La Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels serveis de neteja, ha fet fora un grup de joves, majoritàriament d’origen subsaharià, que dormen des de fa uns mesos al parc Joan Miró. El col·lectiu Esquerra Eixample Acull denuncia que el Consistori els fa fora sense oferir cap solució

Un ampli dispositiu policial s’ha desplegat aquest matí al parc Joan Miró de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona per desallotjar una quarantena de persones que hi viuen des de fa alguns mesos. La majoria de joves provenen de l’Àfrica subsahariana i molts es troben en situació administrativa irregular, per tant, exclosos de l’economia formal i de la majoria de circuits socials.

A primera hora del matí, la Guàrdia Urbana els ha despertat i han tancat i acordonat la zona. El dispositiu s’ha dut a terme amb la col·laboració amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) i els serveis de neteja, que han retirat matalassos i altres pertinences. “Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed.

“Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed

El tinent d’alcaldia, Albert Batlle, ha justificat l’operació “per tal de garantir el funcionament adequat de la biblioteca i permetre el restabliment de la normalitat d’usos”. Tot i reconèixer que es tracta d’una “greu problemàtica social”, ha afegit que “no podem  deixar que hi hagi una ocupació invasiva i abusiva de l’espai públic, que degrada l’espai i les condicions de vida de les persones que s’hi allotgen”. Per la seva banda, la directora del CUESB, Maribel del Moral ha explicat que han facilitat informació a un grup de vint persones i només han atès tres persones que han derivat al Servei d’orientació i atenció social al sensellarisme (SOASS) i al Servei d’atenció a immigrants, emigrants i refugiats (SAIER).

L’assentament estava ubicat en una zona porxada, al costat de la Biblioteca Joan Miró, on podien carregar els seus mòbils i amb la que havien establert una bona relació. Fins i tot s’havia organitzat un club de lectura on participaven alguns dels joves. Mar Massip, veïna del barri i membre de l’Espai Nur, explica que hi ha situacions diverses: algun ha demanat asil, molts d’ells estan en procés de regularització, alguns estudien i la majoria treballen en l’economia informal. La història es repeteix, segons Massip, perquè n’hi ha que ja els havien desallotjat de l’estació del Nord. “És un clar exemple de persones que estan abandonades pel sistema i que el sistema culpabilitza”, denuncia.

El col·lectiu de veïnes Esquerra Eixample Acull i l’entitat Salut, Educació Sense Sostre han establert vincle amb els joves del parc i han intentat donar-los suport reivindicant a l’Ajuntament que instal·lés lavabos públics, aportant algunes flassades quan feia fred o compartint sopars els dijous. Josi lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”.

Josi, del Esquerra Eixample Acull, lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”

Alguns partits polítics, com el PP, han fet campanya amb la difícil situació que viuen els joves. La setmana passada van aparèixer a les bústies del veïnat uns fulletons amb el rostre de Daniel Sirera, president del grup a l’Ajuntament de Barcelona, fent una crida a “acabar” amb tots els assentaments i acusant-los de “degradar” els barris i “arruïnar la convivència veïnal”. Per Emma, de l’Esquerra Eixample Acull, “volen que es fonguin, que no existeixin, i això és impossible”. L’Ajuntament no està oferint una solució: “és molt trist, que hi hagi instal·lacions públiques per evitar les situacions de sense llar i el Consistori es negui a utilitzar-les”, conclou Emma.

Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha dut actuacions similars al parc de la Ciutadella, a l’estació del Nord o Nou Barris.

Més d’una vintena de joves han passat la nit a Montjuïc, sota la vigilància de la Guàrdia Urbana, que els ha amenaçat de fer-los fora si plantaven alguna tenda. No s’hi ha presentat cap equip de serveis socials i ha sigut algunes veïnes que els han dut mantes i aigua.

La entrada Macrooperatiu policial de l’Ajuntament de Barcelona per desallotjar una seixantena de persones sense llar se publicó primero en SOS Racisme.

¿Dónde están las cámaras policiales que avalan la versión oficial y que replican administraciones y medios de comunicación? Si esas imágenes existieran, darían la vuelta al mundo.

Transcurrida una semana del asesinato de Mahamedi por disparos de la policía en la Comisaría de Montornès del Vallès, alrededor de 400 personas hemos manifestado en esta localidad, en una marcha convocada por colectivos y personas migrantes en reclamo de verdad y de justicia. Su asesinato ocurre en un contexto de racismo y genocidio contra nuestras comunidades migrantes y racializadas, a pocas semanas de las acciones de terrorismo racista en Torre Pacheco, de los incendios de mezquitas en Piera, Sagunt y nuevos ataques a centros de menores, a los que se suman las muertes de trabajadores migrantes bajo explotación laboral e irregularidad administrativa.

La manifestación ha tenido lugar este caluroso sábado 2 de agosto, y fue convocada por vecinos, amigos y las organizaciones antirracistas de Catalunya como la Associació bakadaji help the Gambia, Organització Juvenil Socialista del Vallès Oriental Baix Montseny, Sindicat d’Habitatge Socialista de Granollers, CNAACAT, SOS Racisme Catalunya, Regularización Ya, Sindicato Mantero BCN, UCFR, Moviment democràtic per Gambia y colectivos de defensa de la vivienda de la zona catalana del Vallès, así como la comunidad religiosa musulmana de diferentes localidades.

Al mismo tiempo, la marcha estuvo rodeada de un fuerte dispositivo policial de Mossos de Esquadra, incluyendo la presencia de un dron destinado, al parecer, para controlar desde el aire la rabia y el dolor de un pueblo que no entiende por qué mataron a Mahamedi.

Mahamedi era un joven negro catalán de 22 años, nacido en el seno de una familia gambiana, y había crecido en el pueblo junto a sus hermanos, primos y amigos. Trabajaba como repartidor y jugaba al futbol, como cualquier hijo de la clase trabajadora. Hoy, una compañera de la escuela primaria, junto a su abuelo y algunas vecinas, recordaron públicamente que era un chico pacífico.

Si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo”, señala una compañera de Regularización Ya

Durante el recorrido de la manifestación hubo momentos donde la rabia y el dolor eran difíciles de contener, sobre todo frente a la Comisaría donde le fue arrebatada la vida a Mahamedi. Amigos y familiares se preguntan por qué no se muestran las imágenes de las que habla la policía. Los mismos amigos y familiares que replican en redes sociales a los agitadores de ultraderecha y a los sindicatos policiales. Como señala una compañera de Regularización Ya, si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo” .

Por su parte, algunos de vecinos dan fe de la presencia de cámaras en la comisaría local, así como de la existencia de otro tipo de material de reducción como pistolas taser. También han sido testigos del acoso policial a la población negra y musulmana, en especial a los jóvenes que hoy no podían esconder su indignación ante las graves acusaciones sobre Mahamedi. Acusaciones que nadie ha podido probar aún.

Este sábado fueron los jóvenes y mayores de la comunidad musulmana quienes encabezaron la manifestación. Mujeres con niños se fueron sumando durante el recorrido que partió del polígono, barrio donde vive la familia, pasando por la Comisaría donde perdió la vida Mahamedi y atravesando el pueblo, para acabar nuevamente frente al Ayuntamiento, donde se leyó el comunicado y se compartieron palabras en su memoria.

Los manifestantes también reclaman responsabilidad a la administración municipal, cuyas dependencias colindan con la comisaría de la policía local, ante un comunicado cuya versión oficial –a pocas horas de la muerte de Mahamedi– lo deshumanizó para reducirlo a “un atacante” sin lamentar su muerte, pero deseando pronta mejoría a un agente que resultó herido, sin especificar cómo, cuando fue un policía quien lo hirió por uno de los disparos.

Tal como apuntamos al principio, el asesinato de Mahamedi se suma a una larga y terrible lista dentro de la escalada de violencia racista que está teniendo lugar en el Estado español. Sucesos que no despiertan alarma ni acciones concretas por parte de los partidos de gobierno, cuya postura se reduce a posicionarse en redes sociales y participar del juego mediático racista que controla la ultra derecha. Pero nuestras realidades son otras. Nuestras realidades son las de los carteles que hoy, en la rotonda del polígono, se levantaban con los nombres de Mamouth, Brian Ríos, Aboulie, Abderrahim y Mahamedi, nombres de algunas víctimas recientes del racismo policial.

“Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata”, expresaba una vecina de la familia

Las palabras de Fatiha El Mouhadi, vecina de la familia, han sido contundentes y resumen nuestro mensaje: “Yo, si tengo que hablar, lo haré como madre que ha compartido con la Haja (madre de Mahamedi) la experiencia de criar hijos en tierras que nos han sido hostiles. Hemos caminado juntas hacia la escuela, hemos visto crecer nuestros hijos en el parque, mientras compartíamos la vida y conversaciones”. 

“Nuestros hijos se han hecho grandes. Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata. Hoy ha sido Mahamedi. Pero podría haber sido cualquiera de nuestros hijos. No es un caso aislado. Es violencia estructural. Y basta. Exigimos justicia y la verdad”.

La entrada Dolor y rabia en Montornès del Vallès: vecinos y colectivos antirracistas exigimos justicia para Mahamedi se publicó primero en SOS Racisme.

Els nou joves que van ser atropellats el passat 9 d’agost al barri del Congost de Granollers van convocar una manifestació dissabte 27 de setembre per denunciar el que consideren una agressió racista. L’agressor va ingressar a la presó després d’estar quatre dies fugit i van ser els mateixos veïns els qui el van trobar.

Sobre l’asfalt, a l’encreuament del carrer Maria Palau amb carretera de Caldes, a tocar de l’estació ferroviària Granollers-Canovelles, encara s’hi veuen rastres de l’atropellament que va patir un grup de dotze nois el passat 9 d’agost. Són trossos diminuts de vidre i plàstic del cotxe que els va envestir després de xocar amb un fanal i fugir, i pintades sobre la carretera fetes pels Mossos d’Esquadra en el marc de la investigació per esclarir els fets. L’atropellament, ocorregut en ple estiu, va deixar nou joves d’entre 17 i 19 anys amb lesions. Gairebé dos mesos després, aquest dissabte a les sis de la tarda, diverses organitzacions van convocar una manifestació a la plaça de la Joventut de Canovelles per denunciar l’agressió que, segons els joves, va tenir una motivació racista.

