L’Adel va anar a la comissaria del Cos Nacional de Policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols per renovar la documentació de residència i va acabar patint una agressió que li ha deixat seqüeles físiques i psicològiques. La jutgessa que instruïa el seu cas va demanar les imatges dels fets, però havien estat esborrades.

El dia que l’Adel va anar a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), a les nou menys deu del matí, per renovar el seu permís de residència, va canviar-li la vida per sempre. Mai va pensar que el tràmit que havia fet en altres ocasions acabaria amb una agressió que, segons un informe del Centre d’atenció a víctimes de maltractaments i tortura Sira, pot ser tipificada com a tortura. Va ser l’1 de juliol de 2022. “Encara ara tinc marques”, explica quan han passat quatre anys.

L’Adel –que prefereix no aparèixer amb el seu cognom– té 47 anys i va néixer a Larraix, el Marroc. Amb 24 anys va marxar per començar una nova vida a Catalunya on es va casar, treballa com a pintor i té dos fills, un dels quals té una discapacitat del 80%. Actualment viu a Sant Joan de Palamós, a pocs quilòmetres de la comissària on es van produir els fets. 

“Quan vaig ingressar a la comissaria, em van portar primer a un despatx, que és on es lliura tota la documentació”, explica. “La portava preparada i ordenada, perquè sempre me la prepara el gestor anticipadament per a tenir-ho tot en ordre”, afegeix. Ja des d’un bon inici, segons relata, el tracte de l’agent que hi havia a la saleta va ser agressiu. De mal humor, li va etzibar que faltava el document que acreditava el pagament de taxes per poder renovar el permís de residència i ell li va respondre que si mirava el codi de barres del document podia comprovar que l’impost estava pagat. “Em va dir: ‘tu no em dius el que haig de fer’”, explica el veí de Sant Joan de Palamós.

Per sortir del mal tràngol, l’Adel va comentar a l’agent que si ho preferia, podia anar al banc a buscar el rebut i tornar, però el policia li va contestar que si marxava no podria tornar a entrar i hauria de demanar una nova cita. Veient que el policia no volia ajudar-lo, l’home va decidir marxar. Abans, però va expressar el seu descontentament amb la forma com l’havia tractat.

“Li vaig dir que ja agafaria una altra cita i me n’aniria a un altre lloc, però que no eren maneres de tractar la gent”, explica l’Adel. Aquella queixa va ser l’inici de tot plegat. “Què has dit, fill de puta?”, va cridar el policia. Ell es disposava a marxar i va ser aleshores quan el policia que hi havia a l’entrada de l’oficina li va demanar la documentació. L’Adel va començar a regirar les butxaques del seu pantaló de pintor i l’agent, abans que pogués fer res, se li va abraonar al damunt i el va reduir a terra.  

Segons l’Adel, els nivells de violència a partir d’aleshores van prendre una nova dimensió. “El policia que m’havia demanat la documentació, em va intentar agafar del coll fent-me com una clau, jo vaig moure el cap com a acte reflex, em vaig sobresaltar instintivament, però no vaig oposar resistència”, diu. Una vegada a terra van aparèixer quatre agents més i el van emmanillar. “Se’m van posar al damunt, em pressionaven la cara i les costelles contra el terra; i un per darrere em doblegava les cames com si m’estigués resistint”, recorda. Li van trencar les ulleres i això li va produir talls a les celles, el van arrossegar per terra produint-li lesions als genolls i quan el van posar de peus, un dels policies li va donar un cop de puny a la cara. 

En aquell moment, va aparèixer un policia de paisà que en paraules de l’Adel semblava el cap de la resta i que li va dir: “Estàs cridant a la meva comissaria; ara t’assabentaràs, moro de merda, et penses que estàs al Marroc? Resa al teu Déu, que ni ell et deslliurarà”. 

