Dimarts 28-05-2019 · Sala de columnes (Sos Racisme)

Descarrega’t l’acta en pdf:

L’onzena Polifacètica Antiracista de SOS Racisme del dia 28-05-2019 la dediquem al Discurs Polític Disciminatori. Durant l’assemblea, fem:
1.Repàs dels resultats electorals
2.Presentació de l’acció del grup d’activistes d’AixòésRacisme
3.Presentació de l’anàlisi i resultats de l’informe 2018 sobre ‘Racisme i Discurs polític d’incitació a l’odi’ (projecte Words Are Stones)
4.Debat obert

1. Repàs dels resultats electorals

En primer lloc, la Beatriu ens fa una anàlisi de l’estat del racisme en el marc de les últimes eleccions, i diferencia entre dos processos electorals. D’una banda, les eleccions al Congrés, on a nivell polític hi ha hagut poques intervencions de tipus racista perquè el focus s’ha posat en el conflicte sobiranista de Catalunya.
De cara a les eleccions municipals, SOS Racisme va demanar als diferents partits polítics, compromís per fer front al racisme policial i la prohibició real de les identificacions per perfil ètnic, que tot i que són il·legals es continuen donant. També va demanar que es posi èmfasi en desenvolupar propostes contra la discriminació racista, i un canvi en l’abordatge de la venta ambulant. Per últim va defensar el vot per tothom.
Malauradament, un cop més cap de les propostes s’han tingut en compte als programes electorals i, a diferència dels debats electorals per les eleccions al Congrés, sí que s’han observat moltes intervencions racistes. Cal destacar que tot això s’emmarca dins de la signatura d’un pacte entre els diferents partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals per garantir un debat responsable que no instrumentalitzés a les persones immigrants, i SOS Racisme, juntament amb altres organitzacions va ser testimoni d’aquesta signatura. A meitats de juny, s’espera que es torni a convocar a totes les associacions perquè donin feedback del funcionament del pacte. Tanmateix, SOS Racisme denuncia que no s’ha respectat el pacte signat, ja que efectivament s’ha utilitzat a les persones migrades per fer campanya política, principalment als menors estrangers no acompanyats (com els aldarulls que es van ocasionar a Rubí o càrrecs polítics fent-se fotos amb menors jugant a futbol), i als venedors ambulants (en el cas de Manuel Valls comprometent-se a expulsar-los de Barcelona).
A banda de Barcelona, també repassem els resultats de les eleccions municipals en ciutats destacables:
– Badalona: on ha guanyat l’Albiol (Partit Popular). A les eleccions municipals anteriors, SOS Racisme ja va dir que Badalona era un lloc d’experimentació amb polítiques racistes per exportar-les a altres municipis.
– Salt: municipi on el 33% de població no pot votar. És l’única població on VOX ha tret representació amb 3 regidors. L’ajuntament s’ha de plantejar què està fent malament perquè VOX tregui aquests resultats.
– Lleida: és el tercer cop que guanya el partit socialista. S’haurà de veure si aquest cop inclouen polítiques antiracistes.
Per últim, s’afegeix que a les eleccions europees VOX ha tret 3 euro-parlamentaris, i l’extrema dreta ha estat la primera força en països com Itàlia, Grècia, Hongria, França.
 

2. Presentació de l’acció del grup d’activistes #Aixòésracisme

La Teresa Guixé, activista a AixòésRacisme, explica els objectius i els resultats que es van observar de l’acció que es presenta al vídeo:

La finalitat del vídeo era evidenciar que membres dels partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals de Barcelona van fer declaracions racistes. A més, també es pretenia sensibilitzar a la població davant el discurs polític racista.
Les principals conclusions extretes de l’acció van ser que, a pocs dies de les eleccions, un gran nombre de persones encara desconeixien qui era cada polític presentat i quina era la proposta del partit polític al qual representava. A més, també es va observar que socialment s’associa el discurs racista a partits de dreta, causant sorpresa quan s’explicava que aquella frase l’havia dit el representat d’un partit d’esquerres o centre-esquerra.