“Havíem sortit de l’estació després d’anar a Barcelona a comprar roba i tornàvem cap a casa”, explica Yere Biagui, de 19 anys, en declaracions a la Directa. “Jo portava els auriculars posats i escoltava la meva música, quan, davant de l’Institut Marta Estrada, vaig sentir el crit d’un amic meu dient-me que venia un cotxe a tota velocitat. Em vaig girar i no vaig tenir temps de reaccionar. El cotxe em va impactar de cara i vaig perdre la consciència”, relata. També anava en el grup el seu germà, en Moussa, de 17 anys, que no patir cap ferida i explica que va presenciar tota l’escena, perquè va poder-se apartar a temps.

“Vaig sentir el crit d’un amic meu dient-me que venia un cotxe a tota velocitat. Em vaig girar i no vaig tenir temps de reaccionar. El cotxe em va impactar de cara i vaig perdre la consciència”, relata Yere Biagui

Els fets van tenir lloc a les 23.45 hores, una estona després que els nois baixessin del tren. Segons expliquen, l’autor els va atropellar, va xocar amb un fanal, després va fer marxa enrere i finalment va fugir.

A en Biagui, tot i que no va tenir lesions greus, li feia mal l’espatlla i el taló i tenia rascades. El Moustapha Dieme, de 18 anys, va tenir més sort perquè segons explica, només va rebre un cop. Tanmateix, dos dels seus amics van ser traslladats a l’Hospital de Granollers amb ferides greus, dos al de Mollet, i la resta al CUAP de Granollers. “El Bakary, que és menor d’edat, li han hagut d’operar la cama”, apunta Dieme. L’informe mèdic determina que va patir una epifisiólisis de la tíbia, és a dir, una fractura de l’os, i això fa que actualment hagi d’anar a rehabilitació.

Aquella mateixa nit es va trobar el cotxe del presumpte autor de l’atropellament cremat a Canovelles. Durant els següents dies, veïns del barri del Congost —el mateix barri de Granollers on es va produir l’incident— i de Canovelles van iniciar la cerca del conductor. La mitjanit de 13 d’agost Mossos d’Esquadra va rebre un avís de la Policia Local que diverses persones increpaven el presumpte delinqüent. La policia catalana va presentar-se on es produïa la pica baralla i va detenir l’home a qui la justícia ara li imputa nou delictes d’homicidi en grau de temptativa.

“No se’ns treu del cap el que va passar. Vivim amb la paranoia i ara sortim menys de casa”, afirma Moustapha Dieme

Els dies després van ser durs per als joves. “No se’ns treu del cap el que va passar”, assenyala Dieme. “Vivim amb la paranoia i ara sortim menys de casa”, afegeix. “Vas caminant pel carrer, sents un soroll de cotxe i t’espantes, et gires i t’adones que qui condueix simplement està conduint, sentim que qui ens va atropellar segueix darrere nostre”, diu. Per la seva banda, en Biangui explica el mateix: “Vam estar dues setmanes de baixa i hem deixat de fer el que habitualment fem”. Ara, comenta, ha recuperat certa normalitat.

Conductor a presó 

Durant els dies posteriors a l’atropellament, el cas va tenir un seguiment mediàtic notable, però, tot i que la majoria de víctimes eren ciutadans de l’Estat espanyol amb famílies origen africà els mitjans de comunicació en cap cas van relacionar l’incident amb el racisme. En aquest sentit, els Mossos d’Esquadra assenyalen que la investigació que van realitzar, en un primer moment va contemplar la hipòtesi que l’atropellament pogués emmarcar-se dins dels delictes d’odi, però a la fi es van acabar determinant que es tractava d’un conflicte de convivència perquè el detingut coneixia amb anterioritat a una de les víctimes. Per la seva banda, els joves agredits, en declaracions a aquest mitjà afirmen que “la motivació de l’home era racista perquè cridava que mataria tots els negres”. “Ens va dir que marxéssim al nostre país”, afegeix.

Els Mossos d’Esquadra afirmen l’atropellament no va tenir motivacions racistes i té a veure amb un conflicte de convivència

Avui dia, segons ha pogut saber la Directa, el conductor encara està a presó. Els joves ja han declarat als jutjats de Granollers. El seu advocat explica que s’acusarà l’agressor per homicidi en grau de temptativa amb l’agreujant de delicte de discriminació contemplat a l’article 22.4 del Codi Penal.

Així mateix, els joves lamenten que “l’Ajuntament de Granollers no hagi dit ni fet res”, i per això van decidir convocar la concentració del dissabte. “Han de saber que nosaltres també ens podem manifestar i que el que ens ha passat no és normal”, explica Biagui.

De la mateixa manera, des de les organitzacions convocants de la concentració, entre les quals hi ha el Sindicat d’Habitatge de Granollers, OJS,  Endavant, La Malgirbada, Arran, els Casal Popular La Metxera, Totes Legals i el Sindicat de Poble de Vilamajor afirmen que “l’agressor era un conegut racista entre la joventut migrant, que els insultava sovint dient: marxeu al vostre país”. Així mateix, afegeixen que “havien intentat denunciar-ho en diverses ocasions, però la resposta per part de la policia no es donà fins al greu incident”.

Segons les organitzacions convocants de la concentració contra el racisme, a tot el Vallès Oriental fa temps que han crescut els discursos racistes i cada vegada hi ha més expressions de violència directa

Alhora, les organitzacions afirmen que “a tot el Vallès Oriental, com en molts altres llocs, fa temps” que es veu com “creixen els discursos racistes i cada vegada més les expressions de violència directa cap al proletariat migrant”. En la mateixa línia s’expressa Gemma Ferreon, directora de SOS racisme Catalunya, quan afirma que “les agressions racistes, que no el racisme, han anat en augment al mateix temps que la progressiva institucionalització de discursos antimigració”. En gran part, considera, per “la tíbia o nul·la resposta per part de les esquerres”. “No actuen, però si ho fan, no és fins que hi ha una agressió directa, però en aquest cas ni això”, sentencia.

La entrada “Cridava que mataria tots els negres”: les víctimes de l’atropellament múltiple a Granollers es manifesten contra el racisme se publicó primero en SOS Racisme.

La Justicia española condena como delito de odio los insultos racistas en redes sociales recibidos por la activista Quinndy Akeju. El agresor, que se identificaba en su perfil con simbología de ultraderecha y nazi, tendrá que colgar la sentencia en sus redes y pedir disculpas públicamente.

Una telaraña, un tridente y el nombre de una batalla: Krasni Bor. Con estas credenciales se presenta en redes el agresor racista de la enfermera y activista afrofeminista Quinndy Akeju, denunciado por delito de odio en redes sociales.

Los símbolos que acompañan al perfil no son casuales. Según explica la abogada de Akeju, Adilia de las Mercedes, la telaraña es un “conocido símbolo de los skin heads y el tridente, ha sido asociado con múltiples significados como el de la triple H, en referencia a Hitler, Himmler y Hess”, que se corresponden respectivamente con el nombre del dictador de la Alemania nazi, el del responsable de la creación y administración de los campos de concentración y exterminio y el del responsable de la propaganda del Partido Nacionalsocialista Alemán. También puede hacer referencia “al juramento de tres dedos que hacían los miembros de las fuerzas armadas nazis en Alemania y también con la runa Lebensrune o runa de la vida, utilizada por las SS en programas de supremacismo ario”, añade.

Los insultos no son casuales, hacen referencia al racismo biológico

El email asociado a la cuenta de Instagram desde la que este hombre estuvo profiriendo comentarios racistas a Akeju durante dos años es Krasni Bor. Es el nombre de una batalla a las afueras de Leningrado, en la URSS, en la que ganaron los nazis con ayuda de la División Azul, unidad de voluntarios españoles que se formó para luchar contra la Unión Soviética durante la Segunda Guerra Mundial. “Es importante hacer pedagogía para que se sepa cómo identificar estas cuentas”, explica De las Mercedes.

Los insultos lanzados contra la activista tampoco son casuales. “Se le pueden decir a cualquier persona, pero él sabe que tienen mucho bagaje contra las personas racializadas, como ‘macaco’. No solo porque nos hayan metido en zoos históricamente, sino porque desde el racismo biológico también se pretendía difundir la idea de que las personas racializadas como negras tenemos un coeficiente intelectual menor que las personas blancas. La idea de que somos más primitivas y más salvajes. Y todavía se hace. Y lo hace justo en una publicación donde estoy reivindicado mi humanidad”, explica Akeju. En otros mensajes el sentenciado dice “este es mi país” o “vuelve a tu selva”.

“Parece que reivindicar ser persona es lo que molesta”

La publicación a la que se refiere es una foto de su feed de Instagram de 2017, aunque las agresiones empezaron en 2020. En ella la activista aparece con un cartel que reza “soy negra, soy persona”. “Parece que reivindicar ser persona es lo que les molesta”, incide la letrada. Habla en plural porque al primer comentario de odio le siguieron más de otras cuentas similares. Akeju puso la denuncia contra todas, pero solo han podido identificar al dueño de una, al que se citó, como a Akeju, para el juicio el 18 de junio en Bilbao. No tuvo que celebrarse: él reconoció su culpabilidad en una sentencia de conformidad en la que acepta que ha cometido un delito de odio que lesiona la dignidad de la activista. La sentencia de la Audiencia Provincial de Bizkaia ha publicado la sentencia esta semana condenando a Justo Huertos Rubio a una pena de 15 meses de prisión, nueve meses de multa, inhabilitación especial para profesión u oficio educativo por cuatro años, responsabilidad civil de 2.500 euros, condena a pagar las costas del proceso juducial, realización de un programa formativo en materia de igualdad de trato y obligación de publicar la sentencia y de pedir disculpas por el mismo medio donde realizó las publicaciones. Este último punto es esencial para mandar un mensaje de que estas agresiones no quedan impunes. Para educar.

