A la recta final del procés de regularització extraordinària, la violència institucional als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) del Regne d’Espanya no cessa i s’agreuja. Aquests dies Henry Josué Vargas, una persona hondurenya privada de la seva llibertat al CIE de València, denunciava la brutal violència rebuda per part dels agents policials que el traslladaven en el vol de deportació.

Aquests fets no són nous, les organitzacions que acompanyen persones migrants als CIE ho denuncien des de fa anys. En un comunicat emès recentment, diferents organitzacions de Barcelona posen en coneixement els greus casos de violència institucional dels darrers mesos al CIE de la Zona Franca. Aquestes situacions van ser denunciades per les vies legals oportunes a la direcció del CIE, als jutjats de control i al Defensor del Poble. El comunicat assenyala que la resposta que reben és el silenci administratiu, l’arxivament de les denúncies i la manca d’investigació dels fets exposats. Això reflecteix el coneixement i la complicitat estatal davant d’aquesta situació.

La violència als CIE s’exerceix per diferents vies: des de tractes degradants i vexatoris per part de la policia fins a la manca de compliment de les garanties legals mínimes. Les entitats denuncien que les persones reben insults i expressions humiliants de manera habitual, així com una relació constant basada exclusivament en ordres i crits, generant un clima d’intimidació, humiliació i desemparament.

Qui denuncia aquestes situacions a l’interior del CIE o organitza accions de resistència rep càstigs exemplificadors, com la deportació immediata sense ser notificades amb una antelació mínima. El preavís, que consisteix a informar les persones que la deportació es durà a terme en el termini de les següents 24 o 48 hores, està reconegut a la jurisprudència nacional i la legislació internacional, però al CIE de Barcelona no es compleix.

Una altra pràctica que es denuncia és la tancada prolongada a les habitacions, durant catorze i quinze hores diàries, cosa que genera ansietat, aïllament i un important deteriorament psicològic en les persones que passen pel CIE. Les organitzacions acompanyants denuncien que l’aïllament s’utilitza com a forma de càstig davant de les queixes o necessitats mèdiques urgents, com quadres d’ansietat.

Així, els organismes que haurien de brindar assistència exerceixen diferents formes de violència. L’assistència mèdica és deficient i es limita a sobremedicar, especialment les dones, davant de les diferents malalties que manifesten. Fins i tot hi ha hagut situacions en què el personal mèdic justifica la tancada com a moments de “vacances i descans”, quan les dones manifesten la seva preocupació per les obligacions que tenen fora, tant laborals com de cura a les seves criatures. Les organitzacions van acompanyar dones que es trobaven en període de lactància a qui se’ls van subministrar pastilles per interrompre la producció de llet sense explicació ni consentiment informat.

Per la seva banda, la violència que enfronten les dones que són mares s’estén a les criatures. S’han acompanyat situacions extremadament greus com la separació forçada amb nadons acabats de néixer que es trobaven lactat o trasllats a altres ciutats sense que els menors tinguessin persones responsables de la seva cura. La separació de mares dels seus fills és una de les moltes violències racistes, capitalistes i patriarcals que es perpetren contra les dones migrants i racialitzades.

Aquests fets no són casos aïllats, sinó que responen a la mateixa estructura racista, capitalista i patriarcal dels CIE. Tot això passa en un context marcat per l’entrada en vigor del Pacte Europeu de Migració i Asil, amb què els marcs jurídics europeus i internacionals continuen legitimant, aprofundint i normalitzant les violències envers les persones migrants.

Al Regne d’Espanya, mentre l’Estat promet drets a una part de la població migrant, s’agreugen les polítiques racistes contra una altra part d’aquesta població. Tot i això, la victòria recent dels moviments migrants amb l’aprovació de la regularització extraordinària obre un horitzó d’organització i lluita a tots els nivells per al tancament dels CIE. No és una demanda simbòlica, sinó una necessitat urgent per començar a destruir la maquinària de violència racista institucionalitzada que opera al cor de l’Europa fortalesa.

La entrada CIE: violència racista institucionalitzada se publicó primero en SOS Racisme.

Con gestos de victoria y casi un minuto de aplausos por parte de la derecha radical, el Parlamento Europeo, reunido esta semana en Estrasburgo, votó finalmente la reforma de la política común para la deportación de personas migrantes que lleguen a los países de la UE, el reglamento europeo de retorno. Tras una ronda de intervenciones de los representantes de los diferentes partidos políticos, el martes 16 de junio por la tarde; ayer miércoles 17 de junio se llevó a cabo la votación: 418 eurodiputados votaron a favor, 218 en contra; y se produjeron 30 abstenciones. Antes, el lunes 15 por la tarde, se había votado en la Comisión de Libertades Civiles (Comisión Libe).

El nuevo reglamento europeo de retorno, que empezará a aplicarse de manera inmediata, como el nuevo Pacto Europeo de Migración y Asilo —en vigor desde el pasado 12 de junio— contempla nuevas obligaciones para las personas migrantes con órdenes de expulsión; aumenta los plazos de detención hasta 24 meses —que incluso se pueden convertir en 30 en situaciones concretas— y abre la puerta de manera definitiva a la construcción y puesta en marcha de lo que la UE llama “centros de retorno”, localizados fuera de la UE.

Ahora, el texto debe ser formalmente adoptado por el Consejo y publicado en el Diario Oficial para que entre en vigor. Algunas disposiciones, en particular las relativas a los “centros de retorno”, la evaluación de la edad de los menores y la dimensión exterior de los retornos se aplicarán de inmediato. Otras disposiciones que requieren etapas preparatorias entrarán en aplicación 12 meses después de la entrada en vigor de la legislación.

Más de 250 organizaciones de defensa de los derechos humanos ya han mostrado su rechazo a esta nueva normativa: “Las instituciones de la UE y los Estados miembros han convertido cada vez más la criminalización, la vigilancia y la discriminación en las herramientas por defecto de la gobernanza migratoria, en contraposición a la protección, la seguridad, las medidas de inclusión social, la ampliación de rutas seguras y regulares y los permisos de residencia basados ​​en derechos”, se puede leer en el comunicado conjunto remitido a la prensa. Los firmantes consideran que este nuevo paquete de normas “promueve la detención, la deportación, la externalización y el castigo, especialmente de las personas racializadas, y provocará que más personas se vean abocadas a un limbo jurídico y a condiciones peligrosas”.

