En Tinashe porta ja vivint aquí divuit anys, la meitat de la seva vida. Actualment viu a Sabadell i feia tres mesos que va començar a treballar com a captador de fons per a Acnur. A causa de la seva feina sempre va canviant de zona, i aquesta vegada anava per tercer cop a treballar a la Garriga amb el seu company de feina Carles. Aquell dia de Juliol va començar el seu torn, com sempre, a les nou del matí. Aquesta vegada, just davant la comissaria de la Policia Local, lloc on prèviament van demanar permís per a ser-hi. Mentre feia la seva jornada de manera rutinària, se li va apropar una dona, veïna de la Garriga, i li va dir:
–A pedir esta mierda de firmas, ¡fuera de aquí!
En Tinashe, sorprès per aquella reacció, només li va contestar:
–No hace falta que faltes al respeto.
Per evitar-se problemes amb aquella veïna, va decidir canviar de cantonada i seguir treballant amb normalitat. Al cap de vint minuts un policia se li va apropar i li va preguntar que què feia allà, tot i ser obvi pel seu uniforme. Seguidament, va començar a interrogar-lo i a fer-li preguntes com des de quina hora portava allà. En Tinashe va respondre tranquil·lament que des de les nou del matí. Però el policia va continuar increpant-lo:
-¿Qué llevas en los bolsillos? Tenemos una denuncia de que estás aquí vendiendo unos productos.

Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur.

En Tinashe no podia creure el que li estava passant, ell només estava allà fent la seva feina, i el policia sense esperar resposta va començar a escorcollar-lo, mentre ell li explicava que era una equivocació. L’agent, com que no trobava res, es va justificar mentre es burlava dient, “como todos los negros son iguales…”. En Tinashe va respondre a l’agent dient que no tenia clar que aquella actuació fos legal, i menys el comentari sobre els negres, i que volia parlar primer amb el coordinador de la seva empresa. El policia en sentir això, el va amenaçar de fitxar-lo i demanar-li el document d’identitat. En Tinashe va manifestar-li que volia posar una queixa pel tracte rebut. Seguidament, el policia el va portar de manera violenta cap a comissaria, junt amb el seu company de feina, amb l’excusa que el portaven només a efectes d’identificar-lo, tot i que ja estava identificat.
Un cop a comissaria, va intervenir un caporal, tot insistint en el fet que no calia que posés cap reclamació. En Tinashe va decidir llavors trucar al seu advocat, i aquest li va recomanar que reclamés l’Acta de Diligències on constés per què l’havien detingut, evidenciant que era un abús de poder i una detenció il·legal per evitar que ell interposés una queixa pels comentaris racistes.
Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur. No li van permetre parlar amb els seus companys, ni tan sols amb en Carles qui, indignat pels fets, va tornar a la comissaria per posar una queixa, que tampoc li van acceptar.

Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.

L’endemà en Tinashe va rebre la comunicació oficial del seu acomiadament, on s’argumentava que havia estat “pillat in fraganti” pels Mossos d’Esquadra venent drogues mentre treballava a la Garriga, i que a més tenia antecedents per vendre drogues davant les escoles. Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.
Un cop recuperada la seva feina, el següent pas d’en Tinashe va ser apropar-se a SOS Racisme per iniciar una denúncia contra l’agent que el va detenir i abusar d’ell il·legalment. El perfil racial és un criteri normalitzat en moltes identificacions o controls, en ls quals es demana la documentació a persones seleccionant-les pel seu aspecte físic; pel que semblen, i no pel que han fet. Aquests controls es donen de forma generalitzada i amb total impunitat, tant en espais públics com privats freqüentats per persones amb trets físics identificats com a diversos per la població majoritària.
Aquesta mena de fets mostren a la societat que les persones de fenotip no dominant –tant estrangera com local– són sospitoses a ulls de l’Estat. Vinculen l’aparença física amb l’incompliment de la norma i reforcen l’estigmatització i la criminalització de les persones racialitzades, fet que dificulta la convivència democràtica i normalitza el control social per part de la policia.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: La criminalització sistemàtica de les persones racialitzades se publicó primero en SOS Racisme.

 
“Las represalias y actos de hostigamientos, además de las reivindicaciones mencionadas me llevaron a plantear demandas ante la jurisdicción Social por Correcta clasificación Profesional y cantidades acumuladas y Vulneración de Derechos Fundamentales.”

LABORATORIO REIG JOFRE S.A. denunciada por dos trabajadores de origen extranjero ante la Fiscalía de Barcelona por presuntos delitos de Discriminación y Odio, además de acumular demandas, de los mismos trabajadores, ante la jurisdicción Social por vulneraciones de derechos fundamentales, impugnación de despido disciplinario y extinción de la relación laboral por incumplimiento grave del empresario, razón de acoso laboral descendente. La Inspección de Trabajo de Barcelona le tramitó dos expedientes sancionadores el pasado 2018 y ahora investiga nuevos supuestos de infracciones. El Comité de Empresa de la planta de Sant Joan Despí es imprescindible cooperador necesario en los presuntos incumplimientos de la legislación laboral vigente.

