1. OBSERVA la intervenció. No intervinguis.*

Enregistra la situació en vídeo, àudio i/o foto.

• Tens dret a fer fotos i enregistrar àudio i vídeo del que passa en espais públics, com ho són el carrer o les estacions de transports públics.
• No està prohibit difondre imatges preses en espais públics. No obstant això, segons l’article 36 de la LO4/2015 és una infracció greu: «23. El uso no autorizado de imágenes o datos personales o profesionales de autoridades o miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad que pueda poner en peligro la seguridad personal o familiar de los agentes, de las instalaciones protegidas o en riesgo el éxito de una operación, con respeto al derecho fundamental a la información.» Si no estàs segura o segur, assessora’t jurídicament.
• Sí que tens dret a utilitzar les imatges (on apareguin agents de policia) com a mitjans de prova en procediments judicials.

Anota el número d’identificació dels agents actuants o del vehicle policial. Apunta detalls com el lloc, l’hora i dades dels agents de seguretat (p.ex. empresa de seguretat; cos de seguretat actuant).
Fes-te visible per a la persona identificada.
*La teva intervenció pot ser considerada una “obstrucció” a la tasca dels agents. Per minimitzar aquest risc, es recomana situar-se a una distància prudent, no invasiva, i no intervenir verbalment.
 

2. INTERVÉ després de la intervenció.

Pregunta als agents el motiu de la intervenció.
Adreça’t a la persona identificada o intervinguda oferint-te com a testimoni pel cas que vulgui denunciar. Facilita les teves dades de contacte a la persona identificada i, si ell/ella accepta donar-te les seves, conserva-les.
Puja immediatament el material enregistrat al núvol privat i NO esborris mai l’arxiu original del suport de gravació.
 

3. DENUNCIA

Amb tota la informació recopilada, busca assessorament comunicant-te amb el SAiD, el Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme.
Tingues en compte que, jurídicament, les denúncies només poden prosperar si disposem de:

• La denúncia de la víctima dels fets, que com a persona perjudicada té la voluntat de denunciar;
• Proves per demostrar com han succeït els fets, com ho són les declaracions dels testimonis i les gravacions dels fets.

La entrada Què podem fer quan som testimonis d’una intervenció per les forces de seguretat (privada i pública) que podria ser desproporcionada? se publicó primero en SOS Racisme.

 
“Las represalias y actos de hostigamientos, además de las reivindicaciones mencionadas me llevaron a plantear demandas ante la jurisdicción Social por Correcta clasificación Profesional y cantidades acumuladas y Vulneración de Derechos Fundamentales.”

LABORATORIO REIG JOFRE S.A. denunciada por dos trabajadores de origen extranjero ante la Fiscalía de Barcelona por presuntos delitos de Discriminación y Odio, además de acumular demandas, de los mismos trabajadores, ante la jurisdicción Social por vulneraciones de derechos fundamentales, impugnación de despido disciplinario y extinción de la relación laboral por incumplimiento grave del empresario, razón de acoso laboral descendente. La Inspección de Trabajo de Barcelona le tramitó dos expedientes sancionadores el pasado 2018 y ahora investiga nuevos supuestos de infracciones. El Comité de Empresa de la planta de Sant Joan Despí es imprescindible cooperador necesario en los presuntos incumplimientos de la legislación laboral vigente.

Reivindicar derechos laborales e igualdad real, económica y en materia relaciones laborales, puede salir caro, aún en este siglo XXI y en el seno de la Unión Europea. Es lo que me sucede a mí, Alexky Zamora Calderón, trabajador inmigrante de origen cubano que desde el 20 de Octubre de 2010 y hasta el pasado 6 de Mayo de 2019 era trabajador de la empresa farmacéutica LABORATORIO REIG JOFRE S.A. en su sede de Sant Joan Despí. Desde el año 2016 hasta mi despido las relaciones entre la dirección de la empresa, mis mandos jerárquicos y yo se fueron deteriorando por el hecho de reivindicar mis derechos laborales y salariales establecidos en el Estatuto de los Trabajadores y el convenio colectivo, Convenio General de la Industria Química, me refiero a: la correcta clasificación profesional y, por de ello, el abono de la diferencia salarial dejada de percibir entre las dos categorías los últimos 12 meses y la cotización retroactiva a la Seguridad Social por ello, el reconocimiento de la correcta fecha de antigüedad y la eliminación de una clausula con presunción de abusiva del contrato de trabajo. Estas reivindicaciones nada gustaron a la dirección de la empresa y a pesar de que acudí al Comité de Empresa, para su apoyo y la defensa de mis derechos, no había nada que hacer ya que este órgano actúa como colaborador necesario para que se puedan concebir todas esas irregularidades.

Denuncié varios supuestos de infracciones a Inspección de Trabajo y ésta, después de practicar las correspondientes investigaciones, terminó sancionando a LABORATORIO REIG JOFRE, en 2018 a través de dos expedientes sancionadores.

Las represalias y actos de hostigamientos, además de las reivindicaciones mencionadas me llevaron a plantear demandas ante la jurisdicción Social por Correcta clasificación Profesional y cantidades acumuladas y Vulneración de Derechos Fundamentales.

Fui afiliado del sindicato Comisiones Obreras de Cataluña, CCOO, pero renuncié a dicha afiliación a mediados de 2018 porque a pesar de mantener informado de todo lo que me sucedía al responsable Área de Acción Sindical de CCOO Industria del área de atención de la empresa, Baix Llobregat – Alt Penedés – Anoia – Garraf, no se me brindó apoyo real ni ayuda efectiva y eficaz durante los peores momentos de las situaciones sufridas. Este 2019 llegue a quejarme directamente a la Comisión Ejecutiva Nacional Confederal de CCOO en Madrid y el pasado 18 de Marzo de 2019 recibí correo electrónico del Secretario de Política Territorial, Acción Social y Migraciones de CCOO Cataluña y ésta fue tan decepcionante como increíble ya que no le interesó en lo más mínimo, una vez más, brindar apoyo al trabajador extranjero discriminado y acosado, me dijo el dirigente sindical que, cito textual, “el sindicato no tiene por habitual adherirse a procedimientos jurídicos que no hayan sido instados desde su Gabinete Jurídico y la prudencia nos obliga a tener este criterio en cuenta” o sea ¿qué para que uno de los dos mayores sindicatos a nivel nacional, un sindicato que proclama a los 4 vientos su lucha de igualdad real, contra la precariedad laboral y las reivindicaciones sociales y de derechos apoye y defienda a un trabajador, en este caso extranjero, acosado y discriminado tienen que llevar el caso sus abogados sino no les interesa la defensa del oprimido? La desacertada postura oficial del dirigente sindical contradice o traiciona los Estatutos aprobados por el 11º CONGRESO CONFEDERAL de 2017.

