Cada mes de febrero desde hace más de 10 años se celebra la Marcha por la Dignidad sobre el suceso en el Tarajal. ¿Qué pasó el 6 de febrero de 2024? La madrugada del 6 febrero, centenares de personas fueron bombardeadas en el espigón que separa Ceuta de Marruecos. La policía, en vez de velar por la seguridad de estas personas, lanzó gases lacrimógenos, pelotas de goma y salvas detonadoras.

El sábado, 8 de febrero a las 11:45 horas en el Salón de Actos del IES ABYLA de Ceuta, estarán:

• Patuca Fernández (@patucafvicens

• Marra Junior (@marrajunior)

• Louleila Sid Ahmed (@lalailmo)

• Sani Ladan (@4sani)

La jornada se retransmitirá en directo desde el canal de Youtube de la Marcha: https://www.youtube.com/@marchatarajal4880

La mañana del 6 de febrero a las 7.40 h ya habían arrebatado la vida de 14 jóvenes y realizaron 23 devoluciones en caliente. La tragedia tuvo lugar en la playa Ceutí del Tarajal. Este suceso fue un punto de inflexión que definió la política migratoria del Estado español y dejó en evidencia el racismo Institucional que se ejerce hacia la población migrante procedente del Sur Global. Desde el año 2014, se realizan las Marchas por la Dignidad, la primera se realizó días después de la masacre. Es un acto que denuncia la vulneración de los Derechos Humanos de las personas migrantes y, además, exige verdad, justicia, reparación y vela porque esta masacre no vuelva a suceder.

Programa de la jornada completa:

11:45h. MESA REDONDA. IES Abyla. (Ubicación)

15:15h. SALIDA: XII Marcha por la Dignidad. Plaza de los Reyes (Ubicación)

17:15h. LLEGADA. Playa del Tarajal (Ubicación)

18:30h. FINALIZACIÓN de la jornada.

Tarajal, ¡no olvidamos!

La entrada XII Marcha por la Dignidad – Tarajal se publicó primero en SOS Racisme.

Des de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT), expressem el nostre més profund condol per la mort de Bakary Diba, de tan sols 26 anys. Aquesta pèrdua és una conseqüència directa del maltractament institucional i la discriminació sistemàtica que afecta especialment les persones immigrades i, de manera més severa, la comunitat negroafricana.

Bakary feia mesos que necessitava seguiment mèdic i, tot i l’emergència derivada del fred intens, les institucions no van activar cap servei d’emergència ni cap recurs adequat per ajudar-lo. Malgrat assistir de manera regular a cures, no va trobar cap suport social, obligat a dormir al carrer sense una tenda ni un sac, el que va posar el seu cos al límit. Aquesta desatenció institucional ha provocat una mort que era totalment evitable.

Bakary era estimat i conegut per la comunitat del parc. En la seva curta vida, havia passat anys atrapats en aquesta situació, amb la seva salut mental cada vegada més deteriorada, fet que dificultava enormement la reconstrucció d’un projecte vital digne.

Aquest cas no és un fet aïllat. Només el mes passat vam ser testimonis del desallotjament de l’edifici Muntaner 28, que va deixar 30 persones al carrer sense cap alternativa residencial, o de l’expulsió de persones que vivien a l’assentament de la gasolinera del Poblenou, dispersant una comunitat d’ajuda mútua sense cap mena de suport d’emergència.

Mentrestant, recursos d’allotjament es mantenen tancats la major part de l’any, tot i tenir capacitat per centenars de persones, i milers d’habitatges romanen buits a la ciutat. No hi ha voluntat política per abordar aquestes situacions de vulnerabilitat extrema!

Des de fa anys, la CNAACAT denuncia les condicions insostenibles en què viuen moltes persones en assentaments com el del Gorg o el Parc de la Ciutadella. Al darrer, on contrasta cruelment amb l’entrada diària de 135 diputats al Parlament de Catalunya, insensibles a aquesta realitat. No legislen per aquells que viuen en la màxima precarietat, perpetuant la indiferència que també mata.

El cas de Bakary Diba és un reflex de les necropolítiques que condemnen milers de persones a una mort lenta i dolorosa. La seva mort se suma als 10.457 assassinats documentats a les fronteres espanyoles com a resultat de polítiques migratòries deshumanitzadores i la manca de visats segurs.

Prou necropolítiques que maten els nostres joves, el nostre futur! Exigim alternatives residencials, seguiment social, empadronament i regularització ja!

