1 de maig: Dia Internacional de les Persones Treballadores.

Una data que habitualment s’omple de discursos sobre drets conquistats, millores laborals, lluites sindicals. No obstant això, hi ha realitats que queden sistemàticament fora d’aquesta commemoració: les d’aquelles persones que, malgrat treballar en condicions extremes i ser fonamentals per al sosteniment de la vida, ni tan sols són reconegudes com a treballadores.

En l’Estat espanyol, milers de persones migrants i racialitzades sostenen sectors clau de l’economia: el treball agrícola, les cures, la neteja, la logística, la venda ambulant o les plataformes digitals. Treballen sense contracte, sense papers, sense drets laborals ni protecció social. Moltes viuen en assentaments com el de Badalona, on en 2020 un incendi va posar fi a la vida de tres persones. O en els camps de Huelva, on temporers subsisteixen en barraques fetes de plàstic i palets, sense aigua ni electricitat. Treballen fins a l’esgotament, sota calor extrema, exposats a productes tòxics i sense accés a la sanitat. Ho fan perquè el sistema així ho necessita: mà d’obra barata, invisible, d’un sol ús.

Però el que succeeix no és una anomalia ni una desgràcia ocasional. No és una fallada del sistema, sinó el seu funcionament ordinari. La llei d’estrangeria, les batudes per perfil racial, la negativa sistemàtica a l’empadronament, la criminalització de la venda ambulant o el racisme immobiliari són polítiques que garanteixen que un sector de la població viva en la precarietat més absoluta, amb l’objectiu de facilitar la seva explotació.

El racisme estructural es converteix en un dispositiu econòmic. Permet jerarquitzar, disciplinar i fragmentar la classe treballadora. Serveix per a dividir entre els qui tenen drets i els qui no; entre els qui poden exigir i els qui només poden sobreviure. Així, es perpetua un sistema que es beneficia de la desigualtat per a maximitzar beneficis.

Les condicions materials de les persones no blanques en el món del treball no poden entendre’s sense mirar el marc legal que les produeix. La Llei d’estrangeria, per exemple, impedeix a milers de persones regularitzar la seva situació malgrat portar anys treballant al país. Les obliga a acceptar qualsevol ocupació, en qualsevol condició, sota amenaça d’expulsió. Aquesta legalitat converteix en “il·legals” als qui, paradoxalment, fan possible la vida quotidiana a les ciutats, els camps i les llars. No es tracta d’una excepció, sinó d’una forma de govern.
La ciutat de Barcelona és un exemple il·lustratiu. El desplegament del Pla Endreça, activat per l’Ajuntament en 2023 amb el pretext “d’ordenar l’espai públic”, ha suposat una intensificació de la repressió contra venedors ambulants, persones sense llar, migrants sense papers i comunitats racialitzades. S’ha incrementat la vigilància policial, endurit la normativa sobre ús de l’espai i multiplicat els operatius contra manters. Tot això sota una lògica de neteja social que criminalitza la pobresa en lloc de combatre-la.

Darrere d’aquests operatius hi ha cossos reals. Persones com Mor Sylla (Salou, 2015), Mami Mbaye (Madrid, 2018) o Mamour Bakhoum (Sevilla, 2021), que van perdre la vida a causa de batudes policials. Persones perseguides, violentades i assassinades pel simple fet d’intentar sobreviure. Són treballadores en condicions extremes, però el sistema no les nomena com a tals. El seu treball no compta. La seva mort no fa mal.

A aquesta violència se li suma la discriminació sistemàtica en l’accés a l’habitatge, el racisme en els processos de selecció laboral, i la sobrerepresentació policial en els barris populars. Segons l’informe Pareu de parar-me de SOS Racisme, a Catalunya per cada persona espanyola identificada per la policia, s’identifiquen 7,4 estrangeres. El 80% de les persones racialitzades ha estat detinguda més d’una vegada. Les més afectades: persones amb fenotip àrab o magrebí. Aquestes dades no són aleatòries: responen a un patró de racisme institucional sostingut en el temps.

Tot aquest entramat d’exclusió té una funció política i econòmica: garantir un ordre social basat en el privilegi blanc, l’accés diferencial als drets, i la sobreexplotació de les comunitats no blanques. El racisme permet que hi hagi sempre una reserva de treballadors sense drets, disposats a fer els treballs més durs i pitjor pagats. No és un problema moral o individual, sinó una estratègia estructural.

En aquest context, parlar de l’1 de maig sense incloure aquestes realitats és perpetuar la invisibilització. La memòria obrera no pot continuar sent blanca, masculina i nacional. Ha d’ampliar-se, complicar-se i descolonitzar-se. Perquè no hi ha justícia laboral sense justícia racial. Perquè no hi ha futur digne sense regularització. Perquè no hi ha igualtat si només es reconeixen els drets d’algunes persones.

El racisme és indispensable per al funcionament del sistema capitalista. I per això, la lluita contra el racisme és una lluita de classe.

