La entrada Projecte Babi se publicó primero en SOS Racisme.

L’antiracisme no pot limitar-se a usar les eines institucionals que produeixen aquestes expressions. Però si podem exigir la identificació del racisme en les pintades, i denunciar la responsabilitat de les institucions en la protecció d’aquesta manera de violència racial.

Una pintada amb un contingut racista, pot ser investigada com a delicte d’odi, independentment de si la pintada es troba en un edifici de propietat privada o pública.

D’acord amb el codi penal de l’estat, article 510 CP:

«Serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a doce meses: Quienes lesionen la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de alguno de los grupos a que se refiere el apartado anterior, o de una parte de los mismos, o de cualquier persona determinada por razón de su pertenencia a ellos por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad.»

Ens trobem davant d’una pintada amb un contingut que lesiona drets fonamentals de les persones a qui es dirigeix, com ara el dret a la igualtat (art 1.1, art. 14) i a la dignitat de la persona (art .10). No obstant això, la possible denuncia penal no acostuma a ser eficaç en aquestes situacions, especialment per la dificultat d’identificar els autors, sent que són normalment anònimes.

Però hi ha altres intervencions que les administracions, concretament els ajuntaments, han de posar en marxar per a protegir drets fonamentals. La Llei de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya, és clara en relació a les obligacions de les administracions locals:
«Fer efectius els drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la resta de l’ordenament jurídic, i garantir-ne la plenitud, en les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques de Catalunya.» Article.2.a.
«Les administracions públiques de Catalunya han de garantir en llur actuació l’exercici i l’efectivitat dels drets dels ciutadans, qualsevol que sigui el mitjà de relació.» Article 29. Garantia dels drets.
En el cas de les pintades, l’actuació de l’administració local per “garantir” drets fonamentals ha de ser, evidentment, l’eliminació d’allò que els vulnera. És a dir, l’eliminació de la pintada discriminatòria. Sense esperar que algú denunciï la pintada per poder actuar.

Garantir vol dir “actuar proactivament per garantir”. Per exemple, des de fa anys, diferents ajuntaments a Catalunya i a l’Estat han establert protocols i actuacions per identificar i eliminar les pintades racistes, homòfobes, lgtbifòbiques, etc. que incitin a l’odi i la violència als carrers dels seus municipis:

• Protocol per eliminar les pintades d’odi.
• La Policia de Sant Vicenç dels Horts engega una campanya per eliminar les pintades discriminatòries.
• Fuenlabrada acentúa sus esfuerzos para eliminar las pintadas contra el odio.

 
A banda de les obligacions “jurídiques” i les seves limitacions, hi ha el tema de la responsabilitat política de les administracions en no produir racisme. Finalment, els missatges d’odi racista són part del racisme institucional, fet que és un punt de partida per a entendre la urgència de crear altres enfocaments per abordar la lluita contra la violència racista.
 
 
 
[metaslider id=13107]

La entrada Què fer si trobes una pintada racista al teu municipi? se publicó primero en SOS Racisme.

“És odi”
No, o no només és odi allò que pot motivar el discurs discriminatori. Hi intervenen la sensació d’inseguretat i altres sentiments com el fàstic, el malestar o la por… “Discurs d’odi” és un concepte que engloba i respon a forces discriminatòries diverses, en base a unes estructures de discriminació, discursos i perspectives que permeten sentir rebuig d’uns envers uns altres. Les motivacions (racistes), per tant, són inalienables de la identitat. Alhora, el concepte “odi” es pot interpretar com un sentiment individual irracional, però és imprescindible entendre’l com a part estructuradora d’una discriminació racista sistèmica.
 
“En matèria d’odi, hi ha un conflicte entre, d’una banda, el dret a la llibertat d’expressió i, d’altra banda, el dret a la dignitat i d’altres drets fonamentals de les persones”
No, no es tracta d’un conflicte, malgrat que sovint s’ha presentat com a tal i s’ha problematitzat que es jutgi penalment algú per haver-se expressat “lliurement”. La problemàtica rau en la voluntat d’alguns sectors de defensar una llibertat d’expressió sense límits sota la suposada “incorrecció política”. En aquest sentit, és útil fer referència a la paradoxa de la tolerància de Karl Popper: pot una societat auto-aclamada tolerant tolerar la intolerància? La resposta és, sense dubte, no.
 
“Els delictes d’odi són sempre per violència física i no pas verbal”
No. La tipologia “delicte d’odi” engloba diferents violències, des d’amenaces a atacs violents envers una persona o grup. D’altra banda, “discurs d’odi” és una categoria àmplia que inclou discurs d’odi no punible i també discurs d’odi punible –aquest últim és el que pot jutjar-se penalment i, per tant, constituir delicte.
 
