Los niños y jóvenes migrantes no suelen ser considerados niños ni jóvenes por los países de destino a los que migran en Europa. Si fueran considerados de tal manera, la forma en que serían recibidos y tratados sería radicalmente otra.
Otra es la forma en la que necesita ser explicada esta historia, entonces.
Los procesos de racialización a los que son sometidos la juventud migrante les ha despojado de su propia niñez y juventud, ubicándolos entre las coordenadas de criminalización y un abandono institucional sumamente desacomplejado. Y sin embargo, el relato sobre cómo les atraviesa la construcción social de la raza ha sido invisibilizado. Las relaciones (neo)coloniales, entre los países de procedencia de esta juventud con los países de destino, sus relaciones económicas, diplomáticas o sociales no forman parte de los análisis.
Son poco más de 20 años desde que empezaron a llegar menores de edad que tuvieron que ser recibidos por un sistema de protección de la infancia ya deficiente en el Estado español. Aún así, el papel de la administración y el Estado ha sido cuestionado exclusivamente desde aquellos espacios dedicados a paliar los agravios que han sido resultado de un determinado modelo de (des)protección. Incluso para estos sectores críticos, que han realizado un trabajo incansable en la denuncia y el señalamiento de la prevaricación de las entidades tutelares, la relación entre raza, clase, migración y protección de la infancia ha sido también una cuestión ciega.
Recientemente, en este contexto, la presencia de los menores migrantes en el Estado español adquiere una visibilización notoria en los medios de comunicación, en boca de la clase política, incluso -aunque en menos medida- entre entidades de acción social, habitualmente receptoras de subvenciones públicas y movimientos activistas.
Los análisis y las lecturas sobre el estado de las cosas en relación a la protección de la infancia han tenido tres tendencias destacadas. La criminalización descarada, el paternalismo exacerbado y el abandono institucional. Y siempre, sin excepción, una hipervisibilización de los chicos como sujeto sobre el que pivota cualquier trama. Hecho que ha conllevado -sobretodo en los últimos meses- a una exposición que los ha convertido en objeto de noticias de tinte amarillista, foco de operaciones policiales de corte securitario, así como víctima -no uno, sino varios- de ataques racistas en las calles y en los centros donde viven; llegando al punto culmen de varios intentos de atentados este otoño.
Este proyecto periodístico narrativo y audiovisual, con una clara voluntad de poner atención sobre el racismo institucional que define de manera vertebral los itinerarios de los chicos, es el resultado de una especie de laboratorio que tiene la voluntad y decisión política de no reproducir el imaginario visual y narrativo que ha acompañado al relato de los “menores no acompañados”.
Esta tarea, sumamente difícil, incluso para un equipo de trabajo que parte de este convencimiento, se ha encontrado también con múltiples limitaciones. Limitaciones inherentes a la capacidad creativa, ya desde lo profesional o lo personal; limitaciones de carácter social, como la forma en la que se concibe la denominada neutralidad noticiosa y la legitimidad de una narrativa politizada que no es complaciente con el propio sentido del periodismo dominante actual; así como limitaciones estructurales como han podido ser el acceso a funcionariado policial, institucional y gubernamental o la (in)existencia de determinados datos estadísticos que podrían respaldar las conclusiones del proyecto.
En este camino, se tomaron algunas decisiones metodológicas que sin duda han marcado de manera significativa el resultado:

• No es necesario centrar el relato en la exposición de los chicos y en su itinerario migratorio, ni en las violencias sufridas como resultado de la maquinaria del racismo institucional. Por lo tanto, no serán ellos objeto de las noticias, sino el resto de agentes partícipes y responsables del sistema migratorio y de protección de la infancia y la adolescencia: la policía, el cuerpo judicial, la abogacía, la clase política, así como funcionariado y trabajadores y trabajadoras del sistema de protección.
• La vitalidad del racismo institucional ha hecho que cuando se quiera hablar de él, no se hable de él, sino del “otro” sometido a su poder. Por lo tanto, la imagen de los chicos no será utilizada para hablar de racismo institucional, ni se desvelaran las estrategias utilizadas por la juventud para hacerle frente.

