Les lluites sindicals moltes vegades ometen, per exemple, que un dels pilars fonamentals pel manteniment de l’Estat de Benestar resideix en la instrumentalització i la negació dels drets fonamentals a les persones migrants, materialitzat en una Llei d’Estrangeria estatal i polítiques migratòries europees racistes.

Tot i que, en el context actual es va fer més evident quines són les tasques essencials en la societat i qui estan cridades a fer-les, després de gairebé més d’un any de pandèmia global, sembla que encara no hem avançat gaire en quant al racisme i el dret a una vida i feina dignes.

Durant tot aquest temps les col·lectives antiracistes han estat denunciant la manca de voluntat política a l’hora de protegir a les persones més precaritzades laboralment. Menys encara la d’aquelles que ni tan sols se’ls hi garanteix el dret d’accedir a un treball formal. La poca proactivitat per part de l’administració ha sigut insuficient i ha arribat sempre tard. I mentrestant, veiem com el discurs mediàtic i polític, o bé carrega tot el malestar social cap a les persones migrants, o bé, en els seus intents – “progressistes”, les cosifica al servei d’un sistema productiu que esborra tot rastre d’humanitat en les treballadores migrants:

La regularització d’alguns pocs joves per a treballar al camp durant el confinament només atén a demandes específiques del mercat. Ni de lluny posa solució als milers d’altres que es veuen desemparats per un sistema que aboca a tot el gruix de la infància migrant, quan assoleixen la majoria d’edat, al carrer i sense permís de residència ni de treball. L’absurd enduriment, per part del Tribunal Suprem, dels requisits per a la renovació del permís de residència dels joves extutelats, evidencia la violència que exerceixen els poders hegemònics cap als joves, prioritzant el càstig per sobre de la protecció. Col·lectius com els dels Jardins de Sant Pau i l’Ateneu del Raval, que donen suport a grups de joves sense sostre, han d’acabar assumint una tasca la qual és responsabilitat de l’administració. En comptes d’activar mecanismes de control per tal de garantir el compliment de la llei de protecció dels i de les menors, aquests pateixen l’assetjament policial i la criminalització social.

Els treballadors temporers de Lleida viuen cada any les mateixes situacions límit, però aquesta vegada agreujada pel context de confinament i rebrots. Aquest any, i sense gaires canvis, s’han activat algunes mesures insuficients com, per exemple, la construcció d’un alberg per emergències. Tampoc, s’està donant resposta a les demandes sistemàtiques fetes pels mateixos temporers i per entitats com Fruita Amb Justícia Social perquè es garanteixi el compliment del conveni agrari. Recordem que les empreses incompleixen la llei quan no proporcionen un allotjament digne als seus treballadors, que a més, han de sumar el racisme de propietaris i propietàries de pisos de lloguer, cosa que dificulta encara més la recerca d’un habitatge durant la collita.

Però un dels sectors històricament oblidat en termes de protecció laboral és el de les dones treballadores de la llar i les cures. La manca de reconeixement social i institucional de la importància de les cures per al sosteniment de la vida i de les societats, es tradueix en una manca de reconeixement dels drets laborals. La via exemplar que troben aquestes treballadores és l’autoorganització, la resistència, el suport mutu, la lluita antiracista i política per a exigir la protecció i la dignitat dels seus llocs de feina. Col·lectives com Mujeres Unidas Entre Tierras, Mujeres Palante, SindiHogar, Sindicato de Mujeres Cuidadoras Sin Papeles, etc. mostren la gran força i resiliència que han de tenir aquestes dones per a combatre un sistema racista i neocolonial que les mercantilitza i vulnerabilitza conscientment. Perquè dignificar la seva tasca és posar a les persones al centre de la vida i per sobre de la lògica neoliberal.

Així mateix, hi ha altres sectors on els abusos, l’explotació i fins i tot la mort és invisibilitzada. Com per exemple: el dels treballadors de la construcció, les treballadores sexuals, les treballadores de la indústria alimentària, i un llarg etcètera.

És per això que creiem que l’antiracisme ha d’esdevenir part fonamental de la lluita obrera, ja que precisament el sistema capitalista, patriarcal i colonial en què vivim s’ha format i es manté al llarg dels segles gràcies a la jerarquització racial del treball, l’explotació, la precarització, i les relacions asimètriques i extractivistes entre el Nord i el Sud globals. I dins d’aquesta lògica són les persones migrants i racialitzades no blanques les que posen els seus cossos quan les societats del Nord ho necessiten, però són rebutjades quan ja no els són útils. La lluita i la solidaritat obrera ha de passar per revisar quines són les persones que es troben a sota del tot en la jerarquia del sistema racista capitalista.

