L’emergència sanitària ocasionada pel Covid-19 ens ha posat en la tessitura d’haver d’actuar ràpid. I altre cop les mesures adoptades en un moment de crisi s’han planificat sobre la base d’estructures racistes que denunciem de fa molts anys. No és casualitat que els plans de precaució i els relats mediàtics sobre la pandèmia tinguin un biaix racista. El racisme és estructural. Hem vist com s’ha criminalitzat i agredit la població xinesa perquè se l’ha identificat com a causant del virus (vegeu, a tall d’exemple, Donald Trump parlant contínuament del “virus xinès”). Els mitjans de comunicació han contribuït a racialitzar el virus, i en un clima de por i incertesa aquestes situacions no es condemnen amb la contundència que s’esperaria dels poders públics.

Integrants de la població xinesa, com a resposta, han engegat una campanya anomenada I’m not a virus. La campanya, des d’una perspectiva comunicativa, és potent, però indigna que cada vegada els col·lectius racialitzats haguem de sortir a desmentir l’evidència.

L’altra cara de la moneda del racisme la veiem després que diverses associacions xineses hagin donat material sanitari com a gest altruista en llocs com Manresa. El ressò que es dona a aquests casos, en forma de bonisme civilitzador, perpetua la idea que quan es fan actes heroics, i només en aquests casos, sí que podem començar a considerar les persones racialitzades com a conciutadanes.

També és alarmant el cas d’Haro (la Rioja), on es va assenyalar la població gitana com a responsable de la propagació del virus, perpetuant així les connotacions negatives que històricament té assignades aquesta comunitat, que legitimen el racisme institucional, que en aquest cas es va manifestar amb les vigilàncies selectives de la Guàrdia Civil als barris on hi ha una majoria de població gitana.

Aquestes dinàmiques perpetuen la concepció col·lectiva del ser i el no ser, del nosaltres i els altres. Diferencien, classifiquen i ens mostren com el discurs polític i mediàtic normalitza el racisme i la xenofòbia.

I encara una altra evidència d’aquest racisme institucional:  en l’actual situació d’alarma, no s’ha plantejat el tancament de tots els CIE (i els que han tancat ho han fet tard), obviant les recomanacions sanitàries aplicades per a la resta de la població. S’està vulnerant el dret a la salut de les persones preses, que recordem que són víctimes del sistema racista (travessat per la llei d’estrangeria), només perquè es troben en situació administrativa irregular. També la paralització dels procediments d’estrangeria afecta les vides i els projectes vitals d’una manera molt sagnant.

El que acaba passant és que el sistema, en situacions d’alarma, du a terme actuacions racistes amb una clara impunitat. Ho veiem també quan, aprofitant les actuacions de control de l’epidèmia, estan augmentant les identificacions racistes per perfil ètnic a l’espai públic. La dura situació d’exepcionalitat que vivim no pot ser l’excusa perfecta per retallar drets, reproduir el racisme institucional i donar ales als discursos d’odi, sovint massa habituals. En temps de pandèmia, combatem també el racisme!

*Aquest article fou escrit per Susan Kalunge, afrofeminista, activista i mebre del Consell de SOS Racisme, i publicat originalment al Diari Ara el 21/03/2020, amb motiu del Dia Internacional per l’Eradicació de la Discriminació Racial.

La entrada El racisme, l’altra pandèmia se publicó primero en SOS Racisme.

El pasado mes de mayo, la Fiscalía General del Estado hizo pública la circular 7/2019, sobre pautas para interpretar los delitos de odio tipificados en el artículo 510 del Código Penal, en la que busca solucionar los principales problemas que en la práctica ha afrontado dicha fiscalía en la aplicación del referido artículo, estableciendo parámetros interpretativos que deberán guiar a todas las representaciones de la fiscalía cuando estén frente a hechos que podrían considerarse como delitos de odio.
Aunque la circular era necesaria, algunas partes de su contenido han generado incertidumbre y polémica. Una de estas es que, al describir quién puede ser víctima de los delitos de odio, se establece como ejemplo que “una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.”
¿Eso significa que nazis o neonazis pueden ser víctimas de delitos de odio cuando históricamente han sido justamente los perpetradores de esos delitos? Para la fiscalía la respuesta es sí, debido a que el Código Penal incluye a la “ideología” como una de las categorías protegidas en el referido artículo 510.
 
