El 24 de juliol de 2025, el veí Mamedi, jove nascut i criat a Montornès del Vallès, va morir per trets d’arma de foc dins les dependències de la Policia Local. La notícia va commoure profundament el barri i el conjunt del municipi. Després de vuit  mesos, la dilació en la tramitació del procediment ha comportat que la família encara no hagi pogut enterrar el cos. El procés judicial, marcat per la manca de resposta sostinguda, genera també incertesa.
La seva comunitat d’amics, família, amistats i veïnat s’ha mobilitzat i impulsen una Caixa de Resistència per fer front al procés d’aclariment de la seva mort.

Per a les persones que convivien i havien crescut amb ell, Mamedi no s’assembla a la imatge que ràpidament es va projectar en alguns relats mediàtics. Era un jove conegut i arrelat al poble, amb vincles d’amistat construïts a través de l’escolarització, de la pràctica esportiva —va jugar a categories inferiors de l’equip de futbol de Montornès— i de les relacions comunitàries teixides al llarg de la seva vida. En el moment de la seva mort, treballava com a repartidor a Amazon.

La vida de Mamedi, com la de molts altres joves que viuen sota el pes de la precarietat econòmica, les desigualtats estructurals i les experiències de discriminació racial i social, ha estat sovint travessada per la sospita i el control, en lloc de l’acompanyament i les cures. Tanmateix, aquesta dimensió humana va quedar pràcticament absent del relat públic inicial. Des del primer moment, una part significativa de la cobertura mediàtica va reproduir la versió policial sense contrastar els fets, eclipsant les circumstàncies reals de la seva mort.
A això li hem de sumar que el primer comunicat oficial de l’Ajuntament —encapçalat per l’alcalde José Antonio Montero Domínguez (Montornès en Comú)— es va limitar a descriure els fets com “un incident en què un home armat va ser abatut”, sense identificar la víctima ni expressar condolències a la família. Aquesta resposta institucional inicial planteja qüestions sobre el tractament comunicatiu dels fets i el paper de l’Ajuntament en la gestió dels mateixos.

Fins avui, el procediment judicial ha estat marcat per la manca de prioritat i per obstacles en la seva tramitació: després de més de set mesos sense resposta per part dels jutjats, només després de la cobertura mediàtica per part de mitjans com Catalunya Ràdio i elDiario.es la situació va començar a atreure certa atenció pública, administrativa i judicial.

La família i el seu advocat, Eduardo Cáliz (Arrels Advocats), han sol·licitat la revisió de l’autòpsia i altres diligències, davant les contradiccions detectades entre l’acta de llevament del cos i l’informe forense, així com entre les declaracions dels tres agents implicats. Aquesta revisió és especialment rellevant, ja que, segons fonts policials, l’única càmera que no funcionava era precisament la situada al lloc dels fets, i només es disposa d’imatges de càmeres externes, fet que dificulta corroborar de manera objectiva la versió policial. Aquestes peticions han estat reiteradament rebutjades, amb l’argument de no dilatar la fase d’instrucció; cosa que evidencia no només la manca de priorització del cas, sinó també les limitacions en l’esclariment dels fets. A dia d’avui, més de vuit mesos després de la mort de Mahamedi, encara no hi ha respostes clares sobre les circumstàncies en què es va produir.

La dilació en la tramitació del procediment, que ha tingut com a conseqüència la no devolució del cos, ha generat un impacte emocional molt greu en la família, impedint-los dur a terme el procés de dol i afectant especialment la salut emocional de la mare. Aquesta situació prolongada, sumada als temps judicials, provoca un patiment sostingut i un elevat nivell d’estrès per a la família, i posa de manifest la manca d’atenció a la dimensió humana del cas.La comunitat, la família i les amistats d’en Mamedi exigeixen responsabilitats institucionals, l’esclariment dels fets i un procediment just. La comunitat, la família i les amistats d’en Mamedi exigeixen responsabilitats institucionals, l’esclariment dels fets i un procediment just.

