Els canals no són neutres, i les narratives trànsfobes, misògines i racistes, que potencia l’algoritme de X, comencen a ofegar-nos. També s’hi sumen les proclamacions del seu propietari a silenciar a diferents companyes i entitats que lluiten pels drets humans i contra les notícies falses i els discursos d’odi.

Fa més de 30 anys treballem contra el racisme, i els compromisos i responsabilitats que comporta són incompatibles amb continuar en una plataforma que promou la violència, els discursos d’odi de l’extrema dreta, l’assetjament, l’homofòbia, la transfòbia i la censura de companyes i entitats. Per tant, a escala política deixem l’activitat en aquesta plataforma, encara que creiem fermament que hem de continuar fent-hi front, perquè els nostres missatges han de continuar existint.

Amb aquest comunicat anunciem una sortida de X progressiva. De moment ens podreu llegir a Bluesky. Per a l’entitat, la comunicació i la difusió dels nostres missatges són fonamental i importants i no deixarem de fer-ho. Volem continuar creant comunitat i creixent. Ens podeu trobar a Bluesky, Instagram, Telegram i Facebook.

La entrada COMUNICAT: Des de SOS Racisme Catalunya anunciem la nostra retirada progressiva d’X se publicó primero en SOS Racisme.

A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de tot plegat.

Encara que no ho sembli, la història de Barcelona està estretament lligada a un passat esclavista. Si bé molts poden pensar que l’esclavització, el comerç i el tràfic de persones, així com la seva explotació en plantacions de sucre i tabac, són fets que només van tenir lloc en indrets com els Estats Units, la veritat és que Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona van participar activament en aquest negoci.

Perquè ens en fem una idea, entre el 1789 i el 1845, gairebé el 25% dels vaixells de negrers que van entrar a l’Havana (Cuba) eren embarcacions catalanes. A més, segons el mapa Espanya esclavista elaborat per Martín Rodrigo, investigador de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, avui dia encara perduren una cinquantena de rastres materials del passat esclavista metropolità. I, per si això no fos prou, les investigacions han confirmat fins a 40 noms d’empresaris, armadors, comercials i capitans de vaixells catalans que es van enriquir de tot plegat, entre els quals destaquen figures metropolitanes com l’economista Joan Güell Ferrer –pare del reconegut polític i mecenes Eusebi Güell– o el banquer i senador espanyol Antonio López.

El 25 de març, amb motiu del Dia internacional de memòria de les víctimes de l’esclavitud i del tràfic transatlàntic d’esclaus, es recorda anualment aquest passat, i des del Línia ho hem volgut fer de la mà de diferents experts en la qüestió. Amb ells resseguim la història d’aquesta herència esclavista i, a més, posem l’accent en la manera com s’està recordant. Com evoquem la memòria colonial de la nostra metròpoli, de la qual els nostres avantpassats van ser-ne participants actius?

Un fenomen en dos actes

Àngels Casals, professor d’Història Moderna a la UB, explica que hi ha dos moments essencials pel que fa a la presència d’un passat esclavista a l’actual àrea metropolitana. En primer lloc, a finals de l’edat mitjana, quan “Barcelona es transforma en un punt neuràlgic tant pel que fa a la venda com a la presència d’esclaus”, afirma l’expert. En aquell moment, Casals assegura que fins al 15% de la població barcelonina eren persones esclavitzades, principalment “provinents del nord d’Àfrica, dels Balcans i del Mar Negre”, les quals eren forçades a treballar com a mà d’obra en activitats portuàries en ciutats com Mataró o en àmbits domèstics –cases, tallers i obradors– de la capital catalana.

El segon període clau del passat esclavista metropolità se situa entre finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX, un moment en què Barcelona es converteix, progressivament, en un centre mercantil fonamental per al tràfic transatlàntic i el comerç de persones. Al contrari que al segle XV, però, aleshores es tractarà d’un negoci opac i no es farà de forma evident o directa a les costes catalanes.

