El 24 de juliol de 2025, Mamedi, jove nascut i criat a Montornès del Vallès, va morir per un tret d’arma de foc a l’interior de les dependències de la Policia Local. La seva mort va commocionar profundament el municipi i va generar una àmplia preocupació entre familiars, amistats, veïnat i entitats socials davant les circumstàncies en què es van produir els fets.

Un any després, la família encara no ha pogut enterrar el cos. La necessitat de continuar practicant diligències d’investigació ha impedit que, fins al dia d’avui, el procés de dol i de comiat hagi pogut començar. Aquesta situació ha prolongat un patiment que va molt més enllà de l’àmbit judicial i continua tenint un profund impacte emocional sobre la família.

Aquest primer aniversari coincideix amb una novetat judicial especialment rellevant. Recentment, l’Audiència Provincial de Barcelona ha estimat el recurs presentat per la família, ha revocat la resolució del jutjat d’instrucció que havia denegat la pràctica de diverses diligències d’investigació i n’ha ordenat la pràctica, en considerar que la seva denegació generava una situació d’indefensió per a la família. Aquesta resolució representa un punt d’inflexió en el procediment judicial i reforça la necessitat que la investigació continuï avançant amb totes les garanties.

Coincidint amb aquest primer aniversari, familiars, amistats, veïnat i entitats convoquen una nova mobilització a Montornès del Vallès per reclamar veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, així com per reiterar la necessitat que els fets s’esclareixin mitjançant una investigació exhaustiva, efectiva.

Des de l’inici del procediment judicial, l’advocat de la família ha posat de manifest l’existència de contradiccions entre l’acta d’aixecament del cadàver, l’informe d’autòpsia i les declaracions dels agents implicats. Aquestes contradiccions afecten aspectes rellevants per comprendre què va passar la nit del 24 de juliol de 2025 i reforcen la necessitat que la investigació continuï avançant amb totes les garanties que un cas d’aquestes característiques requereix.

Amb l’objectiu d’esclarir aquests interrogants, la família va sol·licitar fa mesos la pràctica de diverses diligències d’investigació. Entre elles, la revisió de determinades lesions recollides en l’acta d’aixecament del cadàver que no consten en l’informe forense, així com la realització d’una nova prova pericial per determinar amb més precisió la posició que ocupava Mamedi en el moment de rebre el tret. Segons la defensa, aquestes diligències podrien aportar nous elements tècnics que contribuïssin a reconstruir els fets amb la màxima objectivitat possible.

Tanmateix, el Jutjat d’Instrucció va denegar la pràctica d’aquestes diligències, una decisió que va portar la família a presentar un recurs davant l’Audiència Provincial de Barcelona. Paral·lelament, el procediment ha estat marcat per períodes d’inactivitat que han endarrerit l’avanç de la investigació i han prolongat l’espera de la família que, un any després, continua sense haver pogut recuperar el cos de Mamedi per donar-li una sepultura digna i iniciar el procés de dol.

Un any després de la seva mort, moltes de les preguntes que la família planteja des del primer dia continuen sense una resposta clara. Per aquest motiu, considera imprescindible que la investigació es desenvolupi amb el màxim rigor, que s’esgotin totes les vies d’investigació disponibles i que es practiquin totes les diligències necessàries per contribuir a l’esclariment complet dels fets.

El recurs presentat per la família davant l’Audiència Provincial de Barcelona ha suposat un punt d’inflexió en el procediment judicial. En la seva resolució, el tribunal revoca la decisió del jutjat d’instrucció que havia denegat la pràctica de diverses diligències d’investigació i n’ordena la realització, en considerar que la seva negativa generava una situació d’indefensió per a la família i privava la investigació d’elements tècnics rellevants per a l’esclariment dels fets.

L’Audiència recorda que la mort d’una persona a l’interior d’una dependència policial constitueix un fet d’especial gravetat i assenyala que, precisament per aquest motiu, els poders públics tenen l’obligació de garantir una investigació «especialment rigorosa, eficaç i capaç de determinar de manera indubtable si l’ús de la força va ser necessari i proporcionat», d’acord amb la jurisprudència europea i estatal aplicable en casos de morts sota custòdia o derivades de l’ús de la força policial.

En aquesta mateixa resolució, el tribunal considera que la prova pericial sol·licitada per la família no constitueix una petició «superflua o dilatòria», sinó una diligència pertinent que pot aportar informació objectiva sobre la posició que ocupava Mamedi en el moment de rebre el tret. Segons recull l’auto, aquesta prova podria «reconstruir amb objectivitat la dinàmica dels fets i confirmar, o si escau refutar, la versió oferta per l’agent implicat».

Més enllà del seu valor jurídic, aquesta resolució envia un missatge clar: davant la mort d’un ciutadà a l’interior d’una dependència policial, la investigació no pot donar per tancada cap hipòtesi sense haver esgotat abans totes les diligències útils i pertinents. L’objectiu d’aquestes proves és garantir que els fets s’aclareixin amb el màxim rigor, transparència i objectivitat.

En paraules de l’advocat de la família, Eduardo Cáliz, la resolució de l’Audiència «ha de permetre avançar cap a un coneixement complet de la veritat i garantir les respostes que la família reclama des del primer dia». Tal com ha reiterat durant tot el procediment, «la família només demana veritat, justícia i una investigació a l’altura de les exigències d’un Estat de dret».

La continuïtat del procediment judicial, juntament amb els obstacles i els retards que han marcat la investigació durant aquests mesos, ha tingut conseqüències especialment doloroses per a la família de Mamedi i per al seu entorn més proper. Un any després de la seva mort, encara no ha estat possible recuperar el seu cos per procedir al seu enterrament i iniciar el procés de comiat i de dol. Aquesta situació excepcional ha fet que, dotze mesos després dels fets, la seva mare, la resta de familiars, les seves amistats i una part important de la comunitat continuïn esperant poder acomiadar-se d’ell amb la dignitat que mereix qualsevol persona.

La impossibilitat de donar sepultura a Mamedi ha tingut un profund impacte emocional sobre tota la família i, de manera especialment intensa, sobre la seva mare. Alhora, aquesta espera també ha marcat les persones que l’estimaven i el conjunt de la comunitat que, des del primer dia, ha acompanyat la família i continua reclamant que els fets s’esclareixin amb totes les garanties. El dret a poder acomiadar-se d’un ésser estimat forma part d’una necessitat profundament humana i col·lectiva que, en aquest cas, continua interrompuda un any després.

Més enllà de les implicacions jurídiques, aquesta situació posa de manifest les conseqüències que poden tenir els retards i els obstacles en una investigació d’aquestes característiques. Quan una família no pot recuperar el cos del seu ésser estimat durant un període tan prolongat, el procediment judicial no només afecta l’esclariment dels fets, sinó també la possibilitat d’iniciar el procés de dol i de reconstruir la vida després de la pèrdua. Aquestes circumstàncies poden comportar situacions de revictimització, en obligar les víctimes i el seu entorn a conviure durant mesos amb una pèrdua que encara no han pogut tancar.