Davant aquesta situació, la família, amics i amigues d’en Mahamedi no han descansat en cap moment. Per donar a conèixer el cas i garantir que els procediments legals continuïn endavant, la família i la comunitat local han creat una Caixa de Solidaritat per assegurar que el cas no quedi desprotegit per manca de recursos.
Amb aquesta finalitat,  es convoca una mobilització el dissabte 25 d’abril a l’Avinguda de la Llibertat, 2, Montornès del Vallès, a les 12:30 h, per exigir veritat, justícia i rendició de comptes, així com per visibilitzar el rebuig de la comunitat a l’obstrucció judicial i la falta de transparència en el cas.

Compte: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

El 24 de julio de 2025, Mamedi, un joven nacido y criado en Montornès del Vallès, falleció a causa de heridas de bala en el interior de las instalaciones de la Policía Local. La noticia conmocionó profundamente al barrio y a todo el municipio. Ocho meses después, la demora en la tramitación del caso ha hecho que la familia aún no haya podido enterrar el cuerpo. El proceso judicial, marcado por una falta de respuesta continuada, también está generando incertidumbre.

Su círculo de amigos, familiares, conocidos y vecinos se ha movilizado y está creando un Fondo de Resistencia para hacer frente al proceso de esclarecimiento de su muerte.

Para quienes convivieron con él y crecieron a su lado, Mamedi no se correspondía con la imagen que se proyectó rápidamente en algunos medios de comunicación. Era un joven conocido, muy arraigado en el pueblo, con amistades forjadas en la escuela y en el deporte —había jugado en las categorías inferiores del equipo de fútbol de Montornès— y con vínculos comunitarios tejidos a lo largo de su vida. En el momento de su muerte, trabajaba como repartidor para Amazon.

La vida de Mamedi, al igual que la de muchos otros jóvenes que viven bajo el peso de la precariedad económica, las desigualdades estructurales y las experiencias de discriminación racial y social, ha estado marcada a menudo por la desconfianza y el control, más que por el apoyo y el cariño. Sin embargo, esta dimensión humana estuvo prácticamente ausente del relato público inicial. Desde el principio, una parte significativa de la cobertura mediática reprodujo la versión policial sin verificar los hechos, eclipsando las circunstancias reales de su muerte.

A esto hay que añadir que el primer comunicado oficial del Ayuntamiento —presidido por el alcalde José Antonio Montero Domínguez (Montornès en Comú)— se limitó a describir los hechos como «un incidente en el que un hombre armado fue abatido a tiros», sin identificar a la víctima ni expresar sus condolencias a la familia. Esta respuesta institucional inicial plantea interrogantes sobre la gestión mediática de los hechos y el papel del Ayuntamiento en su gestión.

Hasta la fecha, el proceso judicial se ha caracterizado por la falta de prioridad y obstáculos en su tramitación: tras más de siete meses sin respuesta por parte de los tribunales, solo tras la cobertura mediática de medios como Catalunya Ràdio y elDiario.es la situación comenzó a atraer cierta atención pública, administrativa y judicial.

La familia y su abogado, Eduardo Cáliz (Arrels Advocats), han solicitado una revisión de la autopsia y de otros trámites, a la luz de las contradicciones detectadas entre el informe de entrega del cadáver y el informe forense, así como entre las declaraciones de los tres agentes implicados. Esta revisión es especialmente relevante, ya que, según fuentes policiales, la única cámara que no funcionaba era precisamente la situada en el lugar de los hechos, y solo las imágenes de cámaras externas, lo que dificulta corroborar objetivamente la versión policial. Estas solicitudes han sido rechazadas en repetidas ocasiones con el argumento de no prolongar la fase de investigación; un hecho que pone de manifiesto no solo la falta de prioridad que se le ha dado al caso, sino también las limitaciones a la hora de esclarecer las circunstancias. A día de hoy, más de ocho meses después de la muerte de Mahamedi, sigue sin haber respuestas claras sobre las circunstancias en las que se produjo.

