Los canales no son neutros, y las narrativas tránsfobas, misóginas y racistas, que potencia el algoritmo de X, empiezan a ahogarnos. También se suman las proclamaciones de su propietario a silenciar a diferentes compañeras y entidades que luchan por los derechos humanos y contra las noticias falsas y los discursos de odio.

Hace más de 30 años trabajamos contra el racismo, y los compromisos y responsabilidades que compuerta son incompatibles con continuar en una plataforma que promueve la violencia, los discursos de odio de la extrema derecha, el acoso, la homofobia, la transfobia y la censura de compañeras y entidades. Por lo tanto, a escala política dejamos la actividad en esta plataforma, aunque creemos firmemente que tenemos que continuar haciendo frente, porque nuestros mensajes tienen que continuar existiendo.

Con este comunicado anunciamos una salida de X progresiva. De momento nos podréis leer a Bluesky. Para la entidad, la comunicación y la difusión de nuestros mensajes son fundamental e importantes y no dejaremos de hacerlo. Queremos continuar creando comunidad y creciendo. Nos podéis encontrar a Bluesky, Instagram, Telegram y Facebook.

La entrada COMUNICADO: Desde SOS Racismo Cataluña anunciamos nuestra retirada progresiva de X se publicó primero en SOS Racisme.

Segons l’informe anual de SOS Racisme, s’han intensificat les identificacions policials per perfil racial al carrer, malgrat que són il·legals. L’entitat alerta del risc que suposa l’auge de l’extrema dreta

SOS Racisme va identificar un total de 316 situacions de racisme a Catalunya durant el 2024. Així ho ha revelat l’entitat aquest divendres al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona, en el marc de la presentació del seu informe anual (In)visibles. I no és casual que aquest sigui el títol de l’estudi, perquè, segons els seus càlculs, un 70% d’aquestes situacions no es denuncien per diversos motius, entre ells la desconfiança a les institucions, el temor a les represàlies o a la revictimització, la manca de suport i de recursos, les limitacions legals o la dificultat per identificar l’agressor. 

Si concretem encara més les xifres, 105 de les situacions van constituir casos nous per a seguiment, mentre que 211 no van derivar en cap denúncia formal. «El 50% de les víctimes no presenten denúncia per si mateixes. Si no tinguessin el suport de la societat civil organitzada, el nombre encara seria menor», ha apuntat la coordinadora del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme, Paula Rossi.

En total, el SAiD va atendre 647 situacions de racisme en més 100 municipis catalans i 427 persones s’hi van adreçar per primera vegada. Cal tenir en compte, però, que arran d’una crisi econòmica passatgera, el servei va haver de cessar parcialment la seva activitat durant tres mesos, dificultant encara més l’atenció a les víctimes. Malgrat això, les xifres han estat lleugerament superiors a les de 2023, any en què es van atendre 628 persones de 83 localitats diferents. «L’estat del racisme a Catalunya és greu i no es pot quedar en mans de la societat civil. Les administracions han d’actuar», ha afegit Rossi.

Les agressions policials, les menys denunciades

Un altre factor que estudia l’entitat és la tipologia de racisme, és a dir, en quin àmbit succeeixen o per part de qui es perpetren les agressions. Dels 105 casos nous, el 32% de les discriminacions registrades es van produir entre particulars, el que representa deu punts més respecte al 2023. La segona xifra més alta (21%) correspon a les discriminacions en l’accés a drets socials (educació, habitatge, salut), seguida de les agressions per part dels cossos de seguretat pública (14%). Aquestes són les que tenen un nivell més alt d’infradenúncia (71,15%).

Mentre que el 2023 el cos més denunciat va ser la Guàrdia Urbana, el 2024 van ser els Mossos d’Esquadra. «Percebem una intensificació d’aturades vinculades al control d’estrangeria. No paren a les persones pel que fan, sinó pel que son. Al metro, per exemple, veiem com alguns passen com si hi hagués una catifa vermella i d’altres són apartats pel seu perfil racial», ha alertat Rossi. La coordinadora del SAiD ha criticat la manca de resposta institucional i de responsabilització de males pràctiques, legitimant, així, certes situacions. I és que, cal recordar, les identificacions policials per perfil racial són il·legals, però se segueixen donant.

La legitimació de l’extrema dreta

Els discursos d’odi en mitjans, xarxes socials i política han representat el 12% de les situacions noves assumides, el racisme laboral el 6% i la discriminació en l’accés a serveis privats (oci, transport, bancs), també el 6%. Amb tot, SOS Racisme ha determinat que l’espai públic (el carrer) és l’àmbit principal de les agressions i al·leguen que pot ser producte de la «normalització dels discursos d’odi».

