que el racismo se exprese de todas las maneras y que la sociedad continúe reforzando estereotipos reduccionistas.

En Europa se mantienen programas como Frontex, que militariza las fronteras para impedir la llegada de personas del Sur Global. Este tipo de políticas tienen consecuencias trágicas, como ocurre en el Mediterráneo o en Melilla… ¿Temen que con la deriva ideológica que está tomando el continente se endurezcan aún más estas medidas?

No nos da miedo porque ya nos lo esperamos. El Gobierno español ha estado trabajando con una legislación que criminalizaba a las ONG que rescataban personas que se ahogaban en el mar. Todo esto respondía a una lógica europea de fortalecer y enviar un mensaje claro.

Las personas que se dedican a rescatar me contaban que una vez tenían frente a sí dos embarcaciones de migrantes que naufragaban y un gran barco de Frontex con todas sus herramientas y recursos que no movió un dedo. Y cuando les preguntaron por qué no ayudaron, respondieron que hacían trabajos concretos de detección de terrorismo. No hay una voluntad real y el mundo geopolíticamente se está moviendo.

“Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos”

Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, en este caso del continente africano, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos. No quieren que se rompa la relación de poder que deriva del colonialismo porque hay muchos tratados, como el de pesca entre España y Senegal. Desde el movimiento antirracista pedimos verdad, justicia, reparación y garantía de no repetición.

Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco. La Guardia Civil patrulla aguas de Senegal para evitar inmigración irregular, pero si fuera al revés, habría una guerra. Nos hablan de mafias, pero los compañeros de Top Manta y de venta ambulante que se habían dedicado a la pesca nos lo explican.

¿Qué cuentan?

No puede ser que en la embajada de España en Senegal haya un cartel que diga que ni cumpliendo todos los requisitos se garantiza un visado. Y si te lo niegan, no te devuelven el dinero y tu pasaporte no sirve para nada. Debes hacerte uno nuevo si quieres pedir el visado otra vez.

El discurso de los políticos es que no están en contra de la inmigración, pero que debe ser legal y ordenada. Se están pidiendo vías seguras, pero tal vez a una persona que ha presentado todos los requisitos legales para huir de la guerra se le está negando el visado.

La lucha antirracista pide la derogación de la ley de extranjería. ¿Qué implica y por qué consideran que debe derogarse?

Apostamos por la derogación, pero hay que puntualizar que nosotros nos sumaremos a todo lo que pueda conllevaruna mejora para las condiciones de vida de las personas migradas. Consideramos que la ley de extranjería es injusta y que atenta contra el artículo 13 de la Declaración Universal de Derechos Humanos, que dice que toda persona tiene derecho a migrar dentro de un territorio y a migrar fuera de las fronteras de su estado y regresar a su país de origen.

Es una ley perversa que explica muchas de las situaciones que podemos ver en la calle. Aunque las competencias de extranjería son estatales, podemos ver cómo el Ayuntamiento de Jaume Collboni vuelve a sacar a la Guardia Urbana a las Ramblas de Barcelona para golpear a las personas que se dedican a la venta ambulante.

Es cierto que prácticamente ya no hay manteros.

Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita. Se decía que los problemas de inseguridad eran culpa de los manteros, que hacían competencia desleal, había un discurso que justificaba toda esta brutalidad. Ha habido casos de asesinatos, como el del hombre que tiraron en Montjuïc. El racismo mata y con el gobierno de Ada Colau tuvieron una tregua porque se hizo mucho trabajo en la defensa del derecho a la vida.

“Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita”

Hablemos de los centros de internamiento de extranjeros (CIE).

En los CIE se interna a personas sin haber cometido ningún delito. Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito. En las prisiones hay culpables de crímenes horribles, pero mínimamente se les garantizan unos derechos. En un CIE, no. Hemos visto palizas, no entran cámaras. Idrissa Diallo fue un joven que pidió asistencia médica en un CIE, se le negó y murió por una negligencia institucional. El Estado intentó taparlo de una forma muy indigna.”Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito”

Si por suerte te escapas de ir a un CIE, eres una persona de Senegal y buscas trabajo, lo primero que te dicen es que necesitas los papeles. Pero ¿qué haces si tienes que estar dos años en el estado español para poder regularizarte mediante el arraigo? No quiero vender drogas, no he encontrado a nadie que me explote en el campo sin contrato. Entonces me voy a las naves de Badalona, compro productos y me dedico a la venta ambulante. Si el problema es que hay una gran operación de falsificación, que inspeccionen el puerto, pero aquí entran dinámicas capitalistas que no interesan.

En el caso de los menores, que tienen la etiqueta de MENA [Menores Extranjeros No Acompañados], se fijan en el hecho de que sean extranjeros y los derechos de la infancia quedan en un segundo plano. La ley de extranjería vulnera derechos de forma flagrante.

¿Podría concretar aún más?

No nos permiten votar, no nos permiten opositar, no nos permiten hacer muchas cosas. Ahora mismo tengo un NIE autorizado para trabajar, pero he tenido otros que no. ¿De qué te sirve tener eso y no estar autorizado para trabajar? Te están condenando a una situación de precariedad.

No puedo votar porque no tengo nacionalidad. ¿Cómo funciona? ¿Cuál es la lógica colonial de nuestros estados? Yo y toda persona procedente del continente africano necesitamos vivir aquí diez años mínimo para poder optar a la nacionalidad. Una persona latinoamericana quizás en uno o dos años ya tiene derecho.

