Se podría hacer un mapa de la llamada conflictividad social migrante y coincidiría, casi matemáticamente, con el de los polos agroexportadores.

Los altercados recientes en Torre Pacheco no son una anécdota aislada, ni el resultado de una “crisis de convivencia” entre “culturas incompatibles”, como algunos quieren hacernos creer. Son la expresión de un sistema que lleva años podrido por dentro. Un sistema que se sostiene sobre la explotación sistemática de seres humanos, en su mayoría inmigrantes, al servicio de una agroindustria basada en producir alimentos baratos para exportar, a costa de todo lo demás: los derechos humanos, el medio ambiente, etc.

Se trata de otra de las externalidades causadas por este modelo de apostarlo todo a la agroexportación en la que llevamos las últimas décadas, pero no sólo se trata de Murcia y el Campo de Cartagena, sino que esta situación se repite en todos los polos agroexportadores, como en Almería dónde también existen recurrentes conatos de violencia. De hecho, se podría hacer un mapa de la llamada conflictividad social migrante y coincidiría, casi matemáticamente, con el de los polos agroexportadores.

El monocultivo agroexportador lleva en su interior una contradicción irresoluble: necesita explotación laboral para subsistir, pero no quiere los efectos ni las inversiones sociales que esta conlleva

Torre Pacheco no es una excepción. Es uno de los epicentros de ese modelo agroalimentario que nos han vendido como moderno, competitivo y eficiente. Miles de hectáreas cubiertas de plástico, que esconden tras de sí una realidad invisible: jornaleros y jornaleras viviendo en condiciones indignas, trabajando a destajo, cobrando sueldos de miseria, sin papeles en muchas ocasiones, y con una absoluta desidida por parte de los gobiernos, incluso una connivencia culpable en permitir esta explotación y en evitar abordar políticas de integración en establecer políticas de integración e inclusión de estas personas y sus hijos. Y la primera de esas políticas es erradicar la explotación, pero claro, cómo se va a erradicar justamente esto… que es el ingrediente secreto de este tipo de agricultura, el bajo coste de mano de la mano de obra.

El monocultivo agroexportador lleva en su interior una contradicción irresoluble: necesita explotación laboral para subsistir, pero no quiere los efectos ni las inversiones sociales que esta conlleva. Quiere contratar seres incorpóreos al margen de los más básicos derechos humanos y laborales, pero lo único que encuentra cuando los va a buscar son personas.

El 30% de la mano de obra de la agricultura española son personas extranjeras. Ese porcentaje se eleva hasta el infinito en las zonas premium de la agroexportación. En Huelva trabajan en el campo el 89 % de las personas extranjeras contratadas, en Murcia, el 82 %, en Almería, el 62 %, en Lleida, el 51 %. Según el Servicio Regional de Empleo (SEF) y el propio Ayuntamiento, el 83% de los contratos laborales en Torre Pacheco se firman en el sector agrario. Se estima que hay 20.000 trabajadores y trabajadoras que se encontraban trabajando sin contrato y en condiciones de explotación laboral. La lista es infinita.

No se trata de una cuestión de una crisis de inmigración, se trata de una crisis de explotación y segregación de trabajadores y trabajadoras y su solución son derechos y derechos

A nadie le daba por rasgarse las vestiduras cuando leían esas noticias, ni por perseguir a los que explotan a miles de personas en campamentos por ejemplo en Huelva viviendo de manera infrahumana. Ni cuando en misiones internacionales diversas como fue la del relator especial de las Naciones Unidas sobre la extrema pobreza y los derechos humanos, Philip Alston, a Huelva, que acabó declarando que las condiciones de vida que vio allí “rivalizan con las peores que he visto en cualquier parte del mundo”.

Es resumen, hemos permitido que exista a través del entramado legal, un mercado laboral diferenciado, con menos derechos que el resto de la población como base de una industria que no es viable y este es el problema y no otro. No se trata de una cuestión de una crisis de inmigración, se trata de una crisis de explotación y segregación de trabajadores y trabajadoras y su solución son derechos y derechos.

La entrada Torre Pacheco: el síntoma de un sistema agroexportador podrido se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de elcugatenc.cat | Laia Coronado Nadal

Quan tenia 19 anys, va sortir de festa amb un grup d’amics, tots blancs, i però no el van deixar entrar en una discoteca, en el que ja situa com una discriminació per perfil racial. Van decidir fer festa en un pàrquing, fins que va arribar la policia local de Martorell, i tots van marxar, ell també. Però s’havia deixat la motxilla: va tornar enrere i per arribar li va caldre pujar a una tanca. Quan estava allà, l’agent li espita: “I aquest negre de merda?”. Ell els respon preguntant què passava, enfadat per la situació, i acte seguit els policies l’envolten i li comencen a donar puntades. Després d’això, va ser detingut i el van acabar jutjant i condemnant a dos anys de presó per atemptat a l’autoritat: “L’advocat, a qui jo ni coneixia, em va dir que la cosa estava difícil perquè jo no tenia la nacionalitat espanyola”, explica.

Aquest relat, Drame el va fer davant una audiència de joves de 3r i 4t d’ESO, en un llenguatge proper amb els adolescents el passat mes de maig al Casal de Torreblanca. Va ser en el marc del III Congrés de Joves per la Pau, organitzat per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb la participació dels joves d’instituts de Sant Cugat en l’organització. Partint de l’experiència personal, Drame va fer una introducció de com ell havia arribat a la lluita antiracista, i dels conceptes bàsics de l’antiracisme des d’una definició crítica. Drame també ha estat educador social, traductor i intèrpret, tècnic de dinamització comunitària i mediació, i actualment és president de SOS Racisme Catalunya.

– Parles del racisme com a sistema de dominació, i rebutges termes que s’han difós molt com “microracisme”. Per què?

– El racisme és un sistema de dominació perquè no neix de l’odi, de la ràbia o el rebuig, neix per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema. Al llibre Capitalisme racial d’Arum Kundnani, [editorial Cambalache, 2022], s’explica detalladament com funciona. És un sistema de dominació que data de l’era colonial, ha anat canviant la narrativa i forma part també de dinàmiques d’extractivisme. I la dominació dels pobles als que en el passat se’ls va generar un procés de construcció i consolidació de l’alteritat.

I sobre el terme ‘microracisme’, som una corrent de diversos activistes que el rebutgem perquè de forma involuntària el que fa és suavitzar, i donar a entendre l’impacte o la importància del racisme és petit. No és micro o macro, ni es dona una sola vegada, forma part d’una estructura i és sistèmic. Per tant, preferim parlar de racisme quotidià, en comptes de microracisme. I això permet parlar també de racisme institucionalitzat, racisme institucional, racisme social. El racisme quotidià impregna el dia a dia, hi ha racismes que passen cada dia i són una discriminació. Però està vinculada a altres opressions estructurals. Si des de l’Estat i el poder es creen lleis, protocols o pràctiques, o es fan declaracions racistes i des de la societat civil no som capaços d’autoorganitzar-nos i plantar cara… I alhora, des de la societat civil es generen situacions racistes que si no s’afronten des de les lleis, es retroalimenta.

“El racisme és un sistema de dominació i no neix de l’odi, sinó per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema”

Per exemple, la llei d’estrangeria és una llei que forma part del racisme institucional, però coses que viu la gent que pateix el racisme en el dia a dia són part del racisme quotidià. Temporers, treballadores de la llar i Kellys, es veuen en una situació d’inferioritat en una relació de poder. Una inferioritat que es dona quotidianament, fins que no canviï la situació. O amb el tema de la nacionalitat: no ets ciutadà de ple dret, i amb la teva condició estaràs patint quotidianament vulneracions de drets. El que canvia és potser l’impacte que té en la teva vida, però forma part de la quotidianitat.

– Quin és el paper de SOS Racisme en aquest context?

– SOS Racisme ens entenem com una entitat que és una eina. Rebem moltes crítiques per part de les administracions públiques perquè consideren que som massa durs, però en canvi també rebem crítiques per part de la societat, altres organitzacions i entitats auto-organitzades perquè a vegades ens vinculen o ens entenen com elements del poder també. El paper de SOS crec que és clau. Ja fa més de 30 anys que es va crear. És cert que la inspiració va ser SOS Racisme França, però no hi tenim res a veure: nosaltres no ens casem, per exemple, amb cap partit polític, i SOS Racisme França després es va instrumentalitzar, van ocupar l’espai gent que es dedica a política partidista i també van haver-hi casos de corrupció.

“Tan de bo no hagués d’existir SOS Racisme: voldria dir que les institucions garanteixen la igualtat”

El paper de SOS Racisme en origen era conscienciar, després es genera el servei d’atenció i denúncia i es treu cada 21 de març l’informe anual, ‘L’estat del racisme a Catalunya’, que és un recull de la majoria de casos i anàlisi de tot el que s’ha anat denunciant durant l’any. Arran de la mort de Lucrecia Pérez, la primera víctima de racisme aquí a Espanya, es decideix produir dades, per poder treballar amb les institucions, que permet poder-les presentar, perquè en el seu origen ens deien: On és el racisme? On són les dades.

