La frontera visitada dins el projecte CAMINS, és de fet una frontera interna entre dos països fundadors de la Unió Europea, fet remarcable. Tot i així, hi ha poca diferència entre aquesta i les fronteres externes de la UE. Potser l’única diferència és que no hi ha tanca.

Dins el territori fronterer es diferencien dues seccions: la frontera-costat-mar (Ventimiglia) i la frontera costat-muntanya (Briançon).

La part de l’entorn mar van poder observar que:

• La població local de nivell adquisitiu més alt.
• Molta presència de menors i de màfies, i això suposa més perill per les dones.
• Les persones que estaven abans sota el pont, ara s’han dispersat pel poble.
• A la plaça del municipi, hi ha una distancia evident entre els blancs i els negres.
• Els italians són obertament racistes, i aparentment no passa res. Van trobar cartells de “Itàlia pels italians primer”.
• Els menors estan molt desprotegits, molt perduts, no saben a on van. Són retornats a Itàlia pels agents francesos de manera automàtica, sense tenir en compte la edat dels menors. Esperen a retornar-los sense bitllet amb l’últim tren, ja de nit. De mentre, a l’espera de que sortís l’últim tren, els deixen tancats a la comissaria, sense cap mena d’informació.

A l’entorn muntanya, que és més rural, van poder observar:

• Es realitzen controls a la estació de tren i als cotxes que creuaven la frontera.
• Es realitzen detencions i identificacions basades en perfilació ètnica, en concret, les persones negres. No fan control de documents sinó controls basats en la pell. Treien del tren literalment (i únicament) a les persones negres.

Al final, les persones intenten passar a peu per vies menys segures:

• Un pas d’alta muntanya anomenat el pas de la mort. Hi ha una tanca bastant precària. És un penya-segat.

• Pel túnel de l’autopista.

• Hi ha hagut morts, sobre tot a l’hivern, donat les condicions ambientals i meteorològiques. Els trajectes per creuar la frontera per la muntanya duren unes de 5/7 hores a peu, però poden trigar dies perquè es perden, i arriben a morir.

• Persecució dels Gendarmes francesos de nit al mig de la muntanya amb material infrarojos; o al voltant de les estacions de tren, portant les persones a amagar-se en trens o a les vies de tren (comportant accidents fatals).

• Per una banda, hi ha proliferació de grups locals feixistes contra la pressió migratòria als seus municipis (per exemple, Génération identitaire, un grup violent). Pèrò per l’altra, El govern del municipi de Briançon ha col·laborat posant un centre d’acollida pels migrants.

• A nivell d’opinió pública local trobem els dos extrems: persones o col·lectius amb opinió molt racista i organitzacions activistes pro drets humans. En aquesta banda, també cal assenyalar la criminalització que pateixien els activistes locals. Per exemple, Cédric Gerou – acull a casa seva (granja) a les persones que passen per les muntanyes. S’ha fet famós, però són més persones que han patit represàlies de veïns o que s’han trobat denunciades per cometre suposadament un “delicte de solidaritat” – col·laboració amb la immigració il·legal de forma premeditada i organitzada. (El Tribunal Constitucional francès ha establert jurisprudència la setmana passada establint que el que es coneix com a delicte de solidaritat és contrari al principi constitucional francès de fraternitat.)

• Persones que han aconseguit passar la frontera, un any més tard poden trobar-se a Paris, però normalment es trobaran vivint en condicions lamentables, com ara sota un pont, o bé els acaben expulsant del país.

És un fet que les institucions porten anys intentant posar traves per parar el flux de migrants, però no ho estan aconseguint. L’únic que aconsegueixen és fer una frontera més mortífera.

Des de els atemptats de 2015, França es troba en “estat d’urgència” el que comporta que pugui saltar-se la clàusula de l’espai Schengen que prohibeix fer controls i tancar les seves fronteres amb la resta d’estats de l’espai Schengen (per raons de seguretat). L’excepció a aquesta clàusula la renoven cada 6 mesos i per tant estan autoritzats a efectuar aquests controls a la frontera amb Itàlia. I aquesta és una tendència s’està generalitzant a Europa.

