islamofòbia archivos - SOS Racisme

Informe: Islamofòbia institucional i securitització

SOS Racisme — Mon, 05 Jul 2021 10:05:43 +0000

Des de SOS Racisme Catalunya presentem enguany un nou informe “Islamofòbia institucional i securitització – Anàlisi de l’impacte del paradigma securitari antiterrorista en l’àmbit espanyol”, un document que té com a objectiu preguntar-se sobre com han impactat les polítiques de seguretat destinades a lluitar contra la radicalització i el terrorisme en les poblacions musulmans en l’estat espanyol i a Catalunya. L’informe és resultat d’una recerca qualitativa feta per Salma Amazian, que compta amb relats i narratives tant d’organitzacions de la societat civil com de persones expertes en aquest àmbit.
Actualment, en un context global de preocupant reculada en termes de drets civils i polítics, les persones musulmanes s’han convertit en un boc expiatori i han estat catalogats com el major perill per la seguretat nacional.
En aquest context, és necessari i urgent una revisió de les narratives sobre les persones musulmanes. Així com l’impacte de les lleis i dels protocols de seguretat sobre una població que ja sofreix racisme i islamofòbia en moltes dimensions (social, institucional, etc). Volem compartir aquesta anàlisi com a eina de denúncia i incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten contra el racisme.

Descarrega l’informe:
Islamofòbia institucional i securitització. Anàlisi de l’impacte i l’expansió del paradigma securitari antiterrorista a l’àmbit espanyol. [versió web CAT]
Islamofòbia institucional i securitització. Anàlisi de l’impacte i l’expansió del paradigma securitari antiterrorista a l’àmbit espanyol. [versió web CAST]
Dossier de premsa [pdf]

La entrada Informe: Islamofòbia institucional i securitització se publicó primero en SOS Racisme.

Presentació de l’informe: Islamofòbia institucional i securització

SOS Racisme — Wed, 23 Jun 2021 13:41:54 +0000

Presentació de l’informe “Islamòfobia institucional i securització”. Amb les intervencions de:

Salma Amazian – Autora
Aurora Ali – Presidenta de l’Asociació Musulmana de Drets Humans
Ainhoa Nadia Douhaibi – Investigadora
Mohamed Said Badaoui – Activista social

La presentació serà en línia, cal una inscripció prèvia a través d’aquest link: www.mub.me/iinstitucional

La entrada Presentació de l’informe: Islamofòbia institucional i securització se publicó primero en SOS Racisme.