En el negoci esclavista hi havia les cares visibles que traficaven amb persones i els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per enriquir-se

De fet, David Martínez, professor d’Història a la UAB, relata que, d’entrada, en aquesta època “no hi ha constatació directa que els ports de Mataró o de Barcelona fessin comerç amb esclaus”, sinó que, en tot cas, el negoci es va fonamentar en les inversions dels catalans al conegut com a “comerç triangular”, una ruta comercial esclavista el nom de la qual fa referència al trajecte que feien els vaixells a través de l’Atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica per traficar.

En concret, el viatge era el següent: els bucs europeus anaven fins al continent africà per intercanviar els seus productes –armes, metalls i roba– per persones. D’aquí, els vaixells navegaven fins a terres americanes per vendre-les a propietaris de plantacions i, finalment, les embarcacions tornaven a Europa amb tota mena de productes, com sucre, tabac i cotó de les mateixes explotacions esclavistes. Un comerç on fer fortuna que, alhora, també implicava certes expedicions en les quals es raptaven homes, dones i nens de les seves comunitats d’origen, moltes de les quals desaparegudes avui dia.

Qui va fer la ciutat?

La participació catalana en el “comerç triangular” tenia dos vessants. Per una banda, les cares visibles que capitanejaven els vaixells que traficaven amb persones esclavitzades i, per l’altra, els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per fer negoci i enriquir-se.

Tal com explica Casals, “encara no s’ha pogut quantificar tota la gent que va invertir en el tràfic d’esclaus i quin impacte econòmic va tenir sobre el conjunt de la població”. Ara bé, sí que s’ha pogut documentar la participació de figures de la burgesia catalana en aquest negoci esclavista. De fet, moltes són les grans personalitats de l’època modernista; homes admirats i glorificats pel pensament avantguardista i per ser els promotors dels grans avenços a les ciutats catalanes. Destaquen, per exemple, les inversions de l’indià i negrer Josep Xifré per fer els Porxos d’en Xifré, actualment al districte de Ciutat Vella, o el cas de l’esclavista Miquel Biada, popularment conegut per impulsar el primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Amb tot, continua Casals, “la gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample que s’estaven construint a l’època”.

El llegat incomplet

Davant d’això, com recordem, doncs, el nostre passat esclavista? O, millor dit, com tractem l’herència colonial d’una metròpoli quan la historiografia assenyala que part de la construcció de la capital catalana es va fer a partir dels beneficis d’un negoci basat en el rapte, el tràfic i l’explotació d’éssers humans?

Pel que fa a la memòria històrica, Casals apunta que cal fer “bona recerca per esbrinar tot el que no sabem i divulgar i explicar amb claredat i de forma objectiva tot el que s’ha descobert”. A més, l’expert afegeix que “també s’ha de parlar de les conseqüències que tot això va tenir, tant en la societat que va beneficiar com en la que va perjudicar”. I a partir d’aquí, insisteix Casals, actuar en conseqüència. “Després de presentar aquest debat al gran públic, el que no has de fer és posar noms de carrers als esclavistes, glorificar-los i fer-los homenatges o biografies apologètiques, sinó explicar qui eren realment. Que la gent sigui conscient del preu de la història i del fet que el benestar de les societats occidentals es va aixecar damunt d’això”, sentencia.

“La gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample”, diu Casals

Per la seva banda, Oriol Regué, historiador especialitzat en esclavitud, treball forçat i migracions forçades i professor a la Universitat de Lleida, parla de la necessitat de construir aquesta memòria històrica més enllà dels esclavistes. L’emissió de documentals com Negrers. El passat esclavista de Catalunya l’any 2023 o l’última exposició feta sobre el tema al Museu Marítim –La infàmia. La participació catalana en l’esclavitud colonial– constaten que es tendeix a parlar d’aquest passat centrant-se, sobretot, en els negrers catalans en comptes de posar el focus en les persones esclavitzades. Un prisma que deshumanitza les víctimes i que les col·loca com una conseqüència material d’un fenomen passat.

Quin és el problema d’aquesta narrativa? Regué creu que fa que l’esclavisme s’entengui “com un mal moral molt genèric” en el qual només “hi ha una condemna cap a l’esclavitud, però no es va més enllà dels esclavistes ni s’aprofundeix en la memòria de les persones que van interactuar i reaccionar a tot el que els van fer els catalans”, reflexiona l’expert.

