“És odi”
No, o no només és odi allò que pot motivar el discurs discriminatori. Hi intervenen la sensació d’inseguretat i altres sentiments com el fàstic, el malestar o la por… “Discurs d’odi” és un concepte que engloba i respon a forces discriminatòries diverses, en base a unes estructures de discriminació, discursos i perspectives que permeten sentir rebuig d’uns envers uns altres. Les motivacions (racistes), per tant, són inalienables de la identitat. Alhora, el concepte “odi” es pot interpretar com un sentiment individual irracional, però és imprescindible entendre’l com a part estructuradora d’una discriminació racista sistèmica.
 
“En matèria d’odi, hi ha un conflicte entre, d’una banda, el dret a la llibertat d’expressió i, d’altra banda, el dret a la dignitat i d’altres drets fonamentals de les persones”
No, no es tracta d’un conflicte, malgrat que sovint s’ha presentat com a tal i s’ha problematitzat que es jutgi penalment algú per haver-se expressat “lliurement”. La problemàtica rau en la voluntat d’alguns sectors de defensar una llibertat d’expressió sense límits sota la suposada “incorrecció política”. En aquest sentit, és útil fer referència a la paradoxa de la tolerància de Karl Popper: pot una societat auto-aclamada tolerant tolerar la intolerància? La resposta és, sense dubte, no.
 
“Els delictes d’odi són sempre per violència física i no pas verbal”
No. La tipologia “delicte d’odi” engloba diferents violències, des d’amenaces a atacs violents envers una persona o grup. D’altra banda, “discurs d’odi” és una categoria àmplia que inclou discurs d’odi no punible i també discurs d’odi punible –aquest últim és el que pot jutjar-se penalment i, per tant, constituir delicte.
 
“Qualsevol persona pot ser víctima d’un delicte d’odi o de discurs de l’odi”
Aquest és, a dia d’avui, un debat encara obert. És important recordar que la legislació en matèria d’odi s’origina com a eina jurídica i legal per als col·lectius vulnerables (o vulnerabilitzats) històricament, políticament i socialment, de manera que l’hem de comprendre com a tal. No obstant això, la tipificació dels delictes d’odi al sistema jurídic espanyol no és clara. La recent circular 7/2019 sobre les pautes per interpretar els delictes d’odi tipificats en l’article 510 del Codi Penal ha suposat molta controvèrsia. Aquesta circular assenyala que el valor “ètic” de la víctima no és un element delictiu, amb la qual cosa una agressió envers una persona d’ideologia nazi també podria ser víctima d’un delicte d’odi. La mencionada circular ha estat subjecte de fortes crítiques per part de juristes especialitzats en aquest àmbit, com Karlos Castilla, que defensa que “documentos como esta circular (…) hacen evidente que los delitos de odio en España requieren aún de muchos análisis y precisiones; especialmente si de verdad queremos tomarnos en serio el poner fin a todas las formas de discriminación”, com escriu Castilla a El Periódico. Per tant, d’acord amb la interpretació de la circular 7/2019, qualsevol persona pot ser víctima de delicte d’odi, però això deixa en evidència l’objectiu inicial de la legislació en matèria d’odi com a protecció dels col·lectius vulnerables per qüestions de raça, religió, ètnia…etc., tal i com estableixen els marcs legislatius internacionals i europeus descrits anteriorment.
 
“La llei hauria de protegir a totes les persones per igual, sense fer diferències. Per això, l’acció afirmativa no és necessària ni desitjable”
No. S’ha demostrat que la legislació orientada a grups com les dones, les persones que viuen amb diversitat funcional, les persones LGTBI+ o les persones racialitzades de tall inferior, és útil i necessària com a mesura (si bé de manera temporal) per assolir una igualtat real mitjançant equiparant o fent efectius els drets d’aquests col·lectius vulnerables i/o minoritaris.
Hi ha una diferència clau entre gaudir d’igualtat de condicions i gaudir d’igualtat d’oportunitats. En un marc d’igualtat de condicions, donat el fet que existeixen desigualtats estructurals, els col·lectius més vulnerables no sempre tenen opció de canviar la seva situació (per exemple, les possibilitats laborals van d’acord a les possibilitats d’estudis i pràctiques formatives, que no estan a tot el territori i sovint tampoc són gratuïtes). En canvi, pensar en termes d’igualtat d’oportunitats, requereix entendre les desigualtats estructurals per tal d’afavorir aquells grups que ho necessiten. Com es pot assolir això? Es tracta de generar les condicions necessàries per tal que tothom tingui accés a béns, serveis i recursos, amb un horitzó d’equitat social.
Per tot això, tornant a l’enunciat inicial, no és suficient que la llei protegeixi tothom per igual, sinó que calen mesures específiques que posin èmfasi en el fet de revertir les desigualtats estructurals que pateixen alguns col·lectius en concret.
 
