No ens equivoquem; no és un acte fortuït ni un fet aïllat: és la conseqüència d’una campanya sistemàtica de criminalització dels categoritzats com a MNA/MENA. Des de SOS Racisme volem recordar als poders públics que aquests infants, un cop han passat la frontera, són RESPONSABILITAT DE LES NOSTRES INSTITUCIONS. Però la realitat és que els estem fallant. Un cop posen els peus en territori espanyol entren en una espiral de violències institucionals i socials completament invisibilitzades.

• per la seva manca de previsió i per deixar que el drama de la desprotecció d’infants hagi arribat al punt actual;
• per no destinar recursos suficients a polítiques socials i a accions comunitàries que afavoreixin la protecció de la infància migrant;
• per haver decidit plantejar la qüestió dels menors no acompanyats des de l’òptica de la seguretat pública enlloc de treballar-la des de l’òptica de la cohesió social i del respecte als drets humans més bàsics;
• per contribuir a la criminalització de la infància migrant fent ús de la persecució policial en forma d’identificacions i batudes racistes.

2. Assenyalem les empreses mediàtiques, que instrumentalitzen els discursos criminalitzadors, discriminatoris i racistes amb finalitats lucratives, contribueixen a reforçar el discurs oficial i accentuen les violències que pateixen aquestes persones.
3. Assenyalem aquells partits i polítics que amb els seus discursos discriminatoris, irresponsables, hipòcrites i electoralistes, contribueixen a generar aquest clima d’hostilitat envers les persones infants i adolescents que migren soles.

La entrada #COMUNICAT: Protegir la infància migrant és responsabilitat de totes se publicó primero en SOS Racisme.

Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu ‘mena’, amb el qual s’adopta una lògica penal i no de protecció

No dic res de nou afirmant que el sistema de protecció a la infància en el nostre país, responsabilitat de la DGAIA, no funciona. O almenys, no sempre sap donar resposta a les necessitats que plantegen els nens i nenes que, per molts i diferents motius, es troben en situació de desemparament i han de ser atesos per l’administració.
 
Podem simplificar l’enorme responsabilitat de la DGAIA en dos tipus d’intervencions: identificar situacions de risc i oferir les condicions necessàries perquè les i els menors siguin apartats dels riscos i tinguin les condicions per a un bon desenvolupament vital.
No vull treure ferro a les dificultats que hi ha al darrera d’aquests objectius. En canvi, sí que pretenc assenyalar la manca de priorització i inversió per part dels poders públics. Preval l’interès superior del menor? És protegit, escoltat, acompanyat, estimat, acollit i cuidat?
El sistema de protecció a la infància en el nostre país, com en molts altres, és una assignatura pendent, que té unes conseqüències nefastes, ja que les nenes i nens d’avui són els adults de demà. No vull caure en l’error de dir que res no funciona, perquè és ben cert que cada any hi ha menors que són salvats de situacions de risc i aconsegueixen projectes vitals d’èxit, així com existeixen professionals excel·lents que fan un paper imprescindible per la vida d’aquests infants. Allò que possiblement no funciona és la política pública: mancances de lògica i perspectiva, d’adaptació a la realitat canviant, d’inversió i priorització.

Protecció al menor i control migratori

¿I què passa quan els menors desemparats són estrangers? Que aquest sistema de protecció es converteix en més incompetència, desprotecció, negligència i violació de drets. Els menors estrangers són mirats, en primer lloc, com a estrangers i, automàticament, com a persones amb menys drets. Una associació, ja de per sí, racista. Així, els MENA perden la mirada de la protecció, i s’oblida el deure i la responsabilitat expressa i reconeguda de les administracions en la protecció a la infància. Espanya s’ha compromès a prioritzar (almenys en el pla teòric) la protecció del menor per damunt del control migratori. Tanmateix, a la pràctica, el que hauria de ser una oportunitat esdevé paper mullat.
Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu MENA. Se’l construeix com a problema social (roba, consumeix, és una càrrega pel sistema, és violent). En conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal. En comptes d’acollir i cuidar es persegueix a menors infractors. L’estat es bolca per fer efectiva aquesta persecució, amb tota la maquinària racista de la llei d’estrangeria, la llei mordassa i el codi penal al seu servei.
Alguns exemples: penúries i perill de mort en el trajecte; devolucions en calent a la frontera, sovint sense cap esforç per identificar si són o no menors; ingrés de MENA als CIE; identificacions policials diàries, fins i tot davant dels CRAE on viuen aquells que són tutelats; documentació precària, fet que suposa que un cop siguin majors d’edat quedaran de nou en situació irregular; excuses per no garantir processos acadèmics que donin oportunitats a una possible entrada en el món laboral; prevalència del càstig, el paternalisme i l’autoritarisme per damunt de la cura.

