Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Convoquem roda de premsa per l’informe 2025 de SOS Racisme. Reserva’t la data!

El pròxim dijous 19 de març, a les 10:00 h, farem la roda de premsa de presentació de l’informe anual de SOS Racisme: Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya. Aquesta és la 17a edició de l’informe anual de SOS Racisme Catalunya, un document que té com a objectiu contribuir a la visibilitat del racisme a través de la denúncia pública. 

L’acte, que tindrà lloc a la Sala Berta Cáceres de lafede des de les 10:00 h fins les 11:00 h, comptarà amb la direcció de l’entitat i una integrant del SAiD (Servei d’Atenció i Denúncia). Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La intenció és poder compartir aquestes reflexions i que les nostres dades serveixin com a eina de denúncia i d’incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme.  

La entrada Roda de Premsa Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El pròxim dissabte 21 de març, a les 11:00 h, farem la presentació de l’informe anual de SOS Racisme: INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya amb la col·laboració de l’entitat Fruita amb Justícia Social. L’acte tindrà lloc al Convent de Santa Clara a Lleida des de les 11:00 h fins les 13:00 h, i comptarà amb diveres ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets de les treballadores de la campanya de la fruita de Lleida. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La entrada Presentació Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

“Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme” és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. “Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural”. 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan “alliberant” a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: “El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.

Entre barro, astilla y plásticos cientos de casas se levantan desafiando al barranco, a la sombra de los almacenes donde decenas de operarias con redes en el pelo apuran el rato de descanso mientras los imponentes camiones de carga hacen un ruido metálico al pasar transportando cajas. Quienes viven aquí lo hacen  sin acceso al tendido eléctrico, ni a agua corriente, ni a recogida de basuras, ni a un suelo que no te hunda cuando llega un temporal.  Más de cinco mil personas en toda la provincia se enfrentan a las borrascas “sin techo, sin derechos y sin protección”, como exponen desde la Apdha. La organización insiste: “Cada episodio de temporal convierte una situación ya de por sí indigna en una emergencia humanitaria evitable”. 

En estos asentamientos que llevan en la provincia desde hace más de 20 años vive el escalafón más vulnerabilizado de la industria millonaria de la fresa y el fruto rojo en la provincia que en la temporada anterior, 2024/2025, facturó 699 millones de euros en exportaciones, según Freshuelva. Un sector que supone el 11% de todo el PIB de la provincia de Huelva. Uno de cada nueve euros que se generan en el territorio onubense procede de la explotación de 12.388 hectáreas de tierra y de miles de personas, en su mayoría migrantes.

Las personas que viven aquí son migrantes en situación irregular que buscan trabajo, en muchas ocasiones hasta tienen que pagar para poder conseguirlo, “los empresarios les venden los contratos, o los empadronamientos, algunos hasta les dicen que trabajan tres años gratis y que luego les ayudan a regularlos y después ni lo hacen”, explica Ana Pinto de Jornaleras de Huelva en Lucha. Unos contratos por los que llegan a pagar miles de euros. Los empresarios evitan hablar sobre esta realidad, alegando en muchas ocasiones que nada tiene que ver con el sector. “Pregunta en los asentamientos, trabajan todos, la gente no está aquí por gusto, tienen trabajo lo que no tienen es casa”.

Un chico anda por el asentamiento, apenas habla español, viene desde Almería apenas lleva dos meses en la provincia y está esperando que los días de tormenta cesen para que haya más trabajo, “aún no tengo chabola, tengo que hacérmela”, explica. A pesar de tratarse de unas infraviviendas las personas que viven aquí invierten miles de euros en construirse estas casas basadas en pallets, plástico y cartón. “A veces son los propios empresarios los que les venden estos pallets”, sostiene la portavoz de JHL.

