En Tinashe porta ja vivint aquí divuit anys, la meitat de la seva vida. Actualment viu a Sabadell i feia tres mesos que va començar a treballar com a captador de fons per a Acnur. A causa de la seva feina sempre va canviant de zona, i aquesta vegada anava per tercer cop a treballar a la Garriga amb el seu company de feina Carles. Aquell dia de Juliol va començar el seu torn, com sempre, a les nou del matí. Aquesta vegada, just davant la comissaria de la Policia Local, lloc on prèviament van demanar permís per a ser-hi. Mentre feia la seva jornada de manera rutinària, se li va apropar una dona, veïna de la Garriga, i li va dir:
–A pedir esta mierda de firmas, ¡fuera de aquí!
En Tinashe, sorprès per aquella reacció, només li va contestar:
–No hace falta que faltes al respeto.
Per evitar-se problemes amb aquella veïna, va decidir canviar de cantonada i seguir treballant amb normalitat. Al cap de vint minuts un policia se li va apropar i li va preguntar que què feia allà, tot i ser obvi pel seu uniforme. Seguidament, va començar a interrogar-lo i a fer-li preguntes com des de quina hora portava allà. En Tinashe va respondre tranquil·lament que des de les nou del matí. Però el policia va continuar increpant-lo:
-¿Qué llevas en los bolsillos? Tenemos una denuncia de que estás aquí vendiendo unos productos.

Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur.

En Tinashe no podia creure el que li estava passant, ell només estava allà fent la seva feina, i el policia sense esperar resposta va començar a escorcollar-lo, mentre ell li explicava que era una equivocació. L’agent, com que no trobava res, es va justificar mentre es burlava dient, “como todos los negros son iguales…”. En Tinashe va respondre a l’agent dient que no tenia clar que aquella actuació fos legal, i menys el comentari sobre els negres, i que volia parlar primer amb el coordinador de la seva empresa. El policia en sentir això, el va amenaçar de fitxar-lo i demanar-li el document d’identitat. En Tinashe va manifestar-li que volia posar una queixa pel tracte rebut. Seguidament, el policia el va portar de manera violenta cap a comissaria, junt amb el seu company de feina, amb l’excusa que el portaven només a efectes d’identificar-lo, tot i que ja estava identificat.
Un cop a comissaria, va intervenir un caporal, tot insistint en el fet que no calia que posés cap reclamació. En Tinashe va decidir llavors trucar al seu advocat, i aquest li va recomanar que reclamés l’Acta de Diligències on constés per què l’havien detingut, evidenciant que era un abús de poder i una detenció il·legal per evitar que ell interposés una queixa pels comentaris racistes.
Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur. No li van permetre parlar amb els seus companys, ni tan sols amb en Carles qui, indignat pels fets, va tornar a la comissaria per posar una queixa, que tampoc li van acceptar.

Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.

L’endemà en Tinashe va rebre la comunicació oficial del seu acomiadament, on s’argumentava que havia estat “pillat in fraganti” pels Mossos d’Esquadra venent drogues mentre treballava a la Garriga, i que a més tenia antecedents per vendre drogues davant les escoles. Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.
Un cop recuperada la seva feina, el següent pas d’en Tinashe va ser apropar-se a SOS Racisme per iniciar una denúncia contra l’agent que el va detenir i abusar d’ell il·legalment. El perfil racial és un criteri normalitzat en moltes identificacions o controls, en ls quals es demana la documentació a persones seleccionant-les pel seu aspecte físic; pel que semblen, i no pel que han fet. Aquests controls es donen de forma generalitzada i amb total impunitat, tant en espais públics com privats freqüentats per persones amb trets físics identificats com a diversos per la població majoritària.
Aquesta mena de fets mostren a la societat que les persones de fenotip no dominant –tant estrangera com local– són sospitoses a ulls de l’Estat. Vinculen l’aparença física amb l’incompliment de la norma i reforcen l’estigmatització i la criminalització de les persones racialitzades, fet que dificulta la convivència democràtica i normalitza el control social per part de la policia.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: La criminalització sistemàtica de les persones racialitzades se publicó primero en SOS Racisme.

