1. La suposada o imposada crisi de seguretat a cop de titular
Tot i que manca informació objectiva sobre la qüestió, és evident que de seguretat-inseguretat se’n parla, hi ha dos actors que hi tenen certa responsabilitat: representants i càrrecs polítics, i mitjans de comunicació. Càrrecs electes i partits polítics instrumentalitzen la seguretat-inseguretat ciutadana per treure’n rèdit electoral. Això suposa una gran irresponsabilitat, perquè contribueix a la difusió i l’acceptació d’un discurs alarmista i reaccionari que opta per l’opció fàcil de culpabilitzar els sectors vulnerabilitzats, com ara les persones sense llar, la infància migrant no acompanyada, les treballadores sexuals, els venedors i venedores ambulants…, enlloc d’abordar les causes i buscar possibles solucions. Mitjans de comunicació i/o professionals de la comunicació també contribueixen a generar aquesta situació d’alarma entorn de la seguretat-inseguretat.
2. Racisme
El racisme no és una qüestió moral. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat, i en aquest sentit la seguretat-inseguretat, la por, el confort, la tranquil·litat,… es converteixen en mercaderia molt preuada per reproduir i consolidar lògiques de discriminació, persecució, exclusió i expulsió amb determinades persones i/o col·lectius. De manera recurrent el poder (polític, econòmic, social) assenyala determinats col·lectius, com ara les persones migrants i racialitzades com a no blanques, com a culpables i/o generadores d’inseguretat, entesa aquesta únicament des de la perspectiva de la delinqüència. El boc expiatori canvia segons el moment: carteristes del metro, narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats.
3. Reptes
La repressió no solucionarà els problemes de seguretat-inseguretat. Una reforma del codi penal que endureixi les penes de presó contra els delictes menors patrimonials, i/o una major presència de policia al carrer, no pot donar resposta a problemes que tenen relació amb una crisi econòmica, social i política, global i estructural, que s’acarnissa amb les persones i els col·lectius més vulnerabilitzats . La pobresa, la crisi immobiliària, les mancances de l’estat del benestar, lleis (com el cas de la llei d’estrangeria) injustes i que tanquen portes, …. són els elements que caldria assenyalar com a culpables de la inseguretat que moltes persones pateixen.

Fragment extret de l’article Per assolir una verdadera seguretat cal assegurar igualtat de drets i una societat sense racisme, publicat a l’Informe (In)Visibles 2019  i escrit per Alba Cuevas, ex directora de SOS Racisme.
 
[metaslider id=13020]

La entrada La mirada sobre què és seguretat i inseguretat és ideològica se publicó primero en SOS Racisme.

• 2 atacs violents a centres de menors (amb armes) i 1 atac verbal: Canet de Mar (2019), Badalona (2020) i Sant Just Desvern (2020).
• 4 assetjaments veïnals i escarni públic davant de centres de menors: Canet de Mar (2019), Barcelona (Poble Sec, 2019), Masnou (2019), Castelldefels (2019).
• 4 assetjaments veïnals i escarni públic davant de cases ocupades: Mataró, Premià de Mar, Barcelona (Trinitat Vella), Llançà (2020).
• 3 Atacs violents a habitants de cases ocupades: Mataró, Premià de Mar, Barcelona (Trinitat Vella) (2020).
• 2 atacs violents per seguretat privada de l’estació de Renfe i Rodalies de Catalunya de Plaça Catalunya, Barcelona (2019).
• 1 cas de discurs d’odi punible a grups de Facebook a Barcelona (2019).
• 1 cas d’aplicació de presó preventiva injustificada a Barcelona (2019).
• Situacions d’abusos, maltractaments i discriminacions racistes perpetrades per educadors i direcció de 2 centres de menors diferents.
• Multitud de casos de parades policials per perfil racial.
• Associacions de veïns i patrulles ciutadanes emeten comunicats i mitjans de comunicació publiquen articles en què s’assenyala els joves migrants com a delinqüents, atribuint-los l’autoria de delictes ocorreguts als seus municipis de manera gratuïta.

