En Jonathan tenia una mica de temps lliure entre encàrrec i encàrrec i va aprofitar per anar a menjar-se un entrepà. Allò era el seu dinar habitual des que havia començat a treballar per l’empresa de comptadors elèctrics, feia un parell de mesos. Encara tenia un contracte temporal, però era optimista. Aquell dia tenia més de vint minuts de repòs… però no havia pegat ni dues queixalades, que ja l’estaven trucant des de la central:
– Hola Jonathan, ens ha trucat el client de Sant Adrià demanant avançar la cita.
Podries arribar abans? És un poc especial, ja ho veuràs.
– Sí, cap problema, ara li truco. Estic a prop.
– Hola, bona tarda. Sóc Jonathan, de l’empresa de comptadors, ara vaig a canviar-li el comptador, estic davant de la plaça de l’ajuntament, trigo deu minuts.
– Però de quin ajuntament em parles? Vinga, no arribis tard, que bastant t’he esperat.
El client, que semblava un senyor gran, va penjar el telèfon de cop. En Jonathan va notar-li un to de veu molt sec, que rosava la mala educació.

S’ensumava el pitjor, així que va decidir posar la càmera del mòbil a gravar, abans d’arribar al local en qüestió.

– Bon dia, senyor.
– Arriba tard, fa dues hores que l’espero.
– Però si he arribat 10 minuts abans d’hora, per favor.
– Bé, m’és igual, entra per aquí.
En Jonathan va posar l’escala de fusta sota del comptador i va pujar-hi per descaragolar la caixa elèctrica.
– I això no sortirà més car?
– No, igual que abans. El consum costarà el mateix.
– No vegis… Això s’està omplint de… tant peruà, tant equatorià… no sé on arribarem!
Va quedar-se en silenci, contenint la ràbia que se li escapava pel vermell de les galtes. Va decidir tornar a tancar la caixa, posar els caragols, baixar de l’escala i marxar sense acabar la feina.

– Vostè és un racista, senyor, i jo no li faig el canvi de comptador. Ho sento, però no penso treballar per un racista i un fatxa.

Així de clar. Va marxar amb el comptador sense canviar i va deixar aquell home racista i rondinaire amb la paraula a la boca. Quan va marxar d’allà, se sentia enfonsat, humiliat i furiós. Però, per sort, ho tenia tot gravat. Va enviar un correu a l’empresa, amb el vídeo i un text on explicava el que havia passat i per què ell no havia acabat la feina.
En una ocasió anterior, l’empresa l’havia avisat prèviament que hi havia un encàrrec una mica complicat, on es trobaria una persona amb “mal caràcter”. Aquella vegada havia anat tot perfecte, en canvi, ara li tocava rebre.
Esperava que l’empresa ho entengués, ja que segurament no era el primer ni l’últim en tenir problemes amb els clients. I així va ser, al cap de dos dies, un auxiliar administratiu de l’empresa va trucar-li dient que havia llegit el seu correu i que estava tot en ordre, que ho entenien.
Tot i això, el sentiment d’haver-se sentit trepitjat no minvava i se sentia impotent. Va mirar per internet, a veure si hi havia algun telèfon on denunciar el que havia passat, i va trobar el número del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Va trucar-hi i l’endemà va anar a fer una entrevista, on va poder explicar-se i desfogar-se: “En va relaxar trobar un lloc on ser escoltat i reconegut”, afirma.
No va denunciar només per ell. Ho va fer per les altres: potser companyes de feina, potser veïnes, potser compatriotes… persones que mereixen ser tractades des del total respecte pels seus drets. El racisme entre particulars és la segona tipologia més denunciada i representa un 24% dels casos atesos pel SAiD.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: “Jo no treballo per racistes” se publicó primero en SOS Racisme.

