“Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme” és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. “Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural”. 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan “alliberant” a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: “El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.

Col·lectius antiracistes reclamen transparència i responsabilitats després de la mort a trets d’un jove negre de 22 anys a dependències policials. Critiquen la falta de comunicació i la narrativa oficial instaurada.

Diferents col·lectius antiracistes de Catalunya han emès un comunicat arran de la mort de Mahamedi, un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès i fill de pares gambians, mort sota custòdia de la Policia Local el passat 24 de juliol.

Denuncien que el succés no és un fet aïllat, sinó part d’“una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades” a l’Estat Espanyol i Catalunya, i critiquen que les administracions i mitjans hagin imposat una narrativa criminalitzadora, descrivint a Mahamedi com un “home armat” abatut, sense explicar detalls sobre l’ús d’armes de foc ni informar respectuosament a la família.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès va emetre un comunicat institucional que qualificava els fets com a “un incident” a la comissaria, sense detallar les circumstàncies del tret que va causar la mort ni la naturalesa de la ferida patida per un agent involucrat. Els col·lectius exigeixen transparència en el procés, reclamant saber quants trets es van efectuar, a quina part del cos van impactar i perquè no es va comunicar immediatament la mort a la família.

Així mateix, criden els mitjans a evitar reproduir les versions policials que criminalitzen i deshumanitzen al jove, especialment en un context d’augment dels discursos d’odi contra les comunitats racialitzades i migrants.

Finalment, les organitzacions firmants reclamen un tracte digne per a la família i responsabilitats clares que permetin accés a la veritat, la justícia i la reparació sobre aquest cas. Destaquen que la mort de Mahamedi reflecteix una problemàtica sistèmica que requereix un abordatge integral davant el racisme institucional i la violència policial.

També assenyalen que “sindicats” policials van demanar més recursos per la policia davant d’aquest fet, sense mencionar la víctima en cap moment, fet que consideren que posa en relleu quines són les prioritats dels lobbys policials sobre la qüestió.

Fonts coneixedores del context de la víctima i les circumstàncies dels fets afirmen que Mahamedi feia mesos que patia la pressió policial i que el dia en què va morir sota les bales de la policia “no funcionaven les càmeres de seguretat”. Les mateixes fonts denuncien que mentre els mitjans van atribuir al jove la ferida del mosso, en realitat va ser el seu propi company qui va ferir l’agent.

La entrada Denuncien la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès i exigeixen respostes se publicó primero en SOS Racisme.

Noticia extraída del Diario.es | Oriol Solé Altimira

Los mossos d’esquadra que encontraron muerto en su celda de la comisaría de Rubí (Barcelona) a Brian Ríos se han escudado este jueves ante la jueza en que el joven de 28 años había recibido el alta médica minutos antes de llegar a dependencias policiales.

Ante la magistrada del juzgado de primera instancia y instrucción 5 de Rubí han comparecido este jueves como investigados los tres mossos d’esquadra, dos agentes y un cabo, bajo cuya custodia murió Ríos la madrugada del 21 de agosto de 2022 tras ser detenido por la Policía Local y haberle inyectado un médico del ambulatorio dos tranquilizantes, pese al estado de embriaguez en el que se encontraba.

En vez de mantenerle en observación, Ríos fue trasladado a comisaría. A las dependencias de los Mossos de Rubí, el fallecido llegó “muy dormido, aletargado”, según expone la policía catalana en su informe y han corroborado también los agentes en su declaración, pese a lo cual

Al contrario que los episodios anteriores de la noche, todo lo que ocurrió una vez Brian Ríos permaneció en la celda de la comisaría de los Mossos está grabado por cámaras de seguridad. En el informe de las grabaciones, los Mossos reseñan que Ríos llegó a la comisaría a la 1:18h., unos veinte minutos después de ser dado de alta.

Tras cachearle y pasarle el detector de metales, los agentes lo dejaron durmiendo en la celda, tal y como constatan las imágenes. Sobre la 1:30h., un agente lo cambió de posición “para evitar que se ahogara con el vómito”, dice el informe, y volvió a salir de la celda mientras Brian Ríos movía el brazo y respiraba con aparente normalidad. A las 2:15h., según el informe policial, “el movimiento del brazo deja de existir” y Ríos permanece “inmóvil”.

“Llevamos tres años buscando verdad, justicia y reparación”, ha expresado Juliana Tapiero, que fue testigo de la detención de Brian Ríos por parte de la Policía Local de Rubí y ha reclamado, de nuevo, que los agentes acudan ante la jueza para explicar el arresto. “Seguiremos exigiendo justicia para Brian porque las vidas migrantes importan”, ha apostillado.

Según ha explicado el abogado de Tapiero, Benet Salellas, los mossos han alegado que como el informe médico de alta no recogía ninguna especificación de tratamiento, de vigilancia o de supervisión, siguieron el protocolo habitual y controlaron al detenido mediante las cámaras de la celda y asegurándose de que respirase.

