El llenguatge és molt important. No descobreixo res. La manera com construïm el món es reflecteix en la manera de parlar i en les expressions que socialment utilitzem per referir-nos a conceptes o realitats. El llenguatge reprodueix el que pensem. Potser de manera inconscient reproduïm diferents expressions i no les identifiquem o no ens adonem que són racistes, masclistes, capacitistes, sexistes, LGTBI-fòbiques, però en tot procés de revisió individual i col·lectiva hem d’identificar-les i desterrar-les del vocabulari per no caure en cap discriminació.

Te’n diré unes quantes. “Treballar com un negre”: aquesta expressió, que té origen en l’esclavitud, tot i no fer-se en aquest sentit, perpetua la discriminació racista. “Persones de color”: sempre que la sento penso: però quin color? Les persones negres són de color negre i punt. Ser negre no és dolent, ho és la discriminació, i utilitzar aquesta expressió perpetua l’infantilisme i la inferioritat cap al col·lectiu. El mateix passa quan diem “els negrets o les negretes”.

Més encara. L’expressió “color carn”, que es fa servir per fer referència al color marró claret, és racista. Perquè assimila que la pell només pot ser d’aquest color. I hi ha pells de molts colors. O “m’estic posant negre”, quan volem dir que ens estem enfadant, una expressió que vincula la negativitat amb la població negra. I no! No et posaràs negre mai de la vida, perquè ho ets o no. La negritud no és una cosa que es posi i es tregui.

“L’Albert és un gitano” com a sinònim de persona estafadora. També és racista. No oblidem l’estigma històric que pateix el col·lectiu gitano des de fa segles. Expressions com aquesta perpetuen aquest estigma i la seva persecució. Entrant en un altre terreny tenim l’expressió “estar autista” –per exemple, “La Sara avui està autista”–, que utilitzem per referir-nos a una persona que està absent. L’autisme –més ben dit, TEA (trastorn de l’espectre autista)– és molt ampli i l’expressió redueix tota la població amb TEA a un estereotip.

També es diu “Això és un conyàs”, per dir que una cosa és dolenta. El que és negatiu sempre és femení. Perquè “Això és la polla” és bo. Desvinculem la negativitat del femení. I es fa servir “Ets un calçasses” per assenyalar que l’home està en una situació de feblesa respecte a la dona. Remarca en una lògica sexista que és una anomalia, ja que el rol dèbil se li ha assignat –i imposat– tradicionalment a la dona. Una última: “No siguis maricon”, sentida i utilitzada pel col·lectiu heterosexual, vol indicar connotacions negatives com la covardia o la debilitat.

Si ets una persona cis-hetero-blanca-neurotípica potser penses que no n’hi ha per tant (perquè el teu privilegi t’empara) però t’asseguro que si formessis part d’algun grup socialment discriminat o tinguessis alguna persona propera que ho fos sabries que algunes expressions fan mal. Són com punyals que et travessen perquè són això, el record de l’opressió que et condiciona o et condicionarà la vida. Com deia la Queta a l’anunci: “Parla sense vergonya, parla amb llibertat i si t’equivoques, torna a començar”, ¡ cerca una alternativa no discriminatòria.

La entrada Expressions que no hi caben en la nostra societat se publicó primero en SOS Racisme.

 

En Jonathan tenia una mica de temps lliure entre encàrrec i encàrrec i va aprofitar per anar a menjar-se un entrepà. Allò era el seu dinar habitual des que havia començat a treballar per l’empresa de comptadors elèctrics, feia un parell de mesos. Encara tenia un contracte temporal, però era optimista. Aquell dia tenia més de vint minuts de repòs… però no havia pegat ni dues queixalades, que ja l’estaven trucant des de la central:
– Hola Jonathan, ens ha trucat el client de Sant Adrià demanant avançar la cita.
Podries arribar abans? És un poc especial, ja ho veuràs.
– Sí, cap problema, ara li truco. Estic a prop.
– Hola, bona tarda. Sóc Jonathan, de l’empresa de comptadors, ara vaig a canviar-li el comptador, estic davant de la plaça de l’ajuntament, trigo deu minuts.
– Però de quin ajuntament em parles? Vinga, no arribis tard, que bastant t’he esperat.
El client, que semblava un senyor gran, va penjar el telèfon de cop. En Jonathan va notar-li un to de veu molt sec, que rosava la mala educació.

S’ensumava el pitjor, així que va decidir posar la càmera del mòbil a gravar, abans d’arribar al local en qüestió.

