El 24 de juliol de 2025, el veí Mamedi, jove nascut i criat a Montornès del Vallès, va morir per trets d’arma de foc dins les dependències de la Policia Local. La notícia va commoure profundament el barri i el conjunt del municipi. Després de vuit  mesos, la dilació en la tramitació del procediment ha comportat que la família encara no hagi pogut enterrar el cos. El procés judicial, marcat per la manca de resposta sostinguda, genera també incertesa.
La seva comunitat d’amics, família, amistats i veïnat s’ha mobilitzat i impulsen una Caixa de Resistència per fer front al procés d’aclariment de la seva mort.

Per a les persones que convivien i havien crescut amb ell, Mamedi no s’assembla a la imatge que ràpidament es va projectar en alguns relats mediàtics. Era un jove conegut i arrelat al poble, amb vincles d’amistat construïts a través de l’escolarització, de la pràctica esportiva —va jugar a categories inferiors de l’equip de futbol de Montornès— i de les relacions comunitàries teixides al llarg de la seva vida. En el moment de la seva mort, treballava com a repartidor a Amazon.

La vida de Mamedi, com la de molts altres joves que viuen sota el pes de la precarietat econòmica, les desigualtats estructurals i les experiències de discriminació racial i social, ha estat sovint travessada per la sospita i el control, en lloc de l’acompanyament i les cures. Tanmateix, aquesta dimensió humana va quedar pràcticament absent del relat públic inicial. Des del primer moment, una part significativa de la cobertura mediàtica va reproduir la versió policial sense contrastar els fets, eclipsant les circumstàncies reals de la seva mort.
A això li hem de sumar que el primer comunicat oficial de l’Ajuntament —encapçalat per l’alcalde José Antonio Montero Domínguez (Montornès en Comú)— es va limitar a descriure els fets com “un incident en què un home armat va ser abatut”, sense identificar la víctima ni expressar condolències a la família. Aquesta resposta institucional inicial planteja qüestions sobre el tractament comunicatiu dels fets i el paper de l’Ajuntament en la gestió dels mateixos.

Fins avui, el procediment judicial ha estat marcat per la manca de prioritat i per obstacles en la seva tramitació: després de més de set mesos sense resposta per part dels jutjats, només després de la cobertura mediàtica per part de mitjans com Catalunya Ràdio i elDiario.es la situació va començar a atreure certa atenció pública, administrativa i judicial.

La família i el seu advocat, Eduardo Cáliz (Arrels Advocats), han sol·licitat la revisió de l’autòpsia i altres diligències, davant les contradiccions detectades entre l’acta de llevament del cos i l’informe forense, així com entre les declaracions dels tres agents implicats. Aquesta revisió és especialment rellevant, ja que, segons fonts policials, l’única càmera que no funcionava era precisament la situada al lloc dels fets, i només es disposa d’imatges de càmeres externes, fet que dificulta corroborar de manera objectiva la versió policial. Aquestes peticions han estat reiteradament rebutjades, amb l’argument de no dilatar la fase d’instrucció; cosa que evidencia no només la manca de priorització del cas, sinó també les limitacions en l’esclariment dels fets. A dia d’avui, més de vuit mesos després de la mort de Mahamedi, encara no hi ha respostes clares sobre les circumstàncies en què es va produir.

La dilació en la tramitació del procediment, que ha tingut com a conseqüència la no devolució del cos, ha generat un impacte emocional molt greu en la família, impedint-los dur a terme el procés de dol i afectant especialment la salut emocional de la mare. Aquesta situació prolongada, sumada als temps judicials, provoca un patiment sostingut i un elevat nivell d’estrès per a la família, i posa de manifest la manca d’atenció a la dimensió humana del cas.La comunitat, la família i les amistats d’en Mamedi exigeixen responsabilitats institucionals, l’esclariment dels fets i un procediment just. La comunitat, la família i les amistats d’en Mamedi exigeixen responsabilitats institucionals, l’esclariment dels fets i un procediment just.

