19 entidades de salud mental, derechos humanos y colectivos antirracistas reclaman su supresión inmediata

Alertan de que el uso de estas armas puede tener consecuencias graves en personas en crisis

Puedes leer este contenido gratis porque eres usuario registrado

En 2026, la Guardia Urbana de Barcelona podría empezar a patrullar con pistolas táser. El Ayuntamiento defiende que estos dispositivos son una herramienta de “contención no letal” que ayudará a gestionar situaciones de peligro. No obstante, la decisión ha levantado un fuerte rechazo entre organizaciones especializadas, que denuncian la falta de garantías sobre su uso y el impacto que puede tener en colectivos vulnerables.

Un rechazo frontal

El comunicado, firmado por Salut Mental Catalunya, Irídia, SOS Racisme Catalunya, el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya y la Federació VEUS, entre otras, se pone el foco en la falta de garantías para evitar que este dispositivo se utilice de manera desproporcionada contra personas en situación de vulnerabilidad. “Las entidades de salud mental han advertido en reiteradas ocasiones que las pistolas táser suponen un riesgo altísimo para las personas psiquiatrizadas. Muchas de estas personas toman medicación o tienen condiciones médicas que pueden empeorar con una descarga”, alerta el documento.

“Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no sanitaria”

Iván Cano — Responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya

Iván Cano, responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya, subraya que el uso de la táser en personas en crisis no es solo una cuestión de riesgos físicos, sino de un enfoque erróneo en la respuesta pública: “Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no una cuestión sanitaria. Esto agrava el estigma y perpetúa una dinámica en la que la atención recae en la policía en lugar de en servicios especializados”.

Una de las principales críticas de las entidades firmantes es que la medida se ha tomado sin ningún estudio independiente que avale su necesidad ni su eficacia. Irene Durango, responsable de comunicación de Irídia, también denuncia que “el periodo de consulta pública que el Ayuntamiento abrió se hizo sin una difusión adecuada y muchas organizaciones clave en el ámbito de los derechos humanos y la salud mental fueron excluidas del debate”.

El precedente de los Mossos

El uso de las táser por parte de los Mossos d’Esquadra desde 2018 ya ha generado polémica. Según Irídia, ha habido casos documentados de uso problemático de estas armas, incluyendo la muerte de un hombre en Tarragona en 2021 tras recibir varias descargas. La organización denuncia que “los protocolos de supervisión son insuficientes y que la implantación de la táser en la Guardia Urbana podría repetir los mismos errores”.

“Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles.”

Paula Rossi — Coordinadora de SOS Racisme Catalunya

“Este tipo de armamento se vende como una herramienta de control segura, pero la realidad es que no hay un mecanismo independiente que investigue su uso real. Los pocos datos disponibles indican que su aplicación a menudo no se hace con la proporcionalidad que se promete”, alerta Mireia Salazar-Gabarró, abogada de Irídia.

El comunicado de las 19 entidades recuerda que, en 2009, el Comité contra la Tortura de Naciones Unidas ya instó a España a replantearse el uso de estas armas en policías locales por “el impacto que pueden tener en el estado físico y mental de las personas afectadas”. También recoge las recomendaciones del fabricante de las táser, Axon, que desaconseja utilizarlas en personas que presenten alteraciones mentales o estados de agitación extrema.

¿Quién será más susceptible de recibir una descarga?

Las entidades firmantes también alertan del riesgo de que las táser se utilicen de manera desproporcionada contra ciertos colectivos. “Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles”, afirma Paula Rossi, coordinadora de SOS Racisme Catalunya. “Los datos demuestran que las personas racializadas son detenidas e identificadas más a menudo sin motivo objetivo, y ahora se añade una herramienta que podría poner aún más en peligro su integridad”.

Según Rossi, el riesgo es doble para las personas racializadas con problemas de salud mental: “En muchos casos, cuando una persona blanca está desorientada, se la percibe como alguien que necesita ayuda. Cuando la persona es negra o de origen migrante, a menudo se la ve como una amenaza. Esto puede derivar en un uso de la táser como primera respuesta, en lugar de buscar una solución sanitaria”.

Un punto de inflexión

Para las entidades que han firmado el comunicado, la cuestión de fondo va más allá del arma en sí misma: representa un modelo de seguridad que refuerza la presencia policial en lugar de potenciar estrategias de prevención y atención comunitaria.

El documento señala que, en vez de invertir en recursos sanitarios, la ciudad está apostando por una herramienta de control que podría tener consecuencias graves para las personas en crisis. “El uso de la táser en situaciones de intentos de suicidio es un claro ejemplo de cómo se aborda la salud mental desde una óptica punitiva”, afirma Cano. “Debemos preguntarnos si esta es la ciudad que queremos: una ciudad donde la primera respuesta ante una crisis es una descarga eléctrica”.