3. Presentació de l’informe ‘Racisme i Discurs polític d’incitació a l’odi’ (2018)

En primer lloc la Marina Girona, membre del grup d’activistes contra l’odi el qual s’ha encarregat de la redacció de l’informe, diferencia els conceptes “contranarratives” i “narratives alternatives”. El primer es refereix a contra-argumentar el discurs racista dels partits polítics (com fa la pàgina web “Maldita.es”), i el segon s’entén com la construcció d’un propi marc de discurs anti-racista “alternatiu” o proactiu que sigui transformador.
Es planteja el dubte sobre com articular narratives polítiques anti-racistes.
Un cop analitzats exemples de 2018 de discurs d’odi polític a Espanya, detectem 5 narratives diferents i complementàries utilitzades per parlar de col·lectius de persones immigrades o racialitzades:
– Narrativa de la invasió: fent servir expressions com “arribades massives” o metàfores naturals, criminalitzant les ONGs que donen suport a les persones migrades i, a l’hora, reforçant el suport als cossos de seguretat que protegeixen les fronteres. També les narratives de ‘substitució’ demogràfica (taxes de natalitat de les persones immigrades o Musulmanes davant la resta) es corresponen a la mateixa idea d’invasió externa (o islamització de la societat).
– Narrativa de costos econòmics per a l’Estat del Benestar: per exemple, posar en dubte constant qui és refugiat, el suposat abús en la utilització del sistema sanitari per part de les persones immigrants, etc. Es basa principalment en el mite dels recursos escassos en economia, en comptes d’altres narratives que posen la vida de les persones al centre.
– Narrativa de la inseguretat: aquesta narrativa afecta principalment a determinats col·lectius com els menors estrangers no acompanyats, els venedors ambulants o el poble gitano, i es reforça amb la utilització de pràctiques policials racistes com les identificacions per perfil ètnic/racial.
– Narrativa del terrorisme islamista: es basa en una greu distorsió de què significa Islam, islàmic, islamista i terrorisme islamista, creant por i rebuig cap a un col·lectiu que és dels més virulentament atacats per l’odi racista.
– Narratives d’incompatibilitat cultural: aquesta narrativa estableix “jerarquies de preferència” de persones immigrants per decidir qui és benvingut i qui no ho és, qui és mereixedor i qui no. Al cim d’aquesta jerarquia es trobarien les persones llatinoamericanes, i a sota de tot, les musulmanes.
Per últim, les conclusions de l’informe apunten que:

1. Hem detectat moltes iniciatives anti-racistes i contra la discriminació interessants (especialment en àmbits urbans, com per exemple a Barcelona i rodalies) però hi ha una gran fragmentació. En part, es deu a una dinàmica de centre-perifèria, en què les iniciatives que provenen dels “marges” o la perifèria no tenen l’accés, els mitjans ni els recursos per generar aliances, fer-se més fortes i per tant tenir un major impacte social i polític.
2. Hi ha iniciatives amb potencial transformador, com és el cas de ‘Vot per Tothom’, justament perquè canvien la mirada en com abordar els temes i, per tant, posen sobre la taula nous “marcs” de pensament. En el cas de la campanya pel dret a vot de totes les persones, planteja “què és la ciutadania activa?”. En aquest sentit, ens plantegem: s’és ciutadà exercint el dret a vot cada 4 anys, o bé podem pensar la ciutadania vinculada a la residència i a la participació política (no necessàriament en partits sinó en col·lectius i moviments socials), o a la lluita i resistència contra la opressió?

4. Debat obert

Per al debat, comptem amb representació de col·lectius com el Sindicat Popular de Venedors Ambulants i Emergencia Frontera Sur; així com tècniques municipals i representants de partits polítics; a més de membres del consell, l’equip tècnic i activistes de SOS Racisme.
Per iniciar el debat, la Chaima Essoui planteja dues preguntes:

1. Com poden les iniciatives antiracistes transformadores convertir-se en un discurs polític, creant narratives polítiques que estableixin una agenda política pròpia?
2. Com pot l’antiracisme fer-se lloc en l’agenda política dels partits, arribant a l’electorat mitjà, sense rebaixar objectius polítics? Com podem arribar a les persones que no aposten per un discurs polític antiracista sense rebaixar el nostre discurs ni els objectius que perseguim?

