22-07-2019 · Online, per videoconferència.

PRESENTACIÓN

La Polifacética Antirracista es un espacio abierto de encuentro que tiene como objetivo favorecer el conocimiento entre las personas activistas, fomentar la participación de personas que quieran incorporarse a la lucha y conocer y unificar el discurso de SOS Racisme. La organización y dinamización de estos encuentros va a cargo, de manera rotativa, de los diferentes grupos de trabajo de SOS Racisme.

OBJETIVO

Revisar narrativas entorno a la infancia y juventud migrante, generar reflexión política, en formato de conversatorio y haciendo hincapié en preservar como protagonistas las personas que sufren estas violencias institucionales.

INVITADXS

David Sow – Rapero y activista, ex-tutelado, integrador social.

Joseph Dassaev Nkongo – Emprendedor, activista por los DDHH e inclusión de personas ex-tuteladas.

Ibrahima Sory – Estudiante, vivió en un centro para jóvenes tutelados.

Cheikh Drame – Ex-educador social y activista antirracista.

Hassimiou – joven migrante, actualmente tutelado por la DGAIA.

Lamine Bathili – Miembro del Sindicat de Manteros de Barcelona (perdió la conexión y no pudo participar)

DINÁMICA DEL CONVERSATORIO

Hay 3 rondas, cada ronda girará entorno a una temática principal. Al final de cada ronda hay un tiempo para intervenciones del público.

1. PRIMERA RONDA

Desde la perspectiva de un joven que ha migrado, cuál es la relación entre la comunidad, administración, poderes judiciales…Identificar situaciones comunes en el día a día de lxs jóvenes y reconstruir el imaginario al que están expuestos.

1. ¿Quién eres para la comunidad (o cuál es tu lugar en la comunidad)?
2. ¿Quién eres para la administración?
3. ¿Quién eres para la autoridad policial?
4. ¿Quién eres para la autoridad judicial?
5. ¿Por qué piensas que te ven así?
6. ¿Cómo se construye la imagen de lxs jóvenes que migran solxs?

(También qué pensáis de la actuación policial cuando hay una ocupación de jóvenes y los vecinos protestan y se concentran pidiendo el desalojo o que quiten el centro de menores. Aparecen los Mossos, acordonan la zona e impiden la circulación y que salgan, se acaba ahí la actuación. En el caso de viviendas fuerzan la salida para protegerles de los vecinos)

1.1. DAVID SOU

–La comunidad te toma como un niño abandonado por sus padres, que son irresponsables, sobran y no les importa que crucen (migren) por su propio beneficio. El menor percibe eso y es difícil que se sienta integradx y queridx por la comunidad.

–La administración nos ve como un número a los menores migrantes, un número que resta, hay que invertir en los menores y ellos no dan nada a cambio, en vez de ver lo que pueden aportar: habilidades, aptitudes…No intentan fijarse en sus potenciales.

–Montan el sistema de protección de una manera para que no avancen. Entras con 16 o 17 años y en un año te dan la tarjeta de residencia, que no te permite trabajar. Les interesa que la comunidad piense que eres un número que resta y no que suma. Te ponen en el mismo sistema de arraigo general, puedes vivir pero no puedes trabajar, necesitas una jornada completa.

–La documentación no permite que el menor se desarrolle como persona activa en la sociedad y constantemente oyen que chupan su dinero, sus impuestos. Hay un machaque psicológico constante.

-En las escuelas se hace mucho trabajo para hacer un FP y en las escuelas reciben discriminaciones brutales. Los profesores no están nada preparados para tratar con los jóvenes, para tratar a alguien con respeto. Hablamos de ellos como si fueran de otro planeta y son personas como todas.

–El sistema que aplica la administración criminaliza los menores. En un centro hay 70 personas, hay un delito en el barrio y automáticamente se criminaliza a todo el centro. Es muy normal que adolescentes que se junten hagan una tontería, son jóvenes y es su naturaleza el hacer tonterías. Cuando lo hace un catalán es diferente, si lo hace un joven migrante sale en las noticias. Les cohíben hasta sacar su adolescencia.

–Cuando (el joven) se desarrolla profesionalmente le ponen tantos obstáculos que le dificultan el camino. Te dejan integrarte para posteriormente repatriarte a tu país. No les interesa que crezcas y aportes como profesional. Son diamantes en bruto pero no les dan la oportunidad para desarrollarse, sería un beneficio enorme que los menores aportasen como profesionales y aportarían mucho más.

–La policía te considera como un peligro para la sociedad, desde la imagen, los agarres de bolso, robos a casas, etc. Todo esta instrumentado, esta todo montando, orquestado. Una vez que la administración acaba contigo, te coge la policía, de la policia la juzgado, de ahí al CIE y de ahí a tu país. No es nada raro, se hace desde la consciencia porque la Ley de Extranjería no se ha hecho de manera espontánea, sino con un objetivo.

–El 1% se integra, el resto se va a su país. Está tan normalizado que es obvio y no se quiere ver. “Cuando haya menos migrantes habrá mas trabajo”: la diferencia de afiliados es del 25-23% entre españoles, las ayudas que reciben (los migrantes ) es solo 15%, no interesa que la sociedad sepa estos números. Los medios de comunicación mandan, y se puede conseguir una transformación social más rápida.

–Está de moda atacar a los centros y queda impune, la ley pisa sus propias leyes, estamos en el S.XXI y no protegen los derechos de los menores. Cuando hacen grupos para atacar hacen de todo y los adultos salen como si no pasase nada. Los CRAE son centros de menores para “nativos” y los centros de acogida para migrantes. En el centro de emergencia salieron todos los vecinos y amenazaron con quemar el centro, cerraron el centro y nos echaron y no paso nada. Como cuaja todo eso y la vulneración es constante.

–Cuando estás dentro del sistema, lo vives todos los días. Es muy fuerte lo que pasa dentro y los profesionales también sufren, no solo los menores, también su vida se la están jugando. (Cheikh interviene: tiraron una granada en Madrid, en Masnou forzaron con navaja y la única detención fue a un chico antifascista).

1.2. CHEIKH DRAME TINE

–La palabra clave es que la sociedad ve chavales abandonados y que no nos importan al final. Se ha normalizado, se ven como vagabundos y inmigrantes, y por ese motivo no nos importan. “No le importamos a nadie porque no somos de aquí”, son comentarios que dicen muchos. Si yo fuera un chico catalán, ¿realmente me verían en la calle? Es el estigma que les persigue ya lo sabemos. Se asocia criminal con inmigrante, un desecho de la sociedad. Delincuentes, vagabundos, inmigrantes, así es como nos perciben.

-Si nos queréis ayudar, ayudadnos, no miréis a otro lado. La administración exhibe tremendo cinismo y paternalismo. Las lógicas racistas que responden a la hipocresía, las imágenes de niños para apadrinarlos pero nos disparan en Tarajal. Nos disparan y se homenajean, los refugiados…juegan a despistar a la ciudadanía para hacerles creer que hacen lo que pueden pero no es verdad. Todo el mundo se indigna frente al racismo y a las personas racializadas no blancas se nos dice que nosotros somos los racistas. “¿Volem acollir?”, dejémonos de hipocresía. No es una ayuda, está en el artículo 13 de la Declaración de Derechos Humanos. Migrar es un derecho pero es solo para las personas blancas y europeas, a los del sur nos lo prohíben.

