Arran del desallotjament d’un bloc de pisos okupat del carrer de Muntaner de Barcelona, on vivien seixanta persones, en Vito i dues persones més van ser internades al CIE de la Zona Franca. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample creuen que “hi ha una relació directa entre l’organització política d’en Vito i la detenció”

En Vito va ser detingut el 2 de desembre juntament amb tres persones més, una d’elles menor d’edat. Fa temps que viu a Barcelona, té dues filles i, tot i que té una ordre d’expulsió de l’Estat espanyol, compta amb una llarga trajectòria d’arrelament. La seva detenció es va fer en el marc del desallotjament d’un bloc de pisos okupat al carrer Muntaner 28, on vivien una seixantena de persones. Ell no hi residia sinó que és membre del Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i donava suport a les persones, majoritàriament migrants, que estaven sent expulsades de casa.

La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra van efectuar el desallotjament i, segons denuncia Cheikh Abdoul Khadre de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), en la confusió del moment, ningú va veure com s’enduien en Vito. “Hi havia un cordó policial, la gent estava intentant recuperar les seves pertinences de dins de l’edifici i, de sobte, Vito i les altres tres persones van desaparèixer”, explica Khadre.

La situació es va agreujar perquè ningú sabia on eren els desapareguts. “Després de sis hores no sabíem que havia passat amb ell, vam parlar amb les autoritats i no ens van dir res, però testimonis ens havien explicat que l’havien vist pujar a un cotxe de la Guàrdia Urbana, i per això, a la tarda, vam anar a la comissaria de les Corts per veure si es trobava allí”, explica Khadre, que ahir va comparèixer davant de l’edifici, actualment tapiat, per denunciar el cas. L’acte va ser convocat per la CNAACAT, el Casal Popular Lina Òdena, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i CAS, amb l’adhesió de SOS Racisme, Esquerra de l’Eixample Acull, Catalunya, Tanquem els CIE, #Regularizaciónya i Emergencia Frontera Sur Barcelona.

Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner van ser reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca després de passar pels jutjats

Segons detalla Khadre, quan es va personar a la comissaria li van dir que no hi constava cap detenció registrada, però paral·lelament, el lletrat Jordi Naya d’Arrels Advocats va trucar al Col·legi d’Advocats i li van comunicat que a Vito li havien assignat un advocat d’ofici. “Quan va començar el desallotjament ens van dir que no detindrien a ningú i després ens van dir que mentíem i que no hi havia ningú detingut”, denuncia Khadre. Finalment, van poder confirmar que Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner havien passat a disposició judicial i havien estat reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. El quart detingut, en ser menor d’edat, va quedar sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

A dia d’avui, només en Vito segueix internat al CIE de la capital catalana i segons expliquen els qui el coneixen —tant activistes com persones que vivien al bloc— té accés a un telèfon mòbil per connectar-se amb l’exterior. Se sent esperançat, perquè sap que s’està lluitant per ell, però no entén per què el van detenir i per què encara el retenen. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample afirmen que “hi ha una relació directa entre l’organització política del Vito i la seva detenció”. “Estem convençudes que això és un càstig que té a veure amb l’auge reaccionari de l’estat i un disciplinament de la classe treballadora perquè el proletariat migrant no s’organitzi”, afegeixen. Ara, segons assenyala l’advocat Naya, s’ha presentat un recurs contra la interlocutòria d’internament en base a l’arrelament familiar i social que ha pogut documentar.

Pertinences abocades a un contenidor

El seu cas és només una de les moltes històries —potser la més kafkiana— que es van presenciar durant el desallotjament del bloc del carrer de Muntaner. Aquell mateix dia, una dona embarassada que vivia a l’edifici també va ser desnonada. “Si no hagués estat per l’ajuda veïnal, continuaria al carrer”, puntualitza Cheikh Abdoul Khadrede la  CNAACAT

En aquest sentit, l’activista denuncia que l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ofert una solució residencial a la seixantena de persones que hi vivien. Tanmateix, des del consistori asseguren que “en el moment del desallotjament equips del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona van atendre les persones desallotjades”.

Les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal

A més, des de les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal. De fet, avui dia, la porta de l’immoble està tapiada i tot just davant hi ha un contenidor d’obra on s’amunteguen el que les persones que vivien a l’edifici okupat, afirmen, són les seves pertinences. “Ara que ve el fred, el que ens fa més mal és que la gent susceptible de patir racisme es troba al carrer i per culpa de la llei d’Estrangeria no té sortides per trobar un lloc on viure”, lamenta Khadre.

L’Ajuntament de Barcelona, punta de llança dels desallotjaments

El desallotjament, tal i com van explicar les entitats en compareixença de premsa, va ser impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest extrem el confirma el consistori i diu que es va portar a terme “pels riscos per a les persones que hi residien, ja que la finca ha perdut les condicions d’habitabilitat”. Alhora, les mateixes fonts de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que “el desallotjament forçós es va executar amb la pertinent autorització judicial després que al passat mes de setembre no fos possible el desallotjament voluntari tal com ordenava l’expedient administratiu” i afegeixen que l’ocupació “provocava nombrosos problemes de seguretat i convivència entre els veïns d’aquest àmbit de l’Antiga Esquerra de l’Eixample”.

Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat o a la quarantena que van desnonar a la plaça de la Gardunya.