 
Estas decisiones metodológicas han supuesto múltiples discusiones y reflexiones internas. El equipo asesor somos conscientes que esto ha supuesto una dificultad añadida al equipo periodístico que bien sabe que en un mercado atravesado por el racismo, este periodismo “no vende”. Sin embargo, era una prioridad no contribuir a alimentar el monstruo del racismo mediático, que no deja de formar parte del aparataje que reífica el orden social, racial y económico existente. Este proyecto no podía alimentar el statu quo donde los relatos acabarían siendo: “los chicos acaban optando por la vida en los márgenes porque el sistema lo empujó a ello”; “son unos pobrecitos en busca de una vida mejor porque sus países no tienen sistemas de bienestar social”; “son buenos chicos”; “los chicos tienen derechos”; o cualquier otra retahíla progresista que se erige como alternativa a pesar de dejar fuera del foco los nombres y apellidos de los responsables involucrados, así como la maquinaria burocrática, administrativa-institucional sobre cómo se pasa a considerar la “infancia en peligro”, como “infancia peligrosa”.

La entrada Enfocament i tractament del projecte “De infancia en peligro a infancia peligrosa” se publicó primero en SOS Racisme.

El sistema d’acollida al qual suposadament s’incorporen els menors que arriben de països com el Marroc s’ha convertit en una trampa burocràtica sota el paraigua de la llei d’estrangeria espanyola. La consideració d’estrangers i migrants dels nois ha ajudat a crear un circuit paral·lel, diferent del que segueixen altres nens atesos pels serveis socials a les comunitats autònomes.
La determinació de l’edat és el primer escull. “El paper de la Fiscalia és identificar els menors i comprovar si, efectivament, són menors o si són majors d’edat que estan intentant fer-se passar per menors”, afirma el fiscal portaveu de Barcelona, José Miguel Companys. “Si és major d’edat no pot estar en un centre tutelat”, afegeix.
 

83% DELS EXPEDIENTS D’EDAT
Dels expedients oberts a Barcelona a joves migrants, aquests vuit de cada deu són els que van provar la minoria d’edat dels nois

El tràmit es fa gairebé per defecte. Segons recull l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat, a Cadis, on es va registrar el nombre més elevat d’expedients de determinació de l’edat iniciats el 2018 (4.113), el 79% –és a dir, 3.272– van acabar arxivats, bé perquè el noi en qüestió va marxar del centre o bé perquè “cap institució va plantejar dubtes específics sobre la seva minoria d’edat”. A Barcelona, fins al 2018 s’incoaven expedients “dubtés o no el centre de protecció”. Es van obrir 1.853 expedients, el 83,16% dels quals van resultar de minoria d’edat.
“Hi ha una gran complicitat entre l’administració, que atén el menor, i la mateixa Fiscalia”, insisteix Parés. “El que no pot fer la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, es simplement dir: «La Fiscalia dubta del passaport i vol fer-li proves, i jo no soc qui per dir-li que no ». Sí que és qui per negar-se que un menor que està sota la seva responsabilitat es faci proves quan disposa d’un passaport”.
Com a conseqüència, s’infla el nombre d’expedients oberts i es complica el funcionament de tota la cadena. Passa també en l’àmbit penal o de reforma, on s’agreuja la institucionalització de la infància i el fet que els nois estiguin sols, sense pares ni xarxa social que els doni suport. Segons el jutge de menors de Melilla, Álvaro Salvador Prieto, “la intervenció moltes vegades és més primària amb molts més menors estrangers no acompanyats que amb els d’aquí, perquè no tenen un entorn familiar”.
A Barcelona, una instrucció interna acordava “l’internament preventiu d’un menor fins que hi hagi sentències”, una mesura “molt, molt estricta i molt residual”, segons Companys, orientada a evitar la reincidència. El resultat és una certa sobrerepresentació de menors infractors estrangers en règim d’internament o privació de llibertat. “Per entrar al centre de reforma has d’haver comès un delicte bastant greu”, explica Salvador. “El problema d’això és que moltes vegades aquests nois entren al centre de reforma perquè no poden seguir al carrer. I no és el mateix tractar amb un noi que té una família aquí, un suport social”, afegeix.
 