Los eurodiputados de la extrema derecha y de la derecha tradicional, quienes han impulsado esta nueva normativa, aplaudieron largo y tendido al grito de send them back (mandadlos de vuelta), mientras los y las eurodiputadas de izquierdas gritaban shame on you (vergüenza) tras la emisión de los votos. En una rueda de prensa posterior a la votación, el holandés Malik Azmani, el relator de migraciones, del grupo Renew, dejó claro hacia dónde se encaminan los Veintisiete. “Hoy, Europa ha cumplido sus compromisos. Los ciudadanos esperan, con razón, que las personas que no tienen derecho a permanecer regresen a su país de origen. Por eso tengo una prioridad clara: medidas de retorno eficaces y realistas. Y tras casi veinte años de inmovilismo, Europa cuenta por fin con ellas. El retorno es la última pieza del rompecabezas del sistema europeo de gestión de la migración, y estoy enormemente orgulloso de que ya esté en marcha”. El relator confesó, al inicio de su parlamento, sentirse “orgulloso” por el paso dado.

Preguntado en varias ocasiones sobre la garantía de los derechos de las personas migrantes en los “centros de retorno!”, Azmani, quien considera que “solo se puede gestionar bien la migración si hay normas”, lanzó balones fuera y mencionó una serie de artículos de la normativa pero no especificó nada. “Todo va a ser legal”, dijo. En tono de sorna, el relator aseguró que “si [la persona migrante] coopera no tiene porqué acabar en un centro de retorno” e insistió en la idea de que con esta nueva normativa “la puerta de atrás queda bajo control”. Calificó el nuevo Reglamento como una normativa justa y agradeció a “todos los colegas” que hicieron esto posible.

La nueva normativa está vertebrada por la externalización de la migración hacia terceros países, tanto de tránsito como de origen. Respecto a estos últimos, a partir de ahora, siete países que hasta ahora no se habían considerado “seguros” por diferentes motivos, pasen a serlo. Se trata de Bangladesh, Colombia, Egipto, Kosovo, India, Marruecos y Túnez. Si una persona originaria de unos de estos países migra a la UE y se le deniega el asilo, será deportada al mismo país del que salió. También se considerarán terceros países seguros los candidatos a la adhesión. Esto, junto con el establecimiento de los “centros de retorno”, es uno de los puntos más polémicos de la nueva normativa.

Para Tineke Strik, de origen holandés y miembro del Parlamento Europeo por el grupo Los Verdes/ALE, profesora de Derecho de Ciudadanía y Migración en la Universidad de Radboud, todo lo que concierne a la nueva normativa de retorno resulta “preocupante”, en sus propias palabras. “El reglamento contempla muchas obligaciones para los migrantes, obligaciones para el país de origen, y prácticamente ninguna obligación para los Estados miembros”. La eurodiputada pone de relieve la ampliación de los plazos de detención y señala hacia los “centros de retorno” en terceros países. “La nueva normativa permitirá a los Estados miembros transferir inmediatamente su responsabilidad sobre las personas migrantes a cualquier otro país. Esto hace que puedan quedar atrapadas en una especie de limbo legal o en una detención indefinida. No sabemos qué pasará”.

Además de contravenir las disposiciones de la Convención de Ginebra y suponer un atentado claro contra los derechos de las personas en movimiento, estos nuevos centros, que se construirán una vez los Estados miembros lleguen a acuerdos con estos terceros países y hayan recibido el visto bueno de la Comisión Europea, no estarán sujetos a supervisión de ningún tipo por parte de los Veintisiete. “Este es uno de los problemas, porque no está regulado que deba haber una supervisión”, comenta Strik, quien asegura que las personas que estén allí internas “quedarán sometidas al régimen de ese tercer país”. En muchos de los países que se contemplan para la construcción y la puesta en marcha de estos templos no respetan los derechos humanos.

Con gestos de victoria y casi un minuto de aplausos por parte de la derecha radical, el Parlamento Europeo, reunido esta semana en Estrasburgo, votó finalmente la reforma de la política común para la deportación de personas migrantes que lleguen a los países de la UE, el reglamento europeo de retorno. Tras una ronda de intervenciones de los representantes de los diferentes partidos políticos, el martes 16 de junio por la tarde; ayer miércoles 17 de junio se llevó a cabo la votación: 418 eurodiputados votaron a favor, 218 en contra; y se produjeron 30 abstenciones. Antes, el lunes 15 por la tarde, se había votado en la Comisión de Libertades Civiles (Comisión Libe).

El nuevo reglamento europeo de retorno, que empezará a aplicarse de manera inmediata, como el nuevo Pacto Europeo de Migración y Asilo —en vigor desde el pasado 12 de junio— contempla nuevas obligaciones para las personas migrantes con órdenes de expulsión; aumenta los plazos de detención hasta 24 meses —que incluso se pueden convertir en 30 en situaciones concretas— y abre la puerta de manera definitiva a la construcción y puesta en marcha de lo que la UE llama “centros de retorno”, localizados fuera de la UE.

Más de 250 organizaciones de defensa de los derechos humanos ya han mostrado su rechazo a esta nueva normativa

Ahora, el texto debe ser formalmente adoptado por el Consejo y publicado en el Diario Oficial para que entre en vigor. Algunas disposiciones, en particular las relativas a los “centros de retorno”, la evaluación de la edad de los menores y la dimensión exterior de los retornos se aplicarán de inmediato. Otras disposiciones que requieren etapas preparatorias entrarán en aplicación 12 meses después de la entrada en vigor de la legislación.

Más de 250 organizaciones de defensa de los derechos humanos ya han mostrado su rechazo a esta nueva normativa: “Las instituciones de la UE y los Estados miembros han convertido cada vez más la criminalización, la vigilancia y la discriminación en las herramientas por defecto de la gobernanza migratoria, en contraposición a la protección, la seguridad, las medidas de inclusión social, la ampliación de rutas seguras y regulares y los permisos de residencia basados ​​en derechos”, se puede leer en el comunicado conjunto remitido a la prensa. Los firmantes consideran que este nuevo paquete de normas “promueve la detención, la deportación, la externalización y el castigo, especialmente de las personas racializadas, y provocará que más personas se vean abocadas a un limbo jurídico y a condiciones peligrosas”.

“Controlar la puerta de atrás”

Los eurodiputados de la extrema derecha y de la derecha tradicional, quienes han impulsado esta nueva normativa, aplaudieron largo y tendido al grito de send them back (mandadlos de vuelta), mientras los y las eurodiputadas de izquierdas gritaban shame on you (vergüenza) tras la emisión de los votos. En una rueda de prensa posterior a la votación, el holandés Malik Azmani, el relator de migraciones, del grupo Renew, dejó claro hacia dónde se encaminan los Veintisiete. “Hoy, Europa ha cumplido sus compromisos. Los ciudadanos esperan, con razón, que las personas que no tienen derecho a permanecer regresen a su país de origen. Por eso tengo una prioridad clara: medidas de retorno eficaces y realistas. Y tras casi veinte años de inmovilismo, Europa cuenta por fin con ellas. El retorno es la última pieza del rompecabezas del sistema europeo de gestión de la migración, y estoy enormemente orgulloso de que ya esté en marcha”. El relator confesó, al inicio de su parlamento, sentirse “orgulloso” por el paso dado.

