Els posicionaments, les propostes, els pensaments i els discursos de VOX sempre han estat presents en l’espectre polític. Els resultats de les eleccions mostren un traspàs de vots entre la dreta.
Això no treu preocupació al fet que el discurs obertament racista i feixista de VOX ha sumat vots. Són exemple bona part dels vídeos de campanya, davant dels quals diferents entitats hem demanat a la Fiscalia de l’estat que ho investigui com possible delicte d’odi.
També ens preocupa, segons ho denunciàvem al nostre Informe anual el passat mes de març, com la normalització del discurs extremista en els debats públics ha creat un sentit relatiu de legitimitat per a les seves propostes, defensades sobre principi de llibertat d’expressió, fins i tot quan les reivindicacions polítiques han representat un atac directe als valors democràtics.
A més, cal senyalar que l’aparició del partit ultranacionalista d’extrema dreta també ha provocat que els partits de la dreta tradicional, el centre-dreta i fins i tot el centre-esquerra hagin canviat els seus discursos polítics i s’hagin alineat en aquesta direcció pels propis interessos electorals.
No podem obviar el paper que han tingut els mitjans de comunicació, molts d’ells, lluny d’apostar per una fiscalització de l’extrema dreta els hi han brindat una gran quota de pantalla, fins i tot sent una força fins ara minoritària al Congrés.

Manca d’una alternativa seria i valenta per part de l’esquerra

L’esquerra té por a perdre vots i no fa propostes des d’un altre marc, deixant que només es parli de migració, racisme i igualtat de drets des de la restricció de drets i la criminalització. Des de l’esquerra no s’elabora un discurs coherent, no opressiu i antiracista. Ningú és capaç de sortir d’un marc discursiu racista, qui derogaria la llei d’estrangeria posant al centre els drets de les persones?
La manca d’un discurs alternatiu suposa que la “immigració” sigui una diana perfecta per la dreta i extrema dreta en la seva estratègia comunicativa. És necessari un compromís antiracista per part de l’esquerra disposat a apuntar els privilegis existents, per a deconstruir-los o fer-ne un ús antiracista per combatre el sistema.

El vot a VOX també és vot a mantenir estructures de poder que reprodueixin exclusió i altres desigualtats

No podem vincular el vot de VOX a les classes populars, amb l’argumentació fàcil del vot de càstig o del vot de la por de les persones que pateixen la crisi econòmica. És un discurs que està pensat i dissenyat per generar por i fer sentir amenaçades les estructures d’opressió: classisme, patriarcat, racisme. I aquesta és la complexitat i el perill, ja que una part important dels partits polítics comparteixen aquestes estructures de poder que es concreten en dinàmiques d’exclusió, discriminació i expulsió.
Cal que tots els actors de la vida política, també les associacions i els moviments socials, siguem realment “radicals” en la desconstrucció i autocrítica del marc interpretatiu i polític en el que VOX es mou còmodament.

La entrada Sorpresa, preocupació o nous reptes davant del resultat de VOX a les eleccions del 10N? se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Periodisme per la justícia social se publicó primero en SOS Racisme.

El poder de les opinions

El cas de la discriminació al grup de joves disminuïts va generar molt ressó mediàtic. Però la noticia va traspassar la secció d’informatius per arribar a la secció d’opinió. Així trobem columnistes o lectors que han volgut manifestar el seu rebuig a aquesta discriminació a El Punt Avui (http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/23-lectorescriu/1129858-un-dret-d-admissio-inadmissible.html) o l’editorial de El Periódico del 19 de març del 2017. (http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20170419/discriminacions-per-sindrome-de-down-5983314)
No hem trobat cap exemple denunciant el dret d’admissió racista.

La veu silenciada de les persones protagonistes

Una característica comuna és que en poques ocasions es recull l’opinió o la veu de les persones afectades. En general s’inclouen les declaracions de les persones representants de les entitats que donen suport a la denuncia o altres persones considerades expertes. Però són pocs els exemples de notícies que recullin el testimoni de les persones que han patit el fet que es denuncien o que poden parlar des de l’experiència personal. En aquest cas, destaquem la noticia de Lleida.com (http://www.lleida.com/noticia_canal/quan-la-discriminacio-esdeve-oportunitat), que entrevista els joves amb Síndrome de Down i a la directora de la seva entitat.
Un bon exemple el trobem també a La Ser, que va entrevistar dos dels nois negres que van ser discriminats a una discoteca de Madrid (http://play.cadenaser.com/audio/001RD010000004576936/)
Ni tan sols la seva imatge per il·lustrar la noticia. Només El Periódico, que tot i no incloure cap declaració de cap persona amb disminució, sí il·lustra la noticia amb una foto on són protagonistes http://www.elperiodico.cat/ca/societat/20170430/els-discapacitats-exigeixen-una-llei-amb-sancions-clares-i-severes-per-a-la-discriminacio-6007957. Tampoc ho fan les noticies sobre discriminació racista.

Seguiment del cas

Els mitjans locals són els únics que fan seguiment de l’evolució dels casos. En el cas de Lleida, Nació Digital ha publicat diverses peces des del moment de la denúncia fins a la sentència judicial.
Per l’altra part, Betevé ha estat el mitjà que a més dels resultats de l’acció de testing va recollir la resposta de les parts interpel·lades i les conseqüències del procediment del cas.

• BTV resultats testing: http://beteve.cat/sos-racisme-discriminacio-oci-nocturn/

• BTV resposta Jamboree: http://beteve.cat/jamboree-apolo-neguen-discriminacions-racistes-entrada/

• BTV seguiment de la noticia (resposta síndica 2015) http://beteve.cat/jamboree-apolo-neguen-discriminacions-racistes-entrada/

La crónica com a eina de denúncia

Per narrar situacions difícils de demostrar, doncs les proves són minses i s’ha de jutjar segons la versió d’una persona contra l’altra, el paper dels periodistes com a testimonis és important per donar veracitat a una de les versions. Per aquest motiu es va incloure la figura del periodista infiltrat a totes les accions de “testing night” que s’han realitzat. A l’acció duta a terme el 2014, per exemple, es va convidar a periodistes de La Directa i La Vanguardia (http://www.lavanguardia.com/ocio/20140609/54408811290/viacrucis-entrar-discoteca.html) , i els detalls dels seus relats donen una visió dels fets que faciliten la comprensió i l’empatia del lector.
Però també trobem exemples en que el cronista ha volgut provar els fets de manera autònoma, sense implicar-se en cap acció coordinada, com va fer el periodista Adriàn Crespo (https://directa.cat/racisme-de-porter-racisme-dempresa) per La Directa aquest mateix any.
 
Article escrit per Jose Peñín, responsable de comunicació de SOS Racisme Catalunya

.

.

.

Acció de la campanya #Aixòésracisme amb el suport econòmic del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i el Fons Europeu para el asilo, migraciones e integración (FAMI).

La entrada La discriminació a locals d’oci segons els mitjans de comunicació: són totes iguals? se publicó primero en SOS Racisme.

Abans de fer-ho, des de SOS Racisme Catalunya volem recordar que el racisme no és una opinió, és una vulneració de drets, és violència. I n’hi ha prou amb què una sola persona percebi com a racista un fet que l’interpel·la per qüestionar col·lectivament aquella acció i passar-la pel sedàs crític.

Volem donar públicament tot el nostre suport al col·lectiu afrofeminista, que no només ha hagut de veure com la seva queixa era rebuda amb una sordesa expressa i unànime, sinó que, a sobre, ha estat diana d’insults i amenaces, tant en alguns mitjans d’extrema dreta com a les xarxes socials, com expliquem a continuació.