Cuando dicen “sin papeles”, el imaginario colectivo de la población catalana y española piensa en alguien como yo o un magrebí saltando la valla o viniendo en patera, cuando la realidad es completamente diferente. La población negra representa el 1% de la inmigración irregular en el estado

¿Qué impacto tendría la aprobación de la ILP de regularización de inmigrantes que permitiría legalizar a medio millón de personas que viven en España desde antes del 1 de noviembre de 2021?

Hay victorias simbólicas que no podemos dejar de lado. Esto no significa que queramos ser instrumentalizados o que no seamos conscientes del juego político. Todo el proceso de organizar la recogida de firmas, involucrar a tanta gente y apelar al privilegio blanco y a las personas racializadas que son españolas ―en una ILP solo pueden votar las personas que tienen nacionalidad― ha sido muy importante.”Tenemos una izquierda acomplejada que no es capaz de decir que la migración aporta mucho más de lo que se lleva”

Que se apruebe a trámite también es una victoria simbólica. En un estado de derecho con cierta conciencia antirracista, deberían ser los mismos políticos los que regulen todo esto, sin esperar que la sociedad se autoorganice y lo pida. Y hago un paréntesis: tenemos una derecha muy consciente de lo que quiere en materia de migración y una izquierda acomplejada que no es capaz de decir abiertamente que la migración en este país aporta mucho más de lo que se lleva.

Ahora está la oportunidad de ver cómo se posicionan los partidos de izquierdas, qué discursos tienen, y ver si llegaremos a la aprobación. Ha sido muy bonita la lucha que se ha llevado a cabo en diferentes territorios estatales, sobre todo en Catalunya, y que población con diferentes grados de privilegio y de opresión entienda que esta regulación es necesaria porque estamos hablando de la vida.

La entrada Cheikh Drame (SOS Racisme): “Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco” se publicó primero en SOS Racisme.

Entitats antiracistes i testimonis en primera persona reclamen que s’anul·len els procediments d’expulsió per estança irregular de les víctimes de delictes que acudisquen a una comissaria a denunciar, o d’aquelles que hi van per realitzar un tràmit administratiu.

“Vaig anar per reclamar els meus drets i vaig acabar retingut al calabós”, respon amb ràbia a l’altra banda de la línia telefònica Carlos Augusto Bossa, qui malgrat estar en llibertat ha carregat sobre les seues espatlles una ordre d’expulsió del territori espanyol arran d’anar voluntàriament a la comissaria del Cos Nacional de Policia (CNP) de l’àrea de Castelló.

“Ha sigut un malson del qual encara no m’he pogut despertar”, assegura aquest home originari de Cartagena de Indias (Colòmbia), per relatar el llarg periple burocràtic al qual s’ha enfrontat durant gairebé set anys. Des que va aplegar a l’Estat espanyol, tenia com a meta aconseguir el permís de residència, condició que ha aconseguit temporalment després de sobreviure tot aquest temps en situació administrativa irregular i sota l’amenaça de ser expulsat en qualsevol moment.

L’amenaça de l’expulsió

Dimarts 3 de gener de 2023, va ser aleshores la primera ocasió que va aplegar a la comissaria de Castelló a denunciar una estafa, fruit d’una compra que havia fet per internet.”La primera volta que em van prendre la denúncia no va haver-hi cap problema”, assegura Bossa. Segons relata, es va identificar amb el passaport, malgrat que l’agent que el va atendre va tramitar la denúncia registrant el NIE (Número d’Identitat Estranger), el qual li van assignar fa sis anys quan va sol·licitar l’asil polític després de fugir de Colòmbia.

La segona ocasió que va tornar, però, el va atendre una altra funcionària policial i, en comprovar que li havien denegat l’asil i estava en estança irregular, l’agent va endur-se el passaport a una altra sala. Una hora més tard, va tornar acompanyada d’un altre agent. El motiu: incoar-li un procediment “preferent” d’expulsió. A més, segons el relat de Carlos Augusto, el van recloure “almenys sis hores més en un calabós”, fins que va poder demanar una advocada d’ofici. “La policia anava a sol·licitar-li a un jutge la meua expulsió”, explica atemorit. Si bé no entenia per què la primera vegada que hi va anar no li va passar res, i la segona volien expulsar-lo, sí que recorda una frase de l’agent: “El meu company no va voler fer la seua feina, però jo sí que vull fer-la”.

El colombià Carlos Augusto Bossa va anar voluntàriament a una comissaria del CNP per denunciar una estafa i va sortir d’allà amb una ordre d’expulsió del territori espanyol

A més, apunta que en l’expedient policial l’agent no detalla que va saber que l’home estava en “situació irregular” quan va anar a preguntar per la denúncia. Tanmateix, però, aquest fet s’atribueix a “la identificació del servei de vigilància i control portat a terme al carrer Rio Sella número 5”, la ubicació de la comissaria. Actualment, Subdelegació de Govern ha revocat la seua ordre d’expulsió després que se li concedira l’arrelament per formació, aconseguint un permís de residència d’almenys un any. “Això ha estat un lleu alleujament, encara falta el més complicat i pel que sembla sempre falta una mica més”, sospira.

