Planejant una sortida de ‘Get-away’: “Vull anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare”

Poc importa el sol aclaparador de migdia: l’entrenament és sagrat. Poc després de les tres de la tarda, Mohammed Fall es posa les seves Air Jordan i es dirigeix a la pista de bàsquet, un bloc de formigó que pela els genolls sense necessitat de caure-hi. La pista trenca l’orografia de cases baixes de Guédiawaye, una poblada localitat –poc menys de 300.000 habitants– als afores de Dakar que els propis senegalesos anomenen, amb sornegueria, Get-away.

En pocs minuts, una trentena de nois i noies ocupen la pista. I l’escombren amb palles lligades: la sorra fina inunda el rectangle dia rere dia, i una relliscada pot ser fatal al terra escarpat. Al principi només les noies escombren, fins que, entre bromes, una d’elles tira una de les eines de neteja a un altre company, que acaba ajupit. Com ell, també els altres nois; dels més puntuals a l’hora de fer net a la pista, Mohammed. Ell és un dels molts que espera que l’esport, en aquest cas el bàsquet, sigui una de les seves portes d’entrada a Europa.

“Vull anar-me’n a Europa, ho he parlat amb la meva família. No hi ha secrets. La meva mare està cansada i jo, sent ja adult, he d’anar-hi per ajudar-la”, comenta Mohammed, al costat de la seva mare adoptiva, en una petita habitació que té un ressò similar al d’una cova. A l’espai descansen només dos televisors (un sense cablejat), un quadre i un matalàs més fi que una torrada. Mariéme Sall, tutora de Mohammed, assenteix amb el cap les paraules del seu fillol. Ella manté una família de cinc membres. El pare del jove està malalt i la mare va morir fa catorze anys.

Mariéme ven te al llarg del dia, i a més prepara els àpats de tota la família i s’encarrega del manteniment de la casa. Malgrat que Mohammed ha completat els estudis de manipulació de l’alumini, el jove no troba feina a la regió. Per això, Mariéme li ha demanat que ho intenti a Europa, perquè “ajudi a la família, als seus germans, i a ell mateix”. “Pel que fa a la sortida del país… Déu faci que el dia que marxi sigui en condicions legals. És tot el que desitjo”, prega.

Mohammed també insisteix en el com del viatge. També ho fa la seva germana, Fatou. “Jo també vull viatjar, però no com ho fan altres, en pirogue [paraula francesa utilitzada també en l’idioma wòlof per designar una piragua]. Vull anar a enfortir els meus coneixements i tornar”, assegura. Fatou, que té 19 anys, està estudiant i vol ser periodista, ambaixadora o ministra. Per aquest ordre.

A pocs metres de la casa dels Fall, Mamy Diop també es prepara per l’entrenament. La jove, que s’escorre tímida davant la càmera, es belluga amb caràcter a la pista (fa de tres i és l’encarregada de construir el joc). No té tan clar que la seva sortida del país acabi passant per vies legals.

El seu pare, que treballa als Estats Units, els envia diners cada mes, però no són suficients, i la situació l’asfixia. “Jo sé que tot el que vull fer amb la meva família si viatjo ho podré fer, però si em quedo al Senegal no”, assegura. I continua: “Si jo fos un noi ho faria com ho fa tota la gent aquí… Amb vaixell. Però no ser un noi és un handicap. Així que si tinc un visat de treball serà millor, però si tinc un visat turístic ho faré igualment, perquè tots els mitjans són bons per anar-se’n d’aquí”.

Cap dels tres s’ha plantejat anar a la ciutat propera més gran, Dakar (la capital del Senegal), com si ho fan altres joves a la recerca d’oportunitats: el 43% de la població senegalesa viu en zones rurals. Tot i això, els tres joves saben que Dakar està saturada de mà d’obra, i que la venda al carrer és un dels pocs recursos per trobar feina; com a Dakar, a la resta del país, el sector serveis, inclòs el comerç, suposa el 60% del Producte Interior Brut (PIB).

“La migració irregular a Europa ha tingut una gran repercussió mediàtica, però la migració interior és molt més important que la gent que intenta arribar a Europa. Hi ha moltíssimes nacionalitats que venen al Senegal”, apunta la responsable de l’Organització Internacional per les Migracions (OIM), Jo-Lind Roberts-Sene. Senegal rep, segons les dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a 263.242 persones a l’any, fet que suposa un 1,74% de la població del país. La majoria d’aquestes són d’estats de l’Àfrica Occidental, com Mali i Mauritània.

