Els casos de racisme en l’àmbit de l’habitatge no són conflictes puntuals, sinó que existeix una omissió sistemàtica dels deures de les administracions i unes pràctiques discriminatòries normalitzades d’agències immobiliàries, propietaris i veïns que obstaculitzen l’accés i el gaudi d’un dret bàsic a les persones migrants i racialitzades com a no blanques.

La discriminació racista en l’àmbit de l’habitatge és estructural i està molt normalitzada. I no es concreta únicament en l’accés, sinó que també es dóna en el gaudi i manteniment de l’habitatge. L’informe InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya (2019) recull que un 21% dels casos de discriminació en l’accés als drets socials recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) el 2019 responen a vulneracions del dret d’accés a l’habitatge. Al mateix temps, un 55% dels casos entre particulars, la tipologia de racisme més denunciada el 2019 al SAiD, es produeixen dins l’escala de veïns.
El dret a l’habitatge està reconegut a múltiples textos normatius de caràcter internacional, estatal i autonòmic. En concret a Catalunya, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge estableix que les administracions han de “promoure l’erradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge, per mitjà de l’establiment de mesures d’acció positiva en favor de col·lectius vulnerables i de la penalització de conductes discriminatòries en l’accés a l’habitatge” i manifesta clarament que “totes les persones han de poder accedir a un habitatge i ocupar-lo, sempre que compleixin el requeriments legals i contractuals aplicables a cada relació jurídica, sense patir discriminacions, directes o indirectes, ni assetjament”.
Malgrat això, el dret a l’habitatge i el seu gaudi és un dret en precari que l’administració no garanteix ni protegeix.
D’una banda, en el camp de l’ACCÉS a l’habitatge no s’aplica la normativa vigent, on es reconeix el dret i la possibilitat d’iniciar un procediment sancionador en cas de discriminació. A més, l’administració no reconeix aquestes situacions com a vulneracions de drets, sinó que les interpreta com un tema de consum i valida que la gestió de l’habitatge estigui en mans del sector privat.
D’altra banda, en el camp del GAUDI de l’habitatge, la desprotecció encara és major, ja que l’administració ni es planteja intervenir a partir de la normativa vigent perquè la discriminació es dóna en espais privats i íntims, entre veïnes, deixant el tema en mans dels àmbits de convivència, en els serveis municipals de comunitats de veïns i de mediació (en el millor dels casos) on no s’incorporen ni la dimensió del racisme, ni la vulneració del dret. A més, les persones racialitzades i migrants no poden escapar tan fàcilment d’aquests contextos d’assetjament veïnal, precisament perquè també se les discrimina en l’accés a l’habitatge.
Al mateix temps, el racisme ha imposat un imaginari social que atribueix a les famílies racialitzades i migrants, sobretot a mares soles amb fills, característiques com la insolvència econòmica, comportaments depredadors (pel que fa a la conservació del pis), comportaments incívics (pel que fa a soroll i olors) o, fins i tot, una animadversió directa i explícita per part de veïns, propietaris i immobiliàries. El discurs mediàtic, que criminalitza les ocupacions i les condicions d’infrahabitatge, alimenta i perpetua aquest imaginari racista.
Amb tot, regna la impunitat i manquen mecanismes de denúncia. Ni els serveis de mediació ni els funcionaris judicials reconeixen el racisme entre particulars i la vigilància ciutadana del racisme veïnal és inexistent, lluny de la sensibilització que hi ha en altres àmbits com la violència masclista. Urgeix que les administracions reconeguin el racisme com la raó principal que impedeix l’accés i el gaudi de l’habitatge, i que treballin en desenvolupar polítiques públiques que garanteixin aquest dret a tothom per igual.

• Llegeix la nota de premsa en PDF

La entrada L’administració està obligada a protegir el dret a l’habitatge i reconèixer el racisme tant en l’accés com en el gaudi se publicó primero en SOS Racisme.

