Hace unos días, un derrumbe en una mina de cobalto en la República Democrática del Congo dejó decenas de muertos, entre ellos varios niños que trabajaban bajo tierra. Niños cuya vida fue literalmente aplastada por un sistema que los considera desechables. Y mientras tanto, el 20 de noviembre, el mundo levanta campanas para celebrar el Día Internacional de los Derechos de la Infancia. Pero la infancia congoleña —la que sostiene los móviles, los coches eléctricos y la tecnología de todos— sigue siendo ignorada y sacrificada.

En la RDC, los derrumbes, las muertes y el trabajo infantil no son “tragedias inevitables”. Son la consecuencia directa de más de un siglo de explotación organizada, donde la infancia congoleña es sacrificada para sostener las cadenas de suministro que enriquecen al Norte Global. Nada de lo que ocurre allí es accidental: es un genocidio silenciado, una destrucción sistemática del pueblo congoleño basada en el capitalismo racial, el neocolonialismo y la competencia internacional por controlar sus recursos estratégicos.

La llamada “transición verde” de Occidente se está construyendo sobre la sangre y los cadáveres congoleños. Mientras Europa, China y Estados Unidos compiten por dominar la tecnología, no olvidemos que todos participan en la misma maquinaria de saqueo que sigue enterrando bajo escombros a la población —y sobre todo a la infancia— congoleña. No contentos con esto, el bloque occidental apoya a Ruanda y a grupos armados, que asesinan a la población —incluidos niños— para asegurar el control de los codiciados recursos congoleños.

Referencias: DW. (2024, 19 de marzo). Lo que esconde la minería del cobalto en el Congo. Deutsche Welle. https://amp.dw.com/es/lo-que-esconde-la-minería-del-cobalto-en-el-congo/a-68618192 Del Castillo, C. (2024, 28 de enero). La pesadilla que la vida digital esconde en el Congo: “Cada vez que enchufas tu móvil participas de una violencia atroz”. elDiario.es. https://www.eldiario.es/tecnologia/pesadilla-vida-digital-esconde-congo-vez-enchufas-movil-participas-violencia-atroz 128_10862295.amp.html Gerding, J. (2025, 16 de noviembre). Al menos 32 muertos por derrumbe en mina en República Democrática del Congo. Deutsche Welle. https://amp.dw.com/es/al-menos-32-muertos- por-derrumbe-en-mina-en-república-democrática-del-congo/a- 74769957 Libération. (2025, 16 de noviembre). RDC: au moins 32 morts dans un effondrement survenu dans une mine de cobalt. https://www.liberation.fr/international/afrique/rdc-au-moins-32-morts-dans-un-effondrement-survenu-dans-une-mine-de-cobalt. 20251116_ 73ZND7XUCRGITBVTYJ5FOMCPY/

La entrada 20 de noviembre: celebran los derechos de la infancia mientras entierran a la infancia congoleña se publicó primero en SOS Racisme.

L’Ajuntament de Badalona, governat pel PP, ja ha sol·licitat l’ordre de desnonament del bloc B9, on viuen majoritàriament persones migrades sense alternativa habitacional.

15 de novembre de 2025

El Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), l’Organització Juvenil Socialista (OJS) a Badalona, la plataforma Badalona Acull, la Red de Acción Panafricanista o Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), amb el suport d’una setantena d’entitats més, han convocat una manifestació el pròxim dissabte 22 de novembre, a les 12:00, per denunciarel que podria ser el desallotjament més gran mai fet a Catalunya.

L’antic institut B9, situat al barri de Sant Roc, allotja més de 400 persones, majoritàriament migrants subsaharianes sense alternativa residencial. Moltes provenen d’altres desallotjaments, com el de la nau del Gorg incendiada el 2020, on van morir cinc persones. A més, la majoria han estat ateses per Serveis Socials i serveis d’habitatge de Badalona. 

Durant la roda de premsa, un resident del B9 advertia: “Què pensem que passarà quan es produeixi el desnonament? Les persones no desapareixem. Acabarem vivint al carrer de la ciutat”. En la mateixa línia, la portaveu del SHSC de Badalona, Gisela Bermúdez, ha reclamat: “On han d’anar aquestes 400 persones? Si no es dona una alternativa habitacional digna, el que s’està imposant és una política d’expulsió amb criteris racistes”. Recorden que, en no poder regularitzar la seva situació administrativa, moltes de les persones residents no poden accedir ni a ocupacions formals ni al mercat de l’habitatge.

Tanmateix, la portaveu ha reiterat la seva desconfiança en la política institucional, argumentant que els partits amb representació parlamentària no tenen la capacitat ni la voluntat de plantejar alternatives realment dignes. A més, l’entitat ha assenyalat que l’alcalde Albiol ha clausurat l’únic alberg per a persones sense llar i pretén enderrocar el bloc per aixecar-hi una comissaria de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra.

El sindicat denuncia, a més, que a Badalona hi ha més de 8.881 pisos buits, fet que consideren que “demostra que existeixen les condicions materials per oferir una alternativa habitacional a les 400 persones del B9”. En canvi, afirmen, es prioritza la construcció de pisos amb preus inassumibles, en un municipi on el lloguer s’ha encarit un 112%, convertint l’habitatge en un bé fora de l’abast de moltes persones de classe treballadora.

Fa un mes, el SHSC va presentar el manifest “Davant el seu racisme, habitatge per tothom!”.

, on es va denunciar la voluntat de l’ajuntament de desnonar el bloc en un context de crisi de l’habitatge agreujada per l’encariment del lloguer i la manca de polítiques públiques.

La manifestació començarà davant la nau cremada al Gorg, per recuperar la memòria de les persones assassinades, amb un breu acte d’homenatge i la instal·lació d’una placa commemorativa, i finalitzarà davant de l’Ajuntament de Badalona, on les cinc organitzacions convocants duran a terme els parlaments finals.

La entrada El desallotjament més gran de Catalunya: el B9 convoca una manifestació el 22 de novembre se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de la Directa | Albert Alexandre

Arriba a l’entrevista amb les presses de qui té mil coses a fer. Enraona de pressa, saltant d’una idea a una altra, però sense perdre mai el fil, passant d’aspectes personals a qüestions estructurals amb la facilitat de qui domina l’art de l’oratòria. Cheikh Drame (Dakar, 1992) explica que fa molt temps que reflexiona sobre el racisme i que encara en fa més que pateix la violència que una societat com la catalana exerceix contra qui considera “l’altre”. És educador social, president de SOS Racisme Catalunya i integrant de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT). En un moment en què els discursos d’extrema dreta s’estan fent hegemònics, la seva veu i les seves idees són, més que mai, un bon antídot contra l’odi.

Vas arribar a Martorell de nen. Com va ser l’experiència de migrar de ben petit?

Tenia 6 anys, el dia que vaig fer el viatge era el meu aniversari, i vaig arribar a Barcelona amb 7 anys. Encara que de vegades la gent em diu que és una ximpleria, per mi aquella experiència no va ser migrar. En cap moment vaig decidir venir, perquè era molt feliç al Senegal amb els meus avis. Vivia genial, i de cop i volta em van dir que m’havien de reagrupar. Recordo el viatge com una experiència de luxe: tota l’estona estava acompanyat de les hostesses i fins i tot em van portar a la cabina del pilot. Aleshores vaig arribar a l’aeroport del Prat. Portava un bouboú, que és una peça de roba tradicional senegalesa, de color violeta brillant. Em va sobtar veure tanta gent blanca. Sentia que tothom em mirava.

Aleshores, no va ser traumàtic?