Davant aquesta situació, la família, amics i amigues d’en Mahamedi no han descansat en cap moment. Per donar a conèixer el cas i garantir que els procediments legals continuïn endavant, la família i la comunitat local han creat una Caixa de Solidaritat per assegurar que el cas no quedi desprotegit per manca de recursos.
Amb aquesta finalitat,  es convoca una mobilització el dissabte 25 d’abril a l’Avinguda de la Llibertat, 2, Montornès del Vallès, a les 12:30 h, per exigir veritat, justícia i rendició de comptes, així com per visibilitzar el rebuig de la comunitat a l’obstrucció judicial i la falta de transparència en el cas.

Compte: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

El 24 de julio de 2025, Mamedi, un joven nacido y criado en Montornès del Vallès, falleció a causa de heridas de bala en el interior de las instalaciones de la Policía Local. La noticia conmocionó profundamente al barrio y a todo el municipio. Ocho meses después, la demora en la tramitación del caso ha hecho que la familia aún no haya podido enterrar el cuerpo. El proceso judicial, marcado por una falta de respuesta continuada, también está generando incertidumbre.

Su círculo de amigos, familiares, conocidos y vecinos se ha movilizado y está creando un Fondo de Resistencia para hacer frente al proceso de esclarecimiento de su muerte.

Para quienes convivieron con él y crecieron a su lado, Mamedi no se correspondía con la imagen que se proyectó rápidamente en algunos medios de comunicación. Era un joven conocido, muy arraigado en el pueblo, con amistades forjadas en la escuela y en el deporte —había jugado en las categorías inferiores del equipo de fútbol de Montornès— y con vínculos comunitarios tejidos a lo largo de su vida. En el momento de su muerte, trabajaba como repartidor para Amazon.

La vida de Mamedi, al igual que la de muchos otros jóvenes que viven bajo el peso de la precariedad económica, las desigualdades estructurales y las experiencias de discriminación racial y social, ha estado marcada a menudo por la desconfianza y el control, más que por el apoyo y el cariño. Sin embargo, esta dimensión humana estuvo prácticamente ausente del relato público inicial. Desde el principio, una parte significativa de la cobertura mediática reprodujo la versión policial sin verificar los hechos, eclipsando las circunstancias reales de su muerte.

A esto hay que añadir que el primer comunicado oficial del Ayuntamiento —presidido por el alcalde José Antonio Montero Domínguez (Montornès en Comú)— se limitó a describir los hechos como «un incidente en el que un hombre armado fue abatido a tiros», sin identificar a la víctima ni expresar sus condolencias a la familia. Esta respuesta institucional inicial plantea interrogantes sobre la gestión mediática de los hechos y el papel del Ayuntamiento en su gestión.

Hasta la fecha, el proceso judicial se ha caracterizado por la falta de prioridad y obstáculos en su tramitación: tras más de siete meses sin respuesta por parte de los tribunales, solo tras la cobertura mediática de medios como Catalunya Ràdio y elDiario.es la situación comenzó a atraer cierta atención pública, administrativa y judicial.

La familia y su abogado, Eduardo Cáliz (Arrels Advocats), han solicitado una revisión de la autopsia y de otros trámites, a la luz de las contradicciones detectadas entre el informe de entrega del cadáver y el informe forense, así como entre las declaraciones de los tres agentes implicados. Esta revisión es especialmente relevante, ya que, según fuentes policiales, la única cámara que no funcionaba era precisamente la situada en el lugar de los hechos, y solo las imágenes de cámaras externas, lo que dificulta corroborar objetivamente la versión policial. Estas solicitudes han sido rechazadas en repetidas ocasiones con el argumento de no prolongar la fase de investigación; un hecho que pone de manifiesto no solo la falta de prioridad que se le ha dado al caso, sino también las limitaciones a la hora de esclarecer las circunstancias. A día de hoy, más de ocho meses después de la muerte de Mahamedi, sigue sin haber respuestas claras sobre las circunstancias en las que se produjo.