-¿Por qué no nos preguntamos por qué un chaval se tiene que subir a una patera? Las administraciones europeas desarrollan tramas para que sea imposible cumplir un derecho básico para personas adultas, pero ¿qué pasa con la infancia y los menores? ¿Cómo trata la administración a la infancia y a la juventud? Las trata como mayores migrantes y aunque sea ilegal les meten en un CIE, y no se les protege. Ponen trabas constantemente y luego en la tele son paternalistas y dicen que siguen ayudando.

–Hay segregación en los centros, cuando entré en un centro donde todos eran negros, rompe con la lógica de “vamos a integrarlos en la sociedad”. Somos un producto, nos perciben como un producto y se nos instrumentaliza. Servimos para pagar pensiones y como mano de obra barata, pero no toman medidas eficaces para facilitar el desarrollo. El poder es racista y activa esos mecanismos para excluirnos.

–La adolescencia es una etapa delicada en todos lados. No te protegen y te echan a la calle. ¿Qué esta pasando si estas en la calle con 18 años?. ¿Cuántos blancos con 18 tienen que ganarse la vida?. Imagínate un chaval que acaba de llegar y no tiene nada, le criminalizan, con insultos, ¿dónde encuentra apoyo un joven?. Y nos sorprende que los jóvenes acaben en dinámicas poco saludables. Nos perciben como enemigos y nosotros también a ellos, además del paternalism0.

–Esta trama empuja a la infancia migrante a situaciones extremas, esto lo legitima el racismo institucional, luego el abuso sistemático de la policía se normaliza en la sociedad. Lo que transmite la policía a la población blanca es que los van a proteger de “esa gente”, del enemigo y cualquier vulneración de derechos parece estar legitimada, sumado al papel de los medios de comunicación.

1.3. JOSEPH DASSAEV

–La comunidad es mi comunidad, voy a hablar de cómo me veo en mi comunidad en vez de hablar de los otros. Para un joven su comunidad, la de su país y en el país destinatario es como una pieza de un gran puzzle de formación y aprendizaje. Tienen la idea de formarse y una vez acabada, aportar a su comunidad, al puzzle. La proyección que traemos de nuestros países es importante que lo aportemos a la comunidad, los que se han formado y tengan la oportunidad de formarse. Los jóvenes migrantes aportamos el conocimiento a la sociedad que acoge. Se sigue viendo como gente que quita y no que aporta, hay que cambiarlo.

–Para la administración no somos importantes los migrantes, intentan ponernos en guetos. Somos excedentes. En Andalucía hay muchos centros donde solo van personas negras, ya no les mezclan. España, y Europa en general, pone al migrante en el escalón más bajo. La administración debe cuestionarse qué trato quieren darnos, y la forma en la que nos ven es errónea. Nosotros somos partícipes activos en la economía y mucho más, si quitan a los migrantes el sistema de bienestar se cae, debe cambiarse el trato. La administración no nos tiene que ayudar, es un derecho, si es un derecho lo tiene que dar sí o sí, no es una limosna, esta redactado en los Derechos Humanos básicos y lo tienen que respetar. Cuando vayamos a tratar con la administración hay que ir con esa idea.

–Existe una falacia en la sociedad española respecto a la policía. Yo quería sentirme un ciudadano protegido, pero no hay protección cuando hay racialización. Lo que vive la comunidad negra en EEUU, en España lo critican y aquí pasa lo mismo, es una gran falacia. Cada día hay devoluciones en caliente en Melilla y nadie habla. Los migrantes nos sentimos desprotegidos ante la policía. Cuando ven a al a policía cambian de dirección. Hay un policía que iba con un cuchillo para agreder a un “mena” y no ha tenido consecuencias.

–La policía no nos protege contra vecinos, los manifestantes ven a los jóvenes como criminales, atentan contra los derechos de la infancia y la policía va hacia la persona migrante en vez de los vecinos. Legitiman la actuación de los vecinos pero para que los ciudadanos no vean que la policía hace mal su trabajo les dicen que los niños que se queden en sus casas.

1.4. IBRAHIMA SORY

-En este tema muchas veces la gente dice cosas discriminatorias. Estamos en una sociedad donde no nos quieren, y la gente que quiere a los migrantes es la gente que no tiene poder, pero los poderosos no quieren nada del migrante.

–La DGAIA puede ayudar a los jóvenes pero no quieren, solo ayudan un 10 del 100%. Los tratan como si fueran personas retrasadas. La gente con poder es racista. Vi una entrevista del jefe de la DGAIA y hablaban de ellos diciendo que no podían hacer nada. No han venido a robar, tienen cultura, valores para desarrollar las cosas que han aprendido y conocen, pero aquí no nos dejan, el gobierno no hace nada.

1.5. HASSIMIOU

-La primera vez que vine a Europa era un sueño. En mi país recibo a los demás con honor y alegría, y pensé que eso sería así. Pero lo que veo es que aquí no es lo mismo. No toda la gente pero la mayoría. No entiendo el tema del racismo. Vivíamos en el hotel y nos dijeron que no podemos vivir aquí en el hotel, que venimos a robar, etc…

-Hemos venido aquí para buscarnos la vida. Soy ex-tutelado, con dos años de residencia. Llegué en 2018 y en septiembre se caducó. Si no tengo trabajo no puedo renovar mis papeles. Para renovar la residencia necesitas un contrato de un año, solo tienes la residencia pero no permiso de trabajo. Estoy preocupado por cómo puedo renovar mis papeles, estoy estudiando y tengo que buscar trabajo para renovarla. El gobierno tiene que cambiar eso.

–La policía y el gobierno no respetan. Quieren mostrar que nos están ayudando pero no es así. Tenemos el mismo derecho para tener nuestra vida y nos tratan así, no lo entiendo. Estoy en un centro, soy mayor de edad y tengo que estar en un piso pero no nos lo han dado, y en septiembre me tengo que ir. El juez no ha acabado de decidir.

–Necesitamos respeto aquí, queremos vivir nuestra vida, no hemos venido para hacer algo malo sino con un objetivo. Una mujer se aparto de mí cuando puso su bicicleta, ¿cómo podía hacer eso? Quería reaccionar pero se alejó de mí como si no fuera una persona. Si no cambiamos esa idea no va a funcionar, hay que cambiar las ideas, somos personas como todo el mundo.

PARTICIPACIONES DEL PÚBLICO

RAIMON

Soy haitiano. La migración es un derecho. Hay falta de formación y conocimiento. Los migrantes nos encontramos con cosas que no esperábamos. Cuando no es tu país de origen hay cosas que tú te puedes encontrar. Si tienes un objetivo adelante y no importa lo que piensen los demás, hay que integrarse dentro del país, con dignidad y respeto. Hay que aportar nuestra cultura y compartir con los demás, entenderán que son humanos con el mismo derecho y no delincuentes. Hay discriminación pero no hay que pensar, hay que seguir adelante.

MARI PAU

Tengo experiencia con la administración, soy de SOS Racismo y trato con la Ley de Extranjería. Las leyes tienen pequeños agujeros, cada vez se modifica y se hace una reglamentación nueva. Sería bueno que a nivel administrativo lo asumieran como un soporte para las personas extranjeras para resolver su situación personal mas rápido. La Ley de Extranjería está en contra de la declaración de los derechos y en cuanto a los menores va en contra de la ley del menor, pero no se reclaman estos derechos. Cuando vas a la administración para proyectos de acogida se van por la puerta de atrás. Se van al folclore pero luego son racistas en la calle. Políticamente no se quiere llegar a acuerdos . Pueden votar en el municipio pero no más allá. La presión social hace que se agilice el tema de la ocupación pero no para un cambio de ley que proteja a los menores. La DGAIA es nefasta, estas cuestiones no son públicas, las derivan a privadas para sacar mayor beneficio con menor inversión. Hay que incidir en que se derogue la Ley de Extranjería y la regularización. Los tratan como refugiados. Es un derecho internacional. Políticamente no les interesa arreglarlo pero soluciones hay. La población obligue a los representantes políticos que se encarguen y se dejen de paternalismo. Todo pasa porque no es rentable políticamente, hasta que no tengan derecho al voto va a seguir así.