Hi ha un seguit de canvis legislatius previstos:

• Ampliació de l’espai considerat com a frontera en 10 kilòmetres (cap a l’interior de França)

• Punts fronteres

• Retallen tots els terminis per tramitar aspectes relacionats amb el trànsit d’estrangers: 24h per declarar la minoria d’edat, temps per tramitar l’asil abans de retornar-los, etc.
  

Torn de preguntes

• Quin tipus de persones es trobaven denunciades pel delicte de solidaritat:
  • Tant grups organitzats com persones a títol individual
• Del costat de Ventimiglia és on es podia veure més el racisme i la fractura social. Es percebia com certs espais públics estaven vetats tàcitament a les persones migrades, com el centre de la ciutat, les places, el mercat, enviant un missatge amenaçador “mentre no entreu aquí no us passarà res”.
  • “Tot el país es una frontera”: el mateix cos de les persones racialitzades es torna frontera.
  • Es podia notar la tensió al poble.
  • Vam observar comportaments molt desconfiats de les activistes, comprensibles atès el control policial sobre les activistes pels drets humans.
• Les persones que ajudaven estven frustrades perquè l’administració no feia res i abandonava a les persones, el que les portava a embrutar i fins i tot robar per sobreviure.
• Perfil demogràfic de les persones migrants:
  • Al carrer, el que més es veuen són homes i nens (nenes no).
  • Però això no vol dir que no hi hagi dones: solen estar més protegides, acollides en centres destinats específicament a dones, o bé els hi donen una certa prioritat. Tot i així, hi ha molts casos de trata.
    

El viatge a frontera entra dins del projecte CAMINS, que realitzem la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i SOS Racisme Catalunya, i que ens ha portat anteriorment a Frontera Sud i a Bulgària.

La entrada Vulneracions de drets a la frontera de Venimiglia – Acta de la 8ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

Ja és una realitat: Espanya ha acollit les 629 persones migrants de l’’Aquarius’. És una bona notícia, això és innegable, però quina serà la realitat que es trobaran en arribar a les nostres ciutats? ¿Seran tractats com els migrants i refugiats que ja viuen entre nosaltres? Esperem que no.

No val fer mesures ‘pinkwashing’ i campanyes ‘migrant-friendly’ sobre l’acolliment dels migrants per guanyar vots i fer un ús d’aquest fenomen però després no desenvolupar eines efectives perquè aquestes persones puguin tenir una vida digna i amb totes les garanties a casa nostra.

Just després de conèixer la notícia vaig pensar en les reivindicacions que la Tancada Migrant porta duent a terme els últims mesos en defensa dels drets de les persones migrants. Pensava que les persones de l’’Aquarius’, si no canvia res, hauran de viure el que han viscut i el que pateixen dia rere dia les persones migrants que ja viuen amb nosaltres.

¿Hauran de passar per la sol·licitud d’asil o la demanda i renovació dels papers? Es tracta d’un procediment molt llarg i ple d’entrebancs, exemple d’aquest sistema altament burocràtic i pervers que fa que la vida de les persones quedi en els llimbs administratius més absoluts. Pensem en el que comportaria aquesta dificultat per a la vida de qualsevol de nosaltres.

Perquè, no ho oblidem, a Espanya continua vigent una llei d’estrangeria racista que vulnera els drets i llibertats de les persones migrants i refugiades. ¿Tindran garantit l’empadronament sense restriccions i tindran accés a una sanitat pública universal i per a totes les persones?

¿Podran acabar en un CIE (centre d’internament d’estrangers)? L’arribada del vaixell ha propiciat el debat. Primer semblava que sí, després s’han afanyat a dir que no. Molt bé, convinguem que ara no ho faran. Però ¿què passarà d’aquí un temps? ¿Podran acabar-hi si la policia fa una batuda racista i es troben en situació irregular? ¿Podran ser objecte d’una devolució “en calent”?

