En la cavalcada del passat 5 de gener de 2025 a la ciutat de Girona, entitats antiracistes de Girona vam denunciar la pràctica racista i ofensiva del Blackface, que consisteix en una caricaturització de les persones negres pintant a persones que no ho són. Any rere any, l’Ajuntament de Girona perpetra aquesta pràctica durant aquesta festivitat malgrat les reiterades denúncies i demandes per erradicar-la. 

Durant la cavalcada, les persones manifestants van alçar la veu repetint la consigna “PER UNA CAVALCADA SENSE RACISME.” La resposta institucional va arribar a través dels Mossos d’Esquadra que van envoltar les persones participants, van requisar pancartes amb la consigna contra el racisme a la cavalcada i van identificar a dues persones en un clar intent d’intimidació cap a la protesta antiracista. Mesos després, les persones identificades van rebre sancions d’un import de 300€ per persona, en base a la llei mordassa, reprimint així el fet d’alçar la veu i dir el que és innegable: caricaturitzar la negritud, en un context de violència i discriminació normalitzada, amb persones que no ho són,  és Racisme.

Aquestes sancions suposen un nou exercici de violència per part d’un govern municipal que abandera el racisme i una Generalitat que sanciona la protesta contra aquesta discriminació. I es suma a converses i compromisos no complerts des de l’any 2023 per part del govern municipal. Davant d’aquest situació, Cacau i Negritud exigeix a l’Ajuntament, com a institució responsable, que acabi amb el racisme a la cavalcada, que compleixi amb els drets dels infants negres de la ciutat posant fi a la caricaturització de les persones negres a la cavalcada. Exigim, així mateix, a la Generalitat, que retiri les sancions imposades contra la protesta antiracista.

En efecte, la comunitat negroafricana de Girona no renúncia a cap de les exigències que venim dirigint a l’Ajuntament de Girona:

1. El compromís públic de deixar de practicar el Blackface en la cavalcada de reis. 
2. Que les institucions assumeixin la seva responsabilitat i deixin de culpar la comunitat negra del fracàs institucional.

Des de Cacau i Negritud, convidem a totes les organitzacions, entitats i persones defensores de l’antiracisme a sumar les seves veus al present manifest de denúncia. 

Adhereix-te al manifest:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdKKzVYSGmeLJDcsKbMNU467ICwIju53Bxx49WkD9Xedyd91A/viewform?pli=1

La entrada NI PINTATS NI SILENCIATS: Manifest contra el Blackface i les Multes a la Protesta se publicó primero en SOS Racisme.

Tras dos días de testimonios de testigos, entre los que se encontraban supervivientes del genocidio y el ecocidio en Gaza y Cisjordania, la fiscalía presentó su acusación antes de que se dictara el veredicto.

La lucha no termina aquí, ni comenzó con el Tribunal. Como declaró el fiscal principal Jan Fermon en sus observaciones finales:

«La liberación de Palestina es tarea de los palestinos. La tarea del resto de nosotros es la solidaridad. El nazismo fue derrocado por la resistencia de los pueblos del mundo. La intervención estadounidense en Vietnam terminó gracias a la lucha del pueblo vietnamita y la solidaridad de los pueblos del mundo. El apartheid fue derrocado por la lucha del pueblo sudafricano y la solidaridad de los pueblos del mundo».

«Con todas estas iniciativas de solidaridad internacional en todo el mundo, este Tribunal forma parte de esta lucha por el derecho del pueblo palestino a la autodeterminación».

Próximamente, se publicará mucha más información sobre el veredicto, las actas completas y otros materiales para apoyar la lucha del pueblo palestino por una Palestina libre desde el río hasta el mar.

Desde SOS Racismo, asistimos como voluntarias con el objetivo de facilitar los accesos y la recepción de llegada de las personas asistentes, formamos parte de la co-organización y llevamos a cabo la difusión del acto a través de todos los canales de comunicación de los que disponemos.

• Más información en su página web.

• Puedes seguir el movimiento International League of Peoples’ Struggle en Instagram.

La entrada Asistencia al Tribunal Popular Internacional sobre la guerra de hambruna forzada y ecocidio de la ocupación sionista respaldada por EE. UU. en Palestina. se publicó primero en SOS Racisme.

Gràcies per omplir l’espai amb reflexió crítica, aprenentatge col·lectiu i amb compromís ferm amb els drets humans. Ha estat una jornada intensa i necessària per continuar amb la denúncia i la construcció d’alternatives antiracistes.

Gràcies a totes les persones assistents, al taller “Pareu de parar-me”, en el qual s’han compartit eines i experiències per fer front a les identificacions policials.

Gràcies a les ponents de la taula sobre “controls policials basats en criteris racials o ètnics a Catalunya”;
Úrsula Ruiz (Irídia),
Naty Messias (Casa de Gente),
Ernesto Villegas (SOS Racisme)
i Júlia Pérez (Amnistia Internacional).

Les aportacions han estat clau per visibilitzar una pràctica que continua vulnerant els drets fonamentals de les persones racialitzades.

Gràcies també a les col·lectives que han format part de la taula sobre “Accions comunitàries contra el racisme institucional;

Fruita amb Justícia, @fruitaambjusticia
Mujeres Pa’lante, @palantemujeres
Ànima Mater @animamater_org
i Coordinadora Obrim Fronteres. @coordinadoraof

La xarxa col·lectiva és fonamental per continuar resistint i transformant.

A totes: gràcies per sumar, per escoltar, per compartir i per recordar-nos que la lluita antiracista és col·lectiva.

Us deixem algunes fotografies del moment:

Va organitzar: @amnistiacat@centre_iridia@sosracisme_cat@casadagentebrcat

La entrada Agraïments fòrum “Atureu el racisme, no les persones” se publicó primero en SOS Racisme.

Hace unos días, un derrumbe en una mina de cobalto en la República Democrática del Congo dejó decenas de muertos, entre ellos varios niños que trabajaban bajo tierra. Niños cuya vida fue literalmente aplastada por un sistema que los considera desechables. Y mientras tanto, el 20 de noviembre, el mundo levanta campanas para celebrar el Día Internacional de los Derechos de la Infancia. Pero la infancia congoleña —la que sostiene los móviles, los coches eléctricos y la tecnología de todos— sigue siendo ignorada y sacrificada.

En la RDC, los derrumbes, las muertes y el trabajo infantil no son “tragedias inevitables”. Son la consecuencia directa de más de un siglo de explotación organizada, donde la infancia congoleña es sacrificada para sostener las cadenas de suministro que enriquecen al Norte Global. Nada de lo que ocurre allí es accidental: es un genocidio silenciado, una destrucción sistemática del pueblo congoleño basada en el capitalismo racial, el neocolonialismo y la competencia internacional por controlar sus recursos estratégicos.

