Barcelona, 24 març de 2023-

L’Audiència de Barcelona ha condemnat aquest dijous a sis mesos de presó per un delicte d’odi el conductor d’autobús de TMB que va insultar i agredir una dona musulmana i els seus tres fills.

A més, la sentència  condemna al agressor a pagar 1.800 euros de multa i 4.383 d’indemnització a les víctimes. També obliga a ‘inhabilitar-lo durant tres anys per a ocupació docent, esportiva o de lleure.

En aquest cas, SOS Racisme Catalunya va acompanyar com a acusació particular a la família que va ser víctima de l’agressió racista di on la empresa TMB també està acusada com a responsable civil subsidiària.

Des de l’entitat valorem positivament la sentència condemnatòria. En primer lloc, la sentència posa de manifest que els insults racistes com els succeïts (“putos moros” “vete a tú país”, “venís aquí a vivir del cuento”) poden ser constitutius d’un delicte d’odi i no són equiparables a altres insults comuns. Aquests tipus d’insults, dits de forma gratuïta i reiterada, tenen una afectació a la dignitat de les persones, i per això tenen conseqüències en l’àmbit penal. Tal  com recull la sentència, aquestes expressions, utilitzades de forma reiterada i de forma violenta, tenen l’objectiu de negar el dret al desenvolupament lliure de la personalitat, negació de la persona i de la condició de ciutadà, sent una actitud d’intolerància excloent. 

En segon lloc, també destaquem que la sentència recull que els anomenats delictes d’odi tenen com a subjecte a protegir les persones de determinats col·lectius vulnerables o susceptibles de patir discriminació social, a diferència del que mantenen algunes línies jurisprudencials i la mateixa Fiscalia de delictes d’Odi i Discriminació, que sostenen que qualsevol persona pot ser víctima de delictes d’odi, incloent, per exemple, persones de grups d’ultradreta.

D’altra banda, la sentència, a més de la condemna penal, imposa a l’agressor a indemnitzar a la mare i les tres filles amb 1000 Euros a cadascuna per danys morals (independentment de les lesions físiques). Aquesta quantia va ser reclamada per l’acusació particular de SOS Racisme, sent el doble del que demanava la Fiscalia d’Odi i Discriminació. Considerem important que els danys morals siguin valorats correctament i no menystinguts, com succeeix en altres ocasions. Cal recordar, que els fets succeïts van desembocar en greus afectacions emocionals tant per la mare com per les menors.

Així també, trobem interessant que la sentència indiqui que malgrat les formacions que TMB diu que fa als seus treballadors, aquestes es mostren insuficients, i han de ser complementades amb altres mesures.

En definitiva, aquesta nova sentència deixa constància la importància de denunciar fets com els enjudiciats, i deixa clar que aquestes conductes són delictives i tenen les seves conseqüències penals. Així també, ens dona esperança per la resta de casos de fets similars i pendents de judici que tenim en el futur.

Els fets

L’agressió va ocórrer el maig de 2020 en un autobús que cobreix la línia V, des de la plaça d’Alfonso Comín fins a la Barceloneta. Tal com es relata a l’escrit de Fiscalia “L’acusat, en aquell temps conductor de l’autobús per compte de l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) havia reparat en la procedència de la família quan es van dirigir a ell des de la zona de validació de bitllets a causa d’un problema suscitat amb el títol de transport d’un dels menors”.Aleshores és quan l’acusat, “va decidir ridiculitzar-los per raó del seu origen, que menysprea. 

Així, en arribar a la parada de  Passeig de Sant Joan, va començar a baladrejar: “Us agrada viure gratis en aquest país”, convidant-los al fet que abandonessin el mateix i provocant l’adhesió d’alguns passatgers a tals consignes. A més, tant l’agressió com els insults van ser vitorejats per alguns passatgers de l’autocar. 

La família va haver de baixar del vehicle i una vegada al carrer, amb l’autobús aturat, el conductor va seguir insultant-los i va ser quan va agredir als menors, que havien sortit en defensa de la mare.

SOS Racisme demana un any de presó més la compensació económica

Tant la fiscalia com l’acusació particular de SOS Racisme va demanar per aquests fets la condemna del conductor per tres delictes lleus de lesions -un per cadascuna de les agressions que van patir les menors- i un delicte d’odi de l’art. 510.2 del Codi Penal, per lesionar la dignitat de la família per motius racistes. Per aquest darrer delicte la fiscalia sol·licita una pena de presó de 10 mesos i 1 any per part de l’acusació particular de SOS Racisme. Així mateix, també se li va demanar una multa econòmica, pel mateix delicte d’odi i les lesions lleus. D’altra banda, les acusacions reclamaven una indemnització per les lesions físiques que van patir les menors, a més des de SOS Racisme es va reclamar la quantia de 1000 Euros per cada una dels 4 membres de la família pels danys morals patits, en el cas de la fiscalia, sol·licita 500 euros per cadascuna. Ambdues acusacions van sol·licitar la responsabilitat civil subsidiària per part de TMB en produir-se els fets quan l’agressor desenvolupava feines de conductor d’autobús.

El judici es va celebrar el  7 de febrer a les 11 hores a l’Audiència Provincial de Barcelona.

Denúncies de racisme al transport públic

Des de SOS Racisme volem assenyalar que aquest no és el primer cas d’agressions racistes als serveis de transport públic que arriba al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya, que normalment no compten amb l’acció de l’empresa de la ciutat responsable. De fet, concretament de TMB al SAiD ens han arribat diversos casos en els quals es denuncia a responsables de la seguretat privada de l’empresa.

Invisibilització de la nostra feina

Des de fa més de dos anys des del SAiD estem acompanyant a la família com a acusació particular després que l’OND ens el va derivar. Ens sembla bé que aquest i altres casos de racisme es poden difondre sempre i quan les persones víctimes estiguin d’acord, preparades i els representants informats, però és fonamental a nivell polític que quan el tingui, el treball de la societat civil organitzada no s’invisibilitzi.

Aquest cas arriba a la OND, que el deriva a SOS Racisme. Durant aquests anys hem estat acompanyant a la familia en el procés.  Tanmateix, hem notat que ni des de la Regiduria de Barcelona, com en totes les notes que ha publicat la premsa, no ha aparegut la nostra participació com a acusació particular en aquest cas. La qual cosa ens sembla greu ja que s’invisibilitza la feina que fem com a entitat acompanyant als processos judicials i psicològics en casos de racisme a tota catalunya. Aquesta, és una feina ardua, que duem a terme un equip de tantsols 10 persones.

