A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de tot plegat.

Encara que no ho sembli, la història de Barcelona està estretament lligada a un passat esclavista. Si bé molts poden pensar que l’esclavització, el comerç i el tràfic de persones, així com la seva explotació en plantacions de sucre i tabac, són fets que només van tenir lloc en indrets com els Estats Units, la veritat és que Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona van participar activament en aquest negoci.

Perquè ens en fem una idea, entre el 1789 i el 1845, gairebé el 25% dels vaixells de negrers que van entrar a l’Havana (Cuba) eren embarcacions catalanes. A més, segons el mapa Espanya esclavista elaborat per Martín Rodrigo, investigador de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, avui dia encara perduren una cinquantena de rastres materials del passat esclavista metropolità. I, per si això no fos prou, les investigacions han confirmat fins a 40 noms d’empresaris, armadors, comercials i capitans de vaixells catalans que es van enriquir de tot plegat, entre els quals destaquen figures metropolitanes com l’economista Joan Güell Ferrer –pare del reconegut polític i mecenes Eusebi Güell– o el banquer i senador espanyol Antonio López.

El 25 de març, amb motiu del Dia internacional de memòria de les víctimes de l’esclavitud i del tràfic transatlàntic d’esclaus, es recorda anualment aquest passat, i des del Línia ho hem volgut fer de la mà de diferents experts en la qüestió. Amb ells resseguim la història d’aquesta herència esclavista i, a més, posem l’accent en la manera com s’està recordant. Com evoquem la memòria colonial de la nostra metròpoli, de la qual els nostres avantpassats van ser-ne participants actius?

Un fenomen en dos actes

Àngels Casals, professor d’Història Moderna a la UB, explica que hi ha dos moments essencials pel que fa a la presència d’un passat esclavista a l’actual àrea metropolitana. En primer lloc, a finals de l’edat mitjana, quan “Barcelona es transforma en un punt neuràlgic tant pel que fa a la venda com a la presència d’esclaus”, afirma l’expert. En aquell moment, Casals assegura que fins al 15% de la població barcelonina eren persones esclavitzades, principalment “provinents del nord d’Àfrica, dels Balcans i del Mar Negre”, les quals eren forçades a treballar com a mà d’obra en activitats portuàries en ciutats com Mataró o en àmbits domèstics –cases, tallers i obradors– de la capital catalana.

El segon període clau del passat esclavista metropolità se situa entre finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX, un moment en què Barcelona es converteix, progressivament, en un centre mercantil fonamental per al tràfic transatlàntic i el comerç de persones. Al contrari que al segle XV, però, aleshores es tractarà d’un negoci opac i no es farà de forma evident o directa a les costes catalanes.

En el negoci esclavista hi havia les cares visibles que traficaven amb persones i els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per enriquir-se

De fet, David Martínez, professor d’Història a la UAB, relata que, d’entrada, en aquesta època “no hi ha constatació directa que els ports de Mataró o de Barcelona fessin comerç amb esclaus”, sinó que, en tot cas, el negoci es va fonamentar en les inversions dels catalans al conegut com a “comerç triangular”, una ruta comercial esclavista el nom de la qual fa referència al trajecte que feien els vaixells a través de l’Atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica per traficar.

En concret, el viatge era el següent: els bucs europeus anaven fins al continent africà per intercanviar els seus productes –armes, metalls i roba– per persones. D’aquí, els vaixells navegaven fins a terres americanes per vendre-les a propietaris de plantacions i, finalment, les embarcacions tornaven a Europa amb tota mena de productes, com sucre, tabac i cotó de les mateixes explotacions esclavistes. Un comerç on fer fortuna que, alhora, també implicava certes expedicions en les quals es raptaven homes, dones i nens de les seves comunitats d’origen, moltes de les quals desaparegudes avui dia.

Qui va fer la ciutat?

La participació catalana en el “comerç triangular” tenia dos vessants. Per una banda, les cares visibles que capitanejaven els vaixells que traficaven amb persones esclavitzades i, per l’altra, els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per fer negoci i enriquir-se.

Tal com explica Casals, “encara no s’ha pogut quantificar tota la gent que va invertir en el tràfic d’esclaus i quin impacte econòmic va tenir sobre el conjunt de la població”. Ara bé, sí que s’ha pogut documentar la participació de figures de la burgesia catalana en aquest negoci esclavista. De fet, moltes són les grans personalitats de l’època modernista; homes admirats i glorificats pel pensament avantguardista i per ser els promotors dels grans avenços a les ciutats catalanes. Destaquen, per exemple, les inversions de l’indià i negrer Josep Xifré per fer els Porxos d’en Xifré, actualment al districte de Ciutat Vella, o el cas de l’esclavista Miquel Biada, popularment conegut per impulsar el primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Amb tot, continua Casals, “la gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample que s’estaven construint a l’època”.

El llegat incomplet

Davant d’això, com recordem, doncs, el nostre passat esclavista? O, millor dit, com tractem l’herència colonial d’una metròpoli quan la historiografia assenyala que part de la construcció de la capital catalana es va fer a partir dels beneficis d’un negoci basat en el rapte, el tràfic i l’explotació d’éssers humans?

Pel que fa a la memòria històrica, Casals apunta que cal fer “bona recerca per esbrinar tot el que no sabem i divulgar i explicar amb claredat i de forma objectiva tot el que s’ha descobert”. A més, l’expert afegeix que “també s’ha de parlar de les conseqüències que tot això va tenir, tant en la societat que va beneficiar com en la que va perjudicar”. I a partir d’aquí, insisteix Casals, actuar en conseqüència. “Després de presentar aquest debat al gran públic, el que no has de fer és posar noms de carrers als esclavistes, glorificar-los i fer-los homenatges o biografies apologètiques, sinó explicar qui eren realment. Que la gent sigui conscient del preu de la història i del fet que el benestar de les societats occidentals es va aixecar damunt d’això”, sentencia.

“La gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample”, diu Casals

Per la seva banda, Oriol Regué, historiador especialitzat en esclavitud, treball forçat i migracions forçades i professor a la Universitat de Lleida, parla de la necessitat de construir aquesta memòria històrica més enllà dels esclavistes. L’emissió de documentals com Negrers. El passat esclavista de Catalunya l’any 2023 o l’última exposició feta sobre el tema al Museu Marítim –La infàmia. La participació catalana en l’esclavitud colonial– constaten que es tendeix a parlar d’aquest passat centrant-se, sobretot, en els negrers catalans en comptes de posar el focus en les persones esclavitzades. Un prisma que deshumanitza les víctimes i que les col·loca com una conseqüència material d’un fenomen passat.

Quin és el problema d’aquesta narrativa? Regué creu que fa que l’esclavisme s’entengui “com un mal moral molt genèric” en el qual només “hi ha una condemna cap a l’esclavitud, però no es va més enllà dels esclavistes ni s’aprofundeix en la memòria de les persones que van interactuar i reaccionar a tot el que els van fer els catalans”, reflexiona l’expert.