Los agentes, ha destacado el letrado, activaron los servicios de emergencias rápidamente cuando se dieron cuenta de que Rios no respiraba. Pero Salellas ha enfatizado que la clave del caso no está en la actuación posterior de los agentes, sino en cómo permitieron que un hombre joven ingresara en dependencias policiales afectado por los tranquilizantes que le suministraron en urgencias.

El abogado ha lamentado que la declaración de los mossos no haya servido para resolver qué pasa con las personas que son detenidas, a las que se les inyectan “medicamentos potentísimos que las dejan KO, sedadas absolutamente”, como en el caso de Ríos, y a las que no se les hace una supervisión, de forma que si se produce un problema médico mueren privadas de libertad.

El doctor que firmó el informe ya ha acudido a declarar como investigado ante la magistrada y alegó que fue una intervención “conjunta” con otro facultativo, que ya ha fallecido. Por su lado, dos enfermeros del ambulatorio declararon como testigos y señalaron que Brian Ríos estuvo “contenido” por la Policía Local de Rubí mientras era atendido por los médicos, y que salió del centro médico “sedado e inconsciente”.

La jueza encargó un informe forense sobre si, dada la ingesta de alcohol que presentaba Ríos, la administración de los dos tranquilizantes “era indicada o no” y si las dosis fueron correctas, además de si era “necesaria o conveniente” haber mantenido su supervisión médica en vez de trasladarle a comisaría.

La respuesta de los profesionales del Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLC) fue que, si bien las dosis de tranquilizantes que recibió Ríos sí se enmarcan en los protocolos vigentes, hubiera sido “altamente recomendable” una observación médica posterior a su administración o una derivación a un hospital, debido a su estado de embriaguez. “La actitud más prudente hubiera sido mantener al paciente en observación”, concluyó el informe.

La entrada Los mossos que hallaron muerto en comisaría a Brian Ríos se escudan en que fue dado de alta por los médicos se publicó primero en SOS Racisme.

Arran del desallotjament d’un bloc de pisos okupat del carrer de Muntaner de Barcelona, on vivien seixanta persones, en Vito i dues persones més van ser internades al CIE de la Zona Franca. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample creuen que “hi ha una relació directa entre l’organització política d’en Vito i la detenció”

En Vito va ser detingut el 2 de desembre juntament amb tres persones més, una d’elles menor d’edat. Fa temps que viu a Barcelona, té dues filles i, tot i que té una ordre d’expulsió de l’Estat espanyol, compta amb una llarga trajectòria d’arrelament. La seva detenció es va fer en el marc del desallotjament d’un bloc de pisos okupat al carrer Muntaner 28, on vivien una seixantena de persones. Ell no hi residia sinó que és membre del Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i donava suport a les persones, majoritàriament migrants, que estaven sent expulsades de casa.

La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra van efectuar el desallotjament i, segons denuncia Cheikh Abdoul Khadre de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), en la confusió del moment, ningú va veure com s’enduien en Vito. “Hi havia un cordó policial, la gent estava intentant recuperar les seves pertinences de dins de l’edifici i, de sobte, Vito i les altres tres persones van desaparèixer”, explica Khadre.

La situació es va agreujar perquè ningú sabia on eren els desapareguts. “Després de sis hores no sabíem que havia passat amb ell, vam parlar amb les autoritats i no ens van dir res, però testimonis ens havien explicat que l’havien vist pujar a un cotxe de la Guàrdia Urbana, i per això, a la tarda, vam anar a la comissaria de les Corts per veure si es trobava allí”, explica Khadre, que ahir va comparèixer davant de l’edifici, actualment tapiat, per denunciar el cas. L’acte va ser convocat per la CNAACAT, el Casal Popular Lina Òdena, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i CAS, amb l’adhesió de SOS Racisme, Esquerra de l’Eixample Acull, Catalunya, Tanquem els CIE, #Regularizaciónya i Emergencia Frontera Sur Barcelona.

Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner van ser reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca després de passar pels jutjats

Segons detalla Khadre, quan es va personar a la comissaria li van dir que no hi constava cap detenció registrada, però paral·lelament, el lletrat Jordi Naya d’Arrels Advocats va trucar al Col·legi d’Advocats i li van comunicat que a Vito li havien assignat un advocat d’ofici. “Quan va començar el desallotjament ens van dir que no detindrien a ningú i després ens van dir que mentíem i que no hi havia ningú detingut”, denuncia Khadre. Finalment, van poder confirmar que Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner havien passat a disposició judicial i havien estat reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. El quart detingut, en ser menor d’edat, va quedar sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

A dia d’avui, només en Vito segueix internat al CIE de la capital catalana i segons expliquen els qui el coneixen —tant activistes com persones que vivien al bloc— té accés a un telèfon mòbil per connectar-se amb l’exterior. Se sent esperançat, perquè sap que s’està lluitant per ell, però no entén per què el van detenir i per què encara el retenen. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample afirmen que “hi ha una relació directa entre l’organització política del Vito i la seva detenció”. “Estem convençudes que això és un càstig que té a veure amb l’auge reaccionari de l’estat i un disciplinament de la classe treballadora perquè el proletariat migrant no s’organitzi”, afegeixen. Ara, segons assenyala l’advocat Naya, s’ha presentat un recurs contra la interlocutòria d’internament en base a l’arrelament familiar i social que ha pogut documentar.