A la tardor del 2021, l’Amalia Sánchez (nom fictici emprat per no revelar la seua identitat real), veïna de Barcelona i originària del Brasil, també afirma que va acudir pel seu propi peu a una comissaria de la Guàrdia Urbana, ubicada en la zona de la Rambla, a l’alçada de l’estàtua de Cristòfol Colom. Segons el seu testimoni, arran de la pèrdua del passaport va anar a interposar una denúncia, tal com li van demanar des del consolat brasiler. “Jo en el consolat vaig explicar que no era una bona idea anar”. La resposta del consol va ser: “Si vostè vol el seu passaport, ha de presentar-me una denúncia, li estic fent un favor”.

L’endemà, es va presentar a les dependències de la Guàrdia Urbana. Un cop a les instal·lacions, Sánchez recorda que, quan van comprovar les seues dades, no van deixar-la marxar. Van veure que tenia una ordre d’expulsió vigent sense executar, arran de no tenir el permís de residència. Circumstància sobre la seua situació jurídica que, assegura, desconeixia.

Amalia Sánchez va anar a una comissaria de la Guàrdia Urbana a denunciar la pèrdua del seu passaport i els agents la van entregar a la Policia Nacional per tal de ser deportada

Siga com siga, una hora més tard van traslladar-la en cotxe a les dependències de la Policia Nacional espanyola ubicada al carrer Guipúscoa. “La Guàrdia Urbana no pot fer aquest tipus de coses”, postil·la enfurismada. La distància del trajecte en cotxe per moure’s a la comissaria havia de durar al voltant de vint minuts. “Van pegar voltes, no sé per què, són sàdics!”, exclama. Dels nervis vaig bossar en el cotxe patrulla”, etziba impactada. “Em van traumatitzar, avui dia encara necessite anar a teràpia”.

Al complex del CNP va continuar retinguda un parell d’hores més. “Realment no sabien què anaven a fer”, assevera. El motiu: com encara hi havia restriccions a causa de la pandèmia de la Covid-19, havien de comprovar que la frontera del país estranger estigués oberta. “Mai vaig saber com exactament, però la frontera del Brasil estava tancada, m’havia de quedar”, conta mentre se li escapa una rialla d’alegria. Sota l’amenaça de ser deportada, assenyala que “encara poden executar-me la condemna en suspens durant un temps”. A més, conclou que “el pitjor és que no només et deporten, sinó que no pots tornar al país ni a cap altre de l’espai Schengen durant anys”.

Una llei que desempara víctimes de delictes

Rocío Llopis, advocada especialitzada en estrangeria i membre de la junta de l’entitat antiracista València Acull, explica que és “necessari que les persones ‘extracomunitàries’ que romanen a Espanya durant llargues estades disposen d’un permís de residència, un permís d’estada o una sol·licitud d’asil en tràmit. Si les persones no han tramitat permisos, la Llei orgànica d’estrangeria impedeix i sanciona la seua permanència en l’Estat espanyol”, postil·la la lletrada. Certament, la llei d’estrangeria estructura aquestes infraccions en lleus, greus o molt greus. “No tindre permís de residència o d’estada constitueix una infracció greu”, afirma Llopis. Per tant, les sancions previstes són multes de diferents quanties o l’expulsió del territori, amb la prohibició d’entrada a l’Estat espanyol els anys posteriors.

Els expedients d’expulsió, normalment, els incoa o inicia la Policia Nacional, tot i que alguns poden ser incoats per Inspecció de Treball i la Seguretat Social quan té relació amb el treball. A més, quan la policia inicia un expedient sancionador, “ha de ponderar si imposa la sanció de multa o d’expulsió, en funció de la gravetat i les circumstàncies del cas, ja que l’expulsió és una sanció molt més greu, amb conseqüències irreversibles”, prossegueix.

Malgrat que en reiterades ocasions el Tribunal Suprem ha establert que la sanció per trobar-se en situació irregular ha de ser preferiblement la multa, “en moltes ocasions la policia continua posant l’ordre d’expulsió de manera quasi automàtica i sense ponderar la gravetat de la infracció i les circumstàncies de la infractora”, etziba la lletrada d’estrangeria.

El Defensor del Poble ha formulat sengles recomanacions a la Direcció General de Policia i a la Secretaria d’Estat perquè les persones en situació administrativa irregular puguen denunciar delictes i realitzar tràmits en comissaria sense por de ser expulsades

Bruno Maestro, advocat del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, apunta que “la detenció preventiva d’acord amb la llei d’estrangeria només la pot acordar l’agent de Policia Nacional que instrueix el procediment sancionador un cop aquest s’ha incoat, no abans”. Per tant, si algú va a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a denunciar com a víctima d’un delicte i s’identifica, “no el poden traslladar a la comissaria de la Policia Nacional per obrir-li un expedient sancionador d’expulsió”, tot i que és l’únic cos policial que té competències en matèria d’estrangeria.

Amb tot, el Defensor del Poble ha formulat sengles recomanacions a la Direcció General de Policia i a la Secretaria d’Estat perquè les persones estrangeres en situació administrativa irregular puguen denunciar delictes i realitzar tràmits en comissaria sense por de ser expulsades. “No s’ha obtingut resposta per part dels cossos policials per evitar-ho”, critica l’advocat.

En definitiva, “considerem que es tracta d’una pràctica que no té emparament legal i és clarament discriminatòria, va en contra dels drets de la víctima i en contra la persecució efectiva de fets delictius, perquè clarament el risc a ser expulsat del territori inhibeix a les persones estrangeres en situació irregular a formular denúncies”, afirmen des de l’entitat.