A continuació, el van portar per la força a la tercera planta de la comissaria. “Mentre pujava, sentia que m’anaven a matar. Pensava en els meus fills, tenia molta por de morir”, rememora. “No paraven de cridar-me: ‘Fill de puta, moro de merda, veniu aquí i us creieu els amos’”, explica.

L’Adel estava en xoc i quasi va perdre el coneixement. A la tercera planta el van ficar en una sala de tres metres quadrats que, assenyala l’Adel, “no tenia càmeres” i on dos dels policies mentre li posaven una porra al coll, li cridaven: “Et rebentaré el cap, el pixaré, et cremaré els papers”. 

L’Adel va preguntar-li al cap de la resta per què l’estaven tractant amb tanta violència, i l’agent li va donar un cop de taló a la cara que va fer que perdés una dent. “Després em va pegar una segona puntada amb el taló a l’esquena, que em va deixar una rascada important i aleshores, tots els policies em van començar a pegar: moltes puntades i cops estant estirat a terra, emmanillat per darrere”, explica. “Quan es van cansar, em van asseure en una cadira i em van emmanillar per sota del seient, en una postura incòmoda, que m’obligava a estar inclinat”, afegeix. 

L’Adel no entenia res i plorava de ràbia. Demanava anar al bany o aigua, però tot li era negat. Per contra, el policia que ell identifica com a cap el va amenaçar d’expulsar-lo de l’Estat espanyol i l’Adel va respondre-li que això no era potestat seva. Un altre agent va agafar-lo del coll de nou com a represàlia i aleshores l’Adel va caure desmaiat a conseqüència de la maniobra asfixiant. Al cap d’una estona es va despertar tot moll perquè li havien llençat aigua per despertar-lo. “Em vaig adonar que no sabien què fer amb mi i vaig percebre un canvi d’actitud”, diu. “En aquest moment, va aparèixer un nou agent vestit de paisà, d’uns 40 anys, que jo crec que era marroquí, amb bigoti, i em va explicar que havien trucat a l’ambulància”, diu.

Quan quatre anys després, l’Adel narra per darrer cop la seva experiència, assenyala que durant tot aquell temps es va sentir “segrestat”. 

Els dos infermers que el van veure a la saleta van assenyalar que no podien fer-li una valoració mèdica allà i van demanar de portar-lo al CAP. Els policies van acceptar la demanda, però, com farien durant tot el trasllat i la revisió mèdica, van indicar al personal mèdic que l’Adel era “molt perillós” i que calia tenir-lo controlat. Tres agents van pujar a l’ambulància i d’altres van seguir el vehicle fins al CAP de Sant Felius de Guíxols. Allà li van fer una revisió que va començar a les 10.17 hores del matí i va durar onze minuts. A continuació, el van conduir de nou a la comissaria on l’actitud va canviar una mica, assenyala la víctima. Li van deixar trucar a la família i també va poder contactar amb un advocat que li va facilitar el seu germà, tot i que els policies insistien que era millor que contractés un lletrat d’ofici.

Després de prendre-li les empremtes als calabossos, va poder reunir-se amb el seu advocat. L’Adel va demanar de declarar a Sant Feliu de Guíxols, però els agents es van mostrar contraris que ho fes fins que el lletrat va amenaçar de demanar l’habeas corpus –procediment per obtenir la immediata posada a disposició de l’autoritat judicial de qualsevol persona detinguda il·legalment– per invalidar la detenció. Aleshores, l’home va poder presentar-se davant la jutgessa, que el va deixar en llibertat.

Dies més tard, l’Adel presentaria una denúncia a través de SOS Racisme en la qual es demanaven les gravacions de les càmeres de videovigilància de la comissaria. Tanmateix, quan la magistrada va requerir la prova, les imatges havien estat esborrades. A més, l’Adel va presentar dos informes mèdics que certifiquen la violència rebuda: el primer molt exigu del CAP i un segon, hores més tard de ser agredit, quan ja estava en llibertat, de l’Hospital de Palamós. Aquest segon corroborava l’agressió. 