Per a la família de Mamedi, conèixer tota la veritat sobre el que va succeir la nit del 24 de juliol de 2025 i poder recuperar finalment el seu cos no són dues qüestions separades. Formen part d’un mateix procés: el dret a una investigació rigorosa, independent i desenvolupada amb totes les garanties, així com el dret a acomiadar-se del seu fill i donar-li una sepultura digna.

La mobilització convocada amb motiu del primer aniversari de la mort de Mamedi neix de la voluntat d’acompanyar la seva família, mantenir viva la seva memòria i reclamar que la investigació continuï avançant amb el rigor, la transparència i totes les garanties que un cas d’aquestes característiques exigeix.

La mort d’una persona a l’interior d’una dependència policial constitueix un fet d’especial gravetat que requereix una investigació exhaustiva, independent i efectiva. En aquest sentit, la recent resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona reforça la necessitat que s’esgotin totes les diligències d’investigació pertinents per contribuir a l’esclariment objectiu dels fets.

Des del primer dia, la Plataforma Justícia per Mamedi ha mantingut una mateixa reivindicació: que s’investiguin totes les circumstàncies de la mort de Mamedi amb el màxim rigor, transparència i respecte als drets de la família. La resolució de l’Audiència Provincial representa un pas important en aquesta direcció, però la investigació continua oberta i encara queden interrogants per aclarir.

Amb aquesta finalitat, es convoca una concentració el dissabte 25 de juliol de 2026 a les 18:30h, al carrer de la Llibertat s/n (davant de l’Escola Marinada – Montornès Nord)  de Montornès del Vallès, per reclamar veritat, justícia i reparació, i per exigir que els fets s’esclareixin amb totes les garanties.

Aquesta mobilització vol ser també una crida col·lectiva a la defensa dels drets humans, del dret a la veritat i del dret de totes les famílies a una investigació efectiva quan una persona mor sota custòdia policial. Un any després, la família continua sense haver pogut acomiadar-se del seu fill. Per això, la societat no pot permetre que aquest cas caigui en l’oblit fins que s’esclareixin completament els fets.

Compte: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

Contactes per a mitjans
Advocat
Eduardo Cáliz | 667 880 061 | eduardo.caliz.robles@gmail.com

Portaveus
Cheikh Drame Tine | 631 211 148 | cheikh.drametine@gmail.com
Jenabou Dembaga Susoko | 635 38 23 34 | justiciaparamamedi@gmail.com
Fatiha El Mouali | justiciaparamamedi@gmail.com 

La entrada Comunicat de col·lectius, plataformes i activistes antiracistes per demanar veritat i justícia per Mamedi: després d’un any d’impunitat se publicó primero en SOS Racisme.

L’Adel va anar a la comissaria del Cos Nacional de Policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols per renovar la documentació de residència i va acabar patint una agressió que li ha deixat seqüeles físiques i psicològiques. La jutgessa que instruïa el seu cas va demanar les imatges dels fets, però havien estat esborrades.

El dia que l’Adel va anar a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), a les nou menys deu del matí, per renovar el seu permís de residència, va canviar-li la vida per sempre. Mai va pensar que el tràmit que havia fet en altres ocasions acabaria amb una agressió que, segons un informe del Centre d’atenció a víctimes de maltractaments i tortura Sira, pot ser tipificada com a tortura. Va ser l’1 de juliol de 2022. “Encara ara tinc marques”, explica quan han passat quatre anys.

L’Adel –que prefereix no aparèixer amb el seu cognom– té 47 anys i va néixer a Larraix, el Marroc. Amb 24 anys va marxar per començar una nova vida a Catalunya on es va casar, treballa com a pintor i té dos fills, un dels quals té una discapacitat del 80%. Actualment viu a Sant Joan de Palamós, a pocs quilòmetres de la comissària on es van produir els fets. 

“Quan vaig ingressar a la comissaria, em van portar primer a un despatx, que és on es lliura tota la documentació”, explica. “La portava preparada i ordenada, perquè sempre me la prepara el gestor anticipadament per a tenir-ho tot en ordre”, afegeix. Ja des d’un bon inici, segons relata, el tracte de l’agent que hi havia a la saleta va ser agressiu. De mal humor, li va etzibar que faltava el document que acreditava el pagament de taxes per poder renovar el permís de residència i ell li va respondre que si mirava el codi de barres del document podia comprovar que l’impost estava pagat. “Em va dir: ‘tu no em dius el que haig de fer’”, explica el veí de Sant Joan de Palamós.

Per sortir del mal tràngol, l’Adel va comentar a l’agent que si ho preferia, podia anar al banc a buscar el rebut i tornar, però el policia li va contestar que si marxava no podria tornar a entrar i hauria de demanar una nova cita. Veient que el policia no volia ajudar-lo, l’home va decidir marxar. Abans, però va expressar el seu descontentament amb la forma com l’havia tractat.

“Li vaig dir que ja agafaria una altra cita i me n’aniria a un altre lloc, però que no eren maneres de tractar la gent”, explica l’Adel. Aquella queixa va ser l’inici de tot plegat. “Què has dit, fill de puta?”, va cridar el policia. Ell es disposava a marxar i va ser aleshores quan el policia que hi havia a l’entrada de l’oficina li va demanar la documentació. L’Adel va començar a regirar les butxaques del seu pantaló de pintor i l’agent, abans que pogués fer res, se li va abraonar al damunt i el va reduir a terra.  

Segons l’Adel, els nivells de violència a partir d’aleshores van prendre una nova dimensió. “El policia que m’havia demanat la documentació, em va intentar agafar del coll fent-me com una clau, jo vaig moure el cap com a acte reflex, em vaig sobresaltar instintivament, però no vaig oposar resistència”, diu. Una vegada a terra van aparèixer quatre agents més i el van emmanillar. “Se’m van posar al damunt, em pressionaven la cara i les costelles contra el terra; i un per darrere em doblegava les cames com si m’estigués resistint”, recorda. Li van trencar les ulleres i això li va produir talls a les celles, el van arrossegar per terra produint-li lesions als genolls i quan el van posar de peus, un dels policies li va donar un cop de puny a la cara. 

En aquell moment, va aparèixer un policia de paisà que en paraules de l’Adel semblava el cap de la resta i que li va dir: “Estàs cridant a la meva comissaria; ara t’assabentaràs, moro de merda, et penses que estàs al Marroc? Resa al teu Déu, que ni ell et deslliurarà”. 

A continuació, el van portar per la força a la tercera planta de la comissaria. “Mentre pujava, sentia que m’anaven a matar. Pensava en els meus fills, tenia molta por de morir”, rememora. “No paraven de cridar-me: ‘Fill de puta, moro de merda, veniu aquí i us creieu els amos’”, explica.

L’Adel estava en xoc i quasi va perdre el coneixement. A la tercera planta el van ficar en una sala de tres metres quadrats que, assenyala l’Adel, “no tenia càmeres” i on dos dels policies mentre li posaven una porra al coll, li cridaven: “Et rebentaré el cap, el pixaré, et cremaré els papers”. 