La demora en la tramitación del procedimiento, que ha impedido la repatriación del cuerpo, ha causado un gran sufrimiento emocional a la familia, impidiéndole llevar a cabo el proceso de duelo y afectando especialmente a la salud emocional de la madre. Esta situación prolongada, unida al calendario judicial, inflige un sufrimiento continuado y un alto nivel de estrés a la familia, y pone de manifiesto la falta de atención a la dimensión humana del caso. La comunidad, la familia y los amigos de Mamedi exigen que las instituciones rindan cuentas, que se aclaren los hechos y que se celebre un juicio justo.

Ante esta situación, la familia, los amigos y los seres queridos de Mahamedi no han descansado ni un momento. Para informar sobre el caso y garantizar el proceso judicial, la familia y la acción comunitaria han impulsado una Caja de Resistencia para que el caso no se vea desprotegido por la ausencia de recursos.

Con este fin, se convoca una concentración el sábado 25 de abril en la Avenida de la Llibertat, 2, Montornès del Vallès, a las 12:30 h, para exigir verdad, justicia y rendición de cuentas, y para poner de manifiesto el rechazo de la comunidad ante la obstrucción judicial y la falta de transparencia en el caso.

Cuenta: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

La entrada Comunicat de col·lectius antiracistes per demanar veritat, memòria i justícia per la mort de Mamedi a la comissaria de Montornès del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Agraïments:

Ponències:

• Aliou Diallo: Activista antiracista i prohabitatge.
  • Resum ponència:  Va presentar l’“Informe per la transformació antiracista de l’habitatge a Catalunya”, del que és coautor junt amb el Marc Borràs-Batalla, i que va ser coordinat per Entitats Catalanes d’Acció Social i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació. Va parlar de la discriminació que pateixen les persones racialitzades durant el primer, segon i tercer contacte amb les agències immobiliàries; a la primera trucada telefònica, a la visita física, i a la negociació, respectivament. Diallo va defensar que les immobiliàries tinguin un registre públic dels pisos que hi disposen i de les sol·licituds que hi reben, i posa l’accent en què Catalunya és una de les regions d’Europa amb més habitatge, amb 400.000 habitatges buits. 
• Fàtima Aatar: Representant del Sindicat d’Habitatge Socialista de Girona.
  • Resum ponència: Va fer un recull de les diferents situacions de discriminació en la que es troba la clase treballadora a l’hora d’accedir a llogar un pis: discriminació directa o indirecta al sector privat (per qüestions de circuits tancats, etc.), traves administratives i/o institucionals que generen un accés diferenciat (Ajuntaments que exigeixen el padró o una situació administrativa regularitzada, això implica una exclusió de pisos públics cap a comunitats marginalitzades), discriminació estructural per part dels serveis socials (amenaça de treure custòdies a famílies migrants, o fins i tot usuàries han rebut comentaris racistes com “ves-te’n al teu país”). 
• Tarek Cheriha: Representant del Sindicat d’Habitatge de Salt.
  • Resum ponència: El Sindicat d’Habitatge de Salt va néixer al 2021 quan l’Ajuntament de Salt va comprar habitatges de protecció oficial que excloïen a gent estrangeria sense permís de residència, etc., i va originar per defensar el dret universal a l’habitatge. Va reinvidicar que la no-acció dels ajuntaments en la crisi de l’habitatge que estem vivint torna a ser racisme institucional, ja que, per exemple, tenen la potestad de sancionar immobiliàries que no lloguen a col·lectius marginalitzats i tot i això no ho fan (encara que entén que es tracten de mesures punitivistes).
• Moderació de la Gemma Ferreón, directora de SOS Racisme. 

També volíem agrair a l’Ateneu Popular de Salt per cedir-nos l’espai, i als co-organitzadors Federación SOS Racismo i l’Aliou Diallo.

Us deixem algunes de les fotografies que vam realitzar de la trobada.

La entrada Agraïments Polifa 2026: Racisme immobiliari se publicó primero en SOS Racisme.

Convoquem roda de premsa per l’informe 2025 de SOS Racisme. Reserva’t la data!

El pròxim dijous 19 de març, a les 10:00 h, farem la roda de premsa de presentació de l’informe anual de SOS Racisme: Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya. Aquesta és la 17a edició de l’informe anual de SOS Racisme Catalunya, un document que té com a objectiu contribuir a la visibilitat del racisme a través de la denúncia pública. 