La demora en la tramitación del procedimiento, que ha impedido la repatriación del cuerpo, ha causado un gran sufrimiento emocional a la familia, impidiéndole llevar a cabo el proceso de duelo y afectando especialmente a la salud emocional de la madre. Esta situación prolongada, unida al calendario judicial, inflige un sufrimiento continuado y un alto nivel de estrés a la familia, y pone de manifiesto la falta de atención a la dimensión humana del caso. La comunidad, la familia y los amigos de Mamedi exigen que las instituciones rindan cuentas, que se aclaren los hechos y que se celebre un juicio justo.

Ante esta situación, la familia, los amigos y los seres queridos de Mahamedi no han descansado ni un momento. Para informar sobre el caso y garantizar el proceso judicial, la familia y la acción comunitaria han impulsado una Caja de Resistencia para que el caso no se vea desprotegido por la ausencia de recursos.

Con este fin, se convoca una concentración el sábado 25 de abril en la Avenida de la Llibertat, 2, Montornès del Vallès, a las 12:30 h, para exigir verdad, justicia y rendición de cuentas, y para poner de manifiesto el rechazo de la comunidad ante la obstrucción judicial y la falta de transparencia en el caso.

Cuenta: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

La entrada Comunicat de col·lectius antiracistes per demanar veritat, memòria i justícia per la mort de Mamedi a la comissaria de Montornès del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat dissabte 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2025”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

Amb l’objectiu de descentralitzar i arribar a altres territoris de Catalunya, i inspirades per la gran feina que fa Fruita amb Justícia Social com a organització que defensa i lluita pels drets humans de les treballadores de la campanya de la fruita, vam decidir presentar l’informe a Lleida. Per tant, aquesta presentació ha estat en col·laboració amb l’entitat Fruita amb Justícia Social.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2025, el SAiD ha atès 583 situacions de racisme en 70 municipis, amb 356 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 251 han estat identificades com a situacions de racisme, i 72 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 71,31% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (25,5%), abusos per part de cossos de seguretat pública (16,33%) i discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (13,55%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (9,56%), discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (5,98%) i racisme laboral (4,38%) .

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (75%). També destaca que la gran majoria de casos de discursos d’odi són de caràcter islamòfob, i de les 21 nacionalitats dels denunciants, la nacionalitat marroquina ha estat la més nombrosa.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

En aquesta ocasió presentem l’esdeveniment «Racisme immobiliari. Com opera, com ho afrontem i com ho prevenim?», un espai de reflexió crítica sobre el racisme en l’accés i el gaudi de l’habitatge. La trobada estarà dividida en tres parts:

• Presentació de l’informe “Guia per la transformació antiracista de l’habitatge a Catalunya” d’Entitats Catalanes d’Acció Social i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació a càrrec de l’activista antiracista i prohabitatge Aliou Diallo (co-autor de l’informe).

• Taula rodona entre entitats prohabitatge de Salt i Girona (Sindicat d’Habitatge de Salt i Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya) amb la moderació de la Gemma Ferreón, directora de SOS Racisme.

• Treball en petits grups per elaborar un full de ruta per la prevenció i lluita contra el racisme immobiliari a càrrec d’Aliou Diallo.

Comptarem també amb un petit refrigeri gratuït.

• Data: dijous 26 de març

• Hora: 18:00h 

• Lloc: Ateneu Popular de Salt,  C/ de Sant Antoni, 1, 17190 Salt (Girona) 

Organitzen:

SOS Racisme Catalunya, Federación SOS Racisme i Aliou Diallo

La entrada Polifa 2026: Racisme immobiliari se publicó primero en SOS Racisme.

Convoquem roda de premsa per l’informe 2025 de SOS Racisme. Reserva’t la data!

El pròxim dijous 19 de març, a les 10:00 h, farem la roda de premsa de presentació de l’informe anual de SOS Racisme: Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya. Aquesta és la 17a edició de l’informe anual de SOS Racisme Catalunya, un document que té com a objectiu contribuir a la visibilitat del racisme a través de la denúncia pública. 