SILVIA HERNÉNDEZ

La Ley de Extranjería y la mala gestión de los centros, que se convierten en guetos, fomenta la ultraderecha en toda Europa. Otra visión mas positiva. Soy profesora de secundaria y desde escuelas y institutos, realizo intervenciones tutoriales para acercar esas posiciones a los alumnos e intentar educarles. Los docentes tenemos un papel importante en cuestión de valores. Yo lo hago dentro de las limitaciones en las aulas y soy voluntaria de un piso con dos jóvenes de Cáritas, nos ocupamos de la alfabetización hasta las matrículas, integración con deporte, acompañamiento para la integración en la sociedad. Hay personas que sí aportamos nuestro grano de arena donde las instituciones no llegan, en la medida de lo posible. Una alumna mía de bachillerato hace el trabajo sobre este tema.

2. SEGUNDA RONDA

Qué políticas públicas, medios de comunicación, responsabilidad individual en la construcción de estas narrativas, políticas públicas de seguridad, cómo se plantean los centros de menores, cómo se segregan, la subcontrata de centros para migrantes solo y no blancos.

2.1. JOSEPH DASSAEV

-La comunidad, como nosotros mismos la vemos y llamamos “comunidad”. Somos conscientes de que la administración no quiere que seamos de su comunidad. Los jóvenes debemos juntarnos y buscar una forma para salir de eso. Junto con Sani Ladan estamos con una asociación para menores. Nosotros cuando llegamos no habían referentes ya que nosotros tenemos la posibilidad, formación y conocimiento, no solo europeo sino africano, la pongamos. Sigo creyendo que si la gente lo quiere hacer, quiere ayudar y los ven como sus niños esto acabará aun si el sistema este mal hecho, si los ven como niños estoy seguro que podemos salir de esto, siguen viéndolos como migrantes.

–La sociedad occidental ha hecho que se confronte el último con el penúltimo. Es la lógica de la lucha. Históricamente en occidente siempre se ha buscado a alguien para echar la culpa. Medios de comunicación papel con los judíos en el nazismo, igual con los “mena”. Son un objetivo político para transmitir su mensaje de odio, V0X solo usando ese discurso ha obtenido votos para transmitir una imagen errónea. Si no paramos la extrema derecha en 5 años se transformará en otra cosa. Los medios tiene un gran papel.

–Hay que crear nuevas narrativas, el mundo esta cambiando y hay que adaptarse, con una nueva forma de hablar, de adaptarse.

2.2. CHEIKH DRAME TINE

–Hay que entender cómo opera el racismo. Vivimos en una sociedad que se cree que el racismo es decirte negro o moro por la calle, hay que ir mas allá, y los cimientos de esta sociedad occidental se construyen en base el racismo y a procesos del pasado como la racializacion, donde el hombre blanco esta en el sumum y la población negra está considerada como no humana, pero no solo.

–Se habla de derechos e igualdad en el despertar de Europa y se dan cuenta de esa contradicción, con la esclavización daban rédito económico y se generan teorías para justificar las atrocidades. Si tienes un grupo de personas que no consideras humanos justificas los abusos y vulneraciones. La minoría migrante y racializada no blanca es el enemigo de la sociedad con una moral perfecta.

–Si a la infancia la consideras migrante y no infancia, con la Ley de Extranjería justifican todo este trato. La maquinaria no para, cuando al gente empieza a reclamar sus derechos ellos activan toda su maquinaria para relegarnos a la posición que les interesa: delincuencia=migración, inutilidad, etc..

–Todo esto no se hace de la noche a la mañana, ahí entran los medios de comunicación. Si veo ciertas noticias en la tele y recalcan, usan, problematizan algo donde no lo hay, lo magnifican cuando realmente no es tanto para enfrentar a la clase obrera. No solo a la extrema derecha le interesa hablar de esto, el que esta mal se siente mejor si hay alguien un poco peor para echarle la culpa.

–Cuando la policía no hace nada en las protestas legitiman esos actos, si se actúa con severidad y tajante no das pie a que siga. La inactividad de los políticos ante el racismo, la policía y los medios…ese discurso va calando y aunque sepas que es mentira y saques datos, ellos han hecho más ruido.

–Estamos poniendo el foco en las personas violentadas y contribuimos en vulnerabilizar a las personas. Cambiemos radicalmente el discurso, hay que poner nombres y apellidos a las administraciones, que son quienes no cumplen la legalidad, os derechos humanos y discriminan totalmente. Liberaremos de presión a los colectivos que están cansados. Como con la venda ambulante, se les da bombo mediático y la balanza va de su parte.

2.3. HASSIMIOU

-Hay que tener respeto en decir 6 meses de contrato y la renovación. Si quieres ayudar a alguien hay que hacerlo con el corazón abierto, con respeto y consideración. Importante el tema de los papeles.

2.4. IBRAHIMA SORY (reitera lo dicho anteriormente)

2.5. DAVID SOU (se tuvo que ir de la intervención)

PARTICIPACIONES DEL PÚBLICO

*(Por falta de tiempo no ha podido realizarse la tercera ronda para hablar de cómo transformamos esas narrativas)

Aquí, puedes recuperar la charla completa:

La entrada Narrativas entorno de la infancia/juventud migrante – Acta 15ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

las primeras ideas de igualdad se construyeron excluyendo

Respuestas a lo anterior hay muchas y desde varios ángulos, pero todas tienen un mismo “hilo conductor” que suele olvidarse aunque está anclado al origen conceptual de la igualdad: las primeras ideas de igualdad se construyeron excluyendo. Eran iguales “los hombres”, “los ciudadanos”, “los hombres libres”. La igualdad se construyó para limitar algunos privilegios, pero sin incluir a toda persona, sino tan sólo a esos “hombres ciudadanos libres”.
Frente a los “puntos ciegos” de esa igualdad desigual de origen se desarrolló la idea de no discriminación y se nombraron a las personas que habían sido excluidas por su género, su color de piel, su origen nacional, su origen étnico, su posición social y todas las demás que con el pasar del tiempo nos hemos dado cuenta que también habían quedado excluidas de la igualdad. Lo que ya no se pudo revertir con el nuevo concepto es la opresión y las estructuras de desigualdad que se generaron; los estigmas, cargas y desventajas que creó aquella primera exclusión.
Hoy no se pueden eliminar simplemente con leyes o términos novedosos todas esas estructuras visibles e invisibles pensadas sólo para un tipo de personas, especialmente porque no se puede perder de vista que gran parte de los sistemas legales que buscan revertir las desigualdades, incluidos los de derechos humanos, se han creado desde el privilegio por “los no discriminados”, muchas veces sólo después de la muerte, rebelión o empoderamiento de quienes históricamente han sido excluidas. Pero en todo caso, los puntos y comas finales se han puesto desde el privilegio. Y desde ahí mismo se han construido muchas de las teorías que se popularizan como soluciones novedosas.
Así, si bien los sistemas legales y de justicia recogen y reconocen los triunfos y concesiones por la igualdad y no discriminación, en su esencia, origen y funcionamiento se mantienen anclados en esos privilegios históricos que, por regla general, los hacen inmunes a un sentido amplio de humanidad, insensibles frente a las desigualdades estructurales, pasivos ante la continuidad de las opresiones y fieles defensores de las bases de dichos privilegios.
Situaciones todas fáciles de demostrar cuando se lee una sentencia del tribunal de derechos humanos de Europa que condiciona el ejercicio de derechos fundamentales de personas migrantes en un país europeo a la “legalidad” de su entrada o la conducta que tienen al pretender entrar, como si ese hecho les hiciera “menos humanos”. Cuando un tribunal constitucional no encuentra relevante el analizar si las identificaciones y detenciones que por perfil étnico practica la policía respetan los derechos fundamentales como si fuera normal tratar así a quien parece diferente a las mayorías de un país. Cuando jueces y magistrados prefieren archivar investigaciones que denuncian actos racistas o xenófobos antes que poner en duda actuaciones policiales o valorar sin prejuicios las declaraciones de personas que no tienen sus orígenes en ese país. Cuando se ha normalizado que leyes de migración y extranjería o tratados de derechos humanos excluyan el reconocimiento de derechos, por ejemplo, de participación política a personas que viven en una comunidad pero no tienen la nacionalidad de ese lugar, entre muchos ejemplos más que se podrían poner.

