“Aquí a Vilafranca les coses funcionen així. Les empreses no volen que les noies portin mocador. Per això els demanem que es treguin el vel des de principi de curs, perquè no pateixin”

–Doncs que la Ramia aviat començarà el curs de formació professional a l’Institut Alt Penedès i avui, que ha anat a recollir els llibres, li han donat aquesta autorització perquè la signi jo.
–I què hi diu?– va preguntar la Meritxell mentre agafava el paper, encuriosida.
–Doncs ve a dir que la Ramia s’ha de treure el vel tant per anar a classe com per fer les pràctiques, perquè així ho volen les empreses.
Efectivament, el paper ho exposava sense miraments:
“He estat informat que:
 ∗A les botigues de Vilafranca que pertanyen a famílies magribines no accepten alumnat en pràctiques si no són nois. I que a les botigues catalanes no accepten noies en pràctiques si no van sense mocador.
 ∗Sé que les pràctiques en empresa són obligatòries i imprescindibles per a poder aprovar el curs i que cal que la meva filla s’acostumi a anar sense el mocador als llocs de treball abans de començar les pràctiques a les empreses de Vilafranca del Penedès. La formació que vol cursar la meva filla implica el contacte amb la gent, l’atenció al públic i la necessitat de donar una imatge de marca segons les polítiques de cada empresa.
Per tot això,
Em comprometo a què la meva filla es tregui el mocador a classe, a les activitats i sortides que es duguin a terme amb el PFI-PTT i a les pràctiques en empresa.”
La carta seguia, però la Meritxell va parar de llegir. Estava esgarrifada.
–Meritxell, jo no vull treure’m el vel. El porto perquè em dóna la gana. A més, no sé per què li vénen a ma mare amb tota aquesta història. Ah, i el primer punt és mentida, per cert.
–Sí, té raó. Nosaltres hem trobat fàcilment una botiga de magrebins on pot fer les pràctiques amb el vel, sense problemes.
–Però si no ho diem abans que comenci el curs, me’l faran treure igualment. Diuen que ho fan perquè “ens anem acostumant”. Ja, ja, ja.– La Ramia estava furiosa.
–I hi ha altres noies en la mateixa situació?
–Sí, i tant. A la meva classe serem cinc noies que portem vel, que jo conegui.
–Jo he trucat per queixar-me fa una hora, però m’han dit que sempre havia funcionat així i que havíem d’acceptar-ho per seguir amb el curs…
Allò era inacceptable. No sabia si canviaria alguna cosa, però la Meritxell va reaccionar immediatament i va decidir tornar a trucar a l’institut. Va demanar a la Salwa i la Ramia que s’esperessin allà mateix, al despatx, i va posar l’altaveu. La va atendre la cap d’estudis:
Aquí a Vilafranca les coses funcionen així. Les empreses no volen que les noies portin mocador. S’hi han d’anar acostumant, pel seu bé. Per això els demanem que es treguin el vel des de principi de curs, perquè no pateixin.
–Doncs si realment el vostre objectiu és aquest, potser hauríeu de parlar amb les empreses i denunciar les que apliquin criteris discriminatoris en el procés de selecció. Ara l’únic que feu és ferir la dignitat d’aquestes noies i vulnerar el seu dret a la llibertat religiosa i a la lliure indumentària.

“En el cas excepcional que alguna empresa no tingui problemes amb què facin les pràctiques amb el mocador, les deixem anar a classe amb ell. Però, entre tu i jo, tots sabem que si són capaces de treure’s el vel, a la llarga tindran menys problemes en el seu pas pel món laboral”

–Vostè no ho entén. En el cas excepcional que alguna empresa no tingui problemes amb què facin les pràctiques amb el mocador, les deixem anar a classe amb ell. Però, entre tu i jo, tots sabem que si són capaces de treure’s el vel, a la llarga tindran menys problemes en el seu pas pel món laboral.
Com era possible que la cap d’estudis la confrontés? La perplexitat de la Meritxell no hi cabia en aquell despatx. Tampoc la de la Salwa, que havia estat escoltant la conversa amb els ulls com taronges. La Ramia, nerviosa, es mossegava les ungles.
–Miri, no cal que seguim amb aquesta conversa que no porta enlloc. Diria que el que està fent l’institut frega la il·legalitat, així que tan bon punt li pengi trucaré a SOS Racisme per informar-me. Gràcies per atendre’m, que tingui un bon dia.
Bufff, va respirar fondo. I amb el consentiment de la Ramia i la Salwa, va trucar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme, on van confirmar-li que aquell protocol era il·legalment racista i van recomanar que totes les noies afectades denunciessin en bloc.
Però tant la Ramia com les altres noies tenien por que la seva queixa pogués repercutir en les notes, així que finalment el SAiD va enviar una carta a l’institut exposant la situació i les conseqüències que se’n podien derivar, però sense dir noms.
La resposta de l’Institut Alt Penedès va ser bastant positiva: es va comprometre per escrit a canviar el protocol. Unes setmanes més tard, la Salwa i la Ramia van tornar a visitar la Meritxell, més tranquil·les i amb la sensació que les condicions al centre s’havien flexibilitzat.
El cas de la Ramia explica una discriminació exercida des de múltiples instituts i empreses a Catalunya. Quantes joves més, per imposició, s’hauran tret el vel a l’escola aquest inici de curs a Catalunya?
 

