Publicacions archivos - SOS Racisme https://sosracisme.org/categoria/publicacions/ Associació creada per treballar en la defensa dels drets humans des de l'acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l'acción de base. Tue, 26 Aug 2025 12:04:45 +0000 ca hourly 1 https://i0.wp.com/sosracisme.org/wp-content/uploads/2022/07/cropped-logovazado.png?fit=32%2C32&ssl=1 Publicacions archivos - SOS Racisme https://sosracisme.org/categoria/publicacions/ 32 32 110667881 Islamofobia y raza https://sosracisme.org/islamofobia-y-raza/ Mon, 25 Aug 2025 12:14:32 +0000 https://sosracisme.org/?p=20377 Informe Islamofobia Institucional y securitización SOS Racisme Catalunya | Salma Amazian Los procesos de securitización (Kundnani, 2014) de las personas musulmanas en los contextos nacionales y global responden a un coninuum histórico de la islamofobia o de los procesos de racialización y deshumanización de los sujetos construidos y entendidos como musulmanes a lo largo de […]

La entrada Islamofobia y raza se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Informe Islamofobia Institucional y securitización SOS Racisme Catalunya | Salma Amazian

Los procesos de securitización (Kundnani, 2014) de las personas musulmanas en los contextos nacionales y global responden a un coninuum histórico de la islamofobia o de los procesos de racialización y deshumanización de los sujetos construidos y entendidos como musulmanes a lo largo de la Modernidad. Sin embargo, la vinculación que se suele hacer entre securitización e islamofobia es de causa-efecto. Esto es, las leyes y mecanismos securitarios en el marco de la “guerra contra el terror” producen islamofobia o están basados en prejuicios y estereotipos islamófobos. Nuestra investigación sobre dichas leyes y mecanismos, su impacto en la población musulmana y las respuestas o la falta de ellas que se pueden dar, nos enseña que hay que entenderlos como dispositivos de esa islamofobia sistémica y estructural que descansa sobre procesos de racialización y deshumanización del otro mediante mecanismos institucionales y epistémicos (Sayyid, 2014; Kundnani, 2016). Es por ello que en este informe queremos partir de qué entendemos por islamofobia, atendiendo a sus dimensiones estructurales e institucionales y como se muestran estas en el entramado del antiterrorismo. Lo haremos a través de las preguntas que han ido surgiendo durante el trabajo de campo acerca de la naturaleza y el origen de la islamofobia. A menudo se ha dicho que la islamofobia no puede ser una forma de racismo, porque los musulmanes no son una raza, o bien que no puede ser solo racismo porque incluye muchas otras dimensiones. Ambas posiciones operan con una comprensión del racismo y lo racial muy limitada y eurocéntrica, que impide ver los diferentes marcadores del racismo, en el contexto global y en los contextos nacionales. En las siguientes líneas, esbozaremos algunos de los puntos de parida a este respecto que hemos utilizado para esta investigación.

No entraremos en profundidad en dichos debates, pero sí que es interesante nombrarlos y esbozarlos mínimamente ya que en el proceso de esta investigación algunos de los puntos clave de esas discusiones académicas-acivistas han supuesto puntos de inflexión para los activismos, ya sea desde las organizaciones de la sociedad civil o desde la respuesta institucional a la islamofobia.

Estos debates sobre el origen, la naturaleza y el objeto/sujeto de la islamofobia se han movido entre: “los musulmanes no son una raza” y, por lo tanto, no puede ser racismo; la islamofobia es un invento de los musulmanes porque “están intentando que no se pueda criticar el Islam” y su acepción más desacomplejada “la islamofobia es deseable y recomendable porque el Islam es un peligro” o “la islamofobia es consecuencia del 11S (o del atentado x)” y, por lo tanto, es responsabilidad de los propios musulmanes.

Como decía un líder comunitario musulmán en uno de los grupos de discusión, “el hecho de que se esté constantemente preguntando sobre qué es y qué no es la islamofobia es una forma de islamofobia”. La cuestión importante, para nosotros, es quien hace la pregunta y para qué. Y, sobre todo, dónde busca la respuesta y cuál es esa respuesta.

En el contexto español y catalán partimos de una negación de la existencia de la islamofobia como violencia y como concepto válido para la academia y para las políticas públicas, lo cual es especialmente relevante, ya que no se investiga, ni se denuncia ni se lucha contra algo que no existe. Recordemos que hasta el año 2019 la Comisión Europea ni siquiera había aceptado y tipificado la islamofobia como forma de discriminación y en España consta solo como agravante dentro de los delitos de odio.

Más allá de la aceptación o negación institucional de una violencia racial que denuncian las personas y comunidades musulmanas, es especialmente relevante responder a algunas preguntas clave, como en qué cuerpos impacta la islamofobia, qué condiciones materiales produce y cuáles son los dispositivos y mecanismos que la hacen posible. Por lo tanto, habrá que pensar estrategias para su desmantelamiento. Igual de importante es tener detectado quién produce la islamofobia y, sobre todo, qué relación guarda quien la produce con los mecanismos de denuncia y reparación con los que cuentan las personas musulmanas en cada momento y contexto. Este es nuestro punto de parida para este trabajo.

Explicar la islamofobia como las discriminaciones y prejuicios surgidos como respuesta a los atentados es especialmente problemático, invisibiliza prácticas islamófobas anteriores, apunta solo a la dimensión individual y excepcional dejando
fuera la dimensión institucional y el carácter estructural y sistémico. Además, no tienen en cuenta los contextos históricos y las genealogías raciales concretas de cada esta donación en la que se da y apuntala el paradigma securitario, que es el dispositivo de deshumanización más extendido en la actualidad.

En cuanto al origen, apuntar hacia la historia larga de la islamofobia, inherente a la construcción de occidente a través de la construcción de oriente y a su dimensión estructural nos sitúa en un marco de análisis que nos permite entenderla como forma de racismo, institucional y estructural, donde el proceso de racialización del otro musulmán se sitúa en el centro. Un análisis que nos permite idenificar quién produce la islamofobia, para qué y cómo se imbrica con otros sistemas de opresión como el sistema sexo-género o la clase, entre otros.

Más allá de lo que se ha querido comprender como islamofobia en el contexto español, el campo de estudio de la misma en otros contextos ha tendido a complejizar tanto la comprensión como el nivel analítico de la islamofobia. Los análisis se han movido entre una explicación del fenómeno contemporáneo o de su genealogía larga, o bien en entender su naturaleza colonial-racial y las diferentes dimensiones que la integran (Meer y Modood, 2008; Sayyid y Vakil, 2010; Hajjat y Muhammad, 2013; Selod y Garner, 2015).

La islamofobia como fenómeno de principios del siglo XX, tal como se entiende en los espacios políticos de la población musulmana británica -la mayoría de origen surásiático- (Meer y Modood, 2008; Allen, 2010) atiende sobre todo a la experiencia vivida de la discriminación y la violencia de esas comunidades en un momento político clave para el antirracismo de ese país (Sivanandhan, 2019) y viene a darles nombre y categoría analítica, también como herramienta política. Todo ello, teniendo en cuenta los debates en el interior de dichos movimientos por señalar las diferentes formas de racismo que estaban operando en el contexto británico, que se explican, por sus relaciones coloniales y postcoloniales con unos sujetos concretos.

