“Tots drets! Respecteu al líder!”. D’aquesta manera, uns individus amb l’estètica pròpia dels caps rapats anunciaren als periodistes la presència de Nikolaos Michaloliakos, líder del partit polític Alba Daurada (Chrisí Avgí), que a les eleccions legislatives del 6 de maig de 2012 obtingué el suport de més de 400.000 votants (7%) i entrà al Parlament grec amb 21 diputats[1]. En només tres anys, un partit que es declara nazi (amb el que això significa a Grècia, un país que patí en extrem els efectes de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial), ha passat de ser un grupuscle políticament marginal a cinquena força parlamentària del país.
Des del 2008, una profunda crisi arrossega Grècia a l’abisme, en part, en nom de l’austeritat imposada per la UE i l’FMI i el deute contret pels governs del PASOK i Nova Democràcia, partits que s’han alternat en el poder durant els darrers quaranta anys gràcies a un corrupte clientelisme.
Crisi financera, recessió econòmica, atur galopant (especialment entre els joves), retallades brutals de despesa pública, depauperització social i humiliació nacional derivada de la pèrdua de sobirania econòmica (visible amb l’adveniment dels “homes de negre”), han donat lloc a l’afebliment i implosió dels grans partits, així com a una radicalització política, però sobretot han generat por, incertesa, angoixa i exasperació entre els grecs, els ingredients perfectes perquè el feixisme, en versió postindustrial, irrompi de nou.
Amb clares connexions ideològiques amb el règim feixista de Ioannis Metaxàs (1936-41) i la Dictadura dels Coronels (1967-74), la resposta d’Alba Daurada a aquesta situació és la pròpia dels partits populistes d’extrema dreta que, amb més o menys èxit, trobem arreu[2]: l’explotació del concepte “ni-ni” (ni de dretes ni d’esquerres), l’ultranacionalisme (en el cas grec, antiturc i antiislam) i un discurs antipolític (contra les elits, “culpables” de la situació), antiglobalització (contra l’euro i la UE) i antiimmigració, amb la voluntat de liderar una regeneració social i nacional (fer “neteja”, en un període de decadència). Fins aquí, res de nou. Però tres aspectes diferencien Alba Daurada de la nova dreta radical: en primer lloc, no renega del feixisme clàssic, tot el contrari (“sang, honor i alba daurada” és el seu lema, a imitació de les SS, i el seu símbol, una mena d’esvàstica); en segon lloc, el seu discurs xenòfob va més enllà de la idea de “preferència nacional” o “xovinisme del benestar” (“primer els de casa”), per tornar al racisme biològic; per últim, l’ús de la violència, sistemàtica i planificada, com a mètode d’acció política, especialment contra els estrangers[3]  i les minories. Aquests, com a bocs expiatoris de tots els mals, pateixen una onada creixent d’agressions racistes i xenòfobes, amb certa permissivitat de les autoritats, el que posa de manifest els llargs tentacles de l’organització. Amb el terror, les “esquadres” d’Alba Daurada pretenen fer-se amb el control del carrer i obtenir la claudicació de l’imperi de la llei, usant mètodes mafiosos i estudiades posades en escena plenes de simbologia feixista.
L’èxit del partit, però, rau especialment en un populista activisme social de carrer, que ha donat com a resultat una xarxa de solidaritat (a l’estil de Hamàs): distribució d’aliments, serveis de seguretat, serveis mèdics[4] i ajudes econòmiques pels grecs (i només grecs) desafavorits. Així, com un Robin Hood del segle XXI, Alba Daurada ocupa els espais que l’Estat abandona, en compliment de les nefastes receptes neoliberals, que han portat a la degradació màxima conceptes com “res publica”, servei públic i espai públic.
El missatge que ens arriba de Grècia és clar: una societat desesperada s’aferra a qualsevol cosa i el feixisme, acostumat a “cavalcar el tigre de la modernitat”[5], espera pacientment la seva oportunitat. El cert, però, és que la societat grega, igual que una bona part de la societat europea, va començar ja molt abans del 2012 el camí de la normalització de la violència: corrupció, evasió fiscal, aprofundiment de les diferències socials i, especialment, la tolerància cap als discursos d’odi i els actes racistes contra els nouvinguts. Què és si no violència xenòfoba la denominació “persones il.legals”? Què hi ha darrera la conceptualització d’“immigrant”, si no la voluntat de crear persones de segona categoria? Què és, si no xenofòbia, deixar a certes persones fora del sistema de salut pública, només per ser estrangers i no tenir “papers”? Malauradament, el neoliberalisme i la dreta, amb la complicitat de bona part de l’esquerra, han fomentat l’odi cap a l’estranger i han coquetejat amb el discurs xenòfob i, quan l’odi i la violència es normalitzen, en un procés de “lepenització dels esperits”[6] que porta al crepuscle de la raó, l’únic que pot aparèixer és una Alba Daurada. I la UE, Premi Nobel de la Pau, continua preocupant-se de Grècia; això sí, només per garantir que, amb puntualitat prussiana, els seus creditors segueixin cobrant. Mentrestant, el cant hipnòtic del feixisme, com el de les sirenes mitològiques, ens arrossega a tots, inexorablement, contra les roques.

La entrada #DOCUMENTACIÓ: Alba Daurada: un altre cop, el cant de les sirenes se publicó primero en SOS Racisme.