La frontera visitada dins el projecte CAMINS, és de fet una frontera interna entre dos països fundadors de la Unió Europea, fet remarcable. Tot i així, hi ha poca diferència entre aquesta i les fronteres externes de la UE. Potser l’única diferència és que no hi ha tanca.

Dins el territori fronterer es diferencien dues seccions: la frontera-costat-mar (Ventimiglia) i la frontera costat-muntanya (Briançon).

La part de l’entorn mar van poder observar que:

• La població local de nivell adquisitiu més alt.
• Molta presència de menors i de màfies, i això suposa més perill per les dones.
• Les persones que estaven abans sota el pont, ara s’han dispersat pel poble.
• A la plaça del municipi, hi ha una distancia evident entre els blancs i els negres.
• Els italians són obertament racistes, i aparentment no passa res. Van trobar cartells de “Itàlia pels italians primer”.
• Els menors estan molt desprotegits, molt perduts, no saben a on van. Són retornats a Itàlia pels agents francesos de manera automàtica, sense tenir en compte la edat dels menors. Esperen a retornar-los sense bitllet amb l’últim tren, ja de nit. De mentre, a l’espera de que sortís l’últim tren, els deixen tancats a la comissaria, sense cap mena d’informació.

A l’entorn muntanya, que és més rural, van poder observar:

• Es realitzen controls a la estació de tren i als cotxes que creuaven la frontera.
• Es realitzen detencions i identificacions basades en perfilació ètnica, en concret, les persones negres. No fan control de documents sinó controls basats en la pell. Treien del tren literalment (i únicament) a les persones negres.

Al final, les persones intenten passar a peu per vies menys segures:

• Un pas d’alta muntanya anomenat el pas de la mort. Hi ha una tanca bastant precària. És un penya-segat.

• Pel túnel de l’autopista.

• Hi ha hagut morts, sobre tot a l’hivern, donat les condicions ambientals i meteorològiques. Els trajectes per creuar la frontera per la muntanya duren unes de 5/7 hores a peu, però poden trigar dies perquè es perden, i arriben a morir.

• Persecució dels Gendarmes francesos de nit al mig de la muntanya amb material infrarojos; o al voltant de les estacions de tren, portant les persones a amagar-se en trens o a les vies de tren (comportant accidents fatals).

• Per una banda, hi ha proliferació de grups locals feixistes contra la pressió migratòria als seus municipis (per exemple, Génération identitaire, un grup violent). Pèrò per l’altra, El govern del municipi de Briançon ha col·laborat posant un centre d’acollida pels migrants.

• A nivell d’opinió pública local trobem els dos extrems: persones o col·lectius amb opinió molt racista i organitzacions activistes pro drets humans. En aquesta banda, també cal assenyalar la criminalització que pateixien els activistes locals. Per exemple, Cédric Gerou – acull a casa seva (granja) a les persones que passen per les muntanyes. S’ha fet famós, però són més persones que han patit represàlies de veïns o que s’han trobat denunciades per cometre suposadament un “delicte de solidaritat” – col·laboració amb la immigració il·legal de forma premeditada i organitzada. (El Tribunal Constitucional francès ha establert jurisprudència la setmana passada establint que el que es coneix com a delicte de solidaritat és contrari al principi constitucional francès de fraternitat.)

• Persones que han aconseguit passar la frontera, un any més tard poden trobar-se a Paris, però normalment es trobaran vivint en condicions lamentables, com ara sota un pont, o bé els acaben expulsant del país.

És un fet que les institucions porten anys intentant posar traves per parar el flux de migrants, però no ho estan aconseguint. L’únic que aconsegueixen és fer una frontera més mortífera.

Des de els atemptats de 2015, França es troba en “estat d’urgència” el que comporta que pugui saltar-se la clàusula de l’espai Schengen que prohibeix fer controls i tancar les seves fronteres amb la resta d’estats de l’espai Schengen (per raons de seguretat). L’excepció a aquesta clàusula la renoven cada 6 mesos i per tant estan autoritzats a efectuar aquests controls a la frontera amb Itàlia. I aquesta és una tendència s’està generalitzant a Europa.

Hi ha un seguit de canvis legislatius previstos:

• Ampliació de l’espai considerat com a frontera en 10 kilòmetres (cap a l’interior de França)

• Punts fronteres

• Retallen tots els terminis per tramitar aspectes relacionats amb el trànsit d’estrangers: 24h per declarar la minoria d’edat, temps per tramitar l’asil abans de retornar-los, etc.
  

