En Tinashe porta ja vivint aquí divuit anys, la meitat de la seva vida. Actualment viu a Sabadell i feia tres mesos que va començar a treballar com a captador de fons per a Acnur. A causa de la seva feina sempre va canviant de zona, i aquesta vegada anava per tercer cop a treballar a la Garriga amb el seu company de feina Carles. Aquell dia de Juliol va començar el seu torn, com sempre, a les nou del matí. Aquesta vegada, just davant la comissaria de la Policia Local, lloc on prèviament van demanar permís per a ser-hi. Mentre feia la seva jornada de manera rutinària, se li va apropar una dona, veïna de la Garriga, i li va dir:
–A pedir esta mierda de firmas, ¡fuera de aquí!
En Tinashe, sorprès per aquella reacció, només li va contestar:
–No hace falta que faltes al respeto.
Per evitar-se problemes amb aquella veïna, va decidir canviar de cantonada i seguir treballant amb normalitat. Al cap de vint minuts un policia se li va apropar i li va preguntar que què feia allà, tot i ser obvi pel seu uniforme. Seguidament, va començar a interrogar-lo i a fer-li preguntes com des de quina hora portava allà. En Tinashe va respondre tranquil·lament que des de les nou del matí. Però el policia va continuar increpant-lo:
-¿Qué llevas en los bolsillos? Tenemos una denuncia de que estás aquí vendiendo unos productos.

Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur.

En Tinashe no podia creure el que li estava passant, ell només estava allà fent la seva feina, i el policia sense esperar resposta va començar a escorcollar-lo, mentre ell li explicava que era una equivocació. L’agent, com que no trobava res, es va justificar mentre es burlava dient, “como todos los negros son iguales…”. En Tinashe va respondre a l’agent dient que no tenia clar que aquella actuació fos legal, i menys el comentari sobre els negres, i que volia parlar primer amb el coordinador de la seva empresa. El policia en sentir això, el va amenaçar de fitxar-lo i demanar-li el document d’identitat. En Tinashe va manifestar-li que volia posar una queixa pel tracte rebut. Seguidament, el policia el va portar de manera violenta cap a comissaria, junt amb el seu company de feina, amb l’excusa que el portaven només a efectes d’identificar-lo, tot i que ja estava identificat.
Un cop a comissaria, va intervenir un caporal, tot insistint en el fet que no calia que posés cap reclamació. En Tinashe va decidir llavors trucar al seu advocat, i aquest li va recomanar que reclamés l’Acta de Diligències on constés per què l’havien detingut, evidenciant que era un abús de poder i una detenció il·legal per evitar que ell interposés una queixa pels comentaris racistes.
Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur. No li van permetre parlar amb els seus companys, ni tan sols amb en Carles qui, indignat pels fets, va tornar a la comissaria per posar una queixa, que tampoc li van acceptar.

Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.

L’endemà en Tinashe va rebre la comunicació oficial del seu acomiadament, on s’argumentava que havia estat “pillat in fraganti” pels Mossos d’Esquadra venent drogues mentre treballava a la Garriga, i que a més tenia antecedents per vendre drogues davant les escoles. Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.
Un cop recuperada la seva feina, el següent pas d’en Tinashe va ser apropar-se a SOS Racisme per iniciar una denúncia contra l’agent que el va detenir i abusar d’ell il·legalment. El perfil racial és un criteri normalitzat en moltes identificacions o controls, en ls quals es demana la documentació a persones seleccionant-les pel seu aspecte físic; pel que semblen, i no pel que han fet. Aquests controls es donen de forma generalitzada i amb total impunitat, tant en espais públics com privats freqüentats per persones amb trets físics identificats com a diversos per la població majoritària.
Aquesta mena de fets mostren a la societat que les persones de fenotip no dominant –tant estrangera com local– són sospitoses a ulls de l’Estat. Vinculen l’aparença física amb l’incompliment de la norma i reforcen l’estigmatització i la criminalització de les persones racialitzades, fet que dificulta la convivència democràtica i normalitza el control social per part de la policia.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: La criminalització sistemàtica de les persones racialitzades se publicó primero en SOS Racisme.

Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius de Valls prohibia l’ús del vel a les seves empleades