No se puede entender estas propuestas analíticas al margen del contexto político en el que surgen, y de los sujetos que las ponen en marcha. Lo mismo sucede en el resto de contextos nacionales europeos en los que se va articulando el discurso y análisis alrededor de la islamofobia y los musulmanes. En el contexto español y catalán hay que entender la islamofobia y los discursos que la vienen a confrontar desde la misma óptica y teniendo en cuenta los diferentes agentes que las ponen en marcha, así como los debates que se dan entre ellos en el campo político y académico-activista.

En la actualidad, este anclaje en las experiencias concretas y vividas la encontramos en la mayoría de los análisis sobre los diversos mecanismos y dispositivos de la islamofobia. Vakil y Sayyid, por ejemplo, han apostado por una definición surgida de su trabajo de campo con personas y grupos de musulmanes, especialmente de organizaciones de la sociedad civil, llegando a la conclusión de que “Islamophobia is rooted in racism and is a type of racism that targets expressions of Muslimness or perceived Muslimness” (2019). Esta “musulmaneidad percibida” responde a la necesidad de situar también el hecho de que la islamofobia pueda afectar a personas como los sikh, percibidos como musulmanes. Se podría ampliar esta idea a personas con orígenes o vínculos con países de mayoría musulmana, pero que no lo son.

Se trata de un concepto interesante porque pretende entender la islamofobia de forma útil para las políticas y activismos, desde una perspectiva social y relacionada con el racismo, que entiende que el racismo crea las razas y no al revés, y que da la opción a los musulmanes para entender y nombrar sus experiencias de opresión en su contexto y articular respuestas y resistencias.

Para la mayoría de estudiosos de la islamofobia, ésta es una forma de racismo que utiliza el marcador de la religión (Bazian, 2018; Vakil, 2010; Mignolo, 2008) y se imbrica con otros marcadores según cada contexto. Además, no se puede entender la islamofobia fuera de los contextos postcoloniales en los que surge, ya que la relación que guarda cada estado-nación con la población musulmana que vive en su territorio (sea una minoría o una mayoría, sea proveniente de la migración o con una historia larga, etc.) determinará la forma en que se presente y también los cuerpos y comunidades a las que sitúe en el foco, aunque su impacto tenga cierta capacidad expansiva a otros grupos. En este punto, el poder utilizará otros marcadores distintos de racialización: culturales, políticos, étnico-raciales. Sin embargo, estarán siempre vinculados al marcador religioso. Esta imbricación es clave para entender cómo opera y en qué cuerpos y subjetividades se inscribe la islamofobia en cada contexto.

Sirin Adlbi Sibai advierte que «el racismo cultural va a utilizar elementos culturales como marca de inferioridad y superioridad, reproduciendo la misma jerarquía colonial/ racial de la expansión colonial europea. Es una forma de racismo que, sin embargo, no va a estar desvinculada de su forma biológica anterior, ya que naturalizará y esencializará las culturas de los colonizados, ahora tercermundistas, subdesarrollados, antidemocráticos y finalmente terroristas».

La entrada Islamofobia y raza se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20377
Vacances, racisme i el complex del salvador blanc: una mirada crítica https://sosracisme.org/vacances-racisme-i-el-complex-del-salvador-blanc-una-mirada-critica/ Mon, 18 Aug 2025 10:45:41 +0000 https://sosracisme.org/?p=20371 Durant les vacances d’estiu, moltes persones comparteixen imatges dels seus viatges a les xarxes socials. Tanmateix, hi ha un patró que es repeteix i que val la pena analitzar: rarament veurem fotografies de nens blancs (als països del Nord Global) si el viatge ha estat a París, Londres o Roma. Ningú penja selfies amb nens […]

La entrada Vacances, racisme i el complex del salvador blanc: una mirada crítica se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Durant les vacances d’estiu, moltes persones comparteixen imatges dels seus viatges a les xarxes socials. Tanmateix, hi ha un patró que es repeteix i que val la pena analitzar: rarament veurem fotografies de nens blancs (als països del Nord Global) si el viatge ha estat a París, Londres o Roma. Ningú penja selfies amb nens francesos, italians o anglesos. Fins i tot imaginar-se algú passejant per barris empobrits d’aquests països per fer fotos a nens sona absurd, si no directament delicte.

Però aquest criteri desapareix completament quan el destí ha estat un país del Sud Global. Allà, l’obsessió de molts turistes occidentals per fotografiar nens —especialment nens racialitzats— augmenta de manera alarmant. Aquestes imatges no només són més abundants, sinó que també es prenen amb menys cura, menys respecte i menys consideració pels drets dels menors. Això evidencia un patró racista profundament arrelat que respon a una lògica colonial: aquests infants es converteixen en part del decorat exòtic de les vacances, objectes que adornen les experiències del turista blanc.

Aquesta cosificació recorda pràctiques del passat colonial europeu, com els anomenats “zoos humans” dels segles XIX i XX, on persones racialitzades eren exhibides com a espectacle. Avui, aquestes dinàmiques es reprodueixen subtilment a través de les xarxes socials: nens negres o marrons apareixen com a “decoració” en les fotos de viatges, reforçant un imaginari d’alteritat i exotització.

A més de la imatge en si, els peus de foto sovint reprodueixen missatges paternalistes i racistes. Un exemple nítid d’això el trobem en una publicació recollida per Slate: “M’agradaria compartir amb vosaltres aquests somriures, una alegria de viure contagiosa que us farà molt bé”, escriu un bloguer sota una sèrie de fotografies de nens nepalesos. Aquest tipus de relat transmet un missatge inquietant: els nens racialitzats són representats com a éssers feliços malgrat la seva pobresa, i el seu somriure serveix com a teràpia emocional per al viatger occidental.

Segons l’estudi publicat a Slate sota el títol Comment réagiriez-vous si votre enfant était en photo dans le salon d’un Cambodgien?, els resultats mostren com les fotografies de nens són molt més freqüents en països del Sud Global. A Benín, el 13.7% de les fotos eren de nens locals. A l’Índia, el 8.6%, i al Senegal, el 8.5%. Per contra, en països com Itàlia, les poques imatges que hi ha de nens els mostren d’esquena, a distància o en grups, i amb molta més cura respecte a la seva identitat.

Aquest contrast posa en relleu una doble vara de mesurar: com més blanc i ric és un país, més respecte es mostra per la privacitat i la dignitat dels infants. En canvi, com més empobrit i racialitzat és un territori, més deshumanitzada és la mirada fotogràfica que s’hi projecta.

Aquestes pràctiques no són només qüestions ètiques, sinó que també poden ser il·legals. Segons l’article 8.1 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), el tractament de dades personals d’un menor només és legal si aquest té com a mínim 16 anys, o si els seus tutors legals han donat el consentiment. Per tant, compartir fotos de nens sense permís en viatges internacionals —sigui al Nepal, Kenya o qualsevol altre país— constitueix una vulneració clara del dret a la imatge del menor.