Així mateix, el lletrat aclareix que es van produir “modificacions per evitar procediments d’expulsió amb relació a les víctimes de tràfic d’éssers humans i de violència de gènere, encara que sempre condicionada a les resolucions del procés penal i, en els casos de tràfic, a la col·laboració de la víctima en la investigació dels fets”, subratlla el lletrat de l’entitat antiracista.

Paco Simón, coordinador del servei d’igualtat i no discriminació de l’entitat València Acull, assegura que Grande-Marlaska, “va ometre deliberadament que existeix legislació que estableix expressament la protecció jurídica de totes les víctimes”

Paco Simón, coordinador del servei d’igualtat i no discriminació de l’entitat València Acull, incideix que les víctimes en situació irregular de la resta de delictes -incloses les que han patit delicte d’odi- poden acabar amb una proposta d’expulsió si acudeixen a una comissaria. Per la seua banda, Simón recorda el 3 de maig de 2019, quan una dona d’Hondures va acudir a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de Xirivella (València) a denunciar agressions i amenaces d’un home: “en lloc de rebre protecció i empara, va eixir de la comissaria sense haver pogut interposar la denúncia i amb un procediment obert per estada irregular”, relata el coordinador del servei.

La resposta del Govern va ser inversament proporcional al clam de la ciutadania. “Si bé la Delegació del Govern va arxivar la proposta d’expulsió, la causa de l’arxiu no va ser que prevalguera el seu dret com a víctima d’un delicte enfront de l’aplicació de la llei d’estrangeria, sinó que la policia no li va permetre formular la denúncia”, reflexiona. El Ministeri de l’interior va ignorar les recomanacions del Defensor del Poble, on es reitera que als Cossos i Forces de Seguretat els correspon, entre les seues funcions, l’aplicació de la normativa en vigor, en aquest cas, la Llei Orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats de les persones estrangeres i la seua integració social.

De fet, segons Simón, la resposta del Departament que dirigeix Grande-Marlaska, “va ometre deliberadament que existeix altra legislació amb la mateixa força jurídica que avala la reivindicació del Defensor i estableix expressament la protecció jurídica de totes les víctimes sense tenir en conte l’estatut de residència”. És a dir, la mateixa llei de l’estatut de la víctima, la Directiva Europea 2012/29/UE sobre protecció de les víctimes i la recomanació general de la Comissió Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI, per les seues sigles en anglés).

La por d’alçar la veu

Tal com apunta la Xarxa Acull (confederació d’entitats socials a l’Estat espanyol), el Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica ha constatat, a través del servici d’assistència i orientació a víctimes, que es dona, per múltiples raons, “una alta taxa d’infradenúncia entre els grups més desfavorits”. En la seua memòria anual, menciona que “quan es tracta de víctimes de discriminació estrangeres en situació administrativa irregular, una barrera important és la por a que la denúncia puga fer evident la seua situació i originar l’obertura d’un expedient d’expulsió”.

Per la seua part, la Fiscalia General de l’Estat, en la seua memòria de 2023, assenyala “les barreres a les quals s’enfronten les persones en situació administrativa irregular per fer valdre els seus drets en els tribunals, constituint la major d’elles la por de ser expulsades als seus països d’origen, la qual els impedeix denunciar les condicions abusives que pateixen”.

“Aquest temor a denunciar de les persones estrangeres en situació irregular ens la trobem a la pràctica diària de l’entitat”, expliquen des de SOS Racisme

Les entitats consultades coincideixen: “Aquest temor a denunciar de les persones estrangeres en situació irregular ens la trobem a la pràctica diària de l’entitat”, expliquen des de SOS Racisme. I afegeixen que “moltes d’elles així ens ho manifesten indicant que no volen ‘tenir problemes’ fins no disposar d’autorització de residència, temor a denunciar que encara s’incrementa molt més quan l’agressor és membre dels cossos policials que abusen de la seva situació de poder”.

“Tots aquests obstacles per a poder realitzar una denúncia segura no sols provoquen temor i desconfiança cap als qui haurien de vetllar per la seguretat de totes les persones, sinó que generen indefensió en les víctimes davant greus abusos que impedeixen l’accés a drets bàsics per la mateixa por de realitzar aquests tràmits”, complementen des de la Xarxa Acull.

Arran aquestes situacions, “les organitzacions socials vam començar a fer campanyes per advertir del risc que corren les persones migrants en situació irregular si xafen una comissaria”, expliquen des de València Acull. En cas que estigues en situació administrativa irregular, recomanen interposar les denúncies en els jutjats de guàrdia, acompanyats d’un advocat, i delegar algú amb permís de residència per a realitzar tràmits davant la policia. Per això reclamen “la necessitat urgent d’una nova reforma legislativa de la llei d’estrangeria, per a eximir de sancions d’estada irregular als qui acudeixen davant les Forces i Cossos de Seguretat a formular una denúncia, sol·licitar informació o gestionar qualsevol mena de tràmit administratiu”, conclouen des de València Acull.

La entrada QUAN ACUDIR A COMISSARIA A DENUNCIAR UN DELICTE ET POT COMPORTAR L’EXPULSIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia de la sentència sobre els crits racistes a Vinícius, 10 de juny 2024.

