En Hamid, un llogater de Mataró, fa 4 anys que busca pis per ell i la seva família, i va descobrir que diferents agències immobiliàries evitaven de forma encoberta prestar-li els seus serveis pel fet de ser d’origen marroquí. De fet, ho va poder comprovar fent un testatge el gener del 2024: va demanar a un company de feina que preguntés pel mateix pis. En el cas del Hamid, l’agència immobiliària el va informar que ja estava llogat un dia i mig després d’haver fet la sol·licitud d’anar a veure’l, per contra, al company li van trucar immediatament després de presentar la sol·licitud, informant-lo que el pis encara era disponible.

A la visita va anar el Hamid, per rebre una explicació per aquest tracte desfavorable, preguntant si els propietaris no volien persones d’origen marroquí. L’administrador de l’agència immobiliària li va admetre “eso, eso también es verdad, pero no tiene nada que ver con eso. Está reservado”. Amb l’acompanyament de l‘Observatori Desca, i per les denúncies imposades per l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació, va poder demostrar que era un cas de racisme immobiliari.

Aquest no és un cas aïllat, el racisme immobiliari existeix. Des de SOS i el SAiD aprofitem aquest cas per explicar què és el racisme immobiliari:

Aquestes accions o inaccions vulneren els drets humans i afecten el benestar material, emocional i comunitari de milers de persones. Quan parlem de racisme immobiliari ho podem diferenciar en dos tipus, racisme en l’accés de l’habitatge i racisme en el gaudi de l’habitatge.

Comunament li diem racisme immobiliari quan agències immobiliàries o propietaris es neguen a llogar o vendre un pis per motius racistes. Per exemple, el SAiD ha atès molts casos en els quals s’acompanya a persones amb contracte indefinit, nòmines suficients i amb garanties econòmiques i que truquen a una agència immobiliària i reben respostes distintes segons el nom o el seu accent, justament igual com el cas del Hamid. Persones que, després d’enviar tota la documentació, reben un missatge dient que el pis ja està llogat, però dos dies després veuen que es torna a anunciar. Persones a les quals se’ls demanen requisits il·legals o completament desproporcionats que no s’exigeixen a altres perfils.

Aquestes situacions no són errors administratius ni casualitats. Responen a estereotips racistes molt arrelats: associar determinats orígens a la brutícia, sorolls, impagaments o conflictes. I això ocorre inclús quan no hi ha un indici real que ho justifiqui.

Aquí parlem de persones que ja viuen a un pis, però que pateixen d’assetjament racista per part del veïnat, comunitat de veïns o inclús propietaris. El SAiD ha acompanyat a casos d’insults reiterats, de pressions constants perquè marxin, de trucades contínues a la policia sense motiu, de denúncies falses que s’allarguen durant anys. Persones que deixen de sentir-se segures a casa seva. Famílies que viuen en un estat permanent d’alerta. En molts d’aquests casos, les persones acaben marxant no perquè no vulguin, sinó perquè la violència quotidiana es torna insuportable.

I per què no es denuncia sovint? La urgència de buscar un lloc on viure pesa més que denunciar el racisme que pateixen, especialment amb la crisi d’habitatge actual a Catalunya.

El racisme a l’habitatge no és un fenomen aïllat. És una eina al servei de la gentrificació. Serveix per denegar l’accés a determinades zones de la ciutat i expulsar a part de la població, mantenint barris amb un perfil molt concret. Això provoca que moltes persones no puguin decidir on viure, reforça la segregació residencial i genera una distribució profundament desigual amb els recursos públics, com escoles, centres de salut o serveis socials.

El racisme no és un efecte col·lateral del mercat immobiliari: forma part del model de ciutat que s’està construint.

El racisme a l’habitatge no es limita a les immobiliàries. Ho veiem quan es dificulta o es nega l’empadronament, impedint l’accés a drets bàsics. I ho veiem també en els desnonaments sense alternativa d’habitatge, que afecten de forma desproporcionada a persones racialitzades i migrades. Casos com el macrodesnonament del B9 a Badalona no són fets puntuals ni excepcionals. Són decisions polítiques que deixen a persones sense llar, trenquen xarxes comunitàries i generen un dany social enorme.

Tot això ens deixa una conclusió clara: el racisme a l’habitatge és una expressió del racisme estructural. Això no es pot combatre sense voluntat política i sense incorporar una perspectiva antiracista real a les polítiques públiques.

La entrada Primera sanció per racisme immobiliari a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.

Volem agrair a totes les persones que han participat de la trobada i que han compartit les seves reflexions al voltant de la representació mediàtica, la construcció de contranarratives transformadores, la nostra responsabilitat col·lectiva com a consumidores de contingut, i com podem portar aquestes idees a les agendes dels mitjans generalistes. 

Agraïments:

• Ponències:
  • Youssef M. Ouled: Periodista independent i investigador expert en racisme. Coordinador d’AlgoRace.
    • Resum ponència:  Hi ha una indignació generalitzada en el tracte mediàtic a l’Estat espanyol de l’ICE, Servei de Control d’Immigració i Duanes dels Estats Units, titllant-la d’excepcionalitat, si fos una encara que aquí hi tenim una realitat bastant similar però invisibilitzada. Hem d’estar informats, com ara de notícies com que fa un mes que la Unió Europea va acceptar el Reglament de retorn, perquè “no podem actuar sobre el que no podem veure”. 
  • Moha Gerehou: Periodista independent. Col·laborador en mitjans escrits, de ràdio i de televisió. Membre de Conciencia Afro i expresident SOS Racisme.
    • Resum ponència: Es necessita una perspectiva antiracista en tots els temes (sanitat, habitatge, cultura, etc.), encara que es pensi que només cal convidar a periodistes i experts racialitzats quan es parla de racisme. De fet, sovint només són els mitjans de comunicació de dretes els que conviden a tertulians de comunitats no blanques, com ara la població migrant, col·locant-los a l’agenda pública per demonitzar-los i continuar amb el discurs de delinqüència. Com podem empènyer altres narratives per girar les audiències cap a l’altre costat? Com podem créixer els nostres propis mitjans per poder entrar en aquests espais i tenir poder de negociació?
  • Rudy Bruña: Comunicador social i periodista enfocat en la comunicació pel canvi social, educador popular i consultor en diversitat, creador de contingut antiracista. 
    • Resum ponència: Hem d’ensenyar contranarratives als estereotips marcats i perpetuats per als mitjans de comunicació. No podem caure a la trampa de la visibilitat, som visibles, però per a qui? Tenim una doble exigència a l’hora d’actuar, no tenim el dret a la mediocritat. I com veiem a l’altra? Hem de revisar-nos constantment. 
  • Moderació de la Bea Duodu: Periodista i presentadora en 3CatInfo (TV3), amb experiència prèvia a RAC1 i Televisión Española, i especialitzada en diversitat racial i ètnica als mitjans.