Tot això s’inscriu dins el que s’anomena el complex del salvador blanc (white savior complex), un fenomen àmpliament documentat i criticat en diversos mitjans i estudis (Health.com, 2021; Euronews, 2022). Aquesta actitud es manifesta quan una persona blanca, generalment procedent del Nord Global, sent la necessitat de “salvar”, “ajudar” o “transformar” realitats que no són les seves, i ho fa des d’una posició de superioritat moral, reforçant els rols colonials de dominació. Aquest complex es veu sovint en projectes de volunturisme, ONG paternalistes o influenciadors que busquen likes a TikTok a base de mostrar la seva suposada “bona obra” en contextos racialitzats.

El blog Expat Panda ho denuncia amb contundència: “Stop using Black and Brown children as photo props!” (2020). També Vice i Oneika The Traveller han publicat articles cridant a un turisme més responsable i crític, on no es reprodueixin aquestes relacions de poder.

Preguntem-nos, doncs: ¿ho faries en un poble pobre de Catalunya? ¿Et plantaries en un barri empobrit de Lleida o Girona a fer-te selfies amb nens sense permís? La resposta és evident: no. Llavors, per què es fa quan es viatja a l’Índia, Kenya o Cambodja?

El problema no són només les fotografies. El problema és el relat que construeixen, l’imaginari que reprodueixen i el sistema de privilegis que perpetuen. És hora de qüestionar-nos com viatgem, com representem els altres i quin paper juguem —volgudament o no— dins de l’engranatge del racisme estructural i les lògiques colonials.

Referències:

  • Slate.fr: Comment réagiriez-vous si votre enfant était en photo dans le salon d’un Cambodgien?
  • Health.com: What Is the White Savior Complex?
  • Euronews: How white saviour voluntourism gets you famous on TikTok
  • Expat Panda: Stop using Black and Brown children as photo props!
  • Vice: Stop Picking Up Random African Children and Posting Them on Instagram
  • Oneika The Traveller: Responsible Tourism and Children
  • RGPD, Article 8.1

La entrada Vacances, racisme i el complex del salvador blanc: una mirada crítica se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20371
Mi género es ancestral. Reflexiones sobre cuerpo, memoria, género y colonialidad https://sosracisme.org/mi-genero-es-ancestral-reflexiones-sobre-cuerpo-memoria-genero-y-colonialidad/ Thu, 10 Jul 2025 10:49:04 +0000 https://sosracisme.org/?p=20315 Por: iki açai piña narváez Nunca me ha gustado empezar un escrito desde la violencia de la abstracción, ni desde esa universalidad que lo homogeneiza todo y borra cada marca de memoria. Siento que tiene más fuerza escribir para honrar a mis ancestrxs y a la tierra. Rendir tributo a las Tidawinas, a Exú, la […]

La entrada Mi género es ancestral. Reflexiones sobre cuerpo, memoria, género y colonialidad se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Por: iki açai piña narváez

Nunca me ha gustado empezar un escrito desde la violencia de la abstracción, ni desde esa universalidad que lo homogeneiza todo y borra cada marca de memoria. Siento que tiene más fuerza escribir para honrar a mis ancestrxs y a la tierra. Rendir tributo a las Tidawinas, a Exú, la Pombagira, Oxumaré y la Guaichía.

Siempre he dicho que nunca fui lo suficientemente nada, o quizás, lo suficientemente todo. Y ese “todo” lo entiendo como algo que no puede ser leído ni comprendido por una sensibilidad mutilada por este mundo tal cual está.

Desde peque me preguntaban: “¿Eres niño o niña?” En su momento era una pregunta que me dejaba pensando, y esa pregunta incisiva tenía que ver con las marcas que este mundo pone sobre ti, sobre mí, y quizás sobre todo cuerpo que huye de los estándares de la humanidad. Siempre había risas cómplices por cómo hablaba, cómo caminaba, cómo me paraba, cómo me sentaba… incluso por mi apellido: Piña. Que rimaba con “niña”.

Piña-niña, piña-niña, piña-niña, piña-niña…
Eso me cantaban en el recreo. La verdad, no me disgustaba. Nunca entendí por qué para el resto eso era un insulto, y siempre me pregunté: ¿cuál es el género de la piña?

Esta reflexión no tiene que ver con una sobreexposición intimista ni identitaria sobre mí como cuerpo excepcional en este mundo. Incluso, no tiene que ver exclusivamente conmigo.

Esto tiene que ver con el genocidio originario contra los cuerpos que no responden al ordenamiento del mundo tal cual está. Ese genocidio ha sido contra los cuerpos travestis, sodomitas, “practicantes de nefando pecado”. Es el genocidio que marca el inicio del proyecto civilizatorio de la cisheterosexualidad colonial: un proyecto inacabado que se reactualiza constantemente.

El proyecto occidental de la cisgeneridad, bañado de purpurina rosa, incluye el exterminio del pueblo palestino.
Incluye la laicidad como proyecto de razón de Occidente que niega todo misterio.


El proyecto occidental de la cisgeneridad incluye la escuela como dispositivo cisgenerificante, incluye la universidad como máquina reproductora de epistemologías cisgénero de herencia colonial. Incluye a los museos europeos como cómplices de memoricidios.

“El Nuevo Mundo marcó el robo del cuerpo”, señala Hortense Spillers.
Ese proceso colonial también marcó el robo del tiempo (Fred Moten). Ambos procesos, simultáneos, implicaron un corte intencional y violento del cuerpo cautivo, privado de su voluntad: cuerpos negros, afrodescendientes, indígenas.

Bajo estas condiciones, nuestros cuerpos se convirtieron en territorio de maniobra cultural, de experimentación para Occidente. Y entre esas maniobras está la invención del género como sistema colonial de imposición.

Aun así, los misterios siguen operando. Nuestro cuerpo fue capturado, pero nuestra imaginación y nuestras invocaciones espirituales no. La presencia de muchas manifestaciones de ser siempre ha prevalecido, aunque el blanco y Occidente no lo puedan ver.


No necesitamos que lo vean. No necesitamos remarcar el oculocentrismo como única forma de existir, aunque este mundo nos condene a la plantación de la visualidad.

Transitar los múltiples caminos de existencia de nuestras (s)exu-alidades es resistir la idea de género como dispositivo de prisión que construyó Occidente. Invocar a los misterios, a sus saberes y epistemologías.
Bailar la danza de todas las ánimas sodomitas que no pudieron cisheterosexualizar.

¿Qué pasaría si nuestro cuerpo no hubiese sido capturado por un sistema de sexo-género?

¿Qué pasaría si nuestro tiempo no hubiese sido robado, y hubiese existido para la construcción plena de nuestras sexualidades?


¿Qué pasaría si transitamos en los misterios de nuestras tierras para construir nuestros cuerpos, nuestras ancestralidades?

La entrada Mi género es ancestral. Reflexiones sobre cuerpo, memoria, género y colonialidad se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20315
SOS Racisme Catalunya denunciem al Parlament l’impacte del racisme i reclamem polítiques públiques antiracistes https://sosracisme.org/sos-racisme-catalunya-denunciem-al-parlament-limpacte-del-racisme-i-reclamem-politiques-publiques-antiracistes/ Wed, 28 May 2025 14:33:08 +0000 https://sosracisme.org/?p=20255 Barcelona, 26 de maig de 2025 — En el marc d’una sessió ordinària de la Comissió d’Igualtat i Feminismes del Parlament de Catalunya, des de SOS Racisme Catalunya vam intervenir per exposar la situació actual del racisme a Catalunya, així com per presentar les dades més recents recollides a través del nostre Servei d’Atenció i […]

La entrada SOS Racisme Catalunya denunciem al Parlament l’impacte del racisme i reclamem polítiques públiques antiracistes se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Barcelona, 26 de maig de 2025 — En el marc d’una sessió ordinària de la Comissió d’Igualtat i Feminismes del Parlament de Catalunya, des de SOS Racisme Catalunya vam intervenir per exposar la situació actual del racisme a Catalunya, així com per presentar les dades més recents recollides a través del nostre Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) al nostre informe INvisibles 2024.

