Des de l’inici, aquest cas ha estat marcat per una forta protecció institucional vers els sis agents imputats i la reputació del cos policial. Per aquest motiu vam testimoniar de la manca d’acció institucional per la identificació dels autors, conductes corporativistes, secretisme i la banalització dels fets. Mostra d’això és que s’ignorés la petició de SOS Racisme Catalunya de separar cautelarment del cos policial als sis agents imputats després dels fets, fins a l’esclariment dels mateixos en seu judicial.

Gairebé cinc anys després dels fets, els sis Mossos d’Esquadra imputats van assumir la seva culpabilitat davant de l’Audiència Provincial i es van imposar les penes d’un any de presó, tot i que roman suspesa, una inhabilitació per exercir en el seu càrrec durant sis mesos i una prohibició d’aproximació a la víctima. A més a més, hores després del judici, el Departament d’Interior, a través del seu conseller, Joan Ignasi Elena Garcia, va anunciar que els agents condemnats serien expulsats del cos policial i perdrien la condició de funcionaris públics.

El cas és que, quatre mesos després del judici, el compromís institucional no es va materialitzar, perllongant i dificultant la reparació de la víctima, que va patir una segona victimització de la qual són responsables les institucions, els sindicats policials i la Conselleria d’interior. En aquell moment, SOS Racisme Catalunya va criticar públicament la manca de voluntat política per aplicar mecanismes de protecció i reparació contra el racisme policial.

Avui dia podem afirmar que la precipitada notícia de l’expulsió dels agents va ser una instrumentalització del cas i una forma de publicitar una pretesa mesura exemplaritzant que va trigar mesos a complir-se, quan la realitat és que l’expulsió del cos és una obligació, recollida en el decret de la Funció Pública.

En data de setembre 2024, la informació que SOS Racisme ha obtingut, després de dur a terme accions de pressió política, així com reunions i consultes institucionals, és que els sis agents condemnats han perdut la condició de funcionaris públics.

Tot i això, el fet d’haver estat condemnat per una agressió física i psicològica contra un jove negre, sembla no ser raó suficient perquè aquests agents no es puguin reincorporar al cos: l’article 68.2 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic regula la possibilitat de rehabilitar la condició de funcionari públic, a petició de la persona interessada, ateses les circumstàncies i l’entitat del delicte comès. Per tant, els agents podrien sol·licitar la seva rehabilitació com a funcionaris públics i tornar al cos.

Així doncs, amb aquest Comunicat, des de SOS Racisme Catalunya i com a forma de reparació particular i col·lectiva sol·licitem a les institucions implicades:

• La difusió del decurs del cas i de la situació dels agents condemnats. Especialment, un seguiment a la qüestió de si els agents seran rehabilitats o si superen la convocatòria de places d’agent de qualsevol cos policial.
• La resposta a la qüestió de si els sis agents han estat sancionats per la via disciplinària interna.
• La comunicació de quines mesures s’han pres al cos de Mossos d’Esquadra per combatre el racisme institucional i les agressions físiques i psicològiques contra la ciutadania no blanca.

El compromís de SOS Racisme es manté ferm amb la víctima i els col·lectius afectats: continuarem treballant per la visibilització d’aquests casos, la no impunitat, i la no repetició.

Sempre exigirem la responsabilització de les administracions públiques davant el racisme institucional.

La entrada Un any després, la justícia i la reparació per a la víctima continuen sense materialitzar-se se publicó primero en SOS Racisme.

Les entitats i col·lectius sota signants mostrem el nostre rebuig a la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de tirar endavant la compra de 22 Dispositius Conductors d’Energia (DCE), també coneguts com a pistoles Taser, una arma potencialment letal que, al menys, ja ha causat una mort a Catalunya.

Els DCE són armes que provoquen un efecte paralitzant sobre el cos mitjançant una descàrrega elèctrica contra una persona, amb la finalitat d’immobilitzar-la momentàniament. Des de l’any 2000, s’està generalitzant el seu ús en els cossos policials de molts països i diferents estudis n’han documentat els seus efectes i impactes sobre la salut de les persones, incloent casos de mort.

En conseqüència, aquestes armes presenten un perill específic que és necessari tenir en compte en la decisió d’incorporar-les. A més de l’efecte letal immediat com a conseqüència de la corrent elèctrica emesa, cal considerar els diversos efectes indirectes de la descàrrega en el cos humà i la seva possible contribució a l’augment del perill de mort o lesions greus. Abans de prendre qualsevol decisió, per tant, Amnistia Internacional ha insistit en la importància que les Administracions avaluïn el nivell de risc que és acceptable i en quines circumstàncies ho és, d’acord amb els fins perseguits, atenent les recomanacions internacionals existents en la matèria, així com les advertències del fabricant de l’arma.

No obstant això, la decisió d’introduir aquesta arma al cos de la Guàrdia Urbana ha comptat únicament amb un criteri policial, sense que s’hagin fet públics indicadors i informació tècnica especialitzada que en justifiqui la seva necessitat, i sense que s’hagi dut a terme un estudi independent que n’avaluï els seus impactes en el dret a la salut i l’exercici de drets fonamentals.

Aquesta decisió evidencia, una vegada més, la discrecionalitat dels Ajuntaments a l’hora d’introduir nou armament en els seus respectius cossos policials, sense que sigui sotmesa a un exercici transparent i democràtic, així com a un debat públic amb informació tècnica independent. Malgrat que l’Ajuntament va obrir una consulta pública, amb caràcter previ a l’elaboració del projecte normatiu que haurà de regular l’ús dels DCE, cal destacar que aquesta es va fer sense que l’Administració la difongués pels seus canals i sense fer-la arribar a les entitats i organitzacions especialitzades en la matèria, impedint un procés de participació efectiva. Així mateix, s’han convocat reunions amb entitats de la societat civil en les que s’ha exclòs a diverses organitzacions amb coneixement tècnic en la matèria, que l’any 2016 ja van participar en els debats sobre aquesta arma al Parlament de Catalunya, i que han assenyalat els riscos que en comporta el seu ús.

És important recordar que l’any 2009 el Comitè contra la Tortura de Nacions Unides va instar l’Estat espanyol a “considerar la possibilitat d’abandonar l’ús d’armes elèctriques Taser per part de les policies locals, ja que els seus efectes en l’estat físic i mental de les persones contra les que s’utilitzarien podrien conculcar els articles 2 i 16 de la Convenció” contra la Tortura. El Comitè també ha considerat que aquestes armes no han de formar part de l’equip del personal de seguretat a les presons i a altres llocs de
privació de llibertat, inclosos els centres de salut mental.