“Qualsevol persona pot ser víctima d’un delicte d’odi o de discurs de l’odi”
Aquest és, a dia d’avui, un debat encara obert. És important recordar que la legislació en matèria d’odi s’origina com a eina jurídica i legal per als col·lectius vulnerables (o vulnerabilitzats) històricament, políticament i socialment, de manera que l’hem de comprendre com a tal. No obstant això, la tipificació dels delictes d’odi al sistema jurídic espanyol no és clara. La recent circular 7/2019 sobre les pautes per interpretar els delictes d’odi tipificats en l’article 510 del Codi Penal ha suposat molta controvèrsia. Aquesta circular assenyala que el valor “ètic” de la víctima no és un element delictiu, amb la qual cosa una agressió envers una persona d’ideologia nazi també podria ser víctima d’un delicte d’odi. La mencionada circular ha estat subjecte de fortes crítiques per part de juristes especialitzats en aquest àmbit, com Karlos Castilla, que defensa que “documentos como esta circular (…) hacen evidente que los delitos de odio en España requieren aún de muchos análisis y precisiones; especialmente si de verdad queremos tomarnos en serio el poner fin a todas las formas de discriminación”, com escriu Castilla a El Periódico. Per tant, d’acord amb la interpretació de la circular 7/2019, qualsevol persona pot ser víctima de delicte d’odi, però això deixa en evidència l’objectiu inicial de la legislació en matèria d’odi com a protecció dels col·lectius vulnerables per qüestions de raça, religió, ètnia…etc., tal i com estableixen els marcs legislatius internacionals i europeus descrits anteriorment.
 
“La llei hauria de protegir a totes les persones per igual, sense fer diferències. Per això, l’acció afirmativa no és necessària ni desitjable”
No. S’ha demostrat que la legislació orientada a grups com les dones, les persones que viuen amb diversitat funcional, les persones LGTBI+ o les persones racialitzades de tall inferior, és útil i necessària com a mesura (si bé de manera temporal) per assolir una igualtat real mitjançant equiparant o fent efectius els drets d’aquests col·lectius vulnerables i/o minoritaris.
Hi ha una diferència clau entre gaudir d’igualtat de condicions i gaudir d’igualtat d’oportunitats. En un marc d’igualtat de condicions, donat el fet que existeixen desigualtats estructurals, els col·lectius més vulnerables no sempre tenen opció de canviar la seva situació (per exemple, les possibilitats laborals van d’acord a les possibilitats d’estudis i pràctiques formatives, que no estan a tot el territori i sovint tampoc són gratuïtes). En canvi, pensar en termes d’igualtat d’oportunitats, requereix entendre les desigualtats estructurals per tal d’afavorir aquells grups que ho necessiten. Com es pot assolir això? Es tracta de generar les condicions necessàries per tal que tothom tingui accés a béns, serveis i recursos, amb un horitzó d’equitat social.
Per tot això, tornant a l’enunciat inicial, no és suficient que la llei protegeixi tothom per igual, sinó que calen mesures específiques que posin èmfasi en el fet de revertir les desigualtats estructurals que pateixen alguns col·lectius en concret.
 
“Per què cal parlar d’odi racista?”
Mentre que l’odi pot semblar aparentment una acció individual, sovint és una expressió organitzada, íntimament relacionada amb la història i la forma que pren el racisme a nivell social. Des de SOSRacisme entenem que la discriminació racista no és casual ni ocasional: és institucional, estructural i sistemàtica. Per tot això, si parlem només en termes d’odi, es podria pensar només en el nivell individual i oblidar-nos del nivell social, col·lectiu, històric i estructural, tot invisibilitzant les arrels del problema.
 
“Per fer front al discurs d’odi ja disposem del millor remei: el codi penal. Per fer millor prevenció, caldria endurir les penes”
No. El fenomen del discurs d’odi no s’erradicarà només als tribunals de justícia, perquè com hem vist, no es tracta sols d’individus que cometen agressions, sinó que són discursos simptomàtics d’un racisme institucional i estructural fortament arrelat. Tampoc el racisme no s’erradicarà per la via penal únicament. Si bé el dret és imprescindible, també ho és una ciutadania activa, informada, polititzada i organitzada de manera que pugui pressionar a favor de canvis socials profunds. Quant a les mesures punitives actuals, ja són elevades. Un enfocament preventiu efectiu ha d’anar a les arrels de la qüestió, és a dir, a combatre el racisme estructural.

 
Fragment extret de l’article Narratives de l’odi i la discriminació racista. Una anàlisi, publicat a l’Informe (In)Visibles 2019  i escrit per Chaimae Essousi i Marina Girona Raventós, activistes antiracistes del grup #AixòÉsRacisme.
 

La entrada 7 idees clau sobre discurs d’odi racista se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada “Words Are Stones”: les narratives del discurs polític racista se publicó primero en SOS Racisme.

La premissa bàsica per deixar de reproduir el racisme és saber identificar-lo. Per tant, cal que parlem de racisme i hem d’estar disposades a acceptar la nostra part de responsabilitat en la seva reproducció. Sovint es fa necessari recordar que el racisme no és una qüestió moral. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat.

El periodisme que es vol ètic ha de prendre consciència de com participa en el manteniment i la reproducció del racisme. El seu paper en la construcció racial de la societat passa per l’activació de prejudicis latents i alimenta un imaginari que ja existeix. Per exemple, la vinculació de certs orígens nacionals o ètnics a qüestions de seguretat no és casual. Respon a interessos de l’Estat que exerceix un control racista. El tractament mediàtic de les notícies sobre delictes comesos per persones europees blanques no és el mateix que el de les notícies de delictes comesos, o suposadament comesos, per persones racialitzades no blanques. Les primeres no activen els prejudicis que sí activen les segones i que generen emocions concretes com la por. En els darrers temps n’hem vist casos a Barcelona i el seu entorn.