L’Adel va preguntar-li al cap de la resta per què l’estaven tractant amb tanta violència, i l’agent li va donar un cop de taló a la cara que va fer que perdés una dent. “Després em va pegar una segona puntada amb el taló a l’esquena, que em va deixar una rascada important i aleshores, tots els policies em van començar a pegar: moltes puntades i cops estant estirat a terra, emmanillat per darrere”, explica. “Quan es van cansar, em van asseure en una cadira i em van emmanillar per sota del seient, en una postura incòmoda, que m’obligava a estar inclinat”, afegeix. 

L’Adel no entenia res i plorava de ràbia. Demanava anar al bany o aigua, però tot li era negat. Per contra, el policia que ell identifica com a cap el va amenaçar d’expulsar-lo de l’Estat espanyol i l’Adel va respondre-li que això no era potestat seva. Un altre agent va agafar-lo del coll de nou com a represàlia i aleshores l’Adel va caure desmaiat a conseqüència de la maniobra asfixiant. Al cap d’una estona es va despertar tot moll perquè li havien llençat aigua per despertar-lo. “Em vaig adonar que no sabien què fer amb mi i vaig percebre un canvi d’actitud”, diu. “En aquest moment, va aparèixer un nou agent vestit de paisà, d’uns 40 anys, que jo crec que era marroquí, amb bigoti, i em va explicar que havien trucat a l’ambulància”, diu.

Quan quatre anys després, l’Adel narra per darrer cop la seva experiència, assenyala que durant tot aquell temps es va sentir “segrestat”. 

Els dos infermers que el van veure a la saleta van assenyalar que no podien fer-li una valoració mèdica allà i van demanar de portar-lo al CAP. Els policies van acceptar la demanda, però, com farien durant tot el trasllat i la revisió mèdica, van indicar al personal mèdic que l’Adel era “molt perillós” i que calia tenir-lo controlat. Tres agents van pujar a l’ambulància i d’altres van seguir el vehicle fins al CAP de Sant Felius de Guíxols. Allà li van fer una revisió que va començar a les 10.17 hores del matí i va durar onze minuts. A continuació, el van conduir de nou a la comissaria on l’actitud va canviar una mica, assenyala la víctima. Li van deixar trucar a la família i també va poder contactar amb un advocat que li va facilitar el seu germà, tot i que els policies insistien que era millor que contractés un lletrat d’ofici.

Després de prendre-li les empremtes als calabossos, va poder reunir-se amb el seu advocat. L’Adel va demanar de declarar a Sant Feliu de Guíxols, però els agents es van mostrar contraris que ho fes fins que el lletrat va amenaçar de demanar l’habeas corpus –procediment per obtenir la immediata posada a disposició de l’autoritat judicial de qualsevol persona detinguda il·legalment– per invalidar la detenció. Aleshores, l’home va poder presentar-se davant la jutgessa, que el va deixar en llibertat.

Dies més tard, l’Adel presentaria una denúncia a través de SOS Racisme en la qual es demanaven les gravacions de les càmeres de videovigilància de la comissaria. Tanmateix, quan la magistrada va requerir la prova, les imatges havien estat esborrades. A més, l’Adel va presentar dos informes mèdics que certifiquen la violència rebuda: el primer molt exigu del CAP i un segon, hores més tard de ser agredit, quan ja estava en llibertat, de l’Hospital de Palamós. Aquest segon corroborava l’agressió. 

Tot i les proves, la causa va quedar arxivada. Va ser reoberta quan SOS Racisme va presentar un recurs a l’Audiència de Girona en el qual va presentar un informe pericial basat en el Protocol d’Istanbul. Al mateix temps, però, els agents del Cos Nacional de Policial (CNP) han denunciat l’Adel per atemptat contra l’autoritat.

El seu advocat actual considera que la fase d’instrucció del cas “és deficient” i apunta que “no s’ha fet la investigació pertinent per resoldre’l”. 

Quan l’Adel va sortir dels jutjats el va rebre el seu germà. Ja en llibertat, alguna cosa s’havia esquerdat dins seu. “Estava tan trencat, tan malament, tan destrossat que no tenia ni ganes de viure”, afirma. El germà, que viu a Cadaqués, li va dir si volia passar uns dies amb ell per descansar i l’endemà, amb tota la família, es va traslladar al poble del Cap de creus.

Segons relata, va ser a la platja del municipi que va tornar a veure els dos primers agents que havien començat l’agressió. Tot i que en un primer moment va pensar que era casualitat, després va considerar que era impossible que fossin allà per atzar. A menys de tres metres de distància, els agents comentàvem amb fanfarroneria com havien agredit l’Adel. “Em vaig posar molt nerviós i el meu germà va intentar calmar-me, dient-me que era el que estaven buscant, que era una provocació perquè jo reaccionés i poguessin justificar el que m’havien fet, així que vam decidir anar-nos-en de la platja”, diu. 

En la seva descripció dels fets, l’Adel esmenta diversos tipus de tortures físiques com puntades de peu, cops de puny, bufetades, maniobres per asfixiar-lo o obligar-lo a romandre en postures humiliants i estressants. Així mateix, també descriu tortura psicològica, com les amenaces que va rebre, els insults racistes o l’alternança de rols dels agents.

Per la seva banda, l’informe del Centre Sira, basat en el Protocol d’Istanbul, certifica la veracitat d’allò que descriu l’Adel i assenyala que algunes de les agressions viscudes per l’home encara eren visibles quan es va dur a terme la investigació, l’agost del 2024. En són exemple la pròtesi dental que porta o les ferides que té a la tíbia o a l’esquena.

Alhora, encara perduraven els símptomes d’estrès posttraumàtic.“Quan creuo la duana, amb el mateix cos de policies, sempre penso ‘a veure què passarà’, i a vegades els agents són molt educats i simpàtics, però fins que no veig la seva reacció estic nerviós”, explicava. En aquest sentit, l’informe apunta que l’home va patir una disminució de la gana i va perdre més de deu quilos després de patir l’agressió.

De la mateixa manera, segons l’informe de Sira, l’Adel presentava símptomes depressius. “Hi ha dies que estàs bé però i hi ha dies que estàs baix i te’n vas al fons, i venen els records, perds la força, i has d’estar lluitant per sobreviure. No hi ha la tranquil·litat d’una vida normal. No notes la felicitat que tenies abans. A vegades estic molt trist”, afirmava.

La entrada Un veí de l’Empordà denuncia la policia per tortura: “Deien que em rebentarien el cap, se’m pixarien i em cremarien els papers” se publicó primero en SOS Racisme.

Amb els vots favorables del govern (Junts i ERC), PSC, CUP i En Comú Podem i els contraris de PP i Vox, el Ple ha aprovat una moció impulsada pel grup local d’Amnistia Internacional i 27 entitats més per prendre mesures contra les identificacions per perfil racial. Concretament, seguint la recomanació del Defensor del Pueblo, proposen implementar uns formularis de parada, identificació i registre (FIP) en què es reculli la percepció de l’agent sobre la condició ètnica-racial de l’identificat, la condició autopercebuda i la nacionalitat de la persona identificada; el motiu de l’actuació policial; el resultat de l’acció i dades del lloc, hora, data i unitat policial.