Per contra, segons dades estimatòries de l’OIM, la xifra de persones senegalesos que se’n va a altres països se situa al voltant del mig milió, sent les principals destinacions Gàmbia, França, Itàlia, Ghana o Mauritània. Espanya, amb menys d’un 5% de receptors, no surt a l’estadística de l’organització.

“Les causes de la migració han estat similars en els últims deu o quinze anys al Senegal: la pobresa, no la pobresa extrema, però sí una manca d’infraestructures i d’informació. Una falta d’esperança: només veuen el seu futur a Europa, amb aquesta imatge que tenen de l’Europa on trobaran una feina i guanyaran diners. la imatge que veuen en les sèries de televisió”, afegeix la responsable de l’OIM.

Així ho corrobora Mohammed Fall, que diu –mentre agita les mans i somriu– que a vegades voldria “saltar dins la televisió”.

A Awa Ndaye, de 31 anys, les imatges sobre Europa no li arriben per televisió, sinó a través del telèfon, gràcies a concises converses amb el seu marit. Ell fa dotze anys que va marxar a treballar a Espanya, poc després del seu casament. En principi se’n va anar a Barcelona (com confirma el fill gran de la família, de 15 anys), encara que a hores d’ara, després de diverses anades i vingudes, no coneixen molt bé el seu lloc d’estada.

“Al principi és dur, però després t’hi acostumes”, diu Awa, envoltada dels seus fills, en un petit pati interior castigat tot el dia pel sol. Ella i la seva família viuen en una zona erma i remota de Guédiawaye, de manera que les cabres i el petit comerç no eren prou per a la família.

“Tot el que rebem en ajuda al desenvolupament de països com França, Espanya, Alemanya o els Estats Units és menys important que l’aportació dels migrants senegalesos per a la nostra economia. Aquesta xifra està al voltant del bilió de francs CFA a l’any”, sosté el periodista especialitzat en economia Malick Ndaw. Al canvi, el bilió de francs CFA es traduiria a una mica més de 1.500 milions d’euros, d’una economia amb un PIB proper als 15.000 milions.

“Tots aquests diners que els migrants de l’exterior envien aquí no van al sector productiu sinó al consum quotidià. Rarament, per no dir mai, s’usen aquests diners per crear indústria, i per tant ocupació”, lamenta Ndaw.

Al Senegal els principals sectors segueixen sent, després dels serveis, la pesca i l’agricultura. Les exportacions més notables del país es basen en combustibles i cereals, que acaben majoritàriament en mans franceses. Senegal es va independitzar de França el 1960.

Les conseqüències que provoca l’èxode senegalès són moltes. Una d’elles és que el país pateix la manca de joves. Segons dades de retorns voluntaris de l’OIM, l’any 2016 la majoria de persones intervingudes per l’organització tenia entre 19 i 33 anys. Per aquest motiu, institucions com la mateixa OIM treballen en plans individuals i de reintegració comunitària per a esmenar la diàspora.

La mateixa idea sobre la necessitat de retenir els joves, l’explica amb vehemència Abou Doussey, que capitaneja un grup de pescadors a Dakar, al port de Soumbédioune. “Jo mateix tinc un germà que se’n va anar, actualment es troba a Granada, i també tinc amics que han tornat, perquè no tenien feina. La gent que se’n va, quan torna, no té res a aportar, només fatiga”, diu amargament Abou.

Ell i els seus companys de la mar intenten sensibilitzar la gent de no prendre les pasteres per anar clandestinament a Europa. “¿Per què embarcar-se en una pastera? Cal intentar quedar-se aquí i tenir la idea clara que l’Àfrica l’hem de desenvolupar nosaltres, la gent, sense l’ajuda de ningú”, apunta el pescador, mentre els seus companys atenen cadascuna de les paraules i alenteixen el ritme amb que teixeixen les xarxes de pesca.

Enllaç a la publicació original a Catalunya Plural – El Diario.es

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.