Premsa generalista

Si bé el debat no ha arribat a la primera plana de l’agenda mediàtica estatal, sí que hi ha mitjans estatals com “La Sexta” que hi han dedicat una peça breu. Tot i ser un dels mitjans generalistes més esquerranosos, veiem com el tractament que ofereix queda lluny del sentit crític:

• Acusan de racista a la Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy por sus pajes ‘negros’ pintados con betún  La Sexta, 18/12/2017

Brevetat. La peça és d’un minut i 27 segons. El format ja no permet incloure un contingut crític complet.
Lleugeresa. El to de la peça és festiu. Sembla que s’hi estigui explicant una anècdota nadalenca des del sentit de l’humor, i no una denúncia seriosa de racisme institucional.
Descripció. El periodista descriu amb to de mofa els patges, a qui presenta com a criats dels Reis d’Orient. Hi ha una descripció física explícita: “son negros, pero de una raza especial: piel betún y labios rojo fuego”; “reyes embadurnados”, “negros de calva blanca”, “besos manchados de betún”.
Tradició. Com faran la resta de mitjans pro-festes d’Alcoi, destaca la festivitat com la cavalcada més antiga d’Espanya, un bé immaterial d’interès cultural.
Context global. Explica que moltes ciutats estan prohibint la pràctica del blackface. “El betún retrocede en el mundo”.
Context històric. Explica la realitat dels Estats Units als anys cinquanta i la prohibició del blackface que va arribar als anys 60.
Fonts societat civil poc representatives. Es diu que “algunes ONGs” denuncien que és racista. Es dóna veu a la presidenta de l’associació Òrbita Diversa, una dona blanca.
Posicionaments i discrepàncies institucionals. Es fan ressò del tuit crític de Rita Bosaho, primera diputada negra al Congŕes dels diputats, i de les discrepàncies internes que han sorgit amb Guanyar Alcoi (representació de Podemos al municipi).

Protagonisme de fonts del carrer. S’introdueix el testimoni de ciutadans ràndom que circulen pels carrers d’Alcoi: “no hay mala intención”, “es una fiesta integradora, abierta a todo el mundo”, “ha sido toda la vida”, “es bonito”, “hay que ver las cosas de buena manera”.

Manca de fonts afectades. Són les grans absents de la notícia. NO s’esmenta a la revista Afroféminas i NO s’entrevista cap persona negra per veure si se sent ofesa per la festivitat alcoiana d’arrels colonials.

Tancament acrític. Es tanca la peça amb la delcaració racista d’una ciutadana del carrer. Les paraules que vénen a continuació es deixen a l’aire, sense passar-se pel sedàs crític: “¿Algún viejecito con el pelo blanco y con barba blanca se siente ofendido de ver a Papá Noel entrar con un saco? ¡Es lo mismo!”. Ajudant-se d’aquestes paraules en boca d’altri, el periodista desacredita les acusacions de racisme a la festa d’Alcoi i permet que la ciutadana llenci un missatge irresponsable, que roça l’insult, ja que considera el racisme com una mera qüestió d’estètica.

Premsa digital regional

La majoria de notícies que s’han publicat en mitjans locals beuen de la nota d’Europa Press, basada en els comunicats escrits d’ambdues parts, sense entrevistes directes ni a fonts oficials, ni a fonts afectades.

• 1a. Alcoi aprobará una moción en defensa de los pajes ‘negros’ de su cabalgata tras las acusaciones de racismo Europapress, 13/12/2017
• 1b. Alcoi defiende a los pajes ‘negros’ de su cabalgata tras las acusaciones de racismo  Levante, 14/12/2017

Defensa institucional. Es diu que Alcoi defensa els patges “negres” (ho posen entre comes, perquè evidentment no són negres, sinó que representen a un personatge negre) de la seva cabalgata davant les acusacions de racisme. S’explica la presentació del PSPV d’una moció al ple que comptarà amb recolzament unánime de tots els partits, tant de dreta com d’esquerra.
Veu antiracista. Es reprodueixen fragments textuals del comunicat d’Afrofeminas. El col·lectiu es presenta, al subtítol de la noticia de Levante, com “una revista” sense nom propi. Es cita la peça de la revista “Un BlackFace masivo en Alcoi, ¿puede ser patrimonio inmaterial de la humanidad?”, però no s’hi posa el link a la mateixa.
Tradició. S’insisteix en les arrels històriques de la festivitat: “En la moción se afirma que la Cabalgata de Alcoi es la más antigua de España con 133 años de historia y la definen como una tradición integradora”.
Reconeixement. S’insisteix en el seu reconeixament nacional: “La Cabalgata, acto central del ‘Nadal Alcoià’, ya ostenta la declaración de Fiesta de Interés Turístico Nacional. También tiene, desde 2011, la categoría de Bien de Interés Cultural Inmaterial.”
Desconeixement. Es reforça la idea, basada clarament en un prejudici racista, que Afroféminas parla des del desconeixement: “el desconocimiento de la realidad de la cabalgata puede llevar a equívocos y malentendidos”. També reprodueixen el discurs oficial que busca treure ferro a la qüestió convidant-les a la cavalcada: “Guanyar Alcoi ha instado al Ayuntamiento a que envíe una invitación a ‘Afroféminas’ ya que “lejos de criminalizar a este colectivo, una buena forma de que conozcan este acto sería invitarles””.

• 2. Alcoy defiende a los pajes ´negros´ de su cabalgata de Reyes después de las acusaciones de racismo  Diario informacion, 13/12/2017

Unitat per un objectiu comú. Es llença el missatge de « poble unit » contra les acusacions de racisme. Es destaca que la ciutat reacciona i recull 9000 firmes en 24h amb l’objectiu de promoure que la UNESCO ignori els comentaris d’Afroféminas i declari la cavalcada Patrimoni de la Humanitat.
Honor. Els patges són l’orgull de la ciutat: “en ningún caso se trata de racismo, sino que en realidad es un auténtico honor representar a unos personajes de estas características, que llevan la ilusión a los niños trepando con sus escaleras por los balcones para entregarles los regalos que tanto esperan”.
Il·lusió. La il·lusió que desperta la cavalcada nadalenca entre els més petits s’utilitza com una excusa inqüestionable per legitimar la festa: «todos estos pajes son voluntarios que quieren hacer llegar la ilusión a las casas y a los niños que se encuentran en las calles esperando la llegada de los Reyes Magos».
Tradició. Com ja hem vist en exemples anteriors, l’argument de la tradició surt a relluir com un altre bastió legitimador: “la Cabalgata de Alcoy es la más antigua de España con sus 133 años de historia, y que se trata de una «tradición integradora»”
Reconeixement. Un altre argument que es repeteix per defensar amb ungles i dents la festa és el fet que “el desfile que preside cada año la Cabalgata de Reyes Magos de Alcoy ya está reconocido actualmente como Fiesta de Interés Turístico Nacional y como Bien de Interés Cultural Inmaterial”.
Desconeixement. S’insinua que aquelles veus que critiquen la festivitat no saben de què parlen: “el desconocimiento de la realidad «puede llevar a equívocos y malentendidos», en relación al contenido del artículo de «Afroféminas» que ha circulado por las redes sociales”.

• 3. La Cabalgata más antigua de España, nuevo objetivo de la corrección política Gaceta.es, 14/12/2017

Tradició. En aquest cas, destaquen el pes de la tradició al titular: “La cabalgata más antigua de España…”. Més endavant, al cos del text, repreteixen la idea força de la tradició.
Conceptes a l’aire. Parlen del concepte de “correcció política” al titular, però no expliquen a què es refereixen en cap línea del text. En un titolet intern, “O rectificación o boicot”, interpreten el gest d’afrofeminas d’enviar una carta de queixa a l’ONU com un boicot, però no justifiquen perquè ho anomenen així.
Posicionaments i discrepàncies institucionals. De nou, es mostra la politització del conflicte. Es parla del tuit de Rita Bosaho i de les reaccions dels diferents partits a les crítiques de racisme.

Com presenta la festa el mateix Ajuntament d’Alcoi?

