Aquests dies s’està parlant molt dels ‘menes’ (menors no acompanyats), sobretot arran de l’agressió sexual comesa fa uns dies a la parada de metro de Can Peixauet, i cal que siguem molt i molt clars per no caure en discursos racistes.

Com a feminista i com a activista antiracista, aquesta situació em dol profundament. Em dol que s’utilitzi una agressió sexual per criminalitzar la immigració i els ‘menes’ (i aquí el paper dels mitjans de comunicació és clau). Em fa ràbia que els mateixos que parlen d’“ideologia de gènere” per qualificar el feminisme, que banalitzen les reclamacions que fa el moviment, que ens anomenen “feminazis”, siguin els que ara volen utilitzar un fet tan greu per escampar la seva propaganda racista. Ens utilitzen a tots i a totes per equiparar la immigració amb la delinqüència. Un exemple d’això és el tuit que va fer Xavier García Albiol i que deia textualment: “Lo ocurrido en Sta. Coloma de Gramanet con la agresión sexual a una chica por parte de jóvenes magrebíes es consecuencia de la política de inmigración de este país consistente en dar todos los derechos y no exigir ninguna obligación”.

Ja n’hi ha prou de criminalitzar el col·lectiu dels ‘menes’ quan el que s’ha de fer és exigir a les administracions públiques mesures polítiques valentes per tal de solucionar la situació i garantir la protecció d’aquests joves, tal com marca la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides del 1989, d’obligat compliment des del 1990, quan Espanya la va ratificar.

---

Fins ara les mesures proposades per als ‘menes’ s’han basat en una improvisació sistemàtica que ha comportat les queixes dels professionals que es dediquen a la protecció i l’educació d’aquests joves

---

Davant aquesta ofensiva, gens mancada d’intencionalitat, hem de posicionar-nos clarament contra les violències masclistes i contra els discursos racistes i xenòfobs, que no fan més que avalar la violència institucional que segueixen patint moltes persones a casa nostra, com és el cas dels ‘menes’. Si deixem que cali el missatge esmentat, estarem avalant l’estigmatització que ja pateix el col·lectiu i deixarem de veure les mancances estructurals que té el sistema institucional de protecció –a Catalunya és la DGAIA la que s’encarrega de la protecció de les persones menors d’edat–, que provoca una greu vulneració de drets humans i aboca aquests joves a una situació de desemparament i de gran vulnerabilitat.

En aquest sentit hem de ser molt crítics amb l’administració, que coneix aquestes realitats des de fa temps i s’ha instal·lat en la còmoda postura de negar l’evidència, en molts casos, o d’atribuir tota la culpa dels errors a la saturació del sistema. No s’hi val a amagar-se darrere d’excuses com “La situació ens ha desbordat” o “No esperàvem l’arribada de tants menors”, perquè el que està en joc és la seva vida i la seva dignitat.

Fa temps que els professionals d’entitats del tercer sector alerten de la terrible situació en què viuen o, més ben dit, sobreviuen aquests joves. De les condicions en què sovint es troben, alguns vivint al carrer, d’altres dormint en comissaries… Hi ha hagut una manca de planificació vergonyosa. Fins ara les mesures proposades s’han basat en una improvisació sistemàtica que ha comportat les queixes, reiterades però sense èxit, dels professionals que es dediquen a la protecció i l’educació d’aquests joves.

Em dol que malgrat conèixer la situació no s’hagi tractat com una prioritat. Tot i així, continuarem denunciant la ineficàcia de les administracions i recordant-los que tenen l’obligació de vetllar per la protecció de totes les persones.

Com a societat no ens podem permetre que els nostres menors estiguin vivint en aquesta situació. No s’hi val a posar-nos la medalla de “Welcome refugees” o “Casa nostra, casa vostra” i després mirar cap a una altra banda. No podem permetre que s’utilitzin les agressions sexuals de manera clarament racista, xenòfoba i discriminatòria. Hem de condemnar qualsevol atac masclista vingui d’on vingui, però alhora hem de condemnar qualsevol criminalització o intent de criminalització racista, defensar els drets humans i estar alerta davant els discursos d’odi.

Imagina’t que vas caminant tranquil·lament pel carrer amb els teus amics, la parella, la família o de camí a la feina i de cop la policia et para i et demana la documentació. Només a tu. Sense haver comès cap delicte. Preguntes per què i la resposta és: “Perquè dones el perfil”.