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur. Malgrat l’ansietat i el pànic que sentia en aquell moment, va explicar als agents que era a l’inrevés, que l’assetjat era ell.
En Ramón, que coneixia tot l’entrellat de Prosegur i dels seus treballadors, sabia que aquella maniobra no havia estat obra únicament de l’inspector. Sospitava també del senyor Juan Carlos, cap de servei de Prosegur, que supervisava els seus equips. En més d’una ocasió, sabent que en Ramón era delegat sindical, en Juan Carlos li havia demanat informació sobre diferents treballadors, simplement perquè no li queien bé o perquè els considerava competència directa. En Ramón sempre s’hi havia negat rotundament.
Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”. El company, molt amic del Ramón, s’havia negat a col·laborar amb en Juan Carlos, i estava disposat a explicar allò davant d’un jutge.

Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”

Amb el suport del sindicat, va decidir posar una querella criminal contra tots els implicats per un delicte de calúmnies, injúries i falsedat documental. A l’espera del judici, les mostres d’assetjament no cessaven. Hi havia pintades a totes les parades de metro per on ell passava amb frases com “negro de mierda” o “tutankamon”. D’altra banda, la denúncia falsa que l’inspector havia interposat contra ell, va ser retirada.
Després d’això, en Ramón va començar a tenir episodis d’ansietat recurrents i va agafar-se un mes de baixa. Després es va lesionar i va passar-se tot un any sense poder treballar. Fa uns mesos que s’ha reincorporat a l’empresa i no ha estat gens fàcil. Ja no està treballant a TMB, sinó a una mútua sanitària. Ha hagut de barallar-se i reclamar judicialment que li mantinguin el càrrec que tenia abans, el de coordinador d’equip, i les condicions, amb tots els plusos que li pertoquen.
Malgrat que el jutge li ha donat la raó, sent que li fan la guitza pagant-li tard i que el molesten sempre que troben ocasió. Reconeix que ho ha passat molt malament i, malgrat l’innegable suport que ha sentit en tot moment per part del sindicat, ha decidit recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per sentir-se més acompanyat i perquè s’avaluï la dimensió racista de l’assetjament laboral que segueix patint.

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Plantar cara al mobbing laboral en el sector de la seguretat privada se publicó primero en SOS Racisme.

Els viatges en metro de casa a la feina i de la feina a casa són un bon moment del dia per fer balanç. Se sent satisfet amb tot el que ha aconseguit a Catalunya des que va arribar de Bolívia, però nota un calfred nerviós cada matí  en pensar que el seu excompany de feina, el Manel, el pot estar esperant a l’entrada de la fàbrica… Quan de temps més haurà de conviure amb aquest neguit?

Capítol 1 – La cadena de muntatge [Juliol 2014]

Amb les mans suades tot el dia. Així és com treballava a ple mes d’agost en Jordi, que entre peça i peça aprofitava per fer un glop d’aigua. Això rai, hi havia altres patiments diaris molt pitjors que la calor…

– Els estrangers no saben treballar. Però, mira, si no serveixen per a res! Vénen aquí sense estudis ni papers a robar-nos la feina, quina vergonya! Haurien d’anar-se’n tots al seu país.

Era en Manel, un dia més amb la mateixa cançoneta. La vomitava cada matí, ben alt, xerrant amb un o altre company, assegurant-se que en Jordi era prou a prop com per escoltar-la. Però mai no se li havia adreçat directament amb aquell discurs d’odi. Un dia, a la pausa de l’esmorzar, en Manel va acostar-se al Jordi per ensenyar-li unes fotografies del mòbil:

– ¿Has vist quines armes tinc a casa? El meu fill és militar.

En Jordi va quedar-se amb els ulls com plats. Per què li ensenyava, a ell, aquelles fotografies d’armes de foc? Què pretenia? Intimidar-lo, amenaçar-lo? Per quin motiu? Aquella nit la preocupació no el va deixar dormir.
 