Les persones identificades hauran de rebre una còpia del formulari. A més, amb dades anonimitzades, aquests formularis haurien de permetre detectar patrons de discriminació amb l’objectiu de prendre mesures correctives. La moció també contempla que l’Ajuntament mantingui un diàleg amb entitats de drets socials i altres col·lectius representants de minories ètnic-racials per informar sobre les dades dels formularis i millorar la confiança local. Finalment, demana fer formacions en bones pràctiques en intervencions policials no discriminatòries als agents de la Policia Local.

“Les parades i identificacions basades en el perfil racial són el resultat d’estereotips policials i socials pels quals determinats grups de persones són assenyalats amb més freqüència com a possibles sospitosos de certs tipus de delictes, en funció de la seva pertinença a una determinada raça, origen ètnic o color de pell”, recull la proposta, “per tant, no respecten el principi d’igualtat ni el dret a la no-discriminació, ja que l’actuació policial no es basa en criteris raonables i objectius per a la prevenció del delicte, sinó en característiques físiques o trets percebuts de la persona”.

Tal com va publicar la Directa en un reportatge el setembre passat, els Mossos d’Esquadra reconeixien que de les 1.042.845 identificacions del 2024, 508.419 van ser a persones sense nacionalitat espanyola. Això representa que un 16,15% de la població estrangera de Catalunya va ser identificada, 10 punts menys que la població amb nacionalitat espanyola. “Dins d’aquest mig milió llarg, el percentatge més gran va tenir per objectiu persones provinents de diferents zones d’Àfrica (220.510) i d’Amèrica, (142.298), a molta distància de les que tenien nacionalitats d’altres estats membres de la Unió Europea (72.162)”, recull l’article.

“És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que al final també la policia és una eina”, va dir el president de SOS Racisme Catalunya, Cheikh Drame, en una entrevista a elCugatenc arran de la seva participació a l’edició de l’any passat del Congrés de Joves per la Pau – Arcadi Oliveres, promogut per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau), “Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista als Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic”. Set anys abans, també de la mà de la Unipau, en aquest cas al curs d’estiu, Beatriu Guarro, professora emèrita del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i membre de SOS Racisme, ja advertia d’aquest fenomen i deia que només calia complir la llei.

La seva organització ha fet un seguiment de les identificacions per perfil racial, amb una campanya de sensibilització i incidència així com informes com Vigilància 2.0 (2021) on s’evidenciava que per cada persona amb DNI se n’identificaven 3,48 d’estrangeres: “Malgrat que la desproporció hagi baixat en la majoria de les Àrees Bàsiques Policials també analitzades en l’anterior informe L’aparença no és motiu, aquesta continua sent molt elevada, fet que vol dir que la diferència entre les identificacions a població estrangera i població nacional segueix existint”.

En clau local, Amnistia Internacional va publicar a l’abril l’article Pareu el racisme, no les persones – Campanya #AtureuElRacisme, un escrit publicat a elCugatenc on posava les bases de la campanya en clau local. A partir d’aquesta feina, van sumar el suport de col·lectius fins aconseguir-ne 27 més per presentar la moció: Refugees Welcome, QgatSud, Sindicat de Llogateres, Marea Blanca, Plataforma de Pensionistes, Gilgal Solidari, elCugatenc, Enginyeria Sense Fronteres, Unipau, Oxfam Intermón, Associació de Joves Africans de Catalunya (AJAC), Amics del Poble Yazidita, Fora de Quadre, Nuevos Pasos, Petits Músics del Món, Aula de So, la Floresta contra Fronteres, Irídia, SOS Racisme, Fundació Bayt al-Thaqafa, Mujeres Palante, Migress, Regularización Ya, Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), Trenzadas, Cooperativa la Tregua i Entitats Catalanes d’Acció Social.

La moció ha arribat al Ple com a proposta d’En Comú Podem i de la CUP i ha aconseguit un consens ampli. Juanma Cayuelas, regidor d’En Comú Podem, ha argumentat que les identificacions per perfil racial generen desafecció ciutadana i per això la formació ha de permetre reforçar les actuacions de la Policia Local. En la mateixa línia, la portaveu de la CUP, Ariadna Sierra, fent un símil amb la detecció i correcció de negligències sanitàries, ha defensat que la moció només pretén donar més eines a la policia, permetent que les actuacions quedin documentades: “És una garantia per a la ciutadania i també per als agents perquè dona garanties sobre la seva actuació”.

La proposta ha tingut el suport del responsable polític de la Policia Local, el tinent d’alcaldia Bernat Picornell (ERC), que, seguint la línia dels proposants, ha assegurat que els formularis esdevenen una eina de transparència que protegeix la ciutadania però també dona garanties als agents en les seves actuacions. Per això, s’ha compromès a convocar una reunió entre les entitats proposants i la Policia Local per estudiar com concretar les mesures a través d’una instrucció interna.

José Gallardo, regidor del PSC, tot i el vot favorable, ha mostrat una certa discrepància. Ha defensat que els agents ja actuen sota principis de legalitat, proporcionalitat i servei a la ciutadania: “No compartim discursos que puguin generar desconfiança”. Ara bé, considera que els formularis no són mecanismes de control sinó una garantia per als agents i per als ciutadans identificats i detinguts. Això hauria de permetre, a ulls del socialista, incrementar la confiança de la ciutadania envers la policia.

Però el PP i Vox ho veuen just a la inversa. Alfredo Bergua, regidor popular, ha assegurat que l’enfocament de la moció suposa partir de la idea que els agents actuen de forma incorrecta i, per tant, han de ser fiscalitzats. De fet, assegura que ja comuniquen les detencions i identificacions al Ministeri Fiscal i actuen sota un codi deontològic. “Cap agent hauria d’estar obligat a explicar percepcions personals perquè la seva funció és actuar davant de conductes o indicis, no classificar les persones”, ha argumentat, tot dient que no s’ha detectat un problema de perfilament racial a la ciutat, “la millor garantia és dotar la policia de recursos”.

Gairebé el mateix ha dit el portaveu de Vox, Marcos Rodríguez, que ha assenyalat ERC, com a encarregada de l’àrea de Seguretat, perquè, considera, assenyala els agents. Més enllà del qüestionament dels populars, que Vox comparteix, el seu portaveu també ha dit que el formulari esdevé una càrrega de feina per als agents. Com que en les intervencions dels partits de dretes, han criticat Junts per alinear-se amb les esquerres, el tinent d’alcaldia Jordi Puigneró ha rebatut que la moció pretén aplicar millores als protocols tot i que ha reconegut que “no hi ha notícies que a Sant Cugat hi hagi aquesta problemàtica”.

La entrada El Ple aprova implementar un formulari per detectar i prevenir les aturades i identificacions policials per perfil racial a Sant Cugat del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

A la recta final del procés de regularització extraordinària, la violència institucional als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) del Regne d’Espanya no cessa i s’agreuja. Aquests dies Henry Josué Vargas, una persona hondurenya privada de la seva llibertat al CIE de València, denunciava la brutal violència rebuda per part dels agents policials que el traslladaven en el vol de deportació.

