Arran del desallotjament d’un bloc de pisos okupat del carrer de Muntaner de Barcelona, on vivien seixanta persones, en Vito i dues persones més van ser internades al CIE de la Zona Franca. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample creuen que “hi ha una relació directa entre l’organització política d’en Vito i la detenció”

En Vito va ser detingut el 2 de desembre juntament amb tres persones més, una d’elles menor d’edat. Fa temps que viu a Barcelona, té dues filles i, tot i que té una ordre d’expulsió de l’Estat espanyol, compta amb una llarga trajectòria d’arrelament. La seva detenció es va fer en el marc del desallotjament d’un bloc de pisos okupat al carrer Muntaner 28, on vivien una seixantena de persones. Ell no hi residia sinó que és membre del Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i donava suport a les persones, majoritàriament migrants, que estaven sent expulsades de casa.

La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra van efectuar el desallotjament i, segons denuncia Cheikh Abdoul Khadre de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), en la confusió del moment, ningú va veure com s’enduien en Vito. “Hi havia un cordó policial, la gent estava intentant recuperar les seves pertinences de dins de l’edifici i, de sobte, Vito i les altres tres persones van desaparèixer”, explica Khadre.

La situació es va agreujar perquè ningú sabia on eren els desapareguts. “Després de sis hores no sabíem que havia passat amb ell, vam parlar amb les autoritats i no ens van dir res, però testimonis ens havien explicat que l’havien vist pujar a un cotxe de la Guàrdia Urbana, i per això, a la tarda, vam anar a la comissaria de les Corts per veure si es trobava allí”, explica Khadre, que ahir va comparèixer davant de l’edifici, actualment tapiat, per denunciar el cas. L’acte va ser convocat per la CNAACAT, el Casal Popular Lina Òdena, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i CAS, amb l’adhesió de SOS Racisme, Esquerra de l’Eixample Acull, Catalunya, Tanquem els CIE, #Regularizaciónya i Emergencia Frontera Sur Barcelona.

Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner van ser reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca després de passar pels jutjats

Segons detalla Khadre, quan es va personar a la comissaria li van dir que no hi constava cap detenció registrada, però paral·lelament, el lletrat Jordi Naya d’Arrels Advocats va trucar al Col·legi d’Advocats i li van comunicat que a Vito li havien assignat un advocat d’ofici. “Quan va començar el desallotjament ens van dir que no detindrien a ningú i després ens van dir que mentíem i que no hi havia ningú detingut”, denuncia Khadre. Finalment, van poder confirmar que Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner havien passat a disposició judicial i havien estat reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. El quart detingut, en ser menor d’edat, va quedar sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

A dia d’avui, només en Vito segueix internat al CIE de la capital catalana i segons expliquen els qui el coneixen —tant activistes com persones que vivien al bloc— té accés a un telèfon mòbil per connectar-se amb l’exterior. Se sent esperançat, perquè sap que s’està lluitant per ell, però no entén per què el van detenir i per què encara el retenen. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample afirmen que “hi ha una relació directa entre l’organització política del Vito i la seva detenció”. “Estem convençudes que això és un càstig que té a veure amb l’auge reaccionari de l’estat i un disciplinament de la classe treballadora perquè el proletariat migrant no s’organitzi”, afegeixen. Ara, segons assenyala l’advocat Naya, s’ha presentat un recurs contra la interlocutòria d’internament en base a l’arrelament familiar i social que ha pogut documentar.

Pertinences abocades a un contenidor

El seu cas és només una de les moltes històries —potser la més kafkiana— que es van presenciar durant el desallotjament del bloc del carrer de Muntaner. Aquell mateix dia, una dona embarassada que vivia a l’edifici també va ser desnonada. “Si no hagués estat per l’ajuda veïnal, continuaria al carrer”, puntualitza Cheikh Abdoul Khadrede la  CNAACAT

En aquest sentit, l’activista denuncia que l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ofert una solució residencial a la seixantena de persones que hi vivien. Tanmateix, des del consistori asseguren que “en el moment del desallotjament equips del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona van atendre les persones desallotjades”.

Les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal

A més, des de les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal. De fet, avui dia, la porta de l’immoble està tapiada i tot just davant hi ha un contenidor d’obra on s’amunteguen el que les persones que vivien a l’edifici okupat, afirmen, són les seves pertinences. “Ara que ve el fred, el que ens fa més mal és que la gent susceptible de patir racisme es troba al carrer i per culpa de la llei d’Estrangeria no té sortides per trobar un lloc on viure”, lamenta Khadre.

L’Ajuntament de Barcelona, punta de llança dels desallotjaments

El desallotjament, tal i com van explicar les entitats en compareixença de premsa, va ser impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest extrem el confirma el consistori i diu que es va portar a terme “pels riscos per a les persones que hi residien, ja que la finca ha perdut les condicions d’habitabilitat”. Alhora, les mateixes fonts de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que “el desallotjament forçós es va executar amb la pertinent autorització judicial després que al passat mes de setembre no fos possible el desallotjament voluntari tal com ordenava l’expedient administratiu” i afegeixen que l’ocupació “provocava nombrosos problemes de seguretat i convivència entre els veïns d’aquest àmbit de l’Antiga Esquerra de l’Eixample”.

Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat o a la quarantena que van desnonar a la plaça de la Gardunya.

Les entitats consideren que l’Ajuntament ha iniciat una batalla contra les persones migrants més vulnerables i assenyalen que això es pot certificar amb altres desallotjaments que s’han produït en els darrers temps. Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat, al barri de Poblenou, o a la quarantena que es van desnonar de la Tancada Migrant, a la plaça de la Gardunya del Raval. Una de les persones que vivia en aquest darrer espai, el Príncipe, hauria mort de fred després de veure’s obligat a viure al carrer.

Per tot plegat, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample, no comprèn com es pot argumentar un desallotjament per raons d’habitabilitat, quan les persones que es veuen afectades pel desnonament “acabaran vivint al carrer en condicions molt pitjors”. Així mateix, consideren que l’Ajuntament ha pres una deriva “higienista, com es pot veure amb el Pla Endreça”.

“Aquests són només alguns exemples dels milers de persones als quals l’Ajuntament de Barcelona, així com altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, han deixat al carrer, sense donar resposta a les seves necessitats”, asseveren des de les entitats crítiques.

La entrada El cas d’en Vito: entitats denuncien persecució de l’activisme i les persones migrants se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de 3cat | Andreu Merino Vives

A Barcelona hi ha un total de 507 persones que malviuen en assentaments de barraques o en locals ocupats, és a dir, en immobles que no disposen de cèdula d’habitabilitat. Així ho ha avançat “El matí de Catalunya Ràdio” a partir de dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona. Concretament, hi ha 236 persones vivint en assentaments i 271 vivint en locals ocupats, totes en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha un centenar de menors. En total, consten 62 assentaments en naus o solars i 57 locals.

L’Ajuntament ha comptabilitzat aquestes dades a través del Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM), el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme en l’Espai Públic (SASSEP) i el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats (SDI). El consistori defensa que aquest tipus d’infrahabitatge és un fenomen que va a la baixa, però les entitats socials ho qüestionen.

Falten dades

Diverses entitats, per exemple, assenyalen que si hi ha una tendència a la baixa és perquè les famílies marxen de la ciutat a causa, sobretot, de processos de desallotjament. També  recorden que l’Ajuntament només té comptabilitzats els locals on hi ha activitat d’economia submergida, com la recollida de ferralla, mentre que no hi ha cap cens de la resta de locals ocupats. David Espinós és coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món i assenyala aquesta realitat. “Sabem que hi ha molts locals a la ciutat on no hi ha economia informal. Només fent una volta a l’entorn de la nostra seu ho podem comprovar”, explica en referència a la Verneda.

El Sindicat d’Habitatge del Besòs i la Verneda s’explica en termes similars. “Aquí hi ha molts locals que van abaixar la persiana amb la crisi del 2008 i no l’han tornat a obrir”, afirma Paula Gómez. La representant del sindicat insisteix que, en paral·lel, la Verneda és el destí de moltes persones i famílies “expulsades a la perifèria”. “Al final hi ha famílies que no tenen on viure i acaben entrant en aquests locals per manca d’alternaitva“, exposa. Davant d’aquest escenari, el coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, lamenta la falta d’un cens fiable.

“Hi ha persones que no formen part de cap recompte i fins que no es tinguin en compte totes les tipologies d’infrahabitatge, les xifres no reflectiran la realitat”

L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, considera que aconseguir dades és “difícil, però no impossible” i qualifica de “pràcticament inabordable” l’infrahabitatge a nivell quantitatiu. Sales també planteja el dubte de qui ha de ser el responsable d’obtenir les dades. “Crec que les dades s’han de generar a partir d’equips de recerca que no tinguin com a objectiu fer intervenció social directa”, apunta.

Fonts municipals reconeixen que hi ha dinàmiques d’infrahabitatge que, puntualment, poden passar desapercebudes. “En l’àmbit dels assentaments i locals amb dinàmica d’assentament hi ha molta mobilitat”, apunten. “S’extreuen més dades de tendència que de detall”, afegeixen.