Pertinences abocades a un contenidor

El seu cas és només una de les moltes històries —potser la més kafkiana— que es van presenciar durant el desallotjament del bloc del carrer de Muntaner. Aquell mateix dia, una dona embarassada que vivia a l’edifici també va ser desnonada. “Si no hagués estat per l’ajuda veïnal, continuaria al carrer”, puntualitza Cheikh Abdoul Khadrede la  CNAACAT

En aquest sentit, l’activista denuncia que l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ofert una solució residencial a la seixantena de persones que hi vivien. Tanmateix, des del consistori asseguren que “en el moment del desallotjament equips del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona van atendre les persones desallotjades”.

Les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal

A més, des de les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal. De fet, avui dia, la porta de l’immoble està tapiada i tot just davant hi ha un contenidor d’obra on s’amunteguen el que les persones que vivien a l’edifici okupat, afirmen, són les seves pertinences. “Ara que ve el fred, el que ens fa més mal és que la gent susceptible de patir racisme es troba al carrer i per culpa de la llei d’Estrangeria no té sortides per trobar un lloc on viure”, lamenta Khadre.

L’Ajuntament de Barcelona, punta de llança dels desallotjaments

El desallotjament, tal i com van explicar les entitats en compareixença de premsa, va ser impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest extrem el confirma el consistori i diu que es va portar a terme “pels riscos per a les persones que hi residien, ja que la finca ha perdut les condicions d’habitabilitat”. Alhora, les mateixes fonts de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que “el desallotjament forçós es va executar amb la pertinent autorització judicial després que al passat mes de setembre no fos possible el desallotjament voluntari tal com ordenava l’expedient administratiu” i afegeixen que l’ocupació “provocava nombrosos problemes de seguretat i convivència entre els veïns d’aquest àmbit de l’Antiga Esquerra de l’Eixample”.

Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat o a la quarantena que van desnonar a la plaça de la Gardunya.

Les entitats consideren que l’Ajuntament ha iniciat una batalla contra les persones migrants més vulnerables i assenyalen que això es pot certificar amb altres desallotjaments que s’han produït en els darrers temps. Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat, al barri de Poblenou, o a la quarantena que es van desnonar de la Tancada Migrant, a la plaça de la Gardunya del Raval. Una de les persones que vivia en aquest darrer espai, el Príncipe, hauria mort de fred després de veure’s obligat a viure al carrer.

Per tot plegat, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample, no comprèn com es pot argumentar un desallotjament per raons d’habitabilitat, quan les persones que es veuen afectades pel desnonament “acabaran vivint al carrer en condicions molt pitjors”. Així mateix, consideren que l’Ajuntament ha pres una deriva “higienista, com es pot veure amb el Pla Endreça”.

“Aquests són només alguns exemples dels milers de persones als quals l’Ajuntament de Barcelona, així com altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, han deixat al carrer, sense donar resposta a les seves necessitats”, asseveren des de les entitats crítiques.

La entrada El cas d’en Vito: entitats denuncien persecució de l’activisme i les persones migrants se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de 3cat | Andreu Merino Vives

A Barcelona hi ha un total de 507 persones que malviuen en assentaments de barraques o en locals ocupats, és a dir, en immobles que no disposen de cèdula d’habitabilitat. Així ho ha avançat “El matí de Catalunya Ràdio” a partir de dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona. Concretament, hi ha 236 persones vivint en assentaments i 271 vivint en locals ocupats, totes en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha un centenar de menors. En total, consten 62 assentaments en naus o solars i 57 locals.

L’Ajuntament ha comptabilitzat aquestes dades a través del Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM), el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme en l’Espai Públic (SASSEP) i el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats (SDI). El consistori defensa que aquest tipus d’infrahabitatge és un fenomen que va a la baixa, però les entitats socials ho qüestionen.

Falten dades

Diverses entitats, per exemple, assenyalen que si hi ha una tendència a la baixa és perquè les famílies marxen de la ciutat a causa, sobretot, de processos de desallotjament. També  recorden que l’Ajuntament només té comptabilitzats els locals on hi ha activitat d’economia submergida, com la recollida de ferralla, mentre que no hi ha cap cens de la resta de locals ocupats. David Espinós és coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món i assenyala aquesta realitat. “Sabem que hi ha molts locals a la ciutat on no hi ha economia informal. Només fent una volta a l’entorn de la nostra seu ho podem comprovar”, explica en referència a la Verneda.