Les entitats consideren que l’Ajuntament ha iniciat una batalla contra les persones migrants més vulnerables i assenyalen que això es pot certificar amb altres desallotjaments que s’han produït en els darrers temps. Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat, al barri de Poblenou, o a la quarantena que es van desnonar de la Tancada Migrant, a la plaça de la Gardunya del Raval. Una de les persones que vivia en aquest darrer espai, el Príncipe, hauria mort de fred després de veure’s obligat a viure al carrer.

Per tot plegat, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample, no comprèn com es pot argumentar un desallotjament per raons d’habitabilitat, quan les persones que es veuen afectades pel desnonament “acabaran vivint al carrer en condicions molt pitjors”. Així mateix, consideren que l’Ajuntament ha pres una deriva “higienista, com es pot veure amb el Pla Endreça”.

“Aquests són només alguns exemples dels milers de persones als quals l’Ajuntament de Barcelona, així com altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, han deixat al carrer, sense donar resposta a les seves necessitats”, asseveren des de les entitats crítiques.

La entrada El cas d’en Vito: entitats denuncien persecució de l’activisme i les persones migrants se publicó primero en SOS Racisme.

Amb la moderació de Ramia Rahoui, vam comptar amb les ponències de Roland Mimi Ngoy, que va analitzar la situació que viu la República Democràtica del Congo; Yusso Abdallah, que va parlar sobre la situació a Gaza, a Palestina i les seves implicacions i responsabilitats dels països del Nord Global; i finalment Helios F. Garcés va fer una reflexió global sobre la història colonial i la seva herència, així com sobre la relació indivisible dels conflictes del Sur Global amb el racisme estructural i l’imperialsme.

Com a cloenda de l’acte, Fadi Waked, ballarí d’origen Palestí, va presentar la seva perfomance ‘A ticket to anywhere’, un espectacle per reflexionar sobre el dolor del poble palestí i de l’experiència migratòria.

El nostre manifest

Des de SOS Racisme Catalunya volem aprofitar aquesta trobada per assenyalar la relació directa entre colonialisme, racisme estructural i violència sistèmica amb els genocidis al sud global i als països occidentals empobrits per lògiques imperialistes. Els sistemes colonials moderns han deshumanitzat les comunitats no blanques, permetent que els genocidis i els conflictes siguin vistos com a inevitables o justificables per interessos geopolítics i econòmics.

A Palestina, l’ocupació israeliana representa una extensió del colonialisme occidental a Orient. La desproporció de les polítiques i accions militars israelianes contra el poble palestí i aquells que, des de la regió, el recolzen o l’acompanyen, incloses la neteja ètnica i la destrucció sistemàtica d’infraestructures civils, són formes de genocidi motivades pel manteniment dels privilegis occidentals i la lògica del capital. La narrativa que deshumanitza els palestins etiquetant-los com a “terroristes” justifica aquest tracte, invisibilitzant els seus drets humans i reforçant estructures de dominació global.

En cap cas s’hauria d’entendre que uns genocidis són més greus que altres. Per això no volem deixar d’assenyalar la inexistent cobertura mediàtica i preocupació tant institucional com social, així com la del tercer sector dels països del nord global, incloent-hi tant les administracions com les entitats socials, respecte a la violència, esclavitud, explotació i massacres que estan tenint lloc a la RDC.

A la República Democràtica del Congo (RDC), el genocidi i la violència massiva estan intrínsecament lligats al saqueig de recursos naturals com el coltà i els diamants, fonamentals per al capitalisme global. Aquestes dinàmiques es veuen com una part d’un “capitalisme racial” que perpetua l’explotació de cossos negres i terres africanes per sostenir el consum al nord global. Aquest saqueig està arrelat a la colonialitat, que històricament ha relegat l’Àfrica (i el sud global en general) a una condició de proveïdor de recursos i mà d’obra descartable, amb impactes devastadors en les poblacions locals.

Aquestes violències estan profundament interconnectades per estructures de poder racistes i colonials que organitzen el món. Són estructures que justifiquen les atrocitats mitjançant la deshumanització sistèmica, promovent narratives que classifiquen certes vides com a menys valuoses o prescindibles.

Aquest enfocament crida a una reavaluació global que qüestioni l’ordre racial-capitalista, visibilitzi les lluites locals i promogui una acció humanitària realment antiracista i decolonial, que no reprodueixi lògiques de dependència o paternalistes.

El conflicte i genocidi al Congo no són només una tragèdia local, sinó una manifestació global de desigualtats racials i econòmiques estructurals. Des d’una perspectiva antiracista, és necessari desafiar les narratives que deshumanitzen les víctimes i perpetuen l’explotació. Des del panafricanisme, la solució passa per empoderar les nacions africanes perquè exerceixin un control sobirà sobre els seus recursos.

Per aconseguir justícia, és imperatiu que les nacions africanes i la diàspora treballin juntes, i que el Nord Global assumeixi la seva responsabilitat per aturar les pràctiques corporatives i polítiques que perpetuen aquest cicle de violència.

Perspectiva antiracista
Des d’una perspectiva antiracista, el saqueig i la violència al Congo representen la continuació de dinàmiques colonials, on les vides africanes són sistemàticament devaluades davant dels interessos econòmics de les elits globals. La indiferència cap a les atrocitats al Congo reflecteix un doble estàndard racial:

• Silenci internacional: Malgrat la magnitud de la tragèdia, els genocidis al Congo reben poca atenció mediàtica en comparació amb conflictes en regions occidentals o de més interès polític per als països del Nord Global. Aquest racisme estructural perpetua la invisibilització de les víctimes africanes.
• Neocolonialisme corporatiu: Les multinacionals que es beneficien de l’explotació del coltà i altres recursos perpetuen la lògica colonial d’extracció sense responsabilitat social. Les cadenes de subministrament globals estan impregnades de racisme, ja que els costos humans recauen desproporcionadament en poblacions negres.
• Opressors suficientment “dolents” i llunyans: Segons els interessos econòmics i socials, i des d’una perspectiva eurocèntrica, s’entén que hi ha potències a les quals ens podem oposar i altres no; aquelles suficientment llunyanes per no identificar-nos-hi, contra aquelles que poden arribar a formar part d’un “nosaltres”.