 
Partint dels fets més recents succeïts a Mataró, Premià de Mar, Llançà i al districte de la Trinitat Vella de Barcelona, podem extreure un patró de comportament dels diferents actors que intervenen en la creació d’aquestes situacions de violència:

1. Els receptors de la violència veïnal i institucional són joves abocats a ocupar un habitatge com a conseqüència del sistema de desprotecció i exclusió administrativa.
2. Es realitzen concentracions espontànies convocades per xarxes i canals de comunicació privades davant de l’habitatge. En aquest grup heterogeni de persones trobem des de veïns que es limiten a escridassar i a promoure l’escarni públic, d’altres que a més emprenen accions violentes com l’entrada forçada a l’habitatge amb intenció d’agredir els residents, pedregades, i fins i tot, calar foc a l’immoble. S’identifiquen, a més, grups violents organitzats d’extrema dreta que aprofiten les concentracions per manifestar el seu discurs d’odi. Altres fets reportats pels joves assetjats, incloent els joves nascuts al poble, són les gravacions per part de veïns i veïnes als espais públics pel simple fet de ser-hi, i la seva difusió per grups privats de Whatsapp i Telegram amb missatges alarmistes o organitzant-se per anar a agredir-los.
3. Els veïns i veïnes justifiquen l’assetjament i escarni per una sensació d’inseguretat que segons ells i elles ve provocada per la presència dels joves al municipi. Tot i que Mossos d’Esquadra investiga els fets delictius reportats i no tenen cap indici que els relacioni amb els joves que ocupen, els veïns persisteixen en culpabilitzar-los ometent deliberadament la seva presumpció d’innocència, la qual no s’ometria per igual si aquests joves que són d’origen magrebí o subsaharià fossin blancs.
4. Detectem un sentiment generalitzat de desatenció policial per part dels veïns, sensació avalada per representants institucionals, com l’alcalde de Premià de Mar o de Llançà, els quals justifiquen les protestes com a conseqüència de la suposada inacció policial, però sense entrar a qüestionar si els joves són realment culpables.

 
En l’àmbit de menors tutelats i joves que han migrat i que han passat (o no) pel sistema de protecció de la infància de la Generalitat de Catalunya, la situació és complexa i no es tracta únicament de situacions puntuals de patrulles i assetjament veïnals. Sinó que identifiquem els següents factors estructurals que legitimen i propicien aquesta resposta veïnal:

• Les institucions no adopten una lògica de protecció, sinó penal i  en comptes d’acollir i cuidar es persegueixen menors infractors. Organismes públics com la Fiscalia de Menors i la DGAIA fan prevaldre la sospita, el càstig i la discriminació en l’accés als drets per damunt de la cura i són els màxims responsables de la situació d’especial vulnerabilitat en què es troben els joves.
• El discurs d’odi mediàtic generat pels mitjans de comunicació que estigmatitzen i  sobreexposen els joves migrants sols a través d’un relat deshumanitzador i criminalitzador entorn a l’estereotip de l’anomenat “col·lectiu MENA”, que es construeix com a problema social.
• La pressió i persecució policial que qüestiona la seva simple presència a l’espai públic només per la seva aparença i que els assenyala de manera sistemàtica com a persones perilloses davant de la ciutadania, tot i no haver comès cap delicte. Recordem que les identificacions per perfil racial són il·legals i tenen greus conseqüències, tant psicològiques com administratives, ja que marquen el seus expedients i dificulten la seva regularització.

