La entrada Nous recursos per l’acompanyament i la reparació del dany se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada “Words Are Stones”: les narratives del discurs polític racista se publicó primero en SOS Racisme.

Naima va néixer al Marroc, i viu a Terrassa des dels sis anys. Coneix perfectament la realitat que es dóna en el seu entorn i participa del panorama polític a Catalunya. Naima i una amiga seva, totes dues musulmanes, es trobaven el 18 d’octubre en una de les marxes per la llibertat que es van organitzar a diferents punts de Catalunya. En el transcurs de la manifestació van ser fotografiades, i en aquell moment per elles aquest fet no va tenir més transcendència.
Però, aquesta fotografia es va difondre a les xarxes socials i va tenir diferents repercussions, encara que va ser sobretot en una pàgina de Facebook on es va penjar la fotografia d’aquestes dues noies amb el mocador al cap, quan es va desencadenar un fil llarg de comentaris racistes respecte al col·lectiu marroquí i musulmà. Al peu de la foto havien posat: “Nous catalans de Raça Superior”. Aquesta fotografia va tenir 2100 comentaris i 2600 m’agrada, i el dia 5 de novembre encara es feien comentaris racistes al respecte.
Aquella mateixa tarda Naima i la seva amiga es van assabentar de la publicació de la foto a aquesta pàgina de Facebook, “quan hi hem entrat i hem llegit els comentaris, la meva amiga es va sentir atacada i humiliada, es va frustrar, doncs no s’esperava aquestes reaccions racistes i xenòfobes”.
Els insults rebuts, no només pels comentaris de la pàgina de Facebook que va publicar la imatge incitant a l’odi, sinó per a la gent que havia localitzat el seu Facebook personal a partir d’aquesta pàgina, les va fer sentir-se atacades, humiliades, indefenses, i estrangeritzades. La seva amiga, molt afectada, va tancar el seu perfil de Facebook i ella durant uns dies també va deixar de banda les xarxes socials. La ràbia, la tristesa i la impotència creixia. No pensaven que això els hi pogués afectar tant, emocionalment i en la seva vida personal. La impunitat de tots aquells que les atacaven amb un discurs racista violent i islamòfob incrementava encara més la seva sensació d’inseguretat i indefensió.

En moltes ocasions s’ha parlat de les repercussions socials i polítiques que pot generar el discurs d’odi, des de la seva propagació fins a la fractura de la convivència social, utilitzant-lo com un mecanisme per mantenir l’statu quo. Però a més, amb aquest relat volem constatar que aquestes manifestacions d’odi també tenen repercussions directes en la vida de les persones objecte d’aquest discurs. La cosificació i racialització de les persones sobre la base d’uns prejudicis normalitzats socialment cap a col·lectius vulnerabilitzats s’utilitzen també com a eina per implementar actuacions polítiques. És així com la propagació de l’odi racista en el món virtual té greus conseqüències en el món real.

En la definició del discurs d’odi, tenen cabuda des del discurs sancionable penalment, fins al discurs discriminatori emparat per la llibertat d’expressió i que, per tant, no té conseqüències legals, malgrat que sigui discriminatori i racista. Però aquest discurs també s’ha de combatre.

L’arribada d’internet marca un punt d’inflexió, incrementant la capacitat de difusió del discurs d’odi, que abans es quedava en àmbits més reduïts i radicalitzats. El procediment per denunciar a les xarxes socials és molt intuïtiu però gens eficaç. No hem d’oblidar que es tracta d’operadors privats que segueixen les seves normes que responen davant dels diferents poders.

Per tant, ara per ara no ens queda més que visibilitzar la situació i identificar-la com discurs d’odi racista per evidenciar el problema sense normalitzar-lo i combatre amb narratives alternatives i missatges de suport cap al col·lectiu denigrat i cap a les persones que son objecte d’aquest odi. S’ha de treballar per aconseguir un consens on no tingui cabuda aquest tipus de discurs, tal com s’està aconseguint amb la discriminació masclista, identificant-lo com vergonyant per l’ésser humà.
En dirigir-se contra la dignitat humana, les manifestacions d’odi racistes tenen un impacte profundament destructiu en les persones victimitzades, afecten l’exercici ple dels seus drets i posen en greu perill la convivència. Per això, des de SOS Racisme considerem indispensable visibilitzar, denunciar o sancionar l’odi i la discriminació, representant i acompanyant a les víctimes en aquest procés, encara que no sigui per una via legal.
 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’  acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: Les xarxes socials, una via per al racisme se publicó primero en SOS Racisme.

• L’evident ineficàcia de “l’acord per a un debat responsable sobre la immigració i contra el racisme i la xenofòbia”. Una vegada més ha quedat en paper mullat el compromís per part dels partits de no fer un discurs racista durant la campanya electoral.