L’acte, que tindrà lloc a la Sala Berta Cáceres de lafede des de les 10:00 h fins les 11:00 h, comptarà amb la direcció de l’entitat i una integrant del SAiD (Servei d’Atenció i Denúncia). Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La intenció és poder compartir aquestes reflexions i que les nostres dades serveixin com a eina de denúncia i d’incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme.  

La entrada Roda de Premsa Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El pròxim dissabte 21 de març, a les 11:00 h, farem la presentació de l’informe anual de SOS Racisme: INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya amb la col·laboració de l’entitat Fruita amb Justícia Social. L’acte tindrà lloc al Convent de Santa Clara a Lleida des de les 11:00 h fins les 13:00 h, i comptarà amb diveres ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets de les treballadores de la campanya de la fruita de Lleida. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La entrada Presentació Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Entre barro, astilla y plásticos cientos de casas se levantan desafiando al barranco, a la sombra de los almacenes donde decenas de operarias con redes en el pelo apuran el rato de descanso mientras los imponentes camiones de carga hacen un ruido metálico al pasar transportando cajas. Quienes viven aquí lo hacen  sin acceso al tendido eléctrico, ni a agua corriente, ni a recogida de basuras, ni a un suelo que no te hunda cuando llega un temporal.  Más de cinco mil personas en toda la provincia se enfrentan a las borrascas “sin techo, sin derechos y sin protección”, como exponen desde la Apdha. La organización insiste: “Cada episodio de temporal convierte una situación ya de por sí indigna en una emergencia humanitaria evitable”. 

En estos asentamientos que llevan en la provincia desde hace más de 20 años vive el escalafón más vulnerabilizado de la industria millonaria de la fresa y el fruto rojo en la provincia que en la temporada anterior, 2024/2025, facturó 699 millones de euros en exportaciones, según Freshuelva. Un sector que supone el 11% de todo el PIB de la provincia de Huelva. Uno de cada nueve euros que se generan en el territorio onubense procede de la explotación de 12.388 hectáreas de tierra y de miles de personas, en su mayoría migrantes.

Las personas que viven aquí son migrantes en situación irregular que buscan trabajo, en muchas ocasiones hasta tienen que pagar para poder conseguirlo, “los empresarios les venden los contratos, o los empadronamientos, algunos hasta les dicen que trabajan tres años gratis y que luego les ayudan a regularlos y después ni lo hacen”, explica Ana Pinto de Jornaleras de Huelva en Lucha. Unos contratos por los que llegan a pagar miles de euros. Los empresarios evitan hablar sobre esta realidad, alegando en muchas ocasiones que nada tiene que ver con el sector. “Pregunta en los asentamientos, trabajan todos, la gente no está aquí por gusto, tienen trabajo lo que no tienen es casa”.

Un chico anda por el asentamiento, apenas habla español, viene desde Almería apenas lleva dos meses en la provincia y está esperando que los días de tormenta cesen para que haya más trabajo, “aún no tengo chabola, tengo que hacérmela”, explica. A pesar de tratarse de unas infraviviendas las personas que viven aquí invierten miles de euros en construirse estas casas basadas en pallets, plástico y cartón. “A veces son los propios empresarios los que les venden estos pallets”, sostiene la portavoz de JHL.

En diversas ocasiones organizaciones internacionales han denunciado la situación de vulneración de Derechos Humanos que lleva más de dos décadas sucediendo en la provincia. En 2022 el Grupo de Expertos contra la Trata de Seres Humanos del Consejo de Europa (Greta) denunciaba a través de un informe su preocupación por “ la inacción de las autoridades ante esta situación humanitaria que se prolonga desde hace varios años y genera mayores riesgos de trata de personas”. Dos años antes el relato especial de la ONU para la pobreza extrema, Philip Alston también señaló que las Administraciones “hacen la vista gorda” sobre esta situación.