La intervenció va comptar amb la participació de Paula Rossi, coordinadora de l’àrea d’atenció i denúncia i part de la coordinació de l’entitat, i de Laura Manuela Rodríguez, tècnica psicosocial del SAiD.

105 casos atesos el 2024 i preocupant augment de les denúncies entre particulars

Paula Rossi va donar a conèixer les principals conclusions de l’informe anual INvisibles, corresponent a l’any 2024. Durant aquest període, el SAiD va asumir un total de 105 casos de racisme. Una de les dades més rellevants és l’augment de les denúncies entre particulars, que han suposat el 32% del total, una pujada de 10 punts percentuals respecte a l’any anterior.

Rossi també va posar el focus en la tipologia de denúncies dirigides als cossos de seguretat pública, on destaca especialment la infradenúncia. En aquest sentit, va assenyalar que el cos que acumula més denúncies és el dels Mossos d’Esquadra.

El racisme com a violència estructural que afecta la salut mental

Per la seva banda, Laura M. Rodríguez va voler posar l’accent en les conseqüències del racisme sobre la salut mental de les persones que el pateixen. “Hem d’entendre que el racisme no és un fet aïllat ni una percepció individual. És una estructura que condiciona trajectòries vitals, decisions quotidianes i la possibilitat de viure amb tranquil·litat una vida digna”, va expressar Rodríguez davant la comissió.

Una crida a la responsabilitat institucional

L’eix central de la intervenció de SOS Racisme Catalunya va ser una crida clara a les institucions públiques perquè assumeixin la seva responsabilitat. L’entitat va exigir la creació de polítiques públiques sòlides que garanteixin la igualtat de tracte i el dret a una vida digna. En paraules de Rodríguez: “Garantir la igualtat de tracte i el dret a una vida digna no és una opció ni una opinió: és una responsabilitat institucional.”

La intervenció completa es pot veure aquí (a partir del minut 3:12:00): https://www.youtube.com/watch?v=ccp3XcWAmA4&t=11498s

La entrada SOS Racisme Catalunya denunciem al Parlament l’impacte del racisme i reclamem polítiques públiques antiracistes se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20255
Persecució i perfilació policial a Espanya https://sosracisme.org/persecucio-i-perfilacio-policial-a-espanya/ Tue, 06 May 2025 11:15:18 +0000 https://sosracisme.org/?p=20207 L’any 2023, l’actual executiu de la ciutat de Barcelona va activar el dispositiu “Pla Endreça”, sota el pretext de “posar ordre en l’espai públic, millorar la seguretat i dotar a la policia de recursos millorats”. En la pràctica, això s’ha traduït en un increment de la presència policial als carrers i en una intensificació de […]

La entrada Persecució i perfilació policial a Espanya se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
L’any 2023, l’actual executiu de la ciutat de Barcelona va activar el dispositiu “Pla Endreça”, sota el pretext de “posar ordre en l’espai públic, millorar la seguretat i dotar a la policia de recursos millorats”. En la pràctica, això s’ha traduït en un increment de la presència policial als carrers i en una intensificació de les polítiques de repressió i criminalització de les persones més vulnerabilitzades de la ciutat.

Entre les principals accions del Pla Endreça es troben:

  • Augment d’inspeccions en l’espai públic.
  • Control intensificat de la venda ambulant.
  • Desplegament ampliat de patrulles policials.
  • Enduriment de l’aplicació d’ordenances sobre ús de l’espai públic.
  • Persecució i fustigació sistemàtica a manters i venedors ambulants.

El Pla Endreça suposa un atac directe contra venedors ambulants, persones en situació de carrer, migrants en situació administrativa irregular i persones racialitzades. Aquests col·lectius, ja per si mateix sotmesos a una precarització extrema, són els principals afectats per les polítiques de criminalització de la pobresa i l’exclusió social.

Aquest augment de la pressió en la persecució dels col·lectius ja marginalitzats i criminalitzats, per descomptat, té una relació també amb l’augment de la sobre vigilància sobre les comunitats no blanques, especialment migrants que es dediquen a la venda ambulant o en situació de carrer. D’aquesta manera, ens trobem en un context en el qual, lluny que les institucions estiguin tractant d’aplicar bones pràctiques, els cossos policials encara poden intensificar les pràctiques de perfilació racial sota l’empara del Pla Endreça.

Perfils racials i sobre vigilància a Catalunya

L’informe “Pareu de parar-me” és una recerca duta a terme per SOS Racisme, que aborda la pràctica de les identificacions policials basades en el perfil racial a Catalunya. Aquestes identificacions, que es realitzen sense una justificació objectiva i es basen en marcadors com el color de pell, l’aparença ètnica o l’origen nacional, constitueixen una forma de discriminació racial i vulneren drets fonamentals.

Segons dades recopilades en l’informe, per cada persona espanyola identificada a Catalunya, s’identifiquen 7,4 persones estrangeres. A més, el 80% de les persones racialitzades enquestades han estat detingudes més d’una vegada, sent les que presenten un fenotip magrebí o àrab les més afectades. La correlació entre les identificacions per perfil racial i la sobrerepresentació de la vigilància sobre la població no blanca a Catalunya evidencia un patró de racisme institucional. Aquestes pràctiques no sols perpetuen estereotips negatius, sinó que també generen desconfiança cap a les institucions i vulneren els drets de les persones no blanques.

Llistat de casos de persecució, repressió i morts de manters a Espanya:

  1. Mort de Mor Sylla (Salou, 2015): L’11 d’agost de 2015, Mor Sylla, un venedor ambulant senegalès, va morir després de caure des d’un balcó durant una batuda policial a Salou, Tarragona. Les circumstàncies de la seva mort van generar protestes i denúncies d’abús policial.
  2. Mort de Mame Mbaye (Madrid, 2018): El 15 de març de 2018, Mami Mbaye, un manter senegalès, va morir d’un infart en el barri de Lavapiés després d’una persecució policial. La seva mort va provocar manifestacions i debats sobre la criminalització de la venda ambulant i el racisme institucional.
  3. Mort de Ilyas Tahiri (Almeria, 2019): Encara que no era manter, la mort de Ilyas Tahiri, un jove d’origen marroquí, en un centre de menors d’Almeria després de ser immobilitzat per diversos agents, va posar en relleu l’ús excessiu de la força i la vulnerabilitat de les persones migrants davant la repressió institucional.
  4. Mort de Mamour bakhoum, manter, a Sevilla (2021): L’abril de 2021, un venedor ambulant senegalès va morir a Sevilla després de sofrir un infart mentre fugia d’una batuda policial. Aquest incident va revivar les crítiques sobre la pressió policial i la falta d’alternatives laborals per als migrants.

