Al parc Joan Miró, el passat mes d’octubre a Barcelona, la Guàrdia Urbana ha desallotjat una quarantena de persones sense llar, majoritàriament joves d’origen subsaharià. Vivien al parc des de feia mesos. L’operatiu policial ha retirat matalassos, objectes personals i pertinences sense oferir cap alternativa d’habitatge digne.

El missatge és clar: expulsar la pobresa, no resoldre-la.

Albert Batlle, tinent d’alcaldia, ha justificat l’operació apel·lant a la “normalitat de l’espai públic”. Però darrere d’aquesta retòrica hi ha persones. Persones que treballen, que estudien, que intenten viure. El dret a l’espai públic i a una vida digna no pot estar reservat a qui té papers o diners.

A Badalona, vivien (abans del desallotjament) més de 400 persones des de feia dos anys a l’antic institut abandonat B9, al barri de Sant Roc. L’Ajuntament de Xavier García Albiol ha litigat per aconseguir-ne el desnonament, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya n’ha avalat l’execució.

Una nova expulsió, una nova vulneració dels drets humans més bàsics.

El passat desembre feu 5 anys de l’incendi de la nau de Badalona, al barri del Gorg, on malvivien més de 150 persones, la majoria d’elles senegaleses. Cinc van perdre la vida. Poques setmanes abans del primer aniversari, un altre incendi a Barcelona va provocar la mort de quatre membres d’una mateixa família, entre ells dos infants. En tots dos casos, les víctimes eren persones migrades, racialitzades, sense alternatives habitacionals, vivint en infrahabitatges insalubres i massificats.

Els dos locals on es van produir els incendis eren propietat de grans tenidors: un banc i una gran empresa. L’administració, un cop més, prioritza els interessos del capital per sobre de la protecció social.

Segons dades de l’Agència d’Habitatge de Catalunya, bancs i fons d’inversió acumulen més de 30.000 habitatges buits. Mentrestant, centenars de persones dormen al carrer o en assentaments precaris. Aquestes situacions no són casos aïllats. Són la conseqüència directa d’un sistema capitalista, classista i racista que vulnera els drets econòmics, socials i culturals de les persones migrades, provinents del sud global. Són drets humans que les institucions —municipals, autonòmiques i estatals— vulneren de manera sistemàtica i amb total impunitat.

La llei d’estrangeria perpetua aquesta violència estructural.

Condemna milers de persones a la irregularitat administrativa, els impedeix accedir a un contracte de treball, a un habitatge o a la sanitat. Un marc legal que fabrica exclusió i alimenta la desigualtat. Un instrument que converteix la supervivència en delicte.

És urgent situar el dret a l’habitatge com a punt de partida. Cal una estratègia col·lectiva que vagi més enllà dels dispositius d’emergència i les respostes puntuals.

Ningú hauria de perdre casa seva per la seva situació administrativa o econòmica. L’accés als subministraments ha de ser universal i garantit per a totes les persones.

Cap vida humana pot ser desallotjada.

La entrada L’habitatge, una eina violenta del racisme estructural se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de la Directa | Albert Alexandre

Arriba a l’entrevista amb les presses de qui té mil coses a fer. Enraona de pressa, saltant d’una idea a una altra, però sense perdre mai el fil, passant d’aspectes personals a qüestions estructurals amb la facilitat de qui domina l’art de l’oratòria. Cheikh Drame (Dakar, 1992) explica que fa molt temps que reflexiona sobre el racisme i que encara en fa més que pateix la violència que una societat com la catalana exerceix contra qui considera “l’altre”. És educador social, president de SOS Racisme Catalunya i integrant de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT). En un moment en què els discursos d’extrema dreta s’estan fent hegemònics, la seva veu i les seves idees són, més que mai, un bon antídot contra l’odi.

Vas arribar a Martorell de nen. Com va ser l’experiència de migrar de ben petit?

Tenia 6 anys, el dia que vaig fer el viatge era el meu aniversari, i vaig arribar a Barcelona amb 7 anys. Encara que de vegades la gent em diu que és una ximpleria, per mi aquella experiència no va ser migrar. En cap moment vaig decidir venir, perquè era molt feliç al Senegal amb els meus avis. Vivia genial, i de cop i volta em van dir que m’havien de reagrupar. Recordo el viatge com una experiència de luxe: tota l’estona estava acompanyat de les hostesses i fins i tot em van portar a la cabina del pilot. Aleshores vaig arribar a l’aeroport del Prat. Portava un bouboú, que és una peça de roba tradicional senegalesa, de color violeta brillant. Em va sobtar veure tanta gent blanca. Sentia que tothom em mirava.

Aleshores, no va ser traumàtic?

Va ser una experiència molt divertida. El que va ser traumàtic va venir després, quan vaig haver d’adaptar-me als canvis i als codis culturals. Al Senegal em llevava al matí a una casa de patis oberts amb jardí i, des de primera hora, ja estava jugant amb la colla. De cop i volta, tot es va tornar rígid i vaig haver-me d’adaptar a una altra realitat, perquè no coneixia els meus pares. Hi havia parlat, però m’havien criat els avis i una cosina de la mare. Aleshores, arribar a un poble que es diu Martorell, on la nostra va ser la primera família negra, amb una llengua nova, amb codis culturals diferents, amb una escola nova, amb un pare molt tradicional i que em feia anar amb el cap rapat… Jo tinc una petita discapacitat a la cama, vaig una mica coix, i això va fer que cada dia fos una batalla per sobreviure. Era el “negro, calvo y cojo”. Les mestres deien que era un noi intel·ligent, però agressiu. I és clar, havia de sobreviure. Més tard vaig aprendre la llengua, vaig fer amics i he acabat tenint certa nostàlgia de Martorell, però allí hi he viscut situacions de racisme brutals.

Quina mena de situacions?

“El primer que vaig aprendre en castellà van ser ‘negro de mierda’. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també, fins que em vaig assabentar de què volia dir”

Sempre ho explico i la gent vol pensar que m’ho invento. Això no obstant, les primeres paraules que vaig aprendre en castellà van ser “negro de mierda”. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també reia, fins que me’n vaig assabentar què volia dir. Va ser la primera vegada que em van portar a direcció de l’escola, a primer de primària. Com dic sempre, això que vivim ara amb l’auge de certs discursos no és nou. Per Carnestoltes, els joves més grans portaven el braçalet amb l’esvàstica nazi, samarretes blanques, tirants amb la bandera d’Espanya, botes de skinheads, boina i un bat. Avui, quan parlo amb joves, els dic que a les places dels pobles, no fa tant, tot eren quillos, grenyes, bombers, Adidas, white power i “arriba España”.

En les darreres manifestacions en suport a Palestina hem vist gent jove que és objecte de racisme molt indignat. És el jovent qui s’endú la pitjor part del racisme?