Aquests fets no són nous, les organitzacions que acompanyen persones migrants als CIE ho denuncien des de fa anys. En un comunicat emès recentment, diferents organitzacions de Barcelona posen en coneixement els greus casos de violència institucional dels darrers mesos al CIE de la Zona Franca. Aquestes situacions van ser denunciades per les vies legals oportunes a la direcció del CIE, als jutjats de control i al Defensor del Poble. El comunicat assenyala que la resposta que reben és el silenci administratiu, l’arxivament de les denúncies i la manca d’investigació dels fets exposats. Això reflecteix el coneixement i la complicitat estatal davant d’aquesta situació.

La violència als CIE s’exerceix per diferents vies: des de tractes degradants i vexatoris per part de la policia fins a la manca de compliment de les garanties legals mínimes. Les entitats denuncien que les persones reben insults i expressions humiliants de manera habitual, així com una relació constant basada exclusivament en ordres i crits, generant un clima d’intimidació, humiliació i desemparament.

Qui denuncia aquestes situacions a l’interior del CIE o organitza accions de resistència rep càstigs exemplificadors, com la deportació immediata sense ser notificades amb una antelació mínima. El preavís, que consisteix a informar les persones que la deportació es durà a terme en el termini de les següents 24 o 48 hores, està reconegut a la jurisprudència nacional i la legislació internacional, però al CIE de Barcelona no es compleix.

Una altra pràctica que es denuncia és la tancada prolongada a les habitacions, durant catorze i quinze hores diàries, cosa que genera ansietat, aïllament i un important deteriorament psicològic en les persones que passen pel CIE. Les organitzacions acompanyants denuncien que l’aïllament s’utilitza com a forma de càstig davant de les queixes o necessitats mèdiques urgents, com quadres d’ansietat.

Així, els organismes que haurien de brindar assistència exerceixen diferents formes de violència. L’assistència mèdica és deficient i es limita a sobremedicar, especialment les dones, davant de les diferents malalties que manifesten. Fins i tot hi ha hagut situacions en què el personal mèdic justifica la tancada com a moments de “vacances i descans”, quan les dones manifesten la seva preocupació per les obligacions que tenen fora, tant laborals com de cura a les seves criatures. Les organitzacions van acompanyar dones que es trobaven en període de lactància a qui se’ls van subministrar pastilles per interrompre la producció de llet sense explicació ni consentiment informat.

Per la seva banda, la violència que enfronten les dones que són mares s’estén a les criatures. S’han acompanyat situacions extremadament greus com la separació forçada amb nadons acabats de néixer que es trobaven lactat o trasllats a altres ciutats sense que els menors tinguessin persones responsables de la seva cura. La separació de mares dels seus fills és una de les moltes violències racistes, capitalistes i patriarcals que es perpetren contra les dones migrants i racialitzades.

Aquests fets no són casos aïllats, sinó que responen a la mateixa estructura racista, capitalista i patriarcal dels CIE. Tot això passa en un context marcat per l’entrada en vigor del Pacte Europeu de Migració i Asil, amb què els marcs jurídics europeus i internacionals continuen legitimant, aprofundint i normalitzant les violències envers les persones migrants.

Al Regne d’Espanya, mentre l’Estat promet drets a una part de la població migrant, s’agreugen les polítiques racistes contra una altra part d’aquesta població. Tot i això, la victòria recent dels moviments migrants amb l’aprovació de la regularització extraordinària obre un horitzó d’organització i lluita a tots els nivells per al tancament dels CIE. No és una demanda simbòlica, sinó una necessitat urgent per començar a destruir la maquinària de violència racista institucionalitzada que opera al cor de l’Europa fortalesa.

La entrada CIE: violència racista institucionalitzada se publicó primero en SOS Racisme.

Con gestos de victoria y casi un minuto de aplausos por parte de la derecha radical, el Parlamento Europeo, reunido esta semana en Estrasburgo, votó finalmente la reforma de la política común para la deportación de personas migrantes que lleguen a los países de la UE, el reglamento europeo de retorno. Tras una ronda de intervenciones de los representantes de los diferentes partidos políticos, el martes 16 de junio por la tarde; ayer miércoles 17 de junio se llevó a cabo la votación: 418 eurodiputados votaron a favor, 218 en contra; y se produjeron 30 abstenciones. Antes, el lunes 15 por la tarde, se había votado en la Comisión de Libertades Civiles (Comisión Libe).

El nuevo reglamento europeo de retorno, que empezará a aplicarse de manera inmediata, como el nuevo Pacto Europeo de Migración y Asilo —en vigor desde el pasado 12 de junio— contempla nuevas obligaciones para las personas migrantes con órdenes de expulsión; aumenta los plazos de detención hasta 24 meses —que incluso se pueden convertir en 30 en situaciones concretas— y abre la puerta de manera definitiva a la construcción y puesta en marcha de lo que la UE llama “centros de retorno”, localizados fuera de la UE.

Ahora, el texto debe ser formalmente adoptado por el Consejo y publicado en el Diario Oficial para que entre en vigor. Algunas disposiciones, en particular las relativas a los “centros de retorno”, la evaluación de la edad de los menores y la dimensión exterior de los retornos se aplicarán de inmediato. Otras disposiciones que requieren etapas preparatorias entrarán en aplicación 12 meses después de la entrada en vigor de la legislación.

Más de 250 organizaciones de defensa de los derechos humanos ya han mostrado su rechazo a esta nueva normativa: “Las instituciones de la UE y los Estados miembros han convertido cada vez más la criminalización, la vigilancia y la discriminación en las herramientas por defecto de la gobernanza migratoria, en contraposición a la protección, la seguridad, las medidas de inclusión social, la ampliación de rutas seguras y regulares y los permisos de residencia basados ​​en derechos”, se puede leer en el comunicado conjunto remitido a la prensa. Los firmantes consideran que este nuevo paquete de normas “promueve la detención, la deportación, la externalización y el castigo, especialmente de las personas racializadas, y provocará que más personas se vean abocadas a un limbo jurídico y a condiciones peligrosas”.

Los eurodiputados de la extrema derecha y de la derecha tradicional, quienes han impulsado esta nueva normativa, aplaudieron largo y tendido al grito de send them back (mandadlos de vuelta), mientras los y las eurodiputadas de izquierdas gritaban shame on you (vergüenza) tras la emisión de los votos. En una rueda de prensa posterior a la votación, el holandés Malik Azmani, el relator de migraciones, del grupo Renew, dejó claro hacia dónde se encaminan los Veintisiete. “Hoy, Europa ha cumplido sus compromisos. Los ciudadanos esperan, con razón, que las personas que no tienen derecho a permanecer regresen a su país de origen. Por eso tengo una prioridad clara: medidas de retorno eficaces y realistas. Y tras casi veinte años de inmovilismo, Europa cuenta por fin con ellas. El retorno es la última pieza del rompecabezas del sistema europeo de gestión de la migración, y estoy enormemente orgulloso de que ya esté en marcha”. El relator confesó, al inicio de su parlamento, sentirse “orgulloso” por el paso dado.

Preguntado en varias ocasiones sobre la garantía de los derechos de las personas migrantes en los “centros de retorno!”, Azmani, quien considera que “solo se puede gestionar bien la migración si hay normas”, lanzó balones fuera y mencionó una serie de artículos de la normativa pero no especificó nada. “Todo va a ser legal”, dijo. En tono de sorna, el relator aseguró que “si [la persona migrante] coopera no tiene porqué acabar en un centro de retorno” e insistió en la idea de que con esta nueva normativa “la puerta de atrás queda bajo control”. Calificó el nuevo Reglamento como una normativa justa y agradeció a “todos los colegas” que hicieron esto posible.