La realidad nos demuestra que una “justicia para iguales” es injusticia en potencia

De esa forma, la realidad nos demuestra que una “justicia para iguales” es injusticia en potencia, pues los sistemas, instituciones y, en muchos casos, personas que tienen a su cargo esa función sólo son capaces o están obligados a ver el ámbito de desigualdad que los sistemas de justicia creados desde el privilegio les permiten ver.
Nada de lo anterior significa que todo lo existente no sirva o sea tiempo perdido. Tan sólo significa que si en verdad queremos transformaciones de fondo, “justicia para todas y todos”, primero debemos ser conscientes que incluso desde los derechos humanos seguimos excluyendo.
 

Karlos Castilla, doctor en dret especialitzat en drets humans i membre del Consell de SOS Racisme.
 
*Aquest article ha estat originalment publicat en català al portal Xarxanet.

La entrada Justicia para iguales, potencial injusticia se publicó primero en SOS Racisme.

Enguany celebrem el trenta-unè aniversari de SOS Racisme Catalunya i hem considerat que és un bon moment per aturar-nos a pensar què han significat aquests 31 anys de lluita contra el racisme i la xenofòbia. L’any 1989 un grup de persones va decidir constituir aquesta associació de defensa dels drets humans, especialitzada en vulneracions per motivació racista i xenòfoba. Com que en aquell moment SOS Racisme a França gaudia d’un bon prestigi, els vam demanar permís per utilitzar tant el nom com la mà que ens identifica, però no hi tenim cap vincle orgànic ni cap relació: amb els anys vam veure que els nostres plantejaments polítics i la manera de treballar eren molt diferents. La lluita antiracista en aquell moment era pràcticament inexistent, però l’any 1992 es va produir l’assassinat de Lucrecia Pérez -una dona negra d’origen dominicà- a Madrid i el país va reaccionar:

…a Catalunya va tenir lloc una manifestació de rebuig, convocada per SOS Racisme el dia 30 de novembre, amb el lema “feixisme, mai més” que va aplegar al voltant de 100.000 persones. A la resta de l’Estat també van tenir lloc manifestacions importants de rebuig al racisme i a la xenofòbia. Aquesta reacció de la ciutadania va representar un punt d’inflexió per a l’associació, que començà a ser considerada com a un referent en la lluita antiracista.

Per aquelles dates, una de les principals inquietuds era fer palesa la diversitat d’orígens de les persones que vivien a Catalunya, moltes de les quals havien fet un procés migratori recent i trobaven greus dificultats per poder desenvolupar una vida plena en el seu nou destí. La falta de recursos i, sobretot, la por “al diferent” d’una bona part de la societat mal anomenada d’acollida, va fer encendre moltes alarmes: calia treballar de valent per conjurar el perill de fractura de la societat en dos blocs irreconciliables, els catalans “de tota la vida” i els “nouvinguts”.
Una de les primeres prioritats que es va plantejar SOS Racisme, en aquells moments que l’arribada de persones d’altres continents encara es veia com una novetat, va ser mostrar la diversitat de la societat catalana, insistint en el fet que, vinguin d’on vinguin, totes les persones que convivim en aquest país hem de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i més igualitària, i per això és imprescindible erradicar-ne el racisme. Amb aquesta premissa, l’any 1993 va tenir lloc la primera Festa de la Diversitat, un espai ludicocultural on s’organitzaven debats antiracistes, on es podia escoltar música d’orígens diversos i tastar especialitats culinàries d’arreu del món.
Però després d’onze anys, la situació politicosocial al nostre país havia canviat molt i, per tant, les nostres prioritats havien de canviar: ara ja no es tractava de fer visible la diversitat, sinó de treballar contra la discriminació i l’exclusió d’una part de la població percebuda com a estrangera, encara que portés molts anys aquí o, fins i tot, encara que hi hagués nascut. Ara, la prioritat era visibilitzar les vulneracions de drets per causa de racisme i xenofòbia, denunciar-les i restituir aquests drets, en la mesura dels possibles, a aquelles persones que els havien vist vulnerats. Una eina imprescindible per tirar endavant aquesta tasca ha estat l’OID, l’Oficina d’Informació i Denúncia, que va ser creada l’any 1992. Aquest servei ha anat evolucionant, a mesura que ho feia l’associació i s’ha convertit en el SAID (Servei d’Atenció i Denúncia), que intenta donar un suport integral a les persones que han vist vulnerats els seus drets (informació, assessorament, acompanyament, suport psicològic, representació legal) i que ja ha atès més de 10000 persones des del seu inici; es tracta d’un servei completament gratuït que, a més d’atendre persones individualment, també serveix a l’associació per estudiar el racisme a partir dels testimonis, per saber com evoluciona i com es manifesta en cada moment.

Les dades que va recollint el SAID al llarg de l’any són la base de la nostra publicació anual, InVisibles, l’estat del racisme a Catalunya, que editem des de l’any 2009, en col·laboració amb Pol·len Edicions. Aquestes mateixes dades també es reprodueixen a l’informe anual estatal de la Federació d’Entitats de SOS Racisme que es publica des del 1995. A més, algunes de les experiències viscudes per les persones que s’acosten al SAID són narrades als Relats reals, que publiquem gràcies a la col·laboració amb la Directa cada mes.

Al llarg de tots aquests anys hem tirat endavant moltes campanyes, algunes en col·laboració amb altres entitats: la campanya pel dret a vot vinculat a la residència i no pas a la nacionalitat, que vam iniciar l’any 2007; la campanya contra els CIE i pel tancament del de la Zona Franca de Barcelona, sota el paraigua de la Plataforma Tancarem el CIE; la denúncia de propostes racistes i xenòfobes en programes electorals (No votis racisme); la denúncia constant de les identificacions per perfil ètnic (L’aparença no és motiu)… Prioritzem el treball en xarxa i per això, a més de col·laborar amb diferents entitats per tirar endavant els nostres objectius i d’apropar-nos als col·lectius més afectats pel racisme, com ara el Sindicat de Manters, també formem part de la Federació d’Organitzacions per a la Justícia Global (La Fede), de la Federació d’Asociacions de SOS Racisme de l’Estat espanyol i d’altres organismes internacionals, com ara Migreurop.