La resposta, malauradament, és que sí. Perquè tot apunta que se’ls aplicarà la mateixa llei d’estrangeria que s’està aplicant actualment.

Espanya s’ha erigit, en acollir els migrants de l’’Aquarius’, com l’esperança d’Europa en matèria de política migratòria, però, més enllà de la promesa de retirar les concertines de l’Europa fortalesa, no ha dit res de canviar el gruix de les mesures a la frontera sud.

Espero que les 629 persones de l’’Aquarius’ no hagin de sentir mai, com sí que ho han sentit els migrants i refugiats que ja viuen a Catalunya, que “els migrants col·lapsen la sanitat”, que “ens roben la feina”, que “només viuen d’ajudes socials”, que “ho tenen tot més fàcil”, “que primer els de casa”. Esperem que no.

Els migrants que viuen a casa nostra afronten moltes dificultats i discriminacions, com també les 629 persones de l’’Aquarius’ i dels altres vaixells que arribaran. Siguem-ne conscients per donar suport a les seves lluites i arribar a ser una societat que pugui dir en veu alta, i sense caure en la hipocresia, “volem acollir”.

---

[Article d’opinió de na Susan Kalunge,  afrofeminista, activista i membre del consell de SOS Racisme, publicat al Diari Ara el 22/06/2017]

La entrada Més enllà del “volem acollir” se publicó primero en SOS Racisme.

El Consejo Europeo que tendrá lugar los próximos 28 y 29 de junio, abordará la propuesta de creación de centros de internamiento y hotspots adonde trasladar y encerrar a las personas migrantes y refugiadas que tratan de acceder a la Unión Europea.

Estas organizaciones, consideran que “estos campos supondrían una vuelta de tuerca más en las políticas de externalización, en la medida que podrían crearse tanto en territorio europeo como en países del norte de África con un baja calidad democrática y baja protección a las personas migrantes, tal y como hemos visto en los últimos meses”.
Las organizaciones firmantes critican que tal y como sucede en la actualidad con Turquía, se cribaría a las personas entre quienes verían admitida a trámite su demanda de asilo y el resto que serían expulsadas a sus países de origen, lejos de cualquier organización que pueda fiscalizar qué es lo que sucede en estos procesos y con procedimientos jurídicos de protección que se prevén lejos de los estándares europeos.
Estos inmensos campos de refugiados y hotspots a juicio de estas organizaciones “son el enésimo gesto mediático para tranquilizar a una opinión pública europea que exige soluciones, aun a sabiendas de que las experiencias de figuras análogas en Italia o Turquía no han supuesto la mejora en el acceso a los derechos fundamentales de estas personas”. También supondrían un nuevo impedimento a las personas migrantes y refugiadas para alcanzar un mínimo estatus de protección, dejando que terceros países sin mecanismos de protección judicial de estas personas o sociedad civil organizada e independiente que pueda fiscalizar lo que allí sucede se convirtieran de facto en agentes ejecutores de la política migratoria de la UE.
A juicio de las entidades firmantes, “supondrían un paso más en el vaciamiento del derecho de asilo y el rechazo absoluto a hacer de la UE un espacio de acogida. Serían la certificación de que la retórica de los DDHH ha cedido ante la pulsión xenófoba que crece por toda Europa”.
Por estos motivos, las entidades firmantes, rechazan firmemente dicha política y exigen al gobierno español no sólo que se oponga a la misma, sino que se planteen avances en la mejora de la acogida de las personas migrantes y demandantes de protección internacional, en garantizar el salvamento de las personas que mueren a diario en nuestro Mediterráneo, así como en crear vías legales y seguras de acceso de la Unión Europea.
 

Enllaç de la notícia a la web de Federación estatal de SOS Racismo
Per a més informació: +34 610 26 55 12; info@sosracismo.eu

La entrada Reclamem al Consell Europeu que no permeti la creació de camps per persones migrants i refugiades se publicó primero en SOS Racisme.