Casos d’accions repressives contra manters a Barcelona:

  1. Batuda violenta en Plaza Catalunya (juliol de 2020): Desenes d’agents de la Guàrdia Urbana van efectuar una operació repressiva contra manters, utilitzant porres i perseguint-los pels carrers. Es van registrar testimoniatges de violència policial i decomisos arbitraris de mercaderia.
  2. Agressió a un manter a la Barceloneta (2018): Un grup de policies va agredir brutalment a un venedor ambulant en ple carrer, mentre aquest suplicava que deixessin de colpejar-lo. L’agressió va ser gravada i difosa en xarxes socials, generant indignació i protestes.
  3. Operació de la Guàrdia Urbana en el passeig de Gràcia (2022): Un grup de manters va ser perseguit violentament per agents de la Guàrdia Urbana que van utilitzar mètodes agressius per a requisar mercaderies. Va haver-hi detencions i denúncies d’abús policial.
  4. Desallotjament forçat en l’estació de Sants (2019): Diversos manters van ser expulsats amb violència de l’estació de tren de Sants, on solien vendre els seus productes. Es van registrar incidents d’agressió i tracte degradant per part de les autoritats.
  5. Dispositiu policial en el Port Vell (2023): Amb l’excusa del Pla Endreça, es va desplegar un operatiu massiu contra venedors ambulants en la zona del Port Vell. La repressió va incloure persecucions, decomisos arbitraris i un increment de la presència policial en la zona per a evitar la reorganització dels manters.

La criminalització de la venda ambulant és un símptoma d’un problema més gran: racisme estructural, falta de drets laborals i polítiques que castiguen la pobresa en comptes d’erradicar-la.

És urgent que les institucions reconeguin aquesta realitat i adoptin mesures per a garantir els drets humans de totes les persones, sense discriminació.

N’hi ha prou de criminalitzar la pobresa i la migració. N’hi ha prou de racisme institucional. 

Castellano ___________________________________________________________________________________________________________

Persecución y perfilación policial en España

En el año 2023, el actual ejecutivo de la ciudad de Barcelona activó el dispositivo “Pla Endreça”), bajo el pretexto de “poner orden en el espacio público, mejorar la seguridad y dotar a la policía de recursos mejorados”. En la práctica, esto se ha traducido en un incremento de la presencia policial en las calles y en una intensificación de las políticas de represión y criminalización de las personas más vulnerabilizadas de la ciudad.

Entre las principales acciones del Pla Endreça se encuentran:

  • Aumento de inspecciones en el espacio público.
  • Control intensificado de la venta ambulante.
  • Despliegue ampliado de patrullas policiales.
  • Endurecimiento de la aplicación de ordenanzas sobre uso del espacio público.
  • Persecución y hostigamiento sistemático a manteros y vendedores ambulantes.

El Pla Endreça supone un ataque directo contra vendedores ambulantes, personas en situación de calle, migrantes en situación administrativa irregular y personas racializadas. Estos colectivos, ya de por sí sometidos a una precarización extrema, son los principales afectados por las políticas de criminalización de la pobreza y la exclusión social.

Este aumento de la presión en la persecución de los colectivos ya marginalizados y criminalizados, por supuesto, tiene una relación también con el aumento de la sobre vigilancia sobre las comunidades no blancas, especialmente migrantes que se dedican a la venta ambulante o en situación de calle. De esta manera, nos encontramos en un contexto en el que, lejos de que las instituciones estén tratando de aplicar buenas prácticas, los cuerpos policiales aún pueden intensificar las prácticas de perfilación racial bajo el amparo del Pla Endreça.

Perfiles raciales y sobre vigilancia en Cataluña

El informe “Pareu de parar-me” es una investigación llevada a cabo por  SOS Racisme, que aborda la práctica de las identificaciones policiales basadas en el perfil racial en Cataluña. Estas identificaciones, que se realizan sin una justificación objetiva y se basan en marcadores  como el color de piel, la apariencia étnica o el origen nacional, constituyen una forma de discriminación racial y vulneran derechos fundamentales.

Según datos recopilados en el informe, por cada persona española identificada en Cataluña, se identifican 7,4 personas extranjeras. Además, el 80% de las personas racializadas encuestadas han sido detenidas más de una vez, siendo las que presentan un fenotipo magrebí o árabe las más afectadas. La correlación entre las identificaciones por perfil racial y la sobrerrepresentación de la vigilancia sobre la población no blanca en Cataluña evidencia un patrón de racismo institucional. Estas prácticas no solo perpetúan estereotipos negativos, sino que también generan desconfianza hacia las instituciones y vulneran los derechos de las personas no blancas.

Listado de casos de persecución, represión y muertes de manteros en España:

  1. Muerte de Mor Sylla (Salou, 2015): El 11 de agosto de 2015, Mor Sylla, un vendedor ambulante senegalés, falleció tras caer desde un balcón durante una redada policial en Salou, Tarragona. Las circunstancias de su muerte generaron protestas y denuncias de abuso policial.
  2. Muerte de Mame Mbaye (Madrid, 2018): El 15 de marzo de 2018, Mame Mbaye, un mantero senegalés, murió de un infarto en el barrio de Lavapiés tras una persecución policial. Su muerte provocó manifestaciones y debates sobre la criminalización de la venta ambulante y el racismo institucional.
  3. Muerte de Ilyas Tahiri (Almería, 2019): Aunque no era mantero, la muerte de Ilyas Tahiri, un joven de origen marroquí, en un centro de menores de Almería tras ser inmovilizado por varios agentes, puso de relieve el uso excesivo de la fuerza y la vulnerabilidad de las personas migrantes ante la represión institucional.
  4. Muerte de Mamour bakhoum, mantero, en Sevilla (2021): En abril de 2021, un vendedor ambulante senegalés falleció en Sevilla tras sufrir un infarto mientras huía de una redada policial. Este incidente reavivó las críticas sobre la presión policial y la falta de alternativas laborales para los migrantes.

Casos de acciones represivas contra manteros en Barcelona:

  1. Redada violenta en Plaza Catalunya (julio de 2020): Decenas de agentes de la Guardia Urbana realizaron una operación represiva contra manteros, utilizando porras y persiguiéndolos por las calles. Se registraron testimonios de violencia policial y decomisos arbitrarios de mercadería.
  2. Agresión a un mantero en la Barceloneta (2018): Un grupo de policías agredió brutalmente a un vendedor ambulante en plena calle, mientras este suplicaba que dejaran de golpearlo. La agresión fue grabada y difundida en redes sociales, generando indignación y protestas.
  3. Operación de la Guardia Urbana en el paseo de Gràcia (2022): Un grupo de manteros fue perseguido violentamente por agentes de la Guardia Urbana que utilizaron métodos agresivos para requisar mercancías. Hubo detenciones y denuncias de abuso policial.
  4. Desalojo forzado en la estación de Sants (2019): Varios manteros fueron expulsados con violencia de la estación de tren de Sants, donde solían vender sus productos. Se registraron incidentes de agresión y trato degradante por parte de las autoridades.
  5. Dispositivo policial en el Port Vell (2023): Con la excusa del Pla Endreça, se desplegó un operativo masivo contra vendedores ambulantes en la zona del Port Vell. La represión incluyó persecuciones, decomisos arbitrarios y un incremento de la presencia policial en la zona para evitar la reorganización de los manteros.