Així mateix, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, en la seva Observació General Número 36 (2018) en relació al dret a la vida, estableix que els Estats han de “vetllar perquè les armes menys letals siguin sotmeses a estrictes proves independents i avaluar i vigilar els efectes en el dret a la vida d’armes tals com els dispositius que generen contraccions musculars mitjançant descàrregues elèctriques
(taser)”.

La poca informació que ha transcendit sobre la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de fer efectiva la compra de DCE es relaciona amb la voluntat d’emprar una nova arma, a cavall entre la de foc i la defensa personal, que permeti fer front a episodis d’agitació, alteració profunda de la persona o ús d’armes blanques. En aquest sentit, atenent les recomanacions internacionals de Nacions Unides i a les del propi fabricant de l’empresa Axon, aquestes casuístiques són, precisament, en les quals se’n desaconsella el seu ús.

Entitats de salut mental catalanes han advertit en reiterades ocasions que l’ús de pistoles Taser suposa un risc altíssim per a les persones psiquiatritzades, donada l’alta prevalença de medicacions, problemes cardíacs i moments mal interpretats com d’agitació per agents sense la formació específica. Davant d’aquesta situació, recalquen que l’ús de Taser estigmatitza i vulnera els drets humans de les persones amb patiment psíquic i insisteixen en alternatives que dignifiquin i acompanyin a aquestes persones des d’un abordatge sanitari, més humà, preventiu i flexible. De la mateixa manera, organitzacions
antiracistes adverteixen sobre el seu potencial ús en persones racialitzades no blanques, en un context en què diferents investigacions han constatat que aquest col·lectiu pateix un major nombre d’identificacions i registres en relació a la resta de la població.

Per tot lo exposat, les entitats adherides a aquest comunicat demanem al Govern de l’Ajuntament de Barcelona:

1. La suspensió immediata de la compra de pistoles Taser.
2. L’obertura d’un procés públic i transparent, que justifiqui la demanda d’introduir un nou armament potencialment letal i que aporti indicadors i informació tècnica especialitzada sobre la seva necessitat.
3. La realització d’una anàlisi tècnica independent sobre la idoneïtat d’introduir aquest armament al cos de la Guàrdia Urbana, atenent els criteris d’ús esgrimits per la Guàrdia Urbana, les recomanacions internacionals de drets humans, les recomanacions del fabricant i el respecte pel dret a la salut i la garantia de drets fonamentals del conjunt de la ciutadania.
4. Convocar un espai/grup de treball amb les organitzacions de la societat civil amb coneixements tècnics en la matèria per tal de poder abordar les principals preocupacions exposades i garantir el principi de participació efectiva.

ADHESIONS

1. Alerta Solidària.
2. Associació Catalana de Professionals de Salut Mental (ACPSM) – Asociación Española de Neuropsiquiatría (AEN).
3. Centre Sir[a] d’Atenció a Víctimes de Maltractament i Tortura.
4. Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
5. Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya.
6. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
7. Comissió de Defensa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.
8. Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en Primera Persona – Federació VEUS.
9. Federació Salut Mental Catalunya.
10. Institut de Drets Humans de Catalunya – IDHC.
11. Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans.
12. La Capçalera Barcelona.
13. LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global.
14. Metzineres.
15. Novact – Institut Internacional per l’Acció Noviolenta.
16. Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans – OSPDH.
17. SOS Racisme Catalunya.
18. Top Manta Barcelona.

Barcelona, 14 d’octubre de 2024

La entrada Comunicat per la suspensió de la compra de pistoles Taser al cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

El juliol de 2023, l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un paquet de mesures municipals amb l’objectiu principal de posar ordre en l’espai públic. Aquestes mesures s’estan traduint en un enduriment de l’aplicació de les ordres que regulen l’ús dels carrers. El Pla inclou intervencions en la neteja dels carrers, manteniment del mobiliari urbà, reducció de conductes incíviques, actuació enfront de la venda ambulant, entre altres. Però, des que ha entrat en vigor, des de SOS Racisme entre altres entitats com Arrels hem criticat que aquest Pla vulnera els drets de les persones que viuen als carrers i dificulta el dia a dia d’uns certs col·lectius limitant l’ús de l’espai públic.

Què és el Pla Endreça per a SOS Racisme?

Per a SOS Racisme, el Pla Endreça és una estratègia de màrqueting polític, per a donar un discurs i una forma coherent i discursiva a l’aplicació de normatives ja existents que sempre han estat usades per a discriminar, excloure i restringir els drets d’uns certs col·lectius que són vists com no-persones-elegibles per a usar l’espai públic.

El Pla Endreça és una mostra més de la institucionalització del racisme, de la seva inclusió en discursos polítics i en pràctiques municipals, que esdevé en una cultura securitaria racista, discriminatòria i violenta.

L’ús del “civisme” com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure a uns certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit. Promou un discurs racista, classista i xenòfob que determina qui pot usar l’espai públic i com. Per tant, deslegitima a un gruix de la població, vulnerant els seus drets fonamentals.

Ens preguntem, sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona?

La conseqüència que més ens preocupa és la persecució racista i classista d’unes certes persones a través del mateix aparell institucional repressiu, punitiu i de control. Ara bé, aquest Pla no és un assumpte policial nou, no és una invenció nova, al contrari, es continuen reproduint les lògiques de control i repressió que SOS Racisme ve denunciant des de fa anys, a través de normativa ja existent.

El Pla Endreça crea un discurs de pànic moral, alarmista i d’expulsió de l’espai públic. Això prova el que els moviments antiracistes han assenyalat durant anys: l’esquerra i la dreta són racistes per igual. Aquestes mesures racistes, punitives, euroblancas no canvien amb els diferents partits polítics governants. Podem posar com a exemple l’eslògan d’Albiol, d’un partit de dreta, que proclama “netejar Badalona”.

No obstant això, el que sí que ha fet aquesta esquerra és instrumentalitzar a un home afrodescendent, usant-lo en el tríptic de les festes del barri del Besòs i el Maresme, on s’anuncia el Pla Endreça a través d’aquesta imatge. No volen als col·lectius en l’espai públic, però sí en publicitats i difusions per a donar compte de la seva “inclusió”, paraula qüestionada per l’antiracisme per les connotacions que té. Aquestes persones no són objectes al servei d’interessos polítics, són persones amb drets i llibertats.

On queda Barcelona Ciutat de Drets en aquest pla?

Des de SOS Racisme hem registrat denúncies de persones que assenyalen una actitud racista en l’ús i la posada en marxa del Pla Endreça. Hem pogut conèixer un testimoniatge en el qual a un grup format per persones espanyoles i llatinoamericanes amb NIE van ser multats per la policia secreta per fer soroll a la porta d’un bar mentre sortien a fumar. No obstant això, la sanció únicament va arribar a les persones amb NIE.

Per tant, quan les institucions duen a terme mesures més restrictives, als qui els afecta directament és als cossos racialitzats no blancs.