La condena que ha aceptado es la que pedía Fiscalía e implica menos tiempo de prisión que el que pedía la parte acusadora. Aun así, la acusación entiende que no es importante dado que el encierro no era el objetivo de la denuncia.

Se puede identificar a los agresores, también en redes sociales

Los agresores buscan mujeres con mucha visibilidad a las que atacar para aprovecharse de eso y así mostrar su discurso. Estos agresores se ceban así con disidencias con visibilidad en redes sabiendo que, en muchos casos, el delito queda impune. Esta vez no: “La sentencia que condena las expresiones racistas y misóginas en contra de Quinndy Akeju es un ejemplo más de que, cuando se realiza una investigación efectiva, el anonimato en redes sociales no existe y se puede dar con los responsables de graves lesiones a la dignidad de las mujeres que defienden los derechos humanos”, explica De las Mercedes. La letrada considera que este es un ejemplo de que tanto Fiscalía como la agente de la policía judicial encargada de investigar las redes sociales han investigado y había pruebas suficientes.

Lo que meta no considera denunciable, la justicia lo reconoce como delito

El anonimato en redes sociales, según explica la abogada, da una sensación de impunidad que “solo puede ser combatida con un sistema eficaz de acceso a la justicia para las víctimas, quienes viven con especial angustia el no saber si quien las violenta es su vecino, su compañero de trabajo o si es una persona o son decenas. Tampoco saben dónde o cuándo actuarán en la vida material los agresores virtuales”, matiza De las Mercedes.

La colaboración con las empresas internacionales dueñas de estas redes es, aun así, nula. Akeju dice que sigue recibiendo comentarios de odio de otras cuentas en sus publicaciones sobre afrofeminismo, antirracismo o derechos humanos y que, cuando denuncia a Instagram, Meta no considera que sean denunciables. Según la ley española sí son agresiones: el delito de odio se recoge en el artículo 510 del Código Penal. “Luchar por los derechos humanos puede salir muy caro, afecta a la salud mental y no debería ser así”, explica.

Para Adilia de las Mercedes la sentencia sienta un precedente importante en los delitos digitales de odio. La sentencia es de las primeras en el Estado español en favor de una activista. Y es firme, no se puede recurrir. Frente a esto, Akeju considera que es fundamental que la justicia ponga freno a casos similares: “Hay una incitación al odio colectivo, a la deshumanización colectiva. Llega a mi feed pero también a otros. Quieren silenciarnos. Quieren deslegitimar lo que hacemos, ponernos en un lugar de no ser, pero vamos a seguir luchando”.

La entrada Sentencia contra el odio racista se publicó primero en SOS Racisme.

Los procesos de securitización (Kundnani, 2014) de las personas musulmanas en los contextos nacionales y global responden a un coninuum histórico de la islamofobia o de los procesos de racialización y deshumanización de los sujetos construidos y entendidos como musulmanes a lo largo de la Modernidad. Sin embargo, la vinculación que se suele hacer entre securitización e islamofobia es de causa-efecto. Esto es, las leyes y mecanismos securitarios en el marco de la “guerra contra el terror” producen islamofobia o están basados en prejuicios y estereotipos islamófobos. Nuestra investigación sobre dichas leyes y mecanismos, su impacto en la población musulmana y las respuestas o la falta de ellas que se pueden dar, nos enseña que hay que entenderlos como dispositivos de esa islamofobia sistémica y estructural que descansa sobre procesos de racialización y deshumanización del otro mediante mecanismos institucionales y epistémicos (Sayyid, 2014; Kundnani, 2016). Es por ello que en este informe queremos partir de qué entendemos por islamofobia, atendiendo a sus dimensiones estructurales e institucionales y como se muestran estas en el entramado del antiterrorismo. Lo haremos a través de las preguntas que han ido surgiendo durante el trabajo de campo acerca de la naturaleza y el origen de la islamofobia. A menudo se ha dicho que la islamofobia no puede ser una forma de racismo, porque los musulmanes no son una raza, o bien que no puede ser solo racismo porque incluye muchas otras dimensiones. Ambas posiciones operan con una comprensión del racismo y lo racial muy limitada y eurocéntrica, que impide ver los diferentes marcadores del racismo, en el contexto global y en los contextos nacionales. En las siguientes líneas, esbozaremos algunos de los puntos de parida a este respecto que hemos utilizado para esta investigación.

No entraremos en profundidad en dichos debates, pero sí que es interesante nombrarlos y esbozarlos mínimamente ya que en el proceso de esta investigación algunos de los puntos clave de esas discusiones académicas-acivistas han supuesto puntos de inflexión para los activismos, ya sea desde las organizaciones de la sociedad civil o desde la respuesta institucional a la islamofobia.

Estos debates sobre el origen, la naturaleza y el objeto/sujeto de la islamofobia se han movido entre: “los musulmanes no son una raza” y, por lo tanto, no puede ser racismo; la islamofobia es un invento de los musulmanes porque “están intentando que no se pueda criticar el Islam” y su acepción más desacomplejada “la islamofobia es deseable y recomendable porque el Islam es un peligro” o “la islamofobia es consecuencia del 11S (o del atentado x)” y, por lo tanto, es responsabilidad de los propios musulmanes.

Como decía un líder comunitario musulmán en uno de los grupos de discusión, “el hecho de que se esté constantemente preguntando sobre qué es y qué no es la islamofobia es una forma de islamofobia”. La cuestión importante, para nosotros, es quien hace la pregunta y para qué. Y, sobre todo, dónde busca la respuesta y cuál es esa respuesta.

En el contexto español y catalán partimos de una negación de la existencia de la islamofobia como violencia y como concepto válido para la academia y para las políticas públicas, lo cual es especialmente relevante, ya que no se investiga, ni se denuncia ni se lucha contra algo que no existe. Recordemos que hasta el año 2019 la Comisión Europea ni siquiera había aceptado y tipificado la islamofobia como forma de discriminación y en España consta solo como agravante dentro de los delitos de odio.

Más allá de la aceptación o negación institucional de una violencia racial que denuncian las personas y comunidades musulmanas, es especialmente relevante responder a algunas preguntas clave, como en qué cuerpos impacta la islamofobia, qué condiciones materiales produce y cuáles son los dispositivos y mecanismos que la hacen posible. Por lo tanto, habrá que pensar estrategias para su desmantelamiento. Igual de importante es tener detectado quién produce la islamofobia y, sobre todo, qué relación guarda quien la produce con los mecanismos de denuncia y reparación con los que cuentan las personas musulmanas en cada momento y contexto. Este es nuestro punto de parida para este trabajo.

Explicar la islamofobia como las discriminaciones y prejuicios surgidos como respuesta a los atentados es especialmente problemático, invisibiliza prácticas islamófobas anteriores, apunta solo a la dimensión individual y excepcional dejando
fuera la dimensión institucional y el carácter estructural y sistémico. Además, no tienen en cuenta los contextos históricos y las genealogías raciales concretas de cada esta donación en la que se da y apuntala el paradigma securitario, que es el dispositivo de deshumanización más extendido en la actualidad.

En cuanto al origen, apuntar hacia la historia larga de la islamofobia, inherente a la construcción de occidente a través de la construcción de oriente y a su dimensión estructural nos sitúa en un marco de análisis que nos permite entenderla como forma de racismo, institucional y estructural, donde el proceso de racialización del otro musulmán se sitúa en el centro. Un análisis que nos permite idenificar quién produce la islamofobia, para qué y cómo se imbrica con otros sistemas de opresión como el sistema sexo-género o la clase, entre otros.

Más allá de lo que se ha querido comprender como islamofobia en el contexto español, el campo de estudio de la misma en otros contextos ha tendido a complejizar tanto la comprensión como el nivel analítico de la islamofobia. Los análisis se han movido entre una explicación del fenómeno contemporáneo o de su genealogía larga, o bien en entender su naturaleza colonial-racial y las diferentes dimensiones que la integran (Meer y Modood, 2008; Sayyid y Vakil, 2010; Hajjat y Muhammad, 2013; Selod y Garner, 2015).

La islamofobia como fenómeno de principios del siglo XX, tal como se entiende en los espacios políticos de la población musulmana británica -la mayoría de origen surásiático- (Meer y Modood, 2008; Allen, 2010) atiende sobre todo a la experiencia vivida de la discriminación y la violencia de esas comunidades en un momento político clave para el antirracismo de ese país (Sivanandhan, 2019) y viene a darles nombre y categoría analítica, también como herramienta política. Todo ello, teniendo en cuenta los debates en el interior de dichos movimientos por señalar las diferentes formas de racismo que estaban operando en el contexto británico, que se explican, por sus relaciones coloniales y postcoloniales con unos sujetos concretos.

No se puede entender estas propuestas analíticas al margen del contexto político en el que surgen, y de los sujetos que las ponen en marcha. Lo mismo sucede en el resto de contextos nacionales europeos en los que se va articulando el discurso y análisis alrededor de la islamofobia y los musulmanes. En el contexto español y catalán hay que entender la islamofobia y los discursos que la vienen a confrontar desde la misma óptica y teniendo en cuenta los diferentes agentes que las ponen en marcha, así como los debates que se dan entre ellos en el campo político y académico-activista.

En la actualidad, este anclaje en las experiencias concretas y vividas la encontramos en la mayoría de los análisis sobre los diversos mecanismos y dispositivos de la islamofobia. Vakil y Sayyid, por ejemplo, han apostado por una definición surgida de su trabajo de campo con personas y grupos de musulmanes, especialmente de organizaciones de la sociedad civil, llegando a la conclusión de que “Islamophobia is rooted in racism and is a type of racism that targets expressions of Muslimness or perceived Muslimness” (2019). Esta “musulmaneidad percibida” responde a la necesidad de situar también el hecho de que la islamofobia pueda afectar a personas como los sikh, percibidos como musulmanes. Se podría ampliar esta idea a personas con orígenes o vínculos con países de mayoría musulmana, pero que no lo son.