Segons Rossi, les agressions per part de l’extrema dreta són «més brutals» i basades en la «impunitat». A més, les acostumen a perpetrar persones o grups que «repeteixen sistemàticament» i que senten «orgull» de fer-ho. «Com més es legitimi, més es traslladarà en altres espais de la societat», ha afegit.

Dels discursos d’odi, el 50% corresponen a discursos polítics i el 30% a violència cultural, és a dir, a situacions de blackface ―quan una persona blanca es pinta la cara per caricaturitzar una persona negra― o a manifestacions «vistes com a tradicionals, però que vulneren la dignitat de persones racialitzades i migrades».

Pel que als perfils de les víctimes, un 38% disposaven de la nacionalitat espanyola, un 32% eren persones estrangeres en situació regular i un 11% en situació irregular. En relació amb el gènere, un 47% de les víctimes van ser dones i un 42%, homes. «L’estabilitat neutralitza la infradenúncia. Per això és important la regularització de les persones migrades», argumenta Rossi. Sobre l’origen ètnic, un 32% eren de Llatinoamèrica o el Carib, un 28% del Magreb i un 13% de l’Àfrica Subsahariana.

En última instància, la coordinadora de comunicació de SOS Racisme, Jennifer Molina, ha llegit una carta d’una víctima que va ser atesa pel SAiD i que l’han acompanyat durant molts anys. Aquesta persona va ser agredida per dos membres d’un col·lectiu d’extrema dreta reincidents a l’espai públic. «On hi ha agressió hi ha d’haver resposta. Tenim por a què el simple fet d’existir es converteixi en un amenaça», diu el text. El reconeixement del motiu racista va arribar vuit anys més tard de l’agressió.

La entrada El 70% de situacions de racisme a Catalunya no es denuncien se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de Ara.cat

El desnonament d’un imam i de la seva família ha fet encendre els ànims de la comunitat migrant de Salt, que fa molt de temps que denuncia racisme immobiliari i dificultats a l’hora d’accedir a l’habitatge. Les protestes van començar dilluns al vespre, de manera espontània, sense cap comunicació prèvia ni cap entitat convocant, i han continuat aquest dimarts a la nit, en una segona jornada d’aldarulls i enfrontaments que ha acabat amb almenys sis detinguts.

En la segona nit, més pujada de to, un centenar de persones, la majoria d’origen migrant, joves i encaputxades, han encès fogueres al mig dels carrers del centre de Salt, pels voltants de l’Ajuntament, i han llençat pedres contra la línia d’antiavalots, entre les vuit i les dotze de la nit. Els Mossos d’Esquadra han desplegat reforços d’ordre públic i han activat unitats dels ARRO per contenir els disturbis. El reforç policial continua actiu per prevenir més incidents i l’Ajuntament també s’ha reunit amb la resta d’imams del poble perquè facin d’intermediaris i ajudin a calmar els ànims.

L’afectat és l’imam Kalilu Diawara, de la mesquita Ahlu-Sunna, del carrer Rafel Masó, freqüentada per gambians i senegalesos, i té setanta anys. La seva filla, Henda Diawara, de 26 anys, nascuda a Salt, explica a l’ARA com s’ha produït la successió dels esdeveniments: «Fa vint anys que vivíem en aquest pis. Pagàvem la hipoteca, però el banc va desaparèixer fa cinc anys, llavors vam demanar que es convertís en lloguer social, però no se’ns va concedir, i divendres passat ens van desnonar», relata.

Desnonament i intent d’ocupació del mateix pis

El desnonament es va produir sense incidents i la família d’origen senegalès, amb sis fills al càrrec, quatre d’ells menors, va quedar al carrer, només amb la possibilitat d’allotjar-se en un hotel d’emergència durant tres nits pagades per l’Ajuntament. Passat aquest temps, la família va acudir als serveis socials, que no els van poder atendre i, dilluns a la tarda, van decidir tornar al pis d’on havien estat expulsats, al passeig Països Catalans. Van esbotzar la porta i van intentar ocupar-lo, però l’alarma va sonar de seguida i els cossos de seguretat van anar a l’apartament per desallotjar-los de forma exprés, seguint el protocol d’antiocupacions.

«La policia va donar una empenta al meu pare, que és gran, es va donar un cop al cap i va acabar a l’hospital, igual que jo, per un cop de porra», continua Henda Diawara. Va ser a partir d’aquest segon desnonament que van començar les protestes, dilluns al vespre, davant de la comissaria dels Mossos d’Esquadra del municipi, on es van llançar ous i pedres. Dimarts al matí i a la tarda les mobilitzacions es van repetir de manera pacífica, en aquest cas amb el suport de la família Diawara i del Sindicat d’Habitatge de Salt. Més tard, a la nit, i ja sense l’empara del sindicat i la família, el jovent va continuar als carrers ocasionant aldarulls de manera no organitzada.