Mi compañera de trabajo y denuncias, es de origen marroquí, lleva más de 8 años de trabajos en la empresa aunque actualmente lleva 6 meses de baja debido a un accidente laboral, negado por la Mutua de la empresa, resultado de las presiones sobre ella a cambiarle el turno, en solitaria en la noche, a pesar de alertar a distintos niveles jerárquicos de estar tomando medicación incapacitante. A lo anterior sumarle sus quejas de presunción de mal trato de palabra que le dispensaba una de sus mandos directos, especialmente en los últimos meses de 2018 y Enero de 2019.

Ella y yo éramos los únicos operarios de origen extranjero integrantes de la plantilla de nuestra sección de trabajo, Fabricaciones de Líquidos, hasta abril de este 2019. Éramos los únicos operarios a los cuales se les modificaban los turnos de trabajo por necesidades del producción, según cláusula abusiva en el contrato de trabajo, sin respetar el tiempo de preaviso, 15 días, establecido en el art. 41 del ET y el convenio colectivo ni percibir el complemento económico denominado plus Turnicidad establecido también en el convenio. A nosotros no se nos pagaba pero a otros cuatro trabajadores, todos españoles, SÍ.

Estas diferencias injustificadas con nuestros compañeros españoles nos hicieron encajar en la presunción de víctimas de discriminaciones directas e indirectas por razón de nuestro origen nacional, cuestión prohibida en la Constitución española, en diversas leyes nacionales y la legislación de la Unión Europea, tratados y convenios internacionales firmados por España y las jurisprudencias del TJEU y el TDHE. A nuestra presunción pero con el desamparo por parte del Comité de Empresa y de CCOO Cataluña, nos acercamos a la ONG SOS RACISME CATALUNYA que sí nos escucharon y desde ese momento brindan apoyo, ayuda y atención.

En Marzo de este 2019, ella y yo, presentamos una denuncia ante la Fiscalía de Barcelona, al Servicio de Discriminación y Odio, que ha abierto diligencias de investigación.

Mi compañera por su parte interpuso denuncia ante Inspección de Trabajo, en Febrero pasado, en actual fase de investigación, para el esclarecimiento de su accidente de trabajo, la presunción de discriminaciones bien por ser mujer o bien por ser de origen extranjera y las presuntas infracciones en materia de Modificaciones Sustanciales de Condiciones de Trabajo. En Junio de este 2019 presentó demanda de Extinción de la relación laboral por incumplimiento grave del empresario, celebró acto de conciliación con la empresa SIN AVENENCIA, debido a que no se es capaz de regresar a trabajar en la empresa a consecuencia del acoso psicológico descendente sufrido que le ha originado un trastorno depresivo mayor con seguimiento psiquiátrico y medicación. Está a la espera de notificación de la fecha del juicio.

Contra mi persona se activó, el pasado Abril, el Protocolo interno contra el acoso psicológico (activación a la arbitraria conveniencia de los garantes de la protección de los trabajadores ante los riesgos psicosociales según la Ley de PRL, empresario y representantes sindicales; ya que en Febrero de 2018 se ignoraron mis emails de incomodas denuncias) por una doble denuncia y posterior investigación de un supuesto acoso laboral ascendente a mis entonces jefas y dando lugar a un expediente sancionador oprobioso, espurio y viciado para la consecución del objetivo de la empresa, justificar un despido disciplinario. Interpuse la correspondiente demanda de impugnación al despido, celebramos acto de conciliación, SIN AVENENCIA, y estoy a la espera de fecha de juicio, el tercero frente a esta empresa.

La entrada Denuncia de trabajadores de origen extranjero ante la Fiscalía de Barcelona por presuntos delitos de Discriminación y Odio se publicó primero en SOS Racisme.

Acta 12ª polifacètica antiracista: “Denunciar el racisme dins i fora els jujats”

Dimarts 09-07-2019 · Casal de Joves Can Ricart (C/Emilia Coranty, 5 – Poblenou)

QUÈ SÓN LES POLIFACÈTIQUES

La Polifacètica Antiracista és un espai obert de trobada que té com a objectiu afavorir el coneixement entre les persones activistes, fomentar la participació de persones que vulguin incorporar-se a la lluita, conèixer i unificar el discurs de SOS Racisme. L’organització i dinamització d’aquestes trobades va a càrrec, de manera rotativa, dels diferents grups de treball de SOS Racisme. Se celebren cada mes en un indret diferent, sempre vinculat a la vida associativa i als moviments socials.

1. INTRODUCCIÓ AL TEMA

SOS Racisme som una associació coneguda per la denúncia de situacions de racisme, una denúncia que és àmplia en els continguts i també en les formes. Però una part important de les denúncies que fem i dels casos de racisme que arriben al SAiD són denúncies judicials i, dins aquest àmbit, les més nombroses són penals. En moltes ocasions hem afirmat que la via penal, no només és un procés dur per la persona que denuncia, sinó que en la majoria de casos ni resol la situació ni restitueix el dret vulnerat; per això sempre l’hem entès com un mitjà, però mai com un fi.

En aquesta assemblea oberta hem parlat i obert el debat sobre l’ús que fem de la via penal en la denúncia del racisme (reproducció del racisme, no suposa transformació, revictimització,…) i també sobre altres opcions de denúncia.

Per fer-ho, hem comptat amb la presència de Gonzalo Escobar, professor titular de la Universitat de Girona del Departament de Dret Públic i expert en Dret Penal; i membre de SOS Racisme.

2. DEBAT

Gonzalo: Magistrat suplent AP Girona + col·labora amb departament de criminologia de la Universitat de Girona.