__________________________________________________________________

CASTELLANO

El racismo no es una disfunción: es el motor del sistema laboral capitalista

1 de mayo: Día Internacional de las Personas Trabajadoras. Una fecha que habitualmente se llena de discursos sobre derechos conquistados, mejoras laborales, luchas sindicales. Sin embargo, hay realidades que quedan sistemáticamente fuera de esta conmemoración: las de aquellas personas que, pese a trabajar en condiciones extremas y ser fundamentales para el sostenimiento de la vida, ni siquiera son reconocidas como trabajadoras.

En el Estado español, miles de personas migrantes y racializadas sostienen sectores clave de la economía: el trabajo agrícola, los cuidados, la limpieza, la logística, la venta ambulante o las plataformas digitales. Trabajan sin contrato, sin papeles, sin derechos laborales ni protección social. Muchas viven en asentamientos como el de Badalona, donde en 2020 un incendio acabó con la vida de tres personas. O en los campos de Huelva, donde temporeros subsisten en chabolas hechas de plástico y palés, sin agua ni electricidad. Trabajan hasta el agotamiento, bajo calor extremo, expuestos a productos tóxicos y sin acceso a la sanidad. Lo hacen porque el sistema así lo necesita: mano de obra barata, invisible, desechable.

Pero lo que sucede no es una anomalía ni una desgracia ocasional. No es un fallo del sistema, sino su funcionamiento ordinario. La ley de extranjería, las redadas por perfil racial, la negativa sistemática al empadronamiento, la criminalización de la venta ambulante o el racismo inmobiliario son políticas que garantizan que un sector de la población viva en la precariedad más absoluta, con el objetivo de facilitar su explotación.

El racismo estructural se convierte en un dispositivo económico. Permite jerarquizar, disciplinar y fragmentar la clase trabajadora. Sirve para dividir entre quienes tienen derechos y quienes no; entre quienes pueden exigir y quienes solo pueden sobrevivir. Así, se perpetúa un sistema que se beneficia de la desigualdad para maximizar beneficios.

Las condiciones materiales de las personas no blancas en el mundo del trabajo no pueden entenderse sin mirar el marco legal que las produce. La Ley de extranjería, por ejemplo, impide a miles de personas regularizar su situación pese a llevar años trabajando en el país. Las obliga a aceptar cualquier empleo, en cualquier condición, bajo amenaza de expulsión. Esta legalidad convierte en “ilegales” a quienes, paradójicamente, hacen posible la vida cotidiana en las ciudades, los campos y los hogares. No se trata de una excepción, sino de una forma de gobierno.

La ciudad de Barcelona es un ejemplo ilustrativo. El despliegue del Pla Endreça, activado por el Ayuntamiento en 2023 con el pretexto de “ordenar el espacio público”, ha supuesto una intensificación de la represión contra vendedores ambulantes, personas sin hogar, migrantes sin papeles y comunidades racializadas. Se ha incrementado la vigilancia policial, endurecido la normativa sobre uso del espacio y multiplicado los operativos contra manteros. Todo ello bajo una lógica de limpieza social que criminaliza la pobreza en lugar de combatirla.

Detrás de estos operativos hay cuerpos reales. Personas como Mor Sylla (Salou, 2015), Mame Mbaye (Madrid, 2018) o Mamour Bakhoum (Sevilla, 2021), que perdieron la vida a causa de redadas policiales. Personas perseguidas, violentadas y asesinadas por el simple hecho de intentar sobrevivir. Son trabajadoras en condiciones extremas, pero el sistema no las nombra como tales. Su trabajo no cuenta. Su muerte no duele.

A esta violencia se le suma la discriminación sistemática en el acceso a la vivienda, el racismo en los procesos de selección laboral, y la sobrerrepresentación policial en los barrios populares. Según el informe Pareu de parar-me de SOS Racisme, en Cataluña por cada persona española identificada por la policía, se identifican 7,4 extranjeras. El 80% de las personas racializadas ha sido detenida más de una vez. Las más afectadas: personas con fenotipo árabe o magrebí. Estos datos no son aleatorios: responden a un patrón de racismo institucional sostenido en el tiempo.

Todo este entramado de exclusión tiene una función política y económica: garantizar un orden social basado en el privilegio blanco, el acceso diferencial a los derechos, y la sobreexplotación de las comunidades no blancas. El racismo permite que haya siempre una reserva de trabajadores sin derechos, dispuestos a hacer los trabajos más duros y peor pagados. No es un problema moral o individual, sino una estrategia estructural.

En este contexto, hablar del 1 de mayo sin incluir estas realidades es perpetuar la invisibilización. La memoria obrera no puede seguir siendo blanca, masculina y nacional. Tiene que ampliarse, complejizarse y descolonizarse. Porque no hay justicia laboral sin justicia racial. Porque no hay futuro digno sin regularización. Porque no hay igualdad si solo se reconocen los derechos de algunas personas.

El racismo es indispensable para el funcionamiento del sistema capitalista. Y por eso, la lucha contra el racismo es una lucha de clase.

La entrada El racisme no és una disfunció: és el motor del sistema laboral capitalista se publicó primero en SOS Racisme.

Maig 2025

La mort sota custòdia policial del jove colombià Brian Rios és una altra de tantes morts que es podria haver evitat.