• Rudy Bruña: Comunicador social i periodista enfocat en la comunicació pel canvi social, educador popular i consultor en diversitat, creador de contingut antiracista. 
  • Resum ponència: Hem d’ensenyar contranarratives als estereotips marcats i perpetuats per als mitjans de comunicació. No podem caure a la trampa de la visibilitat, som visibles, però per a qui? Tenim una doble exigència a l’hora d’actuar, no tenim el dret a la mediocritat. I com veiem a l’altra? Hem de revisar-nos constantment. 

A més, volem agrair a Lafede per cedir-nos el seu espai.

Us deixem algunes de les fotografies que vam realitzar de la trobada.

_______ CASTELLANO______

El pasado 6 de febrero organizamos la Polifa “Racismo y medios de comunicación. ¿Cuándo estamos, cuándo hablan de nosotros y quién lo hace?», un espacio de reflexión crítica sobre el papel de las personas racializadas en los medios de comunicación.

Queremos agradecer a todas las personas que han participado del encuentro y que han compartido sus reflexiones en torno a la representación mediática, la construcción de contranarrativas transformadoras, nuestra responsabilidad colectiva como consumidoras de contenido, y cómo podemos llevar estas ideas a las agendas de los medios generalistas.

Agradecimientos:

• Ponencias:
  • Youssef M. Ouled: Periodista independiente e investigador experto en racismo. Coordinador de AlgoRace.
    • Resumen ponencia: Existe una indignación generalizada en el trato mediático en el Estado español del ICE, Servicio de Control de Inmigración y Aduanas de Estados Unidos, tildándola de excepcionalidad, si fuera una aunque aquí tenemos una realidad bastante similar pero invisibilizada. Debemos estar informados, como noticias como la de que hace un mes la Unión Europea aceptó el Reglamento de retorno, porque “no podemos actuar sobre lo que no sabemos.”
  • Moha Gerehou: Periodista independiente. Colaborador en medios escritos, radio y televisión. Miembro de Conciencia Afro y expresidente SOS Racismo.
    • Resumen ponencia: Se necesita una perspectiva antirracista en todos los temas (sanidad, vivienda, cultura, etc.), aunque se piense que solo hace falta invitar a periodistas y expertos racializados cuando se habla de racismo. De hecho, a menudo solo son los medios de comunicación de derechas los que invitan a tertulianos de comunidades no blancas, como la población migrante, colocándolos en la agenda pública para demonizarlos y continuar con el discurso de delincuencia. ¿Cómo empujar otras narrativas para girar las audiencias hacia el otro lado? ¿Cómo hacemos crecer nuestros propios medios para poder entrar en estos espacios y tener poder de negociación?
  • Rudy Bruña: Comunicador social y periodista enfocado en la comunicación por el cambio social, educador popular y consultor en diversidad, creador de contenido antirracista.
    • Resumen ponencia: Debemos enseñar contranarrativas a los estereotipos marcados y perpetuados para los medios de comunicación. No podemos caer en la trampa de la visibilidad, somos visibles, pero ¿para quién? Tenemos una doble exigencia a la hora de actuar, no tenemos derecho a la mediocridad. ¿Y cómo vemos a la otra? Debemos revisarnos constantemente.
  • Moderación de Bea Duodu: Periodista y presentadora en 3CatInfo (TV3), con experiencia previa en RAC1 y Televisión Española, y especializada en diversidad racial y étnica en los medios.

Además, queremos agradecer a Lafede por cedernos su espacio.

Os dejamos con algunas de las fotografías que tomamos del encuentro. 

La entrada Agraïments Polifa 2026: Racisme i mitjans de comunicació se publicó primero en SOS Racisme.

L’episodi, titulat “Com opera el racisme institucional?”, va comptar amb la participació d’Úrsula Ruiz Cabello, tècnica jurídica del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya i jurista d’Irídia.

Durant la conversa, es va posar el focus en el racisme estructural a Catalunya en 2025 i en la seva expressió a través del discurs de l’extrema dreta, les institucions públiques i el sistema judicial. Ruiz va explicar com el racisme institucional condiciona de manera sistemàtica l’accés a drets de les persones racialitzades, generant dinàmiques d’exclusió que es reprodueixen des de diferents àmbits del poder.

En el pòdcast, Úrsula Ruiz va alertar sobre l’impacte del creixement i la normalització dels discursos d’odi en els últims anys:

“Aquest augment i normalització el que ha fet ha estat normalitzar els discursos d’odi. És a dir, fa cinc anys hi havia uns certs discursos que ens espantarien molt o que no ens podríem creure, però ja hem arribat a la normalització.

Segons va explicar, aquesta deriva té conseqüències directes en la convivència social:

“Això ha provocat una forta polarització, ha destruït la cohesió social i ho vam poder veure l’estiu passat en Torre Pacheco”.

L’episodi també aborda com el racisme institucional es manifesta en processos de revictimització i trauma racial, especialment en l’atenció a persones que denuncien discriminacions o violències racistes. Així mateix, es va analitzar el paper de la vigilància tecnològica i de polítiques públiques com el Pla Endreça, assenyalades com a mecanismes que reforcen desigualtats, control social i violències, en lloc de garantir drets.

Finalment, la conversa va permetre reflexionar sobre les mesures estructurals necessàries per a frenar el racisme institucional i els discursos d’odi, subratllant la urgència de transformar les polítiques públiques, enfortir els mecanismes de garantia de drets i exigir responsabilitats a les institucions.

Pòdcast complet aquí:

La entrada Racisme institucional. Participació en el pòdcast “La Pirinenca”. se publicó primero en SOS Racisme.

Hace unos días, un derrumbe en una mina de cobalto en la República Democrática del Congo dejó decenas de muertos, entre ellos varios niños que trabajaban bajo tierra. Niños cuya vida fue literalmente aplastada por un sistema que los considera desechables. Y mientras tanto, el 20 de noviembre, el mundo levanta campanas para celebrar el Día Internacional de los Derechos de la Infancia. Pero la infancia congoleña —la que sostiene los móviles, los coches eléctricos y la tecnología de todos— sigue siendo ignorada y sacrificada.

