19 entidades de salud mental, derechos humanos y colectivos antirracistas reclaman su supresión inmediata

Alertan de que el uso de estas armas puede tener consecuencias graves en personas en crisis

Puedes leer este contenido gratis porque eres usuario registrado

En 2026, la Guardia Urbana de Barcelona podría empezar a patrullar con pistolas táser. El Ayuntamiento defiende que estos dispositivos son una herramienta de “contención no letal” que ayudará a gestionar situaciones de peligro. No obstante, la decisión ha levantado un fuerte rechazo entre organizaciones especializadas, que denuncian la falta de garantías sobre su uso y el impacto que puede tener en colectivos vulnerables.

Un rechazo frontal

El comunicado, firmado por Salut Mental Catalunya, Irídia, SOS Racisme Catalunya, el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya y la Federació VEUS, entre otras, se pone el foco en la falta de garantías para evitar que este dispositivo se utilice de manera desproporcionada contra personas en situación de vulnerabilidad. “Las entidades de salud mental han advertido en reiteradas ocasiones que las pistolas táser suponen un riesgo altísimo para las personas psiquiatrizadas. Muchas de estas personas toman medicación o tienen condiciones médicas que pueden empeorar con una descarga”, alerta el documento.

“Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no sanitaria”

Iván Cano — Responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya

Iván Cano, responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya, subraya que el uso de la táser en personas en crisis no es solo una cuestión de riesgos físicos, sino de un enfoque erróneo en la respuesta pública: “Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no una cuestión sanitaria. Esto agrava el estigma y perpetúa una dinámica en la que la atención recae en la policía en lugar de en servicios especializados”.

Una de las principales críticas de las entidades firmantes es que la medida se ha tomado sin ningún estudio independiente que avale su necesidad ni su eficacia. Irene Durango, responsable de comunicación de Irídia, también denuncia que “el periodo de consulta pública que el Ayuntamiento abrió se hizo sin una difusión adecuada y muchas organizaciones clave en el ámbito de los derechos humanos y la salud mental fueron excluidas del debate”.

El precedente de los Mossos

El uso de las táser por parte de los Mossos d’Esquadra desde 2018 ya ha generado polémica. Según Irídia, ha habido casos documentados de uso problemático de estas armas, incluyendo la muerte de un hombre en Tarragona en 2021 tras recibir varias descargas. La organización denuncia que “los protocolos de supervisión son insuficientes y que la implantación de la táser en la Guardia Urbana podría repetir los mismos errores”.

“Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles.”

Paula Rossi — Coordinadora de SOS Racisme Catalunya

“Este tipo de armamento se vende como una herramienta de control segura, pero la realidad es que no hay un mecanismo independiente que investigue su uso real. Los pocos datos disponibles indican que su aplicación a menudo no se hace con la proporcionalidad que se promete”, alerta Mireia Salazar-Gabarró, abogada de Irídia.

El comunicado de las 19 entidades recuerda que, en 2009, el Comité contra la Tortura de Naciones Unidas ya instó a España a replantearse el uso de estas armas en policías locales por “el impacto que pueden tener en el estado físico y mental de las personas afectadas”. También recoge las recomendaciones del fabricante de las táser, Axon, que desaconseja utilizarlas en personas que presenten alteraciones mentales o estados de agitación extrema.

¿Quién será más susceptible de recibir una descarga?

Las entidades firmantes también alertan del riesgo de que las táser se utilicen de manera desproporcionada contra ciertos colectivos. “Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles”, afirma Paula Rossi, coordinadora de SOS Racisme Catalunya. “Los datos demuestran que las personas racializadas son detenidas e identificadas más a menudo sin motivo objetivo, y ahora se añade una herramienta que podría poner aún más en peligro su integridad”.

Según Rossi, el riesgo es doble para las personas racializadas con problemas de salud mental: “En muchos casos, cuando una persona blanca está desorientada, se la percibe como alguien que necesita ayuda. Cuando la persona es negra o de origen migrante, a menudo se la ve como una amenaza. Esto puede derivar en un uso de la táser como primera respuesta, en lugar de buscar una solución sanitaria”.

Un punto de inflexión

Para las entidades que han firmado el comunicado, la cuestión de fondo va más allá del arma en sí misma: representa un modelo de seguridad que refuerza la presencia policial en lugar de potenciar estrategias de prevención y atención comunitaria.