Se trata de un concepto interesante porque pretende entender la islamofobia de forma útil para las políticas y activismos, desde una perspectiva social y relacionada con el racismo, que entiende que el racismo crea las razas y no al revés, y que da la opción a los musulmanes para entender y nombrar sus experiencias de opresión en su contexto y articular respuestas y resistencias.

Para la mayoría de estudiosos de la islamofobia, ésta es una forma de racismo que utiliza el marcador de la religión (Bazian, 2018; Vakil, 2010; Mignolo, 2008) y se imbrica con otros marcadores según cada contexto. Además, no se puede entender la islamofobia fuera de los contextos postcoloniales en los que surge, ya que la relación que guarda cada estado-nación con la población musulmana que vive en su territorio (sea una minoría o una mayoría, sea proveniente de la migración o con una historia larga, etc.) determinará la forma en que se presente y también los cuerpos y comunidades a las que sitúe en el foco, aunque su impacto tenga cierta capacidad expansiva a otros grupos. En este punto, el poder utilizará otros marcadores distintos de racialización: culturales, políticos, étnico-raciales. Sin embargo, estarán siempre vinculados al marcador religioso. Esta imbricación es clave para entender cómo opera y en qué cuerpos y subjetividades se inscribe la islamofobia en cada contexto.

Sirin Adlbi Sibai advierte que «el racismo cultural va a utilizar elementos culturales como marca de inferioridad y superioridad, reproduciendo la misma jerarquía colonial/ racial de la expansión colonial europea. Es una forma de racismo que, sin embargo, no va a estar desvinculada de su forma biológica anterior, ya que naturalizará y esencializará las culturas de los colonizados, ahora tercermundistas, subdesarrollados, antidemocráticos y finalmente terroristas».

La entrada Islamofobia y raza se publicó primero en SOS Racisme.

Col·lectius antiracistes reclamen transparència i responsabilitats després de la mort a trets d’un jove negre de 22 anys a dependències policials. Critiquen la falta de comunicació i la narrativa oficial instaurada.

Diferents col·lectius antiracistes de Catalunya han emès un comunicat arran de la mort de Mahamedi, un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès i fill de pares gambians, mort sota custòdia de la Policia Local el passat 24 de juliol.

Denuncien que el succés no és un fet aïllat, sinó part d’“una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades” a l’Estat Espanyol i Catalunya, i critiquen que les administracions i mitjans hagin imposat una narrativa criminalitzadora, descrivint a Mahamedi com un “home armat” abatut, sense explicar detalls sobre l’ús d’armes de foc ni informar respectuosament a la família.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès va emetre un comunicat institucional que qualificava els fets com a “un incident” a la comissaria, sense detallar les circumstàncies del tret que va causar la mort ni la naturalesa de la ferida patida per un agent involucrat. Els col·lectius exigeixen transparència en el procés, reclamant saber quants trets es van efectuar, a quina part del cos van impactar i perquè no es va comunicar immediatament la mort a la família.

Així mateix, criden els mitjans a evitar reproduir les versions policials que criminalitzen i deshumanitzen al jove, especialment en un context d’augment dels discursos d’odi contra les comunitats racialitzades i migrants.

Finalment, les organitzacions firmants reclamen un tracte digne per a la família i responsabilitats clares que permetin accés a la veritat, la justícia i la reparació sobre aquest cas. Destaquen que la mort de Mahamedi reflecteix una problemàtica sistèmica que requereix un abordatge integral davant el racisme institucional i la violència policial.

També assenyalen que “sindicats” policials van demanar més recursos per la policia davant d’aquest fet, sense mencionar la víctima en cap moment, fet que consideren que posa en relleu quines són les prioritats dels lobbys policials sobre la qüestió.

Fonts coneixedores del context de la víctima i les circumstàncies dels fets afirmen que Mahamedi feia mesos que patia la pressió policial i que el dia en què va morir sota les bales de la policia “no funcionaven les càmeres de seguretat”. Les mateixes fonts denuncien que mentre els mitjans van atribuir al jove la ferida del mosso, en realitat va ser el seu propi company qui va ferir l’agent.

La entrada Denuncien la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès i exigeixen respostes se publicó primero en SOS Racisme.

Però aquest criteri desapareix completament quan el destí ha estat un país del Sud Global. Allà, l’obsessió de molts turistes occidentals per fotografiar nens —especialment nens racialitzats— augmenta de manera alarmant. Aquestes imatges no només són més abundants, sinó que també es prenen amb menys cura, menys respecte i menys consideració pels drets dels menors. Això evidencia un patró racista profundament arrelat que respon a una lògica colonial: aquests infants es converteixen en part del decorat exòtic de les vacances, objectes que adornen les experiències del turista blanc.

Aquesta cosificació recorda pràctiques del passat colonial europeu, com els anomenats “zoos humans” dels segles XIX i XX, on persones racialitzades eren exhibides com a espectacle. Avui, aquestes dinàmiques es reprodueixen subtilment a través de les xarxes socials: nens negres o marrons apareixen com a “decoració” en les fotos de viatges, reforçant un imaginari d’alteritat i exotització.

A més de la imatge en si, els peus de foto sovint reprodueixen missatges paternalistes i racistes. Un exemple nítid d’això el trobem en una publicació recollida per Slate: “M’agradaria compartir amb vosaltres aquests somriures, una alegria de viure contagiosa que us farà molt bé”, escriu un bloguer sota una sèrie de fotografies de nens nepalesos. Aquest tipus de relat transmet un missatge inquietant: els nens racialitzats són representats com a éssers feliços malgrat la seva pobresa, i el seu somriure serveix com a teràpia emocional per al viatger occidental.

Segons l’estudi publicat a Slate sota el títol Comment réagiriez-vous si votre enfant était en photo dans le salon d’un Cambodgien?, els resultats mostren com les fotografies de nens són molt més freqüents en països del Sud Global. A Benín, el 13.7% de les fotos eren de nens locals. A l’Índia, el 8.6%, i al Senegal, el 8.5%. Per contra, en països com Itàlia, les poques imatges que hi ha de nens els mostren d’esquena, a distància o en grups, i amb molta més cura respecte a la seva identitat.

Aquest contrast posa en relleu una doble vara de mesurar: com més blanc i ric és un país, més respecte es mostra per la privacitat i la dignitat dels infants. En canvi, com més empobrit i racialitzat és un territori, més deshumanitzada és la mirada fotogràfica que s’hi projecta.

Aquestes pràctiques no són només qüestions ètiques, sinó que també poden ser il·legals. Segons l’article 8.1 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), el tractament de dades personals d’un menor només és legal si aquest té com a mínim 16 anys, o si els seus tutors legals han donat el consentiment. Per tant, compartir fotos de nens sense permís en viatges internacionals —sigui al Nepal, Kenya o qualsevol altre país— constitueix una vulneració clara del dret a la imatge del menor.

Tot això s’inscriu dins el que s’anomena el complex del salvador blanc (white savior complex), un fenomen àmpliament documentat i criticat en diversos mitjans i estudis (Health.com, 2021; Euronews, 2022). Aquesta actitud es manifesta quan una persona blanca, generalment procedent del Nord Global, sent la necessitat de “salvar”, “ajudar” o “transformar” realitats que no són les seves, i ho fa des d’una posició de superioritat moral, reforçant els rols colonials de dominació. Aquest complex es veu sovint en projectes de volunturisme, ONG paternalistes o influenciadors que busquen likes a TikTok a base de mostrar la seva suposada “bona obra” en contextos racialitzats.

El blog Expat Panda ho denuncia amb contundència: “Stop using Black and Brown children as photo props!” (2020). També Vice i Oneika The Traveller han publicat articles cridant a un turisme més responsable i crític, on no es reprodueixin aquestes relacions de poder.

Preguntem-nos, doncs: ¿ho faries en un poble pobre de Catalunya? ¿Et plantaries en un barri empobrit de Lleida o Girona a fer-te selfies amb nens sense permís? La resposta és evident: no. Llavors, per què es fa quan es viatja a l’Índia, Kenya o Cambodja?

El problema no són només les fotografies. El problema és el relat que construeixen, l’imaginari que reprodueixen i el sistema de privilegis que perpetuen. És hora de qüestionar-nos com viatgem, com representem els altres i quin paper juguem —volgudament o no— dins de l’engranatge del racisme estructural i les lògiques colonials.

Referències:

• Slate.fr: Comment réagiriez-vous si votre enfant était en photo dans le salon d’un Cambodgien?
  
• Health.com: What Is the White Savior Complex?
  
• Euronews: How white saviour voluntourism gets you famous on TikTok
  
• Expat Panda: Stop using Black and Brown children as photo props!
  
• Vice: Stop Picking Up Random African Children and Posting Them on Instagram
  
• Oneika The Traveller: Responsible Tourism and Children
  
• RGPD, Article 8.1
  

La entrada Vacances, racisme i el complex del salvador blanc: una mirada crítica se publicó primero en SOS Racisme.

Se podría hacer un mapa de la llamada conflictividad social migrante y coincidiría, casi matemáticamente, con el de los polos agroexportadores.

Los altercados recientes en Torre Pacheco no son una anécdota aislada, ni el resultado de una “crisis de convivencia” entre “culturas incompatibles”, como algunos quieren hacernos creer. Son la expresión de un sistema que lleva años podrido por dentro. Un sistema que se sostiene sobre la explotación sistemática de seres humanos, en su mayoría inmigrantes, al servicio de una agroindustria basada en producir alimentos baratos para exportar, a costa de todo lo demás: los derechos humanos, el medio ambiente, etc.

Se trata de otra de las externalidades causadas por este modelo de apostarlo todo a la agroexportación en la que llevamos las últimas décadas, pero no sólo se trata de Murcia y el Campo de Cartagena, sino que esta situación se repite en todos los polos agroexportadores, como en Almería dónde también existen recurrentes conatos de violencia. De hecho, se podría hacer un mapa de la llamada conflictividad social migrante y coincidiría, casi matemáticamente, con el de los polos agroexportadores.