Agraïm per tant,  que rectifiquin es  tant totes les publicacions com la nota de premsa, ja que s’ha trasllat a tots els mitjans aquesta informació errònia i sense participació de les persones agredides.

La entrada Condemna de sis mesos de presó per al conductor de TMB que va agredir una dona musulmana se publicó primero en SOS Racisme.

El cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent i Peña, ha admès recentment als matins de TV3 que existeix un “biaix ètnic” en el camp de les identificacions policials i considera que “s’ha de treballar per corregir-lo” a base de formació i conscienciació. També ha considerat que “és una qüestió que és transversal a totes les policies i que té molt a veure amb els processos migratoris i amb la construcció del que han estat unes societats diverses”. Entendre i normalitzar el racisme policial i la seva violència com a tendència natural i conseqüència de processos migratoris i societats “diverses” és reduir el racisme a una qüestió moral. L’exclusió social la produeix l’Estat i les seves institucions sobre la base d’una jerarquització racial.
Des de la campanya Pareu de parar-me, impulsada per SOS Racisme, s’ha denunciat que la perfilació racial policial és l’element més bàsic del racisme institucional i serveix de porta d’entrada a la majoria d’abusos policials, per la qual cosa des del 2018 la campanya facilitat un llistat de propostes molt clares adreçades als cossos policials per posar fi a les identificacions per perfil racial. Entre elles hi ha la incorporació d’un formulari d’identificació i registre que, d’una banda, obligaria els agents a argumentar sempre el motiu d’una identificació i, de l’altra, permetria elaborar estadístiques per conèixer la dimensió de la discriminació i la taxa d’eficàcia de la tasca policial. Fins al moment, aquesta proposta ha estat rebutjada per tots els cossos policials de Catalunya. Tanmateix, s’implementa des de fa anys en diferents municipis de l’estat espanyol, com per exemple Fuenlabrada.
Més enllà de la formació i conscienciació que es pugui oferir als agents de policia del nostre país, urgeix posar fi a la impunitat policial, activant mecanismes de control i avaluació interna que permetin prevenir i lluitar contra casos com el següent.

Relat d’un cas de violència policial racista i de la lluita per la seva condemna
El cas que s’explica a continuació no és únicament conseqüència de la ideologia racista d’un grup d’agents del cos de Mossos d’Esquadra, sinó que ve determinat pel context de manca de mecanismes de control, impunitat, racisme i corporativisme policial en què els agents treballen.
La tarda del 10 de gener de 2019, en una petita localitat del Bages, en Wubi, un jove de 20 anys, es disposava a sortir de casa, quan a l’edifici on viu s’estava realitzant una intervenció policial per desnonament. En arribar al pàrquing del seu edifici, un grup d’agents dels Mossos van entrar i van demanar-li la documentació. Mentre l’identificaven, un dels agents va preguntar-li amb to burlesc si era el jardiner de l’edifici i, acte seguit, van començar a llençar-li bosses d’escombraries, a empentar-lo, a escopir-lo i a propinar-li cops al cap mentre proferien insults racistes. Va aconseguir fugir. En la seva fugida, un agent va disparar una arma sense tocar-lo. Al cap d’una estona va trucar als seus veïns per avisar-los del que li acabava de passar. Un d’ells va dir-li que en aquell moment els Mossos els estaven registrant. Ràpidament, un dels agents es va posar al telèfon i va amenaçar-lo amb posar-li una “ordre de busca i captura” si no tornava. En Wubi va decidir tornar a l’edifici per no tenir problemes, però va engegar la gravadora del mòbil. Un cop allà els agents van acusar-lo d’haver pegat un policia i van portar-lo cap al pàrquing, on ningú podia veure’ls. El van tirar al terra, el van colpejar amb les botes a les costelles, el van escopir i el van humiliar amb insults i amenaces racistes com ara:
 “Tú eres un mono”,“Otro día que toques a uno de los míos, te hundo la cara aquí, ¿vale?”, “Mírame a la cara, mírame a los ojos. ¿Tú has visto alguna vez al demonio tan cerca? Esto es lo más cerca que vas a ver al demonio”, “¡Hijo de puta!” “Me cago en tu puta madre”, “Kunta”, “He fallado, eh? Si no te reventaba las costillas”, “¿Has escuchado la bala cuando he disparado? ¡Te estoy hablando!”, “Negro de mierda. Hijo de la gran puta”, “negraco de mierda, ¡racista es poco!”, “Sí. Somos ordenados. Correcto”, “Mírame, racistas no, lo siguiente”, “La próxima vez que veas a la policía, corre. Pero intenta irte muy lejos. Vete más lejos de África, ¿sí? ¿Estás de acuerdo?”, “Kunta”, “Aquí de merda ja en tenim prou, només falta que ens mengem la de fora”, “¿Qué pasa? ¿que no te ha quedado la cara bastante clarita todavía?”
A continuació van traslladar-lo a comissaria, on va estar detingut sense rebre cap tipus d’atenció mèdica. Hores més tard, de matinada, un altre grup d’agents va traslladar-lo al Centre Hospitalari Sant Joan de Déu de Manresa, on van fer-li radiografies i proves en presència dels agents. Posteriorment van entregar-li l’informe de les lesions patides.
Arran d’aquesta actuació, els Mossos d’Esquadra van posar-lo a disposició judicial en qualitat de denunciat per un delicte contra la salut pública, instruït al Jutjat número 5 de Manresa, un procediment que ha estat arxivat.
En Wubi i la seva família van denunciar els fets per la via penal i van posar-se en contacte directament amb els Mossos d’Esquadra per demanar explicacions. Els Mossos van accedir a reunir-se i la familia d’en Wubi va demanar a Marilda Sueiras, advocada i tècnica del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme, que els acompanyés en aquesta reunió, on es va personar Josep Codina, Cap de la Comissaria General de Relacions Institucionals, Prevenció i Mediació.
Segons relata Marilda Sueiras: “El comissari Josep Codina es va limitar a escoltar i va assegurar que des dels Mossos d’Esquadra no es podia emprendre cap actuació contra els agents mentre el procediment penal estigués en curs. A hores d’ara, el cas es troba en fase d’instrucció i els agents segueixen treballant al cos i fent vida normal a l’espera de judici”.
Tanmateix, en Wubi assegura que aquella experiència li ha quedat marcada, amb unes conseqüències psicològiques clares: “A pesar que me han pasado muchas situaciones de estas, ese día a mí me quedó marcado y a veces me cuesta mucho hablarlo. Aunque es una cosa que poco a poco voy superando, es algo que siempre va a estar allí en el recuerdo”.
Des del 1999, el SAiD ha recollit 571 casos de racisme policial. En 20 anys, només s’han condemnat 4 policies per la via penal i en cap cas s’ha reconegut el racisme. Esperem que aquest cas, amb una prova tan evident com és la gravació dels fets, no caigui al sac de la impunitat i s’aconsegueixi condemnar els perpetradors i còmplices de l’abús policial, tant a nivell judicial com a nivell policial.
Ves al video on Wubi relata les conseqüències de l’abús policial sofert.