La ideología, protegida
Por chocante que eso sea, es cierto que el Código Penal incluye como colectivos protegidos no solo a los históricamente discriminados por razones étnicas, raciales, de género o religión (no incluye expresamente “color”, “origen nacional” o “condición social”); sino también a otros en razón de su “ideología” o “situación familiar”. De hecho, estas dos categorías solo están incluidas en el Código Penal español; no se encuentran previstas en la Constitución, ni en el Convenio Europeo de Derechos Humanos o su Protocolo 12, ni en alguno de los tratados de derechos humanos de Naciones Unidas. La inclusión de la ideología como categoría protegida de discriminación es una aportación del legislador español, no necesariamente plausible por el muy diverso contenido que se le puede dar.

“El ejemplo de la circular es desafortunado, pero el problema de fondo está en el mismo Código Penal”

Así, parece que el problema de fondo no es de la fiscalía, sino del mismo Código Penal. En lo que no hay duda, es que el ejemplo que escogió la fiscalía para establecer quién puede ser víctima de los delitos de odio es muy poco afortunado, cuando bien pudo poner énfasis en colectivos históricamente discriminados.
Ahora bien, ese desafortunado ejemplo se debe tomar en su justa dimensión. En primer lugar, porque no significa que eso sea una regla general, esto es, no se presume desde ahora que todo nazi es víctima de delitos de odio, sino solo que por su “ideología” podrían llegar a serlo de acreditarse otros estrictos elementos y contextos. En segundo lugar, que lo que dice la circular vincula a la fiscalía, no así a jueces, magistrados, organizaciones y juristas en general. Y, en tercer lugar, que la propia fiscalía, en esa circular, al establecer las formas en las que se puede establecer quién es el autor del delito, pide que se tome especialmente en cuenta la “pertenencia de las personas a grupos de ideología neonazi”. Es decir, que manifiestamente les sigue ubicando como un claro ejemplo de quiénes han sido y son perpetradores de los delitos de odio.
Documentos como la circular 7/2019 no deben entenderse por algunas de sus partes de manera aislada, ni más allá de su estricta naturaleza jurídica. Esta circular tiene muchos otros problemas en los que aquí no puedo profundizar, pero que, en idéntico sentido, hacen evidente que los delitos de odio en España requieren aún de muchos análisis y precisiones; especialmente si de verdad queremos tomarnos en serio el poner fin a todas las formas de discriminación.

La entrada ¿Nazis víctimas de delitos de odio? se publicó primero en SOS Racisme.

El II Pla de Drets Humans del govern espanyol podria començar per tancar els CIEs