El Dret Penal és una eina política més que una eina de justícia social.

Normalització i natularització de comportaments

Reflexionar més sobre la problemàtica i no només definir-la.

Davant de la problemàtica què hem de fer?

Els problemes són complexos →la solució és complexa.

s. XVIII: El problema = el delicte→ la solució = la pena

Avui els problemes continuen i hem avançat molt poc en com resoldre’ls.

Hem construït una societat punitiva.

El càstig l’anomenem justícia. En algun moment de la nostra historia de la humanitat hem considerat la justícia com a càstig. Hem construït la nostra societat sobre el càstig. Ens costa sortir d’aquestes categories que tenim arrelades com a forma de la nostra societat.

Punt de partida: reflexionem sobre el problema. Si preguntes quina és la solució és que no has entès el problema.

Categories que configuren el nostre món, la nostra societat. Reflexionem.

El dret penal ha anat menjant espais:

1er: delictes violents → després, menys violents → dolosos → menys greus →de perill → de perill abstracte.

Primer havies de ser autor, després ser còmplice, després col·laborador, ara responsable indirectament.

• El dret penal ha anat menjant espais.

El sistema penal no és un instrument filosòfic o jurídic. És un instrument polític. → Política criminal.

El criteri per no deixar en llibertat: no tenir arrelament. Quina casualitat que els estrangers no tenen arrelament. Majoria de la població presidiària la configuren persones estrangeres. Això és una decisió política.

Per quan la formació dels jutges en temes de racisme. És casualitat que s’hagi format en homofòbia i en gènere però no en racisme? Les formacions dels jutges depenen de decisions polítiques.

Exemple de cas: absolució de policies per no determinació de l’autoria (no identificació dels policies concretament).

Primer pas: deixar de parlar del delicte com si fos una única substància. No és el mateix conduir sense carnet que fotre una pallissa a la seva dona. Les problemàtiques socials són molt diferents, no pot ser que les treballem amb una sola eina.

El discurs d’odi és cada vegada més explícit.

Les problemàtiques són el producte d’un procés de socialització nostre. Això ho hem construït entre totes i hi hem arribat entre totes.

El discurs és una eina bàsica en la construcció d’aquestes categories.

Com utilitzem el llenguatge.

Treballar els espais de forma més militant.

Oblidar-nos del càstig com una resposta.

Criminologia: “nosaltres el que hem desenvolupat és una ciència que no prengui com a primera idea i única que la resposta al delicte sigui el dret penal” → no hem avançat

El 20% de les condemnes a presó són de nacionals que són responsables del 70% de la criminalitat.

El 30% de les condemnes a presó són d’africans que són responsables del 7% de la criminalitat.

3. TORN DE PARAULES

A: Moltes vegades la denúncia penal (que és la última ratio) és la única manera que té la persona que denuncia d’afrontar el problema. La gravetat del problema es reconeix quan se li proposa una resposta penal.

De vegades s’inverteix el problema: la persona que denuncia el racisme és la persona denunciada. Amb policia o denúncies creuades.

La via penal no és la millor resposta a la vulneració de drets.

M: El CP com a eina de reconeixement de fets reprovables.

Com s’aplica el CP és un altre tema. Perversió del sistema, aplicació fins i tot racista. Sentiment d’impunitat dels que surten absolts.

G: El sistema penal com a eina és una cosa. La perversió del sistema que l’aplica és una altra.

Una cosa és utilitzar la eina perquè se li han vulnerat uns drets i una altra és promoure’n la utilització. Si jo faig servir aquest instrument i no sóc capaç de desmuntar l’instrument i els seus elements acabo en la trampa, perquè la nostra societat ha incorporat com a element bàsic que els problemes greus són delicte. Si no és delicte, no és greu.

Si el que em passa no és delicte, hem de lluitar per que sigui delicte: ecologistes, feministes, etc. Tots lluitant per posar les seves reivindicacions en el CP. Funció simbòlica que compleix el nostre CP.

Alimentar una cosa que acabarà com acabarà. Si no actua el sistema penal tenim sentiment d’impunitat. Quan de fet, ja sabíem des de un inici que el sistema penal no anava a resoldre el problema: “Jo continuo discriminat”.

L: Las pocas veces que sale bien, se sienten bien. El reconocimiento por parte del sistema judicial nos hace sentir bien, aunque el problema siga ahí.

Hay veces que vamos solo como acusación, pero nos tratan mal. Todo el tiempo se cuestiona a la persona que va a denunciar.

G: Reconeixement de la víctima és necessari. Però no és real.

Estatut de la Víctima: principi per començar a treballar; Justícia restaurativa

L: No hay un reconocimiento real de que el sistema es racista

G: La mediació és una eina molt limitada.

M: Percepción por la población euroblanca que la persona extranjera o racializada se aprovecha de su condición para denunciar una injusticia  blanco que se siente abusado

El castigo como eje de nuestra sociedad proviene de nuestra herencia judeocristiana. En Europa estamos cerrados a esta configuración de nuestra sociedad y no estamos abiertos a otras lógicas de funcionamiento, que consideramos erróneas. No concebimos otra forma de funcionamiento. Necesitamos integrar otras formas de pensamiento, abrir el molde.

C: No hay suficiente debate sobre el racismo en España.

Sufro racismo de enero a diciembre.

Analizar las relaciones mixtas: hay temas de debate que son tabú. El racismo es tabú. Muchos se piensan que todo se habla de forma abierta. Las mentes están cerradas a hablar de ciertos temas.

Primero hay que cambiar a la sociedad, y luego actualizar o adaptar el sistema penal (la herramienta).

Pregunta a Gonzalo: qué mecanismo puntual crees conveniente para desalienar las mentes europeas?

G: En España, como sociedad, hemos fracasado en la formación de jueces, fiscales y policías. Debemos aprovechar las fuerzas que hoy en día están luchando para visibilizar el machismo y el racismo en esos estamentos y obligarlos a formarse.

Yo veo política, poder. Son intereses y privilegios. Lucha de poder: hay que pelear.

Para poder pelear con sentido y sin violencia: hay que educar.

El elemento básico, instrumento clave en el ejercicio del poder: el discurso. Se discute poco: porque a los poderosos no les interesa discutir.