 
Des de SOS Racisme volem advertir del perill públic que suposa l’auto-organització de grups de veïns i veïnes en patrulles ciutadanes. Les patrulles de vigilància no són noves, tampoc l’assetjament contra els grups més vulnerabilitzats, però no hi haurien de tenir cabuda en una societat suposadament democràtica i de dret.  A tall d’exemple, recordem que els cossos de seguretat pública dels EUA tenen el seu origen en les Patrulles d’Esclaus, conegudes al nord com «vigilants de la ciutat» entre el 1700 i el 1800. Aquestes patrulles es formaven per fer complir les lleis contra les persones esclavitzades o natives, i gestionaven conflictes basats en la raça a les colònies.
Quan un acte delictiu el comet una persona blanca, assenyalem aquesta persona de manera individual. Però si l’acte és perpetrat per una persona racialitzada, assenyalem de manera indiscriminada tota la comunitat. Si segons els informes de Mossos d’Esquadra la inseguretat no ha augmentat, i si ho ha fet ha sigut lleugera, i si en la gran majoria els casos de delictes investigats no es connecten amb els nois objectes d’escarni veïnal, d’on prové aquesta sensació generalitzada d’inseguretat? I per què la persistència en culpabilitzar tot el grup de menors i joves migrants? Reconeixem el dret de les persones a viure en un entorn segur. Però de quina seguretat estem parlant? Els comportaments delictius veïnals queden impunes i els mateixos alcaldes justifiquen aquests comportaments, avalant institucionalment l’assetjament arbitrari. On queda el dret a la seguretat d’aquests joves?
Aquest no és el camí que volen molts dels veïns i veïnes, i és per això que sentim la necessitat  d’advertir i frenar l’escalada d’accions violentes, i que les administracions comencin a qüestionar-se la por que tenen a parlar del racisme inherent i naturalitzat a la societat. Demanem també que es deixi d’instrumentalitzar políticament els joves, que es treballi en adquirir una mirada més àmplia i humana per donar resposta a aquestes problemàtiques, i que, sobretot, es respectin els seus drets, la seva dignitat i la seva seguretat.
Llegeix i descarrega el comunicat en pdf

La entrada Les patrulles veïnals són conseqüència del sistema opressor contra la infància migrant se publicó primero en SOS Racisme.

• Des del 1999* el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme ha recollit 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits. Només s’han condemnat 4 policies i en cap cas s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com a delicte d’odi.

La violència policial, tant aquí a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, no són casos aïllats, puntuals o accions perpetrades per “pomes podrides” dins dels cossos policials. Aquesta violència és conseqüència d’un racisme d’Estat sistèmic que permea les institucions, les lleis i totes les capes de la societat. Les forces de seguretat pública són el braç executor encarregat de mantenir el poder hegemònic actual, que gira entorn d’un sistema desigual, blanc, capitalista i patriarcal.
Així ho proven les dades recollides pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme a Catalunya. Històricament, la tipologia d’abusos policials racistes ha estat la més nombrosa pel que fa a la denúncia de casos al SAiD.
No obstant això, hi ha factors estructurals que en dificulten la denúncia:

1. La situació d’indefensió en què el racisme institucional ja ha situat les persones que suporten el racisme policial, com ara venedors ambulants, treballadores sexuals o joves migrats. Sovint les persones que denuncien el racisme policial es troben amb una contra-denúncia confeccionada pels agents implicats que els suposa no només conseqüències penals sinó també d’estrangeria. Així, la policia agreuja la vulnerabilització d’aquestes persones i perpetua la seva impunitat.
2. El funcionament del racisme dins del sistema judicial, on s’atorga la presumpció de veracitat a la versió policial (quant no hauria de ser així en la via penal), es mostren reticències pel que fa a la motivació racista i es qüestiona constantment la versió de la víctima, incomplint la responsabilitat de garantir els seus drets. (Més informació)
3. La manca de reconeixement institucional de les pràctiques racistes dins dels cossos policials, fet que impossibilita la transformació real dels mateixos, genera desconfiança en qui pateix abusos i acaba invisibilitzant encara més el racisme.

Des del 1999*, any en què es comencen a sistematitzar les dades, s’han recollit 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits pel SAiD, que representen un 23% del total. Només en 4 ocasions s’ha condemnat un agent de policia i en cap d’elles s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com a delicte d’odi malgrat la claredat dels fets:

1. 2006: Condemna judicial per a un agent de policia nacional que va agredir quatre ciutadans d’origen estranger durant un control d’estrangeria el 2005. Sentència: condemna per tres faltes de lesions, una falta d’injúries, i una falta de maltractaments, amb multes i indemnitzacions per valor de 3.000 euros. (Més informació)
2. 2014: Condemna per falta de lesions abans de la reforma del codi penal, cap a un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que va pegar a un venedor ambulant a l’any 2012. Aquest mateix agent estava imputat en un altre cas que portàvem on el van absoldre, i és el mateix policia que recentment ha estat condemnat per matar un altre agent de la GUB. Sentència: condemna per una falta de lesions amb la pena de multa de 300 euros i indemnització de 600 per la víctima per les lesions. (Més informació)
3. 2017: Condemna per agressió a un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona per uns fets ocorreguts a la comissaria de Nou de la Rambla el 2011. Sentència: Condemna per un delicte de lesions que correspon a un any de presó i indemnització de 10.000 euros pel denunciant, amb responsabilitat subsidiària de l’Ajuntament de Barcelona (Més informació)
4. 2019: Condemna a un Mosso d’Esquadra i un agent de seguretat privada per uns fets ocorreguts el 2009. Sentència: condemna per delicte de lesions a una multa de 1800 euros i a una indemnització per responsabilitat civil. (Més informació)