L’imam, però, ha demanat als joves que no es repeteixin les manifestacions violentes. «Entenem el malestar, que et facin fora és el pitjor que et pot passar, i coneixem molta gent que l’han desnonat, però la violència no és la solució», argumenta Henda. La família Diawara, de moment, viu repartida entre pisos d’amics a l’espera que l’Ajuntament els ofereixi un habitatge.

Què hi ha darrere de les protestes

La protesta respon el malestar social del col·lectiu migrant, sobretot per la manca d’habitatge, els desnonaments continus i les traves de les immobiliàries a l’hora de llogar-los pisos, segons el Sindicat d’Habitatge saltenc. “Des del setembre la situació s’ha agreujat; cada setmana es produeixen desnonaments a Salt de famílies amb menors, tots escolaritzats en escoles públiques, i ja feia temps que avisàvem les administracions que la situació petaria aviat, tal com s’ha vist amb aquest esclat social”, diu Judit Font, membre del sindicat, que ha seguit de prop el cas. I afegeix: «Les persones que estan ocupant habitatges ho fan de manera forçada, perquè necessiten un sostre i no tenen manera d’accedir-hi dins del mercat normalitzat». En aquesta mateixa línia s’ha expressat el portaveu del Sindicat de Llogateres de Catalunya en una atenció als mitjans a Sitges: «El que és estrany és que no hi hagi un esclat social diari i continu».

En el cas de Salt, els llogaters denuncien que la majoria dels pisos són propietat de fons voltor i grans tenidors, que el 60% de la població no pot pagar un lloguer de més de 700 euros i que la borsa de lloguer social està col·lapsada. Per aquest dimecres el sindicat no té previst convocar cap mobilització, però sí que, en els pròxims dies, preveuen convocatòries pacífiques per denunciar la situació.

Karim Sabni, director de la cooperativa saltenca d’inserció laboral Idària, també posa sobre la taula el descontentament de gran part de la societat saltenca. «Els joves estan emprenyats perquè viuen un maltractament, un racisme i una violència que s’exerceix a tots els nivells, des de l’habitatge fins a l’àmbit laboral o en les identificacions indiscriminades al carrer», afirma. I, sobre el fet que el detonant hagi estat el desallotjament d’un imam, afegeix: «Els imams no hi tenen res a veure, és casualitat, si hagués estat un capellà els titulars no serien aquests. Amb qui han de parlar les administracions és amb el col·lectiu jove de saltencs i saltenques d’orígens diferents, perquè s’expliquin».

Per la seva banda, l’Ajuntament de Salt ha condemnat enèrgicament els fets violents d’aquests dos dies i alhora lamenta l’onada de desnonaments que s’han produït els últims mesos en pisos de fons voltor, ja que aquestes propietats no permeten al consistori negociar ni ampliar l’oferta de lloguer social.  

La entrada El desnonament d’un imam a Salt encén el malestar de la comunitat migrant per la falta d’habitatge se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de Social.cat

El Sindicat d’Habitatge de Salt reclama que s’acabi “la violència policial” al municipi, després de dues nits d’aldarulls. El col·lectiu carrega contra els Mossos d’Esquadra i recorda que els incidents van començar després del desnonament de l’imam de la mesquita Diama Bhouria i de la seva família.

En un comunicat, el sindicat es mostra “totalment en contra de l’abús policial exercitat per part dels cossos de seguretat, sobre una família amb quatre menors d’edat que intentava exercir el seu dret a l’habitatge”. Per això, torna a demanar “solucions immediates” i recorda que a Salt hi ha més de 1.800 pisos que són propietat de grans tenidors. En aquest sentit, també carrega contra l’Ajuntament a qui acusa d’“inoperància”.

El Sindicat d’Habitatge considera que les dues nits d’aldarulls a Salt són conseqüència de l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant el desnonament de l’imam de la mesquita i de la seva família. En el comunicat assenyalen que va ser això el que va “encendre l’espurna de concentracions espontànies davant l’Ajuntament i la comissaria dels Mossos d’Esquadra”.

En aquest sentit, acusen la policia d’actuar “amb més repressió i violència i disparant pilotes de goma i projectils FOAM” durant les protestes del dimarts al vespre. Per això, condemnen l’actuació dels Mossos ja que consideren que “apliquen la violència per protegir grans tenidors i fons voltors contra famílies vulnerables”.

El sindicat assegura que els agents que van desnonar l’imam de 70 anys el van “colpejar” a ell i a una altra persona que van acabar ingressades a l’hospital Santa Caterina. Fonts de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) sostenen que es van atendre dues persones i que se’ls va donar l’alta mèdica el mateix dia.

En el comunicat, denuncien el “racisme institucional que s’està produint al municipi” i que s’ha “intensificat en les darreres setmanes amb nombrosos desnonaments cada vegada més agressius”. 

La entrada El Sindicat d’Habitatge de Salt denuncia “racisme institucional” i demana que cesi la “violència policial” al municipi se publicó primero en SOS Racisme.

El Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme (SAiD) és un servei gratuït per a aquelles persones o col·lectius que han patit delictes d’odi i discriminacions racistes.

Els objectius del servei són: Restituir els drets i/o reparar el dany de les persones que han patit una discriminació racista, a través de l’acompanyament, assessorament i/o la representació legal.

Les actuacions del servei són: denunciar per diferents vies les situacions i discriminacions racistes; informar i difondre els drets que tenen les persones promovent la ciutadania plena; la transformació social i política promovent els canvis a partir de litigis estratègics; i la identificació del racisme a partir dels testimonis i l’experiència, realitzant informes i propostes de treball per la seva erradicació.

SOS Racisme Catalunya és una associació creada el 1989 per treballar en la defensa dels drets humans des de l’acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l’acció de base. Lluitem per la igualtat de drets i oportunitats a través de tres vies: l’atenció i denúncia de qualsevol cas de racisme; la incidència política, per transformar lleis i polítiques públiques; i la sensibilització, per canviar consciències.

Funcions:

• Acompanyar aquells casos que considerem que hem d’intervenir per la via judicial, principalment per la via penal.
• Representar legalment durant tot el procediment a les persones que han patit una situació de racisme, principalment per la via penal.
• Atendre de manera individualitzada a les persones que es representen per la via judicial, principalment la via penal.
• Garantir l’acompanyament de les persones ateses pel SAiD durant tot el procés penal/judicial.
• Facilitar una relació de confiança amb la persona afectada.
• Assegurar la gestió i el seguiment dels casos on intervenim per la via penal.
• Informar i orientar quan calgui, sobre recursos judicials i altres necessaris.
• Assessorar legalment, quan calgui, als casos assumits pel servei.
• Participar de la dinamització del Grup de Treball del SAiD.
• Assegurar la documentació dels casos per a possibles accions de sensibilització i incidència.
• Participar en la definició dels projectes del SAiD i de l’associació.
• Donar suport en les activitats i possibles requeriments econòmics dels projectes.
• Representar a l’entitat en aquells espais on pertoqui, segons s’acordi amb l’equip de Coordinació.
• Participar dels espais associatius rellevants.
• Coordinar-se amb altres àrees de l’associació.

Requisits:

• Formació en dret (col·legiade exercent o amb possibilitat d’exercir en el proper mes)
• Experiència en l’àmbit penal.
• Formació o experiència en defensa jurídica dels drets humans.
• Habilitats socials
• Imprescindible capacitat de treball en equip.
• Imprescindible nivell alt de català i castellà.
• Coneixements i interès per la lluita contra el racisme i per la defensa dels drets humans i identificació amb els valors i objectius de SOS Racisme.
• Capacitat resolutiva i de gestió del temps.

Es valorarà:

• Tenir experiència en representació penal de l’ambit dels drets humans, violència i delictes d’odi.
• Tenir experiència o coneixement de l’àmbit d’estrangeria.
• Tenir experiència de treball amb col·lectius victimitzats.
• Experiència o coneixement en perspectiva psicojurídica.
• Coneixements sobre món associatiu, participació i moviments socials.
• Coneixement sobre serveis, equipaments i altres recursos que donen resposta a necessitats socials diverses.
• Altres idiomes parlats, especialment francès i no europeus.

En igualtat de condicions es prioritzarà la contractació de persones racialitzades com a no blanques i/o migrades.

Condicions de la plaça:

• Possibilitat de contractació de 30 h setmanals [No excloent. Amb possibilitat d’adaptar la jornada segons la valoració del perfil]
• Sou brut a 30 h: 1.752 €/mes per 12 pagues.
• Lloc de treball: Barcelona (C/ Mir de Geribert, 8)
• Amb possibilitat de desplaçaments eventuals arreu de Catalunya.
• Horari a convenir i dijous de 15 a 19 h.

Informació requerida:

• Curriculum vitae
• Imprescindible carta de motivació
• Relat resumint l’experiència relacionada

Com serà el procés:

• Com la necessitat és immediata, les candidatures s’aniran valorant a mesura que es vagin rebent.
• Només les candidatures seleccionades seran contactades i convidades a una entrevista.
• És possible que prèviament es demani dur a terme una prova tècnica.

Data límit de recepció de candidatures: 23 de març de 2025

Data prevista d’incorporació: immediata

Adreça electrònica on fer l’enviament: atencio@sosracisme.org

Més informació: 93 4126012

Referència de la plaça: Advocat/da/e del SAiD

Organització: SOS Racisme Catalunya

La entrada Oferta laboral: Advocat/da/e per al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya (substitució 12 mesos) se publicó primero en SOS Racisme.