Tot i les proves, la causa va quedar arxivada. Va ser reoberta quan SOS Racisme va presentar un recurs a l’Audiència de Girona en el qual va presentar un informe pericial basat en el Protocol d’Istanbul. Al mateix temps, però, els agents del Cos Nacional de Policial (CNP) han denunciat l’Adel per atemptat contra l’autoritat.

El seu advocat actual considera que la fase d’instrucció del cas “és deficient” i apunta que “no s’ha fet la investigació pertinent per resoldre’l”. 

Quan l’Adel va sortir dels jutjats el va rebre el seu germà. Ja en llibertat, alguna cosa s’havia esquerdat dins seu. “Estava tan trencat, tan malament, tan destrossat que no tenia ni ganes de viure”, afirma. El germà, que viu a Cadaqués, li va dir si volia passar uns dies amb ell per descansar i l’endemà, amb tota la família, es va traslladar al poble del Cap de creus.

Segons relata, va ser a la platja del municipi que va tornar a veure els dos primers agents que havien començat l’agressió. Tot i que en un primer moment va pensar que era casualitat, després va considerar que era impossible que fossin allà per atzar. A menys de tres metres de distància, els agents comentàvem amb fanfarroneria com havien agredit l’Adel. “Em vaig posar molt nerviós i el meu germà va intentar calmar-me, dient-me que era el que estaven buscant, que era una provocació perquè jo reaccionés i poguessin justificar el que m’havien fet, així que vam decidir anar-nos-en de la platja”, diu. 

En la seva descripció dels fets, l’Adel esmenta diversos tipus de tortures físiques com puntades de peu, cops de puny, bufetades, maniobres per asfixiar-lo o obligar-lo a romandre en postures humiliants i estressants. Així mateix, també descriu tortura psicològica, com les amenaces que va rebre, els insults racistes o l’alternança de rols dels agents.

Per la seva banda, l’informe del Centre Sira, basat en el Protocol d’Istanbul, certifica la veracitat d’allò que descriu l’Adel i assenyala que algunes de les agressions viscudes per l’home encara eren visibles quan es va dur a terme la investigació, l’agost del 2024. En són exemple la pròtesi dental que porta o les ferides que té a la tíbia o a l’esquena.

Alhora, encara perduraven els símptomes d’estrès posttraumàtic.“Quan creuo la duana, amb el mateix cos de policies, sempre penso ‘a veure què passarà’, i a vegades els agents són molt educats i simpàtics, però fins que no veig la seva reacció estic nerviós”, explicava. En aquest sentit, l’informe apunta que l’home va patir una disminució de la gana i va perdre més de deu quilos després de patir l’agressió.

De la mateixa manera, segons l’informe de Sira, l’Adel presentava símptomes depressius. “Hi ha dies que estàs bé però i hi ha dies que estàs baix i te’n vas al fons, i venen els records, perds la força, i has d’estar lluitant per sobreviure. No hi ha la tranquil·litat d’una vida normal. No notes la felicitat que tenies abans. A vegades estic molt trist”, afirmava.

La entrada Un veí de l’Empordà denuncia la policia per tortura: “Deien que em rebentarien el cap, se’m pixarien i em cremarien els papers” se publicó primero en SOS Racisme.

En distintas oportunidades pusimos en conocimiento a la dirección del CIE de Barcelona, a los juzgados de control y Defensor del Pueblo las siguientes situaciones:

1. Tratos degradantes y vejatorios por parte de agentes del Cuerpo Nacional de Policía destinados en el CIE de Zona Franca. Las personas reciben insultos y expresiones humillantes de forma habitual, así como una relación constante basada exclusivamente en órdenes y gritos, generando un clima de intimidación, humillación y desamparo.

Además, numerosos agentes policiales no llevan la identificación obligatoria, lo que dificulta la posibilidad de formular denuncias o quejas concretas frente a posibles actuaciones abusivas.