Una altra cara de la crisi d’habitatge

La Madelina i la Cristina són dues de les persones que sí que figuren a les dades comptabilitzades per l’Ajuntament. Totes dues viuen en dos locals ocupats al barri de Vallcarca, amb els seus respectius marits i amb tres fills cadascuna. També tenen en comú que l’únic ingrés que tenen prové de la Renda Garantida de Ciutadania i del que poden ingressar les seves famílies a través de treballs informals com la recollida de ferralla.

“Fa tres anys que visc a Barcelona. Al principi, en pisos, però ara fa temps que he anat de local en local”, explica. La Cristina fa cinc anys que viu a la ciutat i, en el seu cas, ho ha fet sempre ocupant locals.

“De moment estem bé però és clar que un local no és com un pis. En molts no hi ha cuina ni dutxa”

Els seus nuclis familiars ingressen poc més de 1.200 euros en el seu conjunt i així, diuen, és impossible trobar un pis en el mercat de lloguer. Segons les últimes dades, el preu mitjà a la ciutat és de 1.133 euros. L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, apunta que l’augment dels preus és, en molts casos, el causant de situacions d’infrahabitatge. “Si els preus dels habitatges pugen de manera desorbitada, la demanda d’habitacions i els seus preus també ho fa. Això provoca una bossa cada cop més gran de persones sense cap solució habitacional”, diu.

Hi coincideix Manu Sánchez, del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, el col·lectiu del qual formen part la Madelina i la Cristina. “Hem anat veient com moltes persones desnonades han acabat vivint en locals i assentaments. És impossible que aquestes famílies accedeixin actualment a un pis”, argumenta. Davant d’això, Sales planteja que l’infrahabitatge no ha de ser atès només a través dels serveis socials, sinó de polítiques estructurals d’habitatge.

“Es requereixen polítiques contundents que donin la volta al mercat d’habitatge”

Sense permís de treball

La Madelina i la Cristina tenen un altre problema afegit a l’hora d’intentar accedir a un habitatge: ni elles ni els seus marits tenen permís de treball. Una situació en què es troben milers de persones a Catalunya, com recorda el president de SOS Racisme, Cheikh Drame: “Les persones en situació administrativa irregular aporten a la societat, però no són considerats ciutadans”, lamenta.

Drame denuncia el cul-de-sac en què es troben immerses moltes d’aquestes persones: “Per aconseguir els papers necessites un contracte de feina i per aconseguir el contracte de feina necessites un paper. Aquest bucle et condemna a la precarietat“.

La entrada Almenys mig miler de persones viuen en barraques i locals ocupats a Barcelona, un centenar de menors inclosos se publicó primero en SOS Racisme.

La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.

El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.

“La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta

El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.

El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.

“El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.”

A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.

Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.

“Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.”

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.

En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.

És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.

La entrada Els delictes d’odi, una arma política i jurídica en mans de l’extrema dreta se publicó primero en SOS Racisme.

•    Es premien produccions del programa InfoK (TV3), de Ràdio Trinijove, de la Productora Videoclub.tv, les webs de les associacions Irídia i SOS Racisme, i les trajectòries de la periodista i productora Tània Safura Adam Mogne i de la l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

•    La presidenta de la MDA, Laura Pinyol, ha destacat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim”

La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA), associació impulsada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha lliurat els premis de la XIII edició dels Premis per a la Diversitat en l’Audiovisual a set mitjans, entitats i persones que s’han destacat per fomentar la diversitat en el món audiovisual. En aquesta edició s’hi havien presentat 59 treballs.

L’acte de lliurament ha tingut lloc avui, 9 de juliol, a la seu del CAC i ha comptat amb les intervencions de la presidenta de la MDA i consellera del CAC, Laura Pinyol, i de la presidenta adjunta de la MDA i vicepresidenta del CAC, Rosa Maria Molló. Així mateix, hi han assistit el president del CAC, Xevi Xirgo, i els consellers Enric Casas i Miquel Miralles, així com els membres del jurat i les persones guardonades.

Pinyol ha assenyalat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha superat la categoria d’anècdota i ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim des de la reflexió, la crítica i la complexitat” i ha volgut agrair “a tots els membres del jurat que n’han pres part, tant en aquesta edició com en les anteriors, així com a tots els participants que han contribuït a bastir un entorn audiovisual més compromès, més sensible i més rigorós”.

Els premiats i premiades han estat els següents:

Categoria A (programa de televisió): dues produccions emeses pel programa InfoK (TV3): Drets dels nens (2020) i Especial: què està passant a l’Afganistan? (2021).

El jurat valora molt positivament l’aproximació efectiva als drets humans dels infants que s’hi fa i en destaca la producció, de gran qualitat, i l’esforç per explicar d’una manera pedagògica i entenedora, d’una banda, els drets dels infants i, de l’altra, la submissió de les nenes a la societat afgana a partir de la presa de control dels talibans. Aquestes produccions aborden temes conflictius i complexos, com la prohibició de l’escolarització de les nenes afganes, amb un llenguatge clar i adequat per al públic infantil.

Categoria B (programa de ràdio): programa Connexió Intercultural, realitzat per Ràdio Trinijove 91.6 FM de la Fundació Privada Trinijove (2021).

El jurat destaca la presentació innovadora de la realització i una aproximació honesta a la diversitat narrada des de veus juvenils, que són actors i alhora locutors de la seva realitat. A més, el jurat valora que la informació subministrada sigui de gran rellevància per a la comunitat.

Categoria C (producció audiovisual): producció audiovisual Ahlam Jamila (Dolços somnis), realitzada per la Productora Videoclub.tv (2020).

El jurat considera que és un curt preciós, narrat en primera persona, que presenta la immigració com una oportunitat, on l’esperança i la por s’hi presenten de manera sensible i empàtica.

Així mateix, en aquesta categoria, el jurat decideix concedir dues mencions especials per a produccions mereixedores d’una atenció singular:

Menció especial: producció cinematogràfica Mediterráneo, realitzada per Fasten Seat Belt, Lastor Media, Arcadia Motion i Heretic (2021). El jurat agraeix la candidatura d’un producte excel·lent, si bé entén que depassa la vocació fundacional dels Premis i no s’adequa al seu abast de reconeixement.

Menció especial: producció La intermediació lingüística per part dels menors a Catalunya, realitzada per el grup de recerca MIRAS de la Universitat Autònoma de Barcelona (2023). El jurat considera que la producció, sis càpsules que mostren el paper dels infants en les migracions, té un component de reconeixement sobre les segones generacions de migrants, que ja estan més adaptades al país d’acollida que els seus pares.

Categoria D (producció pòdcast): el jurat ha avaluat els sis pòdcasts que optaven al premi, per bé que ha decidit declarar deserta aquesta categoria.

Categoria E (webs i xarxes socials): premi ex aequo a la web d’Irídia i a la web de la campanya Invisibles, l’estat del racisme a Catalunya, de SOS Racisme.

El jurat conclou que les dues propostes presentades tenen un estàndard de qualitat molt alt, són entenedores per a la defensa dels drets humans i, especialment, per a la defensa de drets en situació de violència institucional.

Categoria F (trajectòria de les persones pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): la periodista i productora cultural Tània Safura Adam Mogne.

El jurat destaca la seva trajectòria impecable, dedicada a explicar i a reflexionar sobre la realitat de les diàspores africanes a Catalunya i al món. Així mateix, el jurat reconeix la gran tasca duta a terme per donar visibilitat al teixit cultural de diferents indrets del món a la ciutat de Barcelona.

Categoria G (trajectòria d’entitats, de mitjans i/o de programes de televisió i ràdio pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

El jurat en destaca el treball amb la comunitat sorda de Catalunya, el col·lectiu de dones lesbianes, la visibilització de les dones amb motiu del 8M, les dones joves, les migrants i les dones treballadores de la llar.

Menció especial: la Fundació Bayt al-Thaqafa, per la seva ajuda a immigrants d’origen àrab-musulmà des del 1974, amb l’objectiu de facilitar-ne la integració social i cultural sense renunciar a la pròpia identitat, a través de programes d’acompanyament i assessorament a Catalunya.

La entrada La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA) lliura premis a set mitjans, entitats i persones que han contribuït a impulsar la diversitat se publicó primero en SOS Racisme.

Enllaç directe a l’entrevista a Cheikh Abdoul Khadre Drame, president de SOS Racisme Catalunya.

SOS Racisme Catalunya, entitat que treballa per la denúncia del racisme i l’acompanyament a qui el pateix, s’ha vist obligada a parar la seva activitat temporalment per falta de finançament.

Independència, denúncia, incidència i sensibilització. Aquests són, des de la seva creació l’any 1989, els pilars de SOS Racisme Catalunya, una entitat que treballa per la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista. La seva tasca es concentra en campanyes de denúncia i sensibilització, formacions orientades a fomentar una consciència crítica respecte al racisme i el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), obert a qualsevol persona que hagi patit o presenciat una situació racista i on s’ofereix acompanyament, representació judicial i intervenció directa i administrativa.