En diversas ocasiones organizaciones internacionales han denunciado la situación de vulneración de Derechos Humanos que lleva más de dos décadas sucediendo en la provincia. En 2022 el Grupo de Expertos contra la Trata de Seres Humanos del Consejo de Europa (Greta) denunciaba a través de un informe su preocupación por “ la inacción de las autoridades ante esta situación humanitaria que se prolonga desde hace varios años y genera mayores riesgos de trata de personas”. Dos años antes el relato especial de la ONU para la pobreza extrema, Philip Alston también señaló que las Administraciones “hacen la vista gorda” sobre esta situación.

A pesar del señalamiento internacional, la realidad ha cambiado poco. En 2024 la Junta de Andalucía pusó en marcha el Plan Integral para la Erradicación del Chabolismo, que busca que estos asentamientos desaparezcan para el año 2030, un objetivo que también persigue el Plan Doñana aprobado por el Gobierno andaluz y el Gobierno central. Unos acuerdos que organizaciones humanitarias como Apdha consideran “papel mojado”.

Más de 20.000 contratadas en origen

La industria de los frutos rojos en Huelva se basa en la contratación de miles de mujeres migrantes para la campaña. En 2026 se augura que llegarán a Huelva al menos 21.500 personas contratadas en origen, 4.500 más que el año pasado, la mayoría mujeres procedentes de Marruecos. En los últimos años la procedencia de estas trabajadoras se ha diversificado a países como Guatemala y Honduras.

Unas contrataciones que se realizan a través de la Orden Gecco, creada en el año 2000 y que se actualizan cada nueva campaña. En la Orden se establece un “compromiso de retorno” que obliga a estas mujeres a volver al territorio una vez acabe el trabajo. A pesar de que las empresas están obligada en ofrecer un alojamiento adecuado a las empleadas en muchas ocasiones estos mismos no tienen las condiciones mínimas de habitabilidad. Barracones paralelos a los campos atestados de invernaderos su mayoría, “nos han llegado casas sin ventana, alojamientos en mal estado y mujeres que tiene  que dormir en el suelo”, sostiene Ana Pinto.

En 2018 la organización de empresas del sector Interfresa puso en marcha el Plan de Responsabilidad Ético, Laboral, Social y de Igualdad (Prelsi) a raíz de las denuncias de agresiones sexuales por parte de los empresarios en 2018. El Prelsi tiene como objetivo para “dar respuesta a la necesidad de entendimiento, asistencia y fomento de las buenas prácticas para impulsar el bienestar sociolaboral de todos los agentes que participan en la campaña de los frutos rojos”.

Entre sus acciones se encuentran la de revisión de los alojamientos , la mediación sanitaria y la asistencia social. “Es un organismo de la patronal, y algunas trabajadoras nos cuentan que las amenazan para que no hablen con nosotras ni denuncien”.

En 2018 salieron a la luz diversos casos de agresiones sexuales de empresarios del sector a trabajadoras migrantes. Este enero la Policía Nacional detenía a un encargado agrícola por la explotación laboral y sexual a varias mujeres migrantes.

El día a día trabajando bajo los plásticos está plagado de vulneración de los derechos laborales. En 2024 la Inspección registró al menos mil infracciones en el sector, e impuso sanciones por el valor de seis millones de euros a diversos empresarios del sector.

En la mayor parte de los tajos el sueldo no cumple el salario mínimo, ni se pagan las horas extras, ni otras cuestiones recogidas en el convenio del sector como el pago del kilometraje de desplazamientos. “El agronegocio se basa en la máxima productividad para aumentar las ganancias lo que lleva a la explotación de las personas”, sostiene Ana Pinto. La líder sindical es clara acerca del sistema que vertebra estos frutos “beneficia a las empresas desde la más pequeña a la más grande” y también “los sindicatos mayoritarios y a todos los Gobiernos”.

La entrada El sector de la fresa en Huelva, más de 26 años en la cúspide de la vulneración de derechos humanos se publicó primero en SOS Racisme.