Capítol 2 – El producte: de les paraules als fets [Dinar d’empresa d’estiu, 8 d’agost 2014]

Era el divendres més divendres de tots. En Jordi estava content: era l’últim dia abans d’unes modestes vacances d’estiu i anava amb els companys de la feina a dinar. Llàstima d’en Manel, que als deu minuts de començar ja escopia insults cap als immigrants. Una altra vegada. En Jordi no tenia perquè aguantar tots aquells atacs… Va provar de parar-li els peus:

– Manel, no entenc perquè dius totes aquestes barbaritats. Si, de fet, estàs casat amb una dona paraguaiana…

– Els tallaria el coll, a tots els estrangers!

En Manel, molt irritat pel comentari d’en Jordi, va agafar una botella de vi de sobre la taula amb la intenció de llençar-li pel cap. Per sort, els companys de feina van poder evitar-ho i treure en Manel fora del local.

– Ens veiem a fora!

 
Capítol 3 – La indigestió o el racisme castigat
Aquella mateixa nit en Jordi va anar a denunciar què havia passat. Va explicar l’escena del dinar, però també va aprofitar per deixar constància de tot el seguit de comentaris racistes que havia hagut de suportar des del dia que va arribar a l’empresa. Conscient que els seus drets havien estat amenaçats, va decidir posar-se en mans del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya perquè li portessin el cas.
El primer dilluns després de les vacances, va rebre una trucada quan estava a punt de sortir per la porta. Era el cap de recursos humans. Li demanava que entrés més tard a treballar. No hi havia ningun problema amb ell, però a primera hora del matí acomiadarien en Manel i no volia que coincidissin. En Jordi va respirar alleugerit. Semblava que la por començava a canviar de bàndol…
El judici va anar molt bé. En Jordi va poder comptar amb el suport d’un company de feina que va testificar al seu favor. Va dir que efectivament en Manel havia intentat llançar una botella de vi a en Jordi durant el dinar d’empresa i que sabia de primera mà que en Manel havia estat acomiadat de l’empresa arran d’aquells fets. A més, va deixar constància que en Jordi no era la primera víctima d’en Manel, sinó que anteriorment ja hi havia hagut altres treballadors que l’havien patit.
La jutgessa ho va tenir clar: va condemnar en Manel a 200€ de multa per una falta d’amenaces amb una agreujant de racisme.
 

Informe 2014 – Testimoni d’una víctima de racisme from SOS Racisme-Catalunya on Vimeo.
 
El racisme social: tendència a l’alça des dels últims 6 anys
Segons l’Informe 2014. L’estat del racisme a Catalunya, un 21% dels casos atesos pel SAiD responen a agressions i discriminacions entre particulars, una de les tres tipologies que s’inclouen dins del racisme social. La inseguretat que provoca el context de crisi econòmica ha convertit els immigrants en un col·lectiu diana de gran part de les tensions i frustracions socials.
Habitualment, des del SAiD es procura oferir la mediació com alternativa a la via penal. En el cas que ens ocupa, però, l’amenaça era clara i la mediació no era imprescindible, ja que no es posava en perill la convivència futura de víctima i agressor, en tant que l’agressor havia estat acomiadat de l’empresa.
Josep Granados, l’advocat de SOS Racisme que va defensar en Jordi, veu el cas rellevant per dos motius. En primer lloc, perquè és la primera vegada que s’aplica una agreujant de racisme a un judici de faltes. En segon lloc, perquè, a la sentència, la jutgessa es posiciona a favor de la víctima i considera, des d’un parer propi, que els comentaris de l’agressor són racistes.

L’objectiu de #RelatsReals és informar i sensibilitzar, difonent casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la víctima per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals. El text és de Mònica López Mas.

La entrada #RELATSREALS: D’obrer a obrer, racisme entre iguals se publicó primero en SOS Racisme.