L’equip d’11 persones que formen part de SOS Racisme Catalunya va atendre 628 persones de fins a 83 municipis diferents durant l’any 2023. Ara, la tasca de l’entitat perilla i les treballadores s’han vist obligades a parar la seva activitat durant uns mesos. El 75% del seu finançament prové de l’administració pública i aquest s’ha vist reduït notablement els últims anys, afectant la qualitat del servei. És per això que han llançat una campanya de micromecenatge per obtenir suport econòmic d’altres vies i alhora fer una alerta sobre com la falta de finançament afecta el seu treball en l’acció antiracista.

La entrada Cheikh Drame: “No m’imagino una societat catalana sense SOS Racisme Catalunya” se publicó primero en SOS Racisme.

Entrevistamos a Cheikh Drame, presidente de SOS Racisme Catalunya, una asociación que trabaja en la defensa de los derechos humanos desde la acción antirracista y que actualmente tiene dificultades económicas porque “no hay una apuesta fuerte y seria” por esta lucha.

Cheikh Drame (Senegal, 1992) es activista antirracista y presidente de SOS Racisme Catalunya. La entidad, que fue fundada en 1989, atraviesa ahora “un momento difícil debido a problemas de financiamiento” y se ha visto obligada a “detener parcialmente su actividad“, con la esperanza de volver en septiembre con “las fuerzas renovadas” para fortalecer la estructura del equipo.

Drame llegó a Catalunya hace más de 20 años, pero aun así no puede votar porque no tiene la nacionalidad española. Según él, es “una de las consecuencias de la ley de extranjería” y es víctima del “racismo estructural” del país.

El activista dispone de un NIE y no está en una situación administrativa irregular, pero no tiene la nacionalidad porque tiene antecedentes penales. Drame fue acusado de atentar contra la autoridad después de sufrir una actuación policial abusiva a manos de seis agentes. Fue condenado a dos años de prisión, pero finalmente no ingresó y tuvo que pagar una multa. “En este país, los derechos de la gente como yo pueden ser vulnerados y, como consecuencia, somos criminalizados y oprimidos por las herramientas del sistema que nos elimina”, explica a Público antes de empezar la entrevista.

En el último comunicado que emitieron, explicaban que, desde 2020, los ingresos públicos destinados al Servicio de Atención y Denuncia de la entidad han disminuido un 15% mientras que han asumido un 31% más de casos. ¿Qué ha pasado con estos ingresos?

Quiero pensar que hay más agentes y entidades sobre el terreno, pero también creo que nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones. Si nos llegan más casos, significa que el trabajo de SOS Racisme está bien hecho y que hay más gente que denuncia, pero la verdad es que hay mucha precariedad en general.

¿Reciben estos fondos públicos a través de subvenciones?

Trabajamos con financiamiento público de la Generalitat, del Ayuntamiento de Barcelona o la Diputación. También tenemos convenios, uno de los más importantes es con el Ayuntamiento de Terrassa, donde replicamos un Servicio de Atención y Denuncia. Las socias también nos hacen aportaciones y tenemos recursos de privados.

En abril iniciaron una campaña de micromecenazgo que ya ha terminado. ¿Hasta qué punto un servicio de carácter público debe pedir el apoyo económico de la ciudadanía y no reclamar más responsabilidad a la administración?

Lo que pasa con las subvenciones es que se reciben después de haber hecho el trabajo. Como entidad social, hacemos lo que debemos hacer y aun así tenemos dificultades y debemos pedir un crédito porque sabemos que no recibiremos el financiamiento hasta finales de año. No quiero cargar directamente contra las administraciones porque aún trabajamos con ellas y tenemos reuniones programadas, pero sí que echamos en falta esta apuesta seria.

“Nunca ha habido una apuesta fuerte y real por un antirracismo potente y crítico que dé soluciones”

Nos encontramos ante un nuevo gobierno que habla de un programa antirracista y por eso quiere acercarse a nosotros. Pero estamos precarizados, no tenemos manos. Lo que queremos es la garantía de que las cosas que ya funcionan lo sigan haciendo. No queremos que nos engañen, porque al final los partidos políticos quieren reconocimiento. La Oficina por la No Discriminación (OND) del Ayuntamiento de Barcelona nos deriva casos. Funcionamos, pero la lucha antirracista va muy retrasada e implica muchos niveles. El racismo es una violencia estructural que impregna todas las capas de nuestra sociedad.

¿Qué escenarios se plantean a partir de ahora?

Estamos con servicios mínimos, pero no hemos cerrado. SOS Racisme es una entidad pequeña y abarcamos toda Catalunya y, por tanto, no es fácil. Nadie entra a la entidad por el dinero que se gana, sino porque tiene un compromiso con la lucha. Cerrar no era una opción, pero si el volumen de trabajo es muy elevado no podremos atender con la misma calidad. Tenemos un solo abogado penalista con más de 100 casos.

Hemos terminado la microfinanciación, no hemos alcanzado el objetivo ideal, pero sí el mínimo. Hemos recibido el apoyo de la gente, unos 11.000 o 12.000 euros. En septiembre volveremos con las fuerzas renovadas para llegar a muchos otros espacios, hacer formaciones y fortalecer el equipo.

¿Ahora hay más casos o se denuncia más? ¿Se están volviendo a normalizar situaciones de racismo explícito?

Siempre hemos tenido racistas en este país, pero ahora se sienten más legitimados. Antes había un consenso social y actitudes que mediáticamente no se toleraban. En los medios de comunicación no se permitía decir barbaridades como las que dicen ahora cuando vinculan inmigración y delincuencia.

“En España siempre ha habido personas racistas, pero ahora se sienten legitimadas”

Cuando yo era pequeño, en las plazas de mi pueblo se gritaba “¡Viva Franco!” y “¡Fuera inmigrantes!“. Esto ya no pasa, pero la población migrante y racializada ha aumentado y el discurso racista está más legitimado. Este fenómeno no es gratuito, responde a la globalización, a cuestiones geopolíticas y a las relaciones de poder que existen entre colonizadores y antiguas colonias. No se está gestionando de la mejor manera y se está criminalizando la pobreza.

Nosotros trabajamos contra el racismo y no contra la xenofobia, porque tenemos casos de gente racializada que ha nacido aquí y que aún le dicen que “se vaya a su país”. Nacionalidades como la italiana, más numerosa en el territorio catalán, no tienen estas dificultades. Tenemos una problemática de justicia social y las élites han hecho creer a la población que la culpa es del que es pobre y diferente.

Tampoco podemos obviar las redes sociales, ya que los algoritmos favorecen la difusión de fake news y los creadores de contenido de derechas. Han distorsionado la línea que separa libertad de expresión y delito de odio, haciendo que el racismo se exprese de todas las maneras y que la sociedad continúe reforzando estereotipos reduccionistas.

En Europa se mantienen programas como Frontex, que militariza las fronteras para impedir la llegada de personas del Sur Global. Este tipo de políticas tienen consecuencias trágicas, como ocurre en el Mediterráneo o en Melilla… ¿Temen que con la deriva ideológica que está tomando el continente se endurezcan aún más estas medidas?

No nos da miedo porque ya nos lo esperamos. El Gobierno español ha estado trabajando con una legislación que criminalizaba a las ONG que rescataban personas que se ahogaban en el mar. Todo esto respondía a una lógica europea de fortalecer y enviar un mensaje claro.

Las personas que se dedican a rescatar me contaban que una vez tenían frente a sí dos embarcaciones de migrantes que naufragaban y un gran barco de Frontex con todas sus herramientas y recursos que no movió un dedo. Y cuando les preguntaron por qué no ayudaron, respondieron que hacían trabajos concretos de detección de terrorismo. No hay una voluntad real y el mundo geopolíticamente se está moviendo.

“Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos”

Europa nunca ha querido la emancipación del Sur Global, en este caso del continente africano, porque le interesa poder seguir explotando sus recursos. No quieren que se rompa la relación de poder que deriva del colonialismo porque hay muchos tratados, como el de pesca entre España y Senegal. Desde el movimiento antirracista pedimos verdad, justicia, reparación y garantía de no repetición.

Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco. La Guardia Civil patrulla aguas de Senegal para evitar inmigración irregular, pero si fuera al revés, habría una guerra. Nos hablan de mafias, pero los compañeros de Top Manta y de venta ambulante que se habían dedicado a la pesca nos lo explican.

¿Qué cuentan?

No puede ser que en la embajada de España en Senegal haya un cartel que diga que ni cumpliendo todos los requisitos se garantiza un visado. Y si te lo niegan, no te devuelven el dinero y tu pasaporte no sirve para nada. Debes hacerte uno nuevo si quieres pedir el visado otra vez.

El discurso de los políticos es que no están en contra de la inmigración, pero que debe ser legal y ordenada. Se están pidiendo vías seguras, pero tal vez a una persona que ha presentado todos los requisitos legales para huir de la guerra se le está negando el visado.

La lucha antirracista pide la derogación de la ley de extranjería. ¿Qué implica y por qué consideran que debe derogarse?

Apostamos por la derogación, pero hay que puntualizar que nosotros nos sumaremos a todo lo que pueda conllevaruna mejora para las condiciones de vida de las personas migradas. Consideramos que la ley de extranjería es injusta y que atenta contra el artículo 13 de la Declaración Universal de Derechos Humanos, que dice que toda persona tiene derecho a migrar dentro de un territorio y a migrar fuera de las fronteras de su estado y regresar a su país de origen.