Exigim solucions ja:

– Alternatives residencials dignes i permanents.

– Seguiment social i sanitari adequat.

– Empadronament universal i sense traves.

– Regularització immediata per a totes les persones immigrades.

Ja n’hi ha prou de necropolítiques que ens maten. No podem permetre que el futur dels nostres joves sigui enterrat pel racisme institucional. 

Exigim justícia per Bakary Diba! #Sayhisname

La entrada Comunicat de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya sobre la mort de Bakary Diba se publicó primero en SOS Racisme.

Aquestes persones, sovint en situació administrativa irregular, viuen amuntegades en condicions insalubres i precàries. Després de l’incendi, molts dels antics residents de la nau de Badalona s’han traslladat a un gran assentament al barri de Sant Roc o a altres infrahabitatges similars. Les administracions públiques, lluny de brindar suport o solucions estructurals, sovint desallotgen aquests espais sense oferir alternatives viables, agreujant la vulnerabilitat d’aquestes persones.

Racisme sistèmic i exclusió en l’accés a l’habitatge

Si l’accés a l’habitatge és un dels problemes més urgents per a les persones proletàries blanques, per a les comunitats no blanques és una continuïtat històrica de l’exclusió d’un dret fonamental que sempre els ha sigut negat. Aquesta exclusió afecta tant les persones en situació administrativa irregular com aquelles amb residència legal o nascudes a Catalunya. Un imaginari col·lectiu racista perpetúa la idea que les persones racialitzades, especialment les provinents del sud global o de la diàspora, són econòmicament insolvents o responsables de deteriorar els habitatges. Aquest imaginari racista es tradueix en actituds discriminatòries per part de propietaris i agències immobiliàries, mentre que el potencial arrendatari blanc té el benefici del dubte pel simple fet de ser blanc.

En aquest context, un estudi de l’any 2022 realitzat per l’Ajuntament de Barcelona va evidenciar la discriminació sistemàtica contra persones amb noms àrabs en el mercat del lloguer. Així mateix, una investigació del diari ARA en col·laboració amb els sindicats d’habitatge de Salt i Girona va revelar que el 92,10% de les immobiliàries de Girona i el 83,33% de les de Salt accepten propostes discriminatòries basades en criteris racistes.

Aquestes dades confirmen la correlació directa entre la llei d’estrangeria, la discriminació racista en l’accés a l’habitatge i la realitat de les persones que es veuen abocades a viure en assentaments i infrahabitatges.

La crisi climàtica: Un factor agreujant

En aquest marc d’exclusió social, la crisi climàtica exacerba encara més les desigualtats. Les seves conseqüències són especialment devastadores per a les comunitats que viuen en condicions de vulnerabilitat extrema. Un exemple és la situació a Huelva, on els treballadors agrícoles migrants, que viuen en els anomenats “assentaments de la vergonya”, van ser els més afectats per la recent DANA.

Aquests campaments, on milers de temporers resideixen durant les temporades agrícoles, es caracteritzen per una precarietat extrema: barraques fetes amb plàstics i palets, sense serveis bàsics ni protecció contra les inclemències meteorològiques. Tot i ser els més colpejats pel temporal, la seva situació ha quedat fora de la cobertura mediàtica estatal. Va ser el The New York Times, un mitjà de comunicació internacional, qui va donar visibilitat a la crisi, destacant les condicions extremes en les quals viuen els temporers i com el temporal va empitjorar encara més la seva situació.

Segons el reportatge del NYT, només l’organització independent La Carpa, amb recursos molt limitats, va respondre a l’emergència oferint roba eixuta, aliments i altres productes bàsics. Aquesta manca de resposta institucional posa de manifest l’abandó sistemàtic d’aquestes comunitats.

Crisi interconnectades

Les crisis de l’habitatge, climàtica i el racisme estructural no són fenòmens independents; són expressions d’un mateix sistema basat en el capitalisme racial. Aquest sistema explota i subordina sistemàticament les comunitats provinents del sud global i aquelles en situació administrativa irregular, negant-los no sols el dret a l’habitatge, sinó també qualsevol mena de protecció davant dels efectes devastadors del canvi climàtic.

Aquesta relació es manifesta amb claredat a través de la segregació urbanística, la violència econòmica i el racisme immobiliari. Les elits acumulen riquesa i recursos, mentre les comunitats racialitzades són forçades a ocupar espais marginalitzats i infrahabitatges, sense accés a infraestructures resilients ni serveis bàsics. La crisi climàtica no és, per tant, un problema natural, sinó una crisi creada i agreujada per un sistema que prioritza el benefici econòmic sobre el benestar de les persones.