A pesar del señalamiento internacional, la realidad ha cambiado poco. En 2024 la Junta de Andalucía pusó en marcha el Plan Integral para la Erradicación del Chabolismo, que busca que estos asentamientos desaparezcan para el año 2030, un objetivo que también persigue el Plan Doñana aprobado por el Gobierno andaluz y el Gobierno central. Unos acuerdos que organizaciones humanitarias como Apdha consideran “papel mojado”.

Más de 20.000 contratadas en origen

La industria de los frutos rojos en Huelva se basa en la contratación de miles de mujeres migrantes para la campaña. En 2026 se augura que llegarán a Huelva al menos 21.500 personas contratadas en origen, 4.500 más que el año pasado, la mayoría mujeres procedentes de Marruecos. En los últimos años la procedencia de estas trabajadoras se ha diversificado a países como Guatemala y Honduras.

Unas contrataciones que se realizan a través de la Orden Gecco, creada en el año 2000 y que se actualizan cada nueva campaña. En la Orden se establece un “compromiso de retorno” que obliga a estas mujeres a volver al territorio una vez acabe el trabajo. A pesar de que las empresas están obligada en ofrecer un alojamiento adecuado a las empleadas en muchas ocasiones estos mismos no tienen las condiciones mínimas de habitabilidad. Barracones paralelos a los campos atestados de invernaderos su mayoría, “nos han llegado casas sin ventana, alojamientos en mal estado y mujeres que tiene  que dormir en el suelo”, sostiene Ana Pinto.

En 2018 la organización de empresas del sector Interfresa puso en marcha el Plan de Responsabilidad Ético, Laboral, Social y de Igualdad (Prelsi) a raíz de las denuncias de agresiones sexuales por parte de los empresarios en 2018. El Prelsi tiene como objetivo para “dar respuesta a la necesidad de entendimiento, asistencia y fomento de las buenas prácticas para impulsar el bienestar sociolaboral de todos los agentes que participan en la campaña de los frutos rojos”.

Entre sus acciones se encuentran la de revisión de los alojamientos , la mediación sanitaria y la asistencia social. “Es un organismo de la patronal, y algunas trabajadoras nos cuentan que las amenazan para que no hablen con nosotras ni denuncien”.

En 2018 salieron a la luz diversos casos de agresiones sexuales de empresarios del sector a trabajadoras migrantes. Este enero la Policía Nacional detenía a un encargado agrícola por la explotación laboral y sexual a varias mujeres migrantes.

El día a día trabajando bajo los plásticos está plagado de vulneración de los derechos laborales. En 2024 la Inspección registró al menos mil infracciones en el sector, e impuso sanciones por el valor de seis millones de euros a diversos empresarios del sector.

En la mayor parte de los tajos el sueldo no cumple el salario mínimo, ni se pagan las horas extras, ni otras cuestiones recogidas en el convenio del sector como el pago del kilometraje de desplazamientos. “El agronegocio se basa en la máxima productividad para aumentar las ganancias lo que lleva a la explotación de las personas”, sostiene Ana Pinto. La líder sindical es clara acerca del sistema que vertebra estos frutos “beneficia a las empresas desde la más pequeña a la más grande” y también “los sindicatos mayoritarios y a todos los Gobiernos”.

La entrada El sector de la fresa en Huelva, más de 26 años en la cúspide de la vulneración de derechos humanos se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.

Llega la XIII MARCHA POR LA DIGNIDAD bajo el lema: “Tarajal, nunca más. El racismo mata, la memoria resiste.”

¿Qué pasó el 6 de febrero de 2014 en la Playa de El Tarajal en Ceuta?

La madrugada del 6 febrero, centenares de personas fueron bombardeadas en el espigón que separa Ceuta de Marruecos. La policía, en vez de velar por la seguridad de estas personas, lanzó gases lacrimógenos, pelotas de goma y salvas detonadoras.