Reivindicar derechos laborales e igualdad real, económica y en materia relaciones laborales, puede salir caro, aún en este siglo XXI y en el seno de la Unión Europea. Es lo que me sucede a mí, Alexky Zamora Calderón, trabajador inmigrante de origen cubano que desde el 20 de Octubre de 2010 y hasta el pasado 6 de Mayo de 2019 era trabajador de la empresa farmacéutica LABORATORIO REIG JOFRE S.A. en su sede de Sant Joan Despí. Desde el año 2016 hasta mi despido las relaciones entre la dirección de la empresa, mis mandos jerárquicos y yo se fueron deteriorando por el hecho de reivindicar mis derechos laborales y salariales establecidos en el Estatuto de los Trabajadores y el convenio colectivo, Convenio General de la Industria Química, me refiero a: la correcta clasificación profesional y, por de ello, el abono de la diferencia salarial dejada de percibir entre las dos categorías los últimos 12 meses y la cotización retroactiva a la Seguridad Social por ello, el reconocimiento de la correcta fecha de antigüedad y la eliminación de una clausula con presunción de abusiva del contrato de trabajo. Estas reivindicaciones nada gustaron a la dirección de la empresa y a pesar de que acudí al Comité de Empresa, para su apoyo y la defensa de mis derechos, no había nada que hacer ya que este órgano actúa como colaborador necesario para que se puedan concebir todas esas irregularidades.

Denuncié varios supuestos de infracciones a Inspección de Trabajo y ésta, después de practicar las correspondientes investigaciones, terminó sancionando a LABORATORIO REIG JOFRE, en 2018 a través de dos expedientes sancionadores.

Las represalias y actos de hostigamientos, además de las reivindicaciones mencionadas me llevaron a plantear demandas ante la jurisdicción Social por Correcta clasificación Profesional y cantidades acumuladas y Vulneración de Derechos Fundamentales.

Fui afiliado del sindicato Comisiones Obreras de Cataluña, CCOO, pero renuncié a dicha afiliación a mediados de 2018 porque a pesar de mantener informado de todo lo que me sucedía al responsable Área de Acción Sindical de CCOO Industria del área de atención de la empresa, Baix Llobregat – Alt Penedés – Anoia – Garraf, no se me brindó apoyo real ni ayuda efectiva y eficaz durante los peores momentos de las situaciones sufridas. Este 2019 llegue a quejarme directamente a la Comisión Ejecutiva Nacional Confederal de CCOO en Madrid y el pasado 18 de Marzo de 2019 recibí correo electrónico del Secretario de Política Territorial, Acción Social y Migraciones de CCOO Cataluña y ésta fue tan decepcionante como increíble ya que no le interesó en lo más mínimo, una vez más, brindar apoyo al trabajador extranjero discriminado y acosado, me dijo el dirigente sindical que, cito textual, “el sindicato no tiene por habitual adherirse a procedimientos jurídicos que no hayan sido instados desde su Gabinete Jurídico y la prudencia nos obliga a tener este criterio en cuenta” o sea ¿qué para que uno de los dos mayores sindicatos a nivel nacional, un sindicato que proclama a los 4 vientos su lucha de igualdad real, contra la precariedad laboral y las reivindicaciones sociales y de derechos apoye y defienda a un trabajador, en este caso extranjero, acosado y discriminado tienen que llevar el caso sus abogados sino no les interesa la defensa del oprimido? La desacertada postura oficial del dirigente sindical contradice o traiciona los Estatutos aprobados por el 11º CONGRESO CONFEDERAL de 2017.

Mi compañera de trabajo y denuncias, es de origen marroquí, lleva más de 8 años de trabajos en la empresa aunque actualmente lleva 6 meses de baja debido a un accidente laboral, negado por la Mutua de la empresa, resultado de las presiones sobre ella a cambiarle el turno, en solitaria en la noche, a pesar de alertar a distintos niveles jerárquicos de estar tomando medicación incapacitante. A lo anterior sumarle sus quejas de presunción de mal trato de palabra que le dispensaba una de sus mandos directos, especialmente en los últimos meses de 2018 y Enero de 2019.

Ella y yo éramos los únicos operarios de origen extranjero integrantes de la plantilla de nuestra sección de trabajo, Fabricaciones de Líquidos, hasta abril de este 2019. Éramos los únicos operarios a los cuales se les modificaban los turnos de trabajo por necesidades del producción, según cláusula abusiva en el contrato de trabajo, sin respetar el tiempo de preaviso, 15 días, establecido en el art. 41 del ET y el convenio colectivo ni percibir el complemento económico denominado plus Turnicidad establecido también en el convenio. A nosotros no se nos pagaba pero a otros cuatro trabajadores, todos españoles, SÍ.