Crec que sí. El discurs d’odi va directament cap aquí. Fixem-nos en la infància migrant. El que anomenen “mena” encaixa a la perfecció en les teories de la deshumanització de Frantz Fanon, i la zona del ser i no el ser. És una criminalització brutal, que al final serveix per justificar l’odi que puguin rebre aquests nens. Més enllà d’això, la joventut o l’adolescència són etapes crítiques, en què es desenvolupa la personalitat. Per exemple, jo, de jove, he negat el meu origen i he dit que era francès. Ho feia per sobreviure. A totes les comunitats no blanques, els joves et diuen que no volen que els seus pares parlin el seu idioma. En molts casos, els joves no saben d’on són, tot i que siguin d’aquí, perquè al final sempre transiten per identitats múltiples. Diuen: “A casa m’ensenyen la cultura, menjo el menjar tradicional i vesteixo la roba tradicional, però si surto i ho expresso a fora, la gent em pregunta si és Carnaval”. Aquesta mirada de l’altre, si no estàs treballat, acaba sent una profecia autoacomplerta.  Si tu a un jove li dius constantment que és ruc, s’ho acaba creient. En els tallers que faig a escoles veig joves que accepten que els anomenin “mi esclavito”. Si a casa de les famílies socialment racialitzades, no pots tractar aquests temes, a fora de casa tampoc, i l’únic espai on ho pots comentar és al carrer amb amics que pateixen situacions similars, t’acabes retroalimentant, et tanques en la teva bombolla. I d’alguna manera et dius, “per què vull ser part d’aquesta societat, si és una merda?”. És el que històricament li ha passat al poble gitano o als joves que han migrat sols, que troben més suport en la vida precària, que en la societat que els criminalitza.

Tens una criatura de dos anys i n’esperes una altra. Com els explicaràs tot el racisme que segurament viuran?

És molt complicat i, quan hi penso, recordo com els meus pares s’han entregat perquè jo pugui estar aquí fent aquesta entrevista. En el cas de la meva criatura, quan veu un cotxe de la policia em diu: “Mira papa, nino-nino”. Perquè veu la policia amb il·lusió. Algun cop he pensat de dir-li: “Nino, caca”. Però després penso que només té dos anys. Així i tot, això em fa reflexionar, perquè jo no podia parlar de certs temes amb els meus pares i el meu fill sap a què em dedico, i els contes que li llegim intenten reflectir la suposada diversitat per la qual treballo. Però encara que és trist pensar-ho, jo no veuré la fi del racisme, ni el meu fill, ni els meus nets, si en tinc. Quan era jove no entenia els meus pares, no suportava quan em deien: “Si et diuen negre de merda, tu ignora’ls”. Jo pensava: si m’ho diuen i ajupo el cap, demà m’escopiran i demà passat se’m pixaran a sobre. Ells, en realitat, pensaven que no eren al seu país i que hi tornaríem, i per això no es podien arriscar a perdre la feina. Amb l’edat, ets capaç d’entendre-ho i ara els dono les gràcies pels valors que em van transmetre i per les pràctiques comunitàries que he heretat d’ells. Sí que penso, però, que tant de bo algú m’hagués parlat de racisme quan era petit. No soc ingenu i sé que el meu fill viurà situacions de racisme com la meva, i per això li dic mig de broma: “Avui, ‘ets molt bufó’; demà, ‘els papers’”.

En una intervenció al Congrés dels Diputats espanyol explicaves l’evolució del racisme i deies que, si als inicis del colonialisme es relacionava amb l’ànima, ara es relaciona amb la seguretat. Fins a quin punt, com afirmaves aleshores, la seguretat és un constructe social?

Ho és quasi tant com la raça. Evidentment, si estic treballant en les altures sense cap mena de mesura de prevenció, em puc sentir insegur, però és una percepció. Quan els mitjans de comunicació posen “migració” i, al costat, “delinqüència” i “crim”, tot i que les dades no ho corroborin, per a qui s’està parlant i de quina mena d’inseguretat parlen? A les persones racialitzades no se’ns considera ciutadans, perquè la meva inseguretat la genera la policia i d’aquesta no se’n diu res. Tot i que considero que tinc la pell molt dura, encara ara, quan veig un policia, hi ha alguna cosa dins meu que s’encén perquè, quan ens detenen, justifiquen la violència amb la qual ens tracten dient que estem nerviosos o que estem alterats. Tanmateix, moltes vegades ens provoquen per aconseguir aquestes reaccions. En el context estatunidenc, per exemple, els pares afroamericans diuen als seus fills joves que vigilin quan surten de festa. Això no ho fan els pares blancs. Tot i que són part de la mateixa terra, els uns no poden cometre els errors dels altres. Si tu i jo sortim de festa, anem borratxos I comencem a fer el babau, la mirada que hi haurà sobre mi serà molt diferent. Actes quotidians com anar a la feina poden ser insegurs per a les persones racialitzades. Per quins carrers transito? Em trobaré un control policial? A mi no em genera inseguretat passejar pel barri del Raval a la nit, però, en canvi, quan entro en un jutjat, em sento insegur. Vaig anar a renovar el NIE i no parava de pensar a qui havia de trucar si passava alguna cosa.

Fa un temps, el qui era comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, reconeixia que hi ha un biaix racista quan la policia fa identificacions. Quin és el paper dels cossos policials en una societat amb aquesta malaltia?

La policia és l’element més fàcil de reconèixer dins d’una societat racista perquè és qui té el monopoli de la violència. El problema no són les actituds individuals, perquè ja hi ha agents no blancs. Per això parlem de racisme estructural. Aquest sistema s’ha creat i neix com a resultat de la violència colonial, per mantenir el supremacisme blanc a escala global. Fins i tot als estats del Sud Global es reprodueix el racisme perquè les morts de Bakary Diba, de fred, a la Ciutadella; o de Brian Rios, sota custòdia policial, no tenen el mateix impacte que quan una persona blanca mor en un país africà. T’asseguro que quan passa, la policia africana fa tots els possibles per esclarir les raons de la mort. Tal com explica Michelle Alexander a El color de la justícia [Capitan Swing, 2014], en els seus orígens, els xèrifs als Estats Units eren sobretot homes blancs que s’encarregaven de donar caça als esclaus que fugien de les plantacions. La policia és l’eina bàsica per generar processos d’alterització, és a dir, crear un altre inferior i un nosaltres civilitzat. Així mateix, la policia és el que veiem més, però els nostres representants polítics fan servir les mateixes lògiques de deshumanització. Josep Borrell, quan era l’alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, va dir que el continent era un jardí envoltat de males herbes i calia protegir-lo. A Gaza es veu molt clar: per molt que veiem la duresa dels fets, el relat és que Israel és l’única democràcia a l’Orient Mitjà i la resta són terroristes.