Esa misma mañana a las 7.40 h ya habían arrebatado la vida de 14 jóvenes y realizaron 23 devoluciones en caliente. Los cuerpos de Jeannot, Armand, Samba, Dauda, Luc, Yves, Larios, Youssouf, Ousmane, Keita, Oumarou, Blaise, Roger Chimie y otros jóvenes sin identificar continúan enterrados en un lugar alejado del país donde nacieron. La tragedia tuvo lugar en la playa Ceutí del Tarajal. Este suceso fue un punto de inflexión que definió la política migratoria del Estado español y dejó en evidencia el racismo Institucional que se ejerce hacia la población migrante procedente del Sur Global.

Desde el año 2014, se realizan las Marchas por la Dignidad, la primera se realizó días después de la masacre. Es un acto que denuncia la vulneración de los Derechos Humanos de las personas migrantes y, además, exige verdad, justicia, reparación y vela porque esta masacre no vuelva a suceder. 

El Estado español continúa alimentando un racismo institucional y construyendo una Europa Fortaleza que provoca miles de muertes cada año.

EL RACISMO MATA, LA MEMORIA RESISTE

Más información sobre la marcha y sobre cómo acudir a la marcha en @marcha.tarajal

La entrada  XIII MARCHA POR LA DIGNIDAD – TARAJAL se publicó primero en SOS Racisme.

SOS Racisme Catalunya és una associació creada el 1989 per treballar en la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l’acció de base. Lluitem per la igualtat efectiva de drets i oportunitats a través de tres vies: l’atenció i denúncia de qualsevol cas de racisme, la incidència política per transformar lleis i polítiques públiques i la sensibilització per canviar consciències.

Descripció de l’oferta:

Es necessita una persona amb coneixements de comunicació i experiència en el sector, especialment de comunicació política, premsa i gestió de xarxes socials.  Però, per damunt de tot, cerquem una persona amb perspectiva antiracista, que defensi els drets humans i que aporti per una comunicació transformadora.

Funcions principals de comunicació:

• Disseny, calendarització i implementació del pla de treball anual de l’àrea de comunicació, que inclou pla de difusió per a l’àrea de formació i l’àrea de sòcies.
• Seguiment i actualització, si s’escau, del manual d’identitat corporativa i d’altres documents-guia de l’àrea de comunicació.
• Actualització i anàlisi de continguts web.
• Gestió i supervisió de l’externalització de tasques de l’àrea de comunicació (maquetacions d’informes o cartelleria, reserva de sales per esdeveniments…).
• Organització d’esdeveniments, junt amb l’equip.
• Capacitat tècnica d’adaptar els continguts als diferents formats de les xarxes socials que disposa actualment l’entitat (Instagram, Telegram, Bluesky…) amb l’ús de Canva, entre altres.
• Creació del butlletí mensual amb les notícies més destacades, amb la plataforma Mailjet.

Funcions principals de la part periodística:

• Coordinació del gabinet de premsa (gestió de peticions dels mitjans de comunicació, atenció del telèfon de premsa, redacció i enviament de comunicats i notes de premsa, organització de rodes de premsa, seguiment del clíping de premsa, assessorament a periodistes en perspectiva antiracista per diferents vies, parlar i donar entrevistes, entre altres).
• Ideació d’argumentaris que reforcin les narratives transformadores.
• Coordinació de la memòria anual de l’entitat.
• Redacció i correcció de textos.
• Assegurar la coordinació de l’àrea de comunicació amb la resta d’àrees, espais i actuacions de l’associació.

Es valorarà

• Formar o haver format part del moviment associatiu
• Coneixements de SEO, SEM, Analytics i màrqueting digital
• Formació específica en comunicació política o social
• Coneixement d’altres idiomes
• Persona autònoma i amb iniciativa
• Coneixement d’edició de vídeos amb Capcut pro.

Requisits:

1. Experiència d’almenys 2 anys en Comunicació, Periodisme o camp relacionat.
2. Experiència en gestió i ús de xarxes social, mitjans de comunicació i màrqueting.
3. Experiència en la redacció d’articles, notes de premsa, elaboració de dossiers de premsa.
4. Capacitat per treballar de manera autònoma i en equip.
5. Nivell alt de català i castellà.
6. Capacitats organitzatives.
7. Coneixements i interès per la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans i identificació amb els valors i objectius de SOS Racisme.