• Ajuntament d’Alcoi – Cabalgata de los Reyes Magos

L’ajuntament d’Alcoi presenta la festa com un motiu d’orgull de ciutat. Destaca la seva antiguitat i el seu reconeixement com a bé d’interès turístic nacional. Admet que la cavalcada es basa en dues peculiaritats:

1. El rei negre, que no se sap si es diu Gaspar o Baltasar, va segon enlloc de tercer.
2. “Els negres”, que són patges que reparteixen els regals amb una escala i que van pintats com negres.

Com veiem, doncs, el mateix ajuntament reconeix que la caracterització de pell embadurnada de betum i llavis engrandits de color vermell s’utilitzen per caracteritzar la imatge de persones negres. A partir d’aquí, no tenen cabuda els subterfugis falsos que alguns mitjans i representants socials i polítics han buscat, en què argumenten que la caracterització de color negra és únicament per amagar la identitat dels patges i fer que els infants no els reconeguin.

Premsa d’extrema dreta

L’extrema dreta mediàtica del País Valencià ha aprofitat aquesta qüestió per fer lluir el seu ideari conservador.

• Una diputada de Podemos pide suprimir los pajes negros de la cabalgata de Alcoy, Esdiario, 14/12/2017

Desautorització. El mitjà regional d’extrema dreta “es diario” fa un atac frontal a la diputada Rita Bosaho al llarg de tota la peça. Utilitzar el verb “desautoritzar” en repetides ocasions per referir-se a les discrepàncies internes que han sorgit entre Bosaho i Guanyar Alcoi (Podemos). També assegura que Podemos “se reafirma en la preservación y correcta interpretación de la Historia alcoyana”, com si només hi hagués una única interpretació correcta de la historia, una única veritat que res té a veure amb el passat esclavista.
Desconeixement. En aquest text també s’utilitza l’argument del suposat desconeixement que la diputada té de la festa. S’expressa amb faltes de respecte i un qüestionament cru de la seva formació acadèmica: “es licenciada en Historia por la Universidad de Alicante. Pero esta fiesta de Interés Turístico Nacional que su propio partido (a través de la senadora blanca alcoyana Vicente Giménez) ha pedido convertir en Bien Inmaterial de la Humanidad por la Unesco se ve que no entraba en el temario en su promoción.” Aquest menyspreu s’extén més tard a la revista Afroféminas, on s’insinua que no coneixen bé la festa ni la història d’Alacant: “La base se la dio la asociación Afroféminas, con el atenuante en su caso de que no consta que en su seno haya licenciadas en Historia por la Universidad de Alicante.”
Tradició maquillada. “Es diario” utilitza una motivació secundària del maquillatge dels patges per negar el racisme: “Bosaho, como bien se ha encargado de recordarle el Círculo de Podemos Alcoy, confunde racismo con la necesidad de mantener el incógnito de los padres de niños (pajes) a quienes estos llevan regalos la noche de Reyes”. 
Tergiversació. També s’intenta ridiculitzar la queixa d’Afroféminas i Bosaho equiparant el color dels patges amb el color de les escales, com si el conflicte es reduís estrictament a una qüestió cromàtica. A més, resuciten la retòrica de blocs franquista: “Lo hacen por cierto subiendo a los balcones por escaleras rojas, color sobre el que curiosamente la diputada de izquierdas no se ha pronunciado.”

Mitjans antiracistes

La revista “Afrofeminas” ha estat la primera en posar el focus en el racisme de la cavalcada d’Alcoi aquest any. L’han seguit altres mitjans adreçats a la comunitat afrodescendent com “Africanidad”, entre altres. A continuació presentem els arguments que la revista Afroféminas ha utilitzat en tres articles diferents per argumentar per què és racista la cavalcada d’Alcoi.

• 1. ¿Un blackface masivo en Alcoy puede ser patrimonio inmaterial de la humanidad?  Afrofeminas, 07/12/2017

Paraules clau. Conscients del poder que tenen les paraules, expliquen que popularment als patges no se’ls diu patges, sinó “negrets”, un diminutiu que ja per si sol amaga una llarga historia racista. D’altra banda, desenvolupen el concepte de “blackface”, malgrat que, com hem vist, molts mitjans de premsa generalista no recullen aquesta nomenclatura amb tot el que implica.
Estereotipació deshumanitzant. Deixen clar, com a comunitat afectada, que la festivitat ofèn un sector de la población: “estereotipa, ridiculiza, no incluye y falsifica nuestra imagen. Somos reales, no somos personajes de fantasía que no se encuentran en las calles de Alcoy y del resto de España”. “Estamos aquí y nos duele vernos como una payasada sin personalidad, sin matices, sin humanización”. “Los negros no somos seres de fantasía, Los negros tenemos dignidad y estamos aquí para hacernos oír.”
Miopia política de l’esquerra blanca. Critiquen que les forces polítiques de l’esquerra blanca que governen al municipi no hagin vist el racisme que emana de la festivitat.
Qüestionament de la tradició i propostes alternatives. La tradició no pot ser una excusa per no canviar les coses. Són canviants i s’han d’adaptar als nous temps. Des d’Afrofeminas NO aboguen per la supressió de l’activitat, sinó que proposen una adaptació: que no vagin pintats de negre.
Reconeixement. Anuncien que faran carta a UNESCO perquè no atorgui títol de patrimoni inmaterial de la humanitat a aquesta festivitat.
Context global. Expliquen que el blackface a altres països és una barbaritat que no es tolera.
Recerca d’aliades. Demanen al Decenio Internacional para los Afrodescendientes que es sumi a la denúncia.
Anticipació a les critiques. Són perfectament conscients de l’arrelament profund del racisme. Poques expectatives de canvi, ans al contrari : “Más bien somos conscientes de que vamos a recibir ataques muy duros por esto, así que nos remangamos y nos preparamos para la lucha.”

• 2. Alcoy: blackface y xenofobia Afrofeminas, 14/12/2017

Discurs d’odi a les xarxes. Denuncien haver rebut insults xenòfobs i racistes. Insinuen que conformen el 80% del feedback obtingut. Tot i això, També deixen clar que hi ha persones que, avergonyides per la realitat del blackface, els han demanat disculpes i els han donat suport.Agraeixen l’empatia.
Qüestió de privilegis. Asseguren que la crítica que han fet a la cavalcada d’Alcoy ha estat la “excusa perfecta para conocer cómo se comporta la sociedad española cuando se le cuestiona sus privilegios, cuando se le critican las bases racistas en las que se sostiene una parte de su cultura.”
Miopia política de l’esquerra blanca. Insisteixen en el microrracisme de l’esquerra blanca i es pregunten quan arribarà un partit que respecti radicalment la diversitat.
Serenitat pedagògica. Davant el panorama, remarquen la seva voluntat de no deixar de fer pedagogia i es defensen dels mitjans que les titllen d’incultes, alhora que demanen a la societat espanyola que llegeixi més i obri les mires a la realitat internacional.
Context global. “Según la Comisión de Naciones Unidas para la Eliminación de la Discriminación Racial, refiriéndose al paje negro que acompaña a santa Claus en Holanda, considera que esto da  “una imagen negativa de la población de origen africano”. Un personaje que forma parte de una tradición “cuyo arraigo no puede justificar la discriminación que encierra”. aconseja buscar “otra forma más equilibrada de Zwarte Piet” para celebrar la tradición”. El context internacional es contraposa amb la realitat espanyola: “Y es ese precisamente el origen del blackface, el maquillaje negro como parodia y mofa.  Esta practica está prohibida en más de la mitad del mundo. En España aún no se han enterado que están siendo racistas. A leer!!” Exposant aquests arguments, Afrofeminas demostra una vegada més que sap perfectament de què està parlant.

Estereotipació deshumanitzant. “No te pintes cuando existen las personas negras para participar en la cabalgata y ya no solo eso, no estereotipes a las personas negras. Deja de sustituirles, deja de apropiarte del espacio de los otros, deja de imponer tu historia como si fuese la única legítima, deja de minusvalorar la diversidad y visibilizarla según tu conveniencia, es decir desde la parodia”.
El racisme l’identifiquen les oprimides. Expliquen que una situación és racista si la persona oprimida ho percep com a tal: “sólo decir que el racismo para nosotras es una razón más que suficiente. Cuando desees saber cuándo hay racismo, pregunta a la persona que recibe la opresión, pregunta a los negros y negras y deja hablar por nosotros. Vuestra posición y opinión no es más legítima que la nuestra. Si piensas lo contrario, es que eres muy racista.”