Estos hechos generaron quejas colectivas por parte de las personas encerradas. A lo cual se responde con la deportación, sin la debida notificación, de una de las personas afectas.

2. Vulneración derechos fundamentales, como el derecho a la defensa, y falta de notificación previa ante un vuelo de deportación. Ante la ejecución de un acto forzoso punitivo como la deportación, que afecta de manera flagrante los derechos fundamentales de la persona, la Administración debe asegurar un sistema de garantías formales y materiales, que en numerosos casos es inexistente.

Desde el punto de vista del derecho a la defensa, el hecho de que se avise de que la deportación va a realizarse en las siguientes 24 o 48 horas, abre la posibilidad de que los Juzgados de lo contencioso-administrativo tramiten medidas cautelarísimas.

Este preaviso ha sido recogido tanto por Jurisprudencia nacional como por legislación internacional: se ordena que se informe a las personas internas que su deportación va a llevarse a cabo en el plazo de las siguientes 24 o 48 horas, y el CIE de Barcelona no lo hace.

3. Encierros prolongados en las habitaciones durante más de catorce o quince horas diarias. Lo cual les genera ansiedad, aislamiento y un importante deterioro psicológico.

4. Aislamiento como forma de castigo ante quejas o necesidades médicas urgentes, tales como cuadros de ataques de ansiedad o autolesiones. En vez de proporcionar la atención médica adecuada, se les castiga aún más con el aislamiento.

5. Falta de atención médica adecuada, generando situaciones de autolesiones por parte de las personas para recibir el tratamiento médico correspondiente.

La última situación, denunciada penalmente, ocurrió el 24 de mayo de 2026 tras un grave episodio protagonizado por un funcionario del turno de noche. Las mujeres afectadas señalan que la gravedad de la situación provocó que una de las internas se autolesionara y tuviera que intervenir una ambulancia alrededor de las 3:00 horas de la madrugada.

6. Condiciones indignas durante las comidas; solo disponen aproximadamente de quince minutos para comer y, durante ese tiempo, algunos agentes golpean el suelo y el mobiliario con los bastones para apremiarles a terminar rápidamente. Las personas allí encerradas relatan que las cantidades de comida resultan insuficientes y que no se les permite solicitar más alimentos.

7. Condiciones deficientes de limpieza e higiene en los baños y habitaciones, las cuales son incompatibles con unas condiciones mínimas de habitabilidad.

Desde hace semanas las entidades que acompañamos a las personas presas en el CIE de Barcelona venimos denunciando las graves vulneraciones de derechos por los canales institucionales habilitados. La única respuesta que recibimos es el silencio, el archivo de las denuncias y falta de investigación sobre los graves hechos denunciados. Esto demuestra la complicidad de las instancias estatales con la violencia cotidiana que reciben las personas migrantes en estos lugares y la manera en que el racismo de estado opera.

Estos hechos son parte de las violencias que enfrentan las personas migrantes cotidianamente en los CIE y por eso se tienen que abolir. No se trata de casos aislados, sino que responden a la propia estructura racista, capitalista y patriarcal que ejerce violencia sobre los cuerpos migrantes. Todo ello amparado por las administraciones que deberían ser garantes de los derechos fundamentales.

Ante la gravedad de los hechos expuestos EXIGIMOS una respuesta institucional inmediata, la investigación de los hechos y delimitación de las responsabilidades correspondientes.

Firmamos: Grupo de Apoyo a Mujeres Presas en el CIE de Barcelona, t.i.c.t.a.c., Irídia, Tanquem els CIE, Migrastudium, SOS Racisme.