Estas diferencias injustificadas con nuestros compañeros españoles nos hicieron encajar en la presunción de víctimas de discriminaciones directas e indirectas por razón de nuestro origen nacional, cuestión prohibida en la Constitución española, en diversas leyes nacionales y la legislación de la Unión Europea, tratados y convenios internacionales firmados por España y las jurisprudencias del TJEU y el TDHE. A nuestra presunción pero con el desamparo por parte del Comité de Empresa y de CCOO Cataluña, nos acercamos a la ONG SOS RACISME CATALUNYA que sí nos escucharon y desde ese momento brindan apoyo, ayuda y atención.

En Marzo de este 2019, ella y yo, presentamos una denuncia ante la Fiscalía de Barcelona, al Servicio de Discriminación y Odio, que ha abierto diligencias de investigación.

Mi compañera por su parte interpuso denuncia ante Inspección de Trabajo, en Febrero pasado, en actual fase de investigación, para el esclarecimiento de su accidente de trabajo, la presunción de discriminaciones bien por ser mujer o bien por ser de origen extranjera y las presuntas infracciones en materia de Modificaciones Sustanciales de Condiciones de Trabajo. En Junio de este 2019 presentó demanda de Extinción de la relación laboral por incumplimiento grave del empresario, celebró acto de conciliación con la empresa SIN AVENENCIA, debido a que no se es capaz de regresar a trabajar en la empresa a consecuencia del acoso psicológico descendente sufrido que le ha originado un trastorno depresivo mayor con seguimiento psiquiátrico y medicación. Está a la espera de notificación de la fecha del juicio.

Contra mi persona se activó, el pasado Abril, el Protocolo interno contra el acoso psicológico (activación a la arbitraria conveniencia de los garantes de la protección de los trabajadores ante los riesgos psicosociales según la Ley de PRL, empresario y representantes sindicales; ya que en Febrero de 2018 se ignoraron mis emails de incomodas denuncias) por una doble denuncia y posterior investigación de un supuesto acoso laboral ascendente a mis entonces jefas y dando lugar a un expediente sancionador oprobioso, espurio y viciado para la consecución del objetivo de la empresa, justificar un despido disciplinario. Interpuse la correspondiente demanda de impugnación al despido, celebramos acto de conciliación, SIN AVENENCIA, y estoy a la espera de fecha de juicio, el tercero frente a esta empresa.

La entrada Denuncia de trabajadores de origen extranjero ante la Fiscalía de Barcelona por presuntos delitos de Discriminación y Odio se publicó primero en SOS Racisme.

Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius de Valls prohibia l’ús del vel a les seves empleades

Va demanar la normativa al departament de recursos humans de l’hospital via correu electrònic de manera reiterada, fins que li van trucar per telèfon i, de molt males maneres, li van etzibar que la normativa era per les treballadores i treballadors i que la busqués ella mateixa a internet. Van penjar-li sense donar-li cap més indicació. Va informar de la situació a la seva tutora de pràctiques de la URV i a la coordinadora del Grau d’Infermeria. Però tampoc va aconseguir cap resposta satisfactòria: li van fer entendre que l’única solució era que ho acceptés i que havia de deixar de portar el vel. Fins i tot li van recomanar anar a veure el seu Imam per veure si d’alguna manera l’autoritzava a treure’s el mocador. Malgrat que la majoria de contactes van ser telefònics i informals, en un dels correus que van intercanviar, la coordinadora del Grau va dir-li, textualment:
“Em sap greu que no hagis entès que no és que no t’hagin deixat fer les pràctiques en aquest hospital, simplement t’han dit que has de complir la seva normativa. El món està ple de normatives, i tots les hem de complir. Buscaré un dia per poder-te rebre.”
Què li estava volent dir amb aquell correu? Que la culpa era seva per no voler sotmetre’s a una normativa racista? Des de quan una normativa interna estava per damunt d’un dret fonamental com la llibertat religiosa?
Davant de la manca de sensibilitat per part de les administracions públiques, la Sònia va considerar adient adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) per buscar assessorament i denunciar la vulneració de drets. Des del SAiD es va enviar una carta tant a la rectoria de la URV com a la direcció de l’Hospital Pius de Valls i, posteriorment, a la Consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, amb la finalitat de denunciar la situació relatada per la Sònia i demanar una resposta per escrit en relació a la discriminació practicada.