El monocultivo agroexportador lleva en su interior una contradicción irresoluble: necesita explotación laboral para subsistir, pero no quiere los efectos ni las inversiones sociales que esta conlleva

Torre Pacheco no es una excepción. Es uno de los epicentros de ese modelo agroalimentario que nos han vendido como moderno, competitivo y eficiente. Miles de hectáreas cubiertas de plástico, que esconden tras de sí una realidad invisible: jornaleros y jornaleras viviendo en condiciones indignas, trabajando a destajo, cobrando sueldos de miseria, sin papeles en muchas ocasiones, y con una absoluta desidida por parte de los gobiernos, incluso una connivencia culpable en permitir esta explotación y en evitar abordar políticas de integración en establecer políticas de integración e inclusión de estas personas y sus hijos. Y la primera de esas políticas es erradicar la explotación, pero claro, cómo se va a erradicar justamente esto… que es el ingrediente secreto de este tipo de agricultura, el bajo coste de mano de la mano de obra.

El monocultivo agroexportador lleva en su interior una contradicción irresoluble: necesita explotación laboral para subsistir, pero no quiere los efectos ni las inversiones sociales que esta conlleva. Quiere contratar seres incorpóreos al margen de los más básicos derechos humanos y laborales, pero lo único que encuentra cuando los va a buscar son personas.

El 30% de la mano de obra de la agricultura española son personas extranjeras. Ese porcentaje se eleva hasta el infinito en las zonas premium de la agroexportación. En Huelva trabajan en el campo el 89 % de las personas extranjeras contratadas, en Murcia, el 82 %, en Almería, el 62 %, en Lleida, el 51 %. Según el Servicio Regional de Empleo (SEF) y el propio Ayuntamiento, el 83% de los contratos laborales en Torre Pacheco se firman en el sector agrario. Se estima que hay 20.000 trabajadores y trabajadoras que se encontraban trabajando sin contrato y en condiciones de explotación laboral. La lista es infinita.

No se trata de una cuestión de una crisis de inmigración, se trata de una crisis de explotación y segregación de trabajadores y trabajadoras y su solución son derechos y derechos

A nadie le daba por rasgarse las vestiduras cuando leían esas noticias, ni por perseguir a los que explotan a miles de personas en campamentos por ejemplo en Huelva viviendo de manera infrahumana. Ni cuando en misiones internacionales diversas como fue la del relator especial de las Naciones Unidas sobre la extrema pobreza y los derechos humanos, Philip Alston, a Huelva, que acabó declarando que las condiciones de vida que vio allí “rivalizan con las peores que he visto en cualquier parte del mundo”.

Es resumen, hemos permitido que exista a través del entramado legal, un mercado laboral diferenciado, con menos derechos que el resto de la población como base de una industria que no es viable y este es el problema y no otro. No se trata de una cuestión de una crisis de inmigración, se trata de una crisis de explotación y segregación de trabajadores y trabajadoras y su solución son derechos y derechos.

La entrada Torre Pacheco: el síntoma de un sistema agroexportador podrido se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de elcugatenc.cat | Laia Coronado Nadal

Quan tenia 19 anys, va sortir de festa amb un grup d’amics, tots blancs, i però no el van deixar entrar en una discoteca, en el que ja situa com una discriminació per perfil racial. Van decidir fer festa en un pàrquing, fins que va arribar la policia local de Martorell, i tots van marxar, ell també. Però s’havia deixat la motxilla: va tornar enrere i per arribar li va caldre pujar a una tanca. Quan estava allà, l’agent li espita: “I aquest negre de merda?”. Ell els respon preguntant què passava, enfadat per la situació, i acte seguit els policies l’envolten i li comencen a donar puntades. Després d’això, va ser detingut i el van acabar jutjant i condemnant a dos anys de presó per atemptat a l’autoritat: “L’advocat, a qui jo ni coneixia, em va dir que la cosa estava difícil perquè jo no tenia la nacionalitat espanyola”, explica.

Aquest relat, Drame el va fer davant una audiència de joves de 3r i 4t d’ESO, en un llenguatge proper amb els adolescents el passat mes de maig al Casal de Torreblanca. Va ser en el marc del III Congrés de Joves per la Pau, organitzat per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb la participació dels joves d’instituts de Sant Cugat en l’organització. Partint de l’experiència personal, Drame va fer una introducció de com ell havia arribat a la lluita antiracista, i dels conceptes bàsics de l’antiracisme des d’una definició crítica. Drame també ha estat educador social, traductor i intèrpret, tècnic de dinamització comunitària i mediació, i actualment és president de SOS Racisme Catalunya.

– Parles del racisme com a sistema de dominació, i rebutges termes que s’han difós molt com “microracisme”. Per què?

– El racisme és un sistema de dominació perquè no neix de l’odi, de la ràbia o el rebuig, neix per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema. Al llibre Capitalisme racial d’Arum Kundnani, [editorial Cambalache, 2022], s’explica detalladament com funciona. És un sistema de dominació que data de l’era colonial, ha anat canviant la narrativa i forma part també de dinàmiques d’extractivisme. I la dominació dels pobles als que en el passat se’ls va generar un procés de construcció i consolidació de l’alteritat.

I sobre el terme ‘microracisme’, som una corrent de diversos activistes que el rebutgem perquè de forma involuntària el que fa és suavitzar, i donar a entendre l’impacte o la importància del racisme és petit. No és micro o macro, ni es dona una sola vegada, forma part d’una estructura i és sistèmic. Per tant, preferim parlar de racisme quotidià, en comptes de microracisme. I això permet parlar també de racisme institucionalitzat, racisme institucional, racisme social. El racisme quotidià impregna el dia a dia, hi ha racismes que passen cada dia i són una discriminació. Però està vinculada a altres opressions estructurals. Si des de l’Estat i el poder es creen lleis, protocols o pràctiques, o es fan declaracions racistes i des de la societat civil no som capaços d’autoorganitzar-nos i plantar cara… I alhora, des de la societat civil es generen situacions racistes que si no s’afronten des de les lleis, es retroalimenta.

“El racisme és un sistema de dominació i no neix de l’odi, sinó per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema”

Per exemple, la llei d’estrangeria és una llei que forma part del racisme institucional, però coses que viu la gent que pateix el racisme en el dia a dia són part del racisme quotidià. Temporers, treballadores de la llar i Kellys, es veuen en una situació d’inferioritat en una relació de poder. Una inferioritat que es dona quotidianament, fins que no canviï la situació. O amb el tema de la nacionalitat: no ets ciutadà de ple dret, i amb la teva condició estaràs patint quotidianament vulneracions de drets. El que canvia és potser l’impacte que té en la teva vida, però forma part de la quotidianitat.

– Quin és el paper de SOS Racisme en aquest context?

– SOS Racisme ens entenem com una entitat que és una eina. Rebem moltes crítiques per part de les administracions públiques perquè consideren que som massa durs, però en canvi també rebem crítiques per part de la societat, altres organitzacions i entitats auto-organitzades perquè a vegades ens vinculen o ens entenen com elements del poder també. El paper de SOS crec que és clau. Ja fa més de 30 anys que es va crear. És cert que la inspiració va ser SOS Racisme França, però no hi tenim res a veure: nosaltres no ens casem, per exemple, amb cap partit polític, i SOS Racisme França després es va instrumentalitzar, van ocupar l’espai gent que es dedica a política partidista i també van haver-hi casos de corrupció.

“Tan de bo no hagués d’existir SOS Racisme: voldria dir que les institucions garanteixen la igualtat”

El paper de SOS Racisme en origen era conscienciar, després es genera el servei d’atenció i denúncia i es treu cada 21 de març l’informe anual, ‘L’estat del racisme a Catalunya’, que és un recull de la majoria de casos i anàlisi de tot el que s’ha anat denunciant durant l’any. Arran de la mort de Lucrecia Pérez, la primera víctima de racisme aquí a Espanya, es decideix produir dades, per poder treballar amb les institucions, que permet poder-les presentar, perquè en el seu origen ens deien: On és el racisme? On són les dades.

I per altra banda, el paper que juga crec que és el d’intentar restituir els drets de la persona que ha vist els seus drets vulnerats en violències o situacions racistes. Per exemple, a la Oficina per la No Discriminació de Barcelona tots els casos de racisme ens els deriva. I també participem en la creació de lleis, fem accions de carrer, com el vídeo que he mostrat als joves del Congrés, de la càmera oculta. Amb un grup d’activistes intentem incidir en la societat. Però alhora, tant de bo no hagués d’existir un SOS Racisme Catalunya, perquè significaria que el nivell de conscienciació de les institucions i les administracions garanteixen l’igualtat per totes les persones, cosa que creiem que encara no passa.

– El teu contacte amb SOS Racisme es va iniciar després de rebre una condemna dos anys de presó per atemptat contra la autoritat. Com és que et van condemnar?

– Em van condemnar per atemptat contra l’autoritat, que és un delicte bastant greu, però alhora és una figura que es va crear amb la llei Mordassa, una llei que es crea per a reprimir. Hem d’entendre que amb el racisme, aquest tipus de lleis, pràctiques, protocols, al final són un instrument per part de la policia per poder executar impunement el racisme que executen, perquè hem d’entendre que no es tracta de pomes podrides.

De fet, Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista als Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic; en resposta al que nosaltres plantegem, que la policia identifica per perfil ètnico-racial. És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que al final també la policia és una eina.

– Quin paper té la policia en aquest context, i per què té aquest biaix ètnic reconegut per un cap de Mossos?

– Parlem constantment a la política. Al final, en polítiques racistes calen els cossos i forces de seguretat de l’Estat perquè es compleixin aquestes normatives. És una pràctica molt més habitual del que creiem. Sí que és veritat que acostumem a parlar bé de la policia i creiem que s’ha de fer, però al final, com a servidors públics, la policia no està per defensar els drets de les persones no blanques, a les comunitats no blanques.