[metaslider id=12595]
 
Cada error agreuja la criminalització d’aquests nois, que es converteixen en estrangers sense més un cop fan els 18 anys. Si no han complert el tràmit d’aconseguir la residència o renovar-la, acaben en una situació irregular que pot derivar en un tràmit d’expulsió. “La llei d’estrangeria no facilita que un estranger amb 20 anys que ve de ser menor tutelat pugui renovar més fàcilment la seva autorització de residència”, il·lustra Parés. El permís de treball que permet demostrar mitjans de vida per subsistir i renovar es converteix, aleshores, en l’única meta.

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració només els facilita l’accés al permís de residència, i ja està”
TONI COMAS. DIRECTOR D’UNA RESIDÈNCIA PER A MAJORS D’EDAT

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració els facilita l’accés al permís de residència i ja està”, explica Toni Comas, director d’una residència per a majors d’edat de la Fundació Ebeo. “No se’ls estan oferint totes les oportunitats que poden tenir els joves espanyols, que per haver nascut aquí tenen l’opció de poder treballar, estudiar…”, comenta. Els recursos per a majors d’edat amb suports de l’administració, com els que manté la DGAIA, s’estan estenent per tot l’Estat. A Andalusia i Melilla han sorgit iniciatives, però la normativa segueix sent un tap. “Al final –diu Comas– un menor estranger que ja va sortir del sistema d’acollida per haver complert la majoria d’edat encara ha de justificar la seva estada al país”.

La entrada El laberint burocràtic dels joves migrants se publicó primero en SOS Racisme.

El port de Melilla és una frontera dins de la ciutat fronterera. Esportistes matiners recorren l’espatllera que s’eleva sobre el dic nord. L’accés està fortificat. Una càmera de seguretat enregistra qualsevol moviment al mirador de l’entrada. La zona, abans de pesca i passeig, és un punt calent per a les forces de seguretat. La suposada raó és la presència de joves marroquins, molts d’ells menors, que pul·lulen per allà, especialment de nit, amb la intenció d’accedir al port i abordar algun dels tràilers amb mercaderia que van cap a la Península.
“A Melilla hi ha hagut una pèssima gestió de la problemàtica d’estrangeria de menors”, exposa l’advocat melillenc Antonio Zapata, defensor de centre de La Puríssima, antiga fortificació militar que ha arribat a acollir més de 700 nens. “El problema dels menes (menors estrangers no acompanyats, segons recull la legislació espanyola) era reduït a un problema de llibertat i seguretat; tenim menors en situació de carrer sobre els quals l’única actuació ha estat la policial”, puntualitza.
El creixement exponencial en l’arribada de nens procedents, sobretot, del Marroc, ha posat en evidència el fracàs de sistema d’acollida de menors a l’estat espanyol des del 2017. La infància en perill es torna, per a les institucions, en infància perillosa.
El Riski (arriscat, en anglès), com diuen els nois al fet de colar-se al port, n’és un exemple. Diversos d’ells han mort o han estat mutilats intentant aferrar-se als eixos dels camions. No obstant això, el port s’ha blindat amb les mateixes concertines lesives que l’Estat està retirant de la tanca que separa Melilla del Marroc.