L’exclusió del dret a l’habitatge per a les persones racialitzades i migrants respon també a una estratègia política de control i explotació. La llei d’estrangeria i la precarització laboral mantenen aquestes comunitats en una situació d’inseguretat constant que dificulta les formes d’organització o resistència efectiva. D’aquesta manera, s’assegura la seva explotació com a mà d’obra barata i desprotegida, alhora que es reforcen les jerarquies racials i econòmiques que sostenen el sistema.

Entendre aquestes interconnexions és essencial per abordar les arrels del problema. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya i abordar la justícia social i climàtica des d’un canvi estructural real.

La manca de polítiques efectives per sancionar aquestes pràctiques discriminatòries deixa via lliure a un model d’habitatge que marginalitza les comunitats racialitzades i contribueix a la seva precarització contínua. Denunciar i desmantellar aquestes dinàmiques és fonamental per garantir un accés equitatiu a l’habitatge a Catalunya.

La entrada Crisi de l’habitatge, crisi climàtica i racisme se publicó primero en SOS Racisme.

Des de SOS Racisme Catalunya ens adherim al manifest del col·lectiu Cacau&Negritud i altres entitats per seguir reivindicant que el blackface és racista.
Enllaç al formulari

A més, recordem que des de l’entitat ja vam denunciar els ajuntaments de Girona i Igualada davant l’Oficina d’Igualtat de la Generalitat, però van arxivar la nostra denúncia amb els següents arguments:
Primer: Arxivar la denúncia presentada el 23 de gener de 2024 per SOS Racisme Catalunya, ja que es va acordar una manera alternativa de tractar els fets denunciats.
Segon: Traslladar la petició de la denúncia a l’Àrea de Promoció de l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació.
Tercer: Mantenir el registre de la denúncia perquè quedi constància i es pugui fer un seguiment en el futur, si fos el cas.
Vam tenir xerrades posteriors, però no se’ns va informar de cap alternativa i, donat que el col·lectiu torna a denunciar, entenem que aquesta no existeix. També vam denunciar a Igualada, amb el mateix resultat.

Aquí el fil complet :

1/ Un any més, des del col·lectiu Cacau&Negritud i altres entitats, alcem la veu per denunciar una pràctica racista i ofensiva que es perpetua a la ciutat de Girona: el blackface a la cavalcada de Reis.
2/ Aquesta denúncia no és nova. El blackface —persones blanques pintant-se la cara per caracteritzar persones negres— està arrelat en la burla i humiliació cap als col·lectius negres.
3/ Aquesta tradició racista no té cabuda en una societat que diu avançar cap a la justícia social i la igualtat.
4/ A la cavalcada de 2024, tristament, vam tornar a veure com aquesta violència simbòlica es normalitzava a Girona.
5/ Ens hem reunit dues vegades amb l’Ajuntament de Girona per exigir el final definitiu d’aquesta pràctica, però no hem rebut respostes concretes ni compromisos públics per evitar el blackface.
6/ Aquesta inacció institucional legitima el blackface i perpetua la falta de respecte cap a les persones negres i racialitzades que viuen i treballen a Girona.
7/ Ens plantem. Resistim. No ho deixarem passar.
8/ Des de Cacau&Negritud i les entitats signants, fem una crida a tota la ciutadania de Girona a unir-se a aquesta denúncia.
9/ Si el 2025 la cavalcada torna a incloure persones blanques pintades per representar el rei Baltasar i els seus pàgines, resistirem.
10/ No romandrem en silenci davant d’aquesta vulneració de la nostra dignitat.

Exigim:
Que l’Ajuntament de Girona es comprometi públicament a eliminar el blackface de la cavalcada de reis.
Que es treballi en una cavalcada participativa i respectuosa que reflecteixi la diversitat de Girona.
11/ No hi ha excuses. Les institucions tenen la responsabilitat de construir espais festius on ningú, especialment la infància, se senti exclòs o menyspreat per la seva identitat.
12/ Perquè una cavalcada sense racisme és possible. Perquè no callarem fins que s’acabi el blackface.