Va ser una experiència molt divertida. El que va ser traumàtic va venir després, quan vaig haver d’adaptar-me als canvis i als codis culturals. Al Senegal em llevava al matí a una casa de patis oberts amb jardí i, des de primera hora, ja estava jugant amb la colla. De cop i volta, tot es va tornar rígid i vaig haver-me d’adaptar a una altra realitat, perquè no coneixia els meus pares. Hi havia parlat, però m’havien criat els avis i una cosina de la mare. Aleshores, arribar a un poble que es diu Martorell, on la nostra va ser la primera família negra, amb una llengua nova, amb codis culturals diferents, amb una escola nova, amb un pare molt tradicional i que em feia anar amb el cap rapat… Jo tinc una petita discapacitat a la cama, vaig una mica coix, i això va fer que cada dia fos una batalla per sobreviure. Era el “negro, calvo y cojo”. Les mestres deien que era un noi intel·ligent, però agressiu. I és clar, havia de sobreviure. Més tard vaig aprendre la llengua, vaig fer amics i he acabat tenint certa nostàlgia de Martorell, però allí hi he viscut situacions de racisme brutals.

Quina mena de situacions?

“El primer que vaig aprendre en castellà van ser ‘negro de mierda’. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també, fins que em vaig assabentar de què volia dir”

Sempre ho explico i la gent vol pensar que m’ho invento. Això no obstant, les primeres paraules que vaig aprendre en castellà van ser “negro de mierda”. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també reia, fins que me’n vaig assabentar què volia dir. Va ser la primera vegada que em van portar a direcció de l’escola, a primer de primària. Com dic sempre, això que vivim ara amb l’auge de certs discursos no és nou. Per Carnestoltes, els joves més grans portaven el braçalet amb l’esvàstica nazi, samarretes blanques, tirants amb la bandera d’Espanya, botes de skinheads, boina i un bat. Avui, quan parlo amb joves, els dic que a les places dels pobles, no fa tant, tot eren quillos, grenyes, bombers, Adidas, white power i “arriba España”.

En les darreres manifestacions en suport a Palestina hem vist gent jove que és objecte de racisme molt indignat. És el jovent qui s’endú la pitjor part del racisme?

Crec que sí. El discurs d’odi va directament cap aquí. Fixem-nos en la infància migrant. El que anomenen “mena” encaixa a la perfecció en les teories de la deshumanització de Frantz Fanon, i la zona del ser i no el ser. És una criminalització brutal, que al final serveix per justificar l’odi que puguin rebre aquests nens. Més enllà d’això, la joventut o l’adolescència són etapes crítiques, en què es desenvolupa la personalitat. Per exemple, jo, de jove, he negat el meu origen i he dit que era francès. Ho feia per sobreviure. A totes les comunitats no blanques, els joves et diuen que no volen que els seus pares parlin el seu idioma. En molts casos, els joves no saben d’on són, tot i que siguin d’aquí, perquè al final sempre transiten per identitats múltiples. Diuen: “A casa m’ensenyen la cultura, menjo el menjar tradicional i vesteixo la roba tradicional, però si surto i ho expresso a fora, la gent em pregunta si és Carnaval”. Aquesta mirada de l’altre, si no estàs treballat, acaba sent una profecia autoacomplerta.  Si tu a un jove li dius constantment que és ruc, s’ho acaba creient. En els tallers que faig a escoles veig joves que accepten que els anomenin “mi esclavito”. Si a casa de les famílies socialment racialitzades, no pots tractar aquests temes, a fora de casa tampoc, i l’únic espai on ho pots comentar és al carrer amb amics que pateixen situacions similars, t’acabes retroalimentant, et tanques en la teva bombolla. I d’alguna manera et dius, “per què vull ser part d’aquesta societat, si és una merda?”. És el que històricament li ha passat al poble gitano o als joves que han migrat sols, que troben més suport en la vida precària, que en la societat que els criminalitza.

Tens una criatura de dos anys i n’esperes una altra. Com els explicaràs tot el racisme que segurament viuran?

És molt complicat i, quan hi penso, recordo com els meus pares s’han entregat perquè jo pugui estar aquí fent aquesta entrevista. En el cas de la meva criatura, quan veu un cotxe de la policia em diu: “Mira papa, nino-nino”. Perquè veu la policia amb il·lusió. Algun cop he pensat de dir-li: “Nino, caca”. Però després penso que només té dos anys. Així i tot, això em fa reflexionar, perquè jo no podia parlar de certs temes amb els meus pares i el meu fill sap a què em dedico, i els contes que li llegim intenten reflectir la suposada diversitat per la qual treballo. Però encara que és trist pensar-ho, jo no veuré la fi del racisme, ni el meu fill, ni els meus nets, si en tinc. Quan era jove no entenia els meus pares, no suportava quan em deien: “Si et diuen negre de merda, tu ignora’ls”. Jo pensava: si m’ho diuen i ajupo el cap, demà m’escopiran i demà passat se’m pixaran a sobre. Ells, en realitat, pensaven que no eren al seu país i que hi tornaríem, i per això no es podien arriscar a perdre la feina. Amb l’edat, ets capaç d’entendre-ho i ara els dono les gràcies pels valors que em van transmetre i per les pràctiques comunitàries que he heretat d’ells. Sí que penso, però, que tant de bo algú m’hagués parlat de racisme quan era petit. No soc ingenu i sé que el meu fill viurà situacions de racisme com la meva, i per això li dic mig de broma: “Avui, ‘ets molt bufó’; demà, ‘els papers’”.

En una intervenció al Congrés dels Diputats espanyol explicaves l’evolució del racisme i deies que, si als inicis del colonialisme es relacionava amb l’ànima, ara es relaciona amb la seguretat. Fins a quin punt, com afirmaves aleshores, la seguretat és un constructe social?

Ho és quasi tant com la raça. Evidentment, si estic treballant en les altures sense cap mena de mesura de prevenció, em puc sentir insegur, però és una percepció. Quan els mitjans de comunicació posen “migració” i, al costat, “delinqüència” i “crim”, tot i que les dades no ho corroborin, per a qui s’està parlant i de quina mena d’inseguretat parlen? A les persones racialitzades no se’ns considera ciutadans, perquè la meva inseguretat la genera la policia i d’aquesta no se’n diu res. Tot i que considero que tinc la pell molt dura, encara ara, quan veig un policia, hi ha alguna cosa dins meu que s’encén perquè, quan ens detenen, justifiquen la violència amb la qual ens tracten dient que estem nerviosos o que estem alterats. Tanmateix, moltes vegades ens provoquen per aconseguir aquestes reaccions. En el context estatunidenc, per exemple, els pares afroamericans diuen als seus fills joves que vigilin quan surten de festa. Això no ho fan els pares blancs. Tot i que són part de la mateixa terra, els uns no poden cometre els errors dels altres. Si tu i jo sortim de festa, anem borratxos I comencem a fer el babau, la mirada que hi haurà sobre mi serà molt diferent. Actes quotidians com anar a la feina poden ser insegurs per a les persones racialitzades. Per quins carrers transito? Em trobaré un control policial? A mi no em genera inseguretat passejar pel barri del Raval a la nit, però, en canvi, quan entro en un jutjat, em sento insegur. Vaig anar a renovar el NIE i no parava de pensar a qui havia de trucar si passava alguna cosa.

Fa un temps, el qui era comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, reconeixia que hi ha un biaix racista quan la policia fa identificacions. Quin és el paper dels cossos policials en una societat amb aquesta malaltia?

La policia és l’element més fàcil de reconèixer dins d’una societat racista perquè és qui té el monopoli de la violència. El problema no són les actituds individuals, perquè ja hi ha agents no blancs. Per això parlem de racisme estructural. Aquest sistema s’ha creat i neix com a resultat de la violència colonial, per mantenir el supremacisme blanc a escala global. Fins i tot als estats del Sud Global es reprodueix el racisme perquè les morts de Bakary Diba, de fred, a la Ciutadella; o de Brian Rios, sota custòdia policial, no tenen el mateix impacte que quan una persona blanca mor en un país africà. T’asseguro que quan passa, la policia africana fa tots els possibles per esclarir les raons de la mort. Tal com explica Michelle Alexander a El color de la justícia [Capitan Swing, 2014], en els seus orígens, els xèrifs als Estats Units eren sobretot homes blancs que s’encarregaven de donar caça als esclaus que fugien de les plantacions. La policia és l’eina bàsica per generar processos d’alterització, és a dir, crear un altre inferior i un nosaltres civilitzat. Així mateix, la policia és el que veiem més, però els nostres representants polítics fan servir les mateixes lògiques de deshumanització. Josep Borrell, quan era l’alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, va dir que el continent era un jardí envoltat de males herbes i calia protegir-lo. A Gaza es veu molt clar: per molt que veiem la duresa dels fets, el relat és que Israel és l’única democràcia a l’Orient Mitjà i la resta són terroristes.