Fins a on serà capaç d’arribar el racisme institucional?

Des de SOS Racisme hem registrat actituds racistes en el marc d’ordenances municipals de civisme des de fa anys. Ens preocupa el control policial sobre cossos racialitzats no blancs. El que el Pla Endreça ha aconseguit ha estat polir el discurs en un marc higienista. Per tant, les pràctiques denunciades per SOS Racisme ara compten amb la legitimitat política i el suport discursiu cultural.

Insistim que en els casos que ens arriben a nosaltres, les persones sancionades són persones racialitzades no blanques, tinguin DNI, NIE o un altre document. Les persones blanques no són objecte de persecució policial ni d’actuacions arbitràries. Per tant, la nostra valoració del Pla Endreça és que segueix la línia d’unes pràctiques informals instaurades en les institucions públiques.

El que més ens preocupa és la difusió moderna, cuidada i higiènica que s’està fent del Pla i com aquest missatge va calant en la societat, ja afectada per discursos d’odi racista i xenòfob, i per tant especialment permeable a aquesta mena de contingut.

La entrada Sota el Pla Endreça, qui té permís per a existir a Barcelona? se publicó primero en SOS Racisme.

La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.

El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.

“La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta

El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.

El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.

“El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.”

A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.

Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.

“Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.”

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.

En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.

És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.

La entrada Els delictes d’odi, una arma política i jurídica en mans de l’extrema dreta se publicó primero en SOS Racisme.

L’article segon de la Llei 35/1995 estipula que es podran beneficiar de les ajudes i de l’assistència, les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual a condició que siguin ciutadanes espanyoles o bé nacionals d’algun Estat membre de la Unió Europea. Addicionalment, també quan resideixin habitualment a Espanya, o bé siguin nacionals d’un altre Estat que reconegui ajudes anàlogues als espanyols en el seu territori.

Llei limita el seu camp d’actuació provocant que totes les persones que hagin estat víctimes d’algun delicte violent o contra la llibertat sexual i no siguin europees, no es beneficiaran de les ajudes econòmiques ni de cap mena de protecció o assistència. Consegüentment, hi ha una falta d’empara sobre les víctimes de delictes d’odi.

Fa uns anys un jove va ser agredit de forma violenta per un grup neonazi per motius racistes. Quan vam sol·licitar l’ajuda i assistència per a víctimes de delictes violents se li va negar l’accés pel fet de no ser Espanyol ni Europeu.

La desvictimització és el procés pel qual la víctima restitueix i repara el dany derivat del delicte i recupera novament el control de la seva vida. Quan algú és víctima d’un delicte d’odi, el procés de desvictimització s’alenteix pel fet que el dany ocasionat recau sobre un element inherent de la mateixa persona i que no pot canviar.

La Llei 35/1995 té per objectiu aconseguir una intervenció positiva de l’Estat dirigida a restaurar la situació vital de la persona abans de ser víctima del delicte, o almenys reduir els efectes. Des d’aquesta perspectiva, és imprescindible que en l’articulat de la llei s’inclogui a tota persona, independentment de la seva nacionalitat.

Per això exigim que:

• L’ordenament jurídic deixi de generar discriminacions i desigualtats d’accés en funció de si la víctima és o no espanyola o ciutadana europea.
• Es protegeixi i s’eviti la revictimització de les víctimes de delictes d’odi garantint l’accés a ajudes i assistència.

Si volem lluitar contra el racisme, el primer pas és combatre el racisme institucional. Per fer-ho, una de les accions ha de ser revisar el nostre ordenament jurídic i modificar aquella regulació que pugui tenir un contingut racista, com la Llei 35/1995.  

La entrada La llei 35/1995 d’ajudes i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual és racista se publicó primero en SOS Racisme.

En nuestros más de 30 años de atención a personas víctimas de discriminación y violencia racista hemos comprobado que la mayoría de abusos y violencias por parte de la policía comienza con una identificación por perfil racial. ¿Qué pasará si se incorpora un arma letal a esta práctica? ¿Quién nos garantiza que no se sobreusará contra ciertos cuerpos?

Las Taser y el racismo matan.

________________________________

Versió en català

Las Taser y el racismo matan

Des de SOS Racisme Catalunya manifestem tot el nostre suport al comunicat de les organitzacions i el nostre repudi a la incorporació de les pistoles Taser en la Guàrdia Urbana de Barcelona.

A les vulnerabilitzacions estructurals i la falta d’accés a la sanitat pública d’unes certes persones i col·lectives, se li suma la criminalització i la perfilación racial i/o ètnica de les forces i cossos de seguretat. I en aquest marc, és cada vegada més evident que la salut mental de les persones racialitzades no blanques és abordada com un tema securitari, en lloc de sanitari.

Amb aquestes dinàmiques, l’administració acaba sistemàticament afeblint la salut mental col·lectiva de les comunitats racialitzades i una de les eines utilitzades per a això és la innovació tecnològica dels cossos de Seguretat Pública de l’Estat, sempre en nom de la Seguretat. Ens trobem, per tant, en un cercle en el qual la salut mental de les comunitats racialitzades resulta efectivament afeblida per por de dur a terme tasques quotidianes.

En els nostres més de 30 anys d’atenció a persones víctimes de discriminació i violència racista hem comprovat que la majoria d’abusos i violències per part de la policia comença amb una identificació per perfil racial. Què passarà si s’incorpora una arma letal a aquesta pràctica? Qui ens garanteix que no es sobreusará contra uns certs cossos?

Les Taser i el racisme maten.

La entrada Las Taser y el racismo matan se publicó primero en SOS Racisme.

Entrevistamos a Cheikh Drame, presidente de SOS Racisme Catalunya, una asociación que trabaja en la defensa de los derechos humanos desde la acción antirracista y que actualmente tiene dificultades económicas porque “no hay una apuesta fuerte y seria” por esta lucha.

Cheikh Drame (Senegal, 1992) es activista antirracista y presidente de SOS Racisme Catalunya. La entidad, que fue fundada en 1989, atraviesa ahora “un momento difícil debido a problemas de financiamiento” y se ha visto obligada a “detener parcialmente su actividad“, con la esperanza de volver en septiembre con “las fuerzas renovadas” para fortalecer la estructura del equipo.

Drame llegó a Catalunya hace más de 20 años, pero aun así no puede votar porque no tiene la nacionalidad española. Según él, es “una de las consecuencias de la ley de extranjería” y es víctima del “racismo estructural” del país.

El activista dispone de un NIE y no está en una situación administrativa irregular, pero no tiene la nacionalidad porque tiene antecedentes penales. Drame fue acusado de atentar contra la autoridad después de sufrir una actuación policial abusiva a manos de seis agentes. Fue condenado a dos años de prisión, pero finalmente no ingresó y tuvo que pagar una multa. “En este país, los derechos de la gente como yo pueden ser vulnerados y, como consecuencia, somos criminalizados y oprimidos por las herramientas del sistema que nos elimina”, explica a Público antes de empezar la entrevista.