En la RDC, los derrumbes, las muertes y el trabajo infantil no son “tragedias inevitables”. Son la consecuencia directa de más de un siglo de explotación organizada, donde la infancia congoleña es sacrificada para sostener las cadenas de suministro que enriquecen al Norte Global. Nada de lo que ocurre allí es accidental: es un genocidio silenciado, una destrucción sistemática del pueblo congoleño basada en el capitalismo racial, el neocolonialismo y la competencia internacional por controlar sus recursos estratégicos.

La llamada “transición verde” de Occidente se está construyendo sobre la sangre y los cadáveres congoleños. Mientras Europa, China y Estados Unidos compiten por dominar la tecnología, no olvidemos que todos participan en la misma maquinaria de saqueo que sigue enterrando bajo escombros a la población —y sobre todo a la infancia— congoleña. No contentos con esto, el bloque occidental apoya a Ruanda y a grupos armados, que asesinan a la población —incluidos niños— para asegurar el control de los codiciados recursos congoleños.

Referencias: DW. (2024, 19 de marzo). Lo que esconde la minería del cobalto en el Congo. Deutsche Welle. https://amp.dw.com/es/lo-que-esconde-la-minería-del-cobalto-en-el-congo/a-68618192 Del Castillo, C. (2024, 28 de enero). La pesadilla que la vida digital esconde en el Congo: “Cada vez que enchufas tu móvil participas de una violencia atroz”. elDiario.es. https://www.eldiario.es/tecnologia/pesadilla-vida-digital-esconde-congo-vez-enchufas-movil-participas-violencia-atroz 128_10862295.amp.html Gerding, J. (2025, 16 de noviembre). Al menos 32 muertos por derrumbe en mina en República Democrática del Congo. Deutsche Welle. https://amp.dw.com/es/al-menos-32-muertos- por-derrumbe-en-mina-en-república-democrática-del-congo/a- 74769957 Libération. (2025, 16 de noviembre). RDC: au moins 32 morts dans un effondrement survenu dans une mine de cobalt. https://www.liberation.fr/international/afrique/rdc-au-moins-32-morts-dans-un-effondrement-survenu-dans-une-mine-de-cobalt. 20251116_ 73ZND7XUCRGITBVTYJ5FOMCPY/

La entrada 20 de noviembre: celebran los derechos de la infancia mientras entierran a la infancia congoleña se publicó primero en SOS Racisme.

L’Ajuntament de Badalona, governat pel PP, ja ha sol·licitat l’ordre de desnonament del bloc B9, on viuen majoritàriament persones migrades sense alternativa habitacional.

15 de novembre de 2025

El Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), l’Organització Juvenil Socialista (OJS) a Badalona, la plataforma Badalona Acull, la Red de Acción Panafricanista o Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), amb el suport d’una setantena d’entitats més, han convocat una manifestació el pròxim dissabte 22 de novembre, a les 12:00, per denunciarel que podria ser el desallotjament més gran mai fet a Catalunya.

L’antic institut B9, situat al barri de Sant Roc, allotja més de 400 persones, majoritàriament migrants subsaharianes sense alternativa residencial. Moltes provenen d’altres desallotjaments, com el de la nau del Gorg incendiada el 2020, on van morir cinc persones. A més, la majoria han estat ateses per Serveis Socials i serveis d’habitatge de Badalona. 

Durant la roda de premsa, un resident del B9 advertia: “Què pensem que passarà quan es produeixi el desnonament? Les persones no desapareixem. Acabarem vivint al carrer de la ciutat”. En la mateixa línia, la portaveu del SHSC de Badalona, Gisela Bermúdez, ha reclamat: “On han d’anar aquestes 400 persones? Si no es dona una alternativa habitacional digna, el que s’està imposant és una política d’expulsió amb criteris racistes”. Recorden que, en no poder regularitzar la seva situació administrativa, moltes de les persones residents no poden accedir ni a ocupacions formals ni al mercat de l’habitatge.

Tanmateix, la portaveu ha reiterat la seva desconfiança en la política institucional, argumentant que els partits amb representació parlamentària no tenen la capacitat ni la voluntat de plantejar alternatives realment dignes. A més, l’entitat ha assenyalat que l’alcalde Albiol ha clausurat l’únic alberg per a persones sense llar i pretén enderrocar el bloc per aixecar-hi una comissaria de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra.

El sindicat denuncia, a més, que a Badalona hi ha més de 8.881 pisos buits, fet que consideren que “demostra que existeixen les condicions materials per oferir una alternativa habitacional a les 400 persones del B9”. En canvi, afirmen, es prioritza la construcció de pisos amb preus inassumibles, en un municipi on el lloguer s’ha encarit un 112%, convertint l’habitatge en un bé fora de l’abast de moltes persones de classe treballadora.

Fa un mes, el SHSC va presentar el manifest “Davant el seu racisme, habitatge per tothom!”.

, on es va denunciar la voluntat de l’ajuntament de desnonar el bloc en un context de crisi de l’habitatge agreujada per l’encariment del lloguer i la manca de polítiques públiques.

La manifestació començarà davant la nau cremada al Gorg, per recuperar la memòria de les persones assassinades, amb un breu acte d’homenatge i la instal·lació d’una placa commemorativa, i finalitzarà davant de l’Ajuntament de Badalona, on les cinc organitzacions convocants duran a terme els parlaments finals.

La entrada El desallotjament més gran de Catalunya: el B9 convoca una manifestació el 22 de novembre se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de la Directa | Albert Alexandre

Arriba a l’entrevista amb les presses de qui té mil coses a fer. Enraona de pressa, saltant d’una idea a una altra, però sense perdre mai el fil, passant d’aspectes personals a qüestions estructurals amb la facilitat de qui domina l’art de l’oratòria. Cheikh Drame (Dakar, 1992) explica que fa molt temps que reflexiona sobre el racisme i que encara en fa més que pateix la violència que una societat com la catalana exerceix contra qui considera “l’altre”. És educador social, president de SOS Racisme Catalunya i integrant de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT). En un moment en què els discursos d’extrema dreta s’estan fent hegemònics, la seva veu i les seves idees són, més que mai, un bon antídot contra l’odi.

Vas arribar a Martorell de nen. Com va ser l’experiència de migrar de ben petit?

Tenia 6 anys, el dia que vaig fer el viatge era el meu aniversari, i vaig arribar a Barcelona amb 7 anys. Encara que de vegades la gent em diu que és una ximpleria, per mi aquella experiència no va ser migrar. En cap moment vaig decidir venir, perquè era molt feliç al Senegal amb els meus avis. Vivia genial, i de cop i volta em van dir que m’havien de reagrupar. Recordo el viatge com una experiència de luxe: tota l’estona estava acompanyat de les hostesses i fins i tot em van portar a la cabina del pilot. Aleshores vaig arribar a l’aeroport del Prat. Portava un bouboú, que és una peça de roba tradicional senegalesa, de color violeta brillant. Em va sobtar veure tanta gent blanca. Sentia que tothom em mirava.