El documento señala que, en vez de invertir en recursos sanitarios, la ciudad está apostando por una herramienta de control que podría tener consecuencias graves para las personas en crisis. “El uso de la táser en situaciones de intentos de suicidio es un claro ejemplo de cómo se aborda la salud mental desde una óptica punitiva”, afirma Cano. “Debemos preguntarnos si esta es la ciudad que queremos: una ciudad donde la primera respuesta ante una crisis es una descarga eléctrica”.

Parar y estudiar

Las entidades firmantes exigen la suspensión inmediata de la compra de pistolas táser, un nuevo proceso público que justifique su introducción y valore su impacto real en los derechos fundamentales, un estudio independiente que analice los riesgos asociados al uso de las táser en colectivos vulnerabilizados y la puesta en marcha de un grupo de trabajo con organizaciones especializadas para garantizar que cualquier decisión se tome con la participación de expertos en salud mental y derechos humanos.

Por ahora, las entidades no han recibido ninguna respuesta por parte del Ayuntamiento, que sigue adelante con su decisión. El comunicado, sin embargo, deja claro que la batalla no ha terminado. “Esto no es solo una cuestión técnica sobre una herramienta policial. Es una cuestión de derechos, de seguridad y de salud pública”, concluye Cano.

La entrada Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
• A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el Codi Penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara amb relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

• Fuenlabrada acentúa sus esfuerzos para eliminar las pintadas contra el odio.

 A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’any 2022, un dels àmbits estratègics d’intervenció del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, d’ara endavant SAiD, ha estat el sistema educatiu. A més a més, aquest interès s’ha vist acompanyat d’un increment de les denúncies rebudes pel servei sobre violències i discriminacions interpersonals i institucionals ocorregudes a escoles i instituts.

Per una banda, ens trobem amb violències i discriminacions interpersonals comeses contra l’alumnat racialitzat i/o la seva unitat familiar. En aquests casos, els agents per petradors són altres joves. Les conductes reportades han consistit en violència verbal com insults, burles, comentaris racistes menyspreus o to elevat -, violència física i l’exclusió d’aquestes persones en la participació de les dinàmiques educatives i/o d’oci típiques de contextos escolars. Per altra banda, s’ha denunciat la violència institucional, exercida per la mateixa escola o institut, o pels seus agents. Aquesta violència es dirigeix contra l’alumnat però també, de nou, contra la unitat familiar. Algunes de les conductes informades han estat la criminalització i adultització de menors, la sospita constant d’una mala conducta, la desprotecció de la víctima un cop la institució és coneixedora d’una victimització, el tractament hostil, el qüestionament envers la situació i la negació o minimització del racisme.

Les demandes que més arriben al SAiD són les referides a episodis de violència interpersonal, tot i que les denúncies contra violències i discriminacions institucionals s’han incrementat. La problemàtica resideix en el fet que no totes les demandes que rebem s’acaben constituint com a cas assumit, donat que l’asimetria que es crea en una situació de racisme en el sistema educatiu provoca que les víctimes tinguin por a les conseqüències que pot tenir la seva denúncia, que el fet de fer valdre els seus drets pugui empitjorar la situació i, fins i tot, creuen que no es pot prendre cap acció per abordar de forma efectiva la problemàtica.

Les accions que el SAiD ha emprès per abordar els casos de racisme en el sis tema educatiu es poden agrupar en accions d’acompanyament psicosocial i accions legals. Val a dir que aquestes accions s’han desenvolupat de forma paral·lela i complementària, ja que en aquest tipus de violències i discriminacions la reparació és més complexa i implica la reparació individual de la víctima directa, però també el treball sobre el dany causat a la unitat familiar.

Quant a l’acompanyament psicosocial,aquest se centra en la restauració del dany causat i en aconseguir la responsabilització i la reparació per part de l’agent perpetrador. Per tant, les accions desenvolupades es dirigeixen a la víctima, a la unitat familiar i a l’ofensor mateix. Alguns exemples d’accions dutes a terme en el marc de l’acompanyament són: la intermediació entre la víctima (i la unitat familiar) i l’agent perpetrador, l’assessorament jurídic, la derivació a altres serveis específics en atenció a les particularitats del cas i la facilitació d’eines i recursos per poder abordar la situació concreta, però també per prevenir altres episodis de racisme en les aules. En aquest aspecte, fins i tot ha arribat a participar l’àrea de Formació de SOS Racisme per fomentar la capacitación de les professionals i el coneixement de la problemàtica en aquest àmbit. És important subratllar que aquest acompanyament es dona tant quan les violències i discrimina- cions són interpersonals com institucionals.