Podem dir que si la policia municipal de Rubí no l’hagués retingut i després detingut, sens dubte per perfil racial, Brian avui no estaria mort. Que si els metges i infermers del CUAP Rubí-Mútua Terrassa no li haguessin aplicat 3 dosis de sedants sense deixar-lo després en observació, Brian avui continuaria jugant amb els seus fills. Que si els agents de policia local no li haguessin aplicat una contenció agressiva durant la detenció i durant els 31 minuts que va ser atès al CUAP, Brian avui continuaria celebrant els aniversaris amb la seva dona.

Que si els Mossos d’Esquadra no haguessin acceptat rebre sota custòdia una persona totalment inconscient, possiblement avui Brian seguiria viu entre nosaltres. TOT I AIXÍ, no ens podem quedar només amb les qüestions tècniques, jurídiques o burocràtiques i el seu compliment. Volem assenyalar que darrere de totes aquestes irresponsa-bilitats individuals hi ha un sistema estructural d’opressió, en aquest cas expressat a través del racisme institucional.

Les conductes individuals i col·lectives que van conduir a la mort de Brian es dirimiran en un jutjat. I en aquest procés també tocarà estar, per això el proper 15 de maig al matí ens concentrarem davant dels jutjats de Rubí per acompanyar la família de Rios mentre declaren com a investigats per la seva mort tres Mossos d’Esquadra.
Però el dia abans, el 14 de maig, ens trobarem als carrers per una altra cosa.

Sortirem a mobilitzar-nos per assenyalar tots els processos d’abandonament, violència i racisme organitzats que precedeixen i han continuat després d’una mort sota custòdia policial com la d’en Brian. Volem denunciar la devastació territorial, social i econòmica que pateix Colòmbia i que ha provocat el desplaçament forçat de desenes de milers de persones.

Denunciem, una vegada a territori català, les múltiples formes de racisme institucional amb què es troben les persones migrants cada dia: les múltiples dificultats per empadronar-se sense domicili fix, les restriccions per exercir el dret de sol·licitar asil, la violència de la llei d’estrangeria, l’amenaça permanent a ser detingut, traslladat a un CIE i deportat, el terror a una retirada de custòdia de la DGAIA i un llarg etc.

El racisme institucional mata de moltes maneres. Ho pot fer de manera directa i brutal a través de la violència policial però també ho pot fer de manera lenta, burocràtica, tècnica: fins i tot legal; de tal manera que es presenta com a invisible als ulls de qui no ho pateix.

La mort d’en Brian ens obliga a denunciar cadascuna d’aquestes pràctiques d’Estat mortíferes que exposen a les classes populars, migrants, racialitzades i treballadores a la mort prematura. Està a les nostres mans també, assegurar-nos que això no torni a passar. Justícia per a Brian. Veritat, reparació i garanties de no repetició.

Prou racisme institucional
Prou violència policial
Plataforma Justícia Para Brian

Més informació en @justicia_para_brian

La entrada Comunicat articulat – CONTRA EL RACISME INSTITUCIONAL I LA VIOLÈNCIA POLICIAL: JUSTÍCIA PER BRIAN RIOS se publicó primero en SOS Racisme.

MANIFESTEM

• Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) són espais d’opacitat sistemàtica, on les vulneracions de drets humans no són fets aïllats sinó una realitat endèmica i estructural que afecta profundament la dignitat i els drets fonamentals de les persones internades.
• L’única mesura efectiva que pot garantir el respecte dels drets de les persones migrades és el tancament definitiu dels CIE. No hi ha reforma possible que faci compatibles aquests centres amb el respecte als drets humans.
• Seguim amb atenció l’evolució dels fets ocorreguts recentment i ens posem a disposició de les persones internes i de les seves famílies per garantir l’accés a la justícia, especialment per a aquelles que vulguin denunciar situacions de vulneració de drets.
• Sabem que les violències viscudes al CIE aquesta setmana han portat a les persones internades/preses a realitzar una vaga de fam que, tot i finalitzada, mostra que no podem deixar de posar atenció al que passa a dins.
• Tenim constància que hi ha persones internes amb problemes de salut mental que mai haurien d’haver estat privades de llibertat i que haurien de ser derivades amb caràcter immediat als serveis sanitaris públics i especialitzats, tal com estableixen els principis de respecte a la dignitat i la salut de les persones.
• Mostrem el nostre suport a totes les formes de protesta que puguin donar-se dins del CIE.

Per tot això, exigim una investigació immediata i a fons per part del jutjat de control dels fets que estan denunciant les persones internes al CIE de Barcelona.

És hora del tancament definitiu del CIE de la Zona Franca i de tots els centres d’internament d’estrangers de l’Estat.

#CIEsNO
#StopDeportacions

Grupo de Apoyo al Módulo de Mujeres del CIE
IRIDIA. Centre de defensa dels drets humans
Tanquem els CIE

La entrada Comunicat conjunt davant les darreres denúncies des del CIE se publicó primero en SOS Racisme.

19 entidades de salud mental, derechos humanos y colectivos antirracistas reclaman su supresión inmediata

Alertan de que el uso de estas armas puede tener consecuencias graves en personas en crisis

Puedes leer este contenido gratis porque eres usuario registrado

En 2026, la Guardia Urbana de Barcelona podría empezar a patrullar con pistolas táser. El Ayuntamiento defiende que estos dispositivos son una herramienta de “contención no letal” que ayudará a gestionar situaciones de peligro. No obstante, la decisión ha levantado un fuerte rechazo entre organizaciones especializadas, que denuncian la falta de garantías sobre su uso y el impacto que puede tener en colectivos vulnerables.