Hi ha qui diu que quan es parla d’integració o d’inclusió, en realitat es parla de desintegració d’altres cultures. Quin és el model al qual hem d’aspirar?

Sempre dic que no hi ha una cultura millor i una cultura pitjor. Totes les cultures agafen el que els interessa i deixen de banda el que no els interessa. Aquí som una societat potser més individualista, que potencia el desenvolupament personal. Això està molt bé i té avantatges. En contra, sovint veiem notícies de gent gran que mor sola i que ningú troba fins que el cadàver ja fa pudor. Al Senegal, una altra cultura que també és la meva, és inconcebible que a una persona gran la fiquin en una residència. Són models més comunitaris, que tenen coses molt bones, però en els quals perds intimitat. Tota cultura o comunitat té bones pràctiques que hem d’intentar adoptar. El discurs antiracista renega de la paraula “integració” perquè significa integrar-se a un sistema que és violent amb nosaltres. Això es veu a França quan pares racialitzats tenen fills i se’ls diu que no han de parlar-los en la seva llengua materna perquè els estan cohibint la llibertat. En el cas de l’atemptat de Charlie Hebdo es veu clar. Un dels joves havia nascut a França, els seus pares també, tenia notes brillants i després d’haver-se graduat no tenia possibilitats de trobar feina d’informàtic, únicament pel seu nom. Aleshores va venir l’altra banda, amb tota la seva propaganda que alimenta l’odi, li va donar un sentiment de pertinença i el va captar i manipular.

I enmig d’una cultura minoritzada com la catalana, com s’articula la qüestió de la integració?

És clar, hi ha el tema de la catalanofòbia, que per mi té a veure amb la integració. És evident que existeix un conflicte entre Espanya i Catalunya, i també és evident l’opressió històrica contra el poble català. Però això no pot servir per negar el racisme ni les opressions que viuen catalans d’altres tonalitats i fenotips. Ens parlen d’integració, però quantes vegades, inclús si ens dirigim a una persona catalanoparlant en català, ens contesta en castellà? Ens encanta parlar d’integració, però la responsabilitat sempre la posem en qui considerem que és nouvingut o qui no és blanc. Si tant ens agrada, la integració ha de ser per a ambdues parts, no pas responsabilitat d’una sola part. Perquè si no, correm el risc d’obviar les dinàmiques que impedeixen això que anomenem “integració”. Què vol dir integració? Deixar totes les teves identitats i ser el que jo vull que siguis? Doncs, si és això, no ho volem.

En un context com aquest, com aconseguim que el català esdevingui una llengua que guanyi parlants?

“Hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé”

En primer lloc, ves a Banyoles o a Olot a veure què parlen els joves racialitzats. Analitzem una mica el territori i mirem després si el fet que el català no es parli és culpa dels nouvinguts que no volen parlar-lo. En segon lloc, mirem quin paper juga de l’Estat Espanyol i la gent que diu que viu aquí de tota la vida i es vanagloria de no parlar el català. En tercer lloc, moltes vegades ningú es queixa del ric que no parla català; encara més, li fem una reverència. El problema el pateixen les persones en situació de precarietat o de vulnerabilitat. Com podem fer més accessible i fàcil el català per a aquestes persones? Hi ha moltíssima voluntat per part de molta gent migrada d’aprendre el català, però potser les seves condicions estructurals fan que això quedi en última posició de la llista. En últim lloc, crec que hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Avui encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé. Es pensa que diré “hola amigo yo salta valla año pasado busca trabajo”. Hi ha molta gent que està molt desmotivada perquè pensa que mai serà acceptada ni farà entendre que també és catalana. Per exemple, quan parlo amb les meves germanes, una nascuda a Granollers i l’altra a Martorell, em diuen que constantment els pregunten d’on són. És una llàstima que a gent que ha crescut aquí no se’ls reconegui aquest sentiment de pertinença.

En aquest sentit, hi ha un problema de base, que rau en la manera com la gent blanca ens relacionem amb la població que racialitzem. Com ha de ser aquest acostament?

El problema sorgeix quan l’única cosa que se’ns pregunta és d’on som. Perquè això neix amb la voluntat d’etiquetar-te. S’han d’establir ponts perquè els joves racialitzats acabin acceptant aquesta identitat catalana, perquè al final el que passa és que la rebutgen i s’acaben generant bàndols. N’hi ha que diuen que no són catalans i els pregunto: “quantes vegades has anat al Senegal, col·lega? Què en saps d’allà?”. El racisme vol que abandonem aquesta identitat i que neguem la nostra part d’aquí, que neguem que som afroespanyols, afrocatalans o afrobascos.

Et preocupa l’ascens de l’extrema dreta o que hi hagi espais polítics que s’autodenominen d’esquerres que adopten els mateixos discursos racistes i antiimmigració, com, per exemple, el laborisme a la Gran Bretanya?

Ser racista dona vots, l’antiracisme, no. Vivim un capitalisme racial. La doctora Kimberlé Crenshaw, quan crea el terme “interseccionalitat”, tot i ser dona, tenir un grau de discapacitat i ser dissident sexual, considera que el primer marcador discriminatori és la raça. Dit això, és clar que fa moltíssima por l’extrema dreta. Encara que soc un antiracista crític, sé que els meus aliats són els sindicats o els moviments en defensa de l’habitatge. Als meus amics blancs d’aquests moviments els dic de broma: a mi l’extrema dreta em deportarà al meu país, però a tu què et passarà? Tothom té por i jo dono les gràcies a gent com Jordi Magrinyà, que militaven en moviments antifeixistes i que van fer front a l’extrema dreta. Gràcies a aquesta generació no tenim una Espanya 2000 ni Bastión Frontal a Barcelona, però no tothom pot fer confrontació directa. Sigui com sigui, hi ha discursos antiracistes que consideren que l’esquerra, tot i dir una cosa, fa polítiques contràries, semblants a l’extrema dreta. Només cal recordar els discursos de Pedro Sánchez quan es va produir la massacre de Melilla.

I si tothom fa discursos racistes, quina és la diferència amb l’extrema dreta?

És la normalització de la violència. El sistema capitalista comporta crisis cícliques i, en aquestes crisis, les classes socials baixes són les que més pateixen i puja l’extrema dreta. Per què? Perquè els progressistes o l’esquerra mai acaben garantint solucions reals en matèria de condicions de vida. Fa temps que assenyalem el perill dels discursos d’odi, però ara és quan es comença a parlar d’extrema dreta. No és res nou. La diferència és que si en el futur hi ha una violència com la que es va viure a Torre Pacheco, segurament quedarà impune o fins i tot s’encoratjarà.

