La entrada Comunicat sobre la sentència del 13 de febrer del Tribunal Europeu de Drets Humans se publicó primero en SOS Racisme.

Susan Kalunge, jurista, afrofeminista, activista i membre del Consell de SOS Racisme, reflexiona sobre el privilegi occidental de viatjar i les seves conseqüències en la divisió global entre Nord i Sud. L’article va ser publicat al diari Ara el 20 de desembre de 2019.

Fa uns dies coneixíem la notícia que Gorgui Lamine Sow, un home (migrant), va salvar la vida d’un altre home (no migrant). La xarxa anava plena d’elogis a l’acte heroic, com no podia ser d’una altra manera. Moltes veus també demanaven que se li concedís la nacionalitat i aquesta petició va ser avalada i replicada fins i tot per l’Ajuntament de Dénia. No és un cas aïllat. A França es va produir una situació similar fa un parell d’anys i les reaccions van ser les mateixes. El govern francès, finalment, va concedir la nacionalitat a Mamadou Gassama, que va ser batejat com l’ Spiderman de Mali per haver salvat la vida d’un nen a París.

En aquestes circumstàncies, la petició de concessió de papers té un rerefons molt pervers, ja que s’assumeix que les vides de les persones migrants són valuoses només quan s’acredita la seva heroïcitat, i no pas per la seva condició d’éssers humans, que hauria de ser un motiu suficient. Demanem a les persones migrants que siguin herois, que salvin vides alienes, posant en perill fins i tot la seva pròpia existència, si volen ser acceptades a l’anomenada Europa fortalesa i obtenir el passi per viure una vida amb totes les garanties i lluny de les violències que els assetjaran si no accepten el preu a pagar, en forma de persecució, criminalització, denegació de drets, reclusió, deportacions, esclavitud laboral o fins i tot la mort. Així, s’estableix que quan convingui a l’Estat, la persona migrant serà acceptada, però si no li convé, tota la maquinària racista caurà sobre ell.

Quan convingui a l’Estat, la persona migrant serà acceptada, però si no li convé, la maquinària racista caurà sobre ell

Hem de tenir en compte que regularitzar la situació administrativa a Espanya és sinònim de travessar un periple de burocràcia infinitament llarg que aboca les persones a una situació d’indefensió total. L’aplicació de la llei d’estrangeria, que és una eina del racisme institucional, impregna tot el procés, i el fet d’assimilar un acte heroic i altruista amb la possibilitat d’aconseguir la nacionalitat o la regularització estableix la creença i la percepció a nivell social que només “els bons migrants” són les persones mereixedores d’aquest estatus . Seguint aquesta lògica, la regularització esdevé un privilegi. Per contra, per a la gran majoria, la realitat és demolidora.

Malauradament seguim tenint a casa nostra CIEs on es vulneren sistemàticament els drets humans i les llibertats fonamentals de les persones migrants. També es criminalitza la protesta quan s’activa el protocol repressiu més devastador privant de llibertat i deportant persones migrants que han fet ús del seu dret de manifestació.

La violència policial, institucional i migratòria és estructural. Per la lògica abans exposada, només s’escapolirà de les polítiques migratòries que Espanya aplica cada dia la persona migrant que acrediti que és un “heroi”. Aquesta lògica, racista i deshumanitzant, és inadmissible. Les persones migrants tenen dret a no ser herois i a ser respectades com a éssers humans d’igual manera.

La entrada Papers a canvi d’heroïsme se publicó primero en SOS Racisme.

• Derogar immediatament el reglament de Dublín, que preveu el retorn d’una persona refugiada al país on va sol·licitar l’asil des d’un altre estat membre de la UE i impedeix la lliure circulació d’aquestes persones.
• Instal·lar oficines de registre i acollida prop dels passos fronteres de les zones en conflicte per registrar les víctimes sol·licitants d’asil i refugi. Informar-les dels seus drets, oferir-los la possibilitat d’acollir-se als tractats internacionals sobre asil i refugi. Satisfer les seves necessitats bàsiques més immediates (salut i alimentació). Aquestes oficines es podrien gestionar a través de les ambaixades dels països veïns (1).
• Gestionar la documentació amb agilitat perquè puguin traslladar-se immediatament a un país europeu amb plenes garanties.
• Repartir amb el màxim d’equitat possible les persones sol·licitants d’asil entre els diferents països de la UE, tenint en compte el nombre d’habitants de cada país i els recursos econòmics de què disposa, però agafant com a base el nombre de persones sol·licitants d’asil i no pas una quantitat establerta prèviament per a cada país. És a dir, acordar un % però no pas una quantitat preestablerta. Les persones acollides haurien de tenir cobertes les necessitats bàsiques des del primer moment, haurien de disposar de la documentació necessària que les acredités com a refugiades i haurien de poder circular lliurement per tota la UE, independentment del país que les hagués acollit en primera instància.
• Denunciar l’intent d’establir categories diferenciades de persones refugiades, en funció de les seves creences, tal com proposaven Eslovàquia i altres països.
  Exigir a l’Estat espanyol que agiliti les mesures oportunes per començar l’acollida i legalització de les persones refugiades que li pertocarien en aplicació de les mesures anteriors. La política de la UE, en definitiva, és la suma de les polítiques dels seus estats membres i no s’hi val d’escudar-se en “instàncies superiors” per justificar la passivitat i la inoperància.
• Instar el govern de la Generalitat i els Ajuntaments catalans a establir mesures d’acollida urgent, tal com ja s’ha proposat a l’Ajuntament de Barcelona.

Recordem que FRA (Agència dels Drets fonamentals de la UE) i ACNUR ja han proposat mesures que, fins ara, no han estat tingudes en compte.
Aquestes mesures s’han d’entendre només com a una resposta urgent a la situació intolerable d’emergència que s’està vivint en el Mediterrani i que no es pot allargar més, sota cap concepte. Però si volem aconseguir una pau més estable també caldrà que els països de la UE es decideixin d’una vegada a treballar seriosament i sense hipocresies per fer front a les causes estructurals que provoquen les situacions dramàtiques que obliguen aquestes persones a fugir de casa seva, ja sigui per causa de la guerra, de la fam o de la misèria.
(1) Els consolats a Síria s’han hagut de tancar per motius de seguretat i ara no es dóna cap visat. Al 2010, se’n van donar 300.00 per entrar a la UE.
 
Foto de la portada: Fronteres a Palestina, de Paolo Cuttitta a Flickr.

La entrada #COMUNICAT: Sobre la situació al Mediterrani se publicó primero en SOS Racisme.