Las redes sociales: militancia política a través de la palabra. Es un peligro criminalizar el discurso a través de la política.

P: Lo más frustrante es que es una cuestión de voluntad. No es que no se puede.

Lo cruel del sistema penal para la víctima y las advertencias. Advertencias = desaliento. Si todo el sistema está hecho para desalentar a las personas. Esa, a veces, es la única herramienta que la persona tiene. Que siente que ha hecho algo.

No es el mismo policía el que tiene que ir a decirle algo a la persona para reconocer la agresión. A veces puede ser un superior, un representante del cuerpo policial.

El reconocimiento no pasa necesariamente por el sistema penal. Con venir a SOS ya empieza la reparación.

Qué es reparar? Distintas formas. Cuánto vale la dignidad de uno?

Ch: Cuando se debate de racismo, cuando se etiqueta de radical: a nadie le gusta que le señalen como machista. A nadie le gusta que le etiqueten como racista.

Pasa por la educación. Qué es el racismo? Yo no sabía qué era el racismo estructural, y eso que yo lo he vivido! Entro en una sala llena de futuros policía donde solo hay uno negro y que te dice “yo he nacido aquí y no hay racismo”. Te das cuenta que es un sistema perverso, incluso para el mismo oprimido.

Toca compartir, toca reconocer qué es el racismo, educación.

Denunciar no es solo ir al juzgado y denunciarlo. Denunciar en las redes ya es una forma de denuncia. Sistema perverso: Inés Arrimadas comparándose con Rosa Park. Otras vías de denuncia también están pervertidas.

Es importante intentar que se castigue a la persona.

L: No desalentar, sino informar. No todo el mundo está preparado para pasar el procedimiento, asumir las consecuencias.

A: Antirracismo: cómo es que siempre vamos por detrás de la revolución feminista o LGTBI?

Es complejo. Pero no creo que sea un problema, social, cultural o de mentalidad. Creo que es un problema político que responde a intereses concretos. En cada contexto se va modificando este mecanismo de dominación, de intentar legitimar sus políticas de dominación, que responden a un discurso concreto. El racismo es un discurso que afianza un determinado poder. Qué es el racismo? Ambigüedad querida y que va cambiando. Uno de los mecanismos de dominación es el CP. Ejemplo de EEUU: sistema penal y prisiones como sistema de esclavización de la población negra.

Llegamos al punto que hasta a nosotros nos cuesta identificar qué es el racismo y lo acabamos identificando como un problema cultural, social, etc.

El CP es una herramienta frustrante, pero es una herramienta que tenemos que saber reutilizar. Pasa lo mismo con otras normas.

Poner a la víctima en el centro. Cuando se habla de derechos no se tiene en cuenta qué es lo que va a resarcir a la víctima. No se escucha a la víctima, lo que quiere, lo que necesita.

B: Com situem el racisme en el lloc que li correspon.

La naturalització del racisme és producte del sistema de poder que es sustenta en tres potes: economia, patriarcat, racisme. S’ha avançat en l’estudi de les dues primeres, com a mecanismes de poder, però no en el racisme. Inferioritzem les persones africanes, llatinoamericanes, etc., per poder justificar l’espoli dels seus països.

Es pot compaginar el treball de cada dia del SAiD i la lluita contra l’estructura del poder.

G: El sistema o la sociedad no está podrido: es el sistema que es. Hay poderes que se encuentran y se mueven: unos se repelen, otros confluyen. Es el que es. Son sus reglas, sus fuerzas.

Los desposeídos de esos mecanismos, tienen otros mecanismos básicos y fundamentales: la palabra, el discurso, la denuncia, la educación. Lo que se denuncia son cifras.

Hay microéxitos, como poner trabas al poder.

Oficina de convivencia de l’Ajuntament de Barcelona: Desde el último año se ha trasladado a Drets Civils. Ya no se van a tramitar únicamente las denuncias impulsada por agentes de GUB. Ahora se está intentando implementar que vengan denuncias de particulares. Pero problemas de prueba igual, o más que en la vía judicial.

Desde Política se está dando importancia a este otro tipo de infracciones (ordenanza de civismo). Y se está dando más importancia a la víctima: qué necesita, atenderla, darle reconocimiento, acompañamiento, asesoramiento.

Ch: Campaña “El racisme surt de festa”

Las denuncias no prosperan. Se sanciona desde el Ayuntamiento?

J. Trias: L’Ajuntament de Barcelona està prioritzant l’impuls d’un protocol com el de “No callem” en l’àmbit de la discriminació en l’accés a locals d’oci.

La entrada Denunciar el racisme dins i fora els jutjats – Acta 12ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

A la propera assemblea oberta volem parlar i debatre sobre l’ús que fem de la via penal en la denúncia del racisme (reproducció del racisme, no suposa transformació, revictimització,…) i també sobre altres opcions de denúncia.

Per fer-ho, comptarem amb la presència de Gonzalo Escobar, professor titular de la Universitat de Girona del Departament de Dret Públic i expert en Dret Penal; i membre de SOS Racisme.

Confirma la teva assistència a través de l’esdeveniment de Facebook!

[CAST]

SOS Racisme somos una asociación conocida por la denuncia de situaciones de racismo, una denuncia que es amplia en los contenidos y también en las formas. Pero una parte importante de las denuncias que hacemos y de los casos de racismo que llegan al SAiD son denuncias judiciales y, en este ámbito, las más numerosas son penales. En muchas ocasiones hemos afirmado que la vía penal, no sólo es un proceso duro para la persona que denuncia, sino que en la mayoría de casos ni resuelve la situación ni restituye el derecho vulnerado; por eso siempre la hemos concebido como un medio, pero nunca como un fin.

En la próxima asamblea abierta queremos hablar y debatir sobre el uso que hacemos de la vía penal en la denuncia del racismo (reproducción del racismo, no supone transformación, revictimización,…) y también sobre otras opciones de denuncia.
Para ello, contaremos con la presencia de Gonzalo Escobar, profesor titular de la Universidad de Girona del Departamento de Derecho Público y experto en Derecho Penal; y miembro de SOS Racismo.