I per altra banda, el paper que juga crec que és el d’intentar restituir els drets de la persona que ha vist els seus drets vulnerats en violències o situacions racistes. Per exemple, a la Oficina per la No Discriminació de Barcelona tots els casos de racisme ens els deriva. I també participem en la creació de lleis, fem accions de carrer, com el vídeo que he mostrat als joves del Congrés, de la càmera oculta. Amb un grup d’activistes intentem incidir en la societat. Però alhora, tant de bo no hagués d’existir un SOS Racisme Catalunya, perquè significaria que el nivell de conscienciació de les institucions i les administracions garanteixen l’igualtat per totes les persones, cosa que creiem que encara no passa.

– El teu contacte amb SOS Racisme es va iniciar després de rebre una condemna dos anys de presó per atemptat contra la autoritat. Com és que et van condemnar?

– Em van condemnar per atemptat contra l’autoritat, que és un delicte bastant greu, però alhora és una figura que es va crear amb la llei Mordassa, una llei que es crea per a reprimir. Hem d’entendre que amb el racisme, aquest tipus de lleis, pràctiques, protocols, al final són un instrument per part de la policia per poder executar impunement el racisme que executen, perquè hem d’entendre que no es tracta de pomes podrides.

De fet, Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista als Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic; en resposta al que nosaltres plantegem, que la policia identifica per perfil ètnico-racial. És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que al final també la policia és una eina.

– Quin paper té la policia en aquest context, i per què té aquest biaix ètnic reconegut per un cap de Mossos?

– Parlem constantment a la política. Al final, en polítiques racistes calen els cossos i forces de seguretat de l’Estat perquè es compleixin aquestes normatives. És una pràctica molt més habitual del que creiem. Sí que és veritat que acostumem a parlar bé de la policia i creiem que s’ha de fer, però al final, com a servidors públics, la policia no està per defensar els drets de les persones no blanques, a les comunitats no blanques.

Tot el contrari, la policia està per posar-nos por. I si ho analitzo amb les meves experiències personals, sempre ha sigut així. Jo he tingut baralles amb neonazis al carrer, i quan arriba la policia, els pregunta si estan bé, si els hi he fet alguna cosa. I deia que més comú perquè també ens han arribat denúncies de gent que ha patit agressions policials i anar a denunciar això per la via penal no és una opció perquè s’entra en un circuit de revictimització. Són dinàmiques i pràctiques perfectament interioritzades i cal molta feina i parlar molt del tema per poder-les abordar.

“La policia no està per defensar els drets de les comunitats no blanques”

Per exemple, en el projecte ‘Pareu de parar-me,’, que investiga les identificacions policials per perfil ètnico-racial, on el 2017 vam concloure que per cada persona amb nacionalitat espanyola s’identifiquen a 6,5 amb nacionalitat estrangera. Tot això, facilitat per dades de Mossos d’Esquadra. Al final, el següent any, quan vam voler demanar més dades, ja no ens les van facilitar.La Guàrdia Urbana mai ens va facilitar dades. No interessa. No hi ha tanta transparència dintre de la policia, perquè com altres estructures institucionals serveixen per garantir la jerarquia racial implícitament. Tot i que no es digui, moltes vegades serveixen per garantir l’ordre jeràrquic o per sustentar les pràctiques racistes que encara patim.

– A causa d’aquesta condemna, ara no tens accés a la nacionalitat. És l’única trava que t’ha implicat la llei d’estrangeria?

– La condemna el que fa és limitar els teus drets i crear el marc mental que legitima els relats de discurs d’odi contra la migració. Jo tinc antecedents penals. Sóc un target de tots aquests discursos que diuen que la migració, que les persones no blanques venen a delinquir, o que són més propenses. Però la realitat és que és tan estructural el racisme que patim que després d’haver sigut agredit per part de la policia acabo sent condemnat.

Això em genera antecedents penals. I amb aquests, tu no pots optar a obtenir la nacionalitat espanyola. Ja d’entrada, la llei d’estrangeria en principi és una llei que serveix per regular la diversitat, però aquesta regulació de la diversitat vulnera drets. Per exemple, abans deia quina és la relació històrica amb el colonialisme, i tot i que l’Àfrica està més a prop d’Espanya, i a les persones africanes, és igual magrebins o negres, a l’Estat espanyol ens demanen deu anys per poder accedir a la nacionalitat espanyola. Si ho comparem amb països com Venezuela o Colòmbia, amb un any o dos, depenent del conveni tenen accés a la nacionalitat espanyola.

“Jo tinc antecedents penals: sóc objectiu dels discursos que diuen que la migració ve a delinquir”

Això, sobretot per a les persones que no han pogut tenir la nacionalitat de petits, el que fa és generar moltes més fronteres dins del que considerem el nostre país. Sobre com m’ha afectat la llei d’estrangeria, de moltes maneres. Des de ben petit jo m’he vist travessat per la llei d’estrangeria, tot i que jo no he decidit migrar, a mi m’han portat els meus pares. Però cada cop que havíem de renovar la residència jo veia tot l’estrès que això suposava pels meus pares, que si truca a Senegal i aconsegueix la partida de naixement, legalitza-ho, tradueix-ho, demana cita, aconsegueix els diners, has de matinar, anar a fer cua, etc. També penso que el tracte que rebíem per part de la Policia Nacional moltes vegades era humiliant. La llei d’estrangeria discrimina i vulnera drets.

– Just fa un any estàveu explicant que teníeu problemes econòmics a SOS Racisme. Això com es va resoldre, i quina és ara la situació?

– No s’ha acabat de resoldre del tot. Hem fet micromecenatge, hem demanat finançament, hem intentat estendre’ns a nivell formatiu, hem parlat amb els ajuntaments de municipis dels quals rebem moltes denúncies, per intentar implementar-hi serveis, i estem buscant noves fons de finançament.

“A SOS Racisme encara estem en una situació econòmica complicada perquè tenim subvencions aprovades que encara no hem rebut”

Seguim una miqueta en una situació complicada perquè moltes de les subvencions que rebem, tot i estar aprovades, i nosaltres haver fet tot el que toca fer, encara no les hem rebut. També creiem que sempre que hi ha nous governs costa una mica, i el govern que hi ha en l’actualitat del PSC fa molta política simbòlica, però al final acaba instrumentalitzant la lluita antiracista. Perquè aquest és el problema, que no ho veuen com una aposta de futur sinó que ho fan servir per obtenir vots, amb una mirada electoralista, a curt termini, i això sempre genera problemes.

– Una altra via de finançament són els socis. En busqueu de nous?

– Ens hi hem de dedicar millor perquè internament han passat moltes coses, venim un relleu generacional i hi ha hagut molts canvis, tot és un procés. Però sí que volem tornar a donar-li una volta a la participació, tant a nivell de socis i sòcies i com s’involucren també en antiracisme.

La idea és intentar arribar a totes les capes de la societat, i involucrar la gent. Jo em vaig involucrar fent-me soci i pagant una quota de 5 euros al mes, molt motivat després de tornar de Bèlgica, no perquè allà no hi hagués racisme, però el nivell, per a mi era diferent, sobretot en termes de representativitat.

– Una part del que feu amb el SAID creus que és un servei que també l’hauria de prestar l’administració, o que, justament el fet que sigueu una estructura de la societat civil us permet una independència que si no, no estaria garantida?

– No tinc la resposta del tot clara. Com et deia, l’idíl·lic seria que no existís el racisme a Catalunya o cap entitat que es dediqués a la defensa activa de persones que han patit racisme, perquè entendríem que vivim en una societat justa i que les administracions tenen aquesta mirada antiracista implementada. Alhora, crec que la presència de SOS està bé, i en general la de les associacions de la societat civil, perquè posen el focus, critiquen a l’administració, fent pressió perquè es compleixin certes coses. Una de les línies en què treballem bastant és dir si a les administracions que revisin, que facin diagnòstics antiracistes, intentar sensibilitzar-los, saber si es formen en el tema, etc. Per tant, sí que crec que l’existència de SOS Racisme sempre va bé a nivell de fiscalització, sobretot, de les administracions públiques.

– Com heu notat l’augment dels discursos d’odi i l’extrema dreta?

– Ha augmentat. La sensació es nota, però si ens fixem en les dades de l’últim informe de casos denunciats al SAID, una de les tipologies més denunciades és la de discussions entre particulars. La segona i la tercera plaça entre administracions públiques, discriminacions, l’accés de drets per part de les administracions públiques i cossos i forces de seguretat de l’Estat. Hem notat que en aquestes situacions de racisme entre particulars, que poden ser una disputa entre veïns o al carrer hi ha un alt nombre de discurs d’odi. Hi ha una gran quantitat de conflictes entre particulars on detectem discurs d’odi allà. I quan analitzem, per exemple, els casos de l’extrema dreta, representen el 2%.