Va demanar la normativa al departament de recursos humans de l’hospital via correu electrònic de manera reiterada, fins que li van trucar per telèfon i, de molt males maneres, li van etzibar que la normativa era per les treballadores i treballadors i que la busqués ella mateixa a internet. Van penjar-li sense donar-li cap més indicació. Va informar de la situació a la seva tutora de pràctiques de la URV i a la coordinadora del Grau d’Infermeria. Però tampoc va aconseguir cap resposta satisfactòria: li van fer entendre que l’única solució era que ho acceptés i que havia de deixar de portar el vel. Fins i tot li van recomanar anar a veure el seu Imam per veure si d’alguna manera l’autoritzava a treure’s el mocador. Malgrat que la majoria de contactes van ser telefònics i informals, en un dels correus que van intercanviar, la coordinadora del Grau va dir-li, textualment:
“Em sap greu que no hagis entès que no és que no t’hagin deixat fer les pràctiques en aquest hospital, simplement t’han dit que has de complir la seva normativa. El món està ple de normatives, i tots les hem de complir. Buscaré un dia per poder-te rebre.”
Què li estava volent dir amb aquell correu? Que la culpa era seva per no voler sotmetre’s a una normativa racista? Des de quan una normativa interna estava per damunt d’un dret fonamental com la llibertat religiosa?
Davant de la manca de sensibilitat per part de les administracions públiques, la Sònia va considerar adient adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) per buscar assessorament i denunciar la vulneració de drets. Des del SAiD es va enviar una carta tant a la rectoria de la URV com a la direcció de l’Hospital Pius de Valls i, posteriorment, a la Consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, amb la finalitat de denunciar la situació relatada per la Sònia i demanar una resposta per escrit en relació a la discriminació practicada.

L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits

En la seva resposta, la URV va reconèixer que havien detectat una “disparitat en els criteris d’ús del vestuari professional” de les treballadores i treballadors en les diverses entitats de l’àmbit sanitari amb les quals col·labora, i es comprometia a garantir el “respecte als drets fonamentals” de l’estudiantat en pràctiques, així com a informar les empreses de l’àmbit sanitari que les normes de vestuari en cap cas poden “suposar un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental”.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits. Afegia, a més, que el règim intern del seu hospital no havia permès mai cap signe extern de motius religiosos. Està per veure quin serà el posicionament del Departament de Salut davant el cas, si donarà suport a la postura de l’hospital o l’obligarà a modificar la normativa interna.
El racisme institucional ha negat el dret de la Sònia a aprendre, treballar, vestir com vulgui i exercir la seva religiositat amb llibertat. La cara més violenta del racisme no són les agressions físiques, les paraules ofensives o els grups d’extrema dreta, sinó la “normalitat” d’unes estructures que funcionen d’acord amb la pràctica racista i subjuguen les vides de milers de persones racialitzades i migrants com la Sònia.
 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, escrita per Mònica López. Una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El racisme institucional: un gran obstacle per la vida se publicó primero en SOS Racisme.

Resulta que la senyora Inés, que era molt influent, tenia un amic metge que treballava a la Vall d’Hebron, un tal Sergio, a qui havia demanat que consultés l’expedient mèdic de l’Irina. En aquells papers hi constaven les seves cites amb obstetrícia i informació confidencial sobre el seu embaràs

Al cap de 48 hores, la senyora Inés ja l’havia acomiadat. La Irina no es va sorprendre: ni estava assegurada, ni tenia contracte. Tot i això, no es quedaria amb els braços plegats. El mateix dia que la van acomiadar va enviar un escrit a la Vall d’Hebron denunciant que un treballador havia filtrat informacions mèdiques, vulnerant el seu dret a la intimitat. Dues setmanes més tard van respondre-li que havien iniciat una investigació interna des de Recursos Humans.
A finals de mes, quan va anar casa la mare de la Inés a buscar els diners que li devien, es va produir el següent intercanvi de paraules amb la senyora Inés:
– Y, ¿piensas volver a abortar o lo vas a tener? – va preguntar la Inés, sense escrúpols. Novament, aquesta informació l’havia obtingut a través d’una filtració de l’hospital, ja que la Irina mai no li havia explicat allò, que callava dins seu com un secret.
–¿Por qué preguntas eso?
–Para devolverte el trabajo, si lo quieres.
–Voy a tener ese bebé.
–Pues ni se te ocurra denunciar: por mí, porqué me puede perjudicar ya que tú no tienes papeles; pero también por ti, porqué si quiero puedo hacer que te deporten. Imagínate: tu hijo, el de ocho años, aquí enfermo y tú, en Honduras, embarazada y sin tu marido.

L’esclavitud moderna potser no té cadenes, ni fuetades, ni règims de compravenda. Però té Llei d’Estrangeria, jornades maratonianes i amenaces de deportació. L’explotació laboral en el món de les cures és una forma invisibilitzada d’opressió global i local

Va sentir por, tristesa i molta ràbia. La menyspreable de la Inés parlava seriosament i, si volia, tenia capacitat per executar aquella amenaça (el seu marit era un reconegut advocat). Per cobrir-se les espatlles, va demanar assessorament al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Allà van donar-li suport en la denúncia que ja havia interposat a l’hospital i van respectar la decisió de la Irina de no denunciar la senyora Inés. Temia profundament les conseqüències que se’n poguessin derivar: estaven en joc la seva vida i la de la seva família.
L’esclavitud moderna potser no té cadenes, ni fuetades, ni règims de compravenda. Però té Llei d’Estrangeria, jornades maratonianes i amenaces de deportació. L’explotació laboral en el món de les cures és una forma invisibilitzada d’opressió global i local, que s’executa diàriament esprement els cossos de milions de dones treballadores migrades.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Cuidadora, migrant i embarassada: tirania assegurada se publicó primero en SOS Racisme.