Entre 10 i 15 policies esperen ansiosos que els bombers obrin la porta d’una habitació on es troben tancades tres persones per pròpia voluntat

Però no els explica ni perquè s’han tancat a pany i clau ni perquè la policia té tanta pressa per treure-les d’allà.
 
– Jo no penso obrir aquesta porta –exclama en Joel, preveient que les conseqüències de la intervenció seran violentes.
 
En Marc i la resta de companys sí que accepten col·laborar amb el cos policial. Per facilitar la feina, un agent de la Policia Nacional crida una mentida en francès a través de la porta:
 
– Ouvrez la porte, votre droit d’asile a été concédé, nous ne vous ferons pas du mal! [Obriu la porta, se us ha concedit l’asil, no us farem mal!].
 
Uns minuts més tard, els tres joves, dos nois i una noia, decideixen obrir la porta. Quan els companys d’en Joel entren, es troben totes tres persones despullades. Un agent immobilitza la noia agafant-la pels genolls mentre els altres agents retenen els nois trepitjant-los els cossos nus contra el terra de rajola. Els arrosseguen i els tracten “com a gossos” en una actuació policial desmesurada, tal com explicaran l’endemà en Joel i en Marc al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya.
Els joves criden desesperats i supliquen que no els retornin al seu país. A banda d’en Joel, en Marc i els altres bombers, que són convidats a abandonar la dependència on es troben un cop oberta la porta, entre 10 i 15 agents de la Policia són testimonis d’una situació esgarrifosa: un dels nois es desmaia, l’altre és agredit per un agent i la noia, aterrada i plena de ràbia, no para de cridar.

Davant les pressions, el pilot accepta embarcar el noi jove que es veu més sencer. La noia i el jove que s’ha desmaiat minuts abans es queden a terra

En aquestes circumstàncies, els tres joves, de 19 i 20 anys, són immediatament traslladats fins a l’entrada d’un avió que en pocs minuts s’enlairarà rumb Istanbul, ciutat d’on havien vingut tres dies abans. En veure’ls, el pilot es nega a embarcar-los. Un agent intenta convèncer-lo, li explica que van realitzar el mateix operatiu el dia anterior i que també s’havia frustrat per la negació del pilot. Davant les pressions, el pilot accepta embarcar el noi jove que es veu més sencer. La noia i el jove que s’ha desmaiat minuts abans es queden a terra. Volaran a Istanbul l’endemà.
Després d’escoltar el colpidor relat d’en Joel i en Marc, el SAiD, assessorat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), envia cartes denunciant els fets, exigint explicacions i demanant informació sobre l’estat de les tres persones a la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, al Defensor del Pueblo, a ACNUR Espanya, a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i a l’ambaixada de la República Democràtica del Congo (RDC) a Madrid.
La Subdelegació del Govern respon assegurant que a les tres joves se’ls va aplicar un expedient d’inadmissió a frontera després que, havent sol·licitat protecció internacional, elles mateixes renunciessin, davant la presència d’advocat i intèrpret, a la sol·licitud d’asil. I afegeix: “En ningún momento se produjo enfrentamiento alguno entre los inadmitidos y los funcionarios actuantes, los cuales se limitaron a resolver las situaciones violentas que ellos mismos provocaron”.
 
“Que els joves finalment renunciessin a sol·licitar asil, només s’entén si ho van fer seguint una recomanació errada o malintencionada”, opina l’Alícia Rodríguez, coordinadora del SAiD, sorpresa per la voluntat dissuasiva de l’advocat d’ofici que els va atendre a l’aeroport.

La entrada #RELATSREALS: Fins al límit per defensar el seu dret d’asil se publicó primero en SOS Racisme.