Cada año, el Carnaval se convierte en un espacio de celebración y diversidad. Sin embargo, también es un momento en el que se hacen evidentes las discriminaciones y violencias racistas normalizadas en la sociedad. Uno de los aspectos más problemáticos es la utilización de etnias o culturas como disfraces, reproduciendo estereotipos raciales y culturales bajo la excusa de la «tradición» o el «entretenimiento».

El uso de atuendos que representan culturas, minorías étnicas o religiosas sin comprensión ni respeto por su significado histórico y social constituye una forma de racismo. Disfrazarse de un grupo étnico ajeno reduce una identidad compleja a un fetiche, llevándola a la burla o caricaturización. Esta práctica perpetúa prejuicios, refuerza estructuras de discriminación y banaliza las culturas de comunidades que han sufrido opresión histórica y continúan enfrentando sus consecuencias. Además, tiene un impacto psicológico en las personas racializadas, al ver su cultura ridiculizada y convertida en objeto de consumo para un disfraz.

Apropiación Cultural en Carnaval

La apropiación cultural es un fenómeno recurrente en Carnaval, basado en la reproducción de estereotipos desde una mirada colonialista. Se presenta cuando «los otros» son representados como un grupo homogéneo y exótico, sin voz propia. Elementos con profundo valor simbólico y espiritual son despojados de su significado y transformados en simples accesorios de moda.

Un claro ejemplo es el uso de disfraces inspirados en culturas indígenas, africanas, asiáticas o caribeñas, como tocados de plumas, kimonos, turbantes o pinturas faciales. Estos elementos no son simples adornos, sino parte de identidades históricamente perseguidas y marginadas. La trivialización de estos elementos refuerza la idea de que el patrimonio cultural de estas comunidades está disponible para el consumo y la diversión ajena.

Históricamente, diversas comunidades han tenido que movilizarse para reapropiarse de sus culturas como forma de resistencia ante las violencias sufridas. Un ejemplo emblemático de esta lucha es el Carnaval de Notting Hill.

Racismo y Carnaval: Notting Hill, una Resistencia Cultural

El Carnaval de Notting Hill en el Reino Unido surgió en 1959 como respuesta a los disturbios raciales del año anterior. Fue impulsado por la activista trinitense Claudia Jones, con el objetivo de generar un espacio de celebración cultural y resistencia frente a la discriminación. Su propósito principal era unir a la comunidad migrante, dar visibilidad a la cultura caribeña y responder al racismo sistémico mediante la expresión artística y la fiesta popular.

Con el tiempo, se convirtió en uno de los festivales callejeros más grandes del mundo y un símbolo de diversidad y reivindicación cultural.

Contexto Histórico

Tras la Segunda Guerra Mundial, el Reino Unido incentivó la inmigración desde las colonias y territorios de la Commonwealth debido a la escasez de mano de obra. La Ley de Nacionalidad Británica de 1948 otorgó ciudadanía británica y derecho de residencia a todos los habitantes del Imperio Británico, lo que permitió que un gran número de inmigrantes afrocaribeños se establecieran en barrios como Notting Hill, en Londres. Sin embargo, lejos de ser recibidos con los brazos abiertos, estos nuevos residentes enfrentaron discriminación racial, condiciones de vivienda precarias y explotación laboral.

Las tensiones raciales se agravaron con la presencia de organizaciones de extrema derecha, como la White Defence League, que promovían consignas xenófobas como «Keep Britain White» (Mantén a Gran Bretaña blanca). Estas hostilidades desembocaron en los disturbios de Notting Hill en agosto de 1958, cuando multitudes de supremacistas blancos atacaron los hogares de residentes afrocaribeños.

Durante noches, estos grupos racistas recorrieron las calles agrediendo a residentes negros, mientras la policía británica actuaba con lentitud y minimizaba la gravedad de la situación.

Consecuencias y Respuesta Comunitaria

Los disturbios pusieron de manifiesto la necesidad de abordar las tensiones raciales y las condiciones socioeconómicas que las alimentaban. Aunque se realizaron más de 140 arrestos, la respuesta de las autoridades fue limitada. En respuesta a estos disturbios y al asesinato no resuelto de Kelso Cochrane en 1959, Claudia Jones organizó el primer «Carnaval Caribeño» en el Ayuntamiento de St Pancras en enero de 1959, sentando las bases del Carnaval de Notting Hill.

Un Carnaval Libre de Discriminación

El racismo no desaparece en los días festivos. Es responsabilidad de todas las personas reflexionar sobre el impacto de nuestras elecciones, incluso en contextos de celebración. Un Carnaval libre de discriminación es posible si se fomenta la educación, el respeto y la empatía. Antes de elegir un disfraz, pensemos en sus implicaciones y en la historia que estamos contando.