La criminalización de la venta ambulante es un síntoma de un problema más grande: racismo estructural, falta de derechos laborales y políticas que castigan la pobreza en vez de erradicarla.

Es urgente que las instituciones reconozcan esta realidad y adopten medidas para garantizar los derechos humanos de todas las personas, sin discriminación.

Basta de criminalizar la pobreza y la migración. Basta de racismo institucional.

La entrada Persecució i perfilació policial a Espanya se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20207
El passat esclavista de la metròpoli https://sosracisme.org/el-passat-esclavista-de-la-metropoli/ Wed, 09 Apr 2025 10:15:32 +0000 https://sosracisme.org/?p=20153 Notícia extreta de Línea, el diari metropolità | Laura Santos A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de […]

La entrada El passat esclavista de la metròpoli se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Notícia extreta de Línea, el diari metropolità | Laura Santos

A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de tot plegat.

Encara que no ho sembli, la història de Barcelona està estretament lligada a un passat esclavista. Si bé molts poden pensar que l’esclavització, el comerç i el tràfic de persones, així com la seva explotació en plantacions de sucre i tabac, són fets que només van tenir lloc en indrets com els Estats Units, la veritat és que Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona van participar activament en aquest negoci.

Perquè ens en fem una idea, entre el 1789 i el 1845, gairebé el 25% dels vaixells de negrers que van entrar a l’Havana (Cuba) eren embarcacions catalanes. A més, segons el mapa Espanya esclavista elaborat per Martín Rodrigo, investigador de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, avui dia encara perduren una cinquantena de rastres materials del passat esclavista metropolità. I, per si això no fos prou, les investigacions han confirmat fins a 40 noms d’empresaris, armadors, comercials i capitans de vaixells catalans que es van enriquir de tot plegat, entre els quals destaquen figures metropolitanes com l’economista Joan Güell Ferrer –pare del reconegut polític i mecenes Eusebi Güell– o el banquer i senador espanyol Antonio López.

El 25 de març, amb motiu del Dia internacional de memòria de les víctimes de l’esclavitud i del tràfic transatlàntic d’esclaus, es recorda anualment aquest passat, i des del Línia ho hem volgut fer de la mà de diferents experts en la qüestió. Amb ells resseguim la història d’aquesta herència esclavista i, a més, posem l’accent en la manera com s’està recordant. Com evoquem la memòria colonial de la nostra metròpoli, de la qual els nostres avantpassats van ser-ne participants actius?

Un fenomen en dos actes

Àngels Casals, professor d’Història Moderna a la UB, explica que hi ha dos moments essencials pel que fa a la presència d’un passat esclavista a l’actual àrea metropolitana. En primer lloc, a finals de l’edat mitjana, quan “Barcelona es transforma en un punt neuràlgic tant pel que fa a la venda com a la presència d’esclaus”, afirma l’expert. En aquell moment, Casals assegura que fins al 15% de la població barcelonina eren persones esclavitzades, principalment “provinents del nord d’Àfrica, dels Balcans i del Mar Negre”, les quals eren forçades a treballar com a mà d’obra en activitats portuàries en ciutats com Mataró o en àmbits domèstics –cases, tallers i obradors– de la capital catalana.

El segon període clau del passat esclavista metropolità se situa entre finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX, un moment en què Barcelona es converteix, progressivament, en un centre mercantil fonamental per al tràfic transatlàntic i el comerç de persones. Al contrari que al segle XV, però, aleshores es tractarà d’un negoci opac i no es farà de forma evident o directa a les costes catalanes.

En el negoci esclavista hi havia les cares visibles que traficaven amb persones i els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per enriquir-se

De fet, David Martínez, professor d’Història a la UAB, relata que, d’entrada, en aquesta època “no hi ha constatació directa que els ports de Mataró o de Barcelona fessin comerç amb esclaus”, sinó que, en tot cas, el negoci es va fonamentar en les inversions dels catalans al conegut com a “comerç triangular”, una ruta comercial esclavista el nom de la qual fa referència al trajecte que feien els vaixells a través de l’Atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica per traficar.

En concret, el viatge era el següent: els bucs europeus anaven fins al continent africà per intercanviar els seus productes –armes, metalls i roba– per persones. D’aquí, els vaixells navegaven fins a terres americanes per vendre-les a propietaris de plantacions i, finalment, les embarcacions tornaven a Europa amb tota mena de productes, com sucre, tabac i cotó de les mateixes explotacions esclavistes. Un comerç on fer fortuna que, alhora, també implicava certes expedicions en les quals es raptaven homes, dones i nens de les seves comunitats d’origen, moltes de les quals desaparegudes avui dia.

Qui va fer la ciutat?

La participació catalana en el “comerç triangular” tenia dos vessants. Per una banda, les cares visibles que capitanejaven els vaixells que traficaven amb persones esclavitzades i, per l’altra, els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per fer negoci i enriquir-se.

Tal com explica Casals, “encara no s’ha pogut quantificar tota la gent que va invertir en el tràfic d’esclaus i quin impacte econòmic va tenir sobre el conjunt de la població”. Ara bé, sí que s’ha pogut documentar la participació de figures de la burgesia catalana en aquest negoci esclavista. De fet, moltes són les grans personalitats de l’època modernista; homes admirats i glorificats pel pensament avantguardista i per ser els promotors dels grans avenços a les ciutats catalanes. Destaquen, per exemple, les inversions de l’indià i negrer Josep Xifré per fer els Porxos d’en Xifré, actualment al districte de Ciutat Vella, o el cas de l’esclavista Miquel Biada, popularment conegut per impulsar el primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Amb tot, continua Casals, “la gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample que s’estaven construint a l’època”.

El llegat incomplet

Davant d’això, com recordem, doncs, el nostre passat esclavista? O, millor dit, com tractem l’herència colonial d’una metròpoli quan la historiografia assenyala que part de la construcció de la capital catalana es va fer a partir dels beneficis d’un negoci basat en el rapte, el tràfic i l’explotació d’éssers humans?

Pel que fa a la memòria històrica, Casals apunta que cal fer “bona recerca per esbrinar tot el que no sabem i divulgar i explicar amb claredat i de forma objectiva tot el que s’ha descobert”. A més, l’expert afegeix que “també s’ha de parlar de les conseqüències que tot això va tenir, tant en la societat que va beneficiar com en la que va perjudicar”. I a partir d’aquí, insisteix Casals, actuar en conseqüència. “Després de presentar aquest debat al gran públic, el que no has de fer és posar noms de carrers als esclavistes, glorificar-los i fer-los homenatges o biografies apologètiques, sinó explicar qui eren realment. Que la gent sigui conscient del preu de la història i del fet que el benestar de les societats occidentals es va aixecar damunt d’això”, sentencia.

“La gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample”, diu Casals

Per la seva banda, Oriol Regué, historiador especialitzat en esclavitud, treball forçat i migracions forçades i professor a la Universitat de Lleida, parla de la necessitat de construir aquesta memòria històrica més enllà dels esclavistes. L’emissió de documentals com Negrers. El passat esclavista de Catalunya l’any 2023 o l’última exposició feta sobre el tema al Museu Marítim –La infàmia. La participació catalana en l’esclavitud colonial– constaten que es tendeix a parlar d’aquest passat centrant-se, sobretot, en els negrers catalans en comptes de posar el focus en les persones esclavitzades. Un prisma que deshumanitza les víctimes i que les col·loca com una conseqüència material d’un fenomen passat.