En Hamid, un llogater de Mataró, fa 4 anys que busca pis per ell i la seva família, i va descobrir que diferents agències immobiliàries evitaven de forma encoberta prestar-li els seus serveis pel fet de ser d’origen marroquí. De fet, ho va poder comprovar fent un testatge el gener del 2024: va demanar a un company de feina que preguntés pel mateix pis. En el cas del Hamid, l’agència immobiliària el va informar que ja estava llogat un dia i mig després d’haver fet la sol·licitud d’anar a veure’l, per contra, al company li van trucar immediatament després de presentar la sol·licitud, informant-lo que el pis encara era disponible.

A la visita va anar el Hamid, per rebre una explicació per aquest tracte desfavorable, preguntant si els propietaris no volien persones d’origen marroquí. L’administrador de l’agència immobiliària li va admetre “eso, eso también es verdad, pero no tiene nada que ver con eso. Está reservado”. Amb l’acompanyament de l‘Observatori Desca, i per les denúncies imposades per l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació, va poder demostrar que era un cas de racisme immobiliari.

Aquest no és un cas aïllat, el racisme immobiliari existeix. Des de SOS i el SAiD aprofitem aquest cas per explicar què és el racisme immobiliari:

Aquestes accions o inaccions vulneren els drets humans i afecten el benestar material, emocional i comunitari de milers de persones. Quan parlem de racisme immobiliari ho podem diferenciar en dos tipus, racisme en l’accés de l’habitatge i racisme en el gaudi de l’habitatge.

Comunament li diem racisme immobiliari quan agències immobiliàries o propietaris es neguen a llogar o vendre un pis per motius racistes. Per exemple, el SAiD ha atès molts casos en els quals s’acompanya a persones amb contracte indefinit, nòmines suficients i amb garanties econòmiques i que truquen a una agència immobiliària i reben respostes distintes segons el nom o el seu accent, justament igual com el cas del Hamid. Persones que, després d’enviar tota la documentació, reben un missatge dient que el pis ja està llogat, però dos dies després veuen que es torna a anunciar. Persones a les quals se’ls demanen requisits il·legals o completament desproporcionats que no s’exigeixen a altres perfils.

Aquestes situacions no són errors administratius ni casualitats. Responen a estereotips racistes molt arrelats: associar determinats orígens a la brutícia, sorolls, impagaments o conflictes. I això ocorre inclús quan no hi ha un indici real que ho justifiqui.

Aquí parlem de persones que ja viuen a un pis, però que pateixen d’assetjament racista per part del veïnat, comunitat de veïns o inclús propietaris. El SAiD ha acompanyat a casos d’insults reiterats, de pressions constants perquè marxin, de trucades contínues a la policia sense motiu, de denúncies falses que s’allarguen durant anys. Persones que deixen de sentir-se segures a casa seva. Famílies que viuen en un estat permanent d’alerta. En molts d’aquests casos, les persones acaben marxant no perquè no vulguin, sinó perquè la violència quotidiana es torna insuportable.

I per què no es denuncia sovint? La urgència de buscar un lloc on viure pesa més que denunciar el racisme que pateixen, especialment amb la crisi d’habitatge actual a Catalunya.

El racisme a l’habitatge no és un fenomen aïllat. És una eina al servei de la gentrificació. Serveix per denegar l’accés a determinades zones de la ciutat i expulsar a part de la població, mantenint barris amb un perfil molt concret. Això provoca que moltes persones no puguin decidir on viure, reforça la segregació residencial i genera una distribució profundament desigual amb els recursos públics, com escoles, centres de salut o serveis socials.

El racisme no és un efecte col·lateral del mercat immobiliari: forma part del model de ciutat que s’està construint.

El racisme a l’habitatge no es limita a les immobiliàries. Ho veiem quan es dificulta o es nega l’empadronament, impedint l’accés a drets bàsics. I ho veiem també en els desnonaments sense alternativa d’habitatge, que afecten de forma desproporcionada a persones racialitzades i migrades. Casos com el macrodesnonament del B9 a Badalona no són fets puntuals ni excepcionals. Són decisions polítiques que deixen a persones sense llar, trenquen xarxes comunitàries i generen un dany social enorme.