Com s’hauria de treballar, doncs, aquesta memòria des de l’òptica de les persones esclavitzades? Segons l’historiador, posant el focus en diverses realitats. Des de les més evidents, com ara la resistència de les grans revoltes contra els propietaris esclavistes, fins a les que s’obvien amb més facilitat i que, per exemple, estan lligades al dia a dia de les plantacions. “Una plantació de sucre podia arribar a tenir 300 esclaus. Això és una comunitat que s’organitzava, que creava vincles, que es relacionava entre si i que vivia el seu dia a dia”, diu Regué, per al qual “les formes de resistència no han de ser sempre heroiques i impressionants, sinó que també en formen part actes tan quotidians com el fet de tenir fills a la plantació”. “Tot això existia i també mereix ser recordat. El llegat català de l’esclavitud no pot centrar-se únicament en els esclavistes o pensar en els esclaus només com a xifres”, conclou Regué.

Si bé aquest canvi de perspectiva pot semblar força trencador, la veritat és que ja fa anys que la historiografia el posa en pràctica. Ara bé, la realitat del debat públic és una altra. Sembla que encara estem lluny de poder parlar de les implicacions de l’esclavisme català des de tots els seus vessants, sense moralines i responsabilitzant-nos de la nostra herència colonial. La qüestió, al cap i a la fi, potser rau a preguntar-nos què estem fent avui dia per recordar tots els llegats.

Com ho reparem?

A l’àrea metropolitana, i especialment a Barcelona, el passat esclavista i colonial és evident a l’espai públic. Basha Changue, formadora de l’organització SOS Racisme i exdiputada de la CUP al Parlament, remarca que s’ha fet poca cosa per retirar els símbols i les representacions que glorifiquen l’època colonial, malgrat tenir un “impacte en l’imaginari col·lectiu a l’hora de normalitzar la deshumanització de persones negres o de mantenir la jerarquia racial”. En aquest sentit, Changue argumenta que, lluny de mirar-se de forma crítica i amb coneixements de les implicacions racials que comporten, en realitat tot plegat són “símbols d’orgull a la ciutat”.

A banda de la retirada de l’estàtua del banquer i esclavista Antonio López l’any 2018, no s’ha fet gaire res més per eliminar la ideologia colonial de l’espai públic. Tampoc per recordar el benefici econòmic que va suposar l’esclavitud per a la construcció de la ciutat. “Tot l’Eixample es va aixecar amb diners de l’explotació de colònies d’ultramar, així com el front marítim i el Moll de la Fusta”, afirma Changue.

Què implica, doncs, no revisitar tot aquest passat de forma crítica? Segons l’exdiputada de la CUP, la història esclavista de la metròpoli és un dels focus d’origen del racisme actual –especialment contra les persones negres–, cosa que, alhora, es tradueix en diferents formes de racisme institucional, com ara “la violència policial, l’exclusió residencial o el desemparament de les comunitats negres”, enumera.

Enmig d’aquest context, Changue destaca que l’educació i la memòria històrica colonial són clau. “Quan parlem de memòria colonial no és per viure instal·lats al passat, sinó que entenem que només es pot projectar el futur si reparem l’origen del racisme actual, que per a nosaltres és clarament una conseqüència del passat colonial”, afegeix la formadora de SOS Racisme, apuntant que només així serà possible un canvi de paradigma.

No es tracta únicament de “resignificar carrers i places o de treure estàtues”, sinó de “trencar amb tots els discursos i relats que estan directament lligats a la deshumanització de les persones no blanques i que fomenten la violència sobre aquests cossos”, insisteix Changue. Almenys si es vol “construir un futur per a una Barcelona realment multicultural”, conclou.

La entrada El passat esclavista de la metròpoli se publicó primero en SOS Racisme.