Al llarg de la discussió intentem donar resposta a aquestes dues preguntes, amb intervencions com les següents:

• Tenim detectat, més enllà de les agressions racistes més visibles, un racisme quotidià latent, a vegades amagat “a l’armari” però que existeix.
• Es posa sobre la taula la manca de posicionament de partits polítics d’esquerres que es presenten com anti-racistes però que cauen en el silenci còmplice davant del discurs explícitament racista de partits com Cs, PP i VOX. Cal que la ciutadania exigeixi una resposta davant d’aquests silencis de la política institucional.
• La mateixa qüestió de l’“odi” (discurs i delicte d’odi), posat sobre la taula inicialment del periodisme i que després passa a incloure’s al codi penal, té certes limitacions com a “marc” i cal ser-ne molt conscients.
• S’opina que el focus en la construcció d’iniciatives transformadores s’ha de posar en el fet que el racisme s’ha de combatre no per una qüestió moral, sinó per una qüestió de vulneració de drets. Per tant, no s’ha de tractar des de la perspectiva de si qui el pateix és bona o mala persona, sinó des de la perspectiva que el racisme és una pràctica activa que vulnera els drets fonamentals de les persones que el pateixen. Com a exemple de treball en primera persona i testimonis, hi ha el Museu da Pessoa (SP-Brasil), els llibres o biblioteques humanes, les històries de vida…que mostren com allò personal és polític i apropen les realitats viscudes. També des de la teoria del contacte hi ha exemples d’iniciatives que, a través d’expressar la pròpia realitat i vivències de tu a tu (i per tant a través de l’impacte emocional) busquen canviar la perspectiva de persones que poden reivindicar-se racistes o lgbtfòbiques. En aquest sentit, hi ha el gran perill de caure en una lògica en què una persona (testimoni) s’erigeix com a representant d’un col·lectiu o comunitat.
• Es posa com a exemple de contra-narrativa l’apropiació (o re-apropiació) d’elements, símbols o conceptes que en l’actualitat es fan servir per discriminar un col·lectiu, i fer-lo servir al nostre favor. Per exemple, l’apropiació d’un símbol de VOX per part del col·lectiu LGTBI.
• També es planteja la necessitat de generar vocabulari o glossari que permeti establir nous significats. També es comenta que si es vol fer servir conceptes molt específics cal tenir cura de l’origen d’aquests conceptes (ex: controvèrsia i diferents visions sobre l’ús del concepte “racialitzat/a”; també mal ús de “negre” com a adjectiu negatiu).
• És imprescindible la revisió del propi privilegi blanc-cis-hetero-normatiu, repensar o revisar el “nosaltres”; acceptar que venim d’un passat masclista i racista, fer un anàlisi estructural del poder i l’hegemonia, per tal de poder mirar endavant amb noves perspectives feministes, decolonials i anti-racistes.Es tracta d’aprofitar escletxes d’oportunitat en el sistema, i trobar elements d’unitat sense renunciar a una rica diversitat.
• Una proposta d’estratègia és forçar el posicionament dels polítics i els partits en contra o a favor de determinats temes, creant un espai de diàleg per argumentar i generar un altre tipus de debat i respostes possibles. Un bon exemple d’això és el debat recent del Sindicat de Manters amb l’assistència de representants polítics varis.
• Tenim una sobrecàrrega d’informació, un ritme i volatilitat de notícies (també notícies falses) molt constant i exigent. Sovint malgastem esforços i energies desmentint noticies falses i no tenim temps per crear un contingut de qualitat per deconstruir el pensament hegemònic.
• Es comenta la necessitat de major formació de les persones treballadores de l’administració pública per començar a tractar i combatre formes de racisme institucional.
• Es proposa re-situar o re-definir el concepte de seguretat i inseguretat, i parlar als polítics sobre quin és el nostre concepte de seguretat personal o de violència. Per exemple: si bé no dubtem en considerar violència una agressió física, ens sorgeixen dubtes quan es tracta d’exclusions d’accés a drets com la sanitat o l’habitatge. Aquest segon grup també són violència racista i cal que siguin identificats com a tal perquè no quedin impunes.