*La Polifacètica Antiracista és un espai obert de trobada que té com a objectiu afavorir el coneixement entre les persones activistes, fomentar la participació de persones que vulguin incorporar-se a la lluita, conèixer i unificar el discurs de SOS Racisme. L’organització i dinamització d’aquestes trobades va a càrrec, de manera rotativa, dels diferents grups de treball de SOS Racisme. Se celebren cada mes en un indret diferent, sempre vinculat a la vida associativa i als moviments socials.

La entrada Denunciar el racisme dins i fora els jutjats – 12ª polifacètica se publicó primero en SOS Racisme.

Què passa i què està fallant?

Aquest darrer any, el 2017, el servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme (SAiD) de SOS Racisme va atendre 485 persones. De les quals, 327 era la primera vegada que s’adreçaven a SOS Racisme, la resta, 158 eren casos gestionats des d’anys anteriors.

Però malauradament aquests casos que arriben a ser denunciats només són la punta de l’iceberg. Hi ha molts casos que queden en silenci perquè les persones racialitzades hem après a conviure amb un percentatge de racisme que sembla que és “el que ens ha tocat viure” i perquè hi ha una clara desconfiança en el sistema judicial i això provoca que molts casos no es denunciïn. Les institucions públiques ens han fallat massa vegades.

Ens fallen quan no desenvolupen el marc normatiu per a protegir les víctimes i el que provoca és indefensió i impunitat – com passa en els casos de denegació d’accés per part de personal de seguretat privada als local d’oci nocturn ja que en molts municipis, com a Barcelona, el reglament no està desenvolupat i això comporta que la sanció sigui inexistent –.

També ens fallen quan no realitzen més accions de sensibilització i prevenció – tant per la ciutadania com pels treballadors i treballadores públiques –. Crida l’atenció que des de fa anys SOS Racisme assenyala aquesta mancança dins l’estat del racisme a Catalunya.

Les persones racialitzades patim, en el nostre dia a dia, el racisme que moltes vegades no arriba a ser denunciat. Un racisme invisibilitzat per les institucions i que potser no apareixerà a les portades de diaris ni serà trending topic a les xarxes socials, però és un fet que trastoca poc o molt la nostra vida, i hem hagut d’aprendre a “suportar” i fer com si res. Aprenem a resignar-nos.

Recordo que el meu pare em deia de petita: “Has de treballar el doble que la resta, has de ser la millor perquè ets diferent” i de petita no sabia ben bé perquè ho deia, qui era la resta ni què significava, però aquella frase se’m va quedar gravada i m‘ha acompanyat sempre.

Quan vaig ser més gran vaig adonar-me que el que em volia dir és que el meu color de pell podria significar un handicap en el meu desenvolupament personal i professional i que havia de ser-ne conscient.

El més greu de tot és que el meu no és un cas aïllat. Parlant amb altres persones racialitzades aquest tipus de consells o altres experiències personals semblants són habituals: com les vivències que sovint s’expliquen a les “polifes” – la polifacètica antiracista és un espai obert de trobada on poder compartir, debatre i reflexionar sobre temàtica antiracista – ens adonem que hem viscut vivències molt similars.

És part de la nostra experiència al llarg de la vida com a persones racialitzades.

Som conscients que podem patir situacions, discriminacions, atacs i insults racistes, mirades de desconfiança o que no s’asseguin al teu costat al metro, que si deixes una bossa al metro pensin que ets un/a terrorista, discriminacions a les entrevistes de treball, acudits i “brometes” sobre el teu color de pell, la dificultat de llogar un pis pel teu origen, que la policia et pari al metro i et demani la documentació pel teu perfil ètnic, la insistent pregunta sobre el teu origen, la denegació de l’entrada als locals d’oci nocturn, etc.

I què fem amb això?- vaig pensar.

En el meu cas, jo em vaig fer activista. Perquè he patit racisme a la meva vida i no vull que cap persona n’hagi de patir. Vaig entendre que havia d’assumir un paper actiu si volia que les coses canviessin i aquesta era la manera de contribuir, de posar el meu granet de sorra perquè el racisme no tingués cabuda a la nostra societat. I vaig trobar molta gent que tenia ganes de fer el mateix que jo.

Em vaig fer activista perquè he patit racisme i no ho vaig verbalitzar fins fa poc. Segurament no ho he explicat ni a algunes de les persones blanques més properes a mi. I per què? Perquè sovint pensem que no ho entendran, que té poca importància, que és una tonteria, que no val la pena lluitar-hi en contra…. Però si la té. I molta.

Què està canviant?

La bona notícia és que hi ha motius per l’esperança. Les persones racialitzades ens estem organitzant per combatre el racisme. Estan sorgint moltes iniciatives diverses que denuncien el racisme que patim des de diverses perspectives i àmbits d’actuació: des del món de la cultura, des del feminisme, des del món social, des de la política, etc.

Hem d’empoderar-nos. És l’única solució. Hem de ser conscients dels nostres drets i de les eines que tenim al nostre abast per a defensar-nos. I també hem de fer còmplice a la població blanca. Perquè necessitem que facin la nostra lluita com a seva. És una lluita que hem de plantejar com a societat i com una qüestió de justícia social.

I ja per acabar, m’agradaria posar de relleu el treball i la dedicació que fan les activistes i la societat civil en la lluita contra aquesta xacra. Són moltes les persones que dediquen part del seu temps i les seves ganes de construir un món una mica millor i en aquesta data assenyalada, com és el dia Internacional per l’Eliminació de la discriminació racial, m’agrada recordar el treball incansable i diari de tantes i tantes persones.

Salut i lluita!

La entrada Discriminació racista: què passa, què falla i què està canviant? se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #COMUNICAT: El nostre suport contra la “Llei Mordassa” se publicó primero en SOS Racisme.

La denúncia d’un ciutadà barceloní contra una reconeguda discoteca per discriminació racista, resta sense resposta per no aplicar-se la normativa existent. Com a associació de drets humans reclamem instruments legals eficaços per denunciar i eliminar aquestes discriminacions. L’ús del dret d’admissió amb criteris racistes és un fet recurrent, segons les denúncies rebudes al SAiD.