Torn de preguntes

• Quin tipus de persones es trobaven denunciades pel delicte de solidaritat:
  • Tant grups organitzats com persones a títol individual
• Del costat de Ventimiglia és on es podia veure més el racisme i la fractura social. Es percebia com certs espais públics estaven vetats tàcitament a les persones migrades, com el centre de la ciutat, les places, el mercat, enviant un missatge amenaçador “mentre no entreu aquí no us passarà res”.
  • “Tot el país es una frontera”: el mateix cos de les persones racialitzades es torna frontera.
  • Es podia notar la tensió al poble.
  • Vam observar comportaments molt desconfiats de les activistes, comprensibles atès el control policial sobre les activistes pels drets humans.
• Les persones que ajudaven estven frustrades perquè l’administració no feia res i abandonava a les persones, el que les portava a embrutar i fins i tot robar per sobreviure.
• Perfil demogràfic de les persones migrants:
  • Al carrer, el que més es veuen són homes i nens (nenes no).
  • Però això no vol dir que no hi hagi dones: solen estar més protegides, acollides en centres destinats específicament a dones, o bé els hi donen una certa prioritat. Tot i així, hi ha molts casos de trata.
    

El viatge a frontera entra dins del projecte CAMINS, que realitzem la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i SOS Racisme Catalunya, i que ens ha portat anteriorment a Frontera Sud i a Bulgària.

La entrada Vulneracions de drets a la frontera de Venimiglia – Acta de la 8ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

Entre 10 i 15 policies esperen ansiosos que els bombers obrin la porta d’una habitació on es troben tancades tres persones per pròpia voluntat

Però no els explica ni perquè s’han tancat a pany i clau ni perquè la policia té tanta pressa per treure-les d’allà.
 
– Jo no penso obrir aquesta porta –exclama en Joel, preveient que les conseqüències de la intervenció seran violentes.
 
En Marc i la resta de companys sí que accepten col·laborar amb el cos policial. Per facilitar la feina, un agent de la Policia Nacional crida una mentida en francès a través de la porta:
 
– Ouvrez la porte, votre droit d’asile a été concédé, nous ne vous ferons pas du mal! [Obriu la porta, se us ha concedit l’asil, no us farem mal!].
 
Uns minuts més tard, els tres joves, dos nois i una noia, decideixen obrir la porta. Quan els companys d’en Joel entren, es troben totes tres persones despullades. Un agent immobilitza la noia agafant-la pels genolls mentre els altres agents retenen els nois trepitjant-los els cossos nus contra el terra de rajola. Els arrosseguen i els tracten “com a gossos” en una actuació policial desmesurada, tal com explicaran l’endemà en Joel i en Marc al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya.
Els joves criden desesperats i supliquen que no els retornin al seu país. A banda d’en Joel, en Marc i els altres bombers, que són convidats a abandonar la dependència on es troben un cop oberta la porta, entre 10 i 15 agents de la Policia són testimonis d’una situació esgarrifosa: un dels nois es desmaia, l’altre és agredit per un agent i la noia, aterrada i plena de ràbia, no para de cridar.

Davant les pressions, el pilot accepta embarcar el noi jove que es veu més sencer. La noia i el jove que s’ha desmaiat minuts abans es queden a terra

En aquestes circumstàncies, els tres joves, de 19 i 20 anys, són immediatament traslladats fins a l’entrada d’un avió que en pocs minuts s’enlairarà rumb Istanbul, ciutat d’on havien vingut tres dies abans. En veure’ls, el pilot es nega a embarcar-los. Un agent intenta convèncer-lo, li explica que van realitzar el mateix operatiu el dia anterior i que també s’havia frustrat per la negació del pilot. Davant les pressions, el pilot accepta embarcar el noi jove que es veu més sencer. La noia i el jove que s’ha desmaiat minuts abans es queden a terra. Volaran a Istanbul l’endemà.
Després d’escoltar el colpidor relat d’en Joel i en Marc, el SAiD, assessorat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), envia cartes denunciant els fets, exigint explicacions i demanant informació sobre l’estat de les tres persones a la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, al Defensor del Pueblo, a ACNUR Espanya, a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i a l’ambaixada de la República Democràtica del Congo (RDC) a Madrid.
La Subdelegació del Govern respon assegurant que a les tres joves se’ls va aplicar un expedient d’inadmissió a frontera després que, havent sol·licitat protecció internacional, elles mateixes renunciessin, davant la presència d’advocat i intèrpret, a la sol·licitud d’asil. I afegeix: “En ningún momento se produjo enfrentamiento alguno entre los inadmitidos y los funcionarios actuantes, los cuales se limitaron a resolver las situaciones violentas que ellos mismos provocaron”.
 