Creus que, fins que la gent blanca d’esquerres no s’ha sentit amenaçada, no s’ha posat el crit al cel contra l’extrema dreta?

Efectivament. Quan deportin la gent racialitzada a qui li tocarà el torn? A la gent LGTBIQ+, les feministes i finalment a la gent d’esquerres en general.

La entrada Cheikh Drame, President de SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El negre té nom, dirigido por Fèlix Colomer. No es fácil de ver, pero sí necesario. Es incómodo, sí. Pero es imprescindible para comprender el racismo estructural que ha atravesado —y sigue atravesando— nuestra sociedad.

Este documental cuenta la historia de Molawa VIII, un hombre africano que fue secuestrado, disecado y expuesto durante casi un siglo en el Museu Darder de Banyoles, como si fuera un animal. Durante más de 80 años, miles de personas lo contemplaron sin escándalo. Lo llamaban “el negro de Banyoles”, sin cuestionarse que detrás de ese cuerpo había una vida, una comunidad, una historia.

El negre té nom no solo denuncia esa violencia, sino que también la repara: restituye su nombre, su dignidad y su humanidad. Porque no era una pieza de museo, ni un objeto colonial, ni una curiosidad antropológica. Era una persona.

El documental también destaca la valentía del médico haitiano Alphonse Arcelin, que en los años 90 se negó a aceptar esta barbarie como parte del “folklore local”. Fue gracias a él que Molawa VIII fue finalmente retirado y repatriado en el año 2000. Pero la oposición a su retirada evidencia otra verdad dolorosa: en Catalunya, también se defienden los privilegios coloniales con una ferocidad disfrazada de tradición.

Ver este documental debería ser obligatorio en escuelas, museos y hogares. Porque negar el racismo estructural, solo perpetua el silencio que lo sostiene.

La entrada “El negre té nom”: el documental que desnuda el racismo estructural en Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de tot plegat.

Encara que no ho sembli, la història de Barcelona està estretament lligada a un passat esclavista. Si bé molts poden pensar que l’esclavització, el comerç i el tràfic de persones, així com la seva explotació en plantacions de sucre i tabac, són fets que només van tenir lloc en indrets com els Estats Units, la veritat és que Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona van participar activament en aquest negoci.

Perquè ens en fem una idea, entre el 1789 i el 1845, gairebé el 25% dels vaixells de negrers que van entrar a l’Havana (Cuba) eren embarcacions catalanes. A més, segons el mapa Espanya esclavista elaborat per Martín Rodrigo, investigador de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, avui dia encara perduren una cinquantena de rastres materials del passat esclavista metropolità. I, per si això no fos prou, les investigacions han confirmat fins a 40 noms d’empresaris, armadors, comercials i capitans de vaixells catalans que es van enriquir de tot plegat, entre els quals destaquen figures metropolitanes com l’economista Joan Güell Ferrer –pare del reconegut polític i mecenes Eusebi Güell– o el banquer i senador espanyol Antonio López.

El 25 de març, amb motiu del Dia internacional de memòria de les víctimes de l’esclavitud i del tràfic transatlàntic d’esclaus, es recorda anualment aquest passat, i des del Línia ho hem volgut fer de la mà de diferents experts en la qüestió. Amb ells resseguim la història d’aquesta herència esclavista i, a més, posem l’accent en la manera com s’està recordant. Com evoquem la memòria colonial de la nostra metròpoli, de la qual els nostres avantpassats van ser-ne participants actius?

Un fenomen en dos actes

Àngels Casals, professor d’Història Moderna a la UB, explica que hi ha dos moments essencials pel que fa a la presència d’un passat esclavista a l’actual àrea metropolitana. En primer lloc, a finals de l’edat mitjana, quan “Barcelona es transforma en un punt neuràlgic tant pel que fa a la venda com a la presència d’esclaus”, afirma l’expert. En aquell moment, Casals assegura que fins al 15% de la població barcelonina eren persones esclavitzades, principalment “provinents del nord d’Àfrica, dels Balcans i del Mar Negre”, les quals eren forçades a treballar com a mà d’obra en activitats portuàries en ciutats com Mataró o en àmbits domèstics –cases, tallers i obradors– de la capital catalana.

El segon període clau del passat esclavista metropolità se situa entre finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX, un moment en què Barcelona es converteix, progressivament, en un centre mercantil fonamental per al tràfic transatlàntic i el comerç de persones. Al contrari que al segle XV, però, aleshores es tractarà d’un negoci opac i no es farà de forma evident o directa a les costes catalanes.

En el negoci esclavista hi havia les cares visibles que traficaven amb persones i els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per enriquir-se

De fet, David Martínez, professor d’Història a la UAB, relata que, d’entrada, en aquesta època “no hi ha constatació directa que els ports de Mataró o de Barcelona fessin comerç amb esclaus”, sinó que, en tot cas, el negoci es va fonamentar en les inversions dels catalans al conegut com a “comerç triangular”, una ruta comercial esclavista el nom de la qual fa referència al trajecte que feien els vaixells a través de l’Atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica per traficar.

En concret, el viatge era el següent: els bucs europeus anaven fins al continent africà per intercanviar els seus productes –armes, metalls i roba– per persones. D’aquí, els vaixells navegaven fins a terres americanes per vendre-les a propietaris de plantacions i, finalment, les embarcacions tornaven a Europa amb tota mena de productes, com sucre, tabac i cotó de les mateixes explotacions esclavistes. Un comerç on fer fortuna que, alhora, també implicava certes expedicions en les quals es raptaven homes, dones i nens de les seves comunitats d’origen, moltes de les quals desaparegudes avui dia.

Qui va fer la ciutat?

La participació catalana en el “comerç triangular” tenia dos vessants. Per una banda, les cares visibles que capitanejaven els vaixells que traficaven amb persones esclavitzades i, per l’altra, els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per fer negoci i enriquir-se.

Tal com explica Casals, “encara no s’ha pogut quantificar tota la gent que va invertir en el tràfic d’esclaus i quin impacte econòmic va tenir sobre el conjunt de la població”. Ara bé, sí que s’ha pogut documentar la participació de figures de la burgesia catalana en aquest negoci esclavista. De fet, moltes són les grans personalitats de l’època modernista; homes admirats i glorificats pel pensament avantguardista i per ser els promotors dels grans avenços a les ciutats catalanes. Destaquen, per exemple, les inversions de l’indià i negrer Josep Xifré per fer els Porxos d’en Xifré, actualment al districte de Ciutat Vella, o el cas de l’esclavista Miquel Biada, popularment conegut per impulsar el primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Amb tot, continua Casals, “la gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample que s’estaven construint a l’època”.

El llegat incomplet

Davant d’això, com recordem, doncs, el nostre passat esclavista? O, millor dit, com tractem l’herència colonial d’una metròpoli quan la historiografia assenyala que part de la construcció de la capital catalana es va fer a partir dels beneficis d’un negoci basat en el rapte, el tràfic i l’explotació d’éssers humans?