El periodisme esdevé una eina de l’Estat que exerceix el control racista quan es limita a consultar fonts “oficials”, policials i polítiques, que serveixen per mantenir les estructures de poder del racisme.

A més, l’obsessió per la “immediatesa” i l’espectacularització del mercat de la notícia, feta a cop de titular i de like, no ajuda a fer un periodisme rigorós.

Cal que institucions com la Fundació Consell de la Informació de Catalunya o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que, suposadament, han de garantir un periodisme ètic, funcionin adequadament i sancionin les publicacions que vulneren drets o alimenten un imaginari col·lectiu que consolida el racisme i la discriminació. La voluntat i la priorització política d’aquesta qüestió és fonamental.

Demanem valentia a les periodistes que volen informar respectant els drets humans i la dignitat de les persones i que es desvinculin de les grans corporacions periodístiques per crear noves plataformes periodístiques ètiques i responsables. I per això calen aliances amb la societat civil antiracista.

 Seleccioneu fitxers

La entrada Quin paper juga el periodisme ètic? se publicó primero en SOS Racisme.

El pasado mes de mayo, la Fiscalía General del Estado hizo pública la circular 7/2019, sobre pautas para interpretar los delitos de odio tipificados en el artículo 510 del Código Penal, en la que busca solucionar los principales problemas que en la práctica ha afrontado dicha fiscalía en la aplicación del referido artículo, estableciendo parámetros interpretativos que deberán guiar a todas las representaciones de la fiscalía cuando estén frente a hechos que podrían considerarse como delitos de odio.
Aunque la circular era necesaria, algunas partes de su contenido han generado incertidumbre y polémica. Una de estas es que, al describir quién puede ser víctima de los delitos de odio, se establece como ejemplo que “una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.”
¿Eso significa que nazis o neonazis pueden ser víctimas de delitos de odio cuando históricamente han sido justamente los perpetradores de esos delitos? Para la fiscalía la respuesta es sí, debido a que el Código Penal incluye a la “ideología” como una de las categorías protegidas en el referido artículo 510.
 
La ideología, protegida
Por chocante que eso sea, es cierto que el Código Penal incluye como colectivos protegidos no solo a los históricamente discriminados por razones étnicas, raciales, de género o religión (no incluye expresamente “color”, “origen nacional” o “condición social”); sino también a otros en razón de su “ideología” o “situación familiar”. De hecho, estas dos categorías solo están incluidas en el Código Penal español; no se encuentran previstas en la Constitución, ni en el Convenio Europeo de Derechos Humanos o su Protocolo 12, ni en alguno de los tratados de derechos humanos de Naciones Unidas. La inclusión de la ideología como categoría protegida de discriminación es una aportación del legislador español, no necesariamente plausible por el muy diverso contenido que se le puede dar.

“El ejemplo de la circular es desafortunado, pero el problema de fondo está en el mismo Código Penal”

Así, parece que el problema de fondo no es de la fiscalía, sino del mismo Código Penal. En lo que no hay duda, es que el ejemplo que escogió la fiscalía para establecer quién puede ser víctima de los delitos de odio es muy poco afortunado, cuando bien pudo poner énfasis en colectivos históricamente discriminados.
Ahora bien, ese desafortunado ejemplo se debe tomar en su justa dimensión. En primer lugar, porque no significa que eso sea una regla general, esto es, no se presume desde ahora que todo nazi es víctima de delitos de odio, sino solo que por su “ideología” podrían llegar a serlo de acreditarse otros estrictos elementos y contextos. En segundo lugar, que lo que dice la circular vincula a la fiscalía, no así a jueces, magistrados, organizaciones y juristas en general. Y, en tercer lugar, que la propia fiscalía, en esa circular, al establecer las formas en las que se puede establecer quién es el autor del delito, pide que se tome especialmente en cuenta la “pertenencia de las personas a grupos de ideología neonazi”. Es decir, que manifiestamente les sigue ubicando como un claro ejemplo de quiénes han sido y son perpetradores de los delitos de odio.
Documentos como la circular 7/2019 no deben entenderse por algunas de sus partes de manera aislada, ni más allá de su estricta naturaleza jurídica. Esta circular tiene muchos otros problemas en los que aquí no puedo profundizar, pero que, en idéntico sentido, hacen evidente que los delitos de odio en España requieren aún de muchos análisis y precisiones; especialmente si de verdad queremos tomarnos en serio el poner fin a todas las formas de discriminación.

La entrada ¿Nazis víctimas de delitos de odio? se publicó primero en SOS Racisme.