Tres aficionats del Valencia C. F. han estat condemnats a vuit mesos de presó i a dos anys sense poder
entrar a estadis de futbol per haver proferit insults racistes contra el jugador del Real Madrid Vinicius
durant el transcurs del partit entre aquests dos equips celebrat el 21 de maig de 2023. La sentència,
que es va conèixer el passat dia 10 de juny de 2024 després de que els acusats reconeguessin els fets,
els condemna per la comissió d’un delicte contra la integritat moral (art. 173 CP) amb l’agreujant
d’haver actuat motivats pel racisme (art. 22.4º CP).

Racisme, dret penal i pràctica jurídica

La primera conclusió que se’n deriva d’aquesta notícia és enormement positiva. El missatge que es
dóna institucionalment als aficionats és molt potent. Qui a partir d’ara porti a terme actes racistes en
un camp de futbol pot acabar condemnat penalment, el que sens dubte farà que molts s’ho pensin més
d’un cop a l’hora de proferir insults o realizar gestos d’aquest tipus. És, per tant, una condemna que
cohibeix a qui pot ser proper, en major o menor mesura, a idees racistes, ja que sap que pot ser
castigat durament si les exterioritza.

Per altra banda, la condemna és també positiva perquè té una vessant educativa. La sentència fa
entendre a la societat, en un sentit general, que el comportar-se racistament és quelcom equivocat,
greu i que socialment no està permès. La condemna envia un missatge als espanyols, aficionats o no al
futbol: els comportaments racistes són constitutius de delicte.

Aquestes dues conseqüències ens mostren com d’important és la inclusió del racisme com un
comportament penalment reprovable. El poder simbòlic del dret penal contribueix en aquests casos a
generar efectes dissuasoris i educatius, tant en els propis condemnats com en la gran massa
d’aficionats al futbol, així com en la ciutadania en general. La Fiscal contra los Delictes d’Odi i
Discriminació de València, Susana Gisbert, s’ha expressat en aquesta mateix sentit: «Por un lado,
estoy segura de que estas personas no volverán a hacer hechos de esta índole, que han reflexionado
sobre la trascendencia de los mismos, pero, además, sirve como aviso a navegantes para que unos
eventuales autores sepan que no sale gratis».

La Fiscal també ha afirmat que la sentència dóna un missatge a les «eventuales víctimas» perquè
«sepan que están protegidas por la Fiscalía y los juzgados». Certament, un cas amb tant de rebombori
mediàtic (sense dubte derivat del club en el que juga Vinicius) dóna un missatge d’esperança a les
futures víctimes de racisme, ja que aquesta condemna els pot fer pensar que institucionalment es farà
tot el necessari per a rescabalar els seus drets. Malauradament, existeixen moltes possibilitats de que
les futures víctimes no tinguin el suport del que ha gaudit el jugador del Real Madrid i acabin
transcorrent pel camp judicial sense l’empara necessària, encadenant decepció rere decepció o,
direcatment, maltractament rere maltractament.

La diferència entre el context en el que s’ha desenvolupat aquest cas i els de les víctimes anònimes és
radical. El cas Vinicius ha tardat poc més d’un any en resoldre’s i ho ha fet positivament, quelcom
coherent amb les circumstàncies del supòsit: els fets delictius han estat televisats, han rebut una
cobertura mediàtica posterior inaudita i ha comptat amb la inestimable influència de l’enorme
capacitat de moure recursos econòmics i institucionals que han tingut el jugador i del seu club. Per
contra, els casos en que les víctimes són anònimes disten molt d’aquestes característiques. Les
denúncies poden no jutjar-se mai, degut als recurrents arxius dels procediments. En el millor dels
casos, s’arribarà a judici passats anys de la interposició de la denúncia i amb moltes possibilitats de
que el procediment acabi amb una sentència absolutòria per a l’agressor racista. I això s’explica pel
tipus de pràctiques que caracteritzen els processos judicials que aborden les denúncies per incidents
racistes: arxius sense ni tan sols haver practicat cap diligència d’investigació, falta d’impuls processal
per part de jutges i fiscals, oposició a les diligències sol·licitades per les representacions legals de les
víctimes, hostilitat i/o falta de coneixement a l’hora de realitzar les declaracions a víctimes,
minimització dels fets, acceptació de versions exculpatòries dels agressors, etc. Un seguit de
pràctiques que genera un baixíssim grau de condemnes i un encara menor percentatge de sentències
en les que es contempli la dimensió racista dels fets a través de la inclusió de l’agreujant de racisme.
Si preguntem a les víctimes quina opinió el hi mereix el sistema de justícia espanyol ens n’adonarem
que el sentiment s’apropa més a la desconfiança i a l’enuig que no pas a la confiança i a l’agraïment.

Racisme, futbol i societat

Per altra banda, la condemna és molt positiva però no serà la solució màgica per a erradicar el racisme
en els camps de futbol. El futbol està integrat a la cultura popular del país i genera uns índexs de
participació (i passió) de la comunitat que reflexen molt fidedignament com és la nostra societat i les
lluites polítiques que hi estan inserides. I si la societat està estructurada pel racisme (com és el nostre
cas), el futbol ho revelarà tard o d’hora.