Naima va néixer al Marroc, i viu a Terrassa des dels sis anys. Coneix perfectament la realitat que es dóna en el seu entorn i participa del panorama polític a Catalunya. Naima i una amiga seva, totes dues musulmanes, es trobaven el 18 d’octubre en una de les marxes per la llibertat que es van organitzar a diferents punts de Catalunya. En el transcurs de la manifestació van ser fotografiades, i en aquell moment per elles aquest fet no va tenir més transcendència.
Però, aquesta fotografia es va difondre a les xarxes socials i va tenir diferents repercussions, encara que va ser sobretot en una pàgina de Facebook on es va penjar la fotografia d’aquestes dues noies amb el mocador al cap, quan es va desencadenar un fil llarg de comentaris racistes respecte al col·lectiu marroquí i musulmà. Al peu de la foto havien posat: “Nous catalans de Raça Superior”. Aquesta fotografia va tenir 2100 comentaris i 2600 m’agrada, i el dia 5 de novembre encara es feien comentaris racistes al respecte.
Aquella mateixa tarda Naima i la seva amiga es van assabentar de la publicació de la foto a aquesta pàgina de Facebook, “quan hi hem entrat i hem llegit els comentaris, la meva amiga es va sentir atacada i humiliada, es va frustrar, doncs no s’esperava aquestes reaccions racistes i xenòfobes”.
Els insults rebuts, no només pels comentaris de la pàgina de Facebook que va publicar la imatge incitant a l’odi, sinó per a la gent que havia localitzat el seu Facebook personal a partir d’aquesta pàgina, les va fer sentir-se atacades, humiliades, indefenses, i estrangeritzades. La seva amiga, molt afectada, va tancar el seu perfil de Facebook i ella durant uns dies també va deixar de banda les xarxes socials. La ràbia, la tristesa i la impotència creixia. No pensaven que això els hi pogués afectar tant, emocionalment i en la seva vida personal. La impunitat de tots aquells que les atacaven amb un discurs racista violent i islamòfob incrementava encara més la seva sensació d’inseguretat i indefensió.

En moltes ocasions s’ha parlat de les repercussions socials i polítiques que pot generar el discurs d’odi, des de la seva propagació fins a la fractura de la convivència social, utilitzant-lo com un mecanisme per mantenir l’statu quo. Però a més, amb aquest relat volem constatar que aquestes manifestacions d’odi també tenen repercussions directes en la vida de les persones objecte d’aquest discurs. La cosificació i racialització de les persones sobre la base d’uns prejudicis normalitzats socialment cap a col·lectius vulnerabilitzats s’utilitzen també com a eina per implementar actuacions polítiques. És així com la propagació de l’odi racista en el món virtual té greus conseqüències en el món real.

En la definició del discurs d’odi, tenen cabuda des del discurs sancionable penalment, fins al discurs discriminatori emparat per la llibertat d’expressió i que, per tant, no té conseqüències legals, malgrat que sigui discriminatori i racista. Però aquest discurs també s’ha de combatre.

L’arribada d’internet marca un punt d’inflexió, incrementant la capacitat de difusió del discurs d’odi, que abans es quedava en àmbits més reduïts i radicalitzats. El procediment per denunciar a les xarxes socials és molt intuïtiu però gens eficaç. No hem d’oblidar que es tracta d’operadors privats que segueixen les seves normes que responen davant dels diferents poders.

Per tant, ara per ara no ens queda més que visibilitzar la situació i identificar-la com discurs d’odi racista per evidenciar el problema sense normalitzar-lo i combatre amb narratives alternatives i missatges de suport cap al col·lectiu denigrat i cap a les persones que son objecte d’aquest odi. S’ha de treballar per aconseguir un consens on no tingui cabuda aquest tipus de discurs, tal com s’està aconseguint amb la discriminació masclista, identificant-lo com vergonyant per l’ésser humà.
En dirigir-se contra la dignitat humana, les manifestacions d’odi racistes tenen un impacte profundament destructiu en les persones victimitzades, afecten l’exercici ple dels seus drets i posen en greu perill la convivència. Per això, des de SOS Racisme considerem indispensable visibilitzar, denunciar o sancionar l’odi i la discriminació, representant i acompanyant a les víctimes en aquest procés, encara que no sigui per una via legal.
 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’  acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: Les xarxes socials, una via per al racisme se publicó primero en SOS Racisme.