L’entitat SOS Racisme Catalunya va interposar el mes de juliol del 2014 una denúncia administrativa contra el local Jamboree, per haver denegat l’entrada a un ciutadà barceloní per motivació racista, incomplint així la legislació referent al dret d’admissió, recollida a la Regulació Administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives. El cas ha passat d’una administració a una altra per, finalment, quedar sense resposta. «Una situació inadmissible en un cas de discriminació racista», segons portaveus de l’entitat.

Aquesta denúncia es va presentar davant la Subdirecció General d’Espectacles Públics i Activitats Recreatives de la Generalitat, organisme que regula aquest àmbit. El govern autonòmic va traslladar la denúncia a l’Ajuntament de Barcelona, ja que aquest ha assumit les competències d’inspecció i sanció dels establiments públics; però l’Ajuntament i, en concret, el Districte de Ciutat Vella (on es troba el local) va derivar el cas a l’Oficina per la No Discriminació, organisme de l’ajuntament que no té capacitat sancionadora. Davant aquesta situació d’inacció, l’entitat va decidir posar en coneixement dels fets a la Síndica de Greuges de Barcelona.

«No volem denunciar els fets per via penal. Volem que s’apliqui la normativa sancionadora existent, que regula el dret d’admissió i penalitza la discriminació per motivació racista, de gènere, d’orientació sexual, etc.» expliquen des de l’organització de defensa de drets humans. I amb aquest objectiu expressen la necessitat de dotar de les eines o instruments necessaris perquè les persones puguin denunciar la vulneració de drets i es penalitzi quan sigui necessari. Un fet imprescindible, segons l’entitat, per acabar amb les actuacions discriminatòries.

No és un cas aïllat

El Servei d’Atenció i Denúncia per a les víctimes de racisme i xenofòbia (SAiD) que ofereix SOS Racisme, va rebre durant el 2014, 8 denúncies de persones que han estat discriminades en accedir a un local d’oci.

«Aquests casos són només la punta de l’iceberg», explica Alícia Rodríguez, la responsable del servei, «moltes persones no saben que els estan vulnerant un dret i que ho poden denunciar, o, directament, prefereixen passar pàgina i deixar d’anar als locals que les discriminen». De fet, segons recull el darrer informe de l’Estat del Racisme a Catalunya, del total de casos de discriminació racista rebuts pel SAiD el 2014 (141 demandes), un 21% estan relacionats amb les discriminacions a serveis privats, on s’inseririen els casos de dret d’admissió a locals d’oci. Però d’aquestes, un 50% de les víctimes decideixen no tirar endavant, per motius diversos.

La denúncia d’aquestes discriminacions no només permet detectar les pràctiques discriminatòries que es duen a terme, si no que són un primer pas per frenar-les i eliminar-les, segons explica Rodríguez.

Una acció per detectar discriminació

Els fets van tenir lloc durant una acció de «testing night» organitzada per SOS Racisme Catalunya en coordinació amb la Federación Estatal de SOS Racismo, amb l’objectiu de detectar pràctiques racistes a discoteques de diverses ciutats de l’Estat. Aquella nit, la sala Jamboree va denegar l’entrada a tots els participants de fenotip estranger al·legant que «no estaven a la llista», però va permetre entrar els participants blancs sense mencionar cap llista ni altre requisit.

Fets molt similars es van donar a les portes de la sala Apolo i Boulevard, que van denegar l’entrada als participants d’origen equatorià, marroquí, sudsaharià o d’ètnia gitana. En canvi a la discoteca Moog i Marula Café, altres locals visitants durant l’acció, tothom va poder accedir sense problemes.

El resultat de l’acció va ser que un 37% dels locals visitats a l’Estat espanyol van denegar l’entrada o van exigir requisits diferents (cobrament entrada a locals gratuïts o entrada més cara) als de les persones de fenotip autòcton. Sent Barcelona on es donava la situació més greu, doncs 3 de 5 locals van denega-los l’entrada.

Com es va realitzar l’acció

L’acció de sensibilització testing night, es va realitzar el cap de setmana de 6 i 7 de juny del 2014 a les ciutats de Madrid, Sant Sebastià, Saragossa, A Coruña i Barcelona. En el cas de Barcelona, un grup format per cinc parelles, diversos testimonis i periodistes, van recórrer cinc locals d’oci nocturn al Centre de Barcelona (Ciutat Vella): una parella d’origen equatorià, una d’origen marroquí, una tercera d’origen sudsharià (Senegal i Camerún), una quarta parella d’ètnia gitana i una cinquena de persones catalanes no pertanyents a cap minoria. Tots vestits de la mateixa manera, sense sabates esportives, ni texans ni cap altra indumentària que pogués servir com a pretext per no deixar-los entrar. L’acció va comptar a Barcelona amb la col·laboració de Fedelatina, l’Associació Cultural de Reyes i Reinas de Catalunya-Latin Kings, Unión Romaní i l’Associació Gitana Juventut, Progrés i Igualtat.

La idea és senzilla: si cap element, llevat de les característiques físiques que mostren un origen nacional concret o una determinada ètnia, diferencia els grups participants (fenotip estranger i fenotip autòcton), la diferència de tracte entre aquests només podrà explicar-se en un principi pel fet que la decisió estigui influïda per aquestes característiques físiques i, per tant, tingui motivació racista.

Un informe publicat per la Federación estatal de SOS Racismo recull el resultat de les accions i les conclusions extretes.

Locals reincidents

Fets molt similars van succeir a les mateixes discoteques Jamboree i Apolo el 2011, quan es va realitzar una altra acció de «testing». Aleshores es va realitzar en coordinació amb la xarxa europea EGAM a 16 ciutats europees. En aquella ocasió, es va detectar actuacions discriminatòries a 7 dels 11 locals visitats a la ciutat de Barcelona.

Després de denunciar-ho públicament, els locals afectats es van comprometre a corregir les possibles actuacions discriminatòries que detectessin. Però les denúncies rebudes i els resultats de la darrera acció de «testing» demostren que no s’ha efectuat cap canvi amb voluntat antidiscriminatòria.