La llamada “transición verde” de Occidente se está construyendo sobre la sangre y los cadáveres congoleños. Mientras Europa, China y Estados Unidos compiten por dominar la tecnología, no olvidemos que todos participan en la misma maquinaria de saqueo que sigue enterrando bajo escombros a la población —y sobre todo a la infancia— congoleña. No contentos con esto, el bloque occidental apoya a Ruanda y a grupos armados, que asesinan a la población —incluidos niños— para asegurar el control de los codiciados recursos congoleños.

Referencias: DW. (2024, 19 de marzo). Lo que esconde la minería del cobalto en el Congo. Deutsche Welle. https://amp.dw.com/es/lo-que-esconde-la-minería-del-cobalto-en-el-congo/a-68618192 Del Castillo, C. (2024, 28 de enero). La pesadilla que la vida digital esconde en el Congo: “Cada vez que enchufas tu móvil participas de una violencia atroz”. elDiario.es. https://www.eldiario.es/tecnologia/pesadilla-vida-digital-esconde-congo-vez-enchufas-movil-participas-violencia-atroz 128_10862295.amp.html Gerding, J. (2025, 16 de noviembre). Al menos 32 muertos por derrumbe en mina en República Democrática del Congo. Deutsche Welle. https://amp.dw.com/es/al-menos-32-muertos- por-derrumbe-en-mina-en-república-democrática-del-congo/a- 74769957 Libération. (2025, 16 de noviembre). RDC: au moins 32 morts dans un effondrement survenu dans une mine de cobalt. https://www.liberation.fr/international/afrique/rdc-au-moins-32-morts-dans-un-effondrement-survenu-dans-une-mine-de-cobalt. 20251116_ 73ZND7XUCRGITBVTYJ5FOMCPY/

La entrada 20 de noviembre: celebran los derechos de la infancia mientras entierran a la infancia congoleña se publicó primero en SOS Racisme.

L’Ajuntament de Badalona, governat pel PP, ja ha sol·licitat l’ordre de desnonament del bloc B9, on viuen majoritàriament persones migrades sense alternativa habitacional.

15 de novembre de 2025

El Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), l’Organització Juvenil Socialista (OJS) a Badalona, la plataforma Badalona Acull, la Red de Acción Panafricanista o Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), amb el suport d’una setantena d’entitats més, han convocat una manifestació el pròxim dissabte 22 de novembre, a les 12:00, per denunciarel que podria ser el desallotjament més gran mai fet a Catalunya.

L’antic institut B9, situat al barri de Sant Roc, allotja més de 400 persones, majoritàriament migrants subsaharianes sense alternativa residencial. Moltes provenen d’altres desallotjaments, com el de la nau del Gorg incendiada el 2020, on van morir cinc persones. A més, la majoria han estat ateses per Serveis Socials i serveis d’habitatge de Badalona. 

Durant la roda de premsa, un resident del B9 advertia: “Què pensem que passarà quan es produeixi el desnonament? Les persones no desapareixem. Acabarem vivint al carrer de la ciutat”. En la mateixa línia, la portaveu del SHSC de Badalona, Gisela Bermúdez, ha reclamat: “On han d’anar aquestes 400 persones? Si no es dona una alternativa habitacional digna, el que s’està imposant és una política d’expulsió amb criteris racistes”. Recorden que, en no poder regularitzar la seva situació administrativa, moltes de les persones residents no poden accedir ni a ocupacions formals ni al mercat de l’habitatge.

Tanmateix, la portaveu ha reiterat la seva desconfiança en la política institucional, argumentant que els partits amb representació parlamentària no tenen la capacitat ni la voluntat de plantejar alternatives realment dignes. A més, l’entitat ha assenyalat que l’alcalde Albiol ha clausurat l’únic alberg per a persones sense llar i pretén enderrocar el bloc per aixecar-hi una comissaria de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra.

El sindicat denuncia, a més, que a Badalona hi ha més de 8.881 pisos buits, fet que consideren que “demostra que existeixen les condicions materials per oferir una alternativa habitacional a les 400 persones del B9”. En canvi, afirmen, es prioritza la construcció de pisos amb preus inassumibles, en un municipi on el lloguer s’ha encarit un 112%, convertint l’habitatge en un bé fora de l’abast de moltes persones de classe treballadora.

Fa un mes, el SHSC va presentar el manifest “Davant el seu racisme, habitatge per tothom!”.

, on es va denunciar la voluntat de l’ajuntament de desnonar el bloc en un context de crisi de l’habitatge agreujada per l’encariment del lloguer i la manca de polítiques públiques.

La manifestació començarà davant la nau cremada al Gorg, per recuperar la memòria de les persones assassinades, amb un breu acte d’homenatge i la instal·lació d’una placa commemorativa, i finalitzarà davant de l’Ajuntament de Badalona, on les cinc organitzacions convocants duran a terme els parlaments finals.

La entrada El desallotjament més gran de Catalunya: el B9 convoca una manifestació el 22 de novembre se publicó primero en SOS Racisme.

Les persones en situació irregular són utilitzades com a mà d’obra barata i fàcilment reemplaçable, treballant en condicions infrahumanes mentre se’ls neguen drets bàsics. Tot plegat beneficia empresaris que redueixen costos, especuladors i una classe política que manté intactes els mecanismes d’exclusió i segregació a través del seu racisme institucional. En un context d’auge reaccionari, la dreta i l’extrema dreta assenyalen les persones migrants com a culpables de la crisi, mentre l’esquerra parlamentària acaba assumint el seu marc securitari. La manca d’anàlisi dels processos migratoris ha empès tot l’arc parlamentari cap a una dretanització que s’expressa en declaracions com les de Gabriel Rufián sobre “seguretat i migració”. Això permet que dreta, extrema dreta i esquerra coincideixin en polítiques que perpetuen la irregularitat i la precarietat. En aquest clima de criminalització i racisme institucional, el govern d’Albiol impulsa el desnonament de les més de 400 persones del B9, deixant-les al carrer sense cap alternativa i sotmeses a un dispositiu policial repressiu. Sense proposta real de reallotjament, què pretenen que facin?

Exigim:

1) Regularització extraordinària de totes les persones del B9 i de totes les persones migrants en situació irregular. A més, continuem exigint la regularització de totes les persones migrants que es troben en situació administrativa irregular: treballadors i treballadores que s’han vist obligades a migrar i que han estat expulsades per l’explotació i l’extractivisme del sistema neocolonial i imperialista. A la seva arribada al centre imperialista, aquestes persones són explotades i mantingudes en situació irregular, un mecanisme que permet obtenir el màxim benefici per part d’empresaris a costa de la seva explotació, tot sota la protecció de la classe política en la seva totalitat.