La entrada Les identificacions per perfil racial són la porta d’entrada a la violència policial se publicó primero en SOS Racisme.

• Des del 1999* el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme ha recollit 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits. Només s’han condemnat 4 policies i en cap cas s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com a delicte d’odi.

La violència policial, tant aquí a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, no són casos aïllats, puntuals o accions perpetrades per “pomes podrides” dins dels cossos policials. Aquesta violència és conseqüència d’un racisme d’Estat sistèmic que permea les institucions, les lleis i totes les capes de la societat. Les forces de seguretat pública són el braç executor encarregat de mantenir el poder hegemònic actual, que gira entorn d’un sistema desigual, blanc, capitalista i patriarcal.
Així ho proven les dades recollides pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme a Catalunya. Històricament, la tipologia d’abusos policials racistes ha estat la més nombrosa pel que fa a la denúncia de casos al SAiD.
No obstant això, hi ha factors estructurals que en dificulten la denúncia:

1. La situació d’indefensió en què el racisme institucional ja ha situat les persones que suporten el racisme policial, com ara venedors ambulants, treballadores sexuals o joves migrats. Sovint les persones que denuncien el racisme policial es troben amb una contra-denúncia confeccionada pels agents implicats que els suposa no només conseqüències penals sinó també d’estrangeria. Així, la policia agreuja la vulnerabilització d’aquestes persones i perpetua la seva impunitat.
2. El funcionament del racisme dins del sistema judicial, on s’atorga la presumpció de veracitat a la versió policial (quant no hauria de ser així en la via penal), es mostren reticències pel que fa a la motivació racista i es qüestiona constantment la versió de la víctima, incomplint la responsabilitat de garantir els seus drets. (Més informació)
3. La manca de reconeixement institucional de les pràctiques racistes dins dels cossos policials, fet que impossibilita la transformació real dels mateixos, genera desconfiança en qui pateix abusos i acaba invisibilitzant encara més el racisme.

Des del 1999*, any en què es comencen a sistematitzar les dades, s’han recollit 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits pel SAiD, que representen un 23% del total. Només en 4 ocasions s’ha condemnat un agent de policia i en cap d’elles s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com a delicte d’odi malgrat la claredat dels fets:

1. 2006: Condemna judicial per a un agent de policia nacional que va agredir quatre ciutadans d’origen estranger durant un control d’estrangeria el 2005. Sentència: condemna per tres faltes de lesions, una falta d’injúries, i una falta de maltractaments, amb multes i indemnitzacions per valor de 3.000 euros. (Més informació)
2. 2014: Condemna per falta de lesions abans de la reforma del codi penal, cap a un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que va pegar a un venedor ambulant a l’any 2012. Aquest mateix agent estava imputat en un altre cas que portàvem on el van absoldre, i és el mateix policia que recentment ha estat condemnat per matar un altre agent de la GUB. Sentència: condemna per una falta de lesions amb la pena de multa de 300 euros i indemnització de 600 per la víctima per les lesions. (Més informació)
3. 2017: Condemna per agressió a un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona per uns fets ocorreguts a la comissaria de Nou de la Rambla el 2011. Sentència: Condemna per un delicte de lesions que correspon a un any de presó i indemnització de 10.000 euros pel denunciant, amb responsabilitat subsidiària de l’Ajuntament de Barcelona (Més informació)
4. 2019: Condemna a un Mosso d’Esquadra i un agent de seguretat privada per uns fets ocorreguts el 2009. Sentència: condemna per delicte de lesions a una multa de 1800 euros i a una indemnització per responsabilitat civil. (Més informació)

Per contra, altres exemples d’agressions i abusos policials greus que han acabat amb impunitat:

• 2009: Agressió policial al sr. HK durant la detenció i al lavabo de la comissaria. El procediment es va arxivar abans d’arribar a judici.
• 2009: Agressió policial MH, menor tutelat, propinant-li un cop de puny que li va fer perdre una dent. L’audiència provincial va absoldre al policia el 2012.
• 2010: Mort del jove MA al CIE mentre estava a una habitació sol i aïllat. La versió oficial va ser suïcidi. Aquest procediment tampoc va tenir cap recorregut.
• 2011: Agressió de 15 policies a venedors ambulants al metro de Barcelona. Amb les imatges del metro es van identificar els dos policies responsables de les agressions més greus, però van ser absolts per l’audiència provincial de Barcelona el 2015. Coincideix que un dels policies va ser condemnat al cas del 2014 mencionat anteriorment i l’altre policia és el mateix que van absoldre al 2009 en l’agressió que hem mencionat al menor tutelat.
• 2012: Atropellament al venedor ambulant IS per part d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que li trenca la cama. La denúncia va ser arxivada i la reclamació a l’ajuntament va ser desestimada al jutjat contenciós administratiu. Aquest fets van ser l’inici de l’assetjament policial cap a aquesta persona fins que va ser expulsada del país.
• 2012: Mort d’ID al CIE de Barcelona amb 21 anys, per denegació d’assistència mèdica.
• 2013: El Sr. AD va ser detingut i acusat de robatori d’un mòbil sense cap tipus de prova, per la qual cosa es va confeccionar un atestat per justificar l’acusació policial. Malgrat vam aconseguir aportar al procediment que hi havien dues denúncies, una confeccionada i l’altre de la veritable víctima del robatori i que no coincidien ni en el relat ni en la signatura, el procediment es va arxivar considerant que no hi havia proves suficients per demostrar un possible delicte de falsedat documental.
• 2013: Agressió policial al CIE de Barcelona per part dels policies que custodien el centre al sr. MK. La víctima no va ser expulsada i va poder interposar una denúncia, quan en la majoria dels casos la víctima és denunciada i fa inviable el procediment penal. Tot i així, el procediment es va arxivar.
• 2015: Intervenció policial de matinada en un pis a Salou per venda ambulant on mor el sr.MS, suposadament en precipitar-se per la finestra quan fugia dels agents. El procediment penal es va arxivar. Des del SAiD continuem fent la reclamació per la via administrativa.