Com s’hauria de treballar, doncs, aquesta memòria des de l’òptica de les persones esclavitzades? Segons l’historiador, posant el focus en diverses realitats. Des de les més evidents, com ara la resistència de les grans revoltes contra els propietaris esclavistes, fins a les que s’obvien amb més facilitat i que, per exemple, estan lligades al dia a dia de les plantacions. “Una plantació de sucre podia arribar a tenir 300 esclaus. Això és una comunitat que s’organitzava, que creava vincles, que es relacionava entre si i que vivia el seu dia a dia”, diu Regué, per al qual “les formes de resistència no han de ser sempre heroiques i impressionants, sinó que també en formen part actes tan quotidians com el fet de tenir fills a la plantació”. “Tot això existia i també mereix ser recordat. El llegat català de l’esclavitud no pot centrar-se únicament en els esclavistes o pensar en els esclaus només com a xifres”, conclou Regué.

Si bé aquest canvi de perspectiva pot semblar força trencador, la veritat és que ja fa anys que la historiografia el posa en pràctica. Ara bé, la realitat del debat públic és una altra. Sembla que encara estem lluny de poder parlar de les implicacions de l’esclavisme català des de tots els seus vessants, sense moralines i responsabilitzant-nos de la nostra herència colonial. La qüestió, al cap i a la fi, potser rau a preguntar-nos què estem fent avui dia per recordar tots els llegats.

Com ho reparem?

A l’àrea metropolitana, i especialment a Barcelona, el passat esclavista i colonial és evident a l’espai públic. Basha Changue, formadora de l’organització SOS Racisme i exdiputada de la CUP al Parlament, remarca que s’ha fet poca cosa per retirar els símbols i les representacions que glorifiquen l’època colonial, malgrat tenir un “impacte en l’imaginari col·lectiu a l’hora de normalitzar la deshumanització de persones negres o de mantenir la jerarquia racial”. En aquest sentit, Changue argumenta que, lluny de mirar-se de forma crítica i amb coneixements de les implicacions racials que comporten, en realitat tot plegat són “símbols d’orgull a la ciutat”.

A banda de la retirada de l’estàtua del banquer i esclavista Antonio López l’any 2018, no s’ha fet gaire res més per eliminar la ideologia colonial de l’espai públic. Tampoc per recordar el benefici econòmic que va suposar l’esclavitud per a la construcció de la ciutat. “Tot l’Eixample es va aixecar amb diners de l’explotació de colònies d’ultramar, així com el front marítim i el Moll de la Fusta”, afirma Changue.

Què implica, doncs, no revisitar tot aquest passat de forma crítica? Segons l’exdiputada de la CUP, la història esclavista de la metròpoli és un dels focus d’origen del racisme actual –especialment contra les persones negres–, cosa que, alhora, es tradueix en diferents formes de racisme institucional, com ara “la violència policial, l’exclusió residencial o el desemparament de les comunitats negres”, enumera.

Enmig d’aquest context, Changue destaca que l’educació i la memòria històrica colonial són clau. “Quan parlem de memòria colonial no és per viure instal·lats al passat, sinó que entenem que només es pot projectar el futur si reparem l’origen del racisme actual, que per a nosaltres és clarament una conseqüència del passat colonial”, afegeix la formadora de SOS Racisme, apuntant que només així serà possible un canvi de paradigma.

No es tracta únicament de “resignificar carrers i places o de treure estàtues”, sinó de “trencar amb tots els discursos i relats que estan directament lligats a la deshumanització de les persones no blanques i que fomenten la violència sobre aquests cossos”, insisteix Changue. Almenys si es vol “construir un futur per a una Barcelona realment multicultural”, conclou.

La entrada El passat esclavista de la metròpoli se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
• A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el Codi Penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara amb relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

• Fuenlabrada acentúa sus esfuerzos para eliminar las pintadas contra el odio.

 A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’any 2022, un dels àmbits estratègics d’intervenció del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, d’ara endavant SAiD, ha estat el sistema educatiu. A més a més, aquest interès s’ha vist acompanyat d’un increment de les denúncies rebudes pel servei sobre violències i discriminacions interpersonals i institucionals ocorregudes a escoles i instituts.

Per una banda, ens trobem amb violències i discriminacions interpersonals comeses contra l’alumnat racialitzat i/o la seva unitat familiar. En aquests casos, els agents per petradors són altres joves. Les conductes reportades han consistit en violència verbal com insults, burles, comentaris racistes menyspreus o to elevat -, violència física i l’exclusió d’aquestes persones en la participació de les dinàmiques educatives i/o d’oci típiques de contextos escolars. Per altra banda, s’ha denunciat la violència institucional, exercida per la mateixa escola o institut, o pels seus agents. Aquesta violència es dirigeix contra l’alumnat però també, de nou, contra la unitat familiar. Algunes de les conductes informades han estat la criminalització i adultització de menors, la sospita constant d’una mala conducta, la desprotecció de la víctima un cop la institució és coneixedora d’una victimització, el tractament hostil, el qüestionament envers la situació i la negació o minimització del racisme.

Les demandes que més arriben al SAiD són les referides a episodis de violència interpersonal, tot i que les denúncies contra violències i discriminacions institucionals s’han incrementat. La problemàtica resideix en el fet que no totes les demandes que rebem s’acaben constituint com a cas assumit, donat que l’asimetria que es crea en una situació de racisme en el sistema educatiu provoca que les víctimes tinguin por a les conseqüències que pot tenir la seva denúncia, que el fet de fer valdre els seus drets pugui empitjorar la situació i, fins i tot, creuen que no es pot prendre cap acció per abordar de forma efectiva la problemàtica.

Les accions que el SAiD ha emprès per abordar els casos de racisme en el sis tema educatiu es poden agrupar en accions d’acompanyament psicosocial i accions legals. Val a dir que aquestes accions s’han desenvolupat de forma paral·lela i complementària, ja que en aquest tipus de violències i discriminacions la reparació és més complexa i implica la reparació individual de la víctima directa, però també el treball sobre el dany causat a la unitat familiar.

Quant a l’acompanyament psicosocial,aquest se centra en la restauració del dany causat i en aconseguir la responsabilització i la reparació per part de l’agent perpetrador. Per tant, les accions desenvolupades es dirigeixen a la víctima, a la unitat familiar i a l’ofensor mateix. Alguns exemples d’accions dutes a terme en el marc de l’acompanyament són: la intermediació entre la víctima (i la unitat familiar) i l’agent perpetrador, l’assessorament jurídic, la derivació a altres serveis específics en atenció a les particularitats del cas i la facilitació d’eines i recursos per poder abordar la situació concreta, però també per prevenir altres episodis de racisme en les aules. En aquest aspecte, fins i tot ha arribat a participar l’àrea de Formació de SOS Racisme per fomentar la capacitación de les professionals i el coneixement de la problemàtica en aquest àmbit. És important subratllar que aquest acompanyament es dona tant quan les violències i discrimina- cions són interpersonals com institucionals.

Pel que fa a les accions legals, han consistit en: la comunicació de la situació a la ins- pecció educativa, i la subsegüent activació de la via administrativa, i la denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat de Catalunya. El repte per als pròxims anys és l’ús de la via jurisdiccional, tant contenciosa administrativa com civil, per continuar protegint i defensant els drets de les víctimes. A més a més, aquestes vies porten associada una major reprovació de la conducta denunciada, i en conseqüència, una incidència social i política més àmplia.