“Devolucions en massa” encobertes

A l’altre costat de la frontera, la situació no és millor. “Hi ha una coordinació en la frontera per bloquejar el flux de menors no acompanyats perquè no creuin a Melilla”, exposa Omar Naji, vicepresident de l’Associació Marroquina de Drets Humans. “Cada setmana les autoritats marroquines fan batudes”, assegura. Segons Morad el Oumali, responsable a Nador de l’Agència de Cooperació Nacional, organisme encarregat de la política assistencial, no hi ha xifres de quants nois viuen en la indigència a la ciutat o a la vila fronterera de Beni Ensar. “Pel que fa a la província de Nador, per la seva situació geogràfica, hi van nens de tot el territori nacional, sobretot per emigrar”, assegura. Una fundació treballa per localitzar-los i derivar-los a l’únic centre per a menors desemparats a Arruit, a 34 quilòmetres de la frontera, i que va ser concebut per acollir orfes de la zona. També rastregen els pares per “reintegrar” els nois en les seves pròpies famílies.
Segons Naji, es tracta de “devolucions en massa” encobertes. “Generalment els expulsen a Casablanca en condicions molt difícils i els abandonen allà”, diu. “Són marroquins que viuen en territori marroquí i el deure de l’autoritat marroquina és protegir aquests menors per la Convenció Internacional de Drets de l’Infant que el Marroc ha ratificat”, reivindica.

Catalunya acull 4.203 nens, el doble que Andalusia (2.172), segons dades de la Generalitat

El Registre de Menors no Acompanyats és l’instrument que ha utilitzat l’Estat per repartir fons entre comunitats autònomes, però els números no quadren. Catalunya acull el doble de nens que Andalusia, segons dades de la Generalitat (4.203) i la Junta (2.172). En el registre, les xifres ballen: 1.938 estaven inscrits a mitjans del 2019 a Catalunya, davant dels 5.183 a Andalusia. El desajust es produeix només amb els cossos autonòmics. La Brigada d’Estrangeria de la Policia Nacional és l’única que pot accedir al registre, mentre que a Catalunya són els Mossos els que fan la identificació dels nois i després passen la informació, per via telefònica, al cos de l’Estat. Els nens registrats en altres comunitats autònomes no són donats de baixa en el Registre, en aquesta comunitat, fins que el centre d’acollida sol·licita la baixa. El procés, que pot portar mesos, converteix els nens en invisibles.
El cap de la Unitat de Menors dels Mossos d’Esquadra, David Casanovas, denuncia que el problema està en les competències de la Policia Nacional, que és qui gestiona el registre. La posició del Govern és meridiana. “El que se sap és que tots els governs autonòmics tenen la mateixa competència de protecció de menors i també se sap que Catalunya no té frontera directa amb el Marroc”, il·lustra el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, per apuntar a la responsabilitat de l’Estat en la gestió de fronteres i d’altres comunitats en el seu “desistiment de funcions”.
Des del Síndic de Greuges s’al·ludeix a una falta de planificació que està creant un “sistema paral·lel”. Segons denuncia, l’obertura de centres ad hoc per a estrangers, segons la gestió d’emergència de la Generalitat, està creant “segregació” entre autòctons i estrangers. “L’atenció a aquests adolescents ha de donar-se amb els recursos que ja té el sistema”, apunta Maria Jesús Larios, adjunta al síndic per a la defensa de nens i adolescents. “Hi ha indicis que fan pensar que les polítiques de control de fluxos migratoris es posen per davant del que serien les polítiques d’infància i adolescència, que són les que són aplicables en aquest cas perquè estem parlant de menors d’edat”. Aquests indicis són, per exemple, no facilitar la documentació –sobretot de treball–, derivar a centres amb més població migrant, la creació de recursos ad hoc, etc.

La entrada Les fronteres del sistema d’acollida de menors se publicó primero en SOS Racisme.

