La entrada #COMUNICAT: El nostre suport contra la “Llei Mordassa” se publicó primero en SOS Racisme.

Aquell dia l’A. s’havia llevat d’hora per anar a la platja de la Barceloneta. Matinava sovint amb la inquietud de sentir el tacte de la sorra sota els peus, d’escoltar la remor de les onades i de traslladar-se en un tancar d’ulls a la costa senegalesa, on va néixer. Les sis del matí era l’hora de pau ideal per asseure’s davant del mar i iniciar el seu particular recés…

-No te muevas.
Resseguint amb la mirada la porra que li havien posat damunt l’espatlla ho va veure clar: eren policies, uns cinc, però sense uniforme, vestits de paisà. Sense donar-li temps a reconèixe’ls, un dels policies li va ruixar la cara amb un esprai picant.
– ¿Dónde está el móvil?
– ¿Qué móvil? Yo no he robado ningún móvil.
Acte seguit, li van ploure uns quants cops al cap. Els policies també van treure-li les sabates i les van llençar al mar. Van buidar-li les butxaques i van quedar-se amb totes les seves pertinences: NIE espanyol, DNI senegalès i cent euros, els seus estalvis. No van trobar el presumpte mòbil robat. El van deixar abatut a la sorra de la platja i van marxar per on havien vingut.
Després, unes persones que passejaven per allà van ajudar-lo a rentar-se la cara sota la dutxa de la platja.
– ¿Por dónde se fueron los polícias?
– Hacia allí, chico. Ten cuidado.
Estaven xerrant tranquil·lament al costat del cotxe patrulla. Va atansar-s’hi amb educació:
– Por favor, ¿podrían devolverme mis cosas?
– No vamos a devolvértelas. Vete inmediatamente o te detendremos por el robo de un Iphone 5.
– Yo no he robado ningún móvil. ¡Necesito mis cosas!
– Está bien, quedas detenido por robo. Acompáñanos a comisaría.
 
Capítol 2: Descalç a comissaria
Va passar dos dies tancat a comissaria per un delicte que no havia comès. Descalç. Quan el van deixar en llibertat, va tornar a insistir-hi:
– Por favor, ¿podrían devolverme mis cosas?
La resposta: no. Tant bon punt va trepitjar el carrer va anar a posar una denúncia pel tracte rebut i per la falsa acusació de robatori. Més tard, va decidir anar a SOS Racisme Catalunya per explicar-los què havia passat i per demanar consell. El Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) va decidir assumir el cas i va designar un advocat per representar l’A. al jutjat.
 
Capítol 3: La noia americana
La denúncia interposada contra l’A. deia que la detenció s’havia efectuat en el mateix moment del robatori i que el mòbil havia estat interceptat i retornat a la propietària a l’instant. La presumpta víctima era una noia estrangera que estava de vacances. SOS Racisme va intentar posar-se en contacte amb aquesta noia a través del número de telèfon que constava a la denúncia que suposadament va interposar ella la nit del robatori.
-Hola, bon dia, truquem de SOS Racisme. Que podríem parlar amb la senyora G.?
– Está llamando a la Policía. No conozco a ninguna chica americana con ese nombre.
I la interlocutora va penjar. SOS Racisme en ningun moment havia mencionat la nacionalitat de la noia. La sospita que la denúncia era falsa va anar creixent i la investigació va seguir ferma. Van aconseguir donar amb la noia americana.
– I was on holidays in Barcelona. My mobile phone was stolen one night while I was on the beach. But when I got to the Police station the policemen said me they had not been able to find neither the thief nor my mobile phone.
[Estava de vacances a Barcelona. Em van robar el mòbil una nit mentre estava a la platja. Però quan vaig arribar a la comissaria els policies em van dir que no havien pogut trobar ni el lladre ni el meu mòbil.]
La declaració de G. entrava clarament en contradicció amb la denúncia interposada contra l’A. en què, com ja hem dit, es deia que la detenció havia estat in fraganti i que el mòbil havia estat retornat a la propietària al moment. A més, casualment, la denúncia de la jove havia anat a parar a un jutjat diferent del que portava el cas de l’A. i s’havia acabat arxivant per manca d’autor conegut, tal com va explicar ella mateixa a SOS Racisme.
 
Capítol 4: Una fugida cap endavant
“No es la primera vez que la policía me molesta. Me han parado muchas veces por la calle e incluso he tenido problemas legales con los policías. De hecho, después de que pasara esto, la policía cuando me encontraba por la calle me seguía molestando. Tengo miedo de seguir viviendo en Barcelona. Ya no quiero estar aquí. Ahora estoy en Francia, trabajando, decepcionado de cómo me han ido las cosas por aquí. Allí estoy más tranquilo.”
Gràcies a tots aquests descobriments, el judici per robatori es va suspendre i s’ha iniciat una investigació dels fets a través del mateix jutjat. A més de SOS Racisme, la fiscalia de Delictes d’Odi i Discriminació de Barcelona també s’ha personat a la causa.
 
Inversemblant, però cert.
Amb la mateixa cara de sorpresa que feu un cop llegida aquesta història es van quedar els advocats de SOS Racisme quan van escoltar-la per primera vegada. Però la seva expressió facial va tombar cap a la indignació quan van reunir les proves suficients per evidenciar que la policia mentia i que aquella denúncia interposada contra l’A. era evidentment falsa. “El quid del cas que ens ocupa és que, a banda d’agredir físicament l’A. sense identificar-se i de robar-li amb violència les seves pertinences, els cinc agents no uniformats efectuen una detenció prepotent i il·legal, moguts clarament per una sèrie de prejudicis racistes”, valora Josep Granados, advocat de SOS Racisme Catalunya. I afegeix:

“Posteriorment, es veuen obligats a justificar-se i dediquen energies a una mentida, a una denúncia falsa, per tal d’argumentar la detenció però també amb la diàfana intenció de castigar i criminalitzar la persona immigrada”.

L’objectiu de #RelatsReals és informar i sensibilitzar, difonent casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la víctima per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals. El text és de Mònica López Mas.

La entrada #RELATSREALS: Descalçat per un muntatge policial se publicó primero en SOS Racisme.