“Hem notat l’augment de l’extrema dreta perquè en l’últim informe de casos denunciats, el més habitual és la discussió entre particulars, que inclouen discurs d’odi”

Jo entenc que l’extrema dreta porta fent molta feina fa temps i donant la batalla cultural des de fa molt de temps, sobretot a les xarxes socials. El que han aconseguit és una sensació de legitimació de totes aquestes idees retrògrades, i entre elles està el racisme. La sensació que tinc és que tot i que pogués existir, la gent intentava ser mínimament políticament correcte o hi havia un consens que en públic no estaven acceptades certes expressions o discursos. Ara la gent reivindica poder dir el que pensen, tot i que estiguin odiant, tot i que estiguin incorrent en delicte d’odi o discurs d’odi, a la gent no li importa.

– A vegades quan es parla, per exemple d’identificacions per perfil racial, hi ha un discurs que parla de com si algú és negre i va amb americana, corbata i maletí, no el pararan. Una visió que dona a entendre que el classisme té molt més pes que el racisme en aquestes situacions. Com ho veus? Com hi opera el classisme?

– M’atreviria a dir que algú que digui això no està molt en la realitat. Té un discurs que a ell li serveix però no coneix a fons la realitat. Tot i així, s’ha d’entendre que vivim en societats on, efectivament, jo entenia que els tres pilars d’aquest sistema són el classisme, el racisme i el patriarcat. Per tant, no podem escapar els anàlisis que barris empobrits sempre hi haurà i sempre hi haurà molta més presència policial. Entendre que en barris populars, l’estètica serà d’una manera, potser, més que d’una altra. Però, al final, totes aquestes lògiques responen a aquest control.

I si analitzem, que moltes de les comunitats racialitzades per qüestions estructurals acaben vivint en barris empobrits, amb situacions de vulnerabilitat, etcètera. A l’informe ‘Pareu de parar-me’, la policia al·lega que no paren més per racisme, sinó perquè en certs barris o zones hi ha molta més probabilitat que la gent cometi un delicte, i per això sacsegen més una zona que una altra.

“La policia també para per classisme, però també hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu que pateixen racisme: per exemple, jugadors de futbol amb cotxes d’alta gamma que la policia assumeix que són delinqüents”

Però no poden ocultar les dinàmiques i les pràctiques racistes, i hem d’entendre com funcionen també les dinàmiques del classisme. Si mirem abans la societat catalana “autòctona” versus els “xarnegos”, és a dir, la migració que venia d’altres parts d’Europa, i que també van ser criminalitzats. És la construcció i criminalització de l’altre. Que “no és com nosaltres”, no “tan civilitzat”. I és un procés que serveix per legitimar la violència que s’exerceix. La idea bàsica que ja no és com jo, és menys.

Hi ha un punt que pot ser cert, que es para també per classisme, però alhora, hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu pateixen racisme. Un exemple molt clar es veu en els controls de tràfic quan veuen una persona racialitzada amb un cotxe car, la policia automàticament entén que té aquest cotxe perquè està incorrent en activitats il·legals. Que és un criminal, un narcotraficant, etc. És també un marc mental de sempre voler-nos encasellar en situacions. És estrany veure una persona negra passejant per Pedralbes, però potser és rica i viu allà. I hi ha gent que vesteix més formal i pateix racisme. L’única diferència, potser, és el tracte, si hi ha algú amb un vestuari més urbà no es tapen, són més directes, i si algú va vestit molt formalment, ho tractaran més subtilment, però acaba passant.

“La policia sempre té l’as sota la màniga de dir que està identificant a les persones racialitzades per control migratori, i sempre serem més identificats encara que siguem d’aquí”

S’ha vist a Itàlia, amb un futbolista, jugador del Milan, Tiémoué Bakayoko, amb un cotxe d’alta gama, acorralat a punta de pistola per tres policies. Li van posar la pistola a dos centímetres de la cara i no et moguis, no et moguis, perquè estan convençuts que una persona negra amb aquell cotxe ha de ser tant sí com no delinqüent, no? I demanen disculpes quan saben que és futbolista. Per tant, crec que és cert que hi ha classisme, i que les classes populars en general, sense importar l’origen patiran criminalització i sobre-identificacions, però dintre d’aquestes classes populars les persones racialitzades sempre seran més identificades.

La policia sempre té l’as sota la màniga a l’hora d’identificar persones racialitzades. Tot i ser catalans, tot i ser d’aquí, ells, el nostre fenotip, per exemple, a no ser que no es pugui delatar el meu origen no català occidental blanc, sempre tindran l’excusa de dir ostres, és per control migratori, que l’estic identificant.

I per tant, sempre, per assegurar-se que és una persona que té papers, sempre serem més identificats, i això és una realitat que passa, i és el que he intentat explicar amb la dinàmica. Jo puc ser català tota la vida, i el meu amic, que està en situació administrativa irregular, a l’Argentina, per exemple, els sembla que la policia sempre sospitarà abans de mi que no de l’altra persona. I aquí no importa com vesteixi, no importa res.

– El col·lectiu Top Manta cita habitualment com a exemple del neocolonialisme el fet que els acords pesquers fan que grans vaixells europeus pesquin a les costes del Senegal i els pescadors amb vaixells molt més petits hagin d’acabar marxant perquè no hi ha peix. Permet entendre les relacions directes entre nord i sud i els moviments migratoris.

– En el cas del Senegal, degut als acords de pesca dels quals Espanya, Unió Europea, Senegal, on Espanya té un gran paper, sobretot, vaixells, com bé explica Top Manta, gallecs i bascos, si no m’equivoco, que eren la majoria, perquè, al final, els pescadors locals no poden competir amb bucs pesquers enormes, cada cop s’han d’endinsar més en aigües internacionals fins que descobreixen que Europa no està tan lluny. Les Canàries, aquest és el boom real, però amb això passa amb tot.

Té a veure, no interessa que el continent africà i els països que en formen part tinguin sobirania. Sobirania vol dir controlar els seus recursos, legislar per ells mateixos. Hi ha una anècdota sobre el que està passant en l’actualitat d’Àfrica, que des d’Occident se’ns diu que els xinesos i els russos ara estan colonitzant l’Àfrica. I els africans se’n riuen d’aquest argument, perquè diuen, mira, els xinesos i els russos venen i els diuen, escolta, volem fer negoci. Evidentment tindran una influència, però la diferència amb els occidentals europeus és que ells van arribar a civilitzar-nos sense que ningú ho hagués demanat.

I tot i haver obtengut una independència, encara continua el domini. Per exemple, França produeix la moneda. O si ens fixem en Guinea Equatorial, que des de Catalunya sempre el tema de colonialisme i de relacions internacionals es tira la pilota i es culpa l’estat espanyol quan no és cert, mira els indians, les festes d’indians, tot això representa aquest domini de capital i de terra, el domini de la blanquitud en un sistema on explotaven altres territoris, amb accions militars i d’altres.

“A Guinea Equatorial i en altres llocs, la colonització la van fer catalans també, i una reminiscència són les festes dels indians”

En el cas concret de Guinea, els catalans tenen molt a fer, no eren tant els espanyols. Aquesta relació sempre ha existit. I avui en dia, per exemple, el cacau no és un producte mediterrani. I aquí tenim la fàbrica de Nutrexpa, que també va fer una campanya contra el negre de Banyoles.

– Un dels grans conflictes és amb l’extractivisme de minerals rars. 

– Això s’explica molt bé en el llibre Cobalto Rojo, com el Congo és un dels països més rics del món, i produeix el 60% de cobalt, però es troba sumida en la misèria. Tot i tenir mines d’or, de diamants, etcètera. Des de la època del rei Leopold II, Congo és fastigosament rica, però sempre estan en situacions de guerra, de misèria, perquè no interessa que hi hagi pau.

En l’actualitat, amb la revolució digital que estem vivint perquè nosaltres puguem estar gaudint de totes aquestes coses, estan treballant nens, que moren en condicions lamentables amb les mines de cobalt i de coltan, mentre totes aquestes grans marques, com poden ser Apple, Samsung, totes tenen fundacions que garanteixen que els seus productes no s’han recollit amb treball infantil.

Efectivament, són d’aquestes dinàmiques del capitalisme i l’hegemonia occidental que reprodueixen aquestes dinàmiques. Amancio Ortega amb Zara i Inditex, que es forma a Galícia i després marxen. Són les mateixes dinàmiques. Per exemple, a l’Àfrica hi havia cremes que serveixen per blanquejar la pell, que s’utilitzen. Més enllà que el model de bellesa, etcètera, com les ments estan colonitzades, al final eren productes químics, que eren cancerígens, que no eren bons i que es prohibia la seva venda aquí a Europa.

