La resposta per part de l’Ajuntament a les nostres demandes i queixes, mostra la manca absoluta d’autocrítica i de menyspreu cap a les persones que han fet el pas –gens fàcil– de denunciar públicament les situacions de discriminació quotidianes i sistemàtiques que viuen que són fruit del racisme estructural de la nostra societat i les nostres institucions. Volem recordar que és l’administració qui té la responsabilitat de garantir els drets a totes les persones, especialment en aquelles més vulnerabilitzades, i que per tant, no compten amb eines suficients per estabilitzar la seva situació vital.

Especialment preocupant és que la resposta de la Regidora de Serveis Socials, responsable última del bon funcionament del departament, hagi estat que “les usuàries que detectin actituds racistes, tenen una bústia per a denunciar-ho”. Aquesta resposta mostra primer, la poca voluntat política en donar una solució efectiva a les problemàtiques identificades, i segon, el profund desconeixement de la precària situació de moltes de les persones que, malauradament han d’acudir en aquest servei, i que no disposen de mitjans per fer servir aquest canal. Per tant, si aquest és l’únic mecanisme de fiscalització del servei que es pretén utilitzar des de la institució, s’està deixant conscientment al marge un gruix important de les usuàries. A la complexitat de denunciar aquestes vulneracions, s’hi suma la impossibilitat de fer una queixa formal, sotmetent a les usuàries a una situació de desprotecció flagrant, en comptes de treballar en crear espais de seguretat i caliu per a les persones que s’adrecen a Serveis Socials.
Dies més tard, l’ajuntament ha ratificat aquesta resposta etiquetant la nostra denúncia a l’administració pública com a inadmissible. Trobem gravíssim aquest posicionament, ja que creiem que els serveis públics han d’estar sempre fiscalitzats per la ciutadania.

Des de la PAHC BAGES i SOS RACISME trobem inadmissible i del tot insuficient la resposta rebuda per part de l’Ajuntament de Manresa i és per aquest motiu que exigim les següents demandes:

• El reconeixement del racisme institucional com un dels eixos que vulneren els drets de les persones, i per tant, la necessitat de treballar per incorporar una mirada antiracista en totes les seves polítiques, actuacions i intervencions.
• Dissenyar de forma urgent mecanismes de denuncia efectius i adaptats a les necessitats de totes les usuàries, i que per tant, a les persones que viuen situacions de racisme i altres vulneracions als serveis municipals de l’Ajuntament de Manresa.
• Treballar en oferir respostes adequades i reparadores a les situacions denunciades a través d’aquests mecanismes.
• Assegurar i vetllar per un tracte digne, respectuós i sense paternalismes ni qüestionaments per part dels i de les treballadores a totes les persones usuàries dels Serveis Socials de Manresa.
• Garantir el dret de les usuàries dels serveis socials a ser acompanyades per una persona amb les competències adequades per tenir una bona traducció i assegurar l’accés a tota la informació durant les seves visites.

Som plenament conscients i volem remarcar, que no és una situació que es doni únicament a Manresa, o que aquí sigui més greu que a altres ciutats. Repetim que, el racisme és estructural i afecta totes les esferes de la nostra societat, incloent les institucions públiques. Però, especialment, els Serveis Socials necessiten ser espais de seguretat i d’apoderament per a les seves usuàries. Estem vivint moments de màxima complexitat i de molta precarietat, no ens podem permetre que la gent que es dirigeix allà hagi de viure situacions de racisme que dificulten encara més la seva situació. Reclamem de nou el compromís per part de la Regidora de Serveis Socials, Mariona Homs, i a l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, per treballar en donar solucions reals que garanteixin que caminarem cap a l’erradicació de discriminacions a l’administració pública i assegurar que totes les persones rebin un tracte digne.

No hi la lluita pel dret a l’habitatge sense antiracisme!

La entrada “L’administració ha de garantir uns Serveis Socials sense racisme” se publicó primero en SOS Racisme.