La entrada Discurs polític discriminatori: respostes des de l’antiracisme – Acta 11ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

“Han de tornar a Romania o Bulgària perquè tenen maneres extremadament diferents a les nostres i no volen integrar-se en el nostre país (França) per raons culturals” (Manuel Valls, Ciutadans)
“Quiero reiterar mi oposición a una gran Mezquita en Barcelona. Y mi decepción, no esperaba que hubiera según qué camdidatos a favor.” (Josep Bou, Partit Popular)
 “Els manters són una pobra gent però representen un problema d’ocupació de l’espai públic.” (Miquel Puig, Esquerra Republicana)
“M’ha semblat aberrant donar carta de naturalesa laboral als manters perquè muntin un sindicat. Qui és la patronal? La màfia?” (Jaume Collboni, Partit Socialista)
“He patit racisme” (no ho ha dit cap partit ni candidat)
“Em comprometo a treballar per eradicar el racisme policial. És un problema que cal tractar amb urgència a la nostra ciutat.” (no ho ha dit cap partit ni candidat)

 
La lliçó principal que vol mostrar el video és que el discurs racista i la pràctica política van de la mà, però no incumbeixen únicament a partits conservadors o “de dretes”, sinó que el racisme electoral és una realitat transversal.

La entrada Saps identificar el discurs polític racista? se publicó primero en SOS Racisme.

En clau antiracista una observació interessant és que els partits que en el seus programes (almenys de les 4 capitals de demarcació, que són els que hem pogut analitzar amb major profunditat) recollien més propostes antiracistes no són els que han crescut en vots. Cal tenir compte que els posicionaments de lluita contra el racisme no han estat pas protagonistes de la campanya, aquesta s’ha centrat en altres eixos. També és cert, com destacava en un tuit David Fernández, que la dreta ha quedat força desbancada: “Una altra mirada. C’s, PP i Vox sumen junts el 8’54% del vot a Catalunya. Tots tres es queden només amb el 3’39% dels regidors i regidores de tot el país. Només una alcaldia assegurada de 947. El 0,1%.”

*Infografies: Diari Ara

3 municipis on pararem atenció

• Preocupades per Badalona, on Xavier Garcia Albiol guanya les eleccions amb 11 regidors, i quedant-se a 3 de la majoria absoluta. La segona força és la coalició Guanyem Badalona en Comú amb 7 regidors. El 2015 el PP també va guanyar les eleccions, però el pacte entre diferents partits, que no volien tornar a tenir un govern municipal caracteritzat per voler fer de Badalona un laboratori de polítiques racistes i discriminatòries, va ser més fort.
• Indignades per Salt, que és l’únic municipi català en el qual el partit d’ultradreta VOX aconsegueix representació dins del consistori, amb tres regidors. Però es que no podem obviar que a Salt el 33% de les persones que hi viuen no tenen dret a votar. Com haurien estat els resultats d’aquests comicis si s’hagués comptat amb la seva opinió?
• A l’expectativa del que pugui passar a Lleida, on després de més de 40 anys el PSC perd l’alcaldia. Esperem que aquest canvi pugui suposar, entre altres, prioritzar la lluita contra el racisme a la ciutat; un primer repte es presentarà les properes setmanes amb l’arribada del temporers i temporeres per la campanya de recollida de fruita dolça.

Com ha estat aquesta campanya electoral?