“Que els joves finalment renunciessin a sol·licitar asil, només s’entén si ho van fer seguint una recomanació errada o malintencionada”, opina l’Alícia Rodríguez, coordinadora del SAiD, sorpresa per la voluntat dissuasiva de l’advocat d’ofici que els va atendre a l’aeroport.

La entrada #RELATSREALS: Fins al límit per defensar el seu dret d’asil se publicó primero en SOS Racisme.

[Article publicat a Catalunya Plural – elDiario.es en català i en castellà]

Un grup d’activistes de SOS Racisme vam viatjar a la Frontera Sud (Nador, Melilla, Tànger, Ceuta) durant la tercera setmana del mes d’abril. Vam visitar associacions que treballen pels drets humans als dos costats de la frontera, ens vam entrevistar amb periodistes i advocades, vam aconseguir testimonis de persones que viuen bloquejades a la frontera, sigui als CETI, sigui a la banda marroquina. I la conclusió a què vam arribar és que, per molt que Ceuta i Melilla pertanyin a la UE, com a territoris espanyols que són, per molt que el Marroc sigui un país “amic” amb el qual l’Estat espanyol i la UE tenen tracte preferent, totes les actuacions que tenen a veure amb els fluxos migratoris que circulen constantment per aquells territoris, estan regides per la llei de la força i l’arbitrarietat.

La ciutat de Nador, a tocar de la frontera de Melilla, té una legislació d’excepció que permet actuar amb la màxima impunitat a les forces de l’ordre. Les anomenades “forces auxiliars” de la policia del Marroc actuen de forma repressiva contra les persones desplaçades, sense cap tipus de control. Hi ha testimonis que ens diuen que fins i tot han trencat braços i cames de persones que han estat retornades des de territori espanyol “en calent”, per tal que no tornin a intentar saltar la tanca. Els assentaments del Gurugú han estat desmantellats i incendiats per tal d’obligar els qui hi vivien a desplaçar-se a d’altres llocs, més lluny, a uns 15 Km. de la ciutat. Les persones negres –la majoria, ja que vénen de països de l’Àfrica subsahariana– no poden sortir dels seus refugis (de fet, a Nador no en vam veure cap) per por de ser apallissades per bandes armades incontrolades que actuen impunement, davant dels ulls de la mateixa policia. Segons l’AMDH (Associació Marroquina dels Drets Humans), Nador és una ciutat militaritzada i els subsaharians saben que si els detenen els tancaran en un centre d’internament abans de ficar-los en autobusos per enviar-los al sud del país, a les portes del desert, o els traslladaran amb avió a algun país africà que no necessàriament serà el seu país d’origen. I estem parlant d’entre 3000 i 4000 persones, entre homes, dones i criatures, moltes de les quals tindrien dret a acollir-se a la protecció internacional si es complissin les lleis, sigui perquè fugen de territoris en conflicte, sigui per motiu de persecució política, per orientació sexual, per violència de gènere, en definitiva, per causes que la Convenció de Ginebra contempla com a susceptibles de demanda d’asil.¹