Un rechazo frontal

El comunicado, firmado por Salut Mental Catalunya, Irídia, SOS Racisme Catalunya, el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya y la Federació VEUS, entre otras, se pone el foco en la falta de garantías para evitar que este dispositivo se utilice de manera desproporcionada contra personas en situación de vulnerabilidad. “Las entidades de salud mental han advertido en reiteradas ocasiones que las pistolas táser suponen un riesgo altísimo para las personas psiquiatrizadas. Muchas de estas personas toman medicación o tienen condiciones médicas que pueden empeorar con una descarga”, alerta el documento.

“Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no sanitaria”

Iván Cano — Responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya

Iván Cano, responsable de Derechos e Incidencia de Salut Mental Catalunya, subraya que el uso de la táser en personas en crisis no es solo una cuestión de riesgos físicos, sino de un enfoque erróneo en la respuesta pública: “Con la táser, se refuerza la idea de que una crisis de salud mental es un problema de seguridad y no una cuestión sanitaria. Esto agrava el estigma y perpetúa una dinámica en la que la atención recae en la policía en lugar de en servicios especializados”.

Una de las principales críticas de las entidades firmantes es que la medida se ha tomado sin ningún estudio independiente que avale su necesidad ni su eficacia. Irene Durango, responsable de comunicación de Irídia, también denuncia que “el periodo de consulta pública que el Ayuntamiento abrió se hizo sin una difusión adecuada y muchas organizaciones clave en el ámbito de los derechos humanos y la salud mental fueron excluidas del debate”.

El precedente de los Mossos

El uso de las táser por parte de los Mossos d’Esquadra desde 2018 ya ha generado polémica. Según Irídia, ha habido casos documentados de uso problemático de estas armas, incluyendo la muerte de un hombre en Tarragona en 2021 tras recibir varias descargas. La organización denuncia que “los protocolos de supervisión son insuficientes y que la implantación de la táser en la Guardia Urbana podría repetir los mismos errores”.

“Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles.”

Paula Rossi — Coordinadora de SOS Racisme Catalunya

“Este tipo de armamento se vende como una herramienta de control segura, pero la realidad es que no hay un mecanismo independiente que investigue su uso real. Los pocos datos disponibles indican que su aplicación a menudo no se hace con la proporcionalidad que se promete”, alerta Mireia Salazar-Gabarró, abogada de Irídia.

El comunicado de las 19 entidades recuerda que, en 2009, el Comité contra la Tortura de Naciones Unidas ya instó a España a replantearse el uso de estas armas en policías locales por “el impacto que pueden tener en el estado físico y mental de las personas afectadas”. También recoge las recomendaciones del fabricante de las táser, Axon, que desaconseja utilizarlas en personas que presenten alteraciones mentales o estados de agitación extrema.

¿Quién será más susceptible de recibir una descarga?

Las entidades firmantes también alertan del riesgo de que las táser se utilicen de manera desproporcionada contra ciertos colectivos. “Esta arma se suma a un modelo policial que ya trata de manera diferente a determinados perfiles”, afirma Paula Rossi, coordinadora de SOS Racisme Catalunya. “Los datos demuestran que las personas racializadas son detenidas e identificadas más a menudo sin motivo objetivo, y ahora se añade una herramienta que podría poner aún más en peligro su integridad”.

Según Rossi, el riesgo es doble para las personas racializadas con problemas de salud mental: “En muchos casos, cuando una persona blanca está desorientada, se la percibe como alguien que necesita ayuda. Cuando la persona es negra o de origen migrante, a menudo se la ve como una amenaza. Esto puede derivar en un uso de la táser como primera respuesta, en lugar de buscar una solución sanitaria”.

Un punto de inflexión

Para las entidades que han firmado el comunicado, la cuestión de fondo va más allá del arma en sí misma: representa un modelo de seguridad que refuerza la presencia policial en lugar de potenciar estrategias de prevención y atención comunitaria.

El documento señala que, en vez de invertir en recursos sanitarios, la ciudad está apostando por una herramienta de control que podría tener consecuencias graves para las personas en crisis. “El uso de la táser en situaciones de intentos de suicidio es un claro ejemplo de cómo se aborda la salud mental desde una óptica punitiva”, afirma Cano. “Debemos preguntarnos si esta es la ciudad que queremos: una ciudad donde la primera respuesta ante una crisis es una descarga eléctrica”.

Parar y estudiar

Las entidades firmantes exigen la suspensión inmediata de la compra de pistolas táser, un nuevo proceso público que justifique su introducción y valore su impacto real en los derechos fundamentales, un estudio independiente que analice los riesgos asociados al uso de las táser en colectivos vulnerabilizados y la puesta en marcha de un grupo de trabajo con organizaciones especializadas para garantizar que cualquier decisión se tome con la participación de expertos en salud mental y derechos humanos.