Pel que fa a les accions legals, han consistit en: la comunicació de la situació a la ins- pecció educativa, i la subsegüent activació de la via administrativa, i la denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat de Catalunya. El repte per als pròxims anys és l’ús de la via jurisdiccional, tant contenciosa administrativa com civil, per continuar protegint i defensant els drets de les víctimes. A més a més, aquestes vies porten associada una major reprovació de la conducta denunciada, i en conseqüència, una incidència social i política més àmplia.

Tot i que els casos que estem treballant mostren vulneracions i danys en la dignitat de la persona, la igualtat de tracte i no discriminació i la integritat física i moral, la limitació que hem d’enfrontar és la incapacitat del dret penal per respondre davant d’aquestessituacions perquè els estàndards probatoris del sistema impossibiliten la inversió de la càrrega de la prova, tot i que és la insígnia del dret antidiscriminatori, i per tant l’acreditació del racisme en els fets és un exercici pervers.

Ara bé, l’anàlisi de les demandes que ens arriben i el treball exhaustiu dels casos assumits evidencien que el racisme en el sistema educatiu no es presenta només com la violència interpersonal o institucional que ocorre en una escola o institut en concret, de forma aïllada. Considerar només aquestes dues parcel·les de les expressions del racisme en el sistema educatiu suposa una mirada parcial a la realitat i, per tant, un combat insuficient contra el racisme.

A continuació s’exposen algunes mostres de racisme en el sistema educatiu en conjunt, més enllà de les dues tipologies tractades, que el SAiD ha detectat en el seu treball diari. En primer lloc, el racisme estructural del sistema educatiu català pot manifestar-se com un accés desigual a oportunitats educatives i també com una mala distribució de recursos educatius. No obstant això, mereix una atenció especial l’anàlisi de les mesures implementades per evitar la segregació escolar i els plans de prevenció i detecció de la radicalització de joves. Per una banda, les mesures per evitar la segregació educativa són considerades mesures d’acció positiva per garantir oportunitats educatives. Ara bé, la presa d’accions, presumptament positives, per part de l’Administració, sense una anàlisi antiracista del context social, pot donar lloc a discriminacions i situacions injustes.

Prenent com a exemple el paquet de mesures preses per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2022, per evitar la segregació escolar, veiem que infants i joves, que havien estat en contacte amb serveis socials per necessitats econòmiques, van ser desplaçats de l’escola o institut on es volien matricular per iniciar una escolarització forçada a altres institucions. El rerefons de la mesura era fomentar la diversitat i brindar opcions educatives sense que les opressions estructurals operants fossin una limitació per als menors. Tanmateix, el resultat és que aquestes mesures antisegregació afecten en grau més alt a famílies racialitzades i/o migrants, perquè el mateix racisme estructural els relega en la posición social i els impedeix el gaudi d’altres drets vinculats, com la feina o l’habitatge, i per tant aquestes famílies no poden decidir lliurement sobre l’educació dels seus fills.

A més, aquesta mesura és un reconeixement per part de l’Administració del fet que no tots els centres educatius compten amb els mateixos recursos ni la mateixa qualitat educativa. Si el sistema educatiu té com a prioritat el foment de la diversitat i l’equitat educativa, per què no inverteix en totes les escoles, en termes de finançament, infraestructura i accés a recursos educatius, o bé desplaça tot l’alumnat, i no només aquel col·lectiu que ha estat en contacte amb serveis socials? Per tant, com de positiva és aquesta iniciativa? Pot impulsar les oportunitats educatives d’un grup específic, però per les conseqüències que té no és una mesura adient per lluitar contra el racisme estructural en el sistema educatiu, ja que encara persisteixen reptes i patrons segregadors (com la segregació residencial o la manca d’equitat en l’accés a recursos educatius i oportunitats).

D’altra banda, el segon exemple de racisme estructural és la creació del Pla de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització als Centres Educatius, conegut per les seves sigles “PRODERAI” per Mossos d’Esquadra i el Departament d’Ensenyament, que es va impulsar l’any 2016. Aquest protocol fomenta la participació del professorat i les direccions de centres educatius per assenyalar processos de radicalització en l’alumnat. Aquest protocol va reforçar estereotips, sospites i pors cap a certs grups d’alumnes, que lluny de respondre a una necessitat securitària general, va impactar en les oportunitats educatives i en la vida privada de molts/es alumnes. En aquest sentit, és criticable que el mateix sistema educatiu es posi a disposició per exercir com un mecanisme de control i de criminalització.

En segon lloc, el racisme institucional en centres educatius es manifesta en polítiques, pràctiques o procediments dins de les institucions escolars que generen desigualtats racials. Per il·lustrar, cal una revisió antiracista del contingut curricular, donat que aquest pot estar esbiaixat cap a una perspectiva etnocèntrica europea.