Aquesta relació entre futbol, societat, cultura i política no és una característica només espanyola, sinó
que es pot detectar en innumerables racons del món i respecte a diversos conflictes socials i polítics.
Més enllà del clàssic Real Madrid-Barça a Espanya, podem trobar els Celtic-Rangers a Escòcia,
PSG-Marsella a França o River-Boca a Argentina entre molts altres. I si parlem de racisme i futbol,
podem citar la França de 1998 dels Thuram, Zidane, Henry i Djorkaeff, que avui sembla haver donat
el relleu als Thuram (fill), Mbappe, Dembele i Koundé, en la seva lluita contra la ultradreta de Le Pen
(primer el pare i després la filla). L’exemple francés ens ajuda a reconèixer el futbol com a catalitzador
d’identitats nacionals i/o territorials a Europa i la seva connexió a la blanquitud i a la idea d’Europa
pels europeus (blancs).

Històricament, el racisme en el futbol s’ha exterioritzat de forma més agressiva a través dels grups
d’animació ultres. El hooliganisme ha tingut generalment una forta retòrica nacionalista, que sumada
a la cultura de la violència, ha generat autèntiques bombes de rellotgeria si parlem en termes de
violència racista. Si fem una ullada a un passat no tant llunyà, veurem que a l’Anglaterra de la dècada
dels vuitanta, quan va coincidir una creixent precarització del treball derivat de les polítiques
neoliberals de Thatcher amb la popularització del discurs xenòfob contra la immigració (discurs que
pretenia assenyalar als nouvinguts com a boc expiatori de la precarització que patien les famílies
angleses i que va tenir un especial arrelament entre els homes joves blancs de classe treballadora amb
poca formació acadèmica), el hooliganisme va créixer enormement, mostrant-se com un moviment
profundament racista i d’on era habitual que en sortissin crits i càntics contra jugadors negres (per
exemple, el cas de Ian Wright o John Barnes, entre molts d’altres). El mateix va passar a Itàlia amb els
crits racistes contra jugadors com Paul Ince o George Weah. També a Holanda, Alemanya o Suècia. I,
és clar, a Espanya, on grups com els Ultra Sur, el Frente Atlético, els Boixos Nois o les Brigadas
Blanquiazules han estat autèntics focus de racisme als estadis, amb la col·laboració indispensable i
lucrativa de les juntes directives de Real Madrid, Atletico de Madrid, Barça o Español, entre altres.
Per cert, el València és un club que històricament també ha alimentat aquest tipus de grups, no sent
casualitat que els aficionats condemnats pel cas Vinicius fossin identificats a la zona de Mestalla en la
que històricament s’han situat els ultres.

No podem obviar que els primers cops que es va sentir el crit del mico als estadis espanyols va ser en
episodis de contagi dels aficionats comuns respecte dels crits sorgits als gols on es situaven aquests
grups ultres. Són episodis coneguts els crits del simi al Bernabéu contra el porter nigerià Wilfred als
anys vuitanta, contra el brasiler Roberto Carlos al Camp Nou als noranta o contra el camerunés Eto’o
a la Romareda a inicis dels anys 2000. Però, com deiem, és important no reduir el racisme al context
dels ultres. Seria simplista i ens faríem un flac favor. La mentalitat racista està impregnada en el
ciutadà de peu (hi és com a mínim de forma latent) i espera les condicions idònies per a expressar-se
als estadis. Al nostre país el racisme encara és una forma de racionalitat del ciutadà mitjà i es
configura com una forma normal de relacionar-se amb la realitat, també als camps de futbol. Sinó no
s’entendria el grau d’acceptació que aquest tipus de insults tenen en els camps de futbol espanyols (i
en part de la premsa esportiva), on s’ha arribat a minimitzar i justificar la seva dimensió
discriminatòria.

Ara bé, de la mateixa forma que el futbol cohabita amb el racisme, pot ser un espai de reivindicació
antiracista amb un potencial extraordinari, precisament pel seu component popular. A Anglaterra,
Alemanya, Itàlia o Espanya hi ha hagut moviments institucionals contar els racisme. La llei de 1991 al
Regne Unit contra els crims al futbol, campanyes de clubs a Alemanya o campanyes de l’associació
de jugadors a Itàlia. A Espanya, tenim la DIS (Dirección de Integridad y Seguridad) com a organisme
que des de La Liga (junt amb el Departament de Competicions) elabora els informes sobre racisme al
futbol des de 2015. Es supervisen els partits i es fan informes que poden desembocar en denúncies (als
organismes disciplinaris de competició o a la justícia ordinària).

Però és insuficient. Les mesures no són contundents i masses expressions de racisme surten impunes.
Algunes idees per a actuar contundenment contra el racisme en el futbol podrien ser: 1) Que des del
primer moment es punissin les expressions de racisme, parant el partit i suspenent-lo; 2) Que els clubs
fossin inflexibles amb aquestes actituds i que no utilitzessin els mitjans de comunicació per a restar-li
transcendència (sabem de la relació clientelar entre alguns mitjans i alguns clubs); 3) Que els clubs
identifiquessin i expulsessin indefinidament als aficionats, jugadors o empleats que actuessin de forma
racista, sense necessitat de condemna judicial; 4) Que els aficionats que no actuen de forma racista no
permetessin aquestes actituds als estadis i s’enfrontessin sense embuts i sense excuses als que sí que
ho fan, siguin o no del seu equip; 5) Que els jugadors blancs s’impliquessin sense reserva a favor de
les denúncies dels seus companys de professió negres, el que donaria una imatge de solidaritat
antiracista potentíssima, amb gran capacitat transformadora donada la transcendència social que tenen
les actituds dels jugadors de futbol entre la ciutadania i, especialment, entre els nens i el jovent; i 6)
Que, més enllà de campanyes políticament correctes contra el racisme, des de les institucions (La Liga
i RFEF) es punís de forma exemplar qualsevol expressió de racisme al futbol i, en cap cas, es
relativitzéssin les denúncies.