La entrada Violencia en el CIE de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

Agraïments:

Ponències:

• Aliou Diallo: Activista antiracista i prohabitatge.
  • Resum ponència:  Va presentar l’“Informe per la transformació antiracista de l’habitatge a Catalunya”, del que és coautor junt amb el Marc Borràs-Batalla, i que va ser coordinat per Entitats Catalanes d’Acció Social i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació. Va parlar de la discriminació que pateixen les persones racialitzades durant el primer, segon i tercer contacte amb les agències immobiliàries; a la primera trucada telefònica, a la visita física, i a la negociació, respectivament. Diallo va defensar que les immobiliàries tinguin un registre públic dels pisos que hi disposen i de les sol·licituds que hi reben, i posa l’accent en què Catalunya és una de les regions d’Europa amb més habitatge, amb 400.000 habitatges buits. 
• Fàtima Aatar: Representant del Sindicat d’Habitatge Socialista de Girona.
  • Resum ponència: Va fer un recull de les diferents situacions de discriminació en la que es troba la clase treballadora a l’hora d’accedir a llogar un pis: discriminació directa o indirecta al sector privat (per qüestions de circuits tancats, etc.), traves administratives i/o institucionals que generen un accés diferenciat (Ajuntaments que exigeixen el padró o una situació administrativa regularitzada, això implica una exclusió de pisos públics cap a comunitats marginalitzades), discriminació estructural per part dels serveis socials (amenaça de treure custòdies a famílies migrants, o fins i tot usuàries han rebut comentaris racistes com «ves-te’n al teu país»). 
• Tarek Cheriha: Representant del Sindicat d’Habitatge de Salt.
  • Resum ponència: El Sindicat d’Habitatge de Salt va néixer al 2021 quan l’Ajuntament de Salt va comprar habitatges de protecció oficial que excloïen a gent estrangeria sense permís de residència, etc., i va originar per defensar el dret universal a l’habitatge. Va reinvidicar que la no-acció dels ajuntaments en la crisi de l’habitatge que estem vivint torna a ser racisme institucional, ja que, per exemple, tenen la potestad de sancionar immobiliàries que no lloguen a col·lectius marginalitzats i tot i això no ho fan (encara que entén que es tracten de mesures punitivistes).
• Moderació de la Gemma Ferreón, directora de SOS Racisme. 

També volíem agrair a l’Ateneu Popular de Salt per cedir-nos l’espai, i als co-organitzadors Federación SOS Racismo i l’Aliou Diallo.

Us deixem algunes de les fotografies que vam realitzar de la trobada.

La entrada Agraïments Polifa 2026: Racisme immobiliari se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat dissabte 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2025”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

Amb l’objectiu de descentralitzar i arribar a altres territoris de Catalunya, i inspirades per la gran feina que fa Fruita amb Justícia Social com a organització que defensa i lluita pels drets humans de les treballadores de la campanya de la fruita, vam decidir presentar l’informe a Lleida. Per tant, aquesta presentació ha estat en col·laboració amb l’entitat Fruita amb Justícia Social.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2025, el SAiD ha atès 583 situacions de racisme en 70 municipis, amb 356 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 251 han estat identificades com a situacions de racisme, i 72 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 71,31% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (25,5%), abusos per part de cossos de seguretat pública (16,33%) i discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (13,55%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (9,56%), discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (5,98%) i racisme laboral (4,38%) .

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (75%). També destaca que la gran majoria de casos de discursos d’odi són de caràcter islamòfob, i de les 21 nacionalitats dels denunciants, la nacionalitat marroquina ha estat la més nombrosa.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.

Llega la XIII MARCHA POR LA DIGNIDAD bajo el lema: “Tarajal, nunca más. El racismo mata, la memoria resiste.”

¿Qué pasó el 6 de febrero de 2014 en la Playa de El Tarajal en Ceuta?

La madrugada del 6 febrero, centenares de personas fueron bombardeadas en el espigón que separa Ceuta de Marruecos. La policía, en vez de velar por la seguridad de estas personas, lanzó gases lacrimógenos, pelotas de goma y salvas detonadoras.