Tot i que els casos que estem treballant mostren vulneracions i danys en la dignitat de la persona, la igualtat de tracte i no discriminació i la integritat física i moral, la limitació que hem d’enfrontar és la incapacitat del dret penal per respondre davant d’aquestessituacions perquè els estàndards probatoris del sistema impossibiliten la inversió de la càrrega de la prova, tot i que és la insígnia del dret antidiscriminatori, i per tant l’acreditació del racisme en els fets és un exercici pervers.

Ara bé, l’anàlisi de les demandes que ens arriben i el treball exhaustiu dels casos assumits evidencien que el racisme en el sistema educatiu no es presenta només com la violència interpersonal o institucional que ocorre en una escola o institut en concret, de forma aïllada. Considerar només aquestes dues parcel·les de les expressions del racisme en el sistema educatiu suposa una mirada parcial a la realitat i, per tant, un combat insuficient contra el racisme.

A continuació s’exposen algunes mostres de racisme en el sistema educatiu en conjunt, més enllà de les dues tipologies tractades, que el SAiD ha detectat en el seu treball diari. En primer lloc, el racisme estructural del sistema educatiu català pot manifestar-se com un accés desigual a oportunitats educatives i també com una mala distribució de recursos educatius. No obstant això, mereix una atenció especial l’anàlisi de les mesures implementades per evitar la segregació escolar i els plans de prevenció i detecció de la radicalització de joves. Per una banda, les mesures per evitar la segregació educativa són considerades mesures d’acció positiva per garantir oportunitats educatives. Ara bé, la presa d’accions, presumptament positives, per part de l’Administració, sense una anàlisi antiracista del context social, pot donar lloc a discriminacions i situacions injustes.

Prenent com a exemple el paquet de mesures preses per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2022, per evitar la segregació escolar, veiem que infants i joves, que havien estat en contacte amb serveis socials per necessitats econòmiques, van ser desplaçats de l’escola o institut on es volien matricular per iniciar una escolarització forçada a altres institucions. El rerefons de la mesura era fomentar la diversitat i brindar opcions educatives sense que les opressions estructurals operants fossin una limitació per als menors. Tanmateix, el resultat és que aquestes mesures antisegregació afecten en grau més alt a famílies racialitzades i/o migrants, perquè el mateix racisme estructural els relega en la posición social i els impedeix el gaudi d’altres drets vinculats, com la feina o l’habitatge, i per tant aquestes famílies no poden decidir lliurement sobre l’educació dels seus fills.

A més, aquesta mesura és un reconeixement per part de l’Administració del fet que no tots els centres educatius compten amb els mateixos recursos ni la mateixa qualitat educativa. Si el sistema educatiu té com a prioritat el foment de la diversitat i l’equitat educativa, per què no inverteix en totes les escoles, en termes de finançament, infraestructura i accés a recursos educatius, o bé desplaça tot l’alumnat, i no només aquel col·lectiu que ha estat en contacte amb serveis socials? Per tant, com de positiva és aquesta iniciativa? Pot impulsar les oportunitats educatives d’un grup específic, però per les conseqüències que té no és una mesura adient per lluitar contra el racisme estructural en el sistema educatiu, ja que encara persisteixen reptes i patrons segregadors (com la segregació residencial o la manca d’equitat en l’accés a recursos educatius i oportunitats).

D’altra banda, el segon exemple de racisme estructural és la creació del Pla de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització als Centres Educatius, conegut per les seves sigles “PRODERAI” per Mossos d’Esquadra i el Departament d’Ensenyament, que es va impulsar l’any 2016. Aquest protocol fomenta la participació del professorat i les direccions de centres educatius per assenyalar processos de radicalització en l’alumnat. Aquest protocol va reforçar estereotips, sospites i pors cap a certs grups d’alumnes, que lluny de respondre a una necessitat securitària general, va impactar en les oportunitats educatives i en la vida privada de molts/es alumnes. En aquest sentit, és criticable que el mateix sistema educatiu es posi a disposició per exercir com un mecanisme de control i de criminalització.

En segon lloc, el racisme institucional en centres educatius es manifesta en polítiques, pràctiques o procediments dins de les institucions escolars que generen desigualtats racials. Per il·lustrar, cal una revisió antiracista del contingut curricular, donat que aquest pot estar esbiaixat cap a una perspectiva etnocèntrica europea.

En conseqüència, es limita l’educació dels estudiants i es perpetuen esquemes mentals plens d’estereotips i prejudicis i s’ignoren les contribucions i la història d’altres grups. Addicionalment, cal fomentar la representació ètnica i racial en els materials docents. També cal un replantejament de la dinamització dels espais d’oci, per ser un espai de violència cultural. Per què se celebren festes vinculades al cristianisme, com Nadal, i s’obliden les festivitats d’altres religions? També és problemàtica la representació cultural en disfresses, on es pot caure en el blackface o en representacions estereotipades de minories.

Per acabar, no podem obviar la interseccionalitat del racisme amb altres eixos d’opressió, especialment el masclisme. Resulta problemàtic el tractament sexista que rep la unitat familiar quan la via de comunicació es produeix amb una dona o l’opressió estructural econòmica i social que pateixen les unitats de convivència encapçalades per dones, que sense dubte tenen un impacte en l’accés i permanència en el sistema educatiu. En definitiva, el racisme en el sistema educatiu és quelcom que supera l’àmbit de l’aula.

És una expressió més del racisme sistèmic que opera en la nostra societat. L’abordatge d’actituds individuals i col·legiades és insuficient per reformar les institucions i estructures que perpetuen la desigualtat racial. Cal una resposta comprensiva per fomentar entorns educatius inclusius i equitatius que impacti en les polítiques i pràctiques que estan vigents dins del mateix sistema.

La entrada El racisme al sistema educatiu se publicó primero en SOS Racisme.

Aquestes persones, sovint en situació administrativa irregular, viuen amuntegades en condicions insalubres i precàries. Després de l’incendi, molts dels antics residents de la nau de Badalona s’han traslladat a un gran assentament al barri de Sant Roc o a altres infrahabitatges similars. Les administracions públiques, lluny de brindar suport o solucions estructurals, sovint desallotgen aquests espais sense oferir alternatives viables, agreujant la vulnerabilitat d’aquestes persones.

Racisme sistèmic i exclusió en l’accés a l’habitatge

Si l’accés a l’habitatge és un dels problemes més urgents per a les persones proletàries blanques, per a les comunitats no blanques és una continuïtat històrica de l’exclusió d’un dret fonamental que sempre els ha sigut negat. Aquesta exclusió afecta tant les persones en situació administrativa irregular com aquelles amb residència legal o nascudes a Catalunya. Un imaginari col·lectiu racista perpetúa la idea que les persones racialitzades, especialment les provinents del sud global o de la diàspora, són econòmicament insolvents o responsables de deteriorar els habitatges. Aquest imaginari racista es tradueix en actituds discriminatòries per part de propietaris i agències immobiliàries, mentre que el potencial arrendatari blanc té el benefici del dubte pel simple fet de ser blanc.

En aquest context, un estudi de l’any 2022 realitzat per l’Ajuntament de Barcelona va evidenciar la discriminació sistemàtica contra persones amb noms àrabs en el mercat del lloguer. Així mateix, una investigació del diari ARA en col·laboració amb els sindicats d’habitatge de Salt i Girona va revelar que el 92,10% de les immobiliàries de Girona i el 83,33% de les de Salt accepten propostes discriminatòries basades en criteris racistes.