La entrada Per uns reis mags sense racisme se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Presentació “El racisme en el camp judicial” a SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Aquest dimarts la Generalitat de Catalunya va atorgar a SOS Racisme Catalunya, així com a altres entitats socials, la Creu de Sant Jordi en reconeixement dels més de 30 anys de lluita en favor dels drets humans a Catalunya. Durant l’acte, només una entitat tenia l’oportunitat de pronunciar un discurs, que havia d’integrar el missatge de totes les organitzacions guardonades. Tal com ja vam destacar quan vam rebre la Medalla d’Honor de Barcelona, creiem que en aquests lliuraments de premis caldria garantir un espai perquè totes les entitats premiades poguessin expressar-se.

Avui, volem dirigir-nos a la Generalitat per, d’una banda, agrair aquest reconeixement. De l’altra, necessitem posar de manifest la importància de potenciar els esforços per conscienciar l’administració, les entitats i la ciutadania sobre el fet que la diversitat, així com la multi i interculturalitat de la nostra societat, estan profundament condicionades per desigualtats estructurals que cal abordar amb urgència.

Per això, animem la Generalitat a anar més enllà d’un antiracisme merament simbòlic dins de les institucions i administracions públiques, ja que és evident que aquesta actitud té un impacte directe en la vida quotidiana de la societat. Apostem per una revisió constant, més voluntat política, el desenvolupament d’accions concretes i la denúncia ferma de les discriminacions. Tot i l’existència de SOS Racisme Catalunya, el nostre ideal seria que la nostra organització deixés de ser necessària gràcies a una acció antiracista crítica i compromesa de tots els partits polítics i institucions del país.

No obstant això, som conscients que actualment encara hi ha partits i veus racistes dins de la mateixa Generalitat. Per això, esperem que des del Govern es treballi per erradicar-les. Recordem que, en una societat racista, no n’hi ha prou amb no ser racista: cal ser activament antiracista.

Us animem a ser antiracistes i a donar suport amb recursos a la nostra tasca.

Salut i gràcies.

La entrada SOS Racisme Catalunya rep la Creu de Sant Jordi 2024  se publicó primero en SOS Racisme.

Arran del desallotjament d’un bloc de pisos okupat del carrer de Muntaner de Barcelona, on vivien seixanta persones, en Vito i dues persones més van ser internades al CIE de la Zona Franca. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample creuen que “hi ha una relació directa entre l’organització política d’en Vito i la detenció”

En Vito va ser detingut el 2 de desembre juntament amb tres persones més, una d’elles menor d’edat. Fa temps que viu a Barcelona, té dues filles i, tot i que té una ordre d’expulsió de l’Estat espanyol, compta amb una llarga trajectòria d’arrelament. La seva detenció es va fer en el marc del desallotjament d’un bloc de pisos okupat al carrer Muntaner 28, on vivien una seixantena de persones. Ell no hi residia sinó que és membre del Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i donava suport a les persones, majoritàriament migrants, que estaven sent expulsades de casa.

La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra van efectuar el desallotjament i, segons denuncia Cheikh Abdoul Khadre de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), en la confusió del moment, ningú va veure com s’enduien en Vito. “Hi havia un cordó policial, la gent estava intentant recuperar les seves pertinences de dins de l’edifici i, de sobte, Vito i les altres tres persones van desaparèixer”, explica Khadre.

La situació es va agreujar perquè ningú sabia on eren els desapareguts. “Després de sis hores no sabíem que havia passat amb ell, vam parlar amb les autoritats i no ens van dir res, però testimonis ens havien explicat que l’havien vist pujar a un cotxe de la Guàrdia Urbana, i per això, a la tarda, vam anar a la comissaria de les Corts per veure si es trobava allí”, explica Khadre, que ahir va comparèixer davant de l’edifici, actualment tapiat, per denunciar el cas. L’acte va ser convocat per la CNAACAT, el Casal Popular Lina Òdena, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i CAS, amb l’adhesió de SOS Racisme, Esquerra de l’Eixample Acull, Catalunya, Tanquem els CIE, #Regularizaciónya i Emergencia Frontera Sur Barcelona.

Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner van ser reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca després de passar pels jutjats

Segons detalla Khadre, quan es va personar a la comissaria li van dir que no hi constava cap detenció registrada, però paral·lelament, el lletrat Jordi Naya d’Arrels Advocats va trucar al Col·legi d’Advocats i li van comunicat que a Vito li havien assignat un advocat d’ofici. “Quan va començar el desallotjament ens van dir que no detindrien a ningú i després ens van dir que mentíem i que no hi havia ningú detingut”, denuncia Khadre. Finalment, van poder confirmar que Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner havien passat a disposició judicial i havien estat reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. El quart detingut, en ser menor d’edat, va quedar sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

A dia d’avui, només en Vito segueix internat al CIE de la capital catalana i segons expliquen els qui el coneixen —tant activistes com persones que vivien al bloc— té accés a un telèfon mòbil per connectar-se amb l’exterior. Se sent esperançat, perquè sap que s’està lluitant per ell, però no entén per què el van detenir i per què encara el retenen. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample afirmen que “hi ha una relació directa entre l’organització política del Vito i la seva detenció”. “Estem convençudes que això és un càstig que té a veure amb l’auge reaccionari de l’estat i un disciplinament de la classe treballadora perquè el proletariat migrant no s’organitzi”, afegeixen. Ara, segons assenyala l’advocat Naya, s’ha presentat un recurs contra la interlocutòria d’internament en base a l’arrelament familiar i social que ha pogut documentar.

Pertinences abocades a un contenidor

El seu cas és només una de les moltes històries —potser la més kafkiana— que es van presenciar durant el desallotjament del bloc del carrer de Muntaner. Aquell mateix dia, una dona embarassada que vivia a l’edifici també va ser desnonada. “Si no hagués estat per l’ajuda veïnal, continuaria al carrer”, puntualitza Cheikh Abdoul Khadrede la  CNAACAT

En aquest sentit, l’activista denuncia que l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ofert una solució residencial a la seixantena de persones que hi vivien. Tanmateix, des del consistori asseguren que “en el moment del desallotjament equips del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona van atendre les persones desallotjades”.

Les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal

A més, des de les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal. De fet, avui dia, la porta de l’immoble està tapiada i tot just davant hi ha un contenidor d’obra on s’amunteguen el que les persones que vivien a l’edifici okupat, afirmen, són les seves pertinences. “Ara que ve el fred, el que ens fa més mal és que la gent susceptible de patir racisme es troba al carrer i per culpa de la llei d’Estrangeria no té sortides per trobar un lloc on viure”, lamenta Khadre.

L’Ajuntament de Barcelona, punta de llança dels desallotjaments

El desallotjament, tal i com van explicar les entitats en compareixença de premsa, va ser impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest extrem el confirma el consistori i diu que es va portar a terme “pels riscos per a les persones que hi residien, ja que la finca ha perdut les condicions d’habitabilitat”. Alhora, les mateixes fonts de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que “el desallotjament forçós es va executar amb la pertinent autorització judicial després que al passat mes de setembre no fos possible el desallotjament voluntari tal com ordenava l’expedient administratiu” i afegeixen que l’ocupació “provocava nombrosos problemes de seguretat i convivència entre els veïns d’aquest àmbit de l’Antiga Esquerra de l’Eixample”.

Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat o a la quarantena que van desnonar a la plaça de la Gardunya.

Les entitats consideren que l’Ajuntament ha iniciat una batalla contra les persones migrants més vulnerables i assenyalen que això es pot certificar amb altres desallotjaments que s’han produït en els darrers temps. Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat, al barri de Poblenou, o a la quarantena que es van desnonar de la Tancada Migrant, a la plaça de la Gardunya del Raval. Una de les persones que vivia en aquest darrer espai, el Príncipe, hauria mort de fred després de veure’s obligat a viure al carrer.

Per tot plegat, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample, no comprèn com es pot argumentar un desallotjament per raons d’habitabilitat, quan les persones que es veuen afectades pel desnonament “acabaran vivint al carrer en condicions molt pitjors”. Així mateix, consideren que l’Ajuntament ha pres una deriva “higienista, com es pot veure amb el Pla Endreça”.

“Aquests són només alguns exemples dels milers de persones als quals l’Ajuntament de Barcelona, així com altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, han deixat al carrer, sense donar resposta a les seves necessitats”, asseveren des de les entitats crítiques.

La entrada El cas d’en Vito: entitats denuncien persecució de l’activisme i les persones migrants se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de 3cat | Andreu Merino Vives

A Barcelona hi ha un total de 507 persones que malviuen en assentaments de barraques o en locals ocupats, és a dir, en immobles que no disposen de cèdula d’habitabilitat. Així ho ha avançat “El matí de Catalunya Ràdio” a partir de dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona. Concretament, hi ha 236 persones vivint en assentaments i 271 vivint en locals ocupats, totes en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha un centenar de menors. En total, consten 62 assentaments en naus o solars i 57 locals.