Per la frontera de Beni Nzar, que separa Nador de Melilla, també hi han passat uns 5000 sirians, segons ens informa el portaveu de l’AMDH. Es tracta de persones que fugen d’un país en guerra i, per tant, s’haurien de poder acollir a la protecció internacional subsidiària, tal com marca la llei; però si han aconseguit creuar aquest pas és perquè la majoria ha hagut de pagar al voltant de 2500 € als traficants –marroquins i espanyols- que actuen en el territori; una altra manera d’arribar a Melilla, molt perillosa, és passar amagant-se sota un cotxe: llavors el trajecte sol costar uns 1000 €; una tercera possibilitat és fer el viatge en pastera de Nador a Almeria. Aquesta opció té l’avantatge per als traficants que, quan l’embarcació és a alta mar, truquen a la policia perquè els intercepti i així poden tornar a negociar. La quantitat de diners que es mouen al voltant de la frontera (construcció de les tanques, control de la frontera, comerç “atípic” –que és com anomenen el petit contraban- activitats mafioses, suborns als vigilants de frontera, etc.) és tan gran, que acabes entenent que ningú posi remei a la situació: el negoci és el negoci i que la mercaderia siguin éssers humans és totalment secundari. És per això que moltes de les associacions, basades al Marroc amb activistes sovint d’origen estranger, que treballen en el territori han de fer-ho de forma gairebé clandestina, si no volen ser clausurades o expulsades de territori marroquí. Els activistes marroquins tenen dificultats per treballar atès que són molt controlats pel règim. Ni tan sols organismes internacionals, com l’ACNUR, poden fer gran cosa: treballen a Melilla, però no al costat marroquí de la frontera; tenen una oficina a la capital, Rabat, però a les persones desplaçades que intenten creuar per Ceuta o Melilla els queda molt lluny. Així doncs, la seva funció és ben limitada i la seva efectivitat, més que dubtosa, depèn exclusivament de la voluntat de les persones que hi treballen.

Una altra “curiositat” de la frontera és que, tant a Ceuta com a Melilla, les oficines per poder demanar asil i per informar-se de com s’han de tramitar les sol·licituds, són ja en territori espanyol, és a dir, que només hi poden accedir aquelles persones a qui ja s’ha permès prèviament de creuar la frontera (les que han arribat saltant la tanca solen informar-se directament als CETI); no cal dir que aquestes oficines són buides en tot moment. Les que demanen asil a Melilla obtenen una “targeta vermella” la validesa de la qual es limita a l’espai territorial d’aquella ciutat: una altra irregularitat administrativa que contravé la legislació vigent.

Pel que fa a la situació de les dones, la vulneració dels drets humans és encara més cruel. Així com per als homes arribar a passar la frontera és una qüestió de diners, per a les dones és una qüestió de diners, de sexe i de maternitat. Si una dona vol arribar a Europa ho haurà de pagar amb el seu cos d’una manera o altra. Les més joves i boniques seran preservades (per un vigilant assignat) per ser venudes més tard a màfies traficants de dones per la prostitució. O a qui pagui el preu més alt pel cos d’aquesta noia o nena. Però la gran majoria han estat violades reiteradament al llarg dels seu periple pel desert de Líbia, fins arribar al Marroc, i continuen sent ”propietat” de la màfia que els ha gestionat el viatge i que continua usant els seus cossos a pler, obligant-les a prostituir-se, a avortar si es queden embarassades… Aquest control sobre les dones es continua exercint fins i tot a l’interior dels CETI i elles no tenen cap possibilitat de denunciar la situació ja que viuen sota amenaça constant sobre la seva vida o la de les famílies que han hagut de deixar enrere. Quan no són destinades a la prostitució, les dones són usades amb una altra finalitat. I és que una dona embarassada o amb un fill és un tiquet d’entrada per als homes. D’aquesta manera, a moltes dones se’ls assigna un «novio»: aquest home serà la seva parella a canvi d’assegurar la seva protecció física així com el suposat pas a Europa. Un embaràs o un fill o filla menor en el moment de passar la frontera, sol ser garantia d’acolliment per als progenitors atès que s’intenten preservar els nuclis familiars.

Una altra realitat de la frontera són els MENAS, els menors no acompanyats, que tampoc es salven d’aquesta vulneració constant dels drets humans. Molts es troben pel carrer, vestits amb parracs, demanant menjar… tant al Marroc com a Ceuta. Segons ens van explicar, en aquesta ciutat no hi ha cap alberg per a persones sense recursos; moltes criatures no estan escolaritzades (només les que viuen amb famílies que s’han pogut empadronar a la ciutat) però a la majoria, generalment procedents del Marroc, se’ls nega aquest dret així com el dret a la sanitat i, en general, qualsevol altre dret que seria imperatiu si es complissin les normatives espanyoles i europees de protecció del menor. Però la resposta de l’administració espanyola és que no es pot atendre tots aquests infants perquè cal evitar l’efecte crida, si no totes les criatures del Marroc voldrien escolaritzar-se a Ceuta! Algunes associacions que treballen a la ciutat intenten suplir, de forma gairebé clandestina, aquestes mancances, però no poden atendre totes les criatures que voldrien per falta de mitjans. A més, han de suportar la pressió de la població benpensant de la ciutat, que considera que cal “netejar Ceuta”, un eslògan que no ens ve gens de nou.