– Bon dia, senyor.
– Arriba tard, fa dues hores que l’espero.
– Però si he arribat 10 minuts abans d’hora, per favor.
– Bé, m’és igual, entra per aquí.
En Jonathan va posar l’escala de fusta sota del comptador i va pujar-hi per descaragolar la caixa elèctrica.
– I això no sortirà més car?
– No, igual que abans. El consum costarà el mateix.
– No vegis… Això s’està omplint de… tant peruà, tant equatorià… no sé on arribarem!
Va quedar-se en silenci, contenint la ràbia que se li escapava pel vermell de les galtes. Va decidir tornar a tancar la caixa, posar els caragols, baixar de l’escala i marxar sense acabar la feina.

– Vostè és un racista, senyor, i jo no li faig el canvi de comptador. Ho sento, però no penso treballar per un racista i un fatxa.

Així de clar. Va marxar amb el comptador sense canviar i va deixar aquell home racista i rondinaire amb la paraula a la boca. Quan va marxar d’allà, se sentia enfonsat, humiliat i furiós. Però, per sort, ho tenia tot gravat. Va enviar un correu a l’empresa, amb el vídeo i un text on explicava el que havia passat i per què ell no havia acabat la feina.
En una ocasió anterior, l’empresa l’havia avisat prèviament que hi havia un encàrrec una mica complicat, on es trobaria una persona amb “mal caràcter”. Aquella vegada havia anat tot perfecte, en canvi, ara li tocava rebre.
Esperava que l’empresa ho entengués, ja que segurament no era el primer ni l’últim en tenir problemes amb els clients. I així va ser, al cap de dos dies, un auxiliar administratiu de l’empresa va trucar-li dient que havia llegit el seu correu i que estava tot en ordre, que ho entenien.
Tot i això, el sentiment d’haver-se sentit trepitjat no minvava i se sentia impotent. Va mirar per internet, a veure si hi havia algun telèfon on denunciar el que havia passat, i va trobar el número del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Va trucar-hi i l’endemà va anar a fer una entrevista, on va poder explicar-se i desfogar-se: “En va relaxar trobar un lloc on ser escoltat i reconegut”, afirma.
No va denunciar només per ell. Ho va fer per les altres: potser companyes de feina, potser veïnes, potser compatriotes… persones que mereixen ser tractades des del total respecte pels seus drets. El racisme entre particulars és la segona tipologia més denunciada i representa un 24% dels casos atesos pel SAiD.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: “Jo no treballo per racistes” se publicó primero en SOS Racisme.

 
Il·lustració de Cristina Cortés per La Directa

 
La Nàdia i el seu oncle mai no han tingut gaire bona relació. Però, des de fa quatre anys, la violència explícita i malintencionada en les paraules, els gestos i les mirades que el seu oncle li dedica s’ha tornat insostenible i ha condicionat al 100% la seva vida laboral, amorosa i familiar.
Tot va començar quan la Nàdia va traslladar-se a viure a Tiana, porta per porta amb el seu oncle. Aquella casa és de la mare de la Nàdia i, com estava buida i no havia de pagar lloguer, la Nàdia va decidir mudar-s’hi. Al principi va fer molts esforços per intentar complaure el seu oncle, entenent que necessitava temps per acceptar-la a ella i a la família que l’envolta: la Nàdia és filla de pare egipci i mare catalana i està casada amb un home senegalès, amb qui tenen un fill adoptat de Mali i una filla biològica, també negra.
El marit de la Nàdia sovint li deia que el seu oncle era un racista declarat, que no parava d’insultar-lo, d’escopir-lo i de perseguir-lo amb els sons i els gestos del mico i que allò s’havia de denunciar. Al principi, la Nàdia intentava minimitzar la gravetat de la situació, i justificava el seu oncle pel fet que es tractava d’un home gran que havia vist poc món. Aquesta actitud inicial va causar-li molts problemes en el seu matrimoni, ja que el seu marit no entenia com podia defensar aquell comportament.
Una nit, a la una de la matinada, la Nàdia i el seu marit no podien adormir-se perquè a la casa de l’oncle hi havia molt de xivarri. La Nàdia va picar al timbre:
–Disculpa, podríeu abaixar una mica el volum de la música?
–Però què em vens a dir tu? Ja veuràs com us fotré jo la nit de Sant Joan! Ets una porca, igual que ta mare. Ja ho saps que els negres porten puces? El teu home és un mort de gana i tu una desgraciada que arreplegues a qualsevol. M’ompliràs la finca de negres i de gossos!

