La entrada Sis anys de presó i dotze d’inhabilitació per als mossos del Bages se publicó primero en SOS Racisme.

• Des del 1999* el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme ha recollit 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits. Només s’han condemnat 4 policies i en cap cas s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com a delicte d’odi.

La violència policial, tant aquí a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, no són casos aïllats, puntuals o accions perpetrades per “pomes podrides” dins dels cossos policials. Aquesta violència és conseqüència d’un racisme d’Estat sistèmic que permea les institucions, les lleis i totes les capes de la societat. Les forces de seguretat pública són el braç executor encarregat de mantenir el poder hegemònic actual, que gira entorn d’un sistema desigual, blanc, capitalista i patriarcal.
Així ho proven les dades recollides pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme a Catalunya. Històricament, la tipologia d’abusos policials racistes ha estat la més nombrosa pel que fa a la denúncia de casos al SAiD.
No obstant això, hi ha factors estructurals que en dificulten la denúncia:

1. La situació d’indefensió en què el racisme institucional ja ha situat les persones que suporten el racisme policial, com ara venedors ambulants, treballadores sexuals o joves migrats. Sovint les persones que denuncien el racisme policial es troben amb una contra-denúncia confeccionada pels agents implicats que els suposa no només conseqüències penals sinó també d’estrangeria. Així, la policia agreuja la vulnerabilització d’aquestes persones i perpetua la seva impunitat.
2. El funcionament del racisme dins del sistema judicial, on s’atorga la presumpció de veracitat a la versió policial (quant no hauria de ser així en la via penal), es mostren reticències pel que fa a la motivació racista i es qüestiona constantment la versió de la víctima, incomplint la responsabilitat de garantir els seus drets. (Més informació)
3. La manca de reconeixement institucional de les pràctiques racistes dins dels cossos policials, fet que impossibilita la transformació real dels mateixos, genera desconfiança en qui pateix abusos i acaba invisibilitzant encara més el racisme.

Des del 1999*, any en què es comencen a sistematitzar les dades, s’han recollit 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits pel SAiD, que representen un 23% del total. Només en 4 ocasions s’ha condemnat un agent de policia i en cap d’elles s’ha aplicat l’agreujant de racisme o s’ha contemplat com a delicte d’odi malgrat la claredat dels fets:

1. 2006: Condemna judicial per a un agent de policia nacional que va agredir quatre ciutadans d’origen estranger durant un control d’estrangeria el 2005. Sentència: condemna per tres faltes de lesions, una falta d’injúries, i una falta de maltractaments, amb multes i indemnitzacions per valor de 3.000 euros. (Més informació)
2. 2014: Condemna per falta de lesions abans de la reforma del codi penal, cap a un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que va pegar a un venedor ambulant a l’any 2012. Aquest mateix agent estava imputat en un altre cas que portàvem on el van absoldre, i és el mateix policia que recentment ha estat condemnat per matar un altre agent de la GUB. Sentència: condemna per una falta de lesions amb la pena de multa de 300 euros i indemnització de 600 per la víctima per les lesions. (Més informació)
3. 2017: Condemna per agressió a un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona per uns fets ocorreguts a la comissaria de Nou de la Rambla el 2011. Sentència: Condemna per un delicte de lesions que correspon a un any de presó i indemnització de 10.000 euros pel denunciant, amb responsabilitat subsidiària de l’Ajuntament de Barcelona (Més informació)
4. 2019: Condemna a un Mosso d’Esquadra i un agent de seguretat privada per uns fets ocorreguts el 2009. Sentència: condemna per delicte de lesions a una multa de 1800 euros i a una indemnització per responsabilitat civil. (Més informació)

Per contra, altres exemples d’agressions i abusos policials greus que han acabat amb impunitat:

• 2009: Agressió policial al sr. HK durant la detenció i al lavabo de la comissaria. El procediment es va arxivar abans d’arribar a judici.
• 2009: Agressió policial MH, menor tutelat, propinant-li un cop de puny que li va fer perdre una dent. L’audiència provincial va absoldre al policia el 2012.
• 2010: Mort del jove MA al CIE mentre estava a una habitació sol i aïllat. La versió oficial va ser suïcidi. Aquest procediment tampoc va tenir cap recorregut.
• 2011: Agressió de 15 policies a venedors ambulants al metro de Barcelona. Amb les imatges del metro es van identificar els dos policies responsables de les agressions més greus, però van ser absolts per l’audiència provincial de Barcelona el 2015. Coincideix que un dels policies va ser condemnat al cas del 2014 mencionat anteriorment i l’altre policia és el mateix que van absoldre al 2009 en l’agressió que hem mencionat al menor tutelat.
• 2012: Atropellament al venedor ambulant IS per part d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que li trenca la cama. La denúncia va ser arxivada i la reclamació a l’ajuntament va ser desestimada al jutjat contenciós administratiu. Aquest fets van ser l’inici de l’assetjament policial cap a aquesta persona fins que va ser expulsada del país.
• 2012: Mort d’ID al CIE de Barcelona amb 21 anys, per denegació d’assistència mèdica.
• 2013: El Sr. AD va ser detingut i acusat de robatori d’un mòbil sense cap tipus de prova, per la qual cosa es va confeccionar un atestat per justificar l’acusació policial. Malgrat vam aconseguir aportar al procediment que hi havien dues denúncies, una confeccionada i l’altre de la veritable víctima del robatori i que no coincidien ni en el relat ni en la signatura, el procediment es va arxivar considerant que no hi havia proves suficients per demostrar un possible delicte de falsedat documental.
• 2013: Agressió policial al CIE de Barcelona per part dels policies que custodien el centre al sr. MK. La víctima no va ser expulsada i va poder interposar una denúncia, quan en la majoria dels casos la víctima és denunciada i fa inviable el procediment penal. Tot i així, el procediment es va arxivar.
• 2015: Intervenció policial de matinada en un pis a Salou per venda ambulant on mor el sr.MS, suposadament en precipitar-se per la finestra quan fugia dels agents. El procediment penal es va arxivar. Des del SAiD continuem fent la reclamació per la via administrativa.

Davant d’aquesta situació, exigim a l’administració pública:

1. El reconeixent institucional de l’existència de racisme als cossos de seguretat pública i la seva condemna, així com una recollida oficial i transparent de dades que permeti identificar-ne la seva dimensió i les causes.
2. La implementació de mecanismes de control i avaluació interna per lluitar contra els abusos i discriminacions sistemàtiques. La introducció de formularis d’identificació i registre per acabar amb les aturades per perfil racial i la no-col·laboració dels Mossos d’Esquadra amb la Policia Nacional en operatius de control d’estrangeria.
3. Un abordatge integral de la seguretat que posi èmfasi en la prevenció social, comunitària i policial. La revisió dels criteris de selecció de personal i la formació obligatòria i regular dels agents en el respecte dels drets humans i la no-discriminació.

Però més enllà d’aquestes mesures, es necessiten canvis més profunds, canvis en les lògiques securitàries que criminalitzen, estigmatitzen i violenten especialment a les persones migrades i racialitzades, destituint-les del dret a sentir-se segures. Es necessiten canvis radicals en els propis fonaments del sistema. S’ha de començar pel reconeixement institucional i social d’aquest racisme, i cal voluntat política per crear un marc normatiu democràtic, que respecti realment els drets de les persones, i que es vetlli per a la seva aplicació efectiva.
Sabem que el racisme institucional mata, i és per això que instem a canviar urgentment, i des de l’arrel, aquest Estat inhumà, injust i responsable de les polítiques que causen la mort de milers de persones a les fronteres, als CIE, als centres de menors, a l’espai públic, etc. Cal posar d’una vegada per totes la vida i la dignitat humana al centre de les decisions polítiques.
 
 

*El Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme comença a sistematitzar dades el 1999, però des del seu naixement, el 1989, fa més de 30 anys, ha monitorejat el racisme a Catalunya.