“Per què cal parlar d’odi racista?”
Mentre que l’odi pot semblar aparentment una acció individual, sovint és una expressió organitzada, íntimament relacionada amb la història i la forma que pren el racisme a nivell social. Des de SOSRacisme entenem que la discriminació racista no és casual ni ocasional: és institucional, estructural i sistemàtica. Per tot això, si parlem només en termes d’odi, es podria pensar només en el nivell individual i oblidar-nos del nivell social, col·lectiu, històric i estructural, tot invisibilitzant les arrels del problema.
 
“Per fer front al discurs d’odi ja disposem del millor remei: el codi penal. Per fer millor prevenció, caldria endurir les penes”
No. El fenomen del discurs d’odi no s’erradicarà només als tribunals de justícia, perquè com hem vist, no es tracta sols d’individus que cometen agressions, sinó que són discursos simptomàtics d’un racisme institucional i estructural fortament arrelat. Tampoc el racisme no s’erradicarà per la via penal únicament. Si bé el dret és imprescindible, també ho és una ciutadania activa, informada, polititzada i organitzada de manera que pugui pressionar a favor de canvis socials profunds. Quant a les mesures punitives actuals, ja són elevades. Un enfocament preventiu efectiu ha d’anar a les arrels de la qüestió, és a dir, a combatre el racisme estructural.

 
Fragment extret de l’article Narratives de l’odi i la discriminació racista. Una anàlisi, publicat a l’Informe (In)Visibles 2019  i escrit per Chaimae Essousi i Marina Girona Raventós, activistes antiracistes del grup #AixòÉsRacisme.
 

La entrada 7 idees clau sobre discurs d’odi racista se publicó primero en SOS Racisme.

El pasado mes de mayo, la Fiscalía General del Estado hizo pública la circular 7/2019, sobre pautas para interpretar los delitos de odio tipificados en el artículo 510 del Código Penal, en la que busca solucionar los principales problemas que en la práctica ha afrontado dicha fiscalía en la aplicación del referido artículo, estableciendo parámetros interpretativos que deberán guiar a todas las representaciones de la fiscalía cuando estén frente a hechos que podrían considerarse como delitos de odio.
Aunque la circular era necesaria, algunas partes de su contenido han generado incertidumbre y polémica. Una de estas es que, al describir quién puede ser víctima de los delitos de odio, se establece como ejemplo que “una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.”
¿Eso significa que nazis o neonazis pueden ser víctimas de delitos de odio cuando históricamente han sido justamente los perpetradores de esos delitos? Para la fiscalía la respuesta es sí, debido a que el Código Penal incluye a la “ideología” como una de las categorías protegidas en el referido artículo 510.
 
La ideología, protegida
Por chocante que eso sea, es cierto que el Código Penal incluye como colectivos protegidos no solo a los históricamente discriminados por razones étnicas, raciales, de género o religión (no incluye expresamente “color”, “origen nacional” o “condición social”); sino también a otros en razón de su “ideología” o “situación familiar”. De hecho, estas dos categorías solo están incluidas en el Código Penal español; no se encuentran previstas en la Constitución, ni en el Convenio Europeo de Derechos Humanos o su Protocolo 12, ni en alguno de los tratados de derechos humanos de Naciones Unidas. La inclusión de la ideología como categoría protegida de discriminación es una aportación del legislador español, no necesariamente plausible por el muy diverso contenido que se le puede dar.

“El ejemplo de la circular es desafortunado, pero el problema de fondo está en el mismo Código Penal”

Así, parece que el problema de fondo no es de la fiscalía, sino del mismo Código Penal. En lo que no hay duda, es que el ejemplo que escogió la fiscalía para establecer quién puede ser víctima de los delitos de odio es muy poco afortunado, cuando bien pudo poner énfasis en colectivos históricamente discriminados.
Ahora bien, ese desafortunado ejemplo se debe tomar en su justa dimensión. En primer lugar, porque no significa que eso sea una regla general, esto es, no se presume desde ahora que todo nazi es víctima de delitos de odio, sino solo que por su “ideología” podrían llegar a serlo de acreditarse otros estrictos elementos y contextos. En segundo lugar, que lo que dice la circular vincula a la fiscalía, no así a jueces, magistrados, organizaciones y juristas en general. Y, en tercer lugar, que la propia fiscalía, en esa circular, al establecer las formas en las que se puede establecer quién es el autor del delito, pide que se tome especialmente en cuenta la “pertenencia de las personas a grupos de ideología neonazi”. Es decir, que manifiestamente les sigue ubicando como un claro ejemplo de quiénes han sido y son perpetradores de los delitos de odio.
Documentos como la circular 7/2019 no deben entenderse por algunas de sus partes de manera aislada, ni más allá de su estricta naturaleza jurídica. Esta circular tiene muchos otros problemas en los que aquí no puedo profundizar, pero que, en idéntico sentido, hacen evidente que los delitos de odio en España requieren aún de muchos análisis y precisiones; especialmente si de verdad queremos tomarnos en serio el poner fin a todas las formas de discriminación.