Pel que fa a la memòria històrica, Casals apunta que cal fer “bona recerca per esbrinar tot el que no sabem i divulgar i explicar amb claredat i de forma objectiva tot el que s’ha descobert”. A més, l’expert afegeix que “també s’ha de parlar de les conseqüències que tot això va tenir, tant en la societat que va beneficiar com en la que va perjudicar”. I a partir d’aquí, insisteix Casals, actuar en conseqüència. “Després de presentar aquest debat al gran públic, el que no has de fer és posar noms de carrers als esclavistes, glorificar-los i fer-los homenatges o biografies apologètiques, sinó explicar qui eren realment. Que la gent sigui conscient del preu de la història i del fet que el benestar de les societats occidentals es va aixecar damunt d’això”, sentencia.

“La gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample”, diu Casals

Per la seva banda, Oriol Regué, historiador especialitzat en esclavitud, treball forçat i migracions forçades i professor a la Universitat de Lleida, parla de la necessitat de construir aquesta memòria històrica més enllà dels esclavistes. L’emissió de documentals com Negrers. El passat esclavista de Catalunya l’any 2023 o l’última exposició feta sobre el tema al Museu Marítim –La infàmia. La participació catalana en l’esclavitud colonial– constaten que es tendeix a parlar d’aquest passat centrant-se, sobretot, en els negrers catalans en comptes de posar el focus en les persones esclavitzades. Un prisma que deshumanitza les víctimes i que les col·loca com una conseqüència material d’un fenomen passat.

Quin és el problema d’aquesta narrativa? Regué creu que fa que l’esclavisme s’entengui “com un mal moral molt genèric” en el qual només “hi ha una condemna cap a l’esclavitud, però no es va més enllà dels esclavistes ni s’aprofundeix en la memòria de les persones que van interactuar i reaccionar a tot el que els van fer els catalans”, reflexiona l’expert.

Com s’hauria de treballar, doncs, aquesta memòria des de l’òptica de les persones esclavitzades? Segons l’historiador, posant el focus en diverses realitats. Des de les més evidents, com ara la resistència de les grans revoltes contra els propietaris esclavistes, fins a les que s’obvien amb més facilitat i que, per exemple, estan lligades al dia a dia de les plantacions. “Una plantació de sucre podia arribar a tenir 300 esclaus. Això és una comunitat que s’organitzava, que creava vincles, que es relacionava entre si i que vivia el seu dia a dia”, diu Regué, per al qual “les formes de resistència no han de ser sempre heroiques i impressionants, sinó que també en formen part actes tan quotidians com el fet de tenir fills a la plantació”. “Tot això existia i també mereix ser recordat. El llegat català de l’esclavitud no pot centrar-se únicament en els esclavistes o pensar en els esclaus només com a xifres”, conclou Regué.

Si bé aquest canvi de perspectiva pot semblar força trencador, la veritat és que ja fa anys que la historiografia el posa en pràctica. Ara bé, la realitat del debat públic és una altra. Sembla que encara estem lluny de poder parlar de les implicacions de l’esclavisme català des de tots els seus vessants, sense moralines i responsabilitzant-nos de la nostra herència colonial. La qüestió, al cap i a la fi, potser rau a preguntar-nos què estem fent avui dia per recordar tots els llegats.

Com ho reparem?

A l’àrea metropolitana, i especialment a Barcelona, el passat esclavista i colonial és evident a l’espai públic. Basha Changue, formadora de l’organització SOS Racisme i exdiputada de la CUP al Parlament, remarca que s’ha fet poca cosa per retirar els símbols i les representacions que glorifiquen l’època colonial, malgrat tenir un “impacte en l’imaginari col·lectiu a l’hora de normalitzar la deshumanització de persones negres o de mantenir la jerarquia racial”. En aquest sentit, Changue argumenta que, lluny de mirar-se de forma crítica i amb coneixements de les implicacions racials que comporten, en realitat tot plegat són “símbols d’orgull a la ciutat”.

A banda de la retirada de l’estàtua del banquer i esclavista Antonio López l’any 2018, no s’ha fet gaire res més per eliminar la ideologia colonial de l’espai públic. Tampoc per recordar el benefici econòmic que va suposar l’esclavitud per a la construcció de la ciutat. “Tot l’Eixample es va aixecar amb diners de l’explotació de colònies d’ultramar, així com el front marítim i el Moll de la Fusta”, afirma Changue.

Què implica, doncs, no revisitar tot aquest passat de forma crítica? Segons l’exdiputada de la CUP, la història esclavista de la metròpoli és un dels focus d’origen del racisme actual –especialment contra les persones negres–, cosa que, alhora, es tradueix en diferents formes de racisme institucional, com ara “la violència policial, l’exclusió residencial o el desemparament de les comunitats negres”, enumera.

Enmig d’aquest context, Changue destaca que l’educació i la memòria històrica colonial són clau. “Quan parlem de memòria colonial no és per viure instal·lats al passat, sinó que entenem que només es pot projectar el futur si reparem l’origen del racisme actual, que per a nosaltres és clarament una conseqüència del passat colonial”, afegeix la formadora de SOS Racisme, apuntant que només així serà possible un canvi de paradigma.

No es tracta únicament de “resignificar carrers i places o de treure estàtues”, sinó de “trencar amb tots els discursos i relats que estan directament lligats a la deshumanització de les persones no blanques i que fomenten la violència sobre aquests cossos”, insisteix Changue. Almenys si es vol “construir un futur per a una Barcelona realment multicultural”, conclou.

La entrada El passat esclavista de la metròpoli se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
• A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el Codi Penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara amb relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

• Fuenlabrada acentúa sus esfuerzos para eliminar las pintadas contra el odio.

 A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’any 2022, un dels àmbits estratègics d’intervenció del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, d’ara endavant SAiD, ha estat el sistema educatiu. A més a més, aquest interès s’ha vist acompanyat d’un increment de les denúncies rebudes pel servei sobre violències i discriminacions interpersonals i institucionals ocorregudes a escoles i instituts.

Per una banda, ens trobem amb violències i discriminacions interpersonals comeses contra l’alumnat racialitzat i/o la seva unitat familiar. En aquests casos, els agents per petradors són altres joves. Les conductes reportades han consistit en violència verbal com insults, burles, comentaris racistes menyspreus o to elevat -, violència física i l’exclusió d’aquestes persones en la participació de les dinàmiques educatives i/o d’oci típiques de contextos escolars. Per altra banda, s’ha denunciat la violència institucional, exercida per la mateixa escola o institut, o pels seus agents. Aquesta violència es dirigeix contra l’alumnat però també, de nou, contra la unitat familiar. Algunes de les conductes informades han estat la criminalització i adultització de menors, la sospita constant d’una mala conducta, la desprotecció de la víctima un cop la institució és coneixedora d’una victimització, el tractament hostil, el qüestionament envers la situació i la negació o minimització del racisme.