La campanya electoral de les municipals des d’una mirada antiracista s’ha caracteritzat, com ja és habitual, per dues tendències. D’una banda, els partits que fan discurs racista i discriminatori, que renuncien a la que hauria de ser una responsabilitat d’aquells que tenen una visibilitat i una projecció pública i decideixen vulnerar els drets d’altres persones: les posen al focus d’atenció, les cosifiquen, les criminalitzen i atempten contra la seva dignitat. A més normalitzen el racisme, amb les lamentables conseqüències que això suposa per a la democràcia, la convivència i la cohesió social. D’altra banda, trobem els partits que no diuen, que callen i que no proposen, i que per no posar l’antiracisme, també, al centre de les seves reivindicacions, acaben enfortint els posicionaments racistes i discriminatoris que aprofiten qualsevol ocasió per fer-se notar.

• Discurs polític racista

Tant en aquesta ocasió, com també a la campanya de les estatals, teníem el molt anomenat i molt poc respectat «Acord dels partits per a un debat responsable sobre la immigració i contra el racisme i la xenofòbia». També és cert que no és la primera vegada que passa, malauradament els partits polítics ens tenen acostumades que les promeses, aquest cop preelectorals, es converteixin en paper mullat.

Els discursos discriminatoris (racisme, masclisme, lgtbifòbia, aporofòbia, antigitanisme,…) per part de representants polítics i institucionals són greus vulneracions de drets fonamentals, però a més també estan tipificats com delicte (tal i com es recull a l’article 510 del codi penal). En un comunicat que vam publicar la setmana passada fèiem referència a alguns exemples: La irresponsabilitat de les candidatures que utilitzen la greu situació de desemparament dels adolescents i joves estrangers no acompanyats per obtenir vots; el discurs racista i discriminatori cap a les persones que es dediquen a la venda ambulant; la hipocresia d’alguns actes de campanya que dissenyen fotos ad hoc per vendre allò que no són.

Durant aquesta campanya hem tingut la notícia de la sentència per actituds xenòfobes a les xarxes que, entre altres, inhabilita a Josep Anglada i no li ha permès presentar-se a les eleccions del passat diumenge. Malauradament, les eines judicials no sempre són suficients per a combatre el discurs de l’odi i sobretot les conseqüències d’aquest a la vida de moltes persones i sobre la cohesió social.

• Lamentem la manca de propostes i posicionaments antiracistes

Enguany tant pel que fa a la campanya pròpiament dels diferents partits polítics, com a les propostes que recullen als programes electorals, hem trobat a faltar propostes de política pública basades en drets humans que des d’una perspectiva antiracista tinguin com a finalitat la igualtat de tracte i la no discriminació.

Celebrem que en relació a altres eixos de discriminació sí que s’estiguin formulant respostes per avançar en la igualtat, però estem preocupades per la invisibilització de l’eix antiracista per part de les candidatures suposadament progressistes i d’esquerres.

I les europees, què?

No podem acabar aquesta reflexió sense parlar del resultat de les eleccions europees, on es perd l’hegemonia entre els dos partits que històricament eren àmpliament majoritaris (populars i socialistes), doncs augmenten el grup dels verds, els liberals i l’extrema dreta. Cal tenir en compte que hi ha països on l’extrema dreta ha guanyat la convocatòria de les europees: Itàlia, Hongria (on ja hi governen), Polònia i França. A l’estat espanyol, VOX aconsegueix entrar al Parlament Europeu amb 3 eurodiputats.

La entrada Valoració dels resultats electorals del #26M en clau antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

Un front comú contra el discurs discriminatori

Les persones immigrades i racialitzades son un dels principals objectius del discurs polític discriminatori. Un recerca duta a terme per SOS Racisme (que es publicarà properament) mostra com en els últims mesos les narratives de la «invasió d’Espanya», de la constant associació de la immigració amb la criminalitat, de la necessitat de tornar a una suposada «puresa originària» de la nació i de la cultura europea -que es resumeix en en lema «primer els de casa»- són algunes de les idees claus que alimenten el discurs polític discriminatori.