Esa misma mañana a las 7.40 h ya habían arrebatado la vida de 14 jóvenes y realizaron 23 devoluciones en caliente. Los cuerpos de Jeannot, Armand, Samba, Dauda, Luc, Yves, Larios, Youssouf, Ousmane, Keita, Oumarou, Blaise, Roger Chimie y otros jóvenes sin identificar continúan enterrados en un lugar alejado del país donde nacieron. La tragedia tuvo lugar en la playa Ceutí del Tarajal. Este suceso fue un punto de inflexión que definió la política migratoria del Estado español y dejó en evidencia el racismo Institucional que se ejerce hacia la población migrante procedente del Sur Global.

Desde el año 2014, se realizan las Marchas por la Dignidad, la primera se realizó días después de la masacre. Es un acto que denuncia la vulneración de los Derechos Humanos de las personas migrantes y, además, exige verdad, justicia, reparación y vela porque esta masacre no vuelva a suceder. 

El Estado español continúa alimentando un racismo institucional y construyendo una Europa Fortaleza que provoca miles de muertes cada año.

EL RACISMO MATA, LA MEMORIA RESISTE

Más información sobre la marcha y sobre cómo acudir a la marcha en @marcha.tarajal

La entrada  XIII MARCHA POR LA DIGNIDAD – TARAJAL se publicó primero en SOS Racisme.

Al parc Joan Miró, el passat mes d’octubre a Barcelona, la Guàrdia Urbana ha desallotjat una quarantena de persones sense llar, majoritàriament joves d’origen subsaharià. Vivien al parc des de feia mesos. L’operatiu policial ha retirat matalassos, objectes personals i pertinences sense oferir cap alternativa d’habitatge digne.

El missatge és clar: expulsar la pobresa, no resoldre-la.

Albert Batlle, tinent d’alcaldia, ha justificat l’operació apel·lant a la “normalitat de l’espai públic”. Però darrere d’aquesta retòrica hi ha persones. Persones que treballen, que estudien, que intenten viure. El dret a l’espai públic i a una vida digna no pot estar reservat a qui té papers o diners.

A Badalona, vivien (abans del desallotjament) més de 400 persones des de feia dos anys a l’antic institut abandonat B9, al barri de Sant Roc. L’Ajuntament de Xavier García Albiol ha litigat per aconseguir-ne el desnonament, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya n’ha avalat l’execució.

Una nova expulsió, una nova vulneració dels drets humans més bàsics.

El passat desembre feu 5 anys de l’incendi de la nau de Badalona, al barri del Gorg, on malvivien més de 150 persones, la majoria d’elles senegaleses. Cinc van perdre la vida. Poques setmanes abans del primer aniversari, un altre incendi a Barcelona va provocar la mort de quatre membres d’una mateixa família, entre ells dos infants. En tots dos casos, les víctimes eren persones migrades, racialitzades, sense alternatives habitacionals, vivint en infrahabitatges insalubres i massificats.

Els dos locals on es van produir els incendis eren propietat de grans tenidors: un banc i una gran empresa. L’administració, un cop més, prioritza els interessos del capital per sobre de la protecció social.

Segons dades de l’Agència d’Habitatge de Catalunya, bancs i fons d’inversió acumulen més de 30.000 habitatges buits. Mentrestant, centenars de persones dormen al carrer o en assentaments precaris. Aquestes situacions no són casos aïllats. Són la conseqüència directa d’un sistema capitalista, classista i racista que vulnera els drets econòmics, socials i culturals de les persones migrades, provinents del sud global. Són drets humans que les institucions —municipals, autonòmiques i estatals— vulneren de manera sistemàtica i amb total impunitat.

La llei d’estrangeria perpetua aquesta violència estructural.

Condemna milers de persones a la irregularitat administrativa, els impedeix accedir a un contracte de treball, a un habitatge o a la sanitat. Un marc legal que fabrica exclusió i alimenta la desigualtat. Un instrument que converteix la supervivència en delicte.

És urgent situar el dret a l’habitatge com a punt de partida. Cal una estratègia col·lectiva que vagi més enllà dels dispositius d’emergència i les respostes puntuals.