Més informació:

• Informe: “Reservat el dret de discriminació“, febrer 2015.
• Posicionament de SOS Racisme, després de l’acció de “testing night” del 2014
• Conclusions de l’acció “testing night” del 2011.
• Seguiment de la noticia a La Directa (amb vídeo)

La entrada #NOTÍCIA: Denunciem buit legal en la denúncia del dret d’admissió racista se publicó primero en SOS Racisme.

El Mahbubur Abbas només té 18 anys, però ha viscut molt més que altres nois de la seva edat. Va arribar a Barcelona des de Bangla Desh el juny del 2009, seguint els passos del seu pare, que treballava com a cuiner a la capital catalana, i des de llavors la seva vida ha sigut una cursa d’obstacles constant. Malgrat això, no ha abandonat mai les seves ganes de llaurar-se un futur millor. Ha aconseguit matricular-se a un grau superior d’administració i finances i, tot i que el seu pare va decidir tornar al Sud-est Asiàtic i s’ha quedat sol, ara ha aconseguit un permís de residència per a un any. “Amb la meva edat molta gent pateix i es perd pel camí. Jo no m’he perdut i tinc molt clar que l’esforç sempre té la seva recompensa”, diu orgullós, per explicar com valora cadascun dels passos que ha fet. El Mar, com l’anomenen els seus amics i ell mateix es presenta, també té molt clar que després d’haver crescut a Barcelona no té cap intenció de tornar a Bangla Desh.

“No sabia parlar l’idioma. Em va costar molt adaptar-me i durant els primers sis mesos vaig plorar cada nit”, recorda sobre la seva arribada a Barcelona. Només tenia 12 anys i va trigar gairebé un any més a anar a l’escola. De fet, al principi només sortia de casa si era acompanyat d’altres nens del seu país, perquè eren els únics amb qui podia parlar. El primer curs escolar no va ser fàcil, i, llevat de l’assignatura d’educació física, on diu que era el millor de la classe, ho va suspendre tot. Una aula d’acollida i les classes extraescolars a la Fundació Adsis el van ajudar molt, explica agraït, també pel suport jurídic que li van oferir quan tot es va capgirar.

Batuda policial

El Mahbubur es va quedar sense permís de residència l’abril del 2013. L’hi van retirar perquè l’Estat va considerar que el seu pare, que amb la crisi s’havia quedat sense feina, no tenia prou ingressos per mantenir-lo a ell. “No és una cosa humana. ¿On se suposa que ha d’estar un fill si no és amb els seus pares?”, es pregunta encara perplex, i reclama que la llei d’estrangeria tingui en compte aquestes casuístiques. Ell, que tot i quedar-se sense papers va seguir estudiant, tornava una nit a casa quan es va trobar una patrulla de la Policia Nacional que li va demanar els papers, que tenia caducats.

Va ser l’octubre de l’any passat, recorda. Feia dos mesos que havia fet els 18 anys i, per això, quan els agents van comprovar que no tenia la documentació en regla, el van detenir. “Em van ficar en un cotxe com si fos una mercaderia. Em van prendre la cartera, el mòbil i les claus, i no vaig poder avisar el meu pare”, explica. El seu pare el va buscar angoixat a casa dels seus amics, sense saber on havia anat a parar. Des del Raval el van portar a la comissaria de Sant Martí, i allà el van interrogar, juntament amb més sensepapers que havien enxampat la mateixa nit. Ell va explicar que tenia un examen l’endemà, un dels més importants del grau mitjà de comerç que estava acabant, però no n’hi va haver prou perquè el deixessin marxar. Després d’hores tancat i amb els nervis a flor de pell, només la visita d’una advocada li va permetre tornar a sortir al carrer l’endemà. Òbviament, no va arribar a examinar-se, però va tenir la sort que el professor va acceptar repetir-li la prova. Va aprovar i és per això que ara cursa el grau superior.

La detenció el va fer enfadar tant que va contactar amb SOS Racisme. Una de les portaveus, Jose Peñín, explica que presentaran una reclamació patrimonial al ministeri d’Interior “per identificació per perfil ètnic i detenció il·legal”. La llei d’estrangeria fixa que les detencions han ser durant el mínim temps possible per identificar les persones i que només es pot allargar si hi ha una ordre d’expulsió. El Mar “es va identificar al moment, no calia detenir-lo i portar-lo a dependències policials”, assegura Peñín, i a més no era sospitós de cap delicte. La seva retenció es va fer només pel seu perfil ètnic, denuncia.

Un fals mite

L’exemple del Mahbubur és un dels rostres que s’amaguen darrere de l’últim informe de l’OCDE Indicadors d’integració dels immigrants, un document que explica com ho tenen de difícil als països occidentals els immigrants i els seus fills en comparació amb la població nadiua. “És fals que rebin més ajudes perquè, en gran mesura, ni tan sols tenen papers”, recorda Peñín. En un context en què el permís de residència va molt lligat a obtenir una feina, i davant d’una crisi que ha destruït una part important de l’ocupació, es genera un bucle del qual és molt difícil sortir, afegeix.

El Mahbubur és només un cas, molt clar, per entendre les complicacions a què han de fer front aquestes persones. Ell, que acaba d’aconseguir un permís de residència per a un any, es mostra radiant: “Aconseguir els papers és sentir que realment vals”, diu. Ho valora perquè fa anys que s’ha hagut d’enfrontar contínuament a processos jurídics i burocràtics que no entenia. La realitat no és tan dolça, completa Peñín, perquè per poder renovar aquest permís el Mahbubur haurà de trobar una feina a temps complet. Això, d’una banda, dificulta encara més que pugui continuar la formació i, de l’altra, l’obliga a acceptar feines mal remunerades o per sota de la seva qualificació. Precarització laboral forçada, diu la membre de SOS Racisme.

El Mar vol ser “empresari”. Ho diu ple d’esperança per un futur millor. Fa quatre mesos que va quedar-se sense cap familiar a prop, però diu que no se sent sol. Els seus viuen prop de la ciutat de Sylhet, i gràcies a les noves tecnologies hi pot mantenir un contacte regular. Explica que es preocupen pel seu futur, però ell sempre els diu que està bé, per molts entrebancs que es trobi. No deixa d’agrair tot el suport que ha rebut, també de l’Obra Social Sant Joan de Déu, que ara li ha permès tenir un habitatge on viure.