En conseqüència, es limita l’educació dels estudiants i es perpetuen esquemes mentals plens d’estereotips i prejudicis i s’ignoren les contribucions i la història d’altres grups. Addicionalment, cal fomentar la representació ètnica i racial en els materials docents. També cal un replantejament de la dinamització dels espais d’oci, per ser un espai de violència cultural. Per què se celebren festes vinculades al cristianisme, com Nadal, i s’obliden les festivitats d’altres religions? També és problemàtica la representació cultural en disfresses, on es pot caure en el blackface o en representacions estereotipades de minories.

Per acabar, no podem obviar la interseccionalitat del racisme amb altres eixos d’opressió, especialment el masclisme. Resulta problemàtic el tractament sexista que rep la unitat familiar quan la via de comunicació es produeix amb una dona o l’opressió estructural econòmica i social que pateixen les unitats de convivència encapçalades per dones, que sense dubte tenen un impacte en l’accés i permanència en el sistema educatiu. En definitiva, el racisme en el sistema educatiu és quelcom que supera l’àmbit de l’aula.

És una expressió més del racisme sistèmic que opera en la nostra societat. L’abordatge d’actituds individuals i col·legiades és insuficient per reformar les institucions i estructures que perpetuen la desigualtat racial. Cal una resposta comprensiva per fomentar entorns educatius inclusius i equitatius que impacti en les polítiques i pràctiques que estan vigents dins del mateix sistema.

La entrada El racisme al sistema educatiu se publicó primero en SOS Racisme.

Des de SOS Racisme obrim un procés de selecció per a la incorporació d’un/a coordinador/a de Planificació i projectes. Busquem una persona amb experiència en planificació estratègica i en la coordinació general de projectes, implicada en l’antiracista i motivada per a incorporar-se a l’equip de SOS Racisme.

SOS Racisme Catalunya és una associació creada el 1989 per treballar en la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l’acció de base. Lluitem per la igualtat de drets i oportunitats a través de tres vies: l’atenció i denúncia de qualsevol cas de racisme; la incidència política, per transformar lleis i polítiques públiques; i la sensibilització, per canviar consciències.

REQUISITS:

• Identificació amb els valors i objectius de SOS Racisme.
• Experiència mínima de 2 anys en funcions relacionades amb l’elaboració, coordinació, justificació i avaluació de projectes social d’àmbit local, autonòmic, estatal o europeu.
• Capacitat organitzativa, resolutiva, gestió del temps, treball en equip, autonomia i flexibilitat
• Domini excel·lent del català i el castellà.
• Bon coneixement de l’anglès.
• Titulació universitària en ciències socials
• Habilitats socials i comunicatives (parlar en públic en espais socials, institucionals), capacitat de síntesi i de resposta immediata.

ES VALORARÀ:

• Els coneixements en altres idiomes, el coneixement del teixit associatiu antiracista i dels moviments socials de Catalunya.
• Son fonamentals la proactivitat, les habilitats per al treball en equip, la creativitat, la el rigor, la claredat i concisió en l’expressió i el domini del llenguatge no discriminatori.
• En igualtat de condicions es prioritzaràla contractació de persones racialitzades com a no blanques i/o migrades.

FUNCIONS:

• Dinamitzar l’àrea de projectes
• Elaborar i donar seguiment a la planificació financera
• Recercar noves fonts de finançament.
• Gestionar el procés de projecte (sol·licitud, seguiment i justificació) per subvencions, contractes i concursos tant públics com privats.
• Garantir el control i seguiment de qualitat dels projectes que s’executen
• Donar resposta a tots els requeriments que es desprenen del finançament públic i privat del projecte

LLOC DE TREBALL
• Contracte temporal d’excedència de l’1 de març de 2025 al 15 de desembre de 2025  (30 hores setmanals)
• Vacances: segons conveni.

• Sou brut: 1605,85 €

• Lloc de treball: SOS Racisme Catalunya (Carrer Mir Geribert, 8 , 08014 de Barcelona).

Informació requerida:

• Currículum vitae
• Imprescindible carta de motivació

*Només les candidatures seleccionades seran convidades a una entrevista.

Data límit de recepció de candidatures: 4 de febrer a les 23:59.

Com serà el procés:

Les candidatures s’aniran valorant a mesura que es vagin rebent.

Només les candidatures seleccionades seran contactades i convidades a una entrevista.

És possible que prèviament es demani dur a terme una prova tècnica.

Data prevista d’incorporació: 1 de març de 2025.

Adreça electrònica on fer l’enviament: planificacio@sosracisme.org

Referència de la plaça: Tècnica de projectes.