Por ahora, las entidades no han recibido ninguna respuesta por parte del Ayuntamiento, que sigue adelante con su decisión. El comunicado, sin embargo, deja claro que la batalla no ha terminado. “Esto no es solo una cuestión técnica sobre una herramienta policial. Es una cuestión de derechos, de seguridad y de salud pública”, concluye Cano.

La entrada Las pistolas táser y la delgada linea entre seguridad y salud mental se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de la Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona us fem arribar un Comunicat de Premsa en el que alertem que les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones a la ciutat.
• A partir de l’1 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona fa efectiva l’eliminació del padró col·lectiu sense pernocta i començarà a donar de baixa les persones empadronades.

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.

La entrada Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones se publicó primero en SOS Racisme.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el Codi Penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara amb relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

• Fuenlabrada acentúa sus esfuerzos para eliminar las pintadas contra el odio.

 A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.

La entrada Què suposa una pintada racista al carrer se publicó primero en SOS Racisme.

Des de l’any 2022, un dels àmbits estratègics d’intervenció del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, d’ara endavant SAiD, ha estat el sistema educatiu. A més a més, aquest interès s’ha vist acompanyat d’un increment de les denúncies rebudes pel servei sobre violències i discriminacions interpersonals i institucionals ocorregudes a escoles i instituts.

Per una banda, ens trobem amb violències i discriminacions interpersonals comeses contra l’alumnat racialitzat i/o la seva unitat familiar. En aquests casos, els agents per petradors són altres joves. Les conductes reportades han consistit en violència verbal com insults, burles, comentaris racistes menyspreus o to elevat -, violència física i l’exclusió d’aquestes persones en la participació de les dinàmiques educatives i/o d’oci típiques de contextos escolars. Per altra banda, s’ha denunciat la violència institucional, exercida per la mateixa escola o institut, o pels seus agents. Aquesta violència es dirigeix contra l’alumnat però també, de nou, contra la unitat familiar. Algunes de les conductes informades han estat la criminalització i adultització de menors, la sospita constant d’una mala conducta, la desprotecció de la víctima un cop la institució és coneixedora d’una victimització, el tractament hostil, el qüestionament envers la situació i la negació o minimització del racisme.

Les demandes que més arriben al SAiD són les referides a episodis de violència interpersonal, tot i que les denúncies contra violències i discriminacions institucionals s’han incrementat. La problemàtica resideix en el fet que no totes les demandes que rebem s’acaben constituint com a cas assumit, donat que l’asimetria que es crea en una situació de racisme en el sistema educatiu provoca que les víctimes tinguin por a les conseqüències que pot tenir la seva denúncia, que el fet de fer valdre els seus drets pugui empitjorar la situació i, fins i tot, creuen que no es pot prendre cap acció per abordar de forma efectiva la problemàtica.

Les accions que el SAiD ha emprès per abordar els casos de racisme en el sis tema educatiu es poden agrupar en accions d’acompanyament psicosocial i accions legals. Val a dir que aquestes accions s’han desenvolupat de forma paral·lela i complementària, ja que en aquest tipus de violències i discriminacions la reparació és més complexa i implica la reparació individual de la víctima directa, però també el treball sobre el dany causat a la unitat familiar.

Quant a l’acompanyament psicosocial,aquest se centra en la restauració del dany causat i en aconseguir la responsabilització i la reparació per part de l’agent perpetrador. Per tant, les accions desenvolupades es dirigeixen a la víctima, a la unitat familiar i a l’ofensor mateix. Alguns exemples d’accions dutes a terme en el marc de l’acompanyament són: la intermediació entre la víctima (i la unitat familiar) i l’agent perpetrador, l’assessorament jurídic, la derivació a altres serveis específics en atenció a les particularitats del cas i la facilitació d’eines i recursos per poder abordar la situació concreta, però també per prevenir altres episodis de racisme en les aules. En aquest aspecte, fins i tot ha arribat a participar l’àrea de Formació de SOS Racisme per fomentar la capacitación de les professionals i el coneixement de la problemàtica en aquest àmbit. És important subratllar que aquest acompanyament es dona tant quan les violències i discrimina- cions són interpersonals com institucionals.

Pel que fa a les accions legals, han consistit en: la comunicació de la situació a la ins- pecció educativa, i la subsegüent activació de la via administrativa, i la denúncia davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat de Catalunya. El repte per als pròxims anys és l’ús de la via jurisdiccional, tant contenciosa administrativa com civil, per continuar protegint i defensant els drets de les víctimes. A més a més, aquestes vies porten associada una major reprovació de la conducta denunciada, i en conseqüència, una incidència social i política més àmplia.

Tot i que els casos que estem treballant mostren vulneracions i danys en la dignitat de la persona, la igualtat de tracte i no discriminació i la integritat física i moral, la limitació que hem d’enfrontar és la incapacitat del dret penal per respondre davant d’aquestessituacions perquè els estàndards probatoris del sistema impossibiliten la inversió de la càrrega de la prova, tot i que és la insígnia del dret antidiscriminatori, i per tant l’acreditació del racisme en els fets és un exercici pervers.