No se li escapa a ningú que la sola idea de privar una persona de la llibertat de moviments sense que hagi comès cap delicte és una vulneració dels drets humans, com ha denunciat el Síndic de Greuges, el Defensor del Poble i moltes associacions, ONG i col·lectius com ara Tanquem els CIEs o SOS Racisme, entre d’altres. A més, en aquests centres les condicions materials i personals no són les idònies. Als CIE hi trobem personal no format en matèria penitenciària, els centres no disposen dels protocols d’actuació pertinents ni dels mecanismes per a la protecció dels drets humans, hi manquen protocols sanitaris, no s’hi garanteix el dret a la comunicació entre les persones retingudes i les seves famílies (com es garanteix a les presons), i hi falten mecanismes de transparència que trenquin la total opacitat (són reiterades les denegacions de visita a les ONG i a càrrecs públics que puguin fer un seguiment dels casos i de la situació). És a dir, són una presó sense ser-ho. Més ben dit, en una presó les condicions materials de vida de les persones serien millors, cosa que encara és més greu. No cal anar-se’n tan lluny per veure que aquí tenim el nostre propi Guantánamo.
Fa uns dies la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, deia que Pedro Sánchez aprovaria el II Pla de Drets Humans (el primer el va aprovar Zapatero). Farien bé de començar per tancar els CIE, que són una vulneració flagrant i sistemàtica dels drets humans. O potser podrien començar per explicar per quin motiu van denegar el visat al germà de l’Idrissa, de tal manera que no va poder venir a Barcelona a l’estrena del documental ‘Idrissa. Crònica d’una mort qualsevol’, que Metromuster ha estrenat aquest any sobre el seu germà, mort la nit de Reis al CIE de la Zona Franca l’any 2012. Perquè d’això se’n diu violència racista institucional, i és intolerable que un estat que es diu democràtic i que és membre del Consell de Seguretat de l’ONU actuï així. És per això que tancarem els CIE, per l’Idrissa, la Samba Martine i tantes altres víctimes de les polítiques racistes de l’estat espanyol i l’Europa fortalesa.

La entrada No normalitzem els CIE se publicó primero en SOS Racisme.

Hem de posicionar-nos clarament contra les violències masclistes i contra els discursos racistes

La entrada Estigmatitzant els ‘menes’ se publicó primero en SOS Racisme.

Les persones d’ètnia gitana són les que pateixen més detencions per perfil ètnic

La entrada Dones el perfil que vol el racisme! se publicó primero en SOS Racisme.

Si pensem en racisme potser el primer que ens ve al cap són els excessos policials als Estats Units contra la població afroamericana, el discurs xenòfob de Trump o l’augment de l’extrema dreta a Europa, per exemple. Però som conscients del que passa a casa nostra? Es coneixen els racismes quotidians que patim les persones racialitzades que vivim a Catalunya?

La resposta malauradament és negativa. No se sap o no interessa. Si el problema és el desconeixement, hem de visibilitzar-lo; si el que passa és que no interessa, hem d’aconseguir que entri a l’agenda pública a través de la incidència política.

Són situacions quotidianes que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixes les identifiquem com a tal. Les hem naturalitzat, ens hem resignat a suportar-les des de ben petites.

Els racismes que patim són molts i molt variats. Són situacions quotidianes que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixes les identifiquem com a tal. Les hem naturalitzat, ens hem resignat a suportar-les des de ben petites.

La naturalització del racisme és quasi bé un mecanisme de defensa. Tenim la percepció que tot i que alcem la veu no serem escoltades i, alhora, desconfiem de les administracions públiques. Dia rere dia veiem com la inacció política davant el racisme fa que les discriminacions quedin en la impunitat més absoluta.

I seguim callant. Seguim sortejant els racismes, els hi traiem importància, pensem que “no ens tornarà a passar”. Però la meva experiència de trenta anys com a dona racialitzada a Catalunya em diu que sí, que sempre torna a passar. Tornarem a sentir comentaris racistes amb tota la bona entonació del món i sovint provinents de persones que s’autodenominen com a no-racistes. I, a sobre, esperaran de nosaltres que els aguantem estoicament perquè si ens rebel·lem i contestem serem titllades d’exagerades que ho mal interpretem tot.

Potser haurem d’escoltar novament la famosa frase de “jo no sóc racista, però…”, potser notarem mirades de desconfiança en l’espai públic, potser en una entrevista de feina no passarem el filtre per què el nostre nom no és Anna o Marc i la nostra foto està ennegrida i, per això, “no donem amb el perfil”. Potser haurem de dir a una amiga que truqui per nosaltres per llogar un pis, perquè així la immobiliària no detectarà el nostre accent “raro”. Potser serem la única persona del nostre grup d’amics que no entri a la discoteca, potser ens pararan al metro i ens demanaran la documentació pel nostre color de pell. Potser haurem d’explicar tot el nostre arbre genealògic i justificar el nostre origen fins i tot a persones que acabem de conèixer.