 
Il·lustració de Cristina Cortés per La Directa

 
La Nàdia i el seu oncle mai no han tingut gaire bona relació. Però, des de fa quatre anys, la violència explícita i malintencionada en les paraules, els gestos i les mirades que el seu oncle li dedica s’ha tornat insostenible i ha condicionat al 100% la seva vida laboral, amorosa i familiar.
Tot va començar quan la Nàdia va traslladar-se a viure a Tiana, porta per porta amb el seu oncle. Aquella casa és de la mare de la Nàdia i, com estava buida i no havia de pagar lloguer, la Nàdia va decidir mudar-s’hi. Al principi va fer molts esforços per intentar complaure el seu oncle, entenent que necessitava temps per acceptar-la a ella i a la família que l’envolta: la Nàdia és filla de pare egipci i mare catalana i està casada amb un home senegalès, amb qui tenen un fill adoptat de Mali i una filla biològica, també negra.
El marit de la Nàdia sovint li deia que el seu oncle era un racista declarat, que no parava d’insultar-lo, d’escopir-lo i de perseguir-lo amb els sons i els gestos del mico i que allò s’havia de denunciar. Al principi, la Nàdia intentava minimitzar la gravetat de la situació, i justificava el seu oncle pel fet que es tractava d’un home gran que havia vist poc món. Aquesta actitud inicial va causar-li molts problemes en el seu matrimoni, ja que el seu marit no entenia com podia defensar aquell comportament.
Una nit, a la una de la matinada, la Nàdia i el seu marit no podien adormir-se perquè a la casa de l’oncle hi havia molt de xivarri. La Nàdia va picar al timbre:
–Disculpa, podríeu abaixar una mica el volum de la música?
–Però què em vens a dir tu? Ja veuràs com us fotré jo la nit de Sant Joan! Ets una porca, igual que ta mare. Ja ho saps que els negres porten puces? El teu home és un mort de gana i tu una desgraciada que arreplegues a qualsevol. M’ompliràs la finca de negres i de gossos!

Els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca

A partir d’aquella nit, els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. La llista d’episodis racistes és interminable. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca.
Per accedir a casa seva, havien de passar necessàriament per un pati comunitari i per davant de la porta del seu oncle. La Nàdia agafava el seu fill adoptat en braços i travessava el pati corrents, tapant-li les orelles al https://directa.cat/tag/relats-reals/petit perquè no pogués escoltar res del que el seu oncle bramava:
–Mico! La teva mare és un mono mort de la selva i no aquesta que ho recull tot, que és una puta follanegres! Tant de bo rebenteu tu i el mico!
El nen era molt petit i la Nàdia alimentava l’esperança que no se n’estigués assabentant de res, però s’equivocava. Un dia el seu fill li va preguntar seriosament si la seva mare era una mona. Ella es va trencar, però va jurar-se que no es quedaria paralitzada i que faria front, com fos, a aquell malson. Va començar a portar el seu fill al psicòleg i va recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per explicar la situació. Van aconsellar-li que denunciés per la via penal. Però abans de fer-ho, ho va intentar tot: va parlar amb la seva tieta, la dona de l’oncle, i amb les respectives filles. Però totes li deien el mateix: “Ja saps com és”.
En tractar-se d’un conflicte intrafamiliar, des dels jutjats els van proposar una mediació i la van acceptar, aparentment ambdues parts. Però justament aquell dia, quan la Nàdia tornava a casa amb el fill en braços, l’oncle els va mostrar una serra elèctrica encesa:
–Veus això? Amb això et tallaré el cap a tu i al mico.

La Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer

En aquell moment va quedar ben clar que no hi havia mediació possible. Va comprar-se unes ulleres que graven i va aconseguir 16 vídeos en els quals es mostra com tots els membres de la família, i fins i tot amics que venien de visita, eren escopits, insultats, amenaçats o vexats. Gràcies a aquell material va aconseguir una ordre d’allunyament, després de dos anys d’assetjament constant. Tot i això, la tieta va agafar el relleu, i va perpetuar el conflicte a menor intensitat.
Amb tot, la Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer, on viure els quatre membres de la més tranquils. La lentitud i desprotecció de l’aparell judicial ha revictimitzat la Nàdia i la seva família, alhora que ha prolongat la sensació d’impunitat dels agressors. Podrà restaurar la sentència l’honor de la Nàdia i la seva família?

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
 

La entrada #RELATSREALS: La família, un cau de maltractament racista se publicó primero en SOS Racisme.