Per contra, altres exemples d’agressions i abusos policials greus que han acabat amb impunitat:

• 2009: Agressió policial al sr. HK durant la detenció i al lavabo de la comissaria. El procediment es va arxivar abans d’arribar a judici.
• 2009: Agressió policial MH, menor tutelat, propinant-li un cop de puny que li va fer perdre una dent. L’audiència provincial va absoldre al policia el 2012.
• 2010: Mort del jove MA al CIE mentre estava a una habitació sol i aïllat. La versió oficial va ser suïcidi. Aquest procediment tampoc va tenir cap recorregut.
• 2011: Agressió de 15 policies a venedors ambulants al metro de Barcelona. Amb les imatges del metro es van identificar els dos policies responsables de les agressions més greus, però van ser absolts per l’audiència provincial de Barcelona el 2015. Coincideix que un dels policies va ser condemnat al cas del 2014 mencionat anteriorment i l’altre policia és el mateix que van absoldre al 2009 en l’agressió que hem mencionat al menor tutelat.
• 2012: Atropellament al venedor ambulant IS per part d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que li trenca la cama. La denúncia va ser arxivada i la reclamació a l’ajuntament va ser desestimada al jutjat contenciós administratiu. Aquest fets van ser l’inici de l’assetjament policial cap a aquesta persona fins que va ser expulsada del país.
• 2012: Mort d’ID al CIE de Barcelona amb 21 anys, per denegació d’assistència mèdica.
• 2013: El Sr. AD va ser detingut i acusat de robatori d’un mòbil sense cap tipus de prova, per la qual cosa es va confeccionar un atestat per justificar l’acusació policial. Malgrat vam aconseguir aportar al procediment que hi havien dues denúncies, una confeccionada i l’altre de la veritable víctima del robatori i que no coincidien ni en el relat ni en la signatura, el procediment es va arxivar considerant que no hi havia proves suficients per demostrar un possible delicte de falsedat documental.
• 2013: Agressió policial al CIE de Barcelona per part dels policies que custodien el centre al sr. MK. La víctima no va ser expulsada i va poder interposar una denúncia, quan en la majoria dels casos la víctima és denunciada i fa inviable el procediment penal. Tot i així, el procediment es va arxivar.
• 2015: Intervenció policial de matinada en un pis a Salou per venda ambulant on mor el sr.MS, suposadament en precipitar-se per la finestra quan fugia dels agents. El procediment penal es va arxivar. Des del SAiD continuem fent la reclamació per la via administrativa.

Davant d’aquesta situació, exigim a l’administració pública:

1. El reconeixent institucional de l’existència de racisme als cossos de seguretat pública i la seva condemna, així com una recollida oficial i transparent de dades que permeti identificar-ne la seva dimensió i les causes.
2. La implementació de mecanismes de control i avaluació interna per lluitar contra els abusos i discriminacions sistemàtiques. La introducció de formularis d’identificació i registre per acabar amb les aturades per perfil racial i la no-col·laboració dels Mossos d’Esquadra amb la Policia Nacional en operatius de control d’estrangeria.
3. Un abordatge integral de la seguretat que posi èmfasi en la prevenció social, comunitària i policial. La revisió dels criteris de selecció de personal i la formació obligatòria i regular dels agents en el respecte dels drets humans i la no-discriminació.