Finalment l’Aquarius ja és aquí. 629 persones no han perdut la vida intentant arribar a Europa. És una bona notícia: salvar una vida, només una de sola, ja és una bona notícia. Però un cop han trepitjat territori espanyol, saben què els espera? L’ Aquarius venia de Líbia i la majoria dels que hi viatjaven procedien de la zona de Darfur, d’Eritrea, de Sierra Leone, d’Algèria… ¿Se’ls reconeixerà el dret d’asil i se’ls oferirà, durant sis mesos -prorrogables-, una acollida digna? La política europea en matèria de refugi només sol concedir el dret d’asil a persones provinents de països en guerra oberta (com ara Síria) i rares vegades s’apliquen els criteris que estableix la Convenció de Ginebra (persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, opinions polítiques). Així doncs, a moltes d’aquestes persones se’ls denegarà l’estatut de refugiades i se’ls obrirà un expedient d’expulsió (tal com ja ha advertit el govern espanyol). Un cop obert aquest expedient, podran ser ingressades en un CIE, durant un període màxim de 60 dies i, si no es pot arribar a fer efectiva l’expulsió (cosa més que probable en el cas de les persones procedents de Darfur, Eritrea o Sierra Leone), hauran de ser deixades en llibertat i condemnades a viure per temps indefinit en situació d’irregularitat.

La entrada L’Aquarius ja arribat: 629 persones no moriran ofegades, i ara què? se publicó primero en SOS Racisme.

N.D y N.T contra España: más que las “devoluciones en caliente”, menos que un recurso con las máximas garantías.

Karlos A. Castilla Juárez.