La entrada #VidaMantera (1/4) Planejant una sortida de Get-away: “He d’anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare” se publicó primero en SOS Racisme.

Anàlisi conjuntural i de bones pràctiques en relació a la situació de les persones migrants a Catalunya vers l’accés a la sanitat, a l’habitatge i la certificació de competències i món laboral.

Projecte.

DISCoRSI Migrants: Interregional Dialogue on Services in the field of migrant Integration services in the areas of Housing, Health and Job/Competencies certification in Piedmont, Auvergne-RhôneAlpes and Catalonia Regions – Project 275 – CUP H19D17000780005

Institucions.

A Catalunya: Lafede.cat i SOS Racisme Catalunya.

El projecte és de caràcter regional europeu. El lidera el COP -el Consorci d’ONG de Piemont Itàlia- i la resta de socis són RESACOOP (regió francesa de Auvergne-Rhône-Alpes), i Lafede.cat i SOS Racisme Catalunya.

El projecte està finançat per la Unió Europea i el Ministeri de l’Interior Italià.

Descripció.

La persona o consultoria participarà en un projecte d’àmbit europeu fent una cerca d’àmbit català en una de les 3 àrees: sanitat, habitatge i certificació de competències i accés al món laboral. Una cerca que que paral·lelament s’estarà realitzant a França i Itàlia amb els mateixos requisits i objectius.

Interessats i interessades.

Desprès de llegir els detalls inclosos en els Termes de Referència i Call adjuntats al final d’aquesta pàgina per a cadascuna de les investigacions, enviar currículum i proposta d’investigació a: organitzacio@sosracisme.org

Les propostes rebudes, rebran un missatge d’acusament de recepció. En el cas que en el termini d’una setmana no es rebi cap altra comunicació, es donarà per entès que la proposta no ha estat seleccionada.

La entrada Oferta laboral per a 3 investigacions socials en l’àmbit de les migracions se publicó primero en SOS Racisme.

Un de cada cinc habitants del planeta viu en situació de pobresa, la mateixa proporció que a casa nostra. Davant aquesta realitat inadmissible, els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, agenda de treball internacional fins el 2030, insten tots els països a complir amb determinades metes. El primer objectiu és posar fi a la pobresa arreu del món i el desè defensa l’adopció de noves polítiques fiscals, salarials i de protecció social per aconseguir progressivament una major igualtat.

Davant la necessitat d’un canvi de model econòmic i social orientat a la justícia global, Pobresa Zero reivindica la responsabilitat dels poders públics de desplegar polítiques predistributives i redistributives per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa. Per aconseguir-ho reclama a les institucions que s’apuntin a l’agenda les propostes en 12 fronts per fer de Catalunya un país més just, on totes les persones tinguem les mateixes oportunitats per a una vida digna i plena, i que alhora contribueixi a fer-ho possible també arreu del món.

I. Construir un mercat de treball just i una economia centrada en les persones

Segons la OIT, “el treball remunerat dignament ha de constituir la base de les estratègies encaminades a reduir la desigualtat”. Les diferències entre els salaris més alts i els més baixos han crescut a escala mundial, però a Espanya les desigualtats s’han eixamplat més que en qualsevol altre Estat desenvolupat i la bretxa de gènere continua creixent. A Catalunya, el 15% dels treballadors són pobres i els salaris estan per sota de la mitjana europea. Per superar aquest atzucac cal generar ocupació de qualitat amb nou marc laboral orientat a repartir el treball i promoure l’equitat i la inclusió social, amb contractes que garanteixin l’estabilitat i la dignitat, un salari mínim més alt i una inspecció efectiva que eviti abusos. L’avenç cap a un nou model productiu i econòmic basat en l’ètica i la justícia social ha d’incloure polítiques de suport a l’economia solidària i un paper directe del Govern com a generador de canvis a través de clàusules socials de contractació i compra pública.