L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits

En la seva resposta, la URV va reconèixer que havien detectat una “disparitat en els criteris d’ús del vestuari professional” de les treballadores i treballadors en les diverses entitats de l’àmbit sanitari amb les quals col·labora, i es comprometia a garantir el “respecte als drets fonamentals” de l’estudiantat en pràctiques, així com a informar les empreses de l’àmbit sanitari que les normes de vestuari en cap cas poden “suposar un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental”.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits. Afegia, a més, que el règim intern del seu hospital no havia permès mai cap signe extern de motius religiosos. Està per veure quin serà el posicionament del Departament de Salut davant el cas, si donarà suport a la postura de l’hospital o l’obligarà a modificar la normativa interna.
El racisme institucional ha negat el dret de la Sònia a aprendre, treballar, vestir com vulgui i exercir la seva religiositat amb llibertat. La cara més violenta del racisme no són les agressions físiques, les paraules ofensives o els grups d’extrema dreta, sinó la “normalitat” d’unes estructures que funcionen d’acord amb la pràctica racista i subjuguen les vides de milers de persones racialitzades i migrants com la Sònia.
 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, escrita per Mònica López. Una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El racisme institucional: un gran obstacle per la vida se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #RELATSREALS: Identificar, humiliar, sotmetre: pura rutina policial se publicó primero en SOS Racisme.

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur. Malgrat l’ansietat i el pànic que sentia en aquell moment, va explicar als agents que era a l’inrevés, que l’assetjat era ell.
En Ramón, que coneixia tot l’entrellat de Prosegur i dels seus treballadors, sabia que aquella maniobra no havia estat obra únicament de l’inspector. Sospitava també del senyor Juan Carlos, cap de servei de Prosegur, que supervisava els seus equips. En més d’una ocasió, sabent que en Ramón era delegat sindical, en Juan Carlos li havia demanat informació sobre diferents treballadors, simplement perquè no li queien bé o perquè els considerava competència directa. En Ramón sempre s’hi havia negat rotundament.
Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”. El company, molt amic del Ramón, s’havia negat a col·laborar amb en Juan Carlos, i estava disposat a explicar allò davant d’un jutge.

Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”

Amb el suport del sindicat, va decidir posar una querella criminal contra tots els implicats per un delicte de calúmnies, injúries i falsedat documental. A l’espera del judici, les mostres d’assetjament no cessaven. Hi havia pintades a totes les parades de metro per on ell passava amb frases com “negro de mierda” o “tutankamon”. D’altra banda, la denúncia falsa que l’inspector havia interposat contra ell, va ser retirada.
Després d’això, en Ramón va començar a tenir episodis d’ansietat recurrents i va agafar-se un mes de baixa. Després es va lesionar i va passar-se tot un any sense poder treballar. Fa uns mesos que s’ha reincorporat a l’empresa i no ha estat gens fàcil. Ja no està treballant a TMB, sinó a una mútua sanitària. Ha hagut de barallar-se i reclamar judicialment que li mantinguin el càrrec que tenia abans, el de coordinador d’equip, i les condicions, amb tots els plusos que li pertoquen.
Malgrat que el jutge li ha donat la raó, sent que li fan la guitza pagant-li tard i que el molesten sempre que troben ocasió. Reconeix que ho ha passat molt malament i, malgrat l’innegable suport que ha sentit en tot moment per part del sindicat, ha decidit recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per sentir-se més acompanyat i perquè s’avaluï la dimensió racista de l’assetjament laboral que segueix patint.

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Plantar cara al mobbing laboral en el sector de la seguretat privada se publicó primero en SOS Racisme.

En Marley és informàtic, però sembla que per algunes persones això resulta incompatible amb la seva procedència: “¿Estàs segur que és aquí on véns a treballar, no t’hauràs confós?” o “¿Al Senegal existeix la informàtica?” són reaccions habituals

Als serveis socials tampoc no l’han acollit mai amb els braços oberts. Un dia, a l’oficina d’Hospitalet de Llobregat, van donar per fet que anava a demanar ajuda, quan en realitat es disposava a arreglar el sistema informàtic. El personal no el deixava entrar i li parlaven a través de la finestreta, sense obrir-li la porta perquè pogués accedir als ordinadors. En una altra ocasió, a l’oficina de Badalona, una de les treballadores no trobava el seu mòbil i automàticament tothom el va mirar a ell, que estava enfeinat reparant ordinadors. Va ser ell qui va trucar al número de mòbil de la noia per esbrinar on era. Se l’havia deixat al bany! A sobre, abans de marxar, encara va haver de sentir un: “Aquí no havia desaparegut mai res”, donant per fet que ell, que estava de pas, havia tingut alguna cosa a veure.
La relació amb la policia ha estat incòmoda des del primer minut. Un dia li van demanar que s’identifiqués, sense un “bon dia”, ni un “per favor”, ni un motiu justificat. La desconfiança i la mala educació han regnat en cadascun dels contactes que ha tingut amb les forces de l’ordre. En una ocasió, un guàrdia civil de l’aeroport va tenir-lo més de 20 minuts aturat revisant-li el passaport i fent-li preguntes sobre qui era i què feia allà. I un altre dia, després de córrer per Sant Feliu, va voler fer-se una selfie per ensenyar a la seva dona com estava suant. Va donar la casualitat que es trobava davant de la comissaria i que al seu darrere, a 200 metres com a mínim, hi havia un agent vestit d’uniforme. Aquest se li va apropar i el va portar a la comissaria, amenaçant-lo de posar-li una multa de 1.000 euros per haver-lo fotografiat: “Tu saps què és la llei? Això no és Àfrica”.
També ha estat tractat com una joguina sexual. Una amiga de la seva dona va dir en veu alta, davant d’un grup de molta gent: “¿El que diuen dels negres és veritat?”.
I li han ofert droga només a ell, per ser negre.

Reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí”

El bombardeig de situacions racistes que ha suportat i la violència institucional i social a la qual s’ha vist exposat han estat constants. “Hi ha coses que fan més mal que altres: paraules, mirades…”, exposa. “És una realitat que afecta moltes persones. Molta gent no ho diu, però ho viu”. “Personalment, no ho he normalitzat perquè sóc incapaç d’oblidar”, admet en Marley, que afegeix: “M’adormo amb això, em desperto amb això, visc amb això”. El racisme repercuteix de forma directa en la seva salut: “Tinc ansietat i por. No dormo bé i contínuament estic pensant ‘per què a mi? Què he fet? Jo també sóc humà’”, manifesta.
Malgrat tot el que li ha passat, segueix resistint, però reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí, ho juro!”.
En Marley, com moltes altres persones que SOS Racisme atén al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), no va venir a fer una denúncia concreta, sinó a desfogar-se i a ser acompanyat: “No sé exactament què em va impulsar a anar al SAiD, potser la sensació que hi ha un cúmul de situacions que no sé com encarar”, indica. “Després de passar-hi, vaig sentir que la persona que tenia al davant m’escoltava de veritat i sabia de què li estava parlant. La motxilla que carrego va sortir-ne alleujada”, assegura.
Després d’aquests quatre anys a Catalunya, té un desig irrefrenable de marxar cap al Senegal per la ràbia que li genera aquesta situació: “Sento que estic venent la meva dignitat”, lamenta. I conclou: “Totes som diferents, però és fonamental que siguem iguals en els nostres drets, que ningú se’ls apropiï”.

 
Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: La violència de viure (a Europa) se publicó primero en SOS Racisme.

Era una nit d’estiu i la Iman havia sortit amb els seus tres fills, de 8, 6 i un any i mig a jugar una estona al parc, on hi havia una dona jove amb un parell de gossos, no gaire grans. El seu fill petit es va acostar als gossos perquè li agraden molt i volia tocar-los. La propietària dels gossos, amb cara de pocs amics, li va dir a la Iman:
–Agafa el teu fill que no vull que toqui als gossos. El poden mossegar!
Davant l’advertència, la Iman va agafar el nen i el va fer seure al banc amb ella. Però el petit, que estava inquiet, tornava cap als gossos una vegada i una altra, des de l’actitud més inofensiva i entranyable que us pugueu imaginar, com ho faria qualsevol petit de la seva edat. Al cap d’una estona, la dona jove, enfadada, tornà a girar-se cap a la Iman:
–Vols fer el favor d’agafar el nen, mora de merda?
–Què m’ha dit? Exigeixo que em parli amb respecte. Si no vol que els meus fills toquin els seus gossos, lligui’ls amb corretja, perquè això és un parc per a nens.
Davant d’aquesta resposta, la dona jove va carregar furiosa contra la Iman, qui en aquell moment tenia el seu fill d’any i mig en braços. Va baixar-li el hijab fins a tapar-li la cara i li va donar una forta empenta. Ella va caure cap enrere amb el nen al seu damunt.
–Et mato, et juro que et mato! Mora de merda, filla de puta!

“–Vols fer el favor d’agafar el nen, mora de merda?” “–Què m’ha dit? Exigeixo que em parli amb respecte. Si no vol que els meus fills toquin els seus gossos, lligui’ls amb corretja, perquè això és un parc per a nens”