Aquestes dades confirmen la correlació directa entre la llei d’estrangeria, la discriminació racista en l’accés a l’habitatge i la realitat de les persones que es veuen abocades a viure en assentaments i infrahabitatges.

La crisi climàtica: Un factor agreujant

En aquest marc d’exclusió social, la crisi climàtica exacerba encara més les desigualtats. Les seves conseqüències són especialment devastadores per a les comunitats que viuen en condicions de vulnerabilitat extrema. Un exemple és la situació a Huelva, on els treballadors agrícoles migrants, que viuen en els anomenats “assentaments de la vergonya”, van ser els més afectats per la recent DANA.

Aquests campaments, on milers de temporers resideixen durant les temporades agrícoles, es caracteritzen per una precarietat extrema: barraques fetes amb plàstics i palets, sense serveis bàsics ni protecció contra les inclemències meteorològiques. Tot i ser els més colpejats pel temporal, la seva situació ha quedat fora de la cobertura mediàtica estatal. Va ser el The New York Times, un mitjà de comunicació internacional, qui va donar visibilitat a la crisi, destacant les condicions extremes en les quals viuen els temporers i com el temporal va empitjorar encara més la seva situació.

Segons el reportatge del NYT, només l’organització independent La Carpa, amb recursos molt limitats, va respondre a l’emergència oferint roba eixuta, aliments i altres productes bàsics. Aquesta manca de resposta institucional posa de manifest l’abandó sistemàtic d’aquestes comunitats.

Crisi interconnectades

Les crisis de l’habitatge, climàtica i el racisme estructural no són fenòmens independents; són expressions d’un mateix sistema basat en el capitalisme racial. Aquest sistema explota i subordina sistemàticament les comunitats provinents del sud global i aquelles en situació administrativa irregular, negant-los no sols el dret a l’habitatge, sinó també qualsevol mena de protecció davant dels efectes devastadors del canvi climàtic.

Aquesta relació es manifesta amb claredat a través de la segregació urbanística, la violència econòmica i el racisme immobiliari. Les elits acumulen riquesa i recursos, mentre les comunitats racialitzades són forçades a ocupar espais marginalitzats i infrahabitatges, sense accés a infraestructures resilients ni serveis bàsics. La crisi climàtica no és, per tant, un problema natural, sinó una crisi creada i agreujada per un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el benestar de les persones.

L’exclusió del dret a l’habitatge per a les persones racialitzades i migrants respon també a una estratègia política de control i explotació. La llei d’estrangeria i la precarització laboral mantenen aquestes comunitats en una situació d’inseguretat constant que dificulta les formes d’organització o resistència efectiva. D’aquesta manera, s’assegura la seva explotació com a mà d’obra barata i desprotegida, alhora que es reforcen les jerarquies racials i econòmiques que sostenen el sistema.

Entendre aquestes interconnexions és essencial per abordar les arrels del problema. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya i abordar la justícia social i climàtica des d’un canvi estructural real.

La manca de polítiques efectives per sancionar aquestes pràctiques discriminatòries deixa via lliure a un model d’habitatge que marginalitza les comunitats racialitzades i contribueix a la seva precarització contínua. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya.

La entrada Crisi de l’habitatge, crisi climàtica i racisme se publicó primero en SOS Racisme.

El juliol de 2023, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un paquet de mesures municipals amb l’objectiu principal de posar ordre en l’espai públic. Aquestes mesures s’estan traduint en un enduriment de l’aplicació de les ordres que regulen l’ús dels carrers. El Pla inclou intervencions en la neteja dels carrers, manteniment del mobiliari urbà, reducció de conductes incíviques, actuació enfront de la venda ambulant, entre altres. Però, des que ha entrat en vigor, des de SOS Racisme entre altres entitats com Arrels hem criticat que aquest Pla vulnera els drets de les persones que viuen als carrers i dificulta el dia a dia d’uns certs col·lectius limitant l’ús de l’espai públic.

Què és el Pla Endreça per a SOS Racisme?

Per a SOS Racisme, el Pla Endreça és una estratègia de màrqueting polític, per a donar un discurs i una forma coherent i discursiva a l’aplicació de normatives ja existents que sempre han estat usades per a discriminar, excloure i restringir els drets d’uns certs col·lectius que són vists com no-persones-elegibles per a usar l’espai públic.

El Pla Endreça és una mostra més de la institucionalització del racisme, de la seva inclusió en discursos polítics i en pràctiques municipals, que esdevé en una cultura securitaria racista, discriminatòria i violenta.

L’ús del “civisme” com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure a uns certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit. Promou un discurs racista, classista i xenòfob que determina qui pot usar l’espai públic i com. Per tant, deslegitima a un gruix de la població, vulnerant els seus drets fonamentals.

Ens preguntem, sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona?

La conseqüència que més ens preocupa és la persecució racista i classista d’unes certes persones a través del mateix aparell institucional repressiu, punitiu i de control. Ara bé, aquest Pla no és un assumpte policial nou, no és una invenció nova, al contrari, es continuen reproduint les lògiques de control i repressió que SOS Racisme ve denunciant des de fa anys, a través de normativa ja existent.

El Pla Endreça crea un discurs de pànic moral, alarmista i d’expulsió de l’espai públic. Això prova el que els moviments antiracistes han assenyalat durant anys: l’esquerra i la dreta són racistes per igual. Aquestes mesures racistes, punitives, euroblancas no canvien amb els diferents partits polítics governants. Podem posar com a exemple l’eslògan d’Albiol, d’un partit de dreta, que proclama “netejar Badalona”.

No obstant això, el que sí que ha fet aquesta esquerra és instrumentalitzar a un home afrodescendent, usant-lo en el tríptic de les festes del barri del Besòs i el Maresme, on s’anuncia el Pla Endreça a través d’aquesta imatge. No volen als col·lectius en l’espai públic, però sí en publicitats i difusions per a donar compte de la seva “inclusió”, paraula qüestionada per l’antiracisme per les connotacions que té. Aquestes persones no són objectes al servei d’interessos polítics, són persones amb drets i llibertats.

On queda Barcelona Ciutat de Drets en aquest pla?

Des de SOS Racisme hem registrat denúncies de persones que assenyalen una actitud racista en l’ús i la posada en marxa del Pla Endreça. Hem pogut conèixer un testimoniatge en el qual a un grup format per persones espanyoles i llatinoamericanes amb NIE van ser multats per la policia secreta per fer soroll a la porta d’un bar mentre sortien a fumar. No obstant això, la sanció únicament va arribar a les persones amb NIE.

Per tant, quan les institucions duen a terme mesures més restrictives, als qui els afecta directament és als cossos racialitzats no blancs.

Fins a on serà capaç d’arribar el racisme institucional?

Des de SOS Racisme hem registrat actituds racistes en el marc d’ordenances municipals de civisme des de fa anys. Ens preocupa el control policial sobre cossos racialitzats no blancs. El que el Pla Endreça ha aconseguit ha estat polir el discurs en un marc higienista. Per tant, les pràctiques denunciades per SOS Racisme ara compten amb la legitimitat política i el suport discursiu cultural.

Insistim que en els casos que ens arriben a nosaltres, les persones sancionades són persones racialitzades no blanques, tinguin DNI, NIE o un altre document. Les persones blanques no són objecte de persecució policial ni d’actuacions arbitràries. Per tant, la nostra valoració del Pla Endreça és que segueix la línia d’unes pràctiques informals instaurades en les institucions públiques.