Es una ley perversa que explica muchas de las situaciones que podemos ver en la calle. Aunque las competencias de extranjería son estatales, podemos ver cómo el Ayuntamiento de Jaume Collboni vuelve a sacar a la Guardia Urbana a las Ramblas de Barcelona para golpear a las personas que se dedican a la venta ambulante.

Es cierto que prácticamente ya no hay manteros.

Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita. Se decía que los problemas de inseguridad eran culpa de los manteros, que hacían competencia desleal, había un discurso que justificaba toda esta brutalidad. Ha habido casos de asesinatos, como el del hombre que tiraron en Montjuïc. El racismo mata y con el gobierno de Ada Colau tuvieron una tregua porque se hizo mucho trabajo en la defensa del derecho a la vida.

“Durante muchos años, los manteros han sufrido deshumanización y criminalización gratuita”

Hablemos de los centros de internamiento de extranjeros (CIE).

En los CIE se interna a personas sin haber cometido ningún delito. Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito. En las prisiones hay culpables de crímenes horribles, pero mínimamente se les garantizan unos derechos. En un CIE, no. Hemos visto palizas, no entran cámaras. Idrissa Diallo fue un joven que pidió asistencia médica en un CIE, se le negó y murió por una negligencia institucional. El Estado intentó taparlo de una forma muy indigna.”Entrar en España de forma irregular es una falta administrativa, no un delito”

Si por suerte te escapas de ir a un CIE, eres una persona de Senegal y buscas trabajo, lo primero que te dicen es que necesitas los papeles. Pero ¿qué haces si tienes que estar dos años en el estado español para poder regularizarte mediante el arraigo? No quiero vender drogas, no he encontrado a nadie que me explote en el campo sin contrato. Entonces me voy a las naves de Badalona, compro productos y me dedico a la venta ambulante. Si el problema es que hay una gran operación de falsificación, que inspeccionen el puerto, pero aquí entran dinámicas capitalistas que no interesan.

En el caso de los menores, que tienen la etiqueta de MENA [Menores Extranjeros No Acompañados], se fijan en el hecho de que sean extranjeros y los derechos de la infancia quedan en un segundo plano. La ley de extranjería vulnera derechos de forma flagrante.

¿Podría concretar aún más?

No nos permiten votar, no nos permiten opositar, no nos permiten hacer muchas cosas. Ahora mismo tengo un NIE autorizado para trabajar, pero he tenido otros que no. ¿De qué te sirve tener eso y no estar autorizado para trabajar? Te están condenando a una situación de precariedad.

No puedo votar porque no tengo nacionalidad. ¿Cómo funciona? ¿Cuál es la lógica colonial de nuestros estados? Yo y toda persona procedente del continente africano necesitamos vivir aquí diez años mínimo para poder optar a la nacionalidad. Una persona latinoamericana quizás en uno o dos años ya tiene derecho.

Cuando dicen “sin papeles”, el imaginario colectivo de la población catalana y española piensa en alguien como yo o un magrebí saltando la valla o viniendo en patera, cuando la realidad es completamente diferente. La población negra representa el 1% de la inmigración irregular en el estado

¿Qué impacto tendría la aprobación de la ILP de regularización de inmigrantes que permitiría legalizar a medio millón de personas que viven en España desde antes del 1 de noviembre de 2021?

Hay victorias simbólicas que no podemos dejar de lado. Esto no significa que queramos ser instrumentalizados o que no seamos conscientes del juego político. Todo el proceso de organizar la recogida de firmas, involucrar a tanta gente y apelar al privilegio blanco y a las personas racializadas que son españolas ―en una ILP solo pueden votar las personas que tienen nacionalidad― ha sido muy importante.”Tenemos una izquierda acomplejada que no es capaz de decir que la migración aporta mucho más de lo que se lleva”

Que se apruebe a trámite también es una victoria simbólica. En un estado de derecho con cierta conciencia antirracista, deberían ser los mismos políticos los que regulen todo esto, sin esperar que la sociedad se autoorganice y lo pida. Y hago un paréntesis: tenemos una derecha muy consciente de lo que quiere en materia de migración y una izquierda acomplejada que no es capaz de decir abiertamente que la migración en este país aporta mucho más de lo que se lleva.

Ahora está la oportunidad de ver cómo se posicionan los partidos de izquierdas, qué discursos tienen, y ver si llegaremos a la aprobación. Ha sido muy bonita la lucha que se ha llevado a cabo en diferentes territorios estatales, sobre todo en Catalunya, y que población con diferentes grados de privilegio y de opresión entienda que esta regulación es necesaria porque estamos hablando de la vida.

La entrada Cheikh Drame (SOS Racisme): “Frontex es la máxima expresión de poder del supremacismo blanco” se publicó primero en SOS Racisme.

Entitats antiracistes i testimonis en primera persona reclamen que s’anul·len els procediments d’expulsió per estança irregular de les víctimes de delictes que acudisquen a una comissaria a denunciar, o d’aquelles que hi van per realitzar un tràmit administratiu.

“Vaig anar per reclamar els meus drets i vaig acabar retingut al calabós”, respon amb ràbia a l’altra banda de la línia telefònica Carlos Augusto Bossa, qui malgrat estar en llibertat ha carregat sobre les seues espatlles una ordre d’expulsió del territori espanyol arran d’anar voluntàriament a la comissaria del Cos Nacional de Policia (CNP) de l’àrea de Castelló.

“Ha sigut un malson del qual encara no m’he pogut despertar”, assegura aquest home originari de Cartagena de Indias (Colòmbia), per relatar el llarg periple burocràtic al qual s’ha enfrontat durant gairebé set anys. Des que va aplegar a l’Estat espanyol, tenia com a meta aconseguir el permís de residència, condició que ha aconseguit temporalment després de sobreviure tot aquest temps en situació administrativa irregular i sota l’amenaça de ser expulsat en qualsevol moment.

L’amenaça de l’expulsió

Dimarts 3 de gener de 2023, va ser aleshores la primera ocasió que va aplegar a la comissaria de Castelló a denunciar una estafa, fruit d’una compra que havia fet per internet.”La primera volta que em van prendre la denúncia no va haver-hi cap problema”, assegura Bossa. Segons relata, es va identificar amb el passaport, malgrat que l’agent que el va atendre va tramitar la denúncia registrant el NIE (Número d’Identitat Estranger), el qual li van assignar fa sis anys quan va sol·licitar l’asil polític després de fugir de Colòmbia.

La segona ocasió que va tornar, però, el va atendre una altra funcionària policial i, en comprovar que li havien denegat l’asil i estava en estança irregular, l’agent va endur-se el passaport a una altra sala. Una hora més tard, va tornar acompanyada d’un altre agent. El motiu: incoar-li un procediment “preferent” d’expulsió. A més, segons el relat de Carlos Augusto, el van recloure “almenys sis hores més en un calabós”, fins que va poder demanar una advocada d’ofici. “La policia anava a sol·licitar-li a un jutge la meua expulsió”, explica atemorit. Si bé no entenia per què la primera vegada que hi va anar no li va passar res, i la segona volien expulsar-lo, sí que recorda una frase de l’agent: “El meu company no va voler fer la seua feina, però jo sí que vull fer-la”.

El colombià Carlos Augusto Bossa va anar voluntàriament a una comissaria del CNP per denunciar una estafa i va sortir d’allà amb una ordre d’expulsió del territori espanyol

A més, apunta que en l’expedient policial l’agent no detalla que va saber que l’home estava en “situació irregular” quan va anar a preguntar per la denúncia. Tanmateix, però, aquest fet s’atribueix a “la identificació del servei de vigilància i control portat a terme al carrer Rio Sella número 5”, la ubicació de la comissaria. Actualment, Subdelegació de Govern ha revocat la seua ordre d’expulsió després que se li concedira l’arrelament per formació, aconseguint un permís de residència d’almenys un any. “Això ha estat un lleu alleujament, encara falta el més complicat i pel que sembla sempre falta una mica més”, sospira.

A la tardor del 2021, l’Amalia Sánchez (nom fictici emprat per no revelar la seua identitat real), veïna de Barcelona i originària del Brasil, també afirma que va acudir pel seu propi peu a una comissaria de la Guàrdia Urbana, ubicada en la zona de la Rambla, a l’alçada de l’estàtua de Cristòfol Colom. Segons el seu testimoni, arran de la pèrdua del passaport va anar a interposar una denúncia, tal com li van demanar des del consolat brasiler. “Jo en el consolat vaig explicar que no era una bona idea anar”. La resposta del consol va ser: “Si vostè vol el seu passaport, ha de presentar-me una denúncia, li estic fent un favor”.

L’endemà, es va presentar a les dependències de la Guàrdia Urbana. Un cop a les instal·lacions, Sánchez recorda que, quan van comprovar les seues dades, no van deixar-la marxar. Van veure que tenia una ordre d’expulsió vigent sense executar, arran de no tenir el permís de residència. Circumstància sobre la seua situació jurídica que, assegura, desconeixia.