Davant d’aquesta situació, exigim a l’administració pública:

1. El reconeixent institucional de l’existència de racisme als cossos de seguretat pública i la seva condemna, així com una recollida oficial i transparent de dades que permeti identificar-ne la seva dimensió i les causes.
2. La implementació de mecanismes de control i avaluació interna per lluitar contra els abusos i discriminacions sistemàtiques. La introducció de formularis d’identificació i registre per acabar amb les aturades per perfil racial i la no-col·laboració dels Mossos d’Esquadra amb la Policia Nacional en operatius de control d’estrangeria.
3. Un abordatge integral de la seguretat que posi èmfasi en la prevenció social, comunitària i policial. La revisió dels criteris de selecció de personal i la formació obligatòria i regular dels agents en el respecte dels drets humans i la no-discriminació.

Però més enllà d’aquestes mesures, es necessiten canvis més profunds, canvis en les lògiques securitàries que criminalitzen, estigmatitzen i violenten especialment a les persones migrades i racialitzades, destituint-les del dret a sentir-se segures. Es necessiten canvis radicals en els propis fonaments del sistema. S’ha de començar pel reconeixement institucional i social d’aquest racisme, i cal voluntat política per crear un marc normatiu democràtic, que respecti realment els drets de les persones, i que es vetlli per a la seva aplicació efectiva.
Sabem que el racisme institucional mata, i és per això que instem a canviar urgentment, i des de l’arrel, aquest Estat inhumà, injust i responsable de les polítiques que causen la mort de milers de persones a les fronteres, als CIE, als centres de menors, a l’espai públic, etc. Cal posar d’una vegada per totes la vida i la dignitat humana al centre de les decisions polítiques.
 
 

*El Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme comença a sistematitzar dades el 1999, però des del seu naixement, el 1989, fa més de 30 anys, ha monitorejat el racisme a Catalunya.

La entrada 30 anys d’impunitat policial proven la naturalesa estructural del racisme a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Con frecuencia los delitos en los que la víctima tiene (o se le atribuye) la condición de inmigrante se encuentran con ciertas trabas a la hora de ser investigados. Si además añadimos una posible motivación racista, la dificultad a la hora de acumular prueba que sea aceptada por los juzgados aumenta de forma considerable, llegando a ser prácticamente imposible conseguir una sentencia condenatoria cuando la persona denunciada es un policía.
Entendemos que esto se debe, entre otras cuestiones, a que no existe entre los operadores jurídicos una perspectiva étnico-racial (ni de género ni de clase) que les permita identificar el racismo. Así, existe un sesgo (racista) que condiciona los procedimientos judiciales en varios sentidos: no dan credibilidad a los relatos de las víctimas inmigrantes, se niegan a practicar diligencias de investigación, no permiten construir prueba válida para demostrar el racismo y dictan autos de archivo o sentencias absolutorias en la mayoría de los procedimientos. A partir de aquí se constata una invisibilización del racismo denunciado que da lugar a una victimización secundaria, causada precisamente por este sesgo racista institucional.
En general, en las denuncias interpuestas desde SOS Racisme siempre está presente la falta de credibilidad que los operadores jurídicos otorgan a las personas inmigrantes. Esta falta de credibilidad es la que define la instrucción del procedimiento, e incluso su archivo antes de llegar ni si quiera a celebrarse el juicio. Nos enfrentamos a dificultades continuas para que desde el sistema judicial se investiguen los delitos denunciados, ya que existe cierta reticencia a practicar las diligencias que proponemos, a pesar de que en ocasiones son determinantes para demostrar los hechos o el móvil racista (declaraciones de testigos periféricos o incluso presenciales, práctica de ruedas de reconocimiento o de periciales, entre otras). Especialmente cuando no existe una razón aparente para la comisión del delito –porque el motivo es precisamente el racismo- los jueces tienden a no creer la versión de la víctima inmigrante.
Esta falta de credibilidad se percibe ya desde su primera declaración, en la que las preguntas van dirigidas a determinar su implicación (y responsabilidad) en los hechos, a exigir que expliquen el móvil del denunciado (como si la víctima tuviera que saberlo) o a cuestionar los beneficios que la denuncia pueda tener en su situación administrativa, entre otras cuestiones.
La desgana que percibimos a la hora de practicar diligencias encaminadas a esclarecer los hechos o a probar el racismo tiene al menos dos consecuencias procesales:

• Que se archive el procedimiento por falta de indicios de criminalidad o de autor conocido: tiene lugar especialmente cuando la persona denunciada es un policía, o en casos en los que hay varios denunciados (por ejemplo, cuando se trata de una problemática entre vecinos). En estos casos, es posible que los jueces, desde una óptica pragmática, otorguen mayor veracidad al relato policial, y quizás consideran demasiado complejo investigar delitos en los que la persona victimizada no dispone de testigos, mientras la otra parte sí (lo que ocurre en casos en los que el denunciado es un policía o se denuncia un acoso por parte de vecinos).
• Que se dicte una sentencia absolutoria: en los que conseguimos llegar a juicio, no es extraño que nos encontremos con dificultades a la hora de probar los hechos, y particularmente la motivación racista, debido a que en la fase de investigación se nos deniegan las diligencias necesarias para ello. Incluso en escenarios en los que el juez sentenciador da credibilidad al testimonio de las víctimas, muestran reticencias en lo que respecta a la motivación racista, salvo que ésta sea muy (muy) evidente. Es decir, se creen la versión respecto de los hechos (cuando va acompañada de testimonios, partes médicos, imágenes, etc.), pero no el componente racista.