Les demandes que més arriben al SAiD són les referides a episodis de violència interpersonal, tot i que les denúncies contra violències i discriminacions institucionals s’han incrementat. La problemàtica resideix en el fet que no totes les demandes que rebem s’acaben constituint com a cas assumit, donat que l’asimetria que es crea en una situació de racisme en el sistema educatiu provoca que les víctimes tinguin por a les conseqüències que pot tenir la seva denúncia, que el fet de fer valdre els seus drets pugui empitjorar la situació i, fins i tot, creuen que no es pot prendre cap acció per abordar de forma efectiva la problemàtica.

Les accions que el SAiD ha emprès per abordar els casos de racisme en el sis tema educatiu es poden agrupar en accions d’acompanyament psicosocial i accions legals. Val a dir que aquestes accions s’han desenvolupat de forma paral·lela i complementària, ja que en aquest tipus de violències i discriminacions la reparació és més complexa i implica la reparació individual de la víctima directa, però també el treball sobre el dany causat a la unitat familiar.

Quant a l’acompanyament psicosocial,aquest se centra en la restauració del dany causat i en aconseguir la responsabilització i la reparació per part de l’agent perpetrador. Per tant, les accions desenvolupades es dirigeixen a la víctima, a la unitat familiar i a l’ofensor mateix. Alguns exemples d’accions dutes a terme en el marc de l’acompanyament són: la intermediació entre la víctima (i la unitat familiar) i l’agent perpetrador, l’assessorament jurídic, la derivació a altres serveis específics en atenció a les particularitats del cas i la facilitació d’eines i recursos per poder abordar la situació concreta, però també per prevenir altres episodis de racisme en les aules. En aquest aspecte, fins i tot ha arribat a participar l’àrea de Formació de SOS Racisme per fomentar la capacitación de les professionals i el coneixement de la problemàtica en aquest àmbit. És important subratllar que aquest acompanyament es dona tant quan les violències i discrimina- cions són interpersonals com institucionals.

Pel que fa a les accions legals, han consistit en: la comunicació de la situació a la ins- pecció educativa, i la subsegüent activació de la via administrativa, i la denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat de Catalunya. El repte per als pròxims anys és l’ús de la via jurisdiccional, tant contenciosa administrativa com civil, per continuar protegint i defensant els drets de les víctimes. A més a més, aquestes vies porten associada una major reprovació de la conducta denunciada, i en conseqüència, una incidència social i política més àmplia.

Tot i que els casos que estem treballant mostren vulneracions i danys en la dignitat de la persona, la igualtat de tracte i no discriminació i la integritat física i moral, la limitació que hem d’enfrontar és la incapacitat del dret penal per respondre davant d’aquestessituacions perquè els estàndards probatoris del sistema impossibiliten la inversió de la càrrega de la prova, tot i que és la insígnia del dret antidiscriminatori, i per tant l’acreditació del racisme en els fets és un exercici pervers.

Ara bé, l’anàlisi de les demandes que ens arriben i el treball exhaustiu dels casos assumits evidencien que el racisme en el sistema educatiu no es presenta només com la violència interpersonal o institucional que ocorre en una escola o institut en concret, de forma aïllada. Considerar només aquestes dues parcel·les de les expressions del racisme en el sistema educatiu suposa una mirada parcial a la realitat i, per tant, un combat insuficient contra el racisme.

A continuació s’exposen algunes mostres de racisme en el sistema educatiu en conjunt, més enllà de les dues tipologies tractades, que el SAiD ha detectat en el seu treball diari. En primer lloc, el racisme estructural del sistema educatiu català pot manifestar-se com un accés desigual a oportunitats educatives i també com una mala distribució de recursos educatius. No obstant això, mereix una atenció especial l’anàlisi de les mesures implementades per evitar la segregació escolar i els plans de prevenció i detecció de la radicalització de joves. Per una banda, les mesures per evitar la segregació educativa són considerades mesures d’acció positiva per garantir oportunitats educatives. Ara bé, la presa d’accions, presumptament positives, per part de l’Administració, sense una anàlisi antiracista del context social, pot donar lloc a discriminacions i situacions injustes.

Prenent com a exemple el paquet de mesures preses per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2022, per evitar la segregació escolar, veiem que infants i joves, que havien estat en contacte amb serveis socials per necessitats econòmiques, van ser desplaçats de l’escola o institut on es volien matricular per iniciar una escolarització forçada a altres institucions. El rerefons de la mesura era fomentar la diversitat i brindar opcions educatives sense que les opressions estructurals operants fossin una limitació per als menors. Tanmateix, el resultat és que aquestes mesures antisegregació afecten en grau més alt a famílies racialitzades i/o migrants, perquè el mateix racisme estructural els relega en la posición social i els impedeix el gaudi d’altres drets vinculats, com la feina o l’habitatge, i per tant aquestes famílies no poden decidir lliurement sobre l’educació dels seus fills.

A més, aquesta mesura és un reconeixement per part de l’Administració del fet que no tots els centres educatius compten amb els mateixos recursos ni la mateixa qualitat educativa. Si el sistema educatiu té com a prioritat el foment de la diversitat i l’equitat educativa, per què no inverteix en totes les escoles, en termes de finançament, infraestructura i accés a recursos educatius, o bé desplaça tot l’alumnat, i no només aquel col·lectiu que ha estat en contacte amb serveis socials? Per tant, com de positiva és aquesta iniciativa? Pot impulsar les oportunitats educatives d’un grup específic, però per les conseqüències que té no és una mesura adient per lluitar contra el racisme estructural en el sistema educatiu, ja que encara persisteixen reptes i patrons segregadors (com la segregació residencial o la manca d’equitat en l’accés a recursos educatius i oportunitats).

D’altra banda, el segon exemple de racisme estructural és la creació del Pla de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització als Centres Educatius, conegut per les seves sigles “PRODERAI” per Mossos d’Esquadra i el Departament d’Ensenyament, que es va impulsar l’any 2016. Aquest protocol fomenta la participació del professorat i les direccions de centres educatius per assenyalar processos de radicalització en l’alumnat. Aquest protocol va reforçar estereotips, sospites i pors cap a certs grups d’alumnes, que lluny de respondre a una necessitat securitària general, va impactar en les oportunitats educatives i en la vida privada de molts/es alumnes. En aquest sentit, és criticable que el mateix sistema educatiu es posi a disposició per exercir com un mecanisme de control i de criminalització.