Parar y estudiar

Las entidades firmantes exigen la suspensión inmediata de la compra de pistolas táser, un nuevo proceso público que justifique su introducción y valore su impacto real en los derechos fundamentales, un estudio independiente que analice los riesgos asociados al uso de las táser en colectivos vulnerabilizados y la puesta en marcha de un grupo de trabajo con organizaciones especializadas para garantizar que cualquier decisión se tome con la participación de expertos en salud mental y derechos humanos.

Por ahora, las entidades no han recibido ninguna respuesta por parte del Ayuntamiento, que sigue adelante con su decisión. El comunicado, sin embargo, deja claro que la batalla no ha terminado. “Esto no es solo una cuestión técnica sobre una herramienta policial. Es una cuestión de derechos, de seguridad y de salud pública”, concluye Cano.

La entrada Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
• A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el Codi Penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara amb relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

• Fuenlabrada acentúa sus esfuerzos para eliminar las pintadas contra el odio.

 A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’any 2022, un dels àmbits estratègics d’intervenció del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, d’ara endavant SAiD, ha estat el sistema educatiu. A més a més, aquest interès s’ha vist acompanyat d’un increment de les denúncies rebudes pel servei sobre violències i discriminacions interpersonals i institucionals ocorregudes a escoles i instituts.

Per una banda, ens trobem amb violències i discriminacions interpersonals comeses contra l’alumnat racialitzat i/o la seva unitat familiar. En aquests casos, els agents per petradors són altres joves. Les conductes reportades han consistit en violència verbal com insults, burles, comentaris racistes menyspreus o to elevat -, violència física i l’exclusió d’aquestes persones en la participació de les dinàmiques educatives i/o d’oci típiques de contextos escolars. Per altra banda, s’ha denunciat la violència institucional, exercida per la mateixa escola o institut, o pels seus agents. Aquesta violència es dirigeix contra l’alumnat però també, de nou, contra la unitat familiar. Algunes de les conductes informades han estat la criminalització i adultització de menors, la sospita constant d’una mala conducta, la desprotecció de la víctima un cop la institució és coneixedora d’una victimització, el tractament hostil, el qüestionament envers la situació i la negació o minimització del racisme.

Les demandes que més arriben al SAiD són les referides a episodis de violència interpersonal, tot i que les denúncies contra violències i discriminacions institucionals s’han incrementat. La problemàtica resideix en el fet que no totes les demandes que rebem s’acaben constituint com a cas assumit, donat que l’asimetria que es crea en una situació de racisme en el sistema educatiu provoca que les víctimes tinguin por a les conseqüències que pot tenir la seva denúncia, que el fet de fer valdre els seus drets pugui empitjorar la situació i, fins i tot, creuen que no es pot prendre cap acció per abordar de forma efectiva la problemàtica.

Les accions que el SAiD ha emprès per abordar els casos de racisme en el sis tema educatiu es poden agrupar en accions d’acompanyament psicosocial i accions legals. Val a dir que aquestes accions s’han desenvolupat de forma paral·lela i complementària, ja que en aquest tipus de violències i discriminacions la reparació és més complexa i implica la reparació individual de la víctima directa, però també el treball sobre el dany causat a la unitat familiar.

Quant a l’acompanyament psicosocial,aquest se centra en la restauració del dany causat i en aconseguir la responsabilització i la reparació per part de l’agent perpetrador. Per tant, les accions desenvolupades es dirigeixen a la víctima, a la unitat familiar i a l’ofensor mateix. Alguns exemples d’accions dutes a terme en el marc de l’acompanyament són: la intermediació entre la víctima (i la unitat familiar) i l’agent perpetrador, l’assessorament jurídic, la derivació a altres serveis específics en atenció a les particularitats del cas i la facilitació d’eines i recursos per poder abordar la situació concreta, però també per prevenir altres episodis de racisme en les aules. En aquest aspecte, fins i tot ha arribat a participar l’àrea de Formació de SOS Racisme per fomentar la capacitación de les professionals i el coneixement de la problemàtica en aquest àmbit. És important subratllar que aquest acompanyament es dona tant quan les violències i discrimina- cions són interpersonals com institucionals.

Pel que fa a les accions legals, han consistit en: la comunicació de la situació a la ins- pecció educativa, i la subsegüent activació de la via administrativa, i la denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat de Catalunya. El repte per als pròxims anys és l’ús de la via jurisdiccional, tant contenciosa administrativa com civil, per continuar protegint i defensant els drets de les víctimes. A més a més, aquestes vies porten associada una major reprovació de la conducta denunciada, i en conseqüència, una incidència social i política més àmplia.