Però també vam trobar gestos de solidaritat, no només de les associacions, que sovint s’hi juguen la pell, sinó també de la població dels voltants de Nador, que proporciona aigua, menjar i electricitat (imprescindible per poder recarregar els telèfons mòbils), a les persones dels assentaments, on no està coberta cap d’aquestes necessitats bàsiques.

Per sort, si persones com José Palazón ens van ajudar en el seu moment a obrir els ulls sobre el que està passant a l’última frontera europea, cada vegada són més les associacions que, com la nostra, hem decidit anar a comprovar-ho per poder denunciar amb coneixement de causa. Nosaltres tenim encara la veu que es nega a les persones desplaçades; i tenim el deure de no callar si no volem ser còmplices de tanta ignomínia.

Beatriu Guarro (@labeatriufapiu) i Marilda Sueiras, membres de SOS Racisme Catalunya

La entrada Frontera Sud, territori sense llei se publicó primero en SOS Racisme.

[Comunicat de la Federación estatal de SOS Racismo]
Tras la devolución a Marruecos de más de un centenar de personas en la frontera de Ceuta en el día de ayer, SOS Racismo “solicita con urgencia la comparecencia del Ministro de Interior, Sr. Juan Ignacio Zoido, para aclarar la posible vulneración de la legislación internacional de obligado cumplimiento para España”. A juicio de Mikel Mazkiaran, Secretario de la Federación SOS Racismo, “el hecho de que incluso se haya hecho público que Cruz Roja diese asistencia sanitaria a estas personas agrava el rol del Ministerio, en la medida que no sólo hay que garantizarles la asistencia humanitaria, sino también un procedimiento individualizado. De lo contrario, no hay otra lectura que una vulneración flagrante del Derecho Internacional que el Ministro debe explicar de forma urgente en el Congreso”.
Sobre esta cuestión SOS Racismo recuerda que esta circunstancia, ni es nueva, ni está exenta de polémica, tanto en el ámbito nacional como internacional. A pesar de que el actual Ministro y su antecesor tratan de justificarlo a partir de la promulgación de la Ley de Seguridad ciudadana, SOS Racismo recuerda que tanto la Ley de Extranjería, como el CEDH, contempla la obligatoriedad de las autoridades de informar a las personas interceptadas tras entrar en territorio nacional, de sus derechos, ofreciéndoles la posibilidad de acceder a asistencia jurídica, intérprete y a la tutela judicial efectiva. XX También recuerda que es obligación de las autoridades proceder a la identificación de perfiles vulnerables que no pueden ser expulsados por cuestiones de índole humanitaria o por tratarse de potenciales personas refugiadas o víctimas de trata. Todas estas cuestiones, según Irene Carrión, presidenta de SOS Racismo “sumadas a la aceptación pública de una asistencia humanitaria en territorio español, son del todo incompatibles con las actuaciones del Ministerio.”

 
 
Asimismo, SOS Racismo quiere recordar que el Consejo de Europa ha recomendado al Gobierno español el cese en la entrega de personas inmigrantes a las fuerzas auxiliares marroquíes, habida cuenta de los malos tratos que éstas infligen a las personas devueltas. El comisario Avramopoulos en nombre de la Comisión y en respuesta escrita del 25 de noviembre de 2015 y 29 de enero de 2016 expuso que “puede garantizarse si quienes estén sujetos al retorno inmediato tienen la posibilidad, de hecho y de derecho, de presentar una posible petición de protección en un paso fronterizo de fácil acceso. Mientras exista esta posibilidad, la Comisión no considera que existe justificación para incoar un procedimiento de infracción contra España.” Posibilidad ésta de imposible cumplimiento con la aplicación de esta práctica. También SOS Racismo quiere recordar que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) ha admitido a trámite, estando pendiente de sentencia tras la presentación de alegaciones que no han sido hechas públicas, varias demandas de particulares que han sufrido en primera persona estas prácticas por posibles vulneraciones de Derechos Fundamentales.
Por todo ello, SOS Racismo insta al Ministro de Interior a comparecer de forma urgente, no sólo para dar las oportunas explicaciones sobre estas potenciales vulneraciones de derecho, sino también para informar de los mecanismos que su Ministerio pondrá en marcha de forma inmediata para dar cumplimiento a la legalidad internacional vigente en materia de Derechos Humanos de acuerdo a lo dispuesto en el punto 2 de la Disposición adicional décima de la Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social, en cuanto establece que “en todo caso, el rechazo se realizará respetando la normativa internacional de derechos humanos y de protección internacional de la que España es parte”.
 