Quan em fan la pregunta sempre penso el mateix: “Fins quan insistiran aquesta vegada? N’hi haurà prou amb la primera resposta?

En el meu cas, crec que és la pregunta que més cops m’han fet a la vida. No em molesta la pregunta en sí mateixa, sinó que quan no respons el que se suposa que hauries de respondre s’entra en un espiral de preguntes que s’allarga fins l’infinit. Quan em fan la pregunta sempre penso el mateix: “Fins quan insistiran aquesta vegada? N’hi haurà prou amb la primera resposta? O seguiran insistint?”

Si algú em pregunta d’on sóc, la meva resposta és “d’aquí”, ja que vaig néixer a Barcelona. Però molts cops la persona em repregunta: “Sí, sí, però d’on ets realment?”. I jo, insisteixo: “Sóc de Barcelona”. “Però… I els teus pares?”. I finalment, responc: “El meu pare és de Kènia i la meva mare és catalana”. I la cara de la persona canvia com alleujada per haver descobert què fallava en les meves respostes inicials.

M’encanta haver nascut en una família formada per una parella mixta i no tinc cap problema en explicar-ho. Però penso que respondre “sóc d’aquí”, d’entrada, hauria de ser suficient. No ens feu sentir obligades a justificar-nos per verbalitzar que som persones catalanes no blanques.

Si ets persona racialitzada, saps de què parlo; si ets persona blanca, potser penses que exagero. Però et diré que no conec cap persona racialitzada que no hagi patit almenys un episodi de racisme a la seva vida.

La nostra societat és racista i una part de les persones que vivim en ella en patim les conseqüències. El problema és que no ho volem reconèixer. Ens fa mal com a societat. És més fàcil mirar cap a una altra banda. Però així no avançarem i el racisme no desapareixerà. El primer pas per combatre’l i eradicar-lo és admetre que existeix.

El problema és que no ho volem reconèixer. Ens fa mal com a societat. És més fàcil mirar cap a una altra banda. Però així no avançarem i el racisme no desapareixerà

Cal que cadascú faci un treball de revisió per detectar els racismes que reprodueix a la seva vida quotidiana. Aquesta revisió també passa per reconèixer el racisme institucional i exigir a les nostres institucions que treballin més decididament per combatre’l. Al mateix temps, necessitem més persones blanques aliades que s’impliquin en la nostra lluita, que es posin les ulleres antiracistes i revisin el seu privilegi blanc per ser-ne conscients i utilitzar-lo per ajudar les persones que no el tenim. Si no aconseguim acabar amb aquesta xacra, no tindrem mai una societat igualitària.

La entrada “Racismes invisibilitzats a casa nostra: parlem-ne” se publicó primero en SOS Racisme.

Què passa i què està fallant?

Aquest darrer any, el 2017, el servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme (SAiD) de SOS Racisme va atendre 485 persones. De les quals, 327 era la primera vegada que s’adreçaven a SOS Racisme, la resta, 158 eren casos gestionats des d’anys anteriors.

Però malauradament aquests casos que arriben a ser denunciats només són la punta de l’iceberg. Hi ha molts casos que queden en silenci perquè les persones racialitzades hem après a conviure amb un percentatge de racisme que sembla que és “el que ens ha tocat viure” i perquè hi ha una clara desconfiança en el sistema judicial i això provoca que molts casos no es denunciïn. Les institucions públiques ens han fallat massa vegades.

Ens fallen quan no desenvolupen el marc normatiu per a protegir les víctimes i el que provoca és indefensió i impunitat – com passa en els casos de denegació d’accés per part de personal de seguretat privada als local d’oci nocturn ja que en molts municipis, com a Barcelona, el reglament no està desenvolupat i això comporta que la sanció sigui inexistent –.

També ens fallen quan no realitzen més accions de sensibilització i prevenció – tant per la ciutadania com pels treballadors i treballadores públiques –. Crida l’atenció que des de fa anys SOS Racisme assenyala aquesta mancança dins l’estat del racisme a Catalunya.