Tot el contrari, la policia està per posar-nos por. I si ho analitzo amb les meves experiències personals, sempre ha sigut així. Jo he tingut baralles amb neonazis al carrer, i quan arriba la policia, els pregunta si estan bé, si els hi he fet alguna cosa. I deia que més comú perquè també ens han arribat denúncies de gent que ha patit agressions policials i anar a denunciar això per la via penal no és una opció perquè s’entra en un circuit de revictimització. Són dinàmiques i pràctiques perfectament interioritzades i cal molta feina i parlar molt del tema per poder-les abordar.

“La policia no està per defensar els drets de les comunitats no blanques”

Per exemple, en el projecte ‘Pareu de parar-me,’, que investiga les identificacions policials per perfil ètnico-racial, on el 2017 vam concloure que per cada persona amb nacionalitat espanyola s’identifiquen a 6,5 amb nacionalitat estrangera. Tot això, facilitat per dades de Mossos d’Esquadra. Al final, el següent any, quan vam voler demanar més dades, ja no ens les van facilitar.La Guàrdia Urbana mai ens va facilitar dades. No interessa. No hi ha tanta transparència dintre de la policia, perquè com altres estructures institucionals serveixen per garantir la jerarquia racial implícitament. Tot i que no es digui, moltes vegades serveixen per garantir l’ordre jeràrquic o per sustentar les pràctiques racistes que encara patim.

– A causa d’aquesta condemna, ara no tens accés a la nacionalitat. És l’única trava que t’ha implicat la llei d’estrangeria?

– La condemna el que fa és limitar els teus drets i crear el marc mental que legitima els relats de discurs d’odi contra la migració. Jo tinc antecedents penals. Sóc un target de tots aquests discursos que diuen que la migració, que les persones no blanques venen a delinquir, o que són més propenses. Però la realitat és que és tan estructural el racisme que patim que després d’haver sigut agredit per part de la policia acabo sent condemnat.

Això em genera antecedents penals. I amb aquests, tu no pots optar a obtenir la nacionalitat espanyola. Ja d’entrada, la llei d’estrangeria en principi és una llei que serveix per regular la diversitat, però aquesta regulació de la diversitat vulnera drets. Per exemple, abans deia quina és la relació històrica amb el colonialisme, i tot i que l’Àfrica està més a prop d’Espanya, i a les persones africanes, és igual magrebins o negres, a l’Estat espanyol ens demanen deu anys per poder accedir a la nacionalitat espanyola. Si ho comparem amb països com Venezuela o Colòmbia, amb un any o dos, depenent del conveni tenen accés a la nacionalitat espanyola.

“Jo tinc antecedents penals: sóc objectiu dels discursos que diuen que la migració ve a delinquir”

Això, sobretot per a les persones que no han pogut tenir la nacionalitat de petits, el que fa és generar moltes més fronteres dins del que considerem el nostre país. Sobre com m’ha afectat la llei d’estrangeria, de moltes maneres. Des de ben petit jo m’he vist travessat per la llei d’estrangeria, tot i que jo no he decidit migrar, a mi m’han portat els meus pares. Però cada cop que havíem de renovar la residència jo veia tot l’estrès que això suposava pels meus pares, que si truca a Senegal i aconsegueix la partida de naixement, legalitza-ho, tradueix-ho, demana cita, aconsegueix els diners, has de matinar, anar a fer cua, etc. També penso que el tracte que rebíem per part de la Policia Nacional moltes vegades era humiliant. La llei d’estrangeria discrimina i vulnera drets.

– Just fa un any estàveu explicant que teníeu problemes econòmics a SOS Racisme. Això com es va resoldre, i quina és ara la situació?

– No s’ha acabat de resoldre del tot. Hem fet micromecenatge, hem demanat finançament, hem intentat estendre’ns a nivell formatiu, hem parlat amb els ajuntaments de municipis dels quals rebem moltes denúncies, per intentar implementar-hi serveis, i estem buscant noves fons de finançament.

“A SOS Racisme encara estem en una situació econòmica complicada perquè tenim subvencions aprovades que encara no hem rebut”

Seguim una miqueta en una situació complicada perquè moltes de les subvencions que rebem, tot i estar aprovades, i nosaltres haver fet tot el que toca fer, encara no les hem rebut. També creiem que sempre que hi ha nous governs costa una mica, i el govern que hi ha en l’actualitat del PSC fa molta política simbòlica, però al final acaba instrumentalitzant la lluita antiracista. Perquè aquest és el problema, que no ho veuen com una aposta de futur sinó que ho fan servir per obtenir vots, amb una mirada electoralista, a curt termini, i això sempre genera problemes.

– Una altra via de finançament són els socis. En busqueu de nous?

– Ens hi hem de dedicar millor perquè internament han passat moltes coses, venim un relleu generacional i hi ha hagut molts canvis, tot és un procés. Però sí que volem tornar a donar-li una volta a la participació, tant a nivell de socis i sòcies i com s’involucren també en antiracisme.

La idea és intentar arribar a totes les capes de la societat, i involucrar la gent. Jo em vaig involucrar fent-me soci i pagant una quota de 5 euros al mes, molt motivat després de tornar de Bèlgica, no perquè allà no hi hagués racisme, però el nivell, per a mi era diferent, sobretot en termes de representativitat.

– Una part del que feu amb el SAID creus que és un servei que també l’hauria de prestar l’administració, o que, justament el fet que sigueu una estructura de la societat civil us permet una independència que si no, no estaria garantida?

– No tinc la resposta del tot clara. Com et deia, l’idíl·lic seria que no existís el racisme a Catalunya o cap entitat que es dediqués a la defensa activa de persones que han patit racisme, perquè entendríem que vivim en una societat justa i que les administracions tenen aquesta mirada antiracista implementada. Alhora, crec que la presència de SOS està bé, i en general la de les associacions de la societat civil, perquè posen el focus, critiquen a l’administració, fent pressió perquè es compleixin certes coses. Una de les línies en què treballem bastant és dir si a les administracions que revisin, que facin diagnòstics antiracistes, intentar sensibilitzar-los, saber si es formen en el tema, etc. Per tant, sí que crec que l’existència de SOS Racisme sempre va bé a nivell de fiscalització, sobretot, de les administracions públiques.

– Com heu notat l’augment dels discursos d’odi i l’extrema dreta?

– Ha augmentat. La sensació es nota, però si ens fixem en les dades de l’últim informe de casos denunciats al SAID, una de les tipologies més denunciades és la de discussions entre particulars. La segona i la tercera plaça entre administracions públiques, discriminacions, l’accés de drets per part de les administracions públiques i cossos i forces de seguretat de l’Estat. Hem notat que en aquestes situacions de racisme entre particulars, que poden ser una disputa entre veïns o al carrer hi ha un alt nombre de discurs d’odi. Hi ha una gran quantitat de conflictes entre particulars on detectem discurs d’odi allà. I quan analitzem, per exemple, els casos de l’extrema dreta, representen el 2%.

“Hem notat l’augment de l’extrema dreta perquè en l’últim informe de casos denunciats, el més habitual és la discussió entre particulars, que inclouen discurs d’odi”

Jo entenc que l’extrema dreta porta fent molta feina fa temps i donant la batalla cultural des de fa molt de temps, sobretot a les xarxes socials. El que han aconseguit és una sensació de legitimació de totes aquestes idees retrògrades, i entre elles està el racisme. La sensació que tinc és que tot i que pogués existir, la gent intentava ser mínimament políticament correcte o hi havia un consens que en públic no estaven acceptades certes expressions o discursos. Ara la gent reivindica poder dir el que pensen, tot i que estiguin odiant, tot i que estiguin incorrent en delicte d’odi o discurs d’odi, a la gent no li importa.

– A vegades quan es parla, per exemple d’identificacions per perfil racial, hi ha un discurs que parla de com si algú és negre i va amb americana, corbata i maletí, no el pararan. Una visió que dona a entendre que el classisme té molt més pes que el racisme en aquestes situacions. Com ho veus? Com hi opera el classisme?

– M’atreviria a dir que algú que digui això no està molt en la realitat. Té un discurs que a ell li serveix però no coneix a fons la realitat. Tot i així, s’ha d’entendre que vivim en societats on, efectivament, jo entenia que els tres pilars d’aquest sistema són el classisme, el racisme i el patriarcat. Per tant, no podem escapar els anàlisis que barris empobrits sempre hi haurà i sempre hi haurà molta més presència policial. Entendre que en barris populars, l’estètica serà d’una manera, potser, més que d’una altra. Però, al final, totes aquestes lògiques responen a aquest control.

I si analitzem, que moltes de les comunitats racialitzades per qüestions estructurals acaben vivint en barris empobrits, amb situacions de vulnerabilitat, etcètera. A l’informe ‘Pareu de parar-me’, la policia al·lega que no paren més per racisme, sinó perquè en certs barris o zones hi ha molta més probabilitat que la gent cometi un delicte, i per això sacsegen més una zona que una altra.

“La policia també para per classisme, però també hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu que pateixen racisme: per exemple, jugadors de futbol amb cotxes d’alta gamma que la policia assumeix que són delinqüents”

Però no poden ocultar les dinàmiques i les pràctiques racistes, i hem d’entendre com funcionen també les dinàmiques del classisme. Si mirem abans la societat catalana “autòctona” versus els “xarnegos”, és a dir, la migració que venia d’altres parts d’Europa, i que també van ser criminalitzats. És la construcció i criminalització de l’altre. Que “no és com nosaltres”, no “tan civilitzat”. I és un procés que serveix per legitimar la violència que s’exerceix. La idea bàsica que ja no és com jo, és menys.

Hi ha un punt que pot ser cert, que es para també per classisme, però alhora, hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu pateixen racisme. Un exemple molt clar es veu en els controls de tràfic quan veuen una persona racialitzada amb un cotxe car, la policia automàticament entén que té aquest cotxe perquè està incorrent en activitats il·legals. Que és un criminal, un narcotraficant, etc. És també un marc mental de sempre voler-nos encasellar en situacions. És estrany veure una persona negra passejant per Pedralbes, però potser és rica i viu allà. I hi ha gent que vesteix més formal i pateix racisme. L’única diferència, potser, és el tracte, si hi ha algú amb un vestuari més urbà no es tapen, són més directes, i si algú va vestit molt formalment, ho tractaran més subtilment, però acaba passant.