MANIFESTEM

• Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) són espais d’opacitat sistemàtica, on les vulneracions de drets humans no són fets aïllats sinó una realitat endèmica i estructural que afecta profundament la dignitat i els drets fonamentals de les persones internades.
• L’única mesura efectiva que pot garantir el respecte dels drets de les persones migrades és el tancament definitiu dels CIE. No hi ha reforma possible que faci compatibles aquests centres amb el respecte als drets humans.
• Seguim amb atenció l’evolució dels fets ocorreguts recentment i ens posem a disposició de les persones internes i de les seves famílies per garantir l’accés a la justícia, especialment per a aquelles que vulguin denunciar situacions de vulneració de drets.
• Sabem que les violències viscudes al CIE aquesta setmana han portat a les persones internades/preses a realitzar una vaga de fam que, tot i finalitzada, mostra que no podem deixar de posar atenció al que passa a dins.
• Tenim constància que hi ha persones internes amb problemes de salut mental que mai haurien d’haver estat privades de llibertat i que haurien de ser derivades amb caràcter immediat als serveis sanitaris públics i especialitzats, tal com estableixen els principis de respecte a la dignitat i la salut de les persones.
• Mostrem el nostre suport a totes les formes de protesta que puguin donar-se dins del CIE.

Per tot això, exigim una investigació immediata i a fons per part del jutjat de control dels fets que estan denunciant les persones internes al CIE de Barcelona.

És hora del tancament definitiu del CIE de la Zona Franca i de tots els centres d’internament d’estrangers de l’Estat.

#CIEsNO
#StopDeportacions

Grupo de Apoyo al Módulo de Mujeres del CIE
IRIDIA. Centre de defensa dels drets humans
Tanquem els CIE

La entrada Comunicat conjunt davant les darreres denúncies des del CIE se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat divendres 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2024”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2024, el SAiD ha atès 647 situacions de racisme en 109 municipis, amb 427 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 316 han estat identificades com a situacions de racisme, i 105 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 67% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (28,8%), discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (22,15%), i abusos per part de cossos de seguretat pública (16,46%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (8,23%), racisme laboral (7,59%) i discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (6,96%).

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (més del 70%) i vulneracions de drets socials, moltes de les quals afecten menors d’edat. També destaca l’augment dels discursos d’odi de caràcter polític i cultural, i el creixement preocupant de casos relacionats amb grups d’extrema dreta.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada (In) Visibles. L’estat del racisme a Catalunya 2024 se publicó primero en SOS Racisme.

La majoria d’agressions racistes són a menors d’edat, i els Mossos, el cos més denunciat

SOS Racisme ha alertat de l’augment “preocupant” de les agressions  per part de grups d’extrema dreta i al  carrer, entre veïns, i ho ha vinculat a la “legitimació en l’àmbit polític i social” dels discursos d’odi. L’entitat ha presentat aquest divendres Invisibles, el seu informe anual sobre les atencions i actuacions per racisme  a persones no blanques i migrants a Catalunya. En concret,  ha registrat 647 situacions de racisme en més de 109 municipis  l’any 2024, i 427 persones han demanat el suport de l’entitat. S’hi afegeix que SOS Racisme ha assumit la denúncia de 105 casos, que se sumen a 220 d’anys anteriors. El  68% de les víctimes són menors d’edat, segons han  detallat les coordinadores de SOS Racisme, Jennifer Molina i Paula Rosi, que han reclamat més implicació de les administracions per fer front a la discriminació  per origen que viuen les persones, especialment en els àmbits de Salut i educatiu.

En concret,l’any passat es van denunciar  5 casos d’atacs de grups d’extrema dreta a no blancs, tres dels quals estan judicialitzats. Les portaveus de SOS Racisme hi afegeixen que el nombre pot ser major, però destaquen que feia anys que no es denunciaven i que el 2023 només va haver-hi un cas. L’espai públic és l’àmbit principal d’aquestes agressions, amb el 39% del tota.  “Hi ha  un vincle entre les agressions de particulars i la legitimació en l’àmbit social i política del discurs d’odi”, ha assegurat Rosi. També ha  avançat que hi ha dos casos recents de discurs d’odi polític judicialitzats. Precisament, el Parlament, amb les intervencions racistes i islamòfobes dels integrants de VOX i de la líder d’Aliança Catalana estudia com fer-hi front. 