Amalia Sánchez va anar a una comissaria de la Guàrdia Urbana a denunciar la pèrdua del seu passaport i els agents la van entregar a la Policia Nacional per tal de ser deportada

Siga com siga, una hora més tard van traslladar-la en cotxe a les dependències de la Policia Nacional espanyola ubicada al carrer Guipúscoa. “La Guàrdia Urbana no pot fer aquest tipus de coses”, postil·la enfurismada. La distància del trajecte en cotxe per moure’s a la comissaria havia de durar al voltant de vint minuts. “Van pegar voltes, no sé per què, són sàdics!”, exclama. Dels nervis vaig bossar en el cotxe patrulla”, etziba impactada. “Em van traumatitzar, avui dia encara necessite anar a teràpia”.

Al complex del CNP va continuar retinguda un parell d’hores més. “Realment no sabien què anaven a fer”, assevera. El motiu: com encara hi havia restriccions a causa de la pandèmia de la Covid-19, havien de comprovar que la frontera del país estranger estigués oberta. “Mai vaig saber com exactament, però la frontera del Brasil estava tancada, m’havia de quedar”, conta mentre se li escapa una rialla d’alegria. Sota l’amenaça de ser deportada, assenyala que “encara poden executar-me la condemna en suspens durant un temps”. A més, conclou que “el pitjor és que no només et deporten, sinó que no pots tornar al país ni a cap altre de l’espai Schengen durant anys”.

Una llei que desempara víctimes de delictes

Rocío Llopis, advocada especialitzada en estrangeria i membre de la junta de l’entitat antiracista València Acull, explica que és “necessari que les persones ‘extracomunitàries’ que romanen a Espanya durant llargues estades disposen d’un permís de residència, un permís d’estada o una sol·licitud d’asil en tràmit. Si les persones no han tramitat permisos, la Llei orgànica d’estrangeria impedeix i sanciona la seua permanència en l’Estat espanyol”, postil·la la lletrada. Certament, la llei d’estrangeria estructura aquestes infraccions en lleus, greus o molt greus. “No tindre permís de residència o d’estada constitueix una infracció greu”, afirma Llopis. Per tant, les sancions previstes són multes de diferents quanties o l’expulsió del territori, amb la prohibició d’entrada a l’Estat espanyol els anys posteriors.

Els expedients d’expulsió, normalment, els incoa o inicia la Policia Nacional, tot i que alguns poden ser incoats per Inspecció de Treball i la Seguretat Social quan té relació amb el treball. A més, quan la policia inicia un expedient sancionador, “ha de ponderar si imposa la sanció de multa o d’expulsió, en funció de la gravetat i les circumstàncies del cas, ja que l’expulsió és una sanció molt més greu, amb conseqüències irreversibles”, prossegueix.

Malgrat que en reiterades ocasions el Tribunal Suprem ha establert que la sanció per trobar-se en situació irregular ha de ser preferiblement la multa, “en moltes ocasions la policia continua posant l’ordre d’expulsió de manera quasi automàtica i sense ponderar la gravetat de la infracció i les circumstàncies de la infractora”, etziba la lletrada d’estrangeria.

El Defensor del Poble ha formulat sengles recomanacions a la Direcció General de Policia i a la Secretaria d’Estat perquè les persones en situació administrativa irregular puguen denunciar delictes i realitzar tràmits en comissaria sense por de ser expulsades

Bruno Maestro, advocat del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, apunta que “la detenció preventiva d’acord amb la llei d’estrangeria només la pot acordar l’agent de Policia Nacional que instrueix el procediment sancionador un cop aquest s’ha incoat, no abans”. Per tant, si algú va a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a denunciar com a víctima d’un delicte i s’identifica, “no el poden traslladar a la comissaria de la Policia Nacional per obrir-li un expedient sancionador d’expulsió”, tot i que és l’únic cos policial que té competències en matèria d’estrangeria.

Amb tot, el Defensor del Poble ha formulat sengles recomanacions a la Direcció General de Policia i a la Secretaria d’Estat perquè les persones estrangeres en situació administrativa irregular puguen denunciar delictes i realitzar tràmits en comissaria sense por de ser expulsades. “No s’ha obtingut resposta per part dels cossos policials per evitar-ho”, critica l’advocat.

En definitiva, “considerem que es tracta d’una pràctica que no té emparament legal i és clarament discriminatòria, va en contra dels drets de la víctima i en contra la persecució efectiva de fets delictius, perquè clarament el risc a ser expulsat del territori inhibeix a les persones estrangeres en situació irregular a formular denúncies”, afirmen des de l’entitat.

Així mateix, el lletrat aclareix que es van produir “modificacions per evitar procediments d’expulsió amb relació a les víctimes de tràfic d’éssers humans i de violència de gènere, encara que sempre condicionada a les resolucions del procés penal i, en els casos de tràfic, a la col·laboració de la víctima en la investigació dels fets”, subratlla el lletrat de l’entitat antiracista.

Paco Simón, coordinador del servei d’igualtat i no discriminació de l’entitat València Acull, assegura que Grande-Marlaska, “va ometre deliberadament que existeix legislació que estableix expressament la protecció jurídica de totes les víctimes”

Paco Simón, coordinador del servei d’igualtat i no discriminació de l’entitat València Acull, incideix que les víctimes en situació irregular de la resta de delictes -incloses les que han patit delicte d’odi- poden acabar amb una proposta d’expulsió si acudeixen a una comissaria. Per la seua banda, Simón recorda el 3 de maig de 2019, quan una dona d’Hondures va acudir a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de Xirivella (València) a denunciar agressions i amenaces d’un home: “en lloc de rebre protecció i empara, va eixir de la comissaria sense haver pogut interposar la denúncia i amb un procediment obert per estada irregular”, relata el coordinador del servei.

La resposta del Govern va ser inversament proporcional al clam de la ciutadania. “Si bé la Delegació del Govern va arxivar la proposta d’expulsió, la causa de l’arxiu no va ser que prevalguera el seu dret com a víctima d’un delicte enfront de l’aplicació de la llei d’estrangeria, sinó que la policia no li va permetre formular la denúncia”, reflexiona. El Ministeri de l’interior va ignorar les recomanacions del Defensor del Poble, on es reitera que als Cossos i Forces de Seguretat els correspon, entre les seues funcions, l’aplicació de la normativa en vigor, en aquest cas, la Llei Orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats de les persones estrangeres i la seua integració social.

De fet, segons Simón, la resposta del Departament que dirigeix Grande-Marlaska, “va ometre deliberadament que existeix altra legislació amb la mateixa força jurídica que avala la reivindicació del Defensor i estableix expressament la protecció jurídica de totes les víctimes sense tenir en conte l’estatut de residència”. És a dir, la mateixa llei de l’estatut de la víctima, la Directiva Europea 2012/29/UE sobre protecció de les víctimes i la recomanació general de la Comissió Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI, per les seues sigles en anglés).

La por d’alçar la veu

Tal com apunta la Xarxa Acull (confederació d’entitats socials a l’Estat espanyol), el Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica ha constatat, a través del servici d’assistència i orientació a víctimes, que es dona, per múltiples raons, “una alta taxa d’infradenúncia entre els grups més desfavorits”. En la seua memòria anual, menciona que “quan es tracta de víctimes de discriminació estrangeres en situació administrativa irregular, una barrera important és la por a que la denúncia puga fer evident la seua situació i originar l’obertura d’un expedient d’expulsió”.

Per la seua part, la Fiscalia General de l’Estat, en la seua memòria de 2023, assenyala “les barreres a les quals s’enfronten les persones en situació administrativa irregular per fer valdre els seus drets en els tribunals, constituint la major d’elles la por de ser expulsades als seus països d’origen, la qual els impedeix denunciar les condicions abusives que pateixen”.

“Aquest temor a denunciar de les persones estrangeres en situació irregular ens la trobem a la pràctica diària de l’entitat”, expliquen des de SOS Racisme

Les entitats consultades coincideixen: “Aquest temor a denunciar de les persones estrangeres en situació irregular ens la trobem a la pràctica diària de l’entitat”, expliquen des de SOS Racisme. I afegeixen que “moltes d’elles així ens ho manifesten indicant que no volen ‘tenir problemes’ fins no disposar d’autorització de residència, temor a denunciar que encara s’incrementa molt més quan l’agressor és membre dels cossos policials que abusen de la seva situació de poder”.

“Tots aquests obstacles per a poder realitzar una denúncia segura no sols provoquen temor i desconfiança cap als qui haurien de vetllar per la seguretat de totes les persones, sinó que generen indefensió en les víctimes davant greus abusos que impedeixen l’accés a drets bàsics per la mateixa por de realitzar aquests tràmits”, complementen des de la Xarxa Acull.

Arran aquestes situacions, “les organitzacions socials vam començar a fer campanyes per advertir del risc que corren les persones migrants en situació irregular si xafen una comissaria”, expliquen des de València Acull. En cas que estigues en situació administrativa irregular, recomanen interposar les denúncies en els jutjats de guàrdia, acompanyats d’un advocat, i delegar algú amb permís de residència per a realitzar tràmits davant la policia. Per això reclamen “la necessitat urgent d’una nova reforma legislativa de la llei d’estrangeria, per a eximir de sancions d’estada irregular als qui acudeixen davant les Forces i Cossos de Seguretat a formular una denúncia, sol·licitar informació o gestionar qualsevol mena de tràmit administratiu”, conclouen des de València Acull.