Reivindiquem, ara i sempre:

• Justícia i reparació per al poble palestí i per a tots els pobles afectats

• Palestina lliure

• Fi del neocolonialisme i de l’esclavitud moderna

• Fi de les relacions comercials i institucionals amb Israel

• Sancions internacionals als països que exerceixen violència

• Fi de l’enviament d’armes

• Boicot i desinversions

• Alto al foc

Fotografies de l’esdeveniment:

La entrada Agraïments. Polifa 2024: Genocidis i Racisme: Una anàlisi decolonial se publicó primero en SOS Racisme.

Per tant, des de l’entitat defenem fermament el reconeixement de la violència específica contra la dona, que es reprodueix amb més brutalitat i impunitat quan la dona no és blanca i/o no és una dona cis.

Partint d’una perspectiva crítica pel que fa a la subjectivitat atribuïda de la dona, avui ens preguntem, què està en la categoria dona i què no? Quines violències estan contemplades com a violències específiques per motius de gènere i quines no?

El 2023 per primera vegada a Espanya es va investigar un feminicidi com a delicte de violència de gènere a una dona trans que encara no havia fet la transició. Quantes agressions i feminicidis no han estat a les estadístiques? Quanta violència contra les dones trans no ha sigut ni encara és reconeguda com a violència de gènere? Per quants controls, patologització, i estigma ha de passar una dona trans per ser reconeguda com a dona?

En aquest sentit, també cal recordar la violència contra les treballadores sexuals, un col·lectiu criminalitzat, marginalitzat i desemparat per les institucions. A més, un sector del feminisme tampoc el vol reconèixer com a dona treballadora que viu unes violències específiques. Dintre de les treballadores sexuals, cal recordar, que un alt percentatge el conformen dones migrants i/o transexuals i dissidents del gènere.

Si ens centrem específicament en el racisme des d’una perspectiva de gènere, la nostra experiència des del Servei d’Atenció i Denúncia, també ofereix dades reveladores: el 2022 per primera vegada en la història del servei, el nombre de dones denunciants va superar el nombre d’homes. En concret, el 55% de les persones que van denunciar (casos nous) responen al gènere dona, enfront del 44% que respon al gènere d’home. Quant a l’origen de les persones ateses en els casos nous assumits, els percentatges es mantenen en nivells similars o iguals el 2021. El percentatge més alt correspon, amb un 32%, a les persones amb orígens del Magreb. Durant el 2023, la tendència s’ha mantingut.

Aquesta última dada sobre l’origen ens porta també a reflexionar sobre les múltiples violències que sofreix la dona musulmana: racisme, masclisme, i islamofòbia; és a dir la islamofòbia de gènere.

Avui, doncs, no podem parlar de la violència contra la dona sense parlar de la llei d’estrangeria, la necropolítica europea, les traves administratives per aconseguir la regularització, les preses de custòdia a dones migrants, les jornaleres migrants de la fruita i tota la violència racista estructural que afecta les dones d’una manera concreta i amb més brutalitat.

El racisme estructural i la transfòbia, també són violència de gènere.

La entrada 25N: El Racisme i la Transfòbia també són violència de gènere se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’inici, aquest cas ha estat marcat per una forta protecció institucional vers els sis agents imputats i la reputació del cos policial. Per aquest motiu vam testimoniar de la manca d’acció institucional per la identificació dels autors, conductes corporativistes, secretisme i la banalització dels fets. Mostra d’això és que s’ignorés la petició de SOS Racisme Catalunya de separar cautelarment del cos policial als sis agents imputats després dels fets, fins a l’esclariment dels mateixos en seu judicial.

Gairebé cinc anys després dels fets, els sis Mossos d’Esquadra imputats van assumir la seva culpabilitat davant de l’Audiència Provincial i es van imposar les penes d’un any de presó, tot i que roman suspesa, una inhabilitació per exercir en el seu càrrec durant sis mesos i una prohibició d’aproximació a la víctima. A més a més, hores després del judici, el Departament d’Interior, a través del seu conseller, Joan Ignasi Elena Garcia, va anunciar que els agents condemnats serien expulsats del cos policial i perdrien la condició de funcionaris públics.

El cas és que, quatre mesos després del judici, el compromís institucional no es va materialitzar, perllongant i dificultant la reparació de la víctima, que va patir una segona victimització de la qual són responsables les institucions, els sindicats policials i la Conselleria d’interior. En aquell moment, SOS Racisme Catalunya va criticar públicament la manca de voluntat política per aplicar mecanismes de protecció i reparació contra el racisme policial.

Avui dia podem afirmar que la precipitada notícia de l’expulsió dels agents va ser una instrumentalització del cas i una forma de publicitar una pretesa mesura exemplaritzant que va trigar mesos a complir-se, quan la realitat és que l’expulsió del cos és una obligació, recollida en el decret de la Funció Pública.

En data de setembre 2024, la informació que SOS Racisme ha obtingut, després de dur a terme accions de pressió política, així com reunions i consultes institucionals, és que els sis agents condemnats han perdut la condició de funcionaris públics.