El Sindicat d’Habitatge del Besòs i la Verneda s’explica en termes similars. “Aquí hi ha molts locals que van abaixar la persiana amb la crisi del 2008 i no l’han tornat a obrir”, afirma Paula Gómez. La representant del sindicat insisteix que, en paral·lel, la Verneda és el destí de moltes persones i famílies “expulsades a la perifèria”. “Al final hi ha famílies que no tenen on viure i acaben entrant en aquests locals per manca d’alternaitva“, exposa. Davant d’aquest escenari, el coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, lamenta la falta d’un cens fiable.

“Hi ha persones que no formen part de cap recompte i fins que no es tinguin en compte totes les tipologies d’infrahabitatge, les xifres no reflectiran la realitat”

L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, considera que aconseguir dades és “difícil, però no impossible” i qualifica de “pràcticament inabordable” l’infrahabitatge a nivell quantitatiu. Sales també planteja el dubte de qui ha de ser el responsable d’obtenir les dades. “Crec que les dades s’han de generar a partir d’equips de recerca que no tinguin com a objectiu fer intervenció social directa”, apunta.

Fonts municipals reconeixen que hi ha dinàmiques d’infrahabitatge que, puntualment, poden passar desapercebudes. “En l’àmbit dels assentaments i locals amb dinàmica d’assentament hi ha molta mobilitat”, apunten. “S’extreuen més dades de tendència que de detall”, afegeixen.

Una altra cara de la crisi d’habitatge

La Madelina i la Cristina són dues de les persones que sí que figuren a les dades comptabilitzades per l’Ajuntament. Totes dues viuen en dos locals ocupats al barri de Vallcarca, amb els seus respectius marits i amb tres fills cadascuna. També tenen en comú que l’únic ingrés que tenen prové de la Renda Garantida de Ciutadania i del que poden ingressar les seves famílies a través de treballs informals com la recollida de ferralla.

“Fa tres anys que visc a Barcelona. Al principi, en pisos, però ara fa temps que he anat de local en local”, explica. La Cristina fa cinc anys que viu a la ciutat i, en el seu cas, ho ha fet sempre ocupant locals.

“De moment estem bé però és clar que un local no és com un pis. En molts no hi ha cuina ni dutxa”

Els seus nuclis familiars ingressen poc més de 1.200 euros en el seu conjunt i així, diuen, és impossible trobar un pis en el mercat de lloguer. Segons les últimes dades, el preu mitjà a la ciutat és de 1.133 euros. L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, apunta que l’augment dels preus és, en molts casos, el causant de situacions d’infrahabitatge. “Si els preus dels habitatges pugen de manera desorbitada, la demanda d’habitacions i els seus preus també ho fa. Això provoca una bossa cada cop més gran de persones sense cap solució habitacional”, diu.

Hi coincideix Manu Sánchez, del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, el col·lectiu del qual formen part la Madelina i la Cristina. “Hem anat veient com moltes persones desnonades han acabat vivint en locals i assentaments. És impossible que aquestes famílies accedeixin actualment a un pis”, argumenta. Davant d’això, Sales planteja que l’infrahabitatge no ha de ser atès només a través dels serveis socials, sinó de polítiques estructurals d’habitatge.

“Es requereixen polítiques contundents que donin la volta al mercat d’habitatge”

Sense permís de treball

La Madelina i la Cristina tenen un altre problema afegit a l’hora d’intentar accedir a un habitatge: ni elles ni els seus marits tenen permís de treball. Una situació en què es troben milers de persones a Catalunya, com recorda el president de SOS Racisme, Cheikh Drame: “Les persones en situació administrativa irregular aporten a la societat, però no són considerats ciutadans”, lamenta.

Drame denuncia el cul-de-sac en què es troben immerses moltes d’aquestes persones: “Per aconseguir els papers necessites un contracte de feina i per aconseguir el contracte de feina necessites un paper. Aquest bucle et condemna a la precarietat“.

La entrada Almenys mig miler de persones viuen en barraques i locals ocupats a Barcelona, un centenar de menors inclosos se publicó primero en SOS Racisme.

La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.

El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.

“La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta

El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.

El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.

“El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.”

A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.

Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.

“Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.”

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.

En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.

És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.

La entrada Els delictes d’odi, una arma política i jurídica en mans de l’extrema dreta se publicó primero en SOS Racisme.

•    Es premien produccions del programa InfoK (TV3), de Ràdio Trinijove, de la Productora Videoclub.tv, les webs de les associacions Irídia i SOS Racisme, i les trajectòries de la periodista i productora Tània Safura Adam Mogne i de la l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

•    La presidenta de la MDA, Laura Pinyol, ha destacat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim”

La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA), associació impulsada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha lliurat els premis de la XIII edició dels Premis per a la Diversitat en l’Audiovisual a set mitjans, entitats i persones que s’han destacat per fomentar la diversitat en el món audiovisual. En aquesta edició s’hi havien presentat 59 treballs.