Es importante mencionar el rol que juega la barrera idiomática: por un lado, sirve para que los jueces refuercen y justifiquen su sesgo racista, ya que su forma de expresarse puede ser interpretada como un indicio para valorar el contenido de su relato (como muestra de que miente, de que es agresiva, de que se altera con facilidad, etc.); y por otro lado, dificulta la garantía de la tutela judicial efectiva y de los derechos de las víctimas, ya que tienen más dificultades para comprender la totalidad del procedimiento, lo que obstaculiza que puedan aportar (y recibir) toda la información necesaria.
Por último, y como ya se ha mencionado, las trabas aumentan cuando la persona denunciada es un policía. La dificultad de denunciar a un agente de la autoridad aumenta si los jueces no garantizan la tutela judicial efectiva de las víctimas (que además en estos casos debería de ser reforzada), lo que ocurre de forma recurrente debido el sesgo racista anteriormente mencionado. Esto se refleja en que el testimonio de la víctima es menos creíble y más cuestionado, mientras que los jueces tienden a considerar veraces las declaraciones de los agentes. En estos casos los jueces muestran mayor desidia a la hora de practicar diligencias –puesto que dan por hecho que los hechos denunciados no son verdad- y las posibilidades de que el procedimiento finalice con un archivo de la causa antes de llegar a juicio aumentan. Es frecuente que los jueces argumenten que no existen indicios de criminalidad (lógico, si no practican las diligencias solicitadas), incluso cuando disponemos de pruebas suficientes para continuar el procedimiento (testigos ajenos a la víctima, relatos persistentes en el tiempo, partes médicos, imágenes, etc.). Esta falta de reconocimiento del racismo por parte de los jueces da lugar a una instrucción débil que provoca no solo que las víctimas inmigrantes sufran más trabas a la hora de ver prosperar sus denuncias, sino una victimización secundaria y un trato diferencial que les impide ejercer sus derechos con totales garantías. En este sentido, sería necesaria una voluntad política real encaminada a visibilizar y reconocer el racismo, y una sensibilización de los operadores jurídicos que les permita identificar estas situaciones y actuar en consecuencia.
 

La entrada La invisibilización del racismo en el sistema judicial se publicó primero en SOS Racisme.

En Tinashe porta ja vivint aquí divuit anys, la meitat de la seva vida. Actualment viu a Sabadell i feia tres mesos que va començar a treballar com a captador de fons per a Acnur. A causa de la seva feina sempre va canviant de zona, i aquesta vegada anava per tercer cop a treballar a la Garriga amb el seu company de feina Carles. Aquell dia de Juliol va començar el seu torn, com sempre, a les nou del matí. Aquesta vegada, just davant la comissaria de la Policia Local, lloc on prèviament van demanar permís per a ser-hi. Mentre feia la seva jornada de manera rutinària, se li va apropar una dona, veïna de la Garriga, i li va dir:
–A pedir esta mierda de firmas, ¡fuera de aquí!
En Tinashe, sorprès per aquella reacció, només li va contestar:
–No hace falta que faltes al respeto.
Per evitar-se problemes amb aquella veïna, va decidir canviar de cantonada i seguir treballant amb normalitat. Al cap de vint minuts un policia se li va apropar i li va preguntar que què feia allà, tot i ser obvi pel seu uniforme. Seguidament, va començar a interrogar-lo i a fer-li preguntes com des de quina hora portava allà. En Tinashe va respondre tranquil·lament que des de les nou del matí. Però el policia va continuar increpant-lo:
-¿Qué llevas en los bolsillos? Tenemos una denuncia de que estás aquí vendiendo unos productos.

Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur.

En Tinashe no podia creure el que li estava passant, ell només estava allà fent la seva feina, i el policia sense esperar resposta va començar a escorcollar-lo, mentre ell li explicava que era una equivocació. L’agent, com que no trobava res, es va justificar mentre es burlava dient, “como todos los negros son iguales…”. En Tinashe va respondre a l’agent dient que no tenia clar que aquella actuació fos legal, i menys el comentari sobre els negres, i que volia parlar primer amb el coordinador de la seva empresa. El policia en sentir això, el va amenaçar de fitxar-lo i demanar-li el document d’identitat. En Tinashe va manifestar-li que volia posar una queixa pel tracte rebut. Seguidament, el policia el va portar de manera violenta cap a comissaria, junt amb el seu company de feina, amb l’excusa que el portaven només a efectes d’identificar-lo, tot i que ja estava identificat.
Un cop a comissaria, va intervenir un caporal, tot insistint en el fet que no calia que posés cap reclamació. En Tinashe va decidir llavors trucar al seu advocat, i aquest li va recomanar que reclamés l’Acta de Diligències on constés per què l’havien detingut, evidenciant que era un abús de poder i una detenció il·legal per evitar que ell interposés una queixa pels comentaris racistes.
Un cop fora de la comissaria, va anar a buscar al seu coordinador i el va trobar parlant amb un policia. Sense dir res, el coordinador va decidir que l’acomiadaven de l’agència i per tant, li va demanar que tornés el seu uniforme i tot el material d’Acnur. No li van permetre parlar amb els seus companys, ni tan sols amb en Carles qui, indignat pels fets, va tornar a la comissaria per posar una queixa, que tampoc li van acceptar.

Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.

L’endemà en Tinashe va rebre la comunicació oficial del seu acomiadament, on s’argumentava que havia estat “pillat in fraganti” pels Mossos d’Esquadra venent drogues mentre treballava a la Garriga, i que a més tenia antecedents per vendre drogues davant les escoles. Indignat per la falsedat de les acusacions, va interposar una demanda contra l’agència per l’acomiadament improcedent. Finalment, Acnur va decidir reincorporar en Tinashe, ja que aquesta va haver de reconèixer que la informació proporcionada per la policia era completament errònia.
Un cop recuperada la seva feina, el següent pas d’en Tinashe va ser apropar-se a SOS Racisme per iniciar una denúncia contra l’agent que el va detenir i abusar d’ell il·legalment. El perfil racial és un criteri normalitzat en moltes identificacions o controls, en ls quals es demana la documentació a persones seleccionant-les pel seu aspecte físic; pel que semblen, i no pel que han fet. Aquests controls es donen de forma generalitzada i amb total impunitat, tant en espais públics com privats freqüentats per persones amb trets físics identificats com a diversos per la població majoritària.
Aquesta mena de fets mostren a la societat que les persones de fenotip no dominant –tant estrangera com local– són sospitoses a ulls de l’Estat. Vinculen l’aparença física amb l’incompliment de la norma i reforcen l’estigmatització i la criminalització de les persones racialitzades, fet que dificulta la convivència democràtica i normalitza el control social per part de la policia.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: La criminalització sistemàtica de les persones racialitzades se publicó primero en SOS Racisme.