Ara bé, l’anàlisi de les demandes que ens arriben i el treball exhaustiu dels casos assumits evidencien que el racisme en el sistema educatiu no es presenta només com la violència interpersonal o institucional que ocorre en una escola o institut en concret, de forma aïllada. Considerar només aquestes dues parcel·les de les expressions del racisme en el sistema educatiu suposa una mirada parcial a la realitat i, per tant, un combat insuficient contra el racisme.

A continuació s’exposen algunes mostres de racisme en el sistema educatiu en conjunt, més enllà de les dues tipologies tractades, que el SAiD ha detectat en el seu treball diari. En primer lloc, el racisme estructural del sistema educatiu català pot manifestar-se com un accés desigual a oportunitats educatives i també com una mala distribució de recursos educatius. No obstant això, mereix una atenció especial l’anàlisi de les mesures implementades per evitar la segregació escolar i els plans de prevenció i detecció de la radicalització de joves. Per una banda, les mesures per evitar la segregació educativa són considerades mesures d’acció positiva per garantir oportunitats educatives. Ara bé, la presa d’accions, presumptament positives, per part de l’Administració, sense una anàlisi antiracista del context social, pot donar lloc a discriminacions i situacions injustes.

Prenent com a exemple el paquet de mesures preses per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2022, per evitar la segregació escolar, veiem que infants i joves, que havien estat en contacte amb serveis socials per necessitats econòmiques, van ser desplaçats de l’escola o institut on es volien matricular per iniciar una escolarització forçada a altres institucions. El rerefons de la mesura era fomentar la diversitat i brindar opcions educatives sense que les opressions estructurals operants fossin una limitació per als menors. Tanmateix, el resultat és que aquestes mesures antisegregació afecten en grau més alt a famílies racialitzades i/o migrants, perquè el mateix racisme estructural els relega en la posición social i els impedeix el gaudi d’altres drets vinculats, com la feina o l’habitatge, i per tant aquestes famílies no poden decidir lliurement sobre l’educació dels seus fills.

A més, aquesta mesura és un reconeixement per part de l’Administració del fet que no tots els centres educatius compten amb els mateixos recursos ni la mateixa qualitat educativa. Si el sistema educatiu té com a prioritat el foment de la diversitat i l’equitat educativa, per què no inverteix en totes les escoles, en termes de finançament, infraestructura i accés a recursos educatius, o bé desplaça tot l’alumnat, i no només aquel col·lectiu que ha estat en contacte amb serveis socials? Per tant, com de positiva és aquesta iniciativa? Pot impulsar les oportunitats educatives d’un grup específic, però per les conseqüències que té no és una mesura adient per lluitar contra el racisme estructural en el sistema educatiu, ja que encara persisteixen reptes i patrons segregadors (com la segregació residencial o la manca d’equitat en l’accés a recursos educatius i oportunitats).

D’altra banda, el segon exemple de racisme estructural és la creació del Pla de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització als Centres Educatius, conegut per les seves sigles “PRODERAI” per Mossos d’Esquadra i el Departament d’Ensenyament, que es va impulsar l’any 2016. Aquest protocol fomenta la participació del professorat i les direccions de centres educatius per assenyalar processos de radicalització en l’alumnat. Aquest protocol va reforçar estereotips, sospites i pors cap a certs grups d’alumnes, que lluny de respondre a una necessitat securitària general, va impactar en les oportunitats educatives i en la vida privada de molts/es alumnes. En aquest sentit, és criticable que el mateix sistema educatiu es posi a disposició per exercir com un mecanisme de control i de criminalització.

En segon lloc, el racisme institucional en centres educatius es manifesta en polítiques, pràctiques o procediments dins de les institucions escolars que generen desigualtats racials. Per il·lustrar, cal una revisió antiracista del contingut curricular, donat que aquest pot estar esbiaixat cap a una perspectiva etnocèntrica europea.

En conseqüència, es limita l’educació dels estudiants i es perpetuen esquemes mentals plens d’estereotips i prejudicis i s’ignoren les contribucions i la història d’altres grups. Addicionalment, cal fomentar la representació ètnica i racial en els materials docents. També cal un replantejament de la dinamització dels espais d’oci, per ser un espai de violència cultural. Per què se celebren festes vinculades al cristianisme, com Nadal, i s’obliden les festivitats d’altres religions? També és problemàtica la representació cultural en disfresses, on es pot caure en el blackface o en representacions estereotipades de minories.

Per acabar, no podem obviar la interseccionalitat del racisme amb altres eixos d’opressió, especialment el masclisme. Resulta problemàtic el tractament sexista que rep la unitat familiar quan la via de comunicació es produeix amb una dona o l’opressió estructural econòmica i social que pateixen les unitats de convivència encapçalades per dones, que sense dubte tenen un impacte en l’accés i permanència en el sistema educatiu. En definitiva, el racisme en el sistema educatiu és quelcom que supera l’àmbit de l’aula.

És una expressió més del racisme sistèmic que opera en la nostra societat. L’abordatge d’actituds individuals i col·legiades és insuficient per reformar les institucions i estructures que perpetuen la desigualtat racial. Cal una resposta comprensiva per fomentar entorns educatius inclusius i equitatius que impacti en les polítiques i pràctiques que estan vigents dins del mateix sistema.

La entrada El racisme al sistema educatiu se publicó primero en SOS Racisme.