El que més ens preocupa és la difusió moderna, cuidada i higiènica que s’està fent del Pla i com aquest missatge va calant en la societat, ja afectada per discursos d’odi racista i xenòfob, i per tant especialment permeable a aquesta mena de contingut.

La entrada Sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona? se publicó primero en SOS Racisme.

L’article segon de la Llei 35/1995 estipula que es podran beneficiar de les ajudes i de l’assistència, les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual a condició que siguin ciutadanes espanyoles o bé nacionals d’algun Estat membre de la Unió Europea. Addicionalment, també quan resideixin habitualment a Espanya, o bé siguin nacionals d’un altre Estat que reconegui ajudes anàlogues als espanyols en el seu territori.

Llei limita el seu camp d’actuació provocant que totes les persones que hagin estat víctimes d’algun delicte violent o contra la llibertat sexual i no siguin europees, no es beneficiaran de les ajudes econòmiques ni de cap mena de protecció o assistència. Consegüentment, hi ha una falta d’empara sobre les víctimes de delictes d’odi.

Fa uns anys un jove va ser agredit de forma violenta per un grup neonazi per motius racistes. Quan vam sol·licitar l’ajuda i assistència per a víctimes de delictes violents se li va negar l’accés pel fet de no ser Espanyol ni Europeu.

La desvictimització és el procés pel qual la víctima restitueix i repara el dany derivat del delicte i recupera novament el control de la seva vida. Quan algú és víctima d’un delicte d’odi, el procés de desvictimització s’alenteix pel fet que el dany ocasionat recau sobre un element inherent de la mateixa persona i que no pot canviar.

La Llei 35/1995 té per objectiu aconseguir una intervenció positiva de l’Estat dirigida a restaurar la situació vital de la persona abans de ser víctima del delicte, o almenys reduir els efectes. Des d’aquesta perspectiva, és imprescindible que en l’articulat de la llei s’inclogui a tota persona, independentment de la seva nacionalitat.

Per això exigim que:

• L’ordenament jurídic deixi de generar discriminacions i desigualtats d’accés en funció de si la víctima és o no espanyola o ciutadana europea.
• Es protegeixi i s’eviti la revictimització de les víctimes de delictes d’odi garantint l’accés a ajudes i assistència.

Si volem lluitar contra el racisme, el primer pas és combatre el racisme institucional. Per fer-ho, una de les accions ha de ser revisar el nostre ordenament jurídic i modificar aquella regulació que pugui tenir un contingut racista, com la Llei 35/1995.  

La entrada La llei 35/1995 d’ajudes i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual és racista se publicó primero en SOS Racisme.

En nuestros más de 30 años de atención a personas víctimas de discriminación y violencia racista hemos comprobado que la mayoría de abusos y violencias por parte de la policía comienza con una identificación por perfil racial. ¿Qué pasará si se incorpora un arma letal a esta práctica? ¿Quién nos garantiza que no se sobreusará contra ciertos cuerpos?

Las Taser y el racismo matan.

________________________________

Versió en català

Las Taser y el racismo matan

Des de SOS Racisme Catalunya manifestem tot el nostre suport al comunicat de les organitzacions i el nostre repudi a la incorporació de les pistoles Taser en la Guàrdia Urbana de Barcelona.

A les vulnerabilitzacions estructurals i la falta d’accés a la sanitat pública d’unes certes persones i col·lectives, se li suma la criminalització i la perfilación racial i/o ètnica de les forces i cossos de seguretat. I en aquest marc, és cada vegada més evident que la salut mental de les persones racialitzades no blanques és abordada com un tema securitari, en lloc de sanitari.

Amb aquestes dinàmiques, l’administració acaba sistemàticament afeblint la salut mental col·lectiva de les comunitats racialitzades i una de les eines utilitzades per a això és la innovació tecnològica dels cossos de Seguretat Pública de l’Estat, sempre en nom de la Seguretat. Ens trobem, per tant, en un cercle en el qual la salut mental de les comunitats racialitzades resulta efectivament afeblida per por de dur a terme tasques quotidianes.

En els nostres més de 30 anys d’atenció a persones víctimes de discriminació i violència racista hem comprovat que la majoria d’abusos i violències per part de la policia comença amb una identificació per perfil racial. Què passarà si s’incorpora una arma letal a aquesta pràctica? Qui ens garanteix que no es sobreusará contra uns certs cossos?

Les Taser i el racisme maten.

La entrada Las Taser y el racismo matan se publicó primero en SOS Racisme.

Entrevistamos a Cheikh Drame, presidente de SOS Racisme Catalunya, una asociación que trabaja en la defensa de los derechos humanos desde la acción antirracista y que actualmente tiene dificultades económicas porque “no hay una apuesta fuerte y seria” por esta lucha.

Cheikh Drame (Senegal, 1992) es activista antirracista y presidente de SOS Racisme Catalunya. La entidad, que fue fundada en 1989, atraviesa ahora “un momento difícil debido a problemas de financiamiento” y se ha visto obligada a “detener parcialmente su actividad“, con la esperanza de volver en septiembre con “las fuerzas renovadas” para fortalecer la estructura del equipo.

Drame llegó a Catalunya hace más de 20 años, pero aun así no puede votar porque no tiene la nacionalidad española. Según él, es “una de las consecuencias de la ley de extranjería” y es víctima del “racismo estructural” del país.

El activista dispone de un NIE y no está en una situación administrativa irregular, pero no tiene la nacionalidad porque tiene antecedentes penales. Drame fue acusado de atentar contra la autoridad después de sufrir una actuación policial abusiva a manos de seis agentes. Fue condenado a dos años de prisión, pero finalmente no ingresó y tuvo que pagar una multa. “En este país, los derechos de la gente como yo pueden ser vulnerados y, como consecuencia, somos criminalizados y oprimidos por las herramientas del sistema que nos elimina”, explica a Público antes de empezar la entrevista.

En el último comunicado que emitieron, explicaban que, desde 2020, los ingresos públicos destinados al Servicio de Atención y Denuncia de la entidad han disminuido un 15% mientras que han asumido un 31% más de casos. ¿Qué ha pasado con estos ingresos?

Quiero pensar que hay más agentes y entidades sobre el terreno, pero también creo que nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones. Si nos llegan más casos, significa que el trabajo de SOS Racisme está bien hecho y que hay más gente que denuncia, pero la verdad es que hay mucha precariedad en general.

¿Reciben estos fondos públicos a través de subvenciones?

Trabajamos con financiamiento público de la Generalitat, del Ayuntamiento de Barcelona o la Diputación. También tenemos convenios, uno de los más importantes es con el Ayuntamiento de Terrassa, donde replicamos un Servicio de Atención y Denuncia. Las socias también nos hacen aportaciones y tenemos recursos de privados.

En abril iniciaron una campaña de micromecenazgo que ya ha terminado. ¿Hasta qué punto un servicio de carácter público debe pedir el apoyo económico de la ciudadanía y no reclamar más responsabilidad a la administración?

Lo que pasa con las subvenciones es que se reciben después de haber hecho el trabajo. Como entidad social, hacemos lo que debemos hacer y aun así tenemos dificultades y debemos pedir un crédito porque sabemos que no recibiremos el financiamiento hasta finales de año. No quiero cargar directamente contra las administraciones porque aún trabajamos con ellas y tenemos reuniones programadas, pero sí que echamos en falta esta apuesta seria.

“Nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones”

Nos encontramos ante un nuevo gobierno que habla de un programa antirracista y por eso quiere acercarse a nosotros. Pero estamos precarizados, no tenemos manos. Lo que queremos es la garantía de que las cosas que ya funcionan lo sigan haciendo. No queremos que nos engañen, porque al final los partidos políticos quieren reconocimiento. La Oficina por la No Discriminación (OND) del Ayuntamiento de Barcelona nos deriva casos. Funcionamos, pero la lucha antirracista va muy retrasada e implica muchos niveles. El racismo es una violencia estructural que impregna todas las capas de nuestra sociedad.

¿Qué escenarios se plantean a partir de ahora?

Estamos con servicios mínimos, pero no hemos cerrado. SOS Racisme es una entidad pequeña y abarcamos toda Catalunya y, por tanto, no es fácil. Nadie entra a la entidad por el dinero que se gana, sino porque tiene un compromiso con la lucha. Cerrar no era una opción, pero si el volumen de trabajo es muy elevado no podremos atender con la misma calidad. Tenemos un solo abogado penalista con más de 100 casos.

Hemos terminado la microfinanciación, no hemos alcanzado el objetivo ideal, pero sí el mínimo. Hemos recibido el apoyo de la gente, unos 11.000 o 12.000 euros. En septiembre volveremos con las fuerzas renovadas para llegar a muchos otros espacios, hacer formaciones y fortalecer el equipo.

¿Ahora hay más casos o se denuncia más? ¿Se están volviendo a normalizar situaciones de racismo explícito?

Siempre hemos tenido racistas en este país, pero ahora se sienten más legitimados. Antes había un consenso social y actitudes que mediáticamente no se toleraban. En los medios de comunicación no se permitía decir barbaridades como las que dicen ahora cuando vinculan inmigración y delincuencia.

“En España siempre ha habido personas racistas, pero ahora se sienten legitimadas”

Cuando yo era pequeño, en las plazas de mi pueblo se gritaba “¡Viva Franco!” y “¡Fuera inmigrantes!“. Esto ya no pasa, pero la población migrante y racializada ha aumentado y el discurso racista está más legitimado. Este fenómeno no es gratuito, responde a la globalización, a cuestiones geopolíticas y a las relaciones de poder que existen entre colonizadores y antiguas colonias. No se está gestionando de la mejor manera y se está criminalizando la pobreza.

Nosotros trabajamos contra el racismo y no contra la xenofobia, porque tenemos casos de gente racializada que ha nacido aquí y que aún le dicen que “se vaya a su país”. Nacionalidades como la italiana, más numerosa en el territorio catalán, no tienen estas dificultades. Tenemos una problemática de justicia social y las élites han hecho creer a la población que la culpa es del que es pobre y diferente.

Tampoco podemos obviar las redes sociales, ya que los algoritmos favorecen la difusión de fake news y los creadores de contenido de derechas. Han distorsionado la línea que separa libertad de expresión y delito de odio, haciendo que el racismo se exprese de todas las maneras y que la sociedad continúe reforzando estereotipos reduccionistas.

En Europa se mantienen programas como Frontex, que militariza las fronteras para impedir la llegada de personas del Sur Global. Este tipo de políticas tienen consecuencias trágicas, como ocurre en el Mediterráneo o en Melilla… ¿Temen que con la deriva ideológica que está tomando el continente se endurezcan aún más estas medidas?

No nos da miedo porque ya nos lo esperamos. El Gobierno español ha estado trabajando con una legislación que criminalizaba a las ONG que rescataban personas que se ahogaban en el mar. Todo esto respondía a una lógica europea de fortalecer y enviar un mensaje claro.

Las personas que se dedican a rescatar me contaban que una vez tenían frente a sí dos embarcaciones de migrantes que naufragaban y un gran barco de Frontex con todas sus herramientas y recursos que no movió un dedo. Y cuando les preguntaron por qué no ayudaron, respondieron que hacían trabajos concretos de detección de terrorismo. No hay una voluntad real y el mundo geopolíticamente se está moviendo.

“Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos”

Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, en este caso del continente africano, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos. No quieren que se rompa la relación de poder que deriva del colonialismo porque hay muchos tratados, como el de pesca entre España y Senegal. Desde el movimiento antirracista pedimos verdad, justicia, reparación y garantía de no repetición.

Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco. La Guardia Civil patrulla aguas de Senegal para evitar inmigración irregular, pero si fuera al revés, habría una guerra. Nos hablan de mafias, pero los compañeros de Top Manta y de venta ambulante que se habían dedicado a la pesca nos lo explican.

¿Qué cuentan?

No puede ser que en la embajada de España en Senegal haya un cartel que diga que ni cumpliendo todos los requisitos se garantiza un visado. Y si te lo niegan, no te devuelven el dinero y tu pasaporte no sirve para nada. Debes hacerte uno nuevo si quieres pedir el visado otra vez.

El discurso de los políticos es que no están en contra de la inmigración, pero que debe ser legal y ordenada. Se están pidiendo vías seguras, pero tal vez a una persona que ha presentado todos los requisitos legales para huir de la guerra se le está negando el visado.

La lucha antirracista pide la derogación de la ley de extranjería. ¿Qué implica y por qué consideran que debe derogarse?

Apostamos por la derogación, pero hay que puntualizar que nosotros nos sumaremos a todo lo que pueda conllevaruna mejora para las condiciones de vida de las personas migradas. Consideramos que la ley de extranjería es injusta y que atenta contra el artículo 13 de la Declaración Universal de Derechos Humanos, que dice que toda persona tiene derecho a migrar dentro de un territorio y a migrar fuera de las fronteras de su estado y regresar a su país de origen.

Es una ley perversa que explica muchas de las situaciones que podemos ver en la calle. Aunque las competencias de extranjería son estatales, podemos ver cómo el Ayuntamiento de Jaume Collboni vuelve a sacar a la Guardia Urbana a las Ramblas de Barcelona para golpear a las personas que se dedican a la venta ambulante.

Es cierto que prácticamente ya no hay manteros.

Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita. Se decía que los problemas de inseguridad eran culpa de los manteros, que hacían competencia desleal, había un discurso que justificaba toda esta brutalidad. Ha habido casos de asesinatos, como el del hombre que tiraron en Montjuïc. El racismo mata y con el gobierno de Ada Colau tuvieron una tregua porque se hizo mucho trabajo en la defensa del derecho a la vida.

“Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita”

Hablemos de los centros de internamiento de extranjeros (CIE).

En los CIE se interna a personas sin haber cometido ningún delito. Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito. En las prisiones hay culpables de crímenes horribles, pero mínimamente se les garantizan unos derechos. En un CIE, no. Hemos visto palizas, no entran cámaras. Idrissa Diallo fue un joven que pidió asistencia médica en un CIE, se le negó y murió por una negligencia institucional. El Estado intentó taparlo de una forma muy indigna.”Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito”

Si por suerte te escapas de ir a un CIE, eres una persona de Senegal y buscas trabajo, lo primero que te dicen es que necesitas los papeles. Pero ¿qué haces si tienes que estar dos años en el estado español para poder regularizarte mediante el arraigo? No quiero vender drogas, no he encontrado a nadie que me explote en el campo sin contrato. Entonces me voy a las naves de Badalona, compro productos y me dedico a la venta ambulante. Si el problema es que hay una gran operación de falsificación, que inspeccionen el puerto, pero aquí entran dinámicas capitalistas que no interesan.