[NOTA DE PREMSA EN CAST]

Hoy, martes 18 de septiembre del 2018, se han presentado ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos en Estrasburgo (TEDH) las alegaciones de Zeshan Muhammad a la respuesta del Estado español a su demanda por discriminación y por no tomar medidas efectivas contra las identificaciones policiales por perfil étnico.
Zeshan Muhammad inició un litigio estratégico contra el Estado español hace 5 años, después de ser parado por un agente de la Policía Nacional en Barcelona el 29 de mayo de 2013. El policía admitió que no hubiera parado una persona blanca y afirmó que lo hacía “¡porque eres negro, y punto!”. Con el apoyo de SOS Racisme Catalunya y Open Society Justice Initiative, Zeshan ha llevado la demanda hasta el TEDH después de ser inadmitido por los tribunales españoles.
El TEDH admitió a trámite la demanda de Zeshan el pasado mes de enero, obligando al Estado español a pronunciarse sobre esta práctica policial basada en el color de piel de las personas. La respuesta de la Abogacía del Estado del Área de Derechos Humanos ha defendido esta práctica policial siguiendo la línea marcada por el Tribunal Constitucional que en el 2001 se enfrentó a una demanda similar presentada por Rosalind Williams. El Constitucional sentenció, entonces, que era legítimo y legal identificar a personas que no presentan las características físicas de la mayoría de la población, es decir, no blancas, pues “lo normal es que las personas de nacionalidad española sean blancas”.

• Niega que esta práctica policial discriminatoria exista. Ello a pesar de los múltiples y continuos informes tanto de la Defensoría del Pueblo español como de organismos de derechos humanos europeos y de la ONU que constatan que miles de personas sufren esta práctica policial discriminatoria cada año.
• En su argumentación de respuesta a la demana de Zeshan, la Abogacía del Estado identifica la población española e incluso la europea como blanca no racializada, ignorando la diversidad cultural, de orígen y étnica existente en la población europea.
• Argumenta que en España el sistema legal protege contra la discriminación racial. De nuevo, la ONU y organismos europeos de derechos humanos han identificado explícitamente la sentencia del Tribunal Constitucional, y la Ley Seguridad Ciudadana como factores que causan esta discriminación racista. Estos organismos también resaltan la falta de mecanismos independientes que revisen la actuación policial, y señalan que las quejas contra la policía son frecuentemente ignoradas por lso tribunales españoles, como ha ocurrido en el caso de Zeshan.
• El Estado español desprecia, así, el sufrimiento y profundo impacto negativo que esta práctica discriminatoria en quien la sufre y en su comunidad, lo que ha sido también resaltado por organismos de derechos humanos.

“La respuesta del Estado español deja claras las raíces de las prácticas racistas que vemos que se dan a diario en nuestra sociedad. Unas discriminaciones que surgen de un racismo arraigado en las estructuras del estado y que determina el día a día de muchas personas en nuestra sociedad” expresa Alba Cuevas, directora de SOS Racisme Catalunya.
El empeño de Zeshan Muhammad en llevar adelante este litigio estratégico no es sólo para que se reconozca la violación de sus derechos y obtener reparación, sino también para poner fin a esta práctica policial discriminatoria que sufre una parte de la población: todas aquellas personas no blancas. “No podemos permitir una sociedad que discrimina así a su población. Sería una sociedad en continuo conficto y con un unos ciudadanos sin apego al país donde viven, porque se les señala continuamente como extranjeros”, explica Zeshan.
Las asociaciones que como SOS Racisme Catalunya trabajan para erradicar esta práctica, denuncian el impacto que el perfil étnico tiene sobre las personas. Secuelas a nivel personal, tal y como se puede observar en los testimonios recogidos por la campaña “Parad de pararme. La apariencia no es motivo”, así como a nivel colectivo, pues las identificaciones policiales fomentan la criminalización y los estereotipos negativos hacia los colectivos racializados afectados.
“Es muy preocupante que el Estado español, con el Tribunal Constitucional a la cabeza, defienda prácticas policiales racistas y desprecie el sufrimiento de miles de personas que cada día son señaladas y criminalizadas en la calle simplemente por el color de su piel. Esto resulta intolerable en un país que se considere democrático.” explica Mercedes Melón, una de las abogadas de Open Society Justice Initiative que representa a Zeshan ante el TEDH.
Las peticiones que Zeshan Muhammad hace en su demanda són:

• Una disculpa pública por parte del Estado a Zeshan, que se consideraría un acto público de reconocimiento a todas las personas que han sufrido y sufren el perfil étnico.
• Que el TEDH indique al Estado un cambio de la Ley que introduzca el principio de sospecha razonable para hacer una identificación policial (con lo que el color de la piel o los rasgos culturales o religiosos no serían un motivo suficiente)
• La introducción de formularios por parte de la policía (como ya se hace en Fuenlabrada con resultados positivos)
• Habilitar mecanismos idependientes contra la discriminación racista.

El noviembre de 2016, el Tribunal Constitucional (TC) inadmitió a trámite el caso de Zeshan Muhammad por considerarlo “no relevante”, a pesar de que en el recurso se alegaba que las identificaciones por perfil étnico violan la Constitución española y normas internacionales vinculantes para España y afecta a miles de personas en el país.

Esta decisión del TC y la última defensa del Estado, es más cercana a la retórica racista que se da en algunos países de Europa que a las resoluciones judiciales de otros países europeos que protegen los derechos de las personas.

Por otro lado, el Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas, la Comisión Europea contra el Racismo y la Intolerancia (ECRI), el Comité para la Eliminación de a Discriminación Racial de la ONU (CERD), el Relator especial de la ONU sobre racismo, el Comité de Ministros del Consejo de Europa, el Grupo de Trabajo de la ONU para las personas de ascendencia africana, y la misma Defensora del Pueblo española han constatado la práctica sistemática del perfil étnico en el Estado español, considerándola contraria a los derechos fundamentales de las personas e instando, por lo tanto, a su erradicación. 
Las asociaciones que dan apoyo legal a Zeshan Muhammad en su denuncia ven el el TEDH una esperanza para erradicar esta práctica policial tan extendida, que discrimina y criminaliza a sus víctimas. En paralelo, la campaña “Parad de pararme” impulsada por SOS Racisme Catalunya junto con una plataforma de entidades y con el apoyo de Open Society Foundations, pretende conseguir compromisos políticos claros que transformen el escenario actual a través de la voz de las personas que sufren perfil étnico.