Els casos de racisme en l’àmbit de l’habitatge no són conflictes puntuals, sinó que existeix una omissió sistemàtica dels deures de les administracions i unes pràctiques discriminatòries normalitzades d’agències immobiliàries, propietaris i veïns que obstaculitzen l’accés i el gaudi d’un dret bàsic a les persones migrants i racialitzades com a no blanques.

La discriminació racista en l’àmbit de l’habitatge és estructural i està molt normalitzada. I no es concreta únicament en l’accés, sinó que també es dóna en el gaudi i manteniment de l’habitatge. L’informe InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya (2019) recull que un 21% dels casos de discriminació en l’accés als drets socials recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) el 2019 responen a vulneracions del dret d’accés a l’habitatge. Al mateix temps, un 55% dels casos entre particulars, la tipologia de racisme més denunciada el 2019 al SAiD, es produeixen dins l’escala de veïns.
El dret a l’habitatge està reconegut a múltiples textos normatius de caràcter internacional, estatal i autonòmic. En concret a Catalunya, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge estableix que les administracions han de “promoure l’erradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge, per mitjà de l’establiment de mesures d’acció positiva en favor de col·lectius vulnerables i de la penalització de conductes discriminatòries en l’accés a l’habitatge” i manifesta clarament que “totes les persones han de poder accedir a un habitatge i ocupar-lo, sempre que compleixin el requeriments legals i contractuals aplicables a cada relació jurídica, sense patir discriminacions, directes o indirectes, ni assetjament”.
Malgrat això, el dret a l’habitatge i el seu gaudi és un dret en precari que l’administració no garanteix ni protegeix.
D’una banda, en el camp de l’ACCÉS a l’habitatge no s’aplica la normativa vigent, on es reconeix el dret i la possibilitat d’iniciar un procediment sancionador en cas de discriminació. A més, l’administració no reconeix aquestes situacions com a vulneracions de drets, sinó que les interpreta com un tema de consum i valida que la gestió de l’habitatge estigui en mans del sector privat.
D’altra banda, en el camp del GAUDI de l’habitatge, la desprotecció encara és major, ja que l’administració ni es planteja intervenir a partir de la normativa vigent perquè la discriminació es dóna en espais privats i íntims, entre veïnes, deixant el tema en mans dels àmbits de convivència, en els serveis municipals de comunitats de veïns i de mediació (en el millor dels casos) on no s’incorporen ni la dimensió del racisme, ni la vulneració del dret. A més, les persones racialitzades i migrants no poden escapar tan fàcilment d’aquests contextos d’assetjament veïnal, precisament perquè també se les discrimina en l’accés a l’habitatge.
Al mateix temps, el racisme ha imposat un imaginari social que atribueix a les famílies racialitzades i migrants, sobretot a mares soles amb fills, característiques com la insolvència econòmica, comportaments depredadors (pel que fa a la conservació del pis), comportaments incívics (pel que fa a soroll i olors) o, fins i tot, una animadversió directa i explícita per part de veïns, propietaris i immobiliàries. El discurs mediàtic, que criminalitza les ocupacions i les condicions d’infrahabitatge, alimenta i perpetua aquest imaginari racista.
Amb tot, regna la impunitat i manquen mecanismes de denúncia. Ni els serveis de mediació ni els funcionaris judicials reconeixen el racisme entre particulars i la vigilància ciutadana del racisme veïnal és inexistent, lluny de la sensibilització que hi ha en altres àmbits com la violència masclista. Urgeix que les administracions reconeguin el racisme com la raó principal que impedeix l’accés i el gaudi de l’habitatge, i que treballin en desenvolupar polítiques públiques que garanteixin aquest dret a tothom per igual.

• Llegeix la nota de premsa en PDF

La entrada L’administració està obligada a protegir el dret a l’habitatge i reconèixer el racisme tant en l’accés com en el gaudi se publicó primero en SOS Racisme.

Per Marilda Sueiras Bardou, membre del Consell de SOS Racisme i de l’equip del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme.