Tot això ens deixa una conclusió clara: el racisme a l’habitatge és una expressió del racisme estructural. Això no es pot combatre sense voluntat política i sense incorporar una perspectiva antiracista real a les polítiques públiques.

La entrada Primera sanció per racisme immobiliari a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.

Volem agrair a totes les persones que han participat de la trobada i que han compartit les seves reflexions al voltant de la representació mediàtica, la construcció de contranarratives transformadores, la nostra responsabilitat col·lectiva com a consumidores de contingut, i com podem portar aquestes idees a les agendes dels mitjans generalistes. 

Agraïments:

• Ponències:
  • Youssef M. Ouled: Periodista independent i investigador expert en racisme. Coordinador d’AlgoRace.
    • Resum ponència:  Hi ha una indignació generalitzada en el tracte mediàtic a l’Estat espanyol de l’ICE, Servei de Control d’Immigració i Duanes dels Estats Units, titllant-la d’excepcionalitat, si fos una encara que aquí hi tenim una realitat bastant similar però invisibilitzada. Hem d’estar informats, com ara de notícies com que fa un mes que la Unió Europea va acceptar el Reglament de retorn, perquè “no podem actuar sobre el que no podem veure”. 
  • Moha Gerehou: Periodista independent. Col·laborador en mitjans escrits, de ràdio i de televisió. Membre de Conciencia Afro i expresident SOS Racisme.
    • Resum ponència: Es necessita una perspectiva antiracista en tots els temes (sanitat, habitatge, cultura, etc.), encara que es pensi que només cal convidar a periodistes i experts racialitzats quan es parla de racisme. De fet, sovint només són els mitjans de comunicació de dretes els que conviden a tertulians de comunitats no blanques, com ara la població migrant, col·locant-los a l’agenda pública per demonitzar-los i continuar amb el discurs de delinqüència. Com podem empènyer altres narratives per girar les audiències cap a l’altre costat? Com podem créixer els nostres propis mitjans per poder entrar en aquests espais i tenir poder de negociació?
  • Rudy Bruña: Comunicador social i periodista enfocat en la comunicació pel canvi social, educador popular i consultor en diversitat, creador de contingut antiracista. 
    • Resum ponència: Hem d’ensenyar contranarratives als estereotips marcats i perpetuats per als mitjans de comunicació. No podem caure a la trampa de la visibilitat, som visibles, però per a qui? Tenim una doble exigència a l’hora d’actuar, no tenim el dret a la mediocritat. I com veiem a l’altra? Hem de revisar-nos constantment. 
  • Moderació de la Bea Duodu: Periodista i presentadora en 3CatInfo (TV3), amb experiència prèvia a RAC1 i Televisión Española, i especialitzada en diversitat racial i ètnica als mitjans.

• Rudy Bruña: Comunicador social i periodista enfocat en la comunicació pel canvi social, educador popular i consultor en diversitat, creador de contingut antiracista. 
  • Resum ponència: Hem d’ensenyar contranarratives als estereotips marcats i perpetuats per als mitjans de comunicació. No podem caure a la trampa de la visibilitat, som visibles, però per a qui? Tenim una doble exigència a l’hora d’actuar, no tenim el dret a la mediocritat. I com veiem a l’altra? Hem de revisar-nos constantment. 

A més, volem agrair a Lafede per cedir-nos el seu espai.

Us deixem algunes de les fotografies que vam realitzar de la trobada.

_______ CASTELLANO______

El pasado 6 de febrero organizamos la Polifa “Racismo y medios de comunicación. ¿Cuándo estamos, cuándo hablan de nosotros y quién lo hace?», un espacio de reflexión crítica sobre el papel de las personas racializadas en los medios de comunicación.