• 3. La normalización del racismo Afrofeminas, 11/12/2017

Context global. “El Blackface es una práctica racista que se hacía en Estados Unidos durante el siglo XIX. Esta práctica era ejercida por unas figuras teatrales llamadas Minstrels: Unos shows teatrales donde personas blancas, promovían estereotipos sobre las personas afroamericanas. Los Minstrels se pintaban la cara con betún, los labios de rojo chillón y lucían vestimenta de diferentes temáticas.”
Qüestió de privilegis. “Lo que hace una cara negra es darle a la gente blanca el privilegio de representar a las personas negras (como construcción social de la persona africana/afrodescendiente) de tomar sus rasgos físicos y tratarlas como un objeto: Hiper-exotizarlo, hacer caricaturas, tildarlo de “surrealista” y perpetuar así prejuicios y estereotipos.”
Altres casos similars. No és l’únic cas de blackface a Espanya. El racisme és present a moltes altres festivitats de la cultura espanyola i catalana.

Xarxes socials

Les xarxes socials han demostrat ser un espersor d’odi. Les més discriminades han estat les dones que conformen la revista Afrofeminas i la diputada Rita Bosaho. L’activitat suscitada es podría resumir en:

• Insults masclistes: “Efectivamente, hay más tontas que tontos. Y además negras”
• Insults xenòfobs: “Estudia cultura anda…” “O vete a tu país que por eso viniste a España de lo bien que te trataban allí”
• Amenaces: “no pises Alcoi por tu bien”
• Recollides de signatures tant a favor (change.org, 11.624 signatures en 24h) com en contra (change.org, 3.817 signatures) de la festivitat.
• Enquesta (diarioinformación.com : ¿Consideras que la cabalgata de Alcoy es racista ? 24% Sí, 75% No, 2% indiferent)

Article escrit per Mònica López Mas, periodista i técnica de comunicació i incidència a SOS Racisme.

.

.

.

Acció de la campanya #Aixòésracisme amb el suport econòmic del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i el Fons Europeu para el asilo, migraciones e integración (FAMI).

La entrada El blackface d’Alcoi als mitjans se publicó primero en SOS Racisme.

L’ètica periodista i les seves recomanacions són sovint infringides quan les persones d’ètnia gitana són subjecte de notícia als mitjans de comunicació. Poques vegades ho són per destacar-ne fets positius, i en canvi, sembla que els diaris i televisions no perdin oportunitat per assenyalar-les i criminalitzar a tot un poble amb titulars com: «Un muerto y cuatro heridos en una reyerta entre dos clanes familiares en Gandía», (Antena 3, 01/10/2017), o «Máxima tensión en Alicante por la ‘guerra’ entre dos clanes gitanos», (El Mundo, 10/11/2017), «Un muerto y cuatro heridos en una reyerta con cuchillos entre dos clanes familiares en Gandía» (20 minutos, (01/10/2017).

Les paraules “reyerta” o “clan” semblen ser la part fonamental de qualsevol notícia que descriu un conflicte en el que hi ha implicades una o més persones d’ètnia gitana. També observem un excessiu ús de la dramatització i l’espectacularització, com quan El Mundo utilitza la paraula “guerra”, tot i que imaginem que si passegem per Alacant no trobarem excavades trinxeres, tancs ni artilleria pesada. En aquest sentit, també és interessant destacar que no observem aquest llenguatge bèl·lic quan es fa referència a conflictes entre ciutadans que no corresponguin a cap grup ètnic o cultural minoritzat.

Si continuem revisant els titulars en trobem que directament qüestionen la vinculació de persones d’ètnia gitana a trets positius: «”Gitanos de aspecto inteligente” venden monedas falsas de bitcóin en una ciudad de Rusia», (Actualidad RT, 06/10/2017), «Lo nunca visto: gitanos defienden a la Guardia Civil tras romper urnas en Gerona» (El Español, 02/10/2017), «¡Milagro! Gitanos y Guardia Civil se defienden y echan a los Mossos de su barrio» (Mediterráneo Digital, (02/10/2017).

El passat 14 de novembre la FAGIC i el Consell Audiovisual de Catalunya amb la Mesa de la Diversitat organitzaren una taula rodona sobre la representació del poble gitano als mitjans de comunicació. Les dades presentades eren esfereïdores: a les series de ficció de producció catalana del 2016, no va haver cap personatge gitano. A les sèries espanyoles, quan apareixen estan vinculats a activitats delictives. I als programes informatius, només representen el 0,1% de les persones entrevistades. Invisibilitzar, també és criminalitzar, com van recordar els ponents de la taula, que alertaven dels vassos comunicants entre els mitjans de comunicació i el racisme existent a la societat. El poble gitano forma part de la societat espanyola des de fa centenars d’anys, i tot així continua sent un dels col·lectius més discriminats i públic objectiu de delictes d’odi.

Malauradament aquesta infrarepresentació o mala informació és compartida amb altres sectors de població llegits com a «diversitat»: de gènere, edat, origen, disfunció funcional… L’ «Informe sobre la diversitat i la igualtat a la televisió» realitzat pel CAC el 2016, determina que la representació de diversitat a les pantalles catalanes està molt lluny de la seva representació a la vida real. I que cal, doncs, un esforç perquè això es reverteixi. I caldrà encara un esforç més per aconseguir que aquest increment de la representació no caigui en estereotips i prejudicis –com malauradament ja hem vist– sinó que treballi per la normalització i la construcció d’una societat cohesionada i igualitària.

Per ajudar-nos a fer-ho possible disposem d’eines com el manual realitzat per l’associació KAMIRA: «Recomanacions pel tractament de la comunicació gitana als mitjans de comunicació».

.

.

Acció de la campanya #Aixòésracisme amb el suport econòmic del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i el Fons Europeu para el asilo, migraciones e integración (FAMI).

La entrada Has vist mai una metgessa gitana a la tele? se publicó primero en SOS Racisme.

Avui, 12 de desembre, Dia Internacional contra la Islamofòbia (#StopIslamofobia12D), compartim un article de l’Aina Maria Cotto, estudiant en pràctiques del Màster en Estudis Avançat en Exclusió Social de la UB, que esperem que ens ajudi a aclarir conceptes, sentar bases, per continuar treballant per eradicant la islamofòbia.

Què entenem per islamofòbia?

La islamofòbia és un sentiment d’intolerància i rebuig envers un individu o col·lectiu de confecció musulmana (o llegit com a musulmà, tot i que no ho sigui). Aquest sentiment comporta actituds -físiques o verbals- discriminatòries: des d’un insult, un gest o bé una mirada delatora, o fins i tot restriccions tant en l’àmbit públic com privat, on les accions i comportaments dels individus musulmans es veuen modificats i, en conseqüència, limitats. El paper del islam a Europa està marcat pel fet que representa una religió minoritària vinculada a una immigració instal·lada (Jordi Moreras, 1999). És a dir, que per un costat tenim el rebuig cap a la religió i per una altre, el rebuig cap a la immigració. Així doncs, recau en el col·lectiu discriminat una sèrie d’estigmes i prejudicis que participen en la construcció d’una imatge molt negativa per tota persona que tingui elements físics o comportaments que poden ser directament relacionats amb el món àrab-musulmà. Una imatge que no permet gaudir dels mateixos drets i obligacions que altres ciutadans de la nostra societat. En altres paraules, ser musulmà consisteix en un obstacle –handicap- que no permet tenir una vida normalitzada, no pel fet de ser musulmà en sí, sinó per la reacció i percepció dels demés que comporta un obstacle; quedant en un territori d’hostilitat i desavantatge total, com si de ciutadans de segona categoria es tractés.