En el último comunicado que emitieron, explicaban que, desde 2020, los ingresos públicos destinados al Servicio de Atención y Denuncia de la entidad han disminuido un 15% mientras que han asumido un 31% más de casos. ¿Qué ha pasado con estos ingresos?

Quiero pensar que hay más agentes y entidades sobre el terreno, pero también creo que nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones. Si nos llegan más casos, significa que el trabajo de SOS Racisme está bien hecho y que hay más gente que denuncia, pero la verdad es que hay mucha precariedad en general.

¿Reciben estos fondos públicos a través de subvenciones?

Trabajamos con financiamiento público de la Generalitat, del Ayuntamiento de Barcelona o la Diputación. También tenemos convenios, uno de los más importantes es con el Ayuntamiento de Terrassa, donde replicamos un Servicio de Atención y Denuncia. Las socias también nos hacen aportaciones y tenemos recursos de privados.

En abril iniciaron una campaña de micromecenazgo que ya ha terminado. ¿Hasta qué punto un servicio de carácter público debe pedir el apoyo económico de la ciudadanía y no reclamar más responsabilidad a la administración?

Lo que pasa con las subvenciones es que se reciben después de haber hecho el trabajo. Como entidad social, hacemos lo que debemos hacer y aun así tenemos dificultades y debemos pedir un crédito porque sabemos que no recibiremos el financiamiento hasta finales de año. No quiero cargar directamente contra las administraciones porque aún trabajamos con ellas y tenemos reuniones programadas, pero sí que echamos en falta esta apuesta seria.

“Nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones”

Nos encontramos ante un nuevo gobierno que habla de un programa antirracista y por eso quiere acercarse a nosotros. Pero estamos precarizados, no tenemos manos. Lo que queremos es la garantía de que las cosas que ya funcionan lo sigan haciendo. No queremos que nos engañen, porque al final los partidos políticos quieren reconocimiento. La Oficina por la No Discriminación (OND) del Ayuntamiento de Barcelona nos deriva casos. Funcionamos, pero la lucha antirracista va muy retrasada e implica muchos niveles. El racismo es una violencia estructural que impregna todas las capas de nuestra sociedad.

¿Qué escenarios se plantean a partir de ahora?

Estamos con servicios mínimos, pero no hemos cerrado. SOS Racisme es una entidad pequeña y abarcamos toda Catalunya y, por tanto, no es fácil. Nadie entra a la entidad por el dinero que se gana, sino porque tiene un compromiso con la lucha. Cerrar no era una opción, pero si el volumen de trabajo es muy elevado no podremos atender con la misma calidad. Tenemos un solo abogado penalista con más de 100 casos.

Hemos terminado la microfinanciación, no hemos alcanzado el objetivo ideal, pero sí el mínimo. Hemos recibido el apoyo de la gente, unos 11.000 o 12.000 euros. En septiembre volveremos con las fuerzas renovadas para llegar a muchos otros espacios, hacer formaciones y fortalecer el equipo.

¿Ahora hay más casos o se denuncia más? ¿Se están volviendo a normalizar situaciones de racismo explícito?

Siempre hemos tenido racistas en este país, pero ahora se sienten más legitimados. Antes había un consenso social y actitudes que mediáticamente no se toleraban. En los medios de comunicación no se permitía decir barbaridades como las que dicen ahora cuando vinculan inmigración y delincuencia.

“En España siempre ha habido personas racistas, pero ahora se sienten legitimadas”

Cuando yo era pequeño, en las plazas de mi pueblo se gritaba “¡Viva Franco!” y “¡Fuera inmigrantes!“. Esto ya no pasa, pero la población migrante y racializada ha aumentado y el discurso racista está más legitimado. Este fenómeno no es gratuito, responde a la globalización, a cuestiones geopolíticas y a las relaciones de poder que existen entre colonizadores y antiguas colonias. No se está gestionando de la mejor manera y se está criminalizando la pobreza.

Nosotros trabajamos contra el racismo y no contra la xenofobia, porque tenemos casos de gente racializada que ha nacido aquí y que aún le dicen que “se vaya a su país”. Nacionalidades como la italiana, más numerosa en el territorio catalán, no tienen estas dificultades. Tenemos una problemática de justicia social y las élites han hecho creer a la población que la culpa es del que es pobre y diferente.

Tampoco podemos obviar las redes sociales, ya que los algoritmos favorecen la difusión de fake news y los creadores de contenido de derechas. Han distorsionado la línea que separa libertad de expresión y delito de odio, haciendo que el racismo se exprese de todas las maneras y que la sociedad continúe reforzando estereotipos reduccionistas.

En Europa se mantienen programas como Frontex, que militariza las fronteras para impedir la llegada de personas del Sur Global. Este tipo de políticas tienen consecuencias trágicas, como ocurre en el Mediterráneo o en Melilla… ¿Temen que con la deriva ideológica que está tomando el continente se endurezcan aún más estas medidas?

No nos da miedo porque ya nos lo esperamos. El Gobierno español ha estado trabajando con una legislación que criminalizaba a las ONG que rescataban personas que se ahogaban en el mar. Todo esto respondía a una lógica europea de fortalecer y enviar un mensaje claro.

Las personas que se dedican a rescatar me contaban que una vez tenían frente a sí dos embarcaciones de migrantes que naufragaban y un gran barco de Frontex con todas sus herramientas y recursos que no movió un dedo. Y cuando les preguntaron por qué no ayudaron, respondieron que hacían trabajos concretos de detección de terrorismo. No hay una voluntad real y el mundo geopolíticamente se está moviendo.

“Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos”

Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, en este caso del continente africano, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos. No quieren que se rompa la relación de poder que deriva del colonialismo porque hay muchos tratados, como el de pesca entre España y Senegal. Desde el movimiento antirracista pedimos verdad, justicia, reparación y garantía de no repetición.

Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco. La Guardia Civil patrulla aguas de Senegal para evitar inmigración irregular, pero si fuera al revés, habría una guerra. Nos hablan de mafias, pero los compañeros de Top Manta y de venta ambulante que se habían dedicado a la pesca nos lo explican.

¿Qué cuentan?

No puede ser que en la embajada de España en Senegal haya un cartel que diga que ni cumpliendo todos los requisitos se garantiza un visado. Y si te lo niegan, no te devuelven el dinero y tu pasaporte no sirve para nada. Debes hacerte uno nuevo si quieres pedir el visado otra vez.

El discurso de los políticos es que no están en contra de la inmigración, pero que debe ser legal y ordenada. Se están pidiendo vías seguras, pero tal vez a una persona que ha presentado todos los requisitos legales para huir de la guerra se le está negando el visado.