Hi ha qui diu que quan es parla d’integració o d’inclusió, en realitat es parla de desintegració d’altres cultures. Quin és el model al qual hem d’aspirar?

Sempre dic que no hi ha una cultura millor i una cultura pitjor. Totes les cultures agafen el que els interessa i deixen de banda el que no els interessa. Aquí som una societat potser més individualista, que potencia el desenvolupament personal. Això està molt bé i té avantatges. En contra, sovint veiem notícies de gent gran que mor sola i que ningú troba fins que el cadàver ja fa pudor. Al Senegal, una altra cultura que també és la meva, és inconcebible que a una persona gran la fiquin en una residència. Són models més comunitaris, que tenen coses molt bones, però en els quals perds intimitat. Tota cultura o comunitat té bones pràctiques que hem d’intentar adoptar. El discurs antiracista renega de la paraula “integració” perquè significa integrar-se a un sistema que és violent amb nosaltres. Això es veu a França quan pares racialitzats tenen fills i se’ls diu que no han de parlar-los en la seva llengua materna perquè els estan cohibint la llibertat. En el cas de l’atemptat de Charlie Hebdo es veu clar. Un dels joves havia nascut a França, els seus pares també, tenia notes brillants i després d’haver-se graduat no tenia possibilitats de trobar feina d’informàtic, únicament pel seu nom. Aleshores va venir l’altra banda, amb tota la seva propaganda que alimenta l’odi, li va donar un sentiment de pertinença i el va captar i manipular.

I enmig d’una cultura minoritzada com la catalana, com s’articula la qüestió de la integració?

És clar, hi ha el tema de la catalanofòbia, que per mi té a veure amb la integració. És evident que existeix un conflicte entre Espanya i Catalunya, i també és evident l’opressió històrica contra el poble català. Però això no pot servir per negar el racisme ni les opressions que viuen catalans d’altres tonalitats i fenotips. Ens parlen d’integració, però quantes vegades, inclús si ens dirigim a una persona catalanoparlant en català, ens contesta en castellà? Ens encanta parlar d’integració, però la responsabilitat sempre la posem en qui considerem que és nouvingut o qui no és blanc. Si tant ens agrada, la integració ha de ser per a ambdues parts, no pas responsabilitat d’una sola part. Perquè si no, correm el risc d’obviar les dinàmiques que impedeixen això que anomenem “integració”. Què vol dir integració? Deixar totes les teves identitats i ser el que jo vull que siguis? Doncs, si és això, no ho volem.

En un context com aquest, com aconseguim que el català esdevingui una llengua que guanyi parlants?

“Hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé”

En primer lloc, ves a Banyoles o a Olot a veure què parlen els joves racialitzats. Analitzem una mica el territori i mirem després si el fet que el català no es parli és culpa dels nouvinguts que no volen parlar-lo. En segon lloc, mirem quin paper juga de l’Estat Espanyol i la gent que diu que viu aquí de tota la vida i es vanagloria de no parlar el català. En tercer lloc, moltes vegades ningú es queixa del ric que no parla català; encara més, li fem una reverència. El problema el pateixen les persones en situació de precarietat o de vulnerabilitat. Com podem fer més accessible i fàcil el català per a aquestes persones? Hi ha moltíssima voluntat per part de molta gent migrada d’aprendre el català, però potser les seves condicions estructurals fan que això quedi en última posició de la llista. En últim lloc, crec que hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Avui encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé. Es pensa que diré “hola amigo yo salta valla año pasado busca trabajo”. Hi ha molta gent que està molt desmotivada perquè pensa que mai serà acceptada ni farà entendre que també és catalana. Per exemple, quan parlo amb les meves germanes, una nascuda a Granollers i l’altra a Martorell, em diuen que constantment els pregunten d’on són. És una llàstima que a gent que ha crescut aquí no se’ls reconegui aquest sentiment de pertinença.

En aquest sentit, hi ha un problema de base, que rau en la manera com la gent blanca ens relacionem amb la població que racialitzem. Com ha de ser aquest acostament?

El problema sorgeix quan l’única cosa que se’ns pregunta és d’on som. Perquè això neix amb la voluntat d’etiquetar-te. S’han d’establir ponts perquè els joves racialitzats acabin acceptant aquesta identitat catalana, perquè al final el que passa és que la rebutgen i s’acaben generant bàndols. N’hi ha que diuen que no són catalans i els pregunto: “quantes vegades has anat al Senegal, col·lega? Què en saps d’allà?”. El racisme vol que abandonem aquesta identitat i que neguem la nostra part d’aquí, que neguem que som afroespanyols, afrocatalans o afrobascos.

Et preocupa l’ascens de l’extrema dreta o que hi hagi espais polítics que s’autodenominen d’esquerres que adopten els mateixos discursos racistes i antiimmigració, com, per exemple, el laborisme a la Gran Bretanya?

Ser racista dona vots, l’antiracisme, no. Vivim un capitalisme racial. La doctora Kimberlé Crenshaw, quan crea el terme “interseccionalitat”, tot i ser dona, tenir un grau de discapacitat i ser dissident sexual, considera que el primer marcador discriminatori és la raça. Dit això, és clar que fa moltíssima por l’extrema dreta. Encara que soc un antiracista crític, sé que els meus aliats són els sindicats o els moviments en defensa de l’habitatge. Als meus amics blancs d’aquests moviments els dic de broma: a mi l’extrema dreta em deportarà al meu país, però a tu què et passarà? Tothom té por i jo dono les gràcies a gent com Jordi Magrinyà, que militaven en moviments antifeixistes i que van fer front a l’extrema dreta. Gràcies a aquesta generació no tenim una Espanya 2000 ni Bastión Frontal a Barcelona, però no tothom pot fer confrontació directa. Sigui com sigui, hi ha discursos antiracistes que consideren que l’esquerra, tot i dir una cosa, fa polítiques contràries, semblants a l’extrema dreta. Només cal recordar els discursos de Pedro Sánchez quan es va produir la massacre de Melilla.

I si tothom fa discursos racistes, quina és la diferència amb l’extrema dreta?

És la normalització de la violència. El sistema capitalista comporta crisis cícliques i, en aquestes crisis, les classes socials baixes són les que més pateixen i puja l’extrema dreta. Per què? Perquè els progressistes o l’esquerra mai acaben garantint solucions reals en matèria de condicions de vida. Fa temps que assenyalem el perill dels discursos d’odi, però ara és quan es comença a parlar d’extrema dreta. No és res nou. La diferència és que si en el futur hi ha una violència com la que es va viure a Torre Pacheco, segurament quedarà impune o fins i tot s’encoratjarà.

Creus que, fins que la gent blanca d’esquerres no s’ha sentit amenaçada, no s’ha posat el crit al cel contra l’extrema dreta?

Efectivament. Quan deportin la gent racialitzada a qui li tocarà el torn? A la gent LGTBIQ+, les feministes i finalment a la gent d’esquerres en general.