Bibliografía:

• Matamoros, C. (2020). «El Carnaval y la resistencia cultural: una mirada histórica». Revista de Estudios Culturales.
• BBC News. (2018). «Notting Hill Riots 1958: How it changed Britain». BBC.
• Carnaval en Notting Hill: el barrio que cambio los machetes por plumas. (2018, 23 agosto). ELMUNDO. https://www.elmundo.es/papel/lifestyle/2018/08/24/5b7ed3ed22601d66708b461a.html
• Fiestas alrededor del mundo – Notting Hill: un carnaval en pleno agosto | MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. (s. f.). MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/es/noticias/fiestas-alrededor-del-mundo-notting-hill-un-carnaval-en-pleno-agosto

La entrada Racismo y carnaval. Notting Hill, una resistencia cultural se publicó primero en SOS Racisme.

Brice O. vive en Canadá y está estudiando cinematografía y producción. Es de Camerún y el 6 de febrero de 2014 cruzó la frontera entre África y Europa por el espigón del Tarajal. Fue uno de los supervivientes de esa matanza, en la que al menos 15 personas fueron asesinadas entre botes de gas y balas de goma lanzados por la Guardia Civil mientras nadaban hacia el lado europeo. España aún no ha juzgado a ninguno de los responsables. Si bien es cierto que en 2019 fueron imputados 19 guardias civiles, la causa quedó en archivo. Brice O. busca justicia, por lo que ha emitido una denuncia contra el Estado ante el Comité contra la Tortura de Naciones Unidas. Lo hace de la mano del European Center for Constitutional and Human Right (ECCHR), y el centro de defensa de derechos humanos Iridia. “La razón por la que debemos exigir justicia son aquellos que murieron el 6 de febrero. Tenemos que detener la barbarie y la violencia, detener la tortura de seres humanos y en términos más generales la explotación de vidas humanas que rige esa frontera”, asegura.

“Claramente hubo más muertos de los que se habla, los de España y los de Marruecos. Están los que nunca fueron identificados, los amigos que estaban con nosotros al principio de ese mismo día y que nunca volvimos a ver. También están las mujeres y los niños que estaban en el grupo al principio, y que después no se vieron por ninguna parte, ni en la playa ni los hospitales”, expresa Brice O. Antes de lanzarse al mar se conocían entre ellos, habían convivido en los bosques vecinos a la ciudad de Melilla, incapaces de acceder a la protección internacional que se logra en las oficinas de ACNUR en Rabat, por miedo a las redadas de las fuerzas marroquíes. “Es importante entender en qué estado mis amigos y yo nos encontrábamos cuando fuimos atrapados en el mar, entre disparos de la guardia civil y golpes de las fuerzas auxiliares marroquíes. Yo (y los demás, la mayoría) estaba muy débil mental y físicamente, de llevar años con una vida dura de extrema pobreza, y también de malos tratos”.

“Es importante entender en qué estado mis amigos y yo nos encontrábamos cuando fuimos atrapados en el mar, entre disparos de la guardia civil y golpes de las fuerzas auxiliares marroquíes. Yo estaba muy débil mental y físicamente, de llevar años con una vida dura de extrema pobreza”

Aquel 6 de febrero de 2014 Brice O. entro en el mar con el tubo interior de un neumático como flotador. De repente, comenzó a oír detonaciones desde el lado español. “En un momento algo cayó frente a mí, no muy lejos. Tuvo un efecto sobre el agua, como si fuera a hervir, pero de manera muy intensa. Y humo, como cuando se arroja agua sobre brasas encendidas. Muy rápidamente, me costó respirar. Mi nariz se irritó, y mi piel también.” Asegura que le costaba respirar y tragó agua de mar. Entonces comenzó a perder la consciencia. “De repente, sentí un intenso dolor en mi cara, al lado izquierdo, un dolor en la zona de mi ojo. No entendía por qué, qué era. Pero fue extremadamente doloroso”. Brice O. fue golpeado con una bala de goma y ha perdido la visión de un ojo. Consiguió salir a la orilla y lo que allí vio fue los cuerpos tendidos de tres de sus amigos, aquellos con los que había convivido años en los bosques de Melilla. El joven no recibió atención directa para su lesión ocular inmediatamente después de los hechos, y las autoridades marroquíes lo desplazaron de manera forzosa a él y a otras personas a otras partes del país.

Las contradicciones del Gobierno

Por aquel entonces Jorge Fernández Díaz ocupaba la cartera de Interior. Mientras los testimonios de los supervivientes señalaban la actuación de la Guardia Civil, Díaz negaba cualquier responsabilidad en lo ocurrido. En un primer momento negó la utilización de material antidisturbio contra las personas migrantes. Luego negó que se hiciera sobre personas que estaban en el agua. Finalmente admitió que los agentes crearon “una barrera disuasoria” en el mar para repeler a las personas que intentaban alcanzar Melilla.

El exsecretario de Estado de Seguridad, Francisco Martínez, reconoció que se usaron 145 balas de goma. No obstante, insistían en la tesis de que murieron ahogados. “El problema es que el agua tenía mucha profundidad y que muchos no sabían nadar”, aseguró.