En el cas de les persones musulmanes converses, si aquests individus musulmans no porten elements visuals directament relacionables amb la religió -el vel en el cas de les dones, la barba en el cas dels homes-, no seran percebuts com a persones musulmanes -de cara a la societat- ja que les seves característiques físiques no es relacionen amb el món àrab. Però, per altra banda, si aquestes persones posen de manifest a la via pública la seva fe espiritual, tindria per conseqüència una deslegitimació total i directa del individu, a nivell social. Sembla que a ulls d’Occident existeixi la idea de que els musulmans que ho són per herència, no han tingut l’opció d’escollir la seva sort, mentre que els nous musulmans, si. Escullen formar part d’un col·lectiu que sembla que va en contra dels valors occidentals europeus. Una imatge contradictòria amb l’ideal occidental. Aquesta deslegitimació prové en primer lloc d’una incomprensió del canvi d’una part de la seva identitat: deixar de fer certes coses i començar a fer-ne’n d’altres, como ara bé, menjar porc o la ingerència d’aliments halal. I també prové de la nova relació que s’estableix entre l’individu convers i l’altra persona o grup de persones. Aquest canvi té com a conseqüència una reformulació de la relació preexistent entre ambdues parts; i això és degut a la no-normalització de l’islam a Europa. En el cas que poguéssim parlar de normalització de la presència de l’islam, no existiria aquesta barrera o frontera entre una persona musulmana i una no musulmana. No canviaria en res aquesta relació preexistent. I aquesta, també es una de les cares del dau de la islamofobia. Sembla que pel fet de ser musulmà, totes les característiques que a priori eren enteses com a punts forts, queden automàticament anul·lades: els coneixements, l’experiència, la dedicació… tot queda reduït a la seva mínima expressió.

A l’actualitat, ens trobem en una societat que tendeix a ser secularitzada, on tot element relacionat amb l’àmbit religiós queda destinat a la esfera privada, deixant lliure de qualsevol barreja religiosa l’espai públic. És per això que occident rebutja tan directament el vel -hijab- de les dones musulmanes. És el primer element visual que es percep en la diferenciació i per tant, categorització, d’una dona musulmana. D’igual forma passa amb els homes musulmans i les seves barbes. El vel de la dona s’ha convertit en una temàtica de gran importància en relació a l’enteniment i acceptació de l’islam, en la societat actual. Un argument que ha sigut i és utilitzat amb molta recurrència per desqualificar tant la religió com els seus individus. Cal entendre la concepció que se li ha donat al hijab des d’occident: un element opressor, que permet reforçar les diferents identitats, i també és l’element per excel·lència en la distinció entre el nosaltres i el altres. Dos grups que s’oposen: els que considerem com a bons i els que considerem com a no tan bons -passa el mateix a la inversa-. Es tracta de grups de semblança: els que son com nosaltres o al menys ho aparenten ser, es perceben com a millors persones que els que no tenen res a veure -en un principi- amb nosaltres. Des d’un punt de vista analític i reflexiu, el problema està en l’ús que se li dóna al cos de la dona i a la seva propietat.

Tornant a fer memòria del que he pogut explicar abans sobre el tema de les persones retornades a l’islam, sembla que el fet de portar un teixit sobre el cap, un vel, un hijab en aquest cas, té com a conseqüència l‘anul·lació total de voluntat de la persona que el duu, tornant-se dèbil, fràgil, incapacitada per prendre decisions sola, sense capacitat de reflexió. I és que el grup que més pateix islamofòbia és el de les dones, el de les dones musulmanes. Són estigmes que es sumen els uns amb els altres: ser dona, ser musulmana, i portar el vel. De fet, si mirem altres societats com la francesa, on s’han votat lleis i on s’han establert dispositius que permeten frenar la visibilitat de l’islam o dels musulmans a l’espai públic: lleis que prohibeixen l’ús del hijab a les escoles (2004) o a les universitats (2010). Per poder mantenir una vida normalitzada, ser acceptat pels demés ciutadans amb els quals compartim espai, temps, ciutadania i país, hem de procurar no delatar-nos. Persones musulmanes tenen que fer ús d’una identitat que no els representa o no els defineix del tot: comportar-se de manera “normalitzada”, duent elements físics acceptats per la societat, i en cap cas, demostrar la seva fe relacionada amb l’aspecte més espiritual. Quan parlo de normal o normalitzada, faig referència als elements que socialment són acceptats i per tant no representen una barrera entre allò que està permès i el que no ho està; allò que no causa cap obstacle pel bon desenvolupament de la vida social. En definitiva, el musulmà -sigui dona o home- per no rebre aquests atacs -físics o verbals- islamòfobs, hauria de deixar totalment de banda la seva identitat musulmana, al menys, a la esfera pública. Deixar de ser musulmà de cara a la societat i als seus individus, ja que són entesos com a individus estranys i amenaçadors. En definitiva, una vulneració dels drets de ciutadania.

Ja no només parlem de l’ús del vel, fins i tot hi ha partits polítics d’ultradretes i d’altres de dretes, que fomenten un discursos islamòfob i racista. Convertint a la comunitat musulmana en ostatge d’una criminalització estructural, posant de manifest a tots els individus que composen la comunitat musulmana, estigmatitzant cadascun d’entre ells, dificultant l’avenç tant individual com col·lectiu, afavorint la segregació de la ciutadania, posicionant-los en el punt de mira. Per conseqüent, s’han donat pràctiques espontànies de segregació dins l’àmbit de lo públic: escoles, hospitals, etc.

Un altre dels grups que cada cop és més propens a viure o a patir situacions islamòfobes, és el grup dels joves, maneres de relacionar-se que resulten complicades vis a vis d’aquella franja d’edat. En qualsevol societat, l‘adolescència o la joventut representa un ritual de pas entre l’estatus de nen o nena, i l’estatus d’adult; on es produeixen canvis tant a nivell emocional, reflectiu com físic. La persona es troba en un moment de la vida on no sap ben bé com comportar-se i en contrapartida, els altres tampoc saben ben bé com fer-ho amb ells o elles. Deixen de ser nens i encara no són adults. La por o el desconeixement de certs individus o col·lectius en general, i en aquest cas, té com a conseqüència la implantació de mesures que diuen ser mesures de protecció, però que en cap cas ho són; tot el contrari, serveixen per classificar, vigilar i controlar en funció del seu propi interès. En aquest cas i en relació amb la islamofòbia, ens trobem amb el cas del PRODERAI: Protocol de Detecció de la Radicalització Islamista. Es tracta d’evitar possibles radicalismes des d’una primerenca edat, o al menys això es el que diu fer. Però existeix una altra realitat, i es que amb la implantació d’aquesta nova premissa, tots els joves que son identificats com a possibles musulmans o àrabs, seran considerats -en conseqüència- com a sospitosos. Quin és el tracte que estan reben aquests joves per part de la institució? Quina imatge s’està transmetent a la resta de companys? En qualsevol cas, es tracta d’estigmes i d’estereotips, que són naturalitzats pels altres alumnes, interioritzats i com a conseqüència, reproduïts. Es tracta de generalitzar, i d‘estigmatitzar a tot el col·lectiu àrab-musulmà jove; parlem aleshores, d’un clima de sospita generalitzat. Per altra banda, podríem parlar del fet que aquest tipus d’estratègia estatal o governamental permet controlar aquesta part de la població, com una forma de cens o bé de classificació.

I finalment, no podem oblidar-nos que la majoria d’aquests joves, ja han nascut en aquest país, per tant ja no són considerats ni es consideren immigrants, sinó que ja han adoptat la identitat referent a persones nascudes en el país. Amb tot el que allò inclou: estudis, idiomes, costums… però aquí apareix una altra cara de la islamofobia que fa referència a la generació precedent: la dels pares d’aquests joves. Molt sovint, aquests pares, es troben en una situació on les seves identitats s’han convertit en aculturades. Què vol dir això? Que les seves identitats ja no formen part del seu país d’origen -ja que amb el procés migratori, sembla que s’hagi perdut alguna mena d’essència de la persona-, mentre que mai aconseguiren ser vistos i entesos com individus del país de destí -perquè sembla que no aconseguiran adoptar tots aquells costums i maneres de fer i pensar d’aquell nou indret-. De tal manera que, els seus fills es converteixen en l’enllaç entre els seus costums, el seu idioma, i aquells elements que formen part i estructuren la vida en el país de destí. Convertint-se en eines primordials per evitar situacions islamòfobes, de desavantatge de obligacions i de drets.