Dimarts 28-05-2019 · Sala de columnes (Sos Racisme)

Descarrega’t l’acta en pdf:

L’onzena Polifacètica Antiracista de SOS Racisme del dia 28-05-2019 la dediquem al Discurs Polític Disciminatori. Durant l’assemblea, fem:
1.Repàs dels resultats electorals
2.Presentació de l’acció del grup d’activistes d’AixòésRacisme
3.Presentació de l’anàlisi i resultats de l’informe 2018 sobre ‘Racisme i Discurs polític d’incitació a l’odi’ (projecte Words Are Stones)
4.Debat obert

1. Repàs dels resultats electorals

En primer lloc, la Beatriu ens fa una anàlisi de l’estat del racisme en el marc de les últimes eleccions, i diferencia entre dos processos electorals. D’una banda, les eleccions al Congrés, on a nivell polític hi ha hagut poques intervencions de tipus racista perquè el focus s’ha posat en el conflicte sobiranista de Catalunya.
De cara a les eleccions municipals, SOS Racisme va demanar als diferents partits polítics, compromís per fer front al racisme policial i la prohibició real de les identificacions per perfil ètnic, que tot i que són il·legals es continuen donant. També va demanar que es posi èmfasi en desenvolupar propostes contra la discriminació racista, i un canvi en l’abordatge de la venta ambulant. Per últim va defensar el vot per tothom.
Malauradament, un cop més cap de les propostes s’han tingut en compte als programes electorals i, a diferència dels debats electorals per les eleccions al Congrés, sí que s’han observat moltes intervencions racistes. Cal destacar que tot això s’emmarca dins de la signatura d’un pacte entre els diferents partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals per garantir un debat responsable que no instrumentalitzés a les persones immigrants, i SOS Racisme, juntament amb altres organitzacions va ser testimoni d’aquesta signatura. A meitats de juny, s’espera que es torni a convocar a totes les associacions perquè donin feedback del funcionament del pacte. Tanmateix, SOS Racisme denuncia que no s’ha respectat el pacte signat, ja que efectivament s’ha utilitzat a les persones migrades per fer campanya política, principalment als menors estrangers no acompanyats (com els aldarulls que es van ocasionar a Rubí o càrrecs polítics fent-se fotos amb menors jugant a futbol), i als venedors ambulants (en el cas de Manuel Valls comprometent-se a expulsar-los de Barcelona).
A banda de Barcelona, també repassem els resultats de les eleccions municipals en ciutats destacables:
– Badalona: on ha guanyat l’Albiol (Partit Popular). A les eleccions municipals anteriors, SOS Racisme ja va dir que Badalona era un lloc d’experimentació amb polítiques racistes per exportar-les a altres municipis.
– Salt: municipi on el 33% de població no pot votar. És l’única població on VOX ha tret representació amb 3 regidors. L’ajuntament s’ha de plantejar què està fent malament perquè VOX tregui aquests resultats.
– Lleida: és el tercer cop que guanya el partit socialista. S’haurà de veure si aquest cop inclouen polítiques antiracistes.
Per últim, s’afegeix que a les eleccions europees VOX ha tret 3 euro-parlamentaris, i l’extrema dreta ha estat la primera força en països com Itàlia, Grècia, Hongria, França.
 

2. Presentació de l’acció del grup d’activistes #Aixòésracisme

La Teresa Guixé, activista a AixòésRacisme, explica els objectius i els resultats que es van observar de l’acció que es presenta al vídeo:

La finalitat del vídeo era evidenciar que membres dels partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals de Barcelona van fer declaracions racistes. A més, també es pretenia sensibilitzar a la població davant el discurs polític racista.
Les principals conclusions extretes de l’acció van ser que, a pocs dies de les eleccions, un gran nombre de persones encara desconeixien qui era cada polític presentat i quina era la proposta del partit polític al qual representava. A més, també es va observar que socialment s’associa el discurs racista a partits de dreta, causant sorpresa quan s’explicava que aquella frase l’havia dit el representat d’un partit d’esquerres o centre-esquerra.

3. Presentació de l’informe ‘Racisme i Discurs polític d’incitació a l’odi’ (2018)

En primer lloc la Marina Girona, membre del grup d’activistes contra l’odi el qual s’ha encarregat de la redacció de l’informe, diferencia els conceptes “contranarratives” i “narratives alternatives”. El primer es refereix a contra-argumentar el discurs racista dels partits polítics (com fa la pàgina web “Maldita.es”), i el segon s’entén com la construcció d’un propi marc de discurs anti-racista “alternatiu” o proactiu que sigui transformador.
Es planteja el dubte sobre com articular narratives polítiques anti-racistes.
Un cop analitzats exemples de 2018 de discurs d’odi polític a Espanya, detectem 5 narratives diferents i complementàries utilitzades per parlar de col·lectius de persones immigrades o racialitzades:
– Narrativa de la invasió: fent servir expressions com “arribades massives” o metàfores naturals, criminalitzant les ONGs que donen suport a les persones migrades i, a l’hora, reforçant el suport als cossos de seguretat que protegeixen les fronteres. També les narratives de ‘substitució’ demogràfica (taxes de natalitat de les persones immigrades o Musulmanes davant la resta) es corresponen a la mateixa idea d’invasió externa (o islamització de la societat).
– Narrativa de costos econòmics per a l’Estat del Benestar: per exemple, posar en dubte constant qui és refugiat, el suposat abús en la utilització del sistema sanitari per part de les persones immigrants, etc. Es basa principalment en el mite dels recursos escassos en economia, en comptes d’altres narratives que posen la vida de les persones al centre.
– Narrativa de la inseguretat: aquesta narrativa afecta principalment a determinats col·lectius com els menors estrangers no acompanyats, els venedors ambulants o el poble gitano, i es reforça amb la utilització de pràctiques policials racistes com les identificacions per perfil ètnic/racial.
– Narrativa del terrorisme islamista: es basa en una greu distorsió de què significa Islam, islàmic, islamista i terrorisme islamista, creant por i rebuig cap a un col·lectiu que és dels més virulentament atacats per l’odi racista.
– Narratives d’incompatibilitat cultural: aquesta narrativa estableix “jerarquies de preferència” de persones immigrants per decidir qui és benvingut i qui no ho és, qui és mereixedor i qui no. Al cim d’aquesta jerarquia es trobarien les persones llatinoamericanes, i a sota de tot, les musulmanes.
Per últim, les conclusions de l’informe apunten que:

1. Hem detectat moltes iniciatives anti-racistes i contra la discriminació interessants (especialment en àmbits urbans, com per exemple a Barcelona i rodalies) però hi ha una gran fragmentació. En part, es deu a una dinàmica de centre-perifèria, en què les iniciatives que provenen dels “marges” o la perifèria no tenen l’accés, els mitjans ni els recursos per generar aliances, fer-se més fortes i per tant tenir un major impacte social i polític.
2. Hi ha iniciatives amb potencial transformador, com és el cas de ‘Vot per Tothom’, justament perquè canvien la mirada en com abordar els temes i, per tant, posen sobre la taula nous “marcs” de pensament. En el cas de la campanya pel dret a vot de totes les persones, planteja “què és la ciutadania activa?”. En aquest sentit, ens plantegem: s’és ciutadà exercint el dret a vot cada 4 anys, o bé podem pensar la ciutadania vinculada a la residència i a la participació política (no necessàriament en partits sinó en col·lectius i moviments socials), o a la lluita i resistència contra la opressió?

4. Debat obert

Per al debat, comptem amb representació de col·lectius com el Sindicat Popular de Venedors Ambulants i Emergencia Frontera Sur; així com tècniques municipals i representants de partits polítics; a més de membres del consell, l’equip tècnic i activistes de SOS Racisme.
Per iniciar el debat, la Chaima Essoui planteja dues preguntes:

1. Com poden les iniciatives antiracistes transformadores convertir-se en un discurs polític, creant narratives polítiques que estableixin una agenda política pròpia?
2. Com pot l’antiracisme fer-se lloc en l’agenda política dels partits, arribant a l’electorat mitjà, sense rebaixar objectius polítics? Com podem arribar a les persones que no aposten per un discurs polític antiracista sense rebaixar el nostre discurs ni els objectius que perseguim?

Al llarg de la discussió intentem donar resposta a aquestes dues preguntes, amb intervencions com les següents:

• Tenim detectat, més enllà de les agressions racistes més visibles, un racisme quotidià latent, a vegades amagat “a l’armari” però que existeix.
• Es posa sobre la taula la manca de posicionament de partits polítics d’esquerres que es presenten com anti-racistes però que cauen en el silenci còmplice davant del discurs explícitament racista de partits com Cs, PP i VOX. Cal que la ciutadania exigeixi una resposta davant d’aquests silencis de la política institucional.
• La mateixa qüestió de l’“odi” (discurs i delicte d’odi), posat sobre la taula inicialment del periodisme i que després passa a incloure’s al codi penal, té certes limitacions com a “marc” i cal ser-ne molt conscients.
• S’opina que el focus en la construcció d’iniciatives transformadores s’ha de posar en el fet que el racisme s’ha de combatre no per una qüestió moral, sinó per una qüestió de vulneració de drets. Per tant, no s’ha de tractar des de la perspectiva de si qui el pateix és bona o mala persona, sinó des de la perspectiva que el racisme és una pràctica activa que vulnera els drets fonamentals de les persones que el pateixen. Com a exemple de treball en primera persona i testimonis, hi ha el Museu da Pessoa (SP-Brasil), els llibres o biblioteques humanes, les històries de vida…que mostren com allò personal és polític i apropen les realitats viscudes. També des de la teoria del contacte hi ha exemples d’iniciatives que, a través d’expressar la pròpia realitat i vivències de tu a tu (i per tant a través de l’impacte emocional) busquen canviar la perspectiva de persones que poden reivindicar-se racistes o lgbtfòbiques. En aquest sentit, hi ha el gran perill de caure en una lògica en què una persona (testimoni) s’erigeix com a representant d’un col·lectiu o comunitat.
• Es posa com a exemple de contra-narrativa l’apropiació (o re-apropiació) d’elements, símbols o conceptes que en l’actualitat es fan servir per discriminar un col·lectiu, i fer-lo servir al nostre favor. Per exemple, l’apropiació d’un símbol de VOX per part del col·lectiu LGTBI.
• També es planteja la necessitat de generar vocabulari o glossari que permeti establir nous significats. També es comenta que si es vol fer servir conceptes molt específics cal tenir cura de l’origen d’aquests conceptes (ex: controvèrsia i diferents visions sobre l’ús del concepte “racialitzat/a”; també mal ús de “negre” com a adjectiu negatiu).
• És imprescindible la revisió del propi privilegi blanc-cis-hetero-normatiu, repensar o revisar el “nosaltres”; acceptar que venim d’un passat masclista i racista, fer un anàlisi estructural del poder i l’hegemonia, per tal de poder mirar endavant amb noves perspectives feministes, decolonials i anti-racistes.Es tracta d’aprofitar escletxes d’oportunitat en el sistema, i trobar elements d’unitat sense renunciar a una rica diversitat.
• Una proposta d’estratègia és forçar el posicionament dels polítics i els partits en contra o a favor de determinats temes, creant un espai de diàleg per argumentar i generar un altre tipus de debat i respostes possibles. Un bon exemple d’això és el debat recent del Sindicat de Manters amb l’assistència de representants polítics varis.
• Tenim una sobrecàrrega d’informació, un ritme i volatilitat de notícies (també notícies falses) molt constant i exigent. Sovint malgastem esforços i energies desmentint noticies falses i no tenim temps per crear un contingut de qualitat per deconstruir el pensament hegemònic.
• Es comenta la necessitat de major formació de les persones treballadores de l’administració pública per començar a tractar i combatre formes de racisme institucional.
• Es proposa re-situar o re-definir el concepte de seguretat i inseguretat, i parlar als polítics sobre quin és el nostre concepte de seguretat personal o de violència. Per exemple: si bé no dubtem en considerar violència una agressió física, ens sorgeixen dubtes quan es tracta d’exclusions d’accés a drets com la sanitat o l’habitatge. Aquest segon grup també són violència racista i cal que siguin identificats com a tal perquè no quedin impunes.