Más información y documentos:

• Alegaciones de Zeshan Muhammad a la respuesta del Estado español (English pdf)
• Respuesta del Estado español a la demanda ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (Castellano. Pdf)
• Comunicació de l’admissió a tràmit del cas (en anglès)
• Text de la demanda: Zeshan Muhammad contra Espanya. TEDH. 2017 (pdf. 30 pàgs)
• Sentència del Tribunal Constitucional 7/11/2016 (pdf)
• El cas d’en Zeshan explicat en video
• El cas d’en Zeshan explicat en vinyetes (jpg)
• Web de la campanya “PareudeParar-me”
• Acte inagural de la campanya Pareu de Parar-me a Madrid (video, 23/11/2017)

La entrada L’Estat espanyol continua defensant que discriminar és constitucional – nota de premsa se publicó primero en SOS Racisme.

La criminalització a la que són sotmeses les persones que venen al carrer va lligada a un imaginari racista que s’articula des de la Llei d’Estrangeria, el Codi Penal i ordenances municipals que promouen la penalització i persecució de la venda ambulant. Fins que no deroguem aquest sistema de racisme d’estat continuarem causant víctimes i vulneracions de drets injustificables.
Compartim el comunicat de les companyes de SOS Racismo Madrid, més coneixedores de la situació i de la situació de les venedores a Madrid. Però recordem que aquesta realitat és comuna a moltes ciutats i municipis de Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.
Fem una crida a participar a les convocatòries de solidaritat i denúncia convocades a diferents municipis. A Barcelona, ens trobem a les 18h a Canaletes, Les Rambles.

Comunicado tras la muerte de Mame Mbaye Ndiaye

Desde SOS Racismo Madrid queremos mostrar nuestro dolor por la muerte de Mame Mbaye Ndiaye este jueves 15 de marzo y nuestra solidaridad con sus familiares y allegados por esta pérdida.
Asimismo queremos expresar lo siguiente ante las circunstancias de la muerte de Mame Mbaye Ndiaye:

• Denunciamos cómo la situación de Mame Mbaye Ndiaye, tras 14 años de residencia en territorio español y todavía en situación irregular, demuestra una vez más cómo el racismo institucional ejercido mediante la Ley de Extranjería condena a muchas personas a vivir excluidas y sin derechos.

• Apuntamos a cómo la situación de Mame Mbaye Ndiaye, dedicado a la venta ambulante en el Top Manta para poder sobrevivir debido a la exclusión a la que condena la Ley de Extranjería, remarca los riesgos a los que los manteros se ven sometidos a diario cuando intentan salir adelante.

• Consideramos que las redadas racistas y paradas por perfil étnico ejercidas por las autoridades, y que ponen su foco en las personas en situación de vulnerabilidad como los manteros, suponen una constante persecución, criminalización y estigmatización de migrantes y racializados con consecuencias que pueden llegar a la muerte.

• Denunciamos la pasividad de los poderes políticos en cuanto al otorgamiento a las personas migrantes de unos derechos y libertades que se ajusten a los Derechos Humanos.

Por ello exigimos:

• El inicio de una investigación exhaustiva y detallada con todos los mecanismos disponibles que sirva para esclarecer las causas de la muerte de Mame Mbaye Ndiaye.

• La depuración de responsabilidades para que quienes se hayan podido ver envueltos en la muerte de Mame Mbaye Ndiaye sean llevados ante la Justicia.

• La derogación de la Ley de Extranjería y de todos los mecanismos de control y exclusión amparados bajo ella como las redadas racistas, las paradas por perfil étnico, los Centros de Internamiento de Extranjeros o las deportaciones.

• A los poderes políticos el reconocimiento en las leyes de unos derechos y libertades para las personas migrantes que se ajusten a los Derechos Humanos, para así evitar más casos como el de Mame Mbaye Ndiaye.

Recordamos la concentración que tendrá lugar en la Plaza de Nelson Mandela hoy viernes 16 de marzo a las 18h en memoria de Mame Mbaye Ndiaye y contra el racismo institucional asesino.

La entrada Comunicat arrel de la mort de Mame Mbaye Ndiaye a Lavapiés se publicó primero en SOS Racisme.

Quan el cotxe es va aturar, un dels agents el va fer baixar del vehicle i el va portar dins l’edifici, en una zona solitària, fora de l’abast de les càmeres de videovigilància. Per sorpresa, l’agent li va propinar un cop de puny a la cara que el va fer caure a terra. Recargolat de dolor, encara va encaixar una pluja de puntades de peu que va intentar frenar, de manera maldestra, amb braços i mans. Després d’aquella petita mort de 42 segons…
–Ahora, levántate y vete de aquí.
En Carles, amb l’ànima feta miques i subjectant-se la mandíbula amb les mans, va abandonar les instal·lacions de la Guàrdia Urbana com va poder. Atordit, sense comprendre res, però amb por i un dolor immens, va seure a terra, a només uns metres de la comissaria. De sobte, va aparèixer en Josep, que, en veure que no arribava a la cita, l’havia estat buscant com un boig Rambles amunt, Rambles avall. Sense dir res, el va acompanyar corrent al CUAP Peracamps, el centre mèdic més proper, però immediatament els van derivar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on en Carles va ser operat d’urgència per una greu fractura a la zona maxil·lar esquerra.
Dies després, va haver de seguir un procés de rehabilitació, que el va deixar tres mesos sense poder treballar. I, un any després, va ser ingressat novament per intolerància al clau que li havien implantat.
Amb tot, quan va ser capaç d’afrontar el que li havia passat, va anar a denunciar els fets a la comissaria de Mossos d’Esquadra, sempre acompanyat d’en Josep, que l’ajudava a comunicar-se ja que ell amb prou feines podia obrir la boca. Dies després, va decidir anar al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per buscar suport. Després d’una llarga lluita judicial i tres arxivaments, el 29 de novembre passat es va celebrar el judici, que ha quedat vist per a sentència, a l’Audiència de Barcelona. SOS Racisme i la fiscalia, que s’ha sumat a l’acusació, demanen penes de fins a sis anys i mig de presó i una indemnització que arriba als 18.000 euros pels delictes de lesions i contra la integritat moral. SOS Racisme, com a acusació particular, demana que s’apliquin els agreujants de racisme i de condició de superioritat del policia.
El judici ha trigat cinc anys a celebrar-se. Fins ara, el dolor d’en Carles no només no ha estat reparat, sinó que, a més, ha hagut de suportar el patiment extra que suposa veure’s menystingut pel sistema judicial i menyspreat pels advocats de la defensa. La impotència i la tristor van poder amb ell durant el judici, quan explicava les conseqüències de l’agressió: a més del dolor físic que encara sent, li fa vergonya que algunes persones el vegin tal com és ara, amb el rostre marcat per l’impacte de la violència racista.
El seu advocat, Josep Granados, considera que la celebració del judici ha estat fruit d’un treball intensiu de seguiment per aconseguir que el jutge empatitzés amb en Carles i obrís la porta a les investigacions necessàries. Caldrà veure quina és la sentència per aquells segons d’infern racista que li van canviar la vida.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: 42 segons d’infern racista se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #RELATSREALS: “Tu no eres nada ni nadie” se publicó primero en SOS Racisme.