Preguntado en varias ocasiones sobre la garantía de los derechos de las personas migrantes en los “centros de retorno!”, Azmani, quien considera que “solo se puede gestionar bien la migración si hay normas”, lanzó balones fuera y mencionó una serie de artículos de la normativa pero no especificó nada. “Todo va a ser legal”, dijo. En tono de sorna, el relator aseguró que “si [la persona migrante] coopera no tiene porqué acabar en un centro de retorno” e insistió en la idea de que con esta nueva normativa “la puerta de atrás queda bajo control”. Calificó el nuevo Reglamento como una normativa justa y agradeció a “todos los colegas” que hicieron esto posible.

La preocupación por la puesta en marcha de los denominados “centros de retorno”

La nueva normativa está vertebrada por la externalización de la migración hacia terceros países, tanto de tránsito como de origen. Respecto a estos últimos, a partir de ahora, siete países que hasta ahora no se habían considerado “seguros” por diferentes motivos, pasen a serlo. Se trata de Bangladesh, Colombia, Egipto, Kosovo, India, Marruecos y Túnez. Si una persona originaria de unos de estos países migra a la UE y se le deniega el asilo, será deportada al mismo país del que salió. También se considerarán terceros países seguros los candidatos a la adhesión. Esto, junto con el establecimiento de los “centros de retorno”, es uno de los puntos más polémicos de la nueva normativa.

Tineke Strik: “El reglamento contempla muchas obligaciones para los migrantes, obligaciones para el país de origen, y prácticamente ninguna obligación para los Estados miembros”

Para Tineke Strik, de origen holandés y miembro del Parlamento Europeo por el grupo Los Verdes/ALE, profesora de Derecho de Ciudadanía y Migración en la Universidad de Radboud, todo lo que concierne a la nueva normativa de retorno resulta “preocupante”, en sus propias palabras. “El reglamento contempla muchas obligaciones para los migrantes, obligaciones para el país de origen, y prácticamente ninguna obligación para los Estados miembros”. La eurodiputada pone de relieve la ampliación de los plazos de detención y señala hacia los “centros de retorno” en terceros países. “La nueva normativa permitirá a los Estados miembros transferir inmediatamente su responsabilidad sobre las personas migrantes a cualquier otro país. Esto hace que puedan quedar atrapadas en una especie de limbo legal o en una detención indefinida. No sabemos qué pasará”.

Además de contravenir las disposiciones de la Convención de Ginebra y suponer un atentado claro contra los derechos de las personas en movimiento, estos nuevos centros, que se construirán una vez los Estados miembros lleguen a acuerdos con estos terceros países y hayan recibido el visto bueno de la Comisión Europea, no estarán sujetos a supervisión de ningún tipo por parte de los Veintisiete. “Este es uno de los problemas, porque no está regulado que deba haber una supervisión”, comenta Strik, quien asegura que las personas que estén allí internas “quedarán sometidas al régimen de ese tercer país”. En muchos de los países que se contemplan para la construcción y la puesta en marcha de estos templos no respetan los derechos humanos.

Quien también se muestra preocupada tanto por la puesta en marcha de estos centros como la total ausencia de supervisión es la eurodiputada por Sumar y exdirectora general de CEAR Estrella Galán. “Esta normativa no plantea ningún mecanismo de supervisión de los derechos humanos. Lo que se quiere hacer es alejar lo máximo posible la crueldad que se vivirá en estos centros y evitar que sepamos lo que ahí está pasando. De algún modo, será la Comisión Europea quien monitoree —si es que se puede usar esta palabra— lo que allí sucede”. Galán insite en que se están creando “agujeros negros de derechos. Claramente desde los espacios europeos vamos a tener muy poca capacidad de denuncia”, explica para El Salto.

Preguntada por la reversibilidad de estas medidas, la eurodiputada se muestra tajante y apunta hacia la parte económica del trato: “En términos económicos es incalculable. Primero porque detrás de todo esto hay toda una maquinaria de seguridad —con Israel al frente—. Se trata de un negocio millonario con cifras millonarias e incalculables. Estos centros en terceros países, que nosotros definimos como el Guantánamo europeo, van a disponer de unas medidas de seguridad millonarias”. También señala el coste humano que va tener la aplicación de estas nueva normativa.

Con este nuevo paquete legislativo, la política migratoria de la Unión Europa ya es prácticamente la misma que se aplica en Estados Unidos. “Vamos en la misma dirección. Con el asunto del tercer país seguro, hacemos lo mismo que en Estados Unidos: deportar a personas a un tercer país donde nunca han estado. Respecto a las detenciones, el reglamento de retorno también otorga una base y competencias para que se haga lo mismo aquí en Europa y contempla detenciones de larga duración. Así que no creo que haya ya mucha diferencia”, argumenta la eurodiputada Strik. Esta diferencia tampoco la ve Estrella Galán, quien considera que “nosotros [la UE] ponemos el filtro de los derechos humanos y tratamos de endulzar lo que es lo mismo. Es posible que acabemos viendo las mismas imágenes de esos niños con una mochilita y un gorrito siendo detenidos por la policía migratoria”.

“Debemos prepararnos para ver lo mismo que hemos estado viendo en Estados Unidos por parte del ICE. Son malas noticias para Europa”. Quien habla es Cecilia Strada, eurodiputada del Parlamento Europeo desde 2024 por el Partido Democrático de Italia; quien considera que con la adopción del reglamento de retorno y el PEMA, Europa ha desmantelado de manera definitiva su sistema de asilo. 

La aprobación de esta nueva normativa, que consolida la realidad de una Europa fortaleza de fronteras cerradas, no hubiera sido posible si el centro derecha y la derecha tradicional no hubieran comprado el marco narrativo de la securitización y el miedo promovido desde la extrema derecha. En Estrasburgo, en la rueda de prensa que dio el martes por la tarde, el ultraderechista francés Jordan Bardella sacaba pecho de la nueva normativa y daba las gracias a la derecha tradicional por haber facilitado las cosas. Bardella, presidente del grupo The Patriots, integrado por partidos como el húngaro Fidesz, la Lega o Vox, sucederá a Marie Le Pen en Francia si esta resulta condenada por malversación en el juicio que tiene pendiente el próximo 7 de julio. Podría ser candidato a la presidencia de Francia en las próximas elecciones, programadas para 2027.