Els àmbits denunciats

Així, dels 105 casos assumits per SOS Racisme:  el 32% són per agressions i discriminacions entre particulars; el 21% per discriminacions en l’accés i el gaudi de drets socials; el 14% per agressions i abusos per part d’agents dels cossos de seguretat pública; el 12% per discurs d’odi; el 6% per discriminacions en l’accés i el gaudi de serveis privats; el 6% per discriminacions laborals; el 4% per agressions i abusos per part d’agents de seguretat privada; el 3% d’Extrema dreta: 3%, i el 2%per discriminacions en l’accés i el gaudi de serveis públics.

Els Mossos, més denunciats per racistes

Les responsables de SOS Racisme també han detallat que  cos dels Mossos d’Esquadra és el més denunciat per comportaments racistes, i agafa el relleu de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Han recordat la condemna  d’un any de presó que van acceptar sis agents dels Mossos per una actuació racista a un jove al Bages, a qui van cridar “negre de merda”.

Preguntada per si implicaran canvis el fet que els Mossos assumeixin la competència del control de migrants, Paula Rosi, ha lamentat  que “actualment en el debat de l’opinió pública es vincula criminalització a migrants” i ha denunciat que els controls que fa la policia catalana amb altres cossos al metro tenen greu un biaix racista.

La entrada Augmenten les agressions de grups d’extrema dreta per la legitimació del discurs d’odi, segons SOS Racisme se publicó primero en SOS Racisme.

El proper 21 de març presentem el 16è informe anual, l’anàlisi de la informació recopilada i analitzada sobre les denúncies de racisme que rebem. L’acte, que tindrà lloc a la sala CESIRE des de les 17:45 fins les 20h, comptarà també amb diverses ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets humans. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la
informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

SOM CONCIENTS QUE L’ACTE COINCIDIRÀ AMB L’HORA DE L’IFTAR.

PER AIXÒ, COMPTAREM AMB DÀTILS I LLET PELS ASSISTENTS QUE HAGIN DE TRENCAR EL DEJUNI.

Hi esteu totes convidades!  

INSCRIU-TE AQUI:

La entrada Presentació de l’informe 2024: Invisibles. ‘L’estat del racisme a Catalunya’ se publicó primero en SOS Racisme.

Descripció de la plaça:

SOS Racisme Catalunya busca una persona com a Responsable d’Administració, Finances i Comptabilitat: elaboració i seguiment del Pla econòmic-financer/ Pressupost Anual de l’associació; seguiment pressupostari dels projectes, gestió de justificacions econòmiques de subvencions; elaboració de la comptabilitat, control de factures emeses i rebudes, pagaments, gestió de rebuts de socis/es. Així com altres tasques vinculades a la gestió de l’associació.

Funcions principals:

• Gestió econòmic-financera de l’entitat: planificar el pressupost i pla econòmic financer anual. Control de tresoreria. Seguiment d’aquests, i gestió de comptes bancaris.
• Gestió econòmic-financera dels projectes: elaboració del pressupost amb la tècnica de referència. Seguiment i control pressupostari dels diferents projectes.
• Comptabilitat: elaboració dels comptes anuals, tancar l’exercici i obertura del nou.
• Elaboració de la documentació comptable requerida per organismes oficials i preparació de dades de liquidació d’impostos.
• Tramitació de convocatòries de subvencions, contractes i concursos tant públics com privats.
• Sol·licitud, seguiment i justificació de subvencions i resolució de requeriments.
• Suport en la gestió de la base social (quotes, actualitzar dades, contacte amb els socis i sòcies).
• Responsable de la coordinació amb la gestoria en temes relacionats amb recursos humans.

Requisits de la plaça:

• Coneixement i experiència en la formulació, justificació econòmica i requeriments de projectes finançats per les administracions públiques locals (Ajuntaments), autonòmiques (Generalitat i Diputació de Barcelona) i estatals (Ministeris). Es valorarà coneixement de la gestió econòmica de subvencions europees.
• CFGM o CFGS o títol universitari d’Administració o similar.
• Domini del català i de castellà parlat i escrit.
• Domini Excels, Contaplus i CONTASOL.
• Capacitat resolutiva, gestió del temps, treball en equip, autonomia, flexibilitat i adaptabilitat.