Però més enllà d’aquestes mesures, es necessiten canvis més profunds, canvis en les lògiques securitàries que criminalitzen, estigmatitzen i violenten especialment a les persones migrades i racialitzades, destituint-les del dret a sentir-se segures. Es necessiten canvis radicals en els propis fonaments del sistema. S’ha de començar pel reconeixement institucional i social d’aquest racisme, i cal voluntat política per crear un marc normatiu democràtic, que respecti realment els drets de les persones, i que es vetlli per a la seva aplicació efectiva.
Sabem que el racisme institucional mata, i és per això que instem a canviar urgentment, i des de l’arrel, aquest Estat inhumà, injust i responsable de les polítiques que causen la mort de milers de persones a les fronteres, als CIE, als centres de menors, a l’espai públic, etc. Cal posar d’una vegada per totes la vida i la dignitat humana al centre de les decisions polítiques.
 
 

*El Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme comença a sistematitzar dades el 1999, però des del seu naixement, el 1989, fa més de 30 anys, ha monitorejat el racisme a Catalunya.

La entrada 30 anys d’impunitat policial proven la naturalesa estructural del racisme a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Missatges de representants polítics i càrrecs públics i titulars dels mitjans de comunicació sobre inseguretat i criminalitat a la ciutat que encenen el racisme. Fa mesos que es parla de que Barcelona ja no és una ciutat segura. Aquest va ser un dels hits de la campanya electoral de les municipals utilitzat com a arma de foc per part d’alguns partits que lamentablement no va ser contra argumentat pels altres per la por a ser antiracistes i perdre vots. Una situació que encara es complica més amb els equilibris de poder de la configuració del nou govern municipal.

El boc expiatori canvia segons el moment: els i les carteristes del metro, els narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats. Però la intervenció municipal s’acaba concretant en la criminalització racial i les polítiques de repressió policial.

Algunes situacions que volem destacar:

• El dispositiu que pretén acabar amb el top manta a la ciutat, exemplifica, un cop més, com es pretén solucionar amb repressió qüestions que són resultat de desigualtats globals i estructurals i que, no només, no canviaran amb més presència policial als carrers, sinó que aquest increment pot representar un augment de la violència i el racisme policial cap el col·lectiu. No es pot abordar la venda ambulant sense fer referència a les conseqüències d’una llei d’estrangeria, com instrument del racisme institucional, que travessa totes les dimensions de la vida, i que arracona les persones al marge del mercat laboral, sotmetent-les, en ocasions, a diferents formes d’explotació laboral. Així com també cal parlar de la utilització de codi penal per acabar amb aquesta activitat, impossibilitant a les persones que s’hi dediquen que puguin regularitzar la seva situació administrativa a causa de l’existència d’antecedents penals com a conseqüència de la venda al carrer de determinats productes que està tipificada com a delicte.

• El discurs que situa a la infància en perill (infants i joves estrangers no acompanyats) com a infància perillosa, no només suposa l’elusió dels deures i obligacions de totes les administracions vers el compliment de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants; sinó que a més alimenta una construcció estigmatitzada i racista com a problema social i en conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal.

• El silenci per part del consistori davant el sorgiment de patrulles ciutadanes que imposen la seva seguretat al metro de la ciutat. Iniciatives carregades de racisme que utilitzen l’escarni públic per assenyalar a persones, atemptant contra la seva dignitat i la seva presumpció d’innocència.

De nou la clau està en què entenem per seguretat i sobretot qui té el poder per decidir sobre: el que és seguretat, a qui hem de protegir i de què l’hem de protegir, així com quins són els mecanismes i límits que tenim per imposar aquesta seguretat. Cal parlar dels prejudicis racistes que hi ha darrere del disseny del model de seguretat, i també de la inseguretat de les persones migrades i/o racialitzades que es veuen exposades a les polítiques racistes que implementen aquest model de seguretat.

Perquè per assolir una verdadera seguretat cal garantir igualtat de drets i una societat lliure de racisme.

Consell de SOS Racisme

La entrada COMUNICAT: A Barcelona la “seguretat” atempta contra la dignitat de les persones se publicó primero en SOS Racisme.