En segon lloc, el racisme institucional en centres educatius es manifesta en polítiques, pràctiques o procediments dins de les institucions escolars que generen desigualtats racials. Per il·lustrar, cal una revisió antiracista del contingut curricular, donat que aquest pot estar esbiaixat cap a una perspectiva etnocèntrica europea.

En conseqüència, es limita l’educació dels estudiants i es perpetuen esquemes mentals plens d’estereotips i prejudicis i s’ignoren les contribucions i la història d’altres grups. Addicionalment, cal fomentar la representació ètnica i racial en els materials docents. També cal un replantejament de la dinamització dels espais d’oci, per ser un espai de violència cultural. Per què se celebren festes vinculades al cristianisme, com Nadal, i s’obliden les festivitats d’altres religions? També és problemàtica la representació cultural en disfresses, on es pot caure en el blackface o en representacions estereotipades de minories.

Per acabar, no podem obviar la interseccionalitat del racisme amb altres eixos d’opressió, especialment el masclisme. Resulta problemàtic el tractament sexista que rep la unitat familiar quan la via de comunicació es produeix amb una dona o l’opressió estructural econòmica i social que pateixen les unitats de convivència encapçalades per dones, que sense dubte tenen un impacte en l’accés i permanència en el sistema educatiu. En definitiva, el racisme en el sistema educatiu és quelcom que supera l’àmbit de l’aula.

És una expressió més del racisme sistèmic que opera en la nostra societat. L’abordatge d’actituds individuals i col·legiades és insuficient per reformar les institucions i estructures que perpetuen la desigualtat racial. Cal una resposta comprensiva per fomentar entorns educatius inclusius i equitatius que impacti en les polítiques i pràctiques que estan vigents dins del mateix sistema.

La entrada El racisme al sistema educatiu se publicó primero en SOS Racisme.

Aquestes persones, sovint en situació administrativa irregular, viuen amuntegades en condicions insalubres i precàries. Després de l’incendi, molts dels antics residents de la nau de Badalona s’han traslladat a un gran assentament al barri de Sant Roc o a altres infrahabitatges similars. Les administracions públiques, lluny de brindar suport o solucions estructurals, sovint desallotgen aquests espais sense oferir alternatives viables, agreujant la vulnerabilitat d’aquestes persones.

Racisme sistèmic i exclusió en l’accés a l’habitatge

Si l’accés a l’habitatge és un dels problemes més urgents per a les persones proletàries blanques, per a les comunitats no blanques és una continuïtat històrica de l’exclusió d’un dret fonamental que sempre els ha sigut negat. Aquesta exclusió afecta tant les persones en situació administrativa irregular com aquelles amb residència legal o nascudes a Catalunya. Un imaginari col·lectiu racista perpetúa la idea que les persones racialitzades, especialment les provinents del sud global o de la diàspora, són econòmicament insolvents o responsables de deteriorar els habitatges. Aquest imaginari racista es tradueix en actituds discriminatòries per part de propietaris i agències immobiliàries, mentre que el potencial arrendatari blanc té el benefici del dubte pel simple fet de ser blanc.

En aquest context, un estudi de l’any 2022 realitzat per l’Ajuntament de Barcelona va evidenciar la discriminació sistemàtica contra persones amb noms àrabs en el mercat del lloguer. Així mateix, una investigació del diari ARA en col·laboració amb els sindicats d’habitatge de Salt i Girona va revelar que el 92,10% de les immobiliàries de Girona i el 83,33% de les de Salt accepten propostes discriminatòries basades en criteris racistes.

Aquestes dades confirmen la correlació directa entre la llei d’estrangeria, la discriminació racista en l’accés a l’habitatge i la realitat de les persones que es veuen abocades a viure en assentaments i infrahabitatges.

La crisi climàtica: Un factor agreujant

En aquest marc d’exclusió social, la crisi climàtica exacerba encara més les desigualtats. Les seves conseqüències són especialment devastadores per a les comunitats que viuen en condicions de vulnerabilitat extrema. Un exemple és la situació a Huelva, on els treballadors agrícoles migrants, que viuen en els anomenats “assentaments de la vergonya”, van ser els més afectats per la recent DANA.

Aquests campaments, on milers de temporers resideixen durant les temporades agrícoles, es caracteritzen per una precarietat extrema: barraques fetes amb plàstics i palets, sense serveis bàsics ni protecció contra les inclemències meteorològiques. Tot i ser els més colpejats pel temporal, la seva situació ha quedat fora de la cobertura mediàtica estatal. Va ser el The New York Times, un mitjà de comunicació internacional, qui va donar visibilitat a la crisi, destacant les condicions extremes en les quals viuen els temporers i com el temporal va empitjorar encara més la seva situació.

Segons el reportatge del NYT, només l’organització independent La Carpa, amb recursos molt limitats, va respondre a l’emergència oferint roba eixuta, aliments i altres productes bàsics. Aquesta manca de resposta institucional posa de manifest l’abandó sistemàtic d’aquestes comunitats.

Crisi interconnectades

Les crisis de l’habitatge, climàtica i el racisme estructural no són fenòmens independents; són expressions d’un mateix sistema basat en el capitalisme racial. Aquest sistema explota i subordina sistemàticament les comunitats provinents del sud global i aquelles en situació administrativa irregular, negant-los no sols el dret a l’habitatge, sinó també qualsevol mena de protecció davant dels efectes devastadors del canvi climàtic.

Aquesta relació es manifesta amb claredat a través de la segregació urbanística, la violència econòmica i el racisme immobiliari. Les elits acumulen riquesa i recursos, mentre les comunitats racialitzades són forçades a ocupar espais marginalitzats i infrahabitatges, sense accés a infraestructures resilients ni serveis bàsics. La crisi climàtica no és, per tant, un problema natural, sinó una crisi creada i agreujada per un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el benestar de les persones.

L’exclusió del dret a l’habitatge per a les persones racialitzades i migrants respon també a una estratègia política de control i explotació. La llei d’estrangeria i la precarització laboral mantenen aquestes comunitats en una situació d’inseguretat constant que dificulta les formes d’organització o resistència efectiva. D’aquesta manera, s’assegura la seva explotació com a mà d’obra barata i desprotegida, alhora que es reforcen les jerarquies racials i econòmiques que sostenen el sistema.

Entendre aquestes interconnexions és essencial per abordar les arrels del problema. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya i abordar la justícia social i climàtica des d’un canvi estructural real.

La manca de polítiques efectives per sancionar aquestes pràctiques discriminatòries deixa via lliure a un model d’habitatge que marginalitza les comunitats racialitzades i contribueix a la seva precarització contínua. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya.

La entrada Crisi de l’habitatge, crisi climàtica i racisme se publicó primero en SOS Racisme.