La lucha antirracista pide la derogación de la ley de extranjería. ¿Qué implica y por qué consideran que debe derogarse?

Apostamos por la derogación, pero hay que puntualizar que nosotros nos sumaremos a todo lo que pueda conllevaruna mejora para las condiciones de vida de las personas migradas. Consideramos que la ley de extranjería es injusta y que atenta contra el artículo 13 de la Declaración Universal de Derechos Humanos, que dice que toda persona tiene derecho a migrar dentro de un territorio y a migrar fuera de las fronteras de su estado y regresar a su país de origen.

Es una ley perversa que explica muchas de las situaciones que podemos ver en la calle. Aunque las competencias de extranjería son estatales, podemos ver cómo el Ayuntamiento de Jaume Collboni vuelve a sacar a la Guardia Urbana a las Ramblas de Barcelona para golpear a las personas que se dedican a la venta ambulante.

Es cierto que prácticamente ya no hay manteros.

Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita. Se decía que los problemas de inseguridad eran culpa de los manteros, que hacían competencia desleal, había un discurso que justificaba toda esta brutalidad. Ha habido casos de asesinatos, como el del hombre que tiraron en Montjuïc. El racismo mata y con el gobierno de Ada Colau tuvieron una tregua porque se hizo mucho trabajo en la defensa del derecho a la vida.

“Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita”

Hablemos de los centros de internamiento de extranjeros (CIE).

En los CIE se interna a personas sin haber cometido ningún delito. Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito. En las prisiones hay culpables de crímenes horribles, pero mínimamente se les garantizan unos derechos. En un CIE, no. Hemos visto palizas, no entran cámaras. Idrissa Diallo fue un joven que pidió asistencia médica en un CIE, se le negó y murió por una negligencia institucional. El Estado intentó taparlo de una forma muy indigna.”Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito”

Si por suerte te escapas de ir a un CIE, eres una persona de Senegal y buscas trabajo, lo primero que te dicen es que necesitas los papeles. Pero ¿qué haces si tienes que estar dos años en el estado español para poder regularizarte mediante el arraigo? No quiero vender drogas, no he encontrado a nadie que me explote en el campo sin contrato. Entonces me voy a las naves de Badalona, compro productos y me dedico a la venta ambulante. Si el problema es que hay una gran operación de falsificación, que inspeccionen el puerto, pero aquí entran dinámicas capitalistas que no interesan.

En el caso de los menores, que tienen la etiqueta de MENA [Menores Extranjeros No Acompañados], se fijan en el hecho de que sean extranjeros y los derechos de la infancia quedan en un segundo plano. La ley de extranjería vulnera derechos de forma flagrante.

¿Podría concretar aún más?

No nos permiten votar, no nos permiten opositar, no nos permiten hacer muchas cosas. Ahora mismo tengo un NIE autorizado para trabajar, pero he tenido otros que no. ¿De qué te sirve tener eso y no estar autorizado para trabajar? Te están condenando a una situación de precariedad.

No puedo votar porque no tengo nacionalidad. ¿Cómo funciona? ¿Cuál es la lógica colonial de nuestros estados? Yo y toda persona procedente del continente africano necesitamos vivir aquí diez años mínimo para poder optar a la nacionalidad. Una persona latinoamericana quizás en uno o dos años ya tiene derecho.

Cuando dicen “sin papeles”, el imaginario colectivo de la población catalana y española piensa en alguien como yo o un magrebí saltando la valla o viniendo en patera, cuando la realidad es completamente diferente. La población negra representa el 1% de la inmigración irregular en el estado

¿Qué impacto tendría la aprobación de la ILP de regularización de inmigrantes que permitiría legalizar a medio millón de personas que viven en España desde antes del 1 de noviembre de 2021?

Hay victorias simbólicas que no podemos dejar de lado. Esto no significa que queramos ser instrumentalizados o que no seamos conscientes del juego político. Todo el proceso de organizar la recogida de firmas, involucrar a tanta gente y apelar al privilegio blanco y a las personas racializadas que son españolas ―en una ILP solo pueden votar las personas que tienen nacionalidad― ha sido muy importante.”Tenemos una izquierda acomplejada que no es capaz de decir que la migración aporta mucho más de lo que se lleva”

Que se apruebe a trámite también es una victoria simbólica. En un estado de derecho con cierta conciencia antirracista, deberían ser los mismos políticos los que regulen todo esto, sin esperar que la sociedad se autoorganice y lo pida. Y hago un paréntesis: tenemos una derecha muy consciente de lo que quiere en materia de migración y una izquierda acomplejada que no es capaz de decir abiertamente que la migración en este país aporta mucho más de lo que se lleva.

Ahora está la oportunidad de ver cómo se posicionan los partidos de izquierdas, qué discursos tienen, y ver si llegaremos a la aprobación. Ha sido muy bonita la lucha que se ha llevado a cabo en diferentes territorios estatales, sobre todo en Catalunya, y que población con diferentes grados de privilegio y de opresión entienda que esta regulación es necesaria porque estamos hablando de la vida.

La entrada Cheikh Drame (SOS Racisme): “Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco” se publicó primero en SOS Racisme.

Entitats antiracistes i testimonis en primera persona reclamen que s’anul·len els procediments d’expulsió per estança irregular de les víctimes de delictes que acudisquen a una comissaria a denunciar, o d’aquelles que hi van per realitzar un tràmit administratiu.

“Vaig anar per reclamar els meus drets i vaig acabar retingut al calabós”, respon amb ràbia a l’altra banda de la línia telefònica Carlos Augusto Bossa, qui malgrat estar en llibertat ha carregat sobre les seues espatlles una ordre d’expulsió del territori espanyol arran d’anar voluntàriament a la comissaria del Cos Nacional de Policia (CNP) de l’àrea de Castelló.

“Ha sigut un malson del qual encara no m’he pogut despertar”, assegura aquest home originari de Cartagena de Indias (Colòmbia), per relatar el llarg periple burocràtic al qual s’ha enfrontat durant gairebé set anys. Des que va aplegar a l’Estat espanyol, tenia com a meta aconseguir el permís de residència, condició que ha aconseguit temporalment després de sobreviure tot aquest temps en situació administrativa irregular i sota l’amenaça de ser expulsat en qualsevol moment.

L’amenaça de l’expulsió

Dimarts 3 de gener de 2023, va ser aleshores la primera ocasió que va aplegar a la comissaria de Castelló a denunciar una estafa, fruit d’una compra que havia fet per internet.”La primera volta que em van prendre la denúncia no va haver-hi cap problema”, assegura Bossa. Segons relata, es va identificar amb el passaport, malgrat que l’agent que el va atendre va tramitar la denúncia registrant el NIE (Número d’Identitat Estranger), el qual li van assignar fa sis anys quan va sol·licitar l’asil polític després de fugir de Colòmbia.