• La irresponsabilitat de les candidatures que utilitzen la greu situació de desemparament dels adolescents i joves estrangers no acompanyats per obtenir vots. Amb mecanismes d’estigmatització i criminalització no els reconeixen els seus drets (recollits en legislació internacional, nacional i municipal) i obvien el deure de protecció, acollida i cura que tenen les administracions cap a aquests infants. A més, aprofiten el racisme social existent com a tribuna des d’on fiançar els seus postulats, tal i com demostra la lamentable actitud de l’alcaldessa de Rubí (PSC) aquesta mateixa setmana, entre altres exemples similars viscuts els darrers mesos, on des de la política partidista es permet i genera un ambient hostil cap als adolescents.

• El discurs racista i discriminatori cap a les persones que es dediquen a la venda ambulant; que partits com el Partit Popular, el Partit Socialista de Catalunya, Ciutadans o Manuel Valls a Barcelona han tingut els darrers dies. Des de la criminalització i la deshumanització creen un fals sentit d’alarma social que dificulta la convivència i la cohesió social. Junts per Catalunya, que associa l’activitat a màfies en el seu programa electoral, també n’és partícip.

• La hipocresia d’alguns actes de campanya que dissenyen fotos ad hoc per vendre allò que no són: bases i/o militàncies amb persones racialitzades i/o migrants, apostes i propostes fortes en relació a la igualtat de drets i oportunitats i el rebuig i el combat del racisme i/o les polítiques públiques en drets humans. La intervenció fugaç d’Ernest Maragall (ERC) en un partit de futbol de joves tutelats en plena campanya, on els jugadors ni tan sols coneixien el candidat, no deixa de ser un exemple d’instrumentalització política.

• La manca d’un discurs alternatiu, o la volguda invisibilització d’aquest, que aposti per la igualtat de drets i oportunitats i prioritzi la lluita contra el racisme. Trobem a faltar propostes de política pública amb perspectiva de drets humans: que parlin de seguretat de totes les persones, que facin front al racisme policial, que protegeixin la llibertat deambulatòria, que garanteixin els drets civils, polítics i socials per a tothom, i que impulsin mecanismes de protecció i denúncia de la discriminació racista.

• El silenci de les altres candidatures, que consenteix el racisme com a proposta política. Partits com la CUP i Barcelona en Comú tenen el deure d’aprofitar el seu altaveu mediàtic per fer front a qualsevol discurs i acte racista. No tenir la determinació de fer-ho perpetua el discurs polític discriminatori.

També cal fer referència a la impossibilitat d’exercir el dret a vot de moltes de les persones que són objecte d’aquesta instrumentalització electoral. Negar el vot a les ciutadanes i ciutadans que tenen nacionalitat estrangera, no només és una vulneració d’un dret fonamental, sinó que a més alimenta i facilita el racisme electoral.
Per això és imprescindible que la societat civil no ens quedem aturades davant els postulats racistes que promouen l’odi i la discriminació. Cal seguir denunciant el discurs polític racista de partits i candidats, reclamant drets i espais de participació política per a què les persones racialitzades i migrants siguin subjectes actius (i no únicament un objectiu) de les campanyes i ser capaces d’articular discursos i narratives per a reclamar i garantir els drets i les llibertats de tothom.

La entrada No obstant l’acord dels partits «per a un debat responsable», el discurs racista protagonitza la campanya se publicó primero en SOS Racisme.

Què hi diu la psicologia social en matèria de discurs polític discriminatori?

Com ens il·lumina Israel Butler, podem identificar perfils psicològics de dos grups socials que són més propensos a caure en tendències racistes dins el marc polític del populisme autoritari.
Com els anomena Israel Butler, es tracta dels tradicionalistes i els no-igualitaris. En matèria de racisme, les persones amb aquests perfils són “activades” mitjançant l’ús polític de narratives basades en l’amenaça i la competició, respectivament.

1. Els tradicionalistes i el sentiment d’amenaça

Com sabem, el sentiment d’amenaça és una percepció subjectiva, que a més sovint no es correspon amb les dades ni percentatges que expliquen analíticament una realitat, sinó per altres factors que tenen un impacte en les nostres emocions i visions sobre les coses (en aquests processos hi tenen un paper important les re/presentacions mediàtiques, tant als mitjans tradicionals com a diferents mitjans virtuals que no sempre són ni tan sols periodístics).

2. Els no-igualitaris i la percepció de competició

El sentiment de competició per uns recursos limitats dels no-igualitaris es basa en una concepció econòmica i social jeràrquica, i en la qual els canvis o les pèrdues (per exemple, en el propi statu quo) desestabilitzen i són viscudes de manera dramàtica, amb la qual cosa sorgeix la inquietud de retornar a les jerarquies originals. Com a exemples, a més de la lluita anti-racista i per la diversitat, també la lluita LGBTI+ o el feminisme interseccional sacsegen les jerarquies socials i amb elles als individus amb aquests perfils psicològics.

