El 24 de juliol de 2025, Mamedi, jove nascut i criat a Montornès del Vallès, va morir per un tret d’arma de foc a l’interior de les dependències de la Policia Local. La seva mort va commocionar profundament el municipi i va generar una àmplia preocupació entre familiars, amistats, veïnat i entitats socials davant les circumstàncies en què es van produir els fets.

Un any després, la família encara no ha pogut enterrar el cos. La necessitat de continuar practicant diligències d’investigació ha impedit que, fins al dia d’avui, el procés de dol i de comiat hagi pogut començar. Aquesta situació ha prolongat un patiment que va molt més enllà de l’àmbit judicial i continua tenint un profund impacte emocional sobre la família.

Aquest primer aniversari coincideix amb una novetat judicial especialment rellevant. Recentment, l’Audiència Provincial de Barcelona ha estimat el recurs presentat per la família, ha revocat la resolució del jutjat d’instrucció que havia denegat la pràctica de diverses diligències d’investigació i n’ha ordenat la pràctica, en considerar que la seva denegació generava una situació d’indefensió per a la família. Aquesta resolució representa un punt d’inflexió en el procediment judicial i reforça la necessitat que la investigació continuï avançant amb totes les garanties.

Coincidint amb aquest primer aniversari, familiars, amistats, veïnat i entitats convoquen una nova mobilització a Montornès del Vallès per reclamar veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, així com per reiterar la necessitat que els fets s’esclareixin mitjançant una investigació exhaustiva, efectiva.

Des de l’inici del procediment judicial, l’advocat de la família ha posat de manifest l’existència de contradiccions entre l’acta d’aixecament del cadàver, l’informe d’autòpsia i les declaracions dels agents implicats. Aquestes contradiccions afecten aspectes rellevants per comprendre què va passar la nit del 24 de juliol de 2025 i reforcen la necessitat que la investigació continuï avançant amb totes les garanties que un cas d’aquestes característiques requereix.

Amb l’objectiu d’esclarir aquests interrogants, la família va sol·licitar fa mesos la pràctica de diverses diligències d’investigació. Entre elles, la revisió de determinades lesions recollides en l’acta d’aixecament del cadàver que no consten en l’informe forense, així com la realització d’una nova prova pericial per determinar amb més precisió la posició que ocupava Mamedi en el moment de rebre el tret. Segons la defensa, aquestes diligències podrien aportar nous elements tècnics que contribuïssin a reconstruir els fets amb la màxima objectivitat possible.

Tanmateix, el Jutjat d’Instrucció va denegar la pràctica d’aquestes diligències, una decisió que va portar la família a presentar un recurs davant l’Audiència Provincial de Barcelona. Paral·lelament, el procediment ha estat marcat per períodes d’inactivitat que han endarrerit l’avanç de la investigació i han prolongat l’espera de la família que, un any després, continua sense haver pogut recuperar el cos de Mamedi per donar-li una sepultura digna i iniciar el procés de dol.

Un any després de la seva mort, moltes de les preguntes que la família planteja des del primer dia continuen sense una resposta clara. Per aquest motiu, considera imprescindible que la investigació es desenvolupi amb el màxim rigor, que s’esgotin totes les vies d’investigació disponibles i que es practiquin totes les diligències necessàries per contribuir a l’esclariment complet dels fets.

El recurs presentat per la família davant l’Audiència Provincial de Barcelona ha suposat un punt d’inflexió en el procediment judicial. En la seva resolució, el tribunal revoca la decisió del jutjat d’instrucció que havia denegat la pràctica de diverses diligències d’investigació i n’ordena la realització, en considerar que la seva negativa generava una situació d’indefensió per a la família i privava la investigació d’elements tècnics rellevants per a l’esclariment dels fets.

L’Audiència recorda que la mort d’una persona a l’interior d’una dependència policial constitueix un fet d’especial gravetat i assenyala que, precisament per aquest motiu, els poders públics tenen l’obligació de garantir una investigació «especialment rigorosa, eficaç i capaç de determinar de manera indubtable si l’ús de la força va ser necessari i proporcionat», d’acord amb la jurisprudència europea i estatal aplicable en casos de morts sota custòdia o derivades de l’ús de la força policial.