La entrada Discurs polític discriminatori: respostes des de l’antiracisme – Acta 11ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

En clau antiracista una observació interessant és que els partits que en el seus programes (almenys de les 4 capitals de demarcació, que són els que hem pogut analitzar amb major profunditat) recollien més propostes antiracistes no són els que han crescut en vots. Cal tenir compte que els posicionaments de lluita contra el racisme no han estat pas protagonistes de la campanya, aquesta s’ha centrat en altres eixos. També és cert, com destacava en un tuit David Fernández, que la dreta ha quedat força desbancada: “Una altra mirada. C’s, PP i Vox sumen junts el 8’54% del vot a Catalunya. Tots tres es queden només amb el 3’39% dels regidors i regidores de tot el país. Només una alcaldia assegurada de 947. El 0,1%.”

*Infografies: Diari Ara

3 municipis on pararem atenció

• Preocupades per Badalona, on Xavier Garcia Albiol guanya les eleccions amb 11 regidors, i quedant-se a 3 de la majoria absoluta. La segona força és la coalició Guanyem Badalona en Comú amb 7 regidors. El 2015 el PP també va guanyar les eleccions, però el pacte entre diferents partits, que no volien tornar a tenir un govern municipal caracteritzat per voler fer de Badalona un laboratori de polítiques racistes i discriminatòries, va ser més fort.
• Indignades per Salt, que és l’únic municipi català en el qual el partit d’ultradreta VOX aconsegueix representació dins del consistori, amb tres regidors. Però es que no podem obviar que a Salt el 33% de les persones que hi viuen no tenen dret a votar. Com haurien estat els resultats d’aquests comicis si s’hagués comptat amb la seva opinió?
• A l’expectativa del que pugui passar a Lleida, on després de més de 40 anys el PSC perd l’alcaldia. Esperem que aquest canvi pugui suposar, entre altres, prioritzar la lluita contra el racisme a la ciutat; un primer repte es presentarà les properes setmanes amb l’arribada del temporers i temporeres per la campanya de recollida de fruita dolça.

Com ha estat aquesta campanya electoral?

La campanya electoral de les municipals des d’una mirada antiracista s’ha caracteritzat, com ja és habitual, per dues tendències. D’una banda, els partits que fan discurs racista i discriminatori, que renuncien a la que hauria de ser una responsabilitat d’aquells que tenen una visibilitat i una projecció pública i decideixen vulnerar els drets d’altres persones: les posen al focus d’atenció, les cosifiquen, les criminalitzen i atempten contra la seva dignitat. A més normalitzen el racisme, amb les lamentables conseqüències que això suposa per a la democràcia, la convivència i la cohesió social. D’altra banda, trobem els partits que no diuen, que callen i que no proposen, i que per no posar l’antiracisme, també, al centre de les seves reivindicacions, acaben enfortint els posicionaments racistes i discriminatoris que aprofiten qualsevol ocasió per fer-se notar.

• Discurs polític racista

Tant en aquesta ocasió, com també a la campanya de les estatals, teníem el molt anomenat i molt poc respectat «Acord dels partits per a un debat responsable sobre la immigració i contra el racisme i la xenofòbia». També és cert que no és la primera vegada que passa, malauradament els partits polítics ens tenen acostumades que les promeses, aquest cop preelectorals, es converteixin en paper mullat.