L’acte, que tindrà lloc a la Sala Berta Cáceres de lafede des de les 10:00 h fins les 11:00 h, comptarà amb la direcció de l’entitat i una integrant del SAiD (Servei d’Atenció i Denúncia). Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La intenció és poder compartir aquestes reflexions i que les nostres dades serveixin com a eina de denúncia i d’incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme.  

La entrada Roda de Premsa Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El pròxim dissabte 21 de març, a les 11:00 h, farem la presentació de l’informe anual de SOS Racisme: INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya amb la col·laboració de l’entitat Fruita amb Justícia Social. L’acte tindrà lloc al Convent de Santa Clara a Lleida des de les 11:00 h fins les 13:00 h, i comptarà amb diveres ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets de les treballadores de la campanya de la fruita de Lleida. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La entrada Presentació Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

“Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme” és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. “Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural”. 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan “alliberant” a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: “El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.

Entre barro, astilla y plásticos cientos de casas se levantan desafiando al barranco, a la sombra de los almacenes donde decenas de operarias con redes en el pelo apuran el rato de descanso mientras los imponentes camiones de carga hacen un ruido metálico al pasar transportando cajas. Quienes viven aquí lo hacen  sin acceso al tendido eléctrico, ni a agua corriente, ni a recogida de basuras, ni a un suelo que no te hunda cuando llega un temporal.  Más de cinco mil personas en toda la provincia se enfrentan a las borrascas “sin techo, sin derechos y sin protección”, como exponen desde la Apdha. La organización insiste: “Cada episodio de temporal convierte una situación ya de por sí indigna en una emergencia humanitaria evitable”. 

En estos asentamientos que llevan en la provincia desde hace más de 20 años vive el escalafón más vulnerabilizado de la industria millonaria de la fresa y el fruto rojo en la provincia que en la temporada anterior, 2024/2025, facturó 699 millones de euros en exportaciones, según Freshuelva. Un sector que supone el 11% de todo el PIB de la provincia de Huelva. Uno de cada nueve euros que se generan en el territorio onubense procede de la explotación de 12.388 hectáreas de tierra y de miles de personas, en su mayoría migrantes.

Las personas que viven aquí son migrantes en situación irregular que buscan trabajo, en muchas ocasiones hasta tienen que pagar para poder conseguirlo, “los empresarios les venden los contratos, o los empadronamientos, algunos hasta les dicen que trabajan tres años gratis y que luego les ayudan a regularlos y después ni lo hacen”, explica Ana Pinto de Jornaleras de Huelva en Lucha. Unos contratos por los que llegan a pagar miles de euros. Los empresarios evitan hablar sobre esta realidad, alegando en muchas ocasiones que nada tiene que ver con el sector. “Pregunta en los asentamientos, trabajan todos, la gente no está aquí por gusto, tienen trabajo lo que no tienen es casa”.

Un chico anda por el asentamiento, apenas habla español, viene desde Almería apenas lleva dos meses en la provincia y está esperando que los días de tormenta cesen para que haya más trabajo, “aún no tengo chabola, tengo que hacérmela”, explica. A pesar de tratarse de unas infraviviendas las personas que viven aquí invierten miles de euros en construirse estas casas basadas en pallets, plástico y cartón. “A veces son los propios empresarios los que les venden estos pallets”, sostiene la portavoz de JHL.

En diversas ocasiones organizaciones internacionales han denunciado la situación de vulneración de Derechos Humanos que lleva más de dos décadas sucediendo en la provincia. En 2022 el Grupo de Expertos contra la Trata de Seres Humanos del Consejo de Europa (Greta) denunciaba a través de un informe su preocupación por “ la inacción de las autoridades ante esta situación humanitaria que se prolonga desde hace varios años y genera mayores riesgos de trata de personas”. Dos años antes el relato especial de la ONU para la pobreza extrema, Philip Alston también señaló que las Administraciones “hacen la vista gorda” sobre esta situación.