La entrada ¿Nazis víctimas de delitos de odio? se publicó primero en SOS Racisme.

Font: Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

La entrada Discurs d’incitació a l’odi: Anàlisi des dels drets humans i pautes interpretatives se publicó primero en SOS Racisme.

• “Moviments socials i delictes d’odi: oportunitat i amenaça”
• Dijous 17 de maig 2018
• 19h
• Ateneu Popular Salvadora Catà. Plaça Josep Pla, Girona

La entrada Moviments socials i delictes d’odi: oportunitat o amenaça se publicó primero en SOS Racisme.

El seu assasssinat es recorda com el primer crim racista a l’Estat espanyol, però més aviat podríem dir que va ser la primera condemna per crim de motivació racista. Perquè molts altres delictes i agressions motivades per aquest odi n’hi van haver abans. I moltes, després.

La entrada 25 anys de l’assassinat de Lucrecia Pérez se publicó primero en SOS Racisme.

Edoardo Bazzaco és sociòleg, membre de la direcció de SOS Racisme Catalunya i coordinador de projectes d’àmbit nacional i europeu sobre delictes i discurs d’odi.

Article d’opinió publicat a Catalunya Plural, el 5 de setembre de 2017

La entrada «Bravo» a qui s’implica en contra de l’odi se publicó primero en SOS Racisme.

Els delictes i els discursos d’odi estan a tot Europa. D’acord amb el Ministeri de l’Interior, el nombre d’accions delictives motivades per odi i prejudicis cap a membres d’alguns col·lectius (immigrants, LGTBI, comunitats religioses etc.) està augmentant, encara que només entre el 10 i el 20% dels casos són denunciats.
Mentrestant, sembla que la societat roman impassible davant l’extensió d’aquestes pràctiques i del perill que suposen per a la cohesió social. Les manifestacions verbals i visuals carregades de menyspreu o hostilitat cap a altres persones, per algunes característiques com el color de la pell, l’origen, la religió, la ideologia política, l’orientació sexual, la discapacitat física o intel·lectual etc., constitueixen un element normal en les interaccions diàries i en les relacions socials. Aquesta normalització del discurs de l’odi i les dificultats per denunciar fets concrets i la gravetat del fenomen, faciliten la comissió i justificació d’ulteriors actes de discriminació i violència, perpetuant un ordre social discriminatori.
En aquest context, SOS Racisme i l’IDHC organitzen aquest curs amb l’objectiu d’aclarir els conceptes de delictes i discurs d’odi, oferint un marc conceptual i legal que permeti identificar-los, i dotar d’instruments de resposta de diferent naturalesa per tal de promoure una major reacció d’individus i col·lectius en defensa dels drets humans de les persones victimitzades.

Destinataris

Membres d’ONG, organitzacions comunitàries i moviments socials compromesos en la lluita contra la discriminació i els extremismes, de l’estat espanyol.
Membres d’entitats que treballen amb col·lectius vulnerabilizados, potencials víctimes de delictes i discursos d’odi, de l’estat espanyol.

Professorat

EDO BAZZACO, membre de la junta directiva de SOS Racisme i responsable de l’àrea de delictes i discurs d’odi. Sociòleg amb amplia experiència en formació, a participat com a formador en programes europeus i estatals sobre odi i discriminació, adreçats a estudiants universitaris, representants institucionals i membres de la societat civil.
ANNA PALACIOS, directora de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Llicenciada en Humanitats, Màster en Drets Humans i en Acció Solidària Internacional i experta en Dret Internacional dels Drets Humans, en mecanismes internacionals de protecció dels drets humans i accessibilitat als mateixos per part de la societat civil.
JON LEJARDI PLAZA, graduat en Relacions Internacionals i màster en Protecció Internacional de Drets Humans. Realitza les seves pràctiques a l’Institut de Drets Humans de Catalunya en l’àrea d’investigació i incidència.
ANA GARCÍA JUANATEY, doctora en Dret Internacional, investigadora de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals i professora associada del Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat en diversos projectes sobre ciberodi, principalment en la posada en marxa de l’Observatori PROXI i en disseny del programa dels Jornades #BCNvsOdi: Estratègies per a combatre la intolerància en els xarxes socials.
LAIA TARRAGONA, llicenciada en Dret i màster en Relacions Internacionals. És gestora de projectes de recerca i consultora especialitzada en discurs d’odi, temàtica sobre la qual ha impartit diferents formacions. Va formar part de l’equip de treball de l’Observatori PROXI, participant en l’elaboració de la metodologia, de materials docents i l’informe final del projecte.
 
Durant tot el curs es comptarà també amb el suport d’una TUTORA per facilitar l’ús dels espais de treball i participació de la plataforma de formació virtual AulaIDHC.org
 
Amb el finançament de l’Ajuntament de Barcelona.
Veure programa del curs.
Inscripció on-line. Places limitades: 30 places.

La entrada Discurs i delictes d’odi. Eines pràctiques per l’acció se publicó primero en SOS Racisme.