La dona estava fora de si i de seguida va abraonar-se sobre ella. La Iman se sacsejava per protegir el seu fill menut i treure’l d’allà enmig: havia quedat entre els dos cossos i el pes corporal de l’agressora l’estava ofegant. De sobte, després de tot un reguitzell d’escridassades injustificades, la Iman va sentir un dolor molt fort al braç: l’acabava de mossegar.
Aquella dona havia pressionat la mandíbula amb tanta força que la Iman tenia una ferida sagnant al braç amb tota la dentadura marcada. Per sort, una veïna seva va intervenir i va treure-li l’agressora del damunt. Va marxar cap a casa amb els seus tres fills, cames ajudeu-me.
L’endemà, l’agressora, segurament amb l’ajuda del president de l’escala, va picar al pis de la Iman. Ella va treure el cap pel balcó i la va veure: volia disculpar-se i demanar-li que no la denunciés. Ella va dir que no li obriria, que marxés immediatament i que, evidentment, la denunciaria. Aquella mateixa nit, després d’haver passat pel metge a sol·licitar un informe, va anar a la comissaria i va denunciar els fets. I l’endemà al matí, l’agressora va posar una denúncia contra la Iman a la mateixa oficina.
La Iman estava molt nerviosa, no sabia com funcionava el sistema judicial espanyol ni a quin advocat havia de recórrer, fins que la professora de l’escola bressol va parlar-li de SOS Racisme. Va trucar i va denunciar el cas al Servei d’Atenció i Denúncia. Des d’allà s’han fet càrrec de la seva representació legal i l’han acompanyat en tot el procés de racisme institucional i criminalització als jutjats que comporta el fet de denunciar per la via penal. Han recorregut la primera valoració de la jutgessa que, sense investigar a fons ni prendre-li declaració, únicament a partir de l’informe mèdic, ha emmarcat els fets en un delicte lleu d’agressions provocat per una discussió pel tema dels gossos.

Segons el recurs presentat, les humiliacions i el menyspreu que contenen les amenaces i insults pronunciats per l’agressora davant els fills de la Iman, proven que la intenció no només era lesionar-la físicament, sinó vulnerar la seva integritat moral i dignitat per causa del seu origen

L’advocada del SAiD exigeix que s’investiguin a fons els fets i que es considerin constitutius d’un delicte d’odi. Segons el recurs presentat, les humiliacions i el menyspreu que contenen les amenaces i insults pronunciats per l’agressora davant els fills de la Iman, proven que la intenció no només era lesionar-la físicament, sinó vulnerar la seva integritat moral i dignitat per causa del seu origen.
“Ho he passat molt malament perquè aquesta dona és veïna del barri i els meus fills la reconeixen si se la creuen”, comenta la Iman, “tenen por, han tingut malsons durant molts mesos i el petit encara està nerviós i guarda un molt mal record de la baralla”. Per evitar-se problemes, no han tornat a trepitjar aquell parc. “Jo he necessitat tractament per l’ansietat i, tot i que ara estic més calmada, encara tinc una marca de la mossegada que em va clavar que em fa recordar cada dia la humiliació patida”, comenta, amb ràbia. Però hi ha esperança: “Per sort, una amiga meva ho va veure tot i, encara que no té papers i li fa por, declararà al judici. Només espero que es faci justícia.”
Il·lustració: Ribes Cooked | ribescooked
Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.
 

La entrada #RELATSREALS: Marcada per una mossegada i pel racisme judicial se publicó primero en SOS Racisme.

La Patri va acompanyar el revisor a la comissaria de policia local perquè els agents comprovessin si la targeta funcionava, però no la van deixar entrar a la sala

A la mateixa estació de Sils hi ha una comissaria de policia local. La Patri va acompanyar el revisor perquè els agents comprovessin si la targeta funcionava, però no la van deixar entrar a la sala. Es va quedar sola, esperant a fora. Quan els agents tornaren, li van posar una multa per alteració de l’ordre públic i, a sobre, no van retornar-li el bitllet requisat: una T-10 a la que encara li quedaven set viatges.
Va marxar cap a casa molt enfadada, sense bitllet i remugant entre dents: “això no quedarà així”. L’endemà va contactar amb l’Agència Catalana del Consum de la Generalitat, per tal que comprovessin que, efectivament, la targeta havia estat utilitzada aquell dia a l’hora indicada i sí que funcionava.
Dies més tard també va presentar una queixa a Renfe amb totes les proves, reclamant el bitllet i la sanció del revisor en qüestió per racisme i maltractament. Un any abans, ja havia denunciat una discriminació similar per part del mateix revisor, de la que mai no va obtenir resposta de la companyia ferroviària.
Per assegurar-se que aquesta vegada la queixa a Renfe tingués conseqüències, va decidir contactar amb el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. “La injustícia m’enerva, però és cert que a vegades no disposo de prou poder per a arribar fins al final i trobar justícia, així que estic orgullosa tant d’haver denunciat com d’haver demanat suport”.