En definitiva, seria necessari que l’antiracisme fos una política transversal i seriosa, impulsada per les
institucions i recolzada per la societat. També pensada per a intervenir en el fútbol. Mentrestant, ens
queda la denúncia dels jugadors que pateixen els insults i alcen les seves veus (i els seus punys) contra
el racisme. En el cas de Vinicius, el valor de la sentència és gegant, però hi ha molta feina a fer.

La entrada Racisme, futbol i el cas Vinicius se publicó primero en SOS Racisme.

Companyes, sòcies, entitats, col·lectives, administracions i societat, tal com hem estat anunciant els darrers mesos, SOS Racisme Catalunya està travessant una situació econòmica i de tensió de recursos molt complicada.

Des del 2020 SOS Racisme ha experimentat un 15% de disminució d’ingressos públics destinats al Servei d’Atenció i Denúncia, mentre que en termes d’atenció, en el mateix període, s’ha augmentat en un 31 % els casos assumits. Això significa que el servei atén cada cop més persones, mentre que les administracions disminueixen els recursos destinats a aquest servei, que en moltes ocasions supleix les seves responsabilitats; posant en risc així la sostenibilitat de l’entitat i del seu objectiu social.

A part, aquest any s’ha perdut una font important de fons privats que ha estressat encara més l’estat econòmic de SOS Racisme per continuar operant normalment.

Encara que estem implementant estratègies per fer-li front i tenim en actiu el nostre primer crowdfunding en què es poden fer aportacions fins al 3 de juliol, no es prevé arribar a l’indispensable en el temps necessari.

Volem agrair a totes les persones, col·lectives i entitats que ens han donat suport en aquests moments de crisi, i també agraïm l’acompanyament en la lluita antiracista al llarg de tots aquests anys.

Tot i l’ajuda rebuda d’aquestes setmanes, lamentem haver de comunicar que ens veiem obligades a fer una aturada parcial de la nostra activitat per poder acompanyar els casos fins ara assumits pel Servei d’Atenció i Denúncia amb la dedicació i qualitat de sempre, reorganitzar-nos i tornar amb més força.

Amb aquest comunicat informar-vos que des de juny i durant els mesos d’estiu SOS Racisme Catalunya es mantindrà a mínims.

Què implicarà tenir l’entitat a mínims?

Us demanem comprensió si durant aquests mesos no podem respondre a les vostres demandes, no podem fer-ho amb rapidesa o declinem certes participacions com ponències, xerrades o activitats.

• En concret, el Servei d’Atenció i Denúncia conservarà serveis mínims d’atenció:
  • Es continuarà acompanyant des de l’àrea jurídica i psicosocial a les persones els casos de les quals hem assumit.
  • Es treballarà per crear més material que doni suport a l’autogestió dels casos.
  • Apel·larem una mica més al treball en xarxa construït durant tots aquests anys.
  • Romandrem atentes a les nostres vies de comunicació per donar resposta segons la urgència i casuística valorada.

• L’àrea de comunicació reduirà les seves tasques al 50% i no atendrà premsa.

• L’àrea de formació es dedicarà a desenvolupar les accions ja programades durant l’estiu. Es gestionaran noves contractacions a partir de setembre, tot i que quedem obertes a propostes i contractacions.

• L’àrea de projectes, d’administració i finances únicament podrà donar resposta als requeriments per part de l’administració i a les obligacions fiscals que tenim com a entitat.

Quant a la relació amb entitats i col·lectius, romandrem al seu costat fent el possible per seguir amb la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista, acompanyant i denunciant el racisme en totes les seves formes.

L’equip de SOS Racisme estem fent un esforç immens per revertir la situació crítica de l’entitat i per això algunes ens veiem obligades a deixar els nostres llocs de treball o fer menys hores durant aquests mesos per ajudar a subsanar el problema actual de liquiditat en què l’entitat es troba. Però, aquests esforços van destinats a poder seguir atent a les persones i col·lectius que pateixin racisme i seguir complint el nostre objectiu social i polític. Així, tant les companyes que romandran contractades, com aquelles que prestaran la seva col·laboració voluntària, tindran també una gran responsabilitat per fer el màxim possible amb menys recursos insuficients.

Malgrat la situació que ens afecta a tot nivell, renovem i enfortim el nostre compromís com a entitat, com a treballadores, i sobretot com a persones compromeses amb la lluita antiracista i l’acompanyament a les persones i col·lectives travessades pel racisme, que és i serà la nostra prioritat sempre.

Vies per donar suport i col·laborar:

• Crowdfunding fins al 3 de juliol.
• Fes-te sòcia.
• Fes un donatiu directe.
• Col·labora a través deTeaming.
• Demana formacions i altres encàrrecs o qualsevol altra proposta de suport que ens pugui ajudar: formacio@sosracisme.org

Com contactar amb nosaltres durant aquests mesos?

El nostre telèfon fix romandrà tancat fins a setembre. Així, preguem que us poseu en contacte a través dels següents correus electrònics, depenent de la temàtica i l’àrea amb la qual voleu contactar:

• Àrea de formació: formacio@sosracisme.org

• Àrea d’administració: administracio@sosracisme.org

• Àrea de projectes: planificacio@sosracisme.org

• Àrea de comunicació: comunicacio@sosracisme.org

Correu per a l’atenció i la denúncia (SAiD): denuncia@sosracisme.org

Agraïm el suport i la comprensió davant aquesta situació.