L’acte de lliurament ha tingut lloc avui, 9 de juliol, a la seu del CAC i ha comptat amb les intervencions de la presidenta de la MDA i consellera del CAC, Laura Pinyol, i de la presidenta adjunta de la MDA i vicepresidenta del CAC, Rosa Maria Molló. Així mateix, hi han assistit el president del CAC, Xevi Xirgo, i els consellers Enric Casas i Miquel Miralles, així com els membres del jurat i les persones guardonades.

Pinyol ha assenyalat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha superat la categoria d’anècdota i ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim des de la reflexió, la crítica i la complexitat” i ha volgut agrair “a tots els membres del jurat que n’han pres part, tant en aquesta edició com en les anteriors, així com a tots els participants que han contribuït a bastir un entorn audiovisual més compromès, més sensible i més rigorós”.

Els premiats i premiades han estat els següents:

Categoria A (programa de televisió): dues produccions emeses pel programa InfoK (TV3): Drets dels nens (2020) i Especial: què està passant a l’Afganistan? (2021).

El jurat valora molt positivament l’aproximació efectiva als drets humans dels infants que s’hi fa i en destaca la producció, de gran qualitat, i l’esforç per explicar d’una manera pedagògica i entenedora, d’una banda, els drets dels infants i, de l’altra, la submissió de les nenes a la societat afgana a partir de la presa de control dels talibans. Aquestes produccions aborden temes conflictius i complexos, com la prohibició de l’escolarització de les nenes afganes, amb un llenguatge clar i adequat per al públic infantil.

Categoria B (programa de ràdio): programa Connexió Intercultural, realitzat per Ràdio Trinijove 91.6 FM de la Fundació Privada Trinijove (2021).

El jurat destaca la presentació innovadora de la realització i una aproximació honesta a la diversitat narrada des de veus juvenils, que són actors i alhora locutors de la seva realitat. A més, el jurat valora que la informació subministrada sigui de gran rellevància per a la comunitat.

Categoria C (producció audiovisual): producció audiovisual Ahlam Jamila (Dolços somnis), realitzada per la Productora Videoclub.tv (2020).

El jurat considera que és un curt preciós, narrat en primera persona, que presenta la immigració com una oportunitat, on l’esperança i la por s’hi presenten de manera sensible i empàtica.

Així mateix, en aquesta categoria, el jurat decideix concedir dues mencions especials per a produccions mereixedores d’una atenció singular:

Menció especial: producció cinematogràfica Mediterráneo, realitzada per Fasten Seat Belt, Lastor Media, Arcadia Motion i Heretic (2021). El jurat agraeix la candidatura d’un producte excel·lent, si bé entén que depassa la vocació fundacional dels Premis i no s’adequa al seu abast de reconeixement.

Menció especial: producció La intermediació lingüística per part dels menors a Catalunya, realitzada per el grup de recerca MIRAS de la Universitat Autònoma de Barcelona (2023). El jurat considera que la producció, sis càpsules que mostren el paper dels infants en les migracions, té un component de reconeixement sobre les segones generacions de migrants, que ja estan més adaptades al país d’acollida que els seus pares.

Categoria D (producció pòdcast): el jurat ha avaluat els sis pòdcasts que optaven al premi, per bé que ha decidit declarar deserta aquesta categoria.

Categoria E (webs i xarxes socials): premi ex aequo a la web d’Irídia i a la web de la campanya Invisibles, l’estat del racisme a Catalunya, de SOS Racisme.

El jurat conclou que les dues propostes presentades tenen un estàndard de qualitat molt alt, són entenedores per a la defensa dels drets humans i, especialment, per a la defensa de drets en situació de violència institucional.

Categoria F (trajectòria de les persones pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): la periodista i productora cultural Tània Safura Adam Mogne.

El jurat destaca la seva trajectòria impecable, dedicada a explicar i a reflexionar sobre la realitat de les diàspores africanes a Catalunya i al món. Així mateix, el jurat reconeix la gran tasca duta a terme per donar visibilitat al teixit cultural de diferents indrets del món a la ciutat de Barcelona.

Categoria G (trajectòria d’entitats, de mitjans i/o de programes de televisió i ràdio pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

El jurat en destaca el treball amb la comunitat sorda de Catalunya, el col·lectiu de dones lesbianes, la visibilització de les dones amb motiu del 8M, les dones joves, les migrants i les dones treballadores de la llar.

Menció especial: la Fundació Bayt al-Thaqafa, per la seva ajuda a immigrants d’origen àrab-musulmà des del 1974, amb l’objectiu de facilitar-ne la integració social i cultural sense renunciar a la pròpia identitat, a través de programes d’acompanyament i assessorament a Catalunya.

La entrada La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA) lliura premis a set mitjans, entitats i persones que han contribuït a impulsar la diversitat se publicó primero en SOS Racisme.