Aleshores, no va ser traumàtic?

Va ser una experiència molt divertida. El que va ser traumàtic va venir després, quan vaig haver d’adaptar-me als canvis i als codis culturals. Al Senegal em llevava al matí a una casa de patis oberts amb jardí i, des de primera hora, ja estava jugant amb la colla. De cop i volta, tot es va tornar rígid i vaig haver-me d’adaptar a una altra realitat, perquè no coneixia els meus pares. Hi havia parlat, però m’havien criat els avis i una cosina de la mare. Aleshores, arribar a un poble que es diu Martorell, on la nostra va ser la primera família negra, amb una llengua nova, amb codis culturals diferents, amb una escola nova, amb un pare molt tradicional i que em feia anar amb el cap rapat… Jo tinc una petita discapacitat a la cama, vaig una mica coix, i això va fer que cada dia fos una batalla per sobreviure. Era el “negro, calvo y cojo”. Les mestres deien que era un noi intel·ligent, però agressiu. I és clar, havia de sobreviure. Més tard vaig aprendre la llengua, vaig fer amics i he acabat tenint certa nostàlgia de Martorell, però allí hi he viscut situacions de racisme brutals.

Quina mena de situacions?

“El primer que vaig aprendre en castellà van ser ‘negro de mierda’. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també, fins que em vaig assabentar de què volia dir”

Sempre ho explico i la gent vol pensar que m’ho invento. Això no obstant, les primeres paraules que vaig aprendre en castellà van ser “negro de mierda”. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també reia, fins que me’n vaig assabentar què volia dir. Va ser la primera vegada que em van portar a direcció de l’escola, a primer de primària. Com dic sempre, això que vivim ara amb l’auge de certs discursos no és nou. Per Carnestoltes, els joves més grans portaven el braçalet amb l’esvàstica nazi, samarretes blanques, tirants amb la bandera d’Espanya, botes de skinheads, boina i un bat. Avui, quan parlo amb joves, els dic que a les places dels pobles, no fa tant, tot eren quillos, grenyes, bombers, Adidas, white power i “arriba España”.

En les darreres manifestacions en suport a Palestina hem vist gent jove que és objecte de racisme molt indignat. És el jovent qui s’endú la pitjor part del racisme?

Crec que sí. El discurs d’odi va directament cap aquí. Fixem-nos en la infància migrant. El que anomenen “mena” encaixa a la perfecció en les teories de la deshumanització de Frantz Fanon, i la zona del ser i no el ser. És una criminalització brutal, que al final serveix per justificar l’odi que puguin rebre aquests nens. Més enllà d’això, la joventut o l’adolescència són etapes crítiques, en què es desenvolupa la personalitat. Per exemple, jo, de jove, he negat el meu origen i he dit que era francès. Ho feia per sobreviure. A totes les comunitats no blanques, els joves et diuen que no volen que els seus pares parlin el seu idioma. En molts casos, els joves no saben d’on són, tot i que siguin d’aquí, perquè al final sempre transiten per identitats múltiples. Diuen: “A casa m’ensenyen la cultura, menjo el menjar tradicional i vesteixo la roba tradicional, però si surto i ho expresso a fora, la gent em pregunta si és Carnaval”. Aquesta mirada de l’altre, si no estàs treballat, acaba sent una profecia autoacomplerta.  Si tu a un jove li dius constantment que és ruc, s’ho acaba creient. En els tallers que faig a escoles veig joves que accepten que els anomenin “mi esclavito”. Si a casa de les famílies socialment racialitzades, no pots tractar aquests temes, a fora de casa tampoc, i l’únic espai on ho pots comentar és al carrer amb amics que pateixen situacions similars, t’acabes retroalimentant, et tanques en la teva bombolla. I d’alguna manera et dius, “per què vull ser part d’aquesta societat, si és una merda?”. És el que històricament li ha passat al poble gitano o als joves que han migrat sols, que troben més suport en la vida precària, que en la societat que els criminalitza.

Tens una criatura de dos anys i n’esperes una altra. Com els explicaràs tot el racisme que segurament viuran?

És molt complicat i, quan hi penso, recordo com els meus pares s’han entregat perquè jo pugui estar aquí fent aquesta entrevista. En el cas de la meva criatura, quan veu un cotxe de la policia em diu: “Mira papa, nino-nino”. Perquè veu la policia amb il·lusió. Algun cop he pensat de dir-li: “Nino, caca”. Però després penso que només té dos anys. Així i tot, això em fa reflexionar, perquè jo no podia parlar de certs temes amb els meus pares i el meu fill sap a què em dedico, i els contes que li llegim intenten reflectir la suposada diversitat per la qual treballo. Però encara que és trist pensar-ho, jo no veuré la fi del racisme, ni el meu fill, ni els meus nets, si en tinc. Quan era jove no entenia els meus pares, no suportava quan em deien: “Si et diuen negre de merda, tu ignora’ls”. Jo pensava: si m’ho diuen i ajupo el cap, demà m’escopiran i demà passat se’m pixaran a sobre. Ells, en realitat, pensaven que no eren al seu país i que hi tornaríem, i per això no es podien arriscar a perdre la feina. Amb l’edat, ets capaç d’entendre-ho i ara els dono les gràcies pels valors que em van transmetre i per les pràctiques comunitàries que he heretat d’ells. Sí que penso, però, que tant de bo algú m’hagués parlat de racisme quan era petit. No soc ingenu i sé que el meu fill viurà situacions de racisme com la meva, i per això li dic mig de broma: “Avui, ‘ets molt bufó’; demà, ‘els papers’”.

En una intervenció al Congrés dels Diputats espanyol explicaves l’evolució del racisme i deies que, si als inicis del colonialisme es relacionava amb l’ànima, ara es relaciona amb la seguretat. Fins a quin punt, com afirmaves aleshores, la seguretat és un constructe social?