Tot i que els casos que estem treballant mostren vulneracions i danys en la dignitat de la persona, la igualtat de tracte i no discriminació i la integritat física i moral, la limitació que hem d’enfrontar és la incapacitat del dret penal per respondre davant d’aquestessituacions perquè els estàndards probatoris del sistema impossibiliten la inversió de la càrrega de la prova, tot i que és la insígnia del dret antidiscriminatori, i per tant l’acreditació del racisme en els fets és un exercici pervers.

Ara bé, l’anàlisi de les demandes que ens arriben i el treball exhaustiu dels casos assumits evidencien que el racisme en el sistema educatiu no es presenta només com la violència interpersonal o institucional que ocorre en una escola o institut en concret, de forma aïllada. Considerar només aquestes dues parcel·les de les expressions del racisme en el sistema educatiu suposa una mirada parcial a la realitat i, per tant, un combat insuficient contra el racisme.

A continuació s’exposen algunes mostres de racisme en el sistema educatiu en conjunt, més enllà de les dues tipologies tractades, que el SAiD ha detectat en el seu treball diari. En primer lloc, el racisme estructural del sistema educatiu català pot manifestar-se com un accés desigual a oportunitats educatives i també com una mala distribució de recursos educatius. No obstant això, mereix una atenció especial l’anàlisi de les mesures implementades per evitar la segregació escolar i els plans de prevenció i detecció de la radicalització de joves. Per una banda, les mesures per evitar la segregació educativa són considerades mesures d’acció positiva per garantir oportunitats educatives. Ara bé, la presa d’accions, presumptament positives, per part de l’Administració, sense una anàlisi antiracista del context social, pot donar lloc a discriminacions i situacions injustes.

Prenent com a exemple el paquet de mesures preses per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2022, per evitar la segregació escolar, veiem que infants i joves, que havien estat en contacte amb serveis socials per necessitats econòmiques, van ser desplaçats de l’escola o institut on es volien matricular per iniciar una escolarització forçada a altres institucions. El rerefons de la mesura era fomentar la diversitat i brindar opcions educatives sense que les opressions estructurals operants fossin una limitació per als menors. Tanmateix, el resultat és que aquestes mesures antisegregació afecten en grau més alt a famílies racialitzades i/o migrants, perquè el mateix racisme estructural els relega en la posición social i els impedeix el gaudi d’altres drets vinculats, com la feina o l’habitatge, i per tant aquestes famílies no poden decidir lliurement sobre l’educació dels seus fills.

A més, aquesta mesura és un reconeixement per part de l’Administració del fet que no tots els centres educatius compten amb els mateixos recursos ni la mateixa qualitat educativa. Si el sistema educatiu té com a prioritat el foment de la diversitat i l’equitat educativa, per què no inverteix en totes les escoles, en termes de finançament, infraestructura i accés a recursos educatius, o bé desplaça tot l’alumnat, i no només aquel col·lectiu que ha estat en contacte amb serveis socials? Per tant, com de positiva és aquesta iniciativa? Pot impulsar les oportunitats educatives d’un grup específic, però per les conseqüències que té no és una mesura adient per lluitar contra el racisme estructural en el sistema educatiu, ja que encara persisteixen reptes i patrons segregadors (com la segregació residencial o la manca d’equitat en l’accés a recursos educatius i oportunitats).

D’altra banda, el segon exemple de racisme estructural és la creació del Pla de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització als Centres Educatius, conegut per les seves sigles “PRODERAI” per Mossos d’Esquadra i el Departament d’Ensenyament, que es va impulsar l’any 2016. Aquest protocol fomenta la participació del professorat i les direccions de centres educatius per assenyalar processos de radicalització en l’alumnat. Aquest protocol va reforçar estereotips, sospites i pors cap a certs grups d’alumnes, que lluny de respondre a una necessitat securitària general, va impactar en les oportunitats educatives i en la vida privada de molts/es alumnes. En aquest sentit, és criticable que el mateix sistema educatiu es posi a disposició per exercir com un mecanisme de control i de criminalització.

En segon lloc, el racisme institucional en centres educatius es manifesta en polítiques, pràctiques o procediments dins de les institucions escolars que generen desigualtats racials. Per il·lustrar, cal una revisió antiracista del contingut curricular, donat que aquest pot estar esbiaixat cap a una perspectiva etnocèntrica europea.