1. La moció proposada per CIU és una estratègia per desviar l’atenció i fugir del debat que realment interessa a les famílies catalanes en aquest moment: com assegurar el seu benestar i fer front a les retallades de drets i oportunitats.Posem en dubte que aquest sigui un tema “demandat per la societat” tal i com diu el conseller Espadaler, donat que el seu ús és molt minoritari. Les preocupacions socials, moltes vegades, es creen des dels hemicicles i des dels mitjans de comunicació.
2. El nostre desacord davant una prohibició que exclou i aïlla les dones que utilitzen burca o nicab i estigmatitza la població musulmana en general.
3. Partim del principi de la igualtat entre dones i homes, i el rebuig a qualsevol forma de sotmetre les dones i limitar la seva llibertat, però considerem que la solució al tema del burca i del nicab no pot ser de cap manera a través de la prohibició, sinó a través de la mediació amb les dones afectades. La prohibició obligarà a aquestes dones a no sortir al carrer i estaran totalment sotmeses a l’exclusió i la marginació. A més, l’experiència d’altres països ens demostra com les prohibicions tenen l’efecte contrari al desitjat: provoquen l’augment del seu ús i el distanciament entre ciutadania i institucions.
4. Sota el paraigua de la seguretat, s’amaguen les mateixes motivacions de sempre: una falsa protecció de les dones i la defensa d’uns valors culturals o morals propis.
5. La vinculació de l’ús del nicab i el burca a la seguretat és una fal·làcia i una frivolitat. L’ocultació del rostre a l’espai públic, afecta principalment a persones disfressades en festes populars, tradicions culturals pròpies de Catalunya i Carnavals, i els casos del burca o el nicab són insignificants i la majoria de casos detectats corresponen a turistes de pas.
6. Considerem que en la legislació vigent, existeixen mecanismes adequats que permeten a les forces de seguretat la identificació de les persones segons les circumstàncies previstes i de cap manera de forma indiscriminada o aleatòria (Llei 1/1992 de Protecció i Seguretat Ciutadana). De fer-se efectiva la llei que proposa, es prohibiria el dret a reunió i manifestació de les dones que duen burca o nicab, entre altres conseqüències. També es crearien barreres d’accés a la salut, l’educació, el lleure i als serveis socio-culturals, entre altres.
7. Davant la justificació de la necessitat de la policia de poder identificar les persones que participen en mobilitzacions o concentracions, volem reivindicar el deure dels agents de seguretat pública a identificar-se i el drets de la ciutadania d’identificar-los, fet que moltes vegades no es compleix.
8. Si realment existeix la intenció de “buscar el màxim consens”, com ha expressat el Conseller d’Interior, demanem que es tingui en compte l’opinió de les persones afectades i s’incorpori al debat a les dones musulmanes.
9. En cas que s’utilitzi la violència, la coerció o l’amenaça per obligar les dones a vestir d’una manera determinada, la resposta de les administracions ha de ser la intervenció en cada cas concret, mitjançant el sistema de dret de família o de dret penal.
10. El perill d’aquests debats que alimenten els argumentaris racistes i xenòfobs, amb els quals alguns partits polítics aconsegueixen rèdit electoral.

És preocupant que alguns líders polítics i autoritats públiques s’hagin preocupat més per propagar discursos negatius que alimenten la xenofòbia, que per lluitar de manera efectiva contra la discriminació i contra la violència masclista, a través de polítiques públiques actives i amb mesures immediates i positives, que garanteixin plenament la lliure presència de les dones a l’espai públic.
És per tot això que un cop més fem una crida a tots els partits polítics, institucions, entitats i veïnat dels municipis perquè sumem esforços per garantir la convivència.
Cal que plegades lluitem contra qualsevol proposta política o acció que encengui els focs del racisme a la nostra societat, i que posi en perill l’estabilitat social de Catalunya.

Barcelona, 18 de juliol del 2013

Entitats signants:

• Amnistia Internacional de Catalunya
• Associació de Dones Musulmanes de Catalunya
• Associació Watani per la Llibertat i la Justícia
• Ca la Dona
• Comissions Obreres de Catalunya – CCOO
• Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya – CONFAVC
• Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona – FAVB
• SOS Racisme Catalunya
• Unitat contra el Feixisme i el Racisme – UCFR
• Watani, associació de Ciutadans per la convivència i el desenvolupament – ACCD

Entitats adherides:

• Comité 1 Desembre
• Red Musulmanas
• Dones amb Iniciativa
• Associació Imamita Duodecimana

 
Si voleu adherir-vos al comunicat, contacteu amb comunicacio[arroba]sosracisme.org

La entrada #COMUNICAT: Organitzacions socials i de Drets Humans rebutgen a la prohibició del burca i el nicab se publicó primero en SOS Racisme.