Les persones racialitzades patim, en el nostre dia a dia, el racisme que moltes vegades no arriba a ser denunciat. Un racisme invisibilitzat per les institucions i que potser no apareixerà a les portades de diaris ni serà trending topic a les xarxes socials, però és un fet que trastoca poc o molt la nostra vida, i hem hagut d’aprendre a “suportar” i fer com si res. Aprenem a resignar-nos.

Recordo que el meu pare em deia de petita: “Has de treballar el doble que la resta, has de ser la millor perquè ets diferent” i de petita no sabia ben bé perquè ho deia, qui era la resta ni què significava, però aquella frase se’m va quedar gravada i m‘ha acompanyat sempre.

Quan vaig ser més gran vaig adonar-me que el que em volia dir és que el meu color de pell podria significar un handicap en el meu desenvolupament personal i professional i que havia de ser-ne conscient.

El més greu de tot és que el meu no és un cas aïllat. Parlant amb altres persones racialitzades aquest tipus de consells o altres experiències personals semblants són habituals: com les vivències que sovint s’expliquen a les “polifes” – la polifacètica antiracista és un espai obert de trobada on poder compartir, debatre i reflexionar sobre temàtica antiracista – ens adonem que hem viscut vivències molt similars.

És part de la nostra experiència al llarg de la vida com a persones racialitzades.

Som conscients que podem patir situacions, discriminacions, atacs i insults racistes, mirades de desconfiança o que no s’asseguin al teu costat al metro, que si deixes una bossa al metro pensin que ets un/a terrorista, discriminacions a les entrevistes de treball, acudits i “brometes” sobre el teu color de pell, la dificultat de llogar un pis pel teu origen, que la policia et pari al metro i et demani la documentació pel teu perfil ètnic, la insistent pregunta sobre el teu origen, la denegació de l’entrada als locals d’oci nocturn, etc.

I què fem amb això?- vaig pensar.

En el meu cas, jo em vaig fer activista. Perquè he patit racisme a la meva vida i no vull que cap persona n’hagi de patir. Vaig entendre que havia d’assumir un paper actiu si volia que les coses canviessin i aquesta era la manera de contribuir, de posar el meu granet de sorra perquè el racisme no tingués cabuda a la nostra societat. I vaig trobar molta gent que tenia ganes de fer el mateix que jo.

Em vaig fer activista perquè he patit racisme i no ho vaig verbalitzar fins fa poc. Segurament no ho he explicat ni a algunes de les persones blanques més properes a mi. I per què? Perquè sovint pensem que no ho entendran, que té poca importància, que és una tonteria, que no val la pena lluitar-hi en contra…. Però si la té. I molta.

Què està canviant?

La bona notícia és que hi ha motius per l’esperança. Les persones racialitzades ens estem organitzant per combatre el racisme. Estan sorgint moltes iniciatives diverses que denuncien el racisme que patim des de diverses perspectives i àmbits d’actuació: des del món de la cultura, des del feminisme, des del món social, des de la política, etc.

Hem d’empoderar-nos. És l’única solució. Hem de ser conscients dels nostres drets i de les eines que tenim al nostre abast per a defensar-nos. I també hem de fer còmplice a la població blanca. Perquè necessitem que facin la nostra lluita com a seva. És una lluita que hem de plantejar com a societat i com una qüestió de justícia social.

I ja per acabar, m’agradaria posar de relleu el treball i la dedicació que fan les activistes i la societat civil en la lluita contra aquesta xacra. Són moltes les persones que dediquen part del seu temps i les seves ganes de construir un món una mica millor i en aquesta data assenyalada, com és el dia Internacional per l’Eliminació de la discriminació racial, m’agrada recordar el treball incansable i diari de tantes i tantes persones.

Salut i lluita!

La entrada Discriminació racista: què passa, què falla i què està canviant? se publicó primero en SOS Racisme.