En aquesta mateixa resolució, el tribunal considera que la prova pericial sol·licitada per la família no constitueix una petició «superflua o dilatòria», sinó una diligència pertinent que pot aportar informació objectiva sobre la posició que ocupava Mamedi en el moment de rebre el tret. Segons recull l’auto, aquesta prova podria «reconstruir amb objectivitat la dinàmica dels fets i confirmar, o si escau refutar, la versió oferta per l’agent implicat».

Més enllà del seu valor jurídic, aquesta resolució envia un missatge clar: davant la mort d’un ciutadà a l’interior d’una dependència policial, la investigació no pot donar per tancada cap hipòtesi sense haver esgotat abans totes les diligències útils i pertinents. L’objectiu d’aquestes proves és garantir que els fets s’aclareixin amb el màxim rigor, transparència i objectivitat.

En paraules de l’advocat de la família, Eduardo Cáliz, la resolució de l’Audiència «ha de permetre avançar cap a un coneixement complet de la veritat i garantir les respostes que la família reclama des del primer dia». Tal com ha reiterat durant tot el procediment, «la família només demana veritat, justícia i una investigació a l’altura de les exigències d’un Estat de dret».

La continuïtat del procediment judicial, juntament amb els obstacles i els retards que han marcat la investigació durant aquests mesos, ha tingut conseqüències especialment doloroses per a la família de Mamedi i per al seu entorn més proper. Un any després de la seva mort, encara no ha estat possible recuperar el seu cos per procedir al seu enterrament i iniciar el procés de comiat i de dol. Aquesta situació excepcional ha fet que, dotze mesos després dels fets, la seva mare, la resta de familiars, les seves amistats i una part important de la comunitat continuïn esperant poder acomiadar-se d’ell amb la dignitat que mereix qualsevol persona.

La impossibilitat de donar sepultura a Mamedi ha tingut un profund impacte emocional sobre tota la família i, de manera especialment intensa, sobre la seva mare. Alhora, aquesta espera també ha marcat les persones que l’estimaven i el conjunt de la comunitat que, des del primer dia, ha acompanyat la família i continua reclamant que els fets s’esclareixin amb totes les garanties. El dret a poder acomiadar-se d’un ésser estimat forma part d’una necessitat profundament humana i col·lectiva que, en aquest cas, continua interrompuda un any després.

Més enllà de les implicacions jurídiques, aquesta situació posa de manifest les conseqüències que poden tenir els retards i els obstacles en una investigació d’aquestes característiques. Quan una família no pot recuperar el cos del seu ésser estimat durant un període tan prolongat, el procediment judicial no només afecta l’esclariment dels fets, sinó també la possibilitat d’iniciar el procés de dol i de reconstruir la vida després de la pèrdua. Aquestes circumstàncies poden comportar situacions de revictimització, en obligar les víctimes i el seu entorn a conviure durant mesos amb una pèrdua que encara no han pogut tancar.

Per a la família de Mamedi, conèixer tota la veritat sobre el que va succeir la nit del 24 de juliol de 2025 i poder recuperar finalment el seu cos no són dues qüestions separades. Formen part d’un mateix procés: el dret a una investigació rigorosa, independent i desenvolupada amb totes les garanties, així com el dret a acomiadar-se del seu fill i donar-li una sepultura digna.

La mobilització convocada amb motiu del primer aniversari de la mort de Mamedi neix de la voluntat d’acompanyar la seva família, mantenir viva la seva memòria i reclamar que la investigació continuï avançant amb el rigor, la transparència i totes les garanties que un cas d’aquestes característiques exigeix.

La mort d’una persona a l’interior d’una dependència policial constitueix un fet d’especial gravetat que requereix una investigació exhaustiva, independent i efectiva. En aquest sentit, la recent resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona reforça la necessitat que s’esgotin totes les diligències d’investigació pertinents per contribuir a l’esclariment objectiu dels fets.

Des del primer dia, la Plataforma Justícia per Mamedi ha mantingut una mateixa reivindicació: que s’investiguin totes les circumstàncies de la mort de Mamedi amb el màxim rigor, transparència i respecte als drets de la família. La resolució de l’Audiència Provincial representa un pas important en aquesta direcció, però la investigació continua oberta i encara queden interrogants per aclarir.