 
El pasado 3 de octubre de 2017, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) hizo pública su sentencia en la que determinó que el Estado español había violado el artículo 4 del Protocolo No. 4 del Convenio Europeo de Derechos Humanos, así como el artículo 13 del referido Convenio, al expulsar colectivamente a un grupo de personas extranjeras en la frontera de Melilla el 13 de agosto de 2014, y por privarles a éstas de un recurso efectivo que les permitiera alegar en contra de la referida expulsión.
Los primeros análisis de dicha sentencia han centrado sus virtudes en que el TEDH consideró como violatorias de derechos humanos las denominadas popularmente como “devoluciones en caliente” que, en apariencia¹, se previeron legalmente en la disposición adicional 10ª de la Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social (Ley de Extranjería), introducida por el apartado 1 de la disposición final primera de la Ley Orgánica 4/2015, de 30 de marzo, de protección de la seguridad ciudadana, que estableció un régimen especial para Ceuta y Melilla (conocida en muchos ámbitos ésta última como ley mordaza). Aunque más bien, por esa disposición se creó sin establecer procedimiento a seguir y mucho menos recurso de defensa alguno, la figura del rechazo, como medida adicional y diferente a las de expulsión (art. 57), devolución (art. 58) y denegación de entrada (art. 60) que previstas en la conocida como Ley de Extranjería², son las posibilidades legalmente establecidas para impedir la entrada o poner fuera del territorio de España a las personas extranjeras.
Identificada esa virtud, se han iniciado acciones desde la sociedad civil tendentes a que sea eliminada la antes referida disposición adicional décima, así como para que se dejen de practicar por la Guardia Civil las “devoluciones en caliente” en Melilla y Ceuta.
Aunque se debe destacar que antes de que existiera la sentencia que aquí se analiza, el 21 de septiembre de 2017, el Grupo Parlamentario Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea había presentado una proposición de ley que buscaba suprimir la referida disposición adicional décima. Con lo que, con la emisión de la sentencia del TEDH, dicha proposición de ley parecía encontrar respaldo internacional³ y ponerse al centro de los debates. No obstante ello, el pasado 8 de noviembre fue sometida a la consideración del Pleno del Senado, en donde por una mayoría de 142 votos en contra y 56 abstenciones fue rechazada finalmente.
Pero sea derivado del contenido de la sentencia del TEDH, como del debate en el Senado, lo que hasta ahora ha ocurrido parece indicar que lo único que está bajo la mirada general son las “devoluciones en caliente” (rechazo), cuando el análisis debe ser mucho más profundo que el centrar las acciones, debates, análisis y reformas sólo en la dicha figura, ya que derivado del contenido de la sentencia del TEDH también debe cuestionarse la validez y compatibilidad con el Convenio Europeo de Derechos Humanos y su Protocolo No. 4, de las técnicamente denominadas como denegación de entrada y devolución, en sí mismas y también, pensando en las consecuencias que éstas pueden generar o que de éstas derivan, como lo es la privación de libertad de las personas migrantes en los centros de internamiento de extranjeros (CIE).
Esto es así, porque es claro que en el Convenio Europeo y su Protocolo No. 4 sólo “caben” las expulsiones y no otras medidas que, con diferentes denominaciones puedan estar previstas en los sistemas jurídicos nacionales. O bien, cualquier medida independientemente de su denominación es considerada como una expulsión bajo la mirada de las normas europeas de derechos humanos y, por tanto, debe contar con plazos, medios de defensa y nunca hacerse de manera colectiva, tal y como lo ha venido estableciendo el TEDH en su jurisprudencia⁴.
En ese sentido, resulta pertinente analizar y cuestionar si las devoluciones⁵ y denegaciones de entrada⁶ que se deben ejecutar en un plazo menor de 72 horas, para que las personas no sean llevadas a un centro de internamiento de extranjeros, cumplen en todos sus extremos con las normas convencionales y las interpretaciones que de éstas ha hecho el TEDH.
Por el contenido del Reglamento de la Ley de Extranjería (arts. 15 y 23) parecería que esas dos medidas son compatibles con el Convenio y su Protocolo No. 4, pero bien valdría la pena analizarles a fondo, no sólo en el contenido mismo de las normas, sino en su ejecución práctica por dos aspectos fundamentales: (i) si en el plazo de hasta 72 horas se pueden y están desarrollando esos procedimientos y, (ii) si se están haciendo de manera individualizada y con las garantías debidas.
Esto es, la sentencia del caso N.T y N.D. es una buena oportunidad para revisar si todas y cada una de las medidas que pueden entrar en el concepto amplio de expulsión de acuerdo con la jurisprudencia del TEDH, establecidas en la legislación española, están previstas y se aplican con base en un examen razonable y objetivo de las circunstancias particulares de cada una de las personas extranjeras⁷. Si los procedimientos, plazos y recursos disponibles garantizan de manera efectiva que no se pueda devolver o denegar la entrada a una o un determinado número de personas extranjeras sin examinar sus circunstancias personales y, por tanto, sin permitirles exponer sus argumentos que se puedan oponer a la medida adoptada por la Policía Nacional o la Guardia Civil, según sea el caso y el lugar en que la situación ocurra.
No obstante lo anterior, también se debe tener presente que en la sentencia bajo análisis, el TEDH, siguiendo su jurisprudencia previa⁸, no reconoció la más amplias garantías en el recurso para combatir la expulsión, ya que dicho recurso no necesariamente debe asegurar que la expulsión (devolución-denegación de entrada) se suspenda o paralice en tanto se resuelve el recurso, ya que la obligación internacional contenida en el artículo 13 del Convenio Europeo se limita a exigir que la persona afectada tenga una posibilidad efectiva de impugnar la decisión, obteniendo un examen lo suficientemente detenido de sus reclamaciones por parte de una instancia interna independiente e imparcial⁹.
Siendo así, porque para el TEDH sólo se justificaría que se establezca un recurso con efectos suspensivos si se alega que con esa expulsión, devolución o denegación de entrada se pone en peligro la vida (art. 2) o la integridad por riesgo de ser sometida la persona a tortura, penas o tratos inhumanos o degradantes (art. 3)¹⁰. De esa forma, todo parece indicar que esos efectos suspensivos deben preverse sólo para los casos de solicitantes de protección internacional (asilo-refugio), pero no para otros supuestos, ya que, por ejemplo, el TEDH en casos en los que se consideraba que con la ejecución de la expulsión se vulneraría el derecho a la vida privada y familiar (art. 8), estableció que la suspensión no era una obligación imperativa para que el recurso se pudiera considerar efectivo¹¹.
Así las cosas, resulta evidente que el contenido de la sentencia N.D y N.T c España es muy útil, pero se debe comprenderla en su justa dimensión y alcances, para no generar expectativas que no corresponden con la realidad jurisprudencial que desde hace más de seis años se viene construyendo por el TEDH.
Cada sentencia del TEDH de este tipo es una oportunidad para revisar que los diferentes contenidos del marco legal de migración, extranjería y asilo vigentes en España se encuentran ajustados a las obligaciones internacionalmente adquiridas en materia de derechos humanos. No obstante ello, esa revisión no puede pasar por alto las diversas interpretaciones del TEDH existentes, no sólo respecto a España, sino del entendimiento del Convenio y sus protocolos, ya que de no hacerlo así se corre el riesgo de crear mitos jurídicos en la ya de por si compleja, enredada y poco inteligible normativa de migración, extranjería y asilo.
Si bien todo parece indicar que el gobierno de España pedirá que la Gran Sala del TEDH resuelva en definitiva sobre este caso, “revisando” la sentencia de la Sección Tercera que aquí se ha analizado, por los requisitos que se deben satisfacer para que ello ocurra es altamente probable que eso no se dé y, por tanto, que lo aquí descrito adquirirá total firmeza jurídica. De así confirmarse no se deberá perder más tiempo y actuar, pues no se trata sólo de normas jurídicas y sentencias, se trata de vidas humanas, se trata de tomarse en serio los derechos humanos.