Al setembre del 2006, es va posar en marxa un programa de “retorn voluntari” per a menors no acompanyats, anomenat Catalunya-Magrib i co-finançat per la Secretaria de Immigració i de gestió privada per l’associacions Gedi Consop, Casal dels Infants del Raval i La Torna. El 2009 el projecte va rebre un pressupost total de 3.545.584€, que aportaven entre la Unió Europea, l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i Benestar social de la Generalitat de Catalunya.
El programa tenia tres eixos:
1. La creació d’un centre residencial per nois que volguessin retornar al Marroc.
2. La creació de taller formatius prelaborals i cursos de formació ocupacionals vinculats amb convenis de pràctiques amb empresaris catalans afincats a Tànger.
3. Seguiment i acompanyament dels infants i les famílies que formessin part del programa.
No se sap exactament quan va tancar el Catalunya-Magrib però la pàgina de la Generalitat està sense actualitzar des del 2009. La pròpia Conselleria va constatar el “fracàs del programa”. Es van tancar els espais destinats al projecte a Tànger deixant tot el material a dins. Mai s’ha fet cap auditoria ni rendició de comptes sobre què va passar amb els diners públics destinats.
Actualment, s’està gestant i es vol engegar el mateix programa que no va funcionar, amb els mateixos objectius sota un altre nom: Projecte Al Amal
És important que fem memòria sobre efectes perversos que va tenir el Programa Catalunya-Magrib sobre els nois:
− Crea un efecte pervers, ja que per tenir dret a un recurs a Tànger primer s’havia d’haver migrat a Catalunya.
− Com ja es va demostrar en el seu moment no hi havia nois candidats a tornar voluntàriament i es van afegir una sèrie de pressions als nois per acceptar.
− Va fomentar la re-migració de nois retornats sota la figura del “retorn voluntari” contra la seva voluntat, que van tornar a posar en perill la seva vida per tornar.
− Va provocar fugues dels centres per por de ser repatriats, fomentant que nois quedessin en situació de carrer o deambulant entre diferents comunitats autònomes.
Per aquests motius volem mostrar el nostre ROTUND REBUIG a que es torni a plantejar la creació d’un programa que, no només va ser un profund “fracàs”, sinó que va posar les vides dels nanos en perill sota el nom de la prevenció, la protecció i la cooperació al desenvolupament. També demanem que es faci una auditoria pública del programa Catalunya- Magrib, avaluant el programa, costos i resultats.
 
Denúncia el Projecte AL AMAL amb la teva firma a través d’aquest link:
http://bit.do/AdhesioNoAlAmal 
 

Us deixem uns links on podeu trobar informació sobre el programa:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/el-govern-vol-reprendre-el-programa-catalunya-magrib-per-afrontar-el-fenomen-dels-menors-al-seu-pais-dorigen/video/5847782/

Pla estratègic d’acció exteriori de relacionsamb la Unió Europea 2019-2022:

http://exteriors.gencat.cat/web/.content/saeue/afers_exteriors_cooperacio/pla_accio_exterior/PAEUE_2019_22_CAT_def.pdf

Premsa sobre el Programa Catalunya-Magrib:
• 2007/06/04 La Vanguardia UN MENOR MARROQUÍ ES REPATRIADO DESDE
BARCELONA LA SEMANA ANTES DE CUMPLIR 18 AÑOS.
• 2007/03/29 La Vanguardia Hogar, amargo hogar. UNA DOCENA DE MENORES
MARROQUIES HAN HUIDO DE CATALUNYA PARA EVITAR LA REPATRIACION

[CAST]  Comunicado: No a la Instrumentalización de la Cooperación, No al proyecto Al Amal Marroc #NOAlAmal