En conseqüència, es limita l’educació dels estudiants i es perpetuen esquemes mentals plens d’estereotips i prejudicis i s’ignoren les contribucions i la història d’altres grups. Addicionalment, cal fomentar la representació ètnica i racial en els materials docents. També cal un replantejament de la dinamització dels espais d’oci, per ser un espai de violència cultural. Per què se celebren festes vinculades al cristianisme, com Nadal, i s’obliden les festivitats d’altres religions? També és problemàtica la representació cultural en disfresses, on es pot caure en el blackface o en representacions estereotipades de minories.

Per acabar, no podem obviar la interseccionalitat del racisme amb altres eixos d’opressió, especialment el masclisme. Resulta problemàtic el tractament sexista que rep la unitat familiar quan la via de comunicació es produeix amb una dona o l’opressió estructural econòmica i social que pateixen les unitats de convivència encapçalades per dones, que sense dubte tenen un impacte en l’accés i permanència en el sistema educatiu. En definitiva, el racisme en el sistema educatiu és quelcom que supera l’àmbit de l’aula.

És una expressió més del racisme sistèmic que opera en la nostra societat. L’abordatge d’actituds individuals i col·legiades és insuficient per reformar les institucions i estructures que perpetuen la desigualtat racial. Cal una resposta comprensiva per fomentar entorns educatius inclusius i equitatius que impacti en les polítiques i pràctiques que estan vigents dins del mateix sistema.

La entrada El racisme al sistema educatiu se publicó primero en SOS Racisme.

Cada mes de febrero desde hace 11 años se celebra la Marcha por la Dignidad sobre el suceso en el Tarajal. ¿Qué pasó el 6 de febrero de 2014? La madrugada del 6 febrero, centenares de personas fueron bombardeadas en el espigón que separa Ceuta de Marruecos. La policía, en vez de velar por la seguridad de estas personas, lanzó gases lacrimógenos, pelotas de goma y salvas detonadoras.

El sábado, 8 de febrero a las 11:45 horas en el Salón de Actos del IES ABYLA de Ceuta, estarán:

• Patuca Fernández (@patucafvicens

• Marra Junior (@marrajunior)

• Louleila Sid Ahmed (@lalailmo)

• Sani Ladan (@4sani)

La jornada se retransmitirá en directo desde el canal de Youtube de la Marcha: https://www.youtube.com/@marchatarajal4880

La mañana del 6 de febrero a las 7.40 h ya habían arrebatado la vida de 14 jóvenes y realizaron 23 devoluciones en caliente. La tragedia tuvo lugar en la playa Ceutí del Tarajal. Este suceso fue un punto de inflexión que definió la política migratoria del Estado español y dejó en evidencia el racismo Institucional que se ejerce hacia la población migrante procedente del Sur Global. Desde el año 2014, se realizan las Marchas por la Dignidad, la primera se realizó días después de la masacre. Es un acto que denuncia la vulneración de los Derechos Humanos de las personas migrantes y, además, exige verdad, justicia, reparación y vela porque esta masacre no vuelva a suceder.

Programa de la jornada completa:

11:45h. MESA REDONDA. IES Abyla. (Ubicación)

15:15h. SALIDA: XII Marcha por la Dignidad. Plaza de los Reyes (Ubicación)

17:15h. LLEGADA. Playa del Tarajal (Ubicación)

18:30h. FINALIZACIÓN de la jornada.

Tarajal, ¡no olvidamos!

La entrada XII Marcha por la Dignidad – Tarajal se publicó primero en SOS Racisme.

Des de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT), expressem el nostre més profund condol per la mort de Bakary Diba, de tan sols 26 anys. Aquesta pèrdua és una conseqüència directa del maltractament institucional i la discriminació sistemàtica que afecta especialment les persones immigrades i, de manera més severa, la comunitat negroafricana.

Bakary feia mesos que necessitava seguiment mèdic i, tot i l’emergència derivada del fred intens, les institucions no van activar cap servei d’emergència ni cap recurs adequat per ajudar-lo. Malgrat assistir de manera regular a cures, no va trobar cap suport social, obligat a dormir al carrer sense una tenda ni un sac, el que va posar el seu cos al límit. Aquesta desatenció institucional ha provocat una mort que era totalment evitable.

Bakary era estimat i conegut per la comunitat del parc. En la seva curta vida, havia passat anys atrapats en aquesta situació, amb la seva salut mental cada vegada més deteriorada, fet que dificultava enormement la reconstrucció d’un projecte vital digne.