Amb aquesta finalitat, es convoca una concentració el dissabte 25 de juliol de 2026 a les 18:30h, al carrer de la Llibertat s/n (davant de l’Escola Marinada – Montornès Nord)  de Montornès del Vallès, per reclamar veritat, justícia i reparació, i per exigir que els fets s’esclareixin amb totes les garanties.

Aquesta mobilització vol ser també una crida col·lectiva a la defensa dels drets humans, del dret a la veritat i del dret de totes les famílies a una investigació efectiva quan una persona mor sota custòdia policial. Un any després, la família continua sense haver pogut acomiadar-se del seu fill. Per això, la societat no pot permetre que aquest cas caigui en l’oblit fins que s’esclareixin completament els fets.

Compte: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

Contactes per a mitjans
Advocat
Eduardo Cáliz | 667 880 061 | eduardo.caliz.robles@gmail.com

Portaveus
Cheikh Drame Tine | 631 211 148 | cheikh.drametine@gmail.com
Jenabou Dembaga Susoko | 635 38 23 34 | justiciaparamamedi@gmail.com
Fatiha El Mouali | justiciaparamamedi@gmail.com 

La entrada Comunicat de col·lectius, plataformes i activistes antiracistes per demanar veritat i justícia per Mamedi: després d’un any d’impunitat se publicó primero en SOS Racisme.

L’Adel va anar a la comissaria del Cos Nacional de Policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols per renovar la documentació de residència i va acabar patint una agressió que li ha deixat seqüeles físiques i psicològiques. La jutgessa que instruïa el seu cas va demanar les imatges dels fets, però havien estat esborrades.

El dia que l’Adel va anar a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), a les nou menys deu del matí, per renovar el seu permís de residència, va canviar-li la vida per sempre. Mai va pensar que el tràmit que havia fet en altres ocasions acabaria amb una agressió que, segons un informe del Centre d’atenció a víctimes de maltractaments i tortura Sira, pot ser tipificada com a tortura. Va ser l’1 de juliol de 2022. “Encara ara tinc marques”, explica quan han passat quatre anys.

L’Adel –que prefereix no aparèixer amb el seu cognom– té 47 anys i va néixer a Larraix, el Marroc. Amb 24 anys va marxar per començar una nova vida a Catalunya on es va casar, treballa com a pintor i té dos fills, un dels quals té una discapacitat del 80%. Actualment viu a Sant Joan de Palamós, a pocs quilòmetres de la comissària on es van produir els fets. 

“Quan vaig ingressar a la comissaria, em van portar primer a un despatx, que és on es lliura tota la documentació”, explica. “La portava preparada i ordenada, perquè sempre me la prepara el gestor anticipadament per a tenir-ho tot en ordre”, afegeix. Ja des d’un bon inici, segons relata, el tracte de l’agent que hi havia a la saleta va ser agressiu. De mal humor, li va etzibar que faltava el document que acreditava el pagament de taxes per poder renovar el permís de residència i ell li va respondre que si mirava el codi de barres del document podia comprovar que l’impost estava pagat. “Em va dir: ‘tu no em dius el que haig de fer’”, explica el veí de Sant Joan de Palamós.

Per sortir del mal tràngol, l’Adel va comentar a l’agent que si ho preferia, podia anar al banc a buscar el rebut i tornar, però el policia li va contestar que si marxava no podria tornar a entrar i hauria de demanar una nova cita. Veient que el policia no volia ajudar-lo, l’home va decidir marxar. Abans, però va expressar el seu descontentament amb la forma com l’havia tractat.

“Li vaig dir que ja agafaria una altra cita i me n’aniria a un altre lloc, però que no eren maneres de tractar la gent”, explica l’Adel. Aquella queixa va ser l’inici de tot plegat. “Què has dit, fill de puta?”, va cridar el policia. Ell es disposava a marxar i va ser aleshores quan el policia que hi havia a l’entrada de l’oficina li va demanar la documentació. L’Adel va començar a regirar les butxaques del seu pantaló de pintor i l’agent, abans que pogués fer res, se li va abraonar al damunt i el va reduir a terra.  