L’Eva va néixer a l’Equador, però viu a l’Hospitalet del Llobregat des del 2002. Tot i que ara està jubilada, ha treballat fent feines domèstiques, de neteja i cura. A Catalunya hi té la seva família: una germana, la seva filla i tres néts.
Un matí d’agost, l’Eva, es disposa a agafar l’ascensor per pujar de l’andana al vestíbul de la parada de Ferrocarrils de la Generalitat de Pàdua. En el moment de prémer el botó topa amb la mà d’un senyor. Ella ràpidament li demana disculpes, però ell no diu res. Un cop a dalt, quan l’Eva es disposa a sortir, el mateix senyor li barra el pas i li diu “tu no surts primer, surto jo. Marxa al teu país, aquí anem nosaltres primer”. L’Eva li demana que no l’insulti, però el senyor la segueix increpant: “sudaca de merda, et fotré una hòstia que t’enviaré al teu país”.
Com que els insults i els crits segueixen, l’Eva decideix quedar-se enrere i deixar que l’home faci el seu camí. Ja sortint de l’estació, a les escales que duen al carrer, el senyor, que es troba quatre esglaons per davant, es gira de sobte i ruixa la cara de l’Eva amb un líquid que s’havia tret de la maleta. L’home surt corrents.
L’Eva corre a buscar una cafeteria: necessita rentar-se la cara perquè té líquid als ulls i li couen. Però no n’hi ha prou: no veu res i els ulls li fan molt de mal, per tant decideix acudir a l’hospital més proper. Un cop fora de l’hospital, amb l’informe mèdic a la mà i amb el suport i acompanyament de la seva filla, se’n van a interposar la denúncia a la comissaria dels Mossos de les Corts.

Però posar la denúncia no va ser fàcil. L’Eva no es va sentir acompanyada, ni entesa, ni cuidada com a víctima d’una agressió racista, sinó al contrari. Va haver de justificar la seva declaració davant l’actitud dels agents de policia que li preguntaven si realment el senyor l’havia insultat tantes vegades.

Lamentablement, aquesta situació no és extraordinària. Sovint a les comissaries no hi ha un tracte adequat a les persones que han patit una situació de racisme. En moltes ocasions el racisme no s’identifica com a motivació i/o element principal de l’agressió viscuda. Manquen eines i formació perquè els agents puguin acostar-se i atendre a la persona amb cura i sensibilitat, respectant de forma escrupolosa els seus drets i comprenent el trasbals i ansietat que pot estar patint en aquell moment.
Uns dies més tard, la filla de l’Eva es va informar de l’existència de SOS Racisme i va insistir a la seva mare en què hi anés a denunciar el cas: “no podem deixar que això continuï passant, mama!”. Des de Servei d’Atenció i Denúncia SOS Racisme s’ha assumit la representació i acompanyament de l’Eva en la seva denúncia penal i, de moment, s’està a l’espera d’esbrinar la identitat de l’autor dels fets. Esperem que els Mossos d’Esquadra posin els esforços necessaris per trobar aquesta persona perquè aquesta mena d’agressions racistes i gratuïtes no quedin impunes.

Malauradament aquesta situació no és aïllada. Es tracta d’agressions racistes i gratuïtes que es donen regularment i que, per diferents raons, queden impunes: a vegades no es disposa de la prova (no en aquest cas), no es compta amb testimonis perquè no sempre les persones que ho veuen es volen implicar o prefereixen mirar cap a una altra banda. I en moltes ocasions les persones que han estat agredides no saben que poden denunciar aquesta mena de situacions, o senten por.

L’Eva ha decidit denunciar, perquè pensa que igual que li han fet a ella li poden fer a una altra persona. Però aquesta valentia no li torna la tranquil·litat amb la que sempre, des de fa 17 anys, s’havia mogut pels carrers de la ciutat. No pot evitar sentir estrès cada cop que ha d’agafar el metro o els ferrocarrils, té por que li torni a passar. Camina pendent, mirant als costats, perquè encara se sent amenaçada.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’  acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: Les agressions racistes no han de quedar impunes se publicó primero en SOS Racisme.

Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius de Valls prohibia l’ús del vel a les seves empleades

Va demanar la normativa al departament de recursos humans de l’hospital via correu electrònic de manera reiterada, fins que li van trucar per telèfon i, de molt males maneres, li van etzibar que la normativa era per les treballadores i treballadors i que la busqués ella mateixa a internet. Van penjar-li sense donar-li cap més indicació. Va informar de la situació a la seva tutora de pràctiques de la URV i a la coordinadora del Grau d’Infermeria. Però tampoc va aconseguir cap resposta satisfactòria: li van fer entendre que l’única solució era que ho acceptés i que havia de deixar de portar el vel. Fins i tot li van recomanar anar a veure el seu Imam per veure si d’alguna manera l’autoritzava a treure’s el mocador. Malgrat que la majoria de contactes van ser telefònics i informals, en un dels correus que van intercanviar, la coordinadora del Grau va dir-li, textualment:
“Em sap greu que no hagis entès que no és que no t’hagin deixat fer les pràctiques en aquest hospital, simplement t’han dit que has de complir la seva normativa. El món està ple de normatives, i tots les hem de complir. Buscaré un dia per poder-te rebre.”
Què li estava volent dir amb aquell correu? Que la culpa era seva per no voler sotmetre’s a una normativa racista? Des de quan una normativa interna estava per damunt d’un dret fonamental com la llibertat religiosa?
Davant de la manca de sensibilitat per part de les administracions públiques, la Sònia va considerar adient adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) per buscar assessorament i denunciar la vulneració de drets. Des del SAiD es va enviar una carta tant a la rectoria de la URV com a la direcció de l’Hospital Pius de Valls i, posteriorment, a la Consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, amb la finalitat de denunciar la situació relatada per la Sònia i demanar una resposta per escrit en relació a la discriminació practicada.

L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits

En la seva resposta, la URV va reconèixer que havien detectat una “disparitat en els criteris d’ús del vestuari professional” de les treballadores i treballadors en les diverses entitats de l’àmbit sanitari amb les quals col·labora, i es comprometia a garantir el “respecte als drets fonamentals” de l’estudiantat en pràctiques, així com a informar les empreses de l’àmbit sanitari que les normes de vestuari en cap cas poden “suposar un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental”.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits. Afegia, a més, que el règim intern del seu hospital no havia permès mai cap signe extern de motius religiosos. Està per veure quin serà el posicionament del Departament de Salut davant el cas, si donarà suport a la postura de l’hospital o l’obligarà a modificar la normativa interna.
El racisme institucional ha negat el dret de la Sònia a aprendre, treballar, vestir com vulgui i exercir la seva religiositat amb llibertat. La cara més violenta del racisme no són les agressions físiques, les paraules ofensives o els grups d’extrema dreta, sinó la “normalitat” d’unes estructures que funcionen d’acord amb la pràctica racista i subjuguen les vides de milers de persones racialitzades i migrants com la Sònia.
 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, escrita per Mònica López. Una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El racisme institucional: un gran obstacle per la vida se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #RELATSREALS: Identificar, humiliar, sotmetre: pura rutina policial se publicó primero en SOS Racisme.

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur. Malgrat l’ansietat i el pànic que sentia en aquell moment, va explicar als agents que era a l’inrevés, que l’assetjat era ell.
En Ramón, que coneixia tot l’entrellat de Prosegur i dels seus treballadors, sabia que aquella maniobra no havia estat obra únicament de l’inspector. Sospitava també del senyor Juan Carlos, cap de servei de Prosegur, que supervisava els seus equips. En més d’una ocasió, sabent que en Ramón era delegat sindical, en Juan Carlos li havia demanat informació sobre diferents treballadors, simplement perquè no li queien bé o perquè els considerava competència directa. En Ramón sempre s’hi havia negat rotundament.
Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”. El company, molt amic del Ramón, s’havia negat a col·laborar amb en Juan Carlos, i estava disposat a explicar allò davant d’un jutge.

Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”

Amb el suport del sindicat, va decidir posar una querella criminal contra tots els implicats per un delicte de calúmnies, injúries i falsedat documental. A l’espera del judici, les mostres d’assetjament no cessaven. Hi havia pintades a totes les parades de metro per on ell passava amb frases com “negro de mierda” o “tutankamon”. D’altra banda, la denúncia falsa que l’inspector havia interposat contra ell, va ser retirada.
Després d’això, en Ramón va començar a tenir episodis d’ansietat recurrents i va agafar-se un mes de baixa. Després es va lesionar i va passar-se tot un any sense poder treballar. Fa uns mesos que s’ha reincorporat a l’empresa i no ha estat gens fàcil. Ja no està treballant a TMB, sinó a una mútua sanitària. Ha hagut de barallar-se i reclamar judicialment que li mantinguin el càrrec que tenia abans, el de coordinador d’equip, i les condicions, amb tots els plusos que li pertoquen.
Malgrat que el jutge li ha donat la raó, sent que li fan la guitza pagant-li tard i que el molesten sempre que troben ocasió. Reconeix que ho ha passat molt malament i, malgrat l’innegable suport que ha sentit en tot moment per part del sindicat, ha decidit recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per sentir-se més acompanyat i perquè s’avaluï la dimensió racista de l’assetjament laboral que segueix patint.