Aquest cas no és un fet aïllat. Només el mes passat vam ser testimonis del desallotjament de l’edifici Muntaner 28, que va deixar 30 persones al carrer sense cap alternativa residencial, o de l’expulsió de persones que vivien a l’assentament de la gasolinera del Poblenou, dispersant una comunitat d’ajuda mútua sense cap mena de suport d’emergència.

Mentrestant, recursos d’allotjament es mantenen tancats la major part de l’any, tot i tenir capacitat per centenars de persones, i milers d’habitatges romanen buits a la ciutat. No hi ha voluntat política per abordar aquestes situacions de vulnerabilitat extrema!

Des de fa anys, la CNAACAT denuncia les condicions insostenibles en què viuen moltes persones en assentaments com el del Gorg o el Parc de la Ciutadella. Al darrer, on contrasta cruelment amb l’entrada diària de 135 diputats al Parlament de Catalunya, insensibles a aquesta realitat. No legislen per aquells que viuen en la màxima precarietat, perpetuant la indiferència que també mata.

El cas de Bakary Diba és un reflex de les necropolítiques que condemnen milers de persones a una mort lenta i dolorosa. La seva mort se suma als 10.457 assassinats documentats a les fronteres espanyoles com a resultat de polítiques migratòries deshumanitzadores i la manca de visats segurs.

Prou necropolítiques que maten els nostres joves, el nostre futur! Exigim alternatives residencials, seguiment social, empadronament i regularització ja!

Exigim solucions ja:

– Alternatives residencials dignes i permanents.

– Seguiment social i sanitari adequat.

– Empadronament universal i sense traves.

– Regularització immediata per a totes les persones immigrades.

Ja n’hi ha prou de necropolítiques que ens maten. No podem permetre que el futur dels nostres joves sigui enterrat pel racisme institucional. 

Exigim justícia per Bakary Diba! #Sayhisname

La entrada Comunicat de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya sobre la mort de Bakary Diba se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Presentació “El racisme en el camp judicial” a SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Arran del desallotjament d’un bloc de pisos okupat del carrer de Muntaner de Barcelona, on vivien seixanta persones, en Vito i dues persones més van ser internades al CIE de la Zona Franca. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample creuen que “hi ha una relació directa entre l’organització política d’en Vito i la detenció”

En Vito va ser detingut el 2 de desembre juntament amb tres persones més, una d’elles menor d’edat. Fa temps que viu a Barcelona, té dues filles i, tot i que té una ordre d’expulsió de l’Estat espanyol, compta amb una llarga trajectòria d’arrelament. La seva detenció es va fer en el marc del desallotjament d’un bloc de pisos okupat al carrer Muntaner 28, on vivien una seixantena de persones. Ell no hi residia sinó que és membre del Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i donava suport a les persones, majoritàriament migrants, que estaven sent expulsades de casa.

La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra van efectuar el desallotjament i, segons denuncia Cheikh Abdoul Khadre de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), en la confusió del moment, ningú va veure com s’enduien en Vito. “Hi havia un cordó policial, la gent estava intentant recuperar les seves pertinences de dins de l’edifici i, de sobte, Vito i les altres tres persones van desaparèixer”, explica Khadre.

La situació es va agreujar perquè ningú sabia on eren els desapareguts. “Després de sis hores no sabíem que havia passat amb ell, vam parlar amb les autoritats i no ens van dir res, però testimonis ens havien explicat que l’havien vist pujar a un cotxe de la Guàrdia Urbana, i per això, a la tarda, vam anar a la comissaria de les Corts per veure si es trobava allí”, explica Khadre, que ahir va comparèixer davant de l’edifici, actualment tapiat, per denunciar el cas. L’acte va ser convocat per la CNAACAT, el Casal Popular Lina Òdena, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i CAS, amb l’adhesió de SOS Racisme, Esquerra de l’Eixample Acull, Catalunya, Tanquem els CIE, #Regularizaciónya i Emergencia Frontera Sur Barcelona.

Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner van ser reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca després de passar pels jutjats

Segons detalla Khadre, quan es va personar a la comissaria li van dir que no hi constava cap detenció registrada, però paral·lelament, el lletrat Jordi Naya d’Arrels Advocats va trucar al Col·legi d’Advocats i li van comunicat que a Vito li havien assignat un advocat d’ofici. “Quan va començar el desallotjament ens van dir que no detindrien a ningú i després ens van dir que mentíem i que no hi havia ningú detingut”, denuncia Khadre. Finalment, van poder confirmar que Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner havien passat a disposició judicial i havien estat reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. El quart detingut, en ser menor d’edat, va quedar sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

A dia d’avui, només en Vito segueix internat al CIE de la capital catalana i segons expliquen els qui el coneixen —tant activistes com persones que vivien al bloc— té accés a un telèfon mòbil per connectar-se amb l’exterior. Se sent esperançat, perquè sap que s’està lluitant per ell, però no entén per què el van detenir i per què encara el retenen. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample afirmen que “hi ha una relació directa entre l’organització política del Vito i la seva detenció”. “Estem convençudes que això és un càstig que té a veure amb l’auge reaccionari de l’estat i un disciplinament de la classe treballadora perquè el proletariat migrant no s’organitzi”, afegeixen. Ara, segons assenyala l’advocat Naya, s’ha presentat un recurs contra la interlocutòria d’internament en base a l’arrelament familiar i social que ha pogut documentar.