2. Reallotjament digne i immediat, garantit per escrit i avalat per totes les administracions pertinets.

3. Garantia de Drets durant qualsevol desallotjament i absència d’expedients o sancions contra persones indocumentades.

TopManta // Regularización Ya // Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC) Organizació Juvenil Socialista de Badalona (OJS) |/ Red de Accion Panafricanista (RAP) CNAACAT // Papeles Para Todos // SOS RACISME

La entrada COMUNICAT DESALLOTJAMENT B9 se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de la Directa | Albert Alexandre

Arriba a l’entrevista amb les presses de qui té mil coses a fer. Enraona de pressa, saltant d’una idea a una altra, però sense perdre mai el fil, passant d’aspectes personals a qüestions estructurals amb la facilitat de qui domina l’art de l’oratòria. Cheikh Drame (Dakar, 1992) explica que fa molt temps que reflexiona sobre el racisme i que encara en fa més que pateix la violència que una societat com la catalana exerceix contra qui considera “l’altre”. És educador social, president de SOS Racisme Catalunya i integrant de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT). En un moment en què els discursos d’extrema dreta s’estan fent hegemònics, la seva veu i les seves idees són, més que mai, un bon antídot contra l’odi.

Vas arribar a Martorell de nen. Com va ser l’experiència de migrar de ben petit?

Tenia 6 anys, el dia que vaig fer el viatge era el meu aniversari, i vaig arribar a Barcelona amb 7 anys. Encara que de vegades la gent em diu que és una ximpleria, per mi aquella experiència no va ser migrar. En cap moment vaig decidir venir, perquè era molt feliç al Senegal amb els meus avis. Vivia genial, i de cop i volta em van dir que m’havien de reagrupar. Recordo el viatge com una experiència de luxe: tota l’estona estava acompanyat de les hostesses i fins i tot em van portar a la cabina del pilot. Aleshores vaig arribar a l’aeroport del Prat. Portava un bouboú, que és una peça de roba tradicional senegalesa, de color violeta brillant. Em va sobtar veure tanta gent blanca. Sentia que tothom em mirava.

Aleshores, no va ser traumàtic?

Va ser una experiència molt divertida. El que va ser traumàtic va venir després, quan vaig haver d’adaptar-me als canvis i als codis culturals. Al Senegal em llevava al matí a una casa de patis oberts amb jardí i, des de primera hora, ja estava jugant amb la colla. De cop i volta, tot es va tornar rígid i vaig haver-me d’adaptar a una altra realitat, perquè no coneixia els meus pares. Hi havia parlat, però m’havien criat els avis i una cosina de la mare. Aleshores, arribar a un poble que es diu Martorell, on la nostra va ser la primera família negra, amb una llengua nova, amb codis culturals diferents, amb una escola nova, amb un pare molt tradicional i que em feia anar amb el cap rapat… Jo tinc una petita discapacitat a la cama, vaig una mica coix, i això va fer que cada dia fos una batalla per sobreviure. Era el “negro, calvo y cojo”. Les mestres deien que era un noi intel·ligent, però agressiu. I és clar, havia de sobreviure. Més tard vaig aprendre la llengua, vaig fer amics i he acabat tenint certa nostàlgia de Martorell, però allí hi he viscut situacions de racisme brutals.

Quina mena de situacions?

“El primer que vaig aprendre en castellà van ser ‘negro de mierda’. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també, fins que em vaig assabentar de què volia dir”

Sempre ho explico i la gent vol pensar que m’ho invento. Això no obstant, les primeres paraules que vaig aprendre en castellà van ser “negro de mierda”. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també reia, fins que me’n vaig assabentar què volia dir. Va ser la primera vegada que em van portar a direcció de l’escola, a primer de primària. Com dic sempre, això que vivim ara amb l’auge de certs discursos no és nou. Per Carnestoltes, els joves més grans portaven el braçalet amb l’esvàstica nazi, samarretes blanques, tirants amb la bandera d’Espanya, botes de skinheads, boina i un bat. Avui, quan parlo amb joves, els dic que a les places dels pobles, no fa tant, tot eren quillos, grenyes, bombers, Adidas, white power i “arriba España”.

En les darreres manifestacions en suport a Palestina hem vist gent jove que és objecte de racisme molt indignat. És el jovent qui s’endú la pitjor part del racisme?

Crec que sí. El discurs d’odi va directament cap aquí. Fixem-nos en la infància migrant. El que anomenen “mena” encaixa a la perfecció en les teories de la deshumanització de Frantz Fanon, i la zona del ser i no el ser. És una criminalització brutal, que al final serveix per justificar l’odi que puguin rebre aquests nens. Més enllà d’això, la joventut o l’adolescència són etapes crítiques, en què es desenvolupa la personalitat. Per exemple, jo, de jove, he negat el meu origen i he dit que era francès. Ho feia per sobreviure. A totes les comunitats no blanques, els joves et diuen que no volen que els seus pares parlin el seu idioma. En molts casos, els joves no saben d’on són, tot i que siguin d’aquí, perquè al final sempre transiten per identitats múltiples. Diuen: “A casa m’ensenyen la cultura, menjo el menjar tradicional i vesteixo la roba tradicional, però si surto i ho expresso a fora, la gent em pregunta si és Carnaval”. Aquesta mirada de l’altre, si no estàs treballat, acaba sent una profecia autoacomplerta.  Si tu a un jove li dius constantment que és ruc, s’ho acaba creient. En els tallers que faig a escoles veig joves que accepten que els anomenin “mi esclavito”. Si a casa de les famílies socialment racialitzades, no pots tractar aquests temes, a fora de casa tampoc, i l’únic espai on ho pots comentar és al carrer amb amics que pateixen situacions similars, t’acabes retroalimentant, et tanques en la teva bombolla. I d’alguna manera et dius, “per què vull ser part d’aquesta societat, si és una merda?”. És el que històricament li ha passat al poble gitano o als joves que han migrat sols, que troben més suport en la vida precària, que en la societat que els criminalitza.

Tens una criatura de dos anys i n’esperes una altra. Com els explicaràs tot el racisme que segurament viuran?

És molt complicat i, quan hi penso, recordo com els meus pares s’han entregat perquè jo pugui estar aquí fent aquesta entrevista. En el cas de la meva criatura, quan veu un cotxe de la policia em diu: “Mira papa, nino-nino”. Perquè veu la policia amb il·lusió. Algun cop he pensat de dir-li: “Nino, caca”. Però després penso que només té dos anys. Així i tot, això em fa reflexionar, perquè jo no podia parlar de certs temes amb els meus pares i el meu fill sap a què em dedico, i els contes que li llegim intenten reflectir la suposada diversitat per la qual treballo. Però encara que és trist pensar-ho, jo no veuré la fi del racisme, ni el meu fill, ni els meus nets, si en tinc. Quan era jove no entenia els meus pares, no suportava quan em deien: “Si et diuen negre de merda, tu ignora’ls”. Jo pensava: si m’ho diuen i ajupo el cap, demà m’escopiran i demà passat se’m pixaran a sobre. Ells, en realitat, pensaven que no eren al seu país i que hi tornaríem, i per això no es podien arriscar a perdre la feina. Amb l’edat, ets capaç d’entendre-ho i ara els dono les gràcies pels valors que em van transmetre i per les pràctiques comunitàries que he heretat d’ells. Sí que penso, però, que tant de bo algú m’hagués parlat de racisme quan era petit. No soc ingenu i sé que el meu fill viurà situacions de racisme com la meva, i per això li dic mig de broma: “Avui, ‘ets molt bufó’; demà, ‘els papers’”.