Organització: SOS Racisme Catalunya

La entrada Coordinadora de projectes de SOS Racisme Catalunya 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

SOS Racisme Catalunya és una associació que fa més de 30 anys que treballa en la defensa dels drets humans a Catalunya des de l’acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l’acció de base. És una entitat que lluita per a l’erradicació del racisme en totes les seves manifestacions i en tots els àmbits de la societat, a través de l’atenció a persones, la sensibilització, la formació i la incidència política.

El SAiD és un servei gratuït i especialitzat que ofereix atenció a persones, grups i col·lectius que han patit una discriminació o un delicte d’odi racista.  Té com a objectiu restituir els drets vulnerats i acompanyar en la reparació el dany, a través de l’acompanyament psicosocial i l’assessorament i/o la representació legal. A més d’identificar problemàtiques estructurals per a incidir en la transformació política i social.

L’àmbit d’actuació del servei és: impulsar la denúncia de les violències racistes que es reporten al SAiD; promoure la denúncia pública de les violències racistes detectades; informar sobre els drets que tenen les persones fomentant la ciutadania plena; afavorir la transformació social i política a partir de litigis estratègics i de la incidència política i social; i promocionar activitats de difusió de l’estat del racisme a Catalunya a través d’informes propis i de propostes de treball per la seva erradicació.

Funcions:

En coordinació amb les treballadores del Servei d’Atenció i Denúncia:

     Tasques pròpies de l’atenció a persones:

• Suport a l’atenció inicial a persones que s’apropen per primera vegada al SAiD: informar sobre el funcionament del SAiD; primer assessorament quan escau; derivacions a recursos externs quan escau.

      Tasques pròpies de la intervenció jurídica:

• Responsabilització de la gestió (donar resposta i fer seguiment) dels casos assumits en els quals hem considerat intervenir per vies extrajudicials (essencialment via administrativa i intervencions directes des del Servei).
• Garantir l’acompanyament de les persones a qui el SAiD dona servei durant tota la gestió dels casos, mantenint el contacte i actualitzant la situació de cada cas amb les persones interessades.
• Representació per la via judicial penal: escrits judicials i tasques d’assistència lletrada (representació de persones, compareixences judicials com ara declaracions i judicis).
• Acompanyament psicojurídic juntament amb l’equip d’acompanyament psicosocial.

     Tasques generals de l’àrea del SAiD:

• Assegurar la documentació dels casos per a possibles accions d’incidència.
• Impartir formació pròpia del SAiD.
• Suport en la definició i execució dels projectes del SAiD i de l’associació.
• Participar dels espais associatius rellevants.
• Coordinar-se amb altres àrees de l’associació.
• Col·laborar en les tasques de sensibilització i incidència del SAiD.

Requisits:

•   Formació en Dret (advocade col·legiade exercent o amb possibilitat d’estar col·legiat pròximament)
•       Formació o experiència en defensa jurídica dels drets humans.
•       Habilitats socials
•       Imprescindible capacitat de treball en equip.
•       Imprescindible nivell alt de català i castellà.
•     Coneixements i interès per la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans i identificació amb els valors i objectius de SOS Racisme.
•       Capacitat resolutiva i de gestió del temps.

Es valorarà:

•     Experiència en l’exercici judicial i administratiu.
• Tenir experiència de treball amb col·lectius en risc d’exclusió social.
•     Coneixements sobre el món associatiu, participació i moviments socials.
•     Coneixement sobre serveis, equipaments i altres recursos que donen resposta a necessitats socials diverses.
• Altres idiomes parlats, especialment francès i no europeus.
• D’entre les persones que compleixin el perfil requerit es prioritzarà la contractació de persones racialitzades com a no blanques, migrades i/o pertanyents a col·lectius infrarepresentats a l’entitat.

Condicions de la plaça:

• Duració del contracte: febrer 2025 a novembre 2025.
• Hores: Contractació de 20h setmanals durant el febrery 35h setmanals des de març fins a mitjans novembre de 2025.
• Sou brut mensual per 12 pagues: 1.070,58  €/mes (20h) durant el mes de febrer i 1873,52€/mes (35h) (a partir del març).
•  Lloc de treball: Barcelona (Carrer Mir Geribert, 8, Barcelona)
• Amb possibilitat de desplaçaments eventuals arreu de Catalunya.
• Horari a convenir i dijous de 15 a 19h.

Informació requerida:

• Currículum vitae
• Imprescindible carta de motivació
• Relat resumint l’experiència relacionada

*Només les candidatures seleccionades seran convidades a una entrevista.