L’Ajuntament ha comptabilitzat aquestes dades a través del Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM), el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme en l’Espai Públic (SASSEP) i el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats (SDI). El consistori defensa que aquest tipus d’infrahabitatge és un fenomen que va a la baixa, però les entitats socials ho qüestionen.

Falten dades

Diverses entitats, per exemple, assenyalen que si hi ha una tendència a la baixa és perquè les famílies marxen de la ciutat a causa, sobretot, de processos de desallotjament. També  recorden que l’Ajuntament només té comptabilitzats els locals on hi ha activitat d’economia submergida, com la recollida de ferralla, mentre que no hi ha cap cens de la resta de locals ocupats. David Espinós és coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món i assenyala aquesta realitat. “Sabem que hi ha molts locals a la ciutat on no hi ha economia informal. Només fent una volta a l’entorn de la nostra seu ho podem comprovar”, explica en referència a la Verneda.

El Sindicat d’Habitatge del Besòs i la Verneda s’explica en termes similars. “Aquí hi ha molts locals que van abaixar la persiana amb la crisi del 2008 i no l’han tornat a obrir”, afirma Paula Gómez. La representant del sindicat insisteix que, en paral·lel, la Verneda és el destí de moltes persones i famílies “expulsades a la perifèria”. “Al final hi ha famílies que no tenen on viure i acaben entrant en aquests locals per manca d’alternaitva“, exposa. Davant d’aquest escenari, el coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, lamenta la falta d’un cens fiable.

“Hi ha persones que no formen part de cap recompte i fins que no es tinguin en compte totes les tipologies d’infrahabitatge, les xifres no reflectiran la realitat”

L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, considera que aconseguir dades és “difícil, però no impossible” i qualifica de “pràcticament inabordable” l’infrahabitatge a nivell quantitatiu. Sales també planteja el dubte de qui ha de ser el responsable d’obtenir les dades. “Crec que les dades s’han de generar a partir d’equips de recerca que no tinguin com a objectiu fer intervenció social directa”, apunta.

Fonts municipals reconeixen que hi ha dinàmiques d’infrahabitatge que, puntualment, poden passar desapercebudes. “En l’àmbit dels assentaments i locals amb dinàmica d’assentament hi ha molta mobilitat”, apunten. “S’extreuen més dades de tendència que de detall”, afegeixen.

Una altra cara de la crisi d’habitatge

La Madelina i la Cristina són dues de les persones que sí que figuren a les dades comptabilitzades per l’Ajuntament. Totes dues viuen en dos locals ocupats al barri de Vallcarca, amb els seus respectius marits i amb tres fills cadascuna. També tenen en comú que l’únic ingrés que tenen prové de la Renda Garantida de Ciutadania i del que poden ingressar les seves famílies a través de treballs informals com la recollida de ferralla.

“Fa tres anys que visc a Barcelona. Al principi, en pisos, però ara fa temps que he anat de local en local”, explica. La Cristina fa cinc anys que viu a la ciutat i, en el seu cas, ho ha fet sempre ocupant locals.

“De moment estem bé però és clar que un local no és com un pis. En molts no hi ha cuina ni dutxa”

Els seus nuclis familiars ingressen poc més de 1.200 euros en el seu conjunt i així, diuen, és impossible trobar un pis en el mercat de lloguer. Segons les últimes dades, el preu mitjà a la ciutat és de 1.133 euros. L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, apunta que l’augment dels preus és, en molts casos, el causant de situacions d’infrahabitatge. “Si els preus dels habitatges pugen de manera desorbitada, la demanda d’habitacions i els seus preus també ho fa. Això provoca una bossa cada cop més gran de persones sense cap solució habitacional”, diu.

Hi coincideix Manu Sánchez, del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, el col·lectiu del qual formen part la Madelina i la Cristina. “Hem anat veient com moltes persones desnonades han acabat vivint en locals i assentaments. És impossible que aquestes famílies accedeixin actualment a un pis”, argumenta. Davant d’això, Sales planteja que l’infrahabitatge no ha de ser atès només a través dels serveis socials, sinó de polítiques estructurals d’habitatge.

“Es requereixen polítiques contundents que donin la volta al mercat d’habitatge”

Sense permís de treball

La Madelina i la Cristina tenen un altre problema afegit a l’hora d’intentar accedir a un habitatge: ni elles ni els seus marits tenen permís de treball. Una situació en què es troben milers de persones a Catalunya, com recorda el president de SOS Racisme, Cheikh Drame: “Les persones en situació administrativa irregular aporten a la societat, però no són considerats ciutadans”, lamenta.