Cada mes de febrero desde hace 11 años se celebra la Marcha por la Dignidad sobre el suceso en el Tarajal. ¿Qué pasó el 6 de febrero de 2014? La madrugada del 6 febrero, centenares de personas fueron bombardeadas en el espigón que separa Ceuta de Marruecos. La policía, en vez de velar por la seguridad de estas personas, lanzó gases lacrimógenos, pelotas de goma y salvas detonadoras.

El sábado, 8 de febrero a las 11:45 horas en el Salón de Actos del IES ABYLA de Ceuta, estarán:

• Patuca Fernández (@patucafvicens

• Marra Junior (@marrajunior)

• Louleila Sid Ahmed (@lalailmo)

• Sani Ladan (@4sani)

La jornada se retransmitirá en directo desde el canal de Youtube de la Marcha: https://www.youtube.com/@marchatarajal4880

La mañana del 6 de febrero a las 7.40 h ya habían arrebatado la vida de 14 jóvenes y realizaron 23 devoluciones en caliente. La tragedia tuvo lugar en la playa Ceutí del Tarajal. Este suceso fue un punto de inflexión que definió la política migratoria del Estado español y dejó en evidencia el racismo Institucional que se ejerce hacia la población migrante procedente del Sur Global. Desde el año 2014, se realizan las Marchas por la Dignidad, la primera se realizó días después de la masacre. Es un acto que denuncia la vulneración de los Derechos Humanos de las personas migrantes y, además, exige verdad, justicia, reparación y vela porque esta masacre no vuelva a suceder.

Programa de la jornada completa:

11:45h. MESA REDONDA. IES Abyla. (Ubicación)

15:15h. SALIDA: XII Marcha por la Dignidad. Plaza de los Reyes (Ubicación)

17:15h. LLEGADA. Playa del Tarajal (Ubicación)

18:30h. FINALIZACIÓN de la jornada.

Tarajal, ¡no olvidamos!

La entrada XII Marcha por la Dignidad – Tarajal se publicó primero en SOS Racisme.

Des de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT), expressem el nostre més profund condol per la mort de Bakary Diba, de tan sols 26 anys. Aquesta pèrdua és una conseqüència directa del maltractament institucional i la discriminació sistemàtica que afecta especialment les persones immigrades i, de manera més severa, la comunitat negroafricana.

Bakary feia mesos que necessitava seguiment mèdic i, tot i l’emergència derivada del fred intens, les institucions no van activar cap servei d’emergència ni cap recurs adequat per ajudar-lo. Malgrat assistir de manera regular a cures, no va trobar cap suport social, obligat a dormir al carrer sense una tenda ni un sac, el que va posar el seu cos al límit. Aquesta desatenció institucional ha provocat una mort que era totalment evitable.

Bakary era estimat i conegut per la comunitat del parc. En la seva curta vida, havia passat anys atrapats en aquesta situació, amb la seva salut mental cada vegada més deteriorada, fet que dificultava enormement la reconstrucció d’un projecte vital digne.

Aquest cas no és un fet aïllat. Només el mes passat vam ser testimonis del desallotjament de l’edifici Muntaner 28, que va deixar 30 persones al carrer sense cap alternativa residencial, o de l’expulsió de persones que vivien a l’assentament de la gasolinera del Poblenou, dispersant una comunitat d’ajuda mútua sense cap mena de suport d’emergència.

Mentrestant, recursos d’allotjament es mantenen tancats la major part de l’any, tot i tenir capacitat per centenars de persones, i milers d’habitatges romanen buits a la ciutat. No hi ha voluntat política per abordar aquestes situacions de vulnerabilitat extrema!

Des de fa anys, la CNAACAT denuncia les condicions insostenibles en què viuen moltes persones en assentaments com el del Gorg o el Parc de la Ciutadella. Al darrer, on contrasta cruelment amb l’entrada diària de 135 diputats al Parlament de Catalunya, insensibles a aquesta realitat. No legislen per aquells que viuen en la màxima precarietat, perpetuant la indiferència que també mata.

El cas de Bakary Diba és un reflex de les necropolítiques que condemnen milers de persones a una mort lenta i dolorosa. La seva mort se suma als 10.457 assassinats documentats a les fronteres espanyoles com a resultat de polítiques migratòries deshumanitzadores i la manca de visats segurs.

Prou necropolítiques que maten els nostres joves, el nostre futur! Exigim alternatives residencials, seguiment social, empadronament i regularització ja!

Exigim solucions ja:

– Alternatives residencials dignes i permanents.

– Seguiment social i sanitari adequat.

– Empadronament universal i sense traves.

– Regularització immediata per a totes les persones immigrades.

Ja n’hi ha prou de necropolítiques que ens maten. No podem permetre que el futur dels nostres joves sigui enterrat pel racisme institucional. 

Exigim justícia per Bakary Diba! #Sayhisname

La entrada Comunicat de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya sobre la mort de Bakary Diba se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de 3cat | Andreu Merino Vives

A Barcelona hi ha un total de 507 persones que malviuen en assentaments de barraques o en locals ocupats, és a dir, en immobles que no disposen de cèdula d’habitabilitat. Així ho ha avançat “El matí de Catalunya Ràdio” a partir de dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona. Concretament, hi ha 236 persones vivint en assentaments i 271 vivint en locals ocupats, totes en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha un centenar de menors. En total, consten 62 assentaments en naus o solars i 57 locals.

