Si fa poc més de 100 anys els espanyols i altres europeus arribaven a les costes d’Iberoamèrica i a les del nord d’Àfrica, ara són els iberoamericans i els africans els qui arriben a les costes d’Espanya i d’Europa, fugint de la situació política i/o de les penúries econòmiques que sofreixen als seus respectius països. Per molts d’ells, Europa és l’aparador dels somnis del liberalisme: diners, consum i llibertat.
Quan, fins fa pocs anys, Europa necessitava mà d’obra barata, no s’imposava cap impediment burocràtic a l’immigrant per treballar i viatjar lliurament pel vell continent. Però aquesta situació ha canviat radicalment. Les necessitats econòmiques d’Europa són ben diferents, i actualment és gairebé impossible el fet d’emigrar-hi legalment.
A Espanya, la Llei orgànica 4/2000, anomenada comunament Llei d’estrangeria, imposa unes duríssimes restriccions a l’estranger extracomunitari que hi desitja treballar i/o residir.
Per als immigrants extracomunitaris, l’única solució possible davant d’aquesta realitat és emigrar de manera clandestina. Mitjançant pateres o com a polissons en diferents mitjans de transport, i a través de xarxes mafioses de tràfic d’immigrants, els pocs que aconssegueixen arribar a Espanya han de fer front a un futur incert, tant pel que fa a la seva situació laboral com a les seves condicions de vida. i a la situació legal.
Però els impediments són encara molt pitjors quan es tracta de regularitzar la seva situació. Degut a la restrictiva legislació espanyola en matèria d’estrangeria, és gairebé impossible obtenir un permís de treball i, per tant, de residència -ja que per obtenir-lo cal estar en situació regular-.
Per tant, les úniques vies a què poden accedir per poder regularitzar-se són els processos especials de regularització o bé els contingents o “cupos” destinats a emigrar a Espanya per via legal. El sistema de contingents origina, alhora, un cercle viciós, ja que les poques places destinades a emigrar a Espanya per via legal es destinen a legalitzar la situació d’alguns dels immigrants que ja són aquí des de fa mesos, fins i tot anys, i que en el seu moment van emigrar irregularment.
Aquest fet provoca, per tant, la impossibilitat d’emigrar a Espanya per la via legal.
Les persones immigrades que no poden regularitzar la seva situació viuen amb una constant por que la policia els detecti i els obri un expedient d’expulsió. Com que els és gairebé impossible treballar amb contracte ho fan sense i en pèssimes condicions, arribant en molts casos a ser sobreexplotats.
A més, legalment no tenen gairebé cap dret, ja que la llei d’Estrangeria, que suposadament hauria de regular els seus deures i els seus drets, en realitat no deixa de ser una llei purament administrativa que tan sols regula l’entrada i l’estada a Espanya, però no els drets i les llibertats dels immigrants.
Per tant, la integració social és molt dificultosa i a més a més la percepció que la societat té d’ells està condicionada per aquests fets.
Però, tot i que pugui semblar una paradoxa, aquests són els immigrants més afortunats, ja que la major part de vegades els immigrants clandestins són localitzats per la guàrdia civil i són retornats al lloc de partida, havent perdut així les esperances i els diners gastats en les xarxes il.legals. Per altre banda, són tancats en Centres d’Internament per a estrangers -contínuament denunciats desde S.O.S. Racisme- en espera de ser expulsats.
Però els més desafortunats, els que mai podran veure realitzats els seus somnis, són el gran nombre que perd la vida en les aigües de l’Estret.

Les “pateres”

El principal recurs per creuar l’Estret de Gibraltar són les pateres, embarcacions de tan sols 5 metres de longitud, en què els immigrants viatgen apilats, arribant en alguns casos a ser fins a 30 per patera. Degut a la diferència de temperatura i a la densitat -salinitat- entre l’Oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani, a l’Estret es creen corrents en 12 direccions diferents, fet que converteix els escassos 14 Km. que separen Espanya del Marroc en una trampa mortal. Se sap de travesses que han durat fins a 24 hores. Cada vegada les condicions són més perilloses i humiliants, alhora que augmenta el nombre de menors d’edat que s’embarquen per creuar l’Estret. Les pateres surten de diferents poblacions marroquines (Kenitra, Larache, Tanger, Nador…) i espanyoles (Ceuta i Melilla) i ariben a diferents ports espanyols (Tarifa, Algeciras, Barbate…).
Cada any augmenta el ja elevat nombre de morts i desapareguts a les aigües de l’Estret.