Aina Maria Cotto

Antropòloga social i cultura. Màster Estudis Avançats en Exclusió Social de la UB. Estudiant en pràctiques i activista del grup de treball #Aixòésracisme

.

.

Acció de la campanya #Aixòésracisme amb el suport econòmic del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i el Fons Europeu para el asilo, migraciones e integración (FAMI).

La entrada Apunts per combatre la islamofòbia se publicó primero en SOS Racisme.

Arran de la falsa alerta terrorista que es va donar el dimarts 12 de setembre de 2017 a les proximitats de la Sagrada Família, diversos mitjans de comunicació d’àmbit català i espanyol van fer-se ressò de la notícia a les seves respectives plataformes digitals adjuntant, en més d’un cas, un vídeo difós per Julio Carbó de l’Agència ATLAS. Concretament, al vídeo que es va fer viral en diferents telenotícies i portals informatius, s’hi pot observar la furgoneta estacionada que va generar la situació d’alarma, i finalment la detenció del seu propietari, un jove d’origen magrebí que es dedica laboralment al transport de mercaderies.

Mitjans com OK Diario, El Periódico, TeleMadrid, 3/24 o Mundo Deportivo van publicar imatges relacionades amb el jove investigat, en les quals es reconeixia la identitat del mateix i se’l veia escortat pels Mossos i emmanillat.

Volem destacar que aquesta metodologia periodística atempta directament contra la presumpció d’innocència de qualsevol investigat, i tot i que finalment, els mitjans contrarestessin la informació i assumissin la innocència del jove públicament unes hores més tard de l’alarma, el seu rostre ja havia estat publicat afectant a la seva vida privada.

El Periódico va compartir al seu portal web el video complet esmentat anteriorment, i tant OK Diario, com TeleMadrid, 3/24 i Mundo Deportivo van publicar imatges del rostre del detingut extretes del mateix. A més, tot i que les publicacions van ser editades al saber-se que havia estat una falsa alerta, TeleMadrid i Mundo Deportivo van mantenir dos peus de foto en les quals es podia llegir “Operación Antiterrorista en el entorno de la Sagrada Familia” i “Imagen de la detención de un possible sospechoso” respectivament. Per a més inri, Mundo Deportivo afegeix: “LOS MOSSOS DEJAN CLARO QUE EL JOVEN, con rasgos en apariencia árabes, no ha sido detenido en relación con la alerta terrorista. No se ha informado por el momento si se trata de un posible delincuente común».

Entenem la condició excepcional d’una noticia d’aquest tipus després de l’atemptat del 17 d’agost a la Rambla de Barcelona, també comprenem que en el món periodístic la rapidesa i immediatesa de la transmissió de la informació són aspectes importants, però no creiem que això justifiqui assenyalar a una persona innocent sense tenir-ne proves ni difondre informació personal o la seva imatge. A més, considerem que el tracte dels mitjans al jove és denigrant i vincula la diversitat d’origen o cultural amb activitats delictives i criminals.

Considerem que aquest no és un cas aïllat, i tant en aquesta notícia com en d’altres que tenen com a protagonistes la població migrant i estrangera, sovint, els mitjans de comunicació no informen de manera acurada. Utilitzen dades imprecises i expressions injurioses que lesionen la dignitat de les persones i fomenten un discurs excloent i d’odi cap al col·lectiu migrant, fins i tot abans de demostrar-se la veracitat de la informació publicada. Malgrat que és cert que en aquest cas, tots els mitjans citats anteriorment van corregir les seves respectives notícies, (tot i que dedicant menys esforços), algunes, com les de El Mundo Deportivo i TeleMadrid van mantenir a les seves publicacions descripcions discriminatòries del jove.

Les queixes que presentem en aquest article no només són fruit del malestar de SOS Racisme entorn el rigor periodístic en les notícies que tenen com a subjecte els i les migrants, sinó que entenem que haurien de formar part de la praxis periodística habitual, tal i com les recull el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya les recull. Alguns dels criteris que creiem que en el tractament d’aquesta notícia s’han vulnerat són evitar perjudicis per informacions sense prou fonaments, rectificar les informacions incorrectes amb extensió proporcionada, respectar el dret a la privacitat i salvaguardar la presumpció d’innocència i la dignitat de les persones.

Així mateix, volem expressar el nostre malestar amb el canal 3/24, el qual entenem que a més del Codi Deontològic, infringeix el Recull de recomanacions del Consell de l’Audivisual de Catalunya (CAC), un text de caràcter propi de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que expressa la voluntat de ser un instrument profitós per fomentar la qualitat del servei. Les recomanacions del CAC que creiem que es passen per alt són les que fan referència a l’apartat sobre el tractament informatiu de la immigració. Concretament, la prioritat d’adoptar com a objectiu proporcionar informacions precises, raonades, contextualitzades i provades, evitar l’espectacularització de les situacions i la simplificació de la informació. Això portaria a l’espectador a la presumpció condemnatòria i prejudicis xenòfobs i discriminatoris. També s’aconsella evitar un llenguatge discriminatori que incorpori prejudicis en el tractament informatiu de la immigració i la caracterització sistemàtica d’una sola religió com a fonamentalista, en aquest cas, la religió musulmana.

Per tal d’aconseguir uns mitjans de comunicació que evitin l’espectacularització i la vinculació de la immigració a la criminalització i la delinqüència que remarquen estereotips racistes, xenòfobs i discriminatoris, des del Servei d’Atenció i Denuncia (#SAiDenuncia) hem presentat una queixa als responsables dels mitjans de comunicació esmentats així com al Consell de la Informació de Catalunya (CIC) el maltractament i negligència dels mitjans de comunicació citats cap al col·lectiu migrant i estranger. I convidem a la reflexió del conjunt de la societat sobre quin tipus de mitjans d’informació volem, uns mitjans lliures que informin de forma fonamentada, precisa i que respecti la integritat i dignitat de les persones, o uns mitjans que actuïn arbitràriament abocant a la població contingut morbós sense fonaments periodístics?

Article escrit per Marc Fernàndez, estudiant de polítiques en pràctiques i membre del grup de treball #Aixòésracisme

.

.

Acció de la campanya #Aixòésracisme amb el suport econòmic del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i el Fons Europeu para el asilo, migraciones e integración (FAMI).

La entrada Espectacularització o ètica periodística? Els mitjans davant un alerta d’atemptat se publicó primero en SOS Racisme.

Per què Ousmane es va dedicar a vendre al carrer quan va arribar a Barcelona?

Les botzines dels cotxes peten amb força als carrers del centre de Dakar. L’aturada dels vehicles és una constant, i a cada buit entre els cotxes, el tapa el conductor més àvid. No sense risc, encara que aquí els mil·límetres semblen metres. El trànsit de cotxes no és l’única constant: persones, cavalls i cabres ocupen cada racó. A la capital del Senegal, el passos de vianants no existeixen, i la carretera es comparteix. Les voreres, també. Al carrer es xerra, es resa, es menja i, és clar, es ven.

Es ven –més aviat s’ofereix de manera frenètica: una  botiga de ventiladors a una rotonda; fruita fresca a una cruïlla; o sabatilles esportives, col·locades en els pivots que delimiten un dels pocs passeigs de la capital. Cada racó és una opció.