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Plantar cara al mobbing laboral en el sector de la seguretat privada se publicó primero en SOS Racisme.

En Marley és informàtic, però sembla que per algunes persones això resulta incompatible amb la seva procedència: “¿Estàs segur que és aquí on véns a treballar, no t’hauràs confós?” o “¿Al Senegal existeix la informàtica?” són reaccions habituals

Als serveis socials tampoc no l’han acollit mai amb els braços oberts. Un dia, a l’oficina d’Hospitalet de Llobregat, van donar per fet que anava a demanar ajuda, quan en realitat es disposava a arreglar el sistema informàtic. El personal no el deixava entrar i li parlaven a través de la finestreta, sense obrir-li la porta perquè pogués accedir als ordinadors. En una altra ocasió, a l’oficina de Badalona, una de les treballadores no trobava el seu mòbil i automàticament tothom el va mirar a ell, que estava enfeinat reparant ordinadors. Va ser ell qui va trucar al número de mòbil de la noia per esbrinar on era. Se l’havia deixat al bany! A sobre, abans de marxar, encara va haver de sentir un: “Aquí no havia desaparegut mai res”, donant per fet que ell, que estava de pas, havia tingut alguna cosa a veure.
La relació amb la policia ha estat incòmoda des del primer minut. Un dia li van demanar que s’identifiqués, sense un “bon dia”, ni un “per favor”, ni un motiu justificat. La desconfiança i la mala educació han regnat en cadascun dels contactes que ha tingut amb les forces de l’ordre. En una ocasió, un guàrdia civil de l’aeroport va tenir-lo més de 20 minuts aturat revisant-li el passaport i fent-li preguntes sobre qui era i què feia allà. I un altre dia, després de córrer per Sant Feliu, va voler fer-se una selfie per ensenyar a la seva dona com estava suant. Va donar la casualitat que es trobava davant de la comissaria i que al seu darrere, a 200 metres com a mínim, hi havia un agent vestit d’uniforme. Aquest se li va apropar i el va portar a la comissaria, amenaçant-lo de posar-li una multa de 1.000 euros per haver-lo fotografiat: “Tu saps què és la llei? Això no és Àfrica”.
També ha estat tractat com una joguina sexual. Una amiga de la seva dona va dir en veu alta, davant d’un grup de molta gent: “¿El que diuen dels negres és veritat?”.
I li han ofert droga només a ell, per ser negre.

Reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí”

El bombardeig de situacions racistes que ha suportat i la violència institucional i social a la qual s’ha vist exposat han estat constants. “Hi ha coses que fan més mal que altres: paraules, mirades…”, exposa. “És una realitat que afecta moltes persones. Molta gent no ho diu, però ho viu”. “Personalment, no ho he normalitzat perquè sóc incapaç d’oblidar”, admet en Marley, que afegeix: “M’adormo amb això, em desperto amb això, visc amb això”. El racisme repercuteix de forma directa en la seva salut: “Tinc ansietat i por. No dormo bé i contínuament estic pensant ‘per què a mi? Què he fet? Jo també sóc humà’”, manifesta.
Malgrat tot el que li ha passat, segueix resistint, però reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí, ho juro!”.
En Marley, com moltes altres persones que SOS Racisme atén al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), no va venir a fer una denúncia concreta, sinó a desfogar-se i a ser acompanyat: “No sé exactament què em va impulsar a anar al SAiD, potser la sensació que hi ha un cúmul de situacions que no sé com encarar”, indica. “Després de passar-hi, vaig sentir que la persona que tenia al davant m’escoltava de veritat i sabia de què li estava parlant. La motxilla que carrego va sortir-ne alleujada”, assegura.
Després d’aquests quatre anys a Catalunya, té un desig irrefrenable de marxar cap al Senegal per la ràbia que li genera aquesta situació: “Sento que estic venent la meva dignitat”, lamenta. I conclou: “Totes som diferents, però és fonamental que siguem iguals en els nostres drets, que ningú se’ls apropiï”.