La entrada Cheikh Drame, President de SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

La Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels serveis de neteja, ha fet fora un grup de joves, majoritàriament d’origen subsaharià, que dormen des de fa uns mesos al parc Joan Miró. El col·lectiu Esquerra Eixample Acull denuncia que el Consistori els fa fora sense oferir cap solució

Un ampli dispositiu policial s’ha desplegat aquest matí al parc Joan Miró de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona per desallotjar una quarantena de persones que hi viuen des de fa alguns mesos. La majoria de joves provenen de l’Àfrica subsahariana i molts es troben en situació administrativa irregular, per tant, exclosos de l’economia formal i de la majoria de circuits socials.

A primera hora del matí, la Guàrdia Urbana els ha despertat i han tancat i acordonat la zona. El dispositiu s’ha dut a terme amb la col·laboració amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) i els serveis de neteja, que han retirat matalassos i altres pertinences. “Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed.

“Treballem recollint ferralla per poder menjar i ara no sabem on anirem. Serveis socials no ens diu res”, explica Ahmed

El tinent d’alcaldia, Albert Batlle, ha justificat l’operació “per tal de garantir el funcionament adequat de la biblioteca i permetre el restabliment de la normalitat d’usos”. Tot i reconèixer que es tracta d’una “greu problemàtica social”, ha afegit que “no podem  deixar que hi hagi una ocupació invasiva i abusiva de l’espai públic, que degrada l’espai i les condicions de vida de les persones que s’hi allotgen”. Per la seva banda, la directora del CUESB, Maribel del Moral ha explicat que han facilitat informació a un grup de vint persones i només han atès tres persones que han derivat al Servei d’orientació i atenció social al sensellarisme (SOASS) i al Servei d’atenció a immigrants, emigrants i refugiats (SAIER).

L’assentament estava ubicat en una zona porxada, al costat de la Biblioteca Joan Miró, on podien carregar els seus mòbils i amb la que havien establert una bona relació. Fins i tot s’havia organitzat un club de lectura on participaven alguns dels joves. Mar Massip, veïna del barri i membre de l’Espai Nur, explica que hi ha situacions diverses: algun ha demanat asil, molts d’ells estan en procés de regularització, alguns estudien i la majoria treballen en l’economia informal. La història es repeteix, segons Massip, perquè n’hi ha que ja els havien desallotjat de l’estació del Nord. “És un clar exemple de persones que estan abandonades pel sistema i que el sistema culpabilitza”, denuncia.

El col·lectiu de veïnes Esquerra Eixample Acull i l’entitat Salut, Educació Sense Sostre han establert vincle amb els joves del parc i han intentat donar-los suport reivindicant a l’Ajuntament que instal·lés lavabos públics, aportant algunes flassades quan feia fred o compartint sopars els dijous. Josi lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”.

Josi, del Esquerra Eixample Acull, lamenta que s’amplifiquin unes suposades queixes veïnals, quan al barri “hi ha hagut moltes mostres de solidaritat i suport als joves”

Alguns partits polítics, com el PP, han fet campanya amb la difícil situació que viuen els joves. La setmana passada van aparèixer a les bústies del veïnat uns fulletons amb el rostre de Daniel Sirera, president del grup a l’Ajuntament de Barcelona, fent una crida a “acabar” amb tots els assentaments i acusant-los de “degradar” els barris i “arruïnar la convivència veïnal”. Per Emma, de l’Esquerra Eixample Acull, “volen que es fonguin, que no existeixin, i això és impossible”. L’Ajuntament no està oferint una solució: “és molt trist, que hi hagi instal·lacions públiques per evitar les situacions de sense llar i el Consistori es negui a utilitzar-les”, conclou Emma.

Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha dut actuacions similars al parc de la Ciutadella, a l’estació del Nord o Nou Barris.

Més d’una vintena de joves han passat la nit a Montjuïc, sota la vigilància de la Guàrdia Urbana, que els ha amenaçat de fer-los fora si plantaven alguna tenda. No s’hi ha presentat cap equip de serveis socials i ha sigut algunes veïnes que els han dut mantes i aigua.

La entrada Macrooperatiu policial de l’Ajuntament de Barcelona per desallotjar una seixantena de persones sense llar se publicó primero en SOS Racisme.

¿Dónde están las cámaras policiales que avalan la versión oficial y que replican administraciones y medios de comunicación? Si esas imágenes existieran, darían la vuelta al mundo.

Transcurrida una semana del asesinato de Mahamedi por disparos de la policía en la Comisaría de Montornès del Vallès, alrededor de 400 personas hemos manifestado en esta localidad, en una marcha convocada por colectivos y personas migrantes en reclamo de verdad y de justicia. Su asesinato ocurre en un contexto de racismo y genocidio contra nuestras comunidades migrantes y racializadas, a pocas semanas de las acciones de terrorismo racista en Torre Pacheco, de los incendios de mezquitas en Piera, Sagunt y nuevos ataques a centros de menores, a los que se suman las muertes de trabajadores migrantes bajo explotación laboral e irregularidad administrativa.

La manifestación ha tenido lugar este caluroso sábado 2 de agosto, y fue convocada por vecinos, amigos y las organizaciones antirracistas de Catalunya como la Associació bakadaji help the Gambia, Organització Juvenil Socialista del Vallès Oriental Baix Montseny, Sindicat d’Habitatge Socialista de Granollers, CNAACAT, SOS Racisme Catalunya, Regularización Ya, Sindicato Mantero BCN, UCFR, Moviment democràtic per Gambia y colectivos de defensa de la vivienda de la zona catalana del Vallès, así como la comunidad religiosa musulmana de diferentes localidades.

Al mismo tiempo, la marcha estuvo rodeada de un fuerte dispositivo policial de Mossos de Esquadra, incluyendo la presencia de un dron destinado, al parecer, para controlar desde el aire la rabia y el dolor de un pueblo que no entiende por qué mataron a Mahamedi.

Mahamedi era un joven negro catalán de 22 años, nacido en el seno de una familia gambiana, y había crecido en el pueblo junto a sus hermanos, primos y amigos. Trabajaba como repartidor y jugaba al futbol, como cualquier hijo de la clase trabajadora. Hoy, una compañera de la escuela primaria, junto a su abuelo y algunas vecinas, recordaron públicamente que era un chico pacífico.

Si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo”, señala una compañera de Regularización Ya

Durante el recorrido de la manifestación hubo momentos donde la rabia y el dolor eran difíciles de contener, sobre todo frente a la Comisaría donde le fue arrebatada la vida a Mahamedi. Amigos y familiares se preguntan por qué no se muestran las imágenes de las que habla la policía. Los mismos amigos y familiares que replican en redes sociales a los agitadores de ultraderecha y a los sindicatos policiales. Como señala una compañera de Regularización Ya, si realmente el chico hubiera tenido un cuchillo en mano, “esas imágenes estarían dando la vuelta al mundo” .

Por su parte, algunos de vecinos dan fe de la presencia de cámaras en la comisaría local, así como de la existencia de otro tipo de material de reducción como pistolas taser. También han sido testigos del acoso policial a la población negra y musulmana, en especial a los jóvenes que hoy no podían esconder su indignación ante las graves acusaciones sobre Mahamedi. Acusaciones que nadie ha podido probar aún.

Este sábado fueron los jóvenes y mayores de la comunidad musulmana quienes encabezaron la manifestación. Mujeres con niños se fueron sumando durante el recorrido que partió del polígono, barrio donde vive la familia, pasando por la Comisaría donde perdió la vida Mahamedi y atravesando el pueblo, para acabar nuevamente frente al Ayuntamiento, donde se leyó el comunicado y se compartieron palabras en su memoria.

Los manifestantes también reclaman responsabilidad a la administración municipal, cuyas dependencias colindan con la comisaría de la policía local, ante un comunicado cuya versión oficial –a pocas horas de la muerte de Mahamedi– lo deshumanizó para reducirlo a “un atacante” sin lamentar su muerte, pero deseando pronta mejoría a un agente que resultó herido, sin especificar cómo, cuando fue un policía quien lo hirió por uno de los disparos.