Drame denuncia el cul-de-sac en què es troben immerses moltes d’aquestes persones: “Per aconseguir els papers necessites un contracte de feina i per aconseguir el contracte de feina necessites un paper. Aquest bucle et condemna a la precarietat“.

La entrada Almenys mig miler de persones viuen en barraques i locals ocupats a Barcelona, un centenar de menors inclosos se publicó primero en SOS Racisme.

Amb la moderació de Ramia Rahoui, vam comptar amb les ponències de Roland Mimi Ngoy, que va analitzar la situació que viu la República Democràtica del Congo; Yusso Abdallah, que va parlar sobre la situació a Gaza, a Palestina i les seves implicacions i responsabilitats dels països del Nord Global; i finalment Helios F. Garcés va fer una reflexió global sobre la història colonial i la seva herència, així com sobre la relació indivisible dels conflictes del Sur Global amb el racisme estructural i l’imperialsme.

Com a cloenda de l’acte, Fadi Waked, ballarí d’origen Palestí, va presentar la seva perfomance ‘A ticket to anywhere’, un espectacle per reflexionar sobre el dolor del poble palestí i de l’experiència migratòria.

El nostre manifest

Des de SOS Racisme Catalunya volem aprofitar aquesta trobada per assenyalar la relació directa entre colonialisme, racisme estructural i violència sistèmica amb els genocidis al sud global i als països occidentals empobrits per lògiques imperialistes. Els sistemes colonials moderns han deshumanitzat les comunitats no blanques, permetent que els genocidis i els conflictes siguin vistos com a inevitables o justificables per interessos geopolítics i econòmics.

A Palestina, l’ocupació israeliana representa una extensió del colonialisme occidental a Orient. La desproporció de les polítiques i accions militars israelianes contra el poble palestí i aquells que, des de la regió, el recolzen o l’acompanyen, incloses la neteja ètnica i la destrucció sistemàtica d’infraestructures civils, són formes de genocidi motivades pel manteniment dels privilegis occidentals i la lògica del capital. La narrativa que deshumanitza els palestins etiquetant-los com a “terroristes” justifica aquest tracte, invisibilitzant els seus drets humans i reforçant estructures de dominació global.

En cap cas s’hauria d’entendre que uns genocidis són més greus que altres. Per això no volem deixar d’assenyalar la inexistent cobertura mediàtica i preocupació tant institucional com social, així com la del tercer sector dels països del nord global, incloent-hi tant les administracions com les entitats socials, respecte a la violència, esclavitud, explotació i massacres que estan tenint lloc a la RDC.

A la República Democràtica del Congo (RDC), el genocidi i la violència massiva estan intrínsecament lligats al saqueig de recursos naturals com el coltà i els diamants, fonamentals per al capitalisme global. Aquestes dinàmiques es veuen com una part d’un “capitalisme racial” que perpetua l’explotació de cossos negres i terres africanes per sostenir el consum al nord global. Aquest saqueig està arrelat a la colonialitat, que històricament ha relegat l’Àfrica (i el sud global en general) a una condició de proveïdor de recursos i mà d’obra descartable, amb impactes devastadors en les poblacions locals.

Aquestes violències estan profundament interconnectades per estructures de poder racistes i colonials que organitzen el món. Són estructures que justifiquen les atrocitats mitjançant la deshumanització sistèmica, promovent narratives que classifiquen certes vides com a menys valuoses o prescindibles.

Aquest enfocament crida a una reavaluació global que qüestioni l’ordre racial-capitalista, visibilitzi les lluites locals i promogui una acció humanitària realment antiracista i decolonial, que no reprodueixi lògiques de dependència o paternalistes.

El conflicte i genocidi al Congo no són només una tragèdia local, sinó una manifestació global de desigualtats racials i econòmiques estructurals. Des d’una perspectiva antiracista, és necessari desafiar les narratives que deshumanitzen les víctimes i perpetuen l’explotació. Des del panafricanisme, la solució passa per empoderar les nacions africanes perquè exerceixin un control sobirà sobre els seus recursos.

Per aconseguir justícia, és imperatiu que les nacions africanes i la diàspora treballin juntes, i que el Nord Global assumeixi la seva responsabilitat per aturar les pràctiques corporatives i polítiques que perpetuen aquest cicle de violència.