Es valorarà positivament:

• Formar o haver format part del moviment associatiu.
• Conèixer i compartir la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans.
• Tenir experiència en gestió administrativa i comptabilitat, i gestió en associacions.
• Experiència amb entorn CRM
• Coneixement d’altres idiomes.

En igualtat de condicions es prioritzarà la contractació de persones de racialització no hegemònica (racialitzades com a no blanques) i/o migrades.

Condicions de la plaça:

•       Contractació de 30h setmanals.
•       Sou brut mensual: 1697,16€
•       Lloc de treball: Barcelona (C/Mir Geribert, 8, Barcelona)

Informació requerida:

–        Currículum vitae

–        Imprescindible carta de motivació.

*Només les candidatures seleccionades seran convidades a una entrevista.

Data límit de recepció de candidatures: 01 d’abril del 2025 a les 23:59.

Data prevista d’incorporació: immediata.

Adreça electrònica on fer l’enviament: coordinacio@sosracisme.org

Referència de la plaça: responsable d’administració i finances.

Organització: SOS Racisme Catalunya

La entrada Oferta laboral: Responsable d’Administració, Finances i Comptabilitat se publicó primero en SOS Racisme.

Cada any, el Carnestoltes es converteix en un espai de celebració i diversitat. No obstant això, també és un moment en el qual es fan evidents les discriminacions i violències racistes normalitzades en la societat. Un dels aspectes més problemàtics és la utilització d’ètnies o cultures com a disfresses, reproduint estereotips racials i culturals sota l’excusa de la “tradició” o l'”entreteniment”.

L’ús d’abillaments que representen cultures, minories ètniques o religioses sense comprensió ni respecte pel seu significat històric i social constitueix una forma de racisme. Disfressar-se d’un grup ètnic redueix una identitat complexa a un fetitxe, portant-la a la burla o caricaturització. Aquesta pràctica perpetua prejudicis, reforça estructures de discriminació i banalitza les cultures de comunitats que han sofert opressió històrica i continuen enfrontant les seves conseqüències. A més, té un impacte psicològic en les persones racialitzades, en veure la seva cultura ridiculitzada i convertida en objecte de consum per a una disfressa.

Apropiació Cultural per Carnestoltes

L’apropiació cultural és un fenomen recurrent per Carnestoltes, basat en la reproducció d’estereotips des d’una mirada colonialista. Es presenta quan “els altres” són representats com un grup homogeni i exòtic, sense veu pròpia. Elements amb profund valor simbòlic i espiritual són despullats del seu significat i transformats en simples accessoris de moda.

Un clar exemple és l’ús de disfresses inspirades en cultures indígenes, africanes, asiàtiques o del Carib, com tocats de plomes, quimonos, turbants o pintures facials. Aquests elements no són simples adorns, sinó part d’identitats històricament perseguides i marginades. La trivialització d’aquests elements reforça la idea que el patrimoni cultural d’aquestes comunitats està disponible per al consum i la diversió sense gens de respecte.

Històricament, diverses comunitats han hagut de mobilitzar-se per a reapropiar-se de les seves cultures com a forma de resistència davant les violències sofertes. Un exemple emblemàtic d’aquesta lluita és el Carnestoltes de Notting Hill.

Racisme i Carnestoltes: Notting Hill, una Resistència Cultural

El Carnestoltes de Notting Hill al Regne Unit va sorgir en 1959 com a resposta als disturbis racials de l’any anterior. Va ser impulsat per l’activista trinitense Claudia Jones, amb l’objectiu de generar un espai de celebració cultural i resistència enfront de la discriminació. El seu propòsit principal era unir a la comunitat migrant, donar visibilitat a la cultura del Carib i respondre al racisme sistèmic mitjançant l’expressió artística i la festa popular.

Amb el temps, es va convertir en un dels festivals de carrer més grans del món i un símbol de diversitat i reivindicació cultural.

Context Històric

Després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va incentivar la immigració des de les colònies i territoris de la Commonwealth a causa de l’escassetat de mà d’obra. La Llei de Nacionalitat Britànica de 1948 va atorgar ciutadania britànica i dret de residència a tots els habitants de l’Imperi Britànic, la qual cosa va permetre que un gran nombre d’immigrants afrocaribenys s’establissin en barris com Notting Hill, a Londres. No obstant això, lluny de ser rebuts amb els braços oberts, aquests nous residents van enfrontar discriminació racial, condicions d’habitatge precàries i explotació laboral.