Tal como apuntamos al principio, el asesinato de Mahamedi se suma a una larga y terrible lista dentro de la escalada de violencia racista que está teniendo lugar en el Estado español. Sucesos que no despiertan alarma ni acciones concretas por parte de los partidos de gobierno, cuya postura se reduce a posicionarse en redes sociales y participar del juego mediático racista que controla la ultra derecha. Pero nuestras realidades son otras. Nuestras realidades son las de los carteles que hoy, en la rotonda del polígono, se levantaban con los nombres de Mamouth, Brian Ríos, Aboulie, Abderrahim y Mahamedi, nombres de algunas víctimas recientes del racismo policial.

“Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata”, expresaba una vecina de la familia

Las palabras de Fatiha El Mouhadi, vecina de la familia, han sido contundentes y resumen nuestro mensaje: “Yo, si tengo que hablar, lo haré como madre que ha compartido con la Haja (madre de Mahamedi) la experiencia de criar hijos en tierras que nos han sido hostiles. Hemos caminado juntas hacia la escuela, hemos visto crecer nuestros hijos en el parque, mientras compartíamos la vida y conversaciones”. 

“Nuestros hijos se han hecho grandes. Y nosotras, orgullosas, los hemos acompañado a pesar del racismo constante: en la escuela, en la calle, el trabajo, y las Instituciones. Racismo que hiere, que excluye, que mata. Hoy ha sido Mahamedi. Pero podría haber sido cualquiera de nuestros hijos. No es un caso aislado. Es violencia estructural. Y basta. Exigimos justicia y la verdad”.

La entrada Dolor y rabia en Montornès del Vallès: vecinos y colectivos antirracistas exigimos justicia para Mahamedi se publicó primero en SOS Racisme.

Els nou joves que van ser atropellats el passat 9 d’agost al barri del Congost de Granollers van convocar una manifestació dissabte 27 de setembre per denunciar el que consideren una agressió racista. L’agressor va ingressar a la presó després d’estar quatre dies fugit i van ser els mateixos veïns els qui el van trobar.

Sobre l’asfalt, a l’encreuament del carrer Maria Palau amb carretera de Caldes, a tocar de l’estació ferroviària Granollers-Canovelles, encara s’hi veuen rastres de l’atropellament que va patir un grup de dotze nois el passat 9 d’agost. Són trossos diminuts de vidre i plàstic del cotxe que els va envestir després de xocar amb un fanal i fugir, i pintades sobre la carretera fetes pels Mossos d’Esquadra en el marc de la investigació per esclarir els fets. L’atropellament, ocorregut en ple estiu, va deixar nou joves d’entre 17 i 19 anys amb lesions. Gairebé dos mesos després, aquest dissabte a les sis de la tarda, diverses organitzacions van convocar una manifestació a la plaça de la Joventut de Canovelles per denunciar l’agressió que, segons els joves, va tenir una motivació racista.

“Havíem sortit de l’estació després d’anar a Barcelona a comprar roba i tornàvem cap a casa”, explica Yere Biagui, de 19 anys, en declaracions a la Directa. “Jo portava els auriculars posats i escoltava la meva música, quan, davant de l’Institut Marta Estrada, vaig sentir el crit d’un amic meu dient-me que venia un cotxe a tota velocitat. Em vaig girar i no vaig tenir temps de reaccionar. El cotxe em va impactar de cara i vaig perdre la consciència”, relata. També anava en el grup el seu germà, en Moussa, de 17 anys, que no patir cap ferida i explica que va presenciar tota l’escena, perquè va poder-se apartar a temps.

“Vaig sentir el crit d’un amic meu dient-me que venia un cotxe a tota velocitat. Em vaig girar i no vaig tenir temps de reaccionar. El cotxe em va impactar de cara i vaig perdre la consciència”, relata Yere Biagui

Els fets van tenir lloc a les 23.45 hores, una estona després que els nois baixessin del tren. Segons expliquen, l’autor els va atropellar, va xocar amb un fanal, després va fer marxa enrere i finalment va fugir.

A en Biagui, tot i que no va tenir lesions greus, li feia mal l’espatlla i el taló i tenia rascades. El Moustapha Dieme, de 18 anys, va tenir més sort perquè segons explica, només va rebre un cop. Tanmateix, dos dels seus amics van ser traslladats a l’Hospital de Granollers amb ferides greus, dos al de Mollet, i la resta al CUAP de Granollers. “El Bakary, que és menor d’edat, li han hagut d’operar la cama”, apunta Dieme. L’informe mèdic determina que va patir una epifisiólisis de la tíbia, és a dir, una fractura de l’os, i això fa que actualment hagi d’anar a rehabilitació.

Aquella mateixa nit es va trobar el cotxe del presumpte autor de l’atropellament cremat a Canovelles. Durant els següents dies, veïns del barri del Congost —el mateix barri de Granollers on es va produir l’incident— i de Canovelles van iniciar la cerca del conductor. La mitjanit de 13 d’agost Mossos d’Esquadra va rebre un avís de la Policia Local que diverses persones increpaven el presumpte delinqüent. La policia catalana va presentar-se on es produïa la pica baralla i va detenir l’home a qui la justícia ara li imputa nou delictes d’homicidi en grau de temptativa.

“No se’ns treu del cap el que va passar. Vivim amb la paranoia i ara sortim menys de casa”, afirma Moustapha Dieme

Els dies després van ser durs per als joves. “No se’ns treu del cap el que va passar”, assenyala Dieme. “Vivim amb la paranoia i ara sortim menys de casa”, afegeix. “Vas caminant pel carrer, sents un soroll de cotxe i t’espantes, et gires i t’adones que qui condueix simplement està conduint, sentim que qui ens va atropellar segueix darrere nostre”, diu. Per la seva banda, en Biangui explica el mateix: “Vam estar dues setmanes de baixa i hem deixat de fer el que habitualment fem”. Ara, comenta, ha recuperat certa normalitat.

Conductor a presó 

Durant els dies posteriors a l’atropellament, el cas va tenir un seguiment mediàtic notable, però, tot i que la majoria de víctimes eren ciutadans de l’Estat espanyol amb famílies origen africà els mitjans de comunicació en cap cas van relacionar l’incident amb el racisme. En aquest sentit, els Mossos d’Esquadra assenyalen que la investigació que van realitzar, en un primer moment va contemplar la hipòtesi que l’atropellament pogués emmarcar-se dins dels delictes d’odi, però a la fi es van acabar determinant que es tractava d’un conflicte de convivència perquè el detingut coneixia amb anterioritat a una de les víctimes. Per la seva banda, els joves agredits, en declaracions a aquest mitjà afirmen que “la motivació de l’home era racista perquè cridava que mataria tots els negres”. “Ens va dir que marxéssim al nostre país”, afegeix.

Els Mossos d’Esquadra afirmen l’atropellament no va tenir motivacions racistes i té a veure amb un conflicte de convivència

Avui dia, segons ha pogut saber la Directa, el conductor encara està a presó. Els joves ja han declarat als jutjats de Granollers. El seu advocat explica que s’acusarà l’agressor per homicidi en grau de temptativa amb l’agreujant de delicte de discriminació contemplat a l’article 22.4 del Codi Penal.

Així mateix, els joves lamenten que “l’Ajuntament de Granollers no hagi dit ni fet res”, i per això van decidir convocar la concentració del dissabte. “Han de saber que nosaltres també ens podem manifestar i que el que ens ha passat no és normal”, explica Biagui.

De la mateixa manera, des de les organitzacions convocants de la concentració, entre les quals hi ha el Sindicat d’Habitatge de Granollers, OJS,  Endavant, La Malgirbada, Arran, els Casal Popular La Metxera, Totes Legals i el Sindicat de Poble de Vilamajor afirmen que “l’agressor era un conegut racista entre la joventut migrant, que els insultava sovint dient: marxeu al vostre país”. Així mateix, afegeixen que “havien intentat denunciar-ho en diverses ocasions, però la resposta per part de la policia no es donà fins al greu incident”.