L’impacte de la islamofòbia en la vida quotidiana

SOS Racisme — Sat, 12 Dec 2020 08:00:55 +0000

En els últims anys s’ha teoritzat sobre la islamofòbia com a racisme d’estat. Com a tal, hem vist les greus repercussions que aquesta té en la vida quotidiana de les persones. Partim de la premissa que la islamofòbia és una manifestació més del racisme estructural. Aquest racisme estructural va més enllà dels prejudicis socials que normalment són utilitzats per justificar les discriminacions quotidianes que pateixen les persones que són llegides com a musulmanes.
No podem oblidar el nostre context a l’estat espanyol i europeu, on el racisme està vinculat a la nostra pròpia història colonial, on els poders occidentals van construir l’imaginari del «moro» o musulmà com un problema, com l’enemic i com un tot homogeni, amb la finalitat de justificar tot un discurs i aparell de control securitari legitimat per polítiques islamòfobes com el Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista (PRODERAI), que estigmatiza i construeix la sospita sistemàtica cap als joves d’origen magrebí. O les directrius antiterroristes policials que actuen criminalitzant a un determinat grup de persones en nom d’una suposada amenaça de la seguretat nacional, o el reforçament de les fronteres i les condicions d’accés.
La repercussió d’aquest discurs i polítiques tenen greus conseqüències en el dia a dia d’aquestes persones. Des del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) identifiquem les discriminacions racistes que es produeixen en la seva vida quotidiana i que porten, finalment, a la vulneració del drets de moltes persones amb qui convivim en les nostres comunitats.
A partir de les dades recollides i analitzades el 2019, identifiquem que la nacionalitat més atesa és l’espanyola amb un 44,95% dels casos assumits al llarg de l’any, però hem de tenir present que el percentatge més alt, el 22,73% de les persones denunciants, provenen del Marroc. I si incorporem l’origen, el percentatge s’incrementa: el 37,37% dels casos són denunciats per part de persones magrebines.
Aquest origen està present a totes les tipologies que tractem, però tenen més incidència en les categories de Discriminació laboral i Discriminació en l’accés de drets socials. Parlem de vulneracions de drets que es donen en les condicions laborals i en situacions de mobbing amb motivacions racistes, entre d’altres. Enguany el 10% dels casos nous del 2019 responen a l’àmbit laboral, concretament, un 85% refereixen discriminació en les condicions laborals.
És recurrent que moltes dones pateixin discriminació en l’accés al treball com a conseqüència d’una peça de vestir concreta. Aquests casos es donen, tot i que la normativa és clara i garanteix el respecte a l’expressió religiosa o espiritualitat, contemplant com a únic límit el manteniment de l’ordre públic protegit i determinat per llei.
La segona categoria és en l’àmbit escolar, accés a la sanitat, a l’habitatge i a l’empadronament, com a porta d’accés a altres drets. En aquests casos, excepte els que tenen a veure amb l’habitatge, qui realitza la discriminació és qui representa l’administració, i per tant, qui té el deure de protegir i garantir els drets de tota la ciutadania. La perspectiva de gènere en aquesta tipologia és també rellevant, ja que més de la meitat dels casos (el 53% dels nous i el 60% dels gestionats) són denunciats per dones. En concret amb el dret a l’educació (37% dels casos nous i 42% dels gestionats), també es recullen casos que tenen a veure amb la limitació del dret a la llibertat religiosa cap a les alumnes que porten hijab. Tot i que és un dret que està protegit per diferents instruments jurídics, l’existència de la normativa no garanteix el seu exercici ni la seva protecció. Que hi hagi centres que prohibeixin l’assistència a classe amb aquesta peça de vestir és una il·legalitat, ja que cap norma interna pot restringir l’exercici de drets fonamentals, com ara l’educació i la llibertat religiosa.
També detectem discriminacions en l’accés i en el gaudiment de l’habitatge, moltes realitzades pels mateixos veïns: agressions verbals i físiques, amenaces i coaccions, que arriben a convertir-se en autèntics assetjaments immobiliaris. La perspectiva de gènere és important, en el 60% dels casos gestionats (61% dels nous) les persones afectades són dones. Les dones tenen un paper rellevant en els espais de convivència i quotidianitat, i això suposa que siguin elles, o en molts casos els seus fills i filles, les afectades per racisme. Cal destacar els casos de violència física cap a dones musulmanes, que poden ser més vulnerabilitzades per la seva visibilitat pel fet de dur hijab. Així mateix passa per part d’immobiliàries en l’àmbit de l’accés a l’habitatge.
També és islamòfob l’abús de poder i les actuacions desproporcionades per part dels cossos de seguretat, sobretot de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, vinculat als dispositius de control d’estrangeria i seguretat, que criminalitza i limita el dret de la llibertat de moviment amb les sistemàtiques parades per perfil racial. Les dades recollides a través de l’informe L’aparença no és motiu mostren la magnitud de les conseqüències d’aquesta pràctica policial normalitzada, que afecta 7,5 vegades més les persones amb nacionalitat marroquina que les persones amb nacionalitat espanyola. També es donen casos a partir de l’actuació de la seguretat privada en transports públics.
I per últim, el discurs d’odi racista a les xarxes socials focalitzat en la comunitat musulmana i que té repercussions concretes en la vida de les persones, com les viscudes en els últims temps en forma de manifestacions violentes per part de veïns i veïnes cap a oratoris i centres de menors.
Actualment, la islamofòbia configura gran part d’aquest aparell racista, amb l’objectiu de justificar el control de fronteres i las polítiques de securització, que només respon als interessos del Nord Global. L’Estat té molt clar a qui i com discrimina, legitimant i reproduïnt amb les seves polítiques les lògiques racistes. Potser un dels camins és centrar-nos en la vulneració de drets, tot i que sabem que aquests són una creació eurocèntrica, però hem de treballar amb les eines que tenim a l’abast i intentar caminar juntes en la construcció de nous contextos d’organització social més justos.

Comunicat en el Dia Internacional de Lluita Contra la Islamofòbia
SOS Racisme Catalunya

La entrada L’impacte de la islamofòbia en la vida quotidiana se publicó primero en SOS Racisme.

#RelatsReals: El racisme viatja en tramvia

SOS Racisme — Tue, 14 Jan 2020 16:07:39 +0000

La nova entrega de la sèrie Relats Reals, que publiquem en col·laboració amb la Directa, reconstrueix l’episodi viscut per la Saloua al transport públic, on uns vigilants de seguretat privada van tenir un tracte discriminatori i vexatori cap a ella, situació que es va veure reforçada per la intervenció racista d’una usuària. Per Edo Bazzaco.

Un dia d’estiu, al migdia, la Saloua havia d’agafar el tramvia per anar a la feina. Com que no tenia el bitllet, es va dirigir a la màquina de la parada per a comprar un títol de transport. No disposava, però, de la quantitat exacta de diners que demanava la màquina (que no dóna canvi) i va decidir comprar el bitllet directament al revisor en el tramvia.
En entrar al tramvia, dos vigilants de seguretat la van mirar malament i se li van apropar. En rebre les seves mirades, Saloua, que portava mocador i estava escoltant música amb els auriculars, la va apagar.
– “Señora, pique el viaje porque hay revisores”, li va dir un dels vigilants.
– “¿Dónde?”, va respondre ella, per a poder anar a comprar el bitllet.
– “Las cosas no se hacen así. Todos sois iguales…”, li va dir de sobte l’altre vigilant.
– “Todos… ¿Quiénes?”, va preguntar la Saloua, que no va rebre resposta.