La entrada Quan acudir a comisaria a denunciar un delicte et pot comportar l’expulsió de l’Estat Espanyol se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Informe: Islamofòbia institucional i securitització se publicó primero en SOS Racisme.

Amb motiu del 15/juny, Dia internacional contra els Centres d’internament d’estrangers, entitats, col·lectives migrants, associacions antiracistes i persones implicades en la lluita pels drets humans, ens reafirmem en la denúncia dels CIE com a espais de no-dret, sota una suposada legalitat formal que amaga el seu caràcter d’estructura racista i violenta per part de l’Estat.

DENUNCIEM:

• En la situació actual, de tancament de fronteres dels països receptors de la majoria d’expulsions, resulta absurd i motiu de sofriment inútil mantenir els CIE oberts amb persones retingudes, quan se sap que la seva expulsió no serà possible.
• Des de la reobertura a l’octubre, el CIE de Barcelona ha impedit les visites de familiars i organitzacions d’ajuda i només després de moltes gestions ha permès les visites d’advocades. Això no sols vulnera els drets de les persones internes i de les seves famílies, sinó que significa un greu bloqueig de la mirada ciutadana cap a aquest espai de privació de llibertat. Augmenta l’opacitat i per tant l’arbitrarietat.
• L’any 2020 s’han presentat 6 denúncies per maltractaments o tortura per part d’agents de la policia en els 6 mesos que ha estat obert. A més, s’han produït situacions de confinament per motius de Covid en condicions deplorables i malgrat haver denunciat la situació als Jutjats de Control del CIE, aquests no han fet absolutament res per evitar-ho.
• Tant la Llei d’Estrangeria com el funcionament de les administracions dificulten la regularització de les persones migrants i les aboquen a la situació d’irregularitat.
• El replegament de l’estat-nació arran de la pandèmia ha suposat una recrudescència de les batudes racistes. L’estat d’excepció implantat per la covid-19 ha servit com a pretext per legitimar les il·legalitats de l’Estat, així com per promoure i justificar restriccions dels drets humans que instauren i normalitzen el racisme i la violència institucional com a procediment protocol·lari.
• La negativa del Govern en el Congrés de lxs Diputadxs sobre les propostes presentades en la PNL presentada pel Moviment #RegularizacionYa i la Coordinadora Obrim Fronteres, referent a la regularització extraordinària en el context de pandèmia de 600.000 persones de tot l’Estat espanyol i més demandes en relació amb l’accés a drets a través de l’agilitació de tràmits per a no deixar a ningú enrere, drets de menors tutelats i ex tutelats i altres exigències en relació amb asil i refugi.
• Les deportacions massives realitzades a Canàries i a Ceuta sense cap garantia de drets, violentant dones i nenxs, amb un tractament militaritzat d’un conflicte humanitari.
• El tractament vergonyós als menors a Ceuta, que ha amuntegat al voltant de 500 nens en naus industrials, i que ha deixat en situació de carrer un altre bon nombre de menors, que es troben amagats pel temor a ser deportats.
• El nou Pacte europeu de migració i asil l’eix central del qual es basa en la deportació, enfortint així el paper de FRONTEX en un moment en què es qüestiona des del Parlament Europeu la transparència de fons que s’han multiplicat de manera milionària en els últims anys, així com els escàndols de desviament de diners a fons de legalitat dubtosa. Una agència que serà investigada per deportacions il·legals en calent a l’Egeu.

EXIGIM:

• El tancament immediat dels Centres d’internament d’estrangers.
• La regularització de totes les persones migrants i refugiades en l’Estat espanyol davant el context global de la pandèmia i les conseqüències que planteja per a les persones sense papers.
• Un canvi urgent de paradigma en les polítiques migratòries a fi de posar en el centre la vida de les persones i deixar d’utilitzar la migració com a moneda de canvi per enfortir la Indústria de la Guerra tant a la frontera com en el territori, impedint l’accés a drets bàsics. Abandonar les mesures securitistes davant d’una crisi humanitària.
• Arbitrar els mitjans necessaris per facilitar les sol·licituds d’asil i refugi per tal de descartar els taps generats en els CETI, els CATI i els campaments de la vergonya. Sense que aquesta agilització signifiqui sempre la denegació.
• Acabar amb les deportacions massives com a resposta única a l’arribada de persones migrants a les fronteres.
• Protecció de la infància i joventut migrant, primant l’interès superior dels menors per sobre de l’estatus migratori.
• La derogació de la Llei d’Estrangeria i la Llei Mordassa.

El dissabte 12/juny a les 18h, serem davant del CIE perquè ens #SobrenRaons per exigir el seu tancament.

Adhereix al Manifest 15J

[Castellano, més amunt en català]

Sobran razones para cerrar los CIE y revertir la violencia institucional

Con motivo del 15/junio, Día internacional contra los Centros de internamiento de extranjeros, entidades, colectivas migrantes, asociaciones antirracistas y personas implicadas en la lucha por los derechos humanos, nos reafirmamos en la denuncia de los CIE como espacios de no-derecho, cuya supuesta legalidad formal esconde su carácter de estructura racista y violenta por parte del Estado.

DENUNCIAMOS:

• En la situación actual de cierre de fronteras de los países receptores de la mayoría de expulsiones, resulta absurdo y motivo de sufrimiento inútil mantener los CIE abiertos, con personas retenidas cuando se sabe que su expulsión no será posible.
• Desde la reapertura en octubre, el CIE de Barcelona ha impedido las visitas de familiares y organizaciones de ayuda y sólo tras muchas gestiones ha permitido las visitas de abogadas. Esto no solo vulnera los derechos de las personas internas y de sus familias sino que significa un grave bloqueo de la mirada ciudadana hacia este espacio de privación de libertad. Aumenta la opacidad y por tanto la arbitrariedad.
• En el año 2020 se han presentado 6 denuncias por malos tratos o tortura por parte de agentes de la policía en los 6 meses que ha estado abierto. Además, se han producido situaciones de confinamiento por motivos de la covid-19 en condiciones deplorables y a pesar de haber denunciado la situación a los Juzgados de Control del CIE, estos no han hecho absolutamente nada para evitarlo.
• Tanto la Ley de Extranjería como el funcionamiento de las administraciones dificultan la regularización de las personas migrantes y las abocan a la situación de irregularidad.
• El repliegue del estado-nación a raíz de la pandemia ha supuesto un recrudecimiento de las redadas racistas. El estado de excepción implantado por la covid-19 ha servido como pretexto para legitimar las ilegalidades del estado, así como para promover y justificar restricciones de los derechos humanos que instauran y normalizan el racismo y la violencia institucional como procedimiento protocolario.
• La negativa del Gobierno en el Congreso de lxs Diputadxs sobre las propuestas presentadas en la PNL presentada por el Movimiento #RegularizacionYa y la Coordinadora Obrim Fronteres, referente a la regularización extraordinaria en el contexto de pandemia de 600.000 personas de todo el Estado español y más demandas con relación al acceso a derechos a través de la agilización de trámites para no dejar a nadie atrás, derechos de menores tutelados y ex tutelados y otras exigencias con relación a asilo y refugio.
• Las deportaciones masivas realizadas en Canarias y en Ceuta sin ninguna garantía de derechos, violentando a mujeres y niñxs, con un tratamiento militarizado de un conflicto humanitario.
• El tratamiento vergonzoso a los menores en Ceuta, que ha hacinado a alrededor de 500 niños en naves industriales, y que ha dejado en situación de calle a otros tantos, que se encuentran escondidos por el temor a ser deportados.
• El nuevo pacto europeo de migración y asilo cuyo eje central se basa en la deportación,  fortaleciendo así el papel de  FRONTEX en un momento en que se cuestiona desde el Parlamento Europeo la transparencia de fondos que se han multiplicado de manera millonaria en los últimos años, así como los escándalos de desvío de dinero a fondos de dudosa legalidad. Una agencia que será investigada por deportaciones ilegales en caliente en el Egeo.

EXIGIMOS:

•  El cierre inmediato de los Centros de internamiento de extranjeros
• La Regularización de todas las personas migrantes y refugiadas en el Estado español ante el contexto global de la pandemia y las consecuencias que plantea para las personas sin papeles.
• Un cambio urgente de paradigma en las políticas migratorias para poner en el centro la vida de las personas y dejar de utilizar a la migración como moneda de cambio para fortalecer la Industria de la Guerra, tanto en la frontera como en el territorio, impidiendo el acceso a derechos básicos. Abandonar las medidas securitistas ante una crisis humanitaria.
• Arbitrar los medios necesarios para facilitar las solicitudes de asilo y refugio para descartar los tapones generados en los CETI, CATE y campamentos de la vergüenza. Sin que esa agilización signifique siempre denegaciones.
• Acabar con las deportaciones masivas como respuesta única a la llegada de personas migrantes a las fronteras.
• Protección de la infancia y juventud migrante, primando el interés superior de los menores por sobre el estatus migratorio.
• La derogación de la Ley de Extranjería y la Ley Mordaza.

El sábado 12/junio a las 18h, estaremos delante del CIE porque sobran razones para exigir su cierre. #CiesNo

Adhiérete al Manifesto 15J

Adhesions al Manifest 15J 2021

Actualització: 12/juny, 9:00h.