Segons les organitzacions convocants de la concentració contra el racisme, a tot el Vallès Oriental fa temps que han crescut els discursos racistes i cada vegada hi ha més expressions de violència directa

Alhora, les organitzacions afirmen que “a tot el Vallès Oriental, com en molts altres llocs, fa temps” que es veu com “creixen els discursos racistes i cada vegada més les expressions de violència directa cap al proletariat migrant”. En la mateixa línia s’expressa Gemma Ferreon, directora de SOS racisme Catalunya, quan afirma que “les agressions racistes, que no el racisme, han anat en augment al mateix temps que la progressiva institucionalització de discursos antimigració”. En gran part, considera, per “la tíbia o nul·la resposta per part de les esquerres”. “No actuen, però si ho fan, no és fins que hi ha una agressió directa, però en aquest cas ni això”, sentencia.

La entrada “Cridava que mataria tots els negres”: les víctimes de l’atropellament múltiple a Granollers es manifesten contra el racisme se publicó primero en SOS Racisme.

La Justicia española condena como delito de odio los insultos racistas en redes sociales recibidos por la activista Quinndy Akeju. El agresor, que se identificaba en su perfil con simbología de ultraderecha y nazi, tendrá que colgar la sentencia en sus redes y pedir disculpas públicamente.

Una telaraña, un tridente y el nombre de una batalla: Krasni Bor. Con estas credenciales se presenta en redes el agresor racista de la enfermera y activista afrofeminista Quinndy Akeju, denunciado por delito de odio en redes sociales.

Los símbolos que acompañan al perfil no son casuales. Según explica la abogada de Akeju, Adilia de las Mercedes, la telaraña es un “conocido símbolo de los skin heads y el tridente, ha sido asociado con múltiples significados como el de la triple H, en referencia a Hitler, Himmler y Hess”, que se corresponden respectivamente con el nombre del dictador de la Alemania nazi, el del responsable de la creación y administración de los campos de concentración y exterminio y el del responsable de la propaganda del Partido Nacionalsocialista Alemán. También puede hacer referencia “al juramento de tres dedos que hacían los miembros de las fuerzas armadas nazis en Alemania y también con la runa Lebensrune o runa de la vida, utilizada por las SS en programas de supremacismo ario”, añade.

Los insultos no son casuales, hacen referencia al racismo biológico

El email asociado a la cuenta de Instagram desde la que este hombre estuvo profiriendo comentarios racistas a Akeju durante dos años es Krasni Bor. Es el nombre de una batalla a las afueras de Leningrado, en la URSS, en la que ganaron los nazis con ayuda de la División Azul, unidad de voluntarios españoles que se formó para luchar contra la Unión Soviética durante la Segunda Guerra Mundial. “Es importante hacer pedagogía para que se sepa cómo identificar estas cuentas”, explica De las Mercedes.

Los insultos lanzados contra la activista tampoco son casuales. “Se le pueden decir a cualquier persona, pero él sabe que tienen mucho bagaje contra las personas racializadas, como ‘macaco’. No solo porque nos hayan metido en zoos históricamente, sino porque desde el racismo biológico también se pretendía difundir la idea de que las personas racializadas como negras tenemos un coeficiente intelectual menor que las personas blancas. La idea de que somos más primitivas y más salvajes. Y todavía se hace. Y lo hace justo en una publicación donde estoy reivindicado mi humanidad”, explica Akeju. En otros mensajes el sentenciado dice “este es mi país” o “vuelve a tu selva”.

“Parece que reivindicar ser persona es lo que molesta”

La publicación a la que se refiere es una foto de su feed de Instagram de 2017, aunque las agresiones empezaron en 2020. En ella la activista aparece con un cartel que reza “soy negra, soy persona”. “Parece que reivindicar ser persona es lo que les molesta”, incide la letrada. Habla en plural porque al primer comentario de odio le siguieron más de otras cuentas similares. Akeju puso la denuncia contra todas, pero solo han podido identificar al dueño de una, al que se citó, como a Akeju, para el juicio el 18 de junio en Bilbao. No tuvo que celebrarse: él reconoció su culpabilidad en una sentencia de conformidad en la que acepta que ha cometido un delito de odio que lesiona la dignidad de la activista. La sentencia de la Audiencia Provincial de Bizkaia ha publicado la sentencia esta semana condenando a Justo Huertos Rubio a una pena de 15 meses de prisión, nueve meses de multa, inhabilitación especial para profesión u oficio educativo por cuatro años, responsabilidad civil de 2.500 euros, condena a pagar las costas del proceso juducial, realización de un programa formativo en materia de igualdad de trato y obligación de publicar la sentencia y de pedir disculpas por el mismo medio donde realizó las publicaciones. Este último punto es esencial para mandar un mensaje de que estas agresiones no quedan impunes. Para educar.

La condena que ha aceptado es la que pedía Fiscalía e implica menos tiempo de prisión que el que pedía la parte acusadora. Aun así, la acusación entiende que no es importante dado que el encierro no era el objetivo de la denuncia.

Se puede identificar a los agresores, también en redes sociales

Los agresores buscan mujeres con mucha visibilidad a las que atacar para aprovecharse de eso y así mostrar su discurso. Estos agresores se ceban así con disidencias con visibilidad en redes sabiendo que, en muchos casos, el delito queda impune. Esta vez no: “La sentencia que condena las expresiones racistas y misóginas en contra de Quinndy Akeju es un ejemplo más de que, cuando se realiza una investigación efectiva, el anonimato en redes sociales no existe y se puede dar con los responsables de graves lesiones a la dignidad de las mujeres que defienden los derechos humanos”, explica De las Mercedes. La letrada considera que este es un ejemplo de que tanto Fiscalía como la agente de la policía judicial encargada de investigar las redes sociales han investigado y había pruebas suficientes.

Lo que meta no considera denunciable, la justicia lo reconoce como delito

El anonimato en redes sociales, según explica la abogada, da una sensación de impunidad que “solo puede ser combatida con un sistema eficaz de acceso a la justicia para las víctimas, quienes viven con especial angustia el no saber si quien las violenta es su vecino, su compañero de trabajo o si es una persona o son decenas. Tampoco saben dónde o cuándo actuarán en la vida material los agresores virtuales”, matiza De las Mercedes.

La colaboración con las empresas internacionales dueñas de estas redes es, aun así, nula. Akeju dice que sigue recibiendo comentarios de odio de otras cuentas en sus publicaciones sobre afrofeminismo, antirracismo o derechos humanos y que, cuando denuncia a Instagram, Meta no considera que sean denunciables. Según la ley española sí son agresiones: el delito de odio se recoge en el artículo 510 del Código Penal. “Luchar por los derechos humanos puede salir muy caro, afecta a la salud mental y no debería ser así”, explica.

Para Adilia de las Mercedes la sentencia sienta un precedente importante en los delitos digitales de odio. La sentencia es de las primeras en el Estado español en favor de una activista. Y es firme, no se puede recurrir. Frente a esto, Akeju considera que es fundamental que la justicia ponga freno a casos similares: “Hay una incitación al odio colectivo, a la deshumanización colectiva. Llega a mi feed pero también a otros. Quieren silenciarnos. Quieren deslegitimar lo que hacemos, ponernos en un lugar de no ser, pero vamos a seguir luchando”.

La entrada Sentencia contra el odio racista se publicó primero en SOS Racisme.