Pertinences abocades a un contenidor

El seu cas és només una de les moltes històries —potser la més kafkiana— que es van presenciar durant el desallotjament del bloc del carrer de Muntaner. Aquell mateix dia, una dona embarassada que vivia a l’edifici també va ser desnonada. “Si no hagués estat per l’ajuda veïnal, continuaria al carrer”, puntualitza Cheikh Abdoul Khadrede la  CNAACAT

En aquest sentit, l’activista denuncia que l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ofert una solució residencial a la seixantena de persones que hi vivien. Tanmateix, des del consistori asseguren que “en el moment del desallotjament equips del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona van atendre les persones desallotjades”.

Les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal

A més, des de les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal. De fet, avui dia, la porta de l’immoble està tapiada i tot just davant hi ha un contenidor d’obra on s’amunteguen el que les persones que vivien a l’edifici okupat, afirmen, són les seves pertinences. “Ara que ve el fred, el que ens fa més mal és que la gent susceptible de patir racisme es troba al carrer i per culpa de la llei d’Estrangeria no té sortides per trobar un lloc on viure”, lamenta Khadre.

L’Ajuntament de Barcelona, punta de llança dels desallotjaments

El desallotjament, tal i com van explicar les entitats en compareixença de premsa, va ser impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest extrem el confirma el consistori i diu que es va portar a terme “pels riscos per a les persones que hi residien, ja que la finca ha perdut les condicions d’habitabilitat”. Alhora, les mateixes fonts de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que “el desallotjament forçós es va executar amb la pertinent autorització judicial després que al passat mes de setembre no fos possible el desallotjament voluntari tal com ordenava l’expedient administratiu” i afegeixen que l’ocupació “provocava nombrosos problemes de seguretat i convivència entre els veïns d’aquest àmbit de l’Antiga Esquerra de l’Eixample”.

Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat o a la quarantena que van desnonar a la plaça de la Gardunya.

Les entitats consideren que l’Ajuntament ha iniciat una batalla contra les persones migrants més vulnerables i assenyalen que això es pot certificar amb altres desallotjaments que s’han produït en els darrers temps. Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat, al barri de Poblenou, o a la quarantena que es van desnonar de la Tancada Migrant, a la plaça de la Gardunya del Raval. Una de les persones que vivia en aquest darrer espai, el Príncipe, hauria mort de fred després de veure’s obligat a viure al carrer.

Per tot plegat, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample, no comprèn com es pot argumentar un desallotjament per raons d’habitabilitat, quan les persones que es veuen afectades pel desnonament “acabaran vivint al carrer en condicions molt pitjors”. Així mateix, consideren que l’Ajuntament ha pres una deriva “higienista, com es pot veure amb el Pla Endreça”.

“Aquests són només alguns exemples dels milers de persones als quals l’Ajuntament de Barcelona, així com altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, han deixat al carrer, sense donar resposta a les seves necessitats”, asseveren des de les entitats crítiques.

La entrada El cas d’en Vito: entitats denuncien persecució de l’activisme i les persones migrants se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’inici, aquest cas ha estat marcat per una forta protecció institucional vers els sis agents imputats i la reputació del cos policial. Per aquest motiu vam testimoniar de la manca d’acció institucional per la identificació dels autors, conductes corporativistes, secretisme i la banalització dels fets. Mostra d’això és que s’ignorés la petició de SOS Racisme Catalunya de separar cautelarment del cos policial als sis agents imputats després dels fets, fins a l’esclariment dels mateixos en seu judicial.

Gairebé cinc anys després dels fets, els sis Mossos d’Esquadra imputats van assumir la seva culpabilitat davant de l’Audiència Provincial i es van imposar les penes d’un any de presó, tot i que roman suspesa, una inhabilitació per exercir en el seu càrrec durant sis mesos i una prohibició d’aproximació a la víctima. A més a més, hores després del judici, el Departament d’Interior, a través del seu conseller, Joan Ignasi Elena Garcia, va anunciar que els agents condemnats serien expulsats del cos policial i perdrien la condició de funcionaris públics.

