Parlar de racisme és parlar en primera instància d’un sistema de dominació, i és fonamental enfocar-ho des d’aquesta perspectiva perquè si no ho fem així, correm el perill de no entendre tota la problemàtica que planteja, i per tant no ser conscients de l’envergadura de la nostra lluita. El racisme juntament amb el patriarcat i el classisme, són elements fonamentals per a fer perdurar les desigualtats i per tant eines molt estimades i utilitzades per aquells que volen mantenir el seu poder.
Parlar de racisme és parlar de no reconèixer a l’altre com a igual, negar-li la condició de persona, de ciutadana, de veí o de veïna. I aquesta negació de l’altre com a igual és la que obre la porta a l’insult, la vexació, la discriminació i l’agressió. I també a no respectar, protegir i garantir els seus drets en igualtat de condicions.

El racisme és invisible, i ho és fonamentalment perquè no hi ha voluntat política ni institucional per fer-lo aflorar. I ho és perquè, en general, les persones desconeixem els nostres drets i els mecanismes per a defensar-los. La suma de la desconfiança en les institucions i en el sistema i del desconeixement dels propis drets, suposa que la majoria de situacions de racisme, i altres vulneracions, quedin silenciades i amagades. Fet que suposa una greu conseqüència: per fer polítiques públiques contra el racisme és necessari quantificar-ho, però cal que aquesta quantificació sigui oficial. De nou la manca de compromís polític i institucional és bona part de l’impediment.
Els darrers tres anys entre un 34 i un 41% de les situacions de racisme que han arribat al Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme de SOS Racisme no han estat denunciades. I en la majoria de casos (al voltant del 60%) és la persona victimitzada que decideix no seguir amb la denúncia, per por, per desconfiança… En moltes ocasions perquè pensa que no servirà per a res.
Però si la invisibilitat és un greu problema, també ho és la impunitat, fins i tot poden ser part d’una mateixa moneda, en tant que si socialment no es reconeix el racisme com un problema és més fàcil que aquest quedi impune.
La impunitat també la podem desgranar des de diferents perspectives. Sovint, i sobretot des de la nostra tasca com acusació particular en casos de racisme, assenyalem l’administració de justícia com a responsable d’aquesta impunitat. Tot i que no és l’única, té certa rellevància en una societat que dóna valor al sistema judicial, utilitzant la via penal per a solucionar una gran diversificació de situacions.
De la impunitat de l’administració de justícia destacaria dues idees, la ceguesa davant el racisme, quan no es veu el racisme en el fet que s’està jutjant, quan sembla que fem ciència ficció si parlem d’atemptat contra la integritat moral o quan directament ens arxiven casos, perquè entre altres qüestions no es consideren que siguin rellevants. L’altra idea a destacar és l’actuació en desacord a la jurisprudència de drets humans, i obviant lleis i normatives o sentències anteriors, no es tenen en compte les peculiaritats dels fets. Totes dues situacions són molt greus, perquè en definitiva ens impossibiliten denunciar el racisme, evidenciant que el codi penal no és una eina útil per defensar drets humans.
Però també hi ha impunitat davant el racisme en els governs, estatals, nacionals i municipals, una impunitat que pot ser directa: quan és la mateixa administració la que perpetra la vulneració, per exemple els abusos per part de la policia que es donen en situació d’encobriment i opacitat. I indirecta, quan l’administració mira cap a un altre cantó i no concep el racisme com una problemàtica greu; i en conseqüència desaten la seva responsabilitat que és fer política pública per combatre el racisme i atendre, protegir i acompanyar a les persones que el pateixen.
El racisme té moltes cares, i el perill és que una bona part d’aquestes estiguin ocultes i amagades, que altres no es deixen veure i una altra bona part siguin tapades. El racisme existeix, no és abstracte i forma part de la vida de moltes persones. I el racisme, a més, té responsables: els que perpetuen la vulneració, els que no fan res per condemnar-les i impedir-les, i els que callen.
Posar el focus en invisibilitat i impunitat té la voluntat de fer una crida a la corresponsabilitat, perquè el racisme té unes víctimes directes, però ens afecta a totes, perquè condiciona la democràcia, la igualtat i la llibertat.
 
Alba Cuevas, directora de SOS Racisme. Publicat el 21 de març de 2017 a Catalunya Plural

La entrada “Racisme invisible i impune”. Reflexió d’Alba Cuevas. se publicó primero en SOS Racisme.