Perspectiva antiracista
Des d’una perspectiva antiracista, el saqueig i la violència al Congo representen la continuació de dinàmiques colonials, on les vides africanes són sistemàticament devaluades davant dels interessos econòmics de les elits globals. La indiferència cap a les atrocitats al Congo reflecteix un doble estàndard racial:

• Silenci internacional: Malgrat la magnitud de la tragèdia, els genocidis al Congo reben poca atenció mediàtica en comparació amb conflictes en regions occidentals o de més interès polític per als països del Nord Global. Aquest racisme estructural perpetua la invisibilització de les víctimes africanes.
• Neocolonialisme corporatiu: Les multinacionals que es beneficien de l’explotació del coltà i altres recursos perpetuen la lògica colonial d’extracció sense responsabilitat social. Les cadenes de subministrament globals estan impregnades de racisme, ja que els costos humans recauen desproporcionadament en poblacions negres.
• Opressors suficientment “dolents” i llunyans: Segons els interessos econòmics i socials, i des d’una perspectiva eurocèntrica, s’entén que hi ha potències a les quals ens podem oposar i altres no; aquelles suficientment llunyanes per no identificar-nos-hi, contra aquelles que poden arribar a formar part d’un “nosaltres”.

Reivindiquem, ara i sempre:

• Justícia i reparació per al poble palestí i per a tots els pobles afectats

• Palestina lliure

• Fi del neocolonialisme i de l’esclavitud moderna

• Fi de les relacions comercials i institucionals amb Israel

• Sancions internacionals als països que exerceixen violència

• Fi de l’enviament d’armes

• Boicot i desinversions

• Alto al foc

Fotografies de l’esdeveniment:

La entrada Agraïments. Polifa 2024: Genocidis i Racisme: Una anàlisi decolonial se publicó primero en SOS Racisme.

Per tant, des de l’entitat defenem fermament el reconeixement de la violència específica contra la dona, que es reprodueix amb més brutalitat i impunitat quan la dona no és blanca i/o no és una dona cis.

Partint d’una perspectiva crítica pel que fa a la subjectivitat atribuïda de la dona, avui ens preguntem, què està en la categoria dona i què no? Quines violències estan contemplades com a violències específiques per motius de gènere i quines no?

El 2023 per primera vegada a Espanya es va investigar un feminicidi com a delicte de violència de gènere a una dona trans que encara no havia fet la transició. Quantes agressions i feminicidis no han estat a les estadístiques? Quanta violència contra les dones trans no ha sigut ni encara és reconeguda com a violència de gènere? Per quants controls, patologització, i estigma ha de passar una dona trans per ser reconeguda com a dona?

En aquest sentit, també cal recordar la violència contra les treballadores sexuals, un col·lectiu criminalitzat, marginalitzat i desemparat per les institucions. A més, un sector del feminisme tampoc el vol reconèixer com a dona treballadora que viu unes violències específiques. Dintre de les treballadores sexuals, cal recordar, que un alt percentatge el conformen dones migrants i/o transexuals i dissidents del gènere.

Si ens centrem específicament en el racisme des d’una perspectiva de gènere, la nostra experiència des del Servei d’Atenció i Denúncia, també ofereix dades reveladores: el 2022 per primera vegada en la història del servei, el nombre de dones denunciants va superar el nombre d’homes. En concret, el 55% de les persones que van denunciar (casos nous) responen al gènere dona, enfront del 44% que respon al gènere d’home. Quant a l’origen de les persones ateses en els casos nous assumits, els percentatges es mantenen en nivells similars o iguals el 2021. El percentatge més alt correspon, amb un 32%, a les persones amb orígens del Magreb. Durant el 2023, la tendència s’ha mantingut.

Aquesta última dada sobre l’origen ens porta també a reflexionar sobre les múltiples violències que sofreix la dona musulmana: racisme, masclisme, i islamofòbia; és a dir la islamofòbia de gènere.

Avui, doncs, no podem parlar de la violència contra la dona sense parlar de la llei d’estrangeria, la necropolítica europea, les traves administratives per aconseguir la regularització, les preses de custòdia a dones migrants, les jornaleres migrants de la fruita i tota la violència racista estructural que afecta les dones d’una manera concreta i amb més brutalitat.

El racisme estructural i la transfòbia, també són violència de gènere.

La entrada 25N: El Racisme i la Transfòbia també són violència de gènere se publicó primero en SOS Racisme.