Tot i això, el fet d’haver estat condemnat per una agressió física i psicològica contra un jove negre, sembla no ser raó suficient perquè aquests agents no es puguin reincorporar al cos: l’article 68.2 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic regula la possibilitat de rehabilitar la condició de funcionari públic, a petició de la persona interessada, ateses les circumstàncies i l’entitat del delicte comès. Per tant, els agents podrien sol·licitar la seva rehabilitació com a funcionaris públics i tornar al cos.

Així doncs, amb aquest Comunicat, des de SOS Racisme Catalunya i com a forma de reparació particular i col·lectiva sol·licitem a les institucions implicades:

• La difusió del decurs del cas i de la situació dels agents condemnats. Especialment, un seguiment a la qüestió de si els agents seran rehabilitats o si superen la convocatòria de places d’agent de qualsevol cos policial.
• La resposta a la qüestió de si els sis agents han estat sancionats per la via disciplinària interna.
• La comunicació de quines mesures s’han pres al cos de Mossos d’Esquadra per combatre el racisme institucional i les agressions físiques i psicològiques contra la ciutadania no blanca.

El compromís de SOS Racisme es manté ferm amb la víctima i els col·lectius afectats: continuarem treballant per la visibilització d’aquests casos, la no impunitat, i la no repetició.

Sempre exigirem la responsabilització de les administracions públiques davant el racisme institucional.

La entrada Un any després, la justícia i la reparació per a la víctima continuen sense materialitzar-se se publicó primero en SOS Racisme.

Josep Granados, advocat antiracista de SOS Racisme, assenyala: “Al nostre país el racisme encara és una forma de racionalitat del ciutadà mitjà i es configura com una forma normal de relacionar-se amb la realitat, també als camps de futbol. Si no no s’entendria el grau d’acceptació que aquest tipus d’insults tenen en els camps de futbol espanyols (i en part de la premsa esportiva), on s’ha arribat a minimitzar i justificar la seva dimensió discriminatòria.”

Per què no es va aplicar el protocol de racisme? Per què el debat als mitjans que és deriva sempre és preguntar-se si Espanya és un país racista? Sabem que Espanya és un país racista, és hora de superar aquesta pregunta i començar a parar aquestes violències.

Notícia extreta d’eldiario.es

Des de les graderies de l’estadi van poder sentir-se desqualificacions com a “puta moro”, “mena de merda” o “a vendre mocadors a un semàfor”.

LaLiga denunciarà les “intolerables conductes racistes” contra els futbolistes del FC Barcelona Lamini Yamal i Raphinha per part d’alguns aficionats del Reial Madrid presents en el Santiago Bernabéu en el partit de futbol que tots dos equips van disputar aquest dissabte. Per part seva, el Reial Madrid ha anunciat que adoptarà “mesures disciplinàries i judicials” contra els responsables de l’ocorregut.

Durant el partit de LaLiga en l’estadi madridista, Lamini Yamal va rebre insults després de marcar el 0-3, quan es van poder sentir expressions ofensives com a “moro de merda”, “puta negre”, “puta moro”, “mena de merda” o “a vendre mocadors a un semàfor”.

“Davant els fets ocorreguts durant el transcurs del partit Reial Madrid-FC Barcelona, en el qual es van observar intolerables conductes racistes, LaLiga denunciarà de manera immediata els insults i gestos racistes rebuts pels jugadors del FC Barcelona davant la Secció d’Odi de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional, informant d’això a l’Excel·lentíssim Fiscal de Sala Coordinador de la Unitat de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l’Estat”, ha assenyalat LaLiga en un comunicat.

A més, la patronal ha condemnat “enèrgicament” aquests fets. “LaLiga continua ferm en el seu compromís d’erradicar qualsevol classe de conducta racista i odi dins i fora dels estadis. En l’esport no hi ha lloc per a aquesta xacra”, apunta.

Per part seva, el Reial Madrid també ha condemnat els insults racistes als jugadors culers i anunciat mesures legals. “El Reial Madrid condemna de manera rotunda qualsevol mena de comportament que impliqui racisme, xenofòbia o violència en el futbol i en l’esport, i lamenta profundament els insults que uns pocs aficionats van proferir anit en un dels córners de l’estadi”, subratlla en un comunicat.

“El Reial Madrid ha obert una recerca a fi de localitzar i identificar als autors d’aquests lamentables i menyspreables insults, per a poder adoptar les mesures disciplinàries i judicials pertinents”, conclou.

La entrada LaLiga denunciarà els insults racistes contra Lamine Yamal i Raphinha i el Reial Madrid anuncia “mesures disciplinàries” se publicó primero en SOS Racisme.

Les entitats i col·lectius sota signants mostrem el nostre rebuig a la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de tirar endavant la compra de 22 Dispositius Conductors d’Energia (DCE), també coneguts com a pistoles Taser, una arma potencialment letal que, al menys, ja ha causat una mort a Catalunya.

Els DCE són armes que provoquen un efecte paralitzant sobre el cos mitjançant una descàrrega elèctrica contra una persona, amb la finalitat d’immobilitzar-la momentàniament. Des de l’any 2000, s’està generalitzant el seu ús en els cossos policials de molts països i diferents estudis n’han documentat els seus efectes i impactes sobre la salut de les persones, incloent casos de mort.