Oferim:

1. Oportunitat de formar part d’una organització amb un impacte en la societat civil.
2. Ambient de treball col·laboratiu i en constant creixement.

Característiques de l’oferta:

• 35 h setmanals
• Contractació de substitució per maternitat (1 mes de prova)
• Sou brut: 1.792,70 brut /mes
• Lloc de treball: Barcelona. Oficina de SOS Racisme Catalunya.
• Modalitat: Presencial amb possibilitat de 2 dies de teletreball.

Informació requerida:

• Curriculum vitae
• Carta de motivació/presentació

Adreça electrònica on fer l’enviament: comunicacio@sosracisme.org amb còpia a coordinacio@sosracisme.org

Referència de la plaça: Tècnica/o de Comunicació Digital i continguts amb enfocament periodístic i pensament crític.

Data límit de recepció de candidatures: 23 de gener de 2026.

Data prevista d’incorporació: 2 de febrer de 2026

La entrada Oferta laboral: Tècnica de Comunicació i Periodisme se publicó primero en SOS Racisme.

Al parc Joan Miró, el passat mes d’octubre a Barcelona, la Guàrdia Urbana ha desallotjat una quarantena de persones sense llar, majoritàriament joves d’origen subsaharià. Vivien al parc des de feia mesos. L’operatiu policial ha retirat matalassos, objectes personals i pertinences sense oferir cap alternativa d’habitatge digne.

El missatge és clar: expulsar la pobresa, no resoldre-la.

Albert Batlle, tinent d’alcaldia, ha justificat l’operació apel·lant a la “normalitat de l’espai públic”. Però darrere d’aquesta retòrica hi ha persones. Persones que treballen, que estudien, que intenten viure. El dret a l’espai públic i a una vida digna no pot estar reservat a qui té papers o diners.

A Badalona, vivien (abans del desallotjament) més de 400 persones des de feia dos anys a l’antic institut abandonat B9, al barri de Sant Roc. L’Ajuntament de Xavier García Albiol ha litigat per aconseguir-ne el desnonament, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya n’ha avalat l’execució.

Una nova expulsió, una nova vulneració dels drets humans més bàsics.

El passat desembre feu 5 anys de l’incendi de la nau de Badalona, al barri del Gorg, on malvivien més de 150 persones, la majoria d’elles senegaleses. Cinc van perdre la vida. Poques setmanes abans del primer aniversari, un altre incendi a Barcelona va provocar la mort de quatre membres d’una mateixa família, entre ells dos infants. En tots dos casos, les víctimes eren persones migrades, racialitzades, sense alternatives habitacionals, vivint en infrahabitatges insalubres i massificats.

Els dos locals on es van produir els incendis eren propietat de grans tenidors: un banc i una gran empresa. L’administració, un cop més, prioritza els interessos del capital per sobre de la protecció social.

Segons dades de l’Agència d’Habitatge de Catalunya, bancs i fons d’inversió acumulen més de 30.000 habitatges buits. Mentrestant, centenars de persones dormen al carrer o en assentaments precaris. Aquestes situacions no són casos aïllats. Són la conseqüència directa d’un sistema capitalista, classista i racista que vulnera els drets econòmics, socials i culturals de les persones migrades, provinents del sud global. Són drets humans que les institucions —municipals, autonòmiques i estatals— vulneren de manera sistemàtica i amb total impunitat.

La llei d’estrangeria perpetua aquesta violència estructural.

Condemna milers de persones a la irregularitat administrativa, els impedeix accedir a un contracte de treball, a un habitatge o a la sanitat. Un marc legal que fabrica exclusió i alimenta la desigualtat. Un instrument que converteix la supervivència en delicte.

És urgent situar el dret a l’habitatge com a punt de partida. Cal una estratègia col·lectiva que vagi més enllà dels dispositius d’emergència i les respostes puntuals.

Ningú hauria de perdre casa seva per la seva situació administrativa o econòmica. L’accés als subministraments ha de ser universal i garantit per a totes les persones.

Cap vida humana pot ser desallotjada.

La entrada L’habitatge, una eina violenta del racisme estructural se publicó primero en SOS Racisme.