Quin és el problema d’aquesta narrativa? Regué creu que fa que l’esclavisme s’entengui “com un mal moral molt genèric” en el qual només “hi ha una condemna cap a l’esclavitud, però no es va més enllà dels esclavistes ni s’aprofundeix en la memòria de les persones que van interactuar i reaccionar a tot el que els van fer els catalans”, reflexiona l’expert.

Com s’hauria de treballar, doncs, aquesta memòria des de l’òptica de les persones esclavitzades? Segons l’historiador, posant el focus en diverses realitats. Des de les més evidents, com ara la resistència de les grans revoltes contra els propietaris esclavistes, fins a les que s’obvien amb més facilitat i que, per exemple, estan lligades al dia a dia de les plantacions. “Una plantació de sucre podia arribar a tenir 300 esclaus. Això és una comunitat que s’organitzava, que creava vincles, que es relacionava entre si i que vivia el seu dia a dia”, diu Regué, per al qual “les formes de resistència no han de ser sempre heroiques i impressionants, sinó que també en formen part actes tan quotidians com el fet de tenir fills a la plantació”. “Tot això existia i també mereix ser recordat. El llegat català de l’esclavitud no pot centrar-se únicament en els esclavistes o pensar en els esclaus només com a xifres”, conclou Regué.

Si bé aquest canvi de perspectiva pot semblar força trencador, la veritat és que ja fa anys que la historiografia el posa en pràctica. Ara bé, la realitat del debat públic és una altra. Sembla que encara estem lluny de poder parlar de les implicacions de l’esclavisme català des de tots els seus vessants, sense moralines i responsabilitzant-nos de la nostra herència colonial. La qüestió, al cap i a la fi, potser rau a preguntar-nos què estem fent avui dia per recordar tots els llegats.

Com ho reparem?

A l’àrea metropolitana, i especialment a Barcelona, el passat esclavista i colonial és evident a l’espai públic. Basha Changue, formadora de l’organització SOS Racisme i exdiputada de la CUP al Parlament, remarca que s’ha fet poca cosa per retirar els símbols i les representacions que glorifiquen l’època colonial, malgrat tenir un “impacte en l’imaginari col·lectiu a l’hora de normalitzar la deshumanització de persones negres o de mantenir la jerarquia racial”. En aquest sentit, Changue argumenta que, lluny de mirar-se de forma crítica i amb coneixements de les implicacions racials que comporten, en realitat tot plegat són “símbols d’orgull a la ciutat”.

A banda de la retirada de l’estàtua del banquer i esclavista Antonio López l’any 2018, no s’ha fet gaire res més per eliminar la ideologia colonial de l’espai públic. Tampoc per recordar el benefici econòmic que va suposar l’esclavitud per a la construcció de la ciutat. “Tot l’Eixample es va aixecar amb diners de l’explotació de colònies d’ultramar, així com el front marítim i el Moll de la Fusta”, afirma Changue.

Què implica, doncs, no revisitar tot aquest passat de forma crítica? Segons l’exdiputada de la CUP, la història esclavista de la metròpoli és un dels focus d’origen del racisme actual –especialment contra les persones negres–, cosa que, alhora, es tradueix en diferents formes de racisme institucional, com ara “la violència policial, l’exclusió residencial o el desemparament de les comunitats negres”, enumera.

Enmig d’aquest context, Changue destaca que l’educació i la memòria històrica colonial són clau. “Quan parlem de memòria colonial no és per viure instal·lats al passat, sinó que entenem que només es pot projectar el futur si reparem l’origen del racisme actual, que per a nosaltres és clarament una conseqüència del passat colonial”, afegeix la formadora de SOS Racisme, apuntant que només així serà possible un canvi de paradigma.

No es tracta únicament de “resignificar carrers i places o de treure estàtues”, sinó de “trencar amb tots els discursos i relats que estan directament lligats a la deshumanització de les persones no blanques i que fomenten la violència sobre aquests cossos”, insisteix Changue. Almenys si es vol “construir un futur per a una Barcelona realment multicultural”, conclou.

La entrada El passat esclavista de la metròpoli se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20153
Comunicat conjunt davant les darreres denúncies des del CIE https://sosracisme.org/comunicat-conjunt-davant-les-darreres-denuncies-des-del-cie/ Tue, 08 Apr 2025 13:26:17 +0000 https://sosracisme.org/?p=20156 Davant els darrers esdeveniments ocorreguts al CIE de Zona Franca, les entitats sotasignants MANIFESTEM Per tot això, exigim una investigació immediata i a fons per part del jutjat de control dels fets que estan denunciant les persones internes al CIE de Barcelona. És hora del tancament definitiu del CIE de la Zona Franca i de […]

La entrada Comunicat conjunt davant les darreres denúncies des del CIE se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Davant els darrers esdeveniments ocorreguts al CIE de Zona Franca, les entitats sotasignants

MANIFESTEM

  • Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) són espais d’opacitat sistemàtica, on les vulneracions de drets humans no són fets aïllats sinó una realitat endèmica i estructural que afecta profundament la dignitat i els drets fonamentals de les persones internades.
  • L’única mesura efectiva que pot garantir el respecte dels drets de les persones migrades és el tancament definitiu dels CIE. No hi ha reforma possible que faci compatibles aquests centres amb el respecte als drets humans.
  • Seguim amb atenció l’evolució dels fets ocorreguts recentment i ens posem a disposició de les persones internes i de les seves famílies per garantir l’accés a la justícia, especialment per a aquelles que vulguin denunciar situacions de vulneració de drets.
  • Sabem que les violències viscudes al CIE aquesta setmana han portat a les persones internades/preses a realitzar una vaga de fam que, tot i finalitzada, mostra que no podem deixar de posar atenció al que passa a dins.
  • Tenim constància que hi ha persones internes amb problemes de salut mental que mai haurien d’haver estat privades de llibertat i que haurien de ser derivades amb caràcter immediat als serveis sanitaris públics i especialitzats, tal com estableixen els principis de respecte a la dignitat i la salut de les persones.
  • Mostrem el nostre suport a totes les formes de protesta que puguin donar-se dins del CIE.

Per tot això, exigim una investigació immediata i a fons per part del jutjat de control dels fets que estan denunciant les persones internes al CIE de Barcelona.

És hora del tancament definitiu del CIE de la Zona Franca i de tots els centres d’internament d’estrangers de l’Estat.