Data límit de recepció de candidatures: 14 de Febrer de 2025 a les 23:59.

Com serà el procés:

Les candidatures s’aniran valorant a mesura que es vagin rebent.

Només les candidatures seleccionades seran contactades i convidades a una entrevista.

És possible que prèviament es demani dur a terme una prova tècnica.

Data prevista d’incorporació: immediata.

Adreça electrònica on fer l’enviament: atencio@sosracisme.org

Referència de la plaça: Jurista del SAiD.

Organització: SOS Racisme Catalunya

La entrada Busquem una/un advocada per l’àrea d’atenció i d’intervenció jurídica del Servei d’Atenció i Denúncia se publicó primero en SOS Racisme.

Cada mes de febrero desde hace 11 años se celebra la Marcha por la Dignidad sobre el suceso en el Tarajal. ¿Qué pasó el 6 de febrero de 2014? La madrugada del 6 febrero, centenares de personas fueron bombardeadas en el espigón que separa Ceuta de Marruecos. La policía, en vez de velar por la seguridad de estas personas, lanzó gases lacrimógenos, pelotas de goma y salvas detonadoras.

El sábado, 8 de febrero a las 11:45 horas en el Salón de Actos del IES ABYLA de Ceuta, estarán:

• Patuca Fernández (@patucafvicens

• Marra Junior (@marrajunior)

• Louleila Sid Ahmed (@lalailmo)

• Sani Ladan (@4sani)

La jornada se retransmitirá en directo desde el canal de Youtube de la Marcha: https://www.youtube.com/@marchatarajal4880

La mañana del 6 de febrero a las 7.40 h ya habían arrebatado la vida de 14 jóvenes y realizaron 23 devoluciones en caliente. La tragedia tuvo lugar en la playa Ceutí del Tarajal. Este suceso fue un punto de inflexión que definió la política migratoria del Estado español y dejó en evidencia el racismo Institucional que se ejerce hacia la población migrante procedente del Sur Global. Desde el año 2014, se realizan las Marchas por la Dignidad, la primera se realizó días después de la masacre. Es un acto que denuncia la vulneración de los Derechos Humanos de las personas migrantes y, además, exige verdad, justicia, reparación y vela porque esta masacre no vuelva a suceder.

Programa de la jornada completa:

11:45h. MESA REDONDA. IES Abyla. (Ubicación)

15:15h. SALIDA: XII Marcha por la Dignidad. Plaza de los Reyes (Ubicación)

17:15h. LLEGADA. Playa del Tarajal (Ubicación)

18:30h. FINALIZACIÓN de la jornada.

Tarajal, ¡no olvidamos!

La entrada XII Marcha por la Dignidad – Tarajal se publicó primero en SOS Racisme.

Des de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT), expressem el nostre més profund condol per la mort de Bakary Diba, de tan sols 26 anys. Aquesta pèrdua és una conseqüència directa del maltractament institucional i la discriminació sistemàtica que afecta especialment les persones immigrades i, de manera més severa, la comunitat negroafricana.

Bakary feia mesos que necessitava seguiment mèdic i, tot i l’emergència derivada del fred intens, les institucions no van activar cap servei d’emergència ni cap recurs adequat per ajudar-lo. Malgrat assistir de manera regular a cures, no va trobar cap suport social, obligat a dormir al carrer sense una tenda ni un sac, el que va posar el seu cos al límit. Aquesta desatenció institucional ha provocat una mort que era totalment evitable.

Bakary era estimat i conegut per la comunitat del parc. En la seva curta vida, havia passat anys atrapats en aquesta situació, amb la seva salut mental cada vegada més deteriorada, fet que dificultava enormement la reconstrucció d’un projecte vital digne.

Aquest cas no és un fet aïllat. Només el mes passat vam ser testimonis del desallotjament de l’edifici Muntaner 28, que va deixar 30 persones al carrer sense cap alternativa residencial, o de l’expulsió de persones que vivien a l’assentament de la gasolinera del Poblenou, dispersant una comunitat d’ajuda mútua sense cap mena de suport d’emergència.

Mentrestant, recursos d’allotjament es mantenen tancats la major part de l’any, tot i tenir capacitat per centenars de persones, i milers d’habitatges romanen buits a la ciutat. No hi ha voluntat política per abordar aquestes situacions de vulnerabilitat extrema!

Des de fa anys, la CNAACAT denuncia les condicions insostenibles en què viuen moltes persones en assentaments com el del Gorg o el Parc de la Ciutadella. Al darrer, on contrasta cruelment amb l’entrada diària de 135 diputats al Parlament de Catalunya, insensibles a aquesta realitat. No legislen per aquells que viuen en la màxima precarietat, perpetuant la indiferència que també mata.