II. Educar sense deixar ningú enrere

Totes les persones tenim dret a l’educació, però la desigualtat econòmica i social condiciona l’èxit educatiu dels infants i joves. Procedir d’entorns empobrits suposa accedir més tard a l’oferta educativa, tenir pitjors resultats i abandonar abans el sistema. El percentatge de joves catalans que deixen prematurament els estudis o que ni estudien ni treballen és dels més alts d’Europa. No corregir les desigualtats suposa una vulneració de drets i un atac a la cohesió social. Per redreçar-ho cal garantir una educació equitativa i de qualitat que asseguri la igualtat d’oportunitats, apostant per l’educació 0-3 anys i dotant-nos d’una escola pública diversa, no segregada, inclusiva i gratuïta. Calen també més i millors polítiques d’acompanyament i orientació a infants, joves i les seves famílies i, sobretot, garantir als més vulnerables el dret a l’educació més enllà de l’escola.

III. Aplicar una fiscalitat justa

La política fiscal defineix el model de societat que volem construir i és un pilar fonamental per a l’equitat. Per combatre les desigualtats cal revisar les polítiques de recaptació i despesa i adoptar un sistema fiscal just en què paguin més aquells que més tenen. Tenim marge de maniobra: la pressió fiscal a l’Estat espanyol està set punts per sota de la mitjana de la UE: un 37,8% del PIB davant el 45,2% europeu. Per una redistribució més justa i equitativa dels recursos cal augmentar la capacitat recaptatòria de la Generalitat amb la reforma de l’impost sobre successions i donacions, desenvolupar una hisenda pròpia que garanteixi els principis de proporcionalitat i responsabilitat, protegir l’esforç fiscal dels que menys tenen, blindar les cotitzacions a la Seguretat Social, potenciar la lluita contra el frau i obrir la fiscalitat a la participació en base al principi de transparència.

IV. Desenvolupar un sistema de prestacions que garanteixi uns mínims a tothom

El gran número de persones excloses del sistema de protecció social evidencia les limitacions d’un model complex, incoherent i fragmentat. A Catalunya 519.800 desocupats no cobren subsidi ni prestació i 257.700 persones viuen en llars sense cap ingrés. La quantia de les prestacions no arriba al salari mínim interprofessional i la cobertura és insuficient. Per complir l’article 24.3 de l’Estatut cal garantir uns ingressos mínims a tothom en la línia que planteja la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania com a dret subjectiu, que més enllà de permetre una vida digna instauri el valor de l’autonomia personal com a objectiu central de les polítiques socials.

V. Assegurar un habitatge digne per a tothom

A Catalunya s’han iniciat més de 110.000 execucions hipotecàries des del 2008 i més de dues terceres parts dels 50 desnonaments diaris tenen com a causa l’impagament del lloguer. Més de 320.000 famílies pateixen pobresa energètica i més d’11.500 persones no tenen llar. El foment de l’habitatge en propietat ha provocat sobreendeutament i la nefasta regulació del sistema bancari agreuja la situació de les famílies amb dificultats. Per fer-hi front cal desenvolupar el reglament de la llei de mesures urgents per afrontar l’emergència habitacional i la pobresa energètica; ampliar el parc públic de lloguer social; fomentar usos alternatius de tinença; i incrementar ​el parc de centres d’acollida i menjadors per a persones sense sostre.

VI. Garantir els serveis sociosanitaris com a dret

Tots els espanyols i els estrangers en territori nacional tenen dret a la salut i a l’assistència social, però els copaga-ments posen en perill l’equitat del sistema i són discriminatoris. L’envelliment de la població i els canvis en les estructures familiars requereixen un nou model d’atenció sociosanitària que superi la forta asimetria actual entre els drets i deures de les usuàries del sistema sanitari i les dels serveis socials. Ambdós han de ser públics i universals, basats en la solidaritat i el principi redistributiu, i finançats majoritàriament a través dels impostos amb un percentatge del PIB equivalent a la mitjana de la UE-15. L’atenció ha d’estar centrada en la persona i promoure la seva autonomia mitjançant la incorporació sistemàtica de la prevenció del risc sanitari i social.

VII. Eradicar les polítiques migratòries racistes

Les lleis i polítiques actuals defineixen un apartheid jurídic que sotmet la població d’origen immigrat a una ciutadania de segon nivell i la crisi de refugiats posa de manifest el concepte d’Europa-fortalesa, a més d’assenyalar que les grans migracions tenen, en origen, una causa d’injustícia sovint alimentada per interessos econòmics i/o polítics. Reclamem un pacte europeu que garanteixi la igualtat de drets i oportunitats i aposti per la pedagogia en tots els àmbits. A l’Estat espanyol cal derogar la Llei d’Estrangeria i les subsegüents normatives que violen drets fonamentals, suspendre les ordres d’expulsió i tancar els CIEs.