“La policia sempre té l’as sota la màniga de dir que està identificant a les persones racialitzades per control migratori, i sempre serem més identificats encara que siguem d’aquí”

S’ha vist a Itàlia, amb un futbolista, jugador del Milan, Tiémoué Bakayoko, amb un cotxe d’alta gama, acorralat a punta de pistola per tres policies. Li van posar la pistola a dos centímetres de la cara i no et moguis, no et moguis, perquè estan convençuts que una persona negra amb aquell cotxe ha de ser tant sí com no delinqüent, no? I demanen disculpes quan saben que és futbolista. Per tant, crec que és cert que hi ha classisme, i que les classes populars en general, sense importar l’origen patiran criminalització i sobre-identificacions, però dintre d’aquestes classes populars les persones racialitzades sempre seran més identificades.

La policia sempre té l’as sota la màniga a l’hora d’identificar persones racialitzades. Tot i ser catalans, tot i ser d’aquí, ells, el nostre fenotip, per exemple, a no ser que no es pugui delatar el meu origen no català occidental blanc, sempre tindran l’excusa de dir ostres, és per control migratori, que l’estic identificant.

I per tant, sempre, per assegurar-se que és una persona que té papers, sempre serem més identificats, i això és una realitat que passa, i és el que he intentat explicar amb la dinàmica. Jo puc ser català tota la vida, i el meu amic, que està en situació administrativa irregular, a l’Argentina, per exemple, els sembla que la policia sempre sospitarà abans de mi que no de l’altra persona. I aquí no importa com vesteixi, no importa res.

– El col·lectiu Top Manta cita habitualment com a exemple del neocolonialisme el fet que els acords pesquers fan que grans vaixells europeus pesquin a les costes del Senegal i els pescadors amb vaixells molt més petits hagin d’acabar marxant perquè no hi ha peix. Permet entendre les relacions directes entre nord i sud i els moviments migratoris.

– En el cas del Senegal, degut als acords de pesca dels quals Espanya, Unió Europea, Senegal, on Espanya té un gran paper, sobretot, vaixells, com bé explica Top Manta, gallecs i bascos, si no m’equivoco, que eren la majoria, perquè, al final, els pescadors locals no poden competir amb bucs pesquers enormes, cada cop s’han d’endinsar més en aigües internacionals fins que descobreixen que Europa no està tan lluny. Les Canàries, aquest és el boom real, però amb això passa amb tot.

Té a veure, no interessa que el continent africà i els països que en formen part tinguin sobirania. Sobirania vol dir controlar els seus recursos, legislar per ells mateixos. Hi ha una anècdota sobre el que està passant en l’actualitat d’Àfrica, que des d’Occident se’ns diu que els xinesos i els russos ara estan colonitzant l’Àfrica. I els africans se’n riuen d’aquest argument, perquè diuen, mira, els xinesos i els russos venen i els diuen, escolta, volem fer negoci. Evidentment tindran una influència, però la diferència amb els occidentals europeus és que ells van arribar a civilitzar-nos sense que ningú ho hagués demanat.

I tot i haver obtengut una independència, encara continua el domini. Per exemple, França produeix la moneda. O si ens fixem en Guinea Equatorial, que des de Catalunya sempre el tema de colonialisme i de relacions internacionals es tira la pilota i es culpa l’estat espanyol quan no és cert, mira els indians, les festes d’indians, tot això representa aquest domini de capital i de terra, el domini de la blanquitud en un sistema on explotaven altres territoris, amb accions militars i d’altres.

“A Guinea Equatorial i en altres llocs, la colonització la van fer catalans també, i una reminiscència són les festes dels indians”

En el cas concret de Guinea, els catalans tenen molt a fer, no eren tant els espanyols. Aquesta relació sempre ha existit. I avui en dia, per exemple, el cacau no és un producte mediterrani. I aquí tenim la fàbrica de Nutrexpa, que també va fer una campanya contra el negre de Banyoles.

– Un dels grans conflictes és amb l’extractivisme de minerals rars. 

– Això s’explica molt bé en el llibre Cobalto Rojo, com el Congo és un dels països més rics del món, i produeix el 60% de cobalt, però es troba sumida en la misèria. Tot i tenir mines d’or, de diamants, etcètera. Des de la època del rei Leopold II, Congo és fastigosament rica, però sempre estan en situacions de guerra, de misèria, perquè no interessa que hi hagi pau.

En l’actualitat, amb la revolució digital que estem vivint perquè nosaltres puguem estar gaudint de totes aquestes coses, estan treballant nens, que moren en condicions lamentables amb les mines de cobalt i de coltan, mentre totes aquestes grans marques, com poden ser Apple, Samsung, totes tenen fundacions que garanteixen que els seus productes no s’han recollit amb treball infantil.

Efectivament, són d’aquestes dinàmiques del capitalisme i l’hegemonia occidental que reprodueixen aquestes dinàmiques. Amancio Ortega amb Zara i Inditex, que es forma a Galícia i després marxen. Són les mateixes dinàmiques. Per exemple, a l’Àfrica hi havia cremes que serveixen per blanquejar la pell, que s’utilitzen. Més enllà que el model de bellesa, etcètera, com les ments estan colonitzades, al final eren productes químics, que eren cancerígens, que no eren bons i que es prohibia la seva venda aquí a Europa.

“A Europa volem importar totes les matèries del món, però a les persones les limitem”

Nosaltres podem comprar peix barat quan anem al mercat, podem gaudir de tindre una vida sana, etcètera, però al final estem generant un impacte en la vida de les persones que potser abans un pescador sense haver de ficar-se tant en aigües internacionals amb el que pescava podia mantenir la seva família, i potser no tindria la necessitat de migrar, no?

Però aquesta dinàmica no només amb el peix, sinó amb els multinacionals també. Com a educador, jo he tingut joves de Costa de Marfil, ara hem parlat de Senegal, però és que és la realitat de molts països. Un jove que, igual, li preguntava i li deia clar, és que jo no tinc pare, jo treballava al camp, cultivava cebes, ma mare les venia al mercat i més o menys anaven fent. Una multinacional holandesa obren supermercats, ho deixen superbarat, i no podem competir.

Doncs aquesta és la realitat, perquè jo conec, per exemple, vas a Senegal, Alcampo, per tot arreu Orange, el mateix. I el Senegal ara mateix està ple d’espanyols, de catalans, que estan invertint, fent negocis. Perquè venen des de cert privilegi també i de certa situació de poder. Sí, està molt embrancat i relacionat. Volem totes les matèries del món, però després a les persones les limitem.

– Aquí Catalunya sovint es passa la pilota a l’Estat espanyol pel que fa al colonialisme, tot i que en els últims anys s’està fent una tasca de memòria històrica en relació amb, per exemple, el passat esclavista, amb documentals com, per exemple ‘Negrers. La Catalunya esclavista’ (3Cat). S’està reconeixent prou?

– És cert que s’estan reconeixent coses, però és més per les veus de totes aquestes persones racialitzades i de les organitzacions, entitats de la societat civil que denuncien i qüestionen coses. Per exemple, arran de la mort de George Floyd es van començar a tirar a terra estàtues d’esclavistes per tot el món, i la gent qüestionava coses, sobre si tirar estàtues o no. Jo personalment, sóc partidari de mantenir-les, perquè són part de la història, però explicant tota la història. Per exemple, al parc de la Ciutadella tenim l’estàtua del general Prim pujat a un cavall i a la base hi ha unes inscripcions que el lloen per la feina que va fer i totes les aportacions a la pàtria. Quines són aquestes aportacions? El general Prim va ser governador de Puerto Rico, va viure una rebel·lió de població afrodescendent que clamava llibertat i sobirania pròpia, i els va massacrar, entre altres coses.

Per tant, sí que crec en crear noves estàtues, i mantenir les que hi ha explicant tota la història. Això que diu sempre l’Aasari Bibang, que la història l’expliquen els guanyadors i que ella, és descendent d’un poble que va ser colonitzat per Espanya, Guinea, i que per tant ella, a l’hora de créixer en aquesta societat ha d’aprovar a l’escola exàmens posant això. Però si poses la teva veritat, no aprovaràs, en aquest cas. Per tant, ella insisteix moltíssim en la importància de la memòria anticolonial, de la memòria històrica i d’explicar tota la història perquè entenguem el passat i no el repetim.

“Sóc partidari de mantenir estàtues d’esclavistes, però explicant tota la història”

Al final és el que deia els joves, no és culpa vostra tot el que va passart, però sí que és veritat que vivim en societat desiguals i ens hem de qüestionar aquesta desigualtat. Per tant, crec que està molt bé però que encara falta moltíssim. I sempre hi ha un perill la instrumentalització, de les nostres lluites, sobretot quan sembla que qualsevol cosa ja és descolonial.

A mi, per exemple, a l’escola em deien que la història d’Àfrica començava amb l’esclavitud. Va ser llegir Sílvia Serbí, Heroïnes negres i reines de la diàspora africana on descobreixo que ostres, estava ple d’imperis. Per tant, sí, crec que està bé que estiguem parlant del tema, s’estan fent coses.

Jo formo part d’un projecte que es diu Traficants, en què s’analitzen peces, de museus i de més, una mica amb la idea aquesta també de reconèixer el passat. I jo soc una figura que està allà no tan artística, sinó per garantir, potser, que en el procés no s’estan reproduint dinàmiques racistes. És un debat llarg però s’ha de tenir. I anar en compte, perquè el relat també el disputa, sobretot l’extrema dreta. I no només l’extrema dreta, no, però sempre queda el millor dir que nosaltres construíem hospitals, i us vam ajudar i gràcies a nosaltres, no sé què, que es reconèixer que, bueno, van haver violacions, tortures, assassinats i domini, no? Per tant, s’ha de fer molt més, penso.