En conseqüència, aquestes armes presenten un perill específic que és necessari tenir en compte en la decisió d’incorporar-les. A més de l’efecte letal immediat com a conseqüència de la corrent elèctrica emesa, cal considerar els diversos efectes indirectes de la descàrrega en el cos humà i la seva possible contribució a l’augment del perill de mort o lesions greus. Abans de prendre qualsevol decisió, per tant, Amnistia Internacional ha insistit en la importància que les Administracions avaluïn el nivell de risc que és acceptable i en quines circumstàncies ho és, d’acord amb els fins perseguits, atenent les recomanacions internacionals existents en la matèria, així com les advertències del fabricant de l’arma.

No obstant això, la decisió d’introduir aquesta arma al cos de la Guàrdia Urbana ha comptat únicament amb un criteri policial, sense que s’hagin fet públics indicadors i informació tècnica especialitzada que en justifiqui la seva necessitat, i sense que s’hagi dut a terme un estudi independent que n’avaluï els seus impactes en el dret a la salut i l’exercici de drets fonamentals.

Aquesta decisió evidencia, una vegada més, la discrecionalitat dels Ajuntaments a l’hora d’introduir nou armament en els seus respectius cossos policials, sense que sigui sotmesa a un exercici transparent i democràtic, així com a un debat públic amb informació tècnica independent. Malgrat que l’Ajuntament va obrir una consulta pública, amb caràcter previ a l’elaboració del projecte normatiu que haurà de regular l’ús dels DCE, cal destacar que aquesta es va fer sense que l’Administració la difongués pels seus canals i sense fer-la arribar a les entitats i organitzacions especialitzades en la matèria, impedint un procés de participació efectiva. Així mateix, s’han convocat reunions amb entitats de la societat civil en les que s’ha exclòs a diverses organitzacions amb coneixement tècnic en la matèria, que l’any 2016 ja van participar en els debats sobre aquesta arma al Parlament de Catalunya, i que han assenyalat els riscos que en comporta el seu ús.

És important recordar que l’any 2009 el Comitè contra la Tortura de Nacions Unides va instar l’Estat espanyol a “considerar la possibilitat d’abandonar l’ús d’armes elèctriques Taser per part de les policies locals, ja que els seus efectes en l’estat físic i mental de les persones contra les que s’utilitzarien podrien conculcar els articles 2 i 16 de la Convenció” contra la Tortura. El Comitè també ha considerat que aquestes armes no han de formar part de l’equip del personal de seguretat a les presons i a altres llocs de
privació de llibertat, inclosos els centres de salut mental.

Així mateix, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, en la seva Observació General Número 36 (2018) en relació al dret a la vida, estableix que els Estats han de “vetllar perquè les armes menys letals siguin sotmeses a estrictes proves independents i avaluar i vigilar els efectes en el dret a la vida d’armes tals com els dispositius que generen contraccions musculars mitjançant descàrregues elèctriques
(taser)”.

La poca informació que ha transcendit sobre la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de fer efectiva la compra de DCE es relaciona amb la voluntat d’emprar una nova arma, a cavall entre la de foc i la defensa personal, que permeti fer front a episodis d’agitació, alteració profunda de la persona o ús d’armes blanques. En aquest sentit, atenent les recomanacions internacionals de Nacions Unides i a les del propi fabricant de l’empresa Axon, aquestes casuístiques són, precisament, en les quals se’n desaconsella el seu ús.

Entitats de salut mental catalanes han advertit en reiterades ocasions que l’ús de pistoles Taser suposa un risc altíssim per a les persones psiquiatritzades, donada l’alta prevalença de medicacions, problemes cardíacs i moments mal interpretats com d’agitació per agents sense la formació específica. Davant d’aquesta situació, recalquen que l’ús de Taser estigmatitza i vulnera els drets humans de les persones amb patiment psíquic i insisteixen en alternatives que dignifiquin i acompanyin a aquestes persones des d’un abordatge sanitari, més humà, preventiu i flexible. De la mateixa manera, organitzacions
antiracistes adverteixen sobre el seu potencial ús en persones racialitzades no blanques, en un context en què diferents investigacions han constatat que aquest col·lectiu pateix un major nombre d’identificacions i registres en relació a la resta de la població.

Per tot lo exposat, les entitats adherides a aquest comunicat demanem al Govern de l’Ajuntament de Barcelona:

1. La suspensió immediata de la compra de pistoles Taser.
2. L’obertura d’un procés públic i transparent, que justifiqui la demanda d’introduir un nou armament potencialment letal i que aporti indicadors i informació tècnica especialitzada sobre la seva necessitat.
3. La realització d’una anàlisi tècnica independent sobre la idoneïtat d’introduir aquest armament al cos de la Guàrdia Urbana, atenent els criteris d’ús esgrimits per la Guàrdia Urbana, les recomanacions internacionals de drets humans, les recomanacions del fabricant i el respecte pel dret a la salut i la garantia de drets fonamentals del conjunt de la ciutadania.
4. Convocar un espai/grup de treball amb les organitzacions de la societat civil amb coneixements tècnics en la matèria per tal de poder abordar les principals preocupacions exposades i garantir el principi de participació efectiva.

ADHESIONS

1. Alerta Solidària.
2. Associació Catalana de Professionals de Salut Mental (ACPSM) – Asociación Española de Neuropsiquiatría (AEN).
3. Centre Sir[a] d’Atenció a Víctimes de Maltractament i Tortura.
4. Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
5. Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya.
6. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
7. Comissió de Defensa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.
8. Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en Primera Persona – Federació VEUS.
9. Federació Salut Mental Catalunya.
10. Institut de Drets Humans de Catalunya – IDHC.
11. Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans.
12. La Capçalera Barcelona.
13. LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global.
14. Metzineres.
15. Novact – Institut Internacional per l’Acció Noviolenta.
16. Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans – OSPDH.
17. SOS Racisme Catalunya.
18. Top Manta Barcelona.