Enllaç directe a l’entrevista a Cheikh Abdoul Khadre Drame, president de SOS Racisme Catalunya.

SOS Racisme Catalunya, entitat que treballa per la denúncia del racisme i l’acompanyament a qui el pateix, s’ha vist obligada a parar la seva activitat temporalment per falta de finançament.

Independència, denúncia, incidència i sensibilització. Aquests són, des de la seva creació l’any 1989, els pilars de SOS Racisme Catalunya, una entitat que treballa per la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista. La seva tasca es concentra en campanyes de denúncia i sensibilització, formacions orientades a fomentar una consciència crítica respecte al racisme i el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), obert a qualsevol persona que hagi patit o presenciat una situació racista i on s’ofereix acompanyament, representació judicial i intervenció directa i administrativa.

L’equip d’11 persones que formen part de SOS Racisme Catalunya va atendre 628 persones de fins a 83 municipis diferents durant l’any 2023. Ara, la tasca de l’entitat perilla i les treballadores s’han vist obligades a parar la seva activitat durant uns mesos. El 75% del seu finançament prové de l’administració pública i aquest s’ha vist reduït notablement els últims anys, afectant la qualitat del servei. És per això que han llançat una campanya de micromecenatge per obtenir suport econòmic d’altres vies i alhora fer una alerta sobre com la falta de finançament afecta el seu treball en l’acció antiracista.

La entrada Cheikh Drame: “No m’imagino una societat catalana sense SOS Racisme Catalunya” se publicó primero en SOS Racisme.

Entrevistamos a Cheikh Drame, presidente de SOS Racisme Catalunya, una asociación que trabaja en la defensa de los derechos humanos desde la acción antirracista y que actualmente tiene dificultades económicas porque “no hay una apuesta fuerte y seria” por esta lucha.

Cheikh Drame (Senegal, 1992) es activista antirracista y presidente de SOS Racisme Catalunya. La entidad, que fue fundada en 1989, atraviesa ahora “un momento difícil debido a problemas de financiamiento” y se ha visto obligada a “detener parcialmente su actividad“, con la esperanza de volver en septiembre con “las fuerzas renovadas” para fortalecer la estructura del equipo.

Drame llegó a Catalunya hace más de 20 años, pero aun así no puede votar porque no tiene la nacionalidad española. Según él, es “una de las consecuencias de la ley de extranjería” y es víctima del “racismo estructural” del país.

El activista dispone de un NIE y no está en una situación administrativa irregular, pero no tiene la nacionalidad porque tiene antecedentes penales. Drame fue acusado de atentar contra la autoridad después de sufrir una actuación policial abusiva a manos de seis agentes. Fue condenado a dos años de prisión, pero finalmente no ingresó y tuvo que pagar una multa. “En este país, los derechos de la gente como yo pueden ser vulnerados y, como consecuencia, somos criminalizados y oprimidos por las herramientas del sistema que nos elimina”, explica a Público antes de empezar la entrevista.

En el último comunicado que emitieron, explicaban que, desde 2020, los ingresos públicos destinados al Servicio de Atención y Denuncia de la entidad han disminuido un 15% mientras que han asumido un 31% más de casos. ¿Qué ha pasado con estos ingresos?

Quiero pensar que hay más agentes y entidades sobre el terreno, pero también creo que nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones. Si nos llegan más casos, significa que el trabajo de SOS Racisme está bien hecho y que hay más gente que denuncia, pero la verdad es que hay mucha precariedad en general.

¿Reciben estos fondos públicos a través de subvenciones?

Trabajamos con financiamiento público de la Generalitat, del Ayuntamiento de Barcelona o la Diputación. También tenemos convenios, uno de los más importantes es con el Ayuntamiento de Terrassa, donde replicamos un Servicio de Atención y Denuncia. Las socias también nos hacen aportaciones y tenemos recursos de privados.

En abril iniciaron una campaña de micromecenazgo que ya ha terminado. ¿Hasta qué punto un servicio de carácter público debe pedir el apoyo económico de la ciudadanía y no reclamar más responsabilidad a la administración?

Lo que pasa con las subvenciones es que se reciben después de haber hecho el trabajo. Como entidad social, hacemos lo que debemos hacer y aun así tenemos dificultades y debemos pedir un crédito porque sabemos que no recibiremos el financiamiento hasta finales de año. No quiero cargar directamente contra las administraciones porque aún trabajamos con ellas y tenemos reuniones programadas, pero sí que echamos en falta esta apuesta seria.

“Nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones”

Nos encontramos ante un nuevo gobierno que habla de un programa antirracista y por eso quiere acercarse a nosotros. Pero estamos precarizados, no tenemos manos. Lo que queremos es la garantía de que las cosas que ya funcionan lo sigan haciendo. No queremos que nos engañen, porque al final los partidos políticos quieren reconocimiento. La Oficina por la No Discriminación (OND) del Ayuntamiento de Barcelona nos deriva casos. Funcionamos, pero la lucha antirracista va muy retrasada e implica muchos niveles. El racismo es una violencia estructural que impregna todas las capas de nuestra sociedad.