Il·lustració de Bernat Bargulho per La Directa

La Rita ja fa temps que és cantant. Sempre va contra rellotge: dorm de dia, quan la majoria treballen, i canta de nit, quan la resta ha abandonat el seu lloc de feina i gaudeix del seu temps d’oci. Fa cosa d’un mes, la Rita sortia cansada de treballar i va decidir agafar un taxi perquè la portés cap a casa com un coet.
Eren les quatre de la matinada i a plaça Espanya hi havia una corrua de taxis aturats, esperant clientela, a la parada que hi ha entre el carrer de Sants i la Gran Via. Va pujar al primer d’ells.
–Bona nit!
–…
–Voldria anar al Carrer Marí, 52.
–Deixa 10 euros aquí.– va ordenar-li el taxista, assenyalant un compartiment situat a la guantera del cotxe.
–Però, per què haig de pagar ara? Porto tota la vida agafant taxis a Barcelona i mai m’ha passat això. Sempre es paga quan s’arriba al destí. De fet, mai se sap quant et costarà la carrera…
–Has de deixar aquí la pasta.
–No. Dona’m el teu número de placa, això que fas no és just.
•–Baixa del taxi. Ja!
Les mans de la Rita tremolaven de nervis, però van aconseguir treure el mòbil de la bossa i fer una fotografia borrosa al número de placa d’aquell taxi, que va sortir pitant tan bon punt ella va tancar la porta.

Una nit, la Rita va demanar a un taxista que la portés a la cantonada d’Avinguda Diagonal amb Muntaner. Automàticament, el taxista va canviar el to de la conversa i es va mostrar obertament bavós, assumint que, pel fet de ser dona negra, ella es dirigia a treballar a un club nocturn que hi ha per la zona 

Va adreçar-se al següent taxi de la cua. La porta no es va obrir i el conductor va ignorar-la completament dient-li que estava fora de servei. Aleshores, què coi feia allà parat? Va respirar a fons. Un nus de malestar, ràbia i plor contingut li pressionava el pit. Va esperar una estona, palplantada a Plaça Espanya, impotent davant d’allò que li acabava de passar. Finalment, un altre taxista va portar-la fins a casa.
L’endemà, va adonar-se que la fotografia que havia fet no s’havia guardat correctament. Però era igual, n’estava F-A-R-T-A i volia que tothom sabés el que li havia passat. Va escriure un post al seu mur de Facebook denunciant el panorama. Va obtenir més de 400 reaccions, uns 100 comentaris i 40 comparticions. Va sentir el suport de la comunitat afrodescendent, però també va haver de contraargumentar alguns comentaris de persones que desvinculaven aquells fets d’una motivació racista per part del taxista.
La Rita sabia del cert que allò era racisme pur. No era la primera vegada que havia tingut problemes per agafar un taxi. Una vegada, a Via Laietana, va intentar parar-ne un parell que van passar de llarg. El tercer sí que es va aturar:
–Qué, no te paran los taxis, ¿verdad?
–Sí, no entiendo por qué.
–Hay una norma no escrita entre los taxistas de que depende de la zona no se cogen a mujeres negras. Se dice que las nigerianas de la Rambla, por ejemplo, no pagan y se marchan corriendo o pretenden pagar con un favor sexual.
Tal qual. La rumorologia viatja de taxi en taxi i els prejudicis envers les dones negres es transformen en un tracte discriminatori que resulta incòmode, vexatori i injust. Un altre exemple: una nit, la Rita va demanar a un taxista que la portés a la cantonada d’Avinguda Diagonal amb Muntaner. Automàticament, el taxista va canviar el to de la conversa i es va mostrar obertament bavós, assumint que, pel fet de ser dona negra, ella es dirigia a treballar a un club nocturn que hi ha per la zona.

“Ho he denunciat perquè la gent que viu al marge de la discriminació racista conegui què està passant i quina societat tenim”. “He nascut i viscut aquí tota la vida, però en el fons no em sento d’aquí”

Amb totes aquestes vivències a les espatlles, la Rita s’ha adreçat al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme: “He denunciat perquè la gent que viu al marge de la discriminació racista conegui què està passant i quina societat tenim”. “Ho he nascut i viscut aquí tota la vida, però en el fons no em sento d’aquí”; més enllà dels taxistes, la societat i l’Estat perfilen la Rita, és a dir, construeixen una frontera de prejudicis al voltant del seu cos, a través de la qual se li neguen drets i oportunitats.
Val la pena recordar que el taxi és un servei públic (sí, per això duen el distintiu “SP” sota la matrícula), al servei de totes, que s’hauria de regir per estrictes criteris de no discriminació. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona es calcula que hi circulen 10.300 taxis… Quants d’aquests taxistes deuen pensar que una dona negra com la Rita no els pagarà la carrera?

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El racisme viatja en taxi se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada [VÍDEO] Tú també has pensat el mateix? se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada La companyia aèria Ryanair no deixa embarcar a un client perquè és d'origen àrab se publicó primero en SOS Racisme.