[CAST]

Comunicado  1 de mayo 2021: El racismo es indispensable para el “sano funcionamiento” del sistema capitalista

Hoy se celebra, como cada año, el Día Internacional de las Personas Trabajadoras, día de lucha por los derechos y reivindicaciones de la clase obrera. Aunque la constante precarización de la mayoría de la población trabajadora es una condición sine qua non para el “sano funcionamiento” del sistema capitalista, no olvidemos que el racismo también lo es.

Las luchas sindicales muchas veces omiten, por ejemplo, que uno de los pilares fundamentales para el mantenimiento del Estado de Bienestar reside en la instrumentalización y la negación de los derechos fundamentales a las personas migrantes, materializado en una Ley de Extranjería estatal y políticas migratorias europeas racistas.

A pesar de que en el contexto actual se hizo más evidente cuáles son las tareas esenciales en la sociedad y quiénes están llamadas a hacerlas, después de casi más de un año de pandemia global, parece que todavía no hemos avanzado mucho en cuanto al racismo y el derecho a una vida y trabajo dignos.

Durante todo este tiempo las colectivas antirracistas han estado denunciando la falta de voluntad política a la hora de proteger a las personas más precarizadas laboralmente. Menos aún la de aquellas a las que ni siquiera se les garantiza el derecho a acceder a un trabajo formal. La poca proactividad por parte de la administración ha sido insuficiente y ha llegado siempre tarde. Y mientras tanto, vemos como el discurso mediático y político, o bien carga todo el malestar social hacia las personas migrantes, o bien, en sus intentos más “progresistas”, las cosifica al servicio de un sistema productivo que borra todo rastro de humanidad en las trabajadoras migrantes:

La regularización de algunxs pocxs jóvenes para trabajar en el campo durante el confinamiento sólo atiende a demandas específicas del mercado. Ni de lejos pone solución a miles de otrxs que se ven desamparadxs por un sistema que empuja a casi todo el grueso de la infancia migrante, cuando alcanzan la mayoría de edad, a la calle y sin permiso de residencia ni de trabajo. El absurdo endurecimiento, por parte del Tribunal Supremo, de los requisitos para la renovación del permiso de residencia de los jóvenes ex tutelados, evidencia la violencia que ejercen los poderes hegemónicos hacia los jóvenes, priorizando el castigo por encima de la protección. Colectivas como el de los Jardines de Sant Pau y el Ateneu del Raval, que apoyan a grupos de jóvenes sin hogar, deben terminar asumiendo una tarea cuya responsabilidad es de la administración. En vez de activar mecanismos de control para garantizar el cumplimiento de la ley de protección de los y las menores, éstxs sufren el acoso policial y la criminalización social.

Los trabajadores temporeros de Lleida viven cada año las mismas situaciones límite, pero esta vez agravada por el contexto de confinamiento y rebrotes. Este año, y sin muchos cambios, se han activado algunas medidas insuficientes como, por ejemplo, la construcción de un albergue para emergencias. Tampoco, se está dando respuesta a las demandas sistemáticas hechas por los propios temporeros y por entidades como Fruita Amb Justícia Social para que se garantice el cumplimiento del convenio agrario. Recordemos que las empresas incumplen la ley cuando no proporcionan un alojamiento digno a sus trabajadores, que además, deben sumar el racismo de propietarios y propietarias de pisos de alquiler, lo que dificulta aún más la búsqueda de una vivienda durante la cosecha.

Pero uno de los sectores históricamente olvidado en términos de protección laboral es el de las mujeres trabajadoras del hogar y los cuidados. La falta de reconocimiento social e institucional de la importancia de los cuidados para el sostenimiento de la vida y de las sociedades, se traduce en una falta de reconocimiento de los derechos laborales. La vía ejemplar que encuentran estas trabajadoras es la autoorganización, la resistencia, el apoyo mutuo, la lucha antirracista y política para exigir la protección y la dignidad de sus puestos de trabajo. Colectivas como Mujeres Unidas Entre Tierras, Mujeres Palante, SindiHogar, Sindicato de Mujeres Cuidadoras Sin Papeles, etc. muestran la gran fuerza y ​​resiliencia que deben tener estas mujeres para combatir un sistema racista y neocolonial que las mercantiliza y vulnerabiliza conscientemente. Porque dignificar su tarea es poner a las personas en el centro de la vida y por encima de la lógica neoliberal.