 
Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: La violència de viure (a Europa) se publicó primero en SOS Racisme.

Era una nit d’estiu i la Iman havia sortit amb els seus tres fills, de 8, 6 i un any i mig a jugar una estona al parc, on hi havia una dona jove amb un parell de gossos, no gaire grans. El seu fill petit es va acostar als gossos perquè li agraden molt i volia tocar-los. La propietària dels gossos, amb cara de pocs amics, li va dir a la Iman:
–Agafa el teu fill que no vull que toqui als gossos. El poden mossegar!
Davant l’advertència, la Iman va agafar el nen i el va fer seure al banc amb ella. Però el petit, que estava inquiet, tornava cap als gossos una vegada i una altra, des de l’actitud més inofensiva i entranyable que us pugueu imaginar, com ho faria qualsevol petit de la seva edat. Al cap d’una estona, la dona jove, enfadada, tornà a girar-se cap a la Iman:
–Vols fer el favor d’agafar el nen, mora de merda?
–Què m’ha dit? Exigeixo que em parli amb respecte. Si no vol que els meus fills toquin els seus gossos, lligui’ls amb corretja, perquè això és un parc per a nens.
Davant d’aquesta resposta, la dona jove va carregar furiosa contra la Iman, qui en aquell moment tenia el seu fill d’any i mig en braços. Va baixar-li el hijab fins a tapar-li la cara i li va donar una forta empenta. Ella va caure cap enrere amb el nen al seu damunt.
–Et mato, et juro que et mato! Mora de merda, filla de puta!

“–Vols fer el favor d’agafar el nen, mora de merda?” “–Què m’ha dit? Exigeixo que em parli amb respecte. Si no vol que els meus fills toquin els seus gossos, lligui’ls amb corretja, perquè això és un parc per a nens”

La dona estava fora de si i de seguida va abraonar-se sobre ella. La Iman se sacsejava per protegir el seu fill menut i treure’l d’allà enmig: havia quedat entre els dos cossos i el pes corporal de l’agressora l’estava ofegant. De sobte, després de tot un reguitzell d’escridassades injustificades, la Iman va sentir un dolor molt fort al braç: l’acabava de mossegar.
Aquella dona havia pressionat la mandíbula amb tanta força que la Iman tenia una ferida sagnant al braç amb tota la dentadura marcada. Per sort, una veïna seva va intervenir i va treure-li l’agressora del damunt. Va marxar cap a casa amb els seus tres fills, cames ajudeu-me.
L’endemà, l’agressora, segurament amb l’ajuda del president de l’escala, va picar al pis de la Iman. Ella va treure el cap pel balcó i la va veure: volia disculpar-se i demanar-li que no la denunciés. Ella va dir que no li obriria, que marxés immediatament i que, evidentment, la denunciaria. Aquella mateixa nit, després d’haver passat pel metge a sol·licitar un informe, va anar a la comissaria i va denunciar els fets. I l’endemà al matí, l’agressora va posar una denúncia contra la Iman a la mateixa oficina.
La Iman estava molt nerviosa, no sabia com funcionava el sistema judicial espanyol ni a quin advocat havia de recórrer, fins que la professora de l’escola bressol va parlar-li de SOS Racisme. Va trucar i va denunciar el cas al Servei d’Atenció i Denúncia. Des d’allà s’han fet càrrec de la seva representació legal i l’han acompanyat en tot el procés de racisme institucional i criminalització als jutjats que comporta el fet de denunciar per la via penal. Han recorregut la primera valoració de la jutgessa que, sense investigar a fons ni prendre-li declaració, únicament a partir de l’informe mèdic, ha emmarcat els fets en un delicte lleu d’agressions provocat per una discussió pel tema dels gossos.