Les tensions racials es van agreujar amb la presència d’organitzacions d’extrema dreta, com la White Defence League, que promovien consignes xenòfobes com “Keep Britain White” (Mantingues a Gran Bretanya blanca). Aquestes hostilitats van desembocar en els disturbis de Notting Hill a l’agost de 1958, quan multituds de supremacistes blancs van atacar les llars de residents afrocaribenys.

Durant nits, aquests grups racistes van recórrer els carrers agredint a residents negres, mentre la policia britànica actuava amb lentitud i minimitzava la gravetat de la situació.

Conseqüències i Resposta Comunitària

Els disturbis van posar de manifest la necessitat d’abordar les tensions racials i les condicions socioeconòmiques que les alimentaven. Encara que es van realitzar més de 140 arrestos, la resposta de les autoritats va ser limitada. En resposta a aquests disturbis i a l’assassinat no resolt de Kelso Cochrane en 1959, Claudia Jones va organitzar el primer “Carnestoltes Del Carib” a l’Ajuntament de St Pancras al gener de 1959, establint les bases del Carnestoltes de Notting Hill.

Un Carnestoltes Lliure de Discriminació

El racisme no desapareix en els dies festius. És responsabilitat de totes les persones reflexionar sobre l’impacte de les nostres eleccions, fins i tot en contextos de celebració. Un Carnestoltes lliure de discriminació és possible si es fomenta l’educació, el respecte i l’empatia. Abans de triar una disfressa, pensem en les seves implicacions i en la història que estem contant.

Bibliografia:

• Matamoros, C. (2020). “El Carnaval y la resistencia cultural: una mirada histórica”. Revista de Estudios Culturales.
• BBC News. (2018). “Notting Hill Riots 1958: How it changed Britain”. BBC.
• Carnaval en Notting Hill: el barrio que cambio los machetes por plumas. (2018, 23 agosto). ELMUNDO. https://www.elmundo.es/papel/lifestyle/2018/08/24/5b7ed3ed22601d66708b461a.html
• Fiestas alrededor del mundo – Notting Hill: un carnaval en pleno agosto | MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. (s. f.). MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/es/noticias/fiestas-alrededor-del-mundo-notting-hill-un-carnaval-en-pleno-agosto

La entrada Racisme i carnestoltes. Notting Hill, una resistència cultural se publicó primero en SOS Racisme.

19 entidades de salud mental, derechos humanos y colectivos antirracistas reclaman su supresión inmediata

Alertan de que el uso de estas armas puede tener consecuencias graves en personas en crisis

Puedes leer este contenido gratis porque eres usuario registrado

En 2026, la Guardia Urbana de Barcelona podría empezar a patrullar con pistolas táser. El Ayuntamiento defiende que estos dispositivos son una herramienta de “contención no letal” que ayudará a gestionar situaciones de peligro. No obstante, la decisión ha levantado un fuerte rechazo entre organizaciones especializadas, que denuncian la falta de garantías sobre su uso y el impacto que puede tener en colectivos vulnerables.

Un rechazo frontal

El comunicado, firmado por Salut Mental Catalunya, Irídia, SOS Racisme Catalunya, el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya y la Federació VEUS, entre otras, se pone el foco en la falta de garantías para evitar que este dispositivo se utilice de manera desproporcionada contra personas en situación de vulnerabilidad. “Las entidades de salud mental han advertido en reiteradas ocasiones que las pistolas táser suponen un riesgo altísimo para las personas psiquiatrizadas. Muchas de estas personas toman medicación o tienen condiciones médicas que pueden empeorar con una descarga”, alerta el documento.

“Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no sanitaria”

Iván Cano — Responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya

Iván Cano, responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya, subraya que el uso de la táser en personas en crisis no es solo una cuestión de riesgos físicos, sino de un enfoque erróneo en la respuesta pública: “Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no una cuestión sanitaria. Esto agrava el estigma y perpetúa una dinámica en la que la atención recae en la policía en lugar de en servicios especializados”.