 
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Lluitant pel vel a l’institut se publicó primero en SOS Racisme.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals.

El text és de Mònica López Mas.

#RelatsReals 4: Ulls nus davant la mirada policial

[maig de 2015]

Aquell dia, la Laura va obrir la porta de la comissaria de Mataró amb seguretat. Els seus fills van entrar al seu darrere. Ja coneixien aquell lloc. El dia anterior, havien anat allà per arreglar els papers del seu fill, el petit. Tot va anar més o menys bé. Tot i que els dos policies de l’entrada es van mostrar inquiets en veure la seva vestimenta. Un d’ells fins i tot li va dedicar una mirada de menyspreu, que la Laura, cansada de defensar-se, va decidir passar per alt. Quan li ho van demanar, ella no va tenir cap problema a identificar-se: això sí, va sol·licitar que fos davant d’una dona. Ho va fer, van arreglar els papers i se’n van anar.
Part 1: Autoritarisme subjectiu
Aquesta vegada era el torn del fill gran. Només entrar, desenes de parells d’ulls es van centrar en ella. En el seu vestit. En el seu cap. En el seu mocador. En els seus ulls; que es van creuar novament amb els d’aquell policia. No semblava gens content de veure-la. Va agafar el seu número de torn, va seure al costat dels seus fills i va esperar. Es va relaxar en veure que a la taula que li tocava atenia una dona. Meec! El seu torn. Tot d’una, un policia jove va aparèixer en aquella taula:
– Jo sóc qui farà el tràmit. Saps que has d’identificar-te?
– Sí, sí. Quan arribi el moment, ho faré.
– T’has d’identificar, ara mateix.
– Puc fer-ho, com ahir, davant d’una dona?
– No.
No. Resposta categòrica. Sense espai per al dubte, sense espai per a la discussió. La Laura es va posar nerviosa. Molt nerviosa. Va intentar autocontrolar-se… però quan el seu cap va reaccionar, el seu cor ja havia escopit aquelles paraules com una bala:
– Em vas de llest? Per què em parles així?
– Què? A sobre t’atreveixes a dir-me això?
La Laura es va ensorrar i va començar a plorar. Dos policies van baixar-la a una sala i la van interrogar: que des de quan vestia amb niqab, que si l’obligava seu marit… Ella va deixar clar que ningú podia obligar-la a fer res, que era la seva pròpia decisió vestir amb niqab. Es respirava un ambient molt tens.
– Té. Signa la denúncia.
– Per què m’has denunciat?
– Perquè t’has negat a identificar-te.
– Jo no m’he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.

Part 2: Discriminada en solitud
Entre llàgrimes, i davant la mirada impassible de les persones presents, va intentar defensar els seus drets:
– Jo també vull denunciar. Si us plau, necessito que em proporcionin els noms i números de placa dels agents que m’han atès.
– No els hi donarem.
Impotent davant aquest panorama despòtic, va agafar pel braç als seus fills, de cinc i nou anys (que havien presenciat l’escena i semblaven confusos i espantats), va prémer fort les dents i van marxar.
Amb les galtes encara banyades de llàgrimes, la Laura va posar la clau al pany del cotxe, decidida a conduir de tornada cap a Premià. Va ser aleshores quan el seu fill, el gran, li va preguntar:
– Per què plores, mama?
– Res fill, tinc mal de cap. No et preocupis.
Un cop més, va mantenir els seus fills al marge dels insults i les discriminacions. L’últim que vol és ficar-los “males idees” al cap.
Part 3: Defensar-se els drets
Enutjada pel tracte rebut, va decidir contactar amb la Fàtima, advocada del Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Són amigues des de petites, del poble, ja que la Laura viu a Espanya des dels tres anys.
A través de la Fàtima descobrir que allò que havia passat era perfectament denunciable. I va decidir fer el pas. Ja es veurà quin resultat n’obté…
No busca diners, no busca venjança. Tan sols respecte. Ser reconeguda com a persona i no com a terrorista. El carrer és el lloc més dur per a ella. Rep crítiques diàries, encara que passegi amb els seus fills: “fantasma”, “fastigosa”, “bruixa”. Ha sofert fins i tot intents d’agressió. “Jo no em sento lliure si em tracten així”, assegura la Laura.
Ja no contesta als insults, com solia fer durant el primer any de portar el niqab. “No confio que aquesta gent canviï; els mitjans de comunicació s’encarreguen que això no passi…”, lamenta. Però prefereix quedar-se amb els somriures de les persones bones, com la d’aquell llibreter de Premià que es va posicionar a favor seu el dia que anava a comprar els llibres d’escola dels seus fills i va rebre una d’aquelles mirades degradants:
– Antoni, no comentis res, com diguis alguna cosa d’aquesta senyora, a qui jo respecto, sortiràs fora de la meva llibreria.

La entrada #RELATSREALS: Ulls nus davant la mirada policial se publicó primero en SOS Racisme.