“La aprobación de este Reglamento demuestra que hay un cambio de dinámicas dentro del Parlamento Europeo”, señala Galán quien explica que el Partido Popular Europeo “ha comprado la agenda que impone la ultraderecha y las narrativas. Han entrado en sus dinámicas [de la extrema derecha]. La adopción de esta normativa tampoco hubiera sido posible sin la connivencia de una serie de medios repartidos por los cuatro rincones del continente que han comprado la narrativa de la securitización y han hecho uso del miedo para criminalizar a las personas migrantes y las redes de solidaridad que les ayudan. “Los medios, a menudo no hacen periodismo, sino que se limitan a replicar lo que dicen los políticos, y eso está mal. Los y las periodistas deberían poder desmontar las mentiras, y no solo hacer una primera pregunta, sino hacer una segunda”, dice Strada. La eurodiputada italiana, ex trabajadora humanitaria en misiones de rescate en el mar Mediterráneo, asegura que queda mucho trabajo por delante y que hay que “abordar nuestros racismos estructurales”. A partir de su trabajo previo, constata que “el relato en los medios sobre la migración trata de números y no de seres humanos”.

Desde las organizaciones de derechos humanos de la sociedad civil, se hace una llamamiento a la UE “para que deje de complacer los sentimientos racistas y xenófobos y los intereses empresariales, y revierta el giro punitivo y discriminatorio de su política migratoria”, y en su lugar “destine recursos a políticas basadas en la seguridad, la protección y la inclusión, que fortalezcan las comunidades, defiendan la dignidad y garanticen que todas las personas puedan vivir con seguridad, independientemente de su estatus”. 

La entrada El Parlamento Europeo aprueba de manera definitiva el reglamento de retorno se publicó primero en SOS Racisme.

En distintas oportunidades pusimos en conocimiento a la dirección del CIE de Barcelona, a los juzgados de control y Defensor del Pueblo las siguientes situaciones:

1. Tratos degradantes y vejatorios por parte de agentes del Cuerpo Nacional de Policía destinados en el CIE de Zona Franca. Las personas reciben insultos y expresiones humillantes de forma habitual, así como una relación constante basada exclusivamente en órdenes y gritos, generando un clima de intimidación, humillación y desamparo.

Además, numerosos agentes policiales no llevan la identificación obligatoria, lo que dificulta la posibilidad de formular denuncias o quejas concretas frente a posibles actuaciones abusivas.

Estos hechos generaron quejas colectivas por parte de las personas encerradas. A lo cual se responde con la deportación, sin la debida notificación, de una de las personas afectas.

2. Vulneración derechos fundamentales, como el derecho a la defensa, y falta de notificación previa ante un vuelo de deportación. Ante la ejecución de un acto forzoso punitivo como la deportación, que afecta de manera flagrante los derechos fundamentales de la persona, la Administración debe asegurar un sistema de garantías formales y materiales, que en numerosos casos es inexistente.

Desde el punto de vista del derecho a la defensa, el hecho de que se avise de que la deportación va a realizarse en las siguientes 24 o 48 horas, abre la posibilidad de que los Juzgados de lo contencioso-administrativo tramiten medidas cautelarísimas.

Este preaviso ha sido recogido tanto por Jurisprudencia nacional como por legislación internacional: se ordena que se informe a las personas internas que su deportación va a llevarse a cabo en el plazo de las siguientes 24 o 48 horas, y el CIE de Barcelona no lo hace.

3. Encierros prolongados en las habitaciones durante más de catorce o quince horas diarias. Lo cual les genera ansiedad, aislamiento y un importante deterioro psicológico.

4. Aislamiento como forma de castigo ante quejas o necesidades médicas urgentes, tales como cuadros de ataques de ansiedad o autolesiones. En vez de proporcionar la atención médica adecuada, se les castiga aún más con el aislamiento.

5. Falta de atención médica adecuada, generando situaciones de autolesiones por parte de las personas para recibir el tratamiento médico correspondiente.

La última situación, denunciada penalmente, ocurrió el 24 de mayo de 2026 tras un grave episodio protagonizado por un funcionario del turno de noche. Las mujeres afectadas señalan que la gravedad de la situación provocó que una de las internas se autolesionara y tuviera que intervenir una ambulancia alrededor de las 3:00 horas de la madrugada.

6. Condiciones indignas durante las comidas; solo disponen aproximadamente de quince minutos para comer y, durante ese tiempo, algunos agentes golpean el suelo y el mobiliario con los bastones para apremiarles a terminar rápidamente. Las personas allí encerradas relatan que las cantidades de comida resultan insuficientes y que no se les permite solicitar más alimentos.

7. Condiciones deficientes de limpieza e higiene en los baños y habitaciones, las cuales son incompatibles con unas condiciones mínimas de habitabilidad.

Desde hace semanas las entidades que acompañamos a las personas presas en el CIE de Barcelona venimos denunciando las graves vulneraciones de derechos por los canales institucionales habilitados. La única respuesta que recibimos es el silencio, el archivo de las denuncias y falta de investigación sobre los graves hechos denunciados. Esto demuestra la complicidad de las instancias estatales con la violencia cotidiana que reciben las personas migrantes en estos lugares y la manera en que el racismo de estado opera.

Estos hechos son parte de las violencias que enfrentan las personas migrantes cotidianamente en los CIE y por eso se tienen que abolir. No se trata de casos aislados, sino que responden a la propia estructura racista, capitalista y patriarcal que ejerce violencia sobre los cuerpos migrantes. Todo ello amparado por las administraciones que deberían ser garantes de los derechos fundamentales.

Ante la gravedad de los hechos expuestos EXIGIMOS una respuesta institucional inmediata, la investigación de los hechos y delimitación de las responsabilidades correspondientes.

Firmamos: Grupo de Apoyo a Mujeres Presas en el CIE de Barcelona, t.i.c.t.a.c., Irídia, Tanquem els CIE, Migrastudium, SOS Racisme.

La entrada Violencia en el CIE de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Estiu rere estiu, milers de persones arriben a Ponent amb l’esperança i la necessitat urgent d’aconseguir una feina temporal que els permeti continuar subsistint. Venen a collir la fruita que després s’exportarà arreu d’Europa: préssecs, nectarines, peres i pomes que omplen les prestatgeries dels supermercats del continent sense que ningú es pregunti, gairebé mai, qui les ha collides ni en quines condicions.

En el moment àlgid de la campanya, prop de 30.000 treballadors i treballadores fan possible una de les principals activitats econòmiques del territori. Un sector que forma part de l’imaginari col·lectiu rural i es presenta com idíl·lic, però que se sosté, en gran mesura, sobre l’explotació sistemàtica de persones migrants, moltes d’elles en situació administrativa irregular o amb permisos de treball temporals que les deixen exposades a tota mena d’abusos.

No es tracta de pràctiques aïllades ni d’abusos puntuals. El racisme estructural opera de manera transversal, com una maquinària invisible però precisa, que ordena qui treballa i en quines condicions, que restringeix l’accés a drets fonamentals i cronifica la precarietat. La campanya de la fruita n’és l’exemple paradigmàtic: una expressió nítida del capitalisme racial que busca garantir, de manera permanent, una mà d’obra precaritzada, disciplinada i amb escassa capacitat de resistència.