Queremos agradecer a todas las personas que han participado del encuentro y que han compartido sus reflexiones en torno a la representación mediática, la construcción de contranarrativas transformadoras, nuestra responsabilidad colectiva como consumidoras de contenido, y cómo podemos llevar estas ideas a las agendas de los medios generalistas.

Agradecimientos:

• Ponencias:
  • Youssef M. Ouled: Periodista independiente e investigador experto en racismo. Coordinador de AlgoRace.
    • Resumen ponencia: Existe una indignación generalizada en el trato mediático en el Estado español del ICE, Servicio de Control de Inmigración y Aduanas de Estados Unidos, tildándola de excepcionalidad, si fuera una aunque aquí tenemos una realidad bastante similar pero invisibilizada. Debemos estar informados, como noticias como la de que hace un mes la Unión Europea aceptó el Reglamento de retorno, porque “no podemos actuar sobre lo que no sabemos.”
  • Moha Gerehou: Periodista independiente. Colaborador en medios escritos, radio y televisión. Miembro de Conciencia Afro y expresidente SOS Racismo.
    • Resumen ponencia: Se necesita una perspectiva antirracista en todos los temas (sanidad, vivienda, cultura, etc.), aunque se piense que solo hace falta invitar a periodistas y expertos racializados cuando se habla de racismo. De hecho, a menudo solo son los medios de comunicación de derechas los que invitan a tertulianos de comunidades no blancas, como la población migrante, colocándolos en la agenda pública para demonizarlos y continuar con el discurso de delincuencia. ¿Cómo empujar otras narrativas para girar las audiencias hacia el otro lado? ¿Cómo hacemos crecer nuestros propios medios para poder entrar en estos espacios y tener poder de negociación?
  • Rudy Bruña: Comunicador social y periodista enfocado en la comunicación por el cambio social, educador popular y consultor en diversidad, creador de contenido antirracista.
    • Resumen ponencia: Debemos enseñar contranarrativas a los estereotipos marcados y perpetuados para los medios de comunicación. No podemos caer en la trampa de la visibilidad, somos visibles, pero ¿para quién? Tenemos una doble exigencia a la hora de actuar, no tenemos derecho a la mediocridad. ¿Y cómo vemos a la otra? Debemos revisarnos constantemente.
  • Moderación de Bea Duodu: Periodista y presentadora en 3CatInfo (TV3), con experiencia previa en RAC1 y Televisión Española, y especializada en diversidad racial y étnica en los medios.

Además, queremos agradecer a Lafede por cedernos su espacio.

Os dejamos con algunas de las fotografías que tomamos del encuentro. 

La entrada Agraïments Polifa 2026: Racisme i mitjans de comunicació se publicó primero en SOS Racisme.

En esta ocasión presentamos el evento « Racismo y medios de comunicación. ¿Cuándo estamos, cuándo hablan de nosotras y quién lo hace?», un espacio de reflexión crítica sobre el papel de las personas racializadas en los medios de comunicación. El encuentro propone cuestionar no solo la representación mediática, sino también las relaciones de poder, autoridad y credibilidad: quién es reconocido como experto, desde qué lugar se nos convoca y qué mecanismos sostienen la desigualdad epistémica en el ecosistema mediático. Asimismo, se abordarán las posibilidades de transformación hacia unos medios más justos, plurales y antirracistas.

Fecha: Viernes 6 de febrero
Hora: 18h (Obrim portes 17:30h).
Lugar: Barcelona, La Fede (carrer Tàpies, 1-3)

Ponents:

– Youssef M. Ouled

– Moha Gerehou

– Rudy Bruña

Modera: Bea Duodu

Presenta: Gemma Ferreón

La entrada Polifa 2026: Racismo y medios de comunicación se publicó primero en SOS Racisme.