En el caso de los menores, que tienen la etiqueta de MENA [Menores Extranjeros No Acompañados], se fijan en el hecho de que sean extranjeros y los derechos de la infancia quedan en un segundo plano. La ley de extranjería vulnera derechos de forma flagrante.

¿Podría concretar aún más?

No nos permiten votar, no nos permiten opositar, no nos permiten hacer muchas cosas. Ahora mismo tengo un NIE autorizado para trabajar, pero he tenido otros que no. ¿De qué te sirve tener eso y no estar autorizado para trabajar? Te están condenando a una situación de precariedad.

No puedo votar porque no tengo nacionalidad. ¿Cómo funciona? ¿Cuál es la lógica colonial de nuestros estados? Yo y toda persona procedente del continente africano necesitamos vivir aquí diez años mínimo para poder optar a la nacionalidad. Una persona latinoamericana quizás en uno o dos años ya tiene derecho.

Cuando dicen “sin papeles”, el imaginario colectivo de la población catalana y española piensa en alguien como yo o un magrebí saltando la valla o viniendo en patera, cuando la realidad es completamente diferente. La población negra representa el 1% de la inmigración irregular en el estado

¿Qué impacto tendría la aprobación de la ILP de regularización de inmigrantes que permitiría legalizar a medio millón de personas que viven en España desde antes del 1 de noviembre de 2021?

Hay victorias simbólicas que no podemos dejar de lado. Esto no significa que queramos ser instrumentalizados o que no seamos conscientes del juego político. Todo el proceso de organizar la recogida de firmas, involucrar a tanta gente y apelar al privilegio blanco y a las personas racializadas que son españolas ―en una ILP solo pueden votar las personas que tienen nacionalidad― ha sido muy importante.”Tenemos una izquierda acomplejada que no es capaz de decir que la migración aporta mucho más de lo que se lleva”

Que se apruebe a trámite también es una victoria simbólica. En un estado de derecho con cierta conciencia antirracista, deberían ser los mismos políticos los que regulen todo esto, sin esperar que la sociedad se autoorganice y lo pida. Y hago un paréntesis: tenemos una derecha muy consciente de lo que quiere en materia de migración y una izquierda acomplejada que no es capaz de decir abiertamente que la migración en este país aporta mucho más de lo que se lleva.

Ahora está la oportunidad de ver cómo se posicionan los partidos de izquierdas, qué discursos tienen, y ver si llegaremos a la aprobación. Ha sido muy bonita la lucha que se ha llevado a cabo en diferentes territorios estatales, sobre todo en Catalunya, y que población con diferentes grados de privilegio y de opresión entienda que esta regulación es necesaria porque estamos hablando de la vida.

La entrada Cheikh Drame (SOS Racisme): “Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco” se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia de la sentència sobre els crits racistes a Vinícius, 10 de juny 2024.

Tres aficionats del Valencia C. F. han estat condemnats a vuit mesos de presó i a dos anys sense poder
entrar a estadis de futbol per haver proferit insults racistes contra el jugador del Real Madrid Vinicius
durant el transcurs del partit entre aquests dos equips celebrat el 21 de maig de 2023. La sentència,
que es va conèixer el passat dia 10 de juny de 2024 després de que els acusats reconeguessin els fets,
els condemna per la comissió d’un delicte contra la integritat moral (art. 173 CP) amb l’agreujant
d’haver actuat motivats pel racisme (art. 22.4º CP).

Racisme, dret penal i pràctica jurídica

La primera conclusió que se’n deriva d’aquesta notícia és enormement positiva. El missatge que es
dóna institucionalment als aficionats és molt potent. Qui a partir d’ara porti a terme actes racistes en
un camp de futbol pot acabar condemnat penalment, el que sens dubte farà que molts s’ho pensin més
d’un cop a l’hora de proferir insults o realizar gestos d’aquest tipus. És, per tant, una condemna que
cohibeix a qui pot ser proper, en major o menor mesura, a idees racistes, ja que sap que pot ser
castigat durament si les exterioritza.

Per altra banda, la condemna és també positiva perquè té una vessant educativa. La sentència fa
entendre a la societat, en un sentit general, que el comportar-se racistament és quelcom equivocat,
greu i que socialment no està permès. La condemna envia un missatge als espanyols, aficionats o no al
futbol: els comportaments racistes són constitutius de delicte.

Aquestes dues conseqüències ens mostren com d’important és la inclusió del racisme com un
comportament penalment reprovable. El poder simbòlic del dret penal contribueix en aquests casos a
generar efectes dissuasoris i educatius, tant en els propis condemnats com en la gran massa
d’aficionats al futbol, així com en la ciutadania en general. La Fiscal contra los Delictes d’Odi i
Discriminació de València, Susana Gisbert, s’ha expressat en aquesta mateix sentit: «Por un lado,
estoy segura de que estas personas no volverán a hacer hechos de esta índole, que han reflexionado
sobre la trascendencia de los mismos, pero, además, sirve como aviso a navegantes para que unos
eventuales autores sepan que no sale gratis».

La Fiscal també ha afirmat que la sentència dóna un missatge a les «eventuales víctimas» perquè
«sepan que están protegidas por la Fiscalía y los juzgados». Certament, un cas amb tant de rebombori
mediàtic (sense dubte derivat del club en el que juga Vinicius) dóna un missatge d’esperança a les
futures víctimes de racisme, ja que aquesta condemna els pot fer pensar que institucionalment es farà
tot el necessari per a rescabalar els seus drets. Malauradament, existeixen moltes possibilitats de que
les futures víctimes no tinguin el suport del que ha gaudit el jugador del Real Madrid i acabin
transcorrent pel camp judicial sense l’empara necessària, encadenant decepció rere decepció o,
direcatment, maltractament rere maltractament.

La diferència entre el context en el que s’ha desenvolupat aquest cas i els de les víctimes anònimes és
radical. El cas Vinicius ha tardat poc més d’un any en resoldre’s i ho ha fet positivament, quelcom
coherent amb les circumstàncies del supòsit: els fets delictius han estat televisats, han rebut una
cobertura mediàtica posterior inaudita i ha comptat amb la inestimable influència de l’enorme
capacitat de moure recursos econòmics i institucionals que han tingut el jugador i del seu club. Per
contra, els casos en que les víctimes són anònimes disten molt d’aquestes característiques. Les
denúncies poden no jutjar-se mai, degut als recurrents arxius dels procediments. En el millor dels
casos, s’arribarà a judici passats anys de la interposició de la denúncia i amb moltes possibilitats de
que el procediment acabi amb una sentència absolutòria per a l’agressor racista. I això s’explica pel
tipus de pràctiques que caracteritzen els processos judicials que aborden les denúncies per incidents
racistes: arxius sense ni tan sols haver practicat cap diligència d’investigació, falta d’impuls processal
per part de jutges i fiscals, oposició a les diligències sol·licitades per les representacions legals de les
víctimes, hostilitat i/o falta de coneixement a l’hora de realitzar les declaracions a víctimes,
minimització dels fets, acceptació de versions exculpatòries dels agressors, etc. Un seguit de
pràctiques que genera un baixíssim grau de condemnes i un encara menor percentatge de sentències
en les que es contempli la dimensió racista dels fets a través de la inclusió de l’agreujant de racisme.
Si preguntem a les víctimes quina opinió el hi mereix el sistema de justícia espanyol ens n’adonarem
que el sentiment s’apropa més a la desconfiança i a l’enuig que no pas a la confiança i a l’agraïment.