Ho és quasi tant com la raça. Evidentment, si estic treballant en les altures sense cap mena de mesura de prevenció, em puc sentir insegur, però és una percepció. Quan els mitjans de comunicació posen “migració” i, al costat, “delinqüència” i “crim”, tot i que les dades no ho corroborin, per a qui s’està parlant i de quina mena d’inseguretat parlen? A les persones racialitzades no se’ns considera ciutadans, perquè la meva inseguretat la genera la policia i d’aquesta no se’n diu res. Tot i que considero que tinc la pell molt dura, encara ara, quan veig un policia, hi ha alguna cosa dins meu que s’encén perquè, quan ens detenen, justifiquen la violència amb la qual ens tracten dient que estem nerviosos o que estem alterats. Tanmateix, moltes vegades ens provoquen per aconseguir aquestes reaccions. En el context estatunidenc, per exemple, els pares afroamericans diuen als seus fills joves que vigilin quan surten de festa. Això no ho fan els pares blancs. Tot i que són part de la mateixa terra, els uns no poden cometre els errors dels altres. Si tu i jo sortim de festa, anem borratxos I comencem a fer el babau, la mirada que hi haurà sobre mi serà molt diferent. Actes quotidians com anar a la feina poden ser insegurs per a les persones racialitzades. Per quins carrers transito? Em trobaré un control policial? A mi no em genera inseguretat passejar pel barri del Raval a la nit, però, en canvi, quan entro en un jutjat, em sento insegur. Vaig anar a renovar el NIE i no parava de pensar a qui havia de trucar si passava alguna cosa.

Fa un temps, el qui era comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, reconeixia que hi ha un biaix racista quan la policia fa identificacions. Quin és el paper dels cossos policials en una societat amb aquesta malaltia?

La policia és l’element més fàcil de reconèixer dins d’una societat racista perquè és qui té el monopoli de la violència. El problema no són les actituds individuals, perquè ja hi ha agents no blancs. Per això parlem de racisme estructural. Aquest sistema s’ha creat i neix com a resultat de la violència colonial, per mantenir el supremacisme blanc a escala global. Fins i tot als estats del Sud Global es reprodueix el racisme perquè les morts de Bakary Diba, de fred, a la Ciutadella; o de Brian Rios, sota custòdia policial, no tenen el mateix impacte que quan una persona blanca mor en un país africà. T’asseguro que quan passa, la policia africana fa tots els possibles per esclarir les raons de la mort. Tal com explica Michelle Alexander a El color de la justícia [Capitan Swing, 2014], en els seus orígens, els xèrifs als Estats Units eren sobretot homes blancs que s’encarregaven de donar caça als esclaus que fugien de les plantacions. La policia és l’eina bàsica per generar processos d’alterització, és a dir, crear un altre inferior i un nosaltres civilitzat. Així mateix, la policia és el que veiem més, però els nostres representants polítics fan servir les mateixes lògiques de deshumanització. Josep Borrell, quan era l’alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, va dir que el continent era un jardí envoltat de males herbes i calia protegir-lo. A Gaza es veu molt clar: per molt que veiem la duresa dels fets, el relat és que Israel és l’única democràcia a l’Orient Mitjà i la resta són terroristes.

Hi ha qui diu que quan es parla d’integració o d’inclusió, en realitat es parla de desintegració d’altres cultures. Quin és el model al qual hem d’aspirar?

Sempre dic que no hi ha una cultura millor i una cultura pitjor. Totes les cultures agafen el que els interessa i deixen de banda el que no els interessa. Aquí som una societat potser més individualista, que potencia el desenvolupament personal. Això està molt bé i té avantatges. En contra, sovint veiem notícies de gent gran que mor sola i que ningú troba fins que el cadàver ja fa pudor. Al Senegal, una altra cultura que també és la meva, és inconcebible que a una persona gran la fiquin en una residència. Són models més comunitaris, que tenen coses molt bones, però en els quals perds intimitat. Tota cultura o comunitat té bones pràctiques que hem d’intentar adoptar. El discurs antiracista renega de la paraula “integració” perquè significa integrar-se a un sistema que és violent amb nosaltres. Això es veu a França quan pares racialitzats tenen fills i se’ls diu que no han de parlar-los en la seva llengua materna perquè els estan cohibint la llibertat. En el cas de l’atemptat de Charlie Hebdo es veu clar. Un dels joves havia nascut a França, els seus pares també, tenia notes brillants i després d’haver-se graduat no tenia possibilitats de trobar feina d’informàtic, únicament pel seu nom. Aleshores va venir l’altra banda, amb tota la seva propaganda que alimenta l’odi, li va donar un sentiment de pertinença i el va captar i manipular.

I enmig d’una cultura minoritzada com la catalana, com s’articula la qüestió de la integració?

És clar, hi ha el tema de la catalanofòbia, que per mi té a veure amb la integració. És evident que existeix un conflicte entre Espanya i Catalunya, i també és evident l’opressió històrica contra el poble català. Però això no pot servir per negar el racisme ni les opressions que viuen catalans d’altres tonalitats i fenotips. Ens parlen d’integració, però quantes vegades, inclús si ens dirigim a una persona catalanoparlant en català, ens contesta en castellà? Ens encanta parlar d’integració, però la responsabilitat sempre la posem en qui considerem que és nouvingut o qui no és blanc. Si tant ens agrada, la integració ha de ser per a ambdues parts, no pas responsabilitat d’una sola part. Perquè si no, correm el risc d’obviar les dinàmiques que impedeixen això que anomenem “integració”. Què vol dir integració? Deixar totes les teves identitats i ser el que jo vull que siguis? Doncs, si és això, no ho volem.

En un context com aquest, com aconseguim que el català esdevingui una llengua que guanyi parlants?

“Hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé”

En primer lloc, ves a Banyoles o a Olot a veure què parlen els joves racialitzats. Analitzem una mica el territori i mirem després si el fet que el català no es parli és culpa dels nouvinguts que no volen parlar-lo. En segon lloc, mirem quin paper juga de l’Estat Espanyol i la gent que diu que viu aquí de tota la vida i es vanagloria de no parlar el català. En tercer lloc, moltes vegades ningú es queixa del ric que no parla català; encara més, li fem una reverència. El problema el pateixen les persones en situació de precarietat o de vulnerabilitat. Com podem fer més accessible i fàcil el català per a aquestes persones? Hi ha moltíssima voluntat per part de molta gent migrada d’aprendre el català, però potser les seves condicions estructurals fan que això quedi en última posició de la llista. En últim lloc, crec que hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Avui encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé. Es pensa que diré “hola amigo yo salta valla año pasado busca trabajo”. Hi ha molta gent que està molt desmotivada perquè pensa que mai serà acceptada ni farà entendre que també és catalana. Per exemple, quan parlo amb les meves germanes, una nascuda a Granollers i l’altra a Martorell, em diuen que constantment els pregunten d’on són. És una llàstima que a gent que ha crescut aquí no se’ls reconegui aquest sentiment de pertinença.