“A Europa volem importar totes les matèries del món, però a les persones les limitem”

Nosaltres podem comprar peix barat quan anem al mercat, podem gaudir de tindre una vida sana, etcètera, però al final estem generant un impacte en la vida de les persones que potser abans un pescador sense haver de ficar-se tant en aigües internacionals amb el que pescava podia mantenir la seva família, i potser no tindria la necessitat de migrar, no?

Però aquesta dinàmica no només amb el peix, sinó amb els multinacionals també. Com a educador, jo he tingut joves de Costa de Marfil, ara hem parlat de Senegal, però és que és la realitat de molts països. Un jove que, igual, li preguntava i li deia clar, és que jo no tinc pare, jo treballava al camp, cultivava cebes, ma mare les venia al mercat i més o menys anaven fent. Una multinacional holandesa obren supermercats, ho deixen superbarat, i no podem competir.

Doncs aquesta és la realitat, perquè jo conec, per exemple, vas a Senegal, Alcampo, per tot arreu Orange, el mateix. I el Senegal ara mateix està ple d’espanyols, de catalans, que estan invertint, fent negocis. Perquè venen des de cert privilegi també i de certa situació de poder. Sí, està molt embrancat i relacionat. Volem totes les matèries del món, però després a les persones les limitem.

– Aquí Catalunya sovint es passa la pilota a l’Estat espanyol pel que fa al colonialisme, tot i que en els últims anys s’està fent una tasca de memòria històrica en relació amb, per exemple, el passat esclavista, amb documentals com, per exemple ‘Negrers. La Catalunya esclavista’ (3Cat). S’està reconeixent prou?

– És cert que s’estan reconeixent coses, però és més per les veus de totes aquestes persones racialitzades i de les organitzacions, entitats de la societat civil que denuncien i qüestionen coses. Per exemple, arran de la mort de George Floyd es van començar a tirar a terra estàtues d’esclavistes per tot el món, i la gent qüestionava coses, sobre si tirar estàtues o no. Jo personalment, sóc partidari de mantenir-les, perquè són part de la història, però explicant tota la història. Per exemple, al parc de la Ciutadella tenim l’estàtua del general Prim pujat a un cavall i a la base hi ha unes inscripcions que el lloen per la feina que va fer i totes les aportacions a la pàtria. Quines són aquestes aportacions? El general Prim va ser governador de Puerto Rico, va viure una rebel·lió de població afrodescendent que clamava llibertat i sobirania pròpia, i els va massacrar, entre altres coses.

Per tant, sí que crec en crear noves estàtues, i mantenir les que hi ha explicant tota la història. Això que diu sempre l’Aasari Bibang, que la història l’expliquen els guanyadors i que ella, és descendent d’un poble que va ser colonitzat per Espanya, Guinea, i que per tant ella, a l’hora de créixer en aquesta societat ha d’aprovar a l’escola exàmens posant això. Però si poses la teva veritat, no aprovaràs, en aquest cas. Per tant, ella insisteix moltíssim en la importància de la memòria anticolonial, de la memòria històrica i d’explicar tota la història perquè entenguem el passat i no el repetim.

“Sóc partidari de mantenir estàtues d’esclavistes, però explicant tota la història”

Al final és el que deia els joves, no és culpa vostra tot el que va passart, però sí que és veritat que vivim en societat desiguals i ens hem de qüestionar aquesta desigualtat. Per tant, crec que està molt bé però que encara falta moltíssim. I sempre hi ha un perill la instrumentalització, de les nostres lluites, sobretot quan sembla que qualsevol cosa ja és descolonial.

A mi, per exemple, a l’escola em deien que la història d’Àfrica començava amb l’esclavitud. Va ser llegir Sílvia Serbí, Heroïnes negres i reines de la diàspora africana on descobreixo que ostres, estava ple d’imperis. Per tant, sí, crec que està bé que estiguem parlant del tema, s’estan fent coses.

Jo formo part d’un projecte que es diu Traficants, en què s’analitzen peces, de museus i de més, una mica amb la idea aquesta també de reconèixer el passat. I jo soc una figura que està allà no tan artística, sinó per garantir, potser, que en el procés no s’estan reproduint dinàmiques racistes. És un debat llarg però s’ha de tenir. I anar en compte, perquè el relat també el disputa, sobretot l’extrema dreta. I no només l’extrema dreta, no, però sempre queda el millor dir que nosaltres construíem hospitals, i us vam ajudar i gràcies a nosaltres, no sé què, que es reconèixer que, bueno, van haver violacions, tortures, assassinats i domini, no? Per tant, s’ha de fer molt més, penso.

– Per últim, formes part de la cooperativa Abarka. Quina tasca feu?

– La cooperativa Abarka neix de la necessitat de valorar positivament les aportacions de la cultura africana mitjançant la gastronomia. Estem molt acostumats a veure que quan es parla d’Àfrica sempre és per coses negatives o des d’una perspectiva molt paternalista. Estem molt acostumats a entendre que es parla de fam i de pobresa i de moltes coses i, nosaltres volem treure aquesta mirada estereotipada i discriminatòria i també expressar altres coses d’Àfrica. I mitjançant la gastronomia, per exemple, posem en valor, per exemple, tenim begudes, una d’elles té deu vegades més de calci, que un got de llet i el doble de vitamina C que un un suc de taronja natural, que ve del baobab que són arbres mil·lenaris. Que la imatge que es té d’Àfrica no sigui un nen amb la panxa inflada i els mocs demanant que l’apadrinis.

“A Abarka fem un plat amb iuca i una salsa d’anarcards que replica una salsa romesco: volem reivindicar el mestissatge cultural i canviar la imatge que es té d’Àfrica mitjançant la gastronomia”

També volíem ser agents de canvi. Dèiem sempre això de ser creadors i no usuaris. També perquè sempre estem acostumats que es creen coses per les persones racialitzades i veniu a participar. Volem també crear, mostrar el nostre mestissatge cultural, perquè al final som d’aquí, però tenim origen d’allà d’alguna manera, però sí, per exemple, teníem un plat de bastons de iuca amb salsa d’anacards. La salsa d’anacards intenta replicar una salsa romesco, i de textura és molt semblant, però de gust completament diferent.

I a més, ajudar a incidir en la regularització de persones. Entenem que oferir un contracte de feina a algú perquè pugui regularitzar la seva situació és millor que millor. Dignificar la nostra feina i poder ser referents. Entenem que si nosaltres hi estem, hi ha molta més diversitat, hi ha molta més gent, que també podria fer-ho. I animar tothom a explorar el model cooperativista amb tota la història que té a Catalunya. Estem en una economia social i solidària que no és que sigui perfecta, però estem també allà per generar debats, de ostres, parlem de la vida al centre, però què passa amb el racisme, què passa amb certes persones.

La entrada Cheikh Drame: “El passat colonial no és culpa dels blancs d’avui dia, però vivim en una societat desigual que cal qüestionar” se publicó primero en SOS Racisme.

Lamentablement assistim a un nou episodi de racisme policial i institucional. No constitueix un fet aïllat a Montornès del Vallès, sinó que forma part d’una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades, a tot el territori espanyol, també a Catalunya.

Mahamedi era un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès, nascut a Catalunya, fill de pares gambians. Aquesta persona del poble de tota la vida —exjugador de futbol en categories inferiors de l’equip del poble, treballava lliurant els paquets a les veïnes com a repartidor— ha mort per trets de bala de foc. Va passar divendres passat 24 de juliol, a dependències de la Policia Local, sota l’opacitat de totes les administracions i de mitjans de comunicació que, a l’uníson, es van afanyar a establir una narrativa criminalitzadora, en referir-se al nostre veí.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès, lluny d’establir cures per comunicar a la família la mort de Mahamadi i aclarir els fets, es va afanyar a emetre un comunicat institucional a les xarxes. Hi parlen d’un “incident” en dependències policials, en què “un home armat” va entrar a la comissaria, “va ser abatut” per un agent, mentre que “un altre agent va resultar ferit”. Ometen definir de quina manera va ser ferit aquest últim, i ni tan sols esmenten perquè un tret va provocar la mort d’un veí de la localitat. Tampoc van comunicar amb el respecte degut a la seva família la mort violenta de Mahamedi.

Veiem una vegada més com els mitjans de comunicació acaben de construir la narrativa oficial, asseverant que el jove portava un ganivet a una comissaria, i que es va tractar d’un accident. Això ha donat espai als sindicats policials a sol·licitar més personal i mitjans per “evitar aquests fets lamentables” dels quals són víctimes els agents policials, sense cap menció al jove que va perdre la vida en l’actuació policial.

Ens tornem a trobar davant la mort d’una persona negra, amb opacitat als protocols de comunicació i tracte indigne, a dependències policials, que ens remet a altres casos de racisme policial i institucional i morts per trets de cossos de seguretat de l’Estat.