El juliol de 2023, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un paquet de mesures municipals amb l’objectiu principal de posar ordre en l’espai públic. Aquestes mesures s’estan traduint en un enduriment de l’aplicació de les ordres que regulen l’ús dels carrers. El Pla inclou intervencions en la neteja dels carrers, manteniment del mobiliari urbà, reducció de conductes incíviques, actuació enfront de la venda ambulant, entre altres. Però, des que ha entrat en vigor, des de SOS Racisme entre altres entitats com Arrels hem criticat que aquest Pla vulnera els drets de les persones que viuen als carrers i dificulta el dia a dia d’uns certs col·lectius limitant l’ús de l’espai públic.

Què és el Pla Endreça per a SOS Racisme?

Per a SOS Racisme, el Pla Endreça és una estratègia de màrqueting polític, per a donar un discurs i una forma coherent i discursiva a l’aplicació de normatives ja existents que sempre han estat usades per a discriminar, excloure i restringir els drets d’uns certs col·lectius que són vists com no-persones-elegibles per a usar l’espai públic.

El Pla Endreça és una mostra més de la institucionalització del racisme, de la seva inclusió en discursos polítics i en pràctiques municipals, que esdevé en una cultura securitaria racista, discriminatòria i violenta.

L’ús del “civisme” com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure a uns certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit. Promou un discurs racista, classista i xenòfob que determina qui pot usar l’espai públic i com. Per tant, deslegitima a un gruix de la població, vulnerant els seus drets fonamentals.

Ens preguntem, sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona?

La conseqüència que més ens preocupa és la persecució racista i classista d’unes certes persones a través del mateix aparell institucional repressiu, punitiu i de control. Ara bé, aquest Pla no és un assumpte policial nou, no és una invenció nova, al contrari, es continuen reproduint les lògiques de control i repressió que SOS Racisme ve denunciant des de fa anys, a través de normativa ja existent.

El Pla Endreça crea un discurs de pànic moral, alarmista i d’expulsió de l’espai públic. Això prova el que els moviments antiracistes han assenyalat durant anys: l’esquerra i la dreta són racistes per igual. Aquestes mesures racistes, punitives, euroblancas no canvien amb els diferents partits polítics governants. Podem posar com a exemple l’eslògan d’Albiol, d’un partit de dreta, que proclama “netejar Badalona”.

No obstant això, el que sí que ha fet aquesta esquerra és instrumentalitzar a un home afrodescendent, usant-lo en el tríptic de les festes del barri del Besòs i el Maresme, on s’anuncia el Pla Endreça a través d’aquesta imatge. No volen als col·lectius en l’espai públic, però sí en publicitats i difusions per a donar compte de la seva “inclusió”, paraula qüestionada per l’antiracisme per les connotacions que té. Aquestes persones no són objectes al servei d’interessos polítics, són persones amb drets i llibertats.

On queda Barcelona Ciutat de Drets en aquest pla?

Des de SOS Racisme hem registrat denúncies de persones que assenyalen una actitud racista en l’ús i la posada en marxa del Pla Endreça. Hem pogut conèixer un testimoniatge en el qual a un grup format per persones espanyoles i llatinoamericanes amb NIE van ser multats per la policia secreta per fer soroll a la porta d’un bar mentre sortien a fumar. No obstant això, la sanció únicament va arribar a les persones amb NIE.

Per tant, quan les institucions duen a terme mesures més restrictives, als qui els afecta directament és als cossos racialitzats no blancs.

Fins a on serà capaç d’arribar el racisme institucional?

Des de SOS Racisme hem registrat actituds racistes en el marc d’ordenances municipals de civisme des de fa anys. Ens preocupa el control policial sobre cossos racialitzats no blancs. El que el Pla Endreça ha aconseguit ha estat polir el discurs en un marc higienista. Per tant, les pràctiques denunciades per SOS Racisme ara compten amb la legitimitat política i el suport discursiu cultural.

Insistim que en els casos que ens arriben a nosaltres, les persones sancionades són persones racialitzades no blanques, tinguin DNI, NIE o un altre document. Les persones blanques no són objecte de persecució policial ni d’actuacions arbitràries. Per tant, la nostra valoració del Pla Endreça és que segueix la línia d’unes pràctiques informals instaurades en les institucions públiques.

El que més ens preocupa és la difusió moderna, cuidada i higiènica que s’està fent del Pla i com aquest missatge va calant en la societat, ja afectada per discursos d’odi racista i xenòfob, i per tant especialment permeable a aquesta mena de contingut.

La entrada Sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona? se publicó primero en SOS Racisme.

L’article segon de la Llei 35/1995 estipula que es podran beneficiar de les ajudes i de l’assistència, les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual a condició que siguin ciutadanes espanyoles o bé nacionals d’algun Estat membre de la Unió Europea. Addicionalment, també quan resideixin habitualment a Espanya, o bé siguin nacionals d’un altre Estat que reconegui ajudes anàlogues als espanyols en el seu territori.

Llei limita el seu camp d’actuació provocant que totes les persones que hagin estat víctimes d’algun delicte violent o contra la llibertat sexual i no siguin europees, no es beneficiaran de les ajudes econòmiques ni de cap mena de protecció o assistència. Consegüentment, hi ha una falta d’empara sobre les víctimes de delictes d’odi.

Fa uns anys un jove va ser agredit de forma violenta per un grup neonazi per motius racistes. Quan vam sol·licitar l’ajuda i assistència per a víctimes de delictes violents se li va negar l’accés pel fet de no ser Espanyol ni Europeu.

La desvictimització és el procés pel qual la víctima restitueix i repara el dany derivat del delicte i recupera novament el control de la seva vida. Quan algú és víctima d’un delicte d’odi, el procés de desvictimització s’alenteix pel fet que el dany ocasionat recau sobre un element inherent de la mateixa persona i que no pot canviar.

La Llei 35/1995 té per objectiu aconseguir una intervenció positiva de l’Estat dirigida a restaurar la situació vital de la persona abans de ser víctima del delicte, o almenys reduir els efectes. Des d’aquesta perspectiva, és imprescindible que en l’articulat de la llei s’inclogui a tota persona, independentment de la seva nacionalitat.

Per això exigim que:

• L’ordenament jurídic deixi de generar discriminacions i desigualtats d’accés en funció de si la víctima és o no espanyola o ciutadana europea.
• Es protegeixi i s’eviti la revictimització de les víctimes de delictes d’odi garantint l’accés a ajudes i assistència.

Si volem lluitar contra el racisme, el primer pas és combatre el racisme institucional. Per fer-ho, una de les accions ha de ser revisar el nostre ordenament jurídic i modificar aquella regulació que pugui tenir un contingut racista, com la Llei 35/1995.  

La entrada La llei 35/1995 d’ajudes i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual és racista se publicó primero en SOS Racisme.