L’acumulació d’aquesta mà d’obra temporal, abundant i fàcilment reemplaçable no és una conseqüència inevitable del calendari agrícola. És una peça deliberadament construïda i mantinguda del model productiu que sustenta la fruita d’exportació i l’actual model agroalimentari.

La possibilitat de substituir ràpidament qualsevol treballador que protesti, emmalalteixi o reclami drets actua com un mecanisme de control permanent i eficaç, que manté salaris baixos, jornades excessives i incompliments reiterats del conveni laboral. La situació administrativa precària de moltes d’aquestes persones, sumada a les traves per empadronar-se, accedir a un habitatge digne o denunciar abusos, reforça aquesta dependència i converteix la por en una eina quotidiana de gestió laboral.

Un dels mecanismes centrals del racisme en la campanya de la fruita —i en l’actual sistema econòmic occidental en general— és la jerarquització racial del treball. Les empreses assignen feines, condicions i salaris diferents segons l’origen de les persones, reproduint estereotips culturals i racials que no responen a cap criteri objectiu. Les tasques més dures i més mal pagades recauen sistemàticament sobre les persones migrades i racialitzades, i això es justifica amb arguments que fan semblar natural el que és, en realitat, una decisió de poder.

La temporalitat, l’aïllament i la competició ferotge per accedir a una feina, amb la qual simplement sobreviure, dificulten enormement l’organització col·lectiva. Aconsegueixen que la vulneració de drets es normalitzi fins al punt de semblar inevitable, gairebé natural. Alçar la veu implica arriscar-se a perdre la feina, i amb ella, la possibilitat de subsistir i tenir un sostre. El silenci, en aquest context, no és passivitat: és una estratègia de supervivència imposada per un sistema que castiga qui reclama el que li pertoca.

Aquesta lògica no només impacta sobre els temporers, sinó que pressiona a la baixa el conjunt de les condicions laborals dels treballadors i treballadores del sector, reforçant un model econòmic basat en la precarietat estructural com a norma i no com a excepció.

Els casos que atenem cada estiu des de Fruita amb Justícia Social ho demostren amb cruesa. Cada campanya es repeteixen les mateixes pràctiques il·legals i abusives: acomiadaments improcedents, treballadors fixos discontinus als quals no se’ls torna a cridar de forma irregular i arbitrària, jornades que superen àmpliament les deu hores sense el pagament d’hores extres, salaris per sota del conveni, nòmines que no reflecteixen les hores realment treballades, accidents laborals que no són atesos ni reconeguts per les empreses i una absència recurrent de mesures de seguretat i salut laboral. Any rere any. Sense excepció. 

Només durant la darrera campanya, vam documentar com una empresa va obligar una treballadora embarassada de set mesos a signar un document en què declarava falsament que no estava embarassada com a condició per ser contractada, negant-li qualsevol adaptació del lloc de treball i obstaculitzant-li -posteriorment- l’accés a una baixa mèdica.

En un altre cas, un treballador va patir un cop de calor mentre treballava en plena onada de temperatures extremes. L’endemà, quan encara no es trobava en condicions de reprendre la feina, va ser acomiadat i expulsat de l’allotjament facilitat per l’empresari, sense cap possibilitat de recuperar les seves pertinences.

També hem documentat casos de persones contractades per només un o pocs dies, que no van arribar a cobrar mai les jornades realitzades, sota el càlcul empresarial deliberat que la complexitat i el cost d’un procediment judicial per unes quantitats reduïdes, els faria desistir. I és que darrere de cada cas hi ha la mateixa lògica: una empresa que sap que pot fer això, perquè el cost de denunciar és massa alt per a qui no té cap alternativa millor.

El cost més irreversible, però, és el de les vides perdudes. La campanya passada, almenys tres treballadors van morir en accident laboral, dos d’ells treballant sota temperatures que els protocols i la normativa vigent prohibeixen expressament, sense que ningú aturés les jornades ni els atengués adequadament. La impunitat és la norma. La por i l’absència de mecanismes institucionals de protecció efectius fan que denunciar aquestes situacions i defensar els drets propis esdevingui, per a moltes persones, una opció pràcticament impossible.

Però el racisme estructural no s’atura al camp ni s’esgota en les relacions laborals. També nega l’accés a drets bàsics com l’habitatge digne, el padró municipal o una atenció sanitària adequada. La segregació residencial i els laberints burocràtics dificulten l’arrelament al territori, bloquegen els processos de regularització administrativa i condemnen moltes persones a viure en una precarietat permanent que s’allarga molt més enllà de la campanya.

La manca de polítiques públiques eficaces en matèria d’habitatge, empadronament, inspecció laboral i drets socials no és una casualitat, ni una negligència puntual ni un error del sistema. És un element estructural i funcional que permet mantenir aquest exèrcit de reserva en una situació de dependència i por permanent, i que assegura la continuïtat d’un model productiu que externalitza els costos socials (i ambientals) mentre concentra beneficis en mans d’uns pocs actors econòmics.

A tot plegat, s’hi afegeix un discurs públic que criminalitza els temporers i les temporeres, dilueix les responsabilitats empresarials i institucionals i desplaça el focus cap a les víctimes en lloc de cap als responsables. Any rere any, detectem una presència policial intensificada en espais freqüentats per treballadors migrants, amb identificacions reiterades, controls selectius i batudes que generen un clima de vigilància constant i d’intimidació, que reforça la sensació que l’Estat és una amenaça i no una protecció per a qui ja viu en situació de vulnerabilitat.

Davant d’això, sabem que l’acció antiracista no pot limitar-se a la denúncia puntual. L’acompanyament jurídic i comunitari, la pressió institucional, les denúncies col·lectives i la visibilització pública han permès, en alguns casos, resolucions favorables i sancions a empreses. En d’altres, els procediments continuen oberts, encallats en un sistema lent i desigual. Però en tots els casos, la intervenció sostinguda evidencia que el racisme en la campanya de la fruita no és inevitable: és una construcció política, econòmica i institucional que pot —i ha de— ser desmantellada.

Prendre’s seriosament la lluita contra el racisme estructural a Catalunya implica no mirar només cap als episodis d’odi declarats, cap als insults al carrer o cap a les agressions més visibles. Implica mirar també als camps de Ponent, als escorxadors, a les cuines dels restaurants, a les construccions i a les llars on es cuida la gent gran, i preguntar-se qui sosté amb les seves mans una economia que massa sovint nega els drets més bàsics.