Segons el recurs presentat, les humiliacions i el menyspreu que contenen les amenaces i insults pronunciats per l’agressora davant els fills de la Iman, proven que la intenció no només era lesionar-la físicament, sinó vulnerar la seva integritat moral i dignitat per causa del seu origen

L’advocada del SAiD exigeix que s’investiguin a fons els fets i que es considerin constitutius d’un delicte d’odi. Segons el recurs presentat, les humiliacions i el menyspreu que contenen les amenaces i insults pronunciats per l’agressora davant els fills de la Iman, proven que la intenció no només era lesionar-la físicament, sinó vulnerar la seva integritat moral i dignitat per causa del seu origen.
“Ho he passat molt malament perquè aquesta dona és veïna del barri i els meus fills la reconeixen si se la creuen”, comenta la Iman, “tenen por, han tingut malsons durant molts mesos i el petit encara està nerviós i guarda un molt mal record de la baralla”. Per evitar-se problemes, no han tornat a trepitjar aquell parc. “Jo he necessitat tractament per l’ansietat i, tot i que ara estic més calmada, encara tinc una marca de la mossegada que em va clavar que em fa recordar cada dia la humiliació patida”, comenta, amb ràbia. Però hi ha esperança: “Per sort, una amiga meva ho va veure tot i, encara que no té papers i li fa por, declararà al judici. Només espero que es faci justícia.”
Il·lustració: Ribes Cooked | ribescooked
Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.
 

La entrada #RELATSREALS: Marcada per una mossegada i pel racisme judicial se publicó primero en SOS Racisme.

La Patri va acompanyar el revisor a la comissaria de policia local perquè els agents comprovessin si la targeta funcionava, però no la van deixar entrar a la sala

A la mateixa estació de Sils hi ha una comissaria de policia local. La Patri va acompanyar el revisor perquè els agents comprovessin si la targeta funcionava, però no la van deixar entrar a la sala. Es va quedar sola, esperant a fora. Quan els agents tornaren, li van posar una multa per alteració de l’ordre públic i, a sobre, no van retornar-li el bitllet requisat: una T-10 a la que encara li quedaven set viatges.
Va marxar cap a casa molt enfadada, sense bitllet i remugant entre dents: “això no quedarà així”. L’endemà va contactar amb l’Agència Catalana del Consum de la Generalitat, per tal que comprovessin que, efectivament, la targeta havia estat utilitzada aquell dia a l’hora indicada i sí que funcionava.
Dies més tard també va presentar una queixa a Renfe amb totes les proves, reclamant el bitllet i la sanció del revisor en qüestió per racisme i maltractament. Un any abans, ja havia denunciat una discriminació similar per part del mateix revisor, de la que mai no va obtenir resposta de la companyia ferroviària.
Per assegurar-se que aquesta vegada la queixa a Renfe tingués conseqüències, va decidir contactar amb el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. “La injustícia m’enerva, però és cert que a vegades no disposo de prou poder per a arribar fins al final i trobar justícia, així que estic orgullosa tant d’haver denunciat com d’haver demanat suport”.

La Patri està farta de veure el tracte que reben les persones africanes als trens que circulen per Girona: revisors i agents de seguretat privada persegueixen les persones negres als vagons, a les andanes i als vestíbuls de les estacions

La Patri està farta de veure el tracte que reben les persones africanes als trens que circulen per Girona: revisors i agents de seguretat privada persegueixen les persones negres als trens, a les andanes i als vestíbuls de les estacions. Hi ha un vagó on solen pujar tots els africans junts. La Patri ha vist mil vegades com van directament a controlar-los a ells: els revisors els treuen del tren i els de seguretat els registren a l’estació. I tant se val si han pagat el bitllet! “És sistemàtic, els persegueixen o, més ben dit, ens persegueixen, i si ningú no diu res, sembla que això no passi. Tan difícil és d’entendre per un revisor que, si vol demanar bitllets, ha de demanar-los a tothom per igual?”.
El racisme a Catalunya no s’exerceix només contra un poble concret. “Avui li toca a un i demà li tocarà a l’altre”, assegura la Patri. “I la gent encara pensa, i diu en veu alta, que aquí no passa res, que no hi ha racisme, que ens ho inventem tot. Doncs no, senyores i senyors, el racisme existeix! I espero que la meva denúncia contribueixi a visibilitzar aquestes situacions, per tal que es reconeguin i es treballi per acabar amb aquesta realitat”. I afegeix: “Fa vint anys que visc aquí i ara veig com els meus fills van creixent, i em fa por, perquè s’ho trobaran. Espero que les coses canviïn abans que es facin grans”.
La racialització i la criminalització són processos que es donen a tots els nivells, dins i fora les institucions: a vegades a través de mecanismes visibles i explícits, com l’exemple que acabem de narrar; altres vegades amb lleis i protocols més difícils de detectar. No podem oblidar que tot aquest control injustificat, tot aquest maltractament psicològic, té un cost individual, sí, però també cost social, sobretot en termes de cohesió i convivència. Ho parem ja?