Atentament,

SOS Racisme Catalunya.

—————-

Comunicado sobre la situación de SOS Racisme Catalunya (castellano)

Barcelona, 31 de mayo 2024

Compañeras, socias, entidades, colectivas, administraciones y sociedad, tal como hemos estado anunciando los últimos meses, SOS Racisme Catalunya está atravesando una situación económica y de tensión de recursos muy complicada.

Desde el 2020 SOS Racisme ha experimentado un 15% de disminución de ingresos públicos destinados al Servicio de Atención y Denuncia, mientras que en términos de atención, en el mismo periodo, se ha aumentado en un 31% los casos asumidos. Esto significa que el servicio atiende cada vez a más personas, mientras que las administraciones disminuyen los recursos destinados a este servicio, que en muchas ocasiones suple sus responsabilidades; poniendo en riesgo así la sostenibilidad de la entidad y de su objetivo social.

Aparte, este año se ha perdido una fuente importante de fondos privados que ha estresado todavía más el estado económico de SOS Racisme para continuar operando con normalidad.

Aunque estamos implementando estrategias para hacerle frente y tenemos en activo nuestro primer crowdfunding en el que se pueden hacer aportaciones hasta el 3 de julio, no se prevé llegar a lo indispensable en el tiempo necesario.

Queremos agradecer a todas las personas, colectivas y entidades que nos han apoyado en estos momentos de crisis, y también agradecemos el acompañamiento en la lucha antirracista a lo largo de todos estos años. A pesar de la ayuda recibida esta semana, lamentamos comunicar que nos vemos obligadas a hacer una suspensión parcial de nuestra actividad para poder acompañar los casos hasta ahora asumidos por el Servicio de Atención y Denuncia con la dedicación y calidad de siempre, reorganizarnos y volver con más fuerza. Con este comunicado les informamos que desde junio y durante los meses de verano SOS Racisme Catalunya se mantendrá a mínimos.

¿Qué implicará tener la entidad a mínimos?

Os pedimos comprensión si durante estos meses no podemos responder a vuestras demandas, no podemos hacerlo con rapidez o declinamos ciertas participaciones como ponencias, charlas o actividades.

• En concreto, el Servicio de Atención y Denuncia conservará servicios mínimos de atención:
  • Se continuará acompañando desde el área jurídica y psicosocial a las personas y los casos que ya hemos asumido.
  • Se trabajará para crear más material de apoyo para la autogestión de los casos.
  • Apelaremos algo más al trabajo en red construido durante todos estos años.
  • Permaneceremos atentas a nuestras vías de comunicación para dar respuesta según la urgencia y casuística valorada.
• El área de comunicación reducirá sus tareas al 50% y no atenderá prensa.
• El área de formación se dedicará a desarrollar las acciones ya programadas durante el verano. Se gestionarán nuevas contrataciones a partir de septiembre, aunque quedamos abiertas a propuestas y contrataciones.
• El área de proyectos, de administración y finanzas únicamente podrá dar respuesta a los requerimientos por parte de la administración y a las obligaciones fiscales que tenemos como entidad.

En cuanto a la relación con entidades y colectivos, permaneceremos a su lado haciendo lo posible para seguir con la defensa de los derechos humanos desde la acción antirracista, acompañando y denunciando el racismo en todas sus formas.

Desde el equipo de SOS Racisme estamos haciendo un esfuerzo inmenso para revertir la situación crítica de la entidad y por eso algunas nos vemos obligadas a dejar nuestros puestos de trabajo o hacer menos horas durante estos meses para ayudar a subsanar el problema de liquidez en que la entidad se encuentra. Estos esfuerzos van destinados a poder seguir atendiendo a las personas y colectivos que sufren racismo y seguir cumpliendo nuestro objetivo social y político. Así, tanto las compañeras que permanecerán contratadas, como aquellas que prestarán su colaboración voluntaria, tendrán también una gran responsabilidad para hacer el máximo posible con recursos insuficientes.

A pesar de la situación que nos afecta a todo nivel, renovamos y fortalecemos nuestro compromiso como entidad, como trabajadoras, y sobre todo como personas comprometidas con la lucha antirracista y el acompañamiento a las personas y colectivas atravesadas por el racismo, que es y será nuestra prioridad siempre.

Vías para apoyar y colaborar:

• Crowdfunding, hasta el 3 de julio.
• Hazte socia.
• Haz un donativo directo.
• Colabora a través de Teaming.
• Pide formaciones y otros encargos o cualquier otra propuesta de apoyo que nos pueda ayudar: formacio@sosracisme.org

¿Cómo contactar con nosotros durante estos meses?

Nuestro teléfono fijo permanecerá cerrado hasta septiembre. Así, rogamos os pongáis en contacto a través de los siguientes correos electrónicos, dependiendo de la temática y el área con la que queréis contactar:

• Área de formación: formacio@sosracisme.org

• Área de administración: administracio@sosracisme.org

• Área de proyectos: planificacio@sosracisme.org

• Área de comunicación: comunicacio@sosracisme.org

Correo para la atención i la denuncia (SAiD): denuncia@sosracisme.org

Agradecemos el apoyo y la comprensión ante esta situación.

Atentamente,

SOS Racisme Cataluña.

La entrada Comunicat sobre la situació de SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.