En aquest sentit, hi ha un problema de base, que rau en la manera com la gent blanca ens relacionem amb la població que racialitzem. Com ha de ser aquest acostament?

El problema sorgeix quan l’única cosa que se’ns pregunta és d’on som. Perquè això neix amb la voluntat d’etiquetar-te. S’han d’establir ponts perquè els joves racialitzats acabin acceptant aquesta identitat catalana, perquè al final el que passa és que la rebutgen i s’acaben generant bàndols. N’hi ha que diuen que no són catalans i els pregunto: “quantes vegades has anat al Senegal, col·lega? Què en saps d’allà?”. El racisme vol que abandonem aquesta identitat i que neguem la nostra part d’aquí, que neguem que som afroespanyols, afrocatalans o afrobascos.

Et preocupa l’ascens de l’extrema dreta o que hi hagi espais polítics que s’autodenominen d’esquerres que adopten els mateixos discursos racistes i antiimmigració, com, per exemple, el laborisme a la Gran Bretanya?

Ser racista dona vots, l’antiracisme, no. Vivim un capitalisme racial. La doctora Kimberlé Crenshaw, quan crea el terme “interseccionalitat”, tot i ser dona, tenir un grau de discapacitat i ser dissident sexual, considera que el primer marcador discriminatori és la raça. Dit això, és clar que fa moltíssima por l’extrema dreta. Encara que soc un antiracista crític, sé que els meus aliats són els sindicats o els moviments en defensa de l’habitatge. Als meus amics blancs d’aquests moviments els dic de broma: a mi l’extrema dreta em deportarà al meu país, però a tu què et passarà? Tothom té por i jo dono les gràcies a gent com Jordi Magrinyà, que militaven en moviments antifeixistes i que van fer front a l’extrema dreta. Gràcies a aquesta generació no tenim una Espanya 2000 ni Bastión Frontal a Barcelona, però no tothom pot fer confrontació directa. Sigui com sigui, hi ha discursos antiracistes que consideren que l’esquerra, tot i dir una cosa, fa polítiques contràries, semblants a l’extrema dreta. Només cal recordar els discursos de Pedro Sánchez quan es va produir la massacre de Melilla.

I si tothom fa discursos racistes, quina és la diferència amb l’extrema dreta?

És la normalització de la violència. El sistema capitalista comporta crisis cícliques i, en aquestes crisis, les classes socials baixes són les que més pateixen i puja l’extrema dreta. Per què? Perquè els progressistes o l’esquerra mai acaben garantint solucions reals en matèria de condicions de vida. Fa temps que assenyalem el perill dels discursos d’odi, però ara és quan es comença a parlar d’extrema dreta. No és res nou. La diferència és que si en el futur hi ha una violència com la que es va viure a Torre Pacheco, segurament quedarà impune o fins i tot s’encoratjarà.

Creus que, fins que la gent blanca d’esquerres no s’ha sentit amenaçada, no s’ha posat el crit al cel contra l’extrema dreta?

Efectivament. Quan deportin la gent racialitzada a qui li tocarà el torn? A la gent LGTBIQ+, les feministes i finalment a la gent d’esquerres en general.

La entrada Cheikh Drame, President de SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

La Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels serveis de neteja, ha fet fora un grup de joves, majoritàriament d’origen subsaharià, que dormen des de fa uns mesos al parc Joan Miró. El col·lectiu Esquerra Eixample Acull denuncia que el Consistori els fa fora sense oferir cap solució

Un ampli dispositiu policial s’ha desplegat aquest matí al parc Joan Miró de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona per desallotjar una quarantena de persones que hi viuen des de fa alguns mesos. La majoria de joves provenen de l’Àfrica subsahariana i molts es troben en situació administrativa irregular, per tant, exclosos de l’economia formal i de la majoria de circuits socials.

A primera hora del matí, la Guàrdia Urbana els ha despertat i han tancat i acordonat la zona. El dispositiu s’ha dut a terme amb la col·laboració amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) i els serveis de neteja, que han retirat matalassos i altres pertinences. “Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed.

“Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed

El tinent d’alcaldia, Albert Batlle, ha justificat l’operació “per tal de garantir el funcionament adequat de la biblioteca i permetre el restabliment de la normalitat d’usos”. Tot i reconèixer que es tracta d’una “greu problemàtica social”, ha afegit que “no podem  deixar que hi hagi una ocupació invasiva i abusiva de l’espai públic, que degrada l’espai i les condicions de vida de les persones que s’hi allotgen”. Per la seva banda, la directora del CUESB, Maribel del Moral ha explicat que han facilitat informació a un grup de vint persones i només han atès tres persones que han derivat al Servei d’orientació i atenció social al sensellarisme (SOASS) i al Servei d’atenció a immigrants, emigrants i refugiats (SAIER).

L’assentament estava ubicat en una zona porxada, al costat de la Biblioteca Joan Miró, on podien carregar els seus mòbils i amb la que havien establert una bona relació. Fins i tot s’havia organitzat un club de lectura on participaven alguns dels joves. Mar Massip, veïna del barri i membre de l’Espai Nur, explica que hi ha situacions diverses: algun ha demanat asil, molts d’ells estan en procés de regularització, alguns estudien i la majoria treballen en l’economia informal. La història es repeteix, segons Massip, perquè n’hi ha que ja els havien desallotjat de l’estació del Nord. “És un clar exemple de persones que estan abandonades pel sistema i que el sistema culpabilitza”, denuncia.

El col·lectiu de veïnes Esquerra Eixample Acull i l’entitat Salut, Educació Sense Sostre han establert vincle amb els joves del parc i han intentat donar-los suport reivindicant a l’Ajuntament que instal·lés lavabos públics, aportant algunes flassades quan feia fred o compartint sopars els dijous. Josi lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”.

Josi, del Esquerra Eixample Acull, lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”

Alguns partits polítics, com el PP, han fet campanya amb la difícil situació que viuen els joves. La setmana passada van aparèixer a les bústies del veïnat uns fulletons amb el rostre de Daniel Sirera, president del grup a l’Ajuntament de Barcelona, fent una crida a “acabar” amb tots els assentaments i acusant-los de “degradar” els barris i “arruïnar la convivència veïnal”. Per Emma, de l’Esquerra Eixample Acull, “volen que es fonguin, que no existeixin, i això és impossible”. L’Ajuntament no està oferint una solució: “és molt trist, que hi hagi instal·lacions públiques per evitar les situacions de sense llar i el Consistori es negui a utilitzar-les”, conclou Emma.

Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha dut actuacions similars al parc de la Ciutadella, a l’estació del Nord o Nou Barris.