En septiembre del 2006 se puso en marcha un programa de “retorno voluntario” para Menores No Acompañados, llamado Catalunya-Magreb, co-financiado por la Secretaria de Inmigración y de gestión privada por las asociaciones Gedi Consop, Casal de Infants del Raval y La Torna. El 2009 el proyecto recibió un presupuesto total de 3.545.584€, que aportaban entre la Unión Europea, la Agencia Catalana de Cooperación y Desarrollo y Bienestar Social de la Generalitat de Cataluña.
El programa tenía tres ejes:
1. La creación de un centro residencial para chicos que quisieran volver a Marruecos.
2. La creación de talleres formativos pre laborales y cursos de formación ocupacional vinculados con convenios de prácticas con empresarios catalanes afincados en Tánger.
3. Seguimiento y acompañamiento de chicos y las familias que formarán parte del programa.
No se sabe exactamente cuando se cerró el Catalunya-Magrib, la página de la Generalitat está sin actualizar desde el 2009. La propia Consejería constató el “fracaso del programa”. Se cerraron los espacios destinados al proyecto Tánger, dejando todo el material dentro. Nunca se ha hecho ninguna auditoría ni rendición de cuentas sobre que paso con el dinero público destinado.
Actualmente, se está gestando y se quiere empezar el mismo programa que no funcionó, con los los mismos objetivos bajo un nombre distinto: Projecte Al Amal.
Es importante recuperar la memoria sobre los efectos perversos que tuvo el Programa Catalunya-Magrib sobre los chavales:
− Crea un efecto perverso, ya que para tener derecho a un recurso en Tánger primero se tenía que haber migrado a Cataluña.
− Como ya se demostró en el su momento no había chicos candidatos para volver voluntariamente y se añadieron una serie de presiones a aceptar el programa.
− Fomentó la re-migración de chicos retornados bajo el paraguas del “retorno voluntario” contra su voluntad, que volvieron a poner su vida en peligro para regresar.
− Provocó fugas masivas de los centros por miedo a ser repatriados, fomentando que chicos quedarán en situación de calle o deambulando entre diferentes comunidades autónomas.
Por estos motivos queremos mostrar nuestro PROFUNDO RECHAZO a que se vuelva a plantear la creación de un programa que no solo fue un profundo “fracaso”, sino que puso las vidas de los chavales en peligro bajo el nombre de la prevención, la protección y la cooperación al desarrollo. También pedimos que se realice una auditoría pública del programa Catalunya- Magreb, evaluando el programa, costes y resultados.
 
Denuncia el Proyecto AL AMAL con tu firma a través de este link:
http://bit.do/AdhesioNoAlAmal 

 
ADHESIONS/ADHESIONES:
SIGNEM/ FIRMAMOS:
1. Col·lectiu Hourria – Llibertat
2. Col·lectiu Did L3onf-Contra la violència
3. Associació Noves Vies
4. PRODEIN
5. HARRAGA
6. SOS Racisme Catalunya
7. Tanquem els CIE
8. Productores Solidaries
9. Centro ACRES (Centre Transfrontalier d’Action Culturale et Reserche Social, Maroc).
10. Courage (Madrid)
11. Assamblea Antiracista de Barcelona
12. Espai Antiracista Salt-Girona
13. UMMA- Movimiento Moro Antiracista
14. Endavant Nord- Oriental
15. Saltando Charcos (Burgos)
16. Enrique Martínez Reguera
17. Asociación Cambalache (Oviedo)
18. Fundación Raices (Madrid)
19. Wasata Sans Frontières (Maroc)
20. SOS Racismo Madrid
21. Candidatura d’Unitat popular (CUP)
22. Cornellà Sense Fronteres
23. Centro de Documentación contra la Tortura
24. Coordinadora de Barrios de Madrid
25. Parroquia San Carlos Borromeo
26. IACTA Cooperativa d’advocades
27. Maakum Ceuta
28. Irídia
29. Paicam Maresme
30. Coordinadora Obrim Fronteres (COF)
31. Putas LIbertarias Raval
32. Iaioflautas Barcelona
33. Asociación socio/cultural LaFinka Barcelona
34. Espai Inclusió i Formació Casc Antic
35. Associació de dones la Frontissa
36. Traslamanta
37. Feministes Indignades

La entrada COMUNICAT: No a la Instrumentalització de la Cooperació, No al projecte Al Amal Marroc #NOAlAmal se publicó primero en SOS Racisme.

No ens equivoquem; no és un acte fortuït ni un fet aïllat: és la conseqüència d’una campanya sistemàtica de criminalització dels categoritzats com a MNA/MENA. Des de SOS Racisme volem recordar als poders públics que aquests infants, un cop han passat la frontera, són RESPONSABILITAT DE LES NOSTRES INSTITUCIONS. Però la realitat és que els estem fallant. Un cop posen els peus en territori espanyol entren en una espiral de violències institucionals i socials completament invisibilitzades.