– Per últim, formes part de la cooperativa Abarka. Quina tasca feu?

– La cooperativa Abarka neix de la necessitat de valorar positivament les aportacions de la cultura africana mitjançant la gastronomia. Estem molt acostumats a veure que quan es parla d’Àfrica sempre és per coses negatives o des d’una perspectiva molt paternalista. Estem molt acostumats a entendre que es parla de fam i de pobresa i de moltes coses i, nosaltres volem treure aquesta mirada estereotipada i discriminatòria i també expressar altres coses d’Àfrica. I mitjançant la gastronomia, per exemple, posem en valor, per exemple, tenim begudes, una d’elles té deu vegades més de calci, que un got de llet i el doble de vitamina C que un un suc de taronja natural, que ve del baobab que són arbres mil·lenaris. Que la imatge que es té d’Àfrica no sigui un nen amb la panxa inflada i els mocs demanant que l’apadrinis.

“A Abarka fem un plat amb iuca i una salsa d’anarcards que replica una salsa romesco: volem reivindicar el mestissatge cultural i canviar la imatge que es té d’Àfrica mitjançant la gastronomia”

També volíem ser agents de canvi. Dèiem sempre això de ser creadors i no usuaris. També perquè sempre estem acostumats que es creen coses per les persones racialitzades i veniu a participar. Volem també crear, mostrar el nostre mestissatge cultural, perquè al final som d’aquí, però tenim origen d’allà d’alguna manera, però sí, per exemple, teníem un plat de bastons de iuca amb salsa d’anacards. La salsa d’anacards intenta replicar una salsa romesco, i de textura és molt semblant, però de gust completament diferent.

I a més, ajudar a incidir en la regularització de persones. Entenem que oferir un contracte de feina a algú perquè pugui regularitzar la seva situació és millor que millor. Dignificar la nostra feina i poder ser referents. Entenem que si nosaltres hi estem, hi ha molta més diversitat, hi ha molta més gent, que també podria fer-ho. I animar tothom a explorar el model cooperativista amb tota la història que té a Catalunya. Estem en una economia social i solidària que no és que sigui perfecta, però estem també allà per generar debats, de ostres, parlem de la vida al centre, però què passa amb el racisme, què passa amb certes persones.

La entrada Cheikh Drame: “El passat colonial no és culpa dels blancs d’avui dia, però vivim en una societat desigual que cal qüestionar” se publicó primero en SOS Racisme.

Lamentablement assistim a un nou episodi de racisme policial i institucional. No constitueix un fet aïllat a Montornès del Vallès, sinó que forma part d’una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades, a tot el territori espanyol, també a Catalunya.

Mahamedi era un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès, nascut a Catalunya, fill de pares gambians. Aquesta persona del poble de tota la vida —exjugador de futbol en categories inferiors de l’equip del poble, treballava lliurant els paquets a les veïnes com a repartidor— ha mort per trets de bala de foc. Va passar divendres passat 24 de juliol, a dependències de la Policia Local, sota l’opacitat de totes les administracions i de mitjans de comunicació que, a l’uníson, es van afanyar a establir una narrativa criminalitzadora, en referir-se al nostre veí.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès, lluny d’establir cures per comunicar a la família la mort de Mahamadi i aclarir els fets, es va afanyar a emetre un comunicat institucional a les xarxes. Hi parlen d’un “incident” en dependències policials, en què “un home armat” va entrar a la comissaria, “va ser abatut” per un agent, mentre que “un altre agent va resultar ferit”. Ometen definir de quina manera va ser ferit aquest últim, i ni tan sols esmenten perquè un tret va provocar la mort d’un veí de la localitat. Tampoc van comunicar amb el respecte degut a la seva família la mort violenta de Mahamedi.

Veiem una vegada més com els mitjans de comunicació acaben de construir la narrativa oficial, asseverant que el jove portava un ganivet a una comissaria, i que es va tractar d’un accident. Això ha donat espai als sindicats policials a sol·licitar més personal i mitjans per “evitar aquests fets lamentables” dels quals són víctimes els agents policials, sense cap menció al jove que va perdre la vida en l’actuació policial.

Ens tornem a trobar davant la mort d’una persona negra, amb opacitat als protocols de comunicació i tracte indigne, a dependències policials, que ens remet a altres casos de racisme policial i institucional i morts per trets de cossos de seguretat de l’Estat.

Per aclarir els fets lamentables i establir responsabilitats de l’autoria d’aquesta mort en dependències policials del jove Mahamedi demanem:

– Aclariment dels fets i per què s’ha fet servir una arma de foc per reduir la víctima. Quants trets i en quina zona del cos es van fer per provocar la mort del jove Mahamedi?

– Saber per què no es va informar en el mateix moment la família de la mort i sí que es van fer preguntes al domicili de la víctima durant les hores posteriors a la seva mort?

– Mahamedi era un veí conegut i reconegut entre la seva comunitat com una persona tranquil·la. Com es pot justificar l’ús d’armes de foc per matar i el fet que no s’hagués fet una contenció d’un altre tipus?

– Demanem als mitjans de comunicació responsabilitat i rigor periodístic. Que no serveixin de ganxo per criminalitzar una persona sense haver contrastat els fets més enllà de reproduir la versió policial que criminalitza i deshumanitza el jove Mahamedi. Sobretot, en un context de creixement d’amenaces i discursos d’odi contra les comunitats migrants musulmanes i racialitzades per part d’organitzacions criminals d’ultradreta.

Des de diversos col·lectius socials antiracistes exigim que s’aclareixi la causa de mort a dependències policials del nostre veí. Exigim un tracte institucional digne vers la família i responsabilitats, per cercar veritat, justícia i reparació sobre la mort del jove Mahamedi.

• Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT)
• Regularización Ya
• SOS Racisme Catalunya
• Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Catalunya

Comunicado de colectivos antirracistas por la muerte de Mahamedi en la comisaría de Montornès del Vallès

Lamentablemente asistimos a un nuevo episodio de racismo policial e institucional. No constituye un hecho aislado en Montornès del Vallès, sino que forma parte de una maquinaria de persecución y criminalización de nuestras comunidades migrantes y racializadas, en todo el territorio español, también en Catalunya.

Mahamedi, era un joven negro de 22 años, vecino de Montornès del Vallès, nacido en Catalunya, hijo de padres gambianos. Esta persona del pueblo de toda la vida —exjugador de fútbol en categorías inferiores del equipo del pueblo, trabajaba entregando los paquetes a sus vecinas como repartidor— ha muerto por disparos de bala de fuego. Ocurrió el pasado viernes 24 de julio, en dependencias de la Policía Local, bajo la opacidad de todas las administraciones y de medios de comunicación que, al unísono, se apresuraron a establecer una narrativa criminalizadora, al referirse a nuestro vecino.

El Ayuntamiento de Montornès del Vallès, lejos de establecer cuidados para comunicar a la familia la muerte de Mahamadi y esclarecer los hechos, se apuró a emitir un comunicado institucional en redes. En él hablan de un “incidente” en dependencias policiales, en el que “un hombre armado” entró en la comisaría, “fue abatido” por un agente, mientras que “otro agente resultó herido”.  Omiten definir de qué manera fue herido este último, y ni tan siquiera mencionan por qué un disparo provocó la muerte de un vecino de la localidad. Tampoco comunicaron con el debido respeto a su familia la muerte violenta de Mahamedi.

Vemos una vez más como los medios de comunicación terminan de construir la narrativa oficial, aseverando que el joven portaba un cuchillo en una comisaría, y que se trató de un accidente. Esto ha dado lugar a los sindicatos policiales a solicitar más personal y medios para “evitar estos hechos lamentables” de los que son víctimas los agentes policiales, sin mención alguna al joven que perdió la vida en la actuación policial.

Nos volvemos a encontrar ante la muerte de una persona negra, con opacidad en los protocolos de comunicación y trato indigno, en dependencias policiales, que nos remite a otros casos de racismo policial e institucional y muertes por disparos de cuerpos de seguridad del Estado.

Para esclarecer los lamentables hechos y establecer responsabilidades de la autoría de esta muerte en dependencias policiales del joven Mahamedi pedimos:

– Esclarecimiento de los hechos y por qué se ha utilizado un arma de fuego para reducir a la víctima. ¿Cuántos disparos y en qué zona del cuerpo se realizaron para provocar la muerte del joven Mahamedi?

– ¿Saber por qué no se informó en el mismo momento a la familia del fallecimiento y sí se realizaron preguntas en el domicilio de la víctima durante las horas posteriores a su muerte?

– Mahamedi era un vecino conocido y reconocido entre su comunidad como una persona tranquila ¿cómo se puede justificar el uso de armas de fuego para matar y el hecho que no se hubiera realizado una contención de otro tipo?

– Pedimos a los medios de comunicación responsabilidad y rigor periodístico. Que no sirvan de gancho para criminalizar a una persona sin haber contrastado los hechos más allá de reproducir la versión policial que criminaliza y deshumaniza al joven Mahamedi. Sobre todo, en un contexto de crecimiento de amenazas y discursos de odio contra las comunidades migrantes musulmanas y racializadas, por parte de organizaciones criminales de ultraderecha.

Desde diversos colectivos sociales antirracistas exigimos que se esclarezca la causa de muerte en dependencias policiales de nuestro vecino. Exigimos un trato institucional digno hacia la familia y responsabilidades, para buscar verdad, justicia y reparación sobre la muerte del joven Mahamedi.

Fonts:

Comunicat de l’Ajuntament de Montornès: https://www.montornes.cat/actualitat/noticies/2025/07/26/comunicat-de-l-ajuntament-de-montornes-del-valles

Tuit dels Mossos:

Article a 3Cat: https://www.3cat.cat/324/abatut-despres-dirrompre-amb-una-arma-blanca-a-la-comissaria-de-la-policia-montornes-del-valles/noticia/3363893/

La entrada Comunicat de col·lectius antiracistes per la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.