El cas de Bakary Diba és un reflex de les necropolítiques que condemnen milers de persones a una mort lenta i dolorosa. La seva mort se suma als 10.457 assassinats documentats a les fronteres espanyoles com a resultat de polítiques migratòries deshumanitzadores i la manca de visats segurs.

Prou necropolítiques que maten els nostres joves, el nostre futur! Exigim alternatives residencials, seguiment social, empadronament i regularització ja!

Exigim solucions ja:

– Alternatives residencials dignes i permanents.

– Seguiment social i sanitari adequat.

– Empadronament universal i sense traves.

– Regularització immediata per a totes les persones immigrades.

Ja n’hi ha prou de necropolítiques que ens maten. No podem permetre que el futur dels nostres joves sigui enterrat pel racisme institucional. 

Exigim justícia per Bakary Diba! #Sayhisname

La entrada Comunicat de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya sobre la mort de Bakary Diba se publicó primero en SOS Racisme.

Aquestes persones, sovint en situació administrativa irregular, viuen amuntegades en condicions insalubres i precàries. Després de l’incendi, molts dels antics residents de la nau de Badalona s’han traslladat a un gran assentament al barri de Sant Roc o a altres infrahabitatges similars. Les administracions públiques, lluny de brindar suport o solucions estructurals, sovint desallotgen aquests espais sense oferir alternatives viables, agreujant la vulnerabilitat d’aquestes persones.

Racisme sistèmic i exclusió en l’accés a l’habitatge

Si l’accés a l’habitatge és un dels problemes més urgents per a les persones proletàries blanques, per a les comunitats no blanques és una continuïtat històrica de l’exclusió d’un dret fonamental que sempre els ha sigut negat. Aquesta exclusió afecta tant les persones en situació administrativa irregular com aquelles amb residència legal o nascudes a Catalunya. Un imaginari col·lectiu racista perpetúa la idea que les persones racialitzades, especialment les provinents del sud global o de la diàspora, són econòmicament insolvents o responsables de deteriorar els habitatges. Aquest imaginari racista es tradueix en actituds discriminatòries per part de propietaris i agències immobiliàries, mentre que el potencial arrendatari blanc té el benefici del dubte pel simple fet de ser blanc.

En aquest context, un estudi de l’any 2022 realitzat per l’Ajuntament de Barcelona va evidenciar la discriminació sistemàtica contra persones amb noms àrabs en el mercat del lloguer. Així mateix, una investigació del diari ARA en col·laboració amb els sindicats d’habitatge de Salt i Girona va revelar que el 92,10% de les immobiliàries de Girona i el 83,33% de les de Salt accepten propostes discriminatòries basades en criteris racistes.

Aquestes dades confirmen la correlació directa entre la llei d’estrangeria, la discriminació racista en l’accés a l’habitatge i la realitat de les persones que es veuen abocades a viure en assentaments i infrahabitatges.

La crisi climàtica: Un factor agreujant

En aquest marc d’exclusió social, la crisi climàtica exacerba encara més les desigualtats. Les seves conseqüències són especialment devastadores per a les comunitats que viuen en condicions de vulnerabilitat extrema. Un exemple és la situació a Huelva, on els treballadors agrícoles migrants, que viuen en els anomenats “assentaments de la vergonya”, van ser els més afectats per la recent DANA.

Aquests campaments, on milers de temporers resideixen durant les temporades agrícoles, es caracteritzen per una precarietat extrema: barraques fetes amb plàstics i palets, sense serveis bàsics ni protecció contra les inclemències meteorològiques. Tot i ser els més colpejats pel temporal, la seva situació ha quedat fora de la cobertura mediàtica estatal. Va ser el The New York Times, un mitjà de comunicació internacional, qui va donar visibilitat a la crisi, destacant les condicions extremes en les quals viuen els temporers i com el temporal va empitjorar encara més la seva situació.

Segons el reportatge del NYT, només l’organització independent La Carpa, amb recursos molt limitats, va respondre a l’emergència oferint roba eixuta, aliments i altres productes bàsics. Aquesta manca de resposta institucional posa de manifest l’abandó sistemàtic d’aquestes comunitats.

Crisi interconnectades

Les crisis de l’habitatge, climàtica i el racisme estructural no són fenòmens independents; són expressions d’un mateix sistema basat en el capitalisme racial. Aquest sistema explota i subordina sistemàticament les comunitats provinents del sud global i aquelles en situació administrativa irregular, negant-los no sols el dret a l’habitatge, sinó també qualsevol mena de protecció davant dels efectes devastadors del canvi climàtic.