La entrada Defensem el dret a la mobilitat en motiu del Dia del Migrant se publicó primero en SOS Racisme.

Per això cal preguntar-se: per què acaba un menor a un CIE si això està prohibit per l’ordenament jurídic? Les raons cal trobar-les en l’absència de certesa que presenten els mètodes de determinació de l’edat, així com en la instauració d’un procediment jurídic que contravé tant les pròpies obligacions internacionals contretes per Espanya com la pròpia normativa interna.
Les històries es repeteixen gairebé sempre de la mateixa manera: tenim coneixement que uns menors no acompanyats estan retinguts al CIE, que van arribar junts en una pastera i van ser interceptats per les autoritats espanyoles en algun punt de la costa. No portaven cap documentació, però van manifestar la seva minoria d’edat. No tots ho fan: alguns prefereixen passar per adults i evitar una hipotètica intervenció de les institucions de protecció de la infància, perquè el seu projecte migratori no passa per estar un temps en un centre de protecció. Altres, en canvi, ho diuen perquè confien en aquesta protecció. El que acostuma aleshores és que davant la manca de documentació i desconfiant de la seva paraula, se’ls fan les proves radiogràfiques de determinació de l’edat, segons determina el protocol (segons recull l’article 190 del reglament de la Llei d’Estrangeria i l’article 2 del reglament dels CIE).

La entrada Els drets dels menors no es poden quedar a la frontera ni a les portes dels CIE se publicó primero en SOS Racisme.