La nueva normativa está vertebrada por la externalización de la migración hacia terceros países, tanto de tránsito como de origen. Respecto a estos últimos, a partir de ahora, siete países que hasta ahora no se habían considerado “seguros” por diferentes motivos, pasen a serlo. Se trata de Bangladesh, Colombia, Egipto, Kosovo, India, Marruecos y Túnez. Si una persona originaria de unos de estos países migra a la UE y se le deniega el asilo, será deportada al mismo país del que salió. También se considerarán terceros países seguros los candidatos a la adhesión. Esto, junto con el establecimiento de los “centros de retorno”, es uno de los puntos más polémicos de la nueva normativa.

Para Tineke Strik, de origen holandés y miembro del Parlamento Europeo por el grupo Los Verdes/ALE, profesora de Derecho de Ciudadanía y Migración en la Universidad de Radboud, todo lo que concierne a la nueva normativa de retorno resulta “preocupante”, en sus propias palabras. “El reglamento contempla muchas obligaciones para los migrantes, obligaciones para el país de origen, y prácticamente ninguna obligación para los Estados miembros”. La eurodiputada pone de relieve la ampliación de los plazos de detención y señala hacia los “centros de retorno” en terceros países. “La nueva normativa permitirá a los Estados miembros transferir inmediatamente su responsabilidad sobre las personas migrantes a cualquier otro país. Esto hace que puedan quedar atrapadas en una especie de limbo legal o en una detención indefinida. No sabemos qué pasará”.

Además de contravenir las disposiciones de la Convención de Ginebra y suponer un atentado claro contra los derechos de las personas en movimiento, estos nuevos centros, que se construirán una vez los Estados miembros lleguen a acuerdos con estos terceros países y hayan recibido el visto bueno de la Comisión Europea, no estarán sujetos a supervisión de ningún tipo por parte de los Veintisiete. “Este es uno de los problemas, porque no está regulado que deba haber una supervisión”, comenta Strik, quien asegura que las personas que estén allí internas “quedarán sometidas al régimen de ese tercer país”. En muchos de los países que se contemplan para la construcción y la puesta en marcha de estos templos no respetan los derechos humanos.

Con gestos de victoria y casi un minuto de aplausos por parte de la derecha radical, el Parlamento Europeo, reunido esta semana en Estrasburgo, votó finalmente la reforma de la política común para la deportación de personas migrantes que lleguen a los países de la UE, el reglamento europeo de retorno. Tras una ronda de intervenciones de los representantes de los diferentes partidos políticos, el martes 16 de junio por la tarde; ayer miércoles 17 de junio se llevó a cabo la votación: 418 eurodiputados votaron a favor, 218 en contra; y se produjeron 30 abstenciones. Antes, el lunes 15 por la tarde, se había votado en la Comisión de Libertades Civiles (Comisión Libe).

El nuevo reglamento europeo de retorno, que empezará a aplicarse de manera inmediata, como el nuevo Pacto Europeo de Migración y Asilo —en vigor desde el pasado 12 de junio— contempla nuevas obligaciones para las personas migrantes con órdenes de expulsión; aumenta los plazos de detención hasta 24 meses —que incluso se pueden convertir en 30 en situaciones concretas— y abre la puerta de manera definitiva a la construcción y puesta en marcha de lo que la UE llama “centros de retorno”, localizados fuera de la UE.

Más de 250 organizaciones de defensa de los derechos humanos ya han mostrado su rechazo a esta nueva normativa

Ahora, el texto debe ser formalmente adoptado por el Consejo y publicado en el Diario Oficial para que entre en vigor. Algunas disposiciones, en particular las relativas a los “centros de retorno”, la evaluación de la edad de los menores y la dimensión exterior de los retornos se aplicarán de inmediato. Otras disposiciones que requieren etapas preparatorias entrarán en aplicación 12 meses después de la entrada en vigor de la legislación.

Más de 250 organizaciones de defensa de los derechos humanos ya han mostrado su rechazo a esta nueva normativa: “Las instituciones de la UE y los Estados miembros han convertido cada vez más la criminalización, la vigilancia y la discriminación en las herramientas por defecto de la gobernanza migratoria, en contraposición a la protección, la seguridad, las medidas de inclusión social, la ampliación de rutas seguras y regulares y los permisos de residencia basados ​​en derechos”, se puede leer en el comunicado conjunto remitido a la prensa. Los firmantes consideran que este nuevo paquete de normas “promueve la detención, la deportación, la externalización y el castigo, especialmente de las personas racializadas, y provocará que más personas se vean abocadas a un limbo jurídico y a condiciones peligrosas”.

“Controlar la puerta de atrás”

Los eurodiputados de la extrema derecha y de la derecha tradicional, quienes han impulsado esta nueva normativa, aplaudieron largo y tendido al grito de send them back (mandadlos de vuelta), mientras los y las eurodiputadas de izquierdas gritaban shame on you (vergüenza) tras la emisión de los votos. En una rueda de prensa posterior a la votación, el holandés Malik Azmani, el relator de migraciones, del grupo Renew, dejó claro hacia dónde se encaminan los Veintisiete. “Hoy, Europa ha cumplido sus compromisos. Los ciudadanos esperan, con razón, que las personas que no tienen derecho a permanecer regresen a su país de origen. Por eso tengo una prioridad clara: medidas de retorno eficaces y realistas. Y tras casi veinte años de inmovilismo, Europa cuenta por fin con ellas. El retorno es la última pieza del rompecabezas del sistema europeo de gestión de la migración, y estoy enormemente orgulloso de que ya esté en marcha”. El relator confesó, al inicio de su parlamento, sentirse “orgulloso” por el paso dado.

Preguntado en varias ocasiones sobre la garantía de los derechos de las personas migrantes en los “centros de retorno!”, Azmani, quien considera que “solo se puede gestionar bien la migración si hay normas”, lanzó balones fuera y mencionó una serie de artículos de la normativa pero no especificó nada. “Todo va a ser legal”, dijo. En tono de sorna, el relator aseguró que “si [la persona migrante] coopera no tiene porqué acabar en un centro de retorno” e insistió en la idea de que con esta nueva normativa “la puerta de atrás queda bajo control”. Calificó el nuevo Reglamento como una normativa justa y agradeció a “todos los colegas” que hicieron esto posible.

La preocupación por la puesta en marcha de los denominados “centros de retorno”

La nueva normativa está vertebrada por la externalización de la migración hacia terceros países, tanto de tránsito como de origen. Respecto a estos últimos, a partir de ahora, siete países que hasta ahora no se habían considerado “seguros” por diferentes motivos, pasen a serlo. Se trata de Bangladesh, Colombia, Egipto, Kosovo, India, Marruecos y Túnez. Si una persona originaria de unos de estos países migra a la UE y se le deniega el asilo, será deportada al mismo país del que salió. También se considerarán terceros países seguros los candidatos a la adhesión. Esto, junto con el establecimiento de los “centros de retorno”, es uno de los puntos más polémicos de la nueva normativa.