Quants joves ens hem trobat a l’agència immobiliària signant un contracte de pis per compartir, avalats pels nostres pares? Si vols el pis –o més ben dit, l’habitació– , has de poder provar la teva solvència econòmica. Com? Amb una nòmina i un aval bancari. Vagis a l’agència que vagis, t’exigiran els mateixos requisits. Però què passa quan els pares no poden ajudar-te? Pots buscar una feina amb un contracte a 30 o 40 hores per setmana, suficients per demostrar solvència. Si la trobes, encara et queda la qüestió de l’aval bancari. Llavors busques alternatives: amistats, contactes, que tinguin una habitació lliure i que no demanin tots aquests requisits.

I què passa quan ets una persona migrada vivint el racisme sistèmic en aquest país? Si estàs en situació regular, segurament tindràs un contracte i podràs presentar nòmines (sí, només pots obtenir un permís de residència si tens una feina a no menys de 40 hores per setmana). Però si et trobes en situació irregular i sense feina “oficial” (amb contracte i nòmines), com proves la teva solvència? Ja no entrem a parlar d’avals bancaris. De fet, molt probablement ni tan sols tinguis compte bancari perquè les entitats bancàries ho ponen molt difícil a les persones estrangeres, i més als joves extutelats per l’Estat.

En definitiva, si no pots complir amb els requisits mínims de solvència econòmica, fiances, honoraris de l’agència, despeses administratives i liquidacions d’impostos, necessitaràs amistats o conèixer a gent que llogui en subrogació que no t’exigeixi aquests requisits.

Ara, si compleixes amb tots els requisits i tens prou capacitat econòmica, ser una persona estrangera segueix sent una trava. De fet, una persona nacional d’Espanya que aparenta ser estrangera segons l’imaginari preconcebut i racista reproduït per les persones euro-blanques privilegiades, també és susceptible de patir una vulneració del seu dret d’accés a l’habitatge.

L’imaginari racista ha propiciat que a les persones estrangeres i/o racialitzades com a no blanques se’ls hi atribueixin insolvència econòmica, comportaments depredadors respecte a la conservació del pis, o directament les mateixes immobiliàries o els propietaris presenten animadversió cap aquestes persones. En canvi, el potencial arrendatari blanc tindrà sempre el benefici del dubte pel simple fet de ser racialitzada com a blanca. Com lluites contra això?

La H. estudia i treballa, i viu amb els seus pares i la seva germana. El pis on estaven vivint els finalitzaven el contracte i havien de marxar. Van estar buscant pis durant 10 mesos: cada cop que els agents immobiliaris s’adonaven que la H. era marroquina, tot eren problemes. Per quantes persones? Per quatre. I quantes d’aquestes treballeu? Tres, els meus pares i jo mateixa. Com que per telèfon la H. no té accent estranger, els agents estan encantats, fins que ella pregunta: “hi ha algun problema amb que siguem estrangers?” L’agent: “jo no”. “No perquè ens hem trobat amb aquest problema molts cops, per això t’ho pregunto”. L’agent: “Clar, jo no ho sé el propietari, no el conec, saps?” I no se’n torna a saber res més. Quan la H. es fa passar per espanyola i dona un nom fals, arriben a realitzar la visita del pis. Un cop allà s’han trobat amb tot tipus de situacions: “Ui, la porta no s’obre… Per cert, no sé si coneixeu els requisits per entrar a aquest pis.” – “Sí, ens els vas comentar per telèfon, 3 nòmines, un aval, …” – “Ui no, per aquest pis la propietària demana mínim 4 nòmines, una assegurança….”. De vegades no han pogut veure el pis perquè l’agent marxava corrents en veure la H. acompanyada de la seva mare (que dur el mocador). O bé, abans de començar la visita, resulta que el pis ja estava reservat.

La H. i la seva família s’han vist forçats a okupar perquè cap agència els vol llogar i l’Administració pública no pot evitar que caiguin en precarietat habitacional perquè no compleixen els requisits per rebre ajudes públiques al lloguer atès que tenen prou solvència econòmica.