La entrada El gust amarg de la collita de la fruita a l’oest de Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

El racisme a la Catalunya de 2025 no és només una sèrie d’actes aïllats; és un clima que es respira. Encara que avui ens trobem amb termes com “diversitat”, “interseccionalitat” o “bagatge divers” en mitjans, xarxes i fins i tot en el vocabulari de les institucions públiques, persisteix un sistema racial que, de forma no sempre explícita, dicta qui pot habitar els espais amb tranquil·litat i qui ha de justificar constantment la seva presència. Aquesta exclusió es manifesta de formes molt subtils, però constants, en mirades de sospita que recauen de manera sistemàtica sobre cossos i persones racialitzades. Per a moltes persones, el simple fet d’existir en l’espai públic s’ha convertit en un exercici de resistència, perquè el racisme funciona com una estructura que condiciona com ens movem i com ens veuen, obligant-nos sovint a «demanar permís» per ocupar espais que haurien de ser nostres (Mbomío, 2017).

Des d’un enfocament psicosocial i humà, no podem ignorar que aquest entorn deixa empremtes. Aquí és on cobra sentit la reflexió de Judith Butler sobre les «vides plorades». Butler ens confronta amb una realitat dolorosa: la nostra societat sembla estar dividida entre aquelles vides el benestar de les quals és socialment i institucionalment protegit i aquelles els dolors de les quals passen desapercebuts o són activament silenciats (Butler, 2010). Quan les vivències d’una persona racialitzada s’ignoren, se li està enviant un missatge devastador: que el seu dolor no compta, que la seva vida no és digna de la mateixa protecció i cura que les altres. Parlar de salut mental en aquest context no hauria de reduir-se únicament a diagnòstics mèdics ni a etiquetes clíniques descontextualitzades. Es tracta, més aviat, de la possibilitat d’habitar el món amb tranquil·litat, sense el pes constant de l’alerta. Tal com documenta Sebastián Ríos Fernández (2024), existeix una connexió innegable entre el racisme i el desgast emocional. El racisme opera com una «ferida lenta»: no sempre és un cop sec, sinó una erosió diària que afecta la confiança en un mateix i en els altres.

Aquest article proposa entendre que el malestar emocional derivat del racisme no és un símptoma de feblesa individual. No és que la persona sigui «massa sensible»; és que la sensibilitat s’activa i se sosté en un entorn estructuralment hostil. Reconèixer aquest impacte és el primer pas per a una justícia veritable. Cuidar la salut mental dels qui enfronten el racisme no és només un acte de teràpia, és un acte d’humanitat i de reparació col·lectiva: és retornar-li a cada persona el dret al fet que la seva vida, i el seu dolor, siguin plenament reconeguts.

Més enllà de l’impacte d’un acte violent concret, l’afectació més profunda del racisme rau en la seva capacitat per alterar la quotidianitat de les persones. Quan es viu una agressió o un tracte discriminatori, la ferida no es tanca quan acaba la situació viscuda; sovint, és llavors quan comença a ramificar-se en la vida diària. Aquesta realitat es tradueix en una por persistent que transforma la relació amb l’entorn: la inseguretat en tornar al lloc on es va sofrir l’agressió, la decisió de deixar d’utilitzar un transport públic específic o la necessitat de modificar horaris i rutes habituals per tal d’evitar l’exposició a una nova agressió. Aquestes reaccions no han d’entendre’s com a signes de feblesa ni com una hipersensibilitat de l’individu. Per contra, són respostes plenament comprensibles i lògiques davant experiències que atempten contra la integritat. Es tracta d’un estat d’alerta constant on el cos roman en guàrdia, anticipant una hostilitat que ja ha comprovat que existeix. És important aclarir que aquest estat no és una disfunció del cos, sinó una estratègia de protecció enfront d’una amenaça que ha demostrat ser real. Habitar el món des d’aquesta vigilància esgota les energies i restringeix la llibertat de moviment, convertint l’espai públic en un escenari d’amenaça en lloc d’un lloc de convivència. El racisme, per tant, no sols colpeja els cossos, les identitats i els signes que es llegeixen com “altres”; modela les decisions més íntimes sobre com i per on caminar.

En conseqüència, és fonamental donar nom a allò que gran part de la psicologia hegemònica occidental ha trigat tant a reconèixer: el trauma racial. A diferència d’altres tipus de trauma, el racial no sempre neix d’un esdeveniment catastròfic únic, sinó que es construeix a través de l’acumulació de microagressions i violències sistèmiques que travessen els cossos i les relacions (Kilomba, 2019). Aquesta autora descriu aquests episodis no com a fets aïllats, sinó com una estructura d’opressió que fragmenta la psique i exigeix un esforç constant de reconstrucció de la identitat. L’autocura, entès de manera comunitària i situada, no és només una qüestió de benestar, sinó una eina de supervivència política (Bela-Lobedde, 2018). És una ferida sostinguda que no afecta només l’individu, sinó que es viu comunitàriament. Quan el sistema produeix desigualtat de manera constant, la salut mental deixa de ser un assumpte privat per convertir-se en un reflex de l’ordre social.

En aquest sentit, el treball de Ríos Fernández (2024) és revelador en demostrar, mitjançant una revisió sistemàtica, que la discriminació racial actua com un potent predictor de malestar emocional. Aquest tipus de trauma es manifesta en una sensació de deshumanització que erosiona la identitat i el sentit de pertinença. No obstant això, el risc aquí és caure en el parany de la patologització. Si s’observa el sofriment d’una persona racialitzada únicament com un “trastorn” individual que ha de ser intervingut sense qüestionar el context, s’està ignorant l’arrel del problema. No és la persona la que està «desajustada», sinó l’entorn el que resulta insostenible. El trauma racial és l’empremta emocional d’un sistema que decideix que certes vides no mereixen la mateixa pau que altres (Butler, 2010).

Perquè l’acompanyament psicològic sigui realment reparador, és necessari qüestionar les bases sobre les quals s’ha construït l’atenció a la salut mental. El coneixement no ha de ser una eina de dominació des de dalt, sinó un procés de sentipensar amb l’altre (Fals Borda, 2009). Gran part de la psicologia occidental s’ha desenvolupat sota una lògica que tendeix a universalitzar l’experiència humana, ignorant que el benestar no succeeix en el buit, sinó que està profundament condicionat pel lloc que el sistema assigna a cada cos. És vital nomenar aquestes opressions perquè no es quedin en el silenci de la consulta privada. En aplicar eines dissenyades des d’un entorn majoritari i per a un entorn majoritari, es corre el risc de caure en pràctiques que, encara que benintencionades, reprodueixen lògiques colonials.

A què ens referim amb això? Principalment, a la tendència de situar el malestar exclusivament dins de l’individu. Quan una persona racialitzada acudeix a consulta per ansietat, esgotament o por, i se la tracta únicament des del maneig de símptomes o la «gestió emocional» privada, s’està invisibilitzant l’origen extern del seu dolor. Això té conseqüències concretes: si no es nomena el racisme com la causa del malestar, la persona acaba internalitzant la culpa, creient que la seva incapacitat per a «estar bé» és una fallada personal i no la conseqüència lògica d’un entorn hostil i racista. Una psicologia que no reconeix el privilegi i l’opressió racial no sols és incompleta, sinó que pot resultar revictimitzant, en exigir-li a qui pateix que sigui «resilient» davant una violència que no hauria de viure.