La Patri està farta de veure el tracte que reben les persones africanes als trens que circulen per Girona: revisors i agents de seguretat privada persegueixen les persones negres als vagons, a les andanes i als vestíbuls de les estacions

La Patri està farta de veure el tracte que reben les persones africanes als trens que circulen per Girona: revisors i agents de seguretat privada persegueixen les persones negres als trens, a les andanes i als vestíbuls de les estacions. Hi ha un vagó on solen pujar tots els africans junts. La Patri ha vist mil vegades com van directament a controlar-los a ells: els revisors els treuen del tren i els de seguretat els registren a l’estació. I tant se val si han pagat el bitllet! “És sistemàtic, els persegueixen o, més ben dit, ens persegueixen, i si ningú no diu res, sembla que això no passi. Tan difícil és d’entendre per un revisor que, si vol demanar bitllets, ha de demanar-los a tothom per igual?”.
El racisme a Catalunya no s’exerceix només contra un poble concret. “Avui li toca a un i demà li tocarà a l’altre”, assegura la Patri. “I la gent encara pensa, i diu en veu alta, que aquí no passa res, que no hi ha racisme, que ens ho inventem tot. Doncs no, senyores i senyors, el racisme existeix! I espero que la meva denúncia contribueixi a visibilitzar aquestes situacions, per tal que es reconeguin i es treballi per acabar amb aquesta realitat”. I afegeix: “Fa vint anys que visc aquí i ara veig com els meus fills van creixent, i em fa por, perquè s’ho trobaran. Espero que les coses canviïn abans que es facin grans”.
La racialització i la criminalització són processos que es donen a tots els nivells, dins i fora les institucions: a vegades a través de mecanismes visibles i explícits, com l’exemple que acabem de narrar; altres vegades amb lleis i protocols més difícils de detectar. No podem oblidar que tot aquest control injustificat, tot aquest maltractament psicològic, té un cost individual, sí, però també cost social, sobretot en termes de cohesió i convivència. Ho parem ja?

Text: Mònica López Mas

Il·lustració: Baruc López

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’  acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS Identificació per perfil ètnic als trens de Girona se publicó primero en SOS Racisme.

 

En Jonathan tenia una mica de temps lliure entre encàrrec i encàrrec i va aprofitar per anar a menjar-se un entrepà. Allò era el seu dinar habitual des que havia començat a treballar per l’empresa de comptadors elèctrics, feia un parell de mesos. Encara tenia un contracte temporal, però era optimista. Aquell dia tenia més de vint minuts de repòs… però no havia pegat ni dues queixalades, que ja l’estaven trucant des de la central:
– Hola Jonathan, ens ha trucat el client de Sant Adrià demanant avançar la cita.
Podries arribar abans? És un poc especial, ja ho veuràs.
– Sí, cap problema, ara li truco. Estic a prop.
– Hola, bona tarda. Sóc Jonathan, de l’empresa de comptadors, ara vaig a canviar-li el comptador, estic davant de la plaça de l’ajuntament, trigo deu minuts.
– Però de quin ajuntament em parles? Vinga, no arribis tard, que bastant t’he esperat.
El client, que semblava un senyor gran, va penjar el telèfon de cop. En Jonathan va notar-li un to de veu molt sec, que rosava la mala educació.

S’ensumava el pitjor, així que va decidir posar la càmera del mòbil a gravar, abans d’arribar al local en qüestió.

– Bon dia, senyor.
– Arriba tard, fa dues hores que l’espero.
– Però si he arribat 10 minuts abans d’hora, per favor.
– Bé, m’és igual, entra per aquí.
En Jonathan va posar l’escala de fusta sota del comptador i va pujar-hi per descaragolar la caixa elèctrica.
– I això no sortirà més car?
– No, igual que abans. El consum costarà el mateix.
– No vegis… Això s’està omplint de… tant peruà, tant equatorià… no sé on arribarem!
Va quedar-se en silenci, contenint la ràbia que se li escapava pel vermell de les galtes. Va decidir tornar a tancar la caixa, posar els caragols, baixar de l’escala i marxar sense acabar la feina.

– Vostè és un racista, senyor, i jo no li faig el canvi de comptador. Ho sento, però no penso treballar per un racista i un fatxa.

Així de clar. Va marxar amb el comptador sense canviar i va deixar aquell home racista i rondinaire amb la paraula a la boca. Quan va marxar d’allà, se sentia enfonsat, humiliat i furiós. Però, per sort, ho tenia tot gravat. Va enviar un correu a l’empresa, amb el vídeo i un text on explicava el que havia passat i per què ell no havia acabat la feina.
En una ocasió anterior, l’empresa l’havia avisat prèviament que hi havia un encàrrec una mica complicat, on es trobaria una persona amb “mal caràcter”. Aquella vegada havia anat tot perfecte, en canvi, ara li tocava rebre.
Esperava que l’empresa ho entengués, ja que segurament no era el primer ni l’últim en tenir problemes amb els clients. I així va ser, al cap de dos dies, un auxiliar administratiu de l’empresa va trucar-li dient que havia llegit el seu correu i que estava tot en ordre, que ho entenien.
Tot i això, el sentiment d’haver-se sentit trepitjat no minvava i se sentia impotent. Va mirar per internet, a veure si hi havia algun telèfon on denunciar el que havia passat, i va trobar el número del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Va trucar-hi i l’endemà va anar a fer una entrevista, on va poder explicar-se i desfogar-se: “En va relaxar trobar un lloc on ser escoltat i reconegut”, afirma.
No va denunciar només per ell. Ho va fer per les altres: potser companyes de feina, potser veïnes, potser compatriotes… persones que mereixen ser tractades des del total respecte pels seus drets. El racisme entre particulars és la segona tipologia més denunciada i representa un 24% dels casos atesos pel SAiD.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: “Jo no treballo per racistes” se publicó primero en SOS Racisme.