El cas és que, quatre mesos després del judici, el compromís institucional no es va materialitzar, perllongant i dificultant la reparació de la víctima, que va patir una segona victimització de la qual són responsables les institucions, els sindicats policials i la Conselleria d’interior. En aquell moment, SOS Racisme Catalunya va criticar públicament la manca de voluntat política per aplicar mecanismes de protecció i reparació contra el racisme policial.

Avui dia podem afirmar que la precipitada notícia de l’expulsió dels agents va ser una instrumentalització del cas i una forma de publicitar una pretesa mesura exemplaritzant que va trigar mesos a complir-se, quan la realitat és que l’expulsió del cos és una obligació, recollida en el decret de la Funció Pública.

En data de setembre 2024, la informació que SOS Racisme ha obtingut, després de dur a terme accions de pressió política, així com reunions i consultes institucionals, és que els sis agents condemnats han perdut la condició de funcionaris públics.

Tot i això, el fet d’haver estat condemnat per una agressió física i psicològica contra un jove negre, sembla no ser raó suficient perquè aquests agents no es puguin reincorporar al cos: l’article 68.2 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic regula la possibilitat de rehabilitar la condició de funcionari públic, a petició de la persona interessada, ateses les circumstàncies i l’entitat del delicte comès. Per tant, els agents podrien sol·licitar la seva rehabilitació com a funcionaris públics i tornar al cos.

Així doncs, amb aquest Comunicat, des de SOS Racisme Catalunya i com a forma de reparació particular i col·lectiva sol·licitem a les institucions implicades:

• La difusió del decurs del cas i de la situació dels agents condemnats. Especialment, un seguiment a la qüestió de si els agents seran rehabilitats o si superen la convocatòria de places d’agent de qualsevol cos policial.
• La resposta a la qüestió de si els sis agents han estat sancionats per la via disciplinària interna.
• La comunicació de quines mesures s’han pres al cos de Mossos d’Esquadra per combatre el racisme institucional i les agressions físiques i psicològiques contra la ciutadania no blanca.

El compromís de SOS Racisme es manté ferm amb la víctima i els col·lectius afectats: continuarem treballant per la visibilització d’aquests casos, la no impunitat, i la no repetició.

Sempre exigirem la responsabilització de les administracions públiques davant el racisme institucional.

La entrada Un any després, la justícia i la reparació per a la víctima continuen sense materialitzar-se se publicó primero en SOS Racisme.

Les entitats i col·lectius sota signants mostrem el nostre rebuig a la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de tirar endavant la compra de 22 Dispositius Conductors d’Energia (DCE), també coneguts com a pistoles Taser, una arma potencialment letal que, al menys, ja ha causat una mort a Catalunya.

Els DCE són armes que provoquen un efecte paralitzant sobre el cos mitjançant una descàrrega elèctrica contra una persona, amb la finalitat d’immobilitzar-la momentàniament. Des de l’any 2000, s’està generalitzant el seu ús en els cossos policials de molts països i diferents estudis n’han documentat els seus efectes i impactes sobre la salut de les persones, incloent casos de mort.

En conseqüència, aquestes armes presenten un perill específic que és necessari tenir en compte en la decisió d’incorporar-les. A més de l’efecte letal immediat com a conseqüència de la corrent elèctrica emesa, cal considerar els diversos efectes indirectes de la descàrrega en el cos humà i la seva possible contribució a l’augment del perill de mort o lesions greus. Abans de prendre qualsevol decisió, per tant, Amnistia Internacional ha insistit en la importància que les Administracions avaluïn el nivell de risc que és acceptable i en quines circumstàncies ho és, d’acord amb els fins perseguits, atenent les recomanacions internacionals existents en la matèria, així com les advertències del fabricant de l’arma.

No obstant això, la decisió d’introduir aquesta arma al cos de la Guàrdia Urbana ha comptat únicament amb un criteri policial, sense que s’hagin fet públics indicadors i informació tècnica especialitzada que en justifiqui la seva necessitat, i sense que s’hagi dut a terme un estudi independent que n’avaluï els seus impactes en el dret a la salut i l’exercici de drets fonamentals.