En una intervenció al Congrés dels Diputats espanyol explicaves l’evolució del racisme i deies que, si als inicis del colonialisme es relacionava amb l’ànima, ara es relaciona amb la seguretat. Fins a quin punt, com afirmaves aleshores, la seguretat és un constructe social?

Ho és quasi tant com la raça. Evidentment, si estic treballant en les altures sense cap mena de mesura de prevenció, em puc sentir insegur, però és una percepció. Quan els mitjans de comunicació posen “migració” i, al costat, “delinqüència” i “crim”, tot i que les dades no ho corroborin, per a qui s’està parlant i de quina mena d’inseguretat parlen? A les persones racialitzades no se’ns considera ciutadans, perquè la meva inseguretat la genera la policia i d’aquesta no se’n diu res. Tot i que considero que tinc la pell molt dura, encara ara, quan veig un policia, hi ha alguna cosa dins meu que s’encén perquè, quan ens detenen, justifiquen la violència amb la qual ens tracten dient que estem nerviosos o que estem alterats. Tanmateix, moltes vegades ens provoquen per aconseguir aquestes reaccions. En el context estatunidenc, per exemple, els pares afroamericans diuen als seus fills joves que vigilin quan surten de festa. Això no ho fan els pares blancs. Tot i que són part de la mateixa terra, els uns no poden cometre els errors dels altres. Si tu i jo sortim de festa, anem borratxos I comencem a fer el babau, la mirada que hi haurà sobre mi serà molt diferent. Actes quotidians com anar a la feina poden ser insegurs per a les persones racialitzades. Per quins carrers transito? Em trobaré un control policial? A mi no em genera inseguretat passejar pel barri del Raval a la nit, però, en canvi, quan entro en un jutjat, em sento insegur. Vaig anar a renovar el NIE i no parava de pensar a qui havia de trucar si passava alguna cosa.

Fa un temps, el qui era comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, reconeixia que hi ha un biaix racista quan la policia fa identificacions. Quin és el paper dels cossos policials en una societat amb aquesta malaltia?

La policia és l’element més fàcil de reconèixer dins d’una societat racista perquè és qui té el monopoli de la violència. El problema no són les actituds individuals, perquè ja hi ha agents no blancs. Per això parlem de racisme estructural. Aquest sistema s’ha creat i neix com a resultat de la violència colonial, per mantenir el supremacisme blanc a escala global. Fins i tot als estats del Sud Global es reprodueix el racisme perquè les morts de Bakary Diba, de fred, a la Ciutadella; o de Brian Rios, sota custòdia policial, no tenen el mateix impacte que quan una persona blanca mor en un país africà. T’asseguro que quan passa, la policia africana fa tots els possibles per esclarir les raons de la mort. Tal com explica Michelle Alexander a El color de la justícia [Capitan Swing, 2014], en els seus orígens, els xèrifs als Estats Units eren sobretot homes blancs que s’encarregaven de donar caça als esclaus que fugien de les plantacions. La policia és l’eina bàsica per generar processos d’alterització, és a dir, crear un altre inferior i un nosaltres civilitzat. Així mateix, la policia és el que veiem més, però els nostres representants polítics fan servir les mateixes lògiques de deshumanització. Josep Borrell, quan era l’alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, va dir que el continent era un jardí envoltat de males herbes i calia protegir-lo. A Gaza es veu molt clar: per molt que veiem la duresa dels fets, el relat és que Israel és l’única democràcia a l’Orient Mitjà i la resta són terroristes.

Hi ha qui diu que quan es parla d’integració o d’inclusió, en realitat es parla de desintegració d’altres cultures. Quin és el model al qual hem d’aspirar?

Sempre dic que no hi ha una cultura millor i una cultura pitjor. Totes les cultures agafen el que els interessa i deixen de banda el que no els interessa. Aquí som una societat potser més individualista, que potencia el desenvolupament personal. Això està molt bé i té avantatges. En contra, sovint veiem notícies de gent gran que mor sola i que ningú troba fins que el cadàver ja fa pudor. Al Senegal, una altra cultura que també és la meva, és inconcebible que a una persona gran la fiquin en una residència. Són models més comunitaris, que tenen coses molt bones, però en els quals perds intimitat. Tota cultura o comunitat té bones pràctiques que hem d’intentar adoptar. El discurs antiracista renega de la paraula “integració” perquè significa integrar-se a un sistema que és violent amb nosaltres. Això es veu a França quan pares racialitzats tenen fills i se’ls diu que no han de parlar-los en la seva llengua materna perquè els estan cohibint la llibertat. En el cas de l’atemptat de Charlie Hebdo es veu clar. Un dels joves havia nascut a França, els seus pares també, tenia notes brillants i després d’haver-se graduat no tenia possibilitats de trobar feina d’informàtic, únicament pel seu nom. Aleshores va venir l’altra banda, amb tota la seva propaganda que alimenta l’odi, li va donar un sentiment de pertinença i el va captar i manipular.

I enmig d’una cultura minoritzada com la catalana, com s’articula la qüestió de la integració?

És clar, hi ha el tema de la catalanofòbia, que per mi té a veure amb la integració. És evident que existeix un conflicte entre Espanya i Catalunya, i també és evident l’opressió històrica contra el poble català. Però això no pot servir per negar el racisme ni les opressions que viuen catalans d’altres tonalitats i fenotips. Ens parlen d’integració, però quantes vegades, inclús si ens dirigim a una persona catalanoparlant en català, ens contesta en castellà? Ens encanta parlar d’integració, però la responsabilitat sempre la posem en qui considerem que és nouvingut o qui no és blanc. Si tant ens agrada, la integració ha de ser per a ambdues parts, no pas responsabilitat d’una sola part. Perquè si no, correm el risc d’obviar les dinàmiques que impedeixen això que anomenem “integració”. Què vol dir integració? Deixar totes les teves identitats i ser el que jo vull que siguis? Doncs, si és això, no ho volem.

En un context com aquest, com aconseguim que el català esdevingui una llengua que guanyi parlants?

“Hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé”

En primer lloc, ves a Banyoles o a Olot a veure què parlen els joves racialitzats. Analitzem una mica el territori i mirem després si el fet que el català no es parli és culpa dels nouvinguts que no volen parlar-lo. En segon lloc, mirem quin paper juga de l’Estat Espanyol i la gent que diu que viu aquí de tota la vida i es vanagloria de no parlar el català. En tercer lloc, moltes vegades ningú es queixa del ric que no parla català; encara més, li fem una reverència. El problema el pateixen les persones en situació de precarietat o de vulnerabilitat. Com podem fer més accessible i fàcil el català per a aquestes persones? Hi ha moltíssima voluntat per part de molta gent migrada d’aprendre el català, però potser les seves condicions estructurals fan que això quedi en última posició de la llista. En últim lloc, crec que hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Avui encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé. Es pensa que diré “hola amigo yo salta valla año pasado busca trabajo”. Hi ha molta gent que està molt desmotivada perquè pensa que mai serà acceptada ni farà entendre que també és catalana. Per exemple, quan parlo amb les meves germanes, una nascuda a Granollers i l’altra a Martorell, em diuen que constantment els pregunten d’on són. És una llàstima que a gent que ha crescut aquí no se’ls reconegui aquest sentiment de pertinença.

En aquest sentit, hi ha un problema de base, que rau en la manera com la gent blanca ens relacionem amb la població que racialitzem. Com ha de ser aquest acostament?

El problema sorgeix quan l’única cosa que se’ns pregunta és d’on som. Perquè això neix amb la voluntat d’etiquetar-te. S’han d’establir ponts perquè els joves racialitzats acabin acceptant aquesta identitat catalana, perquè al final el que passa és que la rebutgen i s’acaben generant bàndols. N’hi ha que diuen que no són catalans i els pregunto: “quantes vegades has anat al Senegal, col·lega? Què en saps d’allà?”. El racisme vol que abandonem aquesta identitat i que neguem la nostra part d’aquí, que neguem que som afroespanyols, afrocatalans o afrobascos.

Et preocupa l’ascens de l’extrema dreta o que hi hagi espais polítics que s’autodenominen d’esquerres que adopten els mateixos discursos racistes i antiimmigració, com, per exemple, el laborisme a la Gran Bretanya?

Ser racista dona vots, l’antiracisme, no. Vivim un capitalisme racial. La doctora Kimberlé Crenshaw, quan crea el terme “interseccionalitat”, tot i ser dona, tenir un grau de discapacitat i ser dissident sexual, considera que el primer marcador discriminatori és la raça. Dit això, és clar que fa moltíssima por l’extrema dreta. Encara que soc un antiracista crític, sé que els meus aliats són els sindicats o els moviments en defensa de l’habitatge. Als meus amics blancs d’aquests moviments els dic de broma: a mi l’extrema dreta em deportarà al meu país, però a tu què et passarà? Tothom té por i jo dono les gràcies a gent com Jordi Magrinyà, que militaven en moviments antifeixistes i que van fer front a l’extrema dreta. Gràcies a aquesta generació no tenim una Espanya 2000 ni Bastión Frontal a Barcelona, però no tothom pot fer confrontació directa. Sigui com sigui, hi ha discursos antiracistes que consideren que l’esquerra, tot i dir una cosa, fa polítiques contràries, semblants a l’extrema dreta. Només cal recordar els discursos de Pedro Sánchez quan es va produir la massacre de Melilla.

I si tothom fa discursos racistes, quina és la diferència amb l’extrema dreta?

És la normalització de la violència. El sistema capitalista comporta crisis cícliques i, en aquestes crisis, les classes socials baixes són les que més pateixen i puja l’extrema dreta. Per què? Perquè els progressistes o l’esquerra mai acaben garantint solucions reals en matèria de condicions de vida. Fa temps que assenyalem el perill dels discursos d’odi, però ara és quan es comença a parlar d’extrema dreta. No és res nou. La diferència és que si en el futur hi ha una violència com la que es va viure a Torre Pacheco, segurament quedarà impune o fins i tot s’encoratjarà.

Creus que, fins que la gent blanca d’esquerres no s’ha sentit amenaçada, no s’ha posat el crit al cel contra l’extrema dreta?

Efectivament. Quan deportin la gent racialitzada a qui li tocarà el torn? A la gent LGTBIQ+, les feministes i finalment a la gent d’esquerres en general.

La entrada Cheikh Drame, President de SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Des de SOS Racisme, igual que des d’altres associacions i col·lectius antiracistes, no podem deixar de plantejar-nos els mateixos interrogants que es repeteixen any rere any i que, des del feminisme blanc, continuen sense resposta. Què s’entén per dona? Qui té el poder de definir què és masclista i què no? Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències.

Enguany, davant l’augment documentat de discursos i atacs islamòfobs a Espanya, proposem posar el focus en la islamofòbia de gènere: la violència específica que pateixen les dones musulmanes pel fet de ser dones i musulmanes alhora, una violència que barreja misogínia, racisme i control cultural i corporal, i que en ocasions es legitima des de discursos que s’autodenominen feministes.

No és una afirmació abstracta: els observatoris i organitzacions que monitoritzen el racisme i la xenofòbia a Espanya han detectat un increment preocupant de missatges d’odi i d’episodis violents contra població musulmana el 2025, amb pics vinculats a esdeveniments locals i una forta presència d’organitzacions i canals organitzats en xarxes que faciliten la difusió de l’odi. Aquests informes alerten, a més, del vincle entre discurs d’odi en línia i agressions físiques a l’espai públic. 

En paral·lel, des de SOS Racisme fa anys que advertim del solapament entre racisme i masclisme i reclamen que tots dos s’han de considerar part de la violència de gènere quan afecten les dones. La islamofòbia es tradueix en discriminació laboral, agressions verbals i físiques, expulsió simbòlica de l’espai públic i un augment de denúncies que hem detectat al Servei d’Atenció i Denúncia. Aquesta informació contextualitza per què aquest 25N hem d’incorporar explícitament la islamofòbia de gènere.

Per pensar com actuar i què denunciar, necessitem marcs teòrics que desentrellin les xarxes d’opressió. Aquí convé mirar aquelles autores que fa temps que ens han ensenyat que gènere, raça i colonialitat no són eixos independents, sinó entrellaçats.

Saba Mahmood, desafia lectures simplistes sobre el vel i l’agència: la seva etnografia a Politics of Piety demostra que la pràctica religiosa femenina pot ser una forma d’agència que no encaixa en els marcs liberals occidentals. Mahmood ens obliga a preguntar-nos: qui defineix la llibertat? Què entenem per autodeterminació quan imposem criteris culturals externs? Aquestes preguntes són centrals per evitar convertir la defensa dels drets de les dones en un pretext per a intervencions culturalment imperials. 

Cal sumar-hi el qüestionament d’Angela Davis al feminisme blanc —una crítica que avui dialoga amb les denúncies de Rafia Zakaria—: Davis adverteix que el feminisme hegemònic pot universalitzar l’experiència de la dona blanca i, en aquest gest, invisibilitzar o instrumentalitzar altres dones. Zakaria, de manera complementària, assenyala la noció de “blanquitud” com a sistema de dominació que normalitza la idea que la cultura occidental és la més adequada per a la igualtat, i que, quan s’imposa com a paradigma, crea formes subtils i obertes de violència contra dones racialitzades. 