• per la seva manca de previsió i per deixar que el drama de la desprotecció d’infants hagi arribat al punt actual;
• per no destinar recursos suficients a polítiques socials i a accions comunitàries que afavoreixin la protecció de la infància migrant;
• per haver decidit plantejar la qüestió dels menors no acompanyats des de l’òptica de la seguretat pública enlloc de treballar-la des de l’òptica de la cohesió social i del respecte als drets humans més bàsics;
• per contribuir a la criminalització de la infància migrant fent ús de la persecució policial en forma d’identificacions i batudes racistes.

2. Assenyalem les empreses mediàtiques, que instrumentalitzen els discursos criminalitzadors, discriminatoris i racistes amb finalitats lucratives, contribueixen a reforçar el discurs oficial i accentuen les violències que pateixen aquestes persones.
3. Assenyalem aquells partits i polítics que amb els seus discursos discriminatoris, irresponsables, hipòcrites i electoralistes, contribueixen a generar aquest clima d’hostilitat envers les persones infants i adolescents que migren soles.

La entrada #COMUNICAT: Protegir la infància migrant és responsabilitat de totes se publicó primero en SOS Racisme.

Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu ‘mena’, amb el qual s’adopta una lògica penal i no de protecció

No dic res de nou afirmant que el sistema de protecció a la infància en el nostre país, responsabilitat de la DGAIA, no funciona. O almenys, no sempre sap donar resposta a les necessitats que plantegen els nens i nenes que, per molts i diferents motius, es troben en situació de desemparament i han de ser atesos per l’administració.
 
Podem simplificar l’enorme responsabilitat de la DGAIA en dos tipus d’intervencions: identificar situacions de risc i oferir les condicions necessàries perquè les i els menors siguin apartats dels riscos i tinguin les condicions per a un bon desenvolupament vital.
No vull treure ferro a les dificultats que hi ha al darrera d’aquests objectius. En canvi, sí que pretenc assenyalar la manca de priorització i inversió per part dels poders públics. Preval l’interès superior del menor? És protegit, escoltat, acompanyat, estimat, acollit i cuidat?
El sistema de protecció a la infància en el nostre país, com en molts altres, és una assignatura pendent, que té unes conseqüències nefastes, ja que les nenes i nens d’avui són els adults de demà. No vull caure en l’error de dir que res no funciona, perquè és ben cert que cada any hi ha menors que són salvats de situacions de risc i aconsegueixen projectes vitals d’èxit, així com existeixen professionals excel·lents que fan un paper imprescindible per la vida d’aquests infants. Allò que possiblement no funciona és la política pública: mancances de lògica i perspectiva, d’adaptació a la realitat canviant, d’inversió i priorització.

Protecció al menor i control migratori

¿I què passa quan els menors desemparats són estrangers? Que aquest sistema de protecció es converteix en més incompetència, desprotecció, negligència i violació de drets. Els menors estrangers són mirats, en primer lloc, com a estrangers i, automàticament, com a persones amb menys drets. Una associació, ja de per sí, racista. Així, els MENA perden la mirada de la protecció, i s’oblida el deure i la responsabilitat expressa i reconeguda de les administracions en la protecció a la infància. Espanya s’ha compromès a prioritzar (almenys en el pla teòric) la protecció del menor per damunt del control migratori. Tanmateix, a la pràctica, el que hauria de ser una oportunitat esdevé paper mullat.
Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu MENA. Se’l construeix com a problema social (roba, consumeix, és una càrrega pel sistema, és violent). En conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal. En comptes d’acollir i cuidar es persegueix a menors infractors. L’estat es bolca per fer efectiva aquesta persecució, amb tota la maquinària racista de la llei d’estrangeria, la llei mordassa i el codi penal al seu servei.
Alguns exemples: penúries i perill de mort en el trajecte; devolucions en calent a la frontera, sovint sense cap esforç per identificar si són o no menors; ingrés de MENA als CIE; identificacions policials diàries, fins i tot davant dels CRAE on viuen aquells que són tutelats; documentació precària, fet que suposa que un cop siguin majors d’edat quedaran de nou en situació irregular; excuses per no garantir processos acadèmics que donin oportunitats a una possible entrada en el món laboral; prevalència del càstig, el paternalisme i l’autoritarisme per damunt de la cura.