Aquesta decisió evidencia, una vegada més, la discrecionalitat dels Ajuntaments a l’hora d’introduir nou armament en els seus respectius cossos policials, sense que sigui sotmesa a un exercici transparent i democràtic, així com a un debat públic amb informació tècnica independent. Malgrat que l’Ajuntament va obrir una consulta pública, amb caràcter previ a l’elaboració del projecte normatiu que haurà de regular l’ús dels DCE, cal destacar que aquesta es va fer sense que l’Administració la difongués pels seus canals i sense fer-la arribar a les entitats i organitzacions especialitzades en la matèria, impedint un procés de participació efectiva. Així mateix, s’han convocat reunions amb entitats de la societat civil en les que s’ha exclòs a diverses organitzacions amb coneixement tècnic en la matèria, que l’any 2016 ja van participar en els debats sobre aquesta arma al Parlament de Catalunya, i que han assenyalat els riscos que en comporta el seu ús.

És important recordar que l’any 2009 el Comitè contra la Tortura de Nacions Unides va instar l’Estat espanyol a “considerar la possibilitat d’abandonar l’ús d’armes elèctriques Taser per part de les policies locals, ja que els seus efectes en l’estat físic i mental de les persones contra les que s’utilitzarien podrien conculcar els articles 2 i 16 de la Convenció” contra la Tortura. El Comitè també ha considerat que aquestes armes no han de formar part de l’equip del personal de seguretat a les presons i a altres llocs de
privació de llibertat, inclosos els centres de salut mental.

Així mateix, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, en la seva Observació General Número 36 (2018) en relació al dret a la vida, estableix que els Estats han de “vetllar perquè les armes menys letals siguin sotmeses a estrictes proves independents i avaluar i vigilar els efectes en el dret a la vida d’armes tals com els dispositius que generen contraccions musculars mitjançant descàrregues elèctriques
(taser)”.

La poca informació que ha transcendit sobre la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de fer efectiva la compra de DCE es relaciona amb la voluntat d’emprar una nova arma, a cavall entre la de foc i la defensa personal, que permeti fer front a episodis d’agitació, alteració profunda de la persona o ús d’armes blanques. En aquest sentit, atenent les recomanacions internacionals de Nacions Unides i a les del propi fabricant de l’empresa Axon, aquestes casuístiques són, precisament, en les quals se’n desaconsella el seu ús.

Entitats de salut mental catalanes han advertit en reiterades ocasions que l’ús de pistoles Taser suposa un risc altíssim per a les persones psiquiatritzades, donada l’alta prevalença de medicacions, problemes cardíacs i moments mal interpretats com d’agitació per agents sense la formació específica. Davant d’aquesta situació, recalquen que l’ús de Taser estigmatitza i vulnera els drets humans de les persones amb patiment psíquic i insisteixen en alternatives que dignifiquin i acompanyin a aquestes persones des d’un abordatge sanitari, més humà, preventiu i flexible. De la mateixa manera, organitzacions
antiracistes adverteixen sobre el seu potencial ús en persones racialitzades no blanques, en un context en què diferents investigacions han constatat que aquest col·lectiu pateix un major nombre d’identificacions i registres en relació a la resta de la població.

Per tot lo exposat, les entitats adherides a aquest comunicat demanem al Govern de l’Ajuntament de Barcelona:

1. La suspensió immediata de la compra de pistoles Taser.
2. L’obertura d’un procés públic i transparent, que justifiqui la demanda d’introduir un nou armament potencialment letal i que aporti indicadors i informació tècnica especialitzada sobre la seva necessitat.
3. La realització d’una anàlisi tècnica independent sobre la idoneïtat d’introduir aquest armament al cos de la Guàrdia Urbana, atenent els criteris d’ús esgrimits per la Guàrdia Urbana, les recomanacions internacionals de drets humans, les recomanacions del fabricant i el respecte pel dret a la salut i la garantia de drets fonamentals del conjunt de la ciutadania.
4. Convocar un espai/grup de treball amb les organitzacions de la societat civil amb coneixements tècnics en la matèria per tal de poder abordar les principals preocupacions exposades i garantir el principi de participació efectiva.

ADHESIONS

1. Alerta Solidària.
2. Associació Catalana de Professionals de Salut Mental (ACPSM) – Asociación Española de Neuropsiquiatría (AEN).
3. Centre Sir[a] d’Atenció a Víctimes de Maltractament i Tortura.
4. Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
5. Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya.
6. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
7. Comissió de Defensa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.
8. Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en Primera Persona – Federació VEUS.
9. Federació Salut Mental Catalunya.
10. Institut de Drets Humans de Catalunya – IDHC.
11. Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans.
12. La Capçalera Barcelona.
13. LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global.
14. Metzineres.
15. Novact – Institut Internacional per l’Acció Noviolenta.
16. Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans – OSPDH.
17. SOS Racisme Catalunya.
18. Top Manta Barcelona.

Barcelona, 14 d’octubre de 2024

La entrada Comunicat per la suspensió de la compra de pistoles Taser al cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.