Per aclarir els fets lamentables i establir responsabilitats de l’autoria d’aquesta mort en dependències policials del jove Mahamedi demanem:

– Aclariment dels fets i per què s’ha fet servir una arma de foc per reduir la víctima. Quants trets i en quina zona del cos es van fer per provocar la mort del jove Mahamedi?

– Saber per què no es va informar en el mateix moment la família de la mort i sí que es van fer preguntes al domicili de la víctima durant les hores posteriors a la seva mort?

– Mahamedi era un veí conegut i reconegut entre la seva comunitat com una persona tranquil·la. Com es pot justificar l’ús d’armes de foc per matar i el fet que no s’hagués fet una contenció d’un altre tipus?

– Demanem als mitjans de comunicació responsabilitat i rigor periodístic. Que no serveixin de ganxo per criminalitzar una persona sense haver contrastat els fets més enllà de reproduir la versió policial que criminalitza i deshumanitza el jove Mahamedi. Sobretot, en un context de creixement d’amenaces i discursos d’odi contra les comunitats migrants musulmanes i racialitzades per part d’organitzacions criminals d’ultradreta.

Des de diversos col·lectius socials antiracistes exigim que s’aclareixi la causa de mort a dependències policials del nostre veí. Exigim un tracte institucional digne vers la família i responsabilitats, per cercar veritat, justícia i reparació sobre la mort del jove Mahamedi.

• Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT)
• Regularización Ya
• SOS Racisme Catalunya
• Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Catalunya

Comunicado de colectivos antirracistas por la muerte de Mahamedi en la comisaría de Montornès del Vallès

Lamentablemente asistimos a un nuevo episodio de racismo policial e institucional. No constituye un hecho aislado en Montornès del Vallès, sino que forma parte de una maquinaria de persecución y criminalización de nuestras comunidades migrantes y racializadas, en todo el territorio español, también en Catalunya.

Mahamedi, era un joven negro de 22 años, vecino de Montornès del Vallès, nacido en Catalunya, hijo de padres gambianos. Esta persona del pueblo de toda la vida —exjugador de fútbol en categorías inferiores del equipo del pueblo, trabajaba entregando los paquetes a sus vecinas como repartidor— ha muerto por disparos de bala de fuego. Ocurrió el pasado viernes 24 de julio, en dependencias de la Policía Local, bajo la opacidad de todas las administraciones y de medios de comunicación que, al unísono, se apresuraron a establecer una narrativa criminalizadora, al referirse a nuestro vecino.

El Ayuntamiento de Montornès del Vallès, lejos de establecer cuidados para comunicar a la familia la muerte de Mahamadi y esclarecer los hechos, se apuró a emitir un comunicado institucional en redes. En él hablan de un “incidente” en dependencias policiales, en el que “un hombre armado” entró en la comisaría, “fue abatido” por un agente, mientras que “otro agente resultó herido”.  Omiten definir de qué manera fue herido este último, y ni tan siquiera mencionan por qué un disparo provocó la muerte de un vecino de la localidad. Tampoco comunicaron con el debido respeto a su familia la muerte violenta de Mahamedi.

Vemos una vez más como los medios de comunicación terminan de construir la narrativa oficial, aseverando que el joven portaba un cuchillo en una comisaría, y que se trató de un accidente. Esto ha dado lugar a los sindicatos policiales a solicitar más personal y medios para “evitar estos hechos lamentables” de los que son víctimas los agentes policiales, sin mención alguna al joven que perdió la vida en la actuación policial.

Nos volvemos a encontrar ante la muerte de una persona negra, con opacidad en los protocolos de comunicación y trato indigno, en dependencias policiales, que nos remite a otros casos de racismo policial e institucional y muertes por disparos de cuerpos de seguridad del Estado.

Para esclarecer los lamentables hechos y establecer responsabilidades de la autoría de esta muerte en dependencias policiales del joven Mahamedi pedimos:

– Esclarecimiento de los hechos y por qué se ha utilizado un arma de fuego para reducir a la víctima. ¿Cuántos disparos y en qué zona del cuerpo se realizaron para provocar la muerte del joven Mahamedi?

– ¿Saber por qué no se informó en el mismo momento a la familia del fallecimiento y sí se realizaron preguntas en el domicilio de la víctima durante las horas posteriores a su muerte?

– Mahamedi era un vecino conocido y reconocido entre su comunidad como una persona tranquila ¿cómo se puede justificar el uso de armas de fuego para matar y el hecho que no se hubiera realizado una contención de otro tipo?

– Pedimos a los medios de comunicación responsabilidad y rigor periodístico. Que no sirvan de gancho para criminalizar a una persona sin haber contrastado los hechos más allá de reproducir la versión policial que criminaliza y deshumaniza al joven Mahamedi. Sobre todo, en un contexto de crecimiento de amenazas y discursos de odio contra las comunidades migrantes musulmanas y racializadas, por parte de organizaciones criminales de ultraderecha.

Desde diversos colectivos sociales antirracistas exigimos que se esclarezca la causa de muerte en dependencias policiales de nuestro vecino. Exigimos un trato institucional digno hacia la familia y responsabilidades, para buscar verdad, justicia y reparación sobre la muerte del joven Mahamedi.

Fonts:

Comunicat de l’Ajuntament de Montornès: https://www.montornes.cat/actualitat/noticies/2025/07/26/comunicat-de-l-ajuntament-de-montornes-del-valles

Tuit dels Mossos:

Article a 3Cat: https://www.3cat.cat/324/abatut-despres-dirrompre-amb-una-arma-blanca-a-la-comissaria-de-la-policia-montornes-del-valles/noticia/3363893/

La entrada Comunicat de col·lectius antiracistes per la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

El negre té nom, dirigido por Fèlix Colomer. No es fácil de ver, pero sí necesario. Es incómodo, sí. Pero es imprescindible para comprender el racismo estructural que ha atravesado —y sigue atravesando— nuestra sociedad.

Este documental cuenta la historia de Molawa VIII, un hombre africano que fue secuestrado, disecado y expuesto durante casi un siglo en el Museu Darder de Banyoles, como si fuera un animal. Durante más de 80 años, miles de personas lo contemplaron sin escándalo. Lo llamaban “el negro de Banyoles”, sin cuestionarse que detrás de ese cuerpo había una vida, una comunidad, una historia.

El negre té nom no solo denuncia esa violencia, sino que también la repara: restituye su nombre, su dignidad y su humanidad. Porque no era una pieza de museo, ni un objeto colonial, ni una curiosidad antropológica. Era una persona.

El documental también destaca la valentía del médico haitiano Alphonse Arcelin, que en los años 90 se negó a aceptar esta barbarie como parte del “folklore local”. Fue gracias a él que Molawa VIII fue finalmente retirado y repatriado en el año 2000. Pero la oposición a su retirada evidencia otra verdad dolorosa: en Catalunya, también se defienden los privilegios coloniales con una ferocidad disfrazada de tradición.

Ver este documental debería ser obligatorio en escuelas, museos y hogares. Porque negar el racismo estructural, solo perpetua el silencio que lo sostiene.

La entrada “El negre té nom”: el documental que desnuda el racismo estructural en Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El dia 26 de juny a les 8.00h és la data fixada pel Jutjat de Primera Instància número 4 de Badalona per procedir al llençament forçós de l’immoble situat a Antoni Bori, 35. Es tracta d’una de les diferentes naus que estaven buides sense ús industrial i han estat ocupades per diferents col·lectius, especialment subsaharians que es dediquen a la recollida de ferralla per sobreviure. També hi ha persones que mantenen una feina en condicions normals i que han estat expulsades del mercat d’habitatge sense altra alternativa que trobar cobert a la nau pel desequilibri entre els ingressos salarials i el cost del preu de l’habitatge.  En aquests moments, es tractaria d’un col·lectiu d’unes quaranta persones que hi viuen, o malviuen, i ha de quedar lliure de tots els elements com matalassos o mobiliari i de tots els estris que hi hagi acumulats a l’interior abans del dia 26. El que quedi a dins, s’interpretarà com a abandonat.

Aquesta data fixa el segon pas, i més definitiu, situat en els darrers sis mesos del 2025, per tornar la nau a la seva possessió, el Banc Santander. L’anunci, que ja coneixen les persones d’aquest assentament, està forçant, progressivament, a un èxode cap a l’edifici del B-9. La seu de l’antic institut de Sant Roc concentra ara les persones que han anat marxat d’altres espais recuperats per a la seva propietat o que van ser subjecte d’un perillós incendi el desembre del 2021.

Com dèiem, la primera acció que va provocar el flux va consistir en el tall de la connexió elèctrica a finals de febrer. Des de llavors, moltes de les persones inicialment instal·lades a Antoni Bori s’hi desplaçaven al B-9 a pernoctar buscant escalfor. Va ser a finals de febrer quan tècnics d’Elecnor, empresa proveïdora de serveis d’Endesa, va anul·lar el subministrament elèctric en aquella illa d’Antoni Bori per, posteriorment, verificar d’entre tots els immobles del sector quin client disposava d’un contracte en vigor d’acord a normativa i quins espais estaven “enganxats”. Com va ser el cas de la nau d’Antoni Bori, 35 que tenia “la llum punxada”. L’anunci del desallotjament del B-9 ha estat anunciada en diferents ocasions per part del govern del PP, però encara no hi ha una data en ferm, amb el dispositiu que aquesta operació requerirà.