Segons l’Adel, els nivells de violència a partir d’aleshores van prendre una nova dimensió. “El policia que m’havia demanat la documentació, em va intentar agafar del coll fent-me com una clau, jo vaig moure el cap com a acte reflex, em vaig sobresaltar instintivament, però no vaig oposar resistència”, diu. Una vegada a terra van aparèixer quatre agents més i el van emmanillar. “Se’m van posar al damunt, em pressionaven la cara i les costelles contra el terra; i un per darrere em doblegava les cames com si m’estigués resistint”, recorda. Li van trencar les ulleres i això li va produir talls a les celles, el van arrossegar per terra produint-li lesions als genolls i quan el van posar de peus, un dels policies li va donar un cop de puny a la cara. 

En aquell moment, va aparèixer un policia de paisà que en paraules de l’Adel semblava el cap de la resta i que li va dir: “Estàs cridant a la meva comissaria; ara t’assabentaràs, moro de merda, et penses que estàs al Marroc? Resa al teu Déu, que ni ell et deslliurarà”. 

A continuació, el van portar per la força a la tercera planta de la comissaria. “Mentre pujava, sentia que m’anaven a matar. Pensava en els meus fills, tenia molta por de morir”, rememora. “No paraven de cridar-me: ‘Fill de puta, moro de merda, veniu aquí i us creieu els amos’”, explica.

L’Adel estava en xoc i quasi va perdre el coneixement. A la tercera planta el van ficar en una sala de tres metres quadrats que, assenyala l’Adel, “no tenia càmeres” i on dos dels policies mentre li posaven una porra al coll, li cridaven: “Et rebentaré el cap, el pixaré, et cremaré els papers”. 

L’Adel va preguntar-li al cap de la resta per què l’estaven tractant amb tanta violència, i l’agent li va donar un cop de taló a la cara que va fer que perdés una dent. “Després em va pegar una segona puntada amb el taló a l’esquena, que em va deixar una rascada important i aleshores, tots els policies em van començar a pegar: moltes puntades i cops estant estirat a terra, emmanillat per darrere”, explica. “Quan es van cansar, em van asseure en una cadira i em van emmanillar per sota del seient, en una postura incòmoda, que m’obligava a estar inclinat”, afegeix. 

L’Adel no entenia res i plorava de ràbia. Demanava anar al bany o aigua, però tot li era negat. Per contra, el policia que ell identifica com a cap el va amenaçar d’expulsar-lo de l’Estat espanyol i l’Adel va respondre-li que això no era potestat seva. Un altre agent va agafar-lo del coll de nou com a represàlia i aleshores l’Adel va caure desmaiat a conseqüència de la maniobra asfixiant. Al cap d’una estona es va despertar tot moll perquè li havien llençat aigua per despertar-lo. “Em vaig adonar que no sabien què fer amb mi i vaig percebre un canvi d’actitud”, diu. “En aquest moment, va aparèixer un nou agent vestit de paisà, d’uns 40 anys, que jo crec que era marroquí, amb bigoti, i em va explicar que havien trucat a l’ambulància”, diu.

Quan quatre anys després, l’Adel narra per darrer cop la seva experiència, assenyala que durant tot aquell temps es va sentir “segrestat”. 

Els dos infermers que el van veure a la saleta van assenyalar que no podien fer-li una valoració mèdica allà i van demanar de portar-lo al CAP. Els policies van acceptar la demanda, però, com farien durant tot el trasllat i la revisió mèdica, van indicar al personal mèdic que l’Adel era “molt perillós” i que calia tenir-lo controlat. Tres agents van pujar a l’ambulància i d’altres van seguir el vehicle fins al CAP de Sant Felius de Guíxols. Allà li van fer una revisió que va començar a les 10.17 hores del matí i va durar onze minuts. A continuació, el van conduir de nou a la comissaria on l’actitud va canviar una mica, assenyala la víctima. Li van deixar trucar a la família i també va poder contactar amb un advocat que li va facilitar el seu germà, tot i que els policies insistien que era millor que contractés un lletrat d’ofici.