¿Qué escenarios se plantean a partir de ahora?

Estamos con servicios mínimos, pero no hemos cerrado. SOS Racisme es una entidad pequeña y abarcamos toda Catalunya y, por tanto, no es fácil. Nadie entra a la entidad por el dinero que se gana, sino porque tiene un compromiso con la lucha. Cerrar no era una opción, pero si el volumen de trabajo es muy elevado no podremos atender con la misma calidad. Tenemos un solo abogado penalista con más de 100 casos.

Hemos terminado la microfinanciación, no hemos alcanzado el objetivo ideal, pero sí el mínimo. Hemos recibido el apoyo de la gente, unos 11.000 o 12.000 euros. En septiembre volveremos con las fuerzas renovadas para llegar a muchos otros espacios, hacer formaciones y fortalecer el equipo.

¿Ahora hay más casos o se denuncia más? ¿Se están volviendo a normalizar situaciones de racismo explícito?

Siempre hemos tenido racistas en este país, pero ahora se sienten más legitimados. Antes había un consenso social y actitudes que mediáticamente no se toleraban. En los medios de comunicación no se permitía decir barbaridades como las que dicen ahora cuando vinculan inmigración y delincuencia.

“En España siempre ha habido personas racistas, pero ahora se sienten legitimadas”

Cuando yo era pequeño, en las plazas de mi pueblo se gritaba “¡Viva Franco!” y “¡Fuera inmigrantes!“. Esto ya no pasa, pero la población migrante y racializada ha aumentado y el discurso racista está más legitimado. Este fenómeno no es gratuito, responde a la globalización, a cuestiones geopolíticas y a las relaciones de poder que existen entre colonizadores y antiguas colonias. No se está gestionando de la mejor manera y se está criminalizando la pobreza.

Nosotros trabajamos contra el racismo y no contra la xenofobia, porque tenemos casos de gente racializada que ha nacido aquí y que aún le dicen que “se vaya a su país”. Nacionalidades como la italiana, más numerosa en el territorio catalán, no tienen estas dificultades. Tenemos una problemática de justicia social y las élites han hecho creer a la población que la culpa es del que es pobre y diferente.

Tampoco podemos obviar las redes sociales, ya que los algoritmos favorecen la difusión de fake news y los creadores de contenido de derechas. Han distorsionado la línea que separa libertad de expresión y delito de odio, haciendo que el racismo se exprese de todas las maneras y que la sociedad continúe reforzando estereotipos reduccionistas.

En Europa se mantienen programas como Frontex, que militariza las fronteras para impedir la llegada de personas del Sur Global. Este tipo de políticas tienen consecuencias trágicas, como ocurre en el Mediterráneo o en Melilla… ¿Temen que con la deriva ideológica que está tomando el continente se endurezcan aún más estas medidas?

No nos da miedo porque ya nos lo esperamos. El Gobierno español ha estado trabajando con una legislación que criminalizaba a las ONG que rescataban personas que se ahogaban en el mar. Todo esto respondía a una lógica europea de fortalecer y enviar un mensaje claro.

Las personas que se dedican a rescatar me contaban que una vez tenían frente a sí dos embarcaciones de migrantes que naufragaban y un gran barco de Frontex con todas sus herramientas y recursos que no movió un dedo. Y cuando les preguntaron por qué no ayudaron, respondieron que hacían trabajos concretos de detección de terrorismo. No hay una voluntad real y el mundo geopolíticamente se está moviendo.

“Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos”

Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, en este caso del continente africano, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos. No quieren que se rompa la relación de poder que deriva del colonialismo porque hay muchos tratados, como el de pesca entre España y Senegal. Desde el movimiento antirracista pedimos verdad, justicia, reparación y garantía de no repetición.

Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco. La Guardia Civil patrulla aguas de Senegal para evitar inmigración irregular, pero si fuera al revés, habría una guerra. Nos hablan de mafias, pero los compañeros de Top Manta y de venta ambulante que se habían dedicado a la pesca nos lo explican.

¿Qué cuentan?

No puede ser que en la embajada de España en Senegal haya un cartel que diga que ni cumpliendo todos los requisitos se garantiza un visado. Y si te lo niegan, no te devuelven el dinero y tu pasaporte no sirve para nada. Debes hacerte uno nuevo si quieres pedir el visado otra vez.

El discurso de los políticos es que no están en contra de la inmigración, pero que debe ser legal y ordenada. Se están pidiendo vías seguras, pero tal vez a una persona que ha presentado todos los requisitos legales para huir de la guerra se le está negando el visado.

La lucha antirracista pide la derogación de la ley de extranjería. ¿Qué implica y por qué consideran que debe derogarse?