Enfront d’aquest model, es fa urgent reivindicar una atenció psicosocial amb enfocament antiracista. Aquest enfocament no cerca simplement «estabilitzar» l’individu perquè continuï funcionant en un sistema desigual, sinó que busca la reparació. La reparació comença pel reconeixement: escoltar sense jutjar, validar la vivència de qui ha estat violentat i nomenar el mal per allò que és. En aquest procés, el professional no és un observador asèptic, sinó un agent implicat èticament, que assumeix una posició d’aliança i responsabilitat, reconeixent la dignitat de la persona i entenent que el seu sofriment és una resposta coherent a una injustícia històrica i present. Un acompanyament que cuida sense patologitzar és aquell que retorna la veu a qui ha estat silenciat. Es tracta de crear espais de seguretat on la vulnerabilitat no sigui vista com una malaltia, sinó com el lloc des del qual es pot començar a reconstruir la confiança. En última instància, cuidar la salut mental en contextos de racisme és una forma de justícia restaurativa. És reconèixer que totes les persones tenen el mateix dret a ser sostingudes i que, com a societat, tenim la responsabilitat de vetllar perquè cap vida sigui considerada menys digna de cura, protecció i, en paraules de Butler (2010), de ser plenament plorada i reconeguda.

Arribats a aquest punt, la reflexió ens obliga a mirar més enllà de l’atenció individual per comprendre que la veritable sanació neix en allò que és col·lectiu. La salut mental ha de ser una construcció participativa on el saber popular i l’experiència de les comunitats racialitzades siguin la base de la transformació (Fals Borda, 2009). Si el racisme és una ferida que s’infligeix socialment, la medicina no pot ser purament privada. Es tracta de posar la dignitat en el centre i entendre que la sanació és un procés de «viure saborós», és a dir, viure sense por i amb dignitat (Márquez, 2022). L’atenció comunitària i els espais de suport mutu es revelen no sols com a alternatives, sinó com a pilars essencials de resistència. Aquests espais permeten que el dolor deixi de ser una càrrega solitària per transformar-se en una experiència compartida, on la identitat racialitzada no és el lloc de la falta o el trauma, sinó el lloc del reconeixement, la dignitat i la força compartida.

La nostra responsabilitat com a societat civil és ineludible. No n’hi ha prou amb no ser racista de manera activa; el compromís ètic requereix ser conscients de com el nostre silenci o la nostra mirada contribueixen al fet que unes certes vides continuïn sent vistes com no dignes de ser plorades (Butler, 2010). Hem de ser conscients que la nostra veu i la nostra presència són també eines polítiques de sanació i visibilitat (València Murillo, 2023). Cada vegada que qüestionem un prejudici, cada vegada que validem el malestar d’una persona racialitzada sense buscar una lògica que el justifiqui, i cada vegada que exigim que les institucions reconeguin el trauma estructural, estem participant en un acte de reparació col·lectiva.

La salut mental, en el seu sentit més profund i humanista, és el dret a viure sense por. Mentre el benestar emocional continuï sent un privilegi condicionat pels processos de racialització i exclusió, no podrem parlar d’una salut mental veritable. Construir un entorn on totes les vides siguin rebudes amb el mateix respecte i cura és l’única via per assegurar que la reparació sigui, per fi, un dret assolible per a tothom. Com a societat, hem de decidir si continuarem instrumentalitzant el benestar emocional o si, per contra, serem capaços de construir un entorn on totes les vides, amb les seves històries, els seus dols i les seves alegries, siguin rebudes amb el mateix respecte i cura. Cuidar la salut mental enfront del racisme és, en última instància, una de les formes més pures de justícia que podem exercir els uns amb els altres.

Bela-Lobedde, D. (2018). Ser mujer negra en España. Editorial Plan B (Penguin Random House) 

Butler, J. (2010). Marcos de guerra. Las vidas lloradas. Paidós. 

Fals Borda, O. (2009). Una sociología sentipensante para América Latina. CLACSO / Siglo XXI Editores. 

Deutsche Welle. (2022, 24 de octubre). Francia Márquez y el “vivir sabroso” en Colombia. DW. https://www.dw.com/es/francia-m%C3%A1rquez-y-el-vivir-sabroso-en-colombia/a-63542104 

Mbomío, L. (2017). Las que se atrevieron. Sial Pigmalión. 

Ríos Fernández, S. (2024). Explorando la Intersección entre Racismo y Salud Mental: Una Revisión Sistemática de la Literatura [Trabajo de grado profesional]. Universidad de Antioquia. 

Valencia Murillo, E. L. (2022). El racismo y yo. Intermedio Editores

La entrada El racisme com a ferida política i el dret a una salut mental digna se publicó primero en SOS Racisme.

El pasado martes 5 de mayo co-organizamos junto al colectivo Don’t Hit a la negrx el encuentro <<Ballroom is Black. Desafíos antirracistas en la escena.>>, un espacio de reflexión sobre el antirracismo como práctica urgente, tanto dentro como fuera de la escena ballroom. 

Queremos agradecer a todas las personas que participaron en el encuentro y que compartieron sus reflexiones alrededor de los orígenes de y la ancestralidad ligada a la cultura ballroom, cómo se traslada de Estados Unidos a Abya Yala, y cómo se trata de una cultura o contracultura primero negra y después trans y la apropiación de esta, especialmente por personas blancas.

Agradecimientos:

• Ponencias:
  • Pantera Godoy: Artista, DJ, perfomer y activista afrotrans colombiana vinculada a la escena ballroom como territorio de resistencia, comunidad y afirmación. 
    • Resumen ponencia: Enfatizó el borrado de los orígenes de la cultura ballroom, e hizo un ejercicio de memoria recordando a figuras tan importantes como Crystal Labeija, quien empezó el sistema de casas, o la performer Paris Dupree, y de cómo se ha blanqueado la historia y herencia de aquellas personas que empezaron las primeras balls de los años 80 en el barrio de Harlem en Nueva York. Hoy en día el ballroom es considerado mainstream, y por este motivo no quiere que nos olvidemos de que «Ballroom is Black» (frase acuñada por la madre Malí) es un espacio de supervivencia, de goce, de cuidados creado y sostenido por personas negras y trans, y cualquier persona que forme parte tiene que interiorizarlo, reconocerlo y respetarlo. 
  • Cacao Díaz: Performer y vocalista que articula diversas disciplinas de las artes vivas y escénicas para construir relatos y vibraciones a partir de su experiencia vital como migrante y cuerpo trans.
    • Resumen ponencia: Compartió diferentes preguntas que tiene alrededor de la escena, como sus sentimientos encontrados con la categoría de «Sex Siren» de las balls, de cómo muchas veces las personas que compiten no han practicado el trabajo sexual como método de supervivencia, y cómo le parece una forma de apropiación. Reivindicó que enunciar «Ballroom is Black» en Europa, donde la mayoría de cuerpos son blancos, no tiene el mismo peso o sentido que enunciarlo en otros territorios como, por ejemplo, Colombia. 