Després de prendre-li les empremtes als calabossos, va poder reunir-se amb el seu advocat. L’Adel va demanar de declarar a Sant Feliu de Guíxols, però els agents es van mostrar contraris que ho fes fins que el lletrat va amenaçar de demanar l’habeas corpus –procediment per obtenir la immediata posada a disposició de l’autoritat judicial de qualsevol persona detinguda il·legalment– per invalidar la detenció. Aleshores, l’home va poder presentar-se davant la jutgessa, que el va deixar en llibertat.

Dies més tard, l’Adel presentaria una denúncia a través de SOS Racisme en la qual es demanaven les gravacions de les càmeres de videovigilància de la comissaria. Tanmateix, quan la magistrada va requerir la prova, les imatges havien estat esborrades. A més, l’Adel va presentar dos informes mèdics que certifiquen la violència rebuda: el primer molt exigu del CAP i un segon, hores més tard de ser agredit, quan ja estava en llibertat, de l’Hospital de Palamós. Aquest segon corroborava l’agressió. 

Tot i les proves, la causa va quedar arxivada. Va ser reoberta quan SOS Racisme va presentar un recurs a l’Audiència de Girona en el qual va presentar un informe pericial basat en el Protocol d’Istanbul. Al mateix temps, però, els agents del Cos Nacional de Policial (CNP) han denunciat l’Adel per atemptat contra l’autoritat.

El seu advocat actual considera que la fase d’instrucció del cas “és deficient” i apunta que “no s’ha fet la investigació pertinent per resoldre’l”. 

Quan l’Adel va sortir dels jutjats el va rebre el seu germà. Ja en llibertat, alguna cosa s’havia esquerdat dins seu. “Estava tan trencat, tan malament, tan destrossat que no tenia ni ganes de viure”, afirma. El germà, que viu a Cadaqués, li va dir si volia passar uns dies amb ell per descansar i l’endemà, amb tota la família, es va traslladar al poble del Cap de creus.

Segons relata, va ser a la platja del municipi que va tornar a veure els dos primers agents que havien començat l’agressió. Tot i que en un primer moment va pensar que era casualitat, després va considerar que era impossible que fossin allà per atzar. A menys de tres metres de distància, els agents comentàvem amb fanfarroneria com havien agredit l’Adel. “Em vaig posar molt nerviós i el meu germà va intentar calmar-me, dient-me que era el que estaven buscant, que era una provocació perquè jo reaccionés i poguessin justificar el que m’havien fet, així que vam decidir anar-nos-en de la platja”, diu. 

En la seva descripció dels fets, l’Adel esmenta diversos tipus de tortures físiques com puntades de peu, cops de puny, bufetades, maniobres per asfixiar-lo o obligar-lo a romandre en postures humiliants i estressants. Així mateix, també descriu tortura psicològica, com les amenaces que va rebre, els insults racistes o l’alternança de rols dels agents.

Per la seva banda, l’informe del Centre Sira, basat en el Protocol d’Istanbul, certifica la veracitat d’allò que descriu l’Adel i assenyala que algunes de les agressions viscudes per l’home encara eren visibles quan es va dur a terme la investigació, l’agost del 2024. En són exemple la pròtesi dental que porta o les ferides que té a la tíbia o a l’esquena.

Alhora, encara perduraven els símptomes d’estrès posttraumàtic.“Quan creuo la duana, amb el mateix cos de policies, sempre penso ‘a veure què passarà’, i a vegades els agents són molt educats i simpàtics, però fins que no veig la seva reacció estic nerviós”, explicava. En aquest sentit, l’informe apunta que l’home va patir una disminució de la gana i va perdre més de deu quilos després de patir l’agressió.

De la mateixa manera, segons l’informe de Sira, l’Adel presentava símptomes depressius. “Hi ha dies que estàs bé però i hi ha dies que estàs baix i te’n vas al fons, i venen els records, perds la força, i has d’estar lluitant per sobreviure. No hi ha la tranquil·litat d’una vida normal. No notes la felicitat que tenies abans. A vegades estic molt trist”, afirmava.

La entrada Un veí de l’Empordà denuncia la policia per tortura: “Deien que em rebentarien el cap, se’m pixarien i em cremarien els papers” se publicó primero en SOS Racisme.