Ningú hauria de perdre casa seva per la seva situació administrativa o econòmica. L’accés als subministraments ha de ser universal i garantit per a totes les persones.

Cap vida humana pot ser desallotjada.

La entrada L’habitatge, una eina violenta del racisme estructural se publicó primero en SOS Racisme.

L’episodi, titulat “Com opera el racisme institucional?”, va comptar amb la participació d’Úrsula Ruiz Cabello, tècnica jurídica del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya i jurista d’Irídia.

Durant la conversa, es va posar el focus en el racisme estructural a Catalunya en 2025 i en la seva expressió a través del discurs de l’extrema dreta, les institucions públiques i el sistema judicial. Ruiz va explicar com el racisme institucional condiciona de manera sistemàtica l’accés a drets de les persones racialitzades, generant dinàmiques d’exclusió que es reprodueixen des de diferents àmbits del poder.

En el pòdcast, Úrsula Ruiz va alertar sobre l’impacte del creixement i la normalització dels discursos d’odi en els últims anys:

«Aquest augment i normalització el que ha fet ha estat normalitzar els discursos d’odi. És a dir, fa cinc anys hi havia uns certs discursos que ens espantarien molt o que no ens podríem creure, però ja hem arribat a la normalització.

Segons va explicar, aquesta deriva té conseqüències directes en la convivència social:

“Això ha provocat una forta polarització, ha destruït la cohesió social i ho vam poder veure l’estiu passat en Torre Pacheco”.

L’episodi també aborda com el racisme institucional es manifesta en processos de revictimització i trauma racial, especialment en l’atenció a persones que denuncien discriminacions o violències racistes. Així mateix, es va analitzar el paper de la vigilància tecnològica i de polítiques públiques com el Pla Endreça, assenyalades com a mecanismes que reforcen desigualtats, control social i violències, en lloc de garantir drets.

Finalment, la conversa va permetre reflexionar sobre les mesures estructurals necessàries per a frenar el racisme institucional i els discursos d’odi, subratllant la urgència de transformar les polítiques públiques, enfortir els mecanismes de garantia de drets i exigir responsabilitats a les institucions.

Pòdcast complet aquí:

La entrada Racisme institucional. Participació en el pòdcast «La Pirinenca». se publicó primero en SOS Racisme.

En la cavalcada del passat 5 de gener de 2025 a la ciutat de Girona, entitats antiracistes de Girona vam denunciar la pràctica racista i ofensiva del Blackface, que consisteix en una caricaturització de les persones negres pintant a persones que no ho són. Any rere any, l’Ajuntament de Girona perpetra aquesta pràctica durant aquesta festivitat malgrat les reiterades denúncies i demandes per erradicar-la. 

Durant la cavalcada, les persones manifestants van alçar la veu repetint la consigna “PER UNA CAVALCADA SENSE RACISME.” La resposta institucional va arribar a través dels Mossos d’Esquadra que van envoltar les persones participants, van requisar pancartes amb la consigna contra el racisme a la cavalcada i van identificar a dues persones en un clar intent d’intimidació cap a la protesta antiracista. Mesos després, les persones identificades van rebre sancions d’un import de 300€ per persona, en base a la llei mordassa, reprimint així el fet d’alçar la veu i dir el que és innegable: caricaturitzar la negritud, en un context de violència i discriminació normalitzada, amb persones que no ho són,  és Racisme.

Aquestes sancions suposen un nou exercici de violència per part d’un govern municipal que abandera el racisme i una Generalitat que sanciona la protesta contra aquesta discriminació. I es suma a converses i compromisos no complerts des de l’any 2023 per part del govern municipal. Davant d’aquest situació, Cacau i Negritud exigeix a l’Ajuntament, com a institució responsable, que acabi amb el racisme a la cavalcada, que compleixi amb els drets dels infants negres de la ciutat posant fi a la caricaturització de les persones negres a la cavalcada. Exigim, així mateix, a la Generalitat, que retiri les sancions imposades contra la protesta antiracista.