Una de las principales críticas de las entidades firmantes es que la medida se ha tomado sin ningún estudio independiente que avale su necesidad ni su eficacia. Irene Durango, responsable de comunicación de Irídia, también denuncia que “el periodo de consulta pública que el Ayuntamiento abrió se hizo sin una difusión adecuada y muchas organizaciones clave en el ámbito de los derechos humanos y la salud mental fueron excluidas del debate”.

El precedente de los Mossos

El uso de las táser por parte de los Mossos d’Esquadra desde 2018 ya ha generado polémica. Según Irídia, ha habido casos documentados de uso problemático de estas armas, incluyendo la muerte de un hombre en Tarragona en 2021 tras recibir varias descargas. La organización denuncia que “los protocolos de supervisión son insuficientes y que la implantación de la táser en la Guardia Urbana podría repetir los mismos errores”.

“Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles.”

Paula Rossi — Coordinadora de SOS Racisme Catalunya

“Este tipo de armamento se vende como una herramienta de control segura, pero la realidad es que no hay un mecanismo independiente que investigue su uso real. Los pocos datos disponibles indican que su aplicación a menudo no se hace con la proporcionalidad que se promete”, alerta Mireia Salazar-Gabarró, abogada de Irídia.

El comunicado de las 19 entidades recuerda que, en 2009, el Comité contra la Tortura de Naciones Unidas ya instó a España a replantearse el uso de estas armas en policías locales por “el impacto que pueden tener en el estado físico y mental de las personas afectadas”. También recoge las recomendaciones del fabricante de las táser, Axon, que desaconseja utilizarlas en personas que presenten alteraciones mentales o estados de agitación extrema.

¿Quién será más susceptible de recibir una descarga?

Las entidades firmantes también alertan del riesgo de que las táser se utilicen de manera desproporcionada contra ciertos colectivos. “Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles”, afirma Paula Rossi, coordinadora de SOS Racisme Catalunya. “Los datos demuestran que las personas racializadas son detenidas e identificadas más a menudo sin motivo objetivo, y ahora se añade una herramienta que podría poner aún más en peligro su integridad”.

Según Rossi, el riesgo es doble para las personas racializadas con problemas de salud mental: “En muchos casos, cuando una persona blanca está desorientada, se la percibe como alguien que necesita ayuda. Cuando la persona es negra o de origen migrante, a menudo se la ve como una amenaza. Esto puede derivar en un uso de la táser como primera respuesta, en lugar de buscar una solución sanitaria”.

Un punto de inflexión

Para las entidades que han firmado el comunicado, la cuestión de fondo va más allá del arma en sí misma: representa un modelo de seguridad que refuerza la presencia policial en lugar de potenciar estrategias de prevención y atención comunitaria.

El documento señala que, en vez de invertir en recursos sanitarios, la ciudad está apostando por una herramienta de control que podría tener consecuencias graves para las personas en crisis. “El uso de la táser en situaciones de intentos de suicidio es un claro ejemplo de cómo se aborda la salud mental desde una óptica punitiva”, afirma Cano. “Debemos preguntarnos si esta es la ciudad que queremos: una ciudad donde la primera respuesta ante una crisis es una descarga eléctrica”.

Parar y estudiar

Las entidades firmantes exigen la suspensión inmediata de la compra de pistolas táser, un nuevo proceso público que justifique su introducción y valore su impacto real en los derechos fundamentales, un estudio independiente que analice los riesgos asociados al uso de las táser en colectivos vulnerabilizados y la puesta en marcha de un grupo de trabajo con organizaciones especializadas para garantizar que cualquier decisión se tome con la participación de expertos en salud mental y derechos humanos.

Por ahora, las entidades no han recibido ninguna respuesta por parte del Ayuntamiento, que sigue adelante con su decisión. El comunicado, sin embargo, deja claro que la batalla no ha terminado. “Esto no es solo una cuestión técnica sobre una herramienta policial. Es una cuestión de derechos, de seguridad y de salud pública”, concluye Cano.

La entrada Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
• A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.