 Las organizaciones que componen Migreurop España- Andalucía Acoge, APDHA, CEAR, Elin y SOS Racismo- señalan que el binomio que ha centrado la cumbre del G6 ha sido una idea desafortunada, porque esta vinculación supone un peligro importante para la convivencia y solo alimenta los discursos de odio, los sentimientos de rechazo social contra la población migrante y un aumento de los radicalismos.
En esta cumbre tampoco se ha presentado ninguna iniciativa para reforzar la protección de las personas migrantes en las fronteras. En este sentido, cabe recordar que la última sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha condenado a España por las devoluciones en caliente, lo que atestigua que no se está actuando acorde a la legislación internacional en la Frontera Sur. Al mismo tiempo, más de 2700 personas han muerto en lo que va de año en su intento de llegar a Europa, según los datos facilitados por la OIM.
Asimismo, estas entidades consideran muy grave que la política migratoria europea se centre principalmente en reforzar la cooperación con terceros países de origen y de tránsito, obviando las múltiples denuncias sobre violaciones de los derechos humanos con las personas migrantes y refugiadas. Desde Migreurop España se vuelve a recordar que es necesario poner en marcha de forma urgente vías legales y seguras y un cambio en el enfoque de la política migratoria que tenga en cuenta las causas reales de la movilidad humana y priorice la vida de las personas.
Además, en esta cumbre se ha indicado que esta cooperación con terceros países se traducirá en un mayor control en las fronteras marítimas y terrestres. En este sentido, desde Migreurop España ya se ha denunciado en múltiples ocasiones que esta política de control de fronteras es un total fracaso y que estas deberían centrarse en el respeto de los derechos a migrar de las personas.
Por último, los miembros del G6 no han abordado su responsabilidad con respecto a la acogida de personas refugiadas pese a su incumplimiento. La UE tan solo ha logrado trasladar una de cada cuatro personas a las que se comprometió, mientras que España, apenas ha superado el 11% de cumplimiento de estos acuerdos. Las organizaciones de Migreurop España recalcan que estos datos solo reflejan que ha habido una absoluta falta de compromiso político con las personas refugiadas.
 

La entrada Migreurop Espanya denuncia la vinculació de terrorisme i migració de la UE al G6 celebrat a Sevilla se publicó primero en SOS Racisme.

Allà ens hem entrevistat amb l’organisme públic que gestiona les sol·licituds d’asil i refugi (la State Agency for Refugees – SAR), amb les entitats que financien o realitzen activitats i programes a dins dels centres d’acollida i d’internament (Creu Roja, Càrites, SVV i UNHCR) i amb les que ofereixen suport legal (Foundation Access to Rights, Helsinki Committee Bulgaria, Center for Legal Aid – Voice in Bulgaria). Hem visitat un centre d’acollida i un centre de formació de la Creu Roja a Sofia i ens hem desplaçat fins a la frontera entre Bulgària i Sèrbia, per on moltes persones en cerca de refugi proven de transitar sense ser vistes. Finalment, hem conegut un fotògraf refugiat iraquià que està col·laborant amb Càrites com a traductor.

Després de totes aquestes trobades i experiències, constatem que:

1. Hi ha persones refugiades tancades als centres de detenció (CIE). Malgrat que les organitzacions estan lluitant perquè s’apliquin alternatives a la detenció, hi ha moltes persones que, per por de quedar-se atrapades a Bulgària o ser retornades posteriorment a través del mecanisme de Dublín, no expressen el seu desig de sol·licitar asil o refugi.

2. S’aplica de forma subjectiva i abusiva el procediment accelerat per a la determinació de la necessitat de protecció. Les entitats denuncien que a les persones de determinades nacionalitats, com l’afganesa o la pakistanesa, se’ls reté durant més temps, en condicions de detenció i no d’acollida, i se’ls aplica de forma subjectiva i generalitzada el procediment accelerat, que compta amb menys garanties que l’ordinari i es resol en 3 o 4 mesos, generalment de forma negativa per a les persones sol·licitants.

3. Manca un programa d’integració per a les persones refugiades i les condicions d’acollida són precàries. Les sol·licituds de protecció internacional solen rebre una primera resposta administrativa en només 6 mesos (a Espanya el temps d’espera habitual és de 3 anys). Això es deu, tal com ha reconegut la mateixa Agència Estatal pels Refugiats (SAR), al fet que es vol reduir al màxim l’impacte econòmic que la manutenció i l’atenció mèdica i psicològica dels refugiats pot causar sobre el sistema de salut búlgar. Des del 2014, no se’ls ofereix cap pla d’integració i la majoria dels centres es troben en condicions d’insalubritat.