La segona ocasió que va tornar, però, el va atendre una altra funcionària policial i, en comprovar que li havien denegat l’asil i estava en estança irregular, l’agent va endur-se el passaport a una altra sala. Una hora més tard, va tornar acompanyada d’un altre agent. El motiu: incoar-li un procediment “preferent” d’expulsió. A més, segons el relat de Carlos Augusto, el van recloure “almenys sis hores més en un calabós”, fins que va poder demanar una advocada d’ofici. “La policia anava a sol·licitar-li a un jutge la meua expulsió”, explica atemorit. Si bé no entenia per què la primera vegada que hi va anar no li va passar res, i la segona volien expulsar-lo, sí que recorda una frase de l’agent: “El meu company no va voler fer la seua feina, però jo sí que vull fer-la”.

El colombià Carlos Augusto Bossa va anar voluntàriament a una comissaria del CNP per denunciar una estafa i va sortir d’allà amb una ordre d’expulsió del territori espanyol

A més, apunta que en l’expedient policial l’agent no detalla que va saber que l’home estava en “situació irregular” quan va anar a preguntar per la denúncia. Tanmateix, però, aquest fet s’atribueix a “la identificació del servei de vigilància i control portat a terme al carrer Rio Sella número 5”, la ubicació de la comissaria. Actualment, Subdelegació de Govern ha revocat la seua ordre d’expulsió després que se li concedira l’arrelament per formació, aconseguint un permís de residència d’almenys un any. “Això ha estat un lleu alleujament, encara falta el més complicat i pel que sembla sempre falta una mica més”, sospira.

A la tardor del 2021, l’Amalia Sánchez (nom fictici emprat per no revelar la seua identitat real), veïna de Barcelona i originària del Brasil, també afirma que va acudir pel seu propi peu a una comissaria de la Guàrdia Urbana, ubicada en la zona de la Rambla, a l’alçada de l’estàtua de Cristòfol Colom. Segons el seu testimoni, arran de la pèrdua del passaport va anar a interposar una denúncia, tal com li van demanar des del consolat brasiler. “Jo en el consolat vaig explicar que no era una bona idea anar”. La resposta del consol va ser: “Si vostè vol el seu passaport, ha de presentar-me una denúncia, li estic fent un favor”.

L’endemà, es va presentar a les dependències de la Guàrdia Urbana. Un cop a les instal·lacions, Sánchez recorda que, quan van comprovar les seues dades, no van deixar-la marxar. Van veure que tenia una ordre d’expulsió vigent sense executar, arran de no tenir el permís de residència. Circumstància sobre la seua situació jurídica que, assegura, desconeixia.

Amalia Sánchez va anar a una comissaria de la Guàrdia Urbana a denunciar la pèrdua del seu passaport i els agents la van entregar a la Policia Nacional per tal de ser deportada

Siga com siga, una hora més tard van traslladar-la en cotxe a les dependències de la Policia Nacional espanyola ubicada al carrer Guipúscoa. “La Guàrdia Urbana no pot fer aquest tipus de coses”, postil·la enfurismada. La distància del trajecte en cotxe per moure’s a la comissaria havia de durar al voltant de vint minuts. “Van pegar voltes, no sé per què, són sàdics!”, exclama. Dels nervis vaig bossar en el cotxe patrulla”, etziba impactada. “Em van traumatitzar, avui dia encara necessite anar a teràpia”.

Al complex del CNP va continuar retinguda un parell d’hores més. “Realment no sabien què anaven a fer”, assevera. El motiu: com encara hi havia restriccions a causa de la pandèmia de la Covid-19, havien de comprovar que la frontera del país estranger estigués oberta. “Mai vaig saber com exactament, però la frontera del Brasil estava tancada, m’havia de quedar”, conta mentre se li escapa una rialla d’alegria. Sota l’amenaça de ser deportada, assenyala que “encara poden executar-me la condemna en suspens durant un temps”. A més, conclou que “el pitjor és que no només et deporten, sinó que no pots tornar al país ni a cap altre de l’espai Schengen durant anys”.

Una llei que desempara víctimes de delictes

Rocío Llopis, advocada especialitzada en estrangeria i membre de la junta de l’entitat antiracista València Acull, explica que és “necessari que les persones ‘extracomunitàries’ que romanen a Espanya durant llargues estades disposen d’un permís de residència, un permís d’estada o una sol·licitud d’asil en tràmit. Si les persones no han tramitat permisos, la Llei orgànica d’estrangeria impedeix i sanciona la seua permanència en l’Estat espanyol”, postil·la la lletrada. Certament, la llei d’estrangeria estructura aquestes infraccions en lleus, greus o molt greus. “No tindre permís de residència o d’estada constitueix una infracció greu”, afirma Llopis. Per tant, les sancions previstes són multes de diferents quanties o l’expulsió del territori, amb la prohibició d’entrada a l’Estat espanyol els anys posteriors.

Els expedients d’expulsió, normalment, els incoa o inicia la Policia Nacional, tot i que alguns poden ser incoats per Inspecció de Treball i la Seguretat Social quan té relació amb el treball. A més, quan la policia inicia un expedient sancionador, “ha de ponderar si imposa la sanció de multa o d’expulsió, en funció de la gravetat i les circumstàncies del cas, ja que l’expulsió és una sanció molt més greu, amb conseqüències irreversibles”, prossegueix.

Malgrat que en reiterades ocasions el Tribunal Suprem ha establert que la sanció per trobar-se en situació irregular ha de ser preferiblement la multa, “en moltes ocasions la policia continua posant l’ordre d’expulsió de manera quasi automàtica i sense ponderar la gravetat de la infracció i les circumstàncies de la infractora”, etziba la lletrada d’estrangeria.

El Defensor del Poble ha formulat sengles recomanacions a la Direcció General de Policia i a la Secretaria d’Estat perquè les persones en situació administrativa irregular puguen denunciar delictes i realitzar tràmits en comissaria sense por de ser expulsades

Bruno Maestro, advocat del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, apunta que “la detenció preventiva d’acord amb la llei d’estrangeria només la pot acordar l’agent de Policia Nacional que instrueix el procediment sancionador un cop aquest s’ha incoat, no abans”. Per tant, si algú va a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a denunciar com a víctima d’un delicte i s’identifica, “no el poden traslladar a la comissaria de la Policia Nacional per obrir-li un expedient sancionador d’expulsió”, tot i que és l’únic cos policial que té competències en matèria d’estrangeria.

Amb tot, el Defensor del Poble ha formulat sengles recomanacions a la Direcció General de Policia i a la Secretaria d’Estat perquè les persones estrangeres en situació administrativa irregular puguen denunciar delictes i realitzar tràmits en comissaria sense por de ser expulsades. “No s’ha obtingut resposta per part dels cossos policials per evitar-ho”, critica l’advocat.