Tineke Strik: “El reglamento contempla muchas obligaciones para los migrantes, obligaciones para el país de origen, y prácticamente ninguna obligación para los Estados miembros”

Para Tineke Strik, de origen holandés y miembro del Parlamento Europeo por el grupo Los Verdes/ALE, profesora de Derecho de Ciudadanía y Migración en la Universidad de Radboud, todo lo que concierne a la nueva normativa de retorno resulta “preocupante”, en sus propias palabras. “El reglamento contempla muchas obligaciones para los migrantes, obligaciones para el país de origen, y prácticamente ninguna obligación para los Estados miembros”. La eurodiputada pone de relieve la ampliación de los plazos de detención y señala hacia los “centros de retorno” en terceros países. “La nueva normativa permitirá a los Estados miembros transferir inmediatamente su responsabilidad sobre las personas migrantes a cualquier otro país. Esto hace que puedan quedar atrapadas en una especie de limbo legal o en una detención indefinida. No sabemos qué pasará”.

Además de contravenir las disposiciones de la Convención de Ginebra y suponer un atentado claro contra los derechos de las personas en movimiento, estos nuevos centros, que se construirán una vez los Estados miembros lleguen a acuerdos con estos terceros países y hayan recibido el visto bueno de la Comisión Europea, no estarán sujetos a supervisión de ningún tipo por parte de los Veintisiete. “Este es uno de los problemas, porque no está regulado que deba haber una supervisión”, comenta Strik, quien asegura que las personas que estén allí internas “quedarán sometidas al régimen de ese tercer país”. En muchos de los países que se contemplan para la construcción y la puesta en marcha de estos templos no respetan los derechos humanos.

Quien también se muestra preocupada tanto por la puesta en marcha de estos centros como la total ausencia de supervisión es la eurodiputada por Sumar y exdirectora general de CEAR Estrella Galán. “Esta normativa no plantea ningún mecanismo de supervisión de los derechos humanos. Lo que se quiere hacer es alejar lo máximo posible la crueldad que se vivirá en estos centros y evitar que sepamos lo que ahí está pasando. De algún modo, será la Comisión Europea quien monitoree —si es que se puede usar esta palabra— lo que allí sucede”. Galán insite en que se están creando “agujeros negros de derechos. Claramente desde los espacios europeos vamos a tener muy poca capacidad de denuncia”, explica para El Salto.

Preguntada por la reversibilidad de estas medidas, la eurodiputada se muestra tajante y apunta hacia la parte económica del trato: “En términos económicos es incalculable. Primero porque detrás de todo esto hay toda una maquinaria de seguridad —con Israel al frente—. Se trata de un negocio millonario con cifras millonarias e incalculables. Estos centros en terceros países, que nosotros definimos como el Guantánamo europeo, van a disponer de unas medidas de seguridad millonarias”. También señala el coste humano que va tener la aplicación de estas nueva normativa.

Con este nuevo paquete legislativo, la política migratoria de la Unión Europa ya es prácticamente la misma que se aplica en Estados Unidos. “Vamos en la misma dirección. Con el asunto del tercer país seguro, hacemos lo mismo que en Estados Unidos: deportar a personas a un tercer país donde nunca han estado. Respecto a las detenciones, el reglamento de retorno también otorga una base y competencias para que se haga lo mismo aquí en Europa y contempla detenciones de larga duración. Así que no creo que haya ya mucha diferencia”, argumenta la eurodiputada Strik. Esta diferencia tampoco la ve Estrella Galán, quien considera que “nosotros [la UE] ponemos el filtro de los derechos humanos y tratamos de endulzar lo que es lo mismo. Es posible que acabemos viendo las mismas imágenes de esos niños con una mochilita y un gorrito siendo detenidos por la policía migratoria”.

“Debemos prepararnos para ver lo mismo que hemos estado viendo en Estados Unidos por parte del ICE. Son malas noticias para Europa”. Quien habla es Cecilia Strada, eurodiputada del Parlamento Europeo desde 2024 por el Partido Democrático de Italia; quien considera que con la adopción del reglamento de retorno y el PEMA, Europa ha desmantelado de manera definitiva su sistema de asilo. 

La aprobación de esta nueva normativa, que consolida la realidad de una Europa fortaleza de fronteras cerradas, no hubiera sido posible si el centro derecha y la derecha tradicional no hubieran comprado el marco narrativo de la securitización y el miedo promovido desde la extrema derecha. En Estrasburgo, en la rueda de prensa que dio el martes por la tarde, el ultraderechista francés Jordan Bardella sacaba pecho de la nueva normativa y daba las gracias a la derecha tradicional por haber facilitado las cosas. Bardella, presidente del grupo The Patriots, integrado por partidos como el húngaro Fidesz, la Lega o Vox, sucederá a Marie Le Pen en Francia si esta resulta condenada por malversación en el juicio que tiene pendiente el próximo 7 de julio. Podría ser candidato a la presidencia de Francia en las próximas elecciones, programadas para 2027.

“La aprobación de este Reglamento demuestra que hay un cambio de dinámicas dentro del Parlamento Europeo”, señala Galán quien explica que el Partido Popular Europeo “ha comprado la agenda que impone la ultraderecha y las narrativas. Han entrado en sus dinámicas [de la extrema derecha]. La adopción de esta normativa tampoco hubiera sido posible sin la connivencia de una serie de medios repartidos por los cuatro rincones del continente que han comprado la narrativa de la securitización y han hecho uso del miedo para criminalizar a las personas migrantes y las redes de solidaridad que les ayudan. “Los medios, a menudo no hacen periodismo, sino que se limitan a replicar lo que dicen los políticos, y eso está mal. Los y las periodistas deberían poder desmontar las mentiras, y no solo hacer una primera pregunta, sino hacer una segunda”, dice Strada. La eurodiputada italiana, ex trabajadora humanitaria en misiones de rescate en el mar Mediterráneo, asegura que queda mucho trabajo por delante y que hay que “abordar nuestros racismos estructurales”. A partir de su trabajo previo, constata que “el relato en los medios sobre la migración trata de números y no de seres humanos”.

Desde las organizaciones de derechos humanos de la sociedad civil, se hace una llamamiento a la UE “para que deje de complacer los sentimientos racistas y xenófobos y los intereses empresariales, y revierta el giro punitivo y discriminatorio de su política migratoria”, y en su lugar “destine recursos a políticas basadas en la seguridad, la protección y la inclusión, que fortalezcan las comunidades, defiendan la dignidad y garanticen que todas las personas puedan vivir con seguridad, independientemente de su estatus”. 

La entrada El Parlamento Europeo aprueba de manera definitiva el reglamento de retorno se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Convoquem roda de premsa per l’informe 2025 de SOS Racisme. Reserva’t la data!

El pròxim dijous 19 de març, a les 10:00 h, farem la roda de premsa de presentació de l’informe anual de SOS Racisme: Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya. Aquesta és la 17a edició de l’informe anual de SOS Racisme Catalunya, un document que té com a objectiu contribuir a la visibilitat del racisme a través de la denúncia pública. 