La entrada 30 anys d’impunitat policial proven la naturalesa estructural del racisme a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Parlar de racisme és parlar en primera instància d’un sistema de dominació, i és fonamental enfocar-ho des d’aquesta perspectiva perquè si no ho fem així, correm el perill de no entendre tota la problemàtica que planteja, i per tant no ser conscients de l’envergadura de la nostra lluita. El racisme juntament amb el patriarcat i el classisme, són elements fonamentals per a fer perdurar les desigualtats i per tant eines molt estimades i utilitzades per aquells que volen mantenir el seu poder.
Parlar de racisme és parlar de no reconèixer a l’altre com a igual, negar-li la condició de persona, de ciutadana, de veí o de veïna. I aquesta negació de l’altre com a igual és la que obre la porta a l’insult, la vexació, la discriminació i l’agressió. I també a no respectar, protegir i garantir els seus drets en igualtat de condicions.

El racisme és invisible, i ho és fonamentalment perquè no hi ha voluntat política ni institucional per fer-lo aflorar. I ho és perquè, en general, les persones desconeixem els nostres drets i els mecanismes per a defensar-los. La suma de la desconfiança en les institucions i en el sistema i del desconeixement dels propis drets, suposa que la majoria de situacions de racisme, i altres vulneracions, quedin silenciades i amagades. Fet que suposa una greu conseqüència: per fer polítiques públiques contra el racisme és necessari quantificar-ho, però cal que aquesta quantificació sigui oficial. De nou la manca de compromís polític i institucional és bona part de l’impediment.
Els darrers tres anys entre un 34 i un 41% de les situacions de racisme que han arribat al Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme de SOS Racisme no han estat denunciades. I en la majoria de casos (al voltant del 60%) és la persona victimitzada que decideix no seguir amb la denúncia, per por, per desconfiança… En moltes ocasions perquè pensa que no servirà per a res.
Però si la invisibilitat és un greu problema, també ho és la impunitat, fins i tot poden ser part d’una mateixa moneda, en tant que si socialment no es reconeix el racisme com un problema és més fàcil que aquest quedi impune.
La impunitat també la podem desgranar des de diferents perspectives. Sovint, i sobretot des de la nostra tasca com acusació particular en casos de racisme, assenyalem l’administració de justícia com a responsable d’aquesta impunitat. Tot i que no és l’única, té certa rellevància en una societat que dóna valor al sistema judicial, utilitzant la via penal per a solucionar una gran diversificació de situacions.
De la impunitat de l’administració de justícia destacaria dues idees, la ceguesa davant el racisme, quan no es veu el racisme en el fet que s’està jutjant, quan sembla que fem ciència ficció si parlem d’atemptat contra la integritat moral o quan directament ens arxiven casos, perquè entre altres qüestions no es consideren que siguin rellevants. L’altra idea a destacar és l’actuació en desacord a la jurisprudència de drets humans, i obviant lleis i normatives o sentències anteriors, no es tenen en compte les peculiaritats dels fets. Totes dues situacions són molt greus, perquè en definitiva ens impossibiliten denunciar el racisme, evidenciant que el codi penal no és una eina útil per defensar drets humans.
Però també hi ha impunitat davant el racisme en els governs, estatals, nacionals i municipals, una impunitat que pot ser directa: quan és la mateixa administració la que perpetra la vulneració, per exemple els abusos per part de la policia que es donen en situació d’encobriment i opacitat. I indirecta, quan l’administració mira cap a un altre cantó i no concep el racisme com una problemàtica greu; i en conseqüència desaten la seva responsabilitat que és fer política pública per combatre el racisme i atendre, protegir i acompanyar a les persones que el pateixen.
El racisme té moltes cares, i el perill és que una bona part d’aquestes estiguin ocultes i amagades, que altres no es deixen veure i una altra bona part siguin tapades. El racisme existeix, no és abstracte i forma part de la vida de moltes persones. I el racisme, a més, té responsables: els que perpetuen la vulneració, els que no fan res per condemnar-les i impedir-les, i els que callen.
Posar el focus en invisibilitat i impunitat té la voluntat de fer una crida a la corresponsabilitat, perquè el racisme té unes víctimes directes, però ens afecta a totes, perquè condiciona la democràcia, la igualtat i la llibertat.
 
Alba Cuevas, directora de SOS Racisme. Publicat el 21 de març de 2017 a Catalunya Plural

La entrada “Racisme invisible i impune”. Reflexió d’Alba Cuevas. se publicó primero en SOS Racisme.