Barcelona, 14 d’octubre de 2024

La entrada Comunicat per la suspensió de la compra de pistoles Taser al cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

L’article segon de la Llei 35/1995 estipula que es podran beneficiar de les ajudes i de l’assistència, les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual a condició que siguin ciutadanes espanyoles o bé nacionals d’algun Estat membre de la Unió Europea. Addicionalment, també quan resideixin habitualment a Espanya, o bé siguin nacionals d’un altre Estat que reconegui ajudes anàlogues als espanyols en el seu territori.

Llei limita el seu camp d’actuació provocant que totes les persones que hagin estat víctimes d’algun delicte violent o contra la llibertat sexual i no siguin europees, no es beneficiaran de les ajudes econòmiques ni de cap mena de protecció o assistència. Consegüentment, hi ha una falta d’empara sobre les víctimes de delictes d’odi.

Fa uns anys un jove va ser agredit de forma violenta per un grup neonazi per motius racistes. Quan vam sol·licitar l’ajuda i assistència per a víctimes de delictes violents se li va negar l’accés pel fet de no ser Espanyol ni Europeu.

La desvictimització és el procés pel qual la víctima restitueix i repara el dany derivat del delicte i recupera novament el control de la seva vida. Quan algú és víctima d’un delicte d’odi, el procés de desvictimització s’alenteix pel fet que el dany ocasionat recau sobre un element inherent de la mateixa persona i que no pot canviar.

La Llei 35/1995 té per objectiu aconseguir una intervenció positiva de l’Estat dirigida a restaurar la situació vital de la persona abans de ser víctima del delicte, o almenys reduir els efectes. Des d’aquesta perspectiva, és imprescindible que en l’articulat de la llei s’inclogui a tota persona, independentment de la seva nacionalitat.

Per això exigim que:

• L’ordenament jurídic deixi de generar discriminacions i desigualtats d’accés en funció de si la víctima és o no espanyola o ciutadana europea.
• Es protegeixi i s’eviti la revictimització de les víctimes de delictes d’odi garantint l’accés a ajudes i assistència.

Si volem lluitar contra el racisme, el primer pas és combatre el racisme institucional. Per fer-ho, una de les accions ha de ser revisar el nostre ordenament jurídic i modificar aquella regulació que pugui tenir un contingut racista, com la Llei 35/1995.  

La entrada La llei 35/1995 d’ajudes i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual és racista se publicó primero en SOS Racisme.

En nuestros más de 30 años de atención a personas víctimas de discriminación y violencia racista hemos comprobado que la mayoría de abusos y violencias por parte de la policía comienza con una identificación por perfil racial. ¿Qué pasará si se incorpora un arma letal a esta práctica? ¿Quién nos garantiza que no se sobreusará contra ciertos cuerpos?

Las Taser y el racismo matan.

________________________________

Versió en català

Las Taser y el racismo matan

Des de SOS Racisme Catalunya manifestem tot el nostre suport al comunicat de les organitzacions i el nostre repudi a la incorporació de les pistoles Taser en la Guàrdia Urbana de Barcelona.

A les vulnerabilitzacions estructurals i la falta d’accés a la sanitat pública d’unes certes persones i col·lectives, se li suma la criminalització i la perfilación racial i/o ètnica de les forces i cossos de seguretat. I en aquest marc, és cada vegada més evident que la salut mental de les persones racialitzades no blanques és abordada com un tema securitari, en lloc de sanitari.

Amb aquestes dinàmiques, l’administració acaba sistemàticament afeblint la salut mental col·lectiva de les comunitats racialitzades i una de les eines utilitzades per a això és la innovació tecnològica dels cossos de Seguretat Pública de l’Estat, sempre en nom de la Seguretat. Ens trobem, per tant, en un cercle en el qual la salut mental de les comunitats racialitzades resulta efectivament afeblida per por de dur a terme tasques quotidianes.

En els nostres més de 30 anys d’atenció a persones víctimes de discriminació i violència racista hem comprovat que la majoria d’abusos i violències per part de la policia comença amb una identificació per perfil racial. Què passarà si s’incorpora una arma letal a aquesta pràctica? Qui ens garanteix que no es sobreusará contra uns certs cossos?

Les Taser i el racisme maten.

La entrada Las Taser y el racismo matan se publicó primero en SOS Racisme.

Avui rebem la notícia que per fi s’hagi fet efectiva l’expulsió dels sis Mossos d’Esquadra condemnats per tortures i agressió racista. Així i tot, lamentem profundament que hagi de ser la societat civil la que faci la labor d’exercir pressió i seguiment perquè la Generalitat de Catalunya faci la seva feina. El Departament d’Interior de Catalunya no només ha sigut partícip en les estratègies de corporativisme policial que han fet més difícil per a la víctima tot el procés judicial; sinó que no s’ha dignat a fer efectiva l’expulsió quan tocava, amb una sentència ferma que es va ratificar el setembre passat. Han hagut de passar quatre mesos en els quals aquests agents seguien als seus llocs de treball, amb el perill per a la població que implica que uns policies torturadors estiguessin en actiu, perquè, i NOMÉS DESPRÉS DE LA PRESSIÓ EXERCIDA PEL MOVIMENT ANTIRACISTA, la institució reaccionés.