Así mismo, hay otros sectores donde los abusos, la explotación e incluso la muerte es invisibilizada. Como, por ejemplo: el de los trabajadores de la construcción, las trabajadoras sexuales, las trabajadoras de la industria alimentaria, y un largo etcétera.

Es por ello que creemos que el antirracismo debe convertirse en parte fundamental de la lucha obrera, ya que precisamente el sistema capitalista, patriarcal y colonial en el que vivimos se ha formado y se mantiene a lo largo de los siglos gracias a la jerarquización racial del trabajo, la explotación, la precarización y las relaciones asimétricas y extractivistas entre el Norte y el Sur globales. Y dentro de esta lógica son las personas migrantes y racializadas no blancas las que ponen sus cuerpos cuando las sociedades del Norte lo necesitan, pero son rechazadas cuando ya no les son útiles. La lucha y la solidaridad obrera debe pasar por revisar quiénes son las personas que se encuentran abajo del todo en la jerarquía del sistema racista capitalista.

La entrada Comunicat: El racisme és indispensable pel funcionament del sistema capitalista se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Comunicat 8M: El feminisme hegemònic necessita posicionar-se en l’antiracisme se publicó primero en SOS Racisme.

Resulta que la senyora Inés, que era molt influent, tenia un amic metge que treballava a la Vall d’Hebron, un tal Sergio, a qui havia demanat que consultés l’expedient mèdic de l’Irina. En aquells papers hi constaven les seves cites amb obstetrícia i informació confidencial sobre el seu embaràs

Al cap de 48 hores, la senyora Inés ja l’havia acomiadat. La Irina no es va sorprendre: ni estava assegurada, ni tenia contracte. Tot i això, no es quedaria amb els braços plegats. El mateix dia que la van acomiadar va enviar un escrit a la Vall d’Hebron denunciant que un treballador havia filtrat informacions mèdiques, vulnerant el seu dret a la intimitat. Dues setmanes més tard van respondre-li que havien iniciat una investigació interna des de Recursos Humans.
A finals de mes, quan va anar casa la mare de la Inés a buscar els diners que li devien, es va produir el següent intercanvi de paraules amb la senyora Inés:
– Y, ¿piensas volver a abortar o lo vas a tener? – va preguntar la Inés, sense escrúpols. Novament, aquesta informació l’havia obtingut a través d’una filtració de l’hospital, ja que la Irina mai no li havia explicat allò, que callava dins seu com un secret.
–¿Por qué preguntas eso?
–Para devolverte el trabajo, si lo quieres.
–Voy a tener ese bebé.
–Pues ni se te ocurra denunciar: por mí, porqué me puede perjudicar ya que tú no tienes papeles; pero también por ti, porqué si quiero puedo hacer que te deporten. Imagínate: tu hijo, el de ocho años, aquí enfermo y tú, en Honduras, embarazada y sin tu marido.

L’esclavitud moderna potser no té cadenes, ni fuetades, ni règims de compravenda. Però té Llei d’Estrangeria, jornades maratonianes i amenaces de deportació. L’explotació laboral en el món de les cures és una forma invisibilitzada d’opressió global i local

Va sentir por, tristesa i molta ràbia. La menyspreable de la Inés parlava seriosament i, si volia, tenia capacitat per executar aquella amenaça (el seu marit era un reconegut advocat). Per cobrir-se les espatlles, va demanar assessorament al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Allà van donar-li suport en la denúncia que ja havia interposat a l’hospital i van respectar la decisió de la Irina de no denunciar la senyora Inés. Temia profundament les conseqüències que se’n poguessin derivar: estaven en joc la seva vida i la de la seva família.
L’esclavitud moderna potser no té cadenes, ni fuetades, ni règims de compravenda. Però té Llei d’Estrangeria, jornades maratonianes i amenaces de deportació. L’explotació laboral en el món de les cures és una forma invisibilitzada d’opressió global i local, que s’executa diàriament esprement els cossos de milions de dones treballadores migrades.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Cuidadora, migrant i embarassada: tirania assegurada se publicó primero en SOS Racisme.