D’acord a Israel Butler, els perfils de tradicionalistes i no-igualitaris es corresponen amb els autoritaris, en contraposició amb els progressistes, si bé la majoria de la població se situaria en perfils psicològics i cognitius “entre” autoritaris i progressistes. Aquesta majoria, els anomenats “bioconceptuals” pel psicòleg cognitiu George Lakoff, poden acostar-se a unes i altres posicions. Els “bioconceptuals” poden adoptar posicions o derives més autoritàries o més progressistes.

Per últim, malgrat haver estat menys estudiats acadèmicament, el grup dels progressistes defensa visions basades en els DDHH, el pluralisme democràtic i menys punitives o punitivistes.

Sens dubte, la perpetuació del racisme va molt més enllà dels individus i els grups psicològics i socials, perquè està profundament arrelada en una història, cosmovisió i estructura socials. Tot i així, políticament, sabem que les aliances i les majories són importants per avançar. El treball de I.Butler, G.Lakoff i molts altres que els han precedit ens és útil per entendre certs posicionaments i tendències a la dreta de l’espectre polític, així com per identificar les ‘escletxes’ i el potencial de lluites progressistes per fer-se un lloc cada vegada més majoritari.

I què en fem, de tot això?

El repte a partir d’ara serà donar-hi una millor resposta: Què fer des de la societat civil organitzada? Com contra-argumentar davant de narratives que semblen socialment establertes? Quines perspectives i horitzons tenim en endavant? Quines ‘alternatives’ sòlides oferim des de l’antiracisme i quines eines ens poden servir per caminar cap a nous paradigmes?

Si bé ara i aquí no podem respondre a totes aquestes preguntes, podem plantejar algunes idees // iniciatives anti-racistes o de lluita contra la discriminació que veiem interessants en aquest camí:

>Escoltar (i abraçar la incomoditat quan trontollen certs privilegis): escoltar les persones que viuen el racisme en carn pròpia i que estan organitzades i es fan sentir per denunciar-lo. Hem d’estar disposades a escoltar i que allò que escoltem ens incomodi (en els objectius, els rols, les formes, les metodologies…).

>Comunicar. En els temps que corren, els individus, col·lectius i entitats han de fer-se un espai comunicatiu propi i sortir del marc imposat. ex. anàlisis, informes, relats testimonials.

>Construir conjuntament, teixir xarxes i aliances, a diferents nivells, amb una mirada interseccional –per tant, tenint en compte no només les opressions vinculades a origen, ètnia/raça, fenotip o religió, sinó també al gènere o la classe social, entre d’altres.

La entrada Apunts per entendre el discurs polític racista i combatre’l millor se publicó primero en SOS Racisme.

Un front comú contra el discurs discriminatori

Les persones immigrades i racialitzades son un dels principals objectius del discurs polític discriminatori. Un recerca duta a terme per SOS Racisme (que es publicarà properament) mostra com en els últims mesos les narratives de la «invasió d’Espanya», de la constant associació de la immigració amb la criminalitat, de la necessitat de tornar a una suposada «puresa originària» de la nació i de la cultura europea -que es resumeix en en lema «primer els de casa»- són algunes de les idees claus que alimenten el discurs polític discriminatori.

Un discurs que no és immune a les urnes. Va quedar clar a tothom amb el resultat electoral que va obtenir un partit com Vox a les eleccions andaluses del passat mes de novembre. És preocupant que la resta de partits de la dreta espanyola governin amb Vox a Andalusia, en comptes d’haver-hi establert un cordó sanitari que impedeixi expandir encara més el seu discurs discriminatori. I encara més, que considerin Vox un aliat «natural» en el camí cap al Congrés i la Moncloa, no obstant en els últims dies -o almenys durant els debats televisats- ho diguin amb la boca petita.

Deixant de banda les estratègies electorals (o electoralistes), és cert que la legitimació política de l’ideari i del discurs d’un partit com Vox constitueix una greu irresponsabilitat, que però no ens ha de sorprendre, si pensem en el «Netejant Badalona» que va caracteritzar la última campanya municipal de Xavier Garcia Albiol: la mateixa Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), en un informe 2018, es refereix a l’ex Líder del PP a Catalunya com exemple de polític que «impulsa els sentiments xenòfobs i racistes».¹

En efecte, fa anys que els discursos racistes i xenòfobs (així com masclistes, LGTBIfòbics i un llarg etcètera) estan més que instal·lats en el panorama polític espanyol: de fet, podríem dir que hi tenen una presència estructural, com confirmen d’altra banda les polítiques públiques que els governs de les diferents administracions de l’estat (de molts colors polítics diferents) han estat posant en marxa en els últims anys. Només a tall d’exemple: control de la frontera sur a qualsevol preu (inclòs el de la vida humana), desprotecció dels adolescents i joves migrants que arriben sols a les nostres ciutats i pobles, manca de mesures dirigides a la reducció de les manifestacions d’odi i desatenció dels grups estructuralment discriminats que les pateixen, entre d’altres.