En la Comisión de Interior en el Congreso, el por aquel entonces secretario de Estado de Seguridad, Francisco Martínez, reconoció que se usaron 145 balas de goma. No obstante, insistían en la tesis de que murieron ahogados. “El problema es que el agua tenía mucha profundidad y que muchos no sabían nadar”, aseguró Martínez.

Mientras la verdad de lo ocurrido iba acorralando a Interior, los supervivientes se rearmaban para buscar justicia. Desde ECCHR e Iridia recuerdan que el 20 de febrero de 2014, 19 ONG presentaron una denuncia como acusación popular ante los hechos ocurridos. En los juzgados de Instrucción de Ceuta número 1 y 6 se abrieron cinco investigaciones. En marzo de 2014, todos estos procedimientos se acumularon en el Juzgado de Instrucción número 6 de Ceuta para que investigara los cuatro posibles delitos principales: homicidio imprudente, lesiones dolosas, omisión del deber de socorro y prevaricación administrativa en relación con las devoluciones en caliente. “Los familiares de algunos de los fallecidos intentaron activamente personarse en el proceso judicial como acusación particular, pero la jueza instructora les denegó este derecho sistemáticamente”, explican las entidades que hoy acompañan a Brice O. Dos de las causas han conseguido llegar al Tribunal Constitucional y en 2023 fueron admitidas a trámite. Ninguna incluye la historia de Brice O.

“Los familiares de algunos de los fallecidos intentaron activamente personarse en el proceso judicial como acusación particular, pero la jueza instructora les denegó este derecho sistemáticamente”

Hoy, diez años después de lo ocurrido, Brice O. acude ante Naciones Unidas para buscar justicia. Denuncian desde ECCHR e Iridia que nunca le contactaron para seguir los procesos judiciales abiertos. “La exclusión activa de los supervivientes y la falta de evaluación del uso excesivo de la fuerza por parte de la Guardia Civil resultaron en una falta de evaluación adecuada del delito de lesiones dolosas”, aseguran. La denuncia de Brice O. ante el Comité contra la Tortura de la ONU se fundamenta en la falta de España en investigar de manera efectiva y prevenir actos de tortura y maltrato sufridos el 6 de febrero de 2014.

“Lo único que nos queda son las secuelas [de la violencia], las cicatrices que llevamos por ello y los traumas. Todos necesitamos unirnos para intentar luchar contra la violencia en las fronteras. Y hacemos un llamado a la bondad, de todos, para que se unan a esta lucha por más libertad individual, por más libertad para todos los seres humanos. Para que, en un futuro cercano, todos podamos movernos de un lugar a otro con seguridad”, concluye Brice. O.

La entrada Un superviviente del Tarajal denuncia a España ante la ONU tras perder un ojo por una bala de goma se publicó primero en SOS Racisme.

La premsa esportiva espanyola s’ha mostrat un cop més com un canal de difusió de narratives racistes. La setmana passada el jugador de futbol Vinicius va manifestar en una entrevista a la CNN que a Espanya continua patint racisme i que si això no canvia seria necessari repensar que el país sigui seu del Mundial de 2030. Aquesta declaració, en comptes de generar un exercici d’autocrítica en els diversos estaments que poden tenir influència en l’erradicació del racisme a l’esport espanyol, ha generat una onada de crítiques contra el jugador (i contra tot aquell que insinués que Espanya és un país racista). Polítics, entrenadors, jugadors i periodistes han tancat files i s’han afanyat a negar l’evidència, demanant al jugador que es retracti. El súmmum d’aquest comportament de negació racista per part de la blanquitud hegemònica quan se li qüestionen actituds racistes (identificat per autores com Léila Gonzalez, Cida Bento o Robin DiAngelo) ha aparegut a la portada del diari Marca del passat dia 5 de setembre. En primera plana s’utilitzava (tendenciosament) una fotografia del capità de la selecció espanyola Dani Carvajal en la que es posa el dit a la boca, en actitud seriosa, de forma que mana callar i s’acompanya del titular «España no és un país racista y no se merece que le quiten el Mundial». En portada també: «Carvajal, capitan de la selección contradice a Vini. Aluvión de crítiques al brasileño tras poner en entredicho que España organice el Mundial 2030 si no se avanza en la lucha contra el racismo. Martínez Almeida “Que rectifique inmediatamente”. De la Fuente responde “Somos un ejemplo para otros países”».