“Què passa quan ets una persona migrada vivint el racisme sistèmic? […] L’imaginari racista ha propiciat que a les persones estrangeres i/o racialitzades com a no blanques se’ls hi atribueixi insolvència econòmica”

En teoria, el dret a l’habitatge és un dret social constitucional regulat a l’article 47 de la Constitució espanyola (CE), i com a tal ha d’estar protegit per l’Administració pública que n’ha de garantir la seva efectivitat. A la pràctica, el dret a l’habitatge es veu directament afectat per la gestió mercantil del mercat immobiliari, en el que les lleis d’oferta i demanda prevalen sobre els drets humans.

Penalment, el comportament de les agències immobiliàries és reprovable, segons l’article 512 del Codi penal espanyol. Ara bé, per qüestions de prova i d’atribucions subjectives de l’il·lícit es fa molt difícil perseguir aquesta pràctica per la via judicial penal. Per la seva part, l’Administració pública planteja la problemàtica des d’una perspectiva de drets del consumidor. Des de SOS Racisme vam trigar dos anys a esbrinar quin ens era el competent per sancionar pràctiques contràries a la normativa catalana d’habitatge: l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. A dia d’avui, la Generalitat insisteix en derivar aquestes vulneracions de drets a l’Agència Catalana de Consum (ACC) en base a una interpretació errònia de l’article 130 de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge (LDH).

Des de l’ACC avalen la pràctica discriminatòria dels propietaris al·legant que no poden sancionar les agències immobiliàries quan aquestes responen a les consignes dels propietaris que els cedeixen la gestió del lloguer de les seves propietats, atès que l’empresa no pot respondre per les exigències dels seus clients.

Però la normativa catalana és molt clara: la Generalitat ha de garantir un habitatge digne per a tothom (articles 1 i 2 f) LDH), la discriminació racista en l’accés a l’habitatge és il·legal, però és real (article 45 LDH) i és sancionada per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (article 130.1 LDH i article 3 de la Llei 13/2009, del 22 de juliol, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) que no només té capacitat per a sancionar agències immobiliàries que discriminen, sinó que fins i tot té capacitat sancionadora contra el propietari que, com a particular, actua directament amb el futur arrendatari (segons resposta de la mateixa Agència a una consulta formulada en aquest sentit).

Estem parlant dels drets a l’habitatge (article 47 de la CE) i a la dignitat (article 10 de la CE), i com a tal, garantir-ne la seva efectivitat és una qüestió de voluntat política, i no pas de funcionament del mercat i de drets del consumidor, com ens volen fer creure. La manca de compromís polític per desenvolupar política pública per protegir aquest dret provoca la perpetuació del problema i la seva invisibilització. Vet aquí un exemple més de com les estructures de poder i control de l’Estat es fonamenten en el capitalisme neoliberal, el patriarcat i el racisme.

La entrada “Ho sento, el propietari no vol estrangers” se publicó primero en SOS Racisme.

L’Alan volia canviar de pis. Se li acabava aviat el contracte i intuïa que li apujarien el preu del lloguer. Abans que el desnonessin amb subterfugis econòmics, marxava ell. Va començar a buscar ofertes per internet. La primera que li va interessar era d’un pis al carrer Indústria, molt a prop de la zona on habitualment es movia a Barcelona. Va trucar a Finques M. per concertar-hi una visita. Però unes hores abans de la visita van contactar-lo per dir-li que l’habitatge ja estava llogat.