ADHESIONS COL·LECTIVES

1. ACCOES
2. Acollim Cerdanyola-Ripollet
3. ActivaMent Catalunya Associació
4. ActivaT en Derechos Humanos
5. Adhesiva, Espai de trobada i acció
6. Adición Movilidad Humana
7. Alia, Associació de dones per la recerca i acció.
8. Alternativa Antimilitarista.MOC/ADNV Canarias
9. Al-Yudur – Juventud Palestina
10. Anarquismos
11. Asamblea Colombia Resiste Barcelona
12. Asamblea Plaza de los Pueblos
13. Asociación Brasileña Maloka
14. Asociación de la Comunidad Dominicana en Cataluña
15. Asociación de pensionistas i jubilats Marea la Colomense
16. Asociación de Sororidad Internacionalista
17. Asociación Intercultural de Profesionales del Hogar y de los Cuidados (AIPyC)
18. Asociación Otra Escuela
19. Asociación Parque de Aprendizaje
20. Asociación por ti mujer
21. Asociación SEDOAC
22. Associació Cultural el Raval – El Lokal
23. Associació Cultural Els Fumats
24. Associació Espai Comunitari i Veïnal de Can Batlló
25. Associació IDRISSA
26. Ateneu del Raval
27. Ateneu Independentista i Popular de la Vila de Gràcia – La Torna
28. ATTAC Canarias
29. Azadî Jin
30. Banc Expropiat
31. Biznegra
32. Black Barcelona
33. Bosco Global
34. Ca la Dona
35. Candidatura d’Unitat Popular (CUP)
36. Caravana Obrim Fronteres Catalunya
37. CIEs NO Madrid
38. CNAACAT- Comunidad Negra Africana y Afrodescendiente en Catalunya
39. Coalició Prou Complicitat amb Israel
40. Col.lectiu Hourria
41. Colectiva Artesanas
42. Colectiva Furia Mexicana
43. Colectiva Katari. Feministas Latinoamericanas Autoconvocadas en Barcelona
44. Colectiva Las Milpas
45. Colectiva MaquiWarmi
46. Colectivo de Prostitutas de Sevilla
47. Colectivo Quiltro
48. Colegio Oficial del Trabajo Social de Las Palmas
49. Col-lectiu Anticarcerari Fuig
50. Connectats Cooperativa
51. Coop. Periferia Cimarronas
52. CooperAccio
53. Cooptecniques
54. Coordinadora Obrim Fronteres
55. Dëkkandoo
56. Dora Te Escucha – Colectiva Feminista Paraná
57. Educadores Socials En Acció
58. Eina – l’Espai Jove de la intersindical
59. Embajada Balai Citoyen España
60. Emergencia Frontera Sur Barcelona
61. Ensorrem fronteres
62. Espai Defensa Legal Manresa
63. Federacion de Asociaciones Africanas en Canarias (FAAC)
64. Femart
65. Forn de teatre Pa’tothom
66. Fotomovimiento
67. Frente Amplio de Uruguay en Madrid
68. Fridays For Future Barcelona
69. Fundació Guné
70. Fundació Migra Studium
71. Fundació Servei Solidari
72. Germanor Obrera d’Acció Catolica Barcelona-Sant Feliu
73. H.I.J.@.S. Barcelona
74. Huitaca pacte per la vida i per la pau
75. Iaioflautas
76. Impremta Col·lectiva de Can Batlló
77. Institut de Drets Humans de Catalunya
78. Irídia
79. Joves Junts
80. La Barraca Transfronteriza
81. La Electrodoméstica
82. La Floresta Contra Fronteras
83. La Hidra Cooperativa
84. La Intersindical
85. La Prosperitat Cultura en Acció 2
86. La Tregua. Arte y transformación social
87. La Troca: escola comunitària de formació permanent (Sants)
88. Las Mirillas Asociación cultural
89. Les vilaretes, espai feminista
90. L’ESCLETXA cooperativa d’educació social
91. Lis Alvarado
92. Lluita Internacionalista
93. Lo Relacional
94. Marxa Mundial de Dones
95. MATERIC.ORG -espacio nómada de creación y pedagogía radical
96. Mercedes Bustos Tocón
97. Mescladís
98. Migración y Antirracismo SBC -Madrid
99. Mon sense Guerres i sense Violència
100. Moolaadé Col.lectiva Feminista de Classe
101. Movimient Democratic de Gambia
102. Movimiento #RegularizacionYa
103. Movimiento Wiphala España
104. Mujeres Palante
105. Mujeres Supervivientes
106. Mujeres, Voces y Resistencias
107. Mundo en Movimiento
108. No Borders Granada
109. Novact- Instituto Internacional por la Acción Noviolenta
110. Observatori DESC
111. PAICAM – Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS
112. Plataforma 12D
113. Plataforma Antifeixista i Antiracista de Sant Feliu de Llobregat
114. Plataforma Girona Acull
115. poc a coop sccl
116. Pressenza Catalunya
117. Procés Constituent
118. ProjectA Teatre Social
119. Putas Libertarias Raval
120. RAFAMANS SOLIDÀRIA
121. Red Canaria por los Derechos de las Personas Migrantes
122. Red de Acción e Investigación Social (RAIS)
123. Red de Hondureñas Migradas
124. Red de Mujeres Latinoamericanas y del Caribe
125. Redesscan ( Red Canaria en Defensa del Sistema público de Servicios Sociales
126. Refugees Welcome España
127. Resistencia en Terra Allea
128. Samidoun – Red de Presxs Políticos Palestinxs
129. Servei Civil Internacional de Catalunya (SCI Catalunya)
130. Sindicato Co.bas
131. Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes de Barcelona
132. SODEPAU
133. SOS Racisme Catalunya
134. SOS Refugiados Barcelona
135. Stop Mare Mortum
136. t.i.c.t.a.c.-taller de intervenciones críticas transfeministas antirracistas combativas
137. Tanquem els CIE
138. Terrassa Sense Murs
139. Tinta Negra
140. Tomassa Teatre
141. TrasLaManta
142. Universitat Internacional de la Pau (Unipau)
143. Violetta
144. Xarxa Suport Mutu Alcanar