Más información o contactos para entrevistas: (+34) 610 26 55 12
comunicacion@sosracismo.eu

La entrada Exigim la compareixença immediata del Ministre Interior pels fets de Ceuta se publicó primero en SOS Racisme.

• Informació sobre els avenços en la investigació del cas de la mort de 15 immigrants que van morir el 6 de febrer a la platja Tarajal a Ceuta.

• Sobre els casos de maltractament que es donen als Centres d’Internament i l’ús excessiu de les autoritats migratòries.

• Els abusos relacionats amb els procediments d’expulsió d’estrangers, sobretot a Ceuta i Melilla.

• Sobre els controls policials basats en perfils ètnics

• Al voltant de la situació de menors estrangers no acompanyats, les mesures per protegir els seus drets, mesures per evitar els procediments irregulars en l’expulsió de menors no acompanyats, així com també les pràctiques per verificar la seva edat.

• Sobre el desenvolupament del Pla de Drets Humans i la data prevista de la seva aprovació, l’estratègia integral contra el racisme de 2011, l’impacte de les retallades sobre les polítiques de lluita contra el racisme i la xenofòbia.

• Alhora, també haurà de retre comptes sobre elements d’altres àmbits: aspectes d’igualtat en el mercat laboral, la lluita contra la violència de gènere, sobre la polèmica llei de seguretat ciutadana, la reforma del codi penal, l’ús excessiu de la força per part dels agents de les forces i cossos de seguretat, etc.

Foto de portada, Jose Pereira.

La entrada #NOTÍCIA: L’ONU crida l’atenció a l’Estat espanyol per vulneració de Drets Humans i li demana explicacions sobre alguns fets se publicó primero en SOS Racisme.

Migreurop junto a 70 entidades exigen el fin de las devoluciones sumarias y el respeto a la legislación nacional, europea e internacional.

Tras el intento de entrada de más de 200 personas en el día de ayer a través de la valla de Melilla, las 70 organizaciones firmantes de esta nota de prensa queremos mostrar nuestro absoluto rechazo a las prácticas llevadas a cabo por las autoridades españolas que, lejos de  respetar la legislación nacional, europea e internacional y garantizar el respeto de los derechos humanos y el principio de no devolución, han devuelto una vez más de forma sumaria a personas que se encontraban en territorio español. 

A pesar de que estas devoluciones están siendo objeto de investigación por parte de los tribunales y que han llevado a la imputación del responsable máximo de la Guardia Civil de Melilla, las autoridades españolas siguen llevándolas a cabo para a expulsar  a Marruecos a personas inmigrantes y potenciales refugiadas que llegan a nuestras fronteras.

Después de analizar los vídeos aportados por PRODEIN en los que se puede observar una probable expulsión sumaria, así como posibles agresiones a personas inmigrantes, las entidades firmantes instan de forma urgente al poder judicial, y a los órganos europeos de defensa de los Derechos Humanos, a que abran una investigación de oficio para aclarar estos hechos. A través del primer video se puede ver como de manera evidente una persona es expulsada de forma sumaria tras haber atravesado todas las vallas, sin tener acceso a las garantías previstas en la LOEX, en el Tratado bilateral entre España y Marruecos y en la legislación europea e internacional; en el segundo observamos con preocupación el trato ofrecido por parte de la Guardia Civil a una persona inmigrante, de la que –según el vídeo ofrecido por PRODEIN- desconocemos su estado de salud.

Además las entidades firmantes recuerdan que muchas de las personas que llegan a nuestras fronteras huyen de conflictos y graves violaciones de los derechos humanos y se les está negando el acceso al procedimiento de protección internacional. En lugar de garantizar su derecho a pedir asilo, se les recibe con concertinas y se les devuelve a Marruecos de forma irregular donde son víctimas de violaciones de sus derechos humanos y no se les garantiza una adecuada protección.

Al mismo tiempo, recuerdan que la exigencia del cese en la vía de hecho de las devoluciones irregulares ha sido solicitado por éstas y otras organizaciones a través de peticiones explícitas a los delegados del Gobierno en Ceuta y Melilla los pasados 4 de marzo y 7 de abril sobre las que no se ha obtenido respuesta,  a través de escritos al Defensor de Pueblo y por medio de diversas acciones judiciales.