El nostre compromís amb l’antiracisme ens ha portat a voler aprendre constantment, a no tenir por d’assenyalar els nostres propis errors i a fer l’esforç constant de revisar-nos, tant des de l’equip humà que conforma l’entitat com en les línies de treball i lluita que hem dut a terme tots aquests anys. Aquest inconformisme, l’objectiu de poder ser una eina útil en l’antiracisme i l’autorevisió constant han comportat canvis profunds, tant en l’àmbit intern de l’entitat, amb la incorporació de persones racialitzades, com en l’articulació del nostre discurs.

Especialment els últims anys, hem apostat per fer realment efectiu un model organitzatiu que, de fet, ja estàvem treballant des de fa temps. Un model més horitzontal, on la figura de la direcció desapareix i es crea un grup de coordinació de quatre persones, responsables de les diferents àrees de l’entitat. Aquest esforç de coherència interna no és fàcil, ens haurem d’anar ajustant als canvis, però a la llarga és l’únic camí que per a nosaltres té sentit.
Per altra banda, creiem important l’enfortiment d’un Consell, format per persones especialitzades en diverses temàtiques, activistes, amb majoria de membres racialitzats i persones compromeses amb la defensa dels drets i la lluita antiracista. Aquest consell, amb la seva diversitat de sabers, no només enforteix i pluralitza els nostres coneixements, sinó que ens permet debatre, aprendre i créixer com a entitat i també com a persones.
Tot i la situació d’alarma sanitària actual i sobretot perquè en èpoques de crisi no podem oblidar que són els col·lectius més vulnerabilitzats qui en pateixen les pitjors conseqüències, recordem que el confinament, la seguretat i la salut afecten de manera desigual a les persones, ja que els privilegis no han desaparegut. Els episodis de violència i marginació viscuts arran del COVID-19, en forma de sinofòbia i antigitanisme, no són més que mostres del racisme estructural i profund existent molt abans de la pandèmia. És per això que no volem deixar escapar cap oportunitat per reivindicar la nostra lluita i per seguir denunciant que si encara estem aquí és perquè queda massa feina a fer, que encara existeixen massa vulneracions de drets, que el racisme encara no forma part de les prioritats de les agendes polítiques, que encara segueix sense ser visible per a la societat majoritària, i encara menys en aquest panorama de confusió, desinformació i paranoia generalitzades.
 

La entrada Trenta-un anys de lluita per la igualtat de drets se publicó primero en SOS Racisme.

Susan Kalunge, jurista, afrofeminista, activista i membre del Consell de SOS Racisme, reflexiona sobre el privilegi occidental de viatjar i les seves conseqüències en la divisió global entre Nord i Sud. L’article va ser publicat al diari Ara el 20 de desembre de 2019.

Fa uns dies coneixíem la notícia que Gorgui Lamine Sow, un home (migrant), va salvar la vida d’un altre home (no migrant). La xarxa anava plena d’elogis a l’acte heroic, com no podia ser d’una altra manera. Moltes veus també demanaven que se li concedís la nacionalitat i aquesta petició va ser avalada i replicada fins i tot per l’Ajuntament de Dénia. No és un cas aïllat. A França es va produir una situació similar fa un parell d’anys i les reaccions van ser les mateixes. El govern francès, finalment, va concedir la nacionalitat a Mamadou Gassama, que va ser batejat com l’ Spiderman de Mali per haver salvat la vida d’un nen a París.

En aquestes circumstàncies, la petició de concessió de papers té un rerefons molt pervers, ja que s’assumeix que les vides de les persones migrants són valuoses només quan s’acredita la seva heroïcitat, i no pas per la seva condició d’éssers humans, que hauria de ser un motiu suficient. Demanem a les persones migrants que siguin herois, que salvin vides alienes, posant en perill fins i tot la seva pròpia existència, si volen ser acceptades a l’anomenada Europa fortalesa i obtenir el passi per viure una vida amb totes les garanties i lluny de les violències que els assetjaran si no accepten el preu a pagar, en forma de persecució, criminalització, denegació de drets, reclusió, deportacions, esclavitud laboral o fins i tot la mort. Així, s’estableix que quan convingui a l’Estat, la persona migrant serà acceptada, però si no li convé, tota la maquinària racista caurà sobre ell.

Quan convingui a l’Estat, la persona migrant serà acceptada, però si no li convé, la maquinària racista caurà sobre ell

Hem de tenir en compte que regularitzar la situació administrativa a Espanya és sinònim de travessar un periple de burocràcia infinitament llarg que aboca les persones a una situació d’indefensió total. L’aplicació de la llei d’estrangeria, que és una eina del racisme institucional, impregna tot el procés, i el fet d’assimilar un acte heroic i altruista amb la possibilitat d’aconseguir la nacionalitat o la regularització estableix la creença i la percepció a nivell social que només “els bons migrants” són les persones mereixedores d’aquest estatus . Seguint aquesta lògica, la regularització esdevé un privilegi. Per contra, per a la gran majoria, la realitat és demolidora.

Malauradament seguim tenint a casa nostra CIEs on es vulneren sistemàticament els drets humans i les llibertats fonamentals de les persones migrants. També es criminalitza la protesta quan s’activa el protocol repressiu més devastador privant de llibertat i deportant persones migrants que han fet ús del seu dret de manifestació.

La violència policial, institucional i migratòria és estructural. Per la lògica abans exposada, només s’escapolirà de les polítiques migratòries que Espanya aplica cada dia la persona migrant que acrediti que és un “heroi”. Aquesta lògica, racista i deshumanitzant, és inadmissible. Les persones migrants tenen dret a no ser herois i a ser respectades com a éssers humans d’igual manera.

La entrada Papers a canvi d’heroïsme se publicó primero en SOS Racisme.

La premissa bàsica per deixar de reproduir el racisme és saber identificar-lo. Per tant, cal que parlem de racisme i hem d’estar disposades a acceptar la nostra part de responsabilitat en la seva reproducció. Sovint es fa necessari recordar que el racisme no és una qüestió moral. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat.

El periodisme que es vol ètic ha de prendre consciència de com participa en el manteniment i la reproducció del racisme. El seu paper en la construcció racial de la societat passa per l’activació de prejudicis latents i alimenta un imaginari que ja existeix. Per exemple, la vinculació de certs orígens nacionals o ètnics a qüestions de seguretat no és casual. Respon a interessos de l’Estat que exerceix un control racista. El tractament mediàtic de les notícies sobre delictes comesos per persones europees blanques no és el mateix que el de les notícies de delictes comesos, o suposadament comesos, per persones racialitzades no blanques. Les primeres no activen els prejudicis que sí activen les segones i que generen emocions concretes com la por. En els darrers temps n’hem vist casos a Barcelona i el seu entorn.

El periodisme esdevé una eina de l’Estat que exerceix el control racista quan es limita a consultar fonts “oficials”, policials i polítiques, que serveixen per mantenir les estructures de poder del racisme.

A més, l’obsessió per la “immediatesa” i l’espectacularització del mercat de la notícia, feta a cop de titular i de like, no ajuda a fer un periodisme rigorós.

Cal que institucions com la Fundació Consell de la Informació de Catalunya o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que, suposadament, han de garantir un periodisme ètic, funcionin adequadament i sancionin les publicacions que vulneren drets o alimenten un imaginari col·lectiu que consolida el racisme i la discriminació. La voluntat i la priorització política d’aquesta qüestió és fonamental.