SOS Racisme Catalunya és una associació creada el 1989 per treballar en la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l’acció de base. Lluitem per la igualtat efectiva de drets i oportunitats a través de tres vies: l’atenció i denúncia de qualsevol cas de racisme, la incidència política per transformar lleis i polítiques públiques i la sensibilització per canviar consciències.

Descripció de l’oferta:

Es necessita una persona amb coneixements de comunicació i experiència en el sector, especialment de comunicació política, premsa i gestió de xarxes socials.  Però, per damunt de tot, cerquem una persona amb perspectiva antiracista, que defensi els drets humans i que aporti per una comunicació transformadora.

Funcions principals de comunicació:

• Disseny, calendarització i implementació del pla de treball anual de l’àrea de comunicació, que inclou pla de difusió per a l’àrea de formació i l’àrea de sòcies.
• Seguiment i actualització, si s’escau, del manual d’identitat corporativa i d’altres documents-guia de l’àrea de comunicació.
• Actualització i anàlisi de continguts web.
• Gestió i supervisió de l’externalització de tasques de l’àrea de comunicació (maquetacions d’informes o cartelleria, reserva de sales per esdeveniments…).
• Organització d’esdeveniments, junt amb l’equip.
• Capacitat tècnica d’adaptar els continguts als diferents formats de les xarxes socials que disposa actualment l’entitat (Instagram, Telegram, Bluesky…) amb l’ús de Canva, entre altres.
• Creació del butlletí mensual amb les notícies més destacades, amb la plataforma Mailjet.

Funcions principals de la part periodística:

• Coordinació del gabinet de premsa (gestió de peticions dels mitjans de comunicació, atenció del telèfon de premsa, redacció i enviament de comunicats i notes de premsa, organització de rodes de premsa, seguiment del clíping de premsa, assessorament a periodistes en perspectiva antiracista per diferents vies, parlar i donar entrevistes, entre altres).
• Ideació d’argumentaris que reforcin les narratives transformadores.
• Coordinació de la memòria anual de l’entitat.
• Redacció i correcció de textos.
• Assegurar la coordinació de l’àrea de comunicació amb la resta d’àrees, espais i actuacions de l’associació.

Es valorarà

• Formar o haver format part del moviment associatiu
• Coneixements de SEO, SEM, Analytics i màrqueting digital
• Formació específica en comunicació política o social
• Coneixement d’altres idiomes
• Persona autònoma i amb iniciativa
• Coneixement d’edició de vídeos amb Capcut pro.

Requisits:

1. Experiència d’almenys 2 anys en Comunicació, Periodisme o camp relacionat.
2. Experiència en gestió i ús de xarxes social, mitjans de comunicació i màrqueting.
3. Experiència en la redacció d’articles, notes de premsa, elaboració de dossiers de premsa.
4. Capacitat per treballar de manera autònoma i en equip.
5. Nivell alt de català i castellà.
6. Capacitats organitzatives.
7. Coneixements i interès per la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans i identificació amb els valors i objectius de SOS Racisme.

Oferim:

1. Oportunitat de formar part d’una organització amb un impacte en la societat civil.
2. Ambient de treball col·laboratiu i en constant creixement.

Característiques de l’oferta:

• 35 h setmanals
• Contractació de substitució per maternitat (1 mes de prova)
• Sou brut: 1.792,70 brut /mes
• Lloc de treball: Barcelona. Oficina de SOS Racisme Catalunya.
• Modalitat: Presencial amb possibilitat de 2 dies de teletreball.

Informació requerida:

• Curriculum vitae
• Carta de motivació/presentació

Adreça electrònica on fer l’enviament: comunicacio@sosracisme.org amb còpia a coordinacio@sosracisme.org

Referència de la plaça: Tècnica/o de Comunicació Digital i continguts amb enfocament periodístic i pensament crític.

Data límit de recepció de candidatures: 23 de gener de 2026.

Data prevista d’incorporació: 2 de febrer de 2026

La entrada Oferta laboral: Tècnica de Comunicació i Periodisme se publicó primero en SOS Racisme.