#CIEsNO
#StopDeportacions

Grupo de Apoyo al Módulo de Mujeres del CIE
IRIDIA. Centre de defensa dels drets humans
Tanquem els CIE

La entrada Comunicat conjunt davant les darreres denúncies des del CIE se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20156
Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental https://sosracisme.org/las-pistolas-taser-y-la-delgada-linea-entre-seguridad-y-salud-mental/ Wed, 19 Feb 2025 10:46:27 +0000 https://sosracisme.org/?p=20011 Notícia extreta del Periodico.com 19 entidades de salud mental, derechos humanos y colectivos antirracistas reclaman su supresión inmediata Alertan de que el uso de estas armas puede tener consecuencias graves en personas en crisis Puedes leer este contenido gratis porque eres usuario registrado En 2026, la Guardia Urbana de Barcelona podría empezar a patrullar con […]

La entrada Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Notícia extreta del Periodico.com

19 entidades de salud mental, derechos humanos y colectivos antirracistas reclaman su supresión inmediata

Alertan de que el uso de estas armas puede tener consecuencias graves en personas en crisis

Puedes leer este contenido gratis porque eres usuario registrado

En 2026, la Guardia Urbana de Barcelona podría empezar a patrullar con pistolas táser. El Ayuntamiento defiende que estos dispositivos son una herramienta de “contención no letal” que ayudará a gestionar situaciones de peligro. No obstante, la decisión ha levantado un fuerte rechazo entre organizaciones especializadas, que denuncian la falta de garantías sobre su uso y el impacto que puede tener en colectivos vulnerables.

Un rechazo frontal

El comunicado, firmado por Salut Mental Catalunya, Irídia, SOS Racisme Catalunya, el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya y la Federació VEUS, entre otras, se pone el foco en la falta de garantías para evitar que este dispositivo se utilice de manera desproporcionada contra personas en situación de vulnerabilidad. Las entidades de salud mental han advertido en reiteradas ocasiones que las pistolas táser suponen un riesgo altísimo para las personas psiquiatrizadas. Muchas de estas personas toman medicación o tienen condiciones médicas que pueden empeorar con una descarga”, alerta el documento.

“Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no sanitaria”

Iván Cano — Responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya

Iván Cano, responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya, subraya que el uso de la táser en personas en crisis no es solo una cuestión de riesgos físicos, sino de un enfoque erróneo en la respuesta pública: Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no una cuestión sanitaria. Esto agrava el estigma y perpetúa una dinámica en la que la atención recae en la policía en lugar de en servicios especializados”.

Una de las principales críticas de las entidades firmantes es que la medida se ha tomado sin ningún estudio independiente que avale su necesidad ni su eficacia. Irene Durango, responsable de comunicación de Irídia, también denuncia que el periodo de consulta pública que el Ayuntamiento abrió se hizo sin una difusión adecuada y muchas organizaciones clave en el ámbito de los derechos humanos y la salud mental fueron excluidas del debate”.

El precedente de los Mossos

El uso de las táser por parte de los Mossos d’Esquadra desde 2018 ya ha generado polémica. Según Irídia, ha habido casos documentados de uso problemático de estas armas, incluyendo la muerte de un hombre en Tarragona en 2021 tras recibir varias descargas. La organización denuncia que “los protocolos de supervisión son insuficientes y que la implantación de la táser en la Guardia Urbana podría repetir los mismos errores”.

“Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles.”

Paula Rossi — Coordinadora de SOS Racisme Catalunya

Este tipo de armamento se vende como una herramienta de control segura, pero la realidad es que no hay un mecanismo independiente que investigue su uso real. Los pocos datos disponibles indican que su aplicación a menudo no se hace con la proporcionalidad que se promete, alerta Mireia Salazar-Gabarró, abogada de Irídia.

El comunicado de las 19 entidades recuerda que, en 2009, el Comité contra la Tortura de Naciones Unidas ya instó a España a replantearse el uso de estas armas en policías locales por “el impacto que pueden tener en el estado físico y mental de las personas afectadas”. También recoge las recomendaciones del fabricante de las táser, Axon, que desaconseja utilizarlas en personas que presenten alteraciones mentales o estados de agitación extrema.

¿Quién será más susceptible de recibir una descarga?

Las entidades firmantes también alertan del riesgo de que las táser se utilicen de manera desproporcionada contra ciertos colectivos. Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles, afirma Paula Rossi, coordinadora de SOS Racisme Catalunya. “Los datos demuestran que las personas racializadas son detenidas e identificadas más a menudo sin motivo objetivo, y ahora se añade una herramienta que podría poner aún más en peligro su integridad”.

Según Rossi, el riesgo es doble para las personas racializadas con problemas de salud mental: En muchos casos, cuando una persona blanca está desorientada, se la percibe como alguien que necesita ayuda. Cuando la persona es negra o de origen migrante, a menudo se la ve como una amenaza. Esto puede derivar en un uso de la táser como primera respuesta, en lugar de buscar una solución sanitaria”.

Un punto de inflexión

Para las entidades que han firmado el comunicado, la cuestión de fondo va más allá del arma en sí misma: representa un modelo de seguridad que refuerza la presencia policial en lugar de potenciar estrategias de prevención y atención comunitaria.

El documento señala que, en vez de invertir en recursos sanitarios, la ciudad está apostando por una herramienta de control que podría tener consecuencias graves para las personas en crisis. El uso de la táser en situaciones de intentos de suicidio es un claro ejemplo de cómo se aborda la salud mental desde una óptica punitiva”, afirma Cano. “Debemos preguntarnos si esta es la ciudad que queremos: una ciudad donde la primera respuesta ante una crisis es una descarga eléctrica.

Parar y estudiar

Las entidades firmantes exigen la suspensión inmediata de la compra de pistolas táser, un nuevo proceso público que justifique su introducción y valore su impacto real en los derechos fundamentales, un estudio independiente que analice los riesgos asociados al uso de las táser en colectivos vulnerabilizados y la puesta en marcha de un grupo de trabajo con organizaciones especializadas para garantizar que cualquier decisión se tome con la participación de expertos en salud mental y derechos humanos.

Por ahora, las entidades no han recibido ninguna respuesta por parte del Ayuntamiento, que sigue adelante con su decisión. El comunicado, sin embargo, deja claro que la batalla no ha terminado. “Esto no es solo una cuestión técnica sobre una herramienta policial. Es una cuestión de derechos, de seguridad y de salud pública”, concluye Cano.

La entrada Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20011
Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones https://sosracisme.org/les-noves-politiques-dempadronament-de-lajuntament-de-barcelona-deixen-en-major-risc-dexclusio-a-milers-de-persones/ Fri, 14 Feb 2025 10:10:38 +0000 https://sosracisme.org/?p=20001 Notícia extreta de Tercera Información.es L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran […]

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Notícia extreta de Tercera Información.es

  • Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
  • A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

  1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
  2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
  3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

  1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
  2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
  3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
  4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
  5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
  6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

  1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
  2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
  3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
  4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
  5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
  6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
  7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
    • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
    • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
    • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
    • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
    • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
  8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
20001
Què suposa una pintada racista al carrer https://sosracisme.org/que-suposa-una-pintada-racista-al-carrer/ Mon, 10 Feb 2025 11:43:57 +0000 https://sosracisme.org/?p=19995 Les mostres d’odi racista són part de les experiències històriques de despulla, violència i discriminació racial. Avui són mantingudes per un sistema de polítiques governamentals, institucionals i lògiques racistes, emparades per la llei. Per tant, el racisme mai es redueix a una expressió d’odi, ni el seu origen es troba en una acció individual. L’antiracisme […]

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
Les mostres d’odi racista són part de les experiències històriques de despulla, violència i discriminació racial. Avui són mantingudes per un sistema de polítiques governamentals, institucionals i lògiques racistes, emparades per la llei. Per tant, el racisme mai es redueix a una expressió d’odi, ni el seu origen es troba en una acció individual.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el Codi Penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara amb relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

 A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

]]>
19995