En este sentido, las entidades firmantes consideran que el nuevo panorama político europeo configurado después de las últimas elecciones debe considerar como prioritaria en su agenda no sólo la resolución de la problemática fronteriza aportando criterios de racionalidad a una política que está creando conflictos irresolubles, tanto humanos como institucionales, en los países de la frontera de la Unión Europea, sino que también debe contener la exigencia a los países miembros del cumplimiento de la legislación vigente estableciendo sanciones a quien incumpla la misma.

Las entidades firmantes quieren manifestar, una vez más, su preocupación por esta situación que se prolongada en los últimos 18 meses, recordando, que de nada servirán políticas que sólo abogan por el rechazo sistemático y frecuentemente violento de los que buscan en Europa las oportunidades que sus respectivos países les niegan y donde en muchas ocasiones son víctimas de persecución. Sólo podremos dar una solución a este problema si planteamos un diálogo serio que aborde la problemática de los flujos migratorios desde una perspectiva global, prevaleciendo ante todo la protección de los Derechos Humanos y la transparencia y el respeto a la legislación nacional e internacional, evitando siempre cualquier tipo de medida coercitiva.

Por último, estas organizaciones recuerdan al Gobierno que el Estado, o cualquier agente queesté al servicio de éste, no pueden saltarse los acuerdos y tratados internacionales por lo que exigen de forma inmediata el fin de esta práctica ilegal, que se investiguen los hechos de este vídeo, así como que se depuren las responsabilidades pertinentes.

ENTIDADES ADHERIDAS:

Andalucía Acoge, Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía, CEAR, Federación SOS Racismo, Amandala, Asociación Elín, Foro Gallego de Inmigración, Fundación Sevilla Acoge, AVV  Lanuza Casco Viejo (Zaragoza), Asociación Libre de Abogados, Coordinadora Estatal para la Prevención y Denuncia de la Tortura, Observatorio del Sistema Penal y los Derechos Humanos de la Universidad de Barcelona, Tanquem els Cies, Médicos del Mundo, Red Acoge, Asociación de los Inmigrantes Senegaleses en España – AISE, Asociación Consorcio de Cooperación, Iglesia Evangélica Española, Coordinadora de Barrios, Pueblos Unidos, San Carlos Borromeo, Asociación Integrando, Movimiento Tierra y Libertad, Red Jurídica Sociedad Cooperativa, Brigadas Vecinales de Observación de los Derechos Humanos, Grupo de Acción Comunitaria, Entrepueblos, Mujeres de Negro, ADSP – Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública, Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, Comisión de Defensa de los Derechos de la Persona, del Colegio de Abogados de Barcelona, Fundación Acción Pro Derechos Humanos, Círculo de Silencio de Madrid, Plataforma A Desalambrar, Plataforma de Solidaridad con Chiapas y Guatemala de Madrid, Campaña Estatal por el Cierre de los Centros de Internamiento de Extranjeros, SOS Racismo Madrid, Comisión CIE Ferrocarril Clandestino, Ruta contra’l Racismu y la Represión, CIEs NO Valencia, Africanos en Valencia – AVSA, Antifeixistes PV, Asociación Entreiguales, Asociación Martín Fierro, A.V. Natzaret, CEDSALA, Colectivo Desalambrando, Colectivo Roma, Entrepueblos, Psicólogos Sin Fronteras, Grup d’Acció Comunitària, AEDIDH, Col·lectiu, Sense Papers, Comunidades Cristianas Populares, Foro Alternativo de la Inmigración, HOAC, Jarit, Valencia Acoge, Semàfor Roig, Sodepau, Intersindical valenciana, Colectiu Sud-Cacarica, Asociación Candombe, CNT-Valencia, Mesa d’Entitats de Solidaritat amb les i els migrants, Plataforma Somos Migrantes de Sevilla, Asociación Voluntariado Claver, Coordinadora de Barrios de Murcia, Arankoa Despacho Jurídico, Asociación Apoyo –  Madrid

La entrada #COMUNICAT. SOS Racisme dóna suport a Migreurop i exigeix el fi de les expulsions sumàries i el respecte als drets humans se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Mecanismo mortífero en el Mediterráneo Cientos de boat people muertos por la inacción de la coalición internacional se publicó primero en SOS Racisme.