ADHESIONS PERSONALS

1. Adrián Bernal Herce
2. Agustín
3. Agustin Silvestre Mas Serna
4. Ainhoa Ruiz
5. Ainoa Díaz
6. Aitor
7. Albert Gomez
8. Albert Ramos
9. Alejandro Volkoff
10. Alfons Romero Clavel
11. Alicia Fdez Gómez
12. Alicia Pano Rodriguez
13. Alma
14. Almudena Izquierdo
15. Ana Gomez Salas
16. Ana Palacín Lizarbe
17. Anaïs Franquesa Griso
18. Ander Zabala Gomez
19. Andrea Fernández López
20. Andrea Stickel
21. Ángeles Tarjuelo
22. Angelina
23. Angeline Giusto Ampuero
24. Angie Rojas
25. Anna Alie Zanini
26. Anna Cabot Dalmau
27. Anna Gabarró
28. Anna Pascal
29. Antonia Avalos Torres
30. Antonia Gómez
31. Antònia Pascual
32. Antonio Piñeiro
33. Araceli López Berrón
34. Arantxa Escobar
35. Aritz García Gómez
36. Arua Ibrahim Gasca
37. Aura Gonzales Pluas
38. Áurea Martín Morris
39. Baltierrez Meras Laia
40. Basha Changue
41. Bea Cantero
42. Beatriu Guarro
43. Beatriz Pérez-Pérez
44. Betty Puerto Barrera
45. Blanca
46. Blanca Callén
47. Blanca Vasquez
48. Bondyale Oko
49. Bru Aguiló
50. Carla
51. Carlos Granados
52. Carlos Javier Romero García
53. Carlos Marques Marcet
54. Carme Alemany Gómez
55. Carme Gas Santacatalina
56. Carme Murias
57. Carme Poveda López
58. Carmen
59. Carmen Burgos
60. Carolina Romero
61. Cassius Guimarães
62. Celina bordino
63. Cintia Bueno Pereira
64. Clara Calderó Delgado
65. Clara Triviño
66. Claudia Garcia Enrique-Tarancon
67. Concepción Ribera de la Barrera
68. Consuelo Montecinos
69. Conxa Vazquez
70. Craig Gilmore
71. Cristina Bancells Bau
72. Cristina Fernández Bessa
73. Cristina López Hernández
74. Daiana da Silva
75. Daniel Carme Barbero
76. Daniel Pardo Rivacoba
77. Daniel Yonte Fuentes
78. Daniela Ortiz
79. David
80. David Bondia Garcia
81. David Caldevilla Collado
82. David Orta Martin
83. Delfina Viñas
84. Diana Roqué Salazar
85. Diego Espina
86. Dolors Torrents Mestres
87. Dorotea Casas
88. Edith Espínola
89. Eduardo Montesinos Garcia
90. Elena
91. Elena Arrontes
92. Elena Leiva Ingles
93. Elena Perez Sanchez
94. Ellen Bianchi Alaver
95. Elsa
96. Enric Pera
97. Enrique
98. Erica Bel
99. Erika Marlene Sarmiento Castiblanco
100. Esperanza Fernández
101. Ester Baiges Miró
102. Esther Santana
103. Eugenia Centomo
104. Eunice Romero
105. Eva Aneiros Vivas
106. Eva Martín Jiménez
107. Evelise Pereira Barboza
108. Ezequiel Salzberg
109. Fátima Cevallos Correa
110. Federico Gatti
111. Fernanda
112. Ferran Coll i Sol
113. Flora Ridaura Isern
114. Francesc Consuegra
115. Francesca Adrian Ros
116. Francisco Barraza
117. Francisco Roldán
118. Francisco Rosa Herrero
119. Gabriela Lopez
120. Gabriela Vargas Serpa
121. Gala Pin
122. Galit Fierro
123. Gemma Griera artigas
124. Georgina González Rabassó
125. Gisela
126. Gisela Miñana
127. Gisela Ruiseco
128. Glòria
129. Grecia Guzmán Martínez
130. Gregori Saavedra Martinez
131. Guillem Gómez Sesé
132. Guillermo C. Varela Rivas
133. Helena
134. Homero Distefano
135. Ignasi Alabern
136. Ignasi Obiols
137. Imma Balaguer
138. Inés Archer
139. Inés Marco Lafuente
140. Inma Prieto Gil
141. Iñigo Robredo Korta
142. Irene Carrión Álvarez
143. Irene Gas Ferré
144. Irina
145. Isa Lucas Garcia
146. Isabel Chacón
147. Isil Sol Vil
148. Itzà
149. Ivan Salavedra Marco
150. Izaskun Romero Laibarra
151. Janet Mérida Fernández
152. Jasmine Elsie McGhie
153. Jaume Elias i Boyé
154. Javier Belda
155. Jennifer
156. Jessica A
157. Jessica González Herrera
158. Jezabel Goudinoff Panadero
159. Jimena
160. Joan Fernandez Vicente
161. Joan Gatell Mateu
162. Joel Audí Poy
163. Jordi Campabadal Graus
164. Jordi Muñoz Burzon
165. Jordi Rojas
166. José Gordon Prats
167. José Manuel López Blanco
168. José María Morillo
169. Josefina Mirandes
170. José-Miguel Lorenzo Arribas
171. Josetxo Ordóñez Etxeberria
172. Joyce Jandette Torres
173. Juan Jose Gaona
174. Judit Moreno Alonso
175. Júlia Benet
176. Julia Lull Sanz
177. Júlia Salvador Palau
178. Julio Daniel
179. Karolyna Nuñez Grez
180. Katharine Tessa Harry Van Raemdonck
181. Kenia García
182. Kevin Bruque
183. Koldo Lew
184. Laia Cussó
185. Laia Estrada
186. Laia Oliva
187. Larissa Saud
188. Laura Cubero
189. Laura Guillén Olmos
190. Laura Safont
191. Lena Prado
192. Leopold Magriñà Torné
193. Liliana Rangil Vila
194. Lily Colombia
195. Lina Vanesa
196. Lirca
197. Lluís Imedio Murillo
198. Llum Pellicer Francés
199. Lola Santacatalina Ubiedo
200. Loles Perez-Hita
201. Lorena
202. Lorena Garcia Ruiz
203. Lourdes Calvet Arratibel
204. Luana Raiter
205. Lucia Escobedo Marin
206. Lucía Estrella Serra Domínguez
207. Lucia Piedra Galarraga
208. Lucrecia Zappegno
209. Ludwig Verdillon
210. Luisa Olivares Manjón
211. Lupe Cots
212. Lupe Garcia
213. Lupe Romero
214. Luz Marina Hache Contreras
215. M. Jesús
216. M. José Serratosa Bellés
217. M. Koldibike Velasco Vázquez
218. Mª Candelaria Batista Ramírez
219. Ma Remedios Belda Ferri
220. Ma Rosa
221. Mafe Moscoso
222. Maier Irigoien Ulaiar
223. Malena
224. Manel Novo i Canyelles
225. Manolo Cardenas Garcia
226. Mar
227. Mar Anaya Pareja
228. Mar Portela Duch
229. Marcos Marin
230. Maria Badet de Souza
231. Maria Blazquez Vidal
232. Maria Castaño Martin
233. María Cruz Vallespi Zambudio
234. Maria Dantas
235. Maria Dominguez
236. Maria Elena Ale
237. Maria Elena Pérez Peñate
238. Maria Fernanda Ovalle Donoso
239. María José Hernández Blasco
240. Maria Jose Navarro Munuera
241. María Luisa Gabaldon
242. María Piedad Martín Hernández
243. Maria Rosa Dalurzo
244. Maria Soledat Veres Gómez
245. Maria Teresa Cataldo Plaza
246. Maria Teresa Humbert Climent
247. Mariana Araújo
248. Mariana Campos Lichtsztejn
249. Mariana Paiva
250. Mariangels Gimenez
251. Marianna
252. Marikarmen Free
253. Marina Girona-Raventós
254. Marina Núñez
255. Marina Riera Retamero
256. Mariona Bros Ardévol
257. Mariona Chavarria
258. Marisa Panisello Chavarria
259. Maritza Buitrago Rave
260. Marta Bolinches i Chordá
261. Marta Granés
262. Marta Iris
263. Marta Lisbona
264. Marta Romay
265. Marta Rosique i Saltor
266. Marta Saleta
267. Marta Serrés
268. Marta Trujillo López
269. Mentxu
270. Merce Andres Daina
271. Mercè Duch Méliz
272. Mercè Hernàndez Martinez
273. Mercè Otero Vidal
274. Mercedes Bustos Tocón
275. Mercedes Rodriguez
276. Mia Caritg Masramon
277. Michele
278. Miguel Angel Garcia Álvarez
279. Miguel Angel Martinez Fernandez
280. Mikel Elorza
281. Miquel Mateu Ballesté
282. Mireia Belda Cruz
283. Miriam Sol
284. Mirta Idearte
285. Mirta Lojo
286. Mónica Díez
287. Montse Forcadas
288. Montse Milà Estrada
289. Montserrat Cervera Rodon
290. Montserrat García Soldevila
291. Montserrat López Tolosana
292. Montserrat Martinez
293. Montserrat Reyes Diaz
294. Montserrat Sànchez Cairol
295. Montserrat Vinyets Pagès
296. Nani Vall-llossera
297. Natalia García Fernández
298. Natalia Parra Leon
299. Natalia Pirlog
300. Naty Oliveira
301. Nebon Babou Bassono
302. Noe
303. Núria
304. Núria Climent Codina
305. Núria Empez Vidal
306. Nuria Musoles Villegas
307. Núria Pàmies Martorell
308. Nuria Sala de la Torre
309. Olga Aguirre
310. Oriana
311. Oriol Escura Herencia
312. Oriol Perez Perez
313. Pablo Aragón
314. Pablo Rossi
315. Paola Arias
316. Papalaye
317. Paqui Arenas
318. Pascual Sierra Gil
319. Patricia
320. Patricia Gonzalez
321. Patricia Gutierrez Leal
322. Patricia Posadas
323. Pau Segado Bixquert
324. Paula Arauz
325. Paula Monteiro
326. Paula Rossi
327. Pedro Mata
328. Pilar
329. Pilar Solà Asensi
330. Piro Portela
331. Quiteria Guirao
332. Rafaella Rambaldi
333. Rakel Aspiazu Etxebarria
334. Ramon Montesinos Busquets
335. Raquel Fernández Bejarano
336. Raquel García
337. Raquel Sánchez García
338. René Gómez
339. Rita Gual
340. Roger Jimenez
341. Rosa Acebal Gómez
342. Rosa Beatriz Maldonado Páez
343. Rosa Cañadell Pascual
344. Rosa Lloréns Vercher
345. Rosa Mª Fernández Sansa
346. Rosalia Molina
347. Rosario Cunillera Pelaez
348. Rosemeire Figueira
349. Roser Montané Tardà
350. Ruben Alejandro Dionicio
351. Ruben Caruso
352. Ruben Saez Pellicer
353. Ruth Gozalbo Moliner
354. Sabrina Drago
355. Salam
356. Samuel Allan
357. Sandra Elma Rehder
358. Santi Bolibar
359. Sara Asensio
360. Sara Carbonell
361. Sarai Costas
362. Sarjo Bojang
363. Sebastià
364. Sergi Ortego
365. Sergi Perelló Miró, Secretari general. Intersindical
366. Sheila Gómez Vidal
367. Silvia Albert Sopale
368. Silvia Torralba
369. Sira
370. Soledad Lucero
371. Susan E Knowles
372. Susana
373. Susana Provencio
374. Sylvia Blázquez Vila
375. Teodoro Bondyale Oko
376. Teresa Martínez asumu
377. Teresa Permanyer Quintana
378. Tiphaine Leurent
379. Tjasa Kancler
380. Vanessa Francès Mola
381. Verena Stolcke
382. Victoria Alcaraz Mira
383. Victoria Columba
384. Vincent Caroff
385. Violeta
386. Violeta Ospina
387. Viviana Carmona
388. Xavi Tarragón Cervós
389. Xavier Cambra
390. Xavier Montanyà
391. Ysabel Torralbo Calzado
392. Yunailis Salazar
393. Yvonne Herrero

La entrada Contra la violencia institucional. Manifest 15J #CiesNo se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Hem canviat el logo! se publicó primero en SOS Racisme.