Sense afegir res més, els dos vigilants van agafar-la per la bossa que portava, després pel coll, i la van treure del tramvia. Un cop a l’andana, la Saloua va començar a discutir amb ells.

“No podeu actuar així!”, va dir enfadada als dos vigilants, que no portaven cap mena d’identificació visible a l’uniforme. Saloua els va demanar el número d’identificació per a poder denunciar els fets a l’empresa, però un cop més no va rebre resposta.
Aleshores, un dels dos vigilants va provar de donar-li una bufetada a la cara. La Saloua la va poder esquivar, però li va rascar l’ull. En aquell moment, una dona que estava esperant a la parada es va apropar als tres i, dirigint-se a la Saloua, va dir: “Eres tonta, no sabes ver una identificación. Eres una ignorante”. Tot seguit, li va donar una bufetada i va intentar treure-li el mocador del cap.
La Saloua va reaccionar de seguida i li va retornar la bufetada. Acte seguit, els vigilants –que havien tornat a pujar al tramvia– van intervenir agafant la Saloua pel coll i immobilitzant-la, mentre la dona li propinava cops en el costat.
Una altra noia, que portava rastes i estava esperant a l’andana, es va apropar i va preguntar què estava passant. La dona que va agredir la Saloua, en veu alta, li va contestar: “Las rastanazis son así”.
La Saloua va decidir trucar a Mossos d’Esquadra i després d’uns minuts una parella d’agents es van presentar a l’andana. La noia amb rastes ja no hi era, havia pujat al tramvia, i a l’andana només quedaven la Saloua, la dona que la va agredir i els vigilants. Saloua va explicar als agents tot el que havia passat.

En un primer moment, un agent li va dir que no denuncies els fets perquè “això col·lapsa als jutjats”. Després, els agents van recollir el seu testimoni per redactar l’atestat.

Quan la Saloua va treure el DNI per identificar-se, la dona que la va agredir –que encara estava a prop d’ella– va exclamar “¡Y encima española!”.
L’endemà de l’agressió, la Saloua va anar a interposar denúncia a una comissaria de Mossos d’Esquadra. Uns dies després, va venir a explicar els fets al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme, que va assumir el seu cas. Com a conseqüència dels fets està en tractament mèdic, pren ansiolítics per dormir, viu amb una sensació d’alerta constant i va deixar d’anar en Tram.
“Tenen la llibertat d’acusar-te de qualsevol cosa. Penseu que sense mocador m’hagués passat el mateix?”, ens va dir la Saloua, que en deu anys a Barcelona no ha rebut ni una sola multa per viatjar sense títol de transport. Davant d’aquesta agressió s’ha sentit desubicada, desatesa pel sistema de justícia i desprotegida davant la injustícia que va viure. Però també amb més ganes que mai d’implicar-se en la lluita antiracista.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: El racisme viatja en tramvia se publicó primero en SOS Racisme.

Manifest de condemna a les paraules del Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya

SOS Racisme — Tue, 17 Dec 2019 11:24:03 +0000

Des de l’associació Stop als Fenòmens Islamòfobs (SAFI) i SOS Racisme Catalunya volem manifestar la nostra profunda condemna a les paraules del Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló, aparegudes últimament en diferents mitjans de comunicació en relació amb l’ensenyament de la educació religiosa a les escoles publiques i concertades. Considerem que aquestes afirmacions són islamòfobes independentment del context en el qual s’hagin pronunciat. I ens sembla molt greu que es presenti l’islam com quelcom incompatible, i fins i tot, contrari a la identitat catalana. La Catalunya actual és plural i aquesta pluralitat en tota mena d’aspectes contribueix a la riquesa de la societat. Els musulmans i musulmanes ja formen part de la societat catalana i contribueixen a la seva identitat actual i futura sense necessitat de renunciar a les seves conviccions religioses. Els discursos que neguen a una part de la societat formar part del conjunt, en aquest cas per la seva identitat religiosa, són discriminatoris. Igualment, ens sembla indignant que s’insinuï que les persones que impartirien les hipotètiques classes de religió islàmica donarien suport (o promourien) el terrorisme.

D’altra banda, les declaracions del Conseller posen sobre la taula un cop més un debat que és necessari afrontar i que fa massa que es posposa: el de la religió a les aules i, en concret, la religió islàmica. El dret a rebre educació religiosa islàmica va ser reconegut fa més de 25 anys (als acords de Cooperació entre l’Estat i algunes confessions religioses signats el 1992) però mai s’ha aplicat a Catalunya. Podem debatre si aquest ha de ser el model d’educació religiosa a les aules o ha de ser un altre, però no podem seguir en una situació en que uns drets reconeguts en l’ordenament legal són sistemàticament ignorats per l’administració. El Departament d’Educació fa anys que ha rebut demandes per part de famílies sol·licitant educació religiosa islàmica i no hi ha hagut voluntat política per donar una resposta, arrossegant, així, un debat que s’hauria pogut resoldre fa temps. Això és en si mateix discriminatori i islamòfob. Especialment en un país on es mantenen amplis privilegis per a altres col·lectius, amb nombrosos centres educatius confessionals que reben concert econòmic i on tot just ara s’està debatent retirar al concert a aquells que segreguen per raó de gènere.