Falta de política pública

És precís parlar de causes. És cert que les arribades de menors estrangers desemparats han augmentat els darrers anys, però també que ha mancat política pública. Quines han estat les inversions en polítiques d’acollida i de protecció a la infància els darrers anys? És urgent fer un canvi de rumb. No podem seguir buscant respostes locals a una qüestió global com és la mobilitat; i cal tenir en compte les causes que motiven les migracions, la geopolítica, la imatge que es construeix d’Europa, … i sobretot, el desig i dret de les persones a tenir un projecte vital.
No voldria tancar aquest text sense explicar perquè necessito creure en el sistema de protecció a la infància. Fa més de tres anys que sóc mare d’acollida. El meu cas és un exemple que hi ha una part del sistema que funciona, doncs una menor va ser protegida d’una situació de risc gràcies a la intervenció de la DGAIA. Però puc dir que les dificultats a l’hora de documentar-la i d’aconseguir la nacionalitat són increïbles, tot i haver nascut a Barcelona, i evidencien com el racisme de l’estrangeria s’imposa de nou a l’interès superior del menor. Vull creure, i hem de creure en el sistema de protecció, però cal sacsejar-lo i aconseguir que garanteixi drets i dignitat.

La entrada Quan els més vulnerables no són protegits se publicó primero en SOS Racisme.

• Que mai s’ha garantit aquesta tutela per part de la DGAIA, en part, per una manca de recursos, però sobretot per una manca de voluntat política. La Generalitat, en aquest cas la DGAIA mai ha assumit que el seu paper que és vetllar per la tutela i la posterior integració dels menors estrangers.
• Que la política d’estrangeria preval en el cas dels menors no acompanyats, per sobre de les polítiques d’infància orientades a garantir els drets del menor. D’aquesta manera són pràctiques habituals de la DGAIA les repatriacions sense garanties pel menor, l’ús arbitrari de les proves per determinar l’edat, i les situacions de desempara un cop arriben a la majoria d’edat.
• La vulnerabilitat i el risc d’exclusió social que pateixen aquests menors al quedar fora dels circuits d’acollida.

Des de SOS Racisme exigim:

• Que es garanteixi la tutela i el respecte dels drets del menor i que en casos de dubte, s’obrin les investigacions que convinguin, però amparant i tutelant al menor durant el procés, fins que es demostri el contrari, per evitar que es vegin vulnerats drets fonamentals. El paper de la DGAIA és el de tutelar no el de fer de policia. Sinó estem en una constant contradicció amb la normativa internacional de protecció de menors, en especial de la Convenció de les Nacions Unides de Drets del Nen de l’any 1989, ratificada per l’Estat espanyol a l’any 1990.
• Que davant el dubte no prevalguin proves radiològiques que estan constantment qüestionadesi que si existeixen dubtes els documents que el menor aporti tinguin pes, alhora que es tingui en compte la dificultat per accedir a determinades documentacions.
• Els recursos i la voluntat política reals perquè aquest circuit garanteixi la integració dels menors en la societat un cop es compleixi la majoria d’edat, vetllant per la seva situació administrativa regular i la seva inserció acadèmica, laboral i social.
• Que es tinguin en compte les recomanacions del Síndic de Greuges que s’ha posicionat contrari a determinades pràctiques de la DGAIA per vulnerar la seva obligació de tutela i de garantir els drets del menor.

Ens trobem davant les víctimes més vulnerables de la immigració i davant una realitat que de moment cap dels governs de la Generalitat ha assumit amb la voluntat política necessària i real per tal de reconèixer que aquests menors són part de la societat catalana, i que per tant les polítiques orientades a la seva acollida s’han de fonamentar en la seva condició de menor i no en la d’estranger, i s’han de centrar en treballar per garantir els seus drets i les seves oportunitats.
Barcelona, 5 d’agost del 2009
SOS Racisme-Catalunya

La entrada LA DGAIA ha de garantir la tutela dels menors no acompanyats i la seva integració, en cap cas anar a la cerca de sospitosos se publicó primero en SOS Racisme.