Què té de diferent la islamofòbia de gènere en relació amb altres violències? Primer, que combina formes de violència simbòlica (estigmatització, deslegitimació de sabers), institucional (prohibicions, discriminació laboral o educativa) i física (agressions, estrebades del vel). Segon, que sovint està legitimada per narratives “salvadores” —des de certs feminismes fins a discursos polítics— que la presenten com una intervenció necessària en nom de la igualtat. Tercer, que aquesta violència pot ser reproduïda per dones no musulmanes que, des de la convicció de protegir o educar, participen en pràctiques de gatekeeping, silenciament i normalització de la supremacia cultural. En suma: la islamofòbia de gènere és una forma complexa de violència interseccional que requereix respostes també complexes.

A Espanya, l’evidència empírica recent fa que aquesta urgència sigui concreta. A més dels informes sobre l’augment del discurs d’odi, el Govern i l’Observatori Espanyol del Racisme han començat a visibilitzar pràctiques institucionals per “desmuntar la islamofòbia” i a advertir del vincle entre continguts en xarxes i agressions al carrer, cosa que exigeix mesures públiques i comunitàries combinades: prevenció, educació, protecció i reconeixement jurídic. Aquestes respostes s’han de dissenyar amb les mateixes dones musulmanes com a protagonistes, no com a objectes. 

Fonts:

https://sosracisme.org/wp-content/uploads/2021/07/InformeIslamofobia_01072021_INTERACTIVO_CAST_.pdf

https://www.inclusion.gob.es/web/oberaxe/w/el-oberaxe-publica-el-segundo-boletin-trimestral-de-2025-de-monitorizacion-del-discurso-de-odio-en-redes-sociales-empleando-el-sistema-faro

https://www.inclusion.gob.es/web/oberaxe/w/el-oberaxe-publica-el-segundo-boletin-trimestral-de-2025-de-monitorizacion-del-discurso-de-odio-en-redes-sociales-empleando-el-sistema-faro

La entrada 25N-Violències des dels marges: islamofòbia de gènere se publicó primero en SOS Racisme.

Este 2025 se han reportado denuncias en el juzgado por palizas, quejas por insultos y malos tratos policiales, las mismas que describen diversos internos que han pasado por sus celdas

Acusado de opaco y poco transparente, el Centro de Internamiento de Emigrantes (CIE) de Barcelona está en el centro de las críticas de entidades sociales y algunos partidos políticos. Pero, ¿qué ocurre realmente en su interior? Solo en lo que llevamos de 2025, unas 250 personas han pasado por sus celdas y han vivido la angustia de una posible deportación.

La ley fija un máximo de 60 días de internamiento. Nadie está en el CIE por haber cometido un delito, sino por no tener la documentación en regla. El Ministerio del Interior insiste en que no se trata de una cárcel, pero los muros, las celdas y los horarios estrictos cuentan otra historia.

Tras un largo recorrido judicial, el Servicio Jesuita a Migrantes (SJM) consiguió finalmente que el Tribunal Superior de Justicia de Madrid obligara al Ministerio del Interior a hacer públicas las cifras de quejas presentadas por internos, familiares u otros agentes. Gracias a esa sentencia, hoy sabemos que en 2024, por el CIE de Barcelona pasaron 401 personas, y se registraron 79 quejas.

Los internos tienen la capacidad de expresar quejas, ya sea sobre su situación personal o sobre el trato recibido dentro del CIE. Si tienen un problema, deben rellenar un pequeño formulario llamado PQ (petición/queja) y depositarlo en el buzón del director, situado en el pasillo, a la vista del resto de internos y de los agentes. El director tiene la obligación de hacer llegar el mensaje a la jueza de control del CIE o a la autoridad competente. Pero el sistema presenta grietas.

El 6 de marzo de este año, Juan hacía gimnasia en el patio. Llevaba diez días en el CIE y todavía no entendía por qué. Hacía once años que vivía en Barcelona y había trabajado en distintos oficios. “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí. Nunca he estado en prisión, he intentado hacer las cosas bien”, asegura en una conversación telefónica, mantenida durante su estancia en el centro.

Juan recuerda que, de repente, al fondo del patio, dos internos empezaron a gritarse. Todos corrieron hacia la disputa, también la policía, que, según relata este testimonio, sacó las porras. “Vi a un policía que venía enfurecido detrás de mí. Esquivé los primeros golpes, hasta que me dio varias veces con fuerza en el hombro”. Asegura que le provocó un enorme hematoma en la espalda que fue inmortalizado en unas fotografías a las que este medio ha tenido acceso. Ese mismo día escribió una denuncia, una PQ, esperando que su queja llegara a los juzgados, y la echó al buzón del director.

Al cabo de unos días, una pareja de voluntarios de la Fundación Migra Studium fue a verlo como hacen con cualquier interno que lo pida. Media hora más tarde, se despidió de ellos para volver a su habitación, como era habitual. Pero aquel día fue diferente: la policía lo condujo a una sala para cachearlo. Según recuerda Juan, la policía le ordenó que se desnudara y, durante veinte minutos, le revisaron la ropa y el pelo, buscando una posible droga que, supuestamente, le habrían pasado los voluntarios de la entidad jesuita. 

Este interno asegura que, una vez vestido, los agentes le mostraron su denuncia: la PQ que él había depositado en el buzón del director unos días antes. “Uno de los policías cogió un bolígrafo y escribió algo al final del formulario”, relata. Este medio ha podido ver una imagen de la denuncia; al final de la misma y en otro tipo de letra, se puede leer: “El interno no quiere seguir con el trámite anteriormente escrito”. Y, al final, la firma de Juan. Lo rubricó porque asegura que tenía miedo. Después de ese episodio, su abogada le recomendó que dejara de hablar con periodistas o voluntarios de entidades. Y así lo hizo. A día de hoy, se le ha perdido la pista. 

Los internos también pueden intentar presentar una denuncia a través de sus abogados, pero los letrados del turno de oficio a menudo no responden al teléfono. En ocasiones, tardan tanto que, cuando lo hacen, el interno ya ha sido expulsado. Al final, solo queda una opción: el buzón del director. Una caja blanca metálica, clavada en la pared y a la vista de todos, que se ofrece como una solución aparentemente perfecta. 

A preguntas de este medio, el Ministerio del Interior señala que en los CIE el juez competente recoge las peticiones y quejas que puedan plantear los internos “en cuanto afecten a sus derechos fundamentales” e insisten en que los Centros están “sometidos a autorización y control judicial”. El CIE es un espacio marcado por la ley: sentencias, informes policiales y órdenes definen el día a día de las personas retenidas. Sobre el papel, todo parece regulado. Pero los testimonios cuentan otra cosa. Y entonces surge la pregunta: ¿quién vigila a los vigilantes?