VIII. Fomentar un comerç equitatiu i sostenible entre els països

Els actuals intercanvis comercials provoquen greus danys sobre els drets econòmics, socials i culturals de les poblacions més vulnerables degut a un model comercial que destrueix mitjans de subsistència i sabers ancestrals. Davant els límits ambientals i la petjada ecològica del model de consum, reclamem un comerç equitatiu entre els països, respectuós amb la sostenibilitat del planeta i basat en el respecte dels drets humans. Per fer-lo efectiu cal aturar els Tractats de Lliure Comerç que pretenen liberalitzar béns i serveis i afavorir les inversions de capital atorgant més poder a les transnacionals en detriment dels poders públics; prioritzar el benestar de les persones i el medi ambient per sobre dels beneficis econòmics; i promoure la sobirania alimentària.

IX. Exigir el control de les transaccions financeres

L’economia especulativa ha guanyat pes en detriment de la productiva, que és la que crea ocupació i cobreix les necessitats bàsiques, degut a la liberalització dels mercats de capitals i els paradisos fiscals, entre altres. Per revertir aquesta deriva cal regular els mercats de capitals; implantar un impost sobre les transaccions financeres per impulsar el desenvolupament dels països empobrits i combatre el canvi climàtic; afavorir la transparència financera; i acabar amb l’evasió, el frau fiscal i el blanqueig de capitals. A Catalunya reclamem una llei que impedeixi la contractació pública d’empreses radicades o que operin en paradisos fiscals.

X. Auditar el deute públic per dilucidar la seva legitimitat

El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides afirma que “la liquidació de deute amb fons oportunistes en condicions abusives té un efecte negatiu directe en la capacitat dels governs per a complir les seves obligacions en matèria de drets humans”. En un context en què el deute extern podria ser considerat un mecanisme de dominació i empobriment que perpetua unes relacions injustes i desiguals, demanem auditories dels deutes públics per dirimir la seva legitimitat; la reclamació de responsabilitats polítiques i judicials als qui hagin contret deutes que han acabat vulnerant els drets de la ciutadania; i pautes per a l’endeutament futur.

XI. Supervisar les inversions realitzades per empreses transnacionals

La limitació de la responsabilitat dels governs a l’interior de les seves fronteres comporta un buit en la protecció real dels drets humans a nivell internacional que les empreses transnacionals aprofiten sovint al no veure’s obligades a respectar-los allà on inverteixen, però els Estats poden convertir els principis rectors de Nacions Unides en obligatoris i acompanyar-los de mecanismes de supervisió. Proposem crear un observatori públic que emeti informes independents sobre els impactes de la inversió catalana a l’exterior i demanem incorporar aquests principis a la promoció de la internacionalització de l’economia catalana com a norma d’obligat compliment.

XII. Implementar una política pública de cooperació internacional coherent i justa

El compromís dels països enriquits de destinar el 0,7% del PIB al desenvolupament dels més empobrits no s’ha arribat a complir mai i, en la pràctica, els empobrits acaben convertint-se en creditors nets dels enriquits pel retorn dels deutes i la repatriació de beneficis de les inversions estrangeres directes. Malgrat haver quedat desfasat, assolir el 0,7 mostraria una mínima voluntat política que ha d’anar acompanyada de polítiques transversals coherents per fomentar el desenvolupament sostenible, la igualtat de gènere i la construcció de pau.

En definitiva, POBRESA ZERO RECLAMA actuar sobre les causes estructurals de les desigualtats potenciant els poders públics com a actor principal de la cohesió social i de l’economia a través de la regulació perquè els mercats treballin també per al benestar comú, amb l’objectiu d’oferir un marc real d’igualtat d’oportunitats, afavorir la redistribució de la riquesa i garantir una vida digna per a tothom.

Més informació:

• Descarrega el Manifest Pobresa Zero 2015 (pdf)
• Web: pobresazero.wordpress.com/
• Facebook: https://www.facebook.com/PobresaZeroCat

La entrada #COMUNICAT: 12 fronts en la lluita contra les desigualtats se publicó primero en SOS Racisme.