A pesar del señalamiento internacional, la realidad ha cambiado poco. En 2024 la Junta de Andalucía pusó en marcha el Plan Integral para la Erradicación del Chabolismo, que busca que estos asentamientos desaparezcan para el año 2030, un objetivo que también persigue el Plan Doñana aprobado por el Gobierno andaluz y el Gobierno central. Unos acuerdos que organizaciones humanitarias como Apdha consideran “papel mojado”.

Más de 20.000 contratadas en origen

La industria de los frutos rojos en Huelva se basa en la contratación de miles de mujeres migrantes para la campaña. En 2026 se augura que llegarán a Huelva al menos 21.500 personas contratadas en origen, 4.500 más que el año pasado, la mayoría mujeres procedentes de Marruecos. En los últimos años la procedencia de estas trabajadoras se ha diversificado a países como Guatemala y Honduras.

Unas contrataciones que se realizan a través de la Orden Gecco, creada en el año 2000 y que se actualizan cada nueva campaña. En la Orden se establece un “compromiso de retorno” que obliga a estas mujeres a volver al territorio una vez acabe el trabajo. A pesar de que las empresas están obligada en ofrecer un alojamiento adecuado a las empleadas en muchas ocasiones estos mismos no tienen las condiciones mínimas de habitabilidad. Barracones paralelos a los campos atestados de invernaderos su mayoría, “nos han llegado casas sin ventana, alojamientos en mal estado y mujeres que tiene  que dormir en el suelo”, sostiene Ana Pinto.

En 2018 la organización de empresas del sector Interfresa puso en marcha el Plan de Responsabilidad Ético, Laboral, Social y de Igualdad (Prelsi) a raíz de las denuncias de agresiones sexuales por parte de los empresarios en 2018. El Prelsi tiene como objetivo para “dar respuesta a la necesidad de entendimiento, asistencia y fomento de las buenas prácticas para impulsar el bienestar sociolaboral de todos los agentes que participan en la campaña de los frutos rojos”.

Entre sus acciones se encuentran la de revisión de los alojamientos , la mediación sanitaria y la asistencia social. “Es un organismo de la patronal, y algunas trabajadoras nos cuentan que las amenazan para que no hablen con nosotras ni denuncien”.

En 2018 salieron a la luz diversos casos de agresiones sexuales de empresarios del sector a trabajadoras migrantes. Este enero la Policía Nacional detenía a un encargado agrícola por la explotación laboral y sexual a varias mujeres migrantes.

El día a día trabajando bajo los plásticos está plagado de vulneración de los derechos laborales. En 2024 la Inspección registró al menos mil infracciones en el sector, e impuso sanciones por el valor de seis millones de euros a diversos empresarios del sector.

En la mayor parte de los tajos el sueldo no cumple el salario mínimo, ni se pagan las horas extras, ni otras cuestiones recogidas en el convenio del sector como el pago del kilometraje de desplazamientos. “El agronegocio se basa en la máxima productividad para aumentar las ganancias lo que lleva a la explotación de las personas”, sostiene Ana Pinto. La líder sindical es clara acerca del sistema que vertebra estos frutos “beneficia a las empresas desde la más pequeña a la más grande” y también “los sindicatos mayoritarios y a todos los Gobiernos”.

La entrada El sector de la fresa en Huelva, más de 26 años en la cúspide de la vulneración de derechos humanos se publicó primero en SOS Racisme.

En Hamid, un llogater de Mataró, fa 4 anys que busca pis per ell i la seva família, i va descobrir que diferents agències immobiliàries evitaven de forma encoberta prestar-li els seus serveis pel fet de ser d’origen marroquí. De fet, ho va poder comprovar fent un testatge el gener del 2024: va demanar a un company de feina que preguntés pel mateix pis. En el cas del Hamid, l’agència immobiliària el va informar que ja estava llogat un dia i mig després d’haver fet la sol·licitud d’anar a veure’l, per contra, al company li van trucar immediatament després de presentar la sol·licitud, informant-lo que el pis encara era disponible.