Quedava clar que Finques M. havia decidit tancar-li la porta als nassos. El motiu no l’havien explicitat, però l’Alan imaginava que el seu nom i el seu cognom no havien passat desapercebuts

 
Després d’intercanviar uns quants correus, una agent immobiliària anomenada Gina va comunicar-li: “Alan, el piso NO la propietaria no quiere extranjeros”. Molt indignat, l’Alan va respondre-li: “Yo no soy extranjero. Soy español”. Malgrat haver comprovat que poc importava, ell tenia la nacionalitat espanyola. Segons més tard, la Gina va disculpar-se: “Ok, perdona por el nombre pensé que eras extranjero. Has mirado el que te he enviado [un altre pis], si te gusta se puede montar una visita. Ya me dices algo”.
Aquest últim correu va enfadar encara més l’Alan, perquè deixava palès que la procedència del client interessat a llogar era un element determinant per accedir al lloguer d’un dels pisos d’Asesoría B. Vista la seva mala experiència en la cerca de pis, en què dues immobiliàries li havien denegat el seu dret d’accés a l’habitatge per raó del seu origen, va decidir posar els fets en coneixement del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya.
A partir d’aquell moment, el SAiD va iniciar un litigi legal per la via administrativa que, tres anys i mig després, encara dura. Primer es va enviar una carta a Finques M., amb la finalitat d’arribar a una solució satisfactòria per les dues parts. La resposta de la immobiliària va ser que les dues visites s’havien cancel·lat perquè l’habitatge estava en obres. Tanmateix, aquesta excusa no explica el fet que l’oferta continués penjada al portal o que la visita de la companya de feina de l’Alan sí que es pogués realitzar. Fos com fos, el motiu pel qual l’Alan no havia pogut visitar aquell pis era un altre.
El pas següent va ser presentar dues denúncies a l’Agència Catalana de Consum (ACC), una pel cas de Finques M. i l’altra pel cas d’ Asesoría B. En referència al primer cas no es va obtenir cap resposta i, en referència al segon, la denúncia va forçar una inspecció de l’ACC a l’empresa. El resultat va ser que la Sra. Gina ja no treballava a Asesoría B. i, per tant, no va poder ser investigada. A més, atès que el criteri de no llogar el pis a persones estrangeres l’havia posat la propietària de l’immoble, l’ACC no podia sancionar l’empresa per aquest motiu, ja que entén que l’empresa actua en lloc del seu client –el propietari– però no respon per les exigències que el seu client imposa. L’ACC va arxivar els dos procediments.
 

Després de passar-se la pilota entre diverses dependències, encara està per veure si algun òrgan de l’administració pública es decidirà a prendre les mesures necessàries per restituir els drets de l’Alan

 
Insatisfetes amb la resposta de l’Agència Catalana de Consum, SOS Racisme va presentar dues denúncies més a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (AHC), per cadascun dels fets esmentats. L’AHC va derivar directament el cas al Registre d’Agents Immobiliaris de Catalunya (RAIC). SOS Racisme va contactar amb el RAIC per tal d’aclarir el sentit d’aquesta derivació. Després d’un seguit d’intercanvis, el RAIC va arribar a la conclusió que no tenia competències en matèria de dret d’accés a l’habitatge.
Veient que aquesta gestió també quedava en via morta, SOS Racisme va posar-se en contacte amb la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que va derivar la queixa al Síndic de Greuges de Catalunya en relació als fets narrats i a la discriminació dels estrangers en l’accés a l’habitatge. Seguidament, es va enviar una carta al Departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge de la Generalitat de Catalunya demanant que s’iniciés el procediment sancionador pertinent. I per últim, també es va notificar el cas a la Regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.
Després d’aquest ball de pilotes, encara està per veure si algun òrgan de l’administració pública es decidirà a prendre les mesures necessàries per restituir els drets de l’Alan i de tantes altres persones que són discriminades pel seu origen nacional o ètnic quan busquen pis.
 

 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: “La propietària no vol estrangers” se publicó primero en SOS Racisme.

• Dissabte 14 de novembe, 17.30h
• Forn de Teatre Pa’thtom. Carrer Lluna, 5 El Raval. Barcelona
• Més informació:
  • Cartell de la sessió “Balta Txuria, Balta Berdea”
  • Programa del Festival de Cultura Raval(s)

La entrada #ACTIVITAT: Dret a l’habitatge, minoríes ètniques, xenofòbia… dissabte de cinefòrum! se publicó primero en SOS Racisme.