A día de hoy, esta responsabilidad recae en la jueza de instrucción número 1, Alejandra Gil Llima, y en la jueza de instrucción número 30, Zita Hernández Larrañaga. Las magistradas tienen sus despachos en los juzgados de instrucción, donde se encargan de todo tipo de casos delictivos. También hacen turnos de guardia y, además, ejercen como juezas de control del CIE. 

Sus ojos dentro del CIE son los buzones, de los cuales, según explica Hernández, recibe entre 15 y 20 quejas al año, una cifra muy baja si se tiene en cuenta la conflictividad que, según las entidades, se vive en el centro.

La otra vía para que la magistrada conozca las quejas de los internos es que las hagan llegar a las entidades. Y eso cada vez funciona mejor. Hernández ha presionado para que se faciliten las visitas al CIE por parte de las entidades y para que, al menos una vez al mes, pueda celebrarse una charla con los internos para conocer de primera mano su realidad dentro del centro. 

En 2025, Maria Morell, abogada, dio una de esas charlas: “Había un policía escuchando, pero a los internos les daba igual, la mayoría estaban muy enfadados, cuando acabó la sesión, empezaron a llamar a la centralita de Migra Studium para pedir que los visitaran y recoger toda la información”, asegura. 

Hernández reconoce que, en la carrera judicial, nadie les forma en “humanidad”. “Nos falta formación en extranjería, pero no en los libros, sino una formación más humana, más real”, reconoce. Eso no significa, sin embargo, que le tiemble la mano a la hora de dictar sentencia: “Si una persona tiene que ser expulsada, será expulsada. No puedo hacer más…”

Dos internos se abrazan tras conseguir la libertad frente al Centro de Internamiento de Extranjeros de Barcelona J.T.P.

Denuncias que nunca llegan a los juzgados

“Debían ser las doce del mediodía. Un grupo de policías entró en mi celda para llevarme al consulado. Me negué. Un par de horas más tarde volvieron, esta vez eran diez. Tenía mucho miedo, no podía hacer nada. De malas maneras me obligaron a bajar a la entrada del CIE, a la zona de control. Había mucha tensión, gritos… mientras intentaban ponerme las esposas, caí al suelo y empecé a sangrar por la nariz sin parar. La sangre no se detenía. Se asustaron y desistieron. La enfermera me cosió la herida y me devolvieron a la habitación. Tengo mucho miedo…”.

Esta es la historia que un interno contó por teléfono al periodista que escribe este reportaje, quien solicitó una visita en el CIE para contrastar su relato, pero al día siguiente de la llamada ya no estaba: había sido expulsado.

Markus González Beilfuss, profesor de derecho que visita los CIE de todo el Estado, critica que no haya un mecanismo de investigación ágil y eficaz cuando se presenta una denuncia por malos tratos. “A menudo, cuando el juez llega a tener conocimiento del caso, la persona que presentó la denuncia o sus testigos ya han sido expulsados a otro país”, explica.

La cuestión, según apuntan diversos letrados, es que el trámite e investigación de la denuncia es mucho más lento que el proceso de expulsión. “Cuando llega una denuncia, el juzgado de guardia la reparte, el juez que la recibe cuestiona si es competente y la deriva a otro. Al final, cuando un juez se pone a investigar, el denunciante, los testigos y las pruebas de las lesiones ya han desaparecido”, explica Marta Vallverdú, abogada de Irídia.

La letrada pide que, cuando alguien presente una denuncia por malos tratos, se tomen “medidas urgentes, como evitar la expulsión o, en caso de que no sea posible, se cite a la persona denunciante para tomarle declaración, solicitar que no se borren las imágenes de las cámaras de seguridad y asegurar las entrevistas a los testigos”.

Beilfuss, que también fue director general de Inmigración del Estado en 2010, conoce de primera mano las diferencias en la respuesta institucional ante las denuncias de malos tratos. En las comisarías de policía, si se denuncia un caso de torturas, se activa inmediatamente un dispositivo judicial. “Hay una serie de organismos que obligan a iniciar una investigación rápida de los hechos”, explica el jurista. 

En cambio, en los CIE, el mecanismo es muy diferente: “Aquí se abre la puerta de la expulsión y, de golpe, se corta o se dificulta la investigación penal. No hay suficientes garantías para asegurar la defensa de los internos”, resume. Desde 2015 hasta ahora, el colectivo Irídia ha interpuesto quince procedimientos judiciales, pero la expulsión de las personas implicadas y de los testigos ha impedido que ninguno llegara a juicio.

Falta de atención psicológica en el CIE

“Le ponen algo en la comida. Cuando me dan la comida, la separo en dos platos y la mezclo con agua para que no me haga efecto… Por las noches no puedo dormir. Algo que no se puede ver con los ojos me agarra de los tobillos. Quiero salir de aquí con vida”. Quien habla es Velkan; es rumano y padece una psicosis crónica con delirios y alucinaciones. El último informe médico, al que tuvo acceso este medio, emitido antes de su internamiento, recomendaba un seguimiento en la unidad de salud mental de referencia, una unidad que no existe dentro del CIE.

El Defensor del Pueblo, la Fiscalía de Extranjería, Cruz Roja, Migra Studium, Irídia… Son diversas las instituciones que coinciden en la necesidad urgente de incorporar un servicio de psicología en el centro. Tal es el quórum, que la jueza de instrucción número 30, consciente de que “el internamiento puede generar problemas de salud mental”, dictó una interlocutoria solicitando la creación de un servicio de asistencia psicológica. 

Aunque sus resoluciones pueden ser de obligado cumplimiento, en este caso reconoce que la decisión depende del presupuesto disponible. “Yo puedo ordenar que mañana haya un psicólogo, pero si nadie destina recursos, ¿de qué sirve? Si no fuera una cuestión económica, podría ser más contundente”, lamenta la magistrada.

González Beilfuss también se muestra seguro de que el internamiento empeora la salud mental, pero lamenta que no hay manera de estar seguro. “Es como si no quisieran mejorar la situación ni permitir la investigación. En las prisiones hay estudios de cualquier cosa, pero en el CIE no sabemos nada”.

Diversas investigaciones han demostrado que la prisión provoca problemas de salud mental en la mayoría de los reclusos. De hecho, el reglamento del CIE establece que las personas vulnerables no deberían ser internadas. Y en derecho internacional se utiliza el concepto fit to fly (apto para volar): “Si quieres expulsar a alguien, debes asegurarte de que está en condiciones de soportar la expulsión tanto física como mentalmente”, resume Josetxo Ordóñez, abogado experto en extranjería y durante más de diez años responsable del equipo jurídico de Migra Studium.

Entonces, ¿por qué hay personas como Velkan internadas? La respuesta la da Ordóñez: “El juez que ordena el ingreso en el CIE no sabe que están enfermos”. Cuando la policía detiene a una persona inmigrante sin papeles, la lleva a comisaría mientras espera que un juez decida sobre su ingreso en el CIE. La ley establece que debe hacerse un juicio, pero a menudo este se reduce a una breve declaración de pie ante el escritorio del funcionario del juzgado de guardia. 