L’Ajuntament ha comptabilitzat aquestes dades a través del Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM), el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme en l’Espai Públic (SASSEP) i el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats (SDI). El consistori defensa que aquest tipus d’infrahabitatge és un fenomen que va a la baixa, però les entitats socials ho qüestionen.

Falten dades

Diverses entitats, per exemple, assenyalen que si hi ha una tendència a la baixa és perquè les famílies marxen de la ciutat a causa, sobretot, de processos de desallotjament. També  recorden que l’Ajuntament només té comptabilitzats els locals on hi ha activitat d’economia submergida, com la recollida de ferralla, mentre que no hi ha cap cens de la resta de locals ocupats. David Espinós és coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món i assenyala aquesta realitat. “Sabem que hi ha molts locals a la ciutat on no hi ha economia informal. Només fent una volta a l’entorn de la nostra seu ho podem comprovar”, explica en referència a la Verneda.

El Sindicat d’Habitatge del Besòs i la Verneda s’explica en termes similars. “Aquí hi ha molts locals que van abaixar la persiana amb la crisi del 2008 i no l’han tornat a obrir”, afirma Paula Gómez. La representant del sindicat insisteix que, en paral·lel, la Verneda és el destí de moltes persones i famílies “expulsades a la perifèria”. “Al final hi ha famílies que no tenen on viure i acaben entrant en aquests locals per manca d’alternaitva“, exposa. Davant d’aquest escenari, el coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, lamenta la falta d’un cens fiable.

“Hi ha persones que no formen part de cap recompte i fins que no es tinguin en compte totes les tipologies d’infrahabitatge, les xifres no reflectiran la realitat”

L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, considera que aconseguir dades és “difícil, però no impossible” i qualifica de “pràcticament inabordable” l’infrahabitatge a nivell quantitatiu. Sales també planteja el dubte de qui ha de ser el responsable d’obtenir les dades. “Crec que les dades s’han de generar a partir d’equips de recerca que no tinguin com a objectiu fer intervenció social directa”, apunta.

Fonts municipals reconeixen que hi ha dinàmiques d’infrahabitatge que, puntualment, poden passar desapercebudes. “En l’àmbit dels assentaments i locals amb dinàmica d’assentament hi ha molta mobilitat”, apunten. “S’extreuen més dades de tendència que de detall”, afegeixen.

Una altra cara de la crisi d’habitatge

La Madelina i la Cristina són dues de les persones que sí que figuren a les dades comptabilitzades per l’Ajuntament. Totes dues viuen en dos locals ocupats al barri de Vallcarca, amb els seus respectius marits i amb tres fills cadascuna. També tenen en comú que l’únic ingrés que tenen prové de la Renda Garantida de Ciutadania i del que poden ingressar les seves famílies a través de treballs informals com la recollida de ferralla.

“Fa tres anys que visc a Barcelona. Al principi, en pisos, però ara fa temps que he anat de local en local”, explica. La Cristina fa cinc anys que viu a la ciutat i, en el seu cas, ho ha fet sempre ocupant locals.

“De moment estem bé però és clar que un local no és com un pis. En molts no hi ha cuina ni dutxa”

Els seus nuclis familiars ingressen poc més de 1.200 euros en el seu conjunt i així, diuen, és impossible trobar un pis en el mercat de lloguer. Segons les últimes dades, el preu mitjà a la ciutat és de 1.133 euros. L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, apunta que l’augment dels preus és, en molts casos, el causant de situacions d’infrahabitatge. “Si els preus dels habitatges pugen de manera desorbitada, la demanda d’habitacions i els seus preus també ho fa. Això provoca una bossa cada cop més gran de persones sense cap solució habitacional”, diu.

Hi coincideix Manu Sánchez, del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, el col·lectiu del qual formen part la Madelina i la Cristina. “Hem anat veient com moltes persones desnonades han acabat vivint en locals i assentaments. És impossible que aquestes famílies accedeixin actualment a un pis”, argumenta. Davant d’això, Sales planteja que l’infrahabitatge no ha de ser atès només a través dels serveis socials, sinó de polítiques estructurals d’habitatge.

“Es requereixen polítiques contundents que donin la volta al mercat d’habitatge”

Sense permís de treball

La Madelina i la Cristina tenen un altre problema afegit a l’hora d’intentar accedir a un habitatge: ni elles ni els seus marits tenen permís de treball. Una situació en què es troben milers de persones a Catalunya, com recorda el president de SOS Racisme, Cheikh Drame: “Les persones en situació administrativa irregular aporten a la societat, però no són considerats ciutadans”, lamenta.

Drame denuncia el cul-de-sac en què es troben immerses moltes d’aquestes persones: “Per aconseguir els papers necessites un contracte de feina i per aconseguir el contracte de feina necessites un paper. Aquest bucle et condemna a la precarietat“.

La entrada Almenys mig miler de persones viuen en barraques i locals ocupats a Barcelona, un centenar de menors inclosos se publicó primero en SOS Racisme.