Apostamos por la derogación, pero hay que puntualizar que nosotros nos sumaremos a todo lo que pueda conllevaruna mejora para las condiciones de vida de las personas migradas. Consideramos que la ley de extranjería es injusta y que atenta contra el artículo 13 de la Declaración Universal de Derechos Humanos, que dice que toda persona tiene derecho a migrar dentro de un territorio y a migrar fuera de las fronteras de su estado y regresar a su país de origen.

Es una ley perversa que explica muchas de las situaciones que podemos ver en la calle. Aunque las competencias de extranjería son estatales, podemos ver cómo el Ayuntamiento de Jaume Collboni vuelve a sacar a la Guardia Urbana a las Ramblas de Barcelona para golpear a las personas que se dedican a la venta ambulante.

Es cierto que prácticamente ya no hay manteros.

Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita. Se decía que los problemas de inseguridad eran culpa de los manteros, que hacían competencia desleal, había un discurso que justificaba toda esta brutalidad. Ha habido casos de asesinatos, como el del hombre que tiraron en Montjuïc. El racismo mata y con el gobierno de Ada Colau tuvieron una tregua porque se hizo mucho trabajo en la defensa del derecho a la vida.

“Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita”

Hablemos de los centros de internamiento de extranjeros (CIE).

En los CIE se interna a personas sin haber cometido ningún delito. Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito. En las prisiones hay culpables de crímenes horribles, pero mínimamente se les garantizan unos derechos. En un CIE, no. Hemos visto palizas, no entran cámaras. Idrissa Diallo fue un joven que pidió asistencia médica en un CIE, se le negó y murió por una negligencia institucional. El Estado intentó taparlo de una forma muy indigna.”Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito”

Si por suerte te escapas de ir a un CIE, eres una persona de Senegal y buscas trabajo, lo primero que te dicen es que necesitas los papeles. Pero ¿qué haces si tienes que estar dos años en el estado español para poder regularizarte mediante el arraigo? No quiero vender drogas, no he encontrado a nadie que me explote en el campo sin contrato. Entonces me voy a las naves de Badalona, compro productos y me dedico a la venta ambulante. Si el problema es que hay una gran operación de falsificación, que inspeccionen el puerto, pero aquí entran dinámicas capitalistas que no interesan.

En el caso de los menores, que tienen la etiqueta de MENA [Menores Extranjeros No Acompañados], se fijan en el hecho de que sean extranjeros y los derechos de la infancia quedan en un segundo plano. La ley de extranjería vulnera derechos de forma flagrante.

¿Podría concretar aún más?

No nos permiten votar, no nos permiten opositar, no nos permiten hacer muchas cosas. Ahora mismo tengo un NIE autorizado para trabajar, pero he tenido otros que no. ¿De qué te sirve tener eso y no estar autorizado para trabajar? Te están condenando a una situación de precariedad.

No puedo votar porque no tengo nacionalidad. ¿Cómo funciona? ¿Cuál es la lógica colonial de nuestros estados? Yo y toda persona procedente del continente africano necesitamos vivir aquí diez años mínimo para poder optar a la nacionalidad. Una persona latinoamericana quizás en uno o dos años ya tiene derecho.

Cuando dicen “sin papeles”, el imaginario colectivo de la población catalana y española piensa en alguien como yo o un magrebí saltando la valla o viniendo en patera, cuando la realidad es completamente diferente. La población negra representa el 1% de la inmigración irregular en el estado

¿Qué impacto tendría la aprobación de la ILP de regularización de inmigrantes que permitiría legalizar a medio millón de personas que viven en España desde antes del 1 de noviembre de 2021?

Hay victorias simbólicas que no podemos dejar de lado. Esto no significa que queramos ser instrumentalizados o que no seamos conscientes del juego político. Todo el proceso de organizar la recogida de firmas, involucrar a tanta gente y apelar al privilegio blanco y a las personas racializadas que son españolas ―en una ILP solo pueden votar las personas que tienen nacionalidad― ha sido muy importante.”Tenemos una izquierda acomplejada que no es capaz de decir que la migración aporta mucho más de lo que se lleva”

Que se apruebe a trámite también es una victoria simbólica. En un estado de derecho con cierta conciencia antirracista, deberían ser los mismos políticos los que regulen todo esto, sin esperar que la sociedad se autoorganice y lo pida. Y hago un paréntesis: tenemos una derecha muy consciente de lo que quiere en materia de migración y una izquierda acomplejada que no es capaz de decir abiertamente que la migración en este país aporta mucho más de lo que se lleva.

Ahora está la oportunidad de ver cómo se posicionan los partidos de izquierdas, qué discursos tienen, y ver si llegaremos a la aprobación. Ha sido muy bonita la lucha que se ha llevado a cabo en diferentes territorios estatales, sobre todo en Catalunya, y que población con diferentes grados de privilegio y de opresión entienda que esta regulación es necesaria porque estamos hablando de la vida.

La entrada Cheikh Drame (SOS Racisme): “Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco” se publicó primero en SOS Racisme.