Demanem valentia a les periodistes que volen informar respectant els drets humans i la dignitat de les persones i que es desvinculin de les grans corporacions periodístiques per crear noves plataformes periodístiques ètiques i responsables. I per això calen aliances amb la societat civil antiracista.

 Seleccioneu fitxers

La entrada Quin paper juga el periodisme ètic? se publicó primero en SOS Racisme.

Amb l’estiu, que ja és a les acaballes, han arribat les esperades vacances per a moltes persones. Poder viatjar durant aquest temps de descans (tot i que malauradament de vacances no en pot tenir tothom, i qui en té potser no pot agafar-les quan vol) ja creiem que és inherent a la nostra rutina, està socialment acceptat i fins i tot, per què no dir-ho, incentivat.

Viatjar és una experiència molt gratificant. Però també és un luxe que una gran part de la població mundial no es pot permetre. A Occident, molts privilegiats poden viatjar per plaer i tenen un passaport que els permet moure’s amb considerable tranquil·litat pel món (deixant una petjada de contaminació que no podem obviar).

Precisament per l’impacte que té el fet de viatjar, és imprescindible reflexionar sobre les accions que duem a terme mentre viatgem per no contribuir de manera negativa en la vida de la gent del país. Intentar que l’estada no contribueixi a fomentar la degradació de zones turístiques, consumir de la manera més respectuosa possible amb l’entorn, etc.

Mentre reflexionava sobre l’impacte del turisme a escala internacional i local vaig topar amb un fenomen que desconeixia: els anomenats ‘begpackers’ (el nom és una combinació de la paraula ‘backpackers’, que en anglès significa ‘motxillers’, i el verb ‘to beg’, que significa ‘demanar caritat’).

Els ‘begpackers’ són ja un fenomen molt present en països del Sud-est Asiàtic com ara Tailàndia, Malàsia, les Filipines o Indonèsia, i ara la nova tendència s’està estenent amb rapidesa també a altres continents com Sud-amèrica. En són practicants joves occidentals (la majoria blancs) que durant el seu viatge es dediquen a demanar diners (recullen donatius voluntaris, es dediquen a la venda de fotografies i altres objectes o toquen música al carrer) per seguir viatjant pel món.

El fenomen ja ha portat controvèrsia i països com Tailàndia estant fent modificacions en la seva legislació per intentar prohibir aquesta pràctica.

Em pregunto què porta una persona (amb capacitat econòmica suficient per viatjar a altres continents, amb mòbils d’última generació, càmeres, ‘tablets’ i altres dispositius electrònics) a demanar caritat a altres persones, que saps que tenen unes condicions sociolaborals menys favorables que les teves, amb l’objectiu de seguir viatjant i complir amb el “somni de veure món”. I arribo a la mateixa conclusió: la divisió global entre Nord i Sud també incideix en aquest àmbit.

Aquest tipus d’aproximació a altres cultures és el reflex d’una posició vertical de poder (recordem altres accions malauradament molt presents en el món del turisme, com és la “síndrome del salvador blanc” que passa en el sector del voluntariat internacional).

Per ajudar els ‘begpackers’ fins i tot existeixen plataformes digitals com Fund My Travel, que permeten que els usuaris creïn un ‘crowdfunding’ (una recaptació de diners online) per poder pagar-se el viatge.

Un cop més el privilegi occidental i les seves conseqüències es fan presents. En aquest cas, en relació al fet de viatjar.

Rics demanant ajuda a pobres per pagar-se un viatge que la gran majoria de persones locals no es podrien permetre. És francament insultant.

La entrada Siusplau, ajuda’m a viatjar se publicó primero en SOS Racisme.

Cal un canvi de legislació que garanteixi el sufragi actiu i passiu de totes les persones

Sembla increïble que en ple segle XXI i en una suposada “democràcia” encara estiguem així. Som enmig d’un cicle de campanyes i jornades electorals però no tothom ha pogut ni podrà participar-hi.

Si tens el ‘privilegi’ de poder votar, imagina per un moment que ets una persona que porta aquí molts anys, que paga els seus impostos, que conviu, participa i contribueix a la societat, però que quan s’ha de decidir quins representats ens governaran no pot dir-hi la seva: la seva opinió no val. No té veu i no té dret a decidir com vol que sigui la seva societat –perquè no té nacionalitat espanyola tot i que forma part del teixit social.

És un exemple més de com els tentacles racistes d’aquesta societat perversa es belluguen i condemnen una part de la població. Vivim en un país on no tothom pot votar ni ser escollit (és a dir, n’hi ha que no poden exercir el sufragi ni actiu ni passiu) i on, per tant, tenim ciutadans de primera i de segona.

Vivim en un país on no tothom pot votar ni ser escollit i on, per tant, tenim ciutadans de primera i de segona

Les dades són esfereïdores: SOS Racisme calcula que a Catalunya hi ha entre un 13% i un 15% de persones que no podran votar a les eleccions municipals pel seu origen (com a conseqüència de la llei d’estrangeria). Per això fa uns dies es va llançar el ‘hashtag’ #FrauDemocràtic per donar suport a la campanya ‘VotxTothom‘ i per denunciar novament aquesta situació injusta i exigir que el vot es vinculi a la residència i no pas a la nacionalitat.

En aquest mateix sentit també s’ha mobilitzat part de la població afectada, amb iniciatives pròpies. La campanya anomenada ‘Votaresunderecho’, liderada per l’activista Safia Elaaddam ( @hijadeinmigrantes), es va fer viral i va permetre denunciar l’exclusió que pateixen aquestes persones i visibilitzar, una vegada més, com es materialitza el racisme institucional, que és encara ben present a la nostra societat. La iniciativa consistia en posar en contacte persones que podien votar amb d’altres que no podien fer-ho, i les primeres cedien el vot a les segones.

I encara un cas més, ben recent: la CUP ha denunciat que la seva candidata Shazra Javed no podrà formar part de les llistes municipals perquè no té la nacionalitat espanyola.

Així doncs, la realitat és que vivim en una societat que està formada per gent d’aquí i d’allà però que aquesta gent, a l’hora d’escollir o de poder ser escollida, no compta per igual. I no podem resignar-nos: en una democràcia que ho és al cent per cent, o que vol ser-ho, això no pot passar. La fita és revertir-ho i per fer-ho cal que les nostres administracions s’impliquin en l’eradicació d’aquesta pràctica racista i que promoguin accions que impliquin el canvi de legislació i que garanteixin el sufragi actiu i passiu de totes les persones. No podem permetre que la nostra societat separi les persones pel seu origen, les instrumentalitzi i denegui drets fonamentals.

Les persones que tenim el ‘privilegi’ de poder votar hem de donar suport a aquesta lluita per fer que la nostra societat esdevingui més justa i igualitària per a tothom. Cap persona hauria de ser exclosa pel seu origen a l’hora de prendre decisions col·lectives que l’afecten.

La entrada No és país perquè voti tothom se publicó primero en SOS Racisme.

Després de l’atac terrorista a la mesquita de Nova Zelanda, l’atac al centre de menors de Castelldefels i a Canet queda clar que el racisme existeix i guanya terreny. Els partits polítics i grups d’extrema dreta estan guanyant representació parlamentària i mediàtica a tot Europa. És evident, doncs, que el racisme avança si no se’l combat. I a l’hora d’implementar mesures valentes, les administracions tenen un paper fonamental.