Els discursos discriminatoris (racisme, masclisme, lgtbifòbia, aporofòbia, antigitanisme,…) per part de representants polítics i institucionals són greus vulneracions de drets fonamentals, però a més també estan tipificats com delicte (tal i com es recull a l’article 510 del codi penal). En un comunicat que vam publicar la setmana passada fèiem referència a alguns exemples: La irresponsabilitat de les candidatures que utilitzen la greu situació de desemparament dels adolescents i joves estrangers no acompanyats per obtenir vots; el discurs racista i discriminatori cap a les persones que es dediquen a la venda ambulant; la hipocresia d’alguns actes de campanya que dissenyen fotos ad hoc per vendre allò que no són.

Durant aquesta campanya hem tingut la notícia de la sentència per actituds xenòfobes a les xarxes que, entre altres, inhabilita a Josep Anglada i no li ha permès presentar-se a les eleccions del passat diumenge. Malauradament, les eines judicials no sempre són suficients per a combatre el discurs de l’odi i sobretot les conseqüències d’aquest a la vida de moltes persones i sobre la cohesió social.

• Lamentem la manca de propostes i posicionaments antiracistes

Enguany tant pel que fa a la campanya pròpiament dels diferents partits polítics, com a les propostes que recullen als programes electorals, hem trobat a faltar propostes de política pública basades en drets humans que des d’una perspectiva antiracista tinguin com a finalitat la igualtat de tracte i la no discriminació.

Celebrem que en relació a altres eixos de discriminació sí que s’estiguin formulant respostes per avançar en la igualtat, però estem preocupades per la invisibilització de l’eix antiracista per part de les candidatures suposadament progressistes i d’esquerres.

I les europees, què?

No podem acabar aquesta reflexió sense parlar del resultat de les eleccions europees, on es perd l’hegemonia entre els dos partits que històricament eren àmpliament majoritaris (populars i socialistes), doncs augmenten el grup dels verds, els liberals i l’extrema dreta. Cal tenir en compte que hi ha països on l’extrema dreta ha guanyat la convocatòria de les europees: Itàlia, Hongria (on ja hi governen), Polònia i França. A l’estat espanyol, VOX aconsegueix entrar al Parlament Europeu amb 3 eurodiputats.

La entrada Valoració dels resultats electorals del #26M en clau antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

• L’evident ineficàcia de “l’acord per a un debat responsable sobre la immigració i contra el racisme i la xenofòbia”. Una vegada més ha quedat en paper mullat el compromís per part dels partits de no fer un discurs racista durant la campanya electoral.

• La irresponsabilitat de les candidatures que utilitzen la greu situació de desemparament dels adolescents i joves estrangers no acompanyats per obtenir vots. Amb mecanismes d’estigmatització i criminalització no els reconeixen els seus drets (recollits en legislació internacional, nacional i municipal) i obvien el deure de protecció, acollida i cura que tenen les administracions cap a aquests infants. A més, aprofiten el racisme social existent com a tribuna des d’on fiançar els seus postulats, tal i com demostra la lamentable actitud de l’alcaldessa de Rubí (PSC) aquesta mateixa setmana, entre altres exemples similars viscuts els darrers mesos, on des de la política partidista es permet i genera un ambient hostil cap als adolescents.

• El discurs racista i discriminatori cap a les persones que es dediquen a la venda ambulant; que partits com el Partit Popular, el Partit Socialista de Catalunya, Ciutadans o Manuel Valls a Barcelona han tingut els darrers dies. Des de la criminalització i la deshumanització creen un fals sentit d’alarma social que dificulta la convivència i la cohesió social. Junts per Catalunya, que associa l’activitat a màfies en el seu programa electoral, també n’és partícip.

• La hipocresia d’alguns actes de campanya que dissenyen fotos ad hoc per vendre allò que no són: bases i/o militàncies amb persones racialitzades i/o migrants, apostes i propostes fortes en relació a la igualtat de drets i oportunitats i el rebuig i el combat del racisme i/o les polítiques públiques en drets humans. La intervenció fugaç d’Ernest Maragall (ERC) en un partit de futbol de joves tutelats en plena campanya, on els jugadors ni tan sols coneixien el candidat, no deixa de ser un exemple d’instrumentalització política.

• La manca d’un discurs alternatiu, o la volguda invisibilització d’aquest, que aposti per la igualtat de drets i oportunitats i prioritzi la lluita contra el racisme. Trobem a faltar propostes de política pública amb perspectiva de drets humans: que parlin de seguretat de totes les persones, que facin front al racisme policial, que protegeixin la llibertat deambulatòria, que garanteixin els drets civils, polítics i socials per a tothom, i que impulsin mecanismes de protecció i denúncia de la discriminació racista.

• El silenci de les altres candidatures, que consenteix el racisme com a proposta política. Partits com la CUP i Barcelona en Comú tenen el deure d’aprofitar el seu altaveu mediàtic per fer front a qualsevol discurs i acte racista. No tenir la determinació de fer-ho perpetua el discurs polític discriminatori.