Les raons que al·leguen per justificar la demora de l’expulsió -que no havien rebut el document- són totalment falses. L’expulsió es podria haver fet el mateix setembre, quan el mateix tribunal va expressar que la sentència era ferma. A més, ni SOS Racisme Catalunya, ni la víctima hem rebut cap notificació oficial, ni cap resposta per part del Departament d’Interior de Catalunya. Tota la informació la tenim a través dels mitjans de comunicació. Aquest és un cas exemplificador de la falta de voluntat política per abordar el racisme institucional i policial i de com és d’important un moviment antiracista fort que faci pressió a les institucions.

Destaquem també que en aquest procés, la victima sempre ha estat al capdavant de la denuncia, fins i tot en els moments més durs i humiliants. Sempre ha reivindicant que una agressió així no podia quedar impune,sobretot perquè no li passi mai més a ningú. És important entendre que ha sigut un procés molt dur i revictimitzador en el qual la víctima hi ha hagut de suportar coses horribles que no tothom n’és capaç. D’aquesta manera, continuem treballant i lluitant contra el racisme i reivindiquem de nou, l’enorme importància de denunciar el racisme. Sense una denúncia aquesta agressió hagués quedat impune i els sis agents racistes encara seguirien en actiu.

La entrada Gràcies a la pressió i seguiment que ha fet la societat civil organitzada, Interior expulsa als sis Mossos d’Esquadra acusats de tortures i agressió racista se publicó primero en SOS Racisme.

(CAST)

Denunciamos, de nuevo, el incumplimiento del compromiso y la falta de voluntad política para hacer efectivos los mecanismos previstos en la legislación para proteger a la población no blanca del racismo policial e institucional.

11 de enero de 2024, Barcelona – Los seis Mossos d’Esquadra condenados y que admitieron haber cometido delito de tortura y agresión racista a un joven negro en Bages en 2019, siguen en el ejercicio de sus funciones como agentes policiales a cuatro meses del juicio. 

Cabe recordar que a pocas horas de conocerse la sentencia y ante la reacción y presión social, tanto el Departamento de Interior como el mismo Conseller de Interior, Joan Ignasi Elena Garcia, anunciaron en sus redes sociales que los seis agentes serían expulsados del cuerpo y perderían su condición de funcionarios públicos. 

Esta decisión, que se difundió y justificó como una medida ejemplarizante orientada a proteger los derechos humanos, es en realidad una obligación según el decreto de Función Pública que estipula que la inhabilitación de manera absoluta o especial lleva aparejada la expulsión del cuerpo.

Aun así, a cuatro meses de la sentencia firme, la expulsión de los seis agentes condenados por la tortura y agresión racista no se ha llevado a cabo. Y aunque tenemos constancia de que la Comisión de Mossos d’Esquadra, responsable de aprobar la medida, se ha reunido mensualmente desde entonces, también hemos podido saber que este tema ni siquiera figuró entre los puntos a tratar. 

Por ello queremos denunciar que nos encontramos, una vez más, ante la falta de voluntad política para hacer efectivos mecanismos que protejan a la población no blanca del racismo policial e institucional. Es gravísimo que funcionarios públicos que han reconocido su culpabilidad en un delito de tortura motivado por racismo, y que han sido condenados por ello en una sentencia firme, sigan ejerciendo sus funciones con la ayuda de un corporativismo que se despliega desde el primer momento. En este caso, esta es una más de las múltiples trabas, dejadez y retrasos que se han ido poniendo para proteger, mantener y encubrir a los policías, revulnerabilizando la dignidad de la persona víctima y dejando desprotegidas también a todas las demás personas con las que estos agentes pudieran intervenir.

Un largo proceso de corporativismo y encubrimiento

Recordamos que la víctima, su familia, el colectivo afectado y SOS Racisme Catalunya como acusación particular, hemos estado lidiando durante todo el proceso, que ya dura casi cinco años, con la tónica del corporativismo policial.  Durante más de un año y medio, el cuerpo de Mossos d’Esquadra impidió el correcto desarrollo de la investigación judicial y promovió el encubrimiento de los hechos, tal como hemos denunciado reiteradamente.

Los hechos, que sucedieron en el Bages en enero de 2019, se pudieron probar gracias a una grabación que hizo el joven agredido. En ella se puede escuchar cómo los acusados, con una clara motivación racista, le infligen castigo físico y psíquico con ánimo de intimidarlo, vejarlo y dañar su integridad moral.

En un primer momento, sus superiores afirmaron no reconocer las voces de los agresores. Finalmente, luego de que la víctima optara por exponerse y hacer el caso público como parte de su reparación y búsqueda de justicia, dos sargentos y un subinspector rectificaron y sí lo hicieron.

Otro ejemplo de los obstáculos puestos a la investigación, fue la solicitud de realizar la rueda de reconocimiento pedida por la acusación, con la cara de los acusados tapada con pasamontañas, lo cual negaba las garantías para poder practicar esta prueba.

El hecho de que estos seis Mossos d’Esquadra reconocidos y condenados por torturas estén actualmente trabajando con el beneplácito de la Generalitat, nos alarma aún más y nos obliga a plantear varias cuestiones:

Si haber torturado, agredido, humillado y propinado insultos racistas a un joven negro, y además estar condenados por ello tras haber reconocido los hechos, no es suficiente para cesar a estos policías, ¿qué tiene que suceder para que la institución cumpla con su obligación legal? ¿Deben morir personas? ¿Cuánto racismo policial es necesario para que las instituciones pertinentes aborden el problema como tal? ¿Cuánto de grave ha de ser la agresión? ¿Cuántas víctimas más hacen falta para que el Departament d’Interior reconozca que existe un problema estructural de racismo en los cuerpos policiales?