No es pot imaginar una Dakar sense venda ambulant, però això no sempre va ser així. L’èxode rural al Senegal va començar cap als anys seixanta del segle passat, i es va anar amplificant als setanta, fruit de les sequeres que van devastar l’economia dels agricultors. Així ho explica Cheick Thiam, president de la Sinergia de Venedors Ambulants per al Desenvolupament (SYMAD).

La mala fama de la venda, segons el mateix Thiam, no es correspon amb la importància de la necessitat per a les persones… I per a les grans empreses al Senegal. Thiam cita el cas de les telefòniques, que aprofiten la venda ambulant per proveir les seves targetes i fer les recàrregues telefòniques. “Aprofiten les xarxes de venedors ambulants als carrers per a oferir els seus productes, i els va molt bé”, comenta.

Cheick Thiam, que fa anys que exerceix com a president de l’associació de venedors ambulants SYMAD a Dakar, també es dedica a la venda. Les camises són la seva especialitat. Quan obre la seva manta, els clients s’hi aproximen a tota velocitat, com abelles a la mel.

Al carrer tothom el coneix. Tant és així que, al cap de poc d’iniciar la conversa davant la càmera, altres venedors deixen els seus assumptes i se li arremolinen. En un país on el 72% de la població activa al comerç treballa en el sector informal, ser el president de la major associació de venedors, ha de donar galons. SYMAD negocia amb el Govern local les condicions de la venda. Com el mateix Thiam reconeix, malgrat que en segons quines zones hi ha llicències, la majoria de gent no les té. L’organització capitanejada per Thiam vetlla per mantenir els espais de venda.

“Després de les sequeres que comentava, molts van optar per l’èxode rural i van envair els centres urbans, sobretot a Dakar, per buscar feina i poder guanyar-se la vida. No es tracta d’instal·lar l’anarquia a la ciutat sinó d’intentar guanyar-se la vida per ajudar a les nostres famílies que s’han quedat als pobles”, matisa Thiam.

Les persones d’àrees interiors van a la capital a la recerca d’oportunitats. Davant la manca de possibilitats, la venda és la sortida més recurrent. El mecanisme és semblant al que es dóna en ciutats com Barcelona. Els venedors compren la mercaderia a grans majoristes. El resultat? Com el mateix Thiam explica, les sabatilles que es poden adquirir a la costa de Kayar poden haver compartit remesa amb les que es poden comprar al Passeig Joan de Borbó de Barcelona. Cheick Thiam assegura que la majoria del seu material procedeix, de fet, d’Holanda i d’Espanya. Una part d’aquest és de segona mà.

En un simple cop d’ull pels carrers de Dakar, no és difícil comprovar que les cares de la majoria de gent que es dedica a la venda comparteixen una característica: traspuen joventut. “Hi ha gent que va cinc anys a l’escola i després ho deixa. Què fan després? Fan d’ambulants aquí i després intenten migrar. Si van a Espanya, seran venedors”, destaca el periodista del diari Le Soleil, Omar Diop.

Sense conèixer-lo, Diop sembla estar definint la vida d’Ousmane Niang, que després de diversos anys estudiant va decidir emigrar per donar suport a la seva família. Ara Niang prefereix protegir la seva veritable identitat; els anys als carrers de Barcelona li han valgut diversos processos judicials. Alguns d’ells oberts.

Quan Niang va arribar a Barcelona, mai s’imaginava que el seu destí estaria entre ulleres de sol i bosses. Però, com li va passar a Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, els vents sobre la necessitat de mà d’obra a Europa sonaven molt diferent a un costat o a un altre de l’Estret de Gibraltar. Els rumors que els van arribar a Niang i a Faye sonaven a ofertes de treball en abundància, però la realitat va ser una altra.

“Un dia vaig sortir al carrer i vaig trobar uns companys aquí a la Rambla, venent. Mai vaig voler vendre, per això em vaig dedicar els vuit primers mesos a buscar feina, però el carrer finalment va ser la meva única solució per a una vida més digna. Va ser llavors quan vaig parlar amb Lamine Sarr [també portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants] que em va portar a casa i em va aconseguir uns materials”, diu Faye, precisament des de la mateixa Rambla que tantes vegades ha vist la seva manta estesa. Ara combina la manta i els estudis; està acabant l’educació secundària obligatòria (ESO).

A Dakar la policia també t’empaita, diu Cheick Thiam. I el carrer també castiga (i a molta més temperatura). Sigui com sigui, per a Fatou Mbaye, actual membre de la cooperativa impulsada per ex manters i l’Ajuntament de Barcelona, la situació al Senegal és més suportable: “Hi ha més solidaritat i es comparteix, aquí la gent no té temps de res”, lamenta.

Mbaye, que ha deixat el carrer, s’havia dedicat a fer trenes a la platja de Barcelona o a vendre menjar als seus compatriotes. Però també a la venda ambulant, cosa que també fan altres dones manteres. “Sabem que les trenes són per a l’estiu, i a l’hivern cal treballar també: no queda una altra opció que la venda al carrer, tot i que és molt dura i comporta molts riscos que cal confrontar”, apunta.

Niang sap de la duresa del carrer. Però tot i així es lleva cada dia d’hora. Menja alguna cosa i a les nou ja camina amb els estris cap al Maremàgnum. Estén i plega la manta tantes vegades com sigui necessari, en funció de les patrulles que hi hagi aquest dia. Així durant el matí, i després de dinar, moltes més hores. Un dia més. I així serà –segons diu– com a mínim un parell d’anys més: els 150 euros de mitjana que envia cada mes a la seva família són vitals (la dada ho corrobora també l’Organització Internacional per a les Migracions). Els 150 euros tripliquen el salari mitjà del país, que no arriba als 55 euros (36.000 FCA).

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.

La entrada #VidaMantera (2/4) Vendre al carrer a Dakar o plantar la manta a Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

Planejant una sortida de ‘Get-away’: “Vull anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare”

Poc importa el sol aclaparador de migdia: l’entrenament és sagrat. Poc després de les tres de la tarda, Mohammed Fall es posa les seves Air Jordan i es dirigeix a la pista de bàsquet, un bloc de formigó que pela els genolls sense necessitat de caure-hi. La pista trenca l’orografia de cases baixes de Guédiawaye, una poblada localitat –poc menys de 300.000 habitants– als afores de Dakar que els propis senegalesos anomenen, amb sornegueria, Get-away.

En pocs minuts, una trentena de nois i noies ocupen la pista. I l’escombren amb palles lligades: la sorra fina inunda el rectangle dia rere dia, i una relliscada pot ser fatal al terra escarpat. Al principi només les noies escombren, fins que, entre bromes, una d’elles tira una de les eines de neteja a un altre company, que acaba ajupit. Com ell, també els altres nois; dels més puntuals a l’hora de fer net a la pista, Mohammed. Ell és un dels molts que espera que l’esport, en aquest cas el bàsquet, sigui una de les seves portes d’entrada a Europa.

“Vull anar-me’n a Europa, ho he parlat amb la meva família. No hi ha secrets. La meva mare està cansada i jo, sent ja adult, he d’anar-hi per ajudar-la”, comenta Mohammed, al costat de la seva mare adoptiva, en una petita habitació que té un ressò similar al d’una cova. A l’espai descansen només dos televisors (un sense cablejat), un quadre i un matalàs més fi que una torrada. Mariéme Sall, tutora de Mohammed, assenteix amb el cap les paraules del seu fillol. Ella manté una família de cinc membres. El pare del jove està malalt i la mare va morir fa catorze anys.

Mariéme ven te al llarg del dia, i a més prepara els àpats de tota la família i s’encarrega del manteniment de la casa. Malgrat que Mohammed ha completat els estudis de manipulació de l’alumini, el jove no troba feina a la regió. Per això, Mariéme li ha demanat que ho intenti a Europa, perquè “ajudi a la família, als seus germans, i a ell mateix”. “Pel que fa a la sortida del país… Déu faci que el dia que marxi sigui en condicions legals. És tot el que desitjo”, prega.