A la visita va anar el Hamid, per rebre una explicació per aquest tracte desfavorable, preguntant si els propietaris no volien persones d’origen marroquí. L’administrador de l’agència immobiliària li va admetre “eso, eso también es verdad, pero no tiene nada que ver con eso. Está reservado”. Amb l’acompanyament de l‘Observatori Desca, i per les denúncies imposades per l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació, va poder demostrar que era un cas de racisme immobiliari.

Aquest no és un cas aïllat, el racisme immobiliari existeix. Des de SOS i el SAiD aprofitem aquest cas per explicar què és el racisme immobiliari:

Aquestes accions o inaccions vulneren els drets humans i afecten el benestar material, emocional i comunitari de milers de persones. Quan parlem de racisme immobiliari ho podem diferenciar en dos tipus, racisme en l’accés de l’habitatge i racisme en el gaudi de l’habitatge.

Comunament li diem racisme immobiliari quan agències immobiliàries o propietaris es neguen a llogar o vendre un pis per motius racistes. Per exemple, el SAiD ha atès molts casos en els quals s’acompanya a persones amb contracte indefinit, nòmines suficients i amb garanties econòmiques i que truquen a una agència immobiliària i reben respostes distintes segons el nom o el seu accent, justament igual com el cas del Hamid. Persones que, després d’enviar tota la documentació, reben un missatge dient que el pis ja està llogat, però dos dies després veuen que es torna a anunciar. Persones a les quals se’ls demanen requisits il·legals o completament desproporcionats que no s’exigeixen a altres perfils.

Aquestes situacions no són errors administratius ni casualitats. Responen a estereotips racistes molt arrelats: associar determinats orígens a la brutícia, sorolls, impagaments o conflictes. I això ocorre inclús quan no hi ha un indici real que ho justifiqui.

Aquí parlem de persones que ja viuen a un pis, però que pateixen d’assetjament racista per part del veïnat, comunitat de veïns o inclús propietaris. El SAiD ha acompanyat a casos d’insults reiterats, de pressions constants perquè marxin, de trucades contínues a la policia sense motiu, de denúncies falses que s’allarguen durant anys. Persones que deixen de sentir-se segures a casa seva. Famílies que viuen en un estat permanent d’alerta. En molts d’aquests casos, les persones acaben marxant no perquè no vulguin, sinó perquè la violència quotidiana es torna insuportable.

I per què no es denuncia sovint? La urgència de buscar un lloc on viure pesa més que denunciar el racisme que pateixen, especialment amb la crisi d’habitatge actual a Catalunya.

El racisme a l’habitatge no és un fenomen aïllat. És una eina al servei de la gentrificació. Serveix per denegar l’accés a determinades zones de la ciutat i expulsar a part de la població, mantenint barris amb un perfil molt concret. Això provoca que moltes persones no puguin decidir on viure, reforça la segregació residencial i genera una distribució profundament desigual amb els recursos públics, com escoles, centres de salut o serveis socials.

El racisme no és un efecte col·lateral del mercat immobiliari: forma part del model de ciutat que s’està construint.

El racisme a l’habitatge no es limita a les immobiliàries. Ho veiem quan es dificulta o es nega l’empadronament, impedint l’accés a drets bàsics. I ho veiem també en els desnonaments sense alternativa d’habitatge, que afecten de forma desproporcionada a persones racialitzades i migrades. Casos com el macrodesnonament del B9 a Badalona no són fets puntuals ni excepcionals. Són decisions polítiques que deixen a persones sense llar, trenquen xarxes comunitàries i generen un dany social enorme.

Tot això ens deixa una conclusió clara: el racisme a l’habitatge és una expressió del racisme estructural. Això no es pot combatre sense voluntat política i sense incorporar una perspectiva antiracista real a les polítiques públiques.

La entrada Primera sanció per racisme immobiliari a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.