Desde SOS Racisme Catalunya nos hacemos eco de las demandas particulares y colectivas y exigimos responsabilidades, además de que la Generalitat de Catalunya dé explicaciones sobre el tipo de funcionarios que integran sus cuerpos de seguridad pública. 

Mientras no haya cambios y acciones para combatir el racismo policial, el Govern de Catalunya es responsable de hechos como los vividos. Y de este modo, el racismo institucional continuará violentando a las personas racializadas como no blancas.

______________________

(CAT)

Interior manté en els Mossos d’Esquadra als sis agents confessos i condemnats per un delicte de tortura i agressió racista, malgrat haver anunciat la seva expulsió hores després del judici

Denunciem, de nou, l’incompliment del compromís i la falta de voluntat política per a fer efectius els mecanismes previstos en la legislació per a protegir la població no blanca del racisme policial i institucional.

11 de gener de 2024, Barcelona – Els sis Mossos d’Esquadra condemnats i que van admetre haver comès delicte de tortura i agressió racista a un jove negre a Bages en 2019, segueixen en l’exercici de les seves funcions com a agents policials a quatre mesos del judici.

Cal recordar que poques hores després de conèixer-se la sentència i davant la reacció i pressió social, tant el Departament d’Interior com el mateix Conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena Garcia, van anunciar en les seves xarxes socials que els sis agents serien expulsats del cos i perdrien la seva condició de funcionaris públics.

Aquesta decisió, que es va difondre i es va justificar com una mesura exemplaritzant orientada a protegir els drets humans, és en realitat una obligació segons el decret de Funció Pública que estipula que la inhabilitació de manera absoluta o especial porta aparellada l’expulsió del cos.

Així i tot, a quatre mesos de la sentència ferma, l’expulsió dels sis agents condemnats per la tortura i agressió racista no s’ha dut a terme. I encara que tenim constància que la Comissió de Mossos d’Esquadra, responsable d’aprovar la mesura, s’ha reunit mensualment des de llavors, també hem pogut saber que aquest tema ni tan sols va figurar entre els punts a tractar.

Per això volem denunciar que ens trobem, una vegada més, davant la falta de voluntat política per a fer efectius mecanismes que protegeixin la població no blanca del racisme policial i institucional. És molt greu que funcionaris públics que han reconegut la seva culpabilitat en un delicte de tortura motivat per racisme, i que han estat condemnats per això en una sentència ferma, continuïn exercint les seves funcions amb l’ajuda d’un corporativisme que es desplega des del primer moment. En aquest cas, aquesta és una més de les múltiples traves, deixadesa i retards que s’han anat posant per a protegir, mantenir i encobrir als policies, revulnerabilitzant la dignitat de la persona víctima i deixant desprotegides també a totes les altres persones amb les quals aquests agents poguessin intervenir.

Un llarg procés de corporativisme i encobriment

Recordem que la víctima, la seva família, el col·lectiu afectat i SOS Racisme Catalunya com a acusació particular, hem estat bregant durant tot el procés, que ja dura gairebé cinc anys, amb la tònica del corporativisme policial. Durant més d’un any i mig, el cos de Mossos d’Esquadra va impedir el correcte desenvolupament de la recerca judicial i va promoure l’encobriment dels fets, tal com hem denunciat reiteradament.

Els fets, que van succeir al Bages el gener de 2019, es van poder provar gràcies a una gravació que va fer el jove agredit. En ella es pot escoltar com els acusats, amb una clara motivació racista, li infligeixen càstig físic i psíquic amb ànim d’intimidar-ho, vexar-ho i danyar la seva integritat moral.

En un primer moment, els seus superiors van afirmar no reconèixer les veus dels agressors. Finalment, després que la víctima optés per exposar-se i fer el cas públic com a part de la seva reparació i cerca de justícia, dos sergents i un sotsinspector van rectificar i sí que el van fer.

Un altre exemple dels obstacles posats a la recerca, va ser la sol·licitud de fer la roda de reconeixement demanada per l’acusació amb la cara dels acusats tapada amb passamuntanyes, la qual cosa negava les garanties per a poder practicar aquesta prova.

El fet que aquests sis Mossos d’Esquadra reconeguts i condemnats per tortures estiguin actualment treballant amb el beneplàcit de la Generalitat, ens alarma encara més i ens obliga a plantejar diverses qüestions:

Si haver torturat, agredit, humiliat i propinat insults racistes a un jove negre, i a més estar condemnats per això després d’haver reconegut els fets, no és suficient per a cessar aquests policies, què ha de succeir perquè la institució compleixi amb la seva obligació legal? Han de morir persones? Quant racisme policial és necessari perquè les institucions pertinents abordin el problema com a tal? Quant de greu ha de ser l’agressió? Quantes víctimes més fan falta perquè el Departament d’Interior reconegui que existeix un problema estructural de racisme en els cossos policials?

Des de SOS Racisme Catalunya ens fem ressò de les demandes particulars i col·lectives i exigim responsabilitats, a més que la Generalitat de Catalunya doni explicacions sobre el tipus de funcionaris que integren els seus cossos de seguretat pública.

Mentre no hi hagi canvis i accions per a combatre el racisme policial, el Govern de Catalunya és responsable de fets com els viscuts. I d’aquesta manera, el racisme institucional continuarà violentant a les persones racialitzades com no blanques.

La entrada Interior mantiene en los Mossos d’Esquadra a los seis agentes confesos y condenados por un delito de tortura y agresión racista, a pesar de haber anunciado su expulsión horas después del juicio se publicó primero en SOS Racisme.