Mohammed també insisteix en el com del viatge. També ho fa la seva germana, Fatou. “Jo també vull viatjar, però no com ho fan altres, en pirogue [paraula francesa utilitzada també en l’idioma wòlof per designar una piragua]. Vull anar a enfortir els meus coneixements i tornar”, assegura. Fatou, que té 19 anys, està estudiant i vol ser periodista, ambaixadora o ministra. Per aquest ordre.

A pocs metres de la casa dels Fall, Mamy Diop també es prepara per l’entrenament. La jove, que s’escorre tímida davant la càmera, es belluga amb caràcter a la pista (fa de tres i és l’encarregada de construir el joc). No té tan clar que la seva sortida del país acabi passant per vies legals.

El seu pare, que treballa als Estats Units, els envia diners cada mes, però no són suficients, i la situació l’asfixia. “Jo sé que tot el que vull fer amb la meva família si viatjo ho podré fer, però si em quedo al Senegal no”, assegura. I continua: “Si jo fos un noi ho faria com ho fa tota la gent aquí… Amb vaixell. Però no ser un noi és un handicap. Així que si tinc un visat de treball serà millor, però si tinc un visat turístic ho faré igualment, perquè tots els mitjans són bons per anar-se’n d’aquí”.

Cap dels tres s’ha plantejat anar a la ciutat propera més gran, Dakar (la capital del Senegal), com si ho fan altres joves a la recerca d’oportunitats: el 43% de la població senegalesa viu en zones rurals. Tot i això, els tres joves saben que Dakar està saturada de mà d’obra, i que la venda al carrer és un dels pocs recursos per trobar feina; com a Dakar, a la resta del país, el sector serveis, inclòs el comerç, suposa el 60% del Producte Interior Brut (PIB).

“La migració irregular a Europa ha tingut una gran repercussió mediàtica, però la migració interior és molt més important que la gent que intenta arribar a Europa. Hi ha moltíssimes nacionalitats que venen al Senegal”, apunta la responsable de l’Organització Internacional per les Migracions (OIM), Jo-Lind Roberts-Sene. Senegal rep, segons les dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a 263.242 persones a l’any, fet que suposa un 1,74% de la població del país. La majoria d’aquestes són d’estats de l’Àfrica Occidental, com Mali i Mauritània.

Per contra, segons dades estimatòries de l’OIM, la xifra de persones senegalesos que se’n va a altres països se situa al voltant del mig milió, sent les principals destinacions Gàmbia, França, Itàlia, Ghana o Mauritània. Espanya, amb menys d’un 5% de receptors, no surt a l’estadística de l’organització.

“Les causes de la migració han estat similars en els últims deu o quinze anys al Senegal: la pobresa, no la pobresa extrema, però sí una manca d’infraestructures i d’informació. Una falta d’esperança: només veuen el seu futur a Europa, amb aquesta imatge que tenen de l’Europa on trobaran una feina i guanyaran diners. la imatge que veuen en les sèries de televisió”, afegeix la responsable de l’OIM.

Així ho corrobora Mohammed Fall, que diu –mentre agita les mans i somriu– que a vegades voldria “saltar dins la televisió”.

A Awa Ndaye, de 31 anys, les imatges sobre Europa no li arriben per televisió, sinó a través del telèfon, gràcies a concises converses amb el seu marit. Ell fa dotze anys que va marxar a treballar a Espanya, poc després del seu casament. En principi se’n va anar a Barcelona (com confirma el fill gran de la família, de 15 anys), encara que a hores d’ara, després de diverses anades i vingudes, no coneixen molt bé el seu lloc d’estada.

“Al principi és dur, però després t’hi acostumes”, diu Awa, envoltada dels seus fills, en un petit pati interior castigat tot el dia pel sol. Ella i la seva família viuen en una zona erma i remota de Guédiawaye, de manera que les cabres i el petit comerç no eren prou per a la família.

“Tot el que rebem en ajuda al desenvolupament de països com França, Espanya, Alemanya o els Estats Units és menys important que l’aportació dels migrants senegalesos per a la nostra economia. Aquesta xifra està al voltant del bilió de francs CFA a l’any”, sosté el periodista especialitzat en economia Malick Ndaw. Al canvi, el bilió de francs CFA es traduiria a una mica més de 1.500 milions d’euros, d’una economia amb un PIB proper als 15.000 milions.

“Tots aquests diners que els migrants de l’exterior envien aquí no van al sector productiu sinó al consum quotidià. Rarament, per no dir mai, s’usen aquests diners per crear indústria, i per tant ocupació”, lamenta Ndaw.

Al Senegal els principals sectors segueixen sent, després dels serveis, la pesca i l’agricultura. Les exportacions més notables del país es basen en combustibles i cereals, que acaben majoritàriament en mans franceses. Senegal es va independitzar de França el 1960.

Les conseqüències que provoca l’èxode senegalès són moltes. Una d’elles és que el país pateix la manca de joves. Segons dades de retorns voluntaris de l’OIM, l’any 2016 la majoria de persones intervingudes per l’organització tenia entre 19 i 33 anys. Per aquest motiu, institucions com la mateixa OIM treballen en plans individuals i de reintegració comunitària per a esmenar la diàspora.

La mateixa idea sobre la necessitat de retenir els joves, l’explica amb vehemència Abou Doussey, que capitaneja un grup de pescadors a Dakar, al port de Soumbédioune. “Jo mateix tinc un germà que se’n va anar, actualment es troba a Granada, i també tinc amics que han tornat, perquè no tenien feina. La gent que se’n va, quan torna, no té res a aportar, només fatiga”, diu amargament Abou.

Ell i els seus companys de la mar intenten sensibilitzar la gent de no prendre les pasteres per anar clandestinament a Europa. “¿Per què embarcar-se en una pastera? Cal intentar quedar-se aquí i tenir la idea clara que l’Àfrica l’hem de desenvolupar nosaltres, la gent, sense l’ajuda de ningú”, apunta el pescador, mentre els seus companys atenen cadascuna de les paraules i alenteixen el ritme amb que teixeixen les xarxes de pesca.

Enllaç a la publicació original a Catalunya Plural – El Diario.es

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.

La entrada #VidaMantera (1/4) Planejant una sortida de Get-away: “He d’anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare” se publicó primero en SOS Racisme.

Tot un món ha servit perquè durant més de deu anys prenguéssim consciència que vivim en una societat diversa, perquè ens acostuméssim a conviure amb cultures que anys enrere ens eren alienes. I potser sí que ara ja sabem que a casa nostra hi conviuen persones diverses, hàbits culturals diversos i que ja no paga la pena continuar-los mostrant.

Ara bé, la CCMA s’ha platejat una alternativa seriosa a la desaparició del programa? S’ha plantejat la presència normalitzada de persones d’orígens diversos a tota la resta de programes: informatius, sèries de ficció, programes de debat sobre política, tertúlies, programes infantils,…? En altres paraules, tractarà a partir d’ara la diversitat cultural de forma transversal, la inclourà i la respectarà en tots els seus programes? Premeu el botó corresponent del dial i trobareu la resposta. Fins i tot al serial La Riera, que ara tot just acaba, no hi ha aparegut una sola persona negra en les moltes temporades que ha durat. I sort que passava al Maresme!

Fa molts anys que la societat catalana és diversa, des del punt de vista cultural, i aquesta diversitat ha vingut per quedar-s’hi. Però encara ara Catalunya no vol reconèixer aquesta diversitat, no reconeix la igualtat de drets per a tothom, discrimina les persones pel seu color de pell, pel seu origen nacional o ètnic, per la seva cultura o per la seva religió.

I en aquest context hostil que tantes persones voldríem canviar, els mitjans de comunicació públics hi tenen un paper cabdal. La responsabilitat d’un servei públic emanat del Parlament de Catalunya ha de passar forçosament per reforçar la democràcia i, per tant, per protegir els interessos i les necessitats de les minories. Només si això fos un fet ens podríem congratular de la desaparició de Tot un món.

La entrada Adéu a l’última engruna de diversitat a la televisió pública catalana se publicó primero en SOS Racisme.