Al respecte val la pena subratllar que la mateixa ECRI, en l’informe mencionat, va denunciar les greus dificultats que troben les persones que han sofert discriminacions racistes a l’Estat espanyol, per a veure restablerts els seus drets. Dificultats corroborades per les evidències empíriques: en 25 anys de batalles legals contra el racisme a Catalunya, només en dos casos, el Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme de SOS Racisme, ha aconseguit obtenir l’aplicació, per part del jutge, de l’agreujant per discriminació previst en l’article 22.4 del Codi Penal.

En definitiva, és evident que el reconeixement d’un partit com Vox com a possible aliat polític dóna ulterior visibilitat i “respectabilitat” al seu discurs d’odi, agressiu, violent i democràticament inacceptable. Però, al mateix temps, no podem caure en l’error d’oblidar que des de fa anys el discurs discriminatori i la pràctica política van de la mà, que el primer és al mateix temps causa i conseqüència de la segona, en un procés de retroalimentació i construcció de marcs mentals i institucionals que normalitzen -i fins i tot legitimen- la discriminació i les vulneracions sistemàtiques de Drets Humans que aquesta suposa.

A dia d’avui, tot això constitueix un dels principals problemes pendents d’abordar per un estat de dret àmpliament deficitari com l’espanyol. Davant d’aquest panorama, és imprescindible que els diferents actors de la societat civil ens organitzem, coordinem i articulem per a impulsar nous marcs interpretatius de la realitat i buscar noves maneres de reclamar i garantir els drets fonamentals de totes les persones que viuen a la nostra societat.

La entrada El discurs discriminatori i la pràctica política van de la mà se publicó primero en SOS Racisme.

1. Repassar breument els balanços electorals i l’anàlisi de programes que hem fet tant a nivell estatal com municipal.
2. Explicar les accions de carrer que el grup d’activistes #Aixòésracisme ha desenvolupat amb l’objectiu de visibilitzar que les polítiques racistes i els discursos d’odi no són exclusius de l’extrema dreta.
3. Presentar en primícia l’informe sobre discurs d’odi Espanya, on s’han identificat les principals narratives racistes de què es nodreixen els partits.
4. Debatre sobre com podem articular narratives polítiques antiracistes al marge de l’agenda “blanca” del partits. En aquest sentit, entenem que, si realment es garantís el vot per tothom, es reforçarien automàticament les vies d’incidència per una agenda política antiracista i es posicionarien nous arguments i discursos polítics que farien front a l’enquistament del racisme.

La entrada Discurs polític discriminatori: respostes des de l’antiracisme – 11ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

Font: Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

La entrada Discurs d’incitació a l’odi: Anàlisi des dels drets humans i pautes interpretatives se publicó primero en SOS Racisme.

Discurs polític discriminatori. Què fem per contrarestar-lo?

En els últims anys el discurs polític discriminatori (racista, xenòfob, sexista etc.) s’ha posat al centre de la agenda política europea, i els partits que el fan servir han crescut, guanyat pes polític i fins i tot eleccions.
Les persones immigrades, refugiades, racialitzades son un dels principals objectius del discurs discriminatori: la «defensa» de les fronteres, la criminalització de la immigració, la necessitat de tornar a una suposada «puresa originaria» d’Europa que es resumeix en en lema «primer els de casa», son solament algunes de les seves idees claus.
Per això SOS Racisme Catalunya, en col·laboració amb l’Institut de Drets Humans de Catalunya i Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris del Grup Barnils volem reflexionar sobre com podem contrarestar aquest discurs i promoure una visió del mon radicalment alternativa, basada en el respecte de la diversitat i en el reconeixement del Drets Humans de i per a tothom.
Intervenen:
· Leila Nachawati, periodista, escriptora i comunicadora
· Israel Butler, director de incidència de Liberties.eu
· Quique Badia Masoni, periodista i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils
Moderació:
· Susan Kalunge, membre del Consell de SOS Racisme Catalunya
Link a l’esdeveniment de Facebook.
 
 

 

La entrada Discurs polític discriminatori. Com fer per contrarestar-lo? se publicó primero en SOS Racisme.

1. Discursos d’odi a les xarxes. Problemàtiques en la identificació i el reporting. Ana García Juanatey
2. Discriminació i odi als tribunals, impacte i reptes en la protecció efectiva dels drets de les víctimes. Lorena Antón García
3. Recomanacions internacionals i proposta de criteris interpretatius. Laia Serra Perelló

La entrada Com actuem davant del discurs d’odi? se publicó primero en SOS Racisme.