Sabem que vivim en un sistema racista i que les discriminacions són conseqüència d’una realitat estructural. Per això el racisme no és només un comportament individual que pugui dur a terme una persona, sinó que és conseqüència de tota una estructura que s’estableix sobre una concepció racista i colonial. El racisme perviu a tots els nivells: a les escoles, als llocs de treball, a la nostra vida personal i familiar, a les institucions, als mitjans de comunicació, etcètera. I, com passa sempre, el primer pas ha de ser reconèixer el problema i assenyalar responsabilitats. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala, però moltes vegades les administracions minimitzen el problema, i això, sens dubte, no afavoreix la resolució del problema sinó que el perpetua.

Confesso que des de fa un temps la normalització del racisme social és un fenomen que em preocupa i em genera malestar. A les xarxes socials hi veiem agressions racistes al tren, al metro, a botigues de roba, i sembla que són episodis normals, però no ho haurien de ser. I em pregunto què fan les administracions per evitar-los.

Hem de continuar exigint la fi del racisme institucional

El 21 de març va ser el Dia per l’Eliminació de la Discriminació Racial i, en el marc d’aquesta celebració, el dissabte 23 es va fer una manifestació a Barcelona. Va ser el moment d’assenyalar les administracions que no estan assumint la seva responsabilitat.

Les administracions són responsables de desenvolupar els mecanismes necessaris per poder denunciar i erradicar el racisme. Mai poden convertir-se en les perpetuadores d’episodis d’odi (recordem que els cossos de policia i seguretat practiquen aturades per perfil ètnic, en el que és una pràctica racista i contrària als drets humans), ni els haurien de permetre a causa d’una falta de vigilància, ni haurien de revictimitzar les persones afectades (com passa en el sistema judicial, que reprodueix el racisme i no el condemna). El mateix passa amb els mitjans de comunicació, que es converteixen moltes vegades en altaveus de missatges d’odi (recordeu els missatges racistes de Vox emesos per televisió sense cap mena de pudor).

No podem permetre que les institucions defugin la seva responsabilitat. Hem de continuar exigint la fi del racisme institucional. Per això no s’hi val a dir que el racisme institucional no existeix, o a deixar de fer crítica interna, molt necessària per entendre que per culpa d’una falta de compromís polític no s’estan fent bé les coses.

No ens hem d’acostumar al racisme institucional. No podem acceptar que el sistema és així. Només espero que passada la temporada electoral totes les promeses antiracistes que de ben segur es faran per guanyar vots es materialitzin i no quedin en paper mullat.

La entrada Normalitzant el racisme se publicó primero en SOS Racisme.

Presentem 10 exemples de música/ball, estètica i hàbits, etc. i els/les participants han d’identificar en el mural (amb post-its de 4 colors) en cada cas si creuen que es tracta de:

Intercanvi cultural – color verd

Apropiació cultural – color groc

Assimilació – color blau

NS/NC – color rosa

Els resultats de la dinàmica inicial són força unànimes: generalment estem d’acord que: l’operació d’ulls i el blanqueig de pell són casos d’assimilació; el grup de música 3Ma és un cas d’intercanvi cultural; i Rosalía, trenes/rastes, Waïsso, llavors, I.Marat poden considerar-se casos d’apropiació cultural. Els exemples que generen menys consens són el del twerk i el porteig, en què les percepcions són diverses (és un debat obert).

 
II. Vídeo Desirée Bela sobre Apropiació Cultural
 

 

>Al vídeo es defineix l’assimilació com l’adopció d’elements de la cultura majoritària per part d’una minoria oprimida en les relacions socials de poder. En quant a l’apropiació cultural, buida quelcom de significat, ho descontextualitza, i (generalment) té una finalitat lucrativa, caient doncs en la banalització.

III. Presentació de Veronica Bosio Baita i Waïsso clothing

>Veronica Bosio parla d’ exemples d’apropiació, parla d’experiències personals i particularment exposa el cas de Nike, el qual li sembla positiu: Black History Month, una iniciativa regular que tracta de posar en valor o involucrar persones afrodescendents als EUA. Veronica explica que és molt complicat que això sigui reconegut legalment com un plagi.

IV. Debat

>Ens qüestionem el concepte d’«apropiació» i també apropiació «cultural», i com es relacionen i inter-connecten aspectes de poder, cultura, identitat, creences i significats, representació…

>Es critica la perspectiva etnocèntrica i eurocèntrica des de la qual tendim a abordar el debat de l’apropiació cultural; així com la superficialitat, la banalització. Es posa sobre la taula que sovint no coneixem la nostra pròpia història, cultura, orígens, arrels.

S’explica que, ja des de l’antiga Grècia, els filòsofs grecs (molts formats a Egipte) s’apropiaven d’idees i teories alienes (com en l’anomenat teorema «de Pitàgores»). Des dels orígens, Occident ha negat o ignorat o deixat de reconèixer «l’altre», tot allò que és diferent o no encaixa en certa mentalitat occidental.

Davant la pràctica (sovint colonialista) de l’apropiació, hi ha múltiples exemples al territori i la història africana de mestissatge, interculturalitat, cosmopolitanisme, intercanvi.

>En aquest debat és important reconèixer les relacions colonials i de poder amb allò que és apropiat culturalment, i com s’ha estigmatitzat (una pràctica o objecte) com a exòtic o inferior, per posteriorment apropiar-se’n (per exemple, el porteig de nadons que dècades enrere feien les dones africanes aquí; o també l’ús de la bandana, que per un negre s’havia associat a la delinqüència, i posteriorment es considera ‘trendy’ i se’n generalitza l’ús entre blancs/es). Un atre exemple il·lustratiu és la pràctica del nudisme, que retorna als orígens, a allò que s’ha estigmatitzat com a «primitiu», i a la qual a Occident posteriorment hi té cabuda (creant, per exemple, platges nudistes).

>També és fonamental posar de relleu que sovint allò apropiat és comercialitzat amb fins lucratius: que, per tant, en primer lloc, l’apropiació que es produeix és capitalista! Amb la finalitat última del màxim benefici (a canvi del menor cost possible), el sistema capitalista s’apropia d’objectes i pràctiques de tots tipus. No podem obviar les dinàmiques capitalistes que converteixen la cultura en un producte comercial (l’art, la moda, el cinema, etc): la cultura no com a valor, sinó com a producte !

També es posen sobre la taula les connexions entre capitalisme i individualisme (apropiació individual, drets vinculats, guanys…).

>Ens qüestionem si, malgrat caure inevitablement en l’apropiació cultural, és possible o acceptable fer-ho des de la responsabilitat, el coneixement i el reconeixement…?

>També ens revisem les nostres pròpies reaccions en el debat: ens passa que, des d’una posició de privilegi, quan ens sentim atacats/des o interpel·lats/des per algú, podem caure en «atacar» aquell algú de tornada. Per no caure en apropiació cultural, potser hem de renunciar a quelcom (admetre que no tot és per a nosaltres), o que tenim certa responsabilitat a l’hora de realitzar alguna pràctica.

Durant tota la Polifacètica, tractem múltiples exemples diferents. Recollim aquí la majoria, en ordre d’intervenció:

>Un dels exemples reiterats és el del Carnaval: desconeixem el seu origen i significats i la influència colonial d’aquesta celebració.