Més d’una vintena de joves han passat la nit a Montjuïc, sota la vigilància de la Guàrdia Urbana, que els ha amenaçat de fer-los fora si plantaven alguna tenda. No s’hi ha presentat cap equip de serveis socials i ha sigut algunes veïnes que els han dut mantes i aigua.

La entrada Macrooperatiu policial de l’Ajuntament de Barcelona per desallotjar una seixantena de persones sense llar se publicó primero en SOS Racisme.

¿Dónde están las cámaras policiales que avalan la versión oficial y que replican administraciones y medios de comunicación? Si esas imágenes existieran, darían la vuelta al mundo.

Transcurrida una semana del asesinato de Mahamedi por disparos de la policía en la Comisaría de Montornès del Vallès, alrededor de 400 personas hemos manifestado en esta localidad, en una marcha convocada por colectivos y personas migrantes en reclamo de verdad y de justicia. Su asesinato ocurre en un contexto de racismo y genocidio contra nuestras comunidades migrantes y racializadas, a pocas semanas de las acciones de terrorismo racista en Torre Pacheco, de los incendios de mezquitas en Piera, Sagunt y nuevos ataques a centros de menores, a los que se suman las muertes de trabajadores migrantes bajo explotación laboral e irregularidad administrativa.

La manifestación ha tenido lugar este caluroso sábado 2 de agosto, y fue convocada por vecinos, amigos y las organizaciones antirracistas de Catalunya como la Associació bakadaji help the Gambia, Organització Juvenil Socialista del Vallès Oriental Baix Montseny, Sindicat d’Habitatge Socialista de Granollers, CNAACAT, SOS Racisme Catalunya, Regularización Ya, Sindicato Mantero BCN, UCFR, Moviment democràtic per Gambia y colectivos de defensa de la vivienda de la zona catalana del Vallès, así como la comunidad religiosa musulmana de diferentes localidades.

Al mismo tiempo, la marcha estuvo rodeada de un fuerte dispositivo policial de Mossos de Esquadra, incluyendo la presencia de un dron destinado, al parecer, para controlar desde el aire la rabia y el dolor de un pueblo que no entiende por qué mataron a Mahamedi.

Mahamedi era un joven negro catalán de 22 años, nacido en el seno de una familia gambiana, y había crecido en el pueblo junto a sus hermanos, primos y amigos. Trabajaba como repartidor y jugaba al futbol, como cualquier hijo de la clase trabajadora. Hoy, una compañera de la escuela primaria, junto a su abuelo y algunas vecinas, recordaron públicamente que era un chico pacífico.

Si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo”, señala una compañera de Regularización Ya

Durante el recorrido de la manifestación hubo momentos donde la rabia y el dolor eran difíciles de contener, sobre todo frente a la Comisaría donde le fue arrebatada la vida a Mahamedi. Amigos y familiares se preguntan por qué no se muestran las imágenes de las que habla la policía. Los mismos amigos y familiares que replican en redes sociales a los agitadores de ultraderecha y a los sindicatos policiales. Como señala una compañera de Regularización Ya, si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo” .

Por su parte, algunos de vecinos dan fe de la presencia de cámaras en la comisaría local, así como de la existencia de otro tipo de material de reducción como pistolas taser. También han sido testigos del acoso policial a la población negra y musulmana, en especial a los jóvenes que hoy no podían esconder su indignación ante las graves acusaciones sobre Mahamedi. Acusaciones que nadie ha podido probar aún.

Este sábado fueron los jóvenes y mayores de la comunidad musulmana quienes encabezaron la manifestación. Mujeres con niños se fueron sumando durante el recorrido que partió del polígono, barrio donde vive la familia, pasando por la Comisaría donde perdió la vida Mahamedi y atravesando el pueblo, para acabar nuevamente frente al Ayuntamiento, donde se leyó el comunicado y se compartieron palabras en su memoria.

Los manifestantes también reclaman responsabilidad a la administración municipal, cuyas dependencias colindan con la comisaría de la policía local, ante un comunicado cuya versión oficial –a pocas horas de la muerte de Mahamedi– lo deshumanizó para reducirlo a “un atacante” sin lamentar su muerte, pero deseando pronta mejoría a un agente que resultó herido, sin especificar cómo, cuando fue un policía quien lo hirió por uno de los disparos.

Tal como apuntamos al principio, el asesinato de Mahamedi se suma a una larga y terrible lista dentro de la escalada de violencia racista que está teniendo lugar en el Estado español. Sucesos que no despiertan alarma ni acciones concretas por parte de los partidos de gobierno, cuya postura se reduce a posicionarse en redes sociales y participar del juego mediático racista que controla la ultra derecha. Pero nuestras realidades son otras. Nuestras realidades son las de los carteles que hoy, en la rotonda del polígono, se levantaban con los nombres de Mamouth, Brian Ríos, Aboulie, Abderrahim y Mahamedi, nombres de algunas víctimas recientes del racismo policial.

“Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata”, expresaba una vecina de la familia

Las palabras de Fatiha El Mouhadi, vecina de la familia, han sido contundentes y resumen nuestro mensaje: “Yo, si tengo que hablar, lo haré como madre que ha compartido con la Haja (madre de Mahamedi) la experiencia de criar hijos en tierras que nos han sido hostiles. Hemos caminado juntas hacia la escuela, hemos visto crecer nuestros hijos en el parque, mientras compartíamos la vida y conversaciones”. 

“Nuestros hijos se han hecho grandes. Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata. Hoy ha sido Mahamedi. Pero podría haber sido cualquiera de nuestros hijos. No es un caso aislado. Es violencia estructural. Y basta. Exigimos justicia y la verdad”.

La entrada Dolor y rabia en Montornès del Vallès: vecinos y colectivos antirracistas exigimos justicia para Mahamedi se publicó primero en SOS Racisme.

Els nou joves que van ser atropellats el passat 9 d’agost al barri del Congost de Granollers van convocar una manifestació dissabte 27 de setembre per denunciar el que consideren una agressió racista. L’agressor va ingressar a la presó després d’estar quatre dies fugit i van ser els mateixos veïns els qui el van trobar.

Sobre l’asfalt, a l’encreuament del carrer Maria Palau amb carretera de Caldes, a tocar de l’estació ferroviària Granollers-Canovelles, encara s’hi veuen rastres de l’atropellament que va patir un grup de dotze nois el passat 9 d’agost. Són trossos diminuts de vidre i plàstic del cotxe que els va envestir després de xocar amb un fanal i fugir, i pintades sobre la carretera fetes pels Mossos d’Esquadra en el marc de la investigació per esclarir els fets. L’atropellament, ocorregut en ple estiu, va deixar nou joves d’entre 17 i 19 anys amb lesions. Gairebé dos mesos després, aquest dissabte a les sis de la tarda, diverses organitzacions van convocar una manifestació a la plaça de la Joventut de Canovelles per denunciar l’agressió que, segons els joves, va tenir una motivació racista.