No és la primera vegada que s’anuncia aquesta acció, que sempre ha estat avortada a darrera hora per diferents motius. Sembla que aquesta seria la definitiva. També es troba en un moment en què hi ha menys persones pernoctant-ne.

____________

Crisi de l’habitatge, crisi climàtica i racisme | Publicació del 13 de gener del 2024

El desembre passat es van complir tres anys des de l’incendi el 2021 de la nau de Badalona on malvivien més de 150 persones, principalment senegaleses, que va provocar la mort de 3 persones identificades en primera instància, més tard la d’una quarta persona i una cinquena persona desapareguda que no s’ha arribat a identificar avui dia. Aquest episodi és un dels molts que s’han repetit en infrahabitatges i assentaments en tot Catalunya, on persones forçades a viure en la marginalitat i la pobresa subsisteixen en condicions indignes.

La entrada El dia 26 de juny a les 8h, desallotjament de la nau ocupada d’Antoni Bori, 35 se publicó primero en SOS Racisme.

La jutgessa considera que Brian Ríos hauria d’haver restat en observació després de ser sedat al CUAP de Rubí, però els Mossos d’Esquadra se’l van endur al calabós pràcticament inconscient. La plataforma Justicia para Brian Ríos celebra la decisió però exigeix que també s’investigui els policies locals.

La jutgessa que instrueix el cas de la mort de Brian Ríos ha trobat indicis d’incongruència en el relat d’un dels metges del CUAP de Rubí que va atendre el jove colombià la mitjanit del 21 d’agost de 2022. La magistrada considera que el que explica el facultatiu J.V.C.F es contradiu amb les proves que s’han aportat durant la instrucció judicial, tant des de Mossos d’Esquadra, com des de la Policia Local de la localitat vallesana, com dels infermers que van assistir al doctor mentre Ríos va estar al centre mèdic.

Segons la declaració de J.V.C.F, els policies locals van portar el jove al CUAP fora de si, “com un mïura”, a les 00.24 hores. Allà, el metge acusat d’imprudència professional, juntament amb un altre doctor, van subministrar-li una primera dosi d’un fàrmac sedant anomenat Midazolam de 0,05 miligrams. Com que no va fer efecte, va indicar J.V.C.F en la seva declaració, al cap de poc se li va administrar una segona dosi de 0,05 mg. Veient que aquestes dues dosis tampoc feien l’efecte volgut, el doctor li va administrar 0,25 mg de Sinogan, un altre medicament sedant.

Les metgesses forenses consideren que després d’administrar-li els dos fàrmacs sedants, els metges haurien d’haver deixat a Ríos en observació.

Tal com va indicar una metgessa forense en seu judicial, quan a un pacient se li administren dosis com les que Ríos va rebre d’ambdós fàrmacs “és altament recomanable una observació posterior o derivació a centre assistencial de referència”. Així mateix, una altra experta forense va assenyalar que era “poc recomanable” combinar els dos medicaments i va afegir que els efectes d’aquesta mena de fàrmacs poden començar-se a veure noranta minuts després de ser administrats.

Tanmateix, J.V.C.F en el seu relat dels fets va assenyalar que va deixar que el jove marxés del CUAP perquè el va veure plenament conscient. Aquesta afirmació, però, es contradiu amb el que van captar les càmeres de seguretat del CUAP i de la comissaria dels Mossos. “Consten enregistraments de les càmeres de seguretat, en primer lloc, del CUAP, on es veu sortir el senyor Ríos en cadira de rodes aparentment adormit”, indica la jutgessa en la seva interlocutòria. “També s’han aportat per part dels Mossos d’Esquadra enregistraments de l’entrada a la guàrdia policial, on clarament pot apreciar-se com quatre agents treuen a pes del cotxe patrulla al senyor Ríos agafant-lo de braços i cames”, afegeix. Així mateix, un dels dos infermers que va assistir la sedació assegura que el jove colombià “es va adormir a la poca estona d’administrar-se-li el medicament”.

Tot i que el metge que el va atendre afirma que Ríos va marxar del CUAP conscient, les càmeres el mostren aparentment adormit

Finalment, la jutgessa també s’ha mostrat sorpresa per la declaració de J.V.C.F pel que fa a la seva participació i responsabilitat professional en la intervenció. Si bé el doctor acusat d’homicidi per imprudència greu va firmar el comunicat mèdic, en la seva declaració va indicar que, en realitat, va ser un segon facultatiu qui va portar la veu cantant de la intervenció, el doctor A.H., “en ser un doctor de més experiència”. Amb tot, la jutgessa considera que “crida poderosament l’atenció, el fet que el comunicat d’intervenció mèdica el firmi exclusivament el doctor J.V.C.F”, i lamenta que el facultatiu no recordi “quant de temps va transcórrer entre una dosi i una altra, al·ludint al fet que se li va donar l’alta en el moment en què se’l va veure més tranquil”. Sigui com sigui, el segon metge que va intervenir en la intervenció de Ríos va morir uns mesos més tard i mai va poder testificar en el judici.

És per tot això que, segons queda reflectit en l’escrit de la jutgessa, hi ha indicis que J.V.C.F hauria comès un delicte d’homicidi per imprudència greu, en modalitat d’imprudència professional que té una pena d’entre un a quatre anys de presó i pot comportar la d’inhabilitació per un període de tres a sis anys.

Responsabilitat policial

A mitjan maig, la jutgessa feia declarar els agents de Mossos d’Esquadra que van custodiar Brian Ríos des que va sortir del CUAP de Rubí fins que va arribar a la comissaria del cos i va morir. En aquest sentit, la magistrada considera que els policies no van tenir responsabilitat en la mort del jove perquè sempre van actuar segons protocol.

Així mateix, la jutgessa ha tornat a denegar la compareixença en qualitat d’investigats dels agents de la Policia Local de Rubí que van detenir Ríos en considerar que no tenen responsabilitat.

La jutgessa ha tornat a denegar la compareixença en qualitat d’investigats dels agents de la Policia Local de Rubí que van detenir Ríos en considerar que no tenen responsabilitat en la seva mort

“Tal com es desprèn del total de les proves analitzades, la causa motivadora de la defunció del senyor Ríos es va produir presumiblement arran de la seva intervenció mèdica en el CUAP i no amb caràcter previ, és a dir, en la intervenció policial”, diu l’escrit de la jutgessa. En aquest sentit, la magistrada considera que les mesures de contenció que els agents de policia local van fer servir per reduir Ríos eren “necessàries per evitar tant que es fes mal a si mateix, com als mateixos agents”.

En aquest sentit, des de la plataforma Justicia para Brian Ríos continuen exigint saber “què va passar durant la detenció del Brian” i consideren que aquesta es va fer pel seu “perfil ètnic”. A més, exigeixen saber què va passar durant el trasllat amb cotxe de patrulla, i per això consideren necessari que declarin els policies locals. “Denunciem de nou el tracte deshumanitzat amb el qual es tracta a Brian durant aquests 30 minuts de contenció física en el CUAP i celebrem que el cas avanci i que hi hagi judici”, sentencien.

La entrada El metge que va atendre Brian Ríos abans de morir, acusat d’homicidi per imprudència greu se publicó primero en SOS Racisme.

Noticia del Público

El Juzgado de Instrucción número 6 de Madrid ha declarado que la detención de un joven migrante de 26 años el pasado miércoles en el madrileño barrio de Lavapiés fue ilegal, ya que los agentes de la Policía Municipal “se extralimitaron en su actuar”, por lo que ha acordado su puesta en libertad.

Así se recoge en el auto, remitido a los medios por la Fundación Raíces, en el que el juez estima el habeas corpus interpuesto por una abogada de esta entidad para revisar la legalidad de la detención y acuerda también que se investiguen “los delitos que pudieran haberse cometido por los agentes partícipes en la detención”.

El auto se apoya en las grabaciones realizadas por los vecinos y el del entorno del detenido, aportadas por la defensa y que, según el escrito, “coinciden con las manifestaciones del detenido”.

Según han precisado a EFE fuentes de la entidad que han ejercido la defensa del joven, se trata de un chico de 26 años que llegó a Canarias en 2017 desde su país de origen, del África Occidental, como menor migrante no acompañado y en los últimos años ha trabajado como metre en un restaurante y como modelo.

De acuerdo a un comunicado remitido por la entidad, el joven se encontraba junto a otras personas grabando una identificación policial a otros ciudadanos y cuando los agentes se dieron cuenta que estaban grabando, intervinieron para que este parara.