El abogado de oficio quizás acaba de conocer a la persona detenida, que muchas veces ni siquiera comprende qué está pasando. “Mi experiencia es que podría contar con los dedos de la mano las veces que ha habido encuentros reales con jueces”, afirma Ordóñez.

Una refugiada trans en el CIE: cuando las alertas no funcionan

Sara es una mujer trans que llegó a España engañada por una red de trata que la mantuvo secuestrada durante siete años. Permaneció encerrada en una casa hasta que consiguió escapar. “Estaba sometida a todo, a todo”, recuerda.

Consiguió llegar a Barcelona, pero su situación no mejoró: tuvo que vivir en la calle y se vio obligada a ejercer la prostitución para sobrevivir. “Trabajar en un restaurante o en un bar es complicado. El único trabajo que podemos hacer es putear”, dice. Tampoco podía volver a su país porque, durante ese tiempo, tres familiares suyos fueron asesinados y ella misma recibió amenazas de muerte. 

Para Sara, paradójicamente, el CIE fue una salvación, porque la sacó de la calle. Pero, a su vez, suponía que, en pocas semanas, estaría tomando un avión de vuelta a un país al que no podía regresar. ¿Cómo llegó hasta allí? ¿Qué juez dictó su expulsión? ¿Qué informe policial justificó su internamiento? ¿Por cuántas manos pasó el expediente de una mujer que había vivido toda una vida de maltratos?

Según Cel Far Sicart, responsable del proyecto de visitas al CIE de la Fundación Migra Studium, el ingreso en el centro se ordena “a partir de un informe policial, tras el cual se solicita la medida al juez. El expediente pasa por policías, abogados, fiscal y juez, pero el trámite es rápido y mecánico”.

La trayectoria de Sara es una sucesión de vulneraciones: desde pequeña, maltratada por su condición sexual como persona trans —todavía tiene marcas en las muñecas—, después explotada sexualmente y, finalmente, condenada a vivir con la amenaza constante de morir si volvía a su antiguo hogar. 

Finalmente, tras mucho esfuerzo, Sara salió del CIE y obtuvo la tarjeta roja, el documento que acredita la condición de solicitante en trámite de protección internacional. Un documento que, de haber obtenido antes, le habría ahorrado la experiencia de pasar por el CIE. Es un permiso provisional, pero le permite trabajar. “Quiero traer a mi hermana y a mi madre; me gustaría darles la vida que se merecen”, explica en una entrevista pocos días después de salir del centro. Ahora vive bajo el amparo de una ONG en un municipio cercano a Barcelona.

Algunos de los nombres han sido modificados a petición de los protagonistas para proteger su intimidad.

La entrada Cuatro historias de abusos dentro del CIE de Barcelona: “No entiendo qué he hecho mal para estar aquí” se publicó primero en SOS Racisme.

SOS Racisme Catalunya busca persones motivades per formar part de la seva borsa de col·laboració com a formadores i suport a projectes de sensibilització.

1. Què oferim?

• Retribució de 40 €/hora bruts.

• Treball flexible en entorn que promou la igualtat i la lluita contra el racisme i la discriminació.

• Incorporació a un equip compromès amb el canvi social i la justícia.

2. Funcions principals

• Executar activitats de sensibilització i formació en temes de racisme.

• Col·laborar en el disseny i implementació de dinàmiques participatives en entitats, centres educatius i comunitat.

• Suport logístic i tècnic en esdeveniments i campanyes de sensibilització.

• Treballar de forma coordinada amb l’equip de SOS Racisme Catalunya per garantir la coherència pedagògica i social de les accions.

3. Requisits:

• Tenir com a mínim 18 anys. No hi ha edat màxima.

• Compromís amb l’antiracisme i la defensa dels drets humans.

• Capacitat per comunicar-se correctament en català i/o castellà (es valorarà la dualitat idiomàtica).

• Habilitats de comunicació, dinamització de grups i treball en equip.

• Disponibilitat per assumptes puntuals (capacitat d’adaptació horària).

• Es valora tenir carnet de conduir B.

• Persones compromeses amb la justícia social, gènere, classe, raça, capacitisme i perspectiva LGTBIQ+.

• Que puguin facturar (no és imprescindible ser autònomes).

• A més, les candidates formadores han de tenir un bagatge i un coneixement sòlid en el moviment i la teoria política antiracista, sigui des d’una perspectiva teòrica o pràctica, i idealment ambdues.

4. Procés de selecció

• Enviar CV i carta de motivació a comunicacio@sosracisme.org

• Preselecció de candidatures i entrevista amb l’equip de SOS Racisme Catalunya.

• Incorporació a la borsa de col·laboració i formació inicial.

______________CASTELLANO____________________

BOLSA DE FORMACIÓN SOS RACISME CATALUNYA – Apertura de convocatoria

SOS Racismo Cataluña busca personas motivadas para formar parte de su bolsa de colaboración como formadoras y apoyo a proyectos de sensibilización.

1. Qué ofrecemos?

• Retribución de 40 €/hora brutos.
• Trabajo flexible en entorno que promueve la igualdad y la lucha contra el racismo y la discriminación.
• Incorporación a un equipo comprometido con el cambio social y la justicia.

2. Funciones principales

• Ejecutar actividades de sensibilización y formación en temas de racismo.
• Colaborar en el diseño e implementación de dinámicas participativas en entidades, centros educativos y comunidad.
• Apoyo logístico y técnico en acontecimientos y campañas de sensibilización.
• Trabajar de forma coordinada con el equipo de SOS Racismo Cataluña para garantizar la coherencia pedagógica y social de las acciones.

3. Requisitos:

• Tener como mínimo 18 años. No hay edad máxima.
• Compromiso con el antirracismo y la defensa de los derechos humanos.
• Capacidad para comunicarse correctamente en catalán y/o castellano (se valorará la dualidad idiomática).
• Habilidades de comunicación, dinamización de grupos y trabajo en equipo.
• Disponibilidad para asuntos puntuales (capacidad de adaptación horaria).
• Se valora tener carné de conducir B.
• Personas comprometidas con la justicia social, género, clase, raza, capacitismo y perspectiva LGTBIQ+.
• Que puedan facturar (no es imprescindible ser autónomas).
• Además, las candidatas formadoras tienen que tener un bagaje y un conocimiento sólido en el movimiento y la teoría política antirracista, sea desde una perspectiva teórica o práctica, e idealmente ambas.

4. Proceso de selección

• Enviar CV y carta de motivación a comunicacio@sosracisme.org
• Preselección de candidaturas y entrevista con el equipo de SOS Racismo Cataluña.
• Incorporación a la bolsa de colaboración y formación inicial.

La entrada Borsa de formació SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.