Això li va passar al Zeshan Muhhamad, que va patir un identificació per perfil ètnic el 2013. Actualment la seva denúncia està a l’espera de la resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans, després que el Tribunal Constitucional no admetés a tràmit la seva demanda i avalés l’actuació policial. El cas del Zeshan és la punta de l’iceberg d’un problema més gran, un cas que ha obtingut notorietat, però sabem que n’hi ha milers que queden en l’oblit.

Tot i no tenir dades oficials per saber la magnitud del problema, segons les poques dades facilitades pel ministeri de l’Interior l’any 2013 es van identificar 6,5 milions de persones, de les quals un 54,6% no tenien nacionalitat espanyola (és un percentatge molt elevat en relació al 12% de població estrangera a Espanya). Per això no és gaire forassenyat pensar que aquestes identificacions poden ser utilitzades com a mecanisme per a futures detencions i ordres d’expulsió i afirmar que la població no blanca tenim més probabilitat de ser parades pel nostre color de pell o origen divers.

---

“La perfilació ètnica i les parades racistes passen més sovint del que ens pensem a casa nostra, i són il·legals”

---

Penseu com pot afectar en la vida i en el dia a dia d’una persona que sigui identificada sense haver comès cap delicte, només pel fet de no ser blanc. Potser no us ho heu plantejat mai, però a mi i a la població afrodescendent i racialitzada de Catalunya és una cosa que ens preocupa i que hem pensat o potser fins i tot viscut alguna vegada. El sol fet de pensar-ho ja diu que tenim un problema greu i que estem davant d’una situació perversa, ja que les persones que se suposa que ens haurien de protegir són les mateixes que ens persegueixen. D’això se’n diu “racisme institucional”, i provoca la criminalització dels col·lectius afectats i la desconfiança cap a les institucions, que porta la víctima a no denunciar perquè se sent desemparada.

Per això, des de SOS Racisme hem llançat una campanya (“Pareu de parar-me. L’aparença no és motiu”) per poder fer la diagnosi de la situació a Catalunya, animar les persones que han patit o presenciat una parada racista a denunciar-ho i fer incidència política perquè els cossos policials hagin d’argumentar el motiu de la parada.

Així doncs, la perfilació ètnica o les parades racistes són una cosa que passa més sovint del que ens pensem a casa nostra. Malgrat que la Constitució espanyola, les lleis que regeixen els diferents cossos policials i la mateixa ‘llei mordassa’ expliciten que aquesta pràctica és il·legal, la practiquen de forma generalitzada (i sistematitzada) tots els cossos policials. Consisteix en realitzar controls per demanar la documentació prenent com a únic criteri l’aspecte físic (divers al perfil hegemònic blanc occidental). L’informe del Grup d’Experts sobre Afrodescendents de l’ONU sobre la seva missió a Espanya va remarcar el caràcter endèmic d’aquesta pràctica i que suposa una vulneració dels drets humans.

En el cas de la Rosalind Williams, una dona afrodescendent a qui van parar l’any 1992, el Comitè de l’ONU, l’any 2001, va dictaminar al seu favor, i en contra del criteri del Tribunal Constitucional, que havia sentenciat que, en el marc del control migratori, era legal i legítim identificar persones que no presenten les característiques físiques de la majoria de la població. La idea implícita en aquest argumentari (fonamentada en prejudicis i estereotips racistes) és que les persones de nacionalitat espanyola són blanques.

Però aquest argumentari fa aigües per tot arreu. De fet, les persones d’ètnia gitana són les que pateixen més detencions per perfil ètnic –segons dades de l’Estudi de l’Agència Europa de Drets Fonamentals (FRA) sobre discriminació a Europa– i en aquest cas tenen la nacionalitat espanyola. De fet, les identificacions afecten un 60% de les persones gitanes, que són la comunitat més afectada amb 10 vegades més possibilitats de ser parades que la resta de la població.

Però la perfilació ètnica no només la fa la policia. De fet, és una pràctica social que està més present del que ens pensem. Per això és necessari fer una revisió col·lectiva i individual de les nostres actuacions per no reproduir els esquemes mentals racistes que ho sostenen (el que anomenem racismes quotidians).

Pensem-hi. Ens hi va la democràcia.