Un discurs que no és immune a les urnes. Va quedar clar a tothom amb el resultat electoral que va obtenir un partit com Vox a les eleccions andaluses del passat mes de novembre. És preocupant que la resta de partits de la dreta espanyola governin amb Vox a Andalusia, en comptes d’haver-hi establert un cordó sanitari que impedeixi expandir encara més el seu discurs discriminatori. I encara més, que considerin Vox un aliat «natural» en el camí cap al Congrés i la Moncloa, no obstant en els últims dies -o almenys durant els debats televisats- ho diguin amb la boca petita.

Deixant de banda les estratègies electorals (o electoralistes), és cert que la legitimació política de l’ideari i del discurs d’un partit com Vox constitueix una greu irresponsabilitat, que però no ens ha de sorprendre, si pensem en el «Netejant Badalona» que va caracteritzar la última campanya municipal de Xavier Garcia Albiol: la mateixa Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), en un informe 2018, es refereix a l’ex Líder del PP a Catalunya com exemple de polític que «impulsa els sentiments xenòfobs i racistes».¹

En efecte, fa anys que els discursos racistes i xenòfobs (així com masclistes, LGTBIfòbics i un llarg etcètera) estan més que instal·lats en el panorama polític espanyol: de fet, podríem dir que hi tenen una presència estructural, com confirmen d’altra banda les polítiques públiques que els governs de les diferents administracions de l’estat (de molts colors polítics diferents) han estat posant en marxa en els últims anys. Només a tall d’exemple: control de la frontera sur a qualsevol preu (inclòs el de la vida humana), desprotecció dels adolescents i joves migrants que arriben sols a les nostres ciutats i pobles, manca de mesures dirigides a la reducció de les manifestacions d’odi i desatenció dels grups estructuralment discriminats que les pateixen, entre d’altres.

Al respecte val la pena subratllar que la mateixa ECRI, en l’informe mencionat, va denunciar les greus dificultats que troben les persones que han sofert discriminacions racistes a l’Estat espanyol, per a veure restablerts els seus drets. Dificultats corroborades per les evidències empíriques: en 25 anys de batalles legals contra el racisme a Catalunya, només en dos casos, el Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme de SOS Racisme, ha aconseguit obtenir l’aplicació, per part del jutge, de l’agreujant per discriminació previst en l’article 22.4 del Codi Penal.

En definitiva, és evident que el reconeixement d’un partit com Vox com a possible aliat polític dóna ulterior visibilitat i “respectabilitat” al seu discurs d’odi, agressiu, violent i democràticament inacceptable. Però, al mateix temps, no podem caure en l’error d’oblidar que des de fa anys el discurs discriminatori i la pràctica política van de la mà, que el primer és al mateix temps causa i conseqüència de la segona, en un procés de retroalimentació i construcció de marcs mentals i institucionals que normalitzen -i fins i tot legitimen- la discriminació i les vulneracions sistemàtiques de Drets Humans que aquesta suposa.

A dia d’avui, tot això constitueix un dels principals problemes pendents d’abordar per un estat de dret àmpliament deficitari com l’espanyol. Davant d’aquest panorama, és imprescindible que els diferents actors de la societat civil ens organitzem, coordinem i articulem per a impulsar nous marcs interpretatius de la realitat i buscar noves maneres de reclamar i garantir els drets fonamentals de totes les persones que viuen a la nostra societat.

La entrada El discurs discriminatori i la pràctica política van de la mà se publicó primero en SOS Racisme.

Discurs polític discriminatori. Què fem per contrarestar-lo?