Tras una conversación en la que “el joven se mostró en todo momento tranquilo y respetuoso”, estos le sujetaron las manos a la espalda y procedieron a llevarlo detenido y, aunque el arrestado “no opuso en ningún momento resistencia, fue violentamente reducido” contra el suelo, por lo que perdió el conocimiento y quedó tendido en plena calle y llevado, en estado inconsciente, al furgón de la Policía. El activista y exdiputado madrileño Serigne Mbaye publicaba en X el momento de la detención. 

El joven fue puesto en libertad a última hora de este jueves y se dirigió al hospital porque aún presentaba fuertes dolores, dificultad respiratoria y una limitación total de la movilidad de un brazo, que requería tratamiento médico.

La abogada del detenido, Carmen Ordóñez, ha lamentado, a través del comunicado, que en Fundación Raíces reciben “constantemente” relatos de menores y jóvenes que han sufrido actuaciones desproporcionadas por agentes de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado.

“Desgraciadamente no es una práctica aislada y se dirige en mayor medida contra una parte muy concreta y vulnerable de la población, siempre bajo excusas preventivas de seguridad, pero que, en realidad, no están legitimadas”, ha señalado la letrada.

La presidenta de la entidad, Lourdes Reyzábal, ha denunciado que es “terrible” que este joven, “después de todo lo sufrido en su país de origen” y “esforzarse tanto para tener un futuro en España”, “casi pierde la vida por el racismo y la brutal violencia ejercida” por los agentes.

La entrada Un juez declara ilegal la detención de un joven migrante en el barrio madrileño de Lavapiés se publicó primero en SOS Racisme.

El 25 de mayo de 2020, George Floyd fue detenido por la policía en la ciudad de Minneapolis (Minnesota) después de que un trabajador de una tienda lo acusara de pagar con un billete falso. Cuatro agentes de policía se trasladaron al lugar y uno de ellos, Derek Chauvin, tiró a Floyd al suelo y decidió aplastar su rodilla contra el cuello del detenido.

Floyd, esposado y sin poder moverse, repitió varias veces que se estaba quedando sin aire: “I can’t breath” [No puedo respirar]. Sin embargo, Chauvin no dejó de presionar su rodilla durante más de 9 minutos, lo que acabó causando la muerte de Floyd por asfixia. Toda la escena quedó grabada por varias personas que estaban allí. 

El vídeo donde se podía ver a Floyd tirado en el suelo se viralizó rápidamente en redes sociales y causó una gran indignación. Los días posteriores al asesinato se organizaron protestas masivas en Estados Unidos y otros países para pedir el fin del racismo y el fin de la violencia policial contra las personas negras. 

George Perry Floyd Jr. tenía 46 años, era padre de cinco hijos y tenía dos nietos. Trabajaba como conductor de camiones y guardia de seguridad. Sus familiares y amigos lo recuerdan como un hombre amable, siempre dispuesto a ayudar a los demás. El agente Derek Chauvin fue arrestado, llevado a juicio y finalmente declarado culpable de asesinato.

¿Qué impacto tuvo el asesinato de George Floyd en la visibilización del racismo y la violencia policial? (Haz clic en la imagen para ir al audio respuesta).

¿Qué es el movimiento Black Lives Matter?

Black Lives Matter [Las vidas de los negros importan] es un movimiento político y social que lucha contra el racismo, la discriminación y la desigualdad que sufren las personas negras. El movimiento surgió en 2013 en redes sociales tras la absolución de George Zimmerman, un hombre que mató a tiros a Trayvon Martin, un adolescente negro.

Una de las principales preocupaciones del movimiento es la brutalidad policial que sufren las personas negras, especialmente en Estados Unidos. A lo largo de la historia, los negros han sido tratados de manera desigual por la policía, enfrentando más detenciones y violencia, y en muchos casos, muertes injustificadas.

Según los últimos datos de la ONG Mapping Police Violence, las personas negras tienen 2,8 veces más probabilidades de ser asesinadas por la policía que las personas blancas en Estados Unidos. Los datos confirman lo que activistas y organizaciones sociales llevan años denunciando: que el racismo sigue presente también en las prácticas policiales.

Aunque Black Lives Matter empezó en 2013, fue tras el asesinato de George Floyd en 2020 cuando el movimiento empezó a tener más repercusión internacional. Se estima que entre 15 y 26 millones de personas participaron en las protestas que se organizaron en Estados Unidos las semanas posteriores a su muerte.

¿De qué manera te afecta esta noticia?

El asesinato de George Floyd es uno de los que más repercusión ha tenido en los últimos años. Sin embargo, no es un caso aislado. Su nombre se suma a una larga lista de personas negras que han perdido la vida a manos de la policía en EE.UU. en circunstancias similares: sin representar una amenaza real (no iba armado) y por el simple hecho de su color de piel. 

Además, el tema de la violencia policial sigue siendo de máxima actualidad en Estados Unidos. El Departamento de Justicia del país ha decidido recientemente cancelar varias investigaciones que se habían iniciado contra departamentos de policía en distintas ciudades, como Minneapolis y Louisville. 

Estas investigaciones empezaron durante la administración de Joe Biden, en respuesta a las múltiples denuncias por brutalidad policial y violaciones de derechos civiles. Su objetivo era supervisar el comportamiento de los agentes para evitar que se cometieran abusos contra los ciudadanos. Ahora el gobierno de Donald Trump ha decidido detenerlas.

En el quinto aniversario de la muerte de George Floyd, esta noticia es una oportunidad para aprender más sobre el racismo, una realidad que afecta a millones de personas y que es un problema estructural. Esto quiere decir que está presente en las instituciones y en el funcionamiento de la sociedad misma, muchas veces de forma invisible o normalizada.

La entrada Cinco años del asesinato de George Floyd se publicó primero en SOS Racisme.

La intervenció va comptar amb la participació de Paula Rossi, coordinadora de l’àrea d’atenció i denúncia i part de la coordinació de l’entitat, i de Laura Manuela Rodríguez, tècnica psicosocial del SAiD.

105 casos atesos el 2024 i preocupant augment de les denúncies entre particulars

Paula Rossi va donar a conèixer les principals conclusions de l’informe anual INvisibles, corresponent a l’any 2024. Durant aquest període, el SAiD va asumir un total de 105 casos de racisme. Una de les dades més rellevants és l’augment de les denúncies entre particulars, que han suposat el 32% del total, una pujada de 10 punts percentuals respecte a l’any anterior.

Rossi també va posar el focus en la tipologia de denúncies dirigides als cossos de seguretat pública, on destaca especialment la infradenúncia. En aquest sentit, va assenyalar que el cos que acumula més denúncies és el dels Mossos d’Esquadra.

El racisme com a violència estructural que afecta la salut mental

Per la seva banda, Laura M. Rodríguez va voler posar l’accent en les conseqüències del racisme sobre la salut mental de les persones que el pateixen. “Hem d’entendre que el racisme no és un fet aïllat ni una percepció individual. És una estructura que condiciona trajectòries vitals, decisions quotidianes i la possibilitat de viure amb tranquil·litat una vida digna”, va expressar Rodríguez davant la comissió.

Una crida a la responsabilitat institucional

L’eix central de la intervenció de SOS Racisme Catalunya va ser una crida clara a les institucions públiques perquè assumeixin la seva responsabilitat. L’entitat va exigir la creació de polítiques públiques sòlides que garanteixin la igualtat de tracte i el dret a una vida digna. En paraules de Rodríguez: “Garantir la igualtat de tracte i el dret a una vida digna no és una opció ni una opinió: és una responsabilitat institucional.”

La intervenció completa es pot veure aquí (a partir del minut 3:12:00): https://www.youtube.com/watch?v=ccp3XcWAmA4&t=11498s

La entrada SOS Racisme Catalunya denunciem al Parlament l’impacte del racisme i reclamem polítiques públiques antiracistes se publicó primero en SOS Racisme.

1 de maig: Dia Internacional de les Persones Treballadores.

Una data que habitualment s’omple de discursos sobre drets conquistats, millores laborals, lluites sindicals. No obstant això, hi ha realitats que queden sistemàticament fora d’aquesta commemoració: les d’aquelles persones que, malgrat treballar en condicions extremes i ser fonamentals per al sosteniment de la vida, ni tan sols són reconegudes com a treballadores.

En l’Estat espanyol, milers de persones migrants i racialitzades sostenen sectors clau de l’economia: el treball agrícola, les cures, la neteja, la logística, la venda ambulant o les plataformes digitals. Treballen sense contracte, sense papers, sense drets laborals ni protecció social. Moltes viuen en assentaments com el de Badalona, on en 2020 un incendi va posar fi a la vida de tres persones. O en els camps de Huelva, on temporers subsisteixen en barraques fetes de plàstic i palets, sense aigua ni electricitat. Treballen fins a l’esgotament, sota calor extrema, exposats a productes tòxics i sense accés a la sanitat. Ho fan perquè el sistema així ho necessita: mà d’obra barata, invisible, d’un sol ús.