Además queremos agradecer a Don’t Hit a la negrx por co-organizar este evento con nosotres.

Os dejamos algunas de las fotografías que hemos realizado del encuentro. 

_______ CATALÀ______

El passat dimarts 5 de maig vam co-organitzar amb el col·lectiu Don’t Hit a la negrx la trobada <<Ballroom is Black. Desafíos antirracistas en la escena.>>, un espai de reflexió sobre l’antiracisme com a pràctica urgent, tant dins com fora de l’escena ballroom.

Volem agrair a totes les persones que van participar en la trobada i que van compartir les seves reflexions al voltant dels orígens de i l’ancestralitat lligada a la cultura ballroom, com es trasllada dels Estats Units a Abya Yala, i com es tracta d’una cultura o contracultura primer negra i després trans i l’apropiació d’aquesta, especialment per persones blanques.

Agraïments:

• Ponències:
• Pantera Godoy: Artista, DJ, perfomer i activista afrotrans colombiana vinculada a l’escena ballroom com a territori de resistència, comunitat i afirmació.
  • Resum ponència: Va emfatitzar l’esborrament dels orígens de la cultura ballroom, i va fer un exercici de memòria recordant a figures tan importants com Crystal Labeija, qui va començar el sistema de cases, o la performer Paris Dupree, i de com s’ha blanquejat la història i herència d’aquelles persones que van començar les primeres balls dels anys 80 en el barri d’Harlem a Nova York. Avui dia el ballroom és considerat mainstream, i per aquest motiu no vol que ens oblidem que «Ballroom is Black» (frase encunyada per la mare Malí) és un espai de supervivència, de gaudi, de cures creat i sostingut per persones negres i trans, i qualsevol persona que formi part ha d’interioritzar-ho, reconèixer-ho i respectar-ho.
• Cacao Díaz: Performer i vocalista que articula diverses disciplines de les arts vives i escèniques per a construir relats i vibracions a partir de la seva experiència vital com a migrant i cos trans.
  • Resum ponència: Va compartir diferents preguntes que té al voltant de l’escena, com els seus sentiments oposats amb la categoria de «Sex Siren» de les balls, de com moltes vegades les persones que competeixen no han practicat el treball sexual com a mètode de supervivència, i com li sembla una forma d’apropiació. Va reivindicar que enunciar «Ballroom is Black» a Europa, on la majoria de cossos són blancs, no té el mateix pes o sentit que enunciar-lo en altres territoris com, per exemple, Colòmbia.

A més volem agrair al col·lectiu Don’t Hit a la negrx per co-organitzar aquest esdeveniment amb nosotres.

Us deixem algunes de les fotografies que hem realitzat de la trobada.

La entrada Agradecimientos encuentro «Ballroom is Black. Desafíos antirracistas de la escena.» se publicó primero en SOS Racisme.

«BALLROOM IS BLACK. Desafíos antirracistas en la escena» es una charla entre Pantera Godoy y Cacao Díaz en la que compartirán reflexiones sobre el antirracismo como práctica urgente, tanto dentro como fuera de la escena, abriendo preguntas sobre privilegios, representación y las realidades actuales de nuestras existencias. La invitación es a construir espacios más cómodos, conscientes, abiertos al diálogo y al debate colectivo.

Pantera Godoy es artista, DJ, performer y activista afrotrans colombiana vinculada a la escena ballroom como territorio de resistencia, comunidad y afirmación. Su trabajo entrelaza movimiento, memoria y disidencia para visibilizar las experiencias negras y trans dentro de esta cultura.

Cacao Díaz es artista afrodescendiente, performer y cantante, articula varias disciplinas de las artes vivas y escénicas a través del cuerpo. Construye relatos vibraciones a partir de su experiencia vital como migrante y cuerpo trans.

• Fecha: 5 de mayo
• Hora: 17:00h
• Lugar: Ravalora’t – Sala Ciutat Vella,  C/ Maria Casas Mira 38, 08001, Barcelona
  

Organizan: SOS Racisme Catalunya y Don’t Hit a la Negrx.

La entrada BALLROOM IS BLACK. Desafíos antirracistas en la escena se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat dissabte 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2025”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

Amb l’objectiu de descentralitzar i arribar a altres territoris de Catalunya, i inspirades per la gran feina que fa Fruita amb Justícia Social com a organització que defensa i lluita pels drets humans de les treballadores de la campanya de la fruita, vam decidir presentar l’informe a Lleida. Per tant, aquesta presentació ha estat en col·laboració amb l’entitat Fruita amb Justícia Social.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2025, el SAiD ha atès 583 situacions de racisme en 70 municipis, amb 356 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 251 han estat identificades com a situacions de racisme, i 72 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 71,31% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (25,5%), abusos per part de cossos de seguretat pública (16,33%) i discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (13,55%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (9,56%), discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (5,98%) i racisme laboral (4,38%) .

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (75%). També destaca que la gran majoria de casos de discursos d’odi són de caràcter islamòfob, i de les 21 nacionalitats dels denunciants, la nacionalitat marroquina ha estat la més nombrosa.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

En aquesta ocasió presentem l’esdeveniment «Racisme immobiliari. Com opera, com ho afrontem i com ho prevenim?», un espai de reflexió crítica sobre el racisme en l’accés i el gaudi de l’habitatge. La trobada estarà dividida en tres parts:

• Presentació de l’informe «Guia per la transformació antiracista de l’habitatge a Catalunya» d’Entitats Catalanes d’Acció Social i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació a càrrec de l’activista antiracista i prohabitatge Aliou Diallo (co-autor de l’informe).

• Taula rodona entre entitats prohabitatge de Salt i Girona (Sindicat d’Habitatge de Salt i Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya) amb la moderació de la Gemma Ferreón, directora de SOS Racisme.

• Treball en petits grups per elaborar un full de ruta per la prevenció i lluita contra el racisme immobiliari a càrrec d’Aliou Diallo.

Comptarem també amb un petit refrigeri gratuït.

• Data: dijous 26 de març

• Hora: 18:00h 

• Lloc: Ateneu Popular de Salt,  C/ de Sant Antoni, 1, 17190 Salt (Girona) 

Organitzen:

SOS Racisme Catalunya, Federación SOS Racisme i Aliou Diallo

La entrada Polifa 2026: Racisme immobiliari se publicó primero en SOS Racisme.