L’acte, que tindrà lloc a la Sala Berta Cáceres de lafede des de les 10:00 h fins les 11:00 h, comptarà amb la direcció de l’entitat i una integrant del SAiD (Servei d’Atenció i Denúncia). Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La intenció és poder compartir aquestes reflexions i que les nostres dades serveixin com a eina de denúncia i d’incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme.  

La entrada Roda de Premsa Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El pròxim dissabte 21 de març, a les 11:00 h, farem la presentació de l’informe anual de SOS Racisme: INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya amb la col·laboració de l’entitat Fruita amb Justícia Social. L’acte tindrà lloc al Convent de Santa Clara a Lleida des de les 11:00 h fins les 13:00 h, i comptarà amb diveres ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets de les treballadores de la campanya de la fruita de Lleida. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La entrada Presentació Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

«Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme» és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. «Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural». 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan «alliberant» a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: «El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.

Entre barro, astilla y plásticos cientos de casas se levantan desafiando al barranco, a la sombra de los almacenes donde decenas de operarias con redes en el pelo apuran el rato de descanso mientras los imponentes camiones de carga hacen un ruido metálico al pasar transportando cajas. Quienes viven aquí lo hacen  sin acceso al tendido eléctrico, ni a agua corriente, ni a recogida de basuras, ni a un suelo que no te hunda cuando llega un temporal.  Más de cinco mil personas en toda la provincia se enfrentan a las borrascas “sin techo, sin derechos y sin protección”, como exponen desde la Apdha. La organización insiste: “Cada episodio de temporal convierte una situación ya de por sí indigna en una emergencia humanitaria evitable”. 

En estos asentamientos que llevan en la provincia desde hace más de 20 años vive el escalafón más vulnerabilizado de la industria millonaria de la fresa y el fruto rojo en la provincia que en la temporada anterior, 2024/2025, facturó 699 millones de euros en exportaciones, según Freshuelva. Un sector que supone el 11% de todo el PIB de la provincia de Huelva. Uno de cada nueve euros que se generan en el territorio onubense procede de la explotación de 12.388 hectáreas de tierra y de miles de personas, en su mayoría migrantes.

Las personas que viven aquí son migrantes en situación irregular que buscan trabajo, en muchas ocasiones hasta tienen que pagar para poder conseguirlo, “los empresarios les venden los contratos, o los empadronamientos, algunos hasta les dicen que trabajan tres años gratis y que luego les ayudan a regularlos y después ni lo hacen”, explica Ana Pinto de Jornaleras de Huelva en Lucha. Unos contratos por los que llegan a pagar miles de euros. Los empresarios evitan hablar sobre esta realidad, alegando en muchas ocasiones que nada tiene que ver con el sector. “Pregunta en los asentamientos, trabajan todos, la gente no está aquí por gusto, tienen trabajo lo que no tienen es casa”.

Un chico anda por el asentamiento, apenas habla español, viene desde Almería apenas lleva dos meses en la provincia y está esperando que los días de tormenta cesen para que haya más trabajo, “aún no tengo chabola, tengo que hacérmela”, explica. A pesar de tratarse de unas infraviviendas las personas que viven aquí invierten miles de euros en construirse estas casas basadas en pallets, plástico y cartón. “A veces son los propios empresarios los que les venden estos pallets”, sostiene la portavoz de JHL.

En diversas ocasiones organizaciones internacionales han denunciado la situación de vulneración de Derechos Humanos que lleva más de dos décadas sucediendo en la provincia. En 2022 el Grupo de Expertos contra la Trata de Seres Humanos del Consejo de Europa (Greta) denunciaba a través de un informe su preocupación por “ la inacción de las autoridades ante esta situación humanitaria que se prolonga desde hace varios años y genera mayores riesgos de trata de personas”. Dos años antes el relato especial de la ONU para la pobreza extrema, Philip Alston también señaló que las Administraciones “hacen la vista gorda” sobre esta situación.

A pesar del señalamiento internacional, la realidad ha cambiado poco. En 2024 la Junta de Andalucía pusó en marcha el Plan Integral para la Erradicación del Chabolismo, que busca que estos asentamientos desaparezcan para el año 2030, un objetivo que también persigue el Plan Doñana aprobado por el Gobierno andaluz y el Gobierno central. Unos acuerdos que organizaciones humanitarias como Apdha consideran “papel mojado”.

Más de 20.000 contratadas en origen

La industria de los frutos rojos en Huelva se basa en la contratación de miles de mujeres migrantes para la campaña. En 2026 se augura que llegarán a Huelva al menos 21.500 personas contratadas en origen, 4.500 más que el año pasado, la mayoría mujeres procedentes de Marruecos. En los últimos años la procedencia de estas trabajadoras se ha diversificado a países como Guatemala y Honduras.

Unas contrataciones que se realizan a través de la Orden Gecco, creada en el año 2000 y que se actualizan cada nueva campaña. En la Orden se establece un “compromiso de retorno” que obliga a estas mujeres a volver al territorio una vez acabe el trabajo. A pesar de que las empresas están obligada en ofrecer un alojamiento adecuado a las empleadas en muchas ocasiones estos mismos no tienen las condiciones mínimas de habitabilidad. Barracones paralelos a los campos atestados de invernaderos su mayoría, “nos han llegado casas sin ventana, alojamientos en mal estado y mujeres que tiene  que dormir en el suelo”, sostiene Ana Pinto.

En 2018 la organización de empresas del sector Interfresa puso en marcha el Plan de Responsabilidad Ético, Laboral, Social y de Igualdad (Prelsi) a raíz de las denuncias de agresiones sexuales por parte de los empresarios en 2018. El Prelsi tiene como objetivo para “dar respuesta a la necesidad de entendimiento, asistencia y fomento de las buenas prácticas para impulsar el bienestar sociolaboral de todos los agentes que participan en la campaña de los frutos rojos”.

Entre sus acciones se encuentran la de revisión de los alojamientos , la mediación sanitaria y la asistencia social. “Es un organismo de la patronal, y algunas trabajadoras nos cuentan que las amenazan para que no hablen con nosotras ni denuncien”.

En 2018 salieron a la luz diversos casos de agresiones sexuales de empresarios del sector a trabajadoras migrantes. Este enero la Policía Nacional detenía a un encargado agrícola por la explotación laboral y sexual a varias mujeres migrantes.

El día a día trabajando bajo los plásticos está plagado de vulneración de los derechos laborales. En 2024 la Inspección registró al menos mil infracciones en el sector, e impuso sanciones por el valor de seis millones de euros a diversos empresarios del sector.

En la mayor parte de los tajos el sueldo no cumple el salario mínimo, ni se pagan las horas extras, ni otras cuestiones recogidas en el convenio del sector como el pago del kilometraje de desplazamientos. “El agronegocio se basa en la máxima productividad para aumentar las ganancias lo que lleva a la explotación de las personas”, sostiene Ana Pinto. La líder sindical es clara acerca del sistema que vertebra estos frutos “beneficia a las empresas desde la más pequeña a la más grande” y también “los sindicatos mayoritarios y a todos los Gobiernos”.

La entrada El sector de la fresa en Huelva, más de 26 años en la cúspide de la vulneración de derechos humanos se publicó primero en SOS Racisme.