En definitiva, “considerem que es tracta d’una pràctica que no té emparament legal i és clarament discriminatòria, va en contra dels drets de la víctima i en contra la persecució efectiva de fets delictius, perquè clarament el risc a ser expulsat del territori inhibeix a les persones estrangeres en situació irregular a formular denúncies”, afirmen des de l’entitat.

Així mateix, el lletrat aclareix que es van produir “modificacions per evitar procediments d’expulsió amb relació a les víctimes de tràfic d’éssers humans i de violència de gènere, encara que sempre condicionada a les resolucions del procés penal i, en els casos de tràfic, a la col·laboració de la víctima en la investigació dels fets”, subratlla el lletrat de l’entitat antiracista.

Paco Simón, coordinador del servei d’igualtat i no discriminació de l’entitat València Acull, assegura que Grande-Marlaska, “va ometre deliberadament que existeix legislació que estableix expressament la protecció jurídica de totes les víctimes”

Paco Simón, coordinador del servei d’igualtat i no discriminació de l’entitat València Acull, incideix que les víctimes en situació irregular de la resta de delictes -incloses les que han patit delicte d’odi- poden acabar amb una proposta d’expulsió si acudeixen a una comissaria. Per la seua banda, Simón recorda el 3 de maig de 2019, quan una dona d’Hondures va acudir a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de Xirivella (València) a denunciar agressions i amenaces d’un home: “en lloc de rebre protecció i empara, va eixir de la comissaria sense haver pogut interposar la denúncia i amb un procediment obert per estada irregular”, relata el coordinador del servei.

La resposta del Govern va ser inversament proporcional al clam de la ciutadania. “Si bé la Delegació del Govern va arxivar la proposta d’expulsió, la causa de l’arxiu no va ser que prevalguera el seu dret com a víctima d’un delicte enfront de l’aplicació de la llei d’estrangeria, sinó que la policia no li va permetre formular la denúncia”, reflexiona. El Ministeri de l’interior va ignorar les recomanacions del Defensor del Poble, on es reitera que als Cossos i Forces de Seguretat els correspon, entre les seues funcions, l’aplicació de la normativa en vigor, en aquest cas, la Llei Orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats de les persones estrangeres i la seua integració social.

De fet, segons Simón, la resposta del Departament que dirigeix Grande-Marlaska, “va ometre deliberadament que existeix altra legislació amb la mateixa força jurídica que avala la reivindicació del Defensor i estableix expressament la protecció jurídica de totes les víctimes sense tenir en conte l’estatut de residència”. És a dir, la mateixa llei de l’estatut de la víctima, la Directiva Europea 2012/29/UE sobre protecció de les víctimes i la recomanació general de la Comissió Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI, per les seues sigles en anglés).

La por d’alçar la veu

Tal com apunta la Xarxa Acull (confederació d’entitats socials a l’Estat espanyol), el Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica ha constatat, a través del servici d’assistència i orientació a víctimes, que es dona, per múltiples raons, “una alta taxa d’infradenúncia entre els grups més desfavorits”. En la seua memòria anual, menciona que “quan es tracta de víctimes de discriminació estrangeres en situació administrativa irregular, una barrera important és la por a que la denúncia puga fer evident la seua situació i originar l’obertura d’un expedient d’expulsió”.

Per la seua part, la Fiscalia General de l’Estat, en la seua memòria de 2023, assenyala “les barreres a les quals s’enfronten les persones en situació administrativa irregular per fer valdre els seus drets en els tribunals, constituint la major d’elles la por de ser expulsades als seus països d’origen, la qual els impedeix denunciar les condicions abusives que pateixen”.

“Aquest temor a denunciar de les persones estrangeres en situació irregular ens la trobem a la pràctica diària de l’entitat”, expliquen des de SOS Racisme

Les entitats consultades coincideixen: “Aquest temor a denunciar de les persones estrangeres en situació irregular ens la trobem a la pràctica diària de l’entitat”, expliquen des de SOS Racisme. I afegeixen que “moltes d’elles així ens ho manifesten indicant que no volen ‘tenir problemes’ fins no disposar d’autorització de residència, temor a denunciar que encara s’incrementa molt més quan l’agressor és membre dels cossos policials que abusen de la seva situació de poder”.

“Tots aquests obstacles per a poder realitzar una denúncia segura no sols provoquen temor i desconfiança cap als qui haurien de vetllar per la seguretat de totes les persones, sinó que generen indefensió en les víctimes davant greus abusos que impedeixen l’accés a drets bàsics per la mateixa por de realitzar aquests tràmits”, complementen des de la Xarxa Acull.

Arran aquestes situacions, “les organitzacions socials vam començar a fer campanyes per advertir del risc que corren les persones migrants en situació irregular si xafen una comissaria”, expliquen des de València Acull. En cas que estigues en situació administrativa irregular, recomanen interposar les denúncies en els jutjats de guàrdia, acompanyats d’un advocat, i delegar algú amb permís de residència per a realitzar tràmits davant la policia. Per això reclamen “la necessitat urgent d’una nova reforma legislativa de la llei d’estrangeria, per a eximir de sancions d’estada irregular als qui acudeixen davant les Forces i Cossos de Seguretat a formular una denúncia, sol·licitar informació o gestionar qualsevol mena de tràmit administratiu”, conclouen des de València Acull.

La entrada Quan acudir a comisaria a denunciar un delicte et pot comportar l’expulsió de l’Estat Espanyol se publicó primero en SOS Racisme.

El dilluns 24 de juny es compleixen dos anys d’impunitat des de la massacre a Melilla, dels crims, violència policial i desaparicions forçades perpetrades per l’Estat espanyol i l’Estat marroquí. 

Almenys 37 germans migrants i refugiats van ser assassinats per les forces de seguretat del Marroc i Espanya. Es van disparar gasos i bales de goma des d’ambdós costats del pas fronterer. Centenars de cossos de germans negres apallissats van ser abandonats sense assistència.

El Govern “més progressista de la història” va felicitar les actuacions dels cossos de seguretat i el principal responsable Grande-Marlaska segueix a càrrec del Ministeri d’Interior. A Barcelona ens concentrem per a exigir justícia i la fi de la impunitat.

Data: Dilluns 24 de juny 18.30 h

Localització: Plaça de Correus (Via Laietana)

#MassacreMelilla #2AnysdImpunitat #NoOblidem

El lunes 24 de junio se cumplen dos años de impunidad desde la masacre en Melilla, y  sobre los crímenes, violencia policial y desapariciones forzadas, perpetradas por el Estado español y el Estado marroquí. 