Però el que succeeix no és una anomalia ni una desgràcia ocasional. No és una fallada del sistema, sinó el seu funcionament ordinari. La llei d’estrangeria, les batudes per perfil racial, la negativa sistemàtica a l’empadronament, la criminalització de la venda ambulant o el racisme immobiliari són polítiques que garanteixen que un sector de la població viva en la precarietat més absoluta, amb l’objectiu de facilitar la seva explotació.

El racisme estructural es converteix en un dispositiu econòmic. Permet jerarquitzar, disciplinar i fragmentar la classe treballadora. Serveix per a dividir entre els qui tenen drets i els qui no; entre els qui poden exigir i els qui només poden sobreviure. Així, es perpetua un sistema que es beneficia de la desigualtat per a maximitzar beneficis.

Les condicions materials de les persones no blanques en el món del treball no poden entendre’s sense mirar el marc legal que les produeix. La Llei d’estrangeria, per exemple, impedeix a milers de persones regularitzar la seva situació malgrat portar anys treballant al país. Les obliga a acceptar qualsevol ocupació, en qualsevol condició, sota amenaça d’expulsió. Aquesta legalitat converteix en “il·legals” als qui, paradoxalment, fan possible la vida quotidiana a les ciutats, els camps i les llars. No es tracta d’una excepció, sinó d’una forma de govern.
La ciutat de Barcelona és un exemple il·lustratiu. El desplegament del Pla Endreça, activat per l’Ajuntament en 2023 amb el pretext “d’ordenar l’espai públic”, ha suposat una intensificació de la repressió contra venedors ambulants, persones sense llar, migrants sense papers i comunitats racialitzades. S’ha incrementat la vigilància policial, endurit la normativa sobre ús de l’espai i multiplicat els operatius contra manters. Tot això sota una lògica de neteja social que criminalitza la pobresa en lloc de combatre-la.

Darrere d’aquests operatius hi ha cossos reals. Persones com Mor Sylla (Salou, 2015), Mami Mbaye (Madrid, 2018) o Mamour Bakhoum (Sevilla, 2021), que van perdre la vida a causa de batudes policials. Persones perseguides, violentades i assassinades pel simple fet d’intentar sobreviure. Són treballadores en condicions extremes, però el sistema no les nomena com a tals. El seu treball no compta. La seva mort no fa mal.

A aquesta violència se li suma la discriminació sistemàtica en l’accés a l’habitatge, el racisme en els processos de selecció laboral, i la sobrerepresentació policial en els barris populars. Segons l’informe Pareu de parar-me de SOS Racisme, a Catalunya per cada persona espanyola identificada per la policia, s’identifiquen 7,4 estrangeres. El 80% de les persones racialitzades ha estat detinguda més d’una vegada. Les més afectades: persones amb fenotip àrab o magrebí. Aquestes dades no són aleatòries: responen a un patró de racisme institucional sostingut en el temps.

Tot aquest entramat d’exclusió té una funció política i econòmica: garantir un ordre social basat en el privilegi blanc, l’accés diferencial als drets, i la sobreexplotació de les comunitats no blanques. El racisme permet que hi hagi sempre una reserva de treballadors sense drets, disposats a fer els treballs més durs i pitjor pagats. No és un problema moral o individual, sinó una estratègia estructural.

En aquest context, parlar de l’1 de maig sense incloure aquestes realitats és perpetuar la invisibilització. La memòria obrera no pot continuar sent blanca, masculina i nacional. Ha d’ampliar-se, complicar-se i descolonitzar-se. Perquè no hi ha justícia laboral sense justícia racial. Perquè no hi ha futur digne sense regularització. Perquè no hi ha igualtat si només es reconeixen els drets d’algunes persones.

El racisme és indispensable per al funcionament del sistema capitalista. I per això, la lluita contra el racisme és una lluita de classe.

__________________________________________________________________

CASTELLANO

El racismo no es una disfunción: es el motor del sistema laboral capitalista

1 de mayo: Día Internacional de las Personas Trabajadoras. Una fecha que habitualmente se llena de discursos sobre derechos conquistados, mejoras laborales, luchas sindicales. Sin embargo, hay realidades que quedan sistemáticamente fuera de esta conmemoración: las de aquellas personas que, pese a trabajar en condiciones extremas y ser fundamentales para el sostenimiento de la vida, ni siquiera son reconocidas como trabajadoras.

En el Estado español, miles de personas migrantes y racializadas sostienen sectores clave de la economía: el trabajo agrícola, los cuidados, la limpieza, la logística, la venta ambulante o las plataformas digitales. Trabajan sin contrato, sin papeles, sin derechos laborales ni protección social. Muchas viven en asentamientos como el de Badalona, donde en 2020 un incendio acabó con la vida de tres personas. O en los campos de Huelva, donde temporeros subsisten en chabolas hechas de plástico y palés, sin agua ni electricidad. Trabajan hasta el agotamiento, bajo calor extremo, expuestos a productos tóxicos y sin acceso a la sanidad. Lo hacen porque el sistema así lo necesita: mano de obra barata, invisible, desechable.

Pero lo que sucede no es una anomalía ni una desgracia ocasional. No es un fallo del sistema, sino su funcionamiento ordinario. La ley de extranjería, las redadas por perfil racial, la negativa sistemática al empadronamiento, la criminalización de la venta ambulante o el racismo inmobiliario son políticas que garantizan que un sector de la población viva en la precariedad más absoluta, con el objetivo de facilitar su explotación.

El racismo estructural se convierte en un dispositivo económico. Permite jerarquizar, disciplinar y fragmentar la clase trabajadora. Sirve para dividir entre quienes tienen derechos y quienes no; entre quienes pueden exigir y quienes solo pueden sobrevivir. Así, se perpetúa un sistema que se beneficia de la desigualdad para maximizar beneficios.

Las condiciones materiales de las personas no blancas en el mundo del trabajo no pueden entenderse sin mirar el marco legal que las produce. La Ley de extranjería, por ejemplo, impide a miles de personas regularizar su situación pese a llevar años trabajando en el país. Las obliga a aceptar cualquier empleo, en cualquier condición, bajo amenaza de expulsión. Esta legalidad convierte en “ilegales” a quienes, paradójicamente, hacen posible la vida cotidiana en las ciudades, los campos y los hogares. No se trata de una excepción, sino de una forma de gobierno.

La ciudad de Barcelona es un ejemplo ilustrativo. El despliegue del Pla Endreça, activado por el Ayuntamiento en 2023 con el pretexto de “ordenar el espacio público”, ha supuesto una intensificación de la represión contra vendedores ambulantes, personas sin hogar, migrantes sin papeles y comunidades racializadas. Se ha incrementado la vigilancia policial, endurecido la normativa sobre uso del espacio y multiplicado los operativos contra manteros. Todo ello bajo una lógica de limpieza social que criminaliza la pobreza en lugar de combatirla.

Detrás de estos operativos hay cuerpos reales. Personas como Mor Sylla (Salou, 2015), Mame Mbaye (Madrid, 2018) o Mamour Bakhoum (Sevilla, 2021), que perdieron la vida a causa de redadas policiales. Personas perseguidas, violentadas y asesinadas por el simple hecho de intentar sobrevivir. Son trabajadoras en condiciones extremas, pero el sistema no las nombra como tales. Su trabajo no cuenta. Su muerte no duele.

A esta violencia se le suma la discriminación sistemática en el acceso a la vivienda, el racismo en los procesos de selección laboral, y la sobrerrepresentación policial en los barrios populares. Según el informe Pareu de parar-me de SOS Racisme, en Cataluña por cada persona española identificada por la policía, se identifican 7,4 extranjeras. El 80% de las personas racializadas ha sido detenida más de una vez. Las más afectadas: personas con fenotipo árabe o magrebí. Estos datos no son aleatorios: responden a un patrón de racismo institucional sostenido en el tiempo.

Todo este entramado de exclusión tiene una función política y económica: garantizar un orden social basado en el privilegio blanco, el acceso diferencial a los derechos, y la sobreexplotación de las comunidades no blancas. El racismo permite que haya siempre una reserva de trabajadores sin derechos, dispuestos a hacer los trabajos más duros y peor pagados. No es un problema moral o individual, sino una estrategia estructural.

En este contexto, hablar del 1 de mayo sin incluir estas realidades es perpetuar la invisibilización. La memoria obrera no puede seguir siendo blanca, masculina y nacional. Tiene que ampliarse, complejizarse y descolonizarse. Porque no hay justicia laboral sin justicia racial. Porque no hay futuro digno sin regularización. Porque no hay igualdad si solo se reconocen los derechos de algunas personas.

El racismo es indispensable para el funcionamiento del sistema capitalista. Y por eso, la lucha contra el racismo es una lucha de clase.

La entrada El racisme no és una disfunció: és el motor del sistema laboral capitalista se publicó primero en SOS Racisme.