Aquesta relació es manifesta amb claredat a través de la segregació urbanística, la violència econòmica i el racisme immobiliari. Les elits acumulen riquesa i recursos, mentre les comunitats racialitzades són forçades a ocupar espais marginalitzats i infrahabitatges, sense accés a infraestructures resilients ni serveis bàsics. La crisi climàtica no és, per tant, un problema natural, sinó una crisi creada i agreujada per un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el benestar de les persones.

L’exclusió del dret a l’habitatge per a les persones racialitzades i migrants respon també a una estratègia política de control i explotació. La llei d’estrangeria i la precarització laboral mantenen aquestes comunitats en una situació d’inseguretat constant que dificulta les formes d’organització o resistència efectiva. D’aquesta manera, s’assegura la seva explotació com a mà d’obra barata i desprotegida, alhora que es reforcen les jerarquies racials i econòmiques que sostenen el sistema.

Entendre aquestes interconnexions és essencial per abordar les arrels del problema. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya i abordar la justícia social i climàtica des d’un canvi estructural real.

La manca de polítiques efectives per sancionar aquestes pràctiques discriminatòries deixa via lliure a un model d’habitatge que marginalitza les comunitats racialitzades i contribueix a la seva precarització contínua. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya.

La entrada Crisi de l’habitatge, crisi climàtica i racisme se publicó primero en SOS Racisme.

Des de SOS Racisme Catalunya ens adherim al manifest del col·lectiu Cacau&Negritud i altres entitats per seguir reivindicant que el blackface és racista.
Enllaç al formulari

A més, recordem que des de l’entitat ja vam denunciar els ajuntaments de Girona i Igualada davant l’Oficina d’Igualtat de la Generalitat, però van arxivar la nostra denúncia amb els següents arguments:
Primer: Arxivar la denúncia presentada el 23 de gener de 2024 per SOS Racisme Catalunya, ja que es va acordar una manera alternativa de tractar els fets denunciats.
Segon: Traslladar la petició de la denúncia a l’Àrea de Promoció de l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació.
Tercer: Mantenir el registre de la denúncia perquè quedi constància i es pugui fer un seguiment en el futur, si fos el cas.
Vam tenir xerrades posteriors, però no se’ns va informar de cap alternativa i, donat que el col·lectiu torna a denunciar, entenem que aquesta no existeix. També vam denunciar a Igualada, amb el mateix resultat.

Aquí el fil complet :

1/ Un any més, des del col·lectiu Cacau&Negritud i altres entitats, alcem la veu per denunciar una pràctica racista i ofensiva que es perpetua a la ciutat de Girona: el blackface a la cavalcada de Reis.
2/ Aquesta denúncia no és nova. El blackface —persones blanques pintant-se la cara per caracteritzar persones negres— està arrelat en la burla i humiliació cap als col·lectius negres.
3/ Aquesta tradició racista no té cabuda en una societat que diu avançar cap a la justícia social i la igualtat.
4/ A la cavalcada de 2024, tristament, vam tornar a veure com aquesta violència simbòlica es normalitzava a Girona.
5/ Ens hem reunit dues vegades amb l’Ajuntament de Girona per exigir el final definitiu d’aquesta pràctica, però no hem rebut respostes concretes ni compromisos públics per evitar el blackface.
6/ Aquesta inacció institucional legitima el blackface i perpetua la falta de respecte cap a les persones negres i racialitzades que viuen i treballen a Girona.
7/ Ens plantem. Resistim. No ho deixarem passar.
8/ Des de Cacau&Negritud i les entitats signants, fem una crida a tota la ciutadania de Girona a unir-se a aquesta denúncia.
9/ Si el 2025 la cavalcada torna a incloure persones blanques pintades per representar el rei Baltasar i els seus pàgines, resistirem.
10/ No romandrem en silenci davant d’aquesta vulneració de la nostra dignitat.

Exigim:
Que l’Ajuntament de Girona es comprometi públicament a eliminar el blackface de la cavalcada de reis.
Que es treballi en una cavalcada participativa i respectuosa que reflecteixi la diversitat de Girona.
11/ No hi ha excuses. Les institucions tenen la responsabilitat de construir espais festius on ningú, especialment la infància, se senti exclòs o menyspreat per la seva identitat.
12/ Perquè una cavalcada sense racisme és possible. Perquè no callarem fins que s’acabi el blackface.

La entrada Per uns reis mags sense racisme se publicó primero en SOS Racisme.