També cal fer referència a la impossibilitat d’exercir el dret a vot de moltes de les persones que són objecte d’aquesta instrumentalització electoral. Negar el vot a les ciutadanes i ciutadans que tenen nacionalitat estrangera, no només és una vulneració d’un dret fonamental, sinó que a més alimenta i facilita el racisme electoral.
Per això és imprescindible que la societat civil no ens quedem aturades davant els postulats racistes que promouen l’odi i la discriminació. Cal seguir denunciant el discurs polític racista de partits i candidats, reclamant drets i espais de participació política per a què les persones racialitzades i migrants siguin subjectes actius (i no únicament un objectiu) de les campanyes i ser capaces d’articular discursos i narratives per a reclamar i garantir els drets i les llibertats de tothom.

La entrada No obstant l’acord dels partits «per a un debat responsable», el discurs racista protagonitza la campanya se publicó primero en SOS Racisme.

Què hi diu la psicologia social en matèria de discurs polític discriminatori?

Com ens il·lumina Israel Butler, podem identificar perfils psicològics de dos grups socials que són més propensos a caure en tendències racistes dins el marc polític del populisme autoritari.
Com els anomena Israel Butler, es tracta dels tradicionalistes i els no-igualitaris. En matèria de racisme, les persones amb aquests perfils són “activades” mitjançant l’ús polític de narratives basades en l’amenaça i la competició, respectivament.

1. Els tradicionalistes i el sentiment d’amenaça

Com sabem, el sentiment d’amenaça és una percepció subjectiva, que a més sovint no es correspon amb les dades ni percentatges que expliquen analíticament una realitat, sinó per altres factors que tenen un impacte en les nostres emocions i visions sobre les coses (en aquests processos hi tenen un paper important les re/presentacions mediàtiques, tant als mitjans tradicionals com a diferents mitjans virtuals que no sempre són ni tan sols periodístics).

2. Els no-igualitaris i la percepció de competició

El sentiment de competició per uns recursos limitats dels no-igualitaris es basa en una concepció econòmica i social jeràrquica, i en la qual els canvis o les pèrdues (per exemple, en el propi statu quo) desestabilitzen i són viscudes de manera dramàtica, amb la qual cosa sorgeix la inquietud de retornar a les jerarquies originals. Com a exemples, a més de la lluita anti-racista i per la diversitat, també la lluita LGBTI+ o el feminisme interseccional sacsegen les jerarquies socials i amb elles als individus amb aquests perfils psicològics.

D’acord a Israel Butler, els perfils de tradicionalistes i no-igualitaris es corresponen amb els autoritaris, en contraposició amb els progressistes, si bé la majoria de la població se situaria en perfils psicològics i cognitius “entre” autoritaris i progressistes. Aquesta majoria, els anomenats “bioconceptuals” pel psicòleg cognitiu George Lakoff, poden acostar-se a unes i altres posicions. Els “bioconceptuals” poden adoptar posicions o derives més autoritàries o més progressistes.

Per últim, malgrat haver estat menys estudiats acadèmicament, el grup dels progressistes defensa visions basades en els DDHH, el pluralisme democràtic i menys punitives o punitivistes.

Sens dubte, la perpetuació del racisme va molt més enllà dels individus i els grups psicològics i socials, perquè està profundament arrelada en una història, cosmovisió i estructura socials. Tot i així, políticament, sabem que les aliances i les majories són importants per avançar. El treball de I.Butler, G.Lakoff i molts altres que els han precedit ens és útil per entendre certs posicionaments i tendències a la dreta de l’espectre polític, així com per identificar les ‘escletxes’ i el potencial de lluites progressistes per fer-se un lloc cada vegada més majoritari.

I què en fem, de tot això?

El repte a partir d’ara serà donar-hi una millor resposta: Què fer des de la societat civil organitzada? Com contra-argumentar davant de narratives que semblen socialment establertes? Quines perspectives i horitzons tenim en endavant? Quines ‘alternatives’ sòlides oferim des de l’antiracisme i quines eines ens poden servir per caminar cap a nous paradigmes?

Si bé ara i aquí no podem respondre a totes aquestes preguntes, podem plantejar algunes idees // iniciatives anti-racistes o de lluita contra la discriminació que veiem interessants en aquest camí:

>Escoltar (i abraçar la incomoditat quan trontollen certs privilegis): escoltar les persones que viuen el racisme en carn pròpia i que estan organitzades i es fan sentir per denunciar-lo. Hem d’estar disposades a escoltar i que allò que escoltem ens incomodi (en els objectius, els rols, les formes, les metodologies…).

>Comunicar. En els temps que corren, els individus, col·lectius i entitats han de fer-se un espai comunicatiu propi i sortir del marc imposat. ex. anàlisis, informes, relats testimonials.

>Construir conjuntament, teixir xarxes i aliances, a diferents nivells, amb una mirada interseccional –per tant, tenint en compte no només les opressions vinculades a origen, ètnia/raça, fenotip o religió, sinó també al gènere o la classe social, entre d’altres.

La entrada Apunts per entendre el discurs polític racista i combatre’l millor se publicó primero en SOS Racisme.