Falta de política pública

És precís parlar de causes. És cert que les arribades de menors estrangers desemparats han augmentat els darrers anys, però també que ha mancat política pública. Quines han estat les inversions en polítiques d’acollida i de protecció a la infància els darrers anys? És urgent fer un canvi de rumb. No podem seguir buscant respostes locals a una qüestió global com és la mobilitat; i cal tenir en compte les causes que motiven les migracions, la geopolítica, la imatge que es construeix d’Europa, … i sobretot, el desig i dret de les persones a tenir un projecte vital.
No voldria tancar aquest text sense explicar perquè necessito creure en el sistema de protecció a la infància. Fa més de tres anys que sóc mare d’acollida. El meu cas és un exemple que hi ha una part del sistema que funciona, doncs una menor va ser protegida d’una situació de risc gràcies a la intervenció de la DGAIA. Però puc dir que les dificultats a l’hora de documentar-la i d’aconseguir la nacionalitat són increïbles, tot i haver nascut a Barcelona, i evidencien com el racisme de l’estrangeria s’imposa de nou a l’interès superior del menor. Vull creure, i hem de creure en el sistema de protecció, però cal sacsejar-lo i aconseguir que garanteixi drets i dignitat.

La entrada Quan els més vulnerables no són protegits se publicó primero en SOS Racisme.

Hem de posicionar-nos clarament contra les violències masclistes i contra els discursos racistes

La entrada Estigmatitzant els ‘menes’ se publicó primero en SOS Racisme.

Podeu escoltar la taula rodona a Boca Ràdio 90.1FM el dijous 31, a les 11h i a les 18.30h. O baixar-vos el podcast de la seva pàgina web.

La situació del sud de Mèxic amb EEUU l’ha consolidat com un país de trànsit, sent un punt cabdal de la reunificació familiar, ja que ha esdevingut el punt de pas pels nois i noies que es volen retrobar amb els seus pares als EEUU. Pablo Ceriani, professor de la Universitat de Buenos Aires posava l’accent en els problemes de seguretat pel que fa a la detenció i la repatriació dels menors. Des d’un punt de vista crític, afirmava que la política d’estrangeria de Mèxic es troba amb l’absència de drets per la infància i amb un problema estructural ja que tant sols és de caràcter assistencialista.

Mikel Mazkiaran, en video-conferència des de Donosti, va presentar la situació dels MENAS (menors no acompanyats) a Espanya. Des d’una perspectiva legal, l’actual situació enfronta vells problemes amb noves normes, que no milloren les condicions d’aquest menors. La normativa vigent presenta un marc amb dèficits en els mecanismes d’integració, que presenta més problemes que no solucions. En aquestes situacions les sentències sovint són contradictòries i els responsables tenen criteris diversos, sense obviar que els interessos de l’administració són que siguin majors d’edat per poder expulsar-los.

Les últimes ponències van fer referència a la situació catalana. Segons Albert Parés, ens trobem amb una gran discriminació cap als menors no acompanyats d’origen africà, i amb una enorme vulneració dels drets d’aquests nens i nenes. De fet la mateixa normativa ja es discriminatòria i poc protectora amb aquests. També, el problema es presenta quan ens trobem amb processos judicials que s’allarguen en el temps, i la feina més dura amb la que es troben els treballadors relacionats amb aquesta temàtica és la de fer entendre als menors aquest procés de sentencia.

Des d’una visió més propera i diària d’aquests fets, l’educadora Núria Empez, va fer referència a les dificultats educatives i socials que sofreixen aquests nois, per la dificultat d’obtenir permisos de residencia i de treball. Ressalta la problemàtica que tant sols fan xarxa entre ells, de forma que quan surten dels centres als 18 anys es troben sols sense cap mena d’amistats fora del seu àmbit més pròxim. El treball amb les famílies d’origen és molt difícil i els programes de retorn voluntari tenen un gran efecte pervers.

Finalment, es van afirmar les necessitats de fer un treball individualitzat i personal amb els menors, de caràcter longitudinal i transnacional; sense deixar de banda la responsabilitat dels estats en la regulació de la legislació. Per concloure l’acte, es va  obrir el debat al públic perquè també hi participés.

En síntesi, respecte a aquesta problemàtica, queda un llarg camí per recórrer, on sembla que gairebé tot estigui per fer, ja que no es un tema que hagi provocat alarma social; i en conseqüència ha quedat invisibilitzat.

Gràcies a la col·laboració de Boca Ràdio, podeu sentir el debat sencer i descarregar-vos l’àudio en el següent enllaç.

La entrada #NOTICIA: La realitat invisibilitzada dels menors a les fronteres se publicó primero en SOS Racisme.