L’estat dels controls fronterers

A mesura que s’afiança la Unió Europea -que finança la impermeabilització de la frontera sud espanyola per evitar la lliure circulació de persones dins el territori europeu-, les mesures policials i administratives cada cop són més dures, tant a les fronteres del sud -patrulleres, helicòpters, control de la guàrdia civil a les platges, etc-, on hi ha més de cinquanta punts de desembarcament de pateres, com als aeroports, sobretot el de Barajas, on s’està implantant el control a peu d’avió.
El sistema d’informació Schengen, S.I.S., conté alhora dades d’aquelles persones implicades en delictes i també dels immigrants refusades en d’altres països europeus per no complir requisits administratius. Però tot i les fronteres electròniques, les barreres intel.ligents i els sistemes informàtics generalitzats a partir de l’Acord europeu de Schengen, la immigració clandestina no es pot evitar.

Les xarxes mafioses de tràfic d’immigrants

Les xarxes de tràfic d’immigrants, cada cop més organitzades, més riques i més fortes, es troben situades tant en els països d’origen de la migració com en els receptors.
Els traficants poden arribar a cobrar milions de pessetes per realitzar un viatge clandestí -pateres, vaixells, furgonetes, camions, etc- cap a Europa.
Però l’oferta de les xarxes no acaba aquí: també proporcionen als immigrants ofertes de treball falses, documents falsos per entrar en els contingents anuals per tal de legalitzar la seva situació, i moltes d’altres promeses que mai no arriben a fer-se realitat.
Cada any es desarticulen un nombre elevat d’aquestes xarxes, però tot i així, el problema sembla no tenir fi. Sens dubte, el racisme institucional que exerceix l’Estat mitjançant l’aplicació de la llei d’Estrangeria no fa sinó propiciar-ne la seva existència.

Per acabar amb aquesta situació, des de SOS Racisme Catalunya proposem

Al Govern espanyol
La immediata derogació de la Llei orgànica 4/2000 (llei d’Estrangeria), per ser una llei amb un enfocament policial, que té com a objectius el control de l’estada temporal i el control de fluxos.
La llei d’Estrangeria sembla basada en la convicció que, dificultant l’estada als immigrants no comunitaris, es produirà un efecte dissuasiu que ajudarà a ordenar els fluxos d’immigració. Això és erroni. La precarietat i la manca de drets i oportunitats no influeixen en determinar l’envergadura dels fluxos, sinó que només porten a la marginació dels qui ja són a Europa, i a les penoses dificultats, fins i tot la mort, amb què topen els qui intenten emigrar-hi.
Als mitjans de comunicació
Que recolzin la campanya promoguda des de SOS Racisme per tal de difondre a l’opinió pública la situació que pateixen els estrangers no comunitaris que volen emigrar a Europa, denunciant alhora l’existència de l’actual llei d’Estrangeria.
A les associacions de Catalunya
Que recolzin la campanya difonent els tríptics, els cartells, enllaçant la seva web amb la de SOS Racisme, i mitjançant qualsevol altra iniciativa que ajudi a difondre els objectius de la campanya.
I a tu, ciutadà o ciutadana d’aquest país
Que donis a conèixer els objectius de la campanya al teu entorn més immediat, que ens ajudis a difondre el material de campanya i que recolzis la nostra associació, SOS Racisme, fent-te soci/a, trucant al 902 32 31 32.

La entrada Prou morts a les aigües de l'Estret se publicó primero en SOS Racisme.

“Somos Sólo Mercancía”