Al menos 37 hermanos migrantes y refugiados fueron asesinados por las fuerzas de seguridad de Marruecos y España. Se dispararon gases y balas de goma desde ambos lados del paso fronterizo. Cientos de cuerpos de hermanos negros apalizados fueron abandonados sin asistencia.

El Gobierno más progresista de la historia felicitó las actuaciones y el principal responsable Grande-Marlaska continua a cargo del Ministerio de Interior. En Barcelona nos concentramos para exigir justicia y el fin de la impunidad.

Fecha: Lunes 24 de junio 18.30 h

Localización: Plaza de Correos (Vía Laietana)

#MasacreMelilla #2AñosDeImpunidad #NoOlvidamos

La entrada Concentració per la massacre de Melilla se publicó primero en SOS Racisme.

El racismo policial en España deja un expediente lleno de violencia, sesgos y cargas contra las minorías étnicas

Las personas migrantes tienen tres veces más posibilidades de ser paradas en la vía pública que el resto de la población, según un estudio de la Universitat de València

La organización Mapping Police Violence calcula que 1.176 personas, más de la mitad de ascendencia negra, fueron asesinadas por la Policía estadounidense a lo largo de 2022. El dato es escalofriante y supone una media de tres muertos al día. En Londres, un informe independiente de 363 folios tachaba hace un año de “racista, misógina y homófoba” a la Policía Metropolitana. La población británica ha perdido la confianza en los agentes a raíz de los escándalos y las múltiples “cargas desproporcionadas“, según el mismo estudio. La violencia policial contra las personas racializadas también campa por España, pero la falta de transparencia y la poca conciencia social frustran la visibilización del problema. 

2. Racismo en el deporte – Noticia extraída de Público.es

El mundo al revés: sancionado el jugador que se encaró con quienes le llamaron “negro de mierda”

Cheikh Sarr, portero del Rayo Majadahonda, equipo madrileño de la Primera División RFEF (tercera categoría del fútbol español) saltó a los titulares de prensa el pasado sábado tras encararse con un grupo de aficionados que le profirieron graves insultos racistas durante el partido que enfrentaba a su equipo contra el Sestao. “¡Puto negro de mierda!” y “¡Eres un puto mono”, le gritaron desde la grada. “No podía aguantar. Era horrible. Un día que nunca viví en el fútbol”, explicó tres días después este jugador originario de Senegal. Sarr terminó expulsado pese a sus airadas protestas al árbitro y su equipo, en solidaridad con él, abandonó el partido antes de que terminara.

3. Delitos de odio – Noticia extraída de Diari ARA – Gerard Pruna

Los delitos de odio por racismo se disparan en Cataluña

El año pasado los Mossos d’Esquadra detuvieron a un hombre en Barcelona por las amenazas que hacía desde su domicilio con una escopeta a personas que iban al oratorio por el Ramadán. Éste es sólo uno de los 270 casos de delitos de odio por motivos étnicos denunciados ante los Mossos d’Esquadra durante 2023, un curso en el que los casos de discriminación por cuestiones raciales o de nacionalidad han crecido un 18,9% respecto a 2022 Entonces la cifra ya había subido hasta los 227 casos, muy por encima de las 141 denuncias de 2021, el récord hasta entonces. En dos años, por tanto, las denuncias por este tipo de casos prácticamente se han doblado.

4. Delitos de odio – Noticia extraída de Catalunya Diari – Antonio Ramos

Denuncien insults xenòfobs i racistes a una menor de 13 anys al metro de Barcelona

Els Mossos d’Esquadra estan investigant el cas d’una menor que va rebre insults xenòfobs i racistes al metro de Barcelona, segons ha informat la policia catalana a través de les xarxes socials. Els fets haurien tingut lloc el passat dimarts, al voltant de dos quarts de cinc de la tarda, a la parada de Bac de Roda, segons va denunciar el germà de la víctima en una piulada a Twitter.

Segons el relat de l’Ahmed, la seva germana, de 13 anys i que tornava a casa després de l’institut, «va patir un episodi d’islamofòbia i racisme al metro de BCN (insults i assetjament)». En la mateixa publicació, assegura que li consta que algunes persones la van defensar i demana material gràfic i testimonis dels fets.

En aquest sentit, els Mossos d’Esquadra han confirmat que la menor ha presentat la corresponent denúncia sobre l’episodi aquest mateix divendres al matí.

«Mora de merda. Ves-te’n al teu país»

5. Racismo institucional – Noticia extraída de Amnistía Internacional – Alberto Senante (@asenante)

¿Qué paso en la masacre de Melilla?

El 24 de junio de 2022 alrededor 2.000 personas, en su mayoría de origen sudanés, trataron de cruzar la frontera entre España y Marruecos por el puesto fronterizo de Barrio Chino. Tras la intervención de las fuerzas policiales a ambos lados de la frontera, al menos 37 personas fallecieron y el número de desaparecidas sería al menos 76.

La policía española devolvió al menos a 470 personas de forma sumaria y sin garantías a Marruecos, como acredita la investigación del Defensor del Pueblo. Durante horas, cientos de personas heridas permanecieron en el puesto fronterizo, sin recibir ningún tipo de asistencia sanitaria, y a pesar de que al menos una ambulancia de Cruz Roja estaba en la zona, no se requirió que interviniese. En el lado marroquí, las ambulancias no llegaron hasta dos horas después de todo lo sucedido. Algunas de las personas heridas permanecieron allí hasta 10 horas sin recibir ningún tipo de atención médica o sanitaria.

Posteriormente, alrededor de 500 personas fueron trasladadas en autobuses a zonas remotas de Marruecos, donde las despojaron de sus posesiones y las abandonaron al borde de la carretera sin atención médica. Algunas de ellas habrían sido trasladadas por la fuerza a más de 1.000 kilómetros de la frontera.

6. Racismo en la escuela – Noticia extraída del Salto Diario – Sara Plaza Casares

Racismo en la escuela: asignatura pendiente

Mamá, me he dado cuenta de que la gente va a utilizar mi color de piel para hacerme daño, pero no les voy a dejar”. Camila, de mirada intensa y templada, lleva soportando expresiones malsonantes que hacen alusión a su cantidad de melanina, como “negra de mierda”, desde que cumplió tres años. Sentada en una mesa, escucha aparentemente ausente cómo su madre describe estos nueve años de acoso vividos en el CEIP Cardenal Herrera Oria de Madrid. Y, aunque pareciera entretenida en otras cosas, está atenta y sonríe cuando su madre parafrasea las sabias conclusiones a las que ha llegado con tan solo 12 años: “Camila es una niña muy fuerte y nos ha dado muchas lecciones. A pesar de lo vivido, ya está bien y ahora ya puede escuchar esta historia”, explica Petra Ferreyra, mamá de esta pequeña.

La entrada Recopilación de noticias sobre violencias racistas en España se publicó primero en SOS Racisme.