En efecte, la comunitat negroafricana de Girona no renúncia a cap de les exigències que venim dirigint a l’Ajuntament de Girona:

1. El compromís públic de deixar de practicar el Blackface en la cavalcada de reis. 
2. Que les institucions assumeixin la seva responsabilitat i deixin de culpar la comunitat negra del fracàs institucional.

Des de Cacau i Negritud, convidem a totes les organitzacions, entitats i persones defensores de l’antiracisme a sumar les seves veus al present manifest de denúncia. 

Adhereix-te al manifest:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSdKKzVYSGmeLJDcsKbMNU467ICwIju53Bxx49WkD9Xedyd91A/viewform?pli=1

La entrada NI PINTATS NI SILENCIATS: Manifest contra el Blackface i les Multes a la Protesta se publicó primero en SOS Racisme.

L’Ajuntament de Badalona, governat pel PP, ja ha sol·licitat l’ordre de desnonament del bloc B9, on viuen majoritàriament persones migrades sense alternativa habitacional.

15 de novembre de 2025

El Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), l’Organització Juvenil Socialista (OJS) a Badalona, la plataforma Badalona Acull, la Red de Acción Panafricanista o Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), amb el suport d’una setantena d’entitats més, han convocat una manifestació el pròxim dissabte 22 de novembre, a les 12:00, per denunciarel que podria ser el desallotjament més gran mai fet a Catalunya.

L’antic institut B9, situat al barri de Sant Roc, allotja més de 400 persones, majoritàriament migrants subsaharianes sense alternativa residencial. Moltes provenen d’altres desallotjaments, com el de la nau del Gorg incendiada el 2020, on van morir cinc persones. A més, la majoria han estat ateses per Serveis Socials i serveis d’habitatge de Badalona. 

Durant la roda de premsa, un resident del B9 advertia: “Què pensem que passarà quan es produeixi el desnonament? Les persones no desapareixem. Acabarem vivint al carrer de la ciutat”. En la mateixa línia, la portaveu del SHSC de Badalona, Gisela Bermúdez, ha reclamat: “On han d’anar aquestes 400 persones? Si no es dona una alternativa habitacional digna, el que s’està imposant és una política d’expulsió amb criteris racistes”. Recorden que, en no poder regularitzar la seva situació administrativa, moltes de les persones residents no poden accedir ni a ocupacions formals ni al mercat de l’habitatge.

Tanmateix, la portaveu ha reiterat la seva desconfiança en la política institucional, argumentant que els partits amb representació parlamentària no tenen la capacitat ni la voluntat de plantejar alternatives realment dignes. A més, l’entitat ha assenyalat que l’alcalde Albiol ha clausurat l’únic alberg per a persones sense llar i pretén enderrocar el bloc per aixecar-hi una comissaria de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra.

El sindicat denuncia, a més, que a Badalona hi ha més de 8.881 pisos buits, fet que consideren que “demostra que existeixen les condicions materials per oferir una alternativa habitacional a les 400 persones del B9”. En canvi, afirmen, es prioritza la construcció de pisos amb preus inassumibles, en un municipi on el lloguer s’ha encarit un 112%, convertint l’habitatge en un bé fora de l’abast de moltes persones de classe treballadora.

Fa un mes, el SHSC va presentar el manifest “Davant el seu racisme, habitatge per tothom!”.

, on es va denunciar la voluntat de l’ajuntament de desnonar el bloc en un context de crisi de l’habitatge agreujada per l’encariment del lloguer i la manca de polítiques públiques.

La manifestació començarà davant la nau cremada al Gorg, per recuperar la memòria de les persones assassinades, amb un breu acte d’homenatge i la instal·lació d’una placa commemorativa, i finalitzarà davant de l’Ajuntament de Badalona, on les cinc organitzacions convocants duran a terme els parlaments finals.

La entrada El desallotjament més gran de Catalunya: el B9 convoca una manifestació el 22 de novembre se publicó primero en SOS Racisme.