Encontramos en Tánger a dos personas totalmente en estado de shock por la muerte esta noche de mujeres, niños y hombres del áfrica subsahariana en una patera que salió a veinte kilómetros de esta ciudad. Uno de ellos había intentando formar parte de la expedición pero el dinero para el viaje no había llegado a tiempo, “iban a enviarme desde mi país de origen una parte del dinero del viaje y mi familia en Europa otra. Ahora no salen muchas pateras, el año pasado por estas fechas había muchos viajes preparados, pero este año no tenemos demasiadas opciones. Llevo aquí en Marruecos dos años y estoy desesperado. Jamás podré volver atrás, son ya varios años de camino y es totalmente imposible. Sólo existe la opción de seguir adelante aunque ésta sea el suicidio. Marruecos es la muerte lenta, desapareces como persona, te destruye el camino y el sufrimiento”, declara D., que prefiere esconder su nombre y nacionalidad y al que muchas veces hemos encontrado pidiendo caridad en las calles de Tánger. Su hermano está en España y a través de nosotros se comunican, las noticias que llegan del otro lado no son muy alentadoras, el estado español cada vez pone las cosas más difíciles pero para D. siempre será mejor que el infierno que vive en esta espera.
Nuestro segundo compañero no sabe aún si ha perdido a un familiar en el naufragio. Está nervioso, rabioso, enfadado, a momentos llora y a otros grita. L. también quiere esconder su identidad “en realidad desde que salí de mi país nunca me han considerado una persona, jamás, así que porqué a veces me preguntais mi nombre o mi nacionalidad. Sólo soy un negro, un moreno joputa como me decía la guardia civil una vez que me deportó, una mercancía con la que todos ganan dinero”. L. lleva mucho tiempo en el camino, tres años, salió de su país por problemas étnicos y religiosos, es licenciado en ciencias políticas y está muy interesado en seguir las nuevas políticas migratorias de la unión europea. Desde que le conocemos siempre nos pide documentación, textos de leyes de extranjería. algo que le haga salir de esta locura, que le pueda explicar porqué le está pasando todo esto.
“Los inmigrantes somos una mercancía, para Marruecos, para Europa y los muertos ahora son la mercancía de los periodistas y de las Ongs. para ganar dinero. Ahora todo el mundo está preguntando qué pasa con estos pobres negros. Jamás, jamás, hemos recibido ayuda aquí de una organización, jamás, sólo hacen su política para ganar el dinero que va a llegar de Europa. Así que rogamos a estos mercaderes de muerte, a estas Ongs. de despacho que guarden silencio por respeto a nuestros hermanos muertos y nos dejen tranquilos. Siempre con sus demandas, con su salir por todos lados hablando en nuestro nombre, con sus consignas de salvadores, sólo nos hacen la vida más difícil.” En este momento L. se rompe totalmente. Está perdido, se pregunta qué va a pasar con los muertos, es decir quién va a enterrarles, porque será posiblemente la caridad de la iglesia la que se pueda hacer cargo, como pasa siempre. Qué va a pasar con los vivos, porque serán posiblemente deportados a la frontera con Argelia, a Oujda, a tierra de nadie, después del trauma psicológico que han tenido que soportar. Cuándo L. podrá saber si su familiar está vivo o muerto, porque no tiene ni el derecho a preguntar. Cuándo las familias en el país de origen podrán saber que sus hijos, hermanos, primos han muerto.
Muchas preguntas que nos hacemos juntos en este momento de reflexión y a las que les encontraremos una respuesta o una solución como tantas otras veces.
D. comienza a hablar de las mujeres, de los bebés muertos y le duele el corazón al hacerlo. “Las mujeres sufren mucho más, son las más débiles y no tienen opciones. Los embarazos llegan a pesar de que ellas no quieren. No tenemos a veces acceso ni a la comida, cómo vamos a tener acceso a los métodos anticonceptivos. Y para la mujer el cuerpo es su única salida para poder hacer el camino, para poder cruzar, para romper esta frontera y conseguir su sueño sólo tiene su cuerpo y eso es lo que utiliza. Cruzar con un bebé es mucho más difícil, muchas mujeres intentan abortar y mueren, no hay sitios, no hay condiciones. Pero vivir con un bebé en Marruecos es la muerte, aquí estos niños no existen, no tienen ningún derecho. Algunos tienen ya seis o siete años, las madres nunca podrán hacer el camino hacia atrás, han nacido en el camino y no existen para ningún país.”
Hacemos una parada, un silencio y recordamos una pequeña guineana que nos contaba que para pasar un control de frontera las mujeres deben, delante de la policía, quedarse en bragas y en sujetador, dejarse hacer, y así pasan la frontera o  se evitan deportaciones. La niña de cinco años, que ha nacido y pasado toda su vida en el camino, había recibido estas enseñanzas de su madre y de otras mujeres del grupo. Por eso también nuestras carnes se abren cuando dicen que las mujeres se embarazan para poder llegar a Europa.
Porque todas ellas antes que inmigrantes son mujeres que sufren violencia de género, la misma que sufren otras mujeres del mundo en otras circunstancias y que está agravada porque son inmigrantes, negras y pobres.
Texto remitido por el Colectivo FRONTERA SUR
Federación de Asociaciones de SOS Racismo del Estado Español
14 junio 2005

La entrada Somos sólo mercancía se publicó primero en SOS Racisme.