Aquesta portada, que continua la imperialista tradició del “porque no te callas” del rei emèrit, forma part ja del museu de portades racistes del diari Marca. Recentment, hi han entrat titulars com ara «El Sergio Ramos negro», encapçalant una notícia sobre el jugador del Real Madrid David Alaba. O «El Madrid hace el indio», per a descriure el mal partit de l’equip blanc contra un petit club moldau anomenat Sheriff. Hi sobresurten, però, titulars dels anys 90’ com ara «Moro, plata y bronce» per a descriure la classificació final de la prova d’atletisme dels 1.500 metres en la que el guanyador havia estat l’atleta marroquí El Guerrouj (vencent als espanyols Cacho i Estévez) o «Leña al moro» per a informar sobre la carrera d’aquesta mateixa especialitat atlètica en la qual els atletes espanyols competien contra els favorits El Guerrouj i Morceli, ambdós marroquins.

La premsa esportiva, en general gens empàtica amb l’antiracisme, havia mostrat en els últims mesos cert interès en el combat al racisme en el món del futbol en el context dels episodis de racisme soferts pel jugador del Real Madrid Vinicius. Però sembla clar que aquell tractament periodístic tenia més a veure amb la relació clientelar que els diaris de Madrid tenen amb el club dirigit per Florentino Pérez que amb una genuïna intenció de combatre el racisme a l’esport espanyol. El pitjor de tot això és que el diari Marca segueix sent el més venut a l’Estat espanyol des de fa dècades, per davant dels diaris generalistes. Per tant, el diari Marca segueix informant des d’una perspectiva oposada a l’antiracisme i, no en poques ocasions, tirant de vocabulari i expressions clarament discriminatòries. La premsa esportiva, ens agradi o no, és un potentíssim canal emissor de narratives. I les que hem descrit només fan que el racisme encara sigui un fenomen que, en moltes de les seves manifestacions, estigui normalitzat i acceptat socialment a Espanya. És a dir, es dona la paradoxa que la portada en la qual Marca diu que Espanya no és un país racista fa que Espanya no deixi de ser-ho i, de fet, que aquest fenomen es perpetuï socialment.

La entrada Premsa esportiva espanyola i racisme se publicó primero en SOS Racisme.

• Fecha: 9 de diciembre de 2024
• Hora: 18:00 h
• Ubicación: laBonne (Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison). Calle de Sant Pere Més Baix, 7. Barcelona.
• Gratuíto con inscripción previa.

¡Ya tenemos aquí la Polifa 2024!

El día 9 de diciembre es el Día Internacional contra el Genocidio y hemos preparado un encuentro con la ciudadanía, las colectivas, las entidades y todas las comunidades atravesadas por el racismo para hacer una reflexión conjunta. ¿Cómo el sistema racial colonial utiliza como herramienta el genocidio para su perpetuación?

Reflexionaremos también sobre la invisibilización de algunos genocidios, y sobre la imposibilidad de analizar los procesos de exterminio de culturas, poblaciones, países, sin habla de colonialismo y racismo; y en definitiva, de capitalismo racial.

¡Te invitamos a venir, participar, reflexionar y pensar con nosotros!

En esta jornada habrá ponencias que ofrecerán un análisis profundo sobre la situación a Palestina y República del Congo, con el objetivo de generar conciencia y abrir un espacio de diálogo y reflexión.

• Ponentes:
  – Roland Mimingoy; Análisis sobre la situación en el Congo. @roland_mimingoy
  – Yusso Abdallaha: Análisis sobre la situación a Palestina.
  – Helios F. Garcés; Análisis del racismo estructural y genocidio @helios_f
• Modera: Ramia Chaoui @ramiachaoui

Habrá, además, una performance de danza, a cargo del bailarín Palestino Fadi Waked que cerrará la jornada. @fadi_waked94

Rogamos puntualidad a todas las personas que asistan al acto. Registro de entrada y apertura de puertas 17.30 h.

¡Te esperamos!

La entrada Polifa 2024: Genocidios y Racismo: Un análisis decolonial se publicó primero en SOS Racisme.

Principales temas abordados:

1. La importancia de la denuncia: Ruiz destacó que un alto porcentaje de los casos de racismo no se denuncian (infradenuncia), en parte, debido a la desconfianza en las Instituciones y la falta de información. El trabajo del SAiD busca romper estas barreras trabajando en construir un espacio donde las personas se sientan seguras al denunciar y ayudando a las víctimas a ejercer sus derechos.

2. Un enfoque integral contra los discursos de odio y el racismo: Combatir los discursos de odio es un esfuerzo que va más allá de lo legal, y en el SAiD se ofrece un enfoque que también incluye educación y sensibilización. Según Ruiz, la colaboración de toda la sociedad es clave. Destaca que las denuncias a través de las redes sociales han crecido y que es importante reportarlas.

Te invitamos a escuchar la entrevista completa en Reenfoca2 para entender mejor nuestro trabajo en la defensa de los derechos humanos y la lucha contra el racismo.

La entrada Úrsula Ruiz en “Reenfoca2”: Combatir los discursos de odio y el racismo se publicó primero en SOS Racisme.