En els últims anys el discurs polític discriminatori (racista, xenòfob, sexista etc.) s’ha posat al centre de la agenda política europea, i els partits que el fan servir han crescut, guanyat pes polític i fins i tot eleccions.
Les persones immigrades, refugiades, racialitzades son un dels principals objectius del discurs discriminatori: la «defensa» de les fronteres, la criminalització de la immigració, la necessitat de tornar a una suposada «puresa originaria» d’Europa que es resumeix en en lema «primer els de casa», son solament algunes de les seves idees claus.
Per això SOS Racisme Catalunya, en col·laboració amb l’Institut de Drets Humans de Catalunya i Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris del Grup Barnils volem reflexionar sobre com podem contrarestar aquest discurs i promoure una visió del mon radicalment alternativa, basada en el respecte de la diversitat i en el reconeixement del Drets Humans de i per a tothom.
Intervenen:
· Leila Nachawati, periodista, escriptora i comunicadora
· Israel Butler, director de incidència de Liberties.eu
· Quique Badia Masoni, periodista i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils
Moderació:
· Susan Kalunge, membre del Consell de SOS Racisme Catalunya
Link a l’esdeveniment de Facebook.
 
 

 

La entrada Discurs polític discriminatori. Com fer per contrarestar-lo? se publicó primero en SOS Racisme.

Després de l’atac terrorista a la mesquita de Nova Zelanda, l’atac al centre de menors de Castelldefels i a Canet queda clar que el racisme existeix i guanya terreny. Els partits polítics i grups d’extrema dreta estan guanyant representació parlamentària i mediàtica a tot Europa. És evident, doncs, que el racisme avança si no se’l combat. I a l’hora d’implementar mesures valentes, les administracions tenen un paper fonamental.

Sabem que vivim en un sistema racista i que les discriminacions són conseqüència d’una realitat estructural. Per això el racisme no és només un comportament individual que pugui dur a terme una persona, sinó que és conseqüència de tota una estructura que s’estableix sobre una concepció racista i colonial. El racisme perviu a tots els nivells: a les escoles, als llocs de treball, a la nostra vida personal i familiar, a les institucions, als mitjans de comunicació, etcètera. I, com passa sempre, el primer pas ha de ser reconèixer el problema i assenyalar responsabilitats. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala, però moltes vegades les administracions minimitzen el problema, i això, sens dubte, no afavoreix la resolució del problema sinó que el perpetua.

Confesso que des de fa un temps la normalització del racisme social és un fenomen que em preocupa i em genera malestar. A les xarxes socials hi veiem agressions racistes al tren, al metro, a botigues de roba, i sembla que són episodis normals, però no ho haurien de ser. I em pregunto què fan les administracions per evitar-los.

Hem de continuar exigint la fi del racisme institucional

El 21 de març va ser el Dia per l’Eliminació de la Discriminació Racial i, en el marc d’aquesta celebració, el dissabte 23 es va fer una manifestació a Barcelona. Va ser el moment d’assenyalar les administracions que no estan assumint la seva responsabilitat.

Les administracions són responsables de desenvolupar els mecanismes necessaris per poder denunciar i erradicar el racisme. Mai poden convertir-se en les perpetuadores d’episodis d’odi (recordem que els cossos de policia i seguretat practiquen aturades per perfil ètnic, en el que és una pràctica racista i contrària als drets humans), ni els haurien de permetre a causa d’una falta de vigilància, ni haurien de revictimitzar les persones afectades (com passa en el sistema judicial, que reprodueix el racisme i no el condemna). El mateix passa amb els mitjans de comunicació, que es converteixen moltes vegades en altaveus de missatges d’odi (recordeu els missatges racistes de Vox emesos per televisió sense cap mena de pudor).

No podem permetre que les institucions defugin la seva responsabilitat. Hem de continuar exigint la fi del racisme institucional. Per això no s’hi val a dir que el racisme institucional no existeix, o a deixar de fer crítica interna, molt necessària per entendre que per culpa d’una falta de compromís polític no s’estan fent bé les coses.

No ens hem d’acostumar al racisme institucional. No podem acceptar que el sistema és així. Només espero que passada la temporada electoral totes les promeses antiracistes que de ben segur es faran per guanyar vots es materialitzin i no quedin en paper mullat.

La entrada Normalitzant el racisme se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #NOTÍCIA: SOS Racisme alerta del perill de la normalització de l’extrema dreta en el balanç de les europees se publicó primero en SOS Racisme.