Només fa un prec: que a cap menor li impedeixin estar amb el seus pares per una qüestió d’ingressos. “S’ha de legislar tenint en compte els drets de les persones” i si viuen amb la seva família, afegeix Peñín. Després d’una hora parlant amb el Mahbubur Abbas és impossible no veure’l com un actiu. “Actualment, per a mi un nou dia sempre és millor que l’anterior”, argumenta, feliç, perquè per fi ha aconseguit un permís de residència legal per a un any.

Noticia al diari Ara.

La entrada #NOTÍCIA: “Em van detenir sense cap motiu a la porta de casa meva” se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #ACTIVITAT: Presentació i debat “Qui és víctima de racisme?” se publicó primero en SOS Racisme.

Els viatges en metro de casa a la feina i de la feina a casa són un bon moment del dia per fer balanç. Se sent satisfet amb tot el que ha aconseguit a Catalunya des que va arribar de Bolívia, però nota un calfred nerviós cada matí  en pensar que el seu excompany de feina, el Manel, el pot estar esperant a l’entrada de la fàbrica… Quan de temps més haurà de conviure amb aquest neguit?

Capítol 1 – La cadena de muntatge [Juliol 2014]

Amb les mans suades tot el dia. Així és com treballava a ple mes d’agost en Jordi, que entre peça i peça aprofitava per fer un glop d’aigua. Això rai, hi havia altres patiments diaris molt pitjors que la calor…

– Els estrangers no saben treballar. Però, mira, si no serveixen per a res! Vénen aquí sense estudis ni papers a robar-nos la feina, quina vergonya! Haurien d’anar-se’n tots al seu país.

Era en Manel, un dia més amb la mateixa cançoneta. La vomitava cada matí, ben alt, xerrant amb un o altre company, assegurant-se que en Jordi era prou a prop com per escoltar-la. Però mai no se li havia adreçat directament amb aquell discurs d’odi. Un dia, a la pausa de l’esmorzar, en Manel va acostar-se al Jordi per ensenyar-li unes fotografies del mòbil:

– ¿Has vist quines armes tinc a casa? El meu fill és militar.

En Jordi va quedar-se amb els ulls com plats. Per què li ensenyava, a ell, aquelles fotografies d’armes de foc? Què pretenia? Intimidar-lo, amenaçar-lo? Per quin motiu? Aquella nit la preocupació no el va deixar dormir.
 

Capítol 2 – El producte: de les paraules als fets [Dinar d’empresa d’estiu, 8 d’agost 2014]

Era el divendres més divendres de tots. En Jordi estava content: era l’últim dia abans d’unes modestes vacances d’estiu i anava amb els companys de la feina a dinar. Llàstima d’en Manel, que als deu minuts de començar ja escopia insults cap als immigrants. Una altra vegada. En Jordi no tenia perquè aguantar tots aquells atacs… Va provar de parar-li els peus:

– Manel, no entenc perquè dius totes aquestes barbaritats. Si, de fet, estàs casat amb una dona paraguaiana…

– Els tallaria el coll, a tots els estrangers!

En Manel, molt irritat pel comentari d’en Jordi, va agafar una botella de vi de sobre la taula amb la intenció de llençar-li pel cap. Per sort, els companys de feina van poder evitar-ho i treure en Manel fora del local.

– Ens veiem a fora!

 
Capítol 3 – La indigestió o el racisme castigat
Aquella mateixa nit en Jordi va anar a denunciar què havia passat. Va explicar l’escena del dinar, però també va aprofitar per deixar constància de tot el seguit de comentaris racistes que havia hagut de suportar des del dia que va arribar a l’empresa. Conscient que els seus drets havien estat amenaçats, va decidir posar-se en mans del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya perquè li portessin el cas.
El primer dilluns després de les vacances, va rebre una trucada quan estava a punt de sortir per la porta. Era el cap de recursos humans. Li demanava que entrés més tard a treballar. No hi havia ningun problema amb ell, però a primera hora del matí acomiadarien en Manel i no volia que coincidissin. En Jordi va respirar alleugerit. Semblava que la por començava a canviar de bàndol…
El judici va anar molt bé. En Jordi va poder comptar amb el suport d’un company de feina que va testificar al seu favor. Va dir que efectivament en Manel havia intentat llançar una botella de vi a en Jordi durant el dinar d’empresa i que sabia de primera mà que en Manel havia estat acomiadat de l’empresa arran d’aquells fets. A més, va deixar constància que en Jordi no era la primera víctima d’en Manel, sinó que anteriorment ja hi havia hagut altres treballadors que l’havien patit.
La jutgessa ho va tenir clar: va condemnar en Manel a 200€ de multa per una falta d’amenaces amb una agreujant de racisme.
 

Informe 2014 – Testimoni d’una víctima de racisme from SOS Racisme-Catalunya on Vimeo.
 
El racisme social: tendència a l’alça des dels últims 6 anys
Segons l’Informe 2014. L’estat del racisme a Catalunya, un 21% dels casos atesos pel SAiD responen a agressions i discriminacions entre particulars, una de les tres tipologies que s’inclouen dins del racisme social. La inseguretat que provoca el context de crisi econòmica ha convertit els immigrants en un col·lectiu diana de gran part de les tensions i frustracions socials.
Habitualment, des del SAiD es procura oferir la mediació com alternativa a la via penal. En el cas que ens ocupa, però, l’amenaça era clara i la mediació no era imprescindible, ja que no es posava en perill la convivència futura de víctima i agressor, en tant que l’agressor havia estat acomiadat de l’empresa.
Josep Granados, l’advocat de SOS Racisme que va defensar en Jordi, veu el cas rellevant per dos motius. En primer lloc, perquè és la primera vegada que s’aplica una agreujant de racisme a un judici de faltes. En segon lloc, perquè, a la sentència, la jutgessa es posiciona a favor de la víctima i considera, des d’un parer propi, que els comentaris de l’agressor són racistes.

L’objectiu de #RelatsReals és informar i sensibilitzar, difonent casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la víctima per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals. El text és de Mònica López Mas.

La entrada #RELATSREALS: D’obrer a obrer, racisme entre iguals se publicó primero en SOS Racisme.