 
Il·lustració de Cristina Cortés per La Directa

 
La Nàdia i el seu oncle mai no han tingut gaire bona relació. Però, des de fa quatre anys, la violència explícita i malintencionada en les paraules, els gestos i les mirades que el seu oncle li dedica s’ha tornat insostenible i ha condicionat al 100% la seva vida laboral, amorosa i familiar.
Tot va començar quan la Nàdia va traslladar-se a viure a Tiana, porta per porta amb el seu oncle. Aquella casa és de la mare de la Nàdia i, com estava buida i no havia de pagar lloguer, la Nàdia va decidir mudar-s’hi. Al principi va fer molts esforços per intentar complaure el seu oncle, entenent que necessitava temps per acceptar-la a ella i a la família que l’envolta: la Nàdia és filla de pare egipci i mare catalana i està casada amb un home senegalès, amb qui tenen un fill adoptat de Mali i una filla biològica, també negra.
El marit de la Nàdia sovint li deia que el seu oncle era un racista declarat, que no parava d’insultar-lo, d’escopir-lo i de perseguir-lo amb els sons i els gestos del mico i que allò s’havia de denunciar. Al principi, la Nàdia intentava minimitzar la gravetat de la situació, i justificava el seu oncle pel fet que es tractava d’un home gran que havia vist poc món. Aquesta actitud inicial va causar-li molts problemes en el seu matrimoni, ja que el seu marit no entenia com podia defensar aquell comportament.
Una nit, a la una de la matinada, la Nàdia i el seu marit no podien adormir-se perquè a la casa de l’oncle hi havia molt de xivarri. La Nàdia va picar al timbre:
–Disculpa, podríeu abaixar una mica el volum de la música?
–Però què em vens a dir tu? Ja veuràs com us fotré jo la nit de Sant Joan! Ets una porca, igual que ta mare. Ja ho saps que els negres porten puces? El teu home és un mort de gana i tu una desgraciada que arreplegues a qualsevol. M’ompliràs la finca de negres i de gossos!

Els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca

A partir d’aquella nit, els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. La llista d’episodis racistes és interminable. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca.
Per accedir a casa seva, havien de passar necessàriament per un pati comunitari i per davant de la porta del seu oncle. La Nàdia agafava el seu fill adoptat en braços i travessava el pati corrents, tapant-li les orelles al https://directa.cat/tag/relats-reals/petit perquè no pogués escoltar res del que el seu oncle bramava:
–Mico! La teva mare és un mono mort de la selva i no aquesta que ho recull tot, que és una puta follanegres! Tant de bo rebenteu tu i el mico!
El nen era molt petit i la Nàdia alimentava l’esperança que no se n’estigués assabentant de res, però s’equivocava. Un dia el seu fill li va preguntar seriosament si la seva mare era una mona. Ella es va trencar, però va jurar-se que no es quedaria paralitzada i que faria front, com fos, a aquell malson. Va començar a portar el seu fill al psicòleg i va recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per explicar la situació. Van aconsellar-li que denunciés per la via penal. Però abans de fer-ho, ho va intentar tot: va parlar amb la seva tieta, la dona de l’oncle, i amb les respectives filles. Però totes li deien el mateix: “Ja saps com és”.
En tractar-se d’un conflicte intrafamiliar, des dels jutjats els van proposar una mediació i la van acceptar, aparentment ambdues parts. Però justament aquell dia, quan la Nàdia tornava a casa amb el fill en braços, l’oncle els va mostrar una serra elèctrica encesa:
–Veus això? Amb això et tallaré el cap a tu i al mico.

La Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer

En aquell moment va quedar ben clar que no hi havia mediació possible. Va comprar-se unes ulleres que graven i va aconseguir 16 vídeos en els quals es mostra com tots els membres de la família, i fins i tot amics que venien de visita, eren escopits, insultats, amenaçats o vexats. Gràcies a aquell material va aconseguir una ordre d’allunyament, després de dos anys d’assetjament constant. Tot i això, la tieta va agafar el relleu, i va perpetuar el conflicte a menor intensitat.
Amb tot, la Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer, on viure els quatre membres de la més tranquils. La lentitud i desprotecció de l’aparell judicial ha revictimitzat la Nàdia i la seva família, alhora que ha prolongat la sensació d’impunitat dels agressors. Podrà restaurar la sentència l’honor de la Nàdia i la seva família?

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
 

La entrada #RELATSREALS: La família, un cau de maltractament racista se publicó primero en SOS Racisme.