Los procesos de securitización (Kundnani, 2014) de las personas musulmanas en los contextos nacionales y global responden a un coninuum histórico de la islamofobia o de los procesos de racialización y deshumanización de los sujetos construidos y entendidos como musulmanes a lo largo de la Modernidad. Sin embargo, la vinculación que se suele hacer entre securitización e islamofobia es de causa-efecto. Esto es, las leyes y mecanismos securitarios en el marco de la “guerra contra el terror” producen islamofobia o están basados en prejuicios y estereotipos islamófobos. Nuestra investigación sobre dichas leyes y mecanismos, su impacto en la población musulmana y las respuestas o la falta de ellas que se pueden dar, nos enseña que hay que entenderlos como dispositivos de esa islamofobia sistémica y estructural que descansa sobre procesos de racialización y deshumanización del otro mediante mecanismos institucionales y epistémicos (Sayyid, 2014; Kundnani, 2016). Es por ello que en este informe queremos partir de qué entendemos por islamofobia, atendiendo a sus dimensiones estructurales e institucionales y como se muestran estas en el entramado del antiterrorismo. Lo haremos a través de las preguntas que han ido surgiendo durante el trabajo de campo acerca de la naturaleza y el origen de la islamofobia. A menudo se ha dicho que la islamofobia no puede ser una forma de racismo, porque los musulmanes no son una raza, o bien que no puede ser solo racismo porque incluye muchas otras dimensiones. Ambas posiciones operan con una comprensión del racismo y lo racial muy limitada y eurocéntrica, que impide ver los diferentes marcadores del racismo, en el contexto global y en los contextos nacionales. En las siguientes líneas, esbozaremos algunos de los puntos de parida a este respecto que hemos utilizado para esta investigación.

No entraremos en profundidad en dichos debates, pero sí que es interesante nombrarlos y esbozarlos mínimamente ya que en el proceso de esta investigación algunos de los puntos clave de esas discusiones académicas-acivistas han supuesto puntos de inflexión para los activismos, ya sea desde las organizaciones de la sociedad civil o desde la respuesta institucional a la islamofobia.

Estos debates sobre el origen, la naturaleza y el objeto/sujeto de la islamofobia se han movido entre: “los musulmanes no son una raza” y, por lo tanto, no puede ser racismo; la islamofobia es un invento de los musulmanes porque “están intentando que no se pueda criticar el Islam” y su acepción más desacomplejada “la islamofobia es deseable y recomendable porque el Islam es un peligro” o “la islamofobia es consecuencia del 11S (o del atentado x)” y, por lo tanto, es responsabilidad de los propios musulmanes.

Como decía un líder comunitario musulmán en uno de los grupos de discusión, “el hecho de que se esté constantemente preguntando sobre qué es y qué no es la islamofobia es una forma de islamofobia”. La cuestión importante, para nosotros, es quien hace la pregunta y para qué. Y, sobre todo, dónde busca la respuesta y cuál es esa respuesta.

En el contexto español y catalán partimos de una negación de la existencia de la islamofobia como violencia y como concepto válido para la academia y para las políticas públicas, lo cual es especialmente relevante, ya que no se investiga, ni se denuncia ni se lucha contra algo que no existe. Recordemos que hasta el año 2019 la Comisión Europea ni siquiera había aceptado y tipificado la islamofobia como forma de discriminación y en España consta solo como agravante dentro de los delitos de odio.

Más allá de la aceptación o negación institucional de una violencia racial que denuncian las personas y comunidades musulmanas, es especialmente relevante responder a algunas preguntas clave, como en qué cuerpos impacta la islamofobia, qué condiciones materiales produce y cuáles son los dispositivos y mecanismos que la hacen posible. Por lo tanto, habrá que pensar estrategias para su desmantelamiento. Igual de importante es tener detectado quién produce la islamofobia y, sobre todo, qué relación guarda quien la produce con los mecanismos de denuncia y reparación con los que cuentan las personas musulmanas en cada momento y contexto. Este es nuestro punto de parida para este trabajo.

Explicar la islamofobia como las discriminaciones y prejuicios surgidos como respuesta a los atentados es especialmente problemático, invisibiliza prácticas islamófobas anteriores, apunta solo a la dimensión individual y excepcional dejando
fuera la dimensión institucional y el carácter estructural y sistémico. Además, no tienen en cuenta los contextos históricos y las genealogías raciales concretas de cada esta donación en la que se da y apuntala el paradigma securitario, que es el dispositivo de deshumanización más extendido en la actualidad.

En cuanto al origen, apuntar hacia la historia larga de la islamofobia, inherente a la construcción de occidente a través de la construcción de oriente y a su dimensión estructural nos sitúa en un marco de análisis que nos permite entenderla como forma de racismo, institucional y estructural, donde el proceso de racialización del otro musulmán se sitúa en el centro. Un análisis que nos permite idenificar quién produce la islamofobia, para qué y cómo se imbrica con otros sistemas de opresión como el sistema sexo-género o la clase, entre otros.

Más allá de lo que se ha querido comprender como islamofobia en el contexto español, el campo de estudio de la misma en otros contextos ha tendido a complejizar tanto la comprensión como el nivel analítico de la islamofobia. Los análisis se han movido entre una explicación del fenómeno contemporáneo o de su genealogía larga, o bien en entender su naturaleza colonial-racial y las diferentes dimensiones que la integran (Meer y Modood, 2008; Sayyid y Vakil, 2010; Hajjat y Muhammad, 2013; Selod y Garner, 2015).

La islamofobia como fenómeno de principios del siglo XX, tal como se entiende en los espacios políticos de la población musulmana británica -la mayoría de origen surásiático- (Meer y Modood, 2008; Allen, 2010) atiende sobre todo a la experiencia vivida de la discriminación y la violencia de esas comunidades en un momento político clave para el antirracismo de ese país (Sivanandhan, 2019) y viene a darles nombre y categoría analítica, también como herramienta política. Todo ello, teniendo en cuenta los debates en el interior de dichos movimientos por señalar las diferentes formas de racismo que estaban operando en el contexto británico, que se explican, por sus relaciones coloniales y postcoloniales con unos sujetos concretos.

No se puede entender estas propuestas analíticas al margen del contexto político en el que surgen, y de los sujetos que las ponen en marcha. Lo mismo sucede en el resto de contextos nacionales europeos en los que se va articulando el discurso y análisis alrededor de la islamofobia y los musulmanes. En el contexto español y catalán hay que entender la islamofobia y los discursos que la vienen a confrontar desde la misma óptica y teniendo en cuenta los diferentes agentes que las ponen en marcha, así como los debates que se dan entre ellos en el campo político y académico-activista.

En la actualidad, este anclaje en las experiencias concretas y vividas la encontramos en la mayoría de los análisis sobre los diversos mecanismos y dispositivos de la islamofobia. Vakil y Sayyid, por ejemplo, han apostado por una definición surgida de su trabajo de campo con personas y grupos de musulmanes, especialmente de organizaciones de la sociedad civil, llegando a la conclusión de que “Islamophobia is rooted in racism and is a type of racism that targets expressions of Muslimness or perceived Muslimness” (2019). Esta “musulmaneidad percibida” responde a la necesidad de situar también el hecho de que la islamofobia pueda afectar a personas como los sikh, percibidos como musulmanes. Se podría ampliar esta idea a personas con orígenes o vínculos con países de mayoría musulmana, pero que no lo son.

Se trata de un concepto interesante porque pretende entender la islamofobia de forma útil para las políticas y activismos, desde una perspectiva social y relacionada con el racismo, que entiende que el racismo crea las razas y no al revés, y que da la opción a los musulmanes para entender y nombrar sus experiencias de opresión en su contexto y articular respuestas y resistencias.

Para la mayoría de estudiosos de la islamofobia, ésta es una forma de racismo que utiliza el marcador de la religión (Bazian, 2018; Vakil, 2010; Mignolo, 2008) y se imbrica con otros marcadores según cada contexto. Además, no se puede entender la islamofobia fuera de los contextos postcoloniales en los que surge, ya que la relación que guarda cada estado-nación con la población musulmana que vive en su territorio (sea una minoría o una mayoría, sea proveniente de la migración o con una historia larga, etc.) determinará la forma en que se presente y también los cuerpos y comunidades a las que sitúe en el foco, aunque su impacto tenga cierta capacidad expansiva a otros grupos. En este punto, el poder utilizará otros marcadores distintos de racialización: culturales, políticos, étnico-raciales. Sin embargo, estarán siempre vinculados al marcador religioso. Esta imbricación es clave para entender cómo opera y en qué cuerpos y subjetividades se inscribe la islamofobia en cada contexto.