4. Els menors i les menors d’edat no acompanyades estan desprotegides. Les entitats demanen a l’Estat búlgar una major protecció dels menors no acompanyats, a qui repetidament es tanca en centres de detenció, se’ls posa sota custòdia d’un adult proper que no tenen perquè conèixer o se’ls realitza una prova d’edat poc fiable que condueix a molts errors, entre d’altres irregularitats. No hi ha centres d’acollida només per a MENAS; aquest conviuen amb persones adultes i, fora de l’horari d’atenció dels i les professionals, queden a càrrec dels guàrdies de seguretat privada, amb tots els riscos i la desprotecció que això comporta.

5. Els casos de violència a la frontera resten impunes. Els cossos de seguretat a la frontera búlgaroturca actuen com a un mur de contenció que no deixa entrar les persones refugiades al territori de la UE. Les organitzacions denuncien atacs amb bales de goma, tortures, vexacions, amenaces i altres vulneracions de drets que no s’investiguen.

6. L’aplicació del sistema de Dublín a Bulgària desincentiva l’arribada de persones amb necessitat de protecció per la frontera est de la UE. Retornar persones refugiades que viuen a Àustria o Alemanya cap a Bulgària, pel fet que és el lloc on se les va registrar, és condemnar-les a trobar sort en un país on les condicions d’acollida són molt precàries, gairebé inexistents, i on no hi ha cap política d’integració de les persones refugiades. A més, aquestes han de fer front a la hostilitat institucional i sovint social.

La suma d’aquests i altres factors fa preveure que la xifra de sol·licituds d’asil i refugi a Bulgària caurà en picat enguany. Segons dades oficials, el 2016 van sol·licitar protecció internacional 19.418 persones, mentre que en el que portem del 2017 només ho han fet 2.276 persones.

L’expedició a Bulgària s’ha dut a terme en el marc del projecte CAMINS, finançat per l’Ajuntament de Barcelona, que preveu l’elaboració de materials educatius basats en els relats extrets de l’observació sobre el terreny. El passat mes d’abril es va visitar també la frontera sud espanyola. A finals d’any es presentarà un informe comparatiu d’aquests dos llimbs que controlen el pas a la Unió Europea.

La entrada Bulgària: als llimbs de la Unió Europea se publicó primero en SOS Racisme.

[notícia original d’ stopmaremortum.org]
Stop Mare Mortum hem decidit emprendre accions legals contra l’Estat davant el flagrant incompliment de les quotes d’arribada de refugiats que es van acordar amb la resta de països de la Unió Europea. En concret s’ha presentat un requeriment, pas previ a la presentació d’un procediment contenciós administratiu, on s’insta al govern de Mariano Rajoy a acomplir les obligacions de reubicació per part d’Espanya, que des de setembre del 2015 i fins a l’actualitat només ha acollit menys del 5% de les 19.500 persones que haurien d’haver arribat. Aquesta iniciativa és la primera que es presenta a nivell espanyol i europeu.
Tal i com ha comentat una de les portaveus d’Stop Mare Mortum, Sònia Ros, “la situació de totes aquestes persones i la inacció conscient del govern ens ha portat a iniciar aquestes accions legals perquè sigui la justícia la que faci acomplir al govern la llei que l’executiu de Rajoy no respecta. També és una darrera oportunitat que li donem per acollir a totes aquestes persones que tenen el dret de ser acollides”. Tot i això Ros ha deixat clar “que l’acompliment de les quotes és un mínim, ja que aquest no és el sistema que hauria de funcionar, si no un de fronteres obertes i sense restriccions a nivell no només espanyol, sinó també europeu. El sistema de quotes és una vulneració de drets humans per si mateix”. A més, Ros també ha emplaçat a resta d’Europa a fer el mateix: “esperonem a la societat civil d’altres països europeus a aprendre les mateixes accions legals”.

La entrada Stop Mare Mortum inicia accions legals contra l’Estat se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #COMUNICAT: En vaga de fam per les persones refugiades se publicó primero en SOS Racisme.