“Havíem sortit de l’estació després d’anar a Barcelona a comprar roba i tornàvem cap a casa”, explica Yere Biagui, de 19 anys, en declaracions a la Directa. “Jo portava els auriculars posats i escoltava la meva música, quan, davant de l’Institut Marta Estrada, vaig sentir el crit d’un amic meu dient-me que venia un cotxe a tota velocitat. Em vaig girar i no vaig tenir temps de reaccionar. El cotxe em va impactar de cara i vaig perdre la consciència”, relata. També anava en el grup el seu germà, en Moussa, de 17 anys, que no patir cap ferida i explica que va presenciar tota l’escena, perquè va poder-se apartar a temps.

“Vaig sentir el crit d’un amic meu dient-me que venia un cotxe a tota velocitat. Em vaig girar i no vaig tenir temps de reaccionar. El cotxe em va impactar de cara i vaig perdre la consciència”, relata Yere Biagui

Els fets van tenir lloc a les 23.45 hores, una estona després que els nois baixessin del tren. Segons expliquen, l’autor els va atropellar, va xocar amb un fanal, després va fer marxa enrere i finalment va fugir.

A en Biagui, tot i que no va tenir lesions greus, li feia mal l’espatlla i el taló i tenia rascades. El Moustapha Dieme, de 18 anys, va tenir més sort perquè segons explica, només va rebre un cop. Tanmateix, dos dels seus amics van ser traslladats a l’Hospital de Granollers amb ferides greus, dos al de Mollet, i la resta al CUAP de Granollers. “El Bakary, que és menor d’edat, li han hagut d’operar la cama”, apunta Dieme. L’informe mèdic determina que va patir una epifisiólisis de la tíbia, és a dir, una fractura de l’os, i això fa que actualment hagi d’anar a rehabilitació.

Aquella mateixa nit es va trobar el cotxe del presumpte autor de l’atropellament cremat a Canovelles. Durant els següents dies, veïns del barri del Congost —el mateix barri de Granollers on es va produir l’incident— i de Canovelles van iniciar la cerca del conductor. La mitjanit de 13 d’agost Mossos d’Esquadra va rebre un avís de la Policia Local que diverses persones increpaven el presumpte delinqüent. La policia catalana va presentar-se on es produïa la pica baralla i va detenir l’home a qui la justícia ara li imputa nou delictes d’homicidi en grau de temptativa.

“No se’ns treu del cap el que va passar. Vivim amb la paranoia i ara sortim menys de casa”, afirma Moustapha Dieme

Els dies després van ser durs per als joves. “No se’ns treu del cap el que va passar”, assenyala Dieme. “Vivim amb la paranoia i ara sortim menys de casa”, afegeix. “Vas caminant pel carrer, sents un soroll de cotxe i t’espantes, et gires i t’adones que qui condueix simplement està conduint, sentim que qui ens va atropellar segueix darrere nostre”, diu. Per la seva banda, en Biangui explica el mateix: “Vam estar dues setmanes de baixa i hem deixat de fer el que habitualment fem”. Ara, comenta, ha recuperat certa normalitat.

Conductor a presó 

Durant els dies posteriors a l’atropellament, el cas va tenir un seguiment mediàtic notable, però, tot i que la majoria de víctimes eren ciutadans de l’Estat espanyol amb famílies origen africà els mitjans de comunicació en cap cas van relacionar l’incident amb el racisme. En aquest sentit, els Mossos d’Esquadra assenyalen que la investigació que van realitzar, en un primer moment va contemplar la hipòtesi que l’atropellament pogués emmarcar-se dins dels delictes d’odi, però a la fi es van acabar determinant que es tractava d’un conflicte de convivència perquè el detingut coneixia amb anterioritat a una de les víctimes. Per la seva banda, els joves agredits, en declaracions a aquest mitjà afirmen que “la motivació de l’home era racista perquè cridava que mataria tots els negres”. “Ens va dir que marxéssim al nostre país”, afegeix.

Els Mossos d’Esquadra afirmen l’atropellament no va tenir motivacions racistes i té a veure amb un conflicte de convivència

Avui dia, segons ha pogut saber la Directa, el conductor encara està a presó. Els joves ja han declarat als jutjats de Granollers. El seu advocat explica que s’acusarà l’agressor per homicidi en grau de temptativa amb l’agreujant de delicte de discriminació contemplat a l’article 22.4 del Codi Penal.

Així mateix, els joves lamenten que “l’Ajuntament de Granollers no hagi dit ni fet res”, i per això van decidir convocar la concentració del dissabte. “Han de saber que nosaltres també ens podem manifestar i que el que ens ha passat no és normal”, explica Biagui.

De la mateixa manera, des de les organitzacions convocants de la concentració, entre les quals hi ha el Sindicat d’Habitatge de Granollers, OJS,  Endavant, La Malgirbada, Arran, els Casal Popular La Metxera, Totes Legals i el Sindicat de Poble de Vilamajor afirmen que “l’agressor era un conegut racista entre la joventut migrant, que els insultava sovint dient: marxeu al vostre país”. Així mateix, afegeixen que “havien intentat denunciar-ho en diverses ocasions, però la resposta per part de la policia no es donà fins al greu incident”.

Segons les organitzacions convocants de la concentració contra el racisme, a tot el Vallès Oriental fa temps que han crescut els discursos racistes i cada vegada hi ha més expressions de violència directa

Alhora, les organitzacions afirmen que “a tot el Vallès Oriental, com en molts altres llocs, fa temps” que es veu com “creixen els discursos racistes i cada vegada més les expressions de violència directa cap al proletariat migrant”. En la mateixa línia s’expressa Gemma Ferreon, directora de SOS racisme Catalunya, quan afirma que “les agressions racistes, que no el racisme, han anat en augment al mateix temps que la progressiva institucionalització de discursos antimigració”. En gran part, considera, per “la tíbia o nul·la resposta per part de les esquerres”. “No actuen, però si ho fan, no és fins que hi ha una agressió directa, però en aquest cas ni això”, sentencia.

La entrada “Cridava que mataria tots els negres”: les víctimes de l’atropellament múltiple a Granollers es manifesten contra el racisme se publicó primero en SOS Racisme.