Sirin Adlbi Sibai advierte que «el racismo cultural va a utilizar elementos culturales como marca de inferioridad y superioridad, reproduciendo la misma jerarquía colonial/ racial de la expansión colonial europea. Es una forma de racismo que, sin embargo, no va a estar desvinculada de su forma biológica anterior, ya que naturalizará y esencializará las culturas de los colonizados, ahora tercermundistas, subdesarrollados, antidemocráticos y finalmente terroristas».

La entrada Islamofobia y raza se publicó primero en SOS Racisme.

Col·lectius antiracistes reclamen transparència i responsabilitats després de la mort a trets d’un jove negre de 22 anys a dependències policials. Critiquen la falta de comunicació i la narrativa oficial instaurada.

Diferents col·lectius antiracistes de Catalunya han emès un comunicat arran de la mort de Mahamedi, un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès i fill de pares gambians, mort sota custòdia de la Policia Local el passat 24 de juliol.

Denuncien que el succés no és un fet aïllat, sinó part d’“una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades” a l’Estat Espanyol i Catalunya, i critiquen que les administracions i mitjans hagin imposat una narrativa criminalitzadora, descrivint a Mahamedi com un “home armat” abatut, sense explicar detalls sobre l’ús d’armes de foc ni informar respectuosament a la família.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès va emetre un comunicat institucional que qualificava els fets com a “un incident” a la comissaria, sense detallar les circumstàncies del tret que va causar la mort ni la naturalesa de la ferida patida per un agent involucrat. Els col·lectius exigeixen transparència en el procés, reclamant saber quants trets es van efectuar, a quina part del cos van impactar i perquè no es va comunicar immediatament la mort a la família.

Així mateix, criden els mitjans a evitar reproduir les versions policials que criminalitzen i deshumanitzen al jove, especialment en un context d’augment dels discursos d’odi contra les comunitats racialitzades i migrants.

Finalment, les organitzacions firmants reclamen un tracte digne per a la família i responsabilitats clares que permetin accés a la veritat, la justícia i la reparació sobre aquest cas. Destaquen que la mort de Mahamedi reflecteix una problemàtica sistèmica que requereix un abordatge integral davant el racisme institucional i la violència policial.

També assenyalen que “sindicats” policials van demanar més recursos per la policia davant d’aquest fet, sense mencionar la víctima en cap moment, fet que consideren que posa en relleu quines són les prioritats dels lobbys policials sobre la qüestió.

Fonts coneixedores del context de la víctima i les circumstàncies dels fets afirmen que Mahamedi feia mesos que patia la pressió policial i que el dia en què va morir sota les bales de la policia “no funcionaven les càmeres de seguretat”. Les mateixes fonts denuncien que mentre els mitjans van atribuir al jove la ferida del mosso, en realitat va ser el seu propi company qui va ferir l’agent.

La entrada Denuncien la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès i exigeixen respostes se publicó primero en SOS Racisme.

Però aquest criteri desapareix completament quan el destí ha estat un país del Sud Global. Allà, l’obsessió de molts turistes occidentals per fotografiar nens —especialment nens racialitzats— augmenta de manera alarmant. Aquestes imatges no només són més abundants, sinó que també es prenen amb menys cura, menys respecte i menys consideració pels drets dels menors. Això evidencia un patró racista profundament arrelat que respon a una lògica colonial: aquests infants es converteixen en part del decorat exòtic de les vacances, objectes que adornen les experiències del turista blanc.

Aquesta cosificació recorda pràctiques del passat colonial europeu, com els anomenats “zoos humans” dels segles XIX i XX, on persones racialitzades eren exhibides com a espectacle. Avui, aquestes dinàmiques es reprodueixen subtilment a través de les xarxes socials: nens negres o marrons apareixen com a “decoració” en les fotos de viatges, reforçant un imaginari d’alteritat i exotització.

A més de la imatge en si, els peus de foto sovint reprodueixen missatges paternalistes i racistes. Un exemple nítid d’això el trobem en una publicació recollida per Slate: “M’agradaria compartir amb vosaltres aquests somriures, una alegria de viure contagiosa que us farà molt bé”, escriu un bloguer sota una sèrie de fotografies de nens nepalesos. Aquest tipus de relat transmet un missatge inquietant: els nens racialitzats són representats com a éssers feliços malgrat la seva pobresa, i el seu somriure serveix com a teràpia emocional per al viatger occidental.

Segons l’estudi publicat a Slate sota el títol Comment réagiriez-vous si votre enfant était en photo dans le salon d’un Cambodgien?, els resultats mostren com les fotografies de nens són molt més freqüents en països del Sud Global. A Benín, el 13.7% de les fotos eren de nens locals. A l’Índia, el 8.6%, i al Senegal, el 8.5%. Per contra, en països com Itàlia, les poques imatges que hi ha de nens els mostren d’esquena, a distància o en grups, i amb molta més cura respecte a la seva identitat.

Aquest contrast posa en relleu una doble vara de mesurar: com més blanc i ric és un país, més respecte es mostra per la privacitat i la dignitat dels infants. En canvi, com més empobrit i racialitzat és un territori, més deshumanitzada és la mirada fotogràfica que s’hi projecta.

Aquestes pràctiques no són només qüestions ètiques, sinó que també poden ser il·legals. Segons l’article 8.1 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), el tractament de dades personals d’un menor només és legal si aquest té com a mínim 16 anys, o si els seus tutors legals han donat el consentiment. Per tant, compartir fotos de nens sense permís en viatges internacionals —sigui al Nepal, Kenya o qualsevol altre país— constitueix una vulneració clara del dret a la imatge del menor.

Tot això s’inscriu dins el que s’anomena el complex del salvador blanc (white savior complex), un fenomen àmpliament documentat i criticat en diversos mitjans i estudis (Health.com, 2021; Euronews, 2022). Aquesta actitud es manifesta quan una persona blanca, generalment procedent del Nord Global, sent la necessitat de “salvar”, “ajudar” o “transformar” realitats que no són les seves, i ho fa des d’una posició de superioritat moral, reforçant els rols colonials de dominació. Aquest complex es veu sovint en projectes de volunturisme, ONG paternalistes o influenciadors que busquen likes a TikTok a base de mostrar la seva suposada “bona obra” en contextos racialitzats.

El blog Expat Panda ho denuncia amb contundència: “Stop using Black and Brown children as photo props!” (2020). També Vice i Oneika The Traveller han publicat articles cridant a un turisme més responsable i crític, on no es reprodueixin aquestes relacions de poder.

Preguntem-nos, doncs: ¿ho faries en un poble pobre de Catalunya? ¿Et plantaries en un barri empobrit de Lleida o Girona a fer-te selfies amb nens sense permís? La resposta és evident: no. Llavors, per què es fa quan es viatja a l’Índia, Kenya o Cambodja?

El problema no són només les fotografies. El problema és el relat que construeixen, l’imaginari que reprodueixen i el sistema de privilegis que perpetuen. És hora de qüestionar-nos com viatgem, com representem els altres i quin paper juguem —volgudament o no— dins de l’engranatge del racisme estructural i les lògiques colonials.

Referències:

• Slate.fr: Comment réagiriez-vous si votre enfant était en photo dans le salon d’un Cambodgien?
  
• Health.com: What Is the White Savior Complex?
  
• Euronews: How white saviour voluntourism gets you famous on TikTok
  
• Expat Panda: Stop using Black and Brown children as photo props!
  
• Vice: Stop Picking Up Random African Children and Posting Them on Instagram
  
• Oneika The Traveller: Responsible Tourism and Children
  
• RGPD, Article 8.1
  

La entrada Vacances, racisme i el complex del salvador blanc: una mirada crítica se publicó primero en SOS Racisme.