Els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca

A partir d’aquella nit, els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. La llista d’episodis racistes és interminable. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca.
Per accedir a casa seva, havien de passar necessàriament per un pati comunitari i per davant de la porta del seu oncle. La Nàdia agafava el seu fill adoptat en braços i travessava el pati corrents, tapant-li les orelles al https://directa.cat/tag/relats-reals/petit perquè no pogués escoltar res del que el seu oncle bramava:
–Mico! La teva mare és un mono mort de la selva i no aquesta que ho recull tot, que és una puta follanegres! Tant de bo rebenteu tu i el mico!
El nen era molt petit i la Nàdia alimentava l’esperança que no se n’estigués assabentant de res, però s’equivocava. Un dia el seu fill li va preguntar seriosament si la seva mare era una mona. Ella es va trencar, però va jurar-se que no es quedaria paralitzada i que faria front, com fos, a aquell malson. Va començar a portar el seu fill al psicòleg i va recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per explicar la situació. Van aconsellar-li que denunciés per la via penal. Però abans de fer-ho, ho va intentar tot: va parlar amb la seva tieta, la dona de l’oncle, i amb les respectives filles. Però totes li deien el mateix: “Ja saps com és”.
En tractar-se d’un conflicte intrafamiliar, des dels jutjats els van proposar una mediació i la van acceptar, aparentment ambdues parts. Però justament aquell dia, quan la Nàdia tornava a casa amb el fill en braços, l’oncle els va mostrar una serra elèctrica encesa:
–Veus això? Amb això et tallaré el cap a tu i al mico.

La Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer

En aquell moment va quedar ben clar que no hi havia mediació possible. Va comprar-se unes ulleres que graven i va aconseguir 16 vídeos en els quals es mostra com tots els membres de la família, i fins i tot amics que venien de visita, eren escopits, insultats, amenaçats o vexats. Gràcies a aquell material va aconseguir una ordre d’allunyament, després de dos anys d’assetjament constant. Tot i això, la tieta va agafar el relleu, i va perpetuar el conflicte a menor intensitat.
Amb tot, la Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer, on viure els quatre membres de la més tranquils. La lentitud i desprotecció de l’aparell judicial ha revictimitzat la Nàdia i la seva família, alhora que ha prolongat la sensació d’impunitat dels agressors. Podrà restaurar la sentència l’honor de la Nàdia i la seva família?

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
 

La entrada #RELATSREALS: La família, un cau de maltractament racista se publicó primero en SOS Racisme.

• Un barri el composen tots els seus veïns i veïnes i independentment del seu origen. Això vol dir que no hi ha cap justificació, només la xenòfoba, per categoritzar a uns com a defensors de la qualitat del barri i a als “altres” com a culpables de tots els problemes, en funció del seu origen.
• El problema real existent és un problema comercial, de competitivitat en un mercat lliure i per tant amagar això darrera d’arguments de convivència, de defensa del comerç tradicional i de pèrdua d’identitat del barri és una actitud racista que posa en perill la convivència. Cap grup de veïns s’ha manifestat sota aquests arguments amb el boom de les immobiliàries o entitats bancàries per exemple, ni cap associació de propietaris de bars s’ha oposat d’aquesta forma a la proliferació de franquícies internacionals de cafeteries, ni cap associació de comerciants utilitza aquests arguments per denunciar el preu abusiu de locals al centre de la ciutat. Aquestes postures es legitimen només quan es tracta de comerciants estrangers extracomunitaris.
• La legislació ha de vetllar per la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones. Les normes reguladores pel comerç són iguals per tothom i per tant sempre que es compleixin els requisits no hi ha motiu per denunciar i molt menys per restringir drets. Els problemes de convivència s’han de solventar a partir del diàleg des de totes les parts i en igualtat de condicions. Els problemes del comerç tradicional s’han de solventar a partir de polítiques que contarestin les dificultats que pateix el sector i no amb prohibicions i confrontacions amb altres comerciants amb l’únic tret diferencial del seu origen o nacionalitat

Des de SOS Racisme volem alertar del perill de la creació d’aquestes plataformes veïnals que volen i exigeixen una restricció dels drets dels seus veïns d’origen immigrat als poders locals. Ho estem veient amb la ubicació d’oratoris musulmans i ara amb els comerços. Recolzem la postura presa per l’Ajuntament de mantenir-se ferm en la defensa de la igualtat de drets i en favor de la cohesió social. La convivència es treballa dia a dia i ha de basar-se en la igualtat de drets, el diàleg i el pacte social.
SOS Racisme Catalunya
6 abril 2006

La entrada Per la convivència i la igualtat de drets a l'Eixample Dret se publicó primero en SOS Racisme.