Davant la sentencia, des de SOS Racisme Catalunya, que representen en Kamal al procés judicial, volem manifestar la nostra satisfacció perquè:

• El sistema judicial condemna l’agent de policia a un any de presó i a indemnitzar econòmicament la víctima. Un cas que estava destinat a ser arxivat, per les nombroses traves policials i judicials que hem trobat durant tota la instrucció, finalment acaba en condemna.

• La sentència constata que Kamal U. deia la veritat i que l’agent el va agredir. Després de 5 anys continuament qüestionat,discriminat i victimitzat pel sistema judicial de manera reiterada, avui es pot sentir més recolzat.

• Aquesta fita no hagués estat possible sense la persistència i valentia de Kamal en la recerca de justícia i de veure reconeguda la seva dignitat. Una actitud molt lloable donada la seva situació i imprescindible perquè la nostra entitat pugui tirar endavant el procés malgrat els entrebancs judicials, tal i com recull la mateixa sentència fins en dues ocasions.

• Aquest és un pas més en la lluita per acabar amb la impunitat policial.

Malgrat la condemna, hem de fer una REFLEXIÓ CRÍTICA de la sentència:

• Considerem que és una sentencia feta a mida per no empresonar l’agent de policia. Absolvent-lo de l’acusació de delicte contra la integritat moral i els diferents agreujants.

• És per nosaltres incomprensible que no s’apliqui l’agreujant d’abús d’autoritat (art. 22-7ª CP) tenint en compte que és una agressió que fa un agent de la policia enservei,fent-se valer d’aquesta situació (tal com la mateixa sentència recull a la pàgina 6).

• Tampoc es té en compte en cap moment la situació de vulnerabilitat de la víctima: una persona acabada d’arribar al país, sense coneixement de l’idioma, en situació administrativa irregular, etc.; circumstàncies que faciliten l’abús i que ens porten a identificar la pràctica com a racista.

• “…es probable que sin intervención de la acusación particular no se hubiera llegado ni siquiera a la fase intermedia” (pàg. 21 de la sentència). Considerem que aquest cas exemplifica la manca de protecció de les víctimes d’abusos policials dins el sistema. Sense el suport d’una entitat civil, com SOS Racisme, la denúncia no hauria tingut recorregut, com recull el mateix jutge a la sentència. Tot i donar sentit a la nostra tasca, no podem obviar la debilitat de l’Estat de Dret que aquí es manifesta.

• Malgrat la sentència condemnatòria, no aconseguim que els jutges tinguin en compte la motivació que ens porta a actuar com a entitat: el racisme. Un fet que, un cop més, ens fa concloure que el sistema judicial no ajuda a defensar els drets humans.

• Lamentem que la sentència no inhabiliti un funcionari públic, responsable de la seguretat ciutadana, tot i haver estat condemnat per agressió. Esperem que l’Ajuntament de Barcelona, responsable de la policia local, aquest cop sí, reaccioni prenent les mesures necessàries.

• Més enllà de la responsabilitat subsidiària de l’Ajuntament en la indemnització a la víctima, que es recull a la sentència, reiterem que cal fer tots els esforços necessaris per desactivar les actituds no democràtiques dels cossos de policia, com ara el racisme institucionalitzat.

Resum dels fets:

Els fets van ocórrer el 9 de juliol del 2011, tal com prova la sentència, quan dos agents de policia van aturar el cotxe patrulla davant de Kamal Uddin, que esperava un amic seu a les Rambles. Li van demanar la identificació i el van traslladar a comissaria. Allà un dels agents el va conduir a l’interior de les dependències policials però el portà a una zona sense càmeres on li etzibà un cop de puny i el colpejà diverses vegades, fracturant-li la mandíbula. El va deixar anar sense deixar constància de la detenció ni al registre ni al document de treball. Les càmeres de la comissaria mostren l’entrada i la sortida de la víctima.

Kamal, acompanyat d’un amic seu, testimoni al judici, va dirigir-se al centre mèdic “Perecamps” que el va derivar a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà el van intervenir quirúrgicament. Va estar dos dies hospitalizat i va necessitar 140 dies per la seva recuperació.

En donar-li l’alta presentà una denuncia a Mossos d’Esquadra i posteriorment es va dirigir al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme. Des de l’entitat vam assumir el cas, en tractar-se d’una agressió amb motivació racista iniciada a partir d’una identificació per perfil ètnic.

El procés judicial no ha estat gens fàcil: el cas es va arxivar dos cops, el procés d’instrucció s’ha desenvolupat amb continues traves i, després de 5 anys, el novembre de 2016 es va celebrar el judici oral i públic a la secció novena de l’Audiència Provincial de Barcelona.

• Sentència Audiència Provincial, 31 de maig de 2017

 
Notícies relacionades:

• _{42 segons sense gravació i una mandíbula trencada, La Directa. 29/11/2016}
• _{Els 42 segons d’en Kamal a la comissaria de la Rambla, El País 30/11/2016}
• _{Los fallos de traducción perturban el juicio a un guardia urbano por romper la mandíbula a un inmigrante, El Periódico, 29/11/2016}

La entrada Un any de presó per un guàrdia urbà que va trencar la mandíbula a un veí de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.