Racisme, futbol i societat

Per altra banda, la condemna és molt positiva però no serà la solució màgica per a erradicar el racisme
en els camps de futbol. El futbol està integrat a la cultura popular del país i genera uns índexs de
participació (i passió) de la comunitat que reflexen molt fidedignament com és la nostra societat i les
lluites polítiques que hi estan inserides. I si la societat està estructurada pel racisme (com és el nostre
cas), el futbol ho revelarà tard o d’hora.

Aquesta relació entre futbol, societat, cultura i política no és una característica només espanyola, sinó
que es pot detectar en innumerables racons del món i respecte a diversos conflictes socials i polítics.
Més enllà del clàssic Real Madrid-Barça a Espanya, podem trobar els Celtic-Rangers a Escòcia,
PSG-Marsella a França o River-Boca a Argentina entre molts altres. I si parlem de racisme i futbol,
podem citar la França de 1998 dels Thuram, Zidane, Henry i Djorkaeff, que avui sembla haver donat
el relleu als Thuram (fill), Mbappe, Dembele i Koundé, en la seva lluita contra la ultradreta de Le Pen
(primer el pare i després la filla). L’exemple francés ens ajuda a reconèixer el futbol com a catalitzador
d’identitats nacionals i/o territorials a Europa i la seva connexió a la blanquitud i a la idea d’Europa
pels europeus (blancs).

Històricament, el racisme en el futbol s’ha exterioritzat de forma més agressiva a través dels grups
d’animació ultres. El hooliganisme ha tingut generalment una forta retòrica nacionalista, que sumada
a la cultura de la violència, ha generat autèntiques bombes de rellotgeria si parlem en termes de
violència racista. Si fem una ullada a un passat no tant llunyà, veurem que a l’Anglaterra de la dècada
dels vuitanta, quan va coincidir una creixent precarització del treball derivat de les polítiques
neoliberals de Thatcher amb la popularització del discurs xenòfob contra la immigració (discurs que
pretenia assenyalar als nouvinguts com a boc expiatori de la precarització que patien les famílies
angleses i que va tenir un especial arrelament entre els homes joves blancs de classe treballadora amb
poca formació acadèmica), el hooliganisme va créixer enormement, mostrant-se com un moviment
profundament racista i d’on era habitual que en sortissin crits i càntics contra jugadors negres (per
exemple, el cas de Ian Wright o John Barnes, entre molts d’altres). El mateix va passar a Itàlia amb els
crits racistes contra jugadors com Paul Ince o George Weah. També a Holanda, Alemanya o Suècia. I,
és clar, a Espanya, on grups com els Ultra Sur, el Frente Atlético, els Boixos Nois o les Brigadas
Blanquiazules han estat autèntics focus de racisme als estadis, amb la col·laboració indispensable i
lucrativa de les juntes directives de Real Madrid, Atletico de Madrid, Barça o Español, entre altres.
Per cert, el València és un club que històricament també ha alimentat aquest tipus de grups, no sent
casualitat que els aficionats condemnats pel cas Vinicius fossin identificats a la zona de Mestalla en la
que històricament s’han situat els ultres.

No podem obviar que els primers cops que es va sentir el crit del mico als estadis espanyols va ser en
episodis de contagi dels aficionats comuns respecte dels crits sorgits als gols on es situaven aquests
grups ultres. Són episodis coneguts els crits del simi al Bernabéu contra el porter nigerià Wilfred als
anys vuitanta, contra el brasiler Roberto Carlos al Camp Nou als noranta o contra el camerunés Eto’o
a la Romareda a inicis dels anys 2000. Però, com deiem, és important no reduir el racisme al context
dels ultres. Seria simplista i ens faríem un flac favor. La mentalitat racista està impregnada en el
ciutadà de peu (hi és com a mínim de forma latent) i espera les condicions idònies per a expressar-se
als estadis. Al nostre país el racisme encara és una forma de racionalitat del ciutadà mitjà i es
configura com una forma normal de relacionar-se amb la realitat, també als camps de futbol. Sinó no
s’entendria el grau d’acceptació que aquest tipus de insults tenen en els camps de futbol espanyols (i
en part de la premsa esportiva), on s’ha arribat a minimitzar i justificar la seva dimensió
discriminatòria.

Ara bé, de la mateixa forma que el futbol cohabita amb el racisme, pot ser un espai de reivindicació
antiracista amb un potencial extraordinari, precisament pel seu component popular. A Anglaterra,
Alemanya, Itàlia o Espanya hi ha hagut moviments institucionals contar els racisme. La llei de 1991 al
Regne Unit contra els crims al futbol, campanyes de clubs a Alemanya o campanyes de l’associació
de jugadors a Itàlia. A Espanya, tenim la DIS (Dirección de Integridad y Seguridad) com a organisme
que des de La Liga (junt amb el Departament de Competicions) elabora els informes sobre racisme al
futbol des de 2015. Es supervisen els partits i es fan informes que poden desembocar en denúncies (als
organismes disciplinaris de competició o a la justícia ordinària).

Però és insuficient. Les mesures no són contundents i masses expressions de racisme surten impunes.
Algunes idees per a actuar contundenment contra el racisme en el futbol podrien ser: 1) Que des del
primer moment es punissin les expressions de racisme, parant el partit i suspenent-lo; 2) Que els clubs
fossin inflexibles amb aquestes actituds i que no utilitzessin els mitjans de comunicació per a restar-li
transcendència (sabem de la relació clientelar entre alguns mitjans i alguns clubs); 3) Que els clubs
identifiquessin i expulsessin indefinidament als aficionats, jugadors o empleats que actuessin de forma
racista, sense necessitat de condemna judicial; 4) Que els aficionats que no actuen de forma racista no
permetessin aquestes actituds als estadis i s’enfrontessin sense embuts i sense excuses als que sí que
ho fan, siguin o no del seu equip; 5) Que els jugadors blancs s’impliquessin sense reserva a favor de
les denúncies dels seus companys de professió negres, el que donaria una imatge de solidaritat
antiracista potentíssima, amb gran capacitat transformadora donada la transcendència social que tenen
les actituds dels jugadors de futbol entre la ciutadania i, especialment, entre els nens i el jovent; i 6)
Que, més enllà de campanyes políticament correctes contra el racisme, des de les institucions (La Liga
i RFEF) es punís de forma exemplar qualsevol expressió de racisme al futbol i, en cap cas, es
relativitzéssin les denúncies.

En definitiva, seria necessari que l’antiracisme fos una política transversal i seriosa, impulsada per les
institucions i recolzada per la societat. També pensada per a intervenir en el fútbol. Mentrestant, ens
queda la denúncia dels jugadors que pateixen els insults i alcen les seves veus (i els seus punys) contra
el racisme. En el cas de Vinicius, el valor de la sentència és gegant, però hi ha molta feina a fer.

La entrada Racisme, futbol i el cas Vinicius se publicó primero en SOS Racisme.