 >Si bé no es tracta d’Apropiació material, es posa sobre la taula el cas d’ocupar un espai en el rol de formador/a en matèria anti-racista, és a dir ser formadora des del privilegi (blanc). Una manera de trencar amb aquesta dinàmica és fer formacions en tàndem (persones blanques/racialitzades) quan hi ha recursos suficients.

En quant a consum responsable i conscient, es parla de la campanya de boicot ‘prou complicitats amb Israel’.

>Parlem de representació: és un problema el fet d’homogeneïtzar o representar de manera uniforme tot un col·lectiu –com per exemple passa als museus, on una pintura o il·lustració d’un membre d’un grup ètnic genera una representació col·lectiva d’aquell grup, com si tots/es seguissin aquell model.

>I si parlem de la cultura «charnega», que està a l’origen de la «feria de abril»?

>En quant a música i danses, hem vist l’exemple del twerk però podríem incloure el dancehall, el hip hop, el rap, el breakdance, la salsa… En matèria de música no podem ser «puristes» o essencialistes, donat que les influències són múltiples.

Altres aspectes

La Polifacètica es queda curta per abordar un tema tan ampli, fascinant i pertinent com el de l’Apropiació cultural. No arribem a abordar propostes concretes d’acció individual o col·lectiva, però almenys hem sortit de la Polifa amb més dubtes als quals seguir donant voltes

V. Alguns exemples i recursos

Vídeos

https://www.youtube.com/watch?v=kC-qXKeI_Ec&t=26s

https://www.youtube.com/watch?v=80swiOnR_oM

https://www.youtube.com/watch?v=pnamovzq1UE

https://www.youtube.com/watch?v=oV417SIVlzY

Articles

Origen rastes: https://pulchritudosite.wordpress.com/2016/06/13/rastas-un-peinado-con-mucho-significado/

Origen trenes: http://www.amarillavida.com/las-trenzas-simbologia-identidad-moda/

Origen porteo: https://www.miscanguritos.com/blog/2014/08/15/el-porteo-a-lo-largo-de-la-historia/

Documentals

Blanqueig pell:

https://www.youtube.com/watch?v=-rBfzd5MuRQ

https://www.youtube.com/watch?v=neqOE-RVE4A

Explotació xocolata – https://www.youtube.com/watch?v=XFc476FnUl0

Apropiació turbants – https://www.youtube.com/watch?v=z-kHiYs9H6o

La entrada Apropiació o intercanvi? Cultura i poder – Acta 10a Polifacètica antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

Si pensem en racisme potser el primer que ens ve al cap són els excessos policials als Estats Units contra la població afroamericana, el discurs xenòfob de Trump o l’augment de l’extrema dreta a Europa, per exemple. Però som conscients del que passa a casa nostra? Es coneixen els racismes quotidians que patim les persones racialitzades que vivim a Catalunya?

La resposta malauradament és negativa. No se sap o no interessa. Si el problema és el desconeixement, hem de visibilitzar-lo; si el que passa és que no interessa, hem d’aconseguir que entri a l’agenda pública a través de la incidència política.

Són situacions quotidianes que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixes les identifiquem com a tal. Les hem naturalitzat, ens hem resignat a suportar-les des de ben petites.

Els racismes que patim són molts i molt variats. Són situacions quotidianes que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixes les identifiquem com a tal. Les hem naturalitzat, ens hem resignat a suportar-les des de ben petites.

La naturalització del racisme és quasi bé un mecanisme de defensa. Tenim la percepció que tot i que alcem la veu no serem escoltades i, alhora, desconfiem de les administracions públiques. Dia rere dia veiem com la inacció política davant el racisme fa que les discriminacions quedin en la impunitat més absoluta.

I seguim callant. Seguim sortejant els racismes, els hi traiem importància, pensem que “no ens tornarà a passar”. Però la meva experiència de trenta anys com a dona racialitzada a Catalunya em diu que sí, que sempre torna a passar. Tornarem a sentir comentaris racistes amb tota la bona entonació del món i sovint provinents de persones que s’autodenominen com a no-racistes. I, a sobre, esperaran de nosaltres que els aguantem estoicament perquè si ens rebel·lem i contestem serem titllades d’exagerades que ho mal interpretem tot.

Potser haurem d’escoltar novament la famosa frase de “jo no sóc racista, però…”, potser notarem mirades de desconfiança en l’espai públic, potser en una entrevista de feina no passarem el filtre per què el nostre nom no és Anna o Marc i la nostra foto està ennegrida i, per això, “no donem amb el perfil”. Potser haurem de dir a una amiga que truqui per nosaltres per llogar un pis, perquè així la immobiliària no detectarà el nostre accent “raro”. Potser serem la única persona del nostre grup d’amics que no entri a la discoteca, potser ens pararan al metro i ens demanaran la documentació pel nostre color de pell. Potser haurem d’explicar tot el nostre arbre genealògic i justificar el nostre origen fins i tot a persones que acabem de conèixer.

Quan em fan la pregunta sempre penso el mateix: “Fins quan insistiran aquesta vegada? N’hi haurà prou amb la primera resposta?

En el meu cas, crec que és la pregunta que més cops m’han fet a la vida. No em molesta la pregunta en sí mateixa, sinó que quan no respons el que se suposa que hauries de respondre s’entra en un espiral de preguntes que s’allarga fins l’infinit. Quan em fan la pregunta sempre penso el mateix: “Fins quan insistiran aquesta vegada? N’hi haurà prou amb la primera resposta? O seguiran insistint?”

Si algú em pregunta d’on sóc, la meva resposta és “d’aquí”, ja que vaig néixer a Barcelona. Però molts cops la persona em repregunta: “Sí, sí, però d’on ets realment?”. I jo, insisteixo: “Sóc de Barcelona”. “Però… I els teus pares?”. I finalment, responc: “El meu pare és de Kènia i la meva mare és catalana”. I la cara de la persona canvia com alleujada per haver descobert què fallava en les meves respostes inicials.

M’encanta haver nascut en una família formada per una parella mixta i no tinc cap problema en explicar-ho. Però penso que respondre “sóc d’aquí”, d’entrada, hauria de ser suficient. No ens feu sentir obligades a justificar-nos per verbalitzar que som persones catalanes no blanques.

Si ets persona racialitzada, saps de què parlo; si ets persona blanca, potser penses que exagero. Però et diré que no conec cap persona racialitzada que no hagi patit almenys un episodi de racisme a la seva vida.

La nostra societat és racista i una part de les persones que vivim en ella en patim les conseqüències. El problema és que no ho volem reconèixer. Ens fa mal com a societat. És més fàcil mirar cap a una altra banda. Però així no avançarem i el racisme no desapareixerà. El primer pas per combatre’l i eradicar-lo és admetre que existeix.

El problema és que no ho volem reconèixer. Ens fa mal com a societat. És més fàcil mirar cap a una altra banda. Però així no avançarem i el racisme no desapareixerà

Cal que cadascú faci un treball de revisió per detectar els racismes que reprodueix a la seva vida quotidiana. Aquesta revisió també passa per reconèixer el racisme institucional i exigir a les nostres institucions que treballin més decididament per combatre’l. Al mateix temps, necessitem més persones blanques aliades que s’impliquin en la nostra lluita, que es posin les ulleres antiracistes i revisin el seu privilegi blanc per ser-ne conscients i utilitzar-lo per ajudar les persones que no el tenim. Si no aconseguim acabar amb aquesta xacra, no tindrem mai una societat igualitària.

La entrada “Racismes invisibilitzats a casa nostra: parlem-ne” se publicó primero en SOS Racisme.