Text: Mònica López Mas

Il·lustració: Baruc López

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’  acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS Identificació per perfil ètnic als trens de Girona se publicó primero en SOS Racisme.

 

En Jonathan tenia una mica de temps lliure entre encàrrec i encàrrec i va aprofitar per anar a menjar-se un entrepà. Allò era el seu dinar habitual des que havia començat a treballar per l’empresa de comptadors elèctrics, feia un parell de mesos. Encara tenia un contracte temporal, però era optimista. Aquell dia tenia més de vint minuts de repòs… però no havia pegat ni dues queixalades, que ja l’estaven trucant des de la central:
– Hola Jonathan, ens ha trucat el client de Sant Adrià demanant avançar la cita.
Podries arribar abans? És un poc especial, ja ho veuràs.
– Sí, cap problema, ara li truco. Estic a prop.
– Hola, bona tarda. Sóc Jonathan, de l’empresa de comptadors, ara vaig a canviar-li el comptador, estic davant de la plaça de l’ajuntament, trigo deu minuts.
– Però de quin ajuntament em parles? Vinga, no arribis tard, que bastant t’he esperat.
El client, que semblava un senyor gran, va penjar el telèfon de cop. En Jonathan va notar-li un to de veu molt sec, que rosava la mala educació.

S’ensumava el pitjor, així que va decidir posar la càmera del mòbil a gravar, abans d’arribar al local en qüestió.

– Bon dia, senyor.
– Arriba tard, fa dues hores que l’espero.
– Però si he arribat 10 minuts abans d’hora, per favor.
– Bé, m’és igual, entra per aquí.
En Jonathan va posar l’escala de fusta sota del comptador i va pujar-hi per descaragolar la caixa elèctrica.
– I això no sortirà més car?
– No, igual que abans. El consum costarà el mateix.
– No vegis… Això s’està omplint de… tant peruà, tant equatorià… no sé on arribarem!
Va quedar-se en silenci, contenint la ràbia que se li escapava pel vermell de les galtes. Va decidir tornar a tancar la caixa, posar els caragols, baixar de l’escala i marxar sense acabar la feina.

– Vostè és un racista, senyor, i jo no li faig el canvi de comptador. Ho sento, però no penso treballar per un racista i un fatxa.

Així de clar. Va marxar amb el comptador sense canviar i va deixar aquell home racista i rondinaire amb la paraula a la boca. Quan va marxar d’allà, se sentia enfonsat, humiliat i furiós. Però, per sort, ho tenia tot gravat. Va enviar un correu a l’empresa, amb el vídeo i un text on explicava el que havia passat i per què ell no havia acabat la feina.
En una ocasió anterior, l’empresa l’havia avisat prèviament que hi havia un encàrrec una mica complicat, on es trobaria una persona amb “mal caràcter”. Aquella vegada havia anat tot perfecte, en canvi, ara li tocava rebre.
Esperava que l’empresa ho entengués, ja que segurament no era el primer ni l’últim en tenir problemes amb els clients. I així va ser, al cap de dos dies, un auxiliar administratiu de l’empresa va trucar-li dient que havia llegit el seu correu i que estava tot en ordre, que ho entenien.
Tot i això, el sentiment d’haver-se sentit trepitjat no minvava i se sentia impotent. Va mirar per internet, a veure si hi havia algun telèfon on denunciar el que havia passat, i va trobar el número del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Va trucar-hi i l’endemà va anar a fer una entrevista, on va poder explicar-se i desfogar-se: “En va relaxar trobar un lloc on ser escoltat i reconegut”, afirma.
No va denunciar només per ell. Ho va fer per les altres: potser companyes de feina, potser veïnes, potser compatriotes… persones que mereixen ser tractades des del total respecte pels seus drets. El racisme entre particulars és la segona tipologia més denunciada i representa un 24% dels casos atesos pel SAiD.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: “Jo no treballo per racistes” se publicó primero en SOS Racisme.