En una Catalunya laica, plural i democràtica el futur model d’educació religiosa ha de vetllar per l’equitat en el tracte entre tota la ciutadania amb les seves adscripcions confessionals o no, i per la garantia del dret a la llibertat religiosa i de culte. Al marge del debat que es pugui tenir entre una assignatura de “cultura religiosa” o “d’educació confessional”, cal en primer lloc respectar els drets.

Per tot això, exigim una rectificació al Conseller d’Educació Josep Bargalló.

Igualment, instem al govern a respectar els drets reconeguts a totes les confessions religioses i a repensar el model d’educació religiosa, respectant els drets, i construint un model des de la laïcitat i amb la participació de tots els agents implicats entre ells; la comunitat educativa, les famílies, així com les entitats, especialment les que treballen en la defensa dels DDHH.

La entrada Manifest de condemna a les paraules del Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

#RelatsReals: Les xarxes socials, una via per al racisme

SOS Racisme — Thu, 12 Dec 2019 12:27:26 +0000

La nova entrega de la sèrie Relats Reals, que publiquem en col·laboració amb la Directa, reconstrueix l’episodi viscut per Naima. Juntament amb una amiga seva va viure un episodi d’atacs racistes després que una pàgina pengés una foto de les dues durant una de les protestes postsentència. Per Alicia Rodríguez.

Naima va néixer al Marroc, i viu a Terrassa des dels sis anys. Coneix perfectament la realitat que es dóna en el seu entorn i participa del panorama polític a Catalunya. Naima i una amiga seva, totes dues musulmanes, es trobaven el 18 d’octubre en una de les marxes per la llibertat que es van organitzar a diferents punts de Catalunya. En el transcurs de la manifestació van ser fotografiades, i en aquell moment per elles aquest fet no va tenir més transcendència.
Però, aquesta fotografia es va difondre a les xarxes socials i va tenir diferents repercussions, encara que va ser sobretot en una pàgina de Facebook on es va penjar la fotografia d’aquestes dues noies amb el mocador al cap, quan es va desencadenar un fil llarg de comentaris racistes respecte al col·lectiu marroquí i musulmà. Al peu de la foto havien posat: “Nous catalans de Raça Superior”. Aquesta fotografia va tenir 2100 comentaris i 2600 m’agrada, i el dia 5 de novembre encara es feien comentaris racistes al respecte.
Aquella mateixa tarda Naima i la seva amiga es van assabentar de la publicació de la foto a aquesta pàgina de Facebook, “quan hi hem entrat i hem llegit els comentaris, la meva amiga es va sentir atacada i humiliada, es va frustrar, doncs no s’esperava aquestes reaccions racistes i xenòfobes”.
Els insults rebuts, no només pels comentaris de la pàgina de Facebook que va publicar la imatge incitant a l’odi, sinó per a la gent que havia localitzat el seu Facebook personal a partir d’aquesta pàgina, les va fer sentir-se atacades, humiliades, indefenses, i estrangeritzades. La seva amiga, molt afectada, va tancar el seu perfil de Facebook i ella durant uns dies també va deixar de banda les xarxes socials. La ràbia, la tristesa i la impotència creixia. No pensaven que això els hi pogués afectar tant, emocionalment i en la seva vida personal. La impunitat de tots aquells que les atacaven amb un discurs racista violent i islamòfob incrementava encara més la seva sensació d’inseguretat i indefensió.

En moltes ocasions s’ha parlat de les repercussions socials i polítiques que pot generar el discurs d’odi, des de la seva propagació fins a la fractura de la convivència social, utilitzant-lo com un mecanisme per mantenir l’statu quo. Però a més, amb aquest relat volem constatar que aquestes manifestacions d’odi també tenen repercussions directes en la vida de les persones objecte d’aquest discurs. La cosificació i racialització de les persones sobre la base d’uns prejudicis normalitzats socialment cap a col·lectius vulnerabilitzats s’utilitzen també com a eina per implementar actuacions polítiques. És així com la propagació de l’odi racista en el món virtual té greus conseqüències en el món real.

En la definició del discurs d’odi, tenen cabuda des del discurs sancionable penalment, fins al discurs discriminatori emparat per la llibertat d’expressió i que, per tant, no té conseqüències legals, malgrat que sigui discriminatori i racista. Però aquest discurs també s’ha de combatre.

L’arribada d’internet marca un punt d’inflexió, incrementant la capacitat de difusió del discurs d’odi, que abans es quedava en àmbits més reduïts i radicalitzats. El procediment per denunciar a les xarxes socials és molt intuïtiu però gens eficaç. No hem d’oblidar que es tracta d’operadors privats que segueixen les seves normes que responen davant dels diferents poders.

Per tant, ara per ara no ens queda més que visibilitzar la situació i identificar-la com discurs d’odi racista per evidenciar el problema sense normalitzar-lo i combatre amb narratives alternatives i missatges de suport cap al col·lectiu denigrat i cap a les persones que son objecte d’aquest odi. S’ha de treballar per aconseguir un consens on no tingui cabuda aquest tipus de discurs, tal com s’està aconseguint amb la discriminació masclista, identificant-lo com vergonyant per l’ésser humà.
En dirigir-se contra la dignitat humana, les manifestacions d’odi racistes tenen un impacte profundament destructiu en les persones victimitzades, afecten l’exercici ple dels seus drets i posen en greu perill la convivència. Per això, des de SOS Racisme considerem indispensable visibilitzar, denunciar o sancionar l’odi i la discriminació, representant i acompanyant a les víctimes en aquest procés, encara que no sigui per una via legal.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RelatsReals: Les xarxes socials, una via per al racisme se publicó primero en SOS Racisme.

Comunicat: Un cas de defensa del dret a la llibertat religiosa contra l’ús discriminatori racista de les normatives en un centre sanitari

SOS Racisme — Tue, 29 Oct 2019 12:31:01 +0000

La A.B és estudiant musulmana d’infermeria de la Universitat Rovira i Virgili, d’origen marroquí. A principis d’aquest any va ser assignada a l’Hospital Pius de Valls per realitzar les seves pràctiques. Des d’un inici va rebre l’advertiment, per part de la seva tutora, sobre l’impediment de portar el vel durant el període de pràctiques. Tot i així, la A.B. assisteix el primer dia amb el vel, per la qual cosa la Directora d’infermeria li va cridar l’atenció sobre la prohibició de dur el mocador per normativa de l’Hospital i que a partir del dia següent hauria de venir a treballar sense el vel. Aquell dia, de manera excepcional, se li va permetre dur el barret de quiròfan en substitució.
Davant d’aquesta situació, ella va sol·licitar a l’Hospital que li facilitessin la normativa en qüestió, sense èxit i amb notòries mostres de falta de transparència i rebuig a l’accés a aquesta informació. Al mateix temps, va intentar buscar una resposta per part de la tutoria de pràctiques de la URV, així com de la coordinadora del Grau, les quals es van mostrar transigents amb el posicionament de l’Hospital i li va recomanar que acceptés deixar de dur el vel. Fins i tot, li van suggerir que demanés al seu Imam que l’autoritzi a deixar de portar el mocador a la feina.

Davant d’aquestes greus faltes per part de les administracions públiques, i de les responsables educatives, la A.B. decideix denunciar els fets al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme.

SOS Racisme es va adreçar per escrit a la Direcció de l’Hospital PIUS de Valls i al Rectorat de la URV, argumentant que la prohibició del port del vel durant la realització de les pràctiques curriculars en un centre de treball és una pràctica discriminatòria il·legal tant en el seu contingut com en la seva forma. L’anàlisi de qualsevol pràctica discriminatòria comença en la observació del resultat de la mateixa. A nivell social, aquesta discriminació en l’accés a centres educatius i en la inserció en l’àmbit laboral afecta específicament a les dones musulmanes. A nivell individual, l’estudiant es veu obligada a escollir entre l’exercici del seu DRET FONAMENTAL a l’educació i l’exercici del seu DRET FONAMENTAL a la llibertat religiosa (essent tots aquests drets reconeguts tant a la normativa internacional com a la normativa interna de l’Estat espanyol, que al seu torn vetlla per garantir-los); i aquesta decisió ve imposada per una normativa interna del centre de treball. Doncs bé, la normativa interna de l’hospital s’està extralimitant en las seves competències. En primer lloc, l’article 53 de la CE estableix que només per llei podran regular-se els drets fonamentals. La normativa interna de l’hospital no té rang de llei. En segon lloc, la llei que reguli un dret fonamental, només podrà establir límits a l’exercici del mateix en base a criteris de preservació de l’ordre públic (seguretat, salut i moral públiques) i els drets i llibertats fonamentals de les demés persones (article 3.1 LOLR). És a dir, el límit en l’exercici d’un dret fonamental s’ha de justificar expressament. A més, a data d’avui, no existeix cap llei en el nostre ordenament jurídic que hagi establert en el passat que l’ús del vel islàmic causi perjudici o posi en perill el manteniment de l’ordre públic protegit. Per últim, des de SOS Racisme s’entén que no existeix cap qüestió que impedeixi el gaudi i l’exercici dels drets fonamentals esmentats per les dones musulmanes: existeix la possibilitat d’incloure una peça a la indumentària de treball adaptant així l’uniforme hospitalari a la fe de les treballadores musulmanes.
En la resposta rebuda per part de la rectoria de l’URV, la universitat reconeix que han detectat una disparitat en els criteris de l’ús de vestuari entre els diferents destins de les pràctiques que suposa un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental. Per la seva banda, l’Hospital PIUS de Valls justifica la prohibició del port del mocador per la seves treballadores musulmanes per motius de seguretat, higiene i prevenció de riscos i en base al punt 4.6 de la Guia per al respecte a la diversitat de creences als centres sanitaris de Catalunya, que en el seu últim apartat exposa que “cal limitar o moderar l’ús d’indumentària vinculada a les conviccions del personal sanitari, quan el seu ús posi en risc” “la protecció de l’ordre i de la salut i la moralitat públiques”. Ara bé, en cap moment l’hospital demostra que l’ús del vel afecti cap d’aquests àmbits.
Davant d’això, SOS Racisme trasllada la denúncia a la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i mostra la imperiosa necessitat d’incidència i sensibilització del personal de l’àmbit sanitari en matèria de no discriminació racista en els centres sanitaris que passa per una revisió i homogeneïtzació dels criteris normatius que incorpori el respecte del dret a la llibertat religiosa. SOS Racisme posa de manifest, una vegada més, que el dret a la llibertat religiosa i l’ús del vel no és incompatible amb la protecció de la seguretat i la higiene en l’àmbit de la salut. Aquesta institució, al seu torn, ha traslladat el cas al Departament de Salut, que la redirigeix, als serveis jurídics del CatSalut. Aquests reconeixen el plantejament de SOS Racisme considerant necessari implementar actuacions que permetin l’exercici del dret a la llibertat religiosa i negant el fet que les mesures de protecció de la seguretat, l’ordre i la salut, siguin incompatibles amb la utilització del vel. Per tant, el CatSalut considera que en tot cas el centre ha de garantir que es compleixin les condicions d’higiene necessàries, sense prohibir el dret a l’exercici de la llibertat religiosa.

SOS Racisme acull la resposta del CatSalut davant de la discriminació racista i islamòfoba, atès que reconeix el dret legítim a la realització de les pràctiques curriculars universitàries en centre sanitari sense haver de renunciar al dret fonamental a la llibertat religiosa. No obstant això, també mostra la seva preocupació pel fet que aquesta sigui una pràctica habitual que condueix, fins i tot, a que altres estudiants musulmanes es vegin obligades a deixar els seus estudis i llocs de treball.
Per aquesta raó, considerem aquest cas com una mostra de racisme institucional de caràcter islamòfob que cal denunciar i visibilitzar. Aquests són dos passos imprescindibles perquè les institucions públiques estableixin protocols anti-discriminatoris.
En termes més generals, SOS Racisme considera essencial combatre la narrativa predominant sobre l’ús/no ús del vel que només ajuda a alimentar un imaginari racista i que d’altra banda, invisibilitza la instrumentalització de l’ús del vel amb la finalitat de mantenir les discriminacions racials, laborals i educatives, és a dir, el racisme que travessen les dones musulmanes a Catalunya.

La entrada Comunicat: Un cas de defensa del dret a la llibertat religiosa contra l’ús discriminatori racista de les normatives en un centre sanitari se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: El racisme institucional: un gran obstacle per la vida

SOS Racisme — Wed, 10 Jul 2019 08:02:58 +0000

Nou capítol de la sèrie Relats Reals, que en aquesta ocasió recrea el cas d’una estudiant d’infermeria de la Universitat Rovira i Virgili a la qual l’Hospital Pius de Valls li va comunicar que no podia fer-hi les pràctiques si duia el hijab cobrint-li el cap. La jove va posar el cas en coneixement del Servei d’Atenció i Denúncies, SAiD.

Il·lustració de Natali Ovit per La Directa

La Sònia estudia infermeria a la Universitat Rovira i Virgili (URV). Fa uns mesos va començar les pràctiques i li van assignar plaça a l’Hospital Pius de Valls. La tutora de les pràctiques de la universitat va advertir-li que no podria portar el vel. Però la Sònia, convençuda que no li posarien cap impediment i que estava en el seu dret, va presentar-se amb el hijab blanc el primer dia de pràctiques.
La va atendre una infermera:
–Hola Sònia, benvinguda. Em sap greu dir-te que la normativa de l’hospital prohibeix que portis el mocador al cap. No et van avisar a la universitat? Si vols, pots treure-te’l i posar-te el barret del quiròfan.
–D’acord. Però m’agradaria parlar amb la persona responsable, si us plau.
En un moment del matí va baixar la directora del servei d’infermeria de l’hospital:
–Ets tu la Sònia, oi? Mira, vinc a dir-te que a partir de demà no podràs portar el vel.
–No hi estic d’acord, però, com a mínim, podria portar el barret de quiròfan en substitució?
–No. Això tampoc. Com a màxim podràs portar una diadema.
–Podria saber basant-se en què està prohibit l’ús del vel en aquest hospital?
–Jo només sé que la normativa interna de l’hospital ho exigeix, però no sabria dir-te exactament per quin motiu.
Aquell dia, la Sònia va tornar a casa amb les espatlles arronsades i amb la motxilla totalment buidada de la il·lusió amb què havia començat el dia. Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius prohibia l’ús del vel a les seves empleades.

Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius de Valls prohibia l’ús del vel a les seves empleades

Va demanar la normativa al departament de recursos humans de l’hospital via correu electrònic de manera reiterada, fins que li van trucar per telèfon i, de molt males maneres, li van etzibar que la normativa era per les treballadores i treballadors i que la busqués ella mateixa a internet. Van penjar-li sense donar-li cap més indicació. Va informar de la situació a la seva tutora de pràctiques de la URV i a la coordinadora del Grau d’Infermeria. Però tampoc va aconseguir cap resposta satisfactòria: li van fer entendre que l’única solució era que ho acceptés i que havia de deixar de portar el vel. Fins i tot li van recomanar anar a veure el seu Imam per veure si d’alguna manera l’autoritzava a treure’s el mocador. Malgrat que la majoria de contactes van ser telefònics i informals, en un dels correus que van intercanviar, la coordinadora del Grau va dir-li, textualment:
“Em sap greu que no hagis entès que no és que no t’hagin deixat fer les pràctiques en aquest hospital, simplement t’han dit que has de complir la seva normativa. El món està ple de normatives, i tots les hem de complir. Buscaré un dia per poder-te rebre.”
Què li estava volent dir amb aquell correu? Que la culpa era seva per no voler sotmetre’s a una normativa racista? Des de quan una normativa interna estava per damunt d’un dret fonamental com la llibertat religiosa?
Davant de la manca de sensibilitat per part de les administracions públiques, la Sònia va considerar adient adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) per buscar assessorament i denunciar la vulneració de drets. Des del SAiD es va enviar una carta tant a la rectoria de la URV com a la direcció de l’Hospital Pius de Valls i, posteriorment, a la Consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, amb la finalitat de denunciar la situació relatada per la Sònia i demanar una resposta per escrit en relació a la discriminació practicada.

L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits

En la seva resposta, la URV va reconèixer que havien detectat una “disparitat en els criteris d’ús del vestuari professional” de les treballadores i treballadors en les diverses entitats de l’àmbit sanitari amb les quals col·labora, i es comprometia a garantir el “respecte als drets fonamentals” de l’estudiantat en pràctiques, així com a informar les empreses de l’àmbit sanitari que les normes de vestuari en cap cas poden “suposar un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental”.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits. Afegia, a més, que el règim intern del seu hospital no havia permès mai cap signe extern de motius religiosos. Està per veure quin serà el posicionament del Departament de Salut davant el cas, si donarà suport a la postura de l’hospital o l’obligarà a modificar la normativa interna.
El racisme institucional ha negat el dret de la Sònia a aprendre, treballar, vestir com vulgui i exercir la seva religiositat amb llibertat. La cara més violenta del racisme no són les agressions físiques, les paraules ofensives o els grups d’extrema dreta, sinó la “normalitat” d’unes estructures que funcionen d’acord amb la pràctica racista i subjuguen les vides de milers de persones racialitzades i migrants com la Sònia.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, escrita per Mònica López. Una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El racisme institucional: un gran obstacle per la vida se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: Marcada per una mossegada i pel racisme judicial

SOS Racisme — Tue, 12 Mar 2019 14:41:55 +0000

Una nova entrega de la sèrie que, en col·laboració amb La Directa, reconstrueix casos reals recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme. En aquest cas s’exposa un cas d’una agressió amb component d’odi racista en un parc infantil, entre la propietària d’un gos i la mare de tres fills que hi jugaven.

Era una nit d’estiu i la Iman havia sortit amb els seus tres fills, de 8, 6 i un any i mig a jugar una estona al parc, on hi havia una dona jove amb un parell de gossos, no gaire grans. El seu fill petit es va acostar als gossos perquè li agraden molt i volia tocar-los. La propietària dels gossos, amb cara de pocs amics, li va dir a la Iman:
–Agafa el teu fill que no vull que toqui als gossos. El poden mossegar!
Davant l’advertència, la Iman va agafar el nen i el va fer seure al banc amb ella. Però el petit, que estava inquiet, tornava cap als gossos una vegada i una altra, des de l’actitud més inofensiva i entranyable que us pugueu imaginar, com ho faria qualsevol petit de la seva edat. Al cap d’una estona, la dona jove, enfadada, tornà a girar-se cap a la Iman:
–Vols fer el favor d’agafar el nen, mora de merda?
–Què m’ha dit? Exigeixo que em parli amb respecte. Si no vol que els meus fills toquin els seus gossos, lligui’ls amb corretja, perquè això és un parc per a nens.
Davant d’aquesta resposta, la dona jove va carregar furiosa contra la Iman, qui en aquell moment tenia el seu fill d’any i mig en braços. Va baixar-li el hijab fins a tapar-li la cara i li va donar una forta empenta. Ella va caure cap enrere amb el nen al seu damunt.
–Et mato, et juro que et mato! Mora de merda, filla de puta!

“–Vols fer el favor d’agafar el nen, mora de merda?” “–Què m’ha dit? Exigeixo que em parli amb respecte. Si no vol que els meus fills toquin els seus gossos, lligui’ls amb corretja, perquè això és un parc per a nens”

La dona estava fora de si i de seguida va abraonar-se sobre ella. La Iman se sacsejava per protegir el seu fill menut i treure’l d’allà enmig: havia quedat entre els dos cossos i el pes corporal de l’agressora l’estava ofegant. De sobte, després de tot un reguitzell d’escridassades injustificades, la Iman va sentir un dolor molt fort al braç: l’acabava de mossegar.
Aquella dona havia pressionat la mandíbula amb tanta força que la Iman tenia una ferida sagnant al braç amb tota la dentadura marcada. Per sort, una veïna seva va intervenir i va treure-li l’agressora del damunt. Va marxar cap a casa amb els seus tres fills, cames ajudeu-me.
L’endemà, l’agressora, segurament amb l’ajuda del president de l’escala, va picar al pis de la Iman. Ella va treure el cap pel balcó i la va veure: volia disculpar-se i demanar-li que no la denunciés. Ella va dir que no li obriria, que marxés immediatament i que, evidentment, la denunciaria. Aquella mateixa nit, després d’haver passat pel metge a sol·licitar un informe, va anar a la comissaria i va denunciar els fets. I l’endemà al matí, l’agressora va posar una denúncia contra la Iman a la mateixa oficina.
La Iman estava molt nerviosa, no sabia com funcionava el sistema judicial espanyol ni a quin advocat havia de recórrer, fins que la professora de l’escola bressol va parlar-li de SOS Racisme. Va trucar i va denunciar el cas al Servei d’Atenció i Denúncia. Des d’allà s’han fet càrrec de la seva representació legal i l’han acompanyat en tot el procés de racisme institucional i criminalització als jutjats que comporta el fet de denunciar per la via penal. Han recorregut la primera valoració de la jutgessa que, sense investigar a fons ni prendre-li declaració, únicament a partir de l’informe mèdic, ha emmarcat els fets en un delicte lleu d’agressions provocat per una discussió pel tema dels gossos.

Segons el recurs presentat, les humiliacions i el menyspreu que contenen les amenaces i insults pronunciats per l’agressora davant els fills de la Iman, proven que la intenció no només era lesionar-la físicament, sinó vulnerar la seva integritat moral i dignitat per causa del seu origen

L’advocada del SAiD exigeix que s’investiguin a fons els fets i que es considerin constitutius d’un delicte d’odi. Segons el recurs presentat, les humiliacions i el menyspreu que contenen les amenaces i insults pronunciats per l’agressora davant els fills de la Iman, proven que la intenció no només era lesionar-la físicament, sinó vulnerar la seva integritat moral i dignitat per causa del seu origen.
“Ho he passat molt malament perquè aquesta dona és veïna del barri i els meus fills la reconeixen si se la creuen”, comenta la Iman, “tenen por, han tingut malsons durant molts mesos i el petit encara està nerviós i guarda un molt mal record de la baralla”. Per evitar-se problemes, no han tornat a trepitjar aquell parc. “Jo he necessitat tractament per l’ansietat i, tot i que ara estic més calmada, encara tinc una marca de la mossegada que em va clavar que em fa recordar cada dia la humiliació patida”, comenta, amb ràbia. Però hi ha esperança: “Per sort, una amiga meva ho va veure tot i, encara que no té papers i li fa por, declararà al judici. Només espero que es faci justícia.”
Il·lustració: Ribes Cooked | ribescooked
Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Marcada per una mossegada i pel racisme judicial se publicó primero en SOS Racisme.

Canvia de Pell en el Dia Internacional contra la Islamofòbia i el Dia Internacional de la Persona Migrada

SOS Racisme — Thu, 20 Dec 2018 21:25:26 +0000

En commemoració del Dia Internacional contra la Islamofòbia i del Dia Internacional de la Persona Migrada, aquest desembre hem portat a l’espai públic de Terrassa i Mataró l’activitat Canvia de Pell, que consisteix en viure una experiència d’islamofòbia a través de les ulleres de realitat virtual. Una cinquantena de persones de cada ciutat han tingut l’oportunitat de posar-se a la pell de quatre joves que pateixen situacions d’islamofòbia quotidiana.
Les històries que es narren dins de les ulleres van ser dirigides per un grup de joves musulmans i musulmanes (la Khadra, en Munir, en Zak, en Moha, la Ramia, i en Cheikh) que van unir-se al grup d’activistes #Aixòésracisme per expressar com la islamofòbia condiciona les seves quotidianitats. Ho van fer el 2017, a través de les possibilitats de sensibilització que ofereix la relitat virtual. Gràcies a la col·laboració del grup d’acció virtual BeAnotherLab, es van gravar quatre històries que es poden viure amb la vista, el tacte i l’olfacte amb les ulleres de realitat virtual.
El propòsit pel 2019 és poder repetir el procés d’elaboració i implementació d’històries amb altres grups de persones que vulguin explicar la discriminació que pateixen a diferents punts de Catalunya.

La entrada Canvia